#Article 1: Animalia (157 words)


Un animal es un èsser viu que comunament se destria per lo fach d'èstre dotat de sensibilitat e de movement volontari (per oposicion a la planta o als campairòls). Mai formalament, un animal (e lo règne animalia) es un èsser organic eucariòta pluricellular e eteròtrof estretament aparentat amb los campairòls e las plantas, qu'apertenon al règne denomenat animalia. L'unica manièra de los classificar amb seguretat dins aqueste grop es de far l'analisi genetica perque es un grop amb de caracteristicas fòrça variadas.

Encara que siá pas cap una caracteristica qu'agrope totes los animals, es lo sol tipe d'èsser viu qu'aja desvolopat lo movement e lo desplaçament corporal.

Dins lo lengatge corrent, s'utiliza animal per se referir a totes los animals, exceptat los umans ; mas cal pas doblidar que d'un punt de vista scientific, l'èsser uman es una espècia del règne animalia. La causa es que s'assumís, que l'òme es l'unic animal racional, o dotat de rason. 




#Article 2: Vila (763 words)


Una vila o ciutat es una unitat urbana espandida e fòrtament poblada (per oposicion als vilatges) onte se concentran la màger part de las activitats umanas : abitat, comèrci, industria, educacion, politica, cultura. En França, l'INSEE delimita la ciutat segon la continuitat de l'abitat.
Los principis que govèrnan l'estructura e l'organizacion de la ciutat son estudiats en arquitectura e en urbanisme.

Las ciutats apareisson entre 3500 e 1500 abans J-C dins las regions fertilas de Siria, de Mesopotamia, de la val de Jordan, de la Val d'Indus e de Yangzijiang. Segon la tradicion biblica, la mai anciana seriá Jericho. 
Se situan alara dins de planas grandas alluvialas e fertilas. L'aparicion de las ciutats coïncidís amb l'emergéncia de l'agricultura durant lo periòde del neolitic. A aquesta epòca, la ciutat se caracteriza per 3 elements :

Las rasons de l'aparicion de las ciutats son probablament ligadas a las riquesas de las civilizacions ruralas capable de desgatjar de demais de produccion. Las culturas relativament intensivas favorizan l'especializacion de las personas dins d'autres domenis que l'agricultura, e tot particularament dins las foncions religiosas, artisanalas puèi administrativas e militaras. Los edificis religioses son erigits al còr de las ciutats.

La dificultat de la definicion de la ciutat ten a sas caracteristicas pròprias : una talha, mas tanben de foncions divèrsas. Per Pierre Georges (geograf), la ciutat « es un acampament de populacions aglomeradas definit per un efectiu de populacion e per una forma d'organizacion economica e sociala ».

Se fa tanben sovent la distincion entre ciutat e vilatge unicament per rapòrt a las activitats dominantas, sens tener en compte la populacion : la ciutat a pas una activitat essencialament agricòla, contràriament al vilatge. Amb aquesta definicion, una ciutat pòt èsser mendre qu'un grand vilatge.

La diferéncia entre ciutat e vilatge es pas un problèma de talha o de geografia, mas renvia a l'organizacion administrativa tradicionala, fixada vèrs l'Edat Mejana. En aquela epoca, un vilatge correspond en gròs a una senhoriá, ont lo senhor local anima personalament e dirèctament l'administracion locala; e los abitants locals son de manants (sens dreches particulars). Çaquelà, las ciutats (borgs) son d'organizacions pus complèxas, ont los borgeses an de dreches, sovent defenduts per de cartas municipalas, de representants, de còps un Ostal de ciutat per l'administracion locala. Autrament dich, lo senhor d'una ciutat es son sobeiran mas l'administra pas, alara que per un vilatge, lo senhor es dirèctament responsable de l'administracion. De mai, lo senhor d'una ciutat es tipicament sobeiran de tota la region (ducat, comtat,...) e doncas deu tanben administrar sos rapòrts amb los senhors locals, simples sénhers. La pèira de toca es sovent a l'epoca qu'una ciutat a una carta municipala, que li acòrda de franquisas (essencialament, lo privilègi d'una administracion autonòma). En practica, naturalament, las ciutats son d'aglomeracions gròssas per l'epòca amb una activitat comerciala importanta, amb de vias de comunicacion (e sovent fluvialas), mentre que lo vilatge es lo luòc de vida que tot lo monde coneis solament gràcias a sa proximitat. Aquesta distincion administrativa a pas subreviscut a las reformas del sègle XVIII, ont totas las aglomeracions son estadas unifòrmament dotadas d'un ostal de comuna, amb de responsabilitats unifòrmas.

Lo lindal es un indicator de la concepcion de la ciutat e pausa la question de las representacions de la ciutat segon los païses.

Aqueste critèri varia fòrça segon los païses. Las estatisticas de las Nacions Unidas sus aquesta question mòstran las diferéncias de lindal entre los instituts nacionals d'estatisticas (n'existisson aperaquí 200 a travèrs del monde). 

En França, lo lindal es de 2000 abitants aglomerats, en Espanha de 10 000, en Danemarc de 250, als Estats Units de 2500, en Islàndia de 300, en Canadà de 1000, en Japon de 30 000 a 50 000... Las Nacions unidas se referisson elas, al lindal de 20 000 abitants.

Notem encara qu'una definicion estatistica internacionala de la populacion urbana es estada determinada a l'ocasion de la Conferéncia de Praga en 1966).

Existisson de ciutats sus totes los continents e dempuèi fòrt longtemps. Al fial dels sègles las ciutats èran pas construchas del meteis biais; aquò dependiá tanben de l'endrech ont se trobavan.

Las primièras ciutats datan de fòrt longtemps abans l'èra crestiana. Èran autrescòps un recampament de personas. Foguèron de vilatjòts que se poblèron a l'entorn d'un endrech cultivable. Lo pus sovent un flume o la mar èran los melhors endreches per abitar.

En America del Nòrd, las ciutats avián fòrt pauc d'abitants al començament. La densitat èra flaca, se construguèt atal un ostal per cada familha. Puèi pauc a pauc aquestas ciutats comencèron de s'industrializar en se poblant d'immòbles modèrnes.




#Article 3: Esquiròl (135 words)


Lesquiròl (var. esquiròu, eschiròl, eschiròu) es un rosegaire arboricòla de la familha de sciurids indigèna en Asia, en America e en Euròpa. De genres similars se tròban en Africa. Existís d'esquiròls negres, grises, roses. L'esquiròl es una bèstia solitari .Passa principalament lo temps a cercar de mangiscla, a bastir de nises, a se far de resèrvas a la davalada ( l'esquiròl ros enterra de fruta d'arbre coma los aglands, las fajas, las avelanas, las noses, las pinhas ; mas tanben de camparòls secats) e a se reproduir. Manja tanben la rusca dels arbres, de borrons, de flors, de brots joves d'arbres, de cerièras, d'insèctes, d'escagaròs e de còps i a d'uòus e d'aucèlons. En França lo sol esquiròl que trobam es l'esquiròl ros, gris-brun, brun escur o negre qu'a tot lo temps le ventre blanc.




#Article 4: Eukaryota (108 words)


Los Eucariòtas (del grèc eu, verai e karuon, nuclèu) amasson quatre grands règnes del monde viu: los animals, los campairòls, las plantas e los protistas. 
Constituisson un grop fòrça larg d'organismes, uni- e pluricellulars, definits per lor estructura cellulara.Los eucariòtas possedisson, per oposicion als procariòtas (arqueobactèris e eubactèris) :




#Article 5: Frederic Mistral (1044 words)


 Josèp Estève Frederic Mistral o pus rar Frederic Mistrau (Malhana, 8 de setembre de 1830 - 25 de març de 1914) foguèt un escrivan e lexicograf occitan de Provença. Se revelèt d'ora, tre sei 24 ans, un dei grands menaires istorics dau renaissentisme occitan e a l'encòp un dei creadors d'un dei movements mai importants per lo reviure de la lenga, lo Felibritge. 

Per encausa de la riquesa e de la qualitat de sa produccion e subretot per son òbra màger Mirèlha, recebèt lo Prèmi Nobel de Literatura en 1904 amb l'escrivan espanhòu José Echegaray. Après una recèrca prefonda dei mots de la lenga d'òc dins tota la geografia occitana, escriguèt entre 1878 e 1886 lo Tresaur dau Felibritge, qu'es encara actualament lo diccionari mai complet de la lenga occitana.

Frederic Mistral nasquèt en 1830 dins una familha de proprietaris agricòlas amonedada que viviá au Mas dau Jutge, a Malhana. Son paire Francés Mistral, sortit d'una vielha familha de Sant Romieg, i possedissiá fòrça tèrras e quand faguèt sei 57 ans se maridèt amb Adelaïda Polinet, filha dau cònsol de Malhana, que venguèt sa segonda femna e que seriá la futura maire de Frederic.

Frederic anèt pas a l'escòla avans nòu ans e s'impregnèt de contunh de l'occitan que se parlava per la campanha. Lei sieus estudis foguèron malaisats au començament que quauqueis escolans se trufavan de son accent e de son biais pagés, pasmens s'interessèt puei ais estudis, mai que mai a la poesia e s'assagèt a la traduccion en provençau d'una eglòga de Virgili. 

Anèt au Licèu Dupuy a Avinhon ont Josèp Romanilha èra mèstre d'estudis; Romanilha agiriá puei coma una mena de mentor e d'amic en l'encoratjant a escriure e a estudiar l'occitan. 

En 1847 recebèt lo Bachelierat a Nimes e tornèt a Malhana. Entamenèt un poèma de quatre cants que se sonava Lei Meissons  que se publiquèt pas alora (mai que foguèt représ pus tard dins Leis Isclas d'Aur ). Escriguèt tanben a l'encòp quauquei poèmas republicans en francés.

Faguèt puei d'estudis de drech a Ais de Provença (de 1848 a 1851) abans de s'avodar completament a l'escritura e a la lenga d'òc. Lei sieunei primierei poesias publicadas apareguèron en 1852 dins un recuelh de poèmas, Lei Provençalas , editat per Romanilha. En aqueu temps seis opinions politicas èran favorablas ai republicans mai amb lo pas dau temps vendrián mai moderadas e mai contràrias a son ideologia iniciala.

En 1855, a la mòrt dau paire, s'installèt amb sa maire dins lo centre de Malhana.

En 1854, per tau de donar de vam ai letras occitanas creèt lo Felibritge (en grafia mistralenca: ) a Fòntsegunha amb d'autrei poètas occitans: Teodòr Aubanèu, Josèp Romanilha, Ansèume Matieu, Pau Giera, Anfós Tavan e Joan Brunet. L'espelida de Mirèlha  en 1859 consagrèt Mistral coma un dei poètas màgers de la renaissença de la lenga d'òc, amb un ressòn que passèt lei frontieras dau país, e se ganhèt ansin leis elògis dau poèta francés Alphonse de Lamartine. L'escrivan, dei mai apreciats dins leis auteis esfèras parisencas, faguèt una promocion intensa de l'autor de Malhana que se vegèt lèu convidat a venir a París. 

Dins la capitala francesa lo recebèron amb estrambòrd e venguèt un dei personatges pus presats dei cercles literaris. Lo sieu cap d'òbra venguèt una opèra, mesa en musica per Gounod e la primiera representacion se faguèt a París en 1864. Tornèt puei en Occitània per i escriure Calendau que se publiquèt a Avinhon dos ans puei. Aquela òbra suscitèt de controvèrsias que quauquei critics, coma per exemple lo jornalista Eugèni Garcin, acusèron Mistral de crear de discòrdias entre lo nòrd e lo sud de França.

En 1865 aculhiguèt en cò sieu lo poèta catalan Víctor Balaguer, exiliat en Provença per encausa de sa participacion a la conspiracion dau generau Prim, que pus tard lo deviá mercejar d'aquel acuelh en li fasent present d'una copa d'argent, origina de l'imne provençau Copa Santa , escrich per lo quite Mistral.

Mai tard fondèt lo Musèu Arlatenc () a Arle (que s'inaugurèt en 1899), aconselhat per l'etnograf de tria lo doctor Marinhan, amb la tòca de bastir un musèu que poiriá preservar lei tradicions provençalas e gràcias a l'argent que li portèt lo Prèmi Nobel de Literatura, poguèt crompar lo palais actuau per l'assostar.

Lo prestigi de Mistral cresquèt mai e mai fins a tau ponch qu'en octòbre de 1913 lo president Poincaré venguèt vesitar Mistral. Arribat amb lo tren, s'arrestèt en gara de Graveson e aqueu 14 d'octòbre convidèt lo poèta e escrivan occitan a dinnar amb eu dins lo vagon dau president.

Deviá morir l'an seguent, lo 25 de març de 1914 a Malhana.

Son òbra capitala es Mirèlha (en grafia mistralenca: ), que li demandèt 8 ans d'esfòrç. Mirèlha cònta d'un biais epic l'amor d'un jovent, Vincenç, e d'una joventa, Mirèlha. Aquela istòria es comparabla a aquela de Romieu e Julieta, ça que la la lenga occitana baila una riquesa pus granda au tèxt, en mostrar la fòrça dei sentiments.

Mistral a escrich Lo Tresaur dau Felibritge  (1878-1886), que rèsta uei lo jorn lo diccionari mai ric de la lenga occitana, e un dei pus fisables per la precision dei sens, e en generau un dei pus rigorós en lexicografia. Es un diccionari bilingüe occitan-francés, en dos grands volums, englobant l'ensems dei dialèctes d'òc, e en grafia mistralenca.

Contràriament a la grafia classica occitana, qu'auriá fach servir la forma Mirèlha, Mistral utilizèt, sota l'influéncia de son ainat Josèp Romanilha, una grafia pròcha deis abituds francesas, tanben coneguda sota lo nom de grafia mistralenca, que fa servir per exemple . 

Pasmens, abans de chausir definitivament la grafia mistralenca en 1854, liada a la creacion dau Felibritge, Mistral foguèt temptat durant leis ans precedents d'utilizar una grafia diferenta, pus pròcha de la grafia classica (un pauc coma aquela que lo provençau Simon Juda Onorat ja aviá utilizada dins son diccionari de 1846).

La rüssida de Mistral foguèt tant importanta que la sieuna òbra lèu passèt lei termieras de l'estat francés e se comenta qu'inspirèt d'autors fòrça celèbres coma Jacint Verdaguer. Ansin, aguèt quauqueis uns dei sieus libres traduchs dins d'autrei lengas. 





#Article 7: La mar (canta) (194 words)


La Mar es una poesia occitana :

La mar que va, la mar que vien,
Jamei pausar, combat tostemps.
E jo com un batèu,
Pergut au pè deu cèu,
Qu'èi viscut cent mila vitas,
Qu'èi cercat tant d'Americas,

He ! Enten, enten,
Qu'ei de la mar qui vien lo vent

La mar que va, la mar que vien,
Shebitejar tot doçament.
Que'm vien díser lo conde,
D'aqueths marins deu cap deu monde,
Deus qui s'avè gahats,
E qui n'a pas tornats.

He ! Enten, enten,
Qu'ei de la mar qui vien lo vent.

La mar que va, la mar que vien,
Entà jumpar mon còr dolent.
E jo non sèi pas plan,
Si ei l'amor qui a mau de mar,
O la mar qui a mau d'amor,
Quan plora atau la soa cançon.

He ! Enten, enten,
Qu'ei de la mar qui vien lo vent.

La mar que va, la mar que vien,
Que pòt portar l'òmi tan luenh.
La mar qu'ei lo país,
Deus qui n'an pas nat país;
La mar qu'ei l'auta tèrra,
Deus qui an lo mau de tèrra.

He ! Enten, enten,
Qu'ei de la mar qui vien lo vent.




#Article 8: Metazoa (157 words)


Los metazoaris (del grèc meta, aprèp e zôon, animal, per oposicion als protozoaris) es lo nom modèrne del taxon constituit pels animals (membres del règne animal) multicellulars. Los metazoaris son d'organismes eucariòtas multicellulars mobils eterotròfs (tiran lor energia de la matèria viventa ja constituida) apareguts fa 700 milions d’annadas. Esquematicament, los metazoaris son d'ensembles de cellulas que banhan dins un mitan interior e separats del mitan exterior.

La filogenia dels metazoaris es encara plena d'incertituds. Las taulas çai contra se devon considerar coma un exemple. Òm notarà que la Filogenia modèrna a completament abandonat la nocion d'invertebrat.

Lo caractèr monofiletic del taxon sembla plan establit. En tèrmes mai simples, totes los animals multicellulars an un antecessor comun que totes sos descendents actuals son d'animals multicellulars.

Los metazoaris an una reparticion mondiala, e ocupan totes los mitans, tanben per exemple los fumadors negres.

Classificacion Filogenetica del vivent per Guillaume Lecointre e Hervé Le Guyader a las edicions Belin




#Article 9: Trobador (359 words)


Un trobador èra un poèta, e/o cantaire, durant l'Edat Mejana, en Occitània, e en Catalonha, en Aragon, Itàlia, Galícia-Portugal. Lo tèrme de trobador s'utiliza per designar los artistas que s'exprimisson en occitan (lemosin, auvernhat, provençal...). L’omològ femenin del trobador es la trobairitz.

Lo tèrme trobador es atestat al sègle XII en çò de  Pèire d'Auvèrnhe. Lo mot se forma a partir del vèrb trobar que, en occitan ancian significava tanben compausar, inventar. Lo mot troubadour foguèt manlevat per lo francés al sègle XVI, d'efièch, es mencionat en 1575 al sens de « poèta liric cortés de lenga d'òc als sègles XII e XIII (J. de Nòstra Dama, Vies des anciens poetes provençaux, p. 14 ds Gdf. Compl.).

Lo tèrme occitan trobador se superpausa exactament al francés  trouveur. Lo  mot francés trouvère es atestat tanben al sègle XII, e representa l'ancian cas subjècte del mot de lenga d'oïl troveor (cas regim). 
Segon los lingüists l'occitan trobar e lo francés trouver remontan a un tèrme del latin popular non atestat *tropare « compausar, inventar un aire » d'ont « compausar un poèma », puèi « inventar, descobrir », derivat de tropus « figura de retorica » (cf. latin contropare)

Los trobadors apareisson al moment de la Primièra Crosada (1096-1099) e començan a declinar al moment de la crosada albigesa (de 1209 al sègle XIV). 

Lo trobador pus ancian conegut es lo duc d'Aquitània Guilhèm IX.

Es al sègle XII que nasquèt lo fin' amor, genre literari que l'invencion es atribuida a Guilhèm IX de Peiteus, dich lo Trobador (1071-1127). 

Aqueste amor cortés foguèt un modèl per de generacions de trobadors  e de trouvères (equivalent en lenga d'oïl), e Minnesänger (menestrel) en alemand). Emprentat de valors eroicas pròprias a la cavalariá, son fin amor es sovent realista e francament carnal, escarta pas l'adultèri, mas evòca tanben de sentiments delicats.

L'amor cortés se desvolopa per respondre a de règlas fòrt precisas, finalament codificadas per mantun arrèst pres a la cort d'Alienòr d'Aquitània. 

La reina Alienòr, felena de Guilhèm IX, fòrt cultivada, joguèt un ròtle considerable dins la difusion de l'ideologia de l'amor cortés. 

Los tèxtes dels trobadors corresponen a mai d'un genre : 




#Article 10: Copa Santa (424 words)


 
Lo cant de la Copa Santa o pus exactament La Cançon de la Copa ( en grafia mistralenca originala) , escrich per Frederic Mistral sus una musica de Micolau Sabòli, imne dau Felibritge, es considerat per d'unei coma l'imne provençau e tanben coma un imne occitan, a costat de Se canta.

Mistral escriguèt aquel cant en referéncia a una copa d'argent que lei felibres catalans porgiguèron ais felibres provençaus pendent una taulejada que se tenguèt en Avinhon lo 30 de julhet de 1867, per grandmercejar de l’acuelh donat au poèta catalan Víctor Balaguer, exiliat politic en Provença. Aquela copa es l’òbra de l'escultor Guillaume Fulconis e de l’argentièr Jarry.

Prouvençau, veici la Coupo
Que nous vèn di Catalan :
A-de-rèng beguen en troupo
Lou vin pur de nostre plan

Coupo Santo
E versanto
Vuejo à plen bord,
Vuejo abord
Lis estrambord
E l'enavans di fort !

D'un vièi pople fièr e libre
Sian bessai la finicioun ;
E, se toumbon li felibre,
Toumbara nostro nacioun

Coupo Santo...

D'uno raço que regreio
Sian bessai li proumié gréu ;
Sian bessai de la patrìo
Li cepoun emai li priéu.

Coupo Santo...

Vuejo-nous lis esperanço
E li raive dóu jouvènt,
Dóu passat la remembranço,
E la fe dins l'an que vèn,

Coupo Santo...

Vuejo-nous la couneissènço
Dóu Verai emai dóu Bèu,
E lis àuti jouïssènço
Que se trufon dóu toumbèu

Coupo Santo...

Vuejo-nous la Pouësìo
Pèr canta tout ço que viéu,
Car es elo l'ambrousìo,
Que tremudo l'ome en diéu

Coupo Santo...

Pèr la glòri dóu terraire
Vautre enfin que sias counsènt.
Catalan, de liuen, o fraire,
Coumunien tóutis ensèn !

Coupo Santo...

Provençaus, vaicí la copa
Que nos ven dei catalans :
A de rèng beguem en tropa
Lo vin pur de nòstre plant !

Copa santa,
E versanta,
Vueja a plen bòrd,
Vueja abòrd
Leis estrambòrds
E l'enavans dei fòrts !

D'un vièlh pòble fièr e liure
Siam bensai la finicion ;
E se tomban lei felibres,
Tombarà nòstra nacion.

D'una raça que regrelha
Siam bensai lei promiers greus ;
Siam bensai de la patria
Lei cepons e mai lei prieus.

Vueja-nos leis esperanças
E lei raives dau jovent,
Dau passat la remembrança
E la fe dins l'an que ven.

Vueja-nos la coneissença
Dau verai e mai dau bèu,
E leis autei joïssenças
Que se trufan dau tombèu.

Vueja-nos la Poesia
Pèr cantar tot çò que viu,
Car es ela l'ambrosia
Que tremuda l'òme en dieu.

Pèr la glòria dau terraire
Vautres enfin que siatz consents,
Catalans de luenh, ò fraires,
Comuniem toteis ensems !




#Article 11: Canis lupus familiaris (299 words)


Lo can (var. chan, chen) o gos o chin es un mamifèr de l'òrdre dels carnivòrs e de la familha dels Canidae, coma tanben los lops, las mandras e los coiòts. Se pensa que foguèt d'en primièr la resulta de la domesticacion de lops que se seriá facha fa aperaquí  ans. La femèla es la canha o la gossa e los pichòts (cadèls) son de canhòts o gossets.
Lo fach d'aver de gossets se pòt dire canhotar o gossetar.
De scientifics pensan que lo gos domestic es una sosespècia de lop, Canis lupus familiaris. 

La societat canina se caracteriza per una ierarquia de companhoniá, ont cada membre ten un reng dins la societat, e cadun a una leialtat de las grandas envèrs lo grope. Los cans creisson en societat umana perqué las sieunas relacions ambe d'umans imitan los sieus esquèmas socials naturals. Lo gos es totjorn conscient de son reng de cara a sa posicion dins lo grope, e cal remarcar qu'un gos sovent se considèra el meteis l'animal màger, mentre considèra que lo sieu proprietari uman li es subordenat.

L'espècia foguèt originalament classificada coma Canis familiarus domesticus per Linnaeus al 1758 [2]. En 1993, los cans foguèron reclassificats coma una sosespècia del lop gris, Canis lupus, per la Smithsonian Institution e la Societat Americana de Mamiferofils. Lo mot can pòt far referéncia a d'animals que son pas de cans. Un exemple pòt èsser lo can de la prada, qu'es pas mai qu'un tipe d'esquiròl o rat.
Lo mot can ven de la raiç indoeuropèa kwon, qu'es l'etimòn del mot grèc κυων (kuōn) e del mot alemand Hund, e que donèt una forma kani en latin. D'aquí provenon totas las formas romanicas coma can, ca, cão, chien, cane, câine...

Latin: Canis familiaris, Canis lupus familiaris, Canis domesticus, Canis canis




#Article 12: Vulpes vulpes (385 words)


Lo rainal ros (Vulpes vulpes, var. rainal comun (fem. rainala), que se ditz correntament lo rainal - rainard, rainaud -, lo guèine, la mandra o la volp (var. vop, vòup, volpilh) es l'espècia de rainal mai espandida en Eurasia, en America del Nòrd, en Africa del Nòrd e en Austràlia. Son pelatge es ros en general. Abita principalament dins de caunas cavadas per los taisses o los conilhs. Se noirís sustot de campanhòls, de conilhs, de peisses e de frucha. Sos pichons son los rainalons, vo(l)pats, volpalhs, voparròts, voparòts

Son predator principal es l'òme, que lo cacèt per sa forradura, pel plaser e tanben perque lo rainal es vector de la ràbia. 

Una campanha de vaccinacion antirabica a rapidament permés d'eradicar la ràbia d'Euròpa de l'Oèst.
Lo rainal èra çaquelà encara caçat al Reialme Unit, dins las batudas fins al mièg de setembre de 2004, qu'aquela practica foguèt alara interdicha.

Lo mascle es un pauc mai gròs que la feme. La talha vària un pauquet d’un individú a l’autre e segon las regions; lo mascle mesura aperaquí 110 cm e pesa prèp de 6 kg. La feme, ela mesura 5 cm de mens e pesa en mejana 5,2 kg. Sa coa es espessa e gaireben tant longa coma son còs. A 42 dents duras e agudas qu'an un jaç d'esmalt solid se renovelant cada an de sa vida.

Carnivòr, se noirís sustot de pichons mamifèrs (campanhòls, mirgas o esquiròls) mas tanben d’ausèls, de granhòtas, d’insèctes, de pichons fruches e de carraunhadas. Son alimentacion vària al cors de las sasons, l'estiu per exemple, las cerièras, las fragas, las baias e los aglans faràn partida de son menut quotidian. Cèrts rainals e lor portada son ja estats observats se noirissent de trochas de lac que pesan de 1,5 a 3 kg que capturavan en sautant dirèctament de la riba sus un banc de peisses nadant en aigas pauc prigondas.

Lo rainal ros atenh sa maturitat sexuala vèrs l'edat d'un an. Los mascles e las femèlas son abitualament monogams. Lo periòde de reproduccion a principalament luòc entre la mièg-genièr e la mièg-febrièr. La femèla fa los pichons entre març e mai. La rainalada compta d’un a dètz rainalons, la mejana essent de cinc. Los pichons son òrbs a la naissença e dobrisson los uèlhs qu’a la segonda setmana.




#Article 13: Marsupialia (144 words)


Lo grop dels marsupials (Marsupialia), del grèc marsipos « sac », es una sosclassa de mamifèrs, onte la femèla a una pòcha abdominala, apelada marsupium, dins la quala pòrta son pichon aprèp sa naissença. Lo pichon, nat dins un estat de desvolopament fòrt incomplet, demòra dins aquesta pòcha, ligat a una mamèla de sa maire, fins que se pòsca noirir d'esperel.

Los marsupials vivon totes en Austràlia, en Tasmania o en Nòva Guinèa, a l'excepcion de la sariga e de la musaranha marsupiala que vivon en America.

Qualques exemples de marsupials : lo cangoró, lo oallabí, lo coala, lo vombat, la sariga. De nombrosas autras espècias son mens conegudas, coma lo gat marsupial, e fòrça an disparegut.

Los marsupials se pòdon veire coma l'anèl de la cadena intermediari entre los monotrèmas ovipars e los mamifèrs placentaris.

Los marsupials son generalament classats en 7 òrdres




#Article 14: Fissipedia (149 words)


Lo taxon dei fissipèds (Fissipedia) agropa lei animaus mamifèrs quadrupèds qu'an sei pè divisits en plusiors dets, coma lei cans e lei lops. Son nom li ven dau latin  que significa forcut e  que significa pè.
Aquel sota-òrdre bilogic acabèt per èstre considerat coma parafiletic e s'emplega pas mai dins lei classificacions actualas, que s'apuejan sus la filogenia. Aqueu taxon encuei obsolèt agropava lei espécias classificadas ara dins lei Carnivora, eu parier divisit en Caniformia (coma lei mostèlas, leis ors, lei cans, etc.), lei Feliformia mai tanben Anagalida (coma lei rosigaires) et lei primates. 

Leis aucèus que sei dets èron pas acampats per una membrana son tanben sonats « fissipèds ».

L'autre grand taxon de mamifèrs èra aqueu dei Solipèds, tanben parafiletic, qu'agropava lei animaus que son pè es fach d'una bana contunha, coma lo chivau, l'ase, lo muèou ò la zèbra. Aqueu taxon venguèt puei lo deis Equidae.




#Article 15: Felidae (131 words)


Los felins o felids (Felidae) constituisson una  de l'òrdre dels carnivòrs, de la sosclassa dels euterians, dins la classa dels mamifèrs. Demest lors traches caracteristics figuran lor cap redond, lor maissa dotada de 30 dents, e lors arpas retractilas.

Aquela familha se compausa de tres sosfamilhas : 

Los felins an trenta dents. Lors quatre longas caninas son apeladas cròcs. Los utilizan per mòrdre e tuar lors predas. Las 12 pichonas dents de davant, o incisivas, servisson a desrabar los pels o las plumas e la carn dels òsses.
Suls costats de las maissas se tròban las premolaras e las molaras. Alara que las dels òmes son aplatidas e servisson a mastegar, las dels felins, agudas e talhantas, son fachas per trissar la carn. Aquestas dents particularas son apeladas carnassièras.

 (en francés)




#Article 16: Ors (mamifèr) (370 words)


Los orses son de grands mamifèrs plantigrads de l'òrdre dels carnivòrs, familha dels ursids, sosfamilha dels ursinats. En Occitània es present sustot en Bearn mas pòt anar fins a Bigòrra e Lengadòc.

Las caracteristicas comunas als orses son una forradura densa, una coa corta, de grandas capacitats olfactivas e d'audicion, cinc arpas non retractilas.

Los orses an un còrs grand amb los membres poderoses. Caminan gaireben coma d'umans. An de patas longas, un morre larg, e d'aurelhas redondas. Lors dents s'utilizan per la defensa e coma esplech e dependon del regim de l'ors. Lors arpas s'emplegan per esquinçar, cavar, e atrapar.

Fòrça orses de las regions nordicas « ivèrnan » en ivèrn.  La temperatura de lor còrs descend relativament bas e pòdon èsser aisidament revelhats. Son de semiivernants.

La durada de vida mejana d'un ors es de 25 a 40 ans.

Los orses vivon dins d'abitats variats, dels tropics a l'Artic e dels bòsques a las banquisas. 

Son principalament omnivòrs, mentre que d'unes ajan un regim mai especializat, coma los orses blancs. Manjan de liquèns, de rasigas, de noses, e de baias. Pòdon tanben anar a un flume o a tota autra aiga de superfícia per capturar de peisses. L'ors es una espècia mellifaga. Li agrada de manjar de mèl quand ne tròba. Los orses viatjan luènh per trobar de fonts de noiridura. Practican abitualament la caça als crepusculs.

Qualques grandas espècias, coma l'ors blanc e lo grizzly son dangierosas pels umans, particularament dins los caires ont se son abituadas a l'òme, mas la màger part del temps, los orses son timids e son aisidament espaventats pels umans. Çaquelà defendràn feròçament lor progenitura.

Lo periòde de la reproduccion de l'ors es fòrt brèu. Los orses se reproduson de biais sasonièr, abitualament aprèp l'ivernacion. Los orsons venon al mond desdentats, cècs, e calves. Abitualament en orsonadas de 1 a 3, demoraràn amb la maire pendent sièis meses. D'en primièr noirits del lach maternal, començaràn de caçar amb la maire aprèp tres meses. Puèi, se desmaman.

La sosfamilha dels Ursinats compren cinc genres; coexistisson al sen de la familha dels Ursids amb una segonda sosfamilha, los Ailurinats (sosfamilha dels pandàs):

Dins la linhada dels orses bruns europèus se tròba per ancèstres :




#Article 17: Chondrichthyes (154 words)


La classa dels condrictians (Chondrichthyes), (del grèc chondros « cartilatge » e ichthys « peis »), o peisses cartilaginoses, recampa los peisses que possedisson una esqueleta cartilaginosa, e una pèl recobèrta d'escatas placoïdas (en forma de dents). Lors dents son d'escatas placoïdas transformadas que son renoveladas de longa. Cada branquia a una dobertura pròpria. Lor tube digestiu possedís una valva espiralada.

Se tròba dins aquesta classa las diferentas espècias de làmias, de raias e de quimèras.

Contràriament als osteictians los condrictians possedisson pas o fòrt pauc d'òsses pericondrals (òs que remplaça lo cartilatge e se forma al cors del desvolopament dins los osteictians) per contra presentan un jaç de cartilatge calcific prismatic a la periferia de lors pèças esqueleticas cartilaginosas. Tanpauc an pas de sacs aerians que son presents dins los osteictians (los condrictians utilizan l'òli de lor fetge per assegurar lor flotabilitat) mas que cèrts scientifics ne supausan la preséncia dins los gnatostòmes.




#Article 18: Holocephali (185 words)


En zoologia, la quimèra es un peis gròs de la sosclassa dels Olocefales, vivent dins los abisses. Las Quimèras son d'animals puslèu bentics e vivon dins los oceans temperats. Pòdon aténher 2 m de long. Coma totes los membres dels chondrichthyes, an una esqueleta cartilaginosa. Lor pèl es doça e lor color pòt anar del negre al gris-brun. Per se defendre, las Quimèras an un agulhon venimós sus lor aleta dorsala.

Las Quimèras revèrtan las làmias sus mantun punt : los mascles utilizan lors nadarèlas ventralas coma d'un penis per introduire l'espèrma dins la vulva de la femèla e aquestas darrièras depausan lors uòus dins de sacs membranoses. Difèran de las làmias del punt de vista de la maissa superiora, qu'es fusionada amb la resta del cran, e del punt de vista uro-genital : las Quimèras possedisson un orifici urinari e un orifici genital plan distintes alara que las Làmias an un frangàs que recampa los dos.

Las quimèras apartenon totas a la sosclassa Holocephali qu'a pas qu'un sol superòrdre Holocephalimorpha qu'a pas qu'un sol òrdre Chimaeriformes qu'a pas qu'un sol sosòrdre Chimaeroidei.

sosclassa Holocephali




#Article 19: Rupicapra rupicapra (105 words)


Lo sarri o isard o chamoç (var. camoç) (Rupicapra rupicapra) es un bovid de la sosfamilha dels Caprinae (aquela de las chabras e de las feas), que se tròba dins los Alps e los Pirenèus e dins d'autres territòris montanhòls d'Euròpa, coma dins la Cordilhiera Cantabrica, los Carpats e Caucàs. Quauques autors classifican los exemplars pirinencs e cantabrics coma una espècia a despart, Rupicapra pyrenaica, mas aquò s'admet pas dins tota la comunautat scientifica internacionala.

En occitan, i a d'usatges preferencials per nommar l'animal segon las montanhas:

Totas aquestas formas son corrèctas e legitimas en occitan larg.

D'autras lengas an de formas pròchas de l'occitan: 




#Article 20: Romiaire (158 words)


Los Romiaires son de mamifèrs cetartiodactils del clad dels cetongulats. Es determinat coma romiaire un animal que sa digestion a totalament o parcialament luòc al travèrs d'un procediment de remastegatge de l'alimentacion aprèp son ingestion. 

Demest los romiaires mai coneguts, se tròban los bovins (la vaca), los ovins e los caprins que sas quatre pòchas dels estomacs lor permeton un estocatge temporari dels aliments consumats, en particular l'èrba, puèi una regurgitacion qu'autoriza una segonda fasa de mastegatge que fa plenament partida del cicle de la digestion.

La digestion d'unes romiaires a per efièch de generar de metan un dels gases d'efièch de sèrra (GES), ligat, entre autres, al besonh creissant de la consomacion de carn de l’espècia umana. L'agricultura representa uèi aperaquí 20 % de las emissions de GES en França. 40 % de las emissions agricòlas son de metan, que gaireben los tres quart son ligats a la fermentacion enterica dels romiaires, principalament los bovins en França.




#Article 21: Tachyglossidae (202 words)


Los equidnas (del latin echidna, del grèc ancian  / ékhidna, «  vipèra »)  partejan amb los ornitorincs l'òrdre dels monotrèmas e una mescla de caractèrs reptilians e mamifèrs tipics.

Se ne coneis 3 espècias, l'equidna del nas cort (Tachyglossus aculeatus (Shaw, 1792)) (3 a 6 kg) en Austràlia e Tasmania e los equidnas del nas long (Zaglossus bruijni (Peters and Doria, 1876)) (5 a 10 kg) e Zaglossus attenboroughi en Nòva Guinèa.

Los equidnas an un còrs robuste cobèrt d'una mescla de forradura e de ponchons, an de membres amb una adaptacion escavaira, an una boca pichona, amb una maissa fina, an pas de dents mas una lenga longa pegosa, qu'amb ela atrapan de termitas e de pichons artropòdes.

Los equidnas vivon generalament en solitaris.

Pendent la sason de reproduccion, la femèla pond un uòu (rarament mai) que transferís directament del fangàs dins una pòcha ventrala temporària per una incubacion d'una desena de jorns. Nut a la naissença, lo jove i demòra de 6 a 8 setmanas, chucant lo lach que s'escor de las glandas mamàrias que desbocan dins la pòcha.

Se recensa quatre espècias d'equidnas actualament vivas :

Lo sit Mikko's Phylogeny Archive, cita mantuna espècia atudadas del genre Zaglossus :




#Article 22: Talpidae (138 words)


La familha dels Talpidae compren las talpas, las talpas musaranhas, los desmans e d'autres pichons mamifèrs insectivòrs de l'òrdre Eulipotyphla. Los talpids son totes d'animals cavaires a divèrs grases: las talpas son d'animals completament sosterranhs; las talpas musaranhas un pauc mens; e los desmans, tot en essent essencialament aquatics, cavan de cavitats secas; mentre que la talpa de nas estelat es tanben adepta de l'aiga e del sossòl. Les talpidats se tròban dins l'emisfèr Nòrd e en Asia del Sud, en Euròpa e en America del Nòrd.

Los primièrs talpidats an evoluat a partir d'animals semblant a la musaranha que se son adaptats a cavar durant l'Eocèn en Euròpa. Los talpidats vivents pus primitius serián las talpas semblant a la musaranha, d'autras espècias s'èran adaptadas pus prigond dins lo sossòl e, dans d'unes cases, a la vida aquatica.




#Article 23: Tetrapoda (205 words)


Un tetrapòde es un vertebrat terrèstre o marin que son esqueleta compòrta dos parelhs de membres provesits de dets, aparents o atrofiats, que pòrtan testimòni dins l'evolucion d'una adaptacion primitiva a la marcha, coma los anfibians, los reptils (dont las sèrps), los mamifèrs e los ausèls.

Los Tetrapòdes constituisson un fil al sen dels Sarcopterigians. Son los Anfibians e los Amniòtas (Reptils, Ausèls, Mamifèrs). Se caracterizan per la preséncia de dos parelhs de membres quiridians (dos membres anteriors o pectorals e dos membres posteriors o pelvians) que son omològs de las nadarèlas paras dels peisses. Los membres quiridians son devesits en tres partidas: estilopòde (umèrus sul membre anterior/femur sul membre posterior), zeugopòde (ràdius-cubitus/tíbia-peronè), autopòde (carps-metacarps-falanjas/tarses-metatarses-falanjas). Aqueste esquèma de basa a subit de variacions fòrça nombrosas en relacion amb l'adaptacion a divèrses mòdes de locomocion dels Tetrapòdes (vòl, nada, salt, corsa, escavairament...).

Los primièrs Tetrapòdes apareguèron al Devonian Superior (fa 365 milions d'annadas). Contràriament a çò que se pensa sovent, los membres quiridians apareguèron en primièr pels organismes entièrament aqüatics e foguèron cooptats pus tard per permetre lo desplaçament en defòra de l'aiga, coma o mòstra l'estudi de las doas espècias de tetrapòdes fossils « Acanthostega » e « Ichthyostega ».

Autres caractèrs derivats pròpris :




#Article 24: Cervus elaphus (218 words)


 

Lo cèrvi o cèrvi comun (Cervus elaphus) es una espècia de cervid largament distribuïda per l'emisfèri nòrd. Son documentadas qualquas 27 sospècias diferentas amb una distribucion que s'estend de Magrèb, a Euròpa, fins a una granda part de l'America del Nòrd. Se diferencian per la grandor, talha e color del pèl e la forma de las banas. Las sièis sosespècias de oapitís nòrd-americanas, anteriorament classificadas dins l'espècia  Cervus canadensis, se classifican actualament coma sosespècias de Cervus elaphus. 

Lo cèrvi es una mamifèr romiaire erbivòr. Lo cervion a pas cap de banas qu'apareisseràn la primièra annada en doas ramas de cada costat del cap. Lo cervion es pigalhat de tacas blancas duscas 2 o 3 ans.  Las espècias mai conegudas en America del Nòrd son lo cèrvi de Virginia (Odocoileus virginianus) e lo cèrvi mul. L'espècia es estada introduita en Colómbia Britanica e se sona lo dam. Se i a ara de cèrvis un pauc pertot dins lo mond, ne trobam sustot dins l'emisfèri Nòrd.

La caça dels cèrvis a fòrça demesida la populacion en França après la Revolucion francesa. Ara los cèrvis que tornam trobar dins los bòsques venon d'accions volontàrias d'introduccion : dins los Alps, los Pirenèus e dins l'oèst. 

Los cèrvis se pòdon viure duscas 25 ans mas pauc demest eles despassan 15 o 16 ans.




#Article 25: Cervus nippon (159 words)


Lo cèrvi Sica (Cervus nippon) es un mamifèr artiodactil de la familha dels cervids.

Es un cervid pichon originari de l'èst d'Asia que se trapa en Siberia, Manchoria, China, Corèa, Japon e dins cèrtas illas. Dins aquestes païses, se destria divèrsas sosespècias. Es leugièrament pus pichon que lo dam e a de Banas que pòdon despassar uèch còses.

De bon elevar, es estat introduch dins mantun autre país, en Euròpa, en Nòva Zelanda e als Estats Units, e de populacions sauvatjas se son naturalizadas aicí e là.

Coma lo dam, a una pèl pigalhada. Lo letz a luòc a la fin d'octobre, los joves naisson en mai e junh e seguisson lor maire fins a la fin de l'ivèrn (a l'excepcion del periòde del letz).

En Japon, las populacions mai nombrosas se tròban dins l'èst de l'illa d'Hokkaido.

Lo cèrvi Sica pòt èsser aisidament confondut amb lo cèrvi axis, una espècia originària dels bòsques clars d'Índia o de Ceilan.




#Article 26: Alces alces (149 words)


Alces alces, tanben conegut jol nom dalces o orinhal en America del Nòrd es una espècia de mamifèrs de la familha dels Cervidae. Son d'animals bèls que pòdon aténher 2 mètres de naut al nivèl de las omoplatas e pesar entrò 700kg. Los mascles se distinguisson per de banas en forma de palmas.
Abitan tipicament los bòsques boreals e las regions de clima subartic de l'emisfèri nòrd.
Son regim alimentari consistís a l'encòp en plantas terrèstras e aquaticas. Lo predator pus comun de l'orinhal es lo lop gris amb los orses e los umans. A la diferéncia d'autras espècias de cervids, son solitaris e forman pas de manadas. E mai que generalament sedentari e lent, l'orinhal se pòt desplaçar rapidament e venir agressiu s'es  destorbat. La sason de la reproducion es l'auton ont i pòt i aver de combats energetics per las femes.

Segon  :

Segon  :

Segon  :




#Article 27: Esperanto (239 words)


  

L'esperanto es la lenga construcha mai parlada dins lo monde. Las basas ne foguèron creadas per Ludwik Lejzer Zamenhof que faguèt publicar la primièra brocadura en 1887 jol títol Международный язык (en rus) valent a dire de lenga   internacionala. Lo nom definitiu d'esperanto li foguèt balhat segon lo pseudonim Doktoro Esperanto (« Doctor qu'espèra ») que causiguèt son autor. La tòca de Zamenhof èra de crear una lenga de bon aprene e politicament neutra per facilitar la comunicacion e l'entenduda entre personas de lengas diferentas a travèrs lo monde entièr. 

Malgrat que cap d'estat reconega pas oficialament l'esperanto, la lenga es utilizada per una comunitat de locutors espandida dins la màger part dels païses del monde. Segon las estimacions (que varian fòrça) i auriá entre cent mila e dos milions de personas capables de l'utilizar d'un biais actiu.

Lo lexic de l'esperanto es manlevat principalament a las lengas d'Euròpa occidentala, mas sa gramatica regulara l'aparenta puslèu a las lengas aglutinantas tal coma lo turc, lo swahili o lo japonés.

La genèsi de l’esperanto ven de l'istòria personala de Zamenhof. Aquel se passèt l'enfança a Białystok, ara en Polonha, mas d'aquel temps part de la província de Lituània de l'Empèri Rus, ont convivián divèrses grops etnics. Aquelas divisions etnicas e culturalas portavan una violéncia dolorosa per l'enfant qu'èra. Venguèt segur que caliá una lenga comuna per ajudar la comunicacion, e qu'aquela lenga podiá pas èsser la d'una de las comunitats




#Article 28: Geografia (148 words)


La geografia (dau grego ancian γεωγραφία – geographia, compausat de « η γη » (hê gê) (la Tèrra) et « γραφειν » (graphein) descriure, puei dau latin geographia, literalament revira per « dessenh de la Tèrra ») es una sciéncia que a per objècte la descripcion de la Tèrra e en particular l'estudi dei fenomèns fisics, biologic e uman que se produrron sus lo glòbe terrèstre. Lo portau de l'informacion geografica dau govèrn dau Quebèc definisse la geografia coma « una sciença de la conoissença de l’aspècte actuau, naturau et uman de la superficia terrèstre. Permete de comprene l’organisacion espaciala de fenomèns (fisics o umans) que se manifestan dins lo nòstre environament e faiçonan lo nòstre monde ».

Se devesisse en tres branca principaus :

Un scientific especialisat en geografia es un geografe o una geografa.

Lei geografes se pausan tres questions majoras quand agachan la Tèrra :




#Article 29: Quimia (2962 words)


La quimia es la sciéncia qu'estúdia la composicion e lei reaccions de la matèria.

Existís pas de frontièra clarament definida entre la fisica e la quimia, mai son considerats generalament coma dependents de la quimia lei fenomèns provocats per lei reaccions entre lei constituents de la matèria qu'entraïnan una modificacion dei ligasons entre los atòms. Segon la natura d'aquestas ligasons, aquestes fenomèns implican entre los atòms d'escambis o mesas en comun d'electrons, o de las fòrças electrostaticas.

Lei nivèus d'energia més en òbra dins lei fenomèns quimics fan que solament leis electrons periferics son concernits. En delà, se dintra dins la fisica dels plasmas, e mai dins la fisica nucleara ambé l'implicacion dau nuclèu atomic.

Ais escalas inferioras a la de l'atòm, l'estudi dei particulas elementàrias e de sei interaccions es una part de la fisica de las particulas.

Lei disciplinas principalas de la quimia son :

Tres etimologias son frequentament prepausadas que son relativament similaras e pòdon èstre liadas :

Lei premiereis aplicacions « quimicas » foguèron utilizadas per certaneis espècias dau genre Homo a partir de la descubèrta dau fuòc. Aquò permetèt de coire, e donc de transformar, lo manjar, de produrre de pigments o encara de produrre de terralhas. De mai, certanei mineraus acomencèron d'atraire l'atencion deis òmes en causa d'un aspèct colorat e de proprietats utilas per la metallurgia o la construccion coma l'òcra o lo bitume.

L'Antiquitat veguèt lo desvolopament important de la metallurgia, es a dire l'extraccion per l'òme de metaus a partir de mineraus presents dins la natura, generalament sota la forma de metaus natius, de saus o de sulfurs. D'aliatges coma l'electrum, lo bronze o lo loton foguèron tanben descubèrts e utilizats per la fabricacion d'objèctes coma de pèças de moneda, d'otís o d'armas. En fòra de la metallurgia, se descurbiguèt d'aplicacions novèlas ja coneguts coma lo bitume d'ara endavant utilizat dins la construccion navala e de procediments per produrre de materiaus novèus coma lo veire o la porcelana.

De teorias foguèron tanben creats per explicar aquelei fenomèns. Una dei principalas èra aquela d'Empèdocles que va gardar una influéncia importanta durant l'Edat Mejana europèa e aràbia. Es la teoria dei quatre elements de basa de l'Univèrs : aiga, èr, fuòc e tèrra. Platon contunièt aquela teoria e associèt cada element a un ensems d'objèctes geometrics coma lo tetraèdre per lo fuòc o lo cube per la tèrra. Lei proprietas d'aquelei figuras permeton de depintar certanei proprietats de l'element associat coma l'estabilitat dau cube per marcar aquela de la Tèrra.

L'alquimia èra una disciplina assaiant de cambiar certanei metaus en aur o de descubrir de compausats ai proprietats extraordinàrias gràcias a una combinason de recèrcas scientificas, filosoficas e teologicas. Apareguèt au sègle IX en Egipte e se desvolopèt rapidàment dins lei mitans intellectuaus arabis. Foguèt introducha en Euròpa a partir dei traduccions de tractats scientifics o filosofics. Se l'alquimia èra pas una disciplina scientifica au sens contemporanèu dau mòt, i apareguèt mai d'un otís de laboratòri (melhorament dei tecnicas de destillacion...), d'unei descubèrtas de compausats quimics novèus (acid sulfuric, acid nitric, arsenic...) e subretot lei premierei reflexions per crear un metòde eficaç d'experimentacion (trabalhs de Roger Bacon, de Robert Grosseteste...).

Lo renovelament intellectuau de la Renaissença va veire l'aparicion vertadiera, mai progressiva, de la quimia a partir d'una separacion ambé l'alquimia. La definicion pus precisa de la metallurgia foguèt l'element decisiu d'aquela evolucion. D'efèct, lei guèrras de l'epòca an vist un renfòrçament de la tecnologia dins l'armamet dei soudats ambé la generalizacion d'armas de fuòc. Lei besonhs militars en metaus van donc permetre de crear lei condicions favorablas au desvolopament de l'engenheriá liada a la produccion metallic. Aquela engenheriá foguèt lo domeni precursor dins l'adopcion d'un metòde d'experimentacion scientic e va permetre l'acquisicion de conoissanças experimentalas importantas. Aquò necessitèt d'utilizar de metòdes de quantificacion. Leis aparelhs inventats per leis alquimistas e lo calcul matematic aparegut dempuei lo sègle XV ne'n venguèron lei supòrts privilegiats.

Lei noms principaus associats a l'aparicion de la quimia son Andreas Libavius qu'èra encara alquimista mai que publiquèt lo premier obratge de quimia sistèmatica, Paracèlse per son desvolopament dau metòde experimentau, Bernard Palissy per sei descubèrtas sus la fabricacion de porcelana, Vannoccio Biringuccio per sei descubèrtas sus la metallurgia e la pirotecnia e enfin Agricola que fondèt definitivament la quimia metallurgica.

Lo sègle XVII foguèt la contuniacion dau periòde de la Renaissença. L'artesanat e l'industriá (tintura, metallurgia, armament...) èran totjorn lo centre dei progrès tecnologics dins lei domenis pertocant la quimia. Pasmens, maugrat un melhorament d'aqueleis aplicacions, ges de descubèrtas majoras i foguèron realizadas. En revènge, lo sègle XVIII veguèt un desvolopament important de la quimia amb una multiplicacion de laboratòris e de publicacions scientificas. De tematicas d'estudis novèlas apareguèron coma l'estudi de la combustion, la calcinacion o la reduccion de mineraus. A partir deis annadas 1750, la quimia venguèt una sciéncia vertadiera e de descubèrtas fòrça importantas, basas de la quimia modèrna, foguèron realizats vèrs la fin dau sègle. 

Lei progrès principaus dau periòde foguèron :

Après lei progrès dau sègle XIX, la quimia venguèt una sciéncia majora e conoguèt unei desvolopaments teorics importants coma la teoria atomica de Dalton, lei premierei lèis sus lei gas, l'ipotèsi d'Avogadro, lo calcul dei massas atomicas, la naissança de la quimia organica, lo desvolopament de l'electroquimia, la teoria de valéncia, l'aparicion de la quimia estructurala e lo classament deis elements per Mendeleiev. A la fin dau sègle, la fisica e la quimia permetèron de descubrir la radioactivitat.

Lei trabalhs de Lavoisier e la formulacion de la teoria atomica de Dalton permetèt de suscitar un debat important a prepaus de l'existéncia deis atòms. Sostenguda pauc a pauc per lei quimistas principaus dau sègle, aquela idèa foguèt finalament adoptada d'un biais definitiu au començament dau sègle seguent après lei trabalhs d'Albert Einstein e leis experiéncias de Jean Perrin. Pasmens, lo concèpte èra ja una basa de trabalh de mai d'un sabent e permetèt de desvolopar l'electroquimia e la nocion d'ion. Permetèt tanben la premiera classificacion deis elements quimics per Mendeleiev en 1869. Aqueu trabalh permetèt de classar per lo premier còp leis elements en foncion de lor proprietats de predire l'existéncia e lei proprietats d'elements encara desconeguts. Aquela classificacion es la basa de la classificacion periodica modèrna.

La descubèrta e la formulacion de l'ipotèsi de concèptes novèus permetèron tanben de crear de disciplinas novèlas (quimia organica, electroquimia...) e d'eliminar definitivament la concuréncia entre quimia e alquimia. D'efèct, après un declin lòng, aquela darriera aviá aprofichat lei progrès de la sciéncia quimica dau sègle XVIII per conóisser una darriera renaissença magerament basada sus d'aspècts espectaculars e comerciaus.

Au sègle XX, lo melhorament e lo desvolopament dei mesuras fisicas an facilitat la caracterizacion dei compausats gràcias a l'aparicion dei tecnicas de cromatografia, d'espectroscopias electronica, de massa, de resonància magnetica, electromagnetica e lo rèsta dei tecnicas d'analisis per estudi de la difraccion de raionament X o de difusion de particulas. Lei consequéncias d'aquelei progrès an permés d'avançadas fòrça importantas, l'estudi d'edificis quimics mai e mai complèxs o de reaccions fòrça variadas. En particular, lei ligams entre la quimia e la biologia son venguts fòrça importants.

La quimia recebiguèt sa definicion « classica » coma la sciéncia estudiant la natura de la matèria e sei transformacions. Se sa matematizacion èra pus febla qu'aquela de la fisica, l'aparicion de la mecanica quantica e son aplicacion a l'atòm d'idrogèn en 1926 entraïnèt l'aparicion de la quimia quantica que va permetre d'explicar e de predire un nombre grand de fenomèns liats a la reactivitat dei moleculas e ai nivèus d'energia moleculars o atomics. La frontiera entre quimia e fisica venguèt tanben mens clara e certanei disciplinas eissidas de la quimia quantica necessitan d'ara endavant l'utilizacion d'otís matematics e informatics poderós coma per la fisica.

A partir de la mitat dau sègle XX, la descubèrta de l'estructura dei teissuts organics (descubèrta de l'estructura de l'ADN en 1953). Lo meme decenni veguèt l'estudi de moleculas organicas coma lei proteinas o leis acids aminats. En 1983, se capitèt de trobar un metòde d'amplificacion in vitro de l'ADN. Aqueu desvolopament de la bioquimia a entraïnat una dificultat novèla per definir la quimia e permés l'emergéncia d'unei disciplinas fòrças dinamicas. Ansin, una proporcion gròssa de Prèmis Nobel de Quimia son d'ara endavant atribuits per de trabalhs regardant la bioquimia.

Enfin, l'industria quimica, ja apareguda dins lo corrent dau sègle XIX dins certanei país, es venguda una industria majora de l'economia modèrna. En 2009, lo sector e seis installacions representavan aperaquí  miliards de dolars e lei companhiás especialazadas dins la petroquimia fan partida dei pus poderosas a l'ora d'ara. En causa dei dificultats de transpòrts dei produchs quimics (riscs, quantitats importantas...), aquela industria tèn de centres diferents a l'entorn d'Euròpa, d'America dau Nòrd e d'Asia. En causa d'aquela division, lei companhiás pòdon aver de talhas relativament feblas e èstre fòrça ben implantadas sus un continent e totalament desconegudas dins lo rèsta dau monde. La quimia industriala es devesida entre tres domenis principaus que son :

Lei concèptes principaus de la quimia modèrna gropan un ensems de definicions d'entitats o de fenomèns pertocant magerament la matèria e son estructura d'un caire e lei fenomèns de reaccion d'autre caire. Se fau tanben notar l'influéncia de la quimia organica, a l'origina una branca de la quimia, que tèn d'ara endavant una autonòmia fòrça importanta e forma un ensems d'aplicacions quimistas major.

Un element es una entitat immateriala desprovida de proprietats fisicas o quimicas. Es un parèu format per un simbòl definit d'un biais arbitrari e un numerò atomic Z que caracteriza leis atòms, lei moleculas, leis ions e leis isotòps d'una espècia quimica donada. Lo numerò atomic es definit per lo nombre de protons dins lo nuclèu atomic. Aqueleis elements son classats dins la taula periodica per òrdre de numerò atomic. A l'ora d'ara, n'existís 94 elements que se pòdon observar dins la natura e 24 que son artificialas siá 118 elements coneguts. De recèrcas son en cors per descubrir d'elements novèus e se debana regularament de descubèrtas novèlas. Per exemple, l'element 116 foguèt observat per lo premier còp en 2000 e l'element 117 en 2010.

Un atòm d'una espècia quimica donanda es una entitat materiala formada per un nuclèu atomic enviroutat per un ensems d'electrons. Lo nuclèu atomic es format d'un nombre A de nucleons devesits entre un nombre Z, egau au numerò atomic de l'atòm, de protons e d'un nombre variable de neutrons. Lei protons tènon una carga electrica positiva, lei neutrons an una carga electrica nulla e leis electrons una carga electrica negativa. Lo nuclèu atomic es donc una entitat cargada positivament que sa carga es compensada per un nombre Z d'electrons. La talha generala d'un atóm es d'aparequí 10-10 m (siá 0,1 nanomètre). Aquela dau nuclèu atomic es pus pichona de l'òrdre de 10-15 m. Lo rai d'un atòm, son estructura atomic e sei proprietats quimicas son espeficas e caracterizadas per lo cortegi electronic.

Leis atòms forman l'unitat de basa de la quimia. Compausavan la matèria e lei moleculas per lo partiment d'electrons e pòdon evolucionar per formar d'ions. D'un biais generau, se fau notar qu'un atòm subís pas de modificacions importantas durant una reaccion quimica levat dei cambis pertocant leis electrons periferics.

Dos atòms tenent un nombre Z identic mai un nombre A diferents son dichs isotòps atomics. Un exemple famós pertoca l'atòm d'urani que tèn doas composicions principalas. La premiera ambé 92 protons e 143 neutrons (urani 235) e la segonda ambé 92 protons e 146 neutrons (urani 238). Cada composicion diferenta definida per un nombre donat de neutrons e de protons es dicha isotòp atomic. Dos isotòps atomics tènon de proprietats quimicas identicas.

Una molecula es un assemblatge precís d'atòms definit e estructurats dins l'espaci e lo temps per de liasons quimicas fòrtas. Lei moleculas monoatomicas son fòrça raras e una molecula tèn donc generalament mai d'un atòm. Una molecula es una entitat que tèn de proprietats pròprias e diferentas deis atòmes que la forman. La carga electrica dei moleculas pus pichonas es generalament neutra mai aquò es pas necessàriament lo cas per lei moleculas grandas.

La liason quimica necessita la preséncia d'electrons liats a un o mai d'un nuclèu atomic. Permet d'assegurar l'estabilitat dei moleculas e la coesion deis atòms entre elei que sigue gràcias au partiment de quauqueis electrons periferics dins lei liasons covalentas, d'un nombre fòrça grand d'electrons dins lei liasons metalicas o per la creacion de cargas electricas localas fòrtas.

Un còrs pur es un còrs generalament macroscopica compausat au nivèu molecular d'una espècia quimica unica. Sa composicion quimica, son organizacion sota forma de gas, de liquid, de solids e sei proprietats fisicas pòdon èstre defenidas d'un biais precís. Per exemple, l'aiga pura tèn un ponch d'ebulicion a 100°C sota la pression d'una atmosfèra. Se distinguís lei còrs purs simples compausats d'un tipe d'atòm unic (diament compausat solament de carbòni) e lei còrs purs compausats d'atòms de tipe diferent.

Un compausat quimic es una apelacion frequenta, mai impròria, que designa una substància quimica pura (molecula, compausat ionic...). Es caracterizat per la formula quimica, escricha a partir de la notacion simbolica deis atòmes, de sa compausicion quimica.

Una fasa es un partida omogenèa d'un sistèma eterogenèa. Es una nocion fòrtament utilizada en termodinamica que tèn tanben una importància granda en quimia car se pòu constituir d'un nombre variable de compausats quimics diferents. De mai, un sistèma quimic pòu tanben tenir mai d'una fasa.

Un ion es un atòm qu'a pardut o ganhat un o unei electrons. Sa carga electrica es donc plus neutra. Es dich cation se sa carga es positiva dins lo cas de la pèrda d'electrons e anion se sa carga es negativa dins lo cas dau ganh d'electrons. Leis anions e lei cations formats a partir de moleculas poliatomicas son dichs ions complèxs.

Un complèx es un edifici poliatomic compausat d'un o d'unei cations, generalament metallics, enviroutats d'un o d'unei moleculas, dichs ligands, que son d'ions o de moleculas grandas capablas de deslocalizar una partida de lor densitat electronica sus lo cation entraïnant la formacion de liasons quimicas.

Una reaccion quimica es la transformacion d'un o uneis espècias quimicas en d'autreis espècias quimicas. Implica l'aparicion o la disparicion d'au mens una liason quimica o d'un cambi d'electrons. Una reaccion que tèn de caracteristicas termicas necessita o entraïna l'aparicion de diferentei formas d'energia liadas a l'energia de la liason quimica.

Dins una reaccion quimica, un equilibri quimic es un estat onte lei concentracions dei reactius e dei produchs de la reaccion s'estabilizan. Generalament, aquel estat s'obtèn quand lei dos sens de la reaccion quimica an agantat una velocitat de reaccion similara. Un equilibri quimic es donc pas una causa estatica. Es la rason qu'es dich equilibri dinamic.

Lei reaccions deis acides e dei basas en solucion son basadas sus de parèus d'espècias quimicas. L'aciditat e la basicitat pòdon se calcular o se mesurar gràcias a la concentracion deis espècias quimicas en solucion sota la forma d'acid o de basa. Un acid es una espècia quimica qu'es capabla de liberar d'ions idronium H+. La concentracion en ion idronium d'una solucion indica donc son aciditat. Una extension d'aqueu concèpte foguèt menada per lo quimista estatsunidenc Gilbert Newton Lewis.

Una reaccion d'oxidoreduccion implica una pèrda o un ganh d'electrons entre diferents parèus d'espècias quimicas. Una espècia d'un còrs quimic tenent la capacitat de ganhar d'electrons a d'autrei còrs quimics es dicha oxidanta. Una espècia d'un còrs quimic tenent la capacitat de perdre d'electrons au profiech d'autrei còrs quimics es dicha reductritz. L'electroquimia es un domeni important de la quimia qu'es basat sus l'oxidoreduccion e qu'estudia lei relacions entre quimia e electricitat.

Una solucion es una mescla omogenèa formada per un solvant en proporcion majoritària e d'un o mai d'un solutats. La solubilitat es la capacitat d'un còrs de formar una solucion dins un mitan donat. Per exemple, un sau coma lo clorur de sòdi NaCl tèn una limitat de solubilitat dins l'aiga : 357 g/kg d'aiga a 0°C e 391 a 100°C. Aquò significa qu'a partir d'aqueu limit, i a separacion de fasa car lo sau va precipitar e formar un depaus solid.

La miscibilitat es la capacitat d'un còrs de se mesclar amb un autre per formar una fasa unica. Per exemple, lo gas amoniac se mescla aisament ambé l'aiga per formar una solucion aquosa dicha amoniaca.

Una emulsion es una dipersion d'una fasa liquida a l'estat de gotas microscopicas dins una autra fasa liquida non miscibla. Una suspension es una dispersion d'una fasa solida dins una fasa liquida. Una emulsion pòu s'estabilizar per de moleculas amfipaticas capablas d'empachar l'aglomeracion dei gotas microscopicas.

La quimia organica es una branca de la quimia pertocada per l'estudi de la transformacion de moleculas d'origina petrolièra o viventa compausadas magerament de carbòni, d'idrogèn, d'oxigèn e d'azòt. Aquelei compausats pòdon tenir d'atòms d'autreis elements quimics coma d'alogèns, de bòr, de silici, de fosfòr, de sofre e pus rarament, de liti o de metaus. Aquela branca tèn una importància granda en causa de seis aplicacions ai nivèus industriaus (petroquimia, polimèrs...) e biologics.

Lei quimistas utilizan un metòde scientific per experimentar e validar una teoria. Aquelei teorias son generalament caracterizadas per l'utilizacion de l'otís matematic per lo desvolopament de modèls complèxs capables de depintar lei fenomèns observats pendent leis experiéncias. Pasmens, lo nivèu de complexitat d'aquelei modèls son generalament pas tant qu'aqueu dei modèls utilizats per lei fisicians.

La recèrca e l'ensenhament de la quimia son organizats en disciplinas diferentas que son generalamanet autonòmas e tènon de ligams fòrça feblas entre elei :

En fòra dei disciplinas principalas de la quimia, existís un nombre fòrça de domenis quimics especializats o a l'interfàcia ambé d'autrei brancas scientificas coma l'agroquimia, l'astroquimia, la quimia atmosfèrica, la quimia dei sucres, la petroquimia... etc. Aqueleis interfàcias an de frontieras mobilas e lei limits exacts de la quimia son donc malaisats de definir :




#Article 30: Matematicas (2660 words)


Lo tèrme de matematicas (var. matematiques) vèn dau grèc τα μαθηματικά ta mathêmatika (de μάθημα mathêma  e de μαθηματικός mathematikos ). Lei « matematicas » (o la « matematica » dins un registre pus especializat) son generalament consideradas coma la disciplina qu'estúdia lei problèmas pertocant lei nombres, lei figuras de l'espaci, leis estructuras e lei metòdes generaus que permeton de tractar aquelei problèmas.

Se considèra qu'un resultat matematic, o teorèma, es verai quand es estat demostrat. Una demostracion es un rasonament deductiu que parte deis ipotèsis per arribar a la conclusion vouguda en seguent lei règlas de la logica; dins la practica, s'utiliza totjorn una mescla de lengatge formalizat e de lengatge .

Lei matematicas an una lònga tradicion dins totei lei pòbles; foguèron la premiera disciplina a se dotar de metòdes d'auta rigor e portada, e a obtenir ansin l'estatut de sciéncia; an progressivament alargat lei tèmas de sa recèrca e estendut lei domenis que pòdon ajudar en matèria de calcul e de modelizacion.

Dins lo corrent de sa lònga istòria, e dins lei divèrseis environas culturalas, i aguèt de pontannadas de gròs progrès, e de pontannadas d'estanhacion deis estudis. Vèn en partida de l'importància dei quauquei personas capablas de portar d'innovacions prefondas e illuminativas e d'estimular la recèrca matematica. I aguèt tanben de pontannadas de reculament dei conoissenças e dei metòdes: mai se rescontrèron solament après de destruccions o en d'epòcas de decadéncia totala de la vida intellectuala e sociala. Dempuei 500 ans, còmpte tengut dau melhorament dei mejans de comunicacion, lo capitau de resultats e de metòdes s'es progressivament desvolopat.

Tot aquò s'apren a la natura deis activitats matematicas. Aquestei d'aicí tendon de lònga an una presentacion precisa dei problèmas e dei solucions, çò qu'impausa de comunicar en avent per tòca finala la possibilitat d'esclarzir totei lei detalhs dei construccions logicas e dei resultats (cèrts esclarziments exigisson un investiment important, de desenas d'ans de còps que i a). Es per aquò que i a pas d'exemple d'error matematica majora que seriá pas estada lèu reconeguda e corregida, o aumens senhalada.

Se destria actualament en matematicas tres grandei brancas mutualament liadas:

Lei liames entre aquelei brancas e leis usatges que caduna fa de l'autra son mai que prefonds e fondamentaus. La teoria dei nombres, en particular la reflexion sus lei nombres premiers, es exemplara a regard d'aquò: a l'origina confonduda amb l'aritmetica elementària, s'es transformada au sègle XIX en una teoria onte l'analisi es venguda indispensabla. Au sègle XX, la geometria algebrica es venguda la terranha naturala acampant au còp metòdes algebrics, topologics e geometrics per afrontar lei problèmas de la teoria dei nombres, per exemple la conjectura de Fermat, venguda gràcias an aquel apròchi novèu lo teorèma d'Andrew Wiles en 1994. Aqueu teorèma se formula en tèrmes algebrics, mai sa demostracion fa un usatge massís de matematicas liadas tant a l'algèbra coma a l'analisi e a la geometria.

Teorèma de Wiles:

per tot entier naturau  superior o egau a 3, l'eqüacion  a ges de solucion entiera  tala que .

L'algèbra es la partida dei matematicas qu'estúdia leis estructuras algebricas. Se pòt destriar de sotadisciplinas, per exemple:

En mai de son desvolopament intrinsec, es necessària a l'analisi e la geometria per progressar. Son interès per aquestei darrieras vèn dau fach que d'estructuras algebricas se retròban dins de domenis nombrós.

Per exemple, lo lengatge e lei teorèmas de l'algèbra lineara permeton de comprendre en prefondor de domenis a priori fòrça alunhats, pron qu'agan una estructura lineara:

L'analisi es la partida dei matematicas qu'a inicialament per objècte principau l'estudi dei  foncions de variablas realas, en çò que pertòca lei nocions de limit, de derivada e d'integrala. Emai ague de precursors tre l'Antiquitat (Arquimèdes), l'analisi comença fondamentalament amb Newton e Leibniz, inventors au sègle XVII dau calcul infinitesimau.

Se i pòt destriar mai d'un domeni, per exemple:

Pasmens, l'analisi se limita pas ai foncions de variablas realas. Un capítol important, creat au sègle XIX per Cauchy, Riemann e Weierstrass, estúdia lei foncions analiticas de variablas complèxas: es la teoria dei foncions olomòrfas.  Existís d'autrei generalizacions de la nocion de foncion, coma la nocion recenta de distribucion, deguda a Laurent Schwartz.

Es una disciplina atestada tre l'Antiquitat, e lo tèrme de geomètra foguèt fins au sègle XIX sinonim de . L'objècte de la geometria es de comprendre la natura dei figuras d'un espaci, e lei relacions que s'establisson entre elei. Espaci pòt designar per exemple: l'espaci euclidian classic, un espaci vectoriau pus generau, un espaci corbe o varietat diferenciabla...

Segon la concepcion modèrna formulada en 1872 per Fèlix Klein, una geometria se definís per un ensemble de ponchs e un grop de transformacions bijectivas d'aquel ensemble, e s'interèssa ai proprietats invariantas per leis elements dau grop.

Se pòt destriar mai d'un domeni de la geometria, per exemple:

L'activitat matematica s'interèssa naturalament ai generalizacions e abstraccions possiblas, en relacion amb leis esparnhes de pensada e lei melhoraments deis instruments (en particular leis instruments de calcul) qu'es portada a realizar. Sovent, lei generalizacions e lei abstraccions menan puei en de visions pus aprefondidas dei problèmas e en de sinergias importantas entre de recèrcas pertocant de questions inicialament sensa rapòrt.

Dins lo corrent dau desvolopament dei matematicas, se pòt notar de pontannadas e d'environas onte prevalon alternativament d'actituds generalas e de valors que se pòdon reduire en dos tipes de motivacions e d'apròchis: lei motivacions practicas que butan a descurbir de procediments eficaç (per exemple dins la resolucion de problèmas industriaus e tecnologics), e leis exigéncias de creacion d'un sistèma conceptuau amb sa tendéncia a la generalizacion e a l'abstraccion.

Entre aquelei doas menas d'actituds, i a de còps una oposicion, e mai charpinosa, mai en generau s'enriquisson mutualament e desvolopan de sinergias. Dins lei 30 o 40 darriers ans, i a agut, entre aqueleis actituds, un cèrt equilibri, amb de tensions, e tanben d'episòdis d'assisténcia mutuala. An aquel estat de causas contribuís mai que mai lo desvolopament espectaclós de l'informatica, e amb ela, de la partida algoritmica dei matematicas.

Lei matematicas sièrvon de lengatge o de supòrt en de sciéncias fòrça nombrosas (naturalas o umanas) afin de quantificar cèrts fenomèns. S'utilizan tanben per predire de formas e efectuar de prediccions qualitativas.

Lo principi de la matematizacion es aquest: una sciéncia donada, o una sotatematica de la sciéncia (par exemple la biologia o la termodinamica) selecciona cèrts paramètres supausats quantificables (lo temps, lo nombre de bactèris, la temperatura, lo pòrtafuelha d'un accionari) qu'entre elei s'es constatat de relacions (la populacion bacteriana creisse amb lo temps, la temperatura e la pression son liadas). Una eqüacion, fòrça sovent diferenciala, lia d'unei d'aquelei paramètres entre elei, e establís ansin d'un biais quantitatiu son interdependéncia. L'estudi matematic d'aqueleis eqüacions va permetre, après retorn ais èssers reaus associats ai paramètres, de predire, valent a dire de constatar de relacions novèlas entre lei tèrmes. En ecologia per exemple, una foncion pòt modelizar lo rapòrt entre una espècia e una autra espècia predatritz; l'estudi matematic de la foncion quand lo temps tende vèrs l'infinit va anonciar se lo sistèma ecologic evoluirà vèrs un sistèma estable e equilibrat, o ben (per exemple) s'una deis espècias dispareisserà.

Istoricament, fisica e matematicas son prefondament liadas. Se coneis la frasa famosa de Galilei, fondator de la fisica modèrna: Lo libre de la natura es escrich en lengatge matematic. L'astronomia, per exemple, es estada un dei motors principaus de l'emergéncia de la disciplina matematica.

Puei, fins a la fin dau sègle XIX, lei matematicians seràn tanben fisicians (e sovent filosòfs). Se pòt destriar mai d'un rapòrt de naturas diferentas entre lei doas sciéncias:

Son rapòrt amb lei sciéncias umanas se fa essencialament per leis estatisticas e lo calcul dei probabilitats, mai tanben per d'eqüacions diferencialas, en economia e en finança:

Aqueu rapòrt es controversiat, estent la natura umana d'aquelei sciéncias, e lo refús per d'unei, dins aqueu domeni, dau determinisme que lei matematicas li son naturalament estacadas.

Matematizacion significa pas autenticitat scientifica. D'efècte, lei postulats d'una  pòdon èsser extremament problematics, e mai folastres, mai se son quantificables, pòdon donar luòc en de calculs complèxes. Un cas evident es aqueu de l'astrologia, que sei postulats, supausant una influéncia dei planetas sus lo comportament uman, son rebutats quasi unanimament per la comunautat scientifica.
 
Fòrça mai subtil es lo cas de l'economia matematica. Lo postulat fondamentau d'aquela disciplina es que l'activitat economica se pòt comprendre a partir d'un axiòma de natura antropologica, aqueu de l'actor individuau racionau. Dins aquela vision, cada individú cèrca per seis accions d'acréisser un cèrt profiech d'un biais racionau. Aquela mena de vision atomista de l'economia permete an aquesta d'aicí de matematizar pron aisadament sa reflexion, puei que lo calcul individuau se transpausa en calcul matematic. Pasmens, cèrts sociològs, coma P. Bourdieu, e mai cèrts economistas, refusan aqueu postulat de l'homo œconomicus, en remarcant que lei motivacions deis individús comprenon non solament lo don, mai dependon tanben d'autres engatges que l'interès financier n'es qu'una partida, o simpletament son pas racionalas. La matematizacion es donc segon elei ren qu'una semblança permetent una valorizacion scientifica de la disciplina.

L’origina istorica dei matematicas es liada a sei premiereis aplicacions concrètas: lo comèrci, la mesura dei superfícias, la prediccion deis eveniments astronomics.

Inicialament viradas vèrs la mesura (geometria) e lo comptatge (aritmetica), lei matematicas se viran lèu vèrs l'abstraccion. Lei matematicians grècs amb Euclides e seis Elements  li aduson sei premiereis estructuras axiomaticas, puei son passatge en cò dei matematicians de lenga aràbia permete la fusion amb lei coneissenças orientalas e la creacion dau sistèma d'escritura numerica aràbia. 

Dins lo corrent dei sègles XVI e XVII, es en Euròpa que se desvolopa un aspècte novèu dei matematicas. La creacion d'un lengatge simbolic (Viète e Descartes) permete lo desvolopament dau calcul algebric, mentre que Newton e Leibniz, metent en plaça lo calcul infinitesimau, fornisson leis instruments necessaris au desvolopament de l'analisi.

Au sègle XIX, lei matematicians son portats a explicitar d'estructuras algebricas: grops (Évariste Galois), anèus (Richard Dedekind), còrs, espacis vectoriaus (Giuseppe Peano), espacis projectius... Es lo desvolopament d'una branca novèla dei matematicas: l'algèbra generala.

Lo sègle XIX vei amb Georg Cantor e David Hilbert lo desvolopament d'una teoria axiomatica de totei leis objèctes estudiats, que mena au problèma dei fondaments dei matematicas. Aqueu desvolopament de l'axiomatica menarà au sègle XX a cercar de definir totei lei matematicas per mejan d'un lengatge: la logica.

Dins lo corrent dau sègle XX, lo desvolopament de l'instrument informatic fa enregar una draia novèla ai matematicas: aquela de la modelizacion e de la numerizacion.

Dins lo corrent dei dos mila ans passats, lei matematicas an cercat, d'una part de fornir d'instruments utilizables per leis autrei sciéncias (fisica, geografia; astronomia...) e d'autra part de resòuvre de problèmas nascuts en son dintre coma la qüadratura dau ceucle, lei nombres constructibles, la conjectura de Fermat, l'ipotèsi de Riemann, la conjectura de Poincaré, lei proposicions indecidiblas, lei problèmas NP-complèts...

Lei teorias deis ensembles, desvolopadas inicialament a la fin dau sègle XIX, son de teorias fòrça generalas que donan un quadre onte de matematicians esperèron de poder formular e provar totei lei coneissenças matematicas. Espèr condemnat fin finala a pas capitar: vejatz logica matematica. Citem un exemple de matematicas usualas, e que se reduson pas en la teoria deis ensembles: la teoria dei categorias.

La logica enóncia lei règlas, o principis, que fau respectar per faire de deduccions corrèctas. Coma tota sciéncia exacta, la matematica se fonda sus lo principi dau tèrç exclús: tota proposicion (senada) es siá veraia siá faussa. Una deduccion consistís a partir de premissas per arribar an una conclusion en procedissent per etapas logicas.

En matematicas, l’estudi de la forma dau rasonament, independentament de seis objèctes, a una importància cruciala. Mostrem-o sus un exemple. 
Lei meteis axiòmas, aquelei deis espacis vectoriaus, se pòdon utilizar au còp per estudiar d'espacis geometrics, coma l’espaci euclidian, e per estudiar l’ensemble dei solucions d’una eqüacion diferenciala lineara. Lei teorèmas sus leis espacis vectoriaus son donc valables au còp per la geometria euclidiana e per leis eqüacions diferencialas linearas. La teoria abstracha deis espacis vectoriaus consistís a estudiar lei formas de deduccions que parton dei meteis axiòmas, independentament dau contèxte, valent a dire deis objèctes particulars que li son aplicadas aquelei deduccions.

Aquela definicion convèn ben ai matematicas aplicadas. Fòrça teorias abstrachas (lei nombres entiers, lei nombres reaus, lei foncions realas de variablas realas e leis eqüacions diferencialas, leis espacis vectoriaus, lei grops, lo calcul dei probabilitats,...) an una utilitat generala per totei lei sciéncias, perque se pòdon aplicar en d'objèctes nombrós. L'òbra dei matematicas aplicadas consistís a desvolopar de teorias, que sa valor es universala, en vista d’ajudar ais autrei sciéncias.

Coma activitat umana, practicada per d'umans, lei matematicas s'aluenhan pasmens dau modèl d'una construccion, segon lei lèis de la logica, e  independenta dau reau. Citem un fach e un fenomèn per illustrar aiçò. D'en premier, ges de demostracion matematica siègue formalament lei lèis de la logica, simplament perque la traduccion d'enonciats matematics complèxes en lengatge totalament formalizat es umanament impossibla (e, probable, sens interès).

L'acceptacion de la veracitat d'una demostracion se fonda donc in fine sus un consensus d'especialistas. Ansin, la fisança de la comunautat matematica dins un de sei membres prepausant un resultat novèu es capitala dins la recepcion d'aqueu resultat, d'aitant mai s'es imprevist o que modifica lo biais de veire lei causas. Se pòt prendre per exemple istoric lei controvèrsias sus lei geometrias non euclidianas au sègle XIX, onte leis òbras de Lobatchevsky foguèron largament ignoradas; o ben, dins un autre domeni, la non recepcion per Cauchy, captau monarquista, deis òbras dau jove republican Galois au començament dau meteis sègle. Se poiriá multiplicar de taus exemples amb totei lei variacions desiradas (plaça dei fremas, nacionalisme, nepotisme...)

L'universalitat manifèsta dei matematicas e son eficacitat son, aumens dempuei l'Antiquitat grèca, la fònt de questions filosoficas e metafisicas. L'Istòria deis Idèas es intimament liada a la reflexion sus la natura dei matematicas. Se pòt destriar tres grandei questions:

En çò que pertòca lei matematicas, Aristòtel es encara fòrça emprench de platonisme. L'univèrs en delà de la Luna, leis estèlas e lei planetas, pòdon èsser comprés per lei matematicas, car s'ordenan segon de lèis etèrnas e perfiechas. En revenge, per Aristòtel, lo monde sublunar es cambiadís e movedís, e la fisica pòt de ges de biais pretendre aquerir la rigor e l'universalitat dei matematicas.

Lo logicisme considèra que lei matematicas son entierament inclusas dins l'ensemble dei connexions logicas elementàrias, teoricament explicitablas, que compausan una demostracion.

Lei constructivistas admeton que lei matematicas construchas. Pus tecnicament, accèptan dins lei demostracions que leis inferéncias finidas. Per exemple, se refusa lo rasonament per recurréncia e mai l'axiòma de la chausida. Lei demostracions per reduccion a l'absurd son tanben refusadas, puei que menan a l'existéncia de l'èsser matematic solament per l'impossibilitat de son non-èsser, e non pas per l'explicitacion dirècta de son existéncia.

De naturas fòrça diferentas, l'art e lei matematicas an pasmens totjorn agut de relacions fruchosas.

Es una constatacion comuna que s'atribuís una cèrta beutat ai figuras simetricas. Una simetria d'una figura geometrica es, informalament, l'existéncia d'un motiu de la figura que se reprodutz segon una règla precisa. Matematicament, se ditz qu'una figura es simetrica s'es globalament invarianta per una accion non triviala d'un grop. Autrament dich, l'intuicion de la règla se realiza matematicament per lo fach qu'es un grop qu'agís sus la figura, e lo sentiment qu'una règla riège la simetria es precisament degut a l'estructura d'aqueu grop.

Per exemple, la simetria dau mirau es liada au grop multiplicatiu . Un parpalhon es una figura invarianta per aquela simetria, e pus generalament lo còrs deis animaus (aumens tau coma se vei exteriorament). Quand se dessenha la superfícia de la mar, l'ensemble deis ondas possedís una simetria per translacion: de desplaçar nòstre regard de la longor separant doas crestas d'ondas càmbia pas la vista qu'avèm de la mar. Un autre cas de simetria, aquest còp non isometrica, es aqueu que se tròba dins lei fractalas: un motiu donat se reprodutz a totei leis escalas de vision.

Per accedir ais articles de matematicas, vejatz




#Article 31: Astronomia (441 words)


Lastronomia es la sciéncia de l'observacion deis astres, que, per mai d'un biais d'observacions, establís l'origina, l'evolucion, lei proprietats fisicas e quimicas deis astres, la mecanica celèsta. Etimologicament, astronomia vòu dire  (dau grèc αστρονομία = άστρον + νόμος).

L'astronomia es considerada coma la pus anciana dei sciéncias de l'umanitat. De nombrosei civilizacions despareissudas avián de bònei conoissenças en astronomia (sovent liadas a l'astrologia), que n'atrobam lei marcas de biais variats. Uei encara aquesta sciéncia existís. Encuei s'es popularizada près dau grand public. Un certan nombre d'astronòms amators juegan un ròtle dins aquesta disciplina, especialament per la descubèrta d'asteroïdes. L'astronomia es una dei rarei sciéncias que leis amators i pòdon encar jugar un ròtle important.

Lastrofisica es la branca de lastronomia que determina lei fenomèns fisics deduchs de l'observacion deis astres. A l'ora d'ara, leis astronòms an totei une formacion chanuda en astrofisica e seis observacions son gaireben sempre estudiadas dins un contèxte astrofisic. Existís pasmens un cèrt nombre de cercaires e de cercairitz qu'estúdian exclusivament l'astrofisica. L'òbra deis astrofisicians es d'analisar de donadas d'observacions astronomicas e de ne deduire de fenomèns fisics.

Au començament, dau temps de la Grècia anciana e deis autrei civilizacions ancianas, l'astronomia consistissiá principalament en l'astrometria, valent a dire la mesura de la posicion dins lo cèu deis estèlas e dei planetas.
Pus tard, deis òbras de Kepler e de Newton nasquèt la mecanica celèsta que permetèt la prevision matematica dei movements dei còrs celèstes sota l'accion de la gravitacion, en particular leis objèctes dau Sistèma Solar.
La màger part dau trabalh dins aquelei doas disciplinas (l'astrometria e la mecanica celèsta), aperavans fach de man, es ara fòrça automatizada gràcias ais ordinators e ai captors CCD, an un ponch que son ara rarament consideradas coma de disciplinas distintas.
Desenant, lo movement e la posicion deis objèctes se pòdon conóisser lèu lèu, talament que l'astronomia modèrna es fòrça mai concernida per l'observacion e la compreneson de la natura fisica deis objèctes celèsts.

Despuei lo sègle XX, l'astronomia professionala a tendéncia a se desseparar en doas disciplinas: astronomia d'observacion e astrofisica teorica.
Maugrat lo fach que la màger part deis astronòms emplegan lei doas dins sei recèrcas, dau fach dei diferents gaubis necessaris, leis astronòms professionaus tendon a s'especializar dins un o l'autre d'aquelei domenis.
L'astronomia d'observacion es concernida principalament per l'aquisicion de donadas, çò qu'inclutz la construccion e la mantenéncia deis instruments e lo tractament dei resultats.
L'astrofisica teorica es principalament concernida per la recèrca deis implicacions observacionalas de mai d'un modèl, valent a dire que cèrca de comprendre e de predire lei fenomèns observats.

Lei domenis d'estudis de l'astronomia se classifican tanben en doas autrei categorias :




#Article 32: Musica (202 words)


La musica es una art, e coma tala, es fruch d'una intuïcion creativa, que se manifesta dins lo temps e l'emocion. Correspond tant al compositor coma als filosòfs, als istorians, als semiològs e a tot autre ausidor o amator, lo prètzfach de definir la musica, sens confondre fons e forma, son e sens, signe e significat.

D'un biais general, la musica es la succession de sons sortits generalament d'instruments (de musica); d'unes sons organizats per un compositor o un instrumentista improvisaire en acòrd a un ritme que se produsisson conscientament amb la tòca de resultar agradius, commovedors, o de còps odiables segon los gostes musicals de l'ausidor. Se pòt parlar a mai de musica encata que los sons sián produches per la natura o d'objèctes pas musicals a priori. Coma branca d'estudi de las sciéncias umanas, la musica es una disciplina que estúdia los principis de l'armonia e las proprietats, dependéncias e relacions dels tons entre eles meteisses; e es a l'encòp l'art de combinar aquestes tons e sons d'un biais placid e agradiu a l'aurelha. Se pòt apondre tanben que la musica es un lengatge universal que l'emissor pòt transmetre de faches e sentiments particulars a partir d'una sequéncia de tons.




#Article 33: Limòtges (139 words)


Limòtges en forma usuala locala o Lemòtges en forma classicizanta (Limoges en francés ) es una vila dau nord-oest d'Occitània (e dau mieg oest de França), es la vila principala e chapluec dau departament de la Nauta Vinhana (87) e ancian chapluec de la region de Lemosin, aura en Novela Aquitània. Es sus Vinhana.

Lo gentilici es limotjaud -a o lemotjaud -a.

Limòtges es devesida en 9 cantons.

Lo classicisme dins l’usatge renaissentista escriu Lemòtges (forma classica. Desrozier  Ros 1974). Limòtges (forma correnta. Lavalada 2000). Peireguers (forma classica. Lo Bornat 1994-98) costeja Perigüers (forma correnta).

Meras de Limòtges

En 1962, Limòtges  fusionet emb la pita comuna de Beuna.

L'aglomeracion de Limòges a constituit una comunautat d'aglomeracion, Limòtges Metropòli.

Limòtges es devesida en 16 cantons :

Limòtges es reputat per sa porcelana, fabricada en tirant dau caolin de Sent Iriès.




#Article 34: Pedagogia (361 words)


La pedagogia es la sciéncia de l'educacion.

Pedagogia vien del grèc, paidagogos (παιδαγωγία), que èra l'esclav que acompanhava los ninhs al escòla. Lo mot paida o paidos fa referéncia a chics, aqueste es lo motiu pel aquel alguns distinguisson entre Pedagogia (ensenhar a chics) e andragogia (ensenhar a adultes). Lo mot latina per far referéncia a la pedagogia, educacion, es fòrça mai utilizada e, de còps, ambas s'utilizan de biais indistint.

La pedagogia exist despuèi que l'educacion pasèt a èsser considerada un asunt social e pas sol familiar. Per este los primièrs escrits teorics aparecen a Grècia, a las polis democraticas ont l'ensenhanza facilitava l'acces a la politica. Roma eredèt aquesta preocupacion.

A l'Etat Mièja, l'educacion èra fòrça atada a l'iglèsia, post que l'unica educacion que se considerava de provech èra la religiosa que permitia lograr la salvacion. Además, la cultura èra als monasteris e après a las universitats, dominadas pels teologians. Lo Renacimient, amb son afán de recuperacion dels clasics e l'ansia de saber e d'aver cultura, di un novèl impuls a la pedagogia. Amb l'Ilustracion s'atèt definitivament a l'idèa de progres, post que sens educacion un pobl pòt pas adelantar (d'aquí las campanhas d'alfabetizacion).

Actualament, la pedagogia a evolucionat fòrça despuèi lo suyo origen etimologic. Uèy en dia, la pedagogia es pas la sciéncia que s'ocupa dei tecnicas de l'ensenhanza, este es tarea d'otra sciéncia pedagogica denominada Didactica. La pedagogia es un ensems de sabers que s'ocupan de l'educacion coma un fenomèn tipicament social i especificament uman. Es, pel tan, una sciéncia de caracter psicosocial que a per objècte l'estudi de l'educacion amb lo fin de conocerla y perfeccionarla. Tanben es una sciéncia de carácter normatiu perque se dedica pas a describir lo fenómen educacional mas a establecer las pautas o normas que devèm seguir per llevar a bon tèrme aqueste fenómen. 

Pedagogia tanben fa referéncia al correcte us d'estratègias d'ensenhanza (véase teoria instruccionala). Per exemple, lo brasilenh Paulo Freire, un dels educadores mai significatius del sègle XX, fa referéncia a son métode d'ensenhanza per adultes coma pedagogia critica.

L'Escòla Catalana de Pedagogia aguèt son máxim ressò als añs 30 del sègle XX, dins la época de la Republica.




#Article 35: Istòria (594 words)


LIstòria es la sciéncia qu'estúdia lo passat de las societats umanas. En general, se considèra que l'Istòria comença amb l'invencion de l'escritura e que los temps que la precedisson constituisson la Preïstòria. Longtemps los istorians s'interessèron sonque a l'istòria politica qu'es lo raconte dels eveniments, dels règnes, de las guèrras, etc... mas dempuèi lo sègle XIX e subretot lo XX recèrcan totes los aspèctes del passat: istòria economica, sociala, culturala, religiosa, de las mentalitats, de la vida correnta... Per istòria (amb minuscula) se designa tanben lo passat de l'òme e mai lo passat en general : l'istòria d'una familha, l'istòria d'un edifici... Lo tèrme distòria designa tanben l'informacion scientifica del passat: per exemple, l'Istòria Naturala, o l'Istòria Geologica de la Tèrra. L'Istòria, coma disciplina intellectuala, fa pas partida de las sciéncias exactas senon de las sciéncias socialas e umanas e mai de las sciéncias literàrias. L'istòria se diferéncia de l'Arqueologia per sa referéncia essenciala a l'escritura. 

Lo tèrme occitan istòria ven del latin historia, que significa 'narrativa', 'relat', e aquel del grèc antic ἱστορία 'historía', que significa un aprendissatge o coneissença pa travèrs l'investigacion, l'istòria, los registres o la narrativa, del vèrb ἱστορεῖν historeîn 'recercar', e aqueste derivat de ἵστωρ hístor 'sabent', 'testimòni' o 'jutge'.

L'Istoriografia, literalament, es l'escritura de l'istòria, e l'istoriograf es aquel qu'escriu l'istòria. Lo nom Istoriografia designava originàriament l'ensems de las òbras istoricas. Fins a la segonda mitat del sègle XX, l'istoriografia preniá un caractèr nacional, pr'amor qu'ofrissiá un punt de vista politic dels eveniments. Per exemple, es possible de citar l'istoriografia bizantina de l'Edat Mejana e l'istoriografia franca, qu'ofrisson d'informacions divergentas sul problèma de la brega suls imatges qu'opausèt la Glèisa romana e la Glèisa bizantina pendent l'epòca de Carlesmanhe. Per extension, l'istoriografia designa l'istòria de l'escritura de l'istòria. Per sorgir coma especialitat de la disciplina istorica, los istorians fan de trabalhs sus personatges celèbres. La majoritat dels istorians del sègle XX publiquèron almens una òbra de caractèr istoriografic, generalament pendent la fasa finala de lors activitats. L'istoriografia tracta amb los meteis problèmas que la metodologia, mas l'enfocament de las questions es diferent: se pòt dire esquematicament que la metodologia a coma fin l'estudi dels procediments de trabalh dels istorians, mentre que l'istoriografia s'enfoca dins lo trabalh final dels istorians. Fin finala, las conclusions dels estudis istoriografics son, generalament, l'origina dels cambiaments metodologics.

Tèrmes cronologics 

Encara que l'istòria de la Tèrra comence amb la formacion geologica del glòbe terrèstre e que l'istòria de l'umanitat comence amb l'aparicion del genre homo, l'emplec del mot Istòria s'es limitat als periòdes coneguts a travèrs de fònts escrichas. Los periòdes que n'avèm pas de registres escriches, son la Preïstòria e la Protoïstòria. Los periòdes de l'istòria son, convencionalament: 

A meitats e finals del sègle XVIII enquia eth present.
Ua inicia era de les rebolucionsque son:rebolucio industriau, rebolucio durgesa e era rebolucio lhiure.Va acava amb eth Antic Reguim e va dona pas ena seguna meitat del sègle XIX al trionf deth capitalisme que se esten amb el imperiatisme a tot eth mon, en el temps que es veien contestat per eth moviment obrer.Les guerres napoleniques van donar pas a un periode de hegemonia britaniques durant era era Victoriana.Eth començament de era transicio demografica (prumer en Inglatera, poc denpus en eth continent europeu e posteriurment en eth rest deth mon)produeishen ua veritat esprosio demografica que va altera de furma radicau eth equilibri sociau tot a parti dera seguna rebolucio industriau (pas dera era deth corbo e dera maquina de vapur a era era deth petroli e eth mutur de exprosio e era era dera electricitat).




#Article 36: Occitània (1457 words)


Per la region administrativa francesa de Tolosa, veire: Occitanie

Occitània es lo país del sud-oèst dEuròpa que correspond al domeni lingüistic contemporanèu de la lenga occitana. Segon dunes Occitània forma una nacion (e los occitans son un pòble), segon dautres es solament un espaci lingüistic e cultural. 

La mapa dOccitània se religa dirèctament amb la definicion de la lenga e de la cultura occitanas.

Segond los dialèctes, Occitània se pòt prononciar .

Occitània ven del latin medieval Occitania. La primièra part del mot, Occ-, ven de loccitan òc e de lexpression lenga dòc, en italian lingua doc, un nom que Dante donèt a loccitan segon lo sieu biais de dire de òc (per oposicion a la lenga de si ques litalian e a la lenga doïl ques lo francés). La terminason -itània es probable una imitacion del vièlh nom [Aqu]itània.
Las primièras atestacions de lemplec d’Occitania dins d’autras lengas que lo latin datan de 1515 (Ocitania en italian), 1572 (Ocitania en alemand), 1644 (Occitanie en francés), 1645 (Occitania, en italian) e 1680 (Occitania en espanhòl).

Occitània ocupa una posicion d'istme entre l'Ocean Atlantic a la Mar Mediterranèa. Situada entre lei Pirenèus, lo Massís Centrau e leis Aups, a una superficia de  km². Son territòri se pòu devesir entre quatre entitats principalas que son l'Occitània Granda que s'estend sus lo tèrç sud de França e que representa 97% dau territòri occitan ( km²), lei Valadas Occitanas d'Itàlia (2% d'Occitània siá  km²), la Val d'Aran (634 km²) e Mónegue (2 km²).

Es un país fòrça valonat que son relèu es dominat per de massís montanhós importants au sud, au centre e a l'èst e per lei bacins idrografics de Ròse e de Garona. D'efèct, au sud e a l'èst, lei Pirenèus e leis Aups forman doas barrieras naturalas que son de mau franquir. Mai d'una cima i passa  mètres d'altitud e leis Aups assostan la cima pus auta d'Occitània qu'es la Barra deis Escrinhs ( m). Au centre, se tròba lo Massís Centrau que presenta una altitud pus febla e sistematicament inferiora a  mètres. L'oèst es dominat per lo plan oceanic dei Lanas qu'es lo plan pus important d'Occitània. Leis autrei plans notables se tròban lòng de Mediterranèa en Lengadòc. 

La vau de Garona separa lei Pirenèus e lo Massís Centrau. Es un riu amb un debit relativament irregular que varia entre  m3/s (aost) e  m3/s (febrier). Es una via navigabla anciana per lei embarcacions leugieras. En revènge, lei naviris pesucs pòdon gaire passar Bordèu ò Lengon. A l'èst, la vau de Ròse separa lo Massís Centrau e leis Aups. Es un fluvi ben alimentat per lei precipitacions mediterranèas e oceanicas (sus la vau de Sòna) e per la fonda dei nèus. Son debit es donc important e relativament regular entre  m3/s e  m3/s. Permet la navegacion sus de distàncias importantas.

La division tradicionala d'Occitània destria plusors regions principalas. A l'oèst, lo plan occidentau forma lei regions de Gasconha (principalament au sud de Garona) e de Guiana (au nòrd dau fluvi). Au centre, lo plan mediterranèu e lei relèus meridionaus dau Massís Centrau forman Lengadòc. Lei quarts nòrd-oèst e nòrd-èst dau Massís Centrau son respectivament dichs Lemosin e Auvèrnhe. A l'èst de Ròse, Provença cuerb la mitat sud dau territòri e Daufinat la mitat nòrd. Enfin, sus lo pendís orientau deis Aups, se tròban lei Valadas Occitanas.

En causa de la diversitat de son relèu, Occitània presenta cinc zònas climaticas. Dins lei regions d'altitud dei Pirenèus, dau Massís Centrau e deis Aups, lo clima es de tipe montanhard amb una aumentacion dei precipitacions e una demenicion dei temperaturas. Per exemple, la temperatura estivenca mejana enregistrada au Mont Augal es de 13,1°C e lei precipitacions anualas i agantan aperaquí  mm (maximom mesurat en Occitània). D'ivèrn, lei tombadas de nèu pòdon agantar una espessor de plusors mètres.

Dins lo plan occidentau, lo clima es de tipe oceanic ambé d'ivèrns doç (5,2°C an Aush, 5,7°C a Brageirac) en despiech de gelades sevèras (minimom absolut de -20,4°C an Albi). Leis estius son cauds (20,3°C an Aush, 21,6°C an Albi). Lei precipitacions son regularas e aumentan vèrs lo sud e lei Pirenèus (747 mm/an a Montalban còntra  mm/an a Pau). Lei nèblas son frequentas durant lei periòdes fregs e lei vents, que vènon principalament de l'Ocean, son moderats.

Lòng de la Mar Mediterranèa, lo clima es de tipe meditarranèu caracterizat per d'ivèrns fòrça doç (7,1°C a Marselha) e d'estius cauds e secs (30,9°C au Luc). Lei precipitacions, sovent violentas, i son pus raras que dins lo rèsta d'Occitània e son sustot concentradas durant la prima e l'autona. Certanei regions, coma Crau, an un clima semiarid ambé mens de 500 mm/an de precipitacions. Pasmens, la region mediterranèa presenta de variacions climaticas importantas e lei precipitacions vènon pus importantas a l'interior dei tèrras. Lei temperaturas ivernencas i son tanben sovent frejas e de vilas coma Montpelhièr patisson sovent de geladas (25,8 jorns cada annada còntra solament 1,3 a Niça). Dos vents poderós (lo mistrau e la tramontana) dominan la zòna mediterranèa e participan a la secaressa observada d'ivèrn e d'estiu.

En 2017, la populacion d'Occitània èra de 16,9 milions d'abitants. Se concentrava principalament segon dos aisses. Lo premier va de Niça a Bordèu e passa lòng dau litorau mediterranèu e de la vau de Garona. Lo segond se situa lòng de la vau de Ròse e contunia vèrs lo nòrd en direccion de Lion. La vila occitana pus granda, Marselha (mai d'un milion d'abitants dins son aglomeracion), se tròba a la convergéncia d'aqueleis aisses. Plusors autrei vilas importantas (Montpelhièr, Nimes, Avinhon e Ais de Provença) se situan tanben dins aquela region. Leis autreis aglomeracions pus importantas d'Occitània se tròban lòng dau premier aisse ambé Bordèu, Tolosa, Tolon e Niça que son d'aglomeracions de mai de  abitants. Enfin, dins lo nòrd e dins lo sud-oèst, se fau nòtar l'existéncia de plusors vilas de mai de  abitants (Clarmont Ferrand, Lemòtges, Pau...) que tènon un important ròtle economic coma centre de regions ruralas grandas.

La lenga que definís Occitània es l'occitan, qu'es en situacion minorizada tant en França (la reconeissença dei lengas regionalas dins la constitucion en 2008 entraïnèt ges d'evolucion vertadiera per quant au desvolopament de la lenga), qu'en Itàlia e dins la Val d'Aran ont a l'estatut de lenga cooficiala (en 2006, aquela cooficialitat foguèt estenduda a tota la Generalitat de Catalonha).

I a ges de donada estatica fisabla regardant lo nombre de locutors de l'occitan. Segon leis estudis, varia entre 0,2 e 10 milions amb  a  personas capablas de lo parlar correntament. Aquela reculada, sensibla dempuei leis ans 1930, es causada per una diglossia au profiech dau francés, de l'italian e de l'espanhòu. En França, foguèt agravada per la politica de repression lingüistica sostenguda per l'Estat (Vergonha).

A despart de l'occitan, se parla subretot lei lengas oficialas dins leis estats e regions que s'estendon sus Occitània. Lo francés i es donc la lenga majoritària e es parlat per la quasi totalitat deis abitants d'Occitània. Enfin, en mai de l'occitan e dei lengas oficialas, se parla tanben divèrsei lengas d'imigracion economica ò toristica qu'an ges d'estatut oficiau.

 la mapa dei comunas e localitats de lenga occitana.

I a ges de donada fisabla sus lei religions practicadas en Occitània qu'un tal recensament es enebit per lei lèis francesas. La region es tradicionalament crestiana mai, dins lo corrent dei sègles XIX e XX, la societat occitana conoguèt una evolucion similara an aquela de França. L'ateïsme e l'agnosticisme i son donc probablament venguts majoritaris durant la segonda mitat dau sègle XX.

Lo catolicisme es la forma principala dau cristianisme occitan. En particular, Avinhon foguèt lo centre de la papautat de 1309 a 1418 e Occitània assosta de santuaris importants coma aquelei de la Verge a Lorda ò de Maria Magdalena a Sant Maissemin de la Santa Bauma. La region es tanben traversada per lei camins de Sant Jaume que certaneis etapas son vengudas de luòcs importants de raionament culturau e intellectuau. Lo catolicisme es pasmens pas l'unica religion crestiana presenta en Occitània. D'efèct, lo protestantisme tenguèt lòngtemps un ròtle influent dins certanei regions onte de minoritats son totjorn presentas (Lengadòc, Bearn...).

En despart dei religions crestianas, existisson de minoritats judievas e musulmanas. La preséncia judieva es relativament anciana en Gasconha e dins lo Comtat Venaicin (Judieus dau Papa). Après la Revolucion Francesa, aquelei comunautats poguèron emigrar dins d'autrei regions entraïnant la disparicion progressiva dei comunautats istoricas. Pasmens, dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle XX, de comunautats novèlas se formèron ambé l'installacion de judieus francés originaris d'Africa dau Nòrd. La formacion de minoritats musulmanas es pus recenta e s'explica per l'arribada de trabalhaires venguts d'Africa, principalament de Magrèb, a partir deis ans 1950-1960.

Existisson de traças de comunautats musulmanas mai ancianas dins de vilas coma Montpelhier o Marselha.




#Article 37: Egipte (5454 words)


Egipte  (en arabi  مصر  = Miṣr, en arabi egipcian Maṣr, en egipcian còpte Kīmi, en egipcian ancian Km.t o mens exactament Kemet) es un país istoric dau nòrd-èst d'Africa que dona son nom a un estat dau meteis nom. Egipte foguèt la pàtria dau pòble egipcian e lo brèç de la lenga egipciana; uei ten doas lengas e doas culturas: la cultura aràbia e la cultura còpta. Lo país s'estructura lòng de la bassa vau de Nil, una zona fertila que s'engulha entre de desèrts a l'èst e a l'oèst. Forma uei un estat que son nom oficiau es Republica Aràbia d'Egipte, situat entre la mar Mediterranèa au nòrd e la mar Roja a l'èst, e que confronta leis estats de Sodan au sud, de Libia a l'oèst e d'Israèl au nòrd-èst.

Sa capitala es Lo Caire.

Lo gentilici es egipcian -a.

La preséncia d’Homo sapiens es atestada dempuei au mens  ans. Lei platèus e lei savanas situats en tresplomb de Nil foguèron poblats per de comunautats de caçaires culheires. Entre  e  av. JC, l'aumentacion dei temperaturas e lei progrès de la desertificacion entraïnèron la migracion d'aquelei populacions dins la vau de Nil. Una societat agricòla, mestrejant l'usatge de la terralha, s'i desvolopèt rapidament gràcias ai condicions naturalas favorablas deis abòrds dau fluvi e, probablament, gràcias a l'influéncia de Mesopotamia e de Siria.

En Egipte Auta, lo desvolopament agricòla s'acompanhèt de l'emergéncia de centres urbans, d'un poder relativament centralizat e d'elèits que sa poissança èra basada sus lo contraròtle dei ressorsas agricòlas e preciosas. De  a  av. JC, la cultura de Nagada dominèt la region e passèt pauc a pauc de la pèira polida a la metallurgia. Melhorèt tanben lei tecnicas de construccion navala, çò que permetèt lo desvolopament dau comèrci lòng de Nil.

Aquò favorizèt la formacion de vilas e de construccions pus importantas. En parallèl, dins de condicions mau conegudas, se formèron d'estats vertadiers tant en Egipte Bassa qu'en Egipte Auta (que gardèt una superioritat tecnica e economica). Ansin, segon la tradicion, Egipte èra devesida a  la fin dau millenari IV av. JC entre dos reiaumes respectivament situats dins lei tèrras autas e dins lei tèrras bassas.

Lo Periòde Tinita correspond ai premierei dinastias faraonicas egipcianas de la fin dau millenari IV av. JC e dau començament dau millenari III av. JC. Acomencèt vèrs  ambé l'unificacion dei reiaumes d'Egipte Auta e d'Egipte Bassa per un sobeiran dich Narmer ò Meni. Establiguèt sa capitala a Tinis e fondèt probablament Menfis. Lei faraons dei doas premierei dinastias contunièron son òbra d'unificacion ambé lo desvolopament de l'agricultura (construccion d'un ret d'aigatge « nacionau », desvolopament dau norrigatge), la definicion dei principis de la monarquia faraonica (absoluda e d'esséncia divina) e la creacion d'administracions reialas e provincialas.

L'Empèri Ancian durèt de 2778 a 2420 av. JC e curbiguèt lo periòde de la III a la VI dinastia. La capitala foguèt transferida a Menfis per la III dinastia. Foguèt un periòde d'afirmacion dau poder reiau en causa de l'importància novèla de l'administracion (Cort, classa de favorits, foncionaris... etc.), de l'adopcion d'una definicion precisa de la natura divina dau faraon (« fiu de Ra ») e dau ròtle novèu d'Egipte en Orient Mejan (comèrci en Mediterranèa, relacions ambé leis estats de Siria e de Mesopotamia... etc.). Foguèt tanben lo periòde de construccion dei piramidas.

Pasmens, sota la VI dinastia, especialament après lo rèine fòrça lòng de Pepí II, la poissança dei faraons declinèt au profiech dei cortesans e dei caps provinciaus. Foguèt benlèu minada per de revòutas popularas. Lo periòde entre la fin de la VI dinastia e l'aveniment de la XI es fòrça mau conegut e sembla trebolat (fragmentacion politica, faminas, insureccions e invasions estrangieras).

L'Empèri Mejan comencèt vèrs 2160 e s'acabèt vèrs 1785 av. JC. Foguèt dirigit per lei XI e XII dinastias. Sa fondacion foguèt l'òbra dei princes de Tebas que formèron la XI dinastia e que restaurèron l'unitat dau país. La monarquia retrobèt alora sa poissança e son centralisme. Lo panteon foguèt leugierament modificat ambé la primautat de la divinitat tebana Amon que foguèt pauc a pauc fusionada ambé Ra per donar Amon Ra.

Consequéncia dei trèbols sociaus dau periòde precedent, lei subjèctes dau faraon avián mai de drechs. Aquò favorizèt l'aparicion d'una classa mejana formada de foncionaris qualificats (escribas... etc.) e d'artesans. Aguèt un ròtle important dins lo desvolopament dau culte d'Osiris que permetiá l'accession a la vida eternala de cada èsser uman. Aquò donèt una importància a de santuaris e de centres culturaus coma Abidòs e foguèt a l'origina d'una difusion dei rites funeraris de momificacion — a l'origina reservats au faraon — a l'ensems de la societat.

Après son aveniment, la XII dinastia transferiguèt la capitala a Licht dins l'oasís de Faium que venguèt lo centre economic d'Egipte. Menèt tanben de trabalhs de fortificacions dau Deltà, especialament durant lo rèine d'Amenemhat I (1991-1962 av. JC), per lo protegir deis incursions de pòbles asiatics. Au sud, s'organizèt la progression en direccion d'Africa ambé la creacion d'una vice-reiautat basada sus la II cataracta e la bastida de fortalesas en Nubia e en Sodan.

A partir de  av. JC, d'invasions e de movements de populacion en Siria e en Mesopotamia entraïnèron de migracions de populacions asiaticas en direccion d'Egipte. Dichs Icsòs (« caps deis estrangiers » en occitan), aquelei populacions aprofichèron lei trèbols liats a la disparicion de la XII dinastia (vèrs  av. JC) per rompre lei defensas egipcianas e s'installar dins lo nòrd-èst dau Deltà. Puei, progressèron pauc a pauc en direccion dau sud onte s'èran retiradas lei XIII e dei XIV dinastias. Vèrs  av. JC, d'Icsòs prenguèron lo poder e formèron lei XV e XVI dinastias que dirigiguèron lo país fins ais annadas 1580 av. JC.

L'Empèri Novèu acomencèt en 1552 av. JC e s'acabèt en 1069 av. JC. Correspond a l'apogèu de l'Egipte Antica e a un periòde d'activitat intensa dins lei domenis economics, culturaus e militars. Sa fondacion foguèt l'òbra de la XVII dinastia qu'èra eissida d'un ostau princier egipcian de Tebas qu'aviá resistit ais Icsòs en Egipte Auta. A partir de 1640 av. JC, menèron una lucha acarnada — assimilada a una guèrra de liberacion nacionala — còntra lei XV e XVI dinastias. Après sa victòria e la reunificacion dau país, son cap Ahmes I formèt la XVIII dinastia.

Durant cinc sègles, Egipte foguèt dirigida per lei XVIII (1552-1292 av. JC), XIX (1292-1186 av. JC) e XX dinastias (1186-1069 av. JC). Adoptèron una politica expansionista per conquistar lei regions vesinas (Siria, Palestina, Nubia) per protegir lo còr dau territòri egipcian. Aquò entraïnèt una tiera de guèrras còntra Mitani, leis Ititas ò lei Pòbles de la Mar.

L'administracion èra totjorn centralizada mai s'inspirèt d'ara endavant dau sistèma de vassalitat deis Icsòs. Aquò permetèt de racionalizar l'administracion e de mantenir en plaça l'autoritat dei faraons dins dei regions relativament alunchadas. Per legitimar son poder, lei faraons de l'Empèri Novèu donèron mai d'importància a son estatut divin. Aquò aguèt per consequéncia lo renfòrçament de la poissança dau clergat d'Amon que venguèt un estat dins l'estat sota la XIX dinastia ambé de domenis, de milícias e de tribunaus pròpris. Per demenir aquela poissança, Akhenaton (vèrs 1355-1338 av. JC) assaièt d'instaurar lo culte dau disc solar Aton e lei Ramsès desplaçèron la capitala dins lo Deltà per alunchar lo poder politic dei santuaris pus importants d'Amon.

Pasmens, aquelei temptativas mau capitèron e lo declin s'agravèt ambé lo desvolopament de la corrupcion au sen de l'administracion e deis ambicions dei caps militars. Durant lo rèine de Ramsès XI, aquelei tensions degenerèron en guèrra civila. Aquò afebliguèt durablament Egipte que perdiguèt sa primautat en Mediterranèa Orientala.

De 1069 av. JC a 332 av. JC, Egipte conoguèt de periòdes de division, de reunificacion brèva e de dominacion estrangiera que son dichs Tresen Periòde Intermediari (1069-750 av. JC) e Epòca Bassa (750-332 av. JC).

Entre lei sègles XI e VIII av. JC, Egipte conoguèt un lòng periòde de division inaugurat per l'establiment de dinastias faraonicas dins lo Deltà (XXI, XXIII e XXIV dinastias), la formacion d'un reiaume centrat sus Tebas qu'èra dirigit per de rèis prèires d'Amon e per la dominacion de dinastias estrangieras coma la XXII dinastia d'origina libiana (que deleguèt una partida de son poder ai senhors de Tebas).

La reunificacion dau país foguèt l'òbra d'una dinastia kushita que conquistèt la totalitat d'Egipte de 750 av. JC a 715 av. JC. Formèt la XXV dinastia egipciana e, gràcias au sostèn dau clergat d'Amon, gardèt lo contraròtle dau territòri egipcian fins a una invasion assiriana a la fin deis annadas 670 av. JC. Pasmens, dins lo corrent de la decenia seguenta, lei trèbols intèrnes de l'Empèri Assirian après la mòrt d'Assarhaddon permetèron ai princes de Sais de restaurar l'independéncia dau país (XXVI dinastia). Puei, lei faraons saitas assaièron de tornar conquistar Palestina qu'èra utilizada coma basa deis invasions asiaticas. Dins aquò, la preséncia egipciana dins aquela region demorèt febla maugrat lei divisions entre seis adversaris (Assirians, Caldèus, Medes e Aquemenidas). Ansin, après l'unificacion d'Orient Mejan per Pèrsia, Egipte foguèt aisament conquistada per leis Aquemenidas en 525 av. JC.

Egipte venguèt alora una satrapia pèrsa e lei sobeirans aquemenidas portèron lo títol de faraon dins lo país (XXVII dinastia). En 404 av. JC, una insureccion egipciana aprofichèt lo declin e lei guèrras civilas entre pretendents au tròne aquemenida per restaurar l'independéncia. Formèron lei XXIX e XXX dinastias e capitèron de tenir lo país fins a una novèla invasion pèrsa en 341 av. JC. Pasmens, lo retorn deis Aquemenidas foguèt brèu car lo país foguèt conquistat, sensa trobar de resisténcia vertadiera, per l'armada d'Alexandre lo Grand en 333 av. JC.

Après la conquista dau país per Alexandre lo Grand, Egipte demorèt sota lo contraròtle de sobeirans d'origina macedoniana de 332 a 30 abC. Durant son brèu passatge, Alexandre fondèt Alexàndria, capitèt d'obtenir lo sostèn dau clergat d'Amon, totjorn poderós, e laissèt sei lèis ais egipcians. Après sa mòrt en 323 av. JC, la region foguèt atribuida a Ptolemèu que la dirigiguèt coma satrapa avans de se proclamar rèi en 305 av. JC. Fondèt la dinastia lagida que reprenguèt la forma tradicionala dau poder egipcian, compres lo títol de faraon, per legitimar son poder.

Ptolemèu reinèt fins a sa mòrt en 283 av. JC e dotèt Egipte d'una flòta poderosa que li permetèt de tornar venir una poissança comerciala. Pasmens, après sa disparicion, sa dinastia s'afebliguèt en causa de complòts e de tensions intèrnes entre grècs e egipcians. D'efèct, lei dos pòbles visquèron d'un biais separat (lenga, religion, drech diferents... etc.) e lei cargas importantas foguèron unicament fisadas ai macedonians e grècs. De mai, per assegurar sa poissança, lei lagidas impausèron d'impòsts importants ais egipcians.

Ansin, maugrat una cort prestigiosa — Alexàndria èra, amb Atenas, lo centre culturau e intellectuau mediterranèu pus important dau periòde — l'Egipte lagida declinèt pauc a pauc. A partir de 168 av. JC, passèt sota la proteccion de Roma. Puei, lei romans annexèron de partidas importantas de l'empèri comerciau egipcian coma Cirene (74 av. JC) ò Chipre (58 av. JC). Enfin, foguèt definitivament annexada, coma proprietat personala de l'emperaire, après la desfacha de Cleopatra VII qu'aviá sostengut Marc Antòni còntra Octavius en 30 av. JC.

Lo periòde roman durèt de 30 av. JC a la division de l'Empèri Roman a la fin dau sègle IV ap. JC. Egipte foguèt una província particulara, proprietat personala de l'emperaire, qu'aviá un ròtle important per avitalhar Roma. L'objectiu dau poder imperiau èra donc de produrre un maximom de cerealas e de richessas e l'administracion lagida foguèt donc gaire modificada : lei revenguts dau clergat foguèron leugierament demenits mai lo grèc demorèt la lenga dau poder. De tropas importantas (tres legions completadas per d'auxiliaris locaus au sègle I) foguèron estacionadas per susvelhar la region.

Pasmens, lei revòutas foguèron pas frequentas. Lei pus importantas foguèron entraïnadas per lo maucontentament dei judieus que foguèron chaplats en 66 e en 117 ap. JC. Au sègle II, leis emperaires aumentèron la part deis impòsts donada au clergat e assaièron de melhorar lo rendement de sei domenis. Lo calme permetèt de redurre la preséncia militara mai la maufisança demorèt la nòrma e leis emperaires mantenguèron totjorn un contraròtle estricte dau país.

Lo cristianisme apareguèt rapidament en Egipte e èra majoritari au sen de la populacion tre lo sègle III. A respèct d'autrei regions de l'Empèri, l'eremetisme e lo monaquisme i foguèron fòrça importants. Alexàndria e lei monastèris egipcians venguèron pauc a pauc de centres majors de la teologia crestiana. Pasmens, aqueu succès entraïnèt una multiplicacion deis eresias e una reaccion viva dei pagans que s'organizèron per resistir. En particular, lei neoplatonicians formèron d'escòlas de filosofia a Alexàndria que foguèron finalament sarradas en 415 après de manifestacions violentas de la populacion.

Après la division de l'Empèri Roman, Egipte faguèt partida de l'Empèri Bizantin fins a la conquista aràbia dins lo corrent dau sègle VII. Pasmens, a respèct dau periòde roman, d'evolucions politicas avián agut luòc ambé la cristianizacion dau país. En particular, lo patriarca d'Alexàndria avián pron d'autoritat per s'opausar a la volontat imperiala gràcias au sostèn deis evesques e dei monastèris egipcians. De mai, defensor dei posicions teologicas d'Egipte, capitèt de restaurar a son profiech lo sentiment nacionau de la populacion.

L'Egipte Bizantina foguèt donc subretot tocada per de conflictes ambé Constantinòple. La rason prefonda n'èra l'adopcion dau monofisisme per leis Egipcians e son oposicion ai dògmas dau concili de Calcedònia. En causa de l'importància estrategica de l'agricultura egipciana, leis emperaires successius foguèron obligats de negociar e de divisir seis adversaris. Pasmens, lei faccions pus duras gardèron lo poder e l'ostilitat de la populacion còntra lo poder imperiau aumentèt durant lo sègle VI. En 616, lei Sassanidas qu'ocupèron la region durant la lònga guèrra de 602-628 recebèron ansin un acuèlh favorable de part de la populacion.

La conquista aràbia acomencèt en 640 e s'acabèt en 642. Defenduda per de tropas mau equipadas e gaire motivadas, Egipte resistiguèt gaire ais envaïsseires en causa de l'ostilitat prefonda de la populacion còntra Constantinòple. En 645 e en 654, d'atacas de la flòta bizantina permetèron brèvament de tornar conquistar Alexàndria mai privada dau sostèn deis abitants, l'armada imperiala poguèt pas resistir ai còntra-ofensivas aràbias.

Gaire nombrós, leis Arabis laissèron seis institucions a la populacion e se contentèron de sasir lei domenis de l'emperaire e dei senhors bizantins. Levèron tanben un impòst sus la proprietat fonsièra e una capitacion sus lei crestians. En mai d'aquò, lo clergat còpte foguèt protegit e lei monastèris exemptats de la capitacion. Aquò favorizèt la conversion progressiva de la populacion a l'islam (sunita) e lo mantenement de l'influéncia dei monastèris. La fin dau contraròtle bizantin permetèt tanben a Egipte de comerçar ambé de destinacions novèlas coma Índia ò Pèrsia.

Pasmens, aqueu periòde de renaissença economica s'acabèt ambé la fin dau Califat Omeia en 750 car leis Abbassidas se preocupèron subretot d'esplechar la vau de Nil per avitalhar sei capitalas mesopotamianas. Aquò entraïnèt rapidament de revòutas dei Còptes e mai deis Arabis.

Dins lo corrent dau sègle IX, lo declin dau Califat Abbassida permetèt ai governadors dei províncias de venir autonòms. En 868, Ahmad ibn Tulun se proclamèt senhor d'Egipte e conquistèt Siria. Fondèt la dinastia tulunida e capitèt de gardar sei domenis en cambi de la reconoissença de la senhoriá nominala dei califas abbassidas. Lei Tulunidas gardèron lo poder fins a 905 e un retorn en fòrça deis Abbassidas que restabliguèron son autoritat dirècta sus lo país.

Pasmens, aquela restauracion de la poissança abbassida foguèt brèva. En 935, Muhammad ben Tughj, un generau turc cargat de luchar còntra lo chiisme en Egipte, se proclamèt a son torn independent, mejançant tornarmai un mantenement nominau de la senhoriá abbassida. Fondèt la dinastia ikhchidida que declinèt rapidament après sa mòrt en 946.

Senhor de Magrèb dempuei 909, lei Fatimidas, chiitas, conquistèron Egipte en 969. I transferiguèron sa capitala quatre ans pus tard e lo país venguèt lo còr de son domeni après l'independéncia de Magrèb en 1045 e la pèrda de la quasi totalitat de Palestina ocupada per lei Turcs e lei Crosats.

Sobeirans bastisseires e tolerants, lei califas fatimidas creèron una cort brilhanta que sei besonhs de produchs de luxe permetèt de sostenir l'artesanat e de redreiçar l'economia egipciana. Lo comèrci venguèt tornarmai una activitat importanta e Egipte èra alora tornarmai una plaça importanta per lei marchands mediterranèus, africans e asiatics. En revènge, la situacion dei païsans se melhorèt gaire e la populacion demorèt largament fidèla au sunisme.

Puei, a partir dau sègle XI, lei califas perdiguèron son poder e mau capitèron d'empedir la generalizacion de la corrupcion au sen de l'administracion e de l'armada. De vizirs energetics permetèron d'assegurar la subrevida dau Califat mai son declin contunièt. En 1164, menaçat per d'invasions bizantinas e francas, lo govèrn fatimida demandèt l'ajuda dei Turcs de Nur al-Din. Aqueu darrier li mandèt Shirku que rebutèt leis assauts dei crestians en 1169 e moriguèt quauquei setmanas après sa victòria. Foguèt remplaçat per son nebòt Saladin que recebèt l'òrdre de suprimir lo Califat Fatimida, çò que foguèt realizat en 1171.

Egipte, gràcias a son industria e son agricultura, venguèt lo còr de la poissança de Saladin. A sa mòrt, en 1193, foguèt donada a son fiu Al-Aziz Imad ad-Din Uthman. Pasmens, la dinastia aiubida mancava d'estabilitat e divèrsei còps d'estat l'afebliguèron. En mai d'aquò, deguèt faciar plusors Crosadas que desbarquèron dins lo Deltà. Aquò renforcèt lo poder deis esclaus militars turcs dichs Mamelocs. Ansin, en 1250, son cap executèt lo darrier sultan aiubida d'Egipte e prenguèt dirèctament lo poder.

Lei Mamelocs dirigiguèron Egipte de 1250 a 1517. Creèron una administracion eficaça e aprofichèron la destruccion d'Orient Mejan per lei Mongòls per venir la principala plaça comerciala de Mediterranèa. En particular, lo pòrt d'Alexàndria venguèt la crosiera principala entre marchands italians (fusta, fèrre, armas... etc.) e orientaus (espècia, seda... etc.). La prosperitat eissida d'aquelei cambis permetèt l'aparicion d'una cort luxuosa au Caire e una activitat intellectuala ò cultura intensa simbolizada per la construccion de monuments prestigiós.

Regardant leis afaires politics, l'epòca mameloca pòu se devesir entre tres periòdes diferents. De 1250 a 1382, lo poder foguèt entre lei mans dei Mamelocs bahritas (d'origina turca). Sota la direccion dei sultans Qutuz (1259-1260) e Baybars (1260-1277), capitèron de rebutar leis atacas mongòlas e d'eliminar la preséncia crosada en Palestina. Après la destruccion de Bagdad en 1258, venguèron lei protectors dei califas abbassidas que foguèron acuelhits en Egipte onte tenguèron un ròtle simbolic de cap religiós. Puei, durant lei rèines de sei successors, estendèron sa dominacion sus lei Luòcs Sants de la Peninsula Aràbia e dins lo sud d'Anatolia.

En 1382, lei Mamelocs burjitas (d'origina circassiana) prenguèron lo poder. Fins a la mòrt de Barsbay (1422-1438), mantenguèron la poissança militara dau Sultanat Mameloc, compres còntra Tamburlan en 1400. Pasmens, deguèron pauc a pauc faciar una desgradacion de la situacion economica e assaièron sensa succès d'impausar un monopòli d'Estat sus lei cambis comerciaus dau pòrt d'Alexàndria. Après 1438, lei Mamelocs declinèron e adoptèron de politicas conservatritz qu'empachèron la modernizacion de sei fòrças militaras. Ansin, au començament dau sègle XVI, la flòta mameloca foguèt anientada per lei Portugués en 1503 que s'installèron ais Índias e prenguèron lo contraròtle dirècte de certanei zònas de produccion d'espècias. Enfin, en 1516, una guèrra còntra l'Empèri Otoman e son artilhariá s'acabèt per un desastre e la presa dau Caire per lei Turcs en 1517.

Per assegurar son autoritat en Egipte, l'Empèri Otoman s'apielèt sus lei Mamelocs qu'acceptèron sa dominacion e creèron un sistèma d'esplecha economic permetent d'assegurar de revenguts a Constantinòble e a seis aliats locaus. Un sistèma relativament complèx, inspirat per lo sistèma feodau mameloc, foguèt donc creat per administrar lo país. 

Son cap èra un pacha, teoricament nomat per una durada d'un an, e cargat de levar l'impòst, de mandar una partida dau tesaur a Constantinòble e de formar de tropas militaras destinadas ai besonhs de l'Empèri. Èra ajudat per 24 beis, generalament d'origina mameloca, que dispausavan de tropas personalas, e de sèt regiments frontaliers dirigits per d'agas elegits per un an per sei soudats. Aqueleis oficiers superiors avián de tèrras e èran cargats de la collècta de l'impòst. Devián ne'n donar una partida au pacha e podián gardar lo rèsta per sei besonhs.

Pasmens, en causa de l'alunchament de Contantinòble e dau declin progressiu de la poissança otomana, aqueu sistèma venguèt rapidament fòrça caotic. D'un caire, lei pachas venguèron pauc a pauc independents e, a partir d'Alí Bey al-Kabir (1757-1773), acceptèron solament de reconóisser nominalament la senhoriá dau sultan otoman. D'autre caire, lo pacha eu meteis deguèt sovent se contentar d'una autoritat teorica sus sei beis e seis agas. L'economia, que deviá sostenir aqueu sistèma, declinèt en causa de l'incompeténcia dei senhors egipcians. Per lo premier còp dempuei l'Antiquitat, Egipte venguèt pauc a pauc una poissança economica segondària e perdiguèt sa posicion de plaça comerciala majora en Mediterranèa.

Dins lo corrent dau sègle XVIII, Egipte èra plus un centre comerciau important — Alexàndria èra plus frequenta per leis estrangiers levat de quauquei marchands marselhés — mai sa posicion estrategica sus la rota deis Índias interessèt lei poissanças imperialas europèas. Aprofichant lo declin de l'Empèri Otoman, Anglatèrra, França e Russia assaièron d'estendre son influéncia dins lo país. Per exemple, en 1775, leis Anglés obtenguèron la dubertura de la Mar Roja a sei naviris en 	provenença deis Índias.

Puei, durant lei guèrras revolucionàrias, França mandèt una armada, dirigida per Napoleon Bonaparte, en Egipte per copar la liason entre leis Illas Britanicas e leis Índias. Se lo país foguèt aisament conquistat a l'eissida de la batalha dei Piramidas (21 de julhet de 1798), lei Francés foguèron rapidament isolats per la superioritat navala anglesa e la destruccion de sa flòta a Abokir. Après lo retorn de Napoleon en França (aost de 1799) e l'assassinat dau generau Kléber (14 de junh de 1800), un desbarcament angloturc entraïnèt la capitulacion dau còrs expedicionari francés lo 2 de setembre de 1801.

Après la desfacha francesa, l'Empèri Otoman mau capitèt de restaurar son autoritat sus Egipte que venguèt de facto independenta quand Mehemet Ali, cap dei tropas albanesas dins lo país, foguèt reconegut pacha per Constantinòple en 1805. Sièis ans pus tard, eliminèt beis e Mamelocs per assegurar son poder. Enfin, per se desbarrassar de sei soudats albanés, lei mandèt conquistar Sodan en 1820-1821.

Mehemet Ali dirigiguèt Egipte fins a sa mòrt en 1849. Son objectiu foguèt de desmantelar lo sistèma feudau eiretat dau periòde mameloc per redreiçar l'agricultura e l'industria. Per aquò, adoptèt una politica fòrça dirigista (monopòlis, contraròtle deis exportacions, percepcion dirècte deis impòsts... etc.) que mau contentèt Londres entraïnant un raprochament ambé París. En 1820-1827, Mehemet Ali acceptèt d'ajudar l'Empèri Otoman per contrar lo movement independentista grèga. En cambi, demandèt sensa succès la cession de Siria. En 1831-1832, aquò entraïnèt una guèrra e l'ocupacion de Siria per lei tropas egipcianas. Pasmens, lo Reiaume Unit reüniguèt una coalicion europèa (Reiaume Unit, Àustria, Russia e Prússia) per defendre l'integritat de l'Empèri Otoman. En 1841, Mehemet Ali foguèt obligat d'abandonar Siria e de se contentar de sei territòris africans.

Son felen Abbas Hilmi (1848-1854) assaièt de se raprochar de Constantinòple mai foguèt rapidament assassinat. Foguèt remplaçat per Muhammad Said Pacha (1854-1863) que restabliguèt de relacions privilegiadas ambé França e favorizèt lo desvolopament de la proprietat privada en favor de la païsanariá. Pasmens, aquò causèt la formacion d'una classa de grands proprietaris terrencs. Sota sa direccion, Egipte retrobèt tanben son ròtle d'intermediari entre Euròpa e Asia ambé la construccion d'un camin de fèrre entre Alexàndria e Suèz e l'acomençament dau cavament dau Canau de Suèz.

Dins lo corrent dau rèine d'Ismail Pacha (1863-1879), Egipte conoguèt una tiera de dificultats en despiech de l'inauguracion dau Canau de Suèz en 1869. D'efèct, per de rasons financieras, lo govèrn deguèt vendre sei parts dins la companhiá dau canau ai Britanics en 1874. Dos ans pus tard, assaièt de suspendre lo pagament dau deute public, çò qu'entraïnèt la presa de contraròtle de l'administracion egipciana per París e Londres. En parallèl, una temptativa d'invasion d'Etiopia mau capitèt totalament e l'insureccion madista prenguèt lo contraròtle de Sodan.

En 1879, Francés e Britanics remplacèron Ismail Pacha per son fiu Tawfiq (1879-1892). Puei, en 1882, un chaple de crestians permetèt au Reiaume Unit de trobar un pretèxte per desbarcar de tropas en Egipte — França refusèt de participar. Après una victòria còntra lei fòrças dau coronèu nacionalista Ahmed Urabi lo 13 de setembre, lei Britanics prenguèron lo contraròtle d'Egipte que venguèt de facto un protectorat.

Se lei Britanics restabliguèron lei finanças egipcianas e desvolopèron l'agricultura gràcias a la construccion de restancas, se turtèron a una oposicion viva. En Egipte, deguèt faciar una agitacion nacionalista quasi permanenta. En Sodan, l'insureccion madista prenguèt lo contraròtle totau dau país en 1881-1885. Sa repression foguèt malaisada e foguèt pas acabada avans 1898-1899. Durant la Premiera Guèrra Mondiala, Egipte venguèt una basa per lei fòrças britanicas qu'ataquèron l'Empèri Otoman a partir de Sinai. Aquò permetèt d'oficializar lo protectorat britanic en 1914.

Après la fin de la Premiera Guèrra Mondiala, lo protectorat britanic foguèt rapidament contestat. En novembre de 1918, lo refús de Londres de recebre una delegacion egipciana entraïnèt dos mes d'esmogudas. Leis autoritats britanicas acceptèron alora l'idèa d'una evolucion de sa preséncia en Egipte. En 1922, après la revirada de plusors temptativas de negociacion, Londres decidèt de reconóisser l'independéncia dau país mai de gardar lo contraròtle dau Canau, la gestion deis afaires estrangiers, la defensa e la proteccion dei drechs deis estrangiers. Gardèt tanben lo contraròtle de Sodan que foguèt definitivament separat d'Egipte.

En 1923, una constitucion creèt una monarquia parlamentària. Fins a la Segonda Guèrra Mondiala, lo rèi, la borgesiá nacionalistas e leis autoritats colonialas britanicas dominèron la vida politica egipciana. En 1941-1942, Egipte foguèt atacada per leis Italians e leis Alemands que foguèron finalament rebutats a la batalha d'El Alamein. Pasmens, afeblit, lo Reiaume Unit deguèt evacuar lo país.

La monarquia èra tanben descreditada en causa de sa lònga collaboracion ambé Londres e de son sostèn a la borgesiá. La desfacha còntra Israèl en 1948 agravèt lo maucontentament. En julhet de 1952, un còp d'estat militar reversèt lo rèi Faruk e la monarquia foguèt abolida en 1953.

Lo coronèu Gamal Abdèl Nassèr venguèt rapidament la figura principala entre leis autors dau còp d'estat de 1952. Dirigiguèt lo país fins a sa mòrt en 1970. En 1956, capitèt de nacionalizar lo Canau de Suèz e la revirada politica de l'intervencion francobritanica (crisi de Suèz) li donèt un prestigi considerable dins lo mond arabi. Li permetèt tanben de s'assegurar dau sostèn de l'URSS en despiech de sa politica anticomunista. Ansin, en 1958, lei dirigents panarabis de Siria li demandèron de prendre la direccion de son país. Lei dos estats formèron la Republica Aràbia Unida mai l'experiéncia mau capitèt e Siria reprenguèt son independéncia en 1961.

En Egipte, lo regime venguèt pus autoritari ambé l'arrestacion dei comunistas e dei Fraires musulmans. Divèrsei companhiás foguèron tanben nacionalizadas mai lei reformas economicas demorèron globalament prudentas. La burocracia, ja pletorica, foguèt encara renfòrçada. Enfin, lo darrier ponch important de la politica de Nassèr foguèt la lucha còntra Israèl. Pasmens, en junh de 1966, l'armada egipciana subiguèt un desastre durant la Guèrra dei Sièis Jorns e Israèl ocupèt Sinai.

A la mòrt, Anwar el-Sadat li succediguèt e donèt una orientacion islamita au regime ambé l'arrestacion de plusors militants de senèstra ò de fidèus de Nassèr e ambé la liberacion de presoniers dei Fraires musulmans. Reprenguèt tanben la lucha còntra Israèl e menacèt d'abandonar l'aliança sovietica (expulsion dei conselhiers sovietics en 1972) per obtenir un sostèn pus important de Moscòu. En octòbre de 1973, l'armada egipciana resistiguèt mielhs a l'armada israeliana durant la Guèrra de Kippur mai foguèt finalament batuda. 

Pasmens, lei succès iniciaus d'aquela guèrra permetèron de considerar l'idèa de negociacions de patz. En 1977, un viatge suspres de Sadat en Israèl permetèt de signar la patz un an pus tard entre Israèl e Egipte e d'obtenir la restitucion de Sinai. En parallèl, Lo Caire abandonèt definitivament l'aliança sovietica e se raprochèt deis Estats Units. Aquel abandon de la solidaritat aràbia, durament criticat per leis autrei país arabis, foguèt acceptat per la populacion egipciana. Dins aquò, Sadat contunièt de se turtar a una oposicion intèrna importanta (comunistas, nasseristas, islamistas, còptes, intellectuaus... etc.) e, en 1981, foguèt assassinat per un grop de militars islamistas.

Hosni Mubarak li succediguèt. Instaurèt e mantenguèt l'estat d'urgéncia que li permetèt de reprimir l'oposicion, especialament lei movements islamistas coma lei Fraires musulmans. Pasmens, la situacion economica se desgradèt lentament. Ansin, maugrat sa popularitat dins lo mond, Mubarak perdiguèt pauc a pauc lo sostèn de la populacion egipciana. En 2011, après lo reversament dau president tunisian, de manifestacions popularas fòrça importantas ocupèron la capitala e Mubarak foguèt obligat de demissionar lo 11 de febrier de 2011.

Dempuei la partença de Mubarak, Egipte conoís un periòde trebolat. D'efèct, se lei Fraires musulmans ganhèron leis eleccions legislativas e presidencialas de 2012, se turtèron a l'oposicion dei partits laïcs e ai partisans de l'ancian regime (poderós au sen de l'administracion e de l'armada). De mai, lo caòs entraïnèt una crisi economica grèva que renforcèt l'oposicion ai Fraires musulmans. 

Aprofichant la situacion, lei militars organizèron un còp d'estat e arrestèron lo president elegit Mohamed Mursi en 2013. Lo Conseu suprèm dei fòrças armadas prenguèt la direccion dau país e reprimiguèt tornarmai lo movement dei Fraires musulmans, çò que suscitèt la formacion de guerilhas islamistas dins mai d'una region. Puei, lo manescau Abdelfatah Al-Sisi, figura principala dau novèu regime militar, foguèt elegit president de la Republica ambé 96% dei sufragis exprimits dins un contèxte de fraudas e de repression massiva dei movements d'oposicion.

De veire: lista dels presidents d'Egipte.Egipte es una republica semipresidenciala dempuèi lo 18 de junh de 1953.

Egipte es un païs de dimension mejana que s'espandís sus 1 001 449 km². Es un païs african mas possedís un territòri en Asia (Sinai).
Sas caracteristicas geograficas son gaireben unicas: un desèrt dominant e lo fluvi Nil que sa val porgís l'aiga necessària a las activitats umanas.

Egipte es un païs plan ric per l'istòria de sa populacion. Se las originas semiticas, chamiticas e negroafricanas constituisson la basa de la populacion egipciana, lo païs, a la crosada d'importantas rotas comercialas, reçaupèt d'elements grècs, persans, arabis, romans, franceses, italians, albaneses, turcs....

Malgrat aquestas originas variadas, Egipte es un païs que s'i parla mai que mai arabi e que compta paucas minoritats. 

Las minoritats linguisticas son compausadas per los Dongolawis (1%), los Domaris (gitans) (0,3%), los Nobiins  0,3%) e los Bejàs (0,1%). I a tanben qualques communautats immigradas (Grècs, Italians, Libaneses, Chineses...). 
Lo còpte a desaparagut coma lenga viva, es sonque utilizat coma lenga liturgica pels còptes.

Es subretot al ponch de vista religiós que las minoritats son importantas amb los còptes, de religion crestiana. La majoritat de la populacion es musulmana.

Egipte es un païs en transicion. Lo regim demografic amb una feconditat nauta sembla s'acabar. 
Lo païs a conegut un créis excepcional après mai de 1500 ans d'estagnacion. En 1800, i aviá sonque 3 900 000 estajants, en 1940, 16 500 000. En 2013, trespassarà probablament 85 000 000 d'abitants.

Evolucion de la populacion egipciana

En 2011, sa feconditat foguèt estimada a 2,7 enfants per femna. Pasmens la feconditat es encara nauta per que lo créis se mantenga e se prevei 123 000 000 d'estatjants en 2050.

L'arabi classic es la lenga oficiala. L'arabi parlat, jos tres fòrmas dialectalas, (arabi egipcian, arabi sa'idi e arabi bedawi), es la lenga mairala de mai de 98% de la populacion.

Lo còpte a desaparegut dempuèi lo sègle 17 coma lenga viva. Fins al sègle 13 èra encara largament utilizat en literatura. A l'ora d'ara s'emplega subretot dins las glèisas còptas.

Lo francés joguèt (e jòga encara) un ròtle de lenga internacionala. Es concurrenciat per l'anglés. L'italian e lo grèc, que joguèron tanben de ròtles de lengas internacionalas en Egipte, an gaireben desaparegut. Egipte es membre de la Francofònia. En 2005, l'OIF estimèt los francofònes a 3,2% de la populacion. Qualques escòlas porgisson tanben un sistèma d'ensenhament francofòne de la mairala a l'universitat.

Lo domari, lenga dels gitans arabis, es encara praticat per una pichona minoritat dins lo nòrd del païs.

Dins lo sud, los bejas, los dongolawis e los nobiins consituisson de minoritats negroafricanas que sos lengas son tanben parladas dins lo nòrd de Sodan.

La religion musulmana sunnita es dominanta e constituís mai que la majoritat absoluta (gaireben 90%). Es tanben la religion oficiala de l'estat. 
De dreches son autrejats tanben a las minoritats religiosas reconegudas pel govèrn.

Los crestians representan 10% de la populacion.
La Glèisa ortodòxa còpta recampa 92% dels crestians. La Glèisa catolica còpta es pro reducha en nombre e representa 3% dels crestians e la Gléisa ortodòxa grèca aperaquí 4%. Totas las autras ramificacions amassa recampan mens de 1% del crestians.

I a tanben qualques Bahá'ís e qualques agnostics.

De veire: Economia d'Egipte




#Article 38: Antiquitat (251 words)


LAntiquitat o lEdat Antica es lo primièr periòde de l'Istòria ; comença amb l'invencion de l'escritura. Pasmens, dins lo cas d'Egipte per exemple, las darrièras descobèrtas mòstran qu'aquela invencion correspond pas totjorn a una rompedura dins los autres domenis de la civilizacion. L'emplec de l'escritura favoriza l'aparicion de l'estat; çaquelà se coneisson d'estats sens escritura coma l'Empèri inca, e dins lo cas d'Egipte, l'invencion de l'escritura es un procèssus que se pòt seguir a travers l'estilizacion progressiva dels pictogramas dels vases del millenni IV. 

Las primièras civilizacions de l'Antiquitat espeliguèron vers 3000 abans N.S. gràcias a de condicions favorablas coma lo cambiament climatic consecutiu a la fin del darrièr periòde glaciari, que permetèt l'invencion de l'agricultura ; pus precisament las anam trobar dins de regions coma Mesopotamia e Egipte, ont los flumes permeton d'asagar. Aquò fai del Pròche Orient e del Bacin Mediterranèu un grand fogal de civilizacions, amb en mai de la civilizacion egipciana que floriguèt tres mila ans, Sumèr, Babilònia, los empèris assirian e itita, los fenicians e los ebrieus, Grècia e Roma.

D'autres fogals de civilizacion foguèron lo d'Indus, que se coneis plan mal, e de sègles daprès las civilizacions d'Índia e de China. 
Se remèrca qu'en Mesopotamia coma en Egipte, en China e en Índia, la naissença de l'Estat es ligada a la necessitat d'una autoritat fòrta per l'organizacion de l'asagatge. D'unes pensan quitament que l'Estat nasquèt d'aquela necessitat : aquela ipotèsi se sona ipotèsi idraulica de la naissença de l'Estat; mas es rebutada pels istorians serioses.




#Article 39: Economia (127 words)


L'economia es la sciéncia umana qu'estúdia l'allocacion de las ressorsas raras amb de finalitats alternativas. Autrament dich, segon Raymond Barre, un economista liberal, «La sciéncia economica es la sciéncia de l'administracion de las ressorsas raras. Estudia las formas que pren lo compòrtament uman dins l'amainatjament d'aquestas ressorsas; analisa e explica las modalitats segon las qualas un individú o una societat afècta de mejans limitats a la satisfaccion de besonhs nombroses e illimitats».

En realitat, existís pas una sola definicion de l'economia, mas mai d'una.

A l'origina, le tèrme economic ven del grèc oikos (ostal) e nomos (administrar) que signica l'art d'administrar plan un ostal, d'administrar los bens d'un particular o de l'Estat. Se pòt alara definir coma un art de viure amb sos pròches e son environament.




#Article 40: Ecologia (3710 words)


L’ecologia es la sciéncia qu'estúdia leis interaccions entre leis èssers vivents e son environament. Apareguda dins lo corrent dau sègle XIX, es principalament centrada sus la nocion d'ecosistèma que descriu l'ensemble dei relacions entre leis espècias d'un mitan donat e son environament (climatic, fisic, quimic, autreis espècias, accion de l'òme...). Es donc una disciplina que despend fòrça de l'observacion e de la capacitat de tractar una quantitat importanta de donadas per modelizar lo foncionament de la natura.

Dempuei leis ans 1970, l'ecologia es tanben lo supòrt d'un movement politic centrat sus la sauvagàrdia de l'environament. Moguda per la degradacion de la natura per l'èsser uman, l'ecologia politica es venguda influenta dins mai d'un país e es estada integrada au discors de la màger part dei movements politics modèrnes. De mai, sei pensaments principaus (lucha còntra lo rescaufament climatic...) son desenant de tematicas importantas de la politica e de l'economia internacionala.

Leis originas de l'ecologia datan probablament de l'Antiquitat e dei trabalhs de filosòf grècs que depintèron d'espècias animalas e vegetalas en lei plaçant dins son mitan naturau. Lei pus famós son Aristòtel (384-322 avC) e Teofrast (371-288 avC) que son sovent considerats coma lei fondators de la biologia. Aquelei trabalhs demorèron quasi inegalats fins au periòde dei Grandei Descubèrtas e de naturalistas coma Buffon (1707-1788) contunièron de considerar Aristòtel coma una referéncia fins au sègle XVIII.

Dins aquò, l'exploracion dau mond per leis Europèus permetèt de melhorar fòrtament lei conoissenças sus la natura, especialament a partir dau sègle XVIII. La multiplicacion dei descubèrtas e lo progrès generau dei sciéncias entraïnèron l'emergéncia de la nocion « economia de la natura » formulada per lo Suedés Carl von Linné (1707-1778) qu'inventèt la premiera classificacion dau vivent dins Systema Naturæ (1735). Puei, au començament dau sègle XIX, l'explorator prussian Alexander von Humboldt (1769-1859) descurbiguèt una quantitat considerabla d'espècias novèlas durant una expedicion en America dau Sud. Coma sei predecessors, se preocupèt de lei descriure mai, inovacion importanta, assaièt tanben d'explicar sa distribucion geografica a partir de donadas geologics ò climatics. Aquò marquèt la fondacion de l'ecologia modèrna.

Après lei trabalhs d'Humboldt, una rompedura importanta aguèt luòc au començament de la segonda mitat dau sègle XIX amb lei trabalhs de Charles Darwin (1809-1882) e d’Alfred Russel Wallace (1823-1913). D'efiech, permetèron lo passatge d'una concepcion fixa deis espècias a una vision novèla implicant d'espècias en evolucion e en relacion entre elei. En parallèl, de quimistas comencèron d'estudiar lo ròtle de certanei substàncias, especialament l'azòt, sus lo desvolopament de la vida. En 1877, lo zoologista Karl Möbius (1825-1908) definiguèt la biocenòsi coma l'ensemble deis espècias presentas dins un espaci biologic donat. Sèt ans pus tard, dins La fàcia de la Tèrra, Eduard Suess (1831-1914) generalizèt aquela nocion amb aqueu de « biosfèra » qu'englòba la fauna, la flòra, lei mineraus ò lei cicles quimics. Ansin, a la fin dau sègle XIX, se multipliquèron leis estudis dei relacions entre diferenteis espècias (parasitisme...).

Lo tèrme « ecosistèma » foguèt definit durant lo sègle XX a partir dei trabalhs de plusors scientifics qu'estudièron lei relacions entre un ensemble d'organismes vivents e son environament. Lo premier foguèt probable lo Rus Vladimir Vernadsky (1863-1945) que desvolopèt mai la nocion de biosfèra en 1926 e qu'estudièt leis efiechs deis activitats umanas sus lo clima. En particular, mostrèt l'importància de la preséncia d'una biosfèra activa per lo mantenement de la vida dins un espaci donat. Lo mot apareguèt per lo premier còp en 1935 dins una publicacion dau Britanic Arthur Tansley (1871-1955). I illustrava l'importància dei transferiments de matèria entre un ensemble d'organismes e son environament.

Aquelei trabalhs permetèron pauc a pauc de concebre la natura coma un sistèma basat sus de relacions entre diferents organismes e paramètres environamentaus. Lo limonologista George Evelyn Hutchinson (1903-1991) aguèt un ròtle major dins aquela evolucion que combinèt lei trabalhs de Vernadsky e de Tansley. Aquò li permetèt d'estudiar, dins un lac, lei liames entre la disponibilitat de nutriments mineraus, la produccion d'alga e lo nombre d'animaus. Puei, lo modèl foguèt melhorat per d'estudiants de Hutchinson coma Raymond Lindeman (1915-1942), Eugene Odum (1913-2002) e Howard T. Odum (1924-2002) qu'introguèron pauc a pauc d'autrei paramètres fisics coma l'energia recebuda.

Durant la premiera mitat dau sègle XX, l'ecologia èra una sciéncia d'observacion e lei progrès tecnics se concentravan principalament sus lo perfeccionament dei metòdes de recensament e de seguiment deis espècias e deis individús. Pasmens, après l'aparicion de l'arma nucleara e deis efiechs visibles de la pollucion umana durant lei Trenta Gloriosas, l'ecologia comencèt de s'interessar au ròtle e a la plaça de l'òme sus la Tèrra. Ansin, amb l'agravament de la pollucion a la fin dau sègle XX, se desvolopèt una dimension politica de l'ecologia que se destina a l'estudi deis impactes umans en vista de definir scientificament lei mesuras necessàrias per sauvagardar la natura. A partir de la fin deis ans 1980, favorizèt l'aparicion de movements politics que capitèron d'obtenir l'adopcion de legislacions e d'acòrdis permetent d'assegurar una melhora proteccion de l'environament coma lo Protocòl de Montreal (1987) ò lo Protocòl de Kyoto (1997).

L'estudi de la biosfèra es un subjècte considerable que necessita de fragmentar l'objècte d'estudi en fraccions pus simples. L'unitat de basa d'aqueu trabalh es generalament l'ecosistèma que correspond a un ensemble constituït d'èssers vivents en relacion amb lor environament e qu'an desvolopat de relacions de dependéncias, de cambis d'energia, d'informacions e de matèria permetent lo mantenement e lo desvolopament de la vida.

L'ecologia necessita de mesurar e d'analizar de paramètres nombrós que permèton de descriure lo mòde de vida d'una espècia (limits de son airau de reparticion, taus de reproduccion, aparicion de sosespècias...). Aquelei factors pòdon èsser intèrnes (concentracion, temps, sèxe deis individús...) ò extèrnes (temperatura, preséncia d'un element quimic particular, cambiament climatic...). Son generalament classats en tres grops diferents (climatics, edafics e biotics) mai d'autrei divisions existisson.

Lei factors climatics estudiats per l'ecologia son sovent ben diferents dei paramètres normalizats descrichs per lei donadas dei climatològs. D'efiech, destinadas per a depintar lo clima a l'escala d'una region, d'un país ò d'un continent, son insufisentas per modelizar lei condicions climaticas sus lo pendís d'una montanha ò dins una seuva situada dins una vau. Per faciar aqueu problema, l'ecologia a donc desvolopat la nocion de microclima que permet de representar lei condicions de vida a l'escala d'una estacion de mesura.

La temperatura e l'umiditat de l'aire e dei sòus son lei dos paramètres pus importants per descriure un microclima. D'efiech, la temperatura es sovent un paramètre important per determinar l'organizacion dau vivent dins certanei zònas. Per exemple, en Sahara, lo fennèc (Vulpes zerda) demòra escondut durant la jornada per limitar sei pèrdas d'aiga avans de sortir de nuech per caçar. Ansin, la temperatura es sovent mesurada a d'autors diferentas a l'entorn d'una estacion per establir un gradient dins l'aire e dins lo sòu.

Regardant l'umiditat, se la mesura dau taus d'umiditat de l'aire es relativament aisada, aquela dau sòu es una causa complèxa car es necessari de determinar la quantitat d'aiga disponibla per leis organismes. Per aquò, se fau estudiar lei flux e la reparticion de l'aiga dins un sòu. Se destria ansin l'aiga dei precipitacions que pòu emplir lei cavitats dau sòu mai que sa preséncia es provisòria, « l'aiga capillara absorbibla » contenguda dins de pòrs de 0,1 a 1 mm qu'es la fònt d'aiga principala per lei plantas, « l'aiga capillara non absorbibla » qu'es contenguda dins de pòrs permetent pas lo passatge dei racinas vegetalas e « l'aiga igroscopica » qu'es pauc disponibla per lei plantas. Lei proporcions varian generalament segon lei caracteristicas dau sòu, principalament sa capacitat de retencion de l'aiga qu'es descricha per lo « potenciau capillar ».

Lei condicions idricas dei biotòps son fòrça variablas e an una influéncia majora sus leis espècias presentas. Son ansin definits leis organismes :

Dins lei regions frejas, se fau egalament nòtar l'existéncia dau cubèrt de nèu qu'a de foncions multiplas. En particular, permet de protegir la flòra durant la sason freja car demenís la temperatura au nivèu dau sòu. La nèu a tanben d'efiechs sus la morfologia dei plantas, especialament aquela deis aubres.

L'esclairatge, es a dire la quantitat de lutz disponibla, es un factor climatic important per la màger part deis ecosistèmas. D'efiech, representa una fònt d'energia relativament aisada d'utilizar per realizar certanei reaccions quimicas necessàrias au metabolisme. Sei paramètres principaus son sa durada, son intensitat e sa qualitat. La durada varia principalament amb la latitud e, de còps, amb lo relèu. Es pus importanta dins lei regions eqüatorialas ò tropicalas e a la cima dei montanhas que dins lei regions temperadas e dins lei plans. Aquò a d'efiechs importants sus lo desvolopament de la vegetacion car la fotosintèsi despend de la lutz dau Soleu. Ansin, lei seuvas umidas de l'eqüator son ben pus drudas que lei seuvas dei regions subpolaras.

L'intensitat de l'esclairatge representa la quantitat d'energia recebuda per unitat de temps. Es generalament pus fòrta dins lei regions pròchas de l'eqüator, onte lo raionament solar es pus dirècte, e dins lei regions d'altitud onte lo raionament solar es mens atenuat per l'atmosfèra. Aquò es a l'origina de mai d'una adaptacion coma, dins lei seuvas, la division entre lei plantas aguent besonh d'un esclairatge important (aubres dau canopèu...) e d'autrei capablas de se contentar d'una intensitat pus febla (plantas dau sosbòsc). Dins lei montanhas, aquò explica la reduccion deis aparelhs vegetaus e la pigmentacion importanta dei plantas.

Dins lei mitans aqüatics, l'absorpcion de la lutz per l'aiga definís tres zònas principalas. La premiera es la region litorala onte l'esclairatge es important, çò que permet lo desvolopament de plantas amb de racinas coma la posidonia. Puei, se tròba la zòna limnetica qu'es caracterizada per una intensitat luminosa encara sufisenta per sostenir de reaccions de fotosintèsi eficaças. Pasmens, la preséncia de plantas amb racinas i es impossibla. Enfin, ven la zòna prefonda onte la fotosintèsi es pauc a pauc totalament remplaçada per d'autrei mecanismes de produccion d'energia. La qualitat dau raionament a un efiech sus la definicion d'aquelei zònas. D'efiech, a partir de 50 m de prefondor, lei plantas an besonh d'adaptacions particularas (pigments roges...) per utilizar lei raionaments blaus susceptibles de pervenir dins la zòna.

Existís d'ecosistèmas capablas de foncionar sensa esclairatge. La màger part se situan dins lei prefondors oceanicas, coma lei plans abissaus, ò dins lei rets de baumas. An entraïnat l'aparicion d'adaptacions encara mau conegudas coma la bioluminescéncia.

Lo vent es principalament un agent de transpòrt (pollen, desplaçament dei granas...) e de transformacion dau païsatge (erosion, sedimentacion, desplaçament dei dunas...). De mai, dins certaneis endrechs, entraïna l'aparicion d'adaptacions morfologicas en lei vegetaus (montanhas, litoraus...).

Lei factors topografics son sovent liats a un autre factor climatic. D'efiech, l'altitud modifica lo clima generau (demenicion de la temperatura, aumentacion dei precipitacions...) ò lo microclima (modificacion de la durada d'esclairatge, preséncia de vents poderós...). Se fau nòtar que l'altitud es pas l'unic factor topografic. Lo relèu pòu tanben aver una influéncia. Per exemple, una vau estrecha pòu accelerar fòrça lo vent dins una direccion donada.

Lei factors edafics (ò agrologics) son un ensemble de tres factors que regardan lei condicions idricas, fisicas e quimicas d'un sòu donat. Aquelei factors son generalament liats entre elei.

Lei factors idrics regardan lei caracteristicas generalas deis aigas contenguts dins un mitan donat. Lei pus importants son la temperatura, la quantitat de gas dissòut, la preséncia de saus, l'aciditat e lo potenciau d'oxidoreduccion. Lei gas principaus d'estudiar son lo dioxigèn, lo dioxid de carbòni e, pus rarament, lo metan e l'idrogèn sulfurat. La preséncia d'oxigèn es fòrça importanta car condiciona fòrça leis espècias presentas dins un mitan donat.

Lei saus pus frequents dins l'aiga naturala son de clorurs, de sulfurs, de carbonats e, de còps, de nitrats. La salinitat es un factor important car un nombre important d'espècias pòdon subreviure unicament dins un mitan non salat ò dins un mitan salat. Per exemple, la coloracion dei salins es causada per una alga (Dunaliella salina) e un cambaròt (Artemia salina) que vivon unicament dins d'environaments salats. D'espècias adaptadas ai condicions saladas e non saladas existisson mai son mens frequentas. Lei pus famosas son probablament lei saumons.

Au nivèu quimic, l'aciditat d'un sòu despend generalament de la concentracion de dioxid de carbòni e de saus. Pòu èsser modificada per la preséncia de polluents coma l'acid nitric ò d'acids sofrats. Se situa generalament entre 4 e 8. Coma la salinitat, es un paramètre qu'influís fòrça sus la natura deis espècias presentas. Lo potenciau d'oxidoreduccion indica lo nivèu de pollucion d'un sòu car demenís a proximitat d'una fònt de pollucion.

Lei factors fisics pertòcan la granulometria e l'estructura dei sòus. La granulometria (ò textura) correspond a la composicion de basa dau materiau après destruccion deis agregats. Existís plusors metòdes per la definir. Per exemple, lo metòde francés NF P18-560 destria lei calhaus (diamètre de 20 a 200 mm), lei gravas (2 a 20 mm), leis arenas grossieras (200 µm a 2 mm), leis arenas finas (20 a 200 µm), lei nitas (2 a 20 µm) e leis argielas (mens de 2 µm). Lei percentatges respectius permèton de descriure la natura dau sòu (argielós, sablós...). Es un aspècte important per lei plantas e leis organismes sosterranhs car la granulometria pòu, per exemple, blocar lo desvolopament d'un ret de racinas ò empedir lo desplaçament d'un vèrme de tèrra.

L'estructura depinta l'organizacion dei grans elementaris. A un ròtle dins de proprietats importantas d'un sòu coma son aeracion ò sa capacitat de retencion de l'aiga. D'un biais generau, un sòu fin retèn mai l'aiga e lei sòus amb una aeracion febla limitan la respiracion dei racinas.

Lei factors quimics s'interessan principalament a la preséncia de certanei compausats dins lo sòu. Un dei pus importants es lo calci, element generalament present sota forma de cauquier. Aquela ròca es fòrça importanta car la flòra adaptada a sa preséncia es sovent diferenta d'aquela que creis dins lei regions non cauquieras. Per exemple, es un poison per de plantas coma la dionèa (Dionaea muscipula) qu'es una especialista dei torbieras pauc drudas.

Lo magnèsi es un autre element important per lei vegetaus car intra dins la fabricacion de la clorofilla. Sa concentracion es donc susceptibla de modular la flòra e sa disparicion entraïna de caréncias grèvas. Lo potassi es tanben un paramètre d'observar car a un ròtle dins lo metabolisme de mai d'un organisme vegetau. Pasmens, d'autreis elements coma lo fèrre, lo magnèsi ò lo zinc an una influéncia sus lo desvolopament dei plantas.

Lei saus an una importància quimica importanta en causa de lor accion osmotica. D'efiech, aumentan la pression osmotica dau sòu, çò que pòu trebolar lei mecanismes d'absorpcion de l'aiga. Lei zònas saladas fòrman donc sovent d'ecosistèmas particulars fondats sus de vegetaus alofils. Lei sòus contenent d'ions alcalins fòrman un mitan encara pus extrèm car leis ions carbonats, frequents dins aqueleis environaments, empedisson l'absorpcion de divèrsei substàncias ionicas.

Lei factors biotics regardan leis efiechs qu'existisson entre espècias viventas. Fòrça importants, son dichs omotipics quand an luòc entre individús d'una meteissa espècia e eterotipics quand an luòc entre individús d'espècias diferentas. 

Lei factors omotipics principaus son l'efiech de grop e la concurréncia entre individús d'una meteissa espècia que vivon sus un meteis territòri. Lo premier correspond a una caracteristica de certaneis espècias animalas qu'an besonh de formar un grop per subreviure. Lo nombre minimom varia fòrça segon leis espècias e pòu agantar de populacions de desenaus de miliers d'individús. Es limitat per l'accès ai ressorsas necessàrias a la subrevida de cada individú. Per exemple, aquela competicion explica la densitat pus febla d'aubres dins lei mitans arids. D'efiech, i trobar lei ressorsas necessàrias a la subrevida de cada especimen demanda lo desvolopament de rets de raiç fòrça importants, çò qu'entraïna un alunchament important entre dos aubres.

Leis espècias vegetalas presentas dins un meteis territòri pòdon trobar de solucions de coexisténcia simplas coma, per exemple, l'aparicion de cicles de creissença e de reproduccion diferents. Per exemple, es lo cas de la laganha (Ficaria verna), una planta de sosbòsc que florís a la prima avans leis aubres de la seuva. De mai, un partiment dei ressorsas es tanben possible amb de desvolopaments diferenciats dei rets de racinas que colonizan una prefondor preferenciala.

Dins aquò, la coabitacion entre plantas es sovent mens pacifica. D'efiech, plusors plantas utilizan de procès quimics per eliminar un rivau ò s'aparar còntra un predator. Per exemple, mai d'un conifèr acidifica lo sòu gràcias ai produchs de descomposicion de seis agulhas.

Lei cadenas alimentàrias son un ensemble de relacions permetent un transferiment d'energia entre organismes. L'esquèma principau es aqueu de la relacion entre una planta (productor d'energia) e un erbivòr (consumaire primari). Puei, aquel erbivòr es consumat per un carnivòr (consumaire segondari) que pòu tanben èsser manjat per un autre carnivòr (consumaire terciari)... etc. A la cima dau sistèma, se tròban lei superpredators.

Aquelei relacions de predacion son fòrça importantas per mantenir l'equilibri d'un ecosistèma car permèton de regular lei populacions d'erbivòrs. Per exemple, dins lo pargue de Yellowstone, la disparicion dau lop (Canis lupus) aviá permés la proliferacion deis oapitís (Cervus canadensis) amb d'efiechs marrits sus la populacion de sauses. La reintroduccion dau lop a reduch la populacion d'oapitís de  individús en 1990 a  en 2010 permetent de restaurar lo cubèrt vegetau de la region. Aquò favorizèt egalament lo redreiçament dei populacions d'aucèus e de vibres. En parallèl, la populacion de lops aumentèt rapidament per agantar un maximom en 2003 (174 especimens) avans de demenir après l'aparicion de malautiás e de s'estabilizar.

Dins certanei cas, la relacion de predacion permetèt a d'espècias de trobar un mejan eficaç per assegurar sa reproduccion. Lei relacions planta-insècte ne'n son probablament lo cas pus famós. D'efiech, lei vegetaus que produson de flors utilizan de secrecions particularas per atraire d'insèctes que transpòrtan lo pollen entre lei flors. De situacions analògas pòdon existir entre plantas e aucèus ò entre plantas e mamifèrs.

Dempuei lo milleni I apC, leis efiechs de l'òme son una dimension mai e mai importanta de l'ecologia. D'efiech, dempuei l'aparicion de l'agricultura, la populacion umana a lentament aumentat. Aquò entraïnèt la transformacion d'una partida importanta de la superficia terrèstra per l'adaptar a sei besonhs. Pr exemple, entre l'Antiquitat e la fin de l'Edat Mejana, au mens 75% dei seuvas foguèron destruchas dins lei regions temperadas, çò que reduguèt lo territòri deis autrei mamifèrs.

Pasmens, se lo fenomèn d'antropizacion deis espacis es ancian, prenguèt una dimencion novèla au sègle XIX amb la Revolucion Industriala. D'efiech, a partir d'aquela epòca, lei besonhs dei societats umanas an fòrtament aumentat, çò que necessitèt d'esplechar totei lei ressorsas disponiblas de la planeta. Ansin, uei, la màger part deis ecosistèmas son trebolats per l'accion umana. Lei consequéncias son generalament negativas (caça tròp importanta, pollucion, rescaufament climatic...) e semblan desenant a l'origina d'un periòde novèu d'extincion deis espècias.

L'observacion es una dimension importanta de l'ecologia car es necessària per descriure leis espècias e leis individús observats. Per aquò, met en òbra de mejans de deteccion fòrça variats. Lei pus simplas e ancians son lei còmptes renduts deis observators de terren, leis instruments optics (pòrtavista, microscòpi...) e lei fotografias. Uei, son completats per de metòdes permetent de seguir de populacions gràcias a de satellits de localizacion ò d'imatges aerians.

A partir d'aquelei donadas, la modelizacion e l'experimentacion fòrman un autre aspècte major de l'ecologia. Son destinats a representar lei desplaçaments e l'evolucion dei populacions ò a verificar d'ipotèsis sus lo foncionament d'un ecosistèma. Son l'objècte d'evolucions constantas car lo desvolopament de l'ecologia politica entraïna de reflexions sus lei metòdes utilizats. D'efiech, amb l'importància novèla de la proteccion de l'environament, lei practicas susceptiblas de bleçar ò de tuar un animau son pauc a pauc abandonadas. Per exemple, per determinar lo regim alimentari d'una espècia, l'analisi dei contenguts estomacaus (que necessitava de tuar un nombre important d'individús) es estada remplaçada per de tecnicas observacionalas (analisi deis excrements, analisi dei comportaments alimentaris...).

La question de la sauvagàrdia de l'environament es relativament anciana car se tròban d'exemples de proteccion d'una espècia ò d'un endrech tre l'Antiquitat. De mai, leis efiechs negatius de l'antropizacion dei païsatges foguèron de còps identificats. Pasmens, aqueleis accions èran generalament decididas per de rasons de religion (proteccion d'animaus sacrats) ò de prestigi politic (mantenement de seuvas necessàrias a la fabricacion de naviris). La presa en còmpte de la necessitat de protegir leis ecosistèmas es pus tardiva e apareguèt durant la segonda mitat dau sègle XIX quand leis efiechs de l'industrializacion venguèron pauc a pauc visibles.

Aqueu premier esfòrç prenguèt la forma de convencions permetent de tractar un ponch precís ò de crear de pargues naturaus permetent de protegir una region donada. Lo pargue pus ancian foguèt ansin creat en 1872 dins la region de Yellowstone e divèrsei tèxtes limitèron la caça ais aucèus utils (1902) ò a la balena (1937). Dins aquò, aquelei mesuras demorèron insufisentas e de problemas pus grèus apareguèron a partir deis ans 1970 (destruccion dau jaç d'ozòn per lei gas CFC, lo rescaufament climatic globau per lei gas d'efiech de sèrra, seguretat deis installacions nuclearas...).

Ansin, l'ecologia prenguèt pauc a pauc una dimension pus politica amb l'aparicion de programas politics centrats sus la proteccion de l'environament. A partir deis ans 1980, d'associacions e de partits politics se revendiquèron oficialament de l'ecologisme e assaièron d'influïr sus la politica generala dei país. L'organizacion pus famosa es probablament Greenpeace, fondada en 1971, que revendicava  sòcis e mai de 100 milions de simpatizants en 2015. Pauc a pauc, aqueu discors se difusèt e, au començament deis ans 2020, la màger part dei partits politics an integrat la sauvagàrdia de l'environament dins sei reflexions.

Aquela evolucion a permés l'obtencion de succès certans. Entre lei pus importants, se pòu citar la signatura dau Protocòl de Montreal (1987) qu'a capitat de limitar la destruccion dau jaç d'ozòn. Pasmens, l'ecologia politica dèu desenant faciar de limits importants. Lo premier es son incapacitat de redurre d'un biais eficaç leis emissions de gas d'efiech de sèrra en despiech de la signatura dau Protocòl de Kyoto en 1997. Dins aquò, d'autrei problemas an sorgit coma l'introduccion dins lo discors de mai d'un movement ecologista de tematicas fòrça alunchadas de l'ecologia sciéncia (teorias Gaïa...), de divisions regardant leis objectius d'agantar (refús ò mantenement de l'energia nucleara...) ò lei mejans d'utilizar (question de la participacion a un govèrn, de l'usatge de la violéncia...) e de questions socialas (question deis emplecs creats dins un sector polluent...).




#Article 41: Guilhèm IX de Peitieus (647 words)


Guilhèm IX de Peitieus, escaissat Guilhèm IX lo trobador, nasquèt lo 22 d'octobre de 1071, moriguèt lo 10 de febrièr de 1126 . Foguèt comte de Peitieus jol nom de Guilhèm VII e duc d'Aquitània e de Gasconha de 1086 a sa mòrt. Succediguèt a son paire Guilhèm VIII a l'edat de 15 ans, çò que li valguèt l'escais de Guilhèm lo Jove al començament de son renhe.

Es tanben lo primièr poèta conegut en lenga vernaculara occitana (d'aquí son escais).

Èra batalhaire e libertin al punt d'èsser escomenjat.

Filh de Guilhèm VIII de Peitieus e d'Ildegarda de Borgonha, es brèvament maridat a Ermengarda d'Anjau (filha de Folc IV lo Rechin, comte d'Anjau), abans d'esposar Felipa de Tolosa (filha de Guilhèm IV, comte de Tolosa) o Felipia en 1094, amb qui a quatre enfants :

Foguèt lo grand d'Alienòr d'Aquitània e rèire-grand de Ricard Còr de Leon.

Contunha de desvolopar l'embrion d'organizacion administrativa de sos predecessors, amb l'ajust d'un prebòst a Surgèras en 1087 e la creacion d'agents forestièrs. Pren e destrutz lo castèl de Blaia al comte Guilhèm V d'Engoleime, per refrenar las entrepresas d'aqueste en Santonge.

Avent aquerit de dreches sul Comtat de Tolosa per sa femna Felipia, los fa valer per las armas en prenent Tolosa en 1098. Guilhèm lo Trobador rejonh la Primièra Crosada, menada per Godofred de Bouillon, aprèp la casuda de Jerusalèm en març de 1101. Demòra un an e mièg en Orient, a combatre lo pus sovent en Anatolia, ont es grèvament batut dos còps. 

S'empara de bens de la Glèisa en 1113 per finançar sa campanha contra Tolosa, e abandona sa femna Felipia per l'esposa de son vassal lo vescomte de Châtellerault. Aquestes actes li valon l'escumenge. Marida çaquelà son filh Guilhèm a la filha de son amanta en 1121.

A la fin de sa vida, participa a un episòdi de la Reconquista: es aliat al rei de Castelha e Leon, Anfós lo Batalhaire, qu'a esposat sa sòrre Beatritz. De 1120 a 1123, guerrejan per la conquista del reialme de Valéncia, ganhant en particular la batalha de Cutanda, prèp de Calamocha.

Mas Guilhèm IX de Peitieus marca subretot l'istòria coma un òme de letras, que sap entreténer una de las corts mai rafinadas d'Occident.

Aculhís atal a sa cort lo bard Galés Bledri ap Davidor, que reïntrodutz sul continent l'istòria de Tristan e Iseut.

Es el-meteis un poèta, utilizant la lenga occitana per sas òbras, poèmas sovent meses en musica.
Es lo primièr poèta medieval, dempuèi sant Fortunat a  (que demòra longtemps a l'abadiá de Santa Crotz de Peitieus), que d'òbras, ni sacradas ni a la glòria d'eròis guerrièrs, sián conservadas. Sos vèrs tractan lo pus sovent de las femnas, d'amor e de sas proesas sexualas. Sa poesia es de còps fòrça cruda (per exemple dins la cançon convenabla, quand demanda a sos companhs quin caval deu montar, d'Agnès o d'Arsens), rebat d'una epòca que la Glèisa a pas qu'una empresa limitada sus la societat. Considerat coma un dels precursors del fin amor, es un del modèls influents de l'art dels trobadors, que poesia va devenir pus galanta.
A son retorn de crosada, repudia sa femna, e pren per mestressa una femna maridada, qu'invòca coma musa dins sos poèmas jol nom de Dangierosa (la Maubergeonne). Evòca tanben la fondacion d'un convent que sas monjas serián causidas demest las pus bèlas femnas del comtat. A la batalha de Cutanda, auriá combatut amb lo còs de sa mestressa pench sus son escut.
Evòca tanben la guèrra e las consequéncias qu'aguèt per el : segon Orderic Vital, conta sa captivitat en Orient de manièra plasenta.

Fa de bèlas donacions a la Glèisa (d'unas per la fondacion de monastèris). Reconstrutz lo palais dels comtes de Peitieus.

Vaquí una de las òbras compausadas pel comte duc, en occitan:

Adorarai pas qu'ela !  (Cançon)

Ostal de Peitau ~ Lista dels comtes de Peitieus ~ Peitau

 

 




#Article 42: Arnaut Danièl (539 words)


Arnaut Danièl, nascut en Rabairac devers 1150, èra un trobador occitan de Peiregòrd de la fin del sègle XII. Foguèt membre de la cort de Ricard Còr de Leon e d'Anfós lo Cast.

Se sabon pas tròp de causas de la vida d'Arnaut Danièl, es conegut mai que mai per los comentaris ulteriors. 
Segon una vida, Danièl èra nascut dins una familha nòbla al castèl de Rabairac, pr'aquò las fonts contemporanèas semblan indicar qu'èra sovent desmonedat. Raimond de Durfòrt diguèt d'el que menava la mala vida d'un jogaire: Arnautz l'escoliers, Cui coffondon dat e tauliers E vay coma penedensiers Paupres de draps e de deniers. Las criticas se limitèron pas a son biais de viure mas ataquèron tanben son estil. Aital lo monge de Montaudon critiquèt son biais tròp fosc de compausar e afirmèt dins una de sas òbras: us fols motz c'om non enten.
Èra un dels  del trobar clus.
S'es pas conservada cap de melodia dels dètz-e-uèch poèmas qu'escriguèt entre 1180 e 1200. Pasmens se considera qu'es lo creador de la sestina, una formula estrofica emplegada puèi per Dante o mai recentament Ezra Pound.

Delai la celebritat que foguèt seuna long de sa vida, l’influéncia d’Arnaut Daniel foguèt fòrça granda dins la literatura pòstmedievala coma per exemple dins los escriches d'autors de lenga catalana coma Cerverí de Girona, Andreu Febrer e Jordi de Sant Jordi. Lo trobador de Rabairac foguèt mai que mai remirat per los poetas italians de la fin de l'Edat Mejana e de la Renaissença. D'el, Dante e Petrarca escriguèron que grand mestre d’amor, foguèt lo melhor faure del parlar mairal, que son estil fai encara onor al país que lo vegèt nàisser.

Segon Martí de Riquerl'òbra del trobador èra pas agradiva pels primièrs romanistas formats segon un esperit francés tradicional. Foguèt un estudiós italian U. A. Canello qu'en 1883 publiquèt una edicion critica de las poesias de l'autor lemosin. Puèi, en 1910, una segonda edicion nasquèt, elaborada per Pierre Lavaud que faguèt conéisser e apreciar la produccion d'aqueste trobador.

Son estadas servadas solament 17 composicions d'aqueste trobador.
Arnaut daissèt de poemas erotics (que los manuscrits son gardats a la Bibliotèca Nacionala de França). Arnaut passa per èsser l’inventaire de la sextina, cap-d’òbra d’acrobacia literària plan adoptat a sa seguida. La sextina impausa que los sieis vers de cada coblada s'acaban per sieis rimas dispausadas alternativament segon la combinason 6-1-5-2-4-3. La setesma e darriera coblada, compausada de sonque tres vers, deu comportar los sieis mots clau del poema. N'en vaiquí un extrach:

Quand me soveni de la cambra
Ont a mon dam sai que nulhs òm non intra
Ans me son tots plus que fraire ni oncle,
Non ai membre non fremisca, neis l'ongla
Aicí com' fai l'enfant denant la verga
Tal paur ai no'l siá tròp de l'arma
Del cors li fos, non de l'arma
E consentis m'a celat dins sa cambra !
Que plus me nafra'l còr que còps de verga
Car lo sieus sers lai ont ilh es non de intra
Tots temps serai amb lieis com' carns e ongla
E non creirai chastic d'amic ni d'oncle

Arnaut trasmet sa chanson d'ongla e d'oncle
A grat de lieis que de sa verga a l'arma,
Son Desirat, qui pretz en cambra intra




#Article 43: Bertran de Bòrn (420 words)


Bertran de Bòrn (v.1140 - v.1215), senhor d'Autafòrt, als confinhs de Lemosin e Perigòrd, foguèt un daus trobadors mai coneguts. Se ditz d'el que celebrèt tan plan l'amor coma la guèrra. Foguèt ficat dins las luchas daus filhs d'Enric II Plantagenest, e prenguèt partit contra Ricard per Enric lo Jove. A la mòrt d'aqueste, se reconcilièt amb Ricard, que sostenguèt a son torn contra lo rei de França Felip-August.

Bertran de Bòrn passa per èsser estat lo mestre daus sirventés, que sas poesias pus bravas an un accent satiric plan marcat, e que son de plaçar demest las òbras majoras de la literatura occitana.

Sa vida nos ensenha que luchet fòrça temps, per l'avent dau chasteu d'Autafòrt, contra son frair Constantin, qu'aviá lo sosten dau rei Enric Plantagenest. Alaidonc, excitet de contunha los filhs d'Enric contra lor pair; se pensa que considerava qu'ilhs nonmàs aviá lo sang aquitan trasmés per lor mair Alienòr d'Aquitània. Fin finala, son voler d'independéncia per Aquitània es au còr de sa poesia, qu'evòca mai que mai de las questions politicas.

L'un daus libres pus complets sus la vida e l'òbra de Bertran de Bòrn es benleu lo de Gérard Gouiran (L'Amour et la Guerre), publicat a l'Universitat de Provença.

Veiquí un extrach d'un de sos sirventés:

Be'm platz lo gai temps de Pascor / Que fai folhas e flors venir / E platz me quant auv la baudor / Dels ausels que fan retentir

Lor chant per lo boscatge / E platz me quand vei per los prats / Tendas e pavalhons fermats

E ai grand alegratge / Quand vei per campanhas rengats / Cavaliers e cavals armats

E platz me quand li corredors / Fan las gens e l’aver fugir / E platz me quand vei après lor / Granren d’armats corren venir

E platz me mon coratge / Quand vei fòrts chastels assetjats / E-ls barris rots e-d'esfondrats

E vei l’òst e'l ribatge / Qu’es tot entorn claus de fossats / Ab lissas de fòrts pals serrats

E-us dic que tan non m’a sabor / Manjar ni beure ni dormir / Com' a quant auv cridar : « a lor ! » / D’ambas las parts e-d'auv bruir

Cavals votz per l’ombratge / E-d'auv cridar : « aidatz, aidatz ! » / E vei chaser per los fossats

Paucs e grands per l’erbatge / E vei los mòrts que pel-s costats / An los tronçons ab los cendatz

Barons metetz en gatge / Castèls e vilas e ciutats / Enans qu’usquecs no-us guerreiatz

 




#Article 44: Gaucelm Faidit (109 words)


Gaucelm Faidit (1172 - vèrs 1203) es un dels trobadors mai feconds de son temps.

Nasquèt dins una familha de pichons borgeses de la region de Lemosin. Prenguèt per femna una prostituida del nom de Guilhelma Monja, que l'acompanhèt dins sas peregrinacions. D'aise tant plan en occitan coma en lenga d'oïl, trevèt las pus grandas corts d'Euròpa, en particular la de Ricard Còr de Leon a Peitieus e la de Jaufré Plantagenèst en Bretanha.

Auriá pres part a la Quatrena Crosada (1202 - 1204) abans de tornar dins son Lemosin natal per i morir vèrs 1203. Demòra d'el 65 cançons e mai una desena d'autras composicions d'atribucion mens segura.




#Article 45: Jaufré Rudèl (462 words)


Jaufré Rudèl (v. 1113 a Blaia - v. 1170) èra un gentilòme e un grand trobador occitan. Escaissat lo prince de Blaia, vila que ne foguèt lo senhor, prenguèt part a la Segonda Crosada.

Escriguèt de cançons d'amor al cors de la primièra mitat del sègle XII e canta « l'amor de lonh », es a dire l'amor impossible e sens espèr.

Segon sa vida (de segur en granda partida inventada après sa vida vertadièra) celebrèt benlèu la comtessa Odièrna de Trípol (del comtat de Trípol, estat occitan d'Orient dins l'actuala Siria), ben nascuda e inaccessibla e que per ela se crosèt e lo coneguèt pas sonque un pauc abans de morir. Sembla que s'enamorèt efectivament d'una dama establida en Orient e que, per de rasons materialas o psicologicas, aqueste amor demorèt un amor de luènh .

Sèt poèmas de Rudèl an subreviscut, dont quatre amb lor notacion melodica.

Jaufre Rudels de Blaia si fo mout gentils hom, princes de Blaia. Et enamoret se de la comtessa de Tripol, ses vezer, per lo ben qu'el n'auzi dire als pelerins que venguen d'Antiocha. E fez de leis mains vers ab bons sons, ab paubres motz. E per voluntat de leis vezer, el se croset e se mes en mar, e pres malautia en la nau, e fo condug a Tripol, en un alberc, per mort. E fo fait saber a la comtessa et ella venc ad el, al son leit, e pres lo antre sos bratz. E saup qu'ela era la comtessa, e mantenent recobret l'auzir e•l flairar, e lauzet Dieu, que l'avia la vida sostenguda tro qu'el l'agues vista ; et enaissi el mori entre sos braz. Et ella lo fez a gran honor sepellir en la maison del Temple ; e pois, en aquel dia, ella se rendet morga, per la dolor qu'ella n'ac de la mort de lui.

(Jaufré Rudel foguèt un fòrça gentil òme, prince de Blaia. E s'enamorèt de la comtessa de Trípol, sens la véser, per lo ben que n'ausiguèt dire dels pelegrins qui venián d'Antiòquia. E faguèt d'ela mantun vers amb bons sons e paures mots. E per volontat de la véser, el se crosèt e se prenguèt la mar, e tombèt malaut en la nau, e foguèt conduch a Trípol, en un ostau, coma mòrt. E aquò foguèt fach saber a la comtessa qui venguèt a el, a son liech e lo prenguèt entre sos braces. E la coneguèt sul pic e tornèt cobrar l'ausir e lo sentir, e lausèt Dieu pr'amor que l'aviá sostenguda la vida fins que l'aguèsse vista ; e atal el moriguèt entre sos braces. E ela lo faguèt espelir en la maison del Temple ; e puèi, en aquel jorn, ela se rendèt morga, per la dolor qu'aguèt per el.)

 




#Article 46: Pèire Cardenal (203 words)


Pèire Cardenal ( Lo Puèi Nòstra Dòna 1180- Montpelhièr 1278), foguèt un trobador de Velai. Sa vida, coma la de fòrça trobadors, es mal coneguda. Sa biografia anciana, establida per Miquel de la Tor cap a l'an 1300, se resuma a un dozenat de frasas.
Son paire, un cavalièr respectat e poderós, lo faguèt dintrar encara enfant a la canorga del  Puèi Nòstra Dòna per èsser canonge. Ailà, aprenguèt a legir e a cantar. A vint e tres ans, daissèt los òrdres e dintrèt a la cor dels comtes de Tolosa (Raimon VI, puèi Raimon VII). Maridat cap a l'edat de cinquanta ans, aguèt al mens dos filhs.
E mai qu'installat a la cor dels comtes de Tolosa, viatjèt sovent (causa escassa per un trobador) acompanhat de son joglar. 
Sa correguda s'acava a Montpelhièr, ont lo rei d’Aragon Jacme lo Conquistaire apara los trobadors e los joglars. 
Son òbra es rica e satirica. Es un  trobador engatjat, moralista, rebèl, que denóncia las mors politicas e ecclesiasticas de son temps. Es l'autor de fòrça sirventeses e de qualques cansons.

Faguèt una satira contra los dominicains (jacopin) coma se pòt legir dins la quatrena cobla del poèma XXVIII (Ab votz d'angel , publicat en 1229):

 

 




#Article 47: Ramon de Miraval (255 words)


Ramon de Miraval foguèt un trobador de la fin del sègle XII e de la debuta del sègle XIII que segon sa  vida, èra un paure cavalièr de Carcassés que possedissiá mens d'un quart del castèl de Miraval. Protegit per Ramon VI de Tolosa, foguèt pus tard tanben asssociat a Pèire II d'Aragon e Anfós VIII de Castelha. Son pseudonim literari èra Audiartz.

Se desseparèt de sa molhèr Gaudairenca qu'ela tanben compausava coblas e danças; s'enamorèt successivament de Na Loba de Penautièr, castelana de Cabaret; puèi de Brunessen, molhèr del baron Pèire Rogièr de Clarmont Ferrand, e d'Azalaís de Boisseson, molhèr de Bernat de Lombers, que ne cantèt la beutat talament ben, que lo rei En Pèire II d'Aragon la venguèt cortejar.
Après la desfacha de Murèth, Raimon de Miraval se refugièt a la cors d'Aragon.

De sos trabalhs , demora uèi 45 cançons, que 22 servan sas melodias. Fòrça de sos trabalhs son dins l'estil trobar lèu. Raimon adreicèt maites trabalhs a qualqu'un que se disiá Pastoret, mas l'identificacion d'aquesta persona es problematica, pasmens se pensa generament qu'èra Ramon Rogièr Trencavel. Raimon èra admirat pels sieus contemporanèus e per la màger part dels poètas de las generacions successivas e èra famós per son biais de tractar lo subjècte de l'amor cortés. Raimon s'aluenhèt de la canso tradicionala celebrant lo jois d'amor o l'amor de lonh, mas soslinhèt al contrari la cortesia , l'onor, e la reputacion. La pus nauta vertut es la fidelitat, mas aquesta depend de la cortesia (pretz e valor).

Sas òbras: 




#Article 48: Guiraut Riquièr (140 words)


Guiraut Riquièr (Narbona cap a 1230-1292) foguèt un dels darrièrs trobadors occitans, considerat coma un dels màgers, , òme del pòble; i visquèt del sieu mestièr de poèta a la cors del vescomte Amalric IV. Puèi, s'exilièt per vint ans en Castelha a la cort d'Anfons X lo Savi. Aperaquí en 1279 tornèt en Occitània en cò del comte Enric II de Rodés, un dels darrièrs luòcs qu'aparava encara los trobadors e son art. Compausèt un partiment amb lo trobador d'origina jusieva Bonfilh.
Après la Crosada dels Albigeses, s'acabava l'edat d'aur trobadorenca; l'epòca èra a las influéncias religiosas sostengudas per l'Inquisicion, e Guiraut daissèt alara lo fin'amor per se virar cap a la poesia religiosa. 
Poèta e musician  de trobar classic, daissèt una òbra de dètz mila vèrs amb mai de cent poesias (vers, cansos, tensos, retroenchas, pastorelas, albas, descorts...). 




#Article 49: Guatemala (1342 words)


La Republica de Guatemala es un Estat d'America Centrala que confronta Mexic al Nòrd-Oèst, l'Ocean Pacific al Sud-Èst, Belize e la mar Cariba al Nòrd-Èst, e Honduras e Lo Salvador al Sud-Èst.

La capitala es Ciutat de Guatemala.

Lo gentillici es guatemalenc -enca o guatemaltèc -èca.

Lo territòri guatemalenc es restat per d'èssers umans dempuei au mens  ans. Fins au millenari III av. JC, la region foguèt dominada per de caçaires-cuelheires a l'origina de la civilizacion maia. Vèrs 2000 av. JC, comencèt lo periòde preclassic d'aquela civilizacion marcat per l'aparicion de vilatges d'agricultors lòng dau litorau pacific (La Victoria vèrs 1500 av. JC) puei dins lei tèrras autas (Kaminaljuyú vèrs 800 av. JC). Enfin, entre 300 av. JC e 250 ap. JC, de centres pus importants se formèron ambé la construccion dei premiers temples bastits sus de piramidas e ambé l'aparicion de l'escritura maia.

Lo periòde classic de la civilizacion maia durèt dau sègle III au sègle X e ne marquèt l'apogèu. En Guatemala, se tròban plusors vestigis de ciutats-estats majoras d'aquela epòca coma Tikal, Uaxactún, Nakum, Naranjo, Holmul e Yaxha. En particular, Tikal foguèt mai d'un còp la poissança principala de l'airau maia entre lei sègles IV e VIII e la vila èra alora un centre demografic, politic e culturau fòrça important de Mesoamerica. Pasmens, coma la màger part deis autrei ciutats maias, conoguèt una crisi grèva au començament dau sègle IX, benlèu en causa de problemas environamentaus. Lo declin foguèt rapide e l'endrech èra totalament abandonat en 950.

Après la crisi de la fin de l'epòca classica, la civilizacion maia subrevisquèt fins a la conquista espanhòla a travèrs un ret de ciutats-estats pus pichonas. La region dei platèus centraus de Guatemala foguèt un centre important d'aqueu periòde. Plusors estats s'i formèron menent una guèrra quasi continua entre elei. Pasmens, se fau tanben nòtar l'existéncia de l'estat de Tayasal, ben protegit per la jungla de Petén, que demorèt independent fins a 1697.

Installats en Mexic après sa victòria còntra leis Astècs, leis Espanhòus comencèron la conquista dei ciutats maias a partir de 1524. Lo conquistador Pedro de Alvarado ne foguèt l'artesan principau. Maugrat una resisténcia acarnada, lei Maias dei platèus centraus de Guatemala foguèron vencuts en 1527. Dins aquò, la pacificacion definitiva durèt fins ais annadas 1540 e Tayasal resistiguèt a au mens sièis atacas fins a sa capitulacion en 1697.

Leis Espanhòus evangelizèron la region e n'organizèron son esplecha. D'efèct, sa populacion importanta empachèt la disparicion totala deis indigèns decimats per lei malautiás europèas. Ansin, la man d'òbra locala foguèt utilizada segon lo sistèma de l’encomienda per trabalhar au profiech de grands proprietaris terrencs. La capitala de la colonia, Antigua Guatemala, venguèt un dei vilas pus prospèras de l'Empèri Espanhòu. Pasmens, en 1776, una tiera de catastròfas naturalas entraïnèt la construccion de la Ciutat de Guatemala onte foguèt transferit lo poder centrau.

Guatemala proclamèt son independéncia dins l'encastre dei guèrras d'independéncia que tocavan l'Empèri Espanhòu au començament dau sègle XIX. Brèvament annexat per l'Empèri Mexican d'Augustin I (1821-1823), jonhèt la Federacion dei Províncias Unidas d'America Centrala. De luchas duras entre liberaus e conservators marquèron la vida politica d'aqueu país. De 1829 a 1838, lo liberau ondurenc Francisco Morazán menèt una tiera de guèrras per mantenir en plaça la federacion mai foguèt finalament batut per una insureccion quasi simultanèa de Guatemala, de Nicaragua e de la Còsta Rica en 1838-1839.

Après 1839, lo conservator Rafael Carrera, artesan principau de la desfacha de Morazán, dirigiguèt Guatemala d'un biais autoritari de 1844 a 1865. En 1871, una insureccion liberala permetèt a Justo Rufino Barrios de prendre lo poder. A la tèsta d'un regime totjorn fòrça autoritari, modernizèt leis institucions e l'economia. En particular, favorizèt lo desvolopament de la produccion de cafè que venguèt lo còr de l'economia guatemalenca. Pasmens, sa creissença se faguèt au detriment de miliers d'Amerindians que foguèron caçats de sei tèrras.

En 1898, Manuel Estrada Cabrera prenguèt lo poder e establiguèt una dictatura que durèt fins a 1920. Puei, après un periòde d'instabilitat consecutiva a son reversament, foguèt remplaçat per lo generau José Ubico que gardèt lo contraròtle dau país de 1926 a 1944. Aquelei dos dictators obtenguèron lo sostèn deis Estats Units d'America en cambi de la proteccion deis interès dei companhiás estatsunidencas, especialament aquelei de la United Fruit Company. 

José Ubico foguèt reversat en 1944 e Guatemala conoguèt un periòde democratic de 1944 a 1954 ambé lei mandats de Juan José Arevalo (1944-1951) e dau coronèu Jacobo Arbenz (1951-1954). Lo premier liberalizèt la vida politica e donèt lo drech de vòte ai fremas e ais illetrats (es a dire sustot ais indigèns e lei paures qu'èran estats ansin excluchs de la vida politica). Lo segond comencèt una reforma agrària e exproprièt una partida dei tèrras non cultivadas detengudas per la United Fruit Company. Accusat de comunisme, foguèt alora rapidament reversat per un grop militar vengut d'Onduras e sostengut per la CIA.

Lei militars gardèron lo poder de 1954 a 1985. Establiguèron un regime fòrça repressiu e suprimiguèron tornarmai lo drech de vòte per leis illetrats. S'ataquèron tanben ai movements indigèns, çò qu'entraïnèt la formacion de guerilhas comunistas a partir de 1960. Unificadas en 1982 au sen de l'Union Revolucionària Guatemalenca, aquelei guerilhas sostenguèron una lònga guèrra que tuèt aperaquí  personas (principalament d'indigèns), especialament durant la presidéncia dau generau Rios Montt (1982-1986) qu'adoptèt una politica de tèrra cremada. La fin de la Guèrra Freja e l'aplant de l'ajuda militara estatsunidenca permetèron de trobar un acòrd de patz en 1996. Pasmens, lei reformas promesas durant aquelei negociacions foguèron refusadas après un referendum en 2000 entraïnant la resurgéncia de guerilhas.

Dempuei 1996, Guatemala conoís una democratizacion fragila de sa vida politica. D'efèct, la persisténcia d'una criminalitat fòrça importanta, d'una corrupcion generalizada e de violéncias politicas favorizan gaire lo foncionament normau deis institucions. De mai, la polarizacion de la societat demora fòrta entre lei partisans dei dos camps que menèron la guèrra civila. Enfin, la question de la pauretat extrèma deis indigèns, factor principau a l'origina dau conflicte, es pas reglada.

Guatemala es una republica. Lo president, elegit cada 4 ans, es lo cap de govèrn e d'Estat, e representa lo poder executiu de la nacion, assistit pel gabinet e los ministèris de la nacion.

La branca legislativa de Guatemala es representada per un Congrès (Congreso de la República, Congrès de la Republica) compausat d'una Cambra de 158 membres, elegits cada 4 ans.

La siá geografia fisica es en granda part montanhosa. Possedís de plajas doças en lo sieu litoral del Pacific e planas bassas al nòrd del país. Es traversada dins sa part centrala per la Sèrra dels Cuchumatanes e part de la Sèrra Madre del Sud.

La siá diversitat ecologica la plaça coma una dels airals  toristic pus atractiu de la region. La siá topografia fa que possedisca una varietat de païsatges e de climas, doncas a una granda riquesa de flòra e fauna.

Aperaquí dos tèrces del territòri de Guatemala son formats de montanhas, fòrça d'elas d'origina volcanica. Las tèrras nautas comprenon doas cadenas parallèlas, la Sèrra dels Cuchumatanes e lo sistèma de la Sèrra Madre, continuament de la cadena mexicana del meteis nom, que travèrsa Guatemala d'oèst en èst e dividís lo país en dos altiplans d'estenduda diferenta.

Lo versant septentrional, la region de Petén, compren dempuèi de zonas de creacion de bestiars fins a seuvas nautas (bòsques umids tropicals) e es pauc poblada.

Los mestís e los amerindians occidentalizats (coneguts a Guatemala coma ladinos), representan 56% de la populacion. Los amerindians que son pas estats assimilats e descendents del pòble maia, representan 43% de la populacion. La majoritat de la populacion viu dins d'airals rurals, e mai se amb lo recent desvolopament economic l'urbanizacion es accelerada. La religion principala es lo catolicisme. A las comunitats indigènas se son incorporat de cultes tradicionals amerindians. Gairenben 40% de la populacion es protestant, 1% de la populacion practica encara religions maias. La lenga oficiala es lo castelhan, mas pas tota la populacion lo parla. A Guatemala se parlan tanben divèrses dialèctes de la lenga maia, principalament per las comunitats ruralas.




#Article 50: Istoric de l'informatica (269 words)


L'informatica es un domeni relativament novèl, que sas raiç son dins la mecanografia, l'electronica, las matematicas, la logica e la lingüistica. Es dins la segonda mitat del sègle XX que l'informatica foguèt reconeissuda coma una disciplina de plen drech e desvolopèt los sieus metòdes pròpris e la sieuna metodologia pròpria.

Encara aqueste imatge foguèt subrestimat al començament : perque los primièrs a programar los ordenadors èran estats d'engenhaires afachs a la tecnica de las equacions diferencialas (los primièrs ordenadors, scientifics, èran fòrça utilizats per aquò), de programadors sens formacion particulara, de còps que i a venguts de la mecanografia, cercavan volontièrs de beneficiar eles tanben d'aqueste label de rocket scientist afin de justificar de salaris renduts confortables per :

L'emergéncia d'una programacion vertadièrament scientifica (e non pas dins las aplicacions scientificas solas que son programadas) se manifèsta amb la seria The Art of Computer Programming de Donald Knuth, professor a l'Universitat de Stanford, a la fin de las annadas 60, òbra monumentala encara inacabada en 2004. Las òbras d'Edsger Dijkstra, Nicklaus Wirth e Christopher Strachey procedisson d'un apròchi tanben pus sistematic e el tanben quantificat.

Quauqu'un demandava a Donald Knuth dins las annadas 1980 se valiá mai contunhar de restacar l'informatica (computer science) a l'engèni electric — çò qu'es sovent lo cas dins las universitats americanas — o a un departament de matematicas. Respondèt : « La classariái volontièrs entre la plombariá e lo despanatge automobil » per soslinhar lo costat encara artesanal d'aquesta sciéncia jove. Totun, la  scientificitat fòrta dels tres primièrs volums de son enciclopèdia suggerís que se tracta aquí puslèu d'una botada de la sieuna part.




#Article 51: Apròchi organizacional de l'informatica (164 words)


L' informatica per l'Organizacion es un element d'un sistèma de tractament d'informacion (las entradas pòdon èsser de formularis papièr per exemple) e d'automatizacion. Despuèi Henry Ford, l'automatizacion dels prètzfaches estent estada identificada coma un avantatge concurrencial, la question es : que pòt èsser automatizat ?

Aitant es pro facil d'automatizar los prètzfaches manuals, aitant es dificil d'automatizar lo trabalh intellectual e tanben creatiu. L'apròchi de l'informatica dins una organizacion comença doncas per l'elucidacion dels procès, valent a dire la modelizacion del mestièr. Aprèp validacion, la Mestresa d'Obratge (MOA) fornís las especificacions foncionalas de l'obratge que van servir de referéncia dins la concepcion per la Mestresa d'òbra (MOE).

Los escambis entre MOA e MOE se resumisson pas a la mestresa dels chantièrs (compte tengut dels relambis e costs e validation dels liurables), la MOA e la MOE son garantas (eventualament responsablas sus un plan juridic) de la coeréncia dels sistèmas d'informacion, e de l'adeqüacion de las solucions informaticas amb los problèmas utilizaires finals inicialament constatats.




#Article 52: Espanha (6641 words)


Espanha es un país dau sud-oèst d'Euròpa qu'ocupa la màger part de la Peninsula. Sa capitala es Madrid. Es frontalier de França, d'Andòrra e de Portugal. Au nòrd e au sud, es limitat per l'Ocean Atlantic e a l'èst per la Mar Mediterranèa. Leis illas Canàrias, situadas dins l'Ocean Atlantic, ne'n fan partida. A una geografia montanhosa marcada per un clima generalament mediterranèu ò semi-arid. Resultat d'un procès lòng de fusions d'unei reiaumes iberics formats dins lo corrent de la Reconquista, presenta d'identitats regionalas fòrtas e una organizacion politica fòrça descentralizada.

Poissança mondiala majora pendent lo sègle XVI après la descubèrta e la colonizacion d'America, lo país conoguèt un declin lòng fins au sègle XX marcat per la pèrda progressiva de son empèri. De 1936 a 1939, una guèrra civila saunosa entraïnèt la formacion d'un regima faissista dirigit per lo generau Francisco Franco. Après sa mòrt en 1975, una transicion permetèt de formar un regime democratic que permetèt d'integrar Espanha a l'Union Europèa. Aquò favorizèt lo desvolopament economic dau país que venguèt la cinquena poissança economica de l'Union.

Lo gentilici es espanhòl -òla (var. espanhòu -òla).

Espanha es un país montanhós d'una superficia de  km² que 56% de son territòri es situat entre 400 e  m d'altitud. Sus lo continent europèu, solament Soïssa a una altitud mejana pus auta. En revènge, au contrari dei regions aupencas lei cimas pus importantas passan pas  m. Lo pus aut es lo mont Mulhacén (entre  e  m) dins la Sierra Nevada au sud. Pasmens, fau nòtar l'existéncia dau mont Teide (entre  e  m) dins leis illas Canàrias.

Sièis ensems compausan leis elements majors de la topografia dau país :

Lo territòri espanhòla se devesís entre tres zònas climaticas :

Espanha aviá oficialament  abitants lo 1 de genier de 2013. Aquò representava una densitat de populacion de 93 ab/km². Èra fòrça inegalament despartida sus lo territòri e concentrada lòng dei regions litoralas e au sen de la region de Madrid. Son estructura es caracteristica d'un país desvolopat amb una esperança de vida auta (81 ans en 2012), de taus de feconditat e de mortalitat febles e una populacion que son temps se situa magerament entre 15 e 64 ans. L'imigracion a donc un ròtle importanta dins lo mantenement de la creissença demografica.

La premiera vila espanhòla es Madrid que son aglomeracion agantava 5,8 milions d'abitants en 2005 e qua fa partida dei vilas pus importantas d'Euròpa. Barcelona (4,7 milions en 2005) es la segonda vila pus importanta e es tanben un centre europèu major. Sa posicion pus pròcha dau rèsta dau continent li permet d'aver un ròtle primordiau au sen de l'economia nacionala. Quatre autreis aglomeracions passan lo milion d'abitants (Valéncia, Malaga, Sevilha e Bilbao). Son situadas dins de regions litoralas.

Unei lengas territorialas existisson en Espanha. An divèrseis estatuts. L'espanhòl ò castelhan es la lenga oficiala de l'estat. Es la lenga premiera de 74% de la populacion — magerament dins lei regions sud e centralas — e es mestrejada per la màger part deis abitants. Domina leis autrei lengas dins un rapòrt de diglossia.

Quatre lengas a un estatut locau de cooficialitat definit per lei comunautats autonòmas :

D'autrei lengas existisson encara sus lo territòri espanhòu mai an una reconóissança limitada ò, sovent, ges d'estatut oficiau :

Espanha es un país fòrça omogenèu regardant la religion de seis abitants. En 2011, 70,1% se considerava coma catolic e 24,1% coma sensa religion. Pasmens, coma dins la màger part d'Euròpa Occidentala, l'influéncia de la Glèisa Romana demenís e mai de la mitat dei fidèus an una practica limitada. Leis autrei religions son minoritàrias.

Lei traças pus ancianas de preséncia d'ominidats (Homo antecessor) en Espanha foguèron descubèrtas sus lo sèti paleontologic d'Atapuerca e datan de 1,2 milions d'annadas. Puei, s'i desvolopèron ò s'i installèron divèrseis espècias pus desvolopadas coma Homo heidelbergensis ò Homo neanderthalensis. Enfin, l'òme modèrne (Homo sapiens) i arribèt i a  ans après lo passatge dei Pirenèus.

Après la Preïstòria, leis Ibèrs son le premier pòble mencionat dins la peninsula dins de documents escrichs. Avans lo sègle V avC, lei Cèltas migrèron dins la peninsula onte se mesclèron ai pòbles locaus. A partir dau sègle IX avC, lei Fenicians comencèron d'installar de comptadors maritims (Malaga, Cadix, Ibiza, Cartagèna...). Puei, au sègle VII avC, de colons grècs s'installèron tanben lòng dei costats. Aquelei marchands e colons aguèron una influéncia importanta sus certanei populacions indigènas. Per exemple, se desvolopèt a l'entorn de la vila de Tartessos una lenga e una escritura pròprias fòrça marcadas per l'influéncia cultura feniciana e egipciana.

Après la desfacha cartagenisa a l'eissida de la Premiera Guèrra Punica (264-241 avC), la Peninsula Iberica venguèt lo còr de la poissança novèla de Cartage sota l'impulsion de l'ostau Barca. La màger part de son territòri foguèt conquista ò somesa per lei Cartaginés mai aquela expansion causèt de tensions novèlas ambé Roma. En 219 avC, lo sètge e la conquista de la vila de Sagonta, aliada ai Romans, foguèt a l'origina de la Segonda Guèrra Punica (218-201 avC) que s'acabèt per una desfacha novèla e majora de Cartage. Una partida de sei possessions ibericas foguèt ocupada per lei Romans e l'autra capitèt de restaurar son independéncia.

Dins lo corrent dau sègle II avC, lei Romans acomencèron la conquista sistematica de la peninsula (dicha Hispania). Se turtèt a de resisténcias importantas, especialament dins lo nòrd, e s'acabèt solament pendent lo rèine d'August (37 avC - 9 apC). L'influéncia romana aguèt d'efèctes importants dins la region — franc dei zònas montanhosas dau nòrd — regardant la politica, l'economia e la tecnica. L'aristocracia locala foguèt integrada au sen deis òrdres dei senators e dei chivaliers e, en 74, lo drech latin e la ciutadanetat romana foguèron estenduts a la region. Hispania foguèt la província d'origina d'uneis emperaires (Trajan, Adrian...) ò conselhiers importants dau govèrn (Senèca...). Gràcias a l'instauracion de la Pax Romana, Hispania conoguèt un desvolopament economic important (exportacions de vin, d'òli, de metaus) e lei Romans creèron unei vilas novèlas coma Saragossa ò Valéncia. Favorizèt tanben l'expansion dau crestianisme.

A partir dau sègle III, l'Empèri Roman acomencèt de declinar e son territòri deguèt faciar divèrseis invasions de pòbles barbaras venguts d'Euròpa Centrala e d'Asia. En 406-407, l'afondrament dei defensas romanas d'Occident entraïnèt l'installacion dei Vandals dins l'Andalosia actuala e dins lo nòrd de Galícia e dei Sueves dins lo sud de Galícia e leis Alans dins lo Portugal modèrne en 411. En 429, lei Visigòts obliguèron lei Vandals de se desplaçar en Africa dau Nòrd e formèron un reiaume important estendut sus la Peninsula Iberica e sus Gàllia.

En 454, lei Visigòts acomencèron de conquistar la Peninsula Iberica que foguèt totalament ocupada levat dau nòrd-oèst e dau litorau nòrd. Après la batalha de Vouillé (507) e la pèrda d'Aquitània, la peninsula venguèt lo centre dau Reiaume Visigòt que sa capitala foguèt installada a Toledo en 554. En 586, ne'n ocupèt la màger part après la somission dei Sueves. Dins lo corrent dau sègle VI, capitèt d'integrar leis aristocracias germanicas e romanas au sen d'una classa dirigenta unica e leis envaïsseires foguèron tanben assimilats per lei populacions indigènas (abandon dau gòtic au profiech dei parlars romans). Pasmens, aquel edifici demorèt fragil en causa dei conflictes entre lo rèi e sei senhors pus importants.

En 711, aquelei tensions foguèron belèu la causa de l'invasion d'una armada berbèra venguda sostenir lei princes en lucha còntra lo poder centrau. Lo rèi visigòt e son armada foguèron esquichadas e tota la peninsula, franc dei montanhas meridionalas onte se formèt lo Reiaume deis Astúrias, foguèron annexadas per lo Califat Omeiade en 732. En 756, après l'afondrament dau Califat Omeiade, un eiretier de la dinastia capitèt de conquistar lo poder en Espanha e d'i formar l'Emirat de Còrdoa que venguèt un califat en 929.

Lei musulmans s'installèron lòng dau litorau mediterranèu, especialament en Andalosia e dins lo bacin de l'Èbre. Dicha Al Andalús, la region musulmana de la Peninsula Iberica conoguèt un desvolopament important gràcias a l'introduccion de tecnicas novèlas (subretot d'aigatge) per lei venceires. Lei crestians e lei josieus obtenguèron l'estatut de dhimmis e demorèron relativament liures. L'islamizacion de la peninsula acomencèt de progressar a partir dei sègles IX e X quand la pression per convertir lei populacions indigènas a l'islam venguèt pus fòrta. Pasmens, a partir de 1002, lo Califat de Còrdoa declinèt rapidament en causa de guèrras de succession ò de poder entre lei faccions arabias, berbèras e indigènas de son aristocracia. En 1031, aquò entraïnèt sa division entre 23 emirats locaus dichs taifas.

La Reconquista designa lo lòng procès — de 718 a 1492 — que permetèt ai reiaumes crestians de la Peninsula Iberica de conquistar lei territòris sota contraròtle de princes musulmans. Associat ai Crosadas e renfòrçat per de chivaliers venguts d'Euròpa Occidentala, lo movement aguèt un ròtle primordiau sus l'estructuracion politica d'Espanha.

Acomencèt tre lo sègle VIII quand lo Reiaume deis Astúrias capitèt d'estendre son influéncia en direccion de Galícia e vèrs lo sud. Installats a Oviedo, sei sobeirans se presentèron coma lei successors dei Visigòts. En 912, installèt sa frontiera ambé lo Emitat de Còrdoa lòng dau fluvi Douro. En revènge, dins lo bacin de l'Èbre — poblat per de populacions musulmanas nombrosas — resistiguèt ais ofensivas francas, especialament durant aquelei menats per Carlesmanhe que poguèt solament ocupar una faissa territòriala estrecha au sud dei Pirenèus.

Dins lo corrent dau sègle XI, la fragmentacion deis estats musulmans après la disparicion dau Califat de Còrdoa foguèt una occasion novèla d'expansion per lei reiaumes crestians. Èran militarament pus poderós que lei taifas e poguèron impausar de tribúts importants en cambi d'un mantenement de la patz. Son organizacion acomencèt tanben de s'estabilizar après la mòrt dau rèi de Navarra Sanç lo Grand (1004-1035) ambé la formacion de tres reiaumes dirigits per sei fius : lo Reiaume d'Aragon a l'èst, lo Reiaume de Navarra — que gardèt son independéncia mai demorèt un estat pichon — au nòrd e lo Reiaume de Castelha — aumentat per l'absorpcion dau Reiaume de Leon (estat successor dau Reiaume deis Astúrias) tre 1037 — au nòrd e a l'oèst. Completat per la formacion de Portugal en 1139, aquel esquèma demorèt en plaça fins a la fin de l'Edat Mejana.

L'avançada militara d'aquelei reiaumes, especialament de Leon e de Castelha, foguèt inicialament aisada car progressèron dins lei regions vuejas entre Douro e la Cordilhera Centrala. En revènge, lei regions pobladas d'Arabis ò de convertits a l'islam resistiguèron. En 1086, en fàcia de la pression militara creissenta dei crestians (presa de Toledo en 1085 per Alfons VI de Leon), lei taifas demandèron l'ajuda deis Almoravides. Ocupèron leis estats musulmans de la peninsula e ganhèron la batalha de Sagrajas (1086) que permetèt d'arrestar lei progrès crestians.

Au sègle XIII, la Reconquista contunièt gràcias a la creacion deis òrdres religiós militars e a l'estrambòrd dei chivaliers crestians desirós de participar ai Crosadas. Pasmens, en 1195, aquelei fòrças foguèron esquichadas a Alarcos per leis Almohades — qu'avián conquistat leis estats musulmans espanhòus entre 1145 e 1172. Aquela desfacha suscitèt un apèu de la papautat qu'entraïnèt la reünion d'una coalicion gropant lei reiaumes de la peninsula sostenguts per d'importants còrs de chivaliers venguts d'Euròpa (principalament de França). En 1212, ganhèt la batalha de Las Navas de Tolosa onte la màger part dei fòrças musulmanas foguèron anientadas. Après aquela victòria, la màger part de la peninsula foguèt conquistada per leis estats crestians (Còrdoa en 1236, Sevilha en 1248, Cadis en 1263) franc dau Reiaume de Granada que gardèt son independéncia fins a 1492 en cambi dau pagament d'un tribút important.

Lo Reiaume de Castelha foguèt lo beneficiari principau de la Reconquista e son sobeiran esitèt pas d'adoptar lo títol dImperator totius Hispaniae ai sègles XI e XII. Après l'union definitiva dei Reiaumes de Leon e de Castelha en 1230, èra la premiera poissança territòriala de la region. Adoptèt una politica pus dura — a respèct per exemple d'aquela d'Aragon — còntra lei populacions musulamanas que foguèron marginalizadas ò expulsadas après de revòutas. Aquò empachèt pas d'acòrds concluts per certanei rèis coma Alfons VI ò Ferdinand III per limitar la resisténcia musulmana dins lo corrent dei periòdes d'avançadas. Pasmens, au sègle XIV, una crisi de succession e una lònga guèrra civila — que se transformèt en conflicte periferic de la Guèrra de Cent Ans — entre lei partisans de Pèire I e d'Enric de Trastamare entraïnèt un novèu periòde d'ostilitat còntra lei musulmans e tanben còntra lei josieus. Aqueu periòde causèt una demenicion de la poissança castelhana durant lo sègle XIV (desfacha còntra lei Portugués en 1385) mai favorizèt l'emergéncia d'una aristocracia militara e un començament de sentiment d'unitat nacionala.

D'aqueu temps, lo Reiaume d'Aragon èra vengut una poissança mediterranèa importanta. D'efècte, basat sus una aliança entre leis Ostaus d'Aragon e de Barcelona definitivament concluda en 1137, aqueu reiaume aguèt un ròtle important dins la Reconquista au sègle XII (presa de Saragossa, de Lerida e de Terual). En revènge, sa temptativa d'expansion au nòrd dei Pirenèus s'acabèt per una revirada e per la mòrt de Pèire II a la batalha de Murèth (1213). Puei, blocat après la conquista de Valéncia dins son expansion vèrs lo sud per la conquista castelhana de Múrcia, dirigiguèt sa politica militara vèrs la Mar Mediterranèa (conquista deis illas Balearas).

Aquelei conquistas foguèron integradas au sen d'un ensems complèx de reiaumes segondaris dirigits per de fius cadets de l'Ostau de Barcelona e liats entre elei per de pactes destinats a la proteccion dei libertats de cada entitat. Lei populacions aràbias conoguèron donc de sòrts variables segon lei regions : expulsion deis illas Balearas, mantenement dins lo bacin d'Èbre (pasmens ambé pèrda de l'usatge oficiau de l'arabi) e a l'entorn de Valéncia (ambé mantenement de l'usatge oficiau de l'arabi). A la fin dau sègle XIII, lo rèi aragonés capitèt tanben de venir rèi de Sicília segon un procès complèx que se debanèt entre 1282 e 1296 e que li permetèt tanben d'obtenir lo drech de conquistar Sardenha (conquista realizada entre 1323 e 1412) e Corsega (ges de temptativa importanta per ocupar l'illa que demorèt possession de Gènoa). Enfin, en 1442, lo reiaume de Napòli foguèt conquistada.

Aquò entraïnèt la formacion d'un reiaume important dependent de l'Ostau de Barcelona que gropava Aragon, la mitat sud d'Itàlia, leis illas Baleares, Sardenha e Sicília. Pasmens, a partir dau sègle XV, acomencèt de declinar en causa d'una crisi economica, de revòutas periodicas de paisans e de la disparicion d'Ostau de Barcelona que foguèt remplaçat per un Ostau castelhan eissit dei Trastamare. Aqueu cambiament de poder entraïnèt de tensions importantas entre lo rèi d'origina castelhana e son aristocracia d'origina catalana. En 1462, una guèrra civila comencèt entre lei dos camps. Marcada per d'intervencions estrangieras, en particular aquela de França que poguèt ocupar Cerdanha e Rossilhon fins a 1493, accelerèt lo declin dau reiaume e favorizèt son union ambé Castelha gràcias au maridatge entre Ferrand II d'Aragon e Isabèl Ièra de Castelha.

Ferrand II d'Aragon e Isabèl Ièra de Castelha dirigiguèron ensems lo novèu reiaume. Cada entitat i gardèt seis institucions e sei drechs mai Castelha — reiaume pus poblat d'Espanha — prenguèt pauc a pauc l'egemonia. En 1492, foguèt aumentada de l'Emirat de Granada que sa conquista marquèt la fin de la Reconquista. Aquò renforcèt una politica religiosa, començada en 1478 ambé la creacion d'una Inquisicion espanhòla, fòrça repressiva còntra lei non crestians. Ansin, en 1492, lei Josieus dau reiaume deguèron « chausir » entre la conversion ò l'expulsion. En 1502, foguèt lo torn dei musulmans de Castelha (levat de Granada) puei d'aquelei d'Aragon en 1526. En 1568, aquela politica entraïnèt una revòuta massiva dei musulmans de Granada que foguèt esquichada. Enfin, entre 1609 e 1614, lei musulmans foguèron expulsats d'Espanha.

En fòra de l'annexion dei darrierei regions musulmans de la peninsula, 1492 foguèt tanben l'annada de la descubèrta d'America per Cristòl Colomb. En 1494, Espanha capitèt de s'assegurar la sobeiranetat — fòrça teorica — sus lei tèrras novèlas e acomencèt de lei conquistar. Aprofichant lei divisions politicas localas, lei desvastacions causadas per lei malautiás novèlas vengudas d'Euròpa e sa superiotat tecnologica (arma de fuòc), leis Espanhòus capitèron de conquistar leis estats astècs en 1521, l'Empèri Incà en 1533 e la màger part dei ciutats-estats maias entre 1520 e 1547. Puei, l'expansion espanhòla contunièt en Asia (conquista dei Filipinas dins leis annadas 1560) e sus lo rèsta dau continent american, especialament en America dau Sud. Enterin, divèrsei pòrts arabis de Mediterranèa foguèt tanben atacats e ocupats coma Melilla (1497) ò Oran (1509). Espanha èra d'ara venguda una poissança mondiala majora — basada sus la poissança economica dei jaciments d'aur americans — qu'agantèt son apogèu durant lei rèines de Carles Quint (1516-1555) e de Felipe II d'Espanha (1556-1598).

D'efècte, Carles Quint capitèt d'unificar lei territòris espanhòus amb aquelei — alemands e austrians — de l'Ostau Habsborg. Premier prince europèu, se turtèt a l'oposicion acarnada de la França de Francés I mai capitèt de rompre leis ambicions francesas en Itàlia. En revènge, poguèt pas sometre França que contunièt d'assaiar de rompre la dominacion espanhòla en Euròpa. Après son abdicacion, foguèt remplaçat en Espanha, en Itàlia e ai País Bas per Felipe II. En 1580, i foguèt apondut Portugal, sei colonias e son comèrci d'espècias après la mòrt sensa eiretier de son rèi e l'adopcion d'una union personala entre lei coronas espanhòla e portuguesa.

A partir de la fin dau sègle XVI, Espanha acomencèt de subir una tièra de desfachas que minèron rapidament sa poissança. Dins l'encastre dau desvolopament de la Reforma protestanta, Felipe II assaièt de se pausar coma lo defensor dau catolicisme e mau contentèt leis estats e sei subjèctes protestants. En 1581, lei Províncias Unidas se proclamèron independentas e la guèrra navala començada còntra l'Anglatèrra anglicana s'acabèt per una revirada en 1588. Dins leis annadas 1620, lo país s'engatjèt dins la Guèrra de Trenta Ans que s'acabèt tornarmai per una desfacha espanhòla ai tractats de Vestfàlia (reconóissança de l'independéncia dei Províncias Unidas en 1648) e au tractat dei Pirenèus (pèrda de Rossilhon annexat per França en 1658). Enterin, divèrsei guèrras se debanèron dins la peninsula còntra Portugal que restaurèt son independéncia en 1649 e còntra Catalonha que faguèt secession sensa succès. Enfin, Espanha foguèt la victima principala de l'expansion francesa menada per Loís XIV.

La situacion s'agravèt a la fin dau sègle XVII quand lo rèi Carles II moriguèt sensa eiretier. D'efècte, leis Espanhòus chausiguèron Felipe V un eiretier de Loís XIV coma rèi menaçant de permetre una unificacion entre França — alora premiera poissança mondiala — e Espanha — premiera poissança coloniala — èra pas acceptabla per leis autrei poissanças europèas. Una guèrra lònga e saunosa de 1701 a 1714 s'acabèt per un compromés : Felipe V demorèt rèi d'Espanha mai deguèt renonciar au tròne de França e perdiguèt lei territòris espanhòus d'Itàlia (ocupats per lo candidat austrian a la corona d'Espanha), Gibraltar e Menòrca (annexats per Londres). Deguèt tanben tornarmai sometre Barcelona e sa region en seccession dempuei 1705.

Après la fin de la Guèrra de Succession d'Espanha, Felipe V renoncièt pas ai territòris italians de la corona espanhòla. Gràcias a una diplomacia fòrça activa e a una reorganizacion de la flòta e de l'armada, capitèt de reconquistar lo ducat de Parma (1731) puei Sicília e Nàpols (1734). Poguèt pas annexar dirèctament aquelei territòris que formèron un reiaume distint. En Espanha, sei successors assaièron sensa succès de contuniar sa politica de reformas en causa de la manca de sostèn popular a la politica novèla. Lo país declinèt donc lentament dins lo corrent dau sègle dei Lutz.

En 1793, participèt a la Coalicion opausada a la Revolucion Francesa mai sei fòrças foguèron rapidament desfachas e la patz signada. En 1796, Madrid cambièt d'aliança au profiech de la França Revolucionària per reconquistar Gibraltar. Pasmens, en fòra d'una guèrra frontaliera ambé Portugal — aliat tradicionau deis Anglés — aquela aliança aguèt ges de resultat. Au contrari, en 1805, la signatura d'una convencion navala francoespanhòla entraïnèt la destruccion de sa flòta a Trafalgar. Puei, lei relacions se desgradèron ambé Napoleon I e França ocupèt Espanha en 1808. Aquò foguèt l'acomençaça de la Guèrra d'Espanha còntra l'ocupacion francesa que s'acabèt per una victòria mai causèt de pèrdas e de destruccions considerablas dins lo reiaume. En 1814, Ferdinand VII poguèt i restablir aisament l'autoritat dei Borbons. Pasmens, la desfacha continentala de 1808 demeniguèt lo prestigi espanhòu e favorizèt lei movements independentistas dins lei colonias d'America. Après una tièra de reviradas suplementàrias, Espanha perdiguèt la màger part de son empèri e gardèt en 1825 solament Cuba, Puerto Rico e lei Filipinas.

Maugrat la fin dei Guèrras Napoleoncas, Espanha aguèt gaire d'estabilitat politica durant lo sègle XIX en causa d'una succession de còps d'estat e d'insureccions. Lo premier se debanèt en 1820 quand l'armada — bastion dei tendàncias liberalas espanhòlas fins ais annadas 1870 — prenguèt lo poder per installar un regime liberau que demorèt en plaça fins a una intervencion francesa en 1823, sostenguda per la Santa Aliança.

Puei, dins leis annadas 1830, acomencèron lei crisis carlistas après la mòrt de Ferdinand. D'efècte, dins lo corrent de son rèine, aviá abolit la lèi salica permetent a una frema de lo remplaçar. Pasmens, aquela decision èra mau acceptada per una partida de la populacion. Ansin, en 1833, la filha de Ferdinand, Isabèu II venguèt rèina d'Espanha mai son coronament foguèt refusat per lei partisans de Carles de Borbon e de la lèi salica. La Premiera Guèrra Carlista (1833-1840) s'acabèt per una victòria malaisada d'Isabèu que deguèt demandar l'ajuda dei Francés e dei Britanics. Doas guèrras suplementàrias se debanèron en 1846-1848 e en 1872-1876 sensa mai de succès per lei carlistas.

Per faciar la pression carlista, la monarquia espanhòla assaièt de se raprochar dei movements liberaus. Pasmens, aquela aliança mau capitèt de dirigir lo país d'un biais eficaç e foguèt reversat en 1868 per un còp d'estat militar comandat per Joan Prim que foguèt rapidament assassinat. L'objectiu dei militars èra de fondar una monarquia parlementària. Acomencèt un periòde de trèbols intèrnes (abdicacion d'Amadèu de Savòia après un rèine cort de 1870 a 1873, guèrra carlista, I Republica esquichada per lei militars, restauracion dau fiu d'Isabèu en 1874) que s'acabèt en 1876 ambé l'adopcion d'una constitucion.

Dins aquò, lo regime novèu se destrièt rapidament per la generalizacion dau clientelisme, de la corrupcion e de la frauda electorala. En 1898, Espanha foguèt donc totalament vencuda per leis Estats Units d'America après dètz setmanas de conflicte. Perdiguèt Cuba, Puerto Rico e lei Filipinas.

Après sa desfacha de 1898, Espanha acomencèt de participar a la corsa ai colonias en Africa. Pasmens, en causa de la feblessa de sei fòrças, limitèt seis ambicions a la region de Marròc que foguèt partejat ambé França. Madrid obtenguèt lo nòrd e lo sud mentre que París ocupèt lo centre. Pasmens, l'armada espanhòla aguèt de dificultats importantas per conquistar sa zòna (desfacha d'Anoal en 1921) e la guèrra dau Rif (1921-1926) s'acabèt en victòria solament gràcias a l'ajuda de l'armada francesa.

De son caire, la societat espanhòla conoguèt d'evolucions politicas importantas ambé l'arribada d'idèas politicas novèlas (socialisme, anarquisme) e lo desvolopament de movements nacionalistas dins lei regions bascas e catalanas. A partir de 1917, la crisi economica causada per lei reduccions dau comèrci internacionau entraïnadas per la Premiera Guèrra Mondiala (1914-1918) suscitèt de tensions socialas importantas. En 1923, un còp d'estat militar menat per lo generau Primo de Rivera assaièt d'establir un regime autoritari per assaiar d'acabar la crisi e de redreiçar l'economia dau país. Aguèt inicialament un sostèn larg (dei monarquistas moderats ai sindicats socialistas) mai son govèrn mau capitèt e s'afondrèt en 1930.

Après l'abdicacion d'Alfons XIII en 1931, la II Republica foguèt proclamada e lei partits de senèstra, majoritaris dins lei Cortes cargats de preparar una constitucion, adoptèron de mesuras de reorganizacion de l'armada, de l'agricultura e dei relacions entre la glèisa e l'estat. Pasmens, lei divisions entre partits conservadors e progressistas empachèron de trobar un acòrd per adoptar una politica establa. Au contrari, lo desòrdre ganhèt la màger part dau país e la victòria dei partits de senèstra en 1936 entraïnèt un còp d'estat militar sostengut per lei conservadors. Aquò foguèt lo començament de Guèrra Civila Espanhòla. S'acabèt en 1939 per la victòria de l'armada dirigida per lo generau Franco sostenguda per l'Itàlia faissista e l'Alemanha Nazia.

Autoproclamat cap de l'estat per la durada de la guèrra, Franco demorèt en plaça fins a sa mòrt en 1975. Establiguèt un regime fòrça autoritari basat sus lei principis dau faissisme e sus la defensa dei valors tradicionalas de la societat espanhòla. Refusèt de participar a la Segonda Guèrra Mondiala (1939-1945) mai Espanha foguèt isolat en Euròpa après la desfacha nazia fins a la generalizacion de la logica diplomatica eissida de la Guèrra Freja que favorizèt un raprochament ambé leis Estats Units. Puei, a partir deis annadas 1960, Franco acomencèt una politica de modernizacion economica que menacèt pauc a pauc son regime. A la fin deis annadas 1960, Franco deguèt acceptar la restauracion de la monarquia après sa mòrt e nomèt Joan Carles coma successor.

Vengut rèi en 1975, Joan Carles adoptèt una politica de democratizacion d'Espanha. Fins a 1977, divèrsei reformas permetèron de fondar una monarquia parlementària e democratica maugrat de temptativas de còps d'estat menats sensa succès per de partisans d'una restauracion de l'Espanha franquista. En 1986, aquò permetèt a Espanha de venir membre de la Comunautat Economica Europèa puei de la Zòna Èuro en 1999. Favorizèt lo desvolopament economic dau país que venguèt la cinquena poissança economica de l'Union après Alemanha, França, lo Reiaume Unit e Itàlia.

En parallèl, Espanha adoptèt una politica en favor de l'autonòmia locala ambé la creacion dei comunautats autonòmas localas entre 1979 e 1983. Aquò permetèt de contentar certanei revendicacions nacionalistas. Pasmens, dins lo País Basc ò en Catalonha, l'influéncia d'aquelei movements demora importanta. En particular, dempuei 2010 e lo refús d'un estatut d'autonòmia avançada, de tensions fòrtas existisson entre Madrid e Barcelona, agravada en 2013 per l'anóncia d'un referendum sus l'independéncia de Catalonha per la fin de 2014.

Espanha es una monarquia constitucionala democratica e multipartita que seis institucions son regidas per la constitucion de 1978. Aplica lo principi de separacion dei poders executiu, legislatiu e judiciari.

L'executiu es dirigit per lo rèi d'Espanha e per lo cap dau govèrn. Lo premier es lo cap oficiau de l'estat e lo comandant suprèm dei fòrças armadas. Pasmens, son ròtle es subretot simbolic. En realitat, es lo cap dau govèrn qu'es cargat de la màger part dau poder executiu e de la definicion de la politica espanhòla. Lo Parlament es compausat de doas chambras que son lo Congrès dei Deputats elegits au sufragi universau dirèct e lo Senat que sei membres son elegits dirèctament ò designats indirèctament per lei regions.

Regardant l'organizacion politica de son territòri, Espanha es caracterizada per una descentralizacion importanta, en particular au profiech dei comunautats autonòmas. Aqueleis entitats presentan d'estatuts variats mai son competentas per tractar d'afaires importants, compres de seguritat ò de finanças.

Lo poder executiu es tengut per lo rèi e per lo cap dau govèrn dich president dau govèrn. Lo rèi fa ofici de cap de l'Estat e de cap de l'armada. Sei ròtles principaus son de designar lo cap dau govèrn (après designacion per lo Congrès) e de representar diplomaticament lo país, especialament dins l'encastre dei relacions amb America. Au sen dei províncias espanhòlas, es cargat de designar lei presidents deis autonòmias (totjorn après designacion per lo parlament locau).

Lo govèrn es compausat de son president, de vice presidents e de minisitres. Lo mandat dau president es de quatre annadas. Son ròtle principau es de dirigir la politica interiora e exteriora, l'administracion civila e la defensa. Tèn tanben un poder reglementari e es cargat de la gestion dau budget. Es responsable davans lo Congrès dei Deputats.

Lo poder legislatiu es tengut per un Parlament bicamerau. Es compausat d'una chambra bassa dicha Congrès dei Deputats e formada de 350 deputats elegits au sufragi universau dirèct segon un sistèma proporcionau de lista. La durada dau mandat es de quatre annadas. Es tanben compausat d'una chambra auta dicha Senat qu'es formada de 264 senators elegits per lei províncias de peninsula (4 per cada província), per lei províncias insularas (3 per cada província) e per leis enclavas de Ceuta e Melilla (2 per cada enclava). Aquelei senators elegits dirèctament son completats per d'autrei senators elegits per lei parlaments regionaus (1 per cada parlament e un suplementari per un milion d'abitants).

Lei doas chambras a de poders diferents. Lo Congrès es cargat de l'iniciativa legislativa, dau contraròtle dau govèrn e dau vòte dei lèis. Dèu tanben vòtar lo budget e pòu reversar lo govèrn. De son caire, lo Senat a per drech principau la possibilitat de s'opausar ai decisions dau Congrès gràcias a un drech de vetò.

Lo poder judiciari espanhòu es tengut per divèrsei tribunaus superiors cargats d'afaires diferents organizats segon un ret nacionau piramidau. Lo Tribunau Constitucionau es ansin en carga deis afaires constitucionaus e dau contraròtle deis eleccions. Un Conseu Superior dau Poder Judiciari es cargat de la regulacion e de l'organizacion de la justícia. Enfin, existís un Tribunau Suprèm que s'ocupa deis afaires jutjats en apèu e de certaneis afaires grèus ò especializadas. Lei tribunaus inferiors son generalament fòrça especializats.

L'organizacion territòriala es basada sus una division entre comunautats autonòmas compausadas de províncias. A son torn, lei províncias son compausadas de comunas. D'autrei divisions existisson dins certaneis endrechs coma lei comarcas que son de gropaments de comunas. Aqueu descoptage es basat sus lei principis d'autonòmia dei comunautats autonòmas (compres financiera), de solidaritat entre lei diferentei comunautats e d'unitat politica e economica dau país. Es a dire que lei comunautats an una autonòmia locala importanta mai son obligadas de respectar divèrsei lèis nacionalas en matèria d'economia ò de politica. En particular, existís un fons nacionau per assegurar un equilibri financier entre lei comunautats gràcias a un sistèma de transferiment dei riquessas dei regions pus ricas vèrs lei pus pauras.

Lei drechs de cada comunautats pòdon variar car lo procès de creacion foguèt pas identic per totei lei comunautats. Per exemple, lo País Basc e Navarra an l'autonòmia financiera gràcias au mantenement dei cartas medievalas assegurant de poders particulars a aquelei regions. La creacion d'aquelei comunautats foguèt rapide après la fin dau franquisme per lei « nacionalitats istoricas » (Catalonha, Bascoat, Galícia) e lo drech foguèt estendut ais autrei regions espanhòlas que s'organizèron en comunautats entre 1979 e 1983.

Regardant l'organizacion intèrna, cada comunautats dèu adoptar un sistèma democratic. Sa basa es generalament un parlament que son nom varia segon l'endrech (Generalitat en Catalonha, Junta General en Astúrias...). Maugrat lei diferéncias entre regions, lei comunautats an generalament de competéncias per organizar son sistèma de santat e d'educacion, adoptar sa politica urbana, organizar una fòrça de polícia locala, adoptar un còde civiu regionau, definir de lengas oficialas suplementàrias. Lei domenis de l'estat centrau son lei relacions internacionalas, la defensa, l'administracion de la justícia, lo comèrci, lei legislacions criminala e economicas, leis afaires financiers generaus, la legislacion generala, la coordenacion generala dei politicas e lo dèute public.

Divèrsei formas de regionalisme existisson en Espanha. Revendican l'idèa qu'Espanha sigue un estat format d'unei nacions diferentas. Lei movements moderats defendon generalament aqueleis identitats localas sènsa contestar lo mantenement de l'unitat espanhòla. Lei movements pus radicaus defendon lo drech a l'autodeterminacion d'aquelei pòbles. Dins la practica, certanei movements mesclan lei doas tendàncias.

Aquelei movements son fòrts dins lei regions perifericas que formèron a passat temps d'estats independents ò autonòms e an gardat la sieuna lenga (Bascoat, Catalonha, Navarra, Galícia...). Pasmens, n'existís dins de regions istoricas dau reiaume de Castelha coma Andalosia. Dins dos cas, aquelei movements an una importància primordiala. Lo premier es Bascoat que foguèt marcat per la guèrra lònga (1958-2011) menada per lo movement armat ETA revendicant l'independéncia de la region. Lo segond es Catalonha qu'a decidit d'organizar un referendum sus son independéncia per la fin de 2014 maugrat l'oposicion dau govèrn centrau.

Espanha participa ai principaleis organizacions internacionalas (ONU, OMC...) e regionalas (UE, OTAN...). Sa diplomacia es caracterizada per tres axes principaus que son la participacion a l'OTAN e ai liames transatlantics, lo desvolopament de relacions bònas ambé lei país mediterranèus e lo renfòrçament dei liames ambé lei país ispanofòns. 

La participacion a l'OTAN e l'aliança ambé leis Estats Units d'America son l'axe pus important de la diplomacia internacionala de Madrid. Ansin, lo govèrn espanhòu se representa coma un aliat fidèu de Washington e alinha generalament sa politica estrangiera sus aquela deis Estats Units (sostèn e participacion a la guèrra d'Iraq, participacion a aquela d'Afganistan... etc). Regardant lo renfòrçament dei relacions entre país mediterranèus, Espanha se concentra magerament sus Marròc que lei relacions son de còps marridas entre lei dos estats en causa de divèrsei questions deis enclavas de Ceuta e Melilla, de l'imigracion e de Sahara Occidentau. Enfin, pertocant lei liames amb Ispanoamerica, an un ròtle important dins leis afaires estrangiers espanhòus car son considerats coma un factor de desvolopament economic per lo país. Per aquò, doas politicas parallèlas son menadas per promòure e defendre la lenga espanhòla e encoratjar lei cambis economics.

En fòra dei questions frontalieras ambé Marròc, existís tanben de territòris contestats ambé Portugal. Lo premier regarda la sobeiranetat sus la comuna d'Olivença qu'es revendicada per Portugal mai administrada per Espanha. Pasmens, lei temptativas portuguesas per faire reconóisser sei drechs son gaire activas. Lo segond es pus important e regarda leis illas Selvagens, una archipèla situada dins leis illas Canàrias, que sa situacion es invèrsa. Son administradas per Portugal e revendicadas per Espanha. Entraïnèt cada annada l'intercepcion d'unei naviris per la marina portuguesa.

Espanha fa partida de l'OTAN dempuei 1982 qu'es lo fondament de la defensa dau país. En 2012, lei fòrças armadas espanhòlas alinhavan  militars professionaus amb un budget de 6,3 miliards de dolars. Èran devesits entre de compausantas terrèstra ( òmes), aeriana ( òmes) e navala ( òmes) equipadas d'armaments modèrnes. Lei principaus èran 327 carris de combat (Leopard II A4 e A6), mai de  veïculs blindats de combat, 192 pèças d'artilhariá pesuca, aperaquí 153 aeronaus de combat e 56 naviris (compres un naviri amfibí utilizat tanben coma pòrta-avions leugier, 2 naviris de transpòrt, 11 fregatas e 3 sosmarins).

Dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle XX e lo començament dau sègle XXI, Espanha conoguèt unei conflictes intèrnes d'intensitat bassa opausant lei govèrns centraus successius a de movements d'extrema drecha, d'extrema senèstra e independentistas. Lo pus important èra la Guèrra de Bascoat (1958-2011) que causèt la mòrt d'aperaquí un milièr de personas. S'acabèt en 2011 après la decision de l'organizacion indepentista basca ETA d'arrestar la lucha armada. Pasmens, n'existiguèt d'autrei en Catalonha (fins ais annadas 1990) e còntra lo movement maoista GRAPO (un centenau de tuats de 1975 a 2008).

Dempuei son intrada au sen de l'Union Europèa en 1986, Espanha es venguda un país desvolopat e la 5 poissança economica de l'Union après Alemanha, França, lo Reiaume Unit e Itàlia amb un PIB egau a  miliards de dolars en 2012. En particular, conoguèt una creissença economica anuala d'aperaquí 3,8% sus lo periòde 1997-2007. Pasmens, entraïnèt tanben la formacion d'una bofiga especulativa fòrça importanta dins lo sector de la construccion immobiliària. La crisi financiera començada en 2008 causèt l'afondrament d'aqueu sector e d'unei partidas de l'economia espanhòla. En 2011, lo taus de caumatge agantèt 26% de la populacion activa e lo govèrn adoptèt divèrsei mesuras fòrça duras per restaurar sa competitivitat ambé la disparicion ò la demenicion d'unei drechs sociaus.

En 2012, lo sector primari representava 4,2% deis emplechs e 3,1% dau PIB. L'agricultura permet pas d'assegurar l'auto-suficiéncia alimentara dau país e dèu faciar una manca frequenta d'aiga, de tenements sovent pauc druds e d'altituds autas. Aquò entraïna la formacion de regions agricòlas — e de produccions — variadas. Lo nivèu de modernizacion dei tecnicas agricòlas presenta tanben de variacions importantas segon l'endrech.

Lei culturas principalas son l'òrdi (4 reng mondiau), lo blat, lo gròs blat, la bleda-raba de sucre, la tartifla, lo vin (3), l'òli d'oliva (1), leis agrumes (1 exportator mondiau d'aranges, lei fruchs e leis èrbas, lo norigatge de pòrcs, d'ovins e de bovins. Una partida importanta d'aquelei produccions es destinada a l'exportacion vèrs leis autrei país de l'Union Europèa.

Espanha a tanben de ressorsas naturalas diversificadas mai generalament sota la forma de jaciments limitats ò gaire concentrats. Ansin, maugrat la preséncia d'un centenau de mineraus sus son territòri, solament 17 èran esplechats en 2009. Lei produccions principalas regardavan lo fèrre, lo coire, l'estam, lo plomb, lo mercuri, lo tungstèn, lo sau e la fluorita.

Lo sector segondari espanhòu representava en 2012 26,3% dau PIB nacionau e 24% deis emplechs. Tres regions principalas — Madrid, Catalonha e lo País Basc — ne'n gropavan la màger part. Aquela industria èra diversificada e desvolopada especialament dins lo tèxtil, la metallurgia, lo sector agroalimentari, la quimia, la construccion navala, la produccion automobila (5 reng mondiau), la fabricacion de maquina otís, la produccion de materiaus de construccion, lo sector farmaceutic e l'equipament medicau.

En 2012, lo sector terciari representava 70,7% dau PIB e 71,7% de la populacion activa. Es caracterizat per l'importància de l'administracion publica e dau sector toristic. D'efècte, Espanha es lo quatren país pus visita de la planeta ambé mai de 55 milions de toristas anuaus. Aqueu sector representava 11% dau PIB e un motor economic major per tota l'economia dau país, especialament dins lei regions situadas lòng de la Mar Mediterranèa.

L'arquitectura es un art fòrça present en Espanha. D'efècte, lei premiereis òbras arquitecturalas bastidas sus lo territòri de l'Espanha actuala apareguèron tre la Preïstòria (megalits) e l'Antiquitat anciana (construccions celticas e ibericas). La conquista punica puei romana entraïnèron un desvolopament important dei vilas (Emerita Augusta) e deis infrastructuras (pòrta-aiga de Segòvia). 

Per la seguida, la conquista musulmana favorizèt lo desvolopament d'una arquitectura islamica caracterizada per la bastida de mosquetas (Granda Mosqueta de Còrdoa, Giralda de Sevilha...), de palais (Alhambra), de fortalessas, de tombas e d'infrastructuras urbanas (banhs publics...). D'aqueu temps, se desvolopèt au nòrd d'arts arquitecturaus d'origina crestiana (roman, gotic...) que foguèron influenciats per l'art islamic. Dins lei regions reconquistadas per lei reiaumes crestians, se desvolopèt donc l'estil mudejar marcat per l'utilizacion de tecnicas ò de materiaus de construccion musulmans per la bastida d'edificis crestians.

Après la fin de la Reconquista, se desvolopèt fins a la fin dau sègle XVIII leis arts de la Renaissença, lo periòde barròc (catedrala de Granada), l'arquitectura coloniala espanhòla e lo neoclassic (Musèu del Prado). Au sègle XIX, apareguèt divèrseis estils regionaus, especialament d'estils basats sus l'utilizacion de veire. Enfin, lo sègle XX foguèt dominat per lo modernisme catalan (Sagrada Familha de Gaudí) e l'arquitectura contemporanèa.

Sagrada Familia 03.jpg|Sagrada Familha, Barcelona
Imatge:Cuenca Catedral 2.JPG|Catedrala de Cuenca
Imatge:Cuenca CasasColgadas1.jpg|Los Ostals Penjats, Cuenca
Image:Segovia aqueducte1.JPG|L'aqüeducte de Segòvia
Palacio de Comunicaciones - 46.jpg|Ajuntament de Madrid
Merida Roman Theatre1.jpg|Mérida
Basilica of Our Lady of the Pillar and the Ebro River, Zaragoza.jpg|Saragossa
Toledo de la Humanidad- España.jpg|Toledo

Espanha aguèt mai d'un pintor famós dempuei lo començament dau sègle XVII e lo país es un centre major d'aquel art ambé d'artistas coma El Greco, Bartolomé Esteban Murillo, Diego Velázquez, Francisco Goya, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Juan Gris, Joan Miró e Antoni Tàpies.

Lo tèrme literatura espanhòla designa la literatura escricha en espanhòu. Pasmens, en Espanha, existís tanben a l'ora d'ara divèrsei literaturas escrichas dins d'autrei lengas coma lo catalan, lo basc ò lo galèc. Dins lei sègles precedents, existís tanben d'òbras escrichas dins de lengas ancianas ò ancianament parladas en Espanha coma lo latin ò l'arabi. Aquela literatura es un centre culturau major dempuei lei sègles XV e XVI e l'aparicion dau roman modèrne a l'inicitiava d'autors coma Miguel de Cervantes e son Don Quichòte.

Coma per lei domenis culturaus precedents, Espanha es un centre de remarca dau cinèma mondiau e europèu maugrat de dificultats importantas dins lo corrent dau periòde franquista que foguèt marcat per l'exil d'unei realizators. Dos realizators, Luis Buñuel e Pedro Almodóvar aguèron un ròtle important dins aqueu desvolopament ambé d'actors venguts d'estelas mondialas coma Antonio Banderas ò Penélope Cruz




#Article 53: Qatar (767 words)


Qatar (en arab قطر, Qaṭar) es un país independent de l'èst de la Peninsula Aràbia. Situat sus una peninsula, es enviroutat per leis aigas dau Golf Persic a l'èst, au nòrd e a l'oèst e per l'Arabia Saudita au sud. Es una monarquia petroliera que sa capitala es Doha. En 2018, teniá 2,3 milions d'abitants.

Protectorat britanic durant lo periòde coloniau, l'emirat tornèt trobar son independéncia en 1971. Pasmens, plaçat entre lei doas poissanças principalas de la region (Iran e Arabia Saudita), demandèt rapidament l'ajuda deis Estats Units d'America. En parallèl, l'esplecha dei resèrvas d'idrocarburs permetèt de desvolopar lo país. Qatar venguèt ansin un centre economic e culturau important dau Golf Persic.

Qatar ocupa una pichona peninsula ( km2) situada dins lo Golf Persic a l'èst de l'Arabia Saudita. Fòrça plana amb una altitud inferiora a 100 m, es una region desertica cauda. D'estiu, la temperatura i aganta generalament de valors compresas entre 40 °C e 50 °C. Lei precipitacions son raras (75 mm anuaus).

Aqueu territòri assosta de resèrvas fòrça importantas d'idrocarburs. Lei pus gròssas son aquelei de gas naturau que representavan 13,3% dei resèrvas mondialas identificadas en 2017. Lei volums de petròli èran mens impressionants mai constituïssián pasmens 1,5% de l'estòc mondiau.

En 2017, la populacion èra d'aperaquí 2,3 milions d'abitants, la mitat restant dins la capitala e son aglomeracion. Lei Qataris ne'n fòrman solament una pichona minoritat (10-15%) car la màger part deis estatjants son de trabalhaires estrangiers, principalement originaris de país arabis non petroliers, de la Peninsula Indiana e dei Filipinas. En causa d'aquela proporcion importanta d'estrangiers, l'arabi (lenga oficiala) e l'anglés son lei doas lengas pus parladas dins lo país. Pasmens, s'utilizan pereu lei parlars deis imigrats.

Au nivèu religiós, l'islam wahhabista es la religion oficiala de la monarquia. Dins aquò, dempuei leis ans 1990, la quista d'aliats occidentaus dau govèrn e lei besonhs de man d'òbra estrangiera a limitat la rigor dei precèptes d'aquela doctrina (drechs dei femnas lentament aumentats, consumacion d'alcòl acceptada per leis estrangiers...). Ansin, se lei musulmans sunitas formavan 77% de la populacion en 2017, existián doas minoritats non negligiblas constituïdas d'indós (9%) e de crestians (8,5%).

Poblada per de tribús aràbias dempuei l'Antiquitat, la peninsula qatariana foguèt vassalizada per l'Empèri Otoman durant lo sègle XVII. Pasmens, lo declin de la poissança turca permetèt ai Britanics de desvolopar son influéncia dins la region au sègle XIX. A partir de 1820, impausèron una tiera de tractats que permetèron de renfòrçar lo poder de la dinastia deis Al Thani e placèron a cha pauc la peninsula sota lo protectorat de Londres.

L'esplecha dei jaciments de petròli acomencèt en 1949 e permetèt lo desvolopament economic dau país dins lo corrent deis ans 1960. En 1971, lei Britanics se retirèron e Qatar venguèt oficialament independent. Passèt pasmens rapidament sota la proteccion de Washington. En 1974, lo govèrn prenguèt possession dei companhiás petrolieras presentas sus lo territòri. Aquò li permetèt d'obtenir de ressorsas financieras fòrça importantas.

Coma leis autrei monarquias petrolieras d'Orient Mejan, Qatar desvolopa una politica estrangiera autonòma dempuei leis ans 1980 en cèrca de sostèns poderós per se protegir còntra leis ambicions de sei vesins. En fòra deis Estats Units d'America, lo país se raprochèt donc dei poissanças occidentalas (França, Reiaume Unit... etc.) e assaièt de normalizar sei relacions amb leis autreis estats arabis. En particular, capitèt de reglar un desacòrdi frontalier amb Bahrayn en 2001. Qatar es tanben vengut un sostèn important dei movements islamistas coma lei Fraires Musulmans. Ansin, participèt au reversament dau regime libian de Gaddafi ò sostèn una partida de l'oposicion armada a Bashar al-Assad en Siria. Pasmens, aqueu sostèn acomença de suscitar de criticas de part de seis aliats occidentaus en guèrra còntra d'insureccions islamicas. 

En parallèl, la societat qatariana evoluciona gaire. D'efiech, se per contentar seis aliats occidentaus, lo govèrn s'engatja dins d'experiéncias de democratizacion limitada, aquò modifica pas la natura absoluda de la monarquia. Ansin, en despiech dau sostèn qatarian a plusors movements liats a la Prima Aràbia, lei manifestants demandant de reformas intèrnas son l'objècte de campanhas de repression.

Dins lo quadre de sa politica de cèrca de sostèns internacionaus pron poderós per protegir son independéncia, Qatar assaia de venir un centre culturau major dau Golf Persic. Per aquò, a bastit un centre urban modèrne dins sa capitala amb plusors gratacèus e musèus de remarca. De mai, encoratja lo desvolopament deis arts. Pasmens, aquel esfòrç es en partida alentit per lo mantenement d'una censura estricta sus certanei subjèctes, per lo caractèr encara artificiau d'aquela cultura e per la concurréncia amb leis estats de la region qu'an adoptat una estrategia similara (Emirats Arabis Units).




#Article 54: Guam (390 words)


Guam (Guåhån en chamorro) es una illa situada dins l'Ocean Pacific qu'es un territòri dels Estats Units.

Guam es localizada a las coordenadas seguentas: 13,5° N 144,5° E e a una superfícia totala de 544 km². Es l'illa mai al sud de las illas Marianas e es l'illa pus granda de Micronesia. Aquesta cadena d'illas foguèt creada per la collision de las placas Pacifica e Filipina. La fòssa de las Marianas passa a l'èst de la cadena d'illas. Challenger Deep, lo punt mai profond de la Tèrra es situat al sud-oèst de Guam a 10 911 m de prigondor. Lo punt mai naut de Guam es lo Mont Lamlam, qu'es a 406 m sobre lo nivèl de la mar. L'illa de Guam mesura 48 km de long e de 6 km a 12 km. L'illa experimenta ocasionalament de tèrratrems provocats per la zòna de laspanada a l'oèst entre la placa Pacifica e la placa Filipina. Actualament, a agut de tèrratrems amb epicentre prèp en Guam amb de magnituds dels 5.0 als 8.7. Al contrari del volcan d'Anatåan dins lo nòrd de las Marianas, Guam a pas d'activitat volcanica. En quinsevolhe, cas a causa de la proximitat amb Anatahan, lo povàs volcanic afècta de còps en Guam.

La part nòrd de l'illa es una plana corallina mentre lo sud conten de pics volcanics cobèrts amb bòsc e prat. La populacion de l'illa es pus densa dins las regions nòrd e centralas.

Lo clima es tropical marin. Sòl èsser caud e fòrça umid amb de variacions pichonas entre las sasons. La temperatura sòl oscillar entre  e  amb una mejana annala de pluèja de 2180 mm. La sason shuta dura de decembre fins a junh. Los autres meses constituisson la sason de las pluèjas. Los meses de genièr e febrièr son considerats los meses mai freds de l'an amb de temperaturas nocturnas de gaireben  e generalament amb de nivèls d'umiditat bassa. Lo màger risc de tifons generalament es entre octòbre e novembre. Mas pòdon arribar durant tot l'an.

Una mejana de tres tempèstas tropicalas e un tifon passan a mens de 330 km (180 milas nauticas) de Guam cada an. Lo tifon pus fòrt qu'es passat per Guam foguèt recentament lo Pongsona, amb de vents sostenguts de 230 km/h. Tustèt Guam lo 8 de decembre de 2002, e i daissèt una destruccion massissa.




#Article 55: Zambia (1046 words)


Zambia es un país d'Africa qu'a pas cap de frontièra maritima. Confronta al nòrd la Republica Democratica de Còngo, al nòrd-èst Tanzania, a l'èst Malawi, al sud Moçambic, Zimbabwe e Botswana, e a l'òest Angòla.

Lo gentilici es zambian -ana.

Lo territòri zambian es restat per d'èssers umans dempuei au mens  ans coma l'indica la descubèrta de vestigis d’Homo rhodesiensis dins la mina de Broken Hill en 1921. Fins au sègle IV ap. JC e l'arribada dei premierei migracions bantos, foguèt poblat per de populacions de caçaires culheires. Lei Bantos, agricultors aguent lo mestritge de la metallurgia, se sedentarizèron pauc a pauc dins la region e rebutèron lei nomadas vèrs lo sud-oèst (en direccion de la Namibia e dau Botswana actuaus).

Entre lo sègle XVI e lo sègle XIX, lei Bantos fondèron plusors reiaumes dins la region. Lei cinc principaus èran lo reiaume dei Kazembe-Lunda situat au nòrd lòng dau riu Luapula, aqueu dei Bemba au nòrd-èst, aqueu dei Chewas a l'èst, aqueu dei Lozis dins l'oèst e aqueu dei Tonga au sud. A partir dau sègle XVIII, intrèron en contacte ambé lei Portugués e lei marchands arabes dau litorau de l'Ocean Indian e deguèron faciar d'incursions organizadas per d'esclavagistas. Au començament dau sègle XIX, lei Lozis foguèron somes per un clan sotho fins a una revòuta victoriosa en 1864.

Lei Britanics s'interessèron ai regions situadas au nòrd de la colonia dau Cap durant la mitat dau sègle XIX. Lo Premier Ministre de la colonia, Cecil Rhodes, obtenguèt la creacion d'una companhiá cargada de prendre lo contraròtle d'aquelei regions e de'n esplechar lei ressorsas. Coma lei caps locaus èran menaçats per d'invasions dei Matabeles, la màger part acceptèt de signar d'acòrds de protectorat. A partir deis annadas 1890, la region passèt ansin sota administracion coloniala britanica maugrat una revòuta bemba, durament reprimida, en 1896.

En 1891, lo poder coloniau devesiguèt la region entre doas entitats que foguèron pauc a pauc dichas Rodèsia dau Nòrd e Rodèsia dau Sud que correspondon respectivament ais estats actuaus de Zambia e de Zimbabwe. Lei frontieras definitivas foguèron fixadas en 1911. Durant aqueu periòde, de missionaris evangelizèron lei populacions indigènas mai gaire de colons venguèron s'installar en Rodèsia dau Nòrd.

En 1924, Londres creèt lo Protectorat de Rodèsia dau Nòrd que donèt una certana autonòmia a la colonia ambé la creacion d'un conseu legislatiu elegit (a partir de 1926) au sufragi censitari. En 1931, comencèt l'esplecha dei jaciments de coire de la Copperbelt qu'assegurèt la prosperitat economica de la colonia. Pauc a pauc, lei populacions negras obtenguèron mai de drechs e d'autonòmia en despiech dei temptativas dei Blancs — sovent originaris de Sud-Africa — d'instaurar un regime segregacionista. En 1938, lo conseu legislatiu foguèt ansin dubèrt a un representent — blanc — de la comunautat africana. Puei, lei sindicats negres menèron una lònga lucha per far abolir lei mesuras segregacionistas impausadas per la legislacion sus lo trabalh. Obtenguèron contentament en 1949.

A partir deis annadas 1950, Londres comencèt lentament de se retirar de la region e assaièt de formar una federacion gropant lei doas Rodèsia e lo protectorat de Nyassaland. Fondat en 1953, aquel ensems se turtèt a l'ostilitat dei colons blancs de Rodèsia dau Sud que crenhavan l'abandon de son sistèma segregacionista e dei Negres Rodèsia dau Nòrd que crenhavan, au contrari, son extension. En 1962, la victòria dei dos partits independentistas de Rodèsia dau Nòrd (l'UNIP de Kenneth Kaunda e l'ANC de Harry Nkumbula) entraïnèt la fin dau projècte e la federacion foguèt oficialament dissòuta lo 31 de decembre de 1963. Puei, la Rodèsia dau Nòrd venguèt independenta lo 24 d'octòbre de 1964 e prenguèt lo nom de Zambia.

Elegit a la presidéncia en 1964, Kenneth Kaunda demorèt a la tèsta de Zambia fins a 1991. Diplomaticament, deguèt faciar una situacion fòrça malaisada en causa d'una situacion regionala instabla. D'efèct, per assegurar lo mantenement deis exportacions de coire, principala ressorsa dau país, foguèt obligat d'adoptar una posicion neutra a respèct dau regime d'apartheid de Rodèsia dau Sud. De mai, Zambia deguèt tanben tenir còmpte dei conflictes que tocavan lei país vesins (Zaire, Angòla e Moçambic). Aquò favorizèt un raprochament ambé Tanzania e un acòrd foguèt trobat en 1966 per bastir un camin de fèrre vèrs Dar es Salaam (acabat en 1975).

Regardant leis afaires interiors, lo president Kaunda acceptèt inicialament de participar a una vida politica democratica. Pasmens, en 1973, l'UNIP venguèt partit unic e l'ANC foguèt obligada de ragantar la formacion presidenciala. Lei consequéncias d'aqueu còp de fòrça foguèron marridas per l'economia zambiana car favorizèt lo desvolopament de la corrupcion. Ansin, maugrat lo melhorament dau contèxte regionau dins leis annadas 1980 (fin dau regime segregacionista de Rodèsia dau Sud), Zambia conoguèt de dificultats economicas, socialas e financieras grèvas. Ansin, a la fin dau decenni, après una intervencion dau FMI qu'agravèt mai la situacion, Kenneth Kaunda deguèt acceptar l'organizacion d'eleccions liuras ganhadas per lo sindicalista Frederick Chiluba.

Dempuei 1991, Zambia conoís una democratizacion malaisada. D'efèct, Frederick Chiluba menèt una politica liberala d'austeritat que maucontentèt la populacion. Tornat elegir gràcias au refús de l'UNIP de participar ais eleccions, son govèrn foguèt tocat per plusors escandòls grèus (corrupcion, trafegue de dròga... etc.) e deguèt faciar una temptativa de còp d'estat militar en 1997. A la fin de son segond mandat, assaièt sensa succès de modificar la constitucion per demorar president.

En 2002, Levy Mwanawasa foguèt elegit a la presidéncia. Eliminèt rapidament son predecessor de la vida politica gràcias a d'accusacions de desviaments de fons publics e capitèt de redreiçar la situacion economica. Foguèt ansin elegit per un segond mandat en 2006. Pasmens, moriguèt en 2008. Son successor, Rupiah Banda, foguèt batut en 2011 (e accusat de corrupcion en 2013) per Michael Sata. Lo president novèu se raprochèt de China mai moriguèt tre 2014. Edgar Lungu li succediguèt.

En parallèl, la situacion economica se melhora a cha pauc dempuei 2006-2007 gràcias a una limitacion de l'inflacion, a d'investiments estrangiers (sustot chinés) relativament importants e a l'aumentacion de la demanda mondiala de coire. Pasmens, l'economia zambiana demòra fragila en causa de la manca d'infrastructuras. Per exemple, en 2014-2015, de secaressas que demeniguèron lo debit dei rius entraïnèron de carestiás d'energia. De mai, autre problema grèu, aperaquí 13,5% de la populacion adulta de 15 a 49 ans èra tocat per la malautiá en 2009.




#Article 56: Chipre (979 words)


Chipre (en grèc Κύπρος = Kypros, en turc Kıbrıs) es un país insular de l'Euròpa de l'Èst o de l'Asia de l'Oèst, dins la Mediterranèa Orientala. Tota l'illa forma un estat dempuèi 1960, nomenat Republica de Chipre, ont las lengas oficialas son lo grèc e lo turc. Mas dempuèi 1974 la partida nòrd es ocupada per Turquia que i a creat un estat non reconegut per la comunitat internacionala, sonat Republica Turca de Chipre del Nòrd.

La capitala es Nicosia.

Lo gentilici es chipriòta.

L'illa foguèt poblada per d'èssers umans entre lo millenari XI e lo millenari IX av. JC. A partir de  av. JC, foguèt integrada ai rets marchands de Mediterranèa Occidentala gràcias a seis exportacions de coire e de fusta. Au sègle XV av. JC, apareguèron una cultura e una escritura pròprias que foguèron rapidament influenciada per la civilizacion micenèa.

Durament tocada per lei Pòbles de la Mar a la fin dau sègle XIII av. JC, Chipre foguèt colonizada per de Micenèus que restaurèron rapidament la prosperitat de l'illa. Pasmens, après una tiera de catastròfas naturalas e un declin dau comèrci maritim, plusors vilas foguèron abandonadas dins lo corrent dau sègle XI. Aqueu periòde malaisat durèt fins au sègle IX av. JC. Entraïnèt la fragmentacion de l'illa entre un desenau de reiaumes rivaus e veguèt l'arribada de Fenicians.

Chipre demorèt devesida e sota l'influéncia dei dinastias dau continent (assiriana, egipcianas ò pèrsas) fins a sa conquista per la dinastia dei Ptolemèus a la fin dau sègle IV av. JC. Dirigida per un governador, l'illa venguèt mai d'un còp un reiaume distint d'Egipte ente 163 e 50 av. JC. Après la conquista d'Egipte per lei Romans, foguèt restacada a Cilícia avans de venir una província senatoriala.

Après la division de l'Empèri Roman, l'illa faguèt partida de l'Empèri Bizantin. En 688, leis Arabes i desbarquèron e un compromés arabobizantin establiguèt una gestion comuna de l'illa. Leis Arabes èran en carga deis afaires politics, fiscaus e militars e lei Bizantins dei questions religiosas e administrativas. Lei revenguts èran partejats d'un biais egau entre lei dos partits. Aquela mena de condominium durèt fins au declin dei Abbassidas e a la reconquista totala de l'illa per Nicèfor II Focas (963-969) en 965.

Aprofichant lei guèrras civilas que tocavan regularament l'Empèri Bizantin, l'illa venguèt pauc a pauc de facto independenta. En 1192, durant la Tresena Crosada, foguèt conquistada per lo rèi anglés Ricard Còr de Lion (1189-1199). La vendèt ai Templiers que la vendèron a son torn en 1192 a Gui de Lusinhan. Lo Reiaume crosat de Chipre venguèt alora lo successor dau reiaume de Jerusalèm. Existiguèt fins a la cession de l'illa per lei Lusinhan a la Republica de Venècia en 1489.

Leis Otomans ataquèron e conquistèron l'illa en 1570-1571. I establiguèron de colons turcs e l'administrèron fins a 1878. D'efèct, aquela annada, l'Empèri, en dificultat financiera, deguèt cedir lo contraròtle efectiu de l'illa ai Britanics. Lo Reiaume Unit l'utilizèt coma basa estrategica lòng de la rota vèrs leis Índias. L'annexèt en 1914 en aprofichant la declaracion de guèrra turca. En 1925, l'illa venguèt oficialament una colonia de la Corona e Londres reprimiguèt una revòuta, sostengud per la Glèisa Ortodoxa, en favor de l'union ambé Grècia en 1931.

De trèbols apareguèron tornarmai après la Segonda Guèrra Mondiala. A partir de 1955, una organizacion terrorista dirigida per lo coronèu Gheórghios Ghrivas comencèt d'atacar lei Britanics (sostenguts per leis abitants turcofòns). L'annada seguenta, l'arquevesque de Nicosia Makarios III foguèt desportat en 1956 en causa de son sostèn a la causa grèga. Pasmens, leis Estats Units comencèron de far pression per trobar un acòrd susceptible d'amaisar lei tensions entre tres membres de l'OTAN. Ansin, en 1959, un acòrd organizèt la creacion d'un estat independent assegurant la defensa deis interès dei doas comunautats amb un president grèc, un vice-president turc, sèt ministres grècs e tres ministres turcs. De son caire, lei Britanics gardèron lo contraròtle de doas basas au sud-èst de l'illa.

Après l'independéncia, Makarios III foguèt elegit a la presidéncia de la Republica de Chipre en 1960. Rapidament, de tensions opausèron lei comunautats grèga, fòrça favorabla a l'union ambé Grècia, e turca. Pasmens, après lo còp militar de 1967 en Grècia, Makarios s'alunchèt d'Atenas. Puei, en julhet de 1974, reclamèt la partença deis oficiers grècs qu'enquadravan la garda nacionala chipriòta. Aquò entraïnèt un còp d'estat lo 15 de julhet. Cinc jorns pus tard, de tropas turcas desbarcavan dins lo nòrd de l'illa. N'ocupèron lo tèrç nòrd fins a la conclusion d'una alta-au-fuòc lo 18 d'aost. Aqueu partiment de Chipre entraïnèt un desplaçament important deis abitants. Lei turcofòns migrèron vèrs lo nòrd onte una Republica Turca de Chipre dau Nòrd (RTCN) foguèt proclamada en 1983 e leis abitants d'origina grèga se refugièron vèrs lo sud. 

Après aquela guèrra, lo sud de l'illa se raprochèt deis Occidentaus. Per desvolopar son economia, venguèt un paradís fiscau e negocièt son intrada au sen de l'Union Europèa. En revènge, la RTCN, unicament reconeguda per Turquia, foguèt victima de son isolament e demorèt una region paura e pauc desvolopada. Ankara i encoratjèt una politica de colonizacion turca ambé l'installacion de Turcs originaris d'Anatolia. En 2003, dins l'encastre de l'adesion de la partida sud a l'Union Europèa, un plan de reïunificacion foguèt prepausada. Acceptat au nòrd, foguèt largament refusat per leis abitants dau sud.

La Republica de Chipre intrèt au sen de l'UE en 2004 e adoptèt l'èuro en 2008. Pasmens, la meteissa annada, lo país foguèt durament tocat per la crisi economica de 2008. Entraïnèt l'afondrament dau sector financier. Per resòuvre la situacion, leis autoritats de l'UE impausèron un plan d'austeritat drastic ambé de reformas prefondas dau sistèma bancari e un prelèvament de sòus sus lei depaus de mai de  èuros. De mai, lo govèrn chipriòt foguèt tanben obligat d'adoptar una legislacion per luchar còntra la frauda fiscala. Dins aquò, en 2015, la situacion economica de l'illa èra totjorn fòrça marrida.




#Article 57: Bahamas (629 words)


Las Bahamas son un estat format per 700 illas dins l'Ocean Atlantic, a l'èst de Florida (Estats Units) e al nòrd de l'illa de Cuba.

La siá capitala es Nassau.

Lo gentilici es bahamean -a (o bahamenc -a).

Se crei que la primièra tèrra ont desembarquèt en Cristòl Colomb dins lo Nòu Mond en 1492 foguèt l'illa de Sant Salvador, una de las pus orientalas de las Bahamas, cridada originalament pels arawak Guanahani, e pus tard Watling pels britanics, localizada al sud de l'archipèla de las Bahamas. 

Ailà, Colomb trobèt los amistoses arawak (tanben coneguts coma lucayos) e escambièt de presents amb eles. La desaparicion posteriora dels arawaks e d'autres pòbles se deguèt en granda mesura a aquela e a d'expedicions europèas posterioras dins la region.

De la fin del sègle XV fins al sègle XVII, las Bahamas foguèron jos la sobeiranetat espanhòla, e mai se las illas, per la siá situacion estrategica en la rota maritima Euròpa e America, e per formar l'archipèla un autentic laberint insular, progressivament foguèron en se transformant en nises de piratas e filibustièrs, principalament angleses.

Aital al sègle XVIII, los colons britanics qu'avián daissat la Nòva Anglatèrra, a causa dels sentiments antibritanics existent en aquela colònia, se transportèron dins las illas. A causa del grand nombre de colons britanics dins l'archipèla, la sobeiranetat de l'archipèla se ne traspassèt d'Espanha al Reialme Unit, e las Bahamas foguèron declaradas colònia britanica en 1783.

En plena Segonda Guèrra Mondiala, lo Duc de Windsor (anteriorament rei del Reialme Unit Edoard VIII) foguèt nomenat Governador General de las Bahamas e viatgèt en per aquelas illas en companhiá de la siá esposa, la duquessa de Windsor, na Wallis Simpson, en 1940,  per exercir aquela carga fins a 1945. 

En 1973, los abitants de las Bahamas votèron en favor de l'independéncia e se declarèron independentas del Reialme Unit, e mai se demorèron dins la Commonwealth. 

Dempuèi la siá independéncia, las Bahamas an prosperat notablament mercés al torisme, a las bancas internacionalas e la gestion d'inversions.

Las Bahamas son una monarquia constitucionala. 

La reina Elisabeta II del Reialme Unit es representada localament per un governador-general, actualament Arthur Dion Hanna. 

Lo cap de govèrn es lo primièr ministre, actualament n'Hubert Ingraham. 

La foncion de primièr ministre apareis en 1955 amb las eleccions parlamentàrias en l'archipèla. Es assistit per un viceprimièr ministre, nomenat pel governador general.

Lo poder legislatiu consistís en un sistèma de Parlament bicameral. 

Se compausa de 16 membres del Senat (nomenats pel governador general) e de 40 membres de la Cambra dels Representants, elegits al sufragi universal dirècte per la populacion.

Lo Conselh Privat del Comitat Judiciari de la siá Majestat es la pus nauta cort de las Bahamas. La se seguís en importància la Cort d'Apèl , puèi la Cort Suprèma amb 12 jutges e las Corts de Magistrats.

Las Bahamas son un grop d'aproximativament 700 illas que se tròban dins l'Ocean Atlantic occidental fàcias  las còstas de Florida. Fan partida de l'archipèla de Lucayos, amb lo territòri d'otramar britanic de las Illas Turcas e Caïcas.

Andros es l'illa pus granda, situada aproximativament a 240 km al sud-èst de Flòrida. 

Las illas Bimini son al nòrd-oèst. Al nòrd se plaça l' illa de Granda Bahama que lai se tròba la segonda vila pus bèla del país, Freeport. 

L' illa de Granda Abaco es al bòrd, a l'èst. 

La segonda illa mai granda, Granda Inagua, es dins la porcion meridional. 

D'unas autras illas importantas son Eleuthera, Cat, Sant Salvador, Acklins, Crooked e Mayaguana. 

Nassau es la capitala e la vila màger, localizada en New Providence. 

La majoritat del país es plana malgrat que ne sián las illas de còsta fòrça irregulara. 

Lo punt mai naut del país es la montanha Alvernia, amb 63 metres d'altitud, situada dins l' illa Alvernia.




#Article 58: Estats Units d'America (3340 words)


Los Estats Units d’America (EUA o los Estats Units, o mai los USA  - en anglés United States of America, United States, USA) son un estat federal de l’America del Nòrd qu’es bordat pels oceans Atlantic a l’èst e Pacific a l’oèst. Confronta Mexic al sud e Canadà al nòrd.

La capitala es Washington, DC.

Lo gentilici es tradicionalament american -a, o segon d’unes mai recentament estatsunidenc -a.

Los pòbles indigènas del territòri continental dels Estats Units e d'Alaska arribèron dempuèi Asia, segon l'ipotèsi mai acceptada del poblament del continent. Comencèron d'arribar fa  o  ans. Divèrsas comunitats indigènas de l'èra precolombina desvolopèron de tecnicas agricòlas avançadas, de complèxes arquitecturals e de societats de vila-estat. En 1492, l'explorador Cristòl Colomb, jol contracte de la corona espanhòla arribèt dins las islas Cariba, aquò foguèt lo primièr contacte europèu amb los pòbles nadius. Pendent los ans seguents, la majoritat dels pòbles nòrd-americans moriguèron de las epidèmias europèas desconegudas al Nòu Mond. 

Lo 2 d'abril, de 1513, lo conquistador espanhòl Juan Ponce de León arribèt al territòri que nomenèt Florida—la primièra arribada europèa documentada al territòri que seriá mai tard los Estats Units. De las colònias qu'Espanha establiguèt dins la region, sol lo poblament de Sant Agustin, fondat en 1565 subrevisquèt. Dins los poblaments posteriors en Califòrnia e autres territòris de la Nòva Espanha—après Mexic— s'establiguèron d'immigrants espanhòls. Los franceses s'installèron en Nòva França lo meteis sègle près dels Grands Lacs, consacrats al comèrci de las pèls. França amb lo temps estendèt los sieus territòris cap al sud fins al Golf de Mexic. Los primièrs poblaments angleses capitats serián la colònia de Virgínia a Jamestown en 1607 e la colònia de Plymouth dels pelegrins. L'establiment de la Colònia de la Baia de Massachusetts produsiguèt una ondada d'imigracion; en 1634 s'èran installats en Nòva Anglatèrra  puritans. Entre 1610 e la Guèrra d'Independéncia dels Estats Units s'envièron près de  presonièrs a las colònias nòrd-americanas de la Grand Bretanha. Dempuèi 1614, los neerlandeses establiguèron divèrses poblaments als bòrds del riu Hudson près de la còsta, e en Nòva Amsterdam per l'illa de Manhattan. Lo poblament anterior de la Nòva Suècia, fondat al bòrd del riu Delaware en 1638 foguèt pres pels neerlandeses en 1655.

En 1674, las fòrças anglesas avián ja ganhat las ancianas colònias neerlandesas; la província dels Nòus Païses Basses foguèt rebatejada Nòva York. de mai en mai de personas immigravan en America del Nòrd, subretot al sud del territòri actual dels Estats Units, fòrça d'entre eles èran d'esclaus. Amb la division de las Carolinas en 1729 e la colonizacion de Georgia en 1732, las tretze colònias que se farián independentas per formar los Estats Units, s'èran ja establidas. Totas tretze avián de formas de govèrn local amb d'eleccions que i participavan d'òmes liures, segon la tradicion dels dreches dels angleses; aquela forma d'autonomia enfortiguèt lo republicanisme. Totas tretze avián legalizat lo comèrci d'esclaus d'Africa. Amb un taus de natalitat naut, una mortalitat bassa e l'imigracion contunha, la populacion de las colònias doblava cada vint-e-cinc ans. Lo movement crestian de reviscolament dels decennis de 1730 e 1740, conegut jol nom de Grand Revelh donèt fòrça a la religiositat e a la libertat religiosa. Pendent la Guèrra francesa e indiana, las fòrças britanicas prenguèron lo territòri de Canadà als franceses, mas la populacion francòfona demorèt isolada politicament de las tretze colònias del sud. En 1770, aquelas tretze colònias avián ja una populacion de tres milions de personas, aperaquí la mitat de la populacion de Grand Bretanha. Maldespièit del fach que pagavan d'impòstes, avián pas cap de representacion al Parlament de la Grand Bretanha.

Amb l'agravament de las tensions entre los colons nòrd-americans e los britanics, esclatèt la Guèrra d'Independéncia dels Estats Units entre 1775 e 1781. Lo 14 de junh, de 1775, lo Segond Congrès Continental, amassat a Filadèlfia, establiguèt l'Armada Continentala, jol comandament de George Washington. E en proclamant que  e dotats de , lo Congrès adoptèt la Declaracion de l'Independéncia lo 4 de julhet, de 1776. La declaracion, escricha gaireben tota per Thomas Jefferson, declarava que las colònias emancipadas èran d'estats sobeirans. En 1777, los Articles de la Confederacion foguèron adoptats, en jonhent los estats jos un govèrn central flac qu'operèt fins en 1788. Aperaquí  personas leialas a la corona britanica fugiguèron dels estats rebèls cap a Canadà e a la Nòva Escòcia. Los nadius nòrd-americans s'aliguèron a ambedoas partidas del conflicte. 

Après la desbranda de l'armada britanica, amb lo supòrt dels franceses, la Grand Bretanha, mejançant lo Tractat de París reconeguèt la sobeiranetat dels tretze estats en 1783. Una convencion constitucionala s'amassèt en 1787, amb l'intencion de crear un govèrn nacional pus fòrt amb poder suls estats constituents. En junh de 1788, nòu estats avián ja ratificat la nòva constitucion dels Estats Units, nombre requerit per establir lo nòu govèrn. George Washington foguèt elegit coma primièr president e lo Congrès res amassèt pel primièr còp. En 1791 los estats ratifiquèron la Declaracion de Dreches de la constitucion dels Estats Units, dètz esmendaments a la constitucion qu'enebissián la restriccion federala de las libertats personalas e garantissián de divèrsas proteccions legalas. Las opinions en çò que tanh a l'esclavatge variavan; una clausula de la constitucion l'acceptava fins a 1808. Los estats del nòrd aboliguèron l'esclavatge entre 1780 e 1804. En 1800, lo govèrn federal se moguèt dins la nòva capitala Washington DC. Lo Segond Grand Despertar faguèt de l' evangelisme la fòrça dels movements reformistas. 

Lo desir d'expansion territoriala donèt naissença a una sèria de guèrras contra los nadius nòrd-americans per prene sas tèrras, conegudas pels colons coma lo Far West. La crompa de Loïsiana a França dupliquèt la superfícia de la nacion. La guèrra de 1812 contra la Grand Bretanha, enfortiguèt lo nacionalisme nòrd-american. Après una sèria d'incursions militaras en Florida, Espanha cediguèt aquel territòri e d'autres de la còsta del Golf en 1819. Los Estats Units annexèron la Republica de Tèxas en 1845, que s'èra facha independenta de Mexic qualques ans abans. Lo concèpte del Destin Manifèst se popularizèt pendent aquel periòde. Amb lo Tractat d'Oregon, s'annexèron los territòris del nòrd-oèst als Estats Units. Après la Guèrra amb Mexic, los Estats Units prenguèron la mitat del territòri mexican, que compreniá los territòris de Califòrnia, Nòu Mexic, Arizòna, Nevada, Colorado, qualques seccions d'Utah e Wyoming, e los airals disputats de Tèxas. Lo transpòrt ferroviari faguèt lo movement de migrants fòrça mai facil malgrat qu'aumentèt los conflictes amb los amerindis.

Las tensions entre los estats que protegissián l'esclavatge —coneguts coma los estats esclaus— e los estats liures s'agreugèron amb l'annexion de nòus estats a la federacion, e la possibilitat d'i enebir l'esclavatge. Abraham Lincoln, Candidat del Partit Republican, que s'opausava a l'esclavatge, foguèt elegit per president en 1860. Abans de prene lo poder, sèt estats esclaus declarèron lor secession dels Estats Units e formèron los Estats Confederats d'America. Pel govèrn federal, la secession èra illegala, e amb la Batalha de Fort Sumter, esclatèt la Guèrra Civila, e quatre estats s'apondèron mai a la Confederacion. L'Union —los estats qu'èran demorats en la federacion— declarava la libertat dels esclaus en avançar la siá armada cap al sud. Après la victòria de l'Union en 1865, tres esmendaments a la constitucion nòrd-americana assegurèron la libertat per gaireben quatre milions d'afroamericans qu'avián patit l'esclavatge. Lo catorzen esmendament los declarèt ciutadans, e lo quinzen lor autregèt lo drech al vòte. La guèrra aguèt per resultat indirècte una aumentacion del poder central. 

Après la guèrra, l'assassinat del president Lincoln radicalizèt las politicas de reconstruccion amb l'intencion de reintegrar e rebastir los estats vencuts del sud e i assegurar a l'encòp la libertat dels esclaus. La resolucion de l'eleccion presidenciala de 1876 marquèt la fin de la Reconstruccion e l'aprovacion de las Leis de Jim Crow. Pauc a pauc, los estats del sud aprovèron de leis que de manièra indirècta mas efectiva, empachavan que los negres poguèssen votar. Al nòrd, l'urbanizacion e una ondada massiva d'immigrants sens precedenta accelerèron l'industrializacion del país. Aquela ondada d'immigracion, que contunhèt fins en 1929, provesiguèt de man d'òbra per las entrepresas nòvas e transformèt la cultura americana. Los Estats Units crompèron Alaska a Russia en 1867, en acabant aital l'expansion continentala. Lo Massacre de Wounded Knee en 1890 foguèt lo darrièr conflicte de las guèrras amb los amerindis. En 1893, l'anciana monarquia nadiva del reialme de Hawaii foguèt depausada en còp d'Estat dirigit pels residents nòrd-americans, e l'archipèla foguèt annexat als Estats Units en 1898. Amb la victòria dels Estats Units en la Guèrra hispanoamericana sus Espanha, los Estats Units se consolidèron coma poténcia mondiala, e annexèron Puerto Rico e las Filipinas. Las Filipinas se faguèron independentas lo sègle seguent; Puerto Rico es a l'ora d'ara un Estat liure associat als Estats Units.

Quand la Primièra Guèrra Mondiala comencèt en 1914, los Estats Units se declarèron neutres. Los americans simpatizavan amb los britanics e los franceses, malgrat que fòrça ciutadans, la majoritat irlandesa e alemanda s'opausavan a l'intervencion dels Estats Units dins la guèrra. En 1917, los Estats Units se jonhèron als Aliats, qu'atenguèron la victòria pauc après. En refusant de s'implicar dins las questions europèas, lo Senat dels Estats Units ratifiquèt pas lo Tractat de Versalhas qu'establissiá la Liga de Nacions. Lo país contunhèt amb una politica d'unilateralisme e quitament d'isolament. En 1920, lo movement pels dreches de las femnas atenguèt que s'aprovès lo dètz-e-noven amendament a la constitucion qu'autrejava lo drech de vòte a las femnas. Lo govèrn autregèt la ciutadania als amerindis en 1924. 

Pendent lo decenni de 1920, los Estats Units coneguèron un periòde de prosperitat sens precedent amb un rapid creissença industriala rapida, que totun, culminèt en la casuda de la borsa de Wall Street en 1929 e lo començament de la Granda Depression, lo periòde economic pus grèu de l'istòria del país e del mond. La Granda Depression s'agreugèt per en causa de la catastròfa naturala del Dust Bowl, o la Conca de Povàses, coma se nomenèt l'airal central del país afectat per una grèva seria de tempèstas de povàses pendent gaireben tot lo decenni dels ans 1930. Après la siá eleccion coma president en 1932, Franklin Delano Roosevelt introdusiguèt un Nòu Pacte (lo New Deal), una sèria de politicas que permetián l'intervencion del govèrn en las questions economicas. La nacion se recuperèt pas plenament de la depression economica mas fins la mobilizacion industriala produsida per l'entrada del país dins la Segonda Guèrra Mondiala. Los Estats Units, neutres pendent los primièrs ans de la guèrra, comencèron de provesir de material de guèrra als aliats tre març de 1941. 

Lo 7 de decembre, 1941, los Estats Units se jonhèron als Aliats après l'atac japonés de Pearl Harbor. A causa de la mobilizacion de personas e las despensas industrialas pel bastiment d'armament, los Estats Units foguèron l'unic país aligat qu'en acabar la guèrra, èra pus ric e pas pus paure. Lo govèrn nòrd-american aprovèt lo Plan Marshall per'mor de sosténer economicament la reconstruccion d'Euròpa. Las reünions de Bretton Woods e Yalta establiguèron un nòu sistèma d'organizacion internacionala politica e economica. Los Estats Units fabriquèron la primièra arma nucleara e l'utilizèron sus Hiroshima e Nagasaki en agost de 1945. Lo Japon capitulèt lo 2 d'agost.

Los Estats Units e l'Union Sovietica s'afrontèron durant lo periòde dich de la Guèrra Freda e dominèron las questions militaras d'Euròpa mejançant l'OTAN e lo Pacte de Varsòvia. Los Estats Units promovián la democracia liberala e lo capitalisme, del temps que l'Union Sovietica promoviá lo comunisme e l'economia planificada pel govèrn central. Los Estats Units participèron a la Guèrra de Corèa de 1950 a 1953. Lo Senador Joseph McCarthy dirigiguèt una sèria d'investigacions anticomunistas. 

L'Union Sovietica lancèt la primièra nau espaciala tripulada per un uman, Iorii Gagarin, en 1961. Los Estats Units, coma responsa, investiguèron en recèrca matematica e scientifica; lo president John F. Kennedy declarèt que lo país deviá èsser lo primièr a arribar subre la luna, çò que faguèron en 1969. 

Los decennis seguents l'economia dels Estats Units cresquèt de manièra sostenguda. Lo movement dels dreches umans, dirigit per divèrses afroamericans eminents, coma Martin Luther King Jr., s'opausèt a la segregacion e la discriminacion raciala e culminèt amb l'abolicion de las Leis de Jim Crow. Après l'assassinat del president Kennedy en 1963, s'aprovèt l'Acte dels Dreches Civils en 1954. Los Estats Units, jos las administracions de Johnson e lo sieu successor, Richard Nixon, participèron a la Guèrra de Vietnam. 

Coma resultat de l'escandal de Watergate, en 1974 Nixon venguèt lo primièr president dels Estats Units a se demetre, per'mor de pas èsser acusat d'obstruccion a la justícia e d'abús de poder. Li succediguèt lo vicepresident Gerald Ford que li autregèt l'immunitat. Pendent l'administracion de Jimmy Carter, l'economia nòrd-americana aguèt una estagflacion. L'eleccion de Ronald Reagan marquèt lo començament d'un cambiament de las politicas socialas e economicas.

Pendent l'administracion de Bill Clinton los Estats Units visquèron l'expansion economica mai longa de l'istòria, del 1991 al 2001.

Las eleccions controvertidas del 2000 se resolguèron per una decision de la Cort Suprèma de Justícia que donèt la presidéncia a l'èx-governador de Tèxas, George W. Bush. Lo 11 de setembre de 2001, lo grop terrorista al-Qaida perpetrèt un atac contra las torres del World Trade Center a Nòva York e lo Pentagòn. Lo president Bush lancèt una guèrra contra lo terrorisme segon lo principi de la guèrra preventiva, ara coneguda coma la Doctrina Bush. A la fins de 2001, una coalicion internacionala dirigida pels Estats Units ocupèt Afganistan, en desrocant lo regim taliban e en destrusent totes los camps d'entrainament d'al-Qaida. Los talibans, totun, se reorganizèron e contunhan de lutar aferrissadament contra las fòrças de la coalicion.

En 2002, l'administracion de Bush demandèt un cambiament de regim e la dubertura d'Iraq als controladors nuclears de l'ONU. Sens lo supòrt de l'OTAN ni de las Nacions Unidas per realizar una intervencion militara, lo govèrn de Bush formèt una coalicion amb païses aliats e ocupèt Iraq en 2003, totjorn segon la teoria de la guèrra preventiva, en desrocant lo regim de Saddam Hussein. Malgrat la pression extèrna e intèrna, per que se'n retirèsson, los Estats Units e divèrses païses de la coalicion originala i an encara de tropas.

Las eleccions presidencialas de 2008 marcan una fita istorica pels Estats Units, en essent las primièras qu'un afroamerican i participa coma candidat d'un dels partits majoritaris —Barack Obama, del Partit Democrata—, e los segon comicis amb una femna coma candidata per la vicepresidéncia d'un autre partit majoritari —Sarah Palin, del Partit Republican. L'eleccion d'un politic afroamerican coma candidat per president dels Estats Units es venguda solament quaranta cinc ans après l'istoric discors de Martin Luther King lo 28 d'agost de 1963, en favor de l'egalitat entre totas las raças. Lo 4 de novembre de 2008, Obama ganhèt las eleccions presidencialas, e lo 20 de genièr de 2009, assumiguèt la carga e venguèt lo primièr president elegit afroamerican del país.

De veire: Lista dels presidents dels Estats Units d'America · Sistèma electoral dels Estats Units d'America

Los Estats Units son una entitat federala fòrça descentralizada constituïda de cinquanta estats relativament autonòms per endreçar sos afars enterns. Lo principi de la separacion dels poders caracteriza l'organizacion del poder central qu'es compausat:

L'organizacion intèrna dels estats de la federacion es generalament similara a aquela del govern central:

Los estats son fòrça autonòms e lo govern central a pas gaire de drechs per intervenir dirèctament dins los afars intèrns d'un estat. Aital, los domenis d'intervencion principals del govèrn central son los afars estrangièrs, la defensa e lo vòte de leis generalas somesas a la ratificacion de cada estat.

Los simbòls principals dels Estats Units son la bandièra escaissada Stars and Stripes, l'imne nacional The Star-Spangled Banner e la devisa In God We Trust.

Lo territòri dels Estats Units es devesit entre cinquanta estats e un districte federal situat a l'entorn de la capitala Washington. Los estats an una autonomia granda e son egalament devesits en comtats relativament autonòms. Totes los estats, levat l'Alaska e Hawaii, forman un blòt atenent situat entre Canadà e Mexic. Qualques terradors dins lo rèsta del mond son de dependéncias dels Estats Units sens aver l'estatut d'estats federals:

Lo govern federal a pas adoptat de lei definissant una lenga oficiala per los Estats Units. Dins los fachs, l'anglés es la lenga principala de las institucions e de la majoritat de la populacion. 30 an çaquela adoptat una lei au profiech de l'anglés, Hawaii a adoptat l'anglés e l'hawaian coma lenga oficialas e dos estats utilizan de facto doas lengas principalas : l'anglés e l'espanhòu au Nòu Mexic, l'anglés e lo francés en Loïsiana. En 2010, las lengas pus parladas per la populacion son l'anglés (80%), l'espanhòu (12,8%), lo chinés (2,9%), lei lengas indigenas (0,9%) e lo francés (0,5%).

Los Estats Units d'America son la primièra potencia mondiala. Son membres de las institucions internacionalas principalas coma l'ONU, qu'es membre fondator e membre permanent dau Conselh de Seguretat, l'OMC e l'OTAN. Tènon de relacions fòrça solidas amb Reialme Unit, Israèl, Japon, Corèa del Sud e Austràlia. De mai, fa partida d'una zona d'escambis desliures amb Canadà e Mexic dicha NAFTA. Enfin, divèrsei país coma Alemanha o Corèa del Sud aculhisson de basas militaras estatsunidencas permanentas.

Dempuei 2001, los afars estrangièrs estatsunidencs son fòrça pertocadas per la lucha còntra los movements islamistas magerament en Afganistan (invasion dau país en 2001) e dins l'Orient Mejan (Iraq, Yemen...). Pasmens, aquela politica se tustèt a una oposicion de las popolacions localas e los Estats Units son engatjats dins divèrsei guèrras localas e los movements islamistas de la region son totjorn actifs.

Las fòrças armadas de los Estats Units d'America forman l'armada mai potenta amb 1,38 milions de soldats, un budget de 528 miliards de dolars que representa 46% de las mesas mondialas e 770 installacions majoras sus totes los continents levat d'Antartida. L'armada es comandada per lo President dels Estats Units. En 2010, es devesida entre cinc brancas principalas:

La màger part d'aqueles equipaments son fòrça modèrns e lo país ten tanben un arsenal nuclear important amb mai de  ogivas en setembre de 2009.

De veire: Economia dels Estats Units

L'agricultura estatsunidenca es la primièra del monde ambé l'Union Europèa. Es fòrça modèrna e utilizava en 2004 1,7% de la populacion activa. Sos produccions principalas son l'elevatge (bovins, porcins...) e la cultura del tabat, de las cerealas, del coton e dels fruches. Pasmens, aquel modèl d'agricultura intensiva causa de prejudicis importants per l'environament e a d'efièchs marrits sus la qualitat de l'aiga. Per exemple, en 2000, un estudi del govern central aviá notat la preséncia de pollucion dins 39% dels rius e 45% dels lacs estatsunidencs.

Dins lo domeni minièr, leis Estats Units fan partida dels productors principaus de fòrça ressorsas importantas coma lo caolin (1 reng mondial), lo magnèsi (1 reng mondial), lo carbon (2 reng mondial), lo petròli (2 reng mondial), lo gas naturel (2 reng mondial), l'aur (2 reng mondial), lo coire (2 reng mondial), lo plomb (3 reng mondial), lo titane (4 reng mondial) o lo fèrre (7 reng mondial). Lo taus de cubertura energetica èra egala a 72,7% en 2003.

Lo sector secondari estatsunidenc utilizava en 2004 20,8% de la populacion activa. Coma l'agricultura, es un sector modern. Es principalament concentrat dins cinc estats que son la Califòrnia, l'Ohio, l'Illinois, lo Michigan e la Pensilvània. Un nombre grand de companhiás internacionalas majoras son basadas sus lo terrador estatsunidenc:

Lei servicis son lo centre de l'economia estatsunidenca amb 77,4% de la populacion activa e 72% del PIB anual. Son caracterizats per l'importància dels sectors de la santat (15,3% del PIB) e de la finança. Los cambis comercials amb los país estrangiers son fòrça desequilibrats e los Estats Units an una deute publica fòrça important qu'es la premièra del monde. Mentretant, la soliditat e la reputacion de l'economia estatsunidenca permet au govern de contuniar aisidament d'empruntar de l'argent.

Gràcias a de budgets fòrça importants e un retum dens d'universitats e d'estructuras de recerca fondamentala o de recerca e desvolopament, los Estats Units son la primièra potencia scientifica mondiala. Lo sector es caracterizat per l'importància donat a la recerca militara que representava en 2004 55% de las despensas publicas.




#Article 59: Iemèn (2755 words)


Iemèn (oficialament la Republica de Iemèn)  (en arab اليمن, al-Yaman, o الجمهورية اليمنية, al-Jumhūriyya al-Yamaniyya), es un país de la Peninsula Aràbia que confronta l'Arabia Saudita al nòrd, e Oman a l'èst.

La capitala es Sanaa.

Lo gentilici es iemenita .

Lei traças umanas pus ancianas conegudas en Iemèn datan d'au mens  ans (Hadramaut). L'agricultura e lo norrigatge apareguèron probable vèrs  av. JC dins lo nòrd-oèst. Puei, se difusèron dins lo rèsta dau país entraïnant la formacion de vilatges agricòlas e de rets d'aigatge. L'Edat dau Bronze durèt de  a  av. JC. Durant aqueu periòde, de populacions semitas, originaris dau nòrd, s'installèron pauc a pauc dins la region. A partir de  av. JC, foguèron a l'origina dei premierei reiaumes estructurats de l'istòria iemenita.

Dau millenari I av. JC au sègle VII ap. JC, plusors estats se succediguèron en Iemèn. Forman un ensems culturau dich civilizacion sud-arabica preislamica. Aparegut vèrs 800 av. JC, lo reiaume de Saba es lo pus conegut en causa dau racònte biblic de la visita de la rèine de Saba a la cort dau rèi Salamon. Sa capitala, Marib, èra dotada d'un engenhós sistèma d'aigatge qu'assegurèt sa prosperitat fins au sègle IV ap. JC. Son declin foguèt entraïnat per l'establiment de l'Empèri Roman que permetèt de securizar leis itineraris caravaniers d'Arabia. Ansin, lei reiaumes iemenitas, que son economia èra en partida basada sus lo trafec maritim entre la Mar Roja e l'Ocean Indian, conoguèron una crisi importanta au sègle III ap. JC.

Durant la premiera mitat dau sègle IV, la crisi de Iemèn s'agravèt ambé lo declin de Marib que son ret d'aigatge èra plus entretengut. La dominacion dau reiaume de Saba foguèt ansin remplaçada per aquela dau Reiaume de Himiar. Situat dins lo sud-oèst dau Iemèn actuau, aquel estat capitèt d'estendre son territòri fins au centre d'Arabia. Pasmens, aqueu reiaume foguèt rapidament minat per de conflictes religiós entre jusieus e crestians. Vèrs 525, lei persecucions dau rèi Yusuf As'ar Yath'ar còntra lei crestians entraïnèron una intervencion d'Aksum qu'ocupèt lo país fins ais annadas 570. Dins aquò, la preséncia etiopiana foguèt mau acceptada per una partida de la populacion que se revoutèt regularament. Vèrs 575, aquela agitacion favorizèt una invasion sassanida. Iemèn venguèt donc una satrapia persa. Dins aquò, a l'eissida d'un sègle de combats, son sistèma d'aigatge èra en roïna e plusors regions agricòlas dau centre, especialament aquela de Marib, èran a disparéisser.

L'islamizacion de Iemèn foguèt rapida e èra ja ben avançada a la mòrt de Maomet. S'acompanhèt de l'avançada vèrs lo sud de tribüs arabas e de l'arabi. Aquò suscitèt de tensions après la mòrt dau Profèta e certanei tribüs iemenitas assaièron de rebutar la religion novèla. Aquelei temptativas entraïnèron una repression violenta, especialament dins lei regions sud. Pasmens, en caua de sa situacion periferica, Iemèn interessèt gaire lei califas successius. Ansin, lo país venguèt rapidament autonòm.

En 822, la manca d'interès dau poder centrau per Iemèn favorizèt la revòuta d'un governador locau dich Muhammad ibn Abdullah ibn Ziyad. Capitèt de conquistar la màger part dau reiaume antic de Himiar. Pauc a pauc, son exemple foguèt imitat per d'autrei caps locaus que fondèron de principats independents. Vèrs 893, Yahya ibn Husayn, lo cap de la secta zaidita, una branca dau chiisme, prenguèt lo contraròtle de Sada. I fondèt una monarquia teocratica basada sus lei principis dau zaidisme, es a dire un estat dirigit per un successor d'Ali que dèu èsser piós, sabent e guerrier. Reinèt fins a 911 e estendiguèt son influéncia sus la region de Najran. Ansin, lei tèrras autas de Iemèn venguèron pauc a pauc lo bastion dau zaidisme.

Dins lo corrent dau sègle X, leis estats iemenitas deguèron rebutar plusors temptativas d'invasion fatimidas. En 1037, un cap locau dich Ali al-Sulayhi aprofichèt aquela situacion per conquistar la màger part de Himiar « au nom dei Fatimidas ». Installèt sa capitala a Sanaa e comencèt una lònga guèrra còntra lei zaiditas que son imam foguèt tuat sus lo prat batalhier en 1052. Puei, estendiguèt son influéncia fins a Hedjaz.

La dinastia sulayhida dominèt Iemèn fins a 1174. Pasmens, la prosperitat dau país atraguèt Turanchah, lo fraire de Saladin. En 1174, desbarquèt amb una armada aiubida e ocupèt aisament Sanaa, Zabid e Adèn avans d'installar sa capitala a Taizz. Capitèt d'unificar Iemèn — franc dei regions montanhosas tengudas per lei zaiditas e dau territòri de  quauquei tribüs d'Hadramut — sota sa direccion. En 1181, Turanchah s'entornèt en Egipte e laissèt Iemèn a son fraire Tughtakin ibn Ayyub (1182-1197). Son rèine permetèt d'establir un estat fòrt dotat d'una marina militara eficaça. Dins aquò, après sa mòrt, sei successors conoguèron de dificultats importantas e la dinastia aiubida de Iemèn dispareguèt en 1229.

Après la mòrt dau darrier sobeiran aiubida en 1229, un governador d'origina turcmèna, dich Umar ibn al-Rasul, prenguèt lo poder, rompèt amb Egipte e fondèt la dinastia rasulida que dirigiguèt lo país fins a 1454. Durant aqueu periòde, Taizz venguèt un important centre culturau e religiós. Poissança maritima e comerciala importanta, la dinastia entretenguèt de relacions diplomaticas ambé China, Pèrsia, Ceilan e Índia. Enfin, foguèt pron poderós per impausar lo sunisme dins tot lo país levat dei montanhas zaiditas.

Pasmens, lei trèbols que se debanron a La Mèca dins lo corrent dau sègle XIV permetèron ai Mamelocs d'intervenir en Arabia. Lei Rasulidas comencèron alora de declinar en causa de la corrupcion de sa cort e de la concurréncia entre marchands egipcians e iemenitas. En mai d'aquò, après un brèu redreiçament durant lo rèine d'Ahmad ibn Ismail (vèrs 1400-1421), la dinastia foguèt afeblida per de trèbols intèrnes, de revòutas d'esclaus e per la pèsta. Dispareguèt ansin en 1454. Dins lo nòrd, foguèt remplaçada per lei zaiditas e, dins lo sud, per la dinastia tahirida fondada per lo governador d'Aden.

Au començament dau sègle XVI, lei Portugués ataquèron Adèn en 1503 e en 1513. Aquò entraïnèt una reaccion deis Otomans que decidèron de prendre lo contraròtle de Iemèn. Pasmens, se turtèron a una resisténcia acarnada e lei soudats turcs aguèron de dificultats per se mantenir dins la region. Sa situacion s'agravèt ambé l'unificacion dei tribüs dau nòrd per l'imam zaidita Mansur al-Qasim (1597-1620). Ansin, en 1636, lei zaiditas avián expulsat la màger part dei garnisons turcas e conquistat una partida dau sud d'Arabia, compres Dhofar e Asir.

Lei zaiditas gardèron lo contraròtle dau nòrd de Iemèn fins a 1962. Pasmens, aquela dominacion foguèt largament contestada per de tribüs localas e per de còntra-ofensivas otomanas. La principala foguèt fisada a l'Egipcian Mehemet Ali (1805-1848) e a sei successors. Pasmens, lei soudats egipcians mau capitèron d'ocupar lei tèrras autas e sa preséncia demorèt fragila.

Dins lo corrent dau sègle XIX, lei Britanics assaièron de trobar d'escalas seguras lòng de la rota maritima deis Índias. Ansin, en 1839, prenguèron lo contraròtle d'Aden que venguèt rapidament un important centre economic dins la region. Puei, establiguèron de protectorat ambé lei tribüs de Socotra e d'Hadramut. En 1904, lo limit deis esfèras d'influéncias turca e britanica foguèt fixat per un acòrd entre Londres e Constantinòble. Foguèt a l'origina de la futura frontiera entre lei dos Iemèn.

Pauc a pauc, Aden comencèt de s'industrializar, çò que favorizèt l'aparicion d'un proletariat urban sensible ais idèas modèrnas (nacionalisme, socialisme...). Ansin, en 1947, après de grèvas e d'esmogudas violentas, lei Britanics decidèron de preparar l'independéncia de sei protectorats iemenitas.

Elegit imam en 1891, lo zaidita Muhammad Hamid al-Din (1891-1904) tornèt començar de luchar còntra leis Otomans. Sei victòrias demeniguèron lo prestigi dei Turcs que mobilizèron fins a  òmes en Iemèn. Après sa mòrt, son fiu Yahya Muhammad Hamid ed-Din (1904-1948) e enregistrèt mai d'un succès. Ansin, en 1911, leis Otoman reconoguèron son autonòmia e li fisèron la defensa dei territòris iemenitas. Purament nominala, aquela tutèla dispareguèt ambé l'Empèri Otoman a l'eissida de la Premiera Guèrra Mondiala.

De 1911 a 1948, l'imam Yahya capitèt de mantenir l'independéncia dau Nòrd en despiech de la multiplicacion dei menaças. D'efèct, son refús de reconóisser lo partiment de Iemèn eissit de l'acòrd turcobritanic li alienèt Londres e d'escaramochas aguèron luòc sus la frontiera sud fins a 1928. Pasmens, lo perilh pus important se situava au nòrd ont Ibn Saud èra a unificar la màger part d'Arabia sota sa direccion. Entre 1920 e 1926, leis Iemenitas perdiguèron la màger part d'Asir. En 1934, una guèrra novèla s'acabèt per una desfacha suplementària de Iemèn que deguèt signar lo tractat de Taëf. Aqueu tractat laissèt Asir ai Saudians (franc de la region de Hodeida) per un periòde de vint ans.

Après aquelei conflictes, Yahya adoptèt una politica isolacionista. En parallèl, renforcèt son poder, çò que mau contentèt lei caps de tribüs e lei captaus. Pasmens, aquò empachèt pas la formacion d'un grop de joves convencuts de la necessitat de modernizar lo país. Foguèron ansin a l'origina de l'assassinat de l'imam en 1948.

Ahmad ben Yahya (1948-1961) succediguèt a son paire e transferiguèt la capitala a Taizz. Assaièt de modernizar lo país, especialament l'armada, e establiguèt de relacions ambé lei Sovietics e lei Chinés. En 1958, acceptèt tanben de formar una federacion amb Egipte e Siria. Après sa mòrt, en setembre de 1962, lo país conoguèt una crisi grèva e una guèrra civila opausèt lei republicans (oficiers formats en Egipte, elèits urbans, sunitas...) ai « realistas » (l'imam Muhammad al-Badr, tribüs zaiditas, elèits tradicionaus...). Egipte sostenguèt lo premier camp e mandèt un còrs expedicionari per l'ajudar mentre que l'Arabia Saudita financèt lei partisans de l'imam.

L'armada egipciana capitèt de conquistar lei tèrras bassas mai lei zaiditas utilizèron tornarmai sei bastions montanhós per resistir. En 1967, lei soudats egipcians se retirèron après lo desastre de la Guèrra dei Sièis Jorns. Aquò permetèt ai zaiditas moderats de prendre l'avantatge. En 1970, acceptèron de gardar un regime republican — fòrça feble — en cambi dau mantenement d'una autonòmia fòrça importanta per lei tribüs.

Desirós de quitar lo sud de Iemèn après la Segonda Guèrra Mondiala, lei Britanics assaièron de gropar sei protectorats de la region au sen d'una federacion unica. Pasmens, plusors sultans refusèron, çò qu'entraïnèt una insureccion en 1963. Londres decidèt de la reprimir militarament mai lei combats permetèron sustot a la guerilha dau Frònt de Liberacion Nacionau d'aquistar l'experiéncia de la guèrra modèrna. En 1966, lassat d'aquela guèrra, lo Reiaume Unit anoncièt son intencion de se retirar de Iemèn avans 1968. Lo projècte de federacion s'afondrèt donc ambé leis avançadas de la guerilha. Finalament, lo 29 de novembre, lei Britanics laissèron lo poder au FLN que proclamèt la fondacion de la Republica Populara dau Iemèn dau Sud.

Lei dos Iemèn coexistiguèron fins a 1990. Au Nòrd, après un còp d'estat e dos assassinats de presidents 1973 e 1978, se metèt en plaça un regime dominat per lei militars dau coronèu Ali Abdallah Saleh. Au Sud, un partit comunista unic engatjèt de reformas importantas (reforma agrària, laïcitat...). En 1979, signèt un tractat d'amistat ambé l'Union Sovietica.

La reünificacion èra l'objectiu oficiau de la diplomacia dei dos estats e una brèva guèrra leis opausèt en 1972. Pasmens, en fòra d'aqueu conflicte, l'afrontament entre lo Nòrd e lo Sud demorèt limitat. En genier de 1986, lo Sud conoguèt una crisi grèva en causa d'una temptativa mancada de purga au sen dau partit. Aquò entraïnèt una guèrra civila d'un mes que causèt de destruccions considerables an Adèn e tuèt aperaquí  personas.

La meteissa annada, lei negociacions regardant la reünificacion tornèron prendre. S'acabèron amb un acòrd de fusion qu'intrèt en vigor lo 22 de mai de 1990. Lei dos partits au poder avans la fusion, lo Congrès generau popular au Nòrd e lo Partit socialista iemenita au Sud, se partejèron lo poder.

En 1991, Iemèn refusèt de jónher la coalicion estatsunidenca que defendiguèt l'Arabia Saudita. Aquò suscitèt de tensions vivas ambé Riyad que decidèt d'expulsar de centenaus de trabalhaires iemenitas (au mens ) de son territòri. Puei, la crisi regardèt tornarmai la definicion dei frontieras entre lei dos país. Ansin, lo tractat de Taëf (renovelat en 1954 e en 1974 per vint ans suplementaris) foguèt solament reconduch en 1995.

D'aqueu temps, Iemèn adoptèt una constitucion en mai de 1991 que restaurèt lo multipartisme. Pasmens, la campanha deis eleccions legislativas foguèt marcat per una multiplicacion deis assassinats de quadres dau PSY. Aquò suscitèt de tensions entre lo president Saleh, sospichat de voler afeblir son rivau, e lei comunistas dau Sud sospichats de volar retardar lo vòte per defugir una desfacha electorala. L'escrutinh se debanèt finalament en abriu de 1993 e veguèt efectivament una victòria dau president e de seis aliats islamistas.

Après lei legislativas de 1993, lei tensions aumentèron entre lo Nòrd e lo Sud e d'escaramochas opausèron lei doas armadas qu'avián gardat una organizacion separada. En abriu de 1994, aquelei combats se transformèron en guèrra vertadiera e lo Sud assaièt de restablir son independéncia. Pasmens, en julhet, Adèn foguèt ocupada per lei nordistas après un sètge de plusors setmanas e lei caps de l'insureccion deguèron s'exilar (principalament en Arabia Saudita).

Après la guèrra civila de 1994, lo Iemèn reünificat demorèt un estat feble minat per la corrupcion, la criminalitat (raubaments d'estrangiers...) e l'agitacion dei tribüs. Après leis atemptats de setembre de 2001, Saleh deguèt cedir ais exigéncias deis Estats Units d'America e redurre l'influéncia de seis aliats islamistas que gropavan un nombre important de veterans « afgans ». Pasmens, aquò li alienèt una partida de la populacion e de l'elèit qu'èra favorable ais integristas.

En mai d'aquò, la dominacion dau Congrès generau dau pòble de Saleh comencèt d'èsser contestada per de violéncias durant leis eleccions, especialament en febrier de 2001. Enfin, dins lo nòrd, de tensions grèvas opausèron plusors tribüs zaiditas au govèrn centrau. D'efèct, dempuei leis annadas 1990, un poderós movement de renaissença culturala, fondat per Hussein al-Houthi, animava lei tribüs pus septentrionalas. Ostil au salafisme defendut per lei Saudians e certanei sunitas iemenitas, aqueu movement foguèt accusat de sostenir la restauracion de la monarquia zaidita. Au començament deis annadas 2000, de combats opausèron partisans d'al-Houthi e soudats iemenitas marcant lo començament d'un lòng procès d'afondrament dau país.

La repression dau movement hutista foguèt pas aisada maugrat una gròssa ofensiva militara que tuèt Hussein al-Houthi en 2004. D'efèct, après divèrsei temptativas de negociacions, lei combats tornèron començar en 2008 e leis insurgents capitèron de resistir dins lo nòrd montanhós. D'aqueu temps, la concentracion dei fòrças iemenitas dins lei regions zaiditas aviá favorizat l'emergéncia de movements rebèls ò islamistas dins lo rèsta, especialament dins lo Sud e en Hadramut, çò qu'entraïnèt una intervencion aeriana estatsunidenca per eliminar lei caps de l'organizacion Al-Qaïda.

Afeblit e descreditat per aquelei reviradas, lo president Saleh foguèt fòrça contestat durant la Prima Araba en 2011. Abandonat per seis aliats, foguèt finalament obligat de demissionar en decembre en cambi de son immunitat. Mau acceptat per lei manifestants, aquel acòrd entraïnèt de trèbols novèus que permetèron ais islamistas d'Al-Qaïda de renfòrçar sa preséncia. Pasmens, a partir de 2013, lei combats principaus se concentrèron dins lo nòrd onte lei zaiditas èran a progressar, gràcias au sostèn d'èx-aliats de Saleh (qu'èra eu meteis d'origina zaidita). Marcat per de pausas liadas a de negocacions mancadas, aquela avançada permetèt ais insurgents de prendre la capitala e d'ocupar la màger part de l'ancian Iemèn dau Nòrd.

Lo govèrn descaigut d'Abd Rabbo Mansour Hadi se retirèt a Riyad. Per empachar la formacion d'un estat dominat per lei zaiditas, lei Saudians decidèron alora d'organizar una coalicion de país sunitas, sostenguda per leis Occidentaus, per tornar conquistar lo país. Pasmens, en despiech de la represa d'Aden, la còntra-ofensiva conoís a l'ora d'ara de dificultats considerablas. D'efèct, l'armada iemenita, totjorn largament fidèla a Saleh, e lei hutistas foguèron capables d'infligir plusors desfachas ai fòrças saudianas. En 2016, formèron un conseu revolucionari que teniá lo contraròtle dei dos tèrç dau Nòrd. De son caire, lei fòrças dau govèrn d'Aden e de la coalicion saudiana èran mestressa dau litorau, dau centre-oèst e dei regions orientalas. Enfin, Al-Qaïda demorava poderós dins lo centre-èst.

Lo país es una republica parlamentària.

L'agricultura es variada, mas aprofècha mens de 10% del territòri. I a de coitius de vinha e d'arbres frucheras de clima temperat e tropical (palmièr de dàtils), camps de granatges, que predominan entre el lo sorgo, lo blat, l'òrdi e lo milh, los legums, las trufas, las oleaginosas (sesam e coton), las ortalécias, lo cafè e lo tabac. I a una modèsta importància l'elevatge e la pesca. La mineracion extrai carbon, sal e pèira, e actualament l'aur e d'autras mineralas metallics e, sustot, de petròli. I a d'indústrias d'alimentacion, de compausats quimics, de ciment e bastiment, e una importanta rafineriá de petròli a Adèn, vila que dispausa tanben d'un dels pòrts pus destacats de l'Arabia.




#Article 60: Iran (7635 words)


Iran (en persan: ايران) o oficialament la Republica Islamica d'Iran es un país de l'Orient Mejan. Fins a 1935 èra conegut coma Pèrsia. 

Fa frontièra amb los païses seguents: Turcmenistan, Afganistan e Paquistan a l'èst; Iraq, Turquia, Azerbaitjan e Armenia a l'oèst. Al nòrd es banhat per la Mar Caspiana e al sud pel Golf Persic, que s'i trapa l'estrech d'Ormuz.

La capitala es Teheran.

Lo gentilici es iranian -a.

Lei vestigis pus ancians d'ocupacion umana descubèrts en Iran datan de  ans e son situats dins lo sud-èst dau país. Puei, unei vestigis neolitics mostran l'emergéncia progressiva d'una societat agricòla a partir dei millenis VII e VI avC. La metallurgia sembla aparéisser vèrs la fin dau milleni V avC dins la region de Susa que va venir lo centre de la civilizacion elamita. L'escritura e lei premierei vilas apareguèron, totjorn dins la region de Susa, au milleni III avC. 

L'Empèri Elamita venguèt una poissança importanta de la region. Fins a sa destruccion per leis Assirians au sègle VII avC, aguèt de relacions mai o mens conflictualas ambé lei civilizacions de Mesopotamia. Èra dominat per lei vilas de Susa e d'Anshan. Mai d'un còp, leis Elamitas capitèron d'ocupar una partida de Mesopotamia e aguèron un ròtle important dins l'afondrament de la Tresena dinastia d'Ur en 2004 avC ò dins la disparicion de la dinastia kasita de Babilònia au sègle XII avC. Pasmens, fuguèron tanben de còps vencuts e parcialament ocupats per lei Mesopotamians.

Aprofichant l'afebliment elamita, divèrsei pòbles migrèron vèrs lo plan iranian dins lo corrent dei premiers sègles dau milleni I avC. Ansin, vèrs lo sègle VII avC, lei Medes ocupèron la màger part de la region e venguèron una poissança importanta enemiga deis Assirians que dominavan Mesopotamia. Aliats ai Babilonians, capitèron de conquistar e de destrurre l'Empèri Assirian entre 614 e 609 avC e formèron lo premier empèri centrat sus lo plan iranian. De combats còntra leis Escites permetèron de conquistar lo nòrd-oèst de l'Iran modèrne e Anatolia fuguèt finalament partejada ambé lei Lidians. Pasmens, en 559, un còp d'estat menat per lo Pèrsa Cir II lo Gran, rèi d'Anshan e vassau dei Medes, entraïnèt la fin de la dinastia dei Medes e son remplaçament per leis Aquemenidas. Una partida de l'aristocràcia dei Medes deviá probablament sostenir lo complòt car gardèt son influéncia sus leis afaires de l'estat.

Lo rèine de Cir II lo Gran (vèrs 559-529 avC) permetèt d'unificar l'empèri mede e de fondar lo premier Empèri Pèrsa après lei conquistas de Lidia, de Babilònia e d'una partida de l'Asia Centrala. Au contrari deis Assirians, lei Pèrsas s'ocupèron d'integrar lei pòbles vencuts au sen de l'administracion imperiala e laissèron una autonòmia importanta ais autoritats localas. Aquò limitèt un pauc lei revòutas — fòrça frequentas durant lo periòde assirian — e permetèt ai successors de Cir II de contuniar una politica d'expansion territòriala. A son apogèu, l'Empèri s'estendiguèt sus leis estats actuaus d'Iran, d'Iraq, d'Armenia, d'Afganistan, de Turquia, de Bulgaria, d'Israèl, de Liban, de Jordania, d'Egipte, de Siria e sus una partida de Grècia, d'Arabia Saudita e de Paquistan. Pasmens, lei desfachas còntra lei ciutats-estats grègas (Guèrras Medicas) marquèron lei limits de la poissança d'un empèri que fuguèt finalament pas capable d'unificar d'un biais eficaç de soudats d'origina diferenta e tanben pas capable de dominar un pòble refusant la senhoriá — de còps solament teorica en causa de l'alunchament — dau poder centrau pèrsa. A partir dau rèine de Xerxes I (486-465 avC), leis Aquemenidas fuguèron subretot obligats de defendre l'empèri còntra quauquei revòutas localas e leis expedicions militaras organizadas per lei Grècs o leis Escites, pòble nomada de l'Asia Centrala. Divèrsei complòts au sen de la dinastia imperiala e de la Cort aumentèron lei dificultats de la dinastia que son poder declinèt pauc a pauc dins lo corrent dau sègle IV avC.

L'Empèri Aquemenida s'afondrèt de 334 a 330 en fàcia de l'invasion dei tropas macedonianas d'Alexandre lo Grand. D'efèct, ja afeblit per de divisions intèrnas, Darius III (336-330 avC) deviá totjorn faciar la dificultat d'assemblar de pòbles diferents per formar una armada coerenta e èra presonier de concepcions tacticas perimidas còntra la falanja grèga. Ansin, la conquista de la mitat occidentala de l'Empèri fuguèt quasi una promenada militara que necessitèt solament tres batalhas importantas (Lo Granic, Issos, Gaugamèlas) e un sètge malaisat (Tir). La màger part dei governadors pèrsas, franc d'aquelei de Caucàs que venguèron independents, preferiguèron negociar ambé lo venceire e capitulèron rapidament. Ansin, après la revirada de la resisténcia desesperada de sei darrierei fòrças ai Portaus Persics, Darius III fuguèt assassinat e Alexandre poguèt se proclamar son successor.

De 330 a 324 avC, la conquista de la mitat orientala de l'Empèri Aquemenida fuguèt pus malaisada car certanei populacions i opausèron una resisténcia vertadiera. Ansin, Bactriana fuguèt parcialament conquistada e Alexandre poguèt solament s'assegurar dau contraròtle dei vilas principalas. Puei, de lòng d'Indus, sei tropas subiguèron de pèrdas importantas per arrestar lei cargas deis elefants indians durant la batalha de l'Hidaspes. Alexandre deguèt finalament se contentar d'establir sa senhoriá sus la region e de se retirar. Moriguèt a Babilònia en 323 avC.

Son empèri fuguèt partejat entre sei generaus. La màger part de l'Empèri Aquemenida, levat d'Egipte e d'una partida d'Anatolia, venguèt lo reiaume de Seleuc Nicator que fondèt l'Empèri Seleucida. Tre sa fondacion, aquel estat aguèt de dificultats per contraròtlar lo plan iranian e lei províncias orientalas de l'empèri. De mai, franc d'Antíoc III (223-187 avC), la màger part dei sobeirans seleucidas fuguèron afeblits per de crisis de succession e per de guèrras entre estats grècs. Lei regions orientalas de l'empèri fuguèron donc pauc a pauc conquistadas per lei Parts e, en 160 avC, l'Empèri Seleucida èra vengut un reiaume sirian que subreviquèt fins 64 avC.

Au sègle III avC, l'estèpa asiatica conoguèt una tièra de migracions intèrnas e certanei pòbles nomadas se dirigiguèron vèrs lo plan iranian. Lei Parts fuguèron lo pus important. S'installèron au nòrd-èst de l'Iran actuau e aprofichèron lo declin progressiu de l'Empèri Seleucida per s'estendre pauc a pauc vèrs l'oèst. Lo plan iranian fuguèt totalament ocupat a partir dau sègle II avC. Pasmens, aquò fuguèt la fin dei grandei conquistas partas e lei frontieras s'estabilizéron au sègle I avC. 

Au sègle I avC, l'arribada dei Romans dins lei regions orientalas de la Mar Mediterranèa marquèt la fin dei progrès parts vèrs l'oèst. Dins lei regions orientalas de l'Empèri, de migracions novèlas de pòbles nomadas asiatics entraïnèt una pression militara importanta e s'acabèt per l'abandon de l'Afganistan modèrn. Lo plan iranian venguèt donc lo centre de l'Empèri Part qu'installèt sa capitala a Ctesifont per susvelhar sa frontiera occidentala. D'efèct, unei guèrras se debanèron entre lei Romans e lei Parts, magerament per lo contraròtle d'Armenia. Dins aquò, maugrat de batalhas resclantissentas, coma la batalha de Carrhes en 53 avC ò la campanha de Mesopotamia de Trajan de 116, lei dos camps mau capitèron d'averar una victòria decisiva e, fin finala, lo limit entre lei dos empèris demorèt establa.

Relativament mau conegut en causa de la manca de documents escrichs, lo periòde part veguèt la fondacion, o la refondacion, d'unei vilas novèlas coma Merv, Ctesifont e Firuzabad, la perseguida de l'evolucion de l'art ellenistic introduch per la conquista macedoniana e lo desvolopament de divèrsei corrents religiós o filosics que venguèron importants durant lo periòde sassanida. Lo sègle II veguèt lo declin de la dinastia parta en causa de complòts intèrns e de la contuniacion dei guèrras còntra lei Romans. De 224 a 226, la revòuta d'Ardachir I (224-241), vassau poderós dei regions de Susa e d'Isfahan, entraïnèt la casuda de la dinastia e son remplaçament per lei Sassanidas.

Lo remplaçament dei Parts per lei Sassanidas entraïnèt una contuniacion de la politica estrangiera e lo començament d'una tièra de reformas intèrnas. Ansin, se debanèron de guèrras novèlas còntra l'Empèri Roman que s'acabèron per lo mantenement dau statu quo maugrat la victòria d'Edessa en 260 e la captura de l'emperaire Valerian. En revènge, sus lei frontieras orientalas, lei Sassanidas prenguèron pauc a pauc l'avantatge sus lei Kochans e vassalizèron lei regions entre lo limit oèst dau plan orientau e l'Índia modèrna. Enfin, au sen de l'empèri, Shapur I (241-272), segond sobeiran sassanida, reorganizèt l'administracion e leis afaires religiós.

Lei successors de Shapur I fuguèron mens capables e lei Romans aprofichèron la situacion per impausar la signatura d'un tractat de patz de quaranta annadas en 298 durant lo rèine de Narsès (293-302). Shapur II (309-379) capitèt de redreiçar la poissança de l'Empèri gràcias a sei victòrias còntra lei Kochans e a sa resisténcia ai Romans arribats dins la region de Ctesifont en 363. 

A partir dau sègle V, lo començament deis invasions dei Huns Blancs venguèron una menaça novèla e Peroz I (457-484) deguèt se defendre. Pasmens, fuguèt capturat en 466 e, après sa liberacion, finalament tuat en 484 . Afganistan, la region de Merv e una partida de Khorasan fuguèron abandonats après aquelei reviradas e fins au començament dau sègle VI, lei Sassanidas deguèron pagar un tribút important ais envaïsseires. La segonda mitat dau sègle V fuguèt tanben caracterizada per una tièra de crisis intèrnas coma la famina de 464-471. Aquò entraïnèt una insureccion de la populacion e una crisi de succession en 497-499.

Lo darrier redreiçament de l'Empèri Sassanida se debanèt durant lo rèine de Cosrau I (531-578). Militarament, obtenguèt un tribút de l'emperaire bizantin Justinian I (527-565) en cambi d'una trèva e s'alièt ambé lei Tujues per destrurre lei Huns Blancs entre 562 e 568. Pasmens, aquela aliança èra fragila e Sassanidas e Tujues, sostenguts per lei Bizantins, venguèron rapidament enemics. De 588 a 589, leis invasions dei Tujues fuguèron arrestats e, en 602, acomencèt una guèrra lònga e acarnada còntra lei Bizantins. En 614, lei Sassanidas ocupèron Jerusalèm e intrèron en Egipte e en Anatolia onte Constantinòple deguèt faciar un sètge malaisat en 626. Dins aquò, l'emperaire bizantin Heraclius (610-641) reorganizèt sei territòris e aprofichèt lei divisions entre lei princes de l'Anatolia orientala per formar una armada importanta e esquichar lei Sassanidas a Niniva a 628. La guèrra s'acabèt per la restauracion dei frontieras de 602 e per un afebliment major dei dos empèris que devián faciar lei premiereis invasions deis Arabis musulmans.

La conquista arabia de Pèrsia acomencèt après la repression dei revòutas consecutivas a la mòrt de Maomet. Fòrça afeblit per la guèrra Bizantinosassanida de 602-628, l'Empèri Sassanida fuguèt rapidament en dificultat. Tre 633, lei tribús arabias vassalas fuguèron somesas per leis armadas musulmanas que contunièron d'avançar en direccion de Pèrsia. Inicialament blocats, leis Arabis fuguèron venceires a Buwayd (635) e an al-Qadisiyya (636). Ctesifont tombèt en 637 e lei darrierei fòrças sassanidas importantas fuguèron anientadas a Nehavend en 642. Après aquela revirada, lo darrier sobeiran sassanida, Yazdgart III (632-651), fugiguèt per assaiar d'organizar una armada novèla mai, coma Darius III còntra Alexandre, fuguèt finalament assassinat per un vassau a Merv.

Après aqueu succès, lei Musulmans fuguèron ocupats per la succession d'Ali e la guèrra civila entre lei partisans deis Omeias — que formèron lei sunitas — e lei deis eiretiers d'Ali — que formèron lei chiitas. Mesopotomia e la mitat occidentala de Pèrsia fuguèron lo teatre principau d'aquelei guèrras civilas. Aquò fragilizèt la dominacion arabia sus lo plan iranian que venguèt lo refugi de divèrseis opausants e lo luòc de revòutas quasi continualas. L'insureccion decisiva acomencèt en genier de 748 quand Abu Muslim capitèt d'unificar lei maucontents e de conquistar Merv au profiech deis Abbassidas. En 750, la batalha de Zab entraïnèt la destruccion dau Califat Omeia e l'instauracion dau Califat abbassida.

Pasmens, lei revòutas contunièron car Abu Muslim, vengut fòrça poderós, fuguèt assassinat en 755 per leis Abbassidas. Aquò entraïnèt una tièra de revòutas fins a 783 que son dichas lei Revòutas dei Companhons d'Abu Muslim. Pasmens, la fin d'aquelei movements marquèt pas la fin dei revòutas iranianas e, maugrat l'installacion de la capitala abbassida a Bagdad, lo contraròtle arabi sus Pèrsia demeniguèt pauc a pauc. A la fin dau sègle IX, la region èra devesida entre divèrsei dinastias localas e, en 945, leis Abbassidas esperelei fuguèron plaçats sota lo protectorat dei Boidas chiitas.

Lo periòde de division de Pèrsia durèt aperaquí un sègle que veguèt l'establiment — jamai definitiu — de plusors empèris sus la màger part dau plan iranian. Aguèron per consequéncia de permetre lo retorn de populacions iranianas desplaçadas dins l'èst de Pèrsia per lei combats de la conquista arabia e l'arribada de pòbles turcs. Aquò entraïnèt una restauracion de la lenga e de la cultura persanas e una demenicion rapida de l'arabizacion de la region.

A partir de la mitat dau sègle XI, Pèrsia fuguèt atacada per lei Turcs Seldjokides que venián, coma la màger part deis envaïsseires d'Iran, de l'estèpa asiatica. Fondèron un principat dins la region de Korasan e ocupèron pauc a pauc lo rèsta de la region fins a la conquista de Bagdad en 1055. Après aquelei victòrias, Alp Arslan (1063-1072) fuguèt lo fondator vertadier de l'estat seldjokide gràcias a son òbra administrativa e a la neutralizacion de la menaça bizantina a Manzikert (1071). Son fiu Malik Chah I (1072-1092) acabèt l'unificacion de Pèrsia après la conquista de Sogdiana en 1074. Pasmens, après sa mòrt, l'autoritat dei Seldjokides demeniguèt e sei vassaus venguèron lei caps vertadiers de l'empèri. Per exemple, de 1180 a 1225, lo Califat abbassida restaurèt son independéncia a l'entorn de Bagdad. En 1141, lei Seldjokides fuguèron esquichats a Katwan per lei Karakitais. Lei regions orientalas dau plan iranian fuguèron envaïdas per divèrsei nomadas e lei Seldjokides fuguèron definitivament anientats en 1194. Lei venceires venguèron lei senhors dau Sultanat de Khwarezm e capitèron d'ocupar lo plan iranian mai pas Mesopotamia que demorèt sota contraròtle abbassida.

Quauquei decennis après la destruccion dau Sultanat Seldjokide, lo Sultanat de Khwarezm s'estendiguèt vèrs l'Asia Centrala onte deguèt faciar lei tropas mongòlas de Genghis Khan. Un acòrd de patz fuguèt conclut mai lo chaple d'una caravana marchanda protegida per lei Mongòls entraïnèt una guèrra novèla a partir de 1219. Lei Mongòls ocupèron Samarcanda en març de 1220 e pilhèron sensa dificultat la region que sei fòrças èran tròp dispersadas per resistir . A partir de 1222, leis expedicions de pilhatge se transformèron en campanhas d'annexion e Korasan fuguèt integrat a l'Empèri Mongòl.

D'autreis expedicions se debanèron dins la region iraniana en 1229-1230, en 1243 e en 1258-1260. Entraïnèron la conquista mongòla de la màger part de l'Orient Mejan e de destruccions majoras coma lei dau sac de Bagdad e dau Califat abbassida en 1258. Après la division de l'Empèri Mongòl, la region faguèt partida de l'Ilkhanat. Aquel estat deguèt faciar divèrsei crisis intèrnas. Premier, l'introduccion de l'islam au sen de son elèit se turtèt a l'oposicion d'una partida de l'aristocràcia mongòla e causèt mai d'un còp d'estat avans son acceptacion definitiva au començament dau sègle XIV. Pasmens, aquò permetèt pas d'estabilizar l'autoritat dau khan que deguèt luchar còntra lei temptativas secessionistas de sei vassaus, compres sei generaus e sei ministres. Ansin, après 1327, l'Ilkhanat s'afondrèt e dispareguèt finalament en 1336.

Aqueu periòde causèt la migracion d'unei pòbles e aguèt una influéncia fòrça importanta sus lo poblament de l'Iran modèrn. Confirmèt tanben l'implantacion de l'islam en Pèrsia gràcias a la conversion rapida deis envaïsseires e ai movements de reaccion nacionalista còntra la dominacion mongòla. Ansin, mai d'una granda mosqueta fuguèt bastida a partir de la fin dau sègle XIV per leis estats successors de l'Ilkhanat : Turcomans dau Moton Negre e Turcomans dau Moton Blanc en Mesopotamia Auta e Muzaffaridas dins lo centre de Pèrsia.

Lo periòde de division de Pèrsia après l'afondrament de l'Ilkhanat durèt gaire e la region fuguèt tornarmai unificada per Tamburlan (vèrs 1370 - 1405). Senhor d'origina turcomongòla, installèt sa capitala a Samarcada en 1369 e acomencèt una tièra de campanhas militaras. En 1381, èra lo cap de tot lo plan iranian puei contunièt seis ofensivas còntra lo Khanat de l'Òrda d'Aur, Índia e lei principats de l'Asia Centrala. Aquò entraïnèt de destruccions majoras dins lei regions ocupadas. En particular, la destruccions dei canaus d'aigatge causèt lo declin economic de regions importantas dau centre d'Asia. Pasmens, après lei combats, Tamburlan favorizèt lo redreiçament de sei possessions e Samarcanda conoguèt un desvolopament economic e culturau fòrça important.

Après sa mòrt, son empèri deguèt faciar una tièra de crisis intèrnas (complòt per la succession, revòutas...) e extèrnas (guèrras...). En 1469, perdiguèt sei regions occidentalas au profiech dei Turcomans dau Moton Blanc e dispareguèt definitivament en 1507. La dinastia subrevisquèt a la tèsta de principats situada en Asia Centrala e, subretot, a la tèsta de l'Empèri Mogòl fondat per Babur dins leis annadas 1520. En revènge, lo plan iranian fuguèt perdut e una dinastia locala i prenguèt lo poder fondant l'Empèri Safavida en 1501.

La conquista dau poder per lei Safavidas se debanèt de 1500 a 1510 quand Ismail I (1501-1524), un senhor locau de l'Azerbaitjan actuau, reüniguèt una armada e acomencèt d'unificar la region sota son autoritat. Tre 1501, prenguèt Bakó e creèt la dinastia dei Safavidas. La confederacion dau Moton Blanc mau capitèt de s'opausar a sei conquistas e, en 1503, perdiguèt una batalha dins lo nòrd de Mesopotamia que s'acabèt per la pèrda d'Iraq e de la vila de Fars. Lo rèsta de la conquista dau plan iranian rescontrèt per la seguida mens de resisténcia e se finiguèt en 1510. Aquela unificacion de Pèrsia per una dinastia d'origina locala marquèt la naissença de l'Iran modèrne.

En lucha còntra l'Empèri Otoman e desfach en 1514 a Chaldiran, la dinastia novèla adoptèt lo chiisme coma religion d'estat e l'impausèt per fòrça. Venguèt un factor d'unitat fòrça poderós que permetèt de demenir lei tensions entre pòbles diferents au profiech de la defensa de la causa religiosa comuna. Aquò permetèt ai Safavidas de resistir a la tièra de conflictes que se debanèron durant lo sègle XVI : còntra leis Otomans a l'oèst, còntra lei Mogòls a l'èst, còntra leis Ozbècs ò lei Rus au nòrd e enfin còntra leis Europèus, especialament lei Portugués au sud. A la fin dau sègle, lei progrès otomans e ozbècs èran venguts una menaça mai lo rèine de Abbas I (1588-1629) permetèt de redreiçar la situacion.

En 1588, lei Safavidas s'alièron ambé leis Anglés que reorganizèron l'armada pèrsa. En 1622, leis Anglés reconquistèron Ormuz en cambi dau drech de fondar una basa navala a Bander Abbas. Capitèron tanben d'equilibrar lei relacions ambé leis Otomans e lei Mogòls. En 1639, la frontiera fuguèt finalament definida ambé l'Empèri Otoman : Pèrsia perdiguèt la màger part de Mesopotamia mai gardèt lo contraròtle de l'Armenia Orientala e d'Azerbaitjan. En fòra dei guèrras, lo periòde veguèt tanben l'adopcion d'una politica de desvolopament economic ambé, per exemple, la bastida d'obradors de produccion de tapís e lo transferiment de la capitala a Isfahan.

Lo declin de la dinastia acomencèt après la mòrt de Chah Abbas. Mens capables e de còps gaire interessats per leis afaires dau govèrn, sei successors adoptèron una politica religiosa pus dura còntra lo sunisme, especialament durant lo rèine de Chah Sultan Husain (1694-1722). Aquò entraïnèt de tensions grèvas dins certanei províncias e finalament una revòuta generala d'Afganistan en 1707. L'armada safavida fuguèt batuda e Isfahan pilhada en 1722 marcant la fin de la dinastia.

La conquista de la capitala per l'insureccion afgana entraïnèt l'afondrament totala de l'autoritat centrala. D'un caire, lei províncias refusèron de reconóisser lo poder afgan e preferiguèron venir independentas. D'autre caire, leis estats vesins, especialament l'Empèri Otoman, l'Empèri Rus e lei Britanics aprofichèron lo caòs intèrn per ocupar certanei zònas frontalieras. Aquela situacion malaisada fuguèt aprofichat per Nadir Chah que capitèt de reünir una armada e d'obtenir lo sostèn dau darrier senhor safavida — sobeiran teoric de Pèrsia — per legitimar son poder après la reconquista d'Isfahan. Puei, reversèt oficialament la dinastia e se proclamèt chah en 1736. Fins a son assassinat en 1747, obliguèt leis Otomans (1736) e lei Rus (1739) de se retirar dau territòri iranian, vassalizèt lei Khanats Ozbècs (1739) e dirigiguèt una campanha victoriosa còntra l'Empèri Mogòl que sa capitala fuguèt pilhada en 1739.

Sa mòrt dubriguèt un periòde novèu de caòs e entraïnèt l'independéncia d'Afganistan. L'unificacion fuguèt l'òbra de Karim Khan Zarim (1750-1779), governador de Chiraz, que fondèt la dinastia Zand. Pasmens, a sa mòrt, Agha Mohammad Chah contestèt l'autoritat de sei successors, creèt la Dinastia Qajara e acomencèt d'estendre sa dominacion sus lo plan iranian. Se proclamèt chah en 1787 e conquistèt Isfahan e Chiraz en 1796. Utilizèt de metòdes feroç durant sa conquista per limitar lo risc de revòuta coma, per exemple, la mutilacion de la màger deis òmes de la vila de Kirman en 1794. Aquò favorizèt la pacificacion de Pèrsia. Pasmens, en Georgia, aquò permetèt ais abitants de demandar l'ajuda de Russia qu'ocupèt la region en 1797.

Lo començament dau sègle XIX marquèt lo començament dau declin de la poissança iraniana que perdiguèt divèrsei territòris e fuguèt partejada en zònas d'influéncia. Ansin, en 1813 e en 1828, Pèrsia deguèt abandonar una partida de Caucàs, divèrsei territòris au sud de la Mar Caspiana e la region de Merv au profiech de Russia. Puei, a partir deis annadas 1840, lei progrès britanics en Índia menacèron lei regions orientalas e Teheran deguèt reconóisser la pèrda d'unei territòris ais Afgans o ai Britanics. En revènge, l'afebliment dau Sultanat d'Oman permetèt ais Iranians de reconquistar tota la zòna litorala dau sud-èst dau país ocupada a partir de 1780.

En 1907, l'Empèri Rus e l'Empèri Britanic trobèron un acòrd de partiment deis influéncias respectivas dins la region e Iran fuguèt partejat entre una zòna russa au nòrd, una zòna britanica au sud-èst e una zòna neutra au centre. Aquò permetèt au país de demorar independent mai empachèt pas d'intervencions regularas d'estats europèus dins seis afaires intèrns. De mai, causèt la formacion de movements nacionalistas, fòrça ostils ais estrangiers, a l'origina de revòutas còntra leis interès estrangiers o lo poder. L'afebliment dau govèrn centrau contunièt donc fins a la Premiera Guèrra Mondiala (1914-1918). Tròp feble per participar au conflicte, lo país fuguèt parcialament ocupat per leis Otomans puei per lei Rus e lei Britanics en 1917. Aquela ocupacion veguèt la descomposicion dei rèstas dau poder e la retirada britanica marquèt lo declin finau dei Qajaras .

Tre lo retirament dei fòrças anglesas, una tropa comandada per lo coronèu Reza Pahlavi ocupèt la capitala lo 22 de febrier de 1921 e i prenguèt lo poder. Venguèt oficialament Ministre de la Guèrra en 1921 puei Premier Ministre en 1923. Enfin, en 1925, obtenguèt l'abolicion de la dinastia qajara e fuguèt coronat chah lo 25 d'abriu de 1926. Assaièt de modernizar lo país segon un modèl occidentau. Per aquò, acomencèt de restablir l'òrdre e de crear una armada modèrna per assegurar l'autoritat dau govèrn centrau. Desvolopèt tanben un programa de creacion d'escòlas e assaièt de limitar l'influéncia de l'islam ò de bastir d'infrastructuras novèlas.

Pasmens, aquelei projèctes conoguèron de dificultats importantas, especialament lei de desvolopament economic o educatiu en causa de la manca de personaus competents. Ansin, en 1935, lei progrès èran febles e la Segonda Guèrra Mondiala va entraïnar un novèu periòde de caòs dins lo país. D'efèct, en causa de sa posicion estrategica per leis Aliats, fuguèt ocupat lo 25 d'aost de 1941 per lei Britanics e lei Sovietics. Aquò entraïnèt l'abdicacion dau chah au profiech de son fiu lo 15 de setembre e una tièra de dificultats economicas en causa de l'ocupacion e dau conflicte mondiau. Puei, a la fin de la guèrra en 1945, Iran venguèt provisòriament un enjòc dei premiereis annadas de la Guèrra Freja e lei Sovietics i sostenguèron la creacion d'estats independents dins lo nòrd-oèst dau país e i demandèron un drech d'esplecha deis idrocarburs. Pasmens, una reaccion diplomatica determinada de Londres e de Washington causèt l'abandon de l'ajuda sovietica ai revòutas e Iran fuguèt tornarmai unificat en 1946.

Pasmens, lei crisis intèrnas contunièron au començament deis annadas 1950 quand lo chah, sostengut per leis Estats Units e lo Reiaume Unit, rebutèt lo Premier Ministre Mossadegh, sospichat de simpatia comunista en causa de sa politica favorabla a la nacionalizacion dei ressorsas petrolieras iranianas, en 1953  . Lo chah Mohammad Reza Pahlavi assaièt sensa succès vertadier de contuniar la politica de modernizacion de son paire. A partir de 1972, lei dificultats economicas e la lentor dei progrès de la politica de desvolopament entraïnèt una division de la populacion entre comunistas, republicans, defensors dau comèrci tradicionau e islamistas. En 1975, lo caòs politic entraïnèt l'adopcion de mesuras fòrça repressivas per lo govèrn. Pasmens, la situacion contunièt de se desgradar e la Revolucion Islamica de 1979 causèt la disparicion de la monarquia.

Après de mes de protestacions popularas còntra son regim, Mohammad Reza Pahlavi quitèt Iran lo 16 de genier de 1979. Après la proclamacion de la neutralitat dei fòrças armadas, l'islamista Rouhollah Khomeini declarèt la fin de la monarquia lo 11 de febrier e la formacion d'un govèrn provisori. Ben organizats, leis islamistas capitèron d'eliminar leis autrei faccions revolucionàrias e la Republica Islamica d'Iran fuguèt proclamada lo 1 d'abriu de 1979. Pasmens, lei premiereis annadas fuguèron malaisadas en causa de la crisi deis ostatges de l'ambaissada estatsunidenca (4 de novembre de 1979 - 20 de genier de 1981) causada per l'acuèlh dau chah exilat per Washington e, subretot, per l'invasion iraquiana de 1980 qu'entraïnèt la lònga guèrra Iran-Iraq (1980-1988).

Finalament, la crisi deis ostatges fuguèt reglada per un acòrd secrèt ambé l'administracion Reagan (en cambi d'armas per luchar còntra Iraq) e la guèrra còntra Bagdad s'acabèt per un mantenement dau statu quo ante en 1988. Pasmens, lo conflicte fuguèt saunós per una armada iraniana mau equipada que deguèt adoptar de tacticas murtrieras d'ondas umanas per assaiar de rompre lei linhas d'una armada iraquiana sostenguda per l'URSS e lei país occidentaus e utilizant d'armas quimicas.

En 1989, la mòrt de Khomeini e son remplaçament per Ali Khamenei coma Guida de la Revolucion demostrèt la soliditat deis institucions maugrat quauquei modificacions de la constitucion. En 1991, Iran fuguèt neutre durant la Guèrra de Kuwait (1990-1991). Durant aqueu periòde, lo redreiçament economic après leis annadas de guèrra venguèt la prioritat d'un govèrn dirigit per de religiós moderats. Pasmens, la revirada economica dei moderats permetèt ai conservadors de se renfòrçar e d'averar leis eleccions de 2005 ambé la victòria de Mahmoud Ahmadinejad. Fins a 2013, sa presidéncia fuguèt caracterizada per la restauracion d'un discors nacionalista opausat ais Estats Units d'America e a seis aliats. Son ponch centrau es lo desvolopament d'un programa nuclear civiu, sospichat de desvolopar en secrèt d'aplicacions militaras per leis Occidentaus e Israèl. Aquò entraïnèt l'adopcion d'una tièra de sancions internacionalas còntra Iran.

Iran es lo dètz-e-uechen país pus estendut de la planeta amb una superficia de  km². Son territòri se situa entre lei latituds 24° e 40°N e entre lei longituds 44 e 64°E. A de frontieras amb Azerbaitjan, Armenia, Turquia, Iraq, Paquistan, Afganistan e Turcmenistan. Au nòrd, es tanben en contact ambé la Mar Caspiana e au sud ambé lo Golf Persic e lo Golf d'Oman.

Franc dei costats de lòng de la Mar Caspiana e de la província de Khuzestan, Iran es compausat d'un platèu montanhós format de bacins e de plans separats per de cadenas de montanhas. Lei cimas son pus autas dins la partida occidentala dau país ambé lei montanhas de Caucàs, dei Monts Zagros e dei Monts Alborz. Lo ponch culminant d'Iran es lo Mont Damavand ( m) qu'es un volcan amorçat dei Monts Alborz. Lei plans pus importants son situats au nòrd e a l'èst dau platèu e son ocupats per lei desèrts de Kavir e de Lut.

Lo clima d'Iran es magerament de tipe arid o semiarid franc de la zòna litorala caspiana, dei montanhós pus autas e d'una faissa occidentala de tipe mediterranèu. Au nòrd-oèst, leis ivèrns son caracterizats per de temperaturas bassas e de precipitacions importantas e leis estius son secs. Dins lo rèsta dau país, leis ivèrns son generalament doç e leis estius cauds e secs. Lei temperaturas pus importantas son mesuradas dins lei regions orientalas. Lei precipitacions son rarament superiors a 250 mm e pòdon èsser inferioras a 100 mm dins certanei bacins desertics.

Dins lo corrent dau sègle XX, Iran conoguèt un desvolopament demografic major amb una aumentacion de sa populacion de 10 milions d'abitants vèrs 1900 a 77 milions en 2010. Maugrat una baissa dau taus de feconditat (1,89 en 2010), la proporcion febla d'ancians entraïna un mantenement d'aquela aumentacion e la populacion devriá s'estabilizar vèrs 2050 a l'entorn de 100 milions d'abitants. Aquela populacion es urbana a 70% e l'urbanizacion contunia amb una demenicion anuala de la populacion rurala egala a 0,7%. Lei zònas pus pobladas son situadas au nòrd e a l'oèst dau país. En 2006, sièis vilas avián mai d'un milion d'abitants : Teheran (7,8 milions), Mashhad (2,5 milions), Isfahan (1,6 milions), Tabriz (1,4 milions), Karaj (1,4 milions) e Chiraz (1,2 milions).

L'organizacion dau poder de la Republica Islamica d'Iran es defenida per la Constitucion de 1979. Es una teocracia que seis institucions religiosas son associadas a un sistèma de representacion d'institucions democraticas elegidas au sufragi universau. Pasmens, lo poder religiós a un drech de veto sus lei decisions adoptadas per lo poder democratic. De mai, lo multipartisme es parciau car lei candidaturas ais eleccions pus importantas son examinadas per un conseu qu'a lo drech d'anullar aquelei jutjadas incompatiblas ambé l'islam. Enfin, certaneis eleccions, especialament leis eleccions presidencialas de 2009, fuguèron contestadas en causa d'acusacions de fraudas.

Lo poder executiu es partejat entre lo Guida de la Revolucion, cap suprèm de l'estat e deis institucions religiosas, e lo President de la Republica, cap deis institucions civilas. Lo premier es elegit per l'Assemblada deis expèrts per una durada indeterminada. Es cargat de la supervision dei politicas generalas d'Iran. Es tanben lo comandant dei fòrças armadas, lo cap dei servicis d'ensenhament militar e de seguritat e es l'unica persona que pòu declarar la guèrra. A tanben lo drech de destituir lo president.

Lo segond es definit coma la segonda autoritat pus importanta d'Iran après lo Guida. Es elegit au sufragi universau per un periòde de quatre ans. Es cargat de l'aplicacion de la constitucion dau país, de l'exercici dei poders executius — franc dei poders dau Guida — de la nominacion dau cap dau govèrn, de la coordinacion de la politica dau govèrn e de la seleccion dei projèctes de lèi transmès au Parlament.

Lo poder legislatiu es devesit entre quatre organs principaus que son la Majles (« Assemblada consultativa islamica »), l'Assemblada deis expèrts, lo Conseu dei gardians e lo Conseu de destriament de l'interès superior dau regim. La premiera es l'assemblada unica deis institucions civilas. Es compausada de 290 deputats elegits per quatre annadas. En 2006, cinc sètis èran reservats ai minoritats. Es cargada dau vòte de la legislacion, de la ratificacion dei tractats internacionaus e dau vòte dau budget nacionau. 

L'Assemblada deis expèrts es compausada de 86 religiós elegits au sufragi universau per uech annadas. Non permanenta, aquela assemblada es cargada de validar lei candidaturas e d'elegir lo Guida de la Revolucion. A tanben lo drech de lo destituir. Pasmens, dempuei 1979, l'Assemblada deis expèrts s'es jamai opausada ai decisions dau Guida.

Lo Conseu dei Gardians es compausat de dotze juristas. Sièis son nomats dirèctament per lo Guida e sièis per lo cap dau poder judiciari (après una nominacion oficiala per la Majles). Es cargat d'interpretar la constiticion e a lo drech d'opausar un veto ai decisions de l'Assemblada consultativa.

Enfin, lo Conseu de destriament de l'interès superior dau regim es compausat de sièis membres religiós dau Conseu dei Gardians, dei caps dei poders legislatiu, judiciari e executiu e dau ministre en carga dei questions estudiadas. Es cargat de la mediacion entre lei diferenteis institucions, especialament entre l'Assemblada consultativa e lo Conseu dei Gardians, e pòu servir d'organ de consultacion au Guida.

Lo poder judiciari es devesit entre unei tipes de tribunaus especializats. Lo Guida de la Revolucion noma lo cap dau poder judiciari que noma lo cap de la Cort Suprèma. Existís unei tipes de tribunaus coma lei tribunaus publics en carga deis afaires civius e criminaus o lei tribunaus revolucionaris en carga deis afaires regardant la seguritat nacionala. Se fau tanben nòtar l'existéncia dau tribunau especiau dau clergat plaçat sota l'autoritat unica dau Guida. Lei lèis son inspiradas de la legislacion votada per lo poder legislatiu mai la constitucion permet tanben de jutjar segon lo drech islamic. Aquò entraïna una variacion importanta dei penas segon la fònt utilizada. Per exemple, es lo cas de la lapidacion per adultèr dispareguda dau còde penau dempuei 2012 mai totjorn autorizada per lo drech islamic.

Iran es devesit en províncias, en comtats, en districtes e en sosdistrictes. Lei conseus locaus son elegits au sufragi universau per de mandats de quatre ans. Son cargats de l'eleccion dei consòls, de la supervision deis activitats municipalas, de l'estudi dei besonhs locaus sociaus o economics e participan a l'aplicacion dei politicas nacionalas.

Iran es un membre de la màger part deis institucions internacionalas principalas coma l'ONU o l'OPEP. Poissança regionala de l'Orient Mejan amb Israèl, Egipte e l'Arabia Saudita, sa politica estrangiera es definida per son oposicion ais Estats Units d'America e au « sionisme » israelian, per sa volontat de rompre son isolament diplomatic e per divèrsei sostèns ai movements chiitas o opausats a Israèl. 

Lei relacions son donc fòrça marridas ambé leis Estats Units e ambé leis aliats estatsunidencs de la region. En particular, lei relacions amb Israèl son fòrça degradadas dempuei leis annadas 2000 e lei dos país se menaçan regularament d'una ataca. La possibilitat de desvolopament d'un armament nuclear es un ponch centrau d'aquelei tensions e es, a l'ora d'ara, una question centrala dei relacions internacionalas. D'autra part, Teheran es tanben implicat dins un conflicte territòriau ambé leis Emirats Arabis Units per lo contraròtle de doas illas dau Golf Persic.

En revènge, lo país a de relacions melhoras ambé l'Union Europèa, que certanei membres (França, Itàlia...) son de practicas importantas deis exportacions de petròli iranian, e ambé Russia, China e d'estats non alinhats. Leis objectius d'aquelei relacions son comerciaus — leis exportacions de petròli son lo còr de l'economia — e diplomatics per assaiar de rompre l'isolament de Teheran. Enfin, per assaiar d'equilibrar l'influéncia estatsunidenca au Pròche Orient, Iran es un sostèn important de movements chiitas (insureccions chiitas d'Iemèn, Hezbollah) e d'advèrsaris deis Estats Units coma Siria. Assaia tanben d'estendre son influéncia dins lei regions chiitas d'Iraq.

En 2007, lo budget militar iranian èra de 7,3 milions de dolars (25 reng mondiau) e representava 2,6% dau PIB. Lei fòrças armadas de la Republica Islamica d'Iran son devesidas entre diferentei fòrças militaras o paramilitaras. La premiera es compausada dei fòrças regularas ( òmes) organizadas segon una fòrça terrèstra, una fòrça aeriana, una fòrça navala e una fòrça de defensa antiaeriana. La segonda es facha dei Gardians de la Revolucion Islamica () que son tanben organizats sus un modèl de fòrças terrèstras, aerianas e navalas. Pasmens, gropan tanben lei fòrças especialas iranianas. Enfin, existís una tresena fòrça, paramilitara, dicha Basij formada de volontaris. Es plaçada sota lo contraròtle dei Gardians de la Revolucion. L'estimacion de seis efectius es fòrça malaisada e varia entre  e 12,6 milions. Dempuei la Revolucion de 1979, la guèrra de 1980-1988 e leis embargos internacionaus, Iran a creat una indústria militara pron importanta per assegurar la màger part de sei besonhs. Pasmens, durant lo periòde de desvolopament d'aquela indústria, lo país adoptèt divèrseis armaments d'origina occidentala avans 1979 puei d'origina sovietica, russa, chinesa o nòrd-coreans. Una partida d'aquelei partenariats son totjorn actius.

De veire: Economia d'Iran.

L'economia iraniana es caracterizada per un dirigisme estatic important e per l'existéncia d'un sector public desvolopat. D'efèct, segon la Constitucion, l'economia es devesida en tres sectors. Lo premier es dich public e gropa leis indústrias de basa, lo comèrci exterior, lei minas, la banca, leis asseguranças, l'energia, lei restancas e lei rets d'aiga, la ràdio e la television, l'aviacion, lei linhas maritimas e lei rets de rotas o de  camins de fèrre. Lo segond sector es dich cooperatiu e gropa de companhiás cooperativas creadas segon lei principis islamics. Enfin, lo darrier sector es dich privat e gropa leis activitats de l'agricultura, lo rèsta de l'indústria, lo comèrci e lo rèsta dei servicis

Lo dirigisme de l'Estat fuguèt renfòrçat durant la guèrra còntra Iraq per assegurar l'avitalhament dei fòrças armadas. Lo sector cooperatiu fuguèt creat per favorizar una redistribucion dei revenguts dau petròli ai classas pus pauras o ai familhas dei tuats de la guèrra. A l'origina, èra format de fondacions religiosas. D'ara endavant, aquelei fondacions an format de consortiums pus importants plaçats sota l'autoritat dirècta dau Guida de la Revolucion. Lei sindicats son teoricament autorizats en Iran mai fòrça rars en realitat. Enfin, lo drech de grèva existís mai son utilizacion pòu entraïnar una repression violenta.

En causa dei condicions climatics desfavorablas, la superficia dei zònas agricòlas cultivadas es limitada a 11% de la superficia totala dau país. La màer part d'aquelei zònas son situadas au nòrd e l'oèst dau país e necessitan l'utilizacion de l'aigatge per foncionar. Ansin, l'agricultura iraniana es un sector fòrça sostengut per l'Estat per se modernizar e melhorar lo rendement. Dins aquò, lo país es pas encara totalament autosufisent e 10% de la norridura de basa es importada. D'autra part, dempuei 1979, se desvolopa un sector agricòla que sei produccions son destinadas a l'exportacion (pistachas, espècias...). En 2003, representava un quart deis exportacions non petrolieras d'Iran.

La produccion miniera representava à 0,6% dau PIB de 2011. Lo país a de resèrvas importantas de coire (2 reng mondiau), de carbon, de fèrre e de cròme. Pasmens, la produccion demora limitada en causa dei dificultats geograficas e de la feblessa deis infrastructuras iranianas. Per exemple, en 2008, maugrat sei resèrvas, lo país deviá importar entre 10 e 15% de sa consomacion de carbon. Ansin, dempuei la fin deis annadas 2010, divèrsei plans de desvolopament de la produccion miniera fuguèron adoptats per assaiar d'aumentar certanei produccions, especialament aquela de coire.

Enfin, lei ressorsas d'idrocarburs, descubèrtas en 1908, representan la fònt principala de revenguts de l'estat. En 2008, teniá 10% dei resèrvas mondialas de petròli e 15% d'aquelei de gas natural. Lei jaciments principaus son situats dins lo sud-oèst dau país. En 2004, Iran èra lo quatren país productor de petròli amb una produccion annuala de 4,3 miliards de barils que 2,5 fuguèron exportats.

En 2012, l'indústria representava 38% dau PIB e 31% de la man d'òbra.. Iran a una indústria de basa desvolopada e diversificada que permet au país de produrre localament divèrsei produchs impossible d'importar en causa dei sancions internacionalas. De mai, aquela indústria conoguèt tanben una creissença importanta dins lo corrent de la guèrra de 1980-1988 per assegurar l'avitalhament de l'armada. Ansin, en 2003, Iran aviá d'indústrias petroquimica, quimica, siderurgica, automobila, textila, militara e de produccion de materiaus de construccion importantas e èra considerat coma una poissança industriala emergenta. Lei centres industriaus principaus son situats au nòrd, au centre e au sud dau país. Pasmens, maugrat son importància, l'indústria iraniana dèu faciar una tièra de problemas importants coma la manca d'investiments, la manca de personaus qualificats o una corrupcion favorizada per lei dificultats entraïnadas per l'embargo internacionau.

En 2012, lo sector dei servicis representava 50,6% dau PIB iranian e 45% de la man d'òbra e sa part aumenta dempuei leis annadas 1990. Es basat sus lei servicis necessaris a l'indústria, a l'armada o a l'urbanizacion creissenta (comèrci...) e sus lo torisme. 

Lo comèrci intèrn despend ret de companhiás cooperativas o de marchands independents installats dins lei bazars. Lei supermercats son encara rars maugrat la creacion de companhiás nacionalas coma Refah en 1995. Lo torisme es en aumentacion regulara amb 1,6 milions de personas en 2004 e 2,3 milions en 2009. Lei motivacions dei toristas son fòrça variablas (romavatge dins lei luòcs sants, visita dei vestigis antics o de monuments...). Enfin, lo ret de transpòrt d'Iran es magerament basat sus l'automobila e, subretot, l'autobús per lei liasons entre lei ciutats. Existís tanben un ret de camin de fèrre e una companhiá aeriana. La modernizacion e lo melhorament dau sector dei transpòrts, especialament dins lei vilas pus importantas e lei pòrts comerciaus, es un aspèct important de l'economia actuala d'Iran e lo sector representava 9% dau PIB en 2008.

La recèrca scientifica es una tradicion anciana de la region iraniana que fuguèt un centre intellectuau major durant l'Edat Mejana. Uei, lo país presenta de sectors scientifics fòrça avançats en quimia e en farmacologia e d'autrei sectors coma lei matematicas son relativament ben desvolopats. Pasmens, maugrat l'aumentacion fòrça importanta dau nombre de publicacions iranianas dins de revistas prestigiosas dempuei 1996, lo país dèu totjorn faciar de budgets tròp limitats que representavan 0,9% dau PIB còntra 1,4% per lei país desvolopats.

La màger part d'Iran es musulman. 89% deis abitants se reclaman dau chiisme duodeciman qu'es la religion pus escampada au sen de la populacion. Aquò es una caracteristica dau país que fa partida dei quatre país musulmans (amb Iraq, Azerbaitjan e Bahrayn) que sa populacion es majoritàriament chiita e dos sanctuaris chiitas importants son situats sus lo territòri iranian a Mashad e a Qom. Lo sunisme es la religion de 9% de la populacion. 

Lo rèsta es compausat de minoritats crestianas, josievas, zoroastrianas e bahaistas. La libertat e lei drechs religiós dei tres premierei minoritats religiosas son assegurats per l'article 14 de la Constitucion e lei tensions religiosas son feblas. La situacion dei bahaistas es mens aisada. Lo govèrn respecta lei drechs religiós dei fidèus individuaus mai considera leis organizacions religiosas coma d'organizacions politicas ostilas. Pasmens, dins totei lei cas, la natura teocratica de l'estat iranian entraïnèt una discriminacion importanta dins certanei domenis professionaus per lei non musulmans. Per exemple, l'intrada dins lo sistèma judiciari, cargat d'aplicar de lèis inspiradas per lo drech islamic, o dins lei fòrças armadas es fòrça, cargadas de defendre la revolucion, es fòrça malaisada per lei minoritats.

La lenga oficiala d'Iran es lo persan qu'es parlat per la màger part de la populacion. Pasmens, leis invasions successivas dau plan iranian formèron divèrsei minoritats lingüisticas non negligiblas. Lei principalei son l'azèri (16%), lo curd (10%), lo lori (6%), lo balochi (2%) e lo turcmèn (2%).

Dins lo corrent dei sègles de son istòria, Pèrsia e Iran an desvolopat un patrimòni arquitectura fòrça important e fòrça variat de l'Antiquitat ai sègles modèrns. Sièis periòdes principaus son generalament definidas per lo descriure. Lei dos premiers, de l'Antiquitat a l'an 600, son dichs estil parsi e estil part e gropan lei monuments bastits durant lei periòdes aquemenida, seulecid, part e sassanida. D'exemples son lei vestigis dei ciutats de Persèpolis e de Ctesifont o lo palais sassanida de Sarvestan. Lei quatre periòdes seguents apareguèron après la conquista arabia e son dichs islamics. Son compausats deis estils khorasani, razi, azari e isfahani. Son caracterizats per l'aparicion de monuments religiós islamics (mosqueta coma la Mosqueta Goharshad) e per un melhorament d'infrastructuras o de complèxs urbans ja coneguts coma de pònts o de bazars.

La geometria es un element important de l'arquitectura iraniana e l'utilizacion de formas puras (ceucle, carrat) es frequenta. L'art islamic gardèt aquela geometria e i faguèt intervenir de formas geometricas repetitivas e de superficias decoradas de ceramica, de stuc, de bricas formant generalament de motius decoratius, calligrafics o iconografics. Lo dòma e lei bastiments circulars son donc una caracteristica majora de l'arquitectura iraniana.

La literatura iraniana apareguèt durant l'Antiquitat vèrs 500 avC dins lei regions de lenga persana de l'Empèri Aquemenida. Es escricha en persan e, segon lei periòdes istorics, en grèc o en arabi. Pasmens, en causa de la disparicion de la màger part dei tèxtes preislamics, la màger part deis òbras coneguts a l'ora d'ara fuguèron escrichas après la conquista arabia dau sègle VII. Après la presa dau poder abbassida, l'administracion dau Califat fuguèt dominada per de letruts pèrsas e la literatura, especialament la poesia, prenguèt una gròssa importància dins la cultura iraniana.

La filosofia iraniana apareguèt durant l'Antiquitat. Lei fònts pus ancianas coneguts a l'ora d'ara son aquelei de l'Avesta, tèxte religiós sacrat dau Zoroastrisme. Pasmens, la data d'escritura dei partidas pus vièlhas d'aqueu tèxte es fòrça coneguda. Per la seguida, l'invasion d'Alexandre lo Grand e la formacion dei reiaumes ellenics permetèron de difusar l'òbra dei filosòfs grècs ancians dins lei regions pèrsas. Enfin, la region èra tanben sota l'influéncia de la filosofia chinesa venguda de l'èst. Ansin, la fin de l'Antiquitat veguèt l'emergéncia d'unei corrents filosofics e religiós importants coma la filosofia grecopèrsa, lo Maniqueisme o lo Zervanisme. Après la conversion de Pèrsia a l'Islam, aquelei filosofias participèron au desvolopament de la filosofia musulmana e la region, especialament Bagdad, venguèt un centre intellectuau major dau mond musulman ambé d'autors coma Avicena (980-1037). Leis invasions mongòlas entraïnèron un declin de l'importància intellectuala de Pèrsia. Dins aquò, la filosofia iraniana dispareguèt pas e es totjorn fòrça activa, especialament sus de subjèctes regardant dirèctament l'organizacion de la Revolucion Islamica coma l'estudi dei relacions entre la religion musulmana e lei corrents politics modèrns.

La cultura musicala de Pèrsia es similara ai sistèmas musicaus de l'Asia Centrala e Occidentala. Pasmens, a gardat de trachs dinstintius e fuguèt tanben influenciada per la musica indiana e, dempuei la mitat dau sègle XIX, per de corrents artististics venguts d'Euròpa o d'Africa. Son origina es mau coneguda mai leis istorians grècs depintèron tre lo sègle V l'importància de la musica au sen de la Cort Aquemenida. Après l'invasion arabia, la musica iraniana gardèt un ròtle important (influéncia sus la musica medievala espanhòla) mai fuguèt de còps considerada d'un biais negatiu per leis autoritats religiosas.

Lo cinèma apareguèt en Iran tre 1900 a la Cort reiala. Maugrat lo contraròtle e la censura per leis autoritats successivas, venguèt rapidament fòrça popular dins lo país e una produccion iraniana importanta se desvolopèt dins lo corrent dau sègle XX. Dempuei leis annadas 1990, sa qualitat es reconeguda au nivèu internacionau e divèrsei actors o realizators iranians an ganhat de recompensas prestigiosas, compres d'Oscars. De mai, s'organiza d'ara endavant de festivaus unicament consacrat au cinèma iranian.




#Article 61: Eslovaquia (1864 words)


Eslovaquia (en eslovac Slovensko) es un país del centre d'Euròpa, qu'a pas cap de frontièra maritima. Confronta Polonha al nòrd, Ucraïna a l'èst, Ongria al sud, e Àustria e la Republica Chèca a l'oèst. Sa capitala es Bratislava.

Eslovaquia es membre de l'Union Europèa, l'OTAN, las Nacions Unidas, l'OCDE e l'OMC, entre d'autres.

Lo gentilici es eslovac -a.

Lei traças umanas pus ancianas descubèrtas en Eslovaquia datan de  ans. Durant lo Paleolitic Superior (entre  e  av. JC), divèrsei culturas liticas ocupèron la region e desvolopèron de formas artisticas pròprias. Puei, au Mesolitic (entre  e  av. JC), l'agricultura se difusèt pauc a pauc e favorizèt la sedentarizacion. Lo mestritge dau bronze e dau fèrre permetèt l'aparicion d'activitats novèlas coma lo norrigatge e la construccion d'abitats pus importants. Au sègle V av. JC, la region èra poblada per de populacions cèltas que dispareguèron au sègle I ap. JC en causa d'atacas romanas (dempuei lo sud) e germanicas (a partir dau nòrd). Puei, lo territòri eslovac foguèt un teatre d'afrontaments entre Romans e Marcomans.

A partir dau sègle IV ap. JC, l'arribada de cavaliers nomadas (Huns...) en Euròpa Orientala entraïnèt l'abandon d'Eslovaquia per lei Germans. Foguèron remplaçats per d'Eslaus, a l'origina dei pòbles chèc e eslovac, vèrs 500. En 833, aquelei pòbles participèron a la fondacion de la Granda Moràvia. Dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle IX, lei princes d'aqueu reiaume sostenguèron son evangelizacion. Aquò suscitèt de tensions entre lei clergats dependents de Roma e de Constantinòble mai permetèt, a l'iniciativa de Ciril, l'invencion dau premier alfabet eslau.

Au començament dau sègle X, la Granda Moràvia foguèt destrucha per lei Magiars. Dins lo corrent dau sègle, lo territòri eslovac, en despiech de son relèu montanhós, passèt sota son contraròtle e prenguèt lo nom d'Auta Ongria. Una noblesa d'origina ongresa i prenguèt lo poder mai la populacion eslava se mantenguèt e demorèt majoritària. Pasmens, aquò rompèt l'unitat deis Eslaus dei Carpats Occidentaus e entraïnèt pauc a pauc la formacion dei pòbles chèc (a l'oèst) e eslovac (a l'èst).

L'Auta Ongria demorèt au sen d'Ongria fins a sa disparicion dins lo corrent deis annadas 1520. A partir dau sègle XIII, de colons alemands recebèron lo drech d'esplechar lei ressorsas minièras dau país e de fondar de « vilas reialas ». Vèrs 1400, formavan aperaquí un tèrç de la populacion e avián un ròtle important dins l'economia ongresa. Durant aqueu periòde, l'influéncia culturala de Boèmia, especialament aquela de l'Universitat de Praga, gardèt son primat en Auta Ongria. Per exemple, leis abitants adoptèron lo chèc (ambé certanei trachs eslovacs) coma lenga escricha.

A la fin dau sègle XV e au començament dau sègle XVI, la region foguèt tocada per de trèbols sociaus (coma lo rèsta d'Ongria) en causa deis abüs de la noblesa qu'aprofichava lo declin dau poder reiau per renfòrçar sei prerogativas. Dins lo corrent deis annadas 1520-1530, l'invasion dau Reiaume d'Ongria per lei Turcs Otomans agantèt pas l'Auta Ongria qu'èra tròp alunchada dau teatre dei combats. La region foguèt ansin integrada dins « l'Ongria Reiala » dirigida per lei Habsborg. Pozsony (uei Bratislava) ne venguèt la capitala en 1536.

Au sen de l'Empèri Habsborg, leis Eslovacs, gaire nombrós, ocupèron una plaça relativament marginala en causa de sa demografia febla e de sa posicion periferica. Lo contèxte sociau malaisat i favorizèt la difusion dau protestantisme (sustot lo luterianisme). En despiech dau sostèn deis autoritats e de l'armada austrianas, la Còntra-Reforma menada per lei jesuistas aguèt de dificultats per tornar convertir la region au catolicisme e lo protestantisme i dispareguèt pas avans lo començament dau sègle XVIII. Dins aquò, la question religiosa empachèt pas lo redreiçament de l'economia de la region e lo sègle XVIII foguèt un periòde de prosperitat e de desvolopament culturau (fondacion d'una Societat dei Sciéncias en 1793).

Au començament deis annadas 1830, leis idèas novèlas veïculadas per la Revolucion Francesa e l'emergéncia d'un nacionalisme ongrés vigorós entraïnèron l'afirmacion d'un sentiment nacionau eslovac. Premier, regardèt lo domeni lingüistic ambé l'òbra de Ludovit Stúr (1815-1856) que creèt una lenga eslovaca literària a partir d'un dialècte de la region de Banská Bystrica. Puei, en 1848, lo nacionalisme eslovac s'afirmèt d'un biais politic ambé la redaccion dei Demandas de la Nacion Eslovaca adreiçadas per Stúr ai revolucionaris ongrés. Pasmens, lo govèrn de Budàpest refusèt de lei considerar e assaièt de'n arrestar l'autor. Leis Eslovacs jonhèron donc lei fòrças imperialas e participèron a la repression de la Prima dei Pòbles.

Après l'instauracion de la Monarquia Dobla en 1867, leis Eslovacs foguèron laissats solets en fàcia dau govèrn de Budapèst. La region deguèt alora faciar una politica de magiarizacion, especialament durant lo govèrn de Kálmán Tisza (1875-1890), ambé la nominacion de foncionaris ongrés ò ambé la supression de l'ensenhament segondari en eslovac. Pasmens, aquò aguèt rapidament d'efècts contraris ais objectius cercats. D'efèct, la magiarizacion renforcèt lo nacionalisme eslovac que se raprochèt dei movements chècs e que se dotèt d'estructuras politicas coma lo Partit Popular Eslovac d'Andrej Hlinka ò lo Partit Agrarian de Milan Hodza.

En 1914, la mobilizacion dei soudats chècs e eslovacs au sen de l'armada imperiala austroongresa se debanèt sensa dificultat. En revènge, una partida deis elèits chausiguèt de sostenir l'Entenduda. En 1916, Tomás Masaryk e Edvard Benes fondèron ansin un Conseu Nacionau dei País Chècs que se transformèt en Conseu Checoslovac l'annada seguenta quand Milan Stefánik lo jonhèt. L'accion d'aqueu comitat permetèt la formacion d'unitats militaras checoslovacas que participèron a la guèrra ambé leis Aliats. Reconegut per lei venceires, poguèt proclamar l'independéncia de Checoslovaquia lo 31 d'octòbre de 1918.

La definicion dei frontieras dau país novèu foguèt basada sus de critèris totalament diferents entre lei territòris chècs e eslovacs. Dins lo premier cas, lei Chècs podián s'apielar sus lo legat istoric prestigiós de la Corona de Boèmia. Dins lo segond cas, leis Eslovacs, qu'avián plus d'estats pròpris dempuei la conquista magiara, deguèron negociar lei limits de son territòri a partir de consideracions etnicas, economicas e estrategicas. Ansin, per protegir militarament la region, leis Aliats li donèron una frontiera fòrça meridionala qu'entraïnèt la formacion d'una importanta minoritat ongresa en Eslovaquia. Li donèron tanben Rutènia a l'èst qu'èra una region poblada per d'Ucraïnians.

Durant l'entre doas guèrras, leis Eslovacs formavan 16 a 17% de la populacion checoslovaca. De tensions apareguèron rapidament ambé lei Chècs en causa de la manca de reconóissença dau particularisme eslovac (nominacion de foncionaris chècs, politica unificatritz de Praga...). Andrek Hlinka e la figura montanta dau periòde, Josef Tiso, foguèron lei caps principaus de l'oposicion eslovac. Lo 6 d'octòbre de 1938, aprofichant lo partiment de Checoslovaquia organizat per Adolf Hitler, Tiso proclamèt l'autonòmia d'Eslovaquia e de Rutènia. Pasmens, lo 2 de novembre seguent, deguèt abandonar lei regions magiarofònas e Rutènia a Ongria.

Aquò empachèt pas lo raprochament amb Alemanha. Lo 14 de març de 1939, Eslovaquia proclamèt ansin son independéncia sota proteccion alemanda. Un regime faissista se metèt alora en plaça. Sei tropas participèron activament a la guèrra dins lo camp de l'Axe e Bratislava participèt au genocidi dei judieus eslovacs ( mòrts). Pasmens, lo govèrn de Tiso se turtèt rapidament a de movements de partisans antinazis. Per exemple, a partir d'aost de 1944, una guerilha poderosa se formèt dins la region de Banská Bystrica. Enfin, lei Sovietics intrèron dins lo país en 1945 ocupant Kosice en març e Bratislava en abriu.

Après la desfacha alemanda, Checoslovaquia foguèt restablida dins sei frontieras de 1937 mai deguèt laissar Rutènia a l'Union Sovietica. En Eslovaquia, aperaquí  personas foguèron condamnadas per collaboracion e Josef Tiso foguèt executat en 1947. En 1948, a l'eissida dau Còp de Praga, lo país intrèt au sen dau blòt comunista.

Durant lo periòde comunista, la question de l'especificitat eslovaca contunièt de trebolar la vida politica checoslovaca. Ansin, en 1954, Gustáv Husák, important cap dau Partit d'origina eslovaca, foguèt condamnat per « nacionalisme borgés ». Pasmens, après l'invasion sovietica de 1968, foguèt cargat de la « normalizacion » de Checoslovaquia. Aquò permetèt a Eslovaquia d'obtenir una autonòmia intèrna (dins l'encastre d'una federacion) e de mejans per ragantar son retard economic a respèct dei regions chècas. Husák gardèt lo poder fins a 1987 e son remplaçament per de quadres pus favorables a la perestroïka.

En 1989, leis Eslovacs participèron largament ai manifestacions còntra lo regime comunista.  personas defilèron lo 16 de novembre de 1989 a Bratislava e lo movement Public còntra la Violéncia (VPN) dau país organizèt una grèva generala a partir dau 27 de novembre. En abriu de 1990, Checoslovaquia prenguèt lo nom de Republica Federativa Chèca e Eslovaca. Dos mes pus tard, d'eleccions donèron 29,3% dei sufragis au VPN, 19,2% ai crestians democratas, 13,9% ai nacionalistas e 13,3% ai comunistas.

Après lo vòte de 1990, Vladimir Meciar (VPN) venguèt Premier Ministre dau govèrn eslovac. Pasmens, son partit se fragmentèt rapidament. En març, formèt ansin un partit de tendància nacionalista dich Movement per una Eslovaquia Democratica (HZDS). Escartat dau poder en abriu en 1991, lo retrobèt en març de 1992 après una victòria electorala. Volentiers populista, s'opausèt a la politica liberala dau govèrn centrau de Praga. En julhet, proclamèt la sobeiranetat d'Eslovaquia e negocièt lo partiment de Checoslovaquia ambé Václav Havel. L'independéncia d'Eslovaquia venguèt efectiva lo 1 de genier de 1993.

Après l'independéncia, Vladimir Meciar demorèt a la tèsta d'Eslovaquia fins a 1998. Nacionalista e prorussa, sa politica maucontentèt lei país vesins e isolèt Bratislava. Una coalicion gropant crestians democratas, sociau-democratas e partits de la minoritat ongresa se formèt per s'opausar au HZDS. Ganhèt leis eleccions legislativas en 1998 e presidencialas en 1999.

Lo president novèu, Rudolf Schuster, adoptèt una politica prooccidentala e Eslovaquia integrèt l'OTAN e l'Union Europèa en 2004. Pasmens, en 2006, de tensions a prepaus dei relacions ambé la Glèisa Catolica entraïnèron la rompedura de la coalicion governamentala. La meteissa annada, leis eleccions donèron la victòria ai sociau-democratas de Robert Fico (Smer) que s'alièt ambé Vladimir Meciar per formar lo govèrn. Confiermèt l'orientacion atlantica de Bratislava e Eslovaquia adoptèt l'èuro en 2009. En revènge, l'adopcion d'una lèi d'enebiment dei lengas minoritàrias dins l'administracion entraïnèt tornarmai de tensions vivas ambé Budapèst.

La crisi economica de 2008 aguèt de consequéncias grèvas sus l'economia eslovaca qu'es dependenta de seis exportacions. Lei liberaus e la drecha averèron leis eleccions de 2010 e Iveta Radicová venguèt Premier Ministre. Pasmens, la coalicion governamentala se devesiguèt après quauquei mes de poder a prepaus de la question deis ajudas europèas destinadas a Grècia. En març de 2012, un escrutinh anticipat permetèt a Robert Fico de tornar trobar la direccion dau govèrn. Engatjèt una politica anti-austeritat e ganhèt leis eleccions de 2016.

En 1993, Eslovaquia eireta de las divisions administrativas de Checoslovaquia : se las quatre regions (Bratislava, Eslovaquia Occidentala, Eslovaquia Centrala, Eslovaquia Orientala) son pas pus utilizadas dempuèi la fin de 1990, sèrva los 79 districtes e las comunas.

Dempuèi 2001 Eslovaquia es devesida en uèch regions (kraje) qu'agropan los districtes e qu'an un estatut d'autonomia. Se fa la diferéncia entre la region (kraj, subdivision administrativa, amb una administracion nomenada per l'Estat central) e la region autonòma (samosprávny kraj, collectivitat territoriala amb un executiu elegit). Lo mot popular per region es župa, que correspond a l'occitan província. Es admés coma sinonim per . Las comunas an tanben ganhat una autonomia locala. 

Las regions pòrtan lo nom de son capluòc :




#Article 62: Bulgaria (3103 words)


Bulgaria (en bulgar България (Bălgarija), en turc Bulgaristan) es un país de l'Euròpa balcanica, situat en riba de la mar Negra, al nòrd de Grècia e Turquia, al sud de Romania e a l'èst de Serbia e de la Macedònia del Nòrd.

Sa capitala es Sòfia.

Lo gentilici es bulgar -a.

Lo 25 d'abril de 2005, a Luxemborg, Bulgaria signa son tractat d'adesion a l'Union Europèa qu'es en vigor dempuèi lo  de 2007, al meteis moment que Romania.

Lei traças umanas pus ancianas descubèrtas en Bulgaria datan d'aperaquí 1,6 milion d'annadas. La preséncia d'èssers umans avançats (Homo sapiens ò Homo neanderthalensis) es atestada dempuei au mens  ans (bauma de Bacho Kiro). Puei, i a  ans, la region veguèt lo desvolopament de la cultura de Varna qu'agantèt un nivèu tecnologic e culturau encara desconegut en Euròpa (produccion de terralha, fabricacion d'estatuetas d'òs ò de pèira, otís de coire, joièus d'aur, necropòlis, ierarquia sociala... etc.).

En 1800 av. JC, de populacions indoeuropèas (lei Tracis) migrèron dins la region. Demorèron devesits entre mai d'una tribü fins a son unificacion per lo rèi Teres I vèrs 500 av. JC. Au contacte de la Grècia Antica, s'ellenizèron pauc a pauc, especialament a l'entorn dei comptadors marchands de la Mar Egèa e de la Mar Negra. Dins lo corrent dau sègle V av. JC, intrèron dins l'esfèra d'influéncia aquemenida mai gardèron una autonòmia fòrça larga. Tràcia agantèt son apogèu dins lo corrent dei rèines de Sitalcès e de Cotís durant la premiera mitat dau sègle IV av. JC. Destruch per Felip II de Macedònia, l'unitat politica se fragmentèt. Au sègle I av. JC, foguèon somes per lei Romans. La populacion se romanizèt au sud au sègle I ap. JC e au nòrd au sègle seguent.

Lo pòble bulgar es originari d'un pòble nomada turc de l'estèpa eurasiatica installat dins la region de la Mar d'Azov au sègle VI. Dins lo corrent dau sègle seguent, sota la pression militara dei Khazars, foguèron obligats de migrar en direccion de l'oèst. Formèron alora dos grops. Lo premier s'installèt dins la Vau mejana de Vòlga e foguèt a l'origina dau Khanat dei Bulgars de Vòlga. Lo segond, sota la direccion d'Asparukh, s'installèt dins la Vau bassa de Danubi au nòrd de l'Empèri Bizantin. 

Afeblits per leis invasions aràbias, lei Bizantins foguèron obligats d'acceptar aquela preséncia e, en 681, reconoguèron la sobeiranat dau khan Asparukh sus lei regions au nòrd dei montanhas balcanicas. Aquò favorizèt la formacion d'un estat dirigida per una aristocracia militara formada de nomadas eurasiatics mai principalament poblat de populacions eslavas. Mens nombrós, lei nomadas adoptèron a cha pauc la cultura eslava e lo mestissatge entre lei doas populacions foguèt a l'origina dau pòble bulgar actuau. Pliska venguèt la capitala d'aquel ensems. En 864, la creacion d'una glèisa crestiana (de rite grèc) autonòma amb una liturgia en slavon per lo khan Boris confirmèt l'integracion de Bulgaria au sen de l'esfèra eslava.

En despiech de la religion comuna entre lei Bizantins e lei Bulgars, lei relacions entre lei dos pòbles foguèron sovent conflictualas. Dins lo corrent dau rèine de Simeon (893-927), lei Bulgars capitèron de conquistar Macedònia e venguèron una poissança militara fòrça importanta qu'impausèt lo pagament de tributs regulars ai Bizantins. Constantinòple deguèt tanben reconóisser un títol imperiau au sobeiran bulgar. Pasmens, aqueu Premier Empèri Bulgar declinèt après la mòrt de son fondator. Pèire (927-969) capitèt de gardar la màger part de sei territòris mai, en 971, l'Empèri Bizantin conquistèt lei regions orientalas de l'Empèri Bulgar. Puei, Samuel (991-1014) assaièt de restaurar la poissança bulgara a partir de Macedònia. Dins aquò, son armada foguèt anientada en 1014 per l'emperaire bizantin Basili II. Après aquela desfacha, lo Premier Empèri Bulgar foguèt conquistat per lei Bizantins que formavan tornarmai una poténcia majora sus lo continent europèu après d'annadas de dificultats.

Pasmens, a la fin dau sègle XII, una tiera de crisis dinasticas grèvas minèt l'Empèri Bizantin qu'acomencèt son declin definitiu. Dins lo corrent deis annadas 1180, una revòuta acomencèt au sen dei populacions bulgaras. Dirigidas per Joan Asen e son fraire Pèire, l'insureccion restaurèt aisament un estat independent que sa capitala foguèt installada a Tarnowo. Dich Segond Empèri Bulgar, aquel estat conoguèt son apogèu pendent lo rèine de Joan III (1218-1241). Ocupava alora un territòri similar a aqueu de Simeon e l'autonòmia de la Glèisa bulgara, perduda ambé l'afondrament dau Premier Empèri, foguèt tornarmai declarada en 1235. Pasmens, après lo rèine de Joan III, Bulgaria declinèt rapidament e la situacion dau país foguèt agravada a partir de 1272 per d'incursions dei Mongòls dau Khanat de l'Òrda d'Aur. Puei, au sègle seguent, lei Bulgars deguèron faciar la menaça dei Sèrbes que conquistèron la màger part de son territòri sota la direccion d'Estève Dusan (1331-1355). Aquelei desfachas entraïnèron l'afondrament dau poder centrau e lo rèsta dau Segond Empèri se devesiguèt entre dos principats rivaus en 1371 centrats sus lei vilas de Tarnovo e de Vidin. Aquela division favorizèt leis ambicions deis envaïsseires seguents que foguèron lei Turcs Otomans. Tarnovo foguèt conquistada en 1393 e Vidin en 1396. Aquela meteissa annada, la temptativa dei Francés e deis Ongrés de rebutar leis Otomans en Asia mau capitèt a la batalha de Nicòpolis entraïnant l'instauracion de la dominacion turca sus la region fins au sègle XIX.

La dominacion otomana durèt de la fin dau sègle XIV ais annadas 1870. Fins au sègle XVIII, Bulgaria demorèt alunchada deis autreis estats crestians. Sa glèisa autonòma foguèt suprimida e son clergat restacat au patriarcat grèc de Constantinòple. Aquò entraïnèt la difusion de la liturgia grèga e l'abandon d'aquela en slavon. D'autra part, l'aristocracia bulgara foguèron obligada de se convertir a l'islam (aquelei que refusèron foguèron desportats en Anatolia) e de colonias turcas foguèron installadas. Pasmens, lo nombre de conversion au sen dau pòble demorèt limitat.

A partir de la fin dau sègle XVIII, lo declin de l'Empèri Otoman e l'avançada de la frontiera russa en direccion dau sud rompèt l'isolament dau pòble bulgar. En parallèl, se formèt una elèit novèla, principalament eissida de la borgesiá que contraròtlava lei cambis comerciaus e artesanaus, que comencèt de se preocupar de la cultura e de la defensa dau pòble bulgar. Premier, lo movement èra subretot opausat a la cultura grèga de la Glèisa Ortodòxa (creacion d'escòlas laïcas a partir deis annadas 1830). Aquò foguèt a l'origina d'una agitacion populara importanta e, en 1870, leis autoritats otomanas deguèron acceptar la restauracion novèla de l'autonòmia de la Glèisa Bulgara. Pasmens, lo movement s'èra transformat au contacte deis idèas nacionalistas dau sègle XIX. Ansin, en 1872, un grop de patriotas bulgars organizèt un Comitat centrau revolucionari qu'organizèt una insureccion nacionalista en abriu de 1876.

Militarament, la revòuta foguèt aisament vencuda per leis Otomans. Pasmens, la repression foguèt fòrça saunosa e seis atrocitats indignèron totei lei capitalas europèas. Tre l'annada seguenta, Russia decidèt d'intervenir per protegir lei populacions eslavas de Bulgaria e declarèt la guèrra ais Otomans. En genier de 1878, lei tropas russas èran dins la region de Constantinòple e leis Otomans deguèron acceptar lo tractat de San Stefano que formèt un estat bulgar independent ambé de frontieras inspiradas dei dos Empèris de l'Edat Mejana. Dins aquò, aqueu tractat se turtèt a l'oposicion deis autrei poissanças europèas que refusavan una extension tròp importanta de l'influéncia russa dins la region. Au contrari, en junh e julhet de 1878, lo Congrès de Berlin adoptèt de disposicions fòrça diferentas per mantenir la preséncia otomana dins lei Balcans. Un principat bulgar reduch, teoricament tributari dau sultan mai de facto independent, foguèt creat ambé Sofia coma capitala. Au sud, un segond principat semi-autonòm (dich Romelia Orientala) foguèt tanben creat.

En 1879, una assemblada de captaus reünida a Tarnovo adoptèt una constitucion e elegiguèt Alexandre de Battenberg, nebòt de l'emperaire rus e militar prussian, coma prince. En parralèl, dins lo principat de Romelia Orientala, lei poissanças adoptèron un estatut organic organizant un poder devesit entre un governador crestian designat per lo sultan otoman e una assemblada en partida elegida.

Tre 1881, Alexandre suspendèt la constitucion e decidèt de dirigir lo país d'un biais autoritari. En mai d'aquò, sei relacions ambé Russia se desgradèron. Pasmens, entre 1885 e 1886, capitèt d'organizar un complòt per annexar la Romelia Orientala. D'efèct, un grop de nacionalistas bulgars i prenguèt lo poder en setembre de 1885 e i formèt un govèrn provisòri que demandèt son union au principat de Bulgaria. Aquò foguèt acceptat en 1886 per lei poissanças mai lo succès d'Alexandre foguèt brèu car deguèt abdicar dins lo corrent de l'annada après un còp d'estat organizat per lei Rus.

Una regéncia foguèt alora fisada au Premier Ministre Stefan Stanbolov que venguèt tanben rapidament ostil ai Rus e gardèt la forma autoritària dau regime. En 1887, ambé lo sostèn dau Reiaume Unit e d'Àustria-Ongria, Stanbolov obtenguèt l'eleccion d'un prince novèu, Ferrand de Saxònia-Coborg, per l'assemblada bulgara. Pasmens, Ferrand s'opausèt au regime dictatoriau dau cap dau govèrn que perdiguèt lo poder en 1894 e foguèt assassinat tre l'annada seguenta. Lo regime se liberalizèt un pauc mai demorèt autoritari e Ferrand capitèt de restaurar de relacions bònas ambé l'Empèri Rus. Ansin, en 1908, poguèt aprofichar la revolucion dei Turcs Joves per rompre, ambé l'acòrd de Russia e d'Àustria-Ongria, lei darriers liames de dependéncia ambé l'Empèri Otoman e proclamar oficialament l'independéncia de Bulgaria.

En octòbre de 1912, Bulgaria participèt a una coalicion dirigida còntra l'Empèri Otoman ambé Serbia e Grècia. Dich Premiera guèrra balcanica, lo conflicte s'acabèt per una desfacha turca ambé la conquista d'Andrinòple per lei Bulgars en març de 1913. Lo tractat de Londres assaièt d'organizar lo partiment dei darriers territòris otomans europèus. Pasmens, apareguèt un desacòrdi grèu entre lei tres venceires : Bulgaria se considerava coma lo venceire principau de la guèrra e voliá donc la possession de son objectiu principau, Macedònia, ocupat per seis aliats. En fàcia dau blocatge de la situacion, Ferrand ordonèt en junh de 1913 d'atacar per suspresa lei tropas serbas e grègas entraïnant la Segonda guèrra balcanica. Dins aquò, Grècia e Serbia foguèron militarament ajudadas per Romania, desirosa de participar au partiment dei conquistas, e per l'Empèri Otoman, desirós de limitar sei pèrdas. L'armada bulgara foguèt ansin rapidament vencuda e lo tractat de Bucarèst (aost de 1913) limitèt sei conquistas. I obtenguèt la Tràcia Occidentala (e un accès a la Mar Egèa) mai deguèt laissar Macedònia a Serbia e a Grècia, cedir la Dobrodja dau Sud a Romania e restituir Andrinòple e sa region a l'Empèri Otoman.

Après la crisi dei doas guèrras balcanicas, Bulgaria proclamèt sa neutralitat au començament de la Premiera Guèrra Mondiala. Pasmens, après la declaracion de guèrra de l'Empèri Otoman e d'esitacions lòngas, chausiguèt de jonher lo camp deis Empèris Centraus en setembre de 1915. L'armada bulgara participèt a la conquista de Serbia, que son armada èra menaçada d'enceuclament après la declaracion de guèrra bulgara, a la fin de 1915 e a la conquista de la màger part de Romania en 1916 permetent au Reiaume de reprendre lo contraròtle de la Dobrodja dau Sud. L'Empèri Otoman li cedèt tanben una zòna frontaliera situada a l'oèst d'Andrinòple en 1915. Pasmens, a partir d'octòbre de 1916, Bulgaria deguèt faciar una armada aliada novèla desbarcada per lo pòrt grèc de Salonica. Puei, Grècia jonhèt lo camp de l'Entenduda e una armada serba foguèt reconstituida per lei Francés. En setembre de 1918, lo front bulgar foguèt romput e Ferrand deguèt demandar un armistici avans d'abdicar au profiech de son fiu Boris III. En novembre de 1919, lo tractat de Neuilly impausèt divèrsei pèrdas territòrialas au reiaume bulgar que deguèt abandonar tornarmai la Dobrodja dau Sud a Romania, cedir la Tràcia Occidentala a Grècia (entraïnant la pèrda de l'accès dau país a la Mar Egèa) e cedir quauquei regions lòng de sa frontiera occidentala a Iogoslavia. En 1923, aquelei clausas foguèron agravadas per l'expulsion de  Bulgars de Tràcia Occidentala per leis autoritats grègas.

Lo periòde de l'entre doas guèrras foguèt caracterizat per una tiera de crisis politicas e economicas. D'efèct, en 1919, la monarquia afeblida deguèt laissar lo poder a Alexandre Stambolijski, cap d'un partit agrarian (l'Union populara agrariana fondada en 1899) e presonier dau regime de 1915 a 1918. En 1920, ganhèt leis eleccions e organizèt una reforma agrariana importanta. Ganhèt largament leis eleccions seguentas en 1923 mai foguèt reversat e fusilhat per un còp d'estat militar. Après una temptativa mancada d'insureccion comunista, un govèrn conservador e reaccionari se formèt, dirigit per Alexandar Cankov. Aperaquí  comunistas ò stambolijistas foguèron executats fins a 1926. Puei, Cankov foguèt remplaçat per lo generau Andrej Ljapcev de 1926 a 1931. En 1931, d'eleccions democraticas foguèron organizadas e ganhadas per lei partisans de la democratizacion dau regime. Pasmens, en 1934, un còp d'estat militar novèu se debanèt. Tre 1935, Boris III capitèt d'eliminar lei militars de la direccion dau país. Dins aquò, lo regime demorèt dictatoriau.

En febrier de 1940, en fàcia dei tensions intèrnas e extèrnas, Boris III nomèt Premier Ministre Bogdan Filov qu'èra un admirator d'Adolf Hitler. Bulgaria se raprochèt alora rapidament d'Alemanha. Gràcias a son sostèn, poguèt reprendre possession de la Dobrodja dau Sud en setembre de 1940. Aqueu succès favorizèt l'integracion dau país au sen dau sistèma d'alianças alemand e, en març de 1941, Sofia jonhèt lo Pacte Tripartita signat entre Alemanha, Itàlia e Japon. Lo govèrn bulgar autorizèt lo passatge e l'installacion de tropas alemandas sus son territòri e participèt ai campanhas d'Iogoslavia e de Grècia. I obtenguèt quauquei regions frontalieras sèrbas, Macedònia e la Tràcia Occidentala. Lo govèrn de Boris III i expulsèt  Grècs en respònsa ais expulsions de 1923. En revènge, acceptèt pas de liurar lei Josieus de Bulgaria ais Alemands ni de participar a la guèrra còntra l'Union Sovietica.

Après la mòrt sobda de Boris III en aost de 1943 que foguèt remplaçat per Simeon II, un enfant de sièis ans, leis autoritats bulgaras assaièron de cambiar de camp. Negocièron sensa succès un acòrd ambé leis Aliats occidentaus dins lo corrent de 1944. Puei, en aost, l'intrada dei tropas sovieticas en Romania entraïnèt una declaracion de guèrra de part de Moscòu lo 5 de setembre. Lo govèrn bulgar demandèt un armistici mai s'afondrèt rapidament remplaçat tre lo 9 per un Front de la patria dirigit per lei comunistas. Lo poder novèu ordonèt l'abandon dei regions ocupadas e declarèt la guèrra au Tresen Reich. Consequéncia de l'invasion sovietica, Bulgaria intrèt au sen de l'esfèra d'influéncia de l'URSS en Euròpa de l'Èst. Pasmens, en 1947, lo tractat de patz signat per Bulgaria li permetèt de gardar la Dobrodja dau Sud.

L'impausicion d'un regime comunista prosovietic foguèt relativament aisada en Bulgaria e observèt lei meteisseis etapas que dins la màger part deis autrei país dau blòt orientau. Premier, tre 1945, lo Front de la patria, que gropava de comunistas, de sociaus-democratas e deis agrarians, menèt de purgas duras còntra lei partisans dau regime ancian. Puei, ganhèt sensa dificultat leis eleccions de 1945 (86%) e un referendum organizat en 1946 permetent d'abolir la monarquia. Enfin, après 1947 e la signatura de la patz ambé leis Aliats, lei comunistas eliminèron leis autrei partits formant lo Front de la patria. Enfin, en decembre, una constitucion novèla foguèt adoptada que transformèt lo país en republica populara.

En 1949, Georgi Dimitrov, qu'èra lo cap dau govèrn comunista, desmissionèt e foguèt remplaçat per Valko Cervenkov. Fidèu d'Estalin, Cervenkov organizèt una purga violenta còntra lei veterans dau partit sospichats de « titisme » e favorizèt la nominacion de foncionaris formats en URSS. Gardèt lo poder fins a la destalinizacion iniciada per Khruchtchev. Entre 1954 e 1956, deguèt pauc a pauc laissar la direccion dau país a Todor Jivkov que demorèt en plaça fins a 1989. Dins lo corrent d'aqueu periòde, Bulgaria aderèt au Pacte de Varsòvia e foguèt un aliat fòrça fidèu de l'Union Sovietica. Coma dins leis autreis estats de l'Èst, la prioritat foguèt donada ais industrias pesucas e a l'aparelh militar.

En fòra dei dificultats economicas caracteristicas dau blòt sovietic, la question principala d'aqueu periòde foguèt aquela dei  Turcs e dei Pomacs installats sus lo territòri bulgar. Tre 1949, Cervenkov assaièt de leis expulsar vèrs lo territòri turc. Fins a la sarradura de la frontiera per Ankara en 1951, au mens  Turcs quitèron lo país. A partir de la mitat deis annadas 1950, Jivkov contunièt aquela politica anti-turca mai la limitèt inicialament a de mesuras vaxatòrias (sarradura d'escòlas turcas, limits impausats a la practica dau culte musulman... etc.). Pasmens, dins leis annadas 1980, per desviar l'ostilitat de la populacion, adoptèt tornarmai una politica d'expulsion ( Turcs expulsats per fòrça en 1989) e d'assimilacion fòrçada (defensa d'utilizar lo turc dins lei luòcs publics... etc.). 

Aquelei mesuras empachèron pas Jivkov de perdre lo poder en novembre de 1989 dins l'encastre de l'afondrament generau dei regimes comunistas d'Euròpa de l'Èst. Foguèt remplaçat per Petar Mladenov. Lei partits d'oposicion formèron alora una coalicion dicha Union dei fòrças democraticas (UFD) mentre que lo Partit comunista se transformèt en Partit socialista bulgar (PSB). Lei Turcs e lei Pomacs —  expulsats de 1989 rintrèron entre 1990 e 1991 — formèron lo Movement dei drechs e libertats dei Turcs e musulmans (MDL). En julhet de 1990, una assemblada foguèt elegida per redigir una constitucion novèla. Ambé 211 deputats sus 400, lo FSB ganhèt leis eleccions mai de manifestacions obliguèron Mladenov de laissar lo poder a Jeliu Jelev, cap de l'UFD. Puei, en 1991, la fin de la redaccion de la constitucion entraïnèt la fin dau periòde comunista.

Dempuei la fin dau regime comunista, Bulgaria conoguèt divèrsei problemas economics e sociaus en despiech de son intrada dins lo camp occidentau (adesions a l'OTAN en 2004 e a l'Union Europèa en 2007). D'efèct, en 1991, leis eleccions foguèron ganhadas per l'UFD e lo MDL (respectivament 110 e 24 deputats còntra 106 per lo FSB) mai lo govèrn deguèt faciar lei condicions fòrça malaisadas de la transicion vèrs lo capitalisme e de l'afondrament de l'economia socialista. Ansin, en 1994, lo FSB ganhèt leis eleccions (125 deputats). Pasmens, mau capitèt a son torn de reglar la situacion e foguèt obligat de desmissionar en 1996 après d'importantei manifestacions popularas. Aquò permetèt un retorn au poder de l'UFD en 1997. Sota la direccion dau Premier Ministre Ivan Kostov, menèt una politica financiera dura per limitar l'inflacion qu'aguèt de consequéncias negativas sus la populacion. Aqueu resultat favorizèt l'emergéncia d'una fòrça politica novèla dirigida per l'ancian rèi Simeon II : lo Movement nacionau Simeon II (MNSII) que prenguèt lo poder ais eleccions de 2001 (120 deputats sus 240). Puei, en 2005, se debanèt una alternància novèla ambé la victòria dau FSB que formèt una aliança ambé lo MNSII e lo MDL per dirigir lo país. Pasmens, maugrat aquela instabilitat politica, l'economia acommença de se melhorar pauc a pauc mai Bulgaria demora un país fragil.




#Article 63: Brasil (7487 words)


Brasil o oficialament la Republica Federala de Brasil (en portugués: República Federativa do Brasil) es lo país mai grand e mai poblat dAmerica Latina e lo cinquen tant en populacion coma en superfícia del mond. Sespandís sus  e es localizat dins la part centreorientala de lAmerica del Sud. Al nòrd tòca a Veneçuèla, Guyana, Surinam e la Guaiana francesa. Al nòrd-oèst tòca a Colómbia, a loèst tòca a Bolívia e Peró. Al sud tòca a Uruguai e al sud-oèst a Argentina e Paraguai. Los sols païses dAmerica del Sud que Brasil a pas de frontièra amb eles son Chile e lEqüator. 
En defòra del continent, Brasil possedís qualques pichòtas illas de locean Atlantic: Penedos de São Pedro e São Paulo, Fernando de Noronha, e Trindade e Martim Vaz e las pichòtas illas coralianas sonadas Atol das Rocas.

Lo gentilici es brasilièr, -ièra (-èir, -èira; -èr, -èra; -ier, -iera).

L'istòria de Brasil avans l'arribada deis Europèus es fòrça mau coneguda en causa de l'abséncia de documents escrichs. La premiera expedicion europèa dins la region arribèt en 1500. Dirigida per lo Portugués Pedro Alvares Cabral, descurbiguèt la region de Santa Cruz. En 1514, tot lo litorau èra reconegut. Lo tractat de Tordesillas signat en 1494 permetèt a Portugau d'i establir sa sobeiranetat.

Lo nom  « Brasil » vèn d'un aubre tinctoriau roge qu'interessèt de marchands portugués e francés. D'aventuriers de nacionalitats variadas s'installèron tanben lòng dau litorau onte se mesclèron ai populacions localas. Au començament dau sègle XVI, Brasil èra pas la prioritat de Portugau mai l'aumentacion de l'interès francés cambièt la situacion. Lo rèi Joan III (1521-1557) ordonèt d'establir una colonia permanenta que foguèt fondada en 1532 per Martim Afonso de Sousa dins la region de Santos. Pernambuc foguèt fondada cinc ans pus tard per Duarte Coelho. La produccion de sucre s'i desvolopèt rapidament e Pernambuc aguèt ansin de relacions frequentas ambé la metropòli. 

En 1548, un governador generau foguèt nomat. S'installèt en 1549 dins la region de Bahia onte fondèt una capitala dicha Salvador. Puei, dins lo corrent deis annadas seguentas, lei marchands francés foguèron marginalizats e expulsats.

Durant la segonda mitat dau sègle XVI, Brasil foguèt largament colonizat per lei Portugués. Pasmens, aquela colonizacion aguèt pas la meteissa forma dins lei diferentei regions. Lo litorau sucrier èra la zòna pus poblada. Una societat coloniala basada sus l'esclavatge s'i formèt. L'interior dei tèrras demorèt mau contraròtlat. I apareguèt una societat autonòma dominada per de norriguiers e per lei bandeirantes. Enfin, dins lo nòrd, se fondèt l'Estado de Maranhão qu'èra una colonia portuguesa distinta dau rèsta de Brasil.

Au començament dau periòde coloniau, lei relacions entre Portugués e Indians èran generalament pacificas. En cambi d'otís de metau, leis Indians ajudavan lei marchands europèus de tombar d'aubres tinctoriaus. En revènge, refusèron de venir trabalhar dins lei plantacions de cana de sucre, çò que marquèt lo començament d'una lònga epòca de conflictes. D'efèct, lei Portugués comencèron de capturar d'Indians per leis utilizar coma esclaus.

En 1548, la corona portuguesa s'inquietèt dei tractaments infligits ais Indians e mandèt de missions jesuistas per leis evangelizar. Aquò empachava de lei redurre a l'esclavatge. Pasmens, lei jesuistas gropèron leis Indians dins de vilatges novèus que favorizèron leis epidemias de malautiás importadas d'Euròpa. Puei, lo govèrn portugués esitèt entre sostèn ai jesuistas ò ai plantaires. La caça ais Indians durèt donc fòrça lòngtemps (fins ais annadas 1620) en despiech de l'arribada massisa d'esclaus africans.

Leis esclaus africans comencèron d'èsser importats en Brasil a partir de la fin deis annadas 1530. Vèrs 1570, aqueu trafec èra vengut fòrça important e aperaquí  esclaus foguèron desbarcats dins la colonia portuguesa durant lo periòde 1570-1600. Puei, durant lo sègle XVII, foguèron  Africans que foguèron menats en Brasil per trabalhr dins lei plantacions. 

La condicion d'esclaus en Brasil èra particularament dura car lei condicacions de vida dins lei plantacions èran atròças, compres a respèct deis autrei colonias americanas. D'efèct, lei plantaires portugués podián aisament remplaçar leis esclaus perduts e se preocupavan donc unicament d'esplechar per lo mielhs la fòrça de trabalh dei captius. Ansin, en 1700, la populacion servila de Brasil èra estimada a solament  personas que la màger part èra nascuda en Africa.

Mai d'un esclau capitèt de s'enfugir dei plantacions e de s'escondre dins lei seuvas dei regions interioras. De comunautats d'esclaus marrons, dichas quilombos ò mocambos, se formèron ansin a cha pauc. Certanei venguèron d'estats vertadiers coma lo quilombos de Palmares que durèt de 1605 a 1694, formèt una economia independenta e agantèt una populacion de  abitants a son apogèu.

Dins lo corrent dau sègle XVII, una partida significativa dei colonialas brasilieras foguèt ocupada per leis Olandés. D'efèct, après l'union de Portugau e d'Espanha en 1580, leis Olandés, en revòuta còntra leis Espanhòus, ataquèron lei colonias portuguesas. En 1621, creèron la Companhiá Olandesa deis Índias Occidentalas que concentrèt de mejans importants còntra Brasil. En 1630, prenguèt Recife. Au començament deis annadas 1640, ocupava  km de litorau. Pasmens, son administracion èra pas un empache : lei plantacions foguèron laissadas ai colons portugués, lo comèrci de sucre foguèt mantengut (mai dirigit vèrs lei Províncias Unidas) e la libertat religiosa assegurada.

Portugau retrobèt son independéncia en 1640. La reconquista de Brasil acomencèt en 1644. Tre 1648, leis Olandés foguèron expulsats de totei lei colonias franc dau pòrt de Recife. Ne gardèron lo contraròtle fins a 1654. Pasmens, l'ocupacion olandesa aviá permes de crear de plantacions de cana de sucre dins lei colonias antilhesas. Lei beneficis dau comèrci sucrier demeniguèron donc e lei Portugués acomencèron de cercar de ressorsas novèlas en Brasil, çò qu'anava menar a la descubèrta dei jaciments d'aur de Minas Gerais.

Lei bandeirantes son un autre aspèct important de la colonizacion portuguesa de Brasil. Èran de grops d'aventuriers en cèrca de jaciments de metaus preciós e d'esclaus. Dins lei fachs, la màger part èra subretot interessada per lo segond ponch e de conflictes recurrents opausèron bandeirantes e indigèns. Sa basa principala èra São Paulo que foguèt fondada en 1560 per gropar dins un meteis endrech lei colons de la region interiora de Santos.

Lei bandeirantes aguèron un ròtle important dins l'expansion portuguesa car explorèron lei regions interioras e i establiguèron de pòstes. S'ataquèron regularament ai Guaraní de la region de Paraná. Pasmens, au començament dau sègle XVII, aqueu pòble foguèt plaçat per leis Espanhòus sota la proteccion dei jesuistas qu'organizèron de « reduccions » capablas de se protegir còntra leis incursions dei bandeirantes. Ansin, dins la segonda mitat dau sègle XVII, l'interès per lei metaus preciós tornèt aparéisser au sen dei bandeirantes. Seis esfòrç se concentrèron alora mai sus Minas Gerais, Goias e Mato Grosso.

En Sertão, lei colons portugués trobèron una region tròp eissucha per i cultivar la cana de sucre. En plaça, i desvolopèron lo norrigatge dei bovins, activitat extensiva qu'entraïnèt una expansion vèrs lei tèrras interioras. A partir de la segonda mitat dau sègle XVII, leis Indians assaièron de s'opausar a aquela progression que menaçava sei territòris agricòlas. Pasmens, lei colons prenguèron pauc a pauc l'avantatge.

Dins lo nòrd de Brasil, de colons arribèron en 1620 sus l'illa de Maranhão. Tre 1621, i fondèron una colonia ambé São Luis coma capitala. Coma lei corrents marins i rendon lei comunicacions pus aisadas ambé Portugau qu'ambé Recife, aquela colonia recebèt un estatut distint e lo gardèt fins a 1772. Lei colons i desvolopèron de culturas de tabac e de coton. Mens rentablas que lo sucre, aquelei produchs permetèron pas ais abitants de crompar d'esclaus africans. En consequéncia, la caça ais esclaus indians contunièt dins lo nòrd de Brasil. Lei jesuistas assaièron de s'i opausar. Dins lo corrent dau sègle XVII, creèron un cinquantenau daldeias per i gropar leis indigèns. Pasmens, aquò favorizèt leis epidemias (vairòla) e entraïnèt de revòutas entre lei colons. En 1661, una insureccion fòrça importanta capitèt ansin d'obtenir l'expulsion dei jesuistas.

Dins lo corrent deis annadas 1630, l'exploracion de la Seuva Amazonica venguèt una prioritat importanta per lei Portugués, especialament lòng d'Amazonas. D'efèct, en 1637, dos franciscans capitèron d'agantar lei bòcas dau fluvi a partir de Quito. Un an pus tard, lei Portugués organizèron una expedicion, dirigida per Pedro Teixeira, que realizèt lo camin invèrs. En 1639, Teixeira fondèt Tabatinga per marcar lo limit entre lei domenis portugués e espanhòu. Puei, lei Portugués acomencèron d'esplachar lei ressorsas d'Amazonas (cacau, fusta, espècias... etc.) e de missionaris assaièron d'evangelizar la region e de protegir leis indigèns còntra lei colons.

Durant lo periòde dau Brasil sucrier, lo país conoguèt un important desvolopament demografic. La capitala, Salvador agantava  abitants en 1700 e Recife  abitants. Pasmens, en causa de la superficia colossala dei territòris portugués e de l'autonòmia laissada a cada capitanariá, la densitat de populacion èra febla e lei colonias fòrça dispersadas. L'ensems èra dirigit per un governador generau, principalament cargat deis afaires militars, que son autoritat foguèt completada au començament dau sègle XVII ambé la creacion d'una cort de justícia.

En 1698, de bandeirantes descurbiguèron de jaciments d'aur fòrça important dins la region de Minas Gerais. Puei, dins lo corrent deis annadas 1710-1720, d'autrei trobalhas permetèron l'esplecha de jaciments en Mato Grosso e en Goias. Brasil venguèt un important productor d'aur fins ais annadas 1750. 

Leis autoritats colonias organizèron rapidament la produccion d'aur. Organizèron de capitanariás novèlas (Minas Gerais en 1720, Goias en 1744 e Mato Grosso en 1748) e creèron una administracion per collectar lei taxas e leis impòsts sus l'aur extrach. En 1734, un sistèma similar foguèt creat per menar la region diamantifèra dau nòrd-oèst de Minas Gerais. Aquò entraïnèt un renfòrçament dau poder dei foncionaris reiaus dins lei tèrras interioras.

La descubèrta d'aur entraïnèt l'arribada d'abitants novèus e una fòrta aumentacion demografica. Entre 1700 e 1760, aperaquí  Portugués venguèron s'installar en Brasil. Un nombre fòrça important d'esclaus foguèron tanben desbarcats car lei minas avián besonh de man d'òbra ( esclaus negres en Minas Gerais en 1776). En causa de la manca de fremas blancas, lo mestissatge èra important, especialament dins lei regions minieras.

La descubèrta dei minas de Minas Gerais aguèt per consequéncia de favorizar l'unificacion dei colonias portuguesas aperavans dispersadas lòng dau litorau. D'efèct, la region miniera aviá de besonhs d'avitalhament fòrça importants e de cambis economics s'establiguèron donc rapidament ambé leis autrei regions brasilièras. 

Lei Paulistas assaièron sensa succès de prendre lo contraròtle dei sectors miniers mai ne foguèron expulsats en 1708-1709 per una revòuta. Pasmens, ne demorèron de partenaris economics importants (muòlas, bovins... etc.). Lòng dau riu São Francisco, de rotas foguèron tanben bastidas per liar Minas Gerais a la region de Bahia. Enterin, s'afirmèt la poissança de Rio de Janeiro que venguèt lo pòrt d'exportacion dei produchs miniers e lo pòrt d'importacion deis esclaus. La capitala i foguèt transferida en 1763.

Au començament dau sègle XVIII, lei territòris au sud de São Paulo èran pauc colonizats maugrat l'establiment en 1680 d'un pòste portugués, dich Colonia do Sacramento, a l'origina de l'Uruguai actuau. Après son expulsion de Minas Gerais, lei Paulistas s'interessèron a la region e i establiguèron divèrsei pòstes ambé lo sostèn deis autoritats colonialas. Tre 1737, un camin permetiá d'anar de São Paulo a São Pedro de Rio Grande do Sul. Pasmens, aquela expansion entraïnèt de conflictes ambé leis Espanhòus e ambé lei reduccions jesuistas de Paraguai.

A partir deis annadas 1750, la produccion d'aur acomencèt de declinar, çò que necessitèt de transformar l'economia de Brasil. Aquò entraïnèt un reviure d'interès per lei plantacions. Lo sector de sucre aprofichèt lei guèrras francoanglesas que desorganizèron la produccion antilhesa per aumentar sa produccion e sei beneficis. Lo tabac, lo ris e lo coton dins lo nòrd, lo cacau dins la region de Para e lo cafè dins tot lo territòri conoguèron tanben una creissença importanta.

Aquela transicion modifiquèt la demografica brasilièra. La populacion se concentrèt tornarmai dins lei regions oceanicas e aumentèt d'un biais important. De 1770 a 1808, passèt de 1,9 milion d'abitants a 2,5-3,0 milions. Ambé 1,8 milions d'esclaus importats pendent lo sègle XVIII, lei Negres ne representavan lei dos tèrç.

Coma dins totei lei colonias europèas, la societat coloniala brasilièra èra fòrça inegalitària e ierarquizada. A sa cima, se trobavan lei grands proprietaris terrencs (senhores de engenho). Lei grands marchands avián un prestigi mens important, especialament lei jusieus convertits relativament nombrós, mai formavan un elèit economic non negligibla.

La categoria inferiora èra formada per lei plantaires proprietaris de tèrras e d'esclaus. Son nombrós dins lo sector de la cana de sucre. Dins la region de São Paulo, lei proprietaris de tenements e lei norriguiers proprietaris d'esclaus èran pas rars e avián tanben un certan prestigi. Après aquelei grops, se trobavan lei plantaires de tabac)] ò de coton qu'avián rarament una man d'òbra servila e lei comerçants. Leis artesans èran gaire consideradas car aquela classa sociala èra sovent compausada de mestís e mai de Negres afranquits. Lei Blancs paures èran sovent desclassats e mespresats. Enfin, en bas de l'escala sociala, i avián leis esclaus (aperaquí un tèrç de la populacion en 1800).

Leis esclaus èran fòrça mautractats — compres segon lei critèris deis autrei societats esclavagistas dau periòde — e destinats ai trabalhs agricòlas. Pasmens, lo nombre d'afranquits aumentèt a cha pauc. De confrariás fondadas per la Glèisa tenguèron un ròtle major dins aquela emancipacion. D'efèct, aqueleis organizacions se preocupavan de respèct de l'òrdre establit, de proteccion sociala e d'organizacion d'eveniments sociaus (organizacion de fèstas... etc.). Aquel enquadrament sociau permetiá de mantenir l'òrdre coloniau en plaça mai autorizava pasmens de donar mai d'autonòmia a sei sòcis.

A la fin dau sègle XVIII e au començament dau sègle XIX, lo territòri brasilier aviá gardat de liames fòrça importants ambé sa metropòli. Premier, lei corrents oceanics permetián un viatge rapide e aisat entre Brasil e Portugau. De mai, l'equilibri economic entre lei dos país èra estable : Brasil exportava sei produccions vèrs Portugau que s'ocupava de lei distribuir sus lo mercat europèu. Enfin, lei colons avián una autonòmia certana e sei drechs èran gaire atacats per leis autoritats.

En despiech dei rapòrts bòns entre Brasil e Portugau a la fin dau sègle XVIII, la situacion se desgradèt rapidament au començament dau sègle XIX e entraïnèt l'independéncia de la colonia en 1822. Son començament foguèt l'exili a Rio de Janeiro dau prince Joan — lo futur Joan VI — qu'assegurava la regéncia. D'efèct, Portugau èra estat ocupat per França e Espanha dins l'enquastre dei guèrras napoleonencas. La vila venguèt alora una capitala vertadiera ambé l'installacion de l'administracion reiala, la creacion d'una Banca de Brasil ò d'una escòla militara. En 1815, Brasil venguèt un reiaume distint de Portugau e l'empèri coloniau portugués venguèt oficialament lo « Reiaume Unit de Portugau, de Brasil e d'Algarve ».

Aquò contentèt la màger part dei Brasilièrs mai de movements d'oposicion, en partida influenciats per leis idèas novèlas, se formèron dins lo nòrd. Lo motiu principau d'aqueu maucontentament èra l'importància donada a Rio de Janeiro e au sud au detriment dei regions septentrionalas. En 1817, l'oligarquia de Pernambuc proclamèt la republica. Maugrat una desfacha rapida, sa temptativa laissèt de traças.

Obligat de s'entornar en Portugau en 1821 en causa d'una revolucion liberala, Joan VI donèt la regéncia de Brasil a son fiu Pèire. En genier de 1822, lei Cortes liberaus de Lisbona ordonèron au prince de tornar venir en Portugau a son torn. Pasmens, Pèire refusèt e, après una segonda convocacion, proclamèt l'independéncia de Brasil lo 7 de setembre. En decembre, èra coronat emperaire de Brasil.

Lo rèine de Pèire I durèt de 1822 a 1831. Permetèt de donar au país un poder estable e legitim qu'empachèt lei còps d'estat multiples que se debanèron dins leis estats eissits de l'Empèri Espanhòu. Pasmens, lo periòde foguèt pas exempt de trèbols grèus.

La formacion dau regime durèt de 1822 a 1824. Après la dissolucion d'una assemblada constituenta per l'emperaire que jutjava son trabalh tròp lent, una constitucion foguèt redigida en 1824 per una commission. Instaurèt un regime bicamerau amb un sufragi censitari fòrça reduch. Laissèt tanben un poder important a l'emperaire que nomava lo govèrn e sei ministres, teniá un drech de vetò e podiá dissòudre l'assemblada. Sostengut per la Glèisa e per la legitimitat reconegut a Pèire I, aqueu sistèma permetèt d'arbitrar lei conflictes intèrnes de l'oligarquia.

Dins aquò, de trèbols sociaus e politics toquèron lo país en causa dau declin progressiu dei revenguts agricòlas. En 1824, una revòuta de pichons plantaires entraïnèt una novèla insureccion republicana en Pernambuc. Gràcias a sa superioritat navala, lo govèrn imperiau poguèt desbarcar de tropas e reprimir aisament l'insureccion. Puei, en 1826, la signatura d'un tractat enebissent lo comèrci negrier entraïnèt un conflicte entre l'emperaire e lei plantaires (dins lei fachs, la tracta negriera contunièt en Brasil fins a 1850). L'abandon d'Uruguai foguèt tanben mau ressentit per lei Brasilièrs. Enfin, en 1831, d'esmogudas aguèron luòc còntra lei Portugués que son influéncia a la Cort èra jutjada tròp importanta. Pèire I refusèt d'alunchar sei conselhiers, abdiquèt e s'entornèt en Portugau.

En 1831, l'emperaire Pèire II èra un enfant de cinc ans e una regéncia foguèt donc formada per dirigir l'Empèri. Durant aqueu periòde, se formèron tres corrents politics : lei conservadors, lei liberaus desirós d'establir una republica federala e lei liberaus moderats. En 1834, lei darriers capitèron d'obtenir la formacion d'assembladas províncialas. Pasmens, lei trèbols sociaus e politics contunièron dins tot lo país.

Lei revòutas socialas opausèron sustot lei classas pauras a l'aristocracia. Lei pus importantas se debanèron en Pernambuc (1832-1835), dins la region de Belém (1835-1836,  mòrts) e en Maranhão (1838-1841). Leis insureccions politicas apareguèron puslèu dins lei regions perifericas ò dins lei vilas importantas coma Salvador (1837-1838) ò lo Rio Grande do Sul (1836-1842).

Espaurida per lei trèbols deis annadas 1830, l'oligarquia dau sud sostenguèt la fin de la regéncia (en 1840) e una recentralizacion dau poder imperiau ambé la supression deis assembladas províncialas. Aquò entraïnèt una insureccion liberala novèla dins lei regions de São Paulo e de Minas Gerais. Pasmens, leis insurgents foguèron rapidament amnistiats. Pèire II acomencèt alora una politica de conciliacion entre lei doas brancas de l'oligarquia que dirigiguèron alternativament lo govèrn. Aquò amaisèt lei tensions politicas au sen de l'elèit e permetèt d'estabilizar la vida politica. Ansin, Brasil poguèt adoptar una politica estrangiera pus activa e participar au reversament dau caudillo argentin Juan Manuel de Rosas en 1852 ò tenir un ròtle fòrça actiu durant la Guèrra de la Tripla Aliança (1865-1870) que li permetèt d'eliminar un rivau economic perilhós.

Pasmens, la question principala de la vida politica brasiliera èra aquela de l'esclavatge. En 1823, i aviá dins l'Empèri 1,15 milion d'esclaus sus una populacion estimada a 4 milions d'abitants. Lo comèrci negrier èra en declin en causa de l'ostilitat dau Reiaume Unit a la perseguida d'una activitat d'ara endavant condamnada. Pasmens, maugrat aquelei dificultats,  esclaus foguèron desbarcats en Brasil entre 1823 e 1850. D'efèct, se lo govèrn aviá enebit la tracta en 1826 per contentar lei Britanics, la lèi èra jamai estada aplicada car la creissença dei culturas de cafè necessitavan totjorn mai de man d'òbra.

La situacion cambièt en 1850. Aquela annada, la pression britanica venguèt pus importanta e l'emperaire deguèt abolir lo comèrci negrier e aplicar la lèi. Aquò menacèt l'economia de plantacions car coma lo tractament deis esclaus se melhorèt pas, la natalitat de la populacion servila èra fòrça febla. Au començament d'aquela crisi, lei plantaires dau sud crompèron d'esclaus dins lei regions dau nòrd en declin economic. Pasmens, aquò reglèt pas lo fons dau problema que tornèt venir d'actualitat après la guèrra còntra Paraguai.

Après 1870, Pèire II deguèt faciar de dificultats novèlas que menèron a la fin de l'Empèri en 1889. Una partida èra liada a l'emperaire eu meteis qu'èra vengut pus autoritari. Pasmens, lo sistèma qu'aviá permes d'estabilizar Brasil dempuei lei trèbols deis annadas 1830 èra tanben en crisi. L'oligarquia èra tornarmai devesida en causa de la question esclavagista e l'armada victoriosa de Paraguai voliá obtenir mai de reconóissença e d'autonòmia.

Dins aquò, lo problema pus grèu èra aqueu de l'esclavatge car devesiá l'oligarquia. Lei liberaus èran a progressar au sen de la societat e de l'armada e l'idèa d'abolir l'esclavatge venguèt majoritària. En 1871, una lèi foguèt adoptada que prevesiá sa disparicion progressiva. Dicha lèi dau « ventre liure », donava automaticament la libertat ais enfants d'esclaus a sa majoritat. Lei conservadors e lei plantaires assaièron de s'i opausar, çò que suscitèt de tensions vivas ambé lei liberaus. En 1887, l'armada refusèt d'ara endavant per perseguir leis esclaus en fugida e donèt lo còp de gràcia au sistèma esclavagista. Un an pus tard, lo Congrès votiá oficialament l'abolicion.

Aquelei tensions tirèron fòrça sus lo regime imperiau que perdiguèt a cha pauc lo sostèn de l'elèit. En 1889, la volontat de Pèire II de fisar lo govèrn ai conservadors entraïnèt un còp d'estat organizat per lei militars e sostengut per lei republicans. Fatigat, l'emperaire renoncièt au poder sensa combatre e s'exilèt. Lo manescau Manuel Deodoro da Fonseca proclamèt la « Republica deis Estats Units de Brasil ».

Lo manescau Deodoro da Fonseca e lei republicans moderats establiguèron un regime federau inspirat per leis Estats Units d'America. Desseparèron tanben la Glèisa e l'Estat en 1890 e adoptèron una constitucion en 1891. Cada província venguèt un estat federat ambé la sieuna constitucion e lo sieu govèrn. Au nivèu federau, lo president èra elegit per un mandat de quatre ans e èra pas reeligible. Leis analfabèts perdiguèron lo drech de vòte — çò que permetiá d'exclure lei Negres deis eleccions.

Vengut autoritari, Deodoro da Fonseca ordonèt la dissolucion dau Congrès e deguèt faciar una mutinariá de la flòta. Foguèt remplaçat per lo manescau Floriano Peixoto. Capitèt de restablir la patz dins lo país.

En 1894, Marais Barros foguèt elegit president de la Republica. Prudent, foguèt a l'origina de la politica dicha « café com leite » (« cafè ambé de lach » en occitan) que permetèt de dirigir lo país fins a 1930. Segon aqueu sistèma, renfòrçat per Manuel de Campos Sales (1898-1902), lo president federau passava d'acòrds ambé lei presidents d'Estats que s'ocupavan de contraròtlar lei parlamentaris elegits au Congrès. En cambi, lo president favorizava pas l'oposicion dins leis Estats. Aquò favorizèt l'emergéncia d'una classa de captaus locaus dichs coroneis qu'avián pron d'influéncia per contraròtlar lo vòte de la populacion. Autonòms dins lo nòrd, èran organizats au sen dei declinasons dau Partit republican (d'inspiracion liberala) dins lo sud.

Ansin, dos estats dau sud dominèron lo periòde : São Paulo qu'èra economicament lo pus poderós e Minas Gerais qu'èra lo pòl electorau principau. Lo Rio Grande do Sud venguèt pauc a pauc la tresena fòrça dau sistèma e sei caps poguèron de còps arbitrar lei conflictes entre Paulistas e Mineiros.

Dins lo corrent dau sègle XIX, l'agricultura brasiliera, basa de l'economia nacionala, foguèt obligada de s'adaptar au declin de sei produccions tradicionalas (sucre e coton). Lei remplacèt per lo cacau e, subretot, lo cafè (aperaquí 50% deis exportacions en 1870). Lo sistèma de plantacions se mantenguèt mai l'abolicion de l'esclavatge entraïnèt d'adaptacions de part dei proprietaris que favorizèron a partir deis annadas 1880 l'imigracion d'una man d'òbra pus qualificada originària d'Euròpa. De 1890 a 1930, aperaquí 3,5 milions d'Europèus arribèron dins lo país. Coma lei condicions de trabalh èran inicialament gaire diferentas d'aquelei deis esclaus, solament dos tèrç i restèron.

Au començament dau sègle XX, lo desvolopament dei premiereis industrias brasilieras e l'arribada deis idèas socialistas veïculadas per leis imigrants europèus entraïnèron l'emergéncia de movements poderós de contestacions intèrnas. Per exemple, tre 1917, se debanèt la premiera grèva generala deis obriers de la region de São Paulo.

Pasmens, lei movements de contestacion pus importants se desvolopèron au sen de l'armada. D'efèct, la generacion novèla d'oficiers es sovent originària deis estats pus paures e èra relativament ostila a l'oligarquia de São Paulo e de Minas Gerais. En 1922, una premiera mutinariá toquèt la garnison dau fòrt de Copacabana. Foguèt rapidament reprimida. En revènge, dos ans pus tard, una insureccion pus importanta aguèt luòc dins la capitala e lei rebèls capitèron de se retirar dins leis estats dau sud. I formèron una colona mobila que realizèt un camin de  km en Brasil avans de s'enfugir en Bolívia. Son cap, Luis Carlos Prestes, venguèt una figura dau progressisme brasilier.

En 1930, una crisi grèva entraïnèt la rompedura de l'aliança entre leis oligarquias de São Paulo e de Minas Gerais e la fin dau premier periòde republican. L'origina dei tensions foguèt la chausida per lo president Washington Luis, un Paulista, de Julio Prestes, un autre Paulista, per li succedir. L'oligarquia de Minas Gerais refusèt de sostenir aqueu candidat e formèt una aliança ambé lei captaus dau Rio Grande do Sul e de Paraiba. Aquela aliança designèt Gertulio Vargas coma candidat.

L'escrutinh foguèt organizat dins de condicions marridas e lei dos camps organizèron de fraudas massivas. Julio Prestes ganhèt l'eleccion mai l'assassinat de João Pessoa, candidat a la vice-presidéncia per l'aliança, entraïnèt una guèrra civila. Sostengut per de tropas venguts dau sud, Gertulio Vargas capitèt d'ocupar Rio e Washington Luis li laissèt lo poder.

Getulio Vargas dirigiguèt Brasil de 1930 a 1954 (franc dau periòde 1945-1950) durant tres fasas fòrça diferentas : president d'un regime republican mai e mai autoritari de 1930 a 1937, dictator dau regime mai ò mens faissista de lEstado Novo de 1937 a 1945 e president intervencionista e pròche dei partits de senèstra de 1950 a 1954. Sa politica, relativament complèxa e cambiadissa, es dicha varguisme. Aguèt una influéncia considerabla sus la vida politica brasiliera fins au començament dau sègle XXI.

De 1930 a 1937, Getulio Vargas establiguèt pauc a pauc un poder dictatoriau mai ò mens inspirat per lo faissisme europèu. Per aquò, li fauguèt eliminar ò neutralizar lei diferentei faccions politicas brasilieras a cha una gràcias au sostèn de l'elèit militar.

Ansin, en 1930, Vargas acomencèt de dirigir lo país ambé lei tenentes, un grop de militars ostils au regime precedent. En 1932, lei liberaus reclamèron una restauracion de la « democracia liberala » avans de se revòutar. L'insureccion foguèt vencuda mai lo president aprofichèt la situacion per se conciliar seis enemics. En 1933, una assemblada constituenta foguèt elegida e lei tenentes i foguèron batuts per leis elèits regionaus. En 1934, permetèt l'adopcion d'una constitucion federala. Leis analfabèts (75% de la populacion) i avián totjorn pas lo drech de vòte mai lei fremas — alfabetizadas — podián d'ara endavant vòtar (èra ja estat lo cas en 1933).

Vargas foguèt tornat elegir president en 1935 per un mandat de quatre ans non renovelable. Un axe major de sa politica foguèt de sostenir lo prètz de cafè que s'èra afondrat après la crisi economica de 1929 (destruccion dei resèrvas... etc.). Pasmens, lo periòde veguèt una aumentacion dei tensions socialas e la naissença d'un movement faissista dirigit per Plinio Salgado. En decembre de 1935, una insureccion militara comunista foguèt esquichada dins la region de Natal après l'enebiment d'un « frònt popular » dirigit per Luis Carlos Prestes.

La repression permetèt a Getulio Vargas d'afirmar son poder ambé de miliers d'arrestacions d'opausants politics e la proclamacion de l'estat de sètge fins a 1937. Puei, gràcias au sostèn de l'armada, poguèt dissòudre lo Congrès en novembre de 1937 e promulgar una constitucion novèla li permetent de gardar lo poder.

La dictatura de Getulio Vargas es dicha Estado Novo en referéncia au regime corporatista d'António de Oliveira Salazar en Portugau. Vargas i teniá lei plens poders e seis opausants foguèron sistematicament arrestats. En parallèl, se creèt un culte de la personalitat dau cap presentant coma « l'Apòstol de la Nacion » ò lo « Paire dei Paures ». D'inspiracion faissista, aqueu regime s'adreiçava a l'oligarquia, ai classas mejanas e ais obriers urbans. Lo proletariat rurau e la màger part dei paures dei vilas foguèron negligits.

LEstado Novo favorizèt donc la modernizacion dau país ambé la creacion d'un burocràcia pus eficaç, un programa de construccion d'infrastructuras novèlas (pònts, rotas, restancas... etc.), un sostèn afirmat au desvolopament de l'industria e l'adopcion d'una legislacion sociala relativament avançada dins lo sector industriau. Diplomaticament, lo Brasil de Vargas se raprochèt dau III Reich e de l'Itàlia de Mussolini mai se preocupèt de gardar de relacions bònas ambé Washington. Ansin, après l'intrada en guèrra deis Estats Units, Brasil poguèt jónher lo camp deis Aliats sensa dificultat. Un còrs expedicionari de  òmes foguèt mandat en Euròpa e combateguèt en Itàlia.

A partir de 1944, Vargas perdiguèt lo sostèn de plusors generaus e son regime deguèt faciar divèrsei problemas economics. En febrier de 1945, foguèt obligat d'organizar l'eleccion d'una novèla assemblada constituenta e d'autorizar la creacion de partits politics. Lei tres pus importants foguèron lo Partit Sociau-Democrata (PSD) que gropava lei partisans de Vargas, lo Partit Trabalhista Brasilier (PTB) qu'èra pròche dei sindicats e pas tròp alunchat dau poder e l'Union Democratica Nacionala (UDN) que gropava leis oposicions liberalas.

Per leis eleccions presidencialas, Vargas chausiguèt de sostenir son ministre de la Guèrra, Eurico Dutra, abandonèt sei posicions faissistas e se raprochèt dei partits de senèstra. En particular, liberèt lei presoniers comunistas arrestats en 1935 e obtenguèt lo sostèn de Luis Carlos Prestes. Pasmens, inquiets d'aquela evolucion, l'armada, Dutra e lo candidat de l'UDN, Eduardo Gomes, trobèron un acòrd per reversar Vargas en octòbre de 1945. Dutra e lo PSD ganhèron leis eleccions presidencialas e legislativas. La constitucion novèla intrèt en vigor en 1946. Lo federalisme e l'exclusion deis analfabèts de la vida politica i èran mantenguts. L'UDN acceptèt de participar au govèrn fòrça conservador de Dutra. Tre 1946, sa politica entraïnèt d'importantei grèvas generalas organizadas per lo Partit Comunista que foguèt enebit l'annada seguenta.

Aquò permetèt a Getulio Vargas d'èsser tornarmai elegit president dau país en octòbre de 1950. Tornèt lançar l'intervencionisme de l'Estat ambé d'investiments publics importants e la creacion de Petrobras per gerir la produccion nacionala d'idrocarburs. Se turtèt a una oposicion acarnada de part dei liberaus de l'UDN e de Carlos Lacerda. Aqueu darrier foguèt victima d'una temptativa d'assassinat organizada en 1954 per un conselhier dau president. Somat de demissionar, Vargas refusèt e se suicidiguèt lo 24 d'aost.

Après lo lòng periòde de Getulio Vargas, son partit contunièt de dirigir lo país. Pasmens, deguèt tenir còmpte deis interès dei militars e de l'oligarquia que s'opausèron regularament a sa politica jutjada tròp intervencionista. Après un brèu intermèdi conservador assegurat per lo vice-president Café Filho, Juscelino Kubitschek (PSD) foguèt elegit a la presidéncia. La drecha assaièt de s'i opausar amb un còp d'estat militar mai un segond còp d'estat, legalista, restabliguèt lo poder legitim.

Dins aquò, Juscelino Kubitschek deguèt èsser prudent dins sei chausidas politicas. Nomèt lo cap dei militars legalistas, lo generau Henrique Teixeira Lott, coma ministre de la Guèrra per tenir l'armada e assaièt de rassegurar l'oligarquia. Centrada sus d'investiments publics importants dins lei sectors de l'energia, dei transpòrts, de l'alimentacion e de l'industria, sa politica economica creèt una creissença fòrça importanta que li permetèt d'estabilizar lo regime, de transferir la capitala de Rio de Janiero a Brasilia e de favorizar l'industrializacion dau sud. En revènge, lei relacions dau govèrn ambé leis institucions internacionalas se desgradèron en causa de l'inflacion e dei deficits dei finanças publicas. En particular, Brasil rompèt ambé lo FMI en 1959.

En octòbre de 1960, Janio Quadros, un Paulista de l'UDN, foguèt elegit a la presidéncia. Au contrari de Kubitschek, la basa de son programa èra de redurre lei despensas e de restablir de relacions bònas ambé leis institucions financieras internacionalas. Pasmens, aviá ges de majoritat parlamentària per menar sa politica e sei projèctes finiguèron per irritar una partida deis elegits de drecha. Ansin, foguèt obligat de demissionar en aost de 1961.

Quadros foguèt remplaçat per son vice-president João Goulart, pròche dei partits de senèstra. Pasmens, lei militars èran ostils ai partits progressistas e afirmèron son poder ambé l'impausicion de plusors reformas constitucionalas decididas per l'Estat-Major : limitacion dei poders presidenciaus, creacion d'un pòste de Premier Ministre... etc. Per complicar la posicion de Goulart, lei partits de senèstra se devesiguèron entre moderats e radicaus, çò que privèt lo president d'una majoritat establa.

Incapable de dirigir lo país, Goulart adoptèt una politica populista per ganhar lo sostèn dau pòble. En particular, organizèt d'importantei manifestacions de sei partisans per demostrar sa fòrça. Aquò li permetèt d'annular lei reformas impausadas per lei militars en 1963 mai inquietèt l'oligarquia e leis Estats Units. Ansin, après una campanha de destabilizacion organizada per la CIA e l'armada, un còp d'estat militar prenguèt lo poder lo 31 de març de 1964.

Lei militars dirigiguèron Brasil de 1964 a 1985. Reprimiguèron lei movements de senèstra e eliminèron divèrsei guerilhas comunistas. En economia, adoptèron una politica fòrça liberala que conoguèt de succès importants fins a 1974 avans d'intrar en crisi e d'entraïnar l'afondrament dau regime.

En abriu de 1964, lo pensament principau dei militars èra de luchar còntra lo « perilh comunista ». Organizèron donc un aparelh repressiu per eliminar seis opausants e susvelhar la premsa. Pasmens, mantenguèron una façada constitucionala e organizèron un sistèma de rotacion dei generaus-presidents que se succediguèron a la tèsta de l'Estat. Lei partits politics foguèron tornats organizar a l'entorn de l'Aliança Renovatritz Nacionala (Aréna, pro-governamentala) e dau Movemement Democratic Brasilier (MDB, gropament deis oposicions toleradas). Puei, una constitucion legitimèt lo regime novèu en 1967. Entre 1968 e 1972, plusors sindicats ò movements politics organizèron de grèvas generalas ò de guerilhas que foguèron esquichadas.

En matèria d'economia, lei militars laissèron la direccion deis afaires a de liberaus que se preocupèron de redurre lei despensas e lei deficits. De 1968 a 1974, aquela politica conoguèt un succès flamejaire ambé de taus de creissença anuaus superiors a 10% en despiech d'una aumentacion d'inegalitats ja fòrça importantas. Pasmens, a partir de 1974, aquela politica mau capitèt de sostenir lo desvolopament dau país que conoguèt una tiera de crisis. Lei militars assaièron de resòuvre aqueu problema amb un retorn deis investiments publics mai aquò mau capitèt. A partir de 1980, lo caumatge, l'inflacion e lo deute public aumentèron tornarmai.

En parallèl, lei metòdes de contestacion de l'oposicion s'adaptèron a la dictatura e un sindicalisme pus dinamic capitèt d'organizar tornarmai de grèvas generalas per melhorar lei condicions de trabalh, especialament dins l'industria en 1978-1979. Luiz Inácio Lula da Silva dich Lula ne foguèt una dei figuras majoras. Tre 1979, lei militars deguèron acceptar d'aleujar lei limits impausats au país, liberar lei presoniers politics e autorizar la formacion de partits novèus coma lo Partit dei Trabalhaires. De mai, lei partits dau periòde militar cambièron de nom : l'Aréna venguèt lo Partit Democratic Sociau (PDS) e lo MDB lo Partit dau Movement Democratic Brasilier (PMDB).

Après de resultats encoratjants en 1982, l'oposicion capitèt de se regropar en 1983. En 1984, lei manifestacions còntra lo regime se multipliquèron e reüniguèron mai d'un milion de personas dins lei vilas pus grandas. En mai d'aquò, d'escandòls de corupcion impliquèron plusors caps importants dau regime militar. Aquò entraïnèt una scission au sen dau PDS menada per José Sarney que jonhèt l'oposicion. Sensa sostèn politic, lei militars laissèron lo poder. En genier de 1985, acceptèron l'organizacion d'una eleccion presidenciala e i presentèron ges de candidat.

Leis eleccions presidencialas de genier de 1985 foguèron ganhadas per un ancian ministre de Getulio Vargas, Tancredo Neves, que moriguèt avans son investidura. Foguèt remplaçat per son vice-president José Sarney que s'ocupèt de restablir la democracia. Una constitucion novèla, adoptada en 1988, reafirmèt lo federalisme e lo ròtle economic de l'Estat dins lei sectors estrategics, establiguèt lo sufragi universau e reconoguèt lo drech de grèva. En revènge, lo rèsta dau mandat Sarney foguèt endecat per d'escandòls recurrents de corupcion.

De 1990 a 2002, Brasil foguèt dirigit per tres presidents de drecha que menèron de politicas liberalas basadas sus una reduccion dei despensas e una demenicion de l'importància economica dau sector public.

Lo premier foguèt Fernando Collor de Mello que lancèt un plan « reconstruccion nacionala » per arrestar l'inflacion. Agantèt son objectiu mai entraïnèt una recession economica e una aumentacion dau caumatge. Puei, tocat per d'escandòls de corupcion, foguèt obligat de demissionar en 1992. Son vice-president, Itamar Franco, li succediguèt. Lancèt un segond plan d'estabilizacion de l'inflacion. En 1994, foguèt batut per lo sociau-democrata Fernando Henrique Cardoso. Pasmens, sensa majoritat establa, Cardoso deguèt se contentar d'obtenir lo sostèn dei conservador en favor de lèis destinadas a redurre lo nombre de foncionaris.

En 2002, lo candidat dau Partit dei Trabalhaires, Lula, foguèt elegit a la presidéncia ambé 61,3% dei sufragis exprimits au segond torn. Leis inegalitats fòrça importantas de la societat brasiliera aguèron un ròtle major dins sa victòria car lei politicas de sei predecessors leis avián agravadas. Pasmens, batuts en 1989, en 1994 e en 1998 per lei candidats de drecha sostenguts per l'oligarquia, Lula deguèt adoptar una politica prudenta.

Fins a 2003, lo president novèu contunièt de respectar leis exigéncias dau FMI. Donèt un aspèct pus sociau a sa presidéncia a partir de 2004. En particular, creèt d'importants programas nacionaus destinats a redurre leis inegalitats e a melhorar l'educacion au sen dei classas pus pauras. Pasmens, sa politica economica s'adreicèt finalament largament ai classas mejanas que veguèron son nivèu de vida aumentar d'un biais important durant son mandat. Tornat elegir en 2006 sensa dificultat mai son segond mandat foguèt ensornit per d'afaires de corupcion.

En 2010, Lula laissèt lo poder a sa cap de gabinet, Dilma Rousseff, que foguèt aisament elegida a la presidéncia ambé 56% dei votz au segond torn. Contunièt la politica de son predecessor mai la multiplicacion deis afaires de corupcion tocant son partit e leis efècts de la crisi economica de 2008 minèron son autoritat. En 2014, foguèt tornada elegir just just dins un contèxte economic fòrça malaisat (baissa dei prètz dei matèrias premieras, aumentacion dau caumatge, ges de creissença... etc.). Decidiguèt alora d'adoptar una politica de rigor e de suprimir la màger part dei programas sociaus creats durant lo periòde Lula. Pasmens, aquelei mesuras an agravat la situacion e devesit la majoritat presidenciala. Sensa sostèn parlamentari e tocada per d'escandòls de corupcion novèus (afaire Petrobras), es en cors de destitucion.

Segon la Constitucion de 1988, Brasil es una republica federativa presidencialista. La constitucion de 1988 dona damples poders al govèrn federal, e lo president e lo vicepresident (es a dire portugués) e, gaireben totes, son crestians, amb ampla predominança de catolics. Aquela egalitat lingüistica e religiosa es un fach rar per un país immens coma Brasil.

E mai siá un país de colonizacion portuguesa, dautres grops etnics daissèron dinfluéncias prigondas dins la cultura nacionala, en se destacant los pòbles indigènas, los africans, los ditalians e los dalemands. Las influéncias indigènas e africanas daissèron de marcas dins lo domeni de la musica, de la cosina, del folclòre, dins los caractèrs emocionals e dins las fèstas popularas de Brasil. Es evident que qualques regions recebèron una màger contribucion daqueles pòbles: los estats del Nòrd an fòrta influéncia de las culturas indigènas, mentre que de regions del Nòrd-èst an una cultura fòrça africanizada.

Mentre que mai al sud de Brasil, la cultura es mai europeïzada. Dins lo Sud del país las influéncias de limmigracion italiana e alemanda son evidentas, que siá dins la cosina,  la musica, las abituds e laparéncia fisica de las personas. Dautras etnias, coma los arabis, espanhòls, poloneses e japoneses contribuiguèron tanben a la cultura de Brasil, malgrat aiçò, dun biais pus limitat.

Linterès oficial per la preservacion del patrimòni istoric e artistic en Brasil comencèt amb linstitucion en 1934 de l« Inspeccion del Monuments Nacionals ». Puèi lo « Servici del Patrimòni Istoric e Artistic Nacional » i succediguèt, e uèi lo sector es administrat nacionalament pel Institut del Patrimòni Istoric e Artistic Nacional (IPHAN), que possedís ja mai de  bastissas tombados, 83 ostals de camp e conjunts urbans,  ostals de camp arqueologic donat de nauta, mai dun milion dobjèctes arrolados, en comprenent lacervo museológico, près de  volums bibliográficos e vasta documentacion arquivística. Tradicions imateriais coma lo samba de ròda del Recôncavo Baiano e lart grafic e pintura corporala dels indians Wajapi de lAmapá tanben ja foguèron reconegudas coma Patrimòni de lUmanitat per lUNESCO. Tanben los estats e qualques municipalitats possedisson ja dinstàncias pròprias de preservacion e linterès dins aquel airal a crescut los darrièrs ans.

Encara amb lintensa activitat dels organs oficials, lo patrimòni nacional sofrís encara frequent depredação e a la siá proteccion e sustentabilidade limitadas per lescassesa de budgèts e per la fauta de consciéncia de la populacion envèrs la riquesa de la siá eiretatge culturala e artistica e envèrs lo besonh dun despartiment de responsabilitats per la siá salvaguarda efectiva a tèrme long.

Lo patrimòni istoric brasilièr es un dels pus ancians dAmerica, en essent risi mai que mai en relíquias dart e arquitectura barròcas, concentradas sustot dins lestat de Minas Gerais (Ouro Preto, Diamantina, São João del Rei, Sabará, Congonhas, etc.) e en de centres istorics de Recife, São Luís, Salvador, Olinda, Santos, entre dautras vilas.

Possedís tanben dins los grands capitals nombroses e dimportantas bastissas darquitectura eclectica, de la transicion entre los sègles  e , e de arquitectura modernista, ont Brasilia, lo sieu exemple màger, es lunica vila modèrna del mond reconeguda per lUNESCO coma Patrimòni Cultural de lUmanitat en foncion de la siá arquitectura, expression de la cultura brasilièra avalorada internacionalament.

I a tanben diversitat dins dostals de camp arqueologic, coma lo trobat en lo sud de lestat del Piauí: Serra da Capivara. Los problèmas afrontats per la majoritat dels ostals de camp arqueologic brasilièrs afèctan pas los mai de 600 ostals de camp que son en lo Parque Nacional da Ressèga da Capivara, en lo Piauí. Localizat dins un airal de  lo Parque Nacional da Ressèga da Capivara es un exemple de conservacion del patrimòni istoric e artistic nacional. En 1991, foguèt consagrat Patrimòni Mondial per lUnesco.

La Ressèga da Capivara es una dels airals mai protegits de Brasil, doncas es jos la gàrdia de lIphan, Ministèri del Mitan ambient (MMA), Fundahm e del Ibama local, qua poder de polícia. En aquel meteis airal se localiza lo Musèu de lÒme American, ont se tròba çò de mès de vièlh fossil uman trobat en America e lo segond mai vièlh del mond.

Lo fotbòl es lespòrt pus important en Brasil. La seleccion brasilièra de fotbòl es considerada la melhora del mond en detenent cinc còps lo títol de campion. Autres espòrts a grand pes dins lo país coma lo basketeball, lo volleyball, lo tennis, lo futsal, despòrts radicales, entre unes autres.

Brasil aculhís ja divèrses eveniments esportius dample escalièr: lo país organizèt a Copa del Mond FIFA de 1950 e foguèt causit per aculhir a Copa del Mond FIFA de 2014. São Paulo organizèt los de Jòcs de Pan-american de 1963 e lo Rio de Janeiro recebèt los de Jòcs de Pan-american de 2007. Brasil ensaja a lora dara pel quatren còp lo drech de recebre los de Jòcs Olimpics dEstiu de 2016.

La lenga oficiala de Brasil es lo portugués, idiòma parlat e escrit per limmensa majoritat de la populacion. Lo portugués es la lenga usada dins las institucions densenhament, dins los mejans de comunicacion e dins los negòcis. Brasil es lunic país de lenga portuguesa de las Americas.

Lidiòma parlat e escrit en Brasil diferís leugièrament de lutilizat en Portugau e dins los autres païses lusofòns. En rason de las diferéncias geograficas e culturalas entre Brasil e Portugau, e tanben de las divèrsas politicas lingüisticas bastidas pels dels païses a lample dels ans, lo portugués brasilièr e lo portugués europèu ne levolucionèron de forma uniformi. I a fòrça divergéncias entre las nòrmas cultas de las de las variantas de la lenga, sustot que se fa referéncia en el la la fonética, a lortografia e al sistèma pronominal. Encara aital, de talas diferéncias en lo comprometon la compreneson mutuau.

I a encara divèrsas variacions dialectalas intèrnas al portugués brasilièr, que se connèctan sustot la diferéncia regionala e sociala.

Lo lengatge brasilièr de senhals es tanben considerat un mejan legal de comunicacion dins lo país.

Sestima qua lepòca del Descobrimento, se parlava mai de mila lengas en Brasil. A lora dara, aqueles idiòmas son redusits a 180 lengas. De las 180 lengas, sonque 24—o 13 %—an mai de mila locutors; 108 lengas—o 60 %—an entre cent e mila locutors; del temps que 50 lengas—o 27 %—an mens de 100 locutors e la mitat daquelas—o 13 %—an mens de 50 locutors, çò que mòstra quuna granda part daqueles idiòmas son en risc seriós descandilhament.

Los primièrs ans de colonizacion, las lengas indigènas èran parladas inclusivament pels colons portugueses, quadoptèron un idiòma mixte basat en la lenga tupi. Per èsser parlada per gaireben totes los abitants de Brasil, demorèt coneguda coma lenga generala. Malgrat aiçò, al sègle , la lenga portuguesa se faguèt oficiala de Brasil, çò que culminèt en la gaireben desaparicion daquela lenga comuna.

Amb lo transcórrer dels sègles, los indians foguèron exterminats o aculturats per laccion colonizadora e, amb aiçò, de centenats dels sieus idiòmas foguèron extints. A lora dara, los idiòmas indigènas son parlats sustot en lo Nòrd e Centri-Oèst. Las lengas pus parladas son del tronc Tupi-guarani.

De mai de las desenas de lengas autoctònas, de dialèctes dorigina alloctònas son parlats en de colònias ruralas mai isoladas del Brasil meridional, sustot lo hunsrückisch e lo talian (o vènet brasilièr), doriginas alemanda e italiana, respectivament.




#Article 64: Barbados (692 words)


Barbados (en anglés, Barbados) es un país pichon format per una illa de la Cariba, amb una superficia totala de 431 km². 

Sa capitala es la vila de Bridgetown.

Lo gentilici es barbadian -a (o barbadenc -a)..

Lo nom de Barbados proven de l'explorator portugués Pedro Campos qu'en 1536 la cridèt Os Barbados. Lo nom li ven dins l'illa per l'aparéncia dels arbres qu'i a en ela, qu'an de longas raïses aerianas en penjant, que li remembravan de barbas. Dempuèi las observacions de Campos en 1536 e 1550, los conquestaires espanhòls capturèron fòrça indigènas d'etnia cariba en los utilizant coma d'esclaus en plantacions. D'autres caribas fugiguèron de l'illa vèrs divèrsas destinacions.

Los marins angleses qu'arribèron en Barbados dins lo decenni de 1620 desembarquèron en l'actual Holetown e trobèron l'illa desabitada. Dempuèi l'arribada dels primièrs colons britanics entre 1627 e 1628 fins a la siá independéncia en 1966, Barbados foguèt continuament jos control britanic. Malgrat aiçò, l'illa gaudiguèt totjorn d'una granda autonomia locala: la siá assemblada comencèt de foncionar en 1639.

Tanlèu coma l'industria del sucre se desvolopèt en Barbados, l'illa se dividiguèt en grandas plantacions que remplacèron las pichonas proprietats dels primièrs colons britanics. Qualques uns dels pichons proprietaris desplaçats per la reorganizacion de las tèrras fondèron nòvas colònias anglesas en America del Nòrd, sobretot en Carolina del Sud. Per trabalhar las plantacions, d'esclaus provenent de l'oèst d'Africa foguèron transportats en vaissèl fins a Barbados e d'autras illas de la Mar Cariba. Lo comèrci d'esclaus feniguèt en 1804 e l'esclavatge foguèt abolit dins l'Empèri Britanic en 1834. Malgrat aiçò, l'esclavatge continuèt en Barbados fins a 1840.

Barbados ganhèt l'autonomia politica en 1961 e l'independéncia del Reialme Unit lo 30 de novembre de 1966.

Barbados es una monarquia constitucionala. La reina Elisabeta II del Reialme Unit es representada localament per un governador-general, actualament Clifford Husbands. Lo cap de govèrn es lo primièr ministre, actualament David Howard Thompson.

Lo Parlament a doas cambras: lo Senat (amb 21 membres) e l'Ostal dels Representants, amb 30 membres.

Barbados es una illa de 34 km de long e 23 km de larg, amb pauc relèu e de doces vessants cap a la region centrala, mai anautita. Lo punt pus naut es lo Mont Hillaby amb 336 m d'altitud. Barbados es localizada en un punt un pauc alunhat de l'ais de las autras illas de la Mar Cariba, ja dins l'Ocean Atlantic.

Lo clima es tropical, amb una sason de las pluèjas entre junh e octòbre. E mai se òm pòsca creire que l'illa supòrta severas tempèstas e auragans tropicals durant la sason de las pluèjas, vertadièrament aquò es pas aital. L'illa es atenguda d'apròp per qualqu'un d'aquestes auragans amb una mièja de 3,09 ans e o supòrta de plen cada 26,6 ans.

De veire: Economia de Barbados.

Barbados compta una populacion de  personas (2007), d'eles 90,0% es negra, 4,0% es blanca e lo restant 6,0% es compausat per d'autres grops etnics, coma los asiatics. La lenga oficiala es l'anglés. L'esperança de vida es de 73 ans. Lo promiei de filhs per femna es de 1,65. Lo taus de creissença populacional es de 0,36% annal

L'influéncia britanica es mai evidenta en Barbados qu'en la rèsta de las illas de la Cariba. Un bon exemple d'aiçò es que l'espòrt nacional es lo cricket, en avent donat l'illa de jogaires de renom en aqueste espòrt.

Los sieus abitants fan referéncia a eles meteisses coma Bajan. Aqueste tèrme sembla provenir d'una marrida prononciacion del gentilici en anglés Barbadian coma Bar-bajan en se demorant fin finala en Bajan.

Existisson doas festivitats d'interès cultural e toristic que se celèbran dins l'illa coma son: lo Congaline Festival e lo Crop Over Festival. Coma arriba dins d'autres païses de la Cariba e de l'America Latina lo carnaval es una celebracion fòrça importanta del calendari. Lo Congaline Festival a luòc durant la darrièra setmana de març e es lo mens considerable dels dos. Lo Crop Over Festival inclutz de competicions musicalas, activitats tradicionalas e se sòl celebrar dempuèi lo començament de julhet fins a la primièra setmana d'agost en fenissent amb una granda desfilada.

La personalitat barbadiana pus destacada a nivèl internacional es la cantaira Rihanna.




#Article 65: Cambòtja (2149 words)


Lo reialme de Cambòtja (en khmer: Kampuchea , AFI: , nom complet: Preăh Réachéanachâkr Kâmpŭchea) es un país d'Asia del Sud-Èst amb una populacion d'aperaquí  personas. 

Confronta Tailàndia a l'oèst nòrd-oèst, Laos al nòrd-èst, e Vietnam a l'èst. Al sud de Cambòtja se trapa lo Golf de Tailàndia. La geografia de Cambòtja es dominada per Mekong () e pel Tonlé Sap.

La capitala es Phnom Penh.

Lo gentilici es cambotjan -a (o khmer).

Cambòtja es l'estat que succediguèt al poderós Empèri Khmer indó e bodista que regnèt sus la màger part de la peninsula Indochinesa entre los sègles XI e XIV.

La Preïstòria de Cambòtja es fòrça mau coneguda mai foguèt probablament poblada per Homo sapiens i a aperaquí  ans. Vèrs  av. JC, de populacions de austroasiatics, lei rèires dei Mons, vengudas dau sud de la China actuala s'installèron dins la region. Subiguèron l'influéncia de la cultura indiana (lenga, escritura... etc.) a partir dau sègle I ap. JC gràcias a de contactes ambé de marins e de marchands. Aquò entraïnèt la formacion d'un reiaume dich Funan, dominat per lei Mons, que durèt fins au sègle VII.

Lei Khmers son un pòble aparentat ai Mons que fondèt lo reiaume de Chenla situat aproximativament sus lo territòri dau Cambòtja actuau. Inicialament vassau de Funan, Chenla ne'n venguèt independent dins lo corrent dau sègle VI e lo conquistèt vèrs 650. Au sègle VIII, de trèbols intèrnes entraïnèron sa division entre dos reiaumes puei entre cinc principats. Politicament fragmentats, aqueleis estats deguèron acceptar la senhoriá de Java.

Dau sègle IX au sègle XV, Cambòtja venguèt lo còr de l'Empèri Khmer e un dei reiaumes pus poderós dau Sud-Èst Asiatic. Foguèt fondat per Jayavarman II (802-850), prince khmer educat en Java, que se proclamèt rèi e restaurèt l'unitat dau pòble khmer. Son rèine foguèt marcat per un important programa de construccions, la restauracion dau culte dau dieu-rèi basat sus l'indoïsme e la creacion d'un estat centralizat sostengut per una burocracia.

Sei successors contunièron sa politica e fondèron Angkor a la fin dau sègle IX. Au sègle XI, l'Empèri Khmer dominava lo sud d'Indochina fins au bacin de Mekong e a l'istme de Kra. Agantèt son apogèu pendent lo rèine de Suryavarman II (1113-1150), que foguèt a l'origina de la bastida dau temple d'Angkor Vat. Puei, sota Jayavarnam VII (1181-1219), lei Khmers ocupèron Champa e bastiguèron Angkor Thom que venguèt la novèla capitala de l'Empèri.

Pasmens, l'amplor dei despensas dau rèine de Jayavarnam VII èra tròp importanta per lei ressorsas de Cambòtja. Aquò entraïnèt lo declin de l'Empèri que foguèt agravat per l'aparicion d'una menaça militara tai au nòrd-oèst. En 1219, fondèron lo Reiaume de Sukhotai. Vèrs aquela annada, l'armada khmer foguèt tanben obligada d'abandonar Champa. En parallèl d'aqueleis evolucions, lo bodisme theravada faguèt son aparicion dins lo país.

En 1350, lei Tais fondèron lo reiaume de Siam que venguèt una poissança majora a l'oèst de Cambòtja mentre que lòng de la frontiera orientala, Vietnam renforcèt tanben pauc a pauc son poder. Ansin, fins au sègle XIX, lei Khmers passèron sota l'influéncia de sei dos vesins.

Aquò comencèt ambé lo pilhatge d'Angkor per lei Siamés. I destruguèron lei sistèmas d'aigatge causant de degalhs grèus a l'agricultura khmer. En 1431, après una destruccion novèla d'Angkor, la capitala foguèt transferida a Phnom Penh qu'èra pus alunchada dau territòri tai. Pasmens, aquò permetèt ai Siamés d'annexar certanei províncias occidentalas de Cambòtja. En parallèl, lei Chams menacèron mai d'un còp lo deltà de Mekong.

Durant lo rèine d'Ang Chan (1516-1566), Cambòtja conoguèt un periòde de redreiçament gràcias ai dificultats militaras dei Siamés menaçats per lei Birmans. Fondèt una capitala novèla a Lovek e infligiguèt una desfacha dura ai Siamés a la batalha de Siem Reap en 1564. Pasmens, aqueu periòde s'acabèt en 1594 ambé la desfacha dei Birmans e la presa de Lovek per lo rèi siamés Naresuen. Siam impausèt alora sa senhoriá ai Khmers.

Chey Chetta II (1613-1628) restaurèt l'independéncia dau país e fondèt una capitala novèla installada a Oudong. Pasmens, per faciar la repòsta siamesa en 1623, deguèt s'aliar a la dinastia vietnamiana dei Nguyen. Obtenguèt son ajuda mai deguèt en cambi permetre l'installacion de colons vietnamians dins la region de Saigon. Coma après sa mòrt, sei successors se devesiguèron e demandèron l'ajuda dei Siamés ò dei Nguyen, aquò entraïnèt un caòs politic important en Cambòtja e permetèt ai Nguyen de conquistar lo litorau sud-èst (Cochinchina). A l'oèst, lei Siamés aprofichèron la situacion per annexar lei províncias de Battambang e de Siem Reap, compres Angkor.

En 1812, la situacion s'agravèt encara quand lo rèi Ang Chan II (1806-1837) se reconoguèt vassau de Vietnam. D'efèct, aquò entraïnèt una invasion dau país. Un an pus tard, una còntra-ofensiva vietnamiana permetèt de tornar conquistar lo sud e la capitala mai lei Siamés capitèron de se mantenir dins lo nòrd dau territòri khmer. Siamés e Vietnamians trobèron alora un acòrd per mantenir sei posicions. Puei, en 1841, lei Vietnamians decidèron d'annexar sa partida entraïnant una revòuta generala dei Khmers en 1845 que foguèt reprimida per lei Siamés. Après aquela insureccion, lei dos país trobèron un acòrd e Cambòtja venguèt un protectorat comun.

Interessats tre leis annadas 1840 per Indochina, lei Francés aprofichèron lei dificultats intèrnas de China per establir un protectorat sus la region. D'efèct, l'endrech interessava la marina e lei missions francesas dempuei la premiera mitat dau sègle XIX. Ansin, dins lo corrent deis annadas 1840-1850, missions e demonstracions de fòrça — generalament per liberar de missionaris arrestats per leis autoritats vietnamianas — se succediguèron fins a la conquista de Saigon en 1859. Puei, entre 1862 e 1867, l'emperaire Tu Duc deguèt abandonar Cochinchina ai Francés. L'ensems venguèt una colonia.

En Cambòtja, aquò creèt una situacion novèla car, se Siam tornèt afirmar sa senhoriá sus lo país, França prepausèt en 1863 son protectorat au rèi Norodom qu'acceptèt. Incapable de s'opausar a la poissança militara francesa, Siam deguèt renonciar a sei revendicacions en 1867. De son caire, Norodom assaièt d'aprofichar la preséncia francesa per modernizar son reiaume. Capitèt de desplaçar la capitala a Phnom Penh mai seis autrei reformas se turtèron au conservatisme de l'aristocracia.

En 1884, aqueu blocatge politic entraïnèt una intervencion dirècte dei Francés que placèron de facto lo protectorat sota la direccion de foncionaris francés. En 1887, Cambòtja foguèt integrat au sen de l'Indochina Francesa. Pasmens, aquò li permetèt de tornar trobar sei frontieras ancianas car Siam deguèt restituir entre 1904 e 1907 totei lei territòris khmers annexats dempuei 1795. Per lo rèsta, l'esplecha coloniala foguèt limitada car lo país aviá pauc de ressorsas susceptiblas d'interessar la metropòli. Ansin, lei projèctes d'infrastructuras foguèron rars, l'administracion subretot fisada a de foncionaris vietnamians e lo contraròtle dau comèrci laissat a de marchands chinés. La formacion d'una elèit khmer occidentalizada foguèt lònga e foguèt pas una realitat avans leis annadas 1930.

En 1940, après la desfacha francesa còntra Alemanha, Japon aprofichèt la situacion per ocupar l'Indochina Francesa ambé l'acòrd de Vichy. La preséncia japonesa entraïnèt la retrocession a Tailàndia dei territòris frontaliers annexats entre 1904 e 1907. Causèt tanben l'emergéncia de sentiments autonomistas e independentistas. Enfin, lei Japonés obliguèron en 1945 lo rèi Norodom Sihanouk de proclamar l'independéncia.

A son retorn dins la region en 1945-1946, lei Francés deguèron tenir còmpte dau movement nacionalista khmer. Arrestèron ansin Song Ngoc Thanh, cap important dei movements independentistas, mai donèron una autonòmia intèrna au país tre 1946. Foguèt renfòrçada en 1949 fins a l'obtencion de l'independéncia totala en 1954 a l'eissida de la Conferéncia de Genèva. Intrèt a l'ONU l'annada seguenta.

Cap de Cambòtja dempuei 1952, Sihanouk dominèt la vida politica dau país fins a 1970. En 1955, abdiquèt au profiech de son paire, Suramarit, per poder se consacrar a una carriera politica enebida per son estatut de rèi. Fondèt lo Sangkum que ganhèt leis eleccions de 1955. Proclamèt la neutralitat de Cambòtja en 1957 e assaièt de tenir una politica d'equilibri entre lei dos blòts. Ansin, tre 1956, se raprochèt de China. Vengut « cap de l'Estat » après la mòrt son paire en 1960, ordonèt una tiera de nacionalizacions dins l'encastre de l'adopcion d'un « socialisme bodista ». Aquò mau contentèt lei partits de drecha e lei país de la region coma Tailàndia qu'èran ostils au comunisme.

L'extension e la generalizacion de la Guèrra de Vietnam a tota l'anciana Indochina Francesa agravèt la situacion e menacèt la neutralitat dau país. Sihanouk mau capitèt d'amaisar lei tensions entre la drecha, dirigida per lo generau Lon Nol e sostenguda per leis Estatsunidencs, e lo Partit Comunista Khmer (PCK). En 1968, acomencèt una insureccion armada organizada per lo PCK e certanei regions khmers venguèron de basa de sostèn per lo Vietcong vietnamian. En fàcia d'aquela situacion, Sihanouk foguèt obligat de nomar Lon Nol coma cap dau govèrn en març de 1970. Pasmens, ambé l'ajuda deis Estats Units, lo novèu Premier Ministre lo reversèt rapidament e prenguèt la totalitat dau poder.

De 1970 a 1975, Cambòtja foguèt lo teatre d'una premiera guèrra civila saunósa que causèt la mòrt d'aperaquí  personas. D'efèct, en fàcia dau generau Lon Nol, se formèt rapidament una coalicion gropant lo Frònt Unit Nacionau de Kampuchea (FUNK) de Sihanouk, refugiat en China e sostengut per Vietnam, e lo PCK. La reaccion de Lon Nol foguèt de chaplar e d'expulsar lei Vietnamians installats en Cambòtja ( mòrts,  refugiats) per assaiar d'eliminar una comunautat sospichada de sostenir la guerilha comunista. Pasmens, aquò entraïnèt au contrari un renfòrçament de l'ajuda vietnamiana que permetèt ai Khmers Roges de prendre lo contraròtle dei zònas ruralas.

En octòbre de 1970, Lon Nol, d'ara endavant sostengut per la preséncia dirècta de soudats estatsunidencs e sud-vietnamians, proclamèt la republica. Dins aquò, son regime foguèt rapidament minat per la corrupcion, la manca de competéncias e la manca d'eficacitat dei bombardaments aerians estatsunidencs còntra lei Khmers Roges. Ansin, après lo retirament de Washington en 1973, lo regime de Lon Nol conoguèt una evolucion similara a aquela dau Vietnam dau Sud. En dificultat a partir de 1973, s'afondrèt totalament en abriu de 1975 e lei Khmers Roges de Pol Pot prenguèron la direccion dau país.

Lo regime novèu decidèt de « ruralizar » lo país e defendre un modèl de desvolopament basada sus la cultura de ris amb una distincion entre lo « pòble ancian », lei païsans aguent sostengut la guerilha, e lo « pòble novèu », leis abitants dei vilas que foguèron desportats a la campanha. Lo segond grop subiguèt un « genocidi » amb aperaquí 1,7 milions de mòrts en causa de faminas liadas a la desorganizacion de l'economia, a de persecucions e ai condicions de la desportacion.

En 1976, Cambòtja prenguèt lo nom de Kampuchea Democratic. Lo regime deguèt faciar la question de sei relacions ambé seis ancians aliats devesits entre lei partisans de Vietnam (e donc de l'Union Sovietica) e de China. En 1977, Pol Pot chausiguèt lo camp chinés e acomencèt d'atacar lei comunautats vietnamianas installadas en Cambòtja. Aquò entraïnèt una reaccion viva de Hanòi que sostenguèt la formacion d'un Frònt Unit de Salut Nacionau gropant lei comunistas opausats a Pol Pot. Puei, au començament de 1979, ocupèt militarament lo país per reversar ei Khmers Roges.

En despiech dei crimes dei Khmers Roges, l'invasion vietnamiana mau capitèt de restablir la patz. Au contrari, marquèt l'acomençament d'una segonda guèrra civila entre lo govèrn provietnamian, la Republica Populara de Kampuchea (RPK), e lei Khmers Roges, sostenguts per una coalicion eteroclita d'enemics de Vietnam (China, Estats Units, Tailàndia... etc.) e per una partida de la ruralitat. De negociacions de patz acomencèron en 1987 e l'armada vietnamiana se retirèt dau territòri khmer l'annada seguenta.

En 1991, un acòrd de patz generau foguèt signat a París e lei Nacions Unidas installèron una autoritat provisòria per organizar lo desarmament dei diferentei guerilhas e organizar d'eleccions liuras en 1993. Sihanouk tornèt venir rèi — mai sensa poder vertadier — e Hun Sen, Premier Ministre de la RPK dempuei 1985, demorèt cap dau govèrn. La RPK cambièt tanben de nom per venir l'Estat de Cambòtja.

En 1993, leis eleccions venguèron la victòria dau partit reialista Frònt Uni Nacionau per un Cambòtja Independent, Neutre, Pacific e Cooperatiu (FUNCINPC) seguit per lo Partit dau Pòble Cambotjan (PPC) de Hun Sen. Una constitucion foguèt proclamada lo 24 de setembre e lo reiaume de Cambòtja oficialament restablit. Norodom Ranariddh e Hun Sen ocupèron la foncion de Premier Ministre. Lei Khmers Roges assaièron de s'opausar a aqueu procès mai, d'ara endavant privat de sostèns estrangiers, foguèron definitivament eliminats entre 1996 e 1999.

En 1997, se debanèt una grèva crisi politica en causa de rumors d'aliança entre reialistas e Khmers Roges. Hun Sen capitèt d'organizar un còp d'estat que li permetèt d'arrestar Norodom Ranariddh. Una purga entraïnèt l'execucion de plusors foncionaris e caps dau FUNCINPC. Dempuei aquela annada, Hun Sen domina sensa dificultat la vida politica cambotjana. A contuniat la politica de pacificacion dau país e assaia de favorizar son desvolopament ambé la bastida d'infrastructuras e la creacion progressiva d'un sector toristic.




#Article 66: Argentina (3655 words)


Argentina o lo Riu de la Plata (en espanhòl e oficialament Nación Argentina, Provincias Unidas del Río de la Plata, República Argentina e Confederación Argentina) es un estat situat al sud de l'America del Sud. Confronta Chile a l'oèst, Bolívia e Paraguai al nòrd, Brasil al nòrd-èst, e Uruguai a l'èst. Es bordat per l'ocean Atlantic a l'èst, sud-èst e al sud. 

Sa capitala e pus granda vila es Buenos Aires.

Lo gentilici es argentin -a.

L'aspèct principau de la geografia argentina es l'oposicion ben marcada entre un oèst fòrça montanhós e lei plans que caracterizan la partida èst dau país. Pasmens, se pòu tanben definir una diferéncia entre lei regions frejas dau sud, que fòrman Patagònia, e lo rèsta dau país. D'efiech, la cordilhèra deis Andes fòrma la frontiera occidentala d'Argentina. Es una barriera naturala geologicament activa (volcans actius, tèrratrems, afondraments...) qu'es malaisada de passar. Se compausa principalament de cimas autas que pòdon agantar mai de  m e de platèus d'altitud que se situan entre  e m. La montanha pus auta dau continent american, Acongagua ( m), se tròba dins aquela region e constituís la cima pus auta dau país. Lo rèsta dau país – la màger part – es ocupat per de plans.

L'idrografia es dominada per lo Rio Paraná que son ret s'estend dins la partida septentrionala dau país, en Paraguai e en Brasil. D'una longor de  km, es un fluvi poderós (debit mejan de  m3/s) que son estuari assosta Buenos Aires. Leis autrei rius importants d'Argentina son lo Río Negro ( km) e lo Río Colorado ( km) que rajan dins lo centre dau país e lo Río Santa Cruz (477 km) que se tròba en Patagònia.

Lo clima d'Argentina varia fòrça segon la region en causa de la diversitat geografica dau país. Lei regions anant dau nòrd-oèst au sud-èst son generalament marcadas per una ariditat importanta qu'entraïna la formacion de climas desertics ò eissuchs. Segon l'altitud e la latitud, aquelei climas son de tipe freg ò caud. Lo nòrd-èst e lo sud-oèst son generalament umids amb d'influéncias subtropicalas ò oceanicas caracterizadas per de temperaturas temperadas.

En 2015, la populacion argentina teniá 43,4 milions d'abitants (còntra 36,3 milions en 2001). Presenta de caracteristicas particularas a respèct deis autrei país d'America dau Sud coma una fertilitat pus febla (2,23 enfants/frema) e una esperança de vida pus auta (76 ans). Pasmens, son estructura es relativament jova amb un temps median de 31 ans. Fins ais ans 1950, sa creissença foguèt principalament assegurada per l'imigracion, çò qu'explica son origina europèa (97,2% de la populacion). Leis Amerindians, principala minoritat etnica, ne'n fòrman 2,4%.

L'urbanizacion es relativament important amb l'existéncia d'aglomeracions importantas coma Buenos Aires (15,6 milions d'abitants, siá un tèrç de la populacion), Córdoba (1,5 milions), Rosario (1,4 milion), Mendoza (1,1 milions) ò Tucumán ().

La lenga oficiala d'Argentina es lo castelhan qu'es la lenga mairala de mai de 90% de la populacion. L'espanhòu argentin presenta de variacions dialectalas a respèct de l'estandard de la lenga coma l'usatge dau pronom « vos » en plaça de « tú », çò qu'entraïna de cambiaments dins la conjugason dei vèrbes.

Lo guarani es cooficiau dins la region de Corrientes. Es una lenga indigèna aglutinanta de la familha tupi-guarani. Parlat per  personas au començament dau sègle XXI, es la lenga mairala d'aperaquí 2% deis abitants.

Leis autrei lengas an ges d'estatut. Pòdon se devesir entre lengas d'imigracion, lengas autoctònas e lengas d'ensenhament. Au sen dei premierei, se tròban plusors lengas europèas arribadas en Argentina durant lei sègles XIX ò XX coma l'italian (1,5 milions de locutors), l'alemand (- locutors) e lo yiddish ( locutors). Se fau tanben nòtar l'aparicion d'una minoritat arabofòna recenta (benlèu un milion de locutors). Lei lengas indigènas son parladas per lei comunautats tradicionalas que se tròban principalament dins lei regions perifericas. Certanei son relativament vivas coma lo quechua ( locutors) ò lo Mapudungun ( locutors) mai la màger part es menaçada de disparicion. Enfin, l'anglés es a progressar gràcias a son ròtle preponderant dins lo sistèma educatiu.

Argentina es un país de tradicion crestiana onte la libertat de culte es assegurada per la constitucion. Lo catolicisme, qu'es religion d'Estat, i es largament la religion majoritària amb d'estimacions dau nombre de catolics que varian entre 70 e 90% de la populacion. Lo rèsta es principalament format de protestants e de personas que declaran ges de religion.

Lo territòri argentin foguèt poblat per Homo sapiens a partir de Patagònia vèrs lo millenari XI av. JC. Formèron de comunautats de caçaires cuelheires dispersadas e probablament pauc nombrosas. D'efèct, lo clima èra marrit, especialament amb una lònga secaressa que durèt dau millenari IV av. JC au millenari II av. JC. Pasmens, dins certanei regions, se desvolopèt a cha pauc lo mestrige de la terralha e de l'agricultura. Ansin, a l'arribada deis Europèus, Patagònia e la Pampa èran restats per de caçaires cuelheires pron avançats per utilizar la terralha e plusors pòbles dau nòrd (Charrúas, Guaranís...) avián format de societats agricòlas ierarquizadas.

Argentina foguèt descubèrta en 1526 per una expedicion espanhòla dirigida per Sebastiano Caboto. Donèt son nom a l'estuari dau Rio de la Plata e explorèt lei rius Parana e Paraguai. Pasmens, trobèt ges de ressorsa interessenta e se retirèt. Dètz ans pus tard, una segonda mission, comandada per Pedro de Mendoza, desbarquèt sus la riba sud de l'estuari onte fondèt Santa Maria de los Buenos Aires. Pasmens, la colonia foguèt abandonada tre l'annada seguenta en causa de la manca de viures e de l'ostilitat dei populacions localas. Lei subrevivents se dirigiguèron vèrs Paraguai onte Mendonza s'èra installat.

Après la revirada de 1536-1537, la colonizacion d'Argentina foguèt organizada a partir de Paraguai. Vengut d'Asunción, Juan de Garay tornèt fondar Buenos Aires en 1580. De bovins escapats après l'abandon de l'endrech en 1537 permetèron ais abitants de trobar una fònt de revenguts gràcias a la venda de cuers ò de carn salada. La còntrabanda organizada per de marchands olandés, anglés e francés foguèt l'autre pielon de l'economia locala. Quauquei grands tenements se formèron que foguèron a l'origina de la societat dei gauchos. Pasmens, l'expansion demorèt lòngtemps limitada car leis indigèns, qu'avián aprés d'utilizar lo cavau, resistiguèron durament. Ansin, a la fin dau sègle XVIII, lo limit dau territòri de la colonia se situava a solament 50 km de Buenos Aires.

En 1776, Espanha decidèt de crear la Vice-Reiautat dau Rio de la Plata per tornar organizar l'espaci economic dau sud de l'America dau Sud. L'objectiu èra d'orientar una partida deis exportacions de Bolívia ò de Peró vèrs lei pòrts atlantics e de renfòrçar l'administracion per luchar d'un biais pus eficaç còntra la còntrabanda. Buenos Aires venguèt la capitala de l'ensems novèu. Pasmens, en fòra de certanei corredors vèrs Peró, la preséncia espanhòla demorèt febla dins la region, especialament dins la Pampa.

En 1796, Espanha s'alièt ambé la França Revolucionària còntra Anglatèrra. En julhet de 1806, un còrs expedicionari britanic ataquèt e ocupèt donc Buenos Aires. Pasmens, ne perdiguèt rapidament lo contraròtle après una còntra-ofensiva venguda de Montevideo. Un an pus tard, Londres mandèt una segonda expedicion que foguèt desfacha per la resisténcia deis abitants.

En mai de 1810, convencuts de poder se passar deis autoritats coloniala, una junta aprofichèt lei dificultats continentalas d'Espanha per arrestar lo vice-rèi. Puei, lei Porteños assaièron d'ocupar lo rèsta de la Vice-Reiautat e lei minas d'argent de Peró. Aqueleis operacions obtenguèron un succès mitigat tant en causa de la preséncia de partits lealistas fòrts dins aquelei províncias que de la maufisança deis abitants a respèct dei projèctes d'egemonia dei Porteños. La creacion d'una assemblada nacionala gropant dei delegats de plusors províncias permetèt d'amaisar la situacion en 1813. Lei deputats proclamèron la creacion dei Províncias Unidas dau Rio de la Plata sensa ausar vòtar l'independéncia.

Pasmens, lei còntra-ofensivas espanhòlas en America dau Sud entraïnèron la disparicion progressiva deis aprensions. En 1816, un congrès reünit a Tucuman proclamèt finalament l'independéncia. Una constitucion foguèt adoptada en 1819.

Après l'independéncia, la vida politica dei Províncias Unidas dau Rio de la Plata foguèt dominada per dos grops. Leis « unitaristas », d'inspiracion liberala, centralista e anticlericala, dominavan a Buenos Aires. En fàcia, lei federalistas, conservators e estacats au ròtle sociau de la Glèisa, èran sustot presents dins lei províncias.

Au començament deis ans 1820, l'autoritat de l'Estat èra reducha a la capitala e a son relarg. Lei drechs de doana dau pòrt èran sa principala fònt de revenguts. En 1825, lo govèrn capitèt de signar un tractat d'amistat ambé lo Reiaume Unit que reconoguèt oficialament son independéncia. Un an pus tard, Bernadino Rivadavia foguèt elegit a la presidéncia e promulguèt una constitucion centralista. Aquò mau contentèt lei federalistas que sostenguèron divèrsei còp d'estat après una temptativa dau govèrn de negociar ambé Brasil lo reglament de la question d'Uruguai (revendicat per lei dos país). Un periòde de confusion seguiguèt aquelei trèbols. S'acabèt en 1828 ambé la presa de Buenos Aires per Juan Manuel de Rosas, un grand proprietari qu'organizèt una tropa armada de gauchos.

Cap dei federalistas, Rosas foguèt governador de Buenos Aires de 1829 a 1832 e de 1835 a 1852. Populista, obtenguèt lo sostèn dei gauchos e dei classas popularas per establir un regime dictatoriau e repressiu — e dins lei fachs, sustot au servici dei grands proprietaris. A partir de 1833, comencèt de conquistar la Pampa, çò que li permetèt de donar de tèrras per renfòrçar e alargar la basa de sei fidèus. Ansin, venguèt rapidament lo pus poderós dei caudillos eissits dei trèbols de 1827-1828. En revènge, leis institucions estatalas dei Províncias Unidas dispareguèron totalament durant aqueu periòde.

Pasmens, Rosas mau contentèt rapidament lei norriguiers dei regions interioras, lo Reaiaume Unit e França ambé sa defensa deis interès dau pòrt de Buenos Aires. D'efèct, enebiguèt lo passatge dei naviris vèrs lei rius Parana e Uruguai. Òr, lo desvolopament de la produccion de lana dins la Pampa destinada a l'industria textila europèa necessitava de mantenir de relacions bònas entre lei norriguiers e lei poissanças maritimas. Ansin, en 1851, lo caudillo de l'Entre Doas Mars, Justo José de Urquiza, trobèt l'ajuda necessària per atacar Buenos Aires. Batut en 1852, Rosas s'exilèt en Anglatèrra.

Après sa victòria, Urquiza faguèt adoptar una constitucion de tipe federau inspirada dau foncionament deis Estats Units d'America. Instaurèt la libertat de navegacion sus lei rius e un sistèma de partiment dei ressorsas entre lei províncias. Puei, foguèt elegit president. Pasmens, au contrari deis autrei províncias, Buenos Aires refusèt de ratificar lo tèxte e faguèt de facto secession de 1852 a 1862. De combats se debanèron entraïnant de victòrias confederalas en 1859 e secessionistas en 1861. 

En 1862, un compromés permetèt d'arrestar la guèrra civila. Bartolomé Mitre, cap dei fòrças de Buenos Aires, venguèt president. Sota sa direccion, leis oligarquias de la capitala e dei vilas de l'interior (Córdoba, Santa Fe...) s'alièron per tenir lo poder. Durant lei presidéncias de Bartolomé Mitre (1862-1868), de Domingo Faustino Sarmiento (1868-1874) e de Nicolás Avellaneda (1874-1880), lo país s'organizèt e se modernizèt ambé l'adopcion d'institucions modèrnas (armada professionala, banca centrala...) e la construccion d'infrastructuras (camin de fèrre...). En 1880, Buenos Aires foguèt nomada capitala federala e son territòri foguèt separat de sa província.

La creacion d'una fòrça militara modèrna favorizèt lei projèctes d'expansion d'Argentina. Au nòrd, lo país participèt ansin a la Guèrra de Paraguai (1865-1870) que s'acabèt per la destruccion de la poissança industriala de son vesin meridionau après de combats fòrça saunós. Buenos Aires i annexèt una partida de Chaco e lei Misiones.

Pasmens, l'expansion principala aguèt luòc en direccion dau sud. Foguèt causada per d'incursions amerindianas que venguèron recurrentas a partir deis annadas 1850. En 1878-1879, lo generau Julio Roca comencèt una campanha d'exterminacion deis indigèns de la Pampa. Entraïnèt la disparicion de la màger part dei pòbles locaus e permetèt ais Argentins de prendre lo contraròtle de la region. En Patagònia, la dispersion deis abitants limitèt la resisténcia e la violéncia de la conquista mai de rivalitats ambé Chile alentiguèron la somission de la region fins a un arbitratge britanic acceptat per lei dos país en 1902. Aquò permetèt de fixar lo limit entre Chile e Argentina.

Après 1880, Argentina conoguèt un periòde de creissença fòrça importanta (+5%/an fins a 1914) en causa de la mesa en cultura dei tèrras conquistadas dins la Pampa e en Patagònia, de l'arribada d'un nombre important d'imigrants (2,5 milions entre 1870 e 1914) e d'investiments europèus importants (principalament originaris dau Reiaume Unit). Aquò favorizèt la produccion de lana, de cerealas (que prenguèron la premiera plaça deis exportacions) e de carn bovina e la modernizacion deis infrastructuras (camins de fèrre, pòrts).

Durant aqueu periòde, l'oligarquia mantenguèt sensa dificultat sa posicion economica a la tèsta de la societat argentina. D'efèct, crompèt un nombre important de grands domenis dins lo sud e engatjèt de relacions comercialas fructuósas ambé lei grops estrangiers. En dessota, de pichons païsans proprietaris, sovent gropats au sen de comunautats « nacionalas » (alemandas, soïssas, italianas...) desvolopèron d'activitats de policulturas. La man d'òbra necessària foguèt provesida per d'imigrants italians e espanhòus (que marginalizèron lei gauchos e lei mestís). Enfin, dins lei vilas, l'excès de trabalhaires favorizèt l'industrializacion e Buenos Aires venguèt la premiera vila d'America dau Sud ambé 1,5 milion d'abitants en 1914.

Au nivèu politic, la situacion evolucionèt d'un biais diferent. D'efèct, de fraudas electoralas permetèron a l'oligarquia de mantenir son contraròtle sus lo poder politic fins au començament dau sègle XX. Pasmens, a partir deis annadas 1890, lei mutacions prefondas de la societat argentina entraïnèron la formacion de l'Union Civila Radicala que representava lei revendicacions dei classas mejanas urbanas novèlas. Autra evolucion importanta, l'industrializacion foguèt a l'origina de la formacion d'un proletariat urban que venguèt la terranha per un movement obrier poderós (dominat per l'anarquisme). Ansin, en 1912, l'oligarquia foguèt donc obligada d'acceptar un alargament de la basa electorala ambé l'instauracion dau sufragi universau masculin.

Après la reforma electorala de 1916, lei radicaus dirigiguèron lo país fins a 1929 dins un contèxte economic fòrça malaisat. D'efèct, elegit en 1916, Hipólito Yrigoyen, sostengut per lei païsans e lei classas mejanas urbanas, deguèt faciar lei consequéncias de la Premiera Guèrra Mondiala que reduguèt leis importacions dei país europèus. En genier de 1919, una grèva generala organizada per de sindicats anarquistas de la capitala foguèt ansin durament reprimida durant la Setmana Tragica (700 mòrts).

Lei combats de 1919 entraïnèron la transformacion dau païsatge sindicau argentin que passèt sota lo contraròtle de socialistas e de comunistas. En revènge, permetèron gaire de restaurar la situacion economica. Ansin, Yrigoyen foguèt remplaçat per un radicau pròche de l'oligarquia, Marcelo Torcuato de Alvear (1922-1928), avans d'èsser tornat elegir. Pasmens, foguèt incapable de resòuvre l'afondrament entraïnat per la crisi economica de 1929 e un còp d'estat militar lo reversèt en 1930.

Lei militars gardèron lo poder fins a 1932 e lo generau José Uriburu assaièt de metre en plaça un regime corporatista. Pasmens, leis autrei caps de l'armada preferiguèron restituir la direccion dau país ai conservators. Ansin, una aliança dei conservators ambé lei radicaus ostils a Hipólito Yrigoyen dirigiguèt Argentina fins a 1943. Capitèt de restablir leis exportacions e leis investiments estrangiers mai lei condicions de vida de la màger part de la populacion estagnèron. Aquò entraïnèt l'emergéncia d'un sentiment nacionalista fòrt, principalament dirigit còntra lo Reiaume Unit.

La Segonda Guèrra Mondiala toquèt durament l'economia argentina totjorn dependenta de seis exportacions. Tocat per aquela crisi, lo regime perdiguèt sei sostèns. En 1943, foguèt finalament reversat per una junta militara.

La junta militara foguèt dirigida per lo generau Arturo Rawson. Pasmens, sa figura principala venguèt rapidament lo coronèu Juan Domingo Perón, ministre dau Trabalh, que favorizèt l'activitat dei sindicats en cambi de son sostèn politic. Inquieta, l'oligarquia obtenguèt sa destitucion e son arrestacion en 1945. Dins aquò, una grèva generala forcèt rapidament sa liberacion. En 1946, fondèt un partit mesclant nacionalisme e defensa dei paures que li permetèt d'obtenir lo sostèn dei classas mejanas e d'èsser elegit president.

Dins un contèxte favorable liat ai besonhs de la reconstruccion en Euròpa, nacionalizèt plusors companhiás estrangieras e establiguèt un contraròtle estricte dau comèrci exterior per l'Estat. Aquò li permetèt de transferir una partida de la richessa nacionala de l'oligarquia vèrs l'industria e lei classas popularas. En mai d'aquò, lo drech de vòte foguèt donat ai fremas en 1947. Fins a 1952, lo país conoguèt ansin un periòde de creissença economica fòrça importanta e leis activitats de benfasença d'Eva Perón donèron una gròssa popularitat au pareu.

A partir de 1949, leis exportacions vèrs Euròpa comencèron de demenir e la mòrt d'Eva Perón en 1952 entraïnèt una demenicion de la popularitat dau govèrn. Per faciar aquela crisi, Perón adoptèt una politica d'austeritat qu'agravèt la pèrda de popularitat. Puei, en 1954, de reformas societalas (autorizacion dau divòrci, laïcizacion de l'ensenhament...) li alienèron la Glèisa. A partir de 1955, Argentina conoguèt donc divèrsei temptativas de putsch que causèron de centenaus de mòrts. Finalament, Perón demissionèt e s'exilèt en setembre de 1955.

Lei militars, dirigits per lo generau Pedro Eugenio Aramburu, assaièron de formar un regime democratic de façada e de liberalizar l'economia. Pasmens, l'influéncia dei peronistas demorava importanta e blocava aquelei projèctes. Per exemple, en 1962, l'armada foguèt obligada d'annular leis eleccions legislativas après una victòria peronista. Una situacion similara aguèt luòc en 1966. Puei, la situacion se desgradèt lentament ambé la formacion de guerilhas peronistas e de manifestacions insureccionalas a Córdoba en 1969. Divèrsei còps d'estat militars se succediguèron au sen de la junta per assaiar de restablir l'òrdre. Puei, en 1971, lo generau Alejandro Agustín Lanusse decidèt de tornar fisar lo poder a Perón

Lo retorn de Perón se faguèt dins un contèxte de crisi e de division dau movement peronista entre una ala conservatritz mai ò mens faissista, un corrent sociau democrata e una branca revolucionària liada ai guerilhas (lei Montoneros). Inicialament, Perón chausiguèt de fisar lo poder a Héctor José Cámpora, un peronista de drecha, que redreiçèt la situacion economica. Pasmens, lei Montoneros contunièron sa guerilha suscitant còntra elei una reaccion viva dau govèrn, dirigit per Perón eu meteis après son eleccion a la presidéncia en març de 1973, e de l'armada.

En julhet de 1974, Perón moriguèt e foguèt remplaçat per sa tresena frema, María Estela Martínez de Perón, qu'èra vice-presidenta. La presidenta novèla proclamèt alora l'estat d'urgéncia e autorizèt d'atacas militaras còntra lei Montoneros. Aquela repression s'estendèt rapidament ais intellectuas e ai sindicalistas. Puei, l'armada prenguèt dirèctament lo poder en 1976.

Après lo còp d'estat de 1976, lei militars formèron una junta presidida per lo generau Jorge Rafael Videla. Inspirada per lo Chile d'Augusto Pinochet, menèt una repression dura còntra lei movements de senèstra ( « dispareguts » de 1976 a 1983) e adoptèt una politica neoliberala. Aquò entraïnèt una demenicion de la produccion industriala mai permetèt d'aumentar tornarmai leis exportacions.

Pasmens, la politica economica suscitèt d'esitacions au sen de la junta ela meteissa. En 1981, Videla foguèt remplaçat per lo generau Roberto Eduardo Viola qu'assaièt de se raprochar dei peronistas. Mai a la fin de l'annada, una autra faccion, dirigida per lo generau Leopoldo Fortunato Galtieri, l'escartèt e tornèt prendre la politica neoliberala. Per la rendre populara, decidèt tanben d'atissar lo nacionalisme argentin : en abriu de 1982, ordonèt l'ocupacion deis illas Malvinas qu'èran l'objècte d'un desarcòrdi territòriau ambé lo Reiaume Unit. Pasmens, l'armada argentina resistiguèt pas a la còntra-ofensiva britanica e deguèt capitular dins l'archipèu en junh. 

La desfacha de 1982 entraïnèt la fin de la dictatura militara e lo generau Reynaldo Bignone organizèt lo transferiment dau poder a un govèrn democratic. En 1983, lo radicau Raúl Alfonsín foguèt elegit president e organizèt lo procès de certanei caps dau periòde militar. Pasmens, aquò durèt gaire e en 1986-1987, una tiera de lèis enebiguèt la perseguida deis accions judiciàrias. En parallèl, Alfonsín deguèt faciar una situacion economica marrida en causa dau deute immens laissat per lei militars.

En 1989, lo peronista Carlos Saúl Menem remplacèt Alfonsín. Pasmens, au contrari de Perón, adoptèt una politica de privatizacions. Fernando de la Rúa li succediguèt. Dos ans pus tard, la situacion economica s'èra totjorn pas melhorada e lo país arrestèt de remborsar son deute public. D'esmogudas entraïnèron la demission dau president que foguèt finalament remplaçat, après quauquei trèbols, en 2003 per lo peronista Néstor Kirchner. De negociacions li permetèron d'impausar una importanta reduccion dau deute argentin a sei creditors, çò que li permetèt de finançar de programas sociaus e de redreiçar la situacion economica intèrna.

Grèvament malaut, Néstor Kirchner — que moriguèt en 2010 — foguèt remplaçat per sa frema Cristina Fernández de Kirchner en 2007. Capitèt de perseguir lo redreiçament economic maugrat la crisi economica de 2008 qu'aguèt d'efècts negatius sus leis exportacions argentinas. Ansin, lo periòde Kirchner veguèt la creacion de cinc a sièis milions d'emplecs, una reduccion dau deute public de 160% dau PIB a solament 40% e una demenicion dau caumatge de 25% a 8% de la populacion activa. Tornada elegir en 2011, Cristina Kirchner foguèt remplaçada en 2015 per Mauricio Macri.

Argentina es un país de regim presidencial. Lo president de la republica, qu'es lo cap d'Estat e tanben lo cap de govèrn, es elegit per la populacion per un periòde de 4 ans (amb una possibilitat de reeleccion 1 còp). Lo president actual, Mauricio Macri, foguèt elegido lo 22 d'novembre de 2015.

Lo Poder legislatiu se compausa de doas cambras: lo Senat (Senado Argentino), amb 72 membres elegits per un mandat de sièis ans, e la Cambra dels Deputats (Cámara de Diputados) amb 257 membres, elegits per un mandat de quatre ans.

Las dimensions d'Argentina son aproximativament 3700 km del nòrd al sud, e 1400 km de l'èst a l'oèst (valors maximalas). De sa superfícia totala (, cinc còps pus granda que la França metropolitana),  (98,9%) son en tèrra fèrma.

Las quatre regions principalas del país son:

De veire: Economia d'Argentina.

La cultura argentina a recebut una importanta influéncia d'Euròpa. La literatura del país ten una rica istòria e un dels pus importants escrivans del sègle XX: Jorge Luis Borges.

Lo tango es lo genre musical argentin mai conegut dins lo mond.




#Article 67: Jordania (593 words)


Jordania es un país d'Asia occidentala qu'a de frontièras amb Siria al nòrd, Iraq al nòrd-èst, l'Arabia Saudita a l'èst e al sud, Israèl e Palestina (region de Cisjordania) a l'oèst. A un pichon accès a la Mar Roja al sud.

Sa capitala es Amman.

Lo gentilici es jordanian -a.

Jordania es un país recent eissit de la fragmentacion de l'Empèri Otoman a l'eissida de la Premiera Guèrra Mondiala.

En 1918, lei Francés e lei Britanics se partejèron lei territòris otomans d'Orient Mejan. Lo futur jordanian, situat entre Palestina e Mesopotamia, faguèt partida de la zòna britanica. En 1921, recebèt una administracion pròpria dirigida per l'emir Abdallah I (1921-1951), descendent de Maomet.

En 1923, lo territòri venguèt un emirat que son independéncia foguèt nominalament reconeguda per Londres. Pasmens, un aut comissari e de tropas britanics demorèron dins lo país. Participèron a la somission dei tribüs localas e bloquèron leis incursions dei Saudians. Lei Britanics i empachèron tanben l'installacion d'establiments sionistas e li donèron lo pòrt d'Aqaba en 1925.

L'independéncia vertadiera foguèt obtenguda en 1946. L'Emirat participèt a la fondacion de la Liga Arabia en 1945 e a la Premiera Guèrra Israeloaraba (1948-1949). En despiech d'una tiera de desfachas còntra leis Israelians, aquò li permetèt d'integrar lei territòris palestians orientaus. Pasmens, deguèt acuelhir un nombre important de refugiats après leis expulsions consecutivas a la Naqba. En consequéncia, lo reiaume prenguèt lo nom de Jordania lo 24 de genier de 1949.

En 1951, Abdallah I foguèt assassinat, sospichat de negociar un tractat de patz amb Israèl. Son fiu Talal de Jordania foguèt rapidament escartat dau tròne e Hussein (1952-1999) venguèt rèi. Après de manifestacions ostilas a l'influéncia occidentala, rompèt ambé lo Reiaume Unit e se raprochèt d'Egipte. En abriu de 1957, un còp d'estat li permetèt d'eliminar plusors adversaris e de renfòrçar son autoritat. Puei, assaièt sensa succès de formar una federacion amb Iraq avans de se raprochar dei refugiats palestinians.

En junh de 1967, Jordania participèt a la Guèrra dei Sièis Jorns e i perdiguèt lei territòris a l'oèst de Jordan (Cisjordania). Aquela desfacha entraïnèt tanben l'arribada de  refugiats palestinians suplementaris. Rapidament, de tensions apareguèron entre l'Organizacion de Liberacion de Palestina (OLP) — que formava un Estat dins l'Estat — e lo govèrn jordanian. Aquela crisi se reglèt militarament en 1970-1971 e l'armada jordaniana expulsèt lei fòrças paramilitaras palestinianas en fòra dau reiaume. En 1973, Jordania participèt a la Guèrra de Kippur onte renforcèt l'armada siriana en dificultat lòng de Golan.

En 1974, l'OLP foguèt reconeguda coma representent unic dau pòble palestinian per leis autrei país arabes. Aquò favorizèt lo replec jordanian sus Transjordania e lei liames ambé Cisjordania comencèron de disparéisser, especialament après lo començament de la colonizacion israeliana.

A partir de 1989, après una revòuta dins lo sud liada a de problemas economics, la monarquia comencèt de liberalizar la vida politica. En 1991, lo reiaume acuelhiguèt  refugiats palestinians en provenància d'Iraq. Dos ans pus tard, lo rèi Hussein sostenguèt leis Acòrds d'Òslo. Puei, en 1994, en cambi de l'annulacion dau deute jordanian per leis Estats Units d'America, abandonèt sei revendicacions sus Cirjordania e signèt un acòrd de patz amb Israèl lo 27 d'octòbre.

Lo rèi Hussein moriguèt en 1999. Son fiu Abdallah II li succediguèt e contunièt la politica de son paire. Ansin, la liberalizacion de l'economia foguèt perseguida per favorizar leis investiments estrangiers. Modernizèt tanben lei fòrças armadas ambé l'ajuda deis Estats Units d'America. Enfin, assaia de mantenir son país en fòra dei conflictes que tòcan l'Orient Mejan dempuei lo començament dau sègle XXI en Israèl-Palestina, en Siria e en Iraq




#Article 68: França (6111 words)


  (en francés France ) es un país que la màger part de son territòri se situa en Euròpa Occidentala. Sa capitala es París, sa lenga oficiala lo francés e sa moneda l'èuro. França se formèt durant lei primièrs sègles de l'Edat Mejana a partir dei territòris romans ocupats per lei Francs qu'èran un pòble germanic. Venguda una dei poissanças mondialas majoras vèrs lo sègle XVII, tenguèt un empèri coloniau vast entre lei sègles XIX e XX. Dempuei la fin de la Segonda Guèrra Mondiala, es un membre permanent dau Conseu de Seguretat de l'ONU, es dotat de l'arma nucleara e a un ròtle primordiau dins la construccion de l'Union Europèa. Fa tanben partida dei poissanças economicas principalas amb una populacion d'aperaquí 67 milions d'abitants e una economia fòrça desvolopada de tipe capitalista. Enfin, lo país aguèt una influéncia majora dins lo domeni culturau.

Una granda part de l’Occitània caup dins França.

L'ocupacion umana dau territòri francés es fòrça ancian. Es poplada dempuei lo Paleolitic e lo Neolitic gràcias a divèrsei migracions de populacions. Vèrs 600 avC, foguèt poblat per lei Cèltas que foguèron conquists per lei Romans en 52 avC. Lo nom de França es eissit d'un pòble germanic ancian que l'existéncia es atestada dempuei lo sègle III. Lor rèi Clodovèu I capitèt de crear una dinastia que foguèt a l'origina d'unei reiaumes partejats entre leis eiretiers de la dinastia. Au sègle VIII, foguèt rebutada per lei Carolingians que lo rèi Carlesmanhe venguèt emperaire en 800. En 840, son empèri foguèt partejat entre leis eretiers de son fiu. Foguèt creat sus sa partida occidentala lo reiaume de Franca Occidentala que vendriá pauc a pauc lo reiaume de França. Aquela apelacion apareguèt per lo premier còp en 1205 e demorèt fins a la casuda de la monarquia en 1792. Lo sègle XIX veguèt l'aparicion de divèrsei formas d'estats fins a l'adopcion definitiva de la Republica entre 1870 e 1875.

La preséncia umana sus lo territòri es atestada dempuei 1,8 milions d'annadas. Lo clima èra alora relativament malaisat e variable pendent lei diferents periòdes de glaciacion. Ansin, lo país assosta un nombre relativament important de baumas e d'abrics adornats que l'exemple pus conegut es la Bauma de Las Caus en Dordonha. Aqueu periòde s'acabèt vèrs - amb la fin de l'èra glaciala. A partir de -7000, es lo començament dau Neolitic. Lei millennis IV e III avC veguèron un desvolopament demografic e agricòla important e lo començament de l'utilizacion de metaus (aur, coire e bronze). Lo fèrre faguèt son aparicion vèrs lo sègle VIII.

Vèrs -600, lei Grècs de la vila de Focèa fondèron la colonia de Marselha sus la riba mediterranèa. Enterin, de migracions de Cèltas aguèron luòc dins lo país e aqueu pòble ocupèt pauc a pauc la màger part dau territòri entre lei sègles V e III avC. Aquò entraïnèt l'emergéncia de Gàllia que venguèt lo nom donat ai regions abitadas per lei populacions cèltas. En 152 avC, lei Romans ne'n realizèron la conquista dau quart sud-èst que formèt la província de la Narbonesa. Puei, en 58 e 51 avC, Juli Cesar ocupèt lo rèstade Gàllia après sa victòria còntra l'insureccion dau cap cèlta Vercingetorix. Lo país venguèt donc un element essenciau de l'Empèri Roman en Euròpa Occidentala. Après la conquista, lo poder roman foguèt rarament menaçat per la populacion e una civilizacion novèla faguèt son aparicion, magerament dins lei vilas, entre Romans e Cèltas. D'autra part, l'economia dau país èra dinamica e Gàllia se modernizèt fòrtament amb la construccion d'infrastructuras importantas (teatre, aqüaductes...). Ansin, maugrat la fortificacion de la frontiera de l'Empèri sus lo Ren, lo país foguèt una buta per leis invasions barbariás e un enjòc major dei luchas intèrnas per la succession imperiala. Lo crestianisme faguèt tanben son aparicion pendent aqueu periòde.

En 406, Gàllia romana s'afondrèt rapidament durant lei Grandeis Invasions. Tre la mitat dau sègle V, Alamnans e Francs traversèron Ren e s'installèron dins lo nòrd de Gàllia. Puei, lei Visigòts ocupèron Septimània e Aquitània e lei Burgondis lo centre de Gàllia. De generaus capitèron de mantenir lor preséncia sus divèrsei partidas dau territòri mai lei luchas intèrnas de l'Empèri e lor afebliment progressiu causèron lor casuda vèrs la fin dau sègle. En 476, un darrier còp d'estat entraïnèt la fin de l'Empèri Roman d'Occident.

Après la fin de la dominacion romana, Gàllia foguèt devesit entre unei pòbles que formèron de reiaumes diferents. En 496, la conversion au crestianisme dau rèi franc Clodovèu I li permetèt d'obtenir l'aliança de la Glèisa Catolica. Sa dinastia, dicha merovingiana, poguèt establir son poder sus un territòri devesit entre unei reiaumes dirigits per de membres de la mema familha. Aquela dinastia conoguèt de dificultats a partir dau sègle VIII e foguèt rebutada en 751 per lei Carolingians. Sei premiers rèis, Pepin lo Brèu e Carlesmanhe, realizèron l'agrandiment dau reiaume e lo segond venguèt Emperaire en 800. En 840, aquel empèri foguèt partejat entre lei tres eiretiers de son fiu. A l'oèst, se formèt donc lo reaiume de Françia Occidentala. Dirigit per lei Carolingians fins a 987, aqueu reiaume deguèt luchar còntra divèrseis invasions durant lei sègles IX e X coma lei Vikings, leis Ongrians o lei Musulmans. Una societat de tipe feodau i faguèt son aparicion e devesida leis abitants entre tres òrdres qu'èran lo clergat, la noblesa e lo tèrç estat.

En 987, après la fin de la dinastia carolingiana occidentala, Uc Capet foguèt elegit rèi per lo rèsta de l'aristocràcia formant la dinastia novèla dei Capecians. Aquela dinastia va regnar, sota de brancas diferentas de la familha, fins au sègle XIX. Es tanben lo començament dau procediment d'unificacion de França meme se, au sègle X, la màger part dau territòri reiau es quasi independent. Entre lei sègles X e XIII, lei rèis francés successius capitèron d'aumentar lei territòris sota lor administracion pròpria, dichs domeni reiau, e prenguèron pauc a pauc l'avantatge sus lei grands senhors feodaus dau reiaume (Flandra, fèus anglés, Tolosa...).

Lei sègles XIV e XV veguèron lo debanament d'una crisi grèva (Guèrra de Cent Ans) en causa d'un problema de succession per la corona de França entre lei rèis francés e anglés. La màger part dau país foguèt destrucha per lei combats, lei pilhatges e leis epidemias coma aquela de la Pèsta entre 1346 e 1349. Après de dificultats, la monarquia capitèt de renforçar son poder gràcias a la formacion d'una armada e d'una imposicion permanentas.

Lo sègle XVI foguèt caracterizada per lo renforçament continú dau poder reiau que venguèt pus absolut a l'entorn de la persona dau rèi. L'unificacion dau reiaume contunièt amb l'adopcion dau francés per la redaccion deis actes oficiaus en 1539 e la reünion au domeni reiau de Bretanha e de la màger part d'Auvèrnha. D'autra part, foguèt tanben lo començament d'una lucha acarnada entre lei reiaumes de França e aquelei de la familha dei Hamsborg (guèrras d'Itàlia). La cultura de l'epòca foguèt egalament fòrtament influenciada per lo movement de la Renaissença vengut d'Itàlia, especialament dins lo domeni deis arts. Pasmens, la fin dau sègle foguèt tornarmai marcat per una crisi grèva que veguèt lo debanament d'unei guèrras religiosas entre Catolics e Protestants (1562-1598).

L'òrdre foguèt tornarmai establit per lo rèi Enric IV (1598-1610). Lo règne de son successor, Loís XIII (1610-1643) foguèt caracterizat per lo renforçament dau poder reiaume e per lei rebellions de l'aristocracia per gardar sei privilègis e son poder politic. Lo poder reiau foguèt lo venceire durant lo rèine de Loís XIV (1643-1715) que capitèt de « domesticar » la noblesa e fondèt la monarquia absoluda francesa. Enterin, durant son règne, França venguèt la poissança majora dau continent e realizèt divèrsei conquistas en direccion de l'Èst (Franca Comtat, Alsàcia...). Dins aquò, la fin de son rèine foguèt ensornidas per de reviradas militars e una crisi economica importanta.

Lo rèine seguent, Loís XV (1715-1774) foguèt donc lo començament d'un declin progressiu de la monarquia absoluda que foguèt pas capabla de faciar sei dificultats economicas. Ansin, França foguèt desfacha durant lei guèrras europèas dau sègle XVII perdent son empèri coloniau au profiech d'Anglatèrra en 1763. Sa revènge en 1783 durant la guèrra d'independéncia deis Estats Units li permetèt pas de redreiçar la situacion que venguèt au contrari pus grèva en causa dei despensas de guèrras, de l'abséncia de conquistas importantas maugrat la victòria e d'una tièra de recoltats marridas. L'òrdre dau Regime Ancian foguèt donc fòrtament contestat a la fin dau sègle mai leis assais de reformas mau capitèron en causa de la resisténcia dei privilegiats.

En 1789, la degradacion dei finanças entraïnèron la convocacion deis Estats Generaus per lo rèi  Loís XVI (1774-1792). Causant una desirança gròssa de reformas, l'assemblada veguèt rapidament la rebellion dei deputats dau Tèrç Estat que se proclamèron Assemblada Nacionala en 1789 e prenguèron lo poder legislatiu. L'insurreccion parisenca de julhèt de 1789 (presa de la Bastille lo 14) e sa generalizacion au rèsta dau país (Gròssa Paur) durant l'estiu causèt l'abolicion oficiala dei privilègis, l'adopcion de la Declaracion dei Drechs de l'Òme e dau Ciutadan e la disparicion de la monarquia absoluda que foguèt remplaçada per una monarquia constitucionala.

Pasmens, lo rèi assaièt de luchar còntra la Revolucion. En 1791, un assai de fugida vèrs l'estrangier foguèt arrestat a Varennes per leis autoritats de l'Assemblada. Puei, en 1792, lo rèi acceptèt de declarar la guèrra ais Austrians esperant una desfacha rapida deis armadas revolucionàrias. Lo 10 d'aost de 1792, una revòuta novèla de la populacion parisenca causèt son arrestacion per traïson. En setembre, l'invasion deis armadas estrangieras foguèt blocada a Valmy e la monarquia abolida per l'Assemblada. Enfin, en genier de 1793, lo rèi foguèt executat après son procès per traïson. Aquò foguèt lo començament d'una guèrra còntra la màger part dei país europèus. Menaçadas a la mitat de 1793, lei tropas revolucionàrias prenguèron pauc a pauc l'avantatge en 1794 e obtenguèron finalament la victòria en 1798.

A l'interior dau país, lo poder foguèt dominat per l'esquèrra revolucionària fins a 1794 (periòde de la Terror) que capitèt d'organizar la defensa dau país e una tièra importanta de reformas. Pasmens, la politica de repression e lei luchas intèrnas de sei membres entraïnèron son rebutament. Après sa casuda, lo poder foguèt ocupat per de movements de drecha que contunièron la guèrra amb succès mai foguèron pas capables de faciar lei dificultats economicas. En 1799, lo govèrn foguèt donc rebutat per Napoleon Bonaparte qu'establiguèt un regime autoritari dich Consulat de 1799 a 1804 puei fondèt lo Premier Empèri Francés en 1804.

Sota sa direccion, França bateguèt leis autreis poissanças continentalas e i establiguèt sa dominacion. En 1810, la mitat d'Euròpa èra ocupada per sei fòrças. Pasmens, l'oposicion permanenta d'Anglatèrra e lo desastre de la campanha de Russia (1812) foguèron l'ocasion d'una revènge per leis enemics de França. Entre 1812 e 1814, Napoleon deguèt pauc a pauc se replegar vèrs França. París foguèt presa en 1814 per leis Aliats entraïnant l'abdicacion de l'emperaire.

Lo sègle XIX foguèt caracterizat per una succession de regimes que s'acabèt per l'establiment de la Republica, per un desvolopament economic fòrt e per la conquista d'un empèri coloniau novèu e fòrça important.

D'efèct, après lo Premier Empèri de Napoleon, leis Aliats establiguèron tornarmai la monarquia dei Borbons. Rebutada en 1830, foguèt remplaçada per la monarquia constitucionala de Loís Felipe fins a 1848. Après un periòde republican brèu entre 1848 e 1852 (II Republica), se formèt lo Segond Empèri que s'afondrèt en 1870 durant la guèrra còntra Prússia. Enfin, leis annadas 1870 venguèron l'emergéncia malaisada de la Tresena Republica que deguèt esquichar l'insurreccion comunista de la Comuna de París (1871) puei luchar còntra la drecha favorabla au retorn de la monarquia.

Pasmens, maugrat l'agitacion politica, lo país faguèt partida de territòris ont acomencèt la Revolucion Industriala permetent un desvolopament fòrça important dau país que venguèt una dei poissanças economicas majoras de la planeta. Aqueu movement foguèt renforçat per la Tresena Republica que modernizèt tanben leis institucions de la societat : creacion de l'escòla laïca, gratuita e obligatòria (1881-1882), libertats de reünion e de premsa (1881), autorizacion dei sindicats (1884), lèi sus leis associacions (1901) e separacion de l'Estat e de la Glèisa (1905). D'autra part, la Republica s'ocupèt d'accelerar la conquista d'un empèri coloniau novèu que venguèt a la fin dau sègle lo segond après l'Empèri Britanic.

La desfacha francesa de 1870 e la pèrda d'Alsàcia-Lorena au profiech d'Alemanha venguèt una fònt de tensions permanentas per la diplomacia europèa. D'en premier isolada, França capitèt de formar una aliança amb leis estats egalament menaçats per leis ambicions alemandas coma Russia o Anglatèrra. En fàcia, Alemanha creèt tanben un sistèma d'aliança similar. En 1914, aquelei sistèmas entraïnèron una crisi generalizada sus lo continent e un conflicte violent (Primièra Guèrra Mondiala) que s'acabèt solament en 1918 per la victòria de França e seis aliats. Pasmens, lo país deguèt subir de pèrdas (1,4 milions de tuats) e de destruccions importantas sus son territòri.

Mau capitant d'obtenir lei reparacions de guèrras esparadas deis Alemands, frnaça aguèt de dificultats per retrobar son nivèu economic durant leis annadas 1920. Resistiguèt relativament ben a la crisi de 1929 que sei consequéncias demorèron limitadas a respèct d'autreis país coma Estats Units o Alemanha. Dins aquò, la crisi favorizèt lei movements politics nacionalistas opausats a la Republica. En 1936, la victòria dei partits politics d'esquèrra permetèt lo vòte d'un nombre important de lèis socialas mai aumentèt la division de la societat.

Afeblit, lo país foguèt rapidament vençuts per leis Alemands, principalament en causa dau conservatisme de seis elèits militars. França foguèt ocupada per l'Alemanha nazi e un govèrn de collaboracion foguèt creat per lei nacionalistas a l'entorn dau marescau Pétain. Favorizant l'esplecha economica dau país e ajudant lei crimes nazis, especialament gràcias a la deportacion de personas (Jusieus, opausants politics...) vèrs lei camps alemands, aqueu govèrn se tustèt pauc a pauc ai grops de la Resisténcia interiora, unificada entre 1943 e 1944, e exteriora que foguèt organizada per lo generau de Gaulle a partir de 1940. Sota la direccion d'aqueu darrier, França poguèt bastir tornarmai una armada a partir de son Empèri coloniau e acabar la guèrra entre lei Venceires principaus dau conflicte.

Après la Segonda Guèrra Mondiala, França foguèt tocada per de movements de descolonizacion qu'entraïnèron la disparicion de son empèri coloniau au començament deis annadas 1960. Enterin, acomencèt de participar a la formacion de l'Union Europèa. Lo periòde de creissença economica fòrta fins ais annadas 1970 permetèt au país de restaurar rapidament sa poissança economica. Pasmens, au nivèu politic, França es venguda una poissança mondiala d'òrdre segond qu'es generalament pas capabla de s'opausar ai decisions d'estats pus poderós coma leis Estats Units, l'anciana Union Sovietica o China.

Ansin, lo declin dau país durant la Segonda Guèrra Mondiala foguèt l'ocasion per lei colonias de reprendre lor independéncia. Lo procediment acomencèt en Indochina onte l'armada francesa foguèt vencuda après 8 annadas de guèrra (1946-1954). Puei, contunièt en Africa. En 1960, l'AEF e l'AOF venguèt independentas e, en 1962, après una guèrra novèla (1954-1962), foguèt lo torn d'Argeria. Aquela darriera guèrra causèt una crisi politica grèva en 1958 que causèt la fin de la IV Republica (1946-1958) e lo retorn au poder dau generau de Gaulle. Fondèt la V Republica basa sus un poder presidenciau fòrt e assaièt de donar una independéncia novèla au país au nivèu internacionau aprofichant lo desvolopament de tecnologias avançadas (arma nucleara...) e lei divisions de la Guèrra Freja.

Après sa demission en 1969 e sa mòrt en 1970, França venguèt un element major de la construccion de l'Union Europèa. Aquò es considerat coma una solucion per luchar còntra la pèrda d'influéncia francesa. D'efèct, lo país es plus una poissança mondiala majora coma lo mòstra sa participacion limitada a la guèrra dau Golf en 1991 e sa participacion a la resolucion de crisi politica internacionala se fa d'ara endavant dins lo quadre de coalicion gropant unei país generalament sota direccion estatsunidenca (Iraq, Kosovo, Libia...). Enfin, l'economia francesa, coma lo rèsta dei país occidentaus, conoguèt de periòdes de crisi dempuei leis annadas 1980 caracterizats per una desindustrializacion progressiva dau país e la persisténcia d'un chaumatge de massa pertocant mai o mens 10% de la populacion activa.

Ambé  km² ( km² ambé sei territòris d'otramar), França s'estend sus  km dau nòrd au sud e d'èst en oèst. Tèn la tresena superficia d'Euròpa Occidentala e, levat de la frontiera nord-èst, son territòri se situa entre de limits naturaus coma de mars, d'oceans o de massís montanhós.

En causa de son passat coloniau, França ten de territòris en Euròpa, en America, en Africa e en Oceania. Revendica tanben una partida d'Antartida. La partida principala de son territòri se situa en Euròpa Occidentala es dicha « França metropolitana » e a una superfícia de  km². Ten de frontieras amb Belgica, Luxemborg, Alemanha, Soïssa, Itàlia, Mónegue, Espanha e Andòrra. Lo rèsta dei territòris francés es dich « Territòris otramars ». Seis estatuts son fòrça variats. Lei principaus son Guadalope, Guaiana que ten de frontieras amb Brasil e Surinam, leis illas Kerguelen, Maiòta, Martinica, la Nòva Caledònia, la Polinesia dicha Francesa, la Reünion, Sant Bartomieu, Sant Martin del Nòrd, Sant Pèire e Miquelon  e Wallis e Futuna.

Lo territòri metropolitan es compausat d'un ensems variat de sistèmas topografics diferents. La superfícia actual es la consequéncia d'episòdis tectonics diferents coma lo Massís Centrau, leis Ardenas o lei Vòges qu'acomencèron de se formar i a aperaquí 400 milions d'annadas. Lei montanhas dei cadenas pirenenca, aupenca e jurasenca son pus recentas e mens erodadas. Una partida dau Massís Centrau, que tenguèt una activitat volcanica activa fins au millenni IV avC, es tanben format de terrens fòrça joves a l'escala geologica. Lei Pirenèus forman la frontiera entre França e Espanha e unei cimas despassan  mètres. Leis Aups e lo Jura forman la frontiera entre França, Itàlia e Soïssa. Leis Aups son lo relèu pus auts de França e assostan lo ponch culminant dau país, lo Mont Blanc, que tèn una altitud de  mètres. Aquelei massís montanhós definisson divèrsei bacins sedimentaris que son organizats a l'entorn de sièis fluvis principaus que son la Sèina, la Léger, lo Ròse, la Garona e l'ensems format per lo Ren e la Mòsa.

Lo clima de França metropolitana es de tipe temperat e principalament influenciat per l'activitat de l'anticiclòn deis Açòras. Pasmens, existís de variacions regionalas relativament importantas segon la latitud o l'altitud. Lei quarts nòrd-oèst e sud-oèst an un clima oceanic amb de precipitacions relativament importantas. Lo quart sud-èst a un clima de tipe mediterranèu, pus caud que lo rèsta dau territòri amb de precipitacions pus limitadas mai pus violentas. Lo quart nòrd-èst es de tipe semi-continentau amb de temperaturas pus frejas. Enfin, lei regions d'altituds autas (Massís Centrau, Pirenèus, Aups...) son caracterizadas per un clima montanhard marcat per d'ivèrns fregs e de precipitacions de nèu importantas.

La reparticion espaciala de la populacion sus lo territòri metropolitan es fòrça desequilibrada. Aquò es principalament causat per l'importància de la capitala a respèct dau rèsta dau país e per la concentracion deis activitats economicas majoras dins certanei regions. Ansin, París e sa banlèga gropa aperaquí 20% de la populacion, lei centres majors de decisions politicas e leis activitats economicas pus dinamicas. En fòra de la capitala, lei regions litoralas industrializadas, coma Marselha, o aquelei situadas a la crosiera de cambis economics importants, coma Lion, an tanben una populacion importanta. Aquelei populacions son largament urbanizadas. Au començament dau sègle XXI, lei vilas principalas e sei banlègas èran París (12,1 milions d'abitants), Lion (2,1 milions), Marselha (1,7 milions), Tolosa (1,2 milions), Lilla (1,2 milions), Bordèu (1,1 milions) e Niça (1,0 milion).

França se situa a la crosada occidentala dau comèrci europèu es donc una region qu'assosta un nombre fòrça important de flux de bens comerciaus. Son sistèma de comunicacion e de transpòrts es donc fòrça desvolopat e, per de rasons istoricas, centralizat a l'entorn de París. Lo mejan pus utilizat es la rota mai l'avion e la via ferrada son tanben importants. Per exemple, França tèn la premiera companhiá aeriana mondiala (Air France-KLM) e assosta d'installacions claus dau premier fabricant d'avions europèus (Airbus).

França a conegut un ensems fòrça variat d'institucions, d'organizacions territorialas, de simbòls oficiaus e de situacions lingüsiticas. Sei formas actualas son principalament eissidas deis òbras de la I Republica, de la III Republica, dau Premier Empèri, dau programa politic dau Conseu Nacionau de la Resisténcia e dei concepcions politicas dau generau du Gaulle que foguèron a l'origina de la V Republica. Ansin, au començament dau sègle XXI, lo país es dirigit per un sistèma republican que son territòri es devesit en regions, en departaments, en cantons e en comunas. Sa lenga oficiala es lo francés e sa societat es caracterizada per l'influéncia relativament fòrta de l'Estat a respèct deis autrei país occidentaus. En particular, l'Estat organiza un sistèma educatiu obligatòri e un sistèma de redistribucion economica relativament desvolopat.

L'organizacion dau poder en França es dirigida per la Constitucion de 1958 que fondèt la V Republica. Es una republica de tipe semi-presidenciau o parlamentari onte lo Parlament e lo President an de poders relativament importants :

Enfin, lo Conseu Constitucionau es cargat de verificar la conformitat entre lei decisions de l'Estat e la Constitucion.

Lei simbòls de l'Estat son definits per la Constitucion de 1958. Son eissits de la Revolucion Francesa de 1789-1799 : 

Existís d'autrei simbòls non oficiaus que son fòrça utilizats coma Marianne qu'es un imatge allegoric de la Republica. Es representada sus lei sagèus, lei pèças de moneda e la màger part dei documents oficiaus de l'administracion de l'Estat.

Lo territòri metropolitan e lei departaments d’otramar son devesits segon diferents nivèus administratius e politics. L’unitat de basa es la comuna qu’es dirigida per un premier cònsol elegit per 6 ans. Puei, unei omunas son gropadas per formar un canton qu’elegís un conselhier generau, tanben per 6 ans. Dempuei leis annadas 1990, de comunas se gropan tanben per formar de comunautats de comunas que pòdon mutualizar certanei despensas. Au dessús dau canton, se tròban lei departaments que foguèron creats per la Revolucion de 1789-1799. Son dirigits per un prefèct nommat per l’Estat e per lo Conseu Generau format per lei conselhiers generaus. Enfin, dempuei leis annadas 1980, lei departaments son reünits per formar de regions que son egalament dirigidas per un Conseu elegit e un prefèct. Dins l’otramar, lei regions e departaments d’otramar, levat de Maiòta, an lo mème territòri.

Lo francés es la sola lenga oficiala de l'Estat e de sas institucions. Es mestrejada per la màger part de la populacion activa (92% en 1999). Es una lenga internacionala utilizada per d'institucions coma l'ONU o l'UE que son utilizacion e son ensenhament son encoratjats per lo govèrn sus lo territòri nacionau (lèi Toubon de 1994) e dins lei país estrangiers (organizacion de la Francophonie).

En defòra dau francés, lo país a una composicion lingüistica pron variada amb aperaquí 80 lengas minoritàrias o regionalas que son parladas en França metropolitana o d'otramar. D'unei que i a son a l'origina d'una cultura relativament prestigiosa coma l'occitan (Prèmi Nobel de Literatura en 1904) mai la màger part son  menaçadas de disparicion d'ara endavant. D'efiech, la politica d'imposicion e de difusion dau francés, mai o mens contrencha, ai sègles XIX e XX entraïnèt la desaparicion de la transmission d'aquelei lengas entre lei generacions e lor declin rapid a partir de la mitat dau sègle XX. Per exemple, en Corsega, 70% de la populacion aviá una conoissença dau còrs en 1980 còntra solament 50% dins leis annadas 1990.

Dempuei 2008, lei lengas minoritàrias o regionalas son consideradas coma una partida dau patrimòni francés per la Constitucion. S'es creat de programas d'ensenhament mai demòran fòrça limitats. D'autre caire, leis immigrants venguts en França durant lei sègles XX e XXI (Armènis, Polonés, Arabis...) utilizan generalament d'autrei lengas que lo francés. A l'ora d'ara, aquelei lengas an ges d'estatut. Ansin, en 1999, lei lengas diferentas dau francés qu'èran pus utilizadas per la populacion èran l'occitan (3,65%), lei lengas germanicas (3,15%), lei lengas d'oïl diferentas dau francés (3,10%), l'arabi (2,55%), lo portugués (1,27%), lei lengas italicas (1,19%) e lo breton (0,61%).

En França, l'instruccion es obligatòria de sièis a seize ans. L'escòla es laïca e gratuita mai un sector privat relativament important existís. L'ensenhament es devesit entre ensenhaments primari, segondari e superior :

Dempuei la Liberacion, l'ensenhament francés a conegut un periòde d'expansion fòrça important. Pasmens, d'inegalitats demòran, especialament au nivèu de l'intrada dins lei Grandas Escòlas.

Dempuei la Liberacion, França es caracterizat per l'organizacion e lo mantenement d'un sistèma de redistribucion sociala qu'es inspirat dau programa politic dau Conseu Nacionau de la Resistància adoptat en 1944. Tres elements son lei basas d'aquela politica :

Aqueu sistèma es parcialament abandonat e cambiat dempuei leis annadas 1980. Per exemple, la màger part deis entrepresas nacionalizats son estats tornarmai privatizadas. Pasmens, l'estructura de l'Estat es encara fòrtament inspirat per aquelei principis.

França fa partida deis economias pus desvolopadas de la planeta. Es basada sus la proprietat privada mai l'Estat i tèn un ròtle important. Lei servicis son son compausant pus important. Pasmens, s'en 2011, lo país èra totjorn entre lei cinc economias mondialas pus grandas, sa posicion declinèt pauc a pauc. Dempuei 2004, son comèrci exterior conoguèt de deficits mai e mai importants. Un autre exemple es la demenicion deis exportacions francesas dins lo comèrci mondiau qu'es passat de 6,3 a 4,1% entre 1990 e 2006.

En 2010, la populacion francesa èra estimada a 65,4 milions d'abitants. Dempuei 1945, la populacion aumentèt regularament d'un biais pus important que leis autrei país europèus en causa d'un taus de feconditat que demòra aut, d'un sòld migratòri positiu e d'una esperança de vida granda e totjorn en aumentacion. Coma dins lo rèsta d'Euròpa, aquela populacion veguèt lo taus de personas vièlhas (mai de 60 ans) aumentar pauc a pauc, de 17 a 22% entre 1980 e 2009. Lo ròtle de l'immigracion venguèt donc pus important, especialament per curbir lei besonhs de man-d'òbra. Ansin, en 2008, França aviá 6,7 milions d'immigrats sus son territòri segon l'ONU, ço que representa lo seisen país d'acuelh après leis Estats Units (42,8), Russia (12,3), Alemanha (9,3), Arabia Saudita (7,3) e Canada (7,2).

 

Coma lo rèsta dei país d'Euròpa Occidentala, França a conegut un declin important de l'emplec agricòla dempuei la segonda mitat dau sègle XIX. En 2006, lo sector emplega solament 3% de la populacion activa e fa partida deis agriculturas pus modernizadas e mecanizadas de la planeta. Sei produccions principalas son lo vin, lei cerealas, lo sucre, lei produchs lachiers e la carn. Dins aquò, dempuei lo començament dau sègle XXI, es un domeni en crisi que veguèt l'aparicion d'inegalitats fòrtas segon lei tipes de produccion, la pollucion causada a l'environament e la susproduccion dins certanei sectors.

França fa partida dei principalei poissanças industrialas mondialas. Maugrat la terciarizacion de l'economia francesa, l'industria francesa representa encara 15,6% de son PIB en 2006. Aquela annada, lo sector segondari emplegava 24,3% de la populacion activa. Es donc caracterizat per de domenis relativament dinamics (automobil, aeronautic, nuclear civiu...) e d'autrei, generalament lei partidas pus tradicionalas, que son en crisi o avián ja disparegut (minas, siderurgia...). Aquò a causat de crisis grèvas dins lei regions d'indústrias ancianas (Lorena, Nòrd) que deguèron trobar d'activitats novèlas. D'autra part, dempuei leis annadas 1960, una politica governamentala a permés de descentralizar l'industria francesa e d'assegurar lo desvolopament de certanei regions dins lo sud e l'oèst dau país (creacion de la zòna de Fos-de-Mar). Ansin, au començament dau sègle XXI, lei regions pus industrializadas de França son la region parisenca, lei ribas de la Sèina, la region de Lion, la region de Tolosa e la region dau pòrt de Marselha.

Lei servicis forman lo còr de l'economia francesa. En 2005, representava 77,2% dau PIB e 75% deis emplecs. Tres sectors son particularament desvolopats : lo comèrci, l'artesanat e lo torisme. Lo premier tèn 3,2 milions d'emplecs. Es caracterizat per la poissança dei grops de la granda distribucion (Carrefour, Auchan...) que son apareguts dins leis annadas 1970. En 2008, aquelei grops representavan lei dos tèrç dei despensas alimentàrias dei Francés. Lo segond representa aperaquí  entrepresas e a gardat una plaça importanta dins l'economia maugrat lo desvolopament de grops de talha granda. Es fòrça present dins lo domeni de la construccion. Enfin, lo torisme es la fònt d'aperaquí  emplecs dirècts e aproficha lo patrimòni francés per èsser la premiera destinacion toristica mondiala (82 milions de visitas en 2007).

França es una poissança majora dins lo domeni de la recèrca dempuei lo sègle XVII e a obtengut un nombre important de prèmis scientifics dins lo corrent dau sègle XX. Es caracterizada per l'importància de l'intervencion de l'Estat que representava 41% dei despensas en 2008 e gropa la màger part dei cercaires au sen dau Centre Nacionau per la Recèrca Scientifica (CNRS). Es tanben marcada per l'importància donada ai recèrcas sus lei subjèctes pertocant lei sciéncias fondamentalas.

Au nivèu diplomatic e militar, França fa partida dei poissanças principalas dau continent europèu dempuei sa formacion. A partir dau sègle XVII, venguèt una poissança mondiala de premier òrdre. Lei guèrras mondialas causèron un afebliment important dau país que perdeguèt son estatut de poissança majora après 1945. Ansin, au començament dau sègle XXI, lo país garda un reng de poissança mondiala de segond òrdre gràcias a son apartenéncia ai grandeis institucions internacionalas e a la possession d'una armada poderosa e modèrna. 

França es un membre important deis institucions e organizacions internacionalas. Entre sei plaças principalas, es membre permanent dau Conseu de Seguritat de l'ONU, membre de l'OTAN, membre de l'Union Europèa, membre de l'espaci Schengen, membre de la zòna èuro, membre dau G8/G20 e membre de l'OMC. Son territòri assosta tanben lo sèti de l'UNESCO.

Dempuei la presidéncia dau generau de Gaulle (1958-1969), la politica estrangiera francesa, principalament dirigida per lei presidents de la Republica successius, es caracterizada per una volontat d'independéncia, magerament a respèct deis Estats Units, per una influéncia fòrta sus lo continent african, especialament dins lei país eissits de l'ancian empèri coloniau e per la participacion a la construccion de l'Union Europèa. 

Lo premier ponch demorava un aspèct important fins au començament dau sègle XXI, per exemple amb lo retirament de França dau comandament integrat de l'OTAN de 1966 a 2009. Foguèt tanben marcat per lo desvolopament de l'arma nucleara per assegurar l'independéncia diplomatica e la proteccion dau país. L'influéncia en Africa es un aspèct regular e fòrça criticat de la diplomacia francesa. D'efèct, gràcias a un ret de basas militaras e de relacions amb la màger part deis òmes politics africans, França es capabla d'arbitrar leis afaires deis estats e a sostengut unei còps d'Estat. Enfin, la formacion e lo renforçament de l'Union Europèa son venguts un deis elements majors de la diplomacia francés qu'es a l'origina de l'UE dins leis annadas 1960.

França tèn un dei budgets militars pus importants de la planeta que representava 2,5% de son PIB (39 miliards d'èuros) en 2010. Es tanben un dei cinc país reconeguts coma possessor de l'arma nucleara. Dempuei 1996, es una armada professionalizada que sei fòrças son entre lei pus modernizadas d'Euròpa Occidentala amb aquelei dau Reiaume Unit. Son devesidas en quatre còrs principaus que l'Armada de Tèrra, la Marina Nacionala, l'Armada de l'Èr e la Gendarmariá. En fòra de la Gendarmariá qu'es principalament una fòrça de polícia, lei fòrças armadas francesas tenián  òmes en 2010 e èran capablas d'intervenir sus totei lei continents gràcias a un ret mondiau de basas militaras.

França tèn un patrimòni arquitecturau que va de l'Antiquitat au sègle actuau amb 34 luòcs classats per l'UNESCO. De construccions religiosas, industrialas, urbanas, militaras o civilas n'en fan partida. Dempuei 1840, lo govèrn francés a assaiat de protegir son patrimòni istoric per la creacion d'una lista de bens classats dichs « Monuments istorics ». Aquò permetèt d'obtenir de budgets per lor restauracion e lor entretenença.

La literatura de França es principalament compausada per la literatura en lenga francesa que fa partida deis ensembles artistics mondiaus pus prestigiós dempuei lo sègle XVII. Pasmens, existís tanben de literaturas en lengas regionalas qu'avián o an una importància non negligibla. Per exemple, es lo cas de la literatura en lenga occitana qu'aguèt un ròtle primordiau dins la cultura europèa de l'Edat Mejana e demorèt fòrça viva fins ai sègles XIX-XX (Felibritge).

La literatura en francés apareguèt vèrs la mitat de l'Edat Mejana durant lo periòde dei cançons de gèsta. Marcada per lei trebols de la Guèrra de Cent Ans, se desvolopèt dins lei domenis de la cronica (Froissart), dau racònte istoric e de la poesia (Villon). Puei, la fin de l'epòca medievala veguèt lo desvolopament dau teatre, d'en premier sus de subjèctes religiós puei comics. Au sègle XVI, lei principis umanistas permetèron un renovelament dei temas. Leis òbras principalas dau periòde foguèron de poemas (Ronsard, du Bellay), de romans (Rabelais) e Les Essais escrichs per Montaigne entre 1572 e 1592.

Tre lo sègle seguent, la literatura francesa va venir la pus importanta dau continent, especialament gràcias ais òbras de teatre d'autors coma Corneille o Molière, de romans coma l'Astrée d'Honoré d’Urfé o l'opera. Lo poesia demorèt tanben un genre major coma o mostrèron lei Fables (1668-1678) de La Fontaine. Aquela posicion foguèt renforçada durant lo sègle dei Lutz. D'efèct, aqueu movement estendut sus tot lo continent veguèt son centre se situar en França e lo francés ne'n venguèt rapidament la lenga principala. Enfin, lo sègle XIX foguèt caracterizat per l'importància novèla dau roman que venguèt lo genre principau de la literatura francesa. França contunièt d'i gardar la posicion principala gràcias a d'escrivans coma Hugo, Balzac o Zola. De mai, maugrat la dominacion dau roman, lei genres tradicionaus (poesia ambé Baudelaire, teatre ambé Rostand) veguèron tanben la publicacion de cap d'òbras.

Lo sègle XX veguèt la fin d'aquela dominacion de la literatura francesa en causa de la diminucion de l'influéncia politica dau país, dau desvolopament de literaturas novèlas e de la concurréncia de produccions culturalas novèlas (cinèma). Dins aquò, ambé 14 Prèmis Nobel entre 1901 e 2011 (13 per d'òbras en francés, 1 per d'òbras en occitan), França es totjorn lo país pus recompensat. Entre lei movements literaris principaus d'aqueu sègle, se nòta lo surrealisme (Desnos), l'existencialisme (Sartre), lo Roman Novèu (Simon) e lo teatre de l'absurde (Ionesco).

Coma per la màger part dei domenis culturaus, la pintura francesa es considerada coma una dei grandeis escòlas de pintura per son influéncia, son istòria e sei produccions ambé lei pinturas italiana, flamenca e olandesa. Sei premierei manifestacions acomencèron pendent la Preïstòria e l'Antiquitat. L'Edat Mejana foguèt caracterizada per de frescas muralas e l'art deis enluminaduras. Puei, la Renaissança marquèt un renovelament major dei tematics ambé l'influéncia de la pintura italiana dins lo reiaume francés. Au sègle XVII, apareguèt la pintura baroca (Poussin) e, au sègle XVIII, apareguèt lo Rococo (Fragonard). Après la Revolucion, lo sègle XIX veguèt lo desvolopament d'un ensems grand d'estils artistics diferents coma lo neoclassicisme (David), lo romantisme (Delacroix); lo realisme (Courbet) puei l'impressionisme (Manet, Degas, Cézanne). Enfin, lo sègle XX foguèt dominat per lei corrents modernistas.

La musica de França es devesida entre divèrsei corrents d'originas diferentas. Lei premierei manifestacions foguèron aquelei de la musica occitana que conoguèt son apogèu ambé lo movement dei Trobadors ai sègles XII-XIII. La musica francesa es nascuda durant l'Edat Mejana a partir de l'art religiós. Se desvolopèt pendent la Renaissença puei, subretot, entre lei sègles XVI e XVIII ambé l'aparicion de genres novèus de musicas classicas. Aqueu periòde veguèt tanben l'introduccion de l'opera per Lully dins leis anndas 1670. Enfin, apareguèron ai sègles XIX-XX d'estils similars ais autreis estils presents dins lei país occidentaus coma la cançon (sègle XIX) puei de genres coma lo Rock 'N Roll o lo Hip-Hop (sègle XX). D'autra part, dempuei la fin dau sègle XX, l'influéncia de la musica anglesa venguèt mai e mai important au sen dau movement musicau francés. De mai, en parallèl de la musica francesa, existís de musicas en lenga regionala que son totjorn vivas coma, per exemple, en Corsega.

França a una influéncia importanta dins lo domeni dau cinèma que foguèt inventat per lei fraires Lumières en 1895. Ansin, lo Festenal de Canas es considerat coma un dei prèmi pus importants de la cinematografia. Pasmens, dempuei leis annadas 1980, lo cinèma francés dèu faciar la concurréncia dau cinèma estatsunidenc. Es donc vengut especializat dins de genres mens concurrenciau coma la comèdia.

França es un país de tradicion catolica fòrça anciana qu'es dempuei la lèi de 1905 un estat laïc onte l'Estat es separat dei clergats, levat dins la region d'Alsàcia-Lorena. Ansin, l'influéncia dei religions a fòrtament demenit e França èra, au començament dau sègle XXI, l'estat onte la practica religiosa es la pus febla d'Euròpa. Lo crestianisme demorava la religion principala (60% aperaquí) seguit per l'islam (10% aperaquí) e lo judaïsme (1% aperaquí). L'ateïsme regardava mai de 30% de la populacion e es en aumentacion constanta dempuei leis annadas 1980.




#Article 69: Reialme Unit (5387 words)


Lo Reialme Unit (var. Reiaume Unit), oficialament Reialme Unit de Grand Bretanha e Irlanda del Nòrd (en anglés United Kingdom, United Kingdom of Great Britain and Northern Ireland, UK) es un estat insular del nòrd-oèst d'Euròpa, compausat essencialament de l'illa de Grand Bretanha, del nòrd de l'illa d'Irlanda e de qualques illas pichonas adjacentas. L'estat se compausa de quatre païses o nacions oficialament reconegudas :

Cal notar que Cornoalha es pas reconeguda coma nacion: es oficialament una part d'Anglatèrra.
En mai de las nacions çai subre, tanben lo Reialme Unit se compausa de possessions divèrsas coma Gibartar e divèrses territòris fòra Euròpa. L'illa de Man e las illas Normandas (dins las illas Britanicas) son de dependéncias de la corona e fan pas part del Reialme Unit.

De sinonims inexactes de Reialme Unit son Grand Bretanha e Anglatèrra. 

La capitala es Londres.

Lo gentilici es britanic -a. 

Fins au milleni VI avC, èran liats au continent per una faissa terrèstra dicha Doggerland. Leis Illas Britanicas foguèron donc pobladas après la fin dau Periòde Glaciari de Würm e lei vestigis pus ancians descubèrts per leis arqueològs datan dau Paleolitic. Pasmens, en causa de condicions climaticas duras, la populacion deis illas demorèt pus febla que dins lei regions pus meridionalas coma lo mostra de produccions agricòla e artesenala limitadas. Lei progrès acomencèron durant lo Neolitic gràcias a un melhorament de l'agricultura que permetèt de desvolopar d'estructuras politicas o religiosas pus complèxas. Un exemple d'aqueu desvolopament foguèt la bastida de l'ensems de Stonehenge a partir de 2800 avC.

Vèrs 1000 avC, de tribús cèltas vengudas dau nòrd d'Euròpa e de Gàllia s'installèron dins l'Archipèla en Irlanda, en Escòcia e dins lo sud e l'èst d'Anglatèrra. Coma dins lo rèsta d'Euròpa cèlta, se formèt una civilizacion guerrièra dominada per una classa aristocratica e caracterizada per la bastida d'oppidums e lo desvolopament d'una indústria metallurgica. Gràcias ai ressorsas mineralas deis illas, l'archipèla venguèt rapidament un territòri exportador de metaus (estam en particular) au sen dau comèrci europèu antic.

A partir de 55 avC, lei Romans acomencèron de s'interessar au contraròtle dei ressorsas deis Illas Britanicas ambé la campanha de Juli Cesar. Pasmens, de revòutas en Gàllia l'obliguèron de se retirar sus lo continent. La conquista vertadiera se debanèt après la formacion de l'Empèri Roman durant lo rèine de l'emperaire Claudi (41-53). En 43, una premiera campanha permetèt ai Romans de desbarcar dins lo sud-èst d'Anglatèrra après la batalha de Medway. Aquò representava lo començament d'una tièra de campanhas de 43 a 84 que van se turtar a una resisténcia acarnada, especialament dins lei regions galesas e escosesas. Lei premierei foguèron somesas après divèrsei campanhas de 47 a 84. En revènge, lo nòrd de l'illa demorèt independent e maugrat d'ofensivas victoriosas dins la region, l'armada romana poguèt jamai la conquistar totalament. Au contrari, au sègle II, leis emperaires Adrian (117-138) e Antonin lo Piós (138-161) ordonèron de construrre de muralhas defensivas per blocar leis atacas dei tribús cèltas dau nòrd (Picts, Scots) en direccion dei zònas romanas que formèron la província de Britannia.

En fòra de la menaça dei tribús cèltas totjorn independentas, l'òrdre roman foguèt tanben contestat dins lo sud de l'illa. La revòuta pus importanta se debanèt de 60 a 61 sota la direccion de la rèina Budicca. Entraïnèt la destruccion d'unei ciutats e temples romans mai s'acabèt per una desfacha a Watling Street. Per s'aparar còntra de dificultats novèlas, l'Empèri gardèt de tropas importantas (generalament quatre legions) dins l'archipèla fins au sègle V e la disparicion de la província.

Coma d'una província de l'Empèri, la romanizacion dau país demorèt parciala e leis elèits autoctònas foguèron integradas a l'administracion locala. Ansin, en fòra dau ret dei vilas (Londres, York...) e dei rotas romanas, l'influéncia romana èra febla e lei tradicions cèltas demorèron vivas. Lo Cristianisme foguèt introduch dins l'archipèla au sègle IV. Trobèt un endrech favorable a son desvolopament car l'emperaire Constantin I (306-324), qu'adoptèt per la seguida l'edicte de tolerància religiosa de Milan, foguèt proclamat per lei legions britanicas e demorèt popular dins la region.

A partir de la fin dau sègle IV, leis ambicions dei generaus romans de venir emperaire entraïnèron un afebliment militar de la província. De 368 a 370, una campanha saunosa permetèt de replegar lei tribús cèltas irlandesas e escocesas qu'avián desbordat la muralha d'Adrian. Una autra guèrra se debanèt en 383 e s'acabèt per una victòria romana. Pasmens, en 406, lei frontieras continentalas de l'Empèri foguèron rompudas e l'archipèla venguèt la buta d'invasions anglas e saxonas. En 407, lei legions britanicas capitèron d'empachar aquelei desbarcaments e proclamèron emperaire una tièra de generaus de l'archipèla. Vèrs 410, totei lei legions romanas de Britannia èran estadas transferidas en Gàllia per sostenir la revendicacion imperiala de lor generau o per assaiar de replegar leis invasions barbaras.

Sensa legion per assegurar sa defensa, Britannia foguèt atacada per de tribús cèltas (Scots, Picts...) e per de pòbles germanics (Saxons, Angles, Jutes). Pasmens, la disparicion de l'òrdre foguèt progressiva car una tièra de caps indigèns capitèron de formar de principats cèltas a partir dei rèstas de l'administracion romana e rapidament un conflicte lòng acomencèt entre lei Cèltas, mai o mens crestianizats, e leis Anglosaxons pagans. Maugrat una resisténcia importanta dei Cèltas (legenda dau Rei Artús), lei pòbles germanics conquistèron pauc a pauc lo sud e lo centre d'Anglatèrra onte fondèron divèrsei reiaumes.

Au sègle VII, se debanèt l'evangelizacion dei pòbles germanics e, en 825, lo rèi de Wessex Egbert lo Grand (802-839) capitèt d'unificar lei principats saxons sota son autoritat. Pasmens, a partir de 865, d'envasidors novèus, lei Vikings ataquèron la region. Wessex resistiguèt dins lo sud e l'oèst d'Anglatèrra. Dins aquò, l'autoritat de son senhor sus sei vassaus demeniguèt e lei Vikings poguèron fondar una tièra de colonias dins l'èst de l'archipèla que formèron un territòri unificat dich Danelaw. En 878, lo rèi Alfred lo Grand (871-899) bloquèt aquela invasion e Anglatèrra foguèt partejada entre Vikings e Saxons. Obtenguèt tanben la conversion au cristianisme de divèrsei caps nordics vencuts. Dins lo rèsta de l'archipèla, lei Vikings conquistèron leis illas lòng dei costats d'Escòcia e quauquei pòrts de País de Galas e d'Irlanda. Pasmens, la resisténcia dei tribús cèltas lei convenquèron de pas assaiar d'avançar mai dins lei tèrras. Au contrari, dins certanei regions (País de Galas en particular), Vikings e Cèltas formèron d'alianças còntra lei Saxons.

Au sègle X, lei posicions vikingas foguèron pauc a pauc conquistadas per lei Saxons e lei dos pòbles acomencèron pauc a pauc de se mesclar. Ansin, après l'unificacion d'Anglatèrra per lo rèi viking Cnut lo Grand (1016-1035) que creèt un empèri a l'entorn de la Mar dau Nòrd, un rèi saxon de l'Ostau d'Alfred lo Grand, Edoard lo Confessor (1044-1066), li succediguèt. Sa mòrt entraïnèt una crisi de successions que va entraïnar en 1066 la Guèrra de succession d'Anglatèrra entre caps saxons e « vikings ».

Tres senhors assaièron de succedir en 1066 a Edoard lo Confessor. Lo premier èra Harold II que foguèt elegit rèi per l'aristocràcia anglesa. Lo segond foguèt Harald III. Desbarquèt amb una flòta vikinga mai foguèt vencut e tuat per Harold a Stamford Bridge. Enfn, lo tresen foguèt lo duc de Normandia, Guilhèm lo Conquistaire que desbarquèt dins lo sud-èst d'Anglatèrra. La batalha decisiva se debanèt a Hastings e s'acabèt per la desfacha e la mòrt d'Harold. Après aquela victòria, Guilhèm venguèt rèi d'Anglatèrra e acomencèt una tièra campanhas saunosas per pacificar lo país fins a 1076. Per aquò, eliminèt una partida importanta dei caps saxons que foguèron remplaçats per de senhors normands e formèt un ret de castèus per se protegir còntra lei revòutas.

Après lei rèines dei dos fius dau Conquistaire, la question de la succession reiala entraïnèt una guèrra civila de 1135 a 1154 que s'acabèt per la designacion d'Enric Plantagenêt (1154-1189), senhors d'Anjau e Normandia coma rèi d'Anglatèrra. Son maridatge en 1152 amb Alienòr d'Aquitània li donèt un domeni continentau fòrça important que va venir una fònt de tensions e de guèrras ambé de rèis francés desirós de limitar la poténcia anglesa dins lo Reiaume de França. Aprofichant lei dificultats anglesas durant la Tresena Crosada, Felip II de França (1190-1223) capitèt de conquistar la màger part dei fèus anglés, franc de Guiana, au començament dau sègle XIII.

Aquela desfacha entraïnèt una crisi intèrna grèva en Anglatèrra e la noblesa se revoutèt còntra lo rèi Joan I d'Anglatèrra (1199-1216). Vencut, lo rèi deguèt acceptar de signar en 1215 la Magna Carta que limitèt lo poder reiau au profiech d'un conseu de la noblesa e d'una independéncia importanta de la justícia. En 1258, un grop de nobles dirigit per Simon V de Montfòrt, fiu dau cap crosat Simon IV de Montfòrt, obtenguèt un renfòrçament d'aquelei mesuras. Pasmens, la mòrt de Montfòrt a Eversham còntra lei partisans dau rèi Enric III (1216-1272) permetèt de restablir l'autoritat reiala maugrat lo mantenement d'un parlament.

Lo rèine d'Edoard I (1272-1307) marquèt lo començament d'un periòde d'expansion anglesa. País de Galas foguèt conquistat en 1284. Escòcia acceptèt lo rèi anglés coma senhor en 1291 mai la dominacion anglesa foguèt mau acceptada per la populacion locala e, tre 1314, la batalha de Bannockburn s'acabèt per la restauracion de l'independéncia escocesa. En 1337, Edoard III (1327-1377) revendiquèt la succession de Felip IV de França après la mòrt de sei tres fius. Aquò foguèt lo començament de la Guèrra de Cent Ans que marcarà prefondament lei dos país.

D'efèct, lei premiereis annadas de la guèrra veguèron una tièra de victòrias anglesas a Crécy (1346), Calais (1347) e Peitius (1356). Pasmens, Carles V de França (1364-1380) redreicèt lo Reiaume de França e capitèt de conquistar la màger part dei fèus continentaus anglés. Aquelei desfachas obliguèron lei rèis anglés de faciar de revòutas de païsans e d'acceptar de donar mai de poders au parlament. Una autra consequéncia d'aquelei reviradas foguèt la demenicion de l'influéncia dei senhors francés — es a dire continentaus — sus leis afaires d'Anglatèrra que favorizèt lo remplaçament progressiu dau francés per l'anglés coma lenga de govèrn.

La guèrra acomencèt tornarmai durant lo rèine d'Enric V (1413-1422). Devesits per una guèrra civila, lei Francés foguèron esquichats a Azincourt (1415) e leis Anglés s'alièron ambé Borgonha per dominar lo nòrd e lo sud-oèst de França. Aprofichant la foliá dau rèi Carles VI de França (1380-1422), impausèt la signatura dau tractat de Troyes que sei condicions permetián d'unificar lei dos reiaumes sota l'autoritat dau rèi d'Anglatèrra. Dins aquò, lo fiu de Carles VI refusèt aqueu tractat e contunièt la lucha a partir dau centre e dau sud dau Reiaume de França. A partir de 1429, prenguèt l'avantatge e acomencèt una reconquista progressiva dau territòri francés que s'acabèt per una desfacha anglesa en 1453.

Coma au sègle XIII, aquela desfacha entraïnèt una crisi intèrna grèva en Anglatèrra en causa de la feblessa e de la foliá dau rèi Enric VI (1422-1461 puei 1470-1471). En 1455, acomencèt una guèrra civila lònga, dicha Guèrra dei Doas Ròsas, entre leis Ostaus de York e de Lancastre. S'acabèt solament en 1485 per la presa dau poder dei Tudors que fondèron una dinastia novèla ambé l'acòrd dei York e dei Lancastre fòrça afeblits per lo conflicte.

Lo sègle XVI foguèt marcat per lei tensions causadas per la politica e lei divisions de la dinastia Tudor. Pasmens, maugrat aquelei dificultats, la poténcia anglesa capitèt de se renfòrçar durant aqueu periòde. D'efèct, après lo rèine d'Enric VII (1485-1509), Enric VIII (1509-1547) prenguèt una tièra de decisions fondamentalas. La premiera d'Enric VIII foguèt la separacion religiosa ambé la Glèisa Catolica Romana e la creacion de l'Anglicanisme en 1533. Permetèt au rèi de divorciar e de prendre lo contraròtle d'una partida dei bens dau clergat anglés. La segonda decision foguèt l'adopcion de l'Acte d'Union de 1536 entre Anglatèrra e lo País de Galas. Aquò renforcèt l'integracion entre lei doas regions e foguèt la premiera etapa de la fondacion dau Reiaume Unit. Puei, en partida gràcias au tesaur confiscat dins lei monastèris, decidiguèt de fondar la premiera flòta anglesa permanenta per s'aparar còntra lei naviris dau rèi escocés aliat ai Francés. Enfin, en 1541, prenguèt tanben lo títol de rèi d'Irlanda après l'extension de la dominacion anglesa sus tota l'illa en 1494.

La segonda mitat dau sègle XVI foguèt marcada per lei rèines de tres enfants d'Enric VIII. Foguèt un periòde de crisi religiosa car Maria I (1553-1558) assaièt de restablir lo Catolicisme mentre qu'Edoard VI (1547-1553) e Elisabeta I (1558-1603) renforcèron la reforma anglicana. Lo rèine d'aquela darriera foguèt l'apogèu de la Renaissença anglesa e permetèt d'estabilizar pauc a pauc la societat anglesa. Pasmens, a partir de 1585, una guèrra malaisada còntra Espanha entraïnèt de dificultats financieras e s'acabarà en 1604 per un resultat indecís. D'autra part, la mòrt sensa eiretier dirèct de la rèina causèt la fin de la dinastia.

Son successor foguèt lo rèi d'Escòcia Jaume Stuart (1567-1625) sota un regime d'union personala dei dos reiaumes. Coma lei periòdes precedents, lei rèines de premiers sobeirans Stuart foguèron marcats per de tensions religiosas. Pasmens, conjugadas ai temptativas de renfòrçament de l'absolutisme reiau, la situacion s'agravèt rapidament e entraïnèt una tièra de guèrras civilas de 1642 a 1651 entre lo rèi e lo parlament. Après un començament relativament equilibrat fins a 1644, lei fòrças parlementària aprofichèron lei reformas d'Oliver Cromwell per prendre l'avantatge e esquichar totei leis aliats dau rèi Carles I (1625-1649) que foguèt executat. Après sa victòria, Cromwell venguèt lo Lord Protector d'un govèrn republican dich Commonwealth d'Angletèrra e impausèt la dominacion anglesa ais Escocés e ais Irlandés. Renforcèt tanben la politica de colonizacion anglesa d'Irlanda que va venir la fònt d'unei conflictes fins au sègle XX.

Pasmens, lo Commonwealth d'Angletèrra subrevisquèt pas a la mòrt de son fondator e la monarquia foguèt restaurada après la mòrt de Cromwell segon un sistèma de monarquia parlementària. En particular, en 1679, lo Parlament adoptèt lHabeas corpus, jalon major de l'istòria dau drech, que permetèt de renfòrçar la separacion dei poders. Lo periòde foguèt tanben marcat per l'extension, sostenguda per la creissença dau comèrci triangular, de l'empèri coloniau anglés dins lei Caribas e en America dau Nòrd.

A la mòrt de Carles II (1660-1685), son fraire catolic Jaume II (1685-1688) li succediguèt. Sei temptativas de restablir l'absolutisme reiau entraïnèron una guèrra civila que s'acabèt per sa desfacha e son exil. Guilhèm III d'Aurenja Nassau lo remplacèt e adoptèt en 1689 una declaracion dei drechs que limitèt d'un biais definitiu lei poders dau rèi au profiech dau Parlament. Capitèt tanben d'estabilizar la situacion religiosa e de demenir pauc a pauc lei tensions entre lei diferentei glèisas. Pasmens, leis acòrds negociats ambé lei Catolics irlandés en 1691 foguèron pas respectats. Enfin, en 1707, l'Acte d'Union permetèt d'unificar lei reiaumes d'Escòcia e d'Anglatèrra dins un ensems administratiu unic.

A partir de la fin dau sègle XVII, Londres venguèt lo poténcia emergenta d'Euròpa. En particular, la rivalitat ambé França acomencèt tornarmai en causa dei tensions colonialas en America e en Índia entre lei dos país e de l'oposicion anglesa ais ambicions continentalas de París. Ansin, de 1688 a 1815, França e lo Reiaume Unit foguèron dins un estat de guèrra quasi permanent. Lo conflicte decisiu foguèt la Guèrra de Sèt Ans (1756-1763) que s'acabèt per la conquista de la màger part de l'empèri coloniau francés e faguèt dau Reiaume Unit la premiera poissança mondiala. Maugrat una desfacha durant la Guèrra d'Independéncia deis Estats Units d'America (1775-1783) e la pèrda dei colonias estatsunidencas, lo Reiaume Unit gardèt aquela posicion fins a la Premiera Guèrra Mondiala e va fondar lo premier empèri coloniau mondiau.

Durant aqueu periòde, lo Reiaume Unit conoguèt un desvolopament economic important que preparèt la Revolucion industriala dau sègle XIX. Ansin, la valor deis importacions passèt de 6 a 24 milions de liuras entre 1701 e 1798, aquela deis exportacions de 4,5 a 18 milions e aquela dei reexportacions de 2,1 a 12 milions. Un sistèma bancari modèrn e eficaç (4% còntra generalament 10% sus lo continent) e l'aumentacion dau nivèu tecnologic permetèron de sostenir aquela evolucion gràcias a de taus febles e au melhorament deis otís de produccion.

La Revolucion Francesa e l'Empèri Napoleonenc foguèron una menaça majora per la posicion anglesa que desirava empachar l'emergéncia d'una nacion dominanta sus lo continent. Ansin, maugrat una simpatia iniciala per la monarquia parlementària francesa, lo Reiaume Unit venguèt rapidament l'enemic pus acarnat de França e lei dos estats foguèron en guèrra permanenta de 1793 a 1814 franc d'una trèva en 1802-1803. En 1815, formèt tanben la fòrça principala que s'opausèt au retorn de l'emperaire a Waterloo.

Protegida per sa posicion insulara e ais victòrias de l'amirau Horatio Nelson a Abokir, a Copenaga e a Trafalgar. En 1807, aquò foguèt completat per la destruccion dau rèsta de la flòta danesa durant la segonda batalha de Copenaga e per d'atacas còntra lei colonias francesas. En revènge, sus lo continent, Londres aguèt de dificultats per formar una armada vertadiera e preferiguèt finançar leis esfòrç de guèrra deis autrei poténcias colonialas coma Prússia, Àustria e Russia. En 1808, lo començament de la guèrra d'Espanha foguèt l'occasion per lei Britanics de desbarcar pauc a pauc de fòrças importantas sus lo continent e d'avançar vèrs lei Pirenèus. Pasmens, lei desfachas francesas decisivas foguèron infligidas per lei Rus, leis Austrians, lei Prussians e lei Suedés a Leipzig en 1813 e durant la campanha de França en 1814.

Durant lei negociacions de patz, lo Reiaume Unit aguèt un ròtle primordiau que foguèt renfòrçat per la victòria dau duc de Wellington a Waterloo en 1815 e la captura britanica de Napoleon. En particular, lo Reiaume Unit reprenguèt lo contraròtle de Hanovre, conquistèt Heligoland, Malta e leis Illas Ionianas e establiguèt un protectorat sus la partida europèa de Portugal. De mai, capitèt de limitar l'afebliment de França per restaurar la basa deis equilibris continentaus de la fin dau sègle XVIII. Ansin, Londres venguèt l'arbitre dei relacions europèas fins a la formacion de l'Empèri alemand dirigit per lo cancelièr Otto von Bismarck. Enfin, en 1800, s'acabèt la formacion dau Reiaume Unit quand Irlanda i foguèt integrada après la revirada d'una revòuta en 1796.

Après la victòria còntra Napoleon I, lo Reiaume Unit perdèt rapidament sei posicions principalas sus lo continent e Londres deguèt se contentar de sa posicion d'arbitre. Se concentrèt donc subretot sus lo mantenement dau statu quo, son desvolopament economic e l'extension de son empèri coloniau.

Ansin, en 1820, una revòuta portuguesa entraïnèt la fin dau protectorat britanic. Puei, en 1837, lei règlas de succession diferentas dau Reiaume Unit e dau Reiaume de Hanovre entraïnèron la separacion dei dos estats sota lei direccions respectivas de Victòria I (1837-1901) e d'Ernest August I de Hanovre (1837-1851). En fòra d'aquelei pèrdas territòrialas, lo Reiaume Unit participèt a la formacion de Belgica, de Grècia e a l'emergéncia de nacions novèlas dins lei Balcans dins lei províncias europèas de l'Empèri Otoman. Pasmens, maugrat aqueu sostèn, Londres empachèt la disparicion de l'Empèri Otoman e s'opausèt militarament ais ambicions russas dins la region deis Estrechs durant la Guèrra de Crimèa (1853-1856). Acceptèt tanben leis unificacions d'Itàlia e d'Alemanha dins leis annadas 1860 e 1870. Aqueleis evolucions entraïnèron quauquei cambiaments territòriaus : leis Illas Ionianas foguèron balhadas a Grècia en 1864, Chipre foguèt ocupada en 1878 en cambi dau pagament d'una redevença anuala ais Otomans e Heligoland foguèt cambiada còntra Zanzibar en 1890.

L'acòrd de cambi entre Heligoland e Zanzibar mostrava l'evolucion de la poténcia britanica dins lo corrent dau sègle XIX. D'efèct, en causa de l'extension de son empèri coloniau, son centre de gravitat se desplacèt pauc a pauc dau continent europèu vèrs lo rèsta dau mond, especialament vèrs lo continent asiatic onte lei Britanics formèron l'Empèri deis Índias Britanicas en 1858. Ansin, au començament dau sègle XX, Londres contrarotlèt Canadà, divèrseis illas americanas, la mitat orientala d'Africa, lo sud de la Peninsula Aràbia, Índia, la màger part dau sud-èst asiatic e la màger part d'Oceania, compres Austràlia e Nòva Zelanda.

Après la desmission de Bismarck en 1890, la politica alemanda cambièt d'orientacion e adoptèt una politica expansionista que s'opausèt ais interés britanics. En particular, lo modernizacion e l'aumentacion numerica de la flòta alemanda èra una menaça per lo Reiaume Unit que sa marina èra pus nombrosa mai dispersada per protegir lei linhas d'avitalhament de l'Empèri. Ansin, au començament dau sègle XX, Londres formèt una aliança ambé França, segonda poissança coloniala mondiala e enemiga acarnada d'Alemanha dempuei 1871, e Russia, subretot opausada au govèrn de Viena qu'èra l'aliat deis Alemands. La rivalitat entre aquelei blòts foguèt la causa de la Premiera Guèrra Mondiala (1914-1918). Sensa armada vertadiera au començament dau conflicte, lei Britanics utilizèron sei naviris per blocar lei liasons maritimas amb Alemanha e formèron pauc a pauc una armada terrèstra per participar a la guèrra continentala. Lei colonias qu'avián de còps de fòrças terrèstras pus importantas que la metropòli en 1914 participèron a l'esfòrç de guèrra e ataquèron lei colonias alemandas o lei territòris otomans.

Fins a 1914, lei tropas britanicas perdiguèron  soudats tuats mai la guèrra s'acabèt per una victòria. L'Empèri Rus, rivau dei Britanics en Asia Centrala, dispareguèt e la conquista d'una partida dei colonias alemandas permetèt a l'Empèri Britanic d'agantar son apogèu territòriau e economic dins leis annadas 1920 e 1930. Pasmens, tre la fin dei combats, lei premiers indicis de declin apareguèron. Premier, lo còst èra estat important e Londres perdiguèt sa posicion de premiera plaça bancàriaau profiech de Nòva York. Puei, la dificultat dei combats aviá començat de crear un sentiment nacionau au sen de certanei regions de l'Empèri. Ansin, l'autonòmia dei dominions aumentèt pauc a pauc e, en 1923, lo drech de Canadà e de Sud-Africa d'aver una politica estrangiera differenta dau Reiaume Unit foguèt reconegut. Dins lei zònas, de movements de contestacion se formèron tanben per revendicar l'independéncia. Per exemple, foguèt lo cas d'Índia a partir de 1922. Pasmens, en Irlanda, lo movement nacionalista esperèt pas la fin de la guèrra e una insureccion armada acomencèt en 1916. S'acabèt en 1921 per l'independéncia de l'illa franc de la region d'Ulster au nòrd-èst.

La Segonda Guèrra Mondiala (1939-1945) foguèt l'eveniment decisiu qu'afebliguèt lo govèrn centrau e entraïnèt la desintegracion de l'Empèri. D'efèct, sei desfachas còntra leis Alemands en 1940 e subretot còntra lei Japonés en 1941 (batalha de Singapor) entrainèron la disparicion dau mite de l'invinsibilitat britanica e encoratjèron la formacion d'insureccions independentistas après la guèrra. De mai, lei bombardaments alemands avián causat de destruccions importants sus lo territòri britanic e, en 1945, lo Reiaume Unit èra dependent de l'ajuda economica estatsunidenca.

Après la Segonda Guèrra Mondiala, lo plan Marshall permetèt de redreiçar l'economia britanica e lo país participèt ai reünions ambé lei Sovietics per assaiar de reglar lei consequéncias dau conflicte. Après la rompedura entre lei venceires, intrèt dins l'OTAN tre sa fondacion en 1949 e desvolopèt l'arma nucleara en 1952. Pasmens, aquelei succès empachèron pas la desintegracion de l'Empèri a partir de 1947 ambé l'independéncia d'Índia, de Birmania e la retirada dau mandat de Palestina.

En 1956, la revirada de l'expedicion de Suèz e leis atacas estatsunidencas còntra la moneda britanica mostrèron l'estenduda de la pèrda de poissança dau Reiaume Unit e entraïnèt un renfòrçament dei movements anticolonialistas. Conjugats ambé lei guèrras d'independéncia lòngas e acarnadas dins leis empèris coloniaus francés e portugués, aquò ecidiguèt lo govèrn britanic d'acceptar e de favorizar l'independéncia de sei colonias. Ansin, dins leis annadas 1960, la màger part de l'Empèri dispareguèt au profiech d'estats independents novèus. Lei darrierei colonialas importantas foguèron abandonadas en 1981 fins a la restitucion de Hong Kong en 1997 que marquèt la fin de l'Empèri. Una autra consequéncia de la revirada de Suèz foguèt l'abandon d'una politica estrangiera independenta d'aquela deis Estats Units e Londres venguèt l'aliat pus fidèu e pus pròche de Washington.

La disparicion de l'Empèri obliguèt lo Reiaume Unit de reorientar sa politica en direccion d'Euròpa e d'America dau Nòrd. En 1973, venguèt donc memebre de la Comunautat Economica Europèa. Pasmens, Londres deguèt tanben faciar un conflicte novèu en Irlanda dau Nòrd menat per lei nacionalistas irlandés de l'IRA a partir deis annadas 1960. En 1979, l'eleccion de Margaret Thatcher  entraïnèt un cambiament major de la politica economica britanica qu'adoptèt un modèl fòrça liberau. Maugrat de grèvas importantas organizadas per lei sindicats, especialament en 1984-1985 per leis obriers de l'indústria miniera, capitèt d'aumentar lei taus d'interés, de demenir leis impòsts dirècts au profiech dei taxas indirèctas, de limitar l'inflacion e de privatizar unei companhiás nacionalas. Aquò causèt una desindustralizacion importanta dau país (-30% d'emplechs dins lo sector de 1979 a 1984). En revènge, permetèt l'emergéncia dau premier centre financièr europèu a Londres que venguèt la basa de l'economia dau Reiaume Unit. L'eleccion dau trabalhista Tony Blair de 1997 a 2007 cambièt pas aquela orientacion de diminucion dau ròtle de l'estat dins leis afaires economics (independéncia de la Banca d'Anglatèrra). En revènge, Tony Blair capitèt de reglar lo conflicte nòrd-irlandés ambé lo desarmament de l'IRA e la participacion dei partits catolics ais institucions d'Ulster.

Lo Reialme Unit es una monarquia constitucionala onte lo poder executiu es presidit en representacion del monarca pel primièr ministre e los autres membres del gabinet. Lo gabinet, que compren lo primièr ministre, e los autres ministres constituisson lo Govèrn de Sa Majestat. Los ministres provenon del Parlament, lo còrs legislatiu, considerat coma organisme  (es a dire, que pòt legiferar de quin tèma que siá e es pas limitat per las decisions de los sieus predecessors). Lo Reialme Unit es actualament un dels paucs estats del mond qu'an pas cap de constitucion codificada, mas qu'es regulat per las tradicions e las leis constitucionalas divèrsas e separadas. 

Lo Reialme Unit compta amb un govèrn parlamentari, basat en lo sistèma de Westminster, qu'es estat emulat a l'entorn del mond; lo monarca es lo cap d'Estat e a teoricament tot lo poder executiu, lo primièr ministre es lo cap de govèrn. Lo parlament del Reialme Unit que s'amassa al Palais de Westminster a doas cambras: la Cambra dels Comuns (elegida pel pòble) e la Cambra dels Lords. Tota lei aprovada pel Parlament requerís lo consentiment real per venir una lei. Lo fach que lo parlament descentralizat en Escòcia e las assembladas en Irlanda del Nòrd e País de Galas son pas d'organs sobeirans e pòdon èsser abolits pel parlament britanic, fa qu'aqueste darrièr siá l'organ legislatiu pus important del país. Lo primièr ministre actual es Theresa May, dempuèi 2016. Los ministres, totun, an pas l'obligacion legala de provenir del Parlament; es una costuma recenta.

Al Reialme Unit, lo monarca a de poders executius vastes, mas teorics, que son ròtle es principalament, mas pas exclusivament, ceremonial. Lo monarca es part integrala del Parlament (coma la Corona dins lo Parlament) e dona teoricament l'autorizacion al Parlament per s'amassar e per legiferar. Un Acte del Parlament pòt pas venir una lei s'es pas signat pel monarca (accion coneguda coma l'Aprovacion Reiala), e mai se cap de monarca a pas refusat las actas aprovadas pel Parlament dempuèi los tempses de la reina Anna, lo 1708. Per signar la lei, lo monarca utiliza la formula  (en francés: ). E mai se s'es prepausat l'abolicion de la monarquia, la siá popularitat es encara nauta. Lo supòrt al sistèma republican fluctua entre 15 e 25% de la populacion, amb 10% d'indiferents. Lo monarca actual es la reina Elisabeta II que pugèt al tròn en 1952 e foguèt coronada en 1953.

Veire tanben: Anglatèrra, Escòcia, País de Galas, Irlanda del Nòrd.

La superfícia totala del Reialme Unit es d'aperaquí   que comprenon l'illa de Grand Bretanha e la part nòrd-orientala de l'illa d'Irlanda (Irlanda del Nòrd) e d'autras illas mai pichonas. Lo país se tròba entre l'ocean Atlantic e la mar del Nòrd, a 35 quilomètres de la còsta nòrd-oèst de França, que se'n tròba separada per la Marga.

La Grand Bretanha se tròba entre las latituds 49° e 59° N (las Illas Shetland s'estendon gaireben als 61° N) e las longituds 8° O a 2° E. L'Observatòri de Greenwich, en Londres, es lo punt de definicion pel meridian de Greenwich. Quand se mesura dirèctament del nòrd al sud, la Grand Bretanha mesura un pauc mai de 1100 quilomètres de longor e un pauc mens de 500 quilomètres dins la siá part pus larga. Malgrat aiçò, la màger distància entre dos punts dins l'illa es de 1350 quilomètres entre la fin de la tèrra en Cornoalha (près de Penzance) e John o' Groats en Caithness (près de Thurso). Irlanda del Nòrd parteja una frontièra de tèrra de  amb la Republica d'Irlanda .

L'economia del Reialme Unit seguís lo modèl anglosaxon: liberalizacion economica, liure mercat, impòsts e regulacions minimas. Basat sus la mesura del produch interior brut en taxa de cambiament del mercat, lo Reialme Unit es la cinquena economia del mond e la segonda d'Euròpa après Alemanha; es la seisena economia del mond en PIB en paritat de poder adquisitiu. 

Los britanics foguèron los primièrs dins lo mond a dintrar dins la Revolucion industriala e coma la rèsta dels estats en industrializacion d'alavetz, la siá economia èra concentrada dins l'industria pesuga: bastison navala, minas, produccion d'acièr e textils. L'Empèri Britanic creèt un mercat mondial pels produches britanics, en permetent que lo Reialme Unit dominèsse lo comèrci internacional al sègle XIX, un avantatge unic que conservèt fins a l'industrializacion d'autras nacions europèas e nòrd-americanas. L'industria pesuga demeniguèt en importància al cors del sègle XX, del temps que lo sector dels servicis a crescut substancialament e representa a l'ora d'ara 73% del PIB. Lo sector dels servicis es dominat per las entrepresas financièras. Londres es un dels centres financièrs pus grands del mond.

L'agricultura representa unicament 1% del PIB e es fòrtament mecanizada. Dins l'industria, las principalas activitats son la maquinària, lo material de transpòrt (veïculs, camin de fèrres e aeronautica) e los produches quimics. Dins l'insdustria minièra, las minas de carbon situadas en Yorkshire, País de Galas, Escòcia e Lancashire provesiguèron a las centralas termicas britanicas l'energia necessària pel desvolopament economic. Mercés al petròli descobèrt en 1970 en mar del Nòrd, lo Reialme Unit es lo segond productor europèu après Norvègia. Lo sector de servicis es lo qu'apòrta mai al PIB del país. Cal senhalar la borsa, los servicis financièrs de la banc e las companhiás d'asseguranças. 

La moneda del Reialme Unit es la liura esterlina, representada amb lo simbòl £. Lo Banc d'Anglatèrra es lo banc central de l'Estat encargat de l'emission de la moneda, e mai se los bancs d'Escòcia e Irlanda del Nòrd conservan lo drech d'emetre de bilhets subjèctes a la retenguda de pro bilhets del Banc d'Anglatèrra per ne realizar l'emission. Al cors de l'istòria la liura esterlina s'es mantenguda coma una de las devisas mai establas e fòrtas del mond. Lo Reialme Unit foguèt un dels tres Estats que s'integrèron pas a la zòna èuro en 2002, e mai se lo govèrn s'es engatjat a realizar un referendum se las cinc condicions economicas per l'integracion se complisson. La majoritat de la populacion, segon las darrièras enquèstas, s'i opausan, çò que los critics an nomenat l' euroscepticisme.

Lo Reiaume Unit es una poténcia militara majora que fa partida de divèrseis organizacions militaras. La principala es l'OTAN que lo país n'es membre fondador. Entre lei membres d'aquela organizacion, tèn de relacions fòrça pròchas amb los Estats Units e certaneis aliats europèus coma França. D'acòrds existisson egalament per l'utilizacion de basas o l'obtencion de facilitats ambé de país coma Austràlia, Paquistan o Arabia Saudita. Enfin, dispausa de territòris vestigis de l'Empèri Britanic que pòdon èsser utilizats per sei fòrças armadas.

De veire: Fòrças armadas dau Reiaume Unit

Lei fòrças armadas britanicas son devesidas entre tres còrs principaus que son :

En 2008, lo budget militar èra situat entre 2,3 e 2,5% dau PIB per  òmes. Es un nivèu entre lei pus auts d'Euròpa Occidentala ambé França e Grècia. De mai, l'armada britanica fa partida dei fòrças pus modèrnas de la planeta. Enfin, lo país es un dei cinc possessors oficiaus de l'arma nucleara.

Ansin, en 2008, lei fòrças terrèstras èran devesidas entre 2 divisions e 8 bregadas activas. Seis equipaments principaus èran 345 carris de combats Challenger 2, 325 carris leugiers, aperaquí 4500 veïculs de combat o de transpòrt de tropas, 304 canons d'artilhariá e 42 MLRS. L'aviacion dei fòrças terrèstras se compausava de 218 aparelhs que 206 son d'elicoptèrs. L'aviacion militara dispausava de son caire de 988 aparelhs que 220 èran de combats. Enfin, la flòta britanica èra capabla d'alinhar 79 naviris que certanei fan partida dei naviris europèus pus importants.




#Article 70: Indonesia (9056 words)


Indonesia (nom complèt Republica d'Indonesia) es un país d'Asia dau Sud-Èst situat entre l'Ocean Indian e l'Ocean Pacific au nòrd-oèst d'Austràlia e au sud-èst de Malàisia. Es un estat insulari que s'estend sus la màger part deis archipèus de la region qu'es independent dempuei 1945. Es eissit deis Índias Neerlandesas que sa formacion foguèt l'òbra de la politica coloniala de la Companhiá neerlandesa deis Índias orientalas (VOC) e dei País Bas. Entraïnèt leis annexions successivas d'una tiera d'estats princiers generalament musulmans. D'efèct, crosiera comerciala entre China e Índia, la region veguèt l'aparicion d'estats marchands a partir dau sègle VII. Inicialament basat sus lo modèl indian e lei principis dau bodisme e de l'indoïsme, s'islamizèron pauc a pauc a partir dau sègle XIV e l'arribada dei Portugués remplaçats per leis Olandés a la fin dau sègle XVI. Après l'independéncia, Indonesia conoguèt principalament de regimes autoritaris, especialament aqueu dau generau Suharto que foguèt finalament reversat en 1998 per laissar la plaça a un regime democratic.

Indonesia es un país musulman fòrça poblat amb aperaquí 254 milions d'abitants (2015). Es una republica de regime presidenciau que sa capitala es Jakarta. Sa lenga oficiala es l'indonesian qu'es una varietat de malai. Pasmens, au mens 700 autrei lengas son parladas dins l'archipèu. La geografia deis illas es montanhosa e la region es geologicament fòrça activa. A un clima umid que varia de tipe tropicau ò eqüatoriau. Son economia conoís un desvolopament economic fòrça important dempuei la fin dau sègle XX. Aquò a permés au país de venir una poissança regionala importanta qu'a un ròtle actiu au sen de l'ASEAN e que fa partida dau G20.

Enfin, au nivèu culturau, Indonesia a un patrimòni fòrça ric gràcias a la diversitat etnica de son poblament, a l'aparicion d'estats estructurats au sègle VII, a l'influéncia de plusors religions majoras (bodisme, indoïsme, islam e cristianisme) e de culturas desvolopadas (indiana, chinesa, aràbia, europèa) e d'una politica dau govèrn en favor de la promoccion dei culturas localas.

Indonesia es un estat insulari ( illas) d'una superficia de  km² que s'estend sus aperaquí  km d'èst en oèst e  km dau nòrd au sud. Gropa la màger part deis illas d'Insulíndia entre l'Ocean Pacific a l'èst e l'Ocean Indian a l'oèst. Se pòu destriar dos arcs principaus. Lo premier se situa lòng de l'Ocean Indian e se forma dins leis illas Simeulue, Nias e Mentawai, se perseguís ambé leis illas pichonas de Sonda (Sumba, Timòr... etc.) e se corba vèrs lo nòrd (Illas Tanimbar, Kai) e enfin vèrs l'oèst (Celebas). Lo segond arc gropa lei zònas montanhósas de Sumatra, deis illas meridionalas de Sonda (Bali, Sumbawa, Alor... etc.) e se corba vèrs lo nòrd. Situat au limit entre lei placas australiana e eurasiatica, es una region fòrça activa ai nivèus sismic e volcanic amb un centenau de volcans actius. Certanei representan un perilh important en causa d'una activitat importanta e d'una populacion nombrosa installada a proximitat per aprofichar lei tèrras drudas. La Papoa Occidentala fa partida d'un ensems geologic diferent situat au limit entre lei placas australiana e pacifica. S'i troba la cima pus auta dau país (Puncak Jaya,  m).

L'idrografia es limitada a de rius pichons en causa de la talha relativament deis illas e de sa topografia escabrosa que favoriza la formacion de traçats idrografics dirèctes entre lei montanhas e l'ocean. En revènge, se pòu nòtar l'existéncia de glaciers sus lei cimas pus autas de Papoasia que fan partida dei rars glaciers situats a una latitud quasi eqüatoriala. Pasmens, en causa dau rescaufament climatic globau, son en regression rapida e sa disparicion totala es prevista per lo sègle XXI.

Situada entre 6°N e 11°S de latitud, Indonesia a un clima tropicau, amb alternància de sasons umidas e secas, e eqüatoriau umide tota l'annada. Lei precipitacions anualas son importantas ambé de valors entre  e  mm dins lei regions bassas e qu'agantan  m dins certanei regions montanhosas dau litorau oèst de Sumatra, de Java, de Bornèo, de Sulavesi e de Papoasia. La temperatura mejana es auta e establa dins lo corrent de l'annada (entre 26° e 30°C a Jakarta).

En 2014, la populacion indonesiana èra estimada a 253,6 milions d'abitants (4 reng mondiau). Lo país conoís una aumentacion demografica regulara dempuei la segonda mitat dau sègle XX qu'es encuei sostenguda per lo mantenement d'un taus de feconditat sufisent per permetre lo renovelament dei generacions (2,18 enfants per frema en 2014) e una esperança de vida en aumentacion (72,2 ans totjorn en 2014. Lo vieilhiment de la populacion es encara limitat mai es en cors de formacion ambé 42,3% de la populacion qu'a un temps entre 25 e 54 ans e 50,9% qu'a un temps entre 0 e 24 ans.

L'urbanizacion es febla ambé solament 53% deis abitants installats dins una vila. Autra caracteristica, mai de la mitat de la populacion dau país èra concentrada sus l'illa de Java (143 milions en 2014) onte la densitat de populacion agantava  ab/km². La meteissa annada, Sumatra aviá 50,3 milions d'abitants e Sulavesi 18,5 milions e la partida indonesiana de Bornèo 13,7 milions. Lei vilas pus importantas d'Indonesia èran donc principalament situadas en Java e en Sumatra. La pus importanta èra la capitala Jakarta ambé 11,3 milions d'abitants dins la vila e 30,3 milions dins son aglomeracion. Leis autreis aglomeracions majoras èran Bandung (7,6 milions), Semarang (6,0 milios) Surabaya (5,6 milions), Medan (4,1 milions, aglomeracion pus importanta en fòra de Java), Makassar (2,5 milions, premiera vila de Sulavesi, Bekasi (2,3 milions), Tangerang (2,0 milions), Depok (1,7 milions) e Palembang (1,7 milions, segonda vila de Sumatra).

La populacion indonesiana es compausat de centenaus de pòbles diferents que son generalament d'origina austronesianas ò papós. Lei pus importants èran lei Javanés (40,1%) e lei Sondanés (15,5%). Ges d'autrei grops etnics passava 5% de la populacion. De regionalismes culturaus fòrça importants existisson dins lo país. Pasmens, aquò es equilibrat per l'existéncia d'un sentiment nacionau fòrt que son desvolopament foguèt un axe major de la politica dei govèrns centraus successius dempuei l'independéncia. Ansin, en fòra d'Aceh qu'èra aperavans lo centre d'un estat independent poderós, dei regions papós que luchan per son independéncia dempuei leis annadas 1960 e de l'anciana província de Timòr Orientau venguda independenta en 2002, Indonesia es relativament estable.

Indonesia presenta una diversitat lingüistica fòrça importanta amb aperaquí 700 lengas diferentas parladas dins l'archipèu. Aqueu nombre fa dau país lo segond espaci lingüistic pus ric de la planeta après Papoa-Nòva Guinèa. Pasmens, en fòra de l'indonesian qu'a l'estatut de lenga oficiala, leis autrei lengas, dichas lengas regionalas per lo govèrn, an ges d'estatut e certanei son menaçadas de disparicion. La màger part son dei lengas austronesianas. L'excepcion principala regarda la partida pus orientala de l'archipèu qu'es dominada per de lengas papós.

L'indonesian (ò Bahasa Indonesia) es una varietat dau malai que se desvolopèt dins lo corrent dau sègle XX a l'iniciativa dau movement independentista. En 2010, èra parlat per la quasi totalitat de la populacion mai èra solament la lenga mairala de 16,8% de la populacion. Lo javanés èra la premiera lenga mairala dau país amb au mens 82 milions de locutors natius (32,2% de la populacion). Leis autrei lengas importantas èran lo sondanés (13,7%), lo malai (7,1%) qu'es considerat coma lenga regionala en Sumatra maugrat sa proximitat ambé l'indonesian, lo madurés (5,9%), lo magindanao (3,1%), lo batak (2,7%), lo bugis (2,0%), lo balinés (1,6%), lo macassarés (1,3%) e lo sasak (1,0%). Au mens dètz autrei lengas èran parladas per mai de  personas.

Lo neerlandés es en cors de disparicion car son ensenhament ais indigèns foguèt tardiu e limitat. D'efèct, lei colons refusavan d'utilizar la sieuna lenga per parlar ais abitants locaus e utilizavan en plaça lo malai. Ansin, la lenga dau colonizator foguèt unicament ensenhada a una minoritat fòrça pichona d'enfants indigèns destinats a venir foncionaris deis Índias Neerlandesas, principalament a partir deis annadas 1920. L'ocupacion japonesa e l'independéncia entraïnèt la fin d'aqueu sistèma avans l'obtencion de resultats.

Indonesia es un país musulman dempuei la fin de l'Edat Mejana. La libertat religiosa i es assegurada per la constitucion e lo govèrn reconoís oficialament sièis religions que son l'islam, lo catolicisme, lo protestantisme, l'indoïsme, lo bodisme e lo confucianisme. En revènge, existís certanei limits coma l'enebiment dei maridatges entre fidèus de religions diferentas. De mai, fins a 2015, l'ateïsme èra enebit.

Lo darrier recensament oficiau se debanèt en 2010. 87,18% deis abitants se declaravan alora musulmans, 9,7% crestians (7,0% de protestants e 2,9% de catolic), 1,7% indós (sustot en Bali ont aquela religion es totjorn majoritària) e 0,7% bodistas. Lo confucianisme (0,05%) e leis autrei relgions (0,13%) èra fòrça minoritaris. Un aspèct important de la religion en Indonesia es son aspèct sincretic, especialament en Java e en Bali, en causa dau mantenement de mai d'un rite tradicionau en despiech de l'adopcion dau bodisme ò de l'islam. La coexisténcia religionsa entre lei diferentei comunautats es generalament pacifica franc de quauquei regions coma lei Celebas onte de tensions grèvas existisson.

Lo poblament iniciau deis archipèus d'Insulíndia a doas originas diferentas que son liadas a de migracions terrèstras e maritimas. L'ensems de migracions terrèstras acomencèt probablament i a  ans segon lei descubèrtas paleontologicas de la Granda Bauma de Niah (Saravak) ò lei pinturas de la Bauma de Maros (Celebas). Aquò èra possible gràcias a la baissa dau nivèu dei mars consecutiva au darrier periòde glaciari. Aqueu procès s'avabèt i a  a  ans ambé la remontada deis oceans. Pasmens, aquò empachèt de migracions maritimas a partir dau sud de China, de Formosa e dei Filipinas qu'acomencèron i a  ans e qu'entraïnèron l'introduccion de la cultura dau ris e dau milh.

Dins lo corrent dau millenari I av. JC, una influéncia vietnamiana es identificada per leis arqueològs en causa de similituds dins lei tecnicas de metallurgia dau bronze. Au sègle III av. JC, l'archipèu es mencionat per lo premier còp dins un document istoric d'origina indiana. Au sègle I ap. Jc, divèrsei ciutats-estats marchandas de l'oèst fasián partida dau ret comerciau centrat sus lo reiaume de Funan situat au sud de l'Indochina actuala. Pasmens, leis informacions sus aquelei vilas e estats son fòrça raras.

Lei premiereis informacions conegudas sus leis estats apareguts sus leis illas de Java e Sumatra datan dau sègle VII ap. JC. Lo periòde es caracterizat per un desvolopament dei cambis comerciaus maritims ambé la peninsula indiana e la difusion progressiva de trachs culturaus e politics indians. En particular, l'indoïsme e lo bodisme s'implantèron dins l'oèst de l'archipèla e certanei sobeirans encoratjèron son expansion en parallèl de l'adopcion de modèls politics indians permetent de renfòrçar son autoritat. Pasmens, aqueu fenomèn èra pas unifòrme e plusors tradicions culturalas indigènas se mantenguèron, especialament en Java.

La ciutat-estat de Sriwijaya, situada sus l'illa de Sumatra, foguèt lo centre principau d'aqueu periòde gràcias au dinamisme dei navigators malés que capitèron de durbir un itinerari marchand a travèrs l'Estrech de Malaca au despens de la via terrèstra de l'istme de Kra. Centre religiós bodista major de la region, Sriwijaya venguèt pauc a pauc una talassocràcia que dominèt lei litoraus de Sumatra, de Java e de la peninsula de Malàisia. Son declin acomencèt en 1025 ambé lo pilhatge de la capitala per una flòta chola. A la fin dau sègle XIII, perdiguèt son independéncia e foguèt destrucha un sègle pus tard per lo reiaume javanés de Majapahit.

A son apogèu, Sriwijaya dominava la partida occidentala de Java, paura e de lenga sondanesa, que formèt ai sègles XIV-XV lo reiaume de Pajajaran. En revènge, lei regions centralas e orientalas de l'illa, de lenga javanesa e pus ricas gràcias a de tèrras drudas, demorèron independentas e formèron de reiaumes mai ò mens duradís basats sus d'aristocracias terrencas. Enfin, lei regions meridionalas s'interessèron sustot au comèrci entre lei Molucas e leis Estrechs. La dinastia Sailendra, apareguda dins lo corrent dau sègle VIII, dominèt l'illa fins a la premiera mitat dau sègle IX e fondèt lo reiaume de Mataram. Favorizèt lo bodisme e foguèt a l'origina de la bastida dau temple de Borobudur. Foguèt remplaçada per la dinastia Sanjaya, indoïsta, que predominèt fins a la fin dau sègle IX ò a l'acomençament dau sègle X.

La disparicion dei Sanjaya favorizèt l'emergéncia de reiaumes dins la partida orientala de Java que reüniguèron assisa agricòla e implicacion fòrta dins lo comèrci maritim. Per exemple, foguèt lo cas dau reiaume de Janggala qu'agantèt son apogèu durant la premiera mitat dau sègle XI pendent lo rèine d'Airlangga (1019-1049). Foguèt remplaçat a la fin dau sègle XII per lo reiaume de Kediri. En 1222, un aventurier dich Kren Angrok ne'n prenguèt lo contraròtle e fondèt un reiaume novèu que sa capitala foguèt installada a Singasari. Durant la segonda mitat dau sègle XIII, lo rèi Kertanagara (1254-1292) adoptèt una politica d'expansion militara e conquistèt en particular Bali e Sriwijaya. Pasmens, foguèt assassinat en 1292 après son refús de pagar un tribut a una delegacion mongòla. Aquò entraïnèt la revòuta de plusors territòris, especialament Kediri que retrobèt son independéncia, e l'afondrament de Singasari.

Raden Vijaya, gendre de Kertanagara, capitèt de temporizar ambé lei Mongòls puei organizèt una revòuta victoriosa. En 1293, fondèt lo reiaume de Majapahit ambé Trowulan coma sèti de son poder. Sota la direccion de Gajah Mada, premier ministre de 1331 a 1364, e de Rajasanagara, rèi de 1350 a 1389, Majapahit afirmèt son poder dins la region. A son apogèu, lei dos tèrç de Java èran sota son contraròtle dirècte e lo rèsta de l'archipèla formava sa zòna d'influéncia. A partir dau sègle XV, l'establiment d'un sultanat comercialament dinamic a Malacca entraïnèt l'isolament de Majapahit. Lo reiaume conoguèt un declin rapide en causa de conflictes de succession fins a sa conquista per Kediri en 1478. Dins aquò, son prestigi demorèt important e mai d'un estat ulterior se presentèt coma son eiretier.

L'islam agantèt lo nòrd de Sumatra dins lo corrent dau sègle XIII mai progressèt pas dins lo rèsta de l'archipèla avans lo sègle XV e la formacion dau sultanat de Malacca. Aquel estat foguèt fondat en 1402 per Paramesvara, lo darrier rèi de Singapor qu'èra estat obligat d'abandonar son illa après una invasion de l'armada de Majapahit en 1398. Convertit a l'islam per ganhar lo sostèn dei musulmans locaus, capitèt de transformar Malacca en centre comerciau de premiera importància e d'estendre son territòri a la peninsula de Malàisia e ai litoraus de Sumatra. Pasmens, lo sultanat declinèt rapidament en causa de luchas de succession. En revènge, aguèt un ròtle primordiau dins l'expansion de l'islam gràcias a la circulacion dei marins malés e a la conversion de Javanés installat dins sa capitala. La religion novèla venguèt rapidament un signe de solidaritat entre princes marchands de la region e conoguèt alora una difusion rapida au sen dei talassocràcias malesas e indonesianas segon un procès classic de conversion dei sobeirans imitats mai ò mens rapidament per sei subjèctes. Aquò foguèt facilitat per la tolerància deis autoritats religiosas musulmanas pertocant lo mantenement dei crèires tradicionaus de la populacion. L'oposicion ai Portugués dins lo corrent dau sègle XVI acabèt de soudar la comunautat musulmana de l'archipèla.

Lei navigators portugués agantèron Índia dins lo corrent dau sègle XV. Rapidament, s'interessèron ais illas indonesianas depintadas coma una fònt importanta d'espècias. En 1511, faguèron la conquista de Malacca avans de s'establir dins lei Molucas, en Ambon e en Timòr. Fins ais annadas 1570, participèron activament au comèrci regionau e i ganhèron de sòmas importantas. Pasmens, mau capitèron de renfòrçar sei posicions en causa de l'ostilitat suscitada per sa politica de conversion de la region au cristianisme. En 1580, l'union de Portugal e d'Espanha entraïnèt un declin importanta de la preséncia portuguesa dins la region. Atacats per leis Olandés, lei Portugués i perdiguèron pauc a pauc la màger part de sei possessions franc de Timòr.

La presa de Malacca entraïnèt una reorganizacion importanta dei rets comerciaus animats per lei princes e marchands musulmans. Sa basa foguèt la concentracion dei poders dins lei grands pòrts que venguèron lo còr de sultanats maritims. Lei pus importants foguèron aquelei d'Aceh situat a la poncha nòrd-oèst de Sumatra que venguèt la crosiera dau comèrci amb Índia, de Palemberg (nom novèu de Sriwijaya) au sud-èst de Sumatra, de Brunei au nòrd l'illa de Bornèo, de Banjarmardin au sud de la meteissa illa, de Ternate e de Tidore dins lei Molucas, de Macassar au sud de Sulavesi de Demak lòng de la còsta meridionala de Java e de Banten a chivau sus lei regions sud de Sumatra e lei regions occidentalas de Java.

Aquelei sultanats intrèron en concuréncia ambé lei Portugués. Aquò entraïnèt lo declin dau Sultanat de Demak que deguèt en mai d'aquò faciar leis ambicions d'un prince musulman de l'interior de l'illa dich Hadiwijaya (1549-1582) que fondèt lo sultanat efemèr de Pajang (1568-1586). En revènge, la region de Mataram, a l'origina un simple fèu de Pajang, conoguèt un desvolopament important e serà a l'origina d'un reiaume poderós au sègle seguent.

Lo declin dei Portugués que perdiguèron Malacca en 1641 au profiech deis Olandés renforcèt la poissança dei sultanats de l'archipèla qu'agantèron son apogèu dins lo corrent de la premiera mitat dau sègle XVII. Ansin, durant lo rèine d'Iskander Muda (1607-1636), Aceh poguèt engatjar una politica d'expansion territòriala lòng dei còstas de Sumatra e en Malàisia. En Java, Mataram venguèt la premiera poissança de l'illa sota la direccion dau sultan Agung (1613-1645) que conquistèt la màger part de l'illa mai mau capitèt de caçar leis Olandés de Batavia en 1629. En Sulavesi, lei sultans de Macassar venguèt lo ponch de raliment dei marchands non olandés aumentant son influéncia sus lo comèrci regionau.

La premiera expedicion olandesa dins l'archipèla arribèt a Java en 1596. Sièis annadas pus tard, la Companhiá neerlandesa deis Índias orientalas (VOC) foguèt fondada per prendre lo contraròtle dau comèrci de l'Ocean Indian, especialament aqueu deis espècias. Foguèt ajudada per sa superioritat navala sus lei Portugués e leis Espanhòus e per son abséncia de consideracions religiosas. En particular, leis Olandés assaièron pas de convertir lei musulmans e concluguèron d'acòrds tant ambé de marchands musulmans que non musulmans. En 1619, fondèron Batavia que venguèt sa basa principala dins la region. Puei, renforcèron sa preséncia dins lei Molucas (chaple deis abitants deis Illas Banda e somission d'Ambon). En 1633, acomencèron lo blocus de Malacca que tombèt en 1641 portant un còp decisiu a l'influéncia portuguesa dins lo sud-èst asiatic.

A partir deis annadas 1640-1650, la VOC adoptèt una politica pus aggressiva per s'assegurar lo monopòli dau comèrci d'espècias. Sa decision principala foguèt de concentrar la cultura de clavet dins l'illa d'Ambon e de l'enebir dins leis autreis illas. Aquò se turtèt a l'ostilitat dau sultan de Ternate que foguèt finalament vencut en 1656. Puei, foguèt lo torn dau sultan de Macassar vencut en 1668 ambé l'ajuda de la poissança navala dei Bugis. En parallèl, leis Olandés aprofichèron de revòutas còntra Aceh en Sumatra per plaçar leis insurgents sota sa proteccion e s'installar dins certanei pòrts de l'illa (Padang, 1662). Enfin, en Java, lo sultan Amangkurat I faguèt la patz ambé leis Olandés. En cambi d'una ajuda militara de la VOC per reprimir una granda revòuta intèrna en 1674-1677, li donèt lo territòri de Priangan au sud de Batavia e lo pòrt de Semarang. S'opausèt tanben pas ais intervencions olandesas dins leis afaires dau sultanat de Banten minat per de conflictes de succession.

A la fin dau sègle XVII, lo renfòrçament de la preséncia olandesa en Java aviá modificat l'equilibri dei fòrças sus l'illa e lo sultan de Mataram èra d'ara endavant lo protegit de la VOC. Aquela situacion foguèt fòrça mau acceptada per la populacion. Aquò entraïnèt de revòutas e de querèlas de succession que formèron de pretèxtes per d'intervencions olandesas. La VOC prenguèt ansin lo contraròtle de Cirebon e de l'èst de l'illa de Madura (1707), eliminèt una partida de la concuréncia chinesa (chaple de  Chinés a Batavia en 1740) e la totalitat dau litorau nòrd e la poncha èst de Java (1743). En fàcia d'aquelei progrès, lo sultan de Mataram deguèt abandonar sa capitala per s'installar a Surakarta. Enfin, en 1749-1757, una guèrra novèla permetèt de devesir Mataram entre tres estats afeblits.

La gestion coloniala de la VOC foguèt de laissar en plaça un maximom d'institucions localas. Aquò permetèt de mantenir lei societats tradicionalas. Pasmens, i aguèt divèrseis excepcions coma lei Molucas, roïnadas per la destruccion dei culturas d'espècias, onte la piratariá s'èra desvolopada ò lei zònas de culturas cafeièras que necessitavan l'esplecha — generalament dura — de la man d'òbra locala.

En despiech de l'aumentacion de son assisa territòriala, la VOC foguèt confrontada a de questions malaisadas que causèron son declin progressiu dins lo corrent dau sègle XVIII. Premier, deguèt faciar la demenicion de seis intradas d'argent liada au declin dau comèrci deis espècias que foguèt remplaçat, en partida mai pas totalament, per la produccion de cafè, d'indi e de sucre. La corrupcion deis agents de la companhiá — que participavan sovent a de rets de còntrabanda au prejudici de la VOC — agravèt aquela situacion. Autrei problemas, la pèrda de la supremàcia navala olandesa au profiech de la marina anglesa e l'aumentacion de sei possessions qu'entraïnèron una aumentacion importanta dei despensas militaras e administrativas. Sei beneficis demeniguèron e sei dificultats financieras aumentèron fins a l'invasion dei Províncias Unidas per la França Revolucionària en 1795. Refugiat a Londres, lo govèrn olandés fisèt lei possessions de la VOC au Reiaume Unit e la companhiá, asfixiada per sei deutes, dispareguèt oficialament en 1799.

Durant lei guèrras napoleonencas, leis Índias Neerlandesas foguèron protegidas de França gràcias a son alunchament d'Euròpa. Pasmens, foguèron brèvament ocupada per lei Britanics de 1811 a 1816. La Lèi Fondamentala dei País Bas fisèt au rèi neerlandés lo contraròtle dei colonias mai l'establiment de la gestion dirècte d'aquelei territòris se turtèt a mai d'una dificultat. D'efèct, tre 1817, aquò entraïnèt una revòuta de l'illa d'Ambon e un conflicte intèrne acomencèt en Sumatra entre musulmans rigoristas e partisans dei crèires tradicionaus integrats au sen de l'islam indonesian. Après d'esitacions, lei neerlandés intervenguèron au profiech dei segonds. Enfin, en 1825, una novèla querèla dinastica entraïnèt la revòuta d'un prince de Yogjakarta dich Diponegoro. Sostengut per l'aristocracia e lei païsans maucontents de la preséncia estrangiera, Diponegoro resistiguèt fins a 1830. Aquela victòria foguèt l'ocasion per lei Neerlandés d'annexar d'autrei territòris dins l'illa e de redurre lei darriers estats javanés a de principats pichons e isolats.

L'autre subjècte important dau periòde foguèt la definicion deis esfères d'influéncia respectivas ambé lo Reiaume Unit. D'efèct, Londres aviá restituit Malacca en 1818 mai s'èra installada en Malàisia e sus l'illa estrategica de Singapor. De negociacions permetèron de reglar la question en 1824. Lo nòrd deis Estrechs, compres Malacca, passèt sota influéncia de Londres e lo sud, compres lei possessions britanicas de Sumatra, intrèt dins aquela d'Amsterdam.

Regardant lo foncionament intèrne de l'illa, lei culturas colonialas (cafè, sucre... etc.) venguèron la proprietat de l'Estat que favorizèt son desvolopament per relevar sei finanças. Aquò entraïnèt una generalizacion de l'esplecha dei païsans per leis autoritats. L'aristocracia tradicionala foguèt largament mantenguda per facilitar aqueu contraròtle e aperaquí 300 princes avián totjorn un ròtle politic dins leis Índias Neerlandesas en 1914. Tocavan una partida dei beneficis de l'esplecha de sei subjèctes, çò que permetèt de s'assegurar de sa fidelitat. De protestacions còntra aqueu sistèma apareguèron pauc a pauc en metropòli mai la situacion evolucionèt lentament fins a son abandon en 1917. De mai, aquela disparicion foguèt en partida contornejada per lo desvolopament de companhiás privadas.

Enfin, autra evolucion importanta pertocant lei societats de l'archipèla, leis autoritats colonialas decidèron d'evangelizar lei populacions non musulmanas. Aquò entraïnèt l'aparicion de missions, especialament au sen dei Minahasans dau nòrd dei Celebas, dei Bataks de Sumatra e dei Dayaks de Bornèo.

A partir de la segonda mitat dau sègle XIX, la progression britanica dins lo sud-èst asiatic acomencèt de preocupar lei Neerlandés que comencèron la conquista sistematica deis illas de sa zòna d'influéncia. Se concentrèron premier sus Bornèo per còntrar lei Britanics installats lòng dau litorau nòrd-oèst. Someteguèron lei Chinés que fasián l'esplecha dei jaciments d'aur de la region de Pontianak e annexèron lo sultanat de Banjarmasin en 1863. En Sumatra, someteguèron definitivament lei Bataks en 1872 e avancèron en direccion d'Aceh. Lo sultanat demandèt en van l'ajuda de l'Empèri Otoman en 1869 e la guèrra acomencèt quatre ans pus tard. Lo sultan faguèt rapidament sa somission mai pas son pòble que sostenguèt una guèrra lònga e saunosa fins a 1904. A l'èst, acomencèt la conquista de la mitat occidentala de Nòva-GUinèa reconeguda en 1885 per Alemanha e lo Reiaume Unit. Enfin, au començament dau sègle XX, lei darrierei zònas encara independentas foguèron ocupadas ò somesas sovent après d'intervencions militaras saunosas (Bali, 1906... etc.).

Tre la fin dau sègle XIX, certanei regions acomencèron de desvolopar un sentiment nacionau, especialament Aceh que menava una guèrra dura còntra lei Neerlandés e lo nòrd deJava en reaccion ai menaças còntra l'islam e a l'intrusion de marchands chinés. En 1911, se formèt lo premier partit nacionalista indonesian (moderat) dich Sarekat Islam (« Associacion Islamica » en occitan) per defendre leis interès dei marchands javanés. Conoguèt un succès important e recrutèt rapidament au sen d'autrei classas de la societat. En 1920, apareguèt tanben lo Partit Comunista Indonesian (PKI) que menèt divèrsei grèvas d'amplor. Pasmens, en 1926, sa temptativa d'organizar una grèva insureccionala s'acabèt per una revirada en causa de la manca de sostèn e lo partit foguèt esquichat per leis autoritats neerlandesas. Aquela desfacha e lo programa moderat dau Sarekat Islam permetèt en 1927 la fondacion dau Partit Nacionau d'Indonesia (PNI) per Sukarno. Adoptèt lo drapèu roge e blanc e lo bahasa indonesia coma lenga oficiala. Pus radicaus, lei caps d'aqueu partit foguèron arrestats au començament deis annadas 1930 e liberats per lei Japonés durant la Segonda Guèrra Mondiala.

En 1942, lei fòrças japonesas ataquèron e ocupèron sensa dificultat vertadiera leis Índias Neerlandesas mau defendudas per de tropas dispersadas e mau equipadas. L'objectiu dei Japonés èra d'esplechar a son profiech lei ressorsas de l'archipèla mai se turtèron a l'inercia deis abitants. En 1943, s'alièron donc ambé lei nacionalistas indonesians liberats de preson per formar un embrion de govèrn e de fòrças armadas per sostenir son esfòrç de guèrra. En 1944, prometeguèron la creacion d'un estat indonesian independent a l'eissida dau conflicte. Foguèron sostenguts per mai d'un cap nacionalista coma Sukarno ò Mohammad Hatta. D'autrei coma Sutan Sjahrir — ambé l'acòrd de Sukarno e de Hatta... — refusèron e dirigiguèron de movements de resisténcia.

Lo periòde foguèt tanben caracterizat per de querèlas intèrnas sus la natura de l'estat indonesian e sustot lo ròtle de l'islam. Cinc axes principaus foguèron finalament desgatjats en junh de 1945 : nacionalisme, internacionalisme, democracia, justícia sociala e cresença en Dieu (sensa preferéncia de religion). Puei, l'independéncia foguèt proclamada lo 17 d'aost de 1945, dos jorns après la capitulacion de Japon.

Après la desfacha japonesa, lei País Bas comptèt reprendre sa posicion dins l'archipèla e ocupèron tornarmai Batavia en octòbre. En mai de sa superiotat militara, Amsterdam esperava aprofichar lei feblessas de l'estat novèu (armada febla, ocupacion parciala dau territòri, divisions politicas entre durs e moderats ò entre musulmans e comunistas, retirament provisòri dei caps collaborators coma Sukarno... etc.) empurar lei divisions regionalas e se fisar dau sostèn internacionau còntra un estat eissit de l'ocupacion japonesa. Pasmens, lo retorn dei soudats neerlandés cimentèt lei diferents movements nacionalistas còntra un enemic comun entraïnant l'acomençament d'una crisi de quatre annadas.

Après l'obtencion dau sostèn deis elèits de Bornèo, dei Celebas e dei Molucas, lei Neerlandés acomencèron lei negociacions amb una prepausicion de formacion d'una federacion autonòma demorant au sen dei País Bas. Sota la pression deis Estats Units d'America, deguèron reconóisser de facto l'estat proclamat per lei nacionalistas e l'integrar dins son projècte. Aquò entraïnèt la signatura d'un acòrd creant leis Estats Units d'Indonesia en 1947. La republica independentista n'èra un membre coma leis estats encara fidèus a Amsterdam. Pasmens, lo tractat foguèt jamai aplicat car de fraccions importantas dei dos camps i èran fòrça ostilas.

En julhet de 1947, après aquela revirada, lei Neerlandés ataquèron lei posicions republicanas fins a un alta-au-fuòc impausat per l'ONU en aost. En genier de 1948, un acòrd novèu foguèt signat fòrça pròche dau premier tractat. Pasmens, dins lo corrent de l'annada, la republica deguèt combatre una insureccion comunista dins l'èst de Java. Aprofichant aquelei combats, lei Neerlandés organizèron una ofensiva militara novèla que li permetèt de conquistar Yogjakarta e de capturar Sukarno. Dins aquò, aquela represa deis ostilitats se turtèt a l'oposicion de Washington qu'èra desfavorable a la restauracion de l'òrdre coloniau neerlandés. Après de pressions diplomaticas e economicas, leis Estats Units d'America obtenguèron l'aplant de l'ofensiva e lei País Bas foguèron obligats d'acceptar l'independéncia deis Índias Neerlandesas levat la Nòva Guinèa Occidentala que demorèt inicialament sota son contraròtle.

En decembre de 1949, foguèron donc creats leis Estats Units d'Indonesia segon un acòrd largament influenciat per la vision estatsunidenca de l'archipèla. Dins lei fachs, leis Estats Units d'Indonesia foguèron una revirada car plusors estats avián d'intencion de participar a aquela union. De mai, correspondián tanben pas a la vision dei nacionalistas. Ansin, après una declaracion d'independéncia dei Molucas dau Sud en abriu de 1950, lo federalisme foguèt abandonat au profiech d'un estat unitari proclamat en aost. En novembre, lei Molucas dau Sud i èran reïntegradas per fòrça.

De 1950 a 1956, Indonesia foguèt dirigida per un regime parlamentari. De 1950 a 1953, la majoritat foguèt tenguda per un partit musulman moderat dich Majsumi aliat au Partit Socialista Indonesian (PSI) de Sjahrir. Adoptèt una politica prudenta au nivèu economic e assaièt de se raprochar deis Estats Units au nivèu internacionau. En 1953, perdiguèt lo profiech d'un govèrn dominat per lo PNI e lo Nahdatul Ulama (NU), partit rurau eissit d'una scission au sen dau Majsumi. Aqueu govèrn adoptèt una politica pus sociala e anticolonialista (conferéncia de Bandung, 1955) mai deguèt faciar de dificultats economicas en causa de la manca d'invertiments estrangiers dins lo país.

En 1956, Sukarno critiquèt lo foncionament deis institucions republicanas e sei partits politics. A son iniciativa, un conseu nacionau foguèt creat per dirigir lo país e l'armada foguèt reorganizada per lo generau Abdul Haris Nasution per sostenir sa politica. Aquò entraïnèt d'insureccions en fòra de Java, especialament dins lei Celebas que proclamèt son autonòmia e en Sumatra ont un govèrn rivau sostengut per lo PSI e lo Majsumi foguèt instaurat a Padang. Pasmens, l'armada capitèt de reprimir aquelei movements e en 1959, Sukarno èra lo mèstre dau país.

Après la victòria de Sukarno, acomencèt un periòde de « Democracia Dirigida » ambé l'enebiment dau Majsumi e dau PSI. Pasmens, de tensions apareguèron pauc a pauc entre Sukarno favorable au comunisme e au PKI e Nasution que li èra ostil. Lo govèrn mantenguèt la linha internacionalista dau periòde e se raprochèt dau blòt sovietic. Assaièt tanben de prendre lo contraròtle de la Nòva Guinèa Occidentala suscitant de tensions importantas ambé lei País Bas (expulsion dei Neerlandés d'Indonesia en 1957). En 1962, de combats aguèron luòc còntra la marina neerlandesa e Washington faguèt tornarmai pression sus Amsterdam que deguèt se clinar e fisar la region a l'ONU. Un an pus tard, lei Nacions Unidas donèron lo territòri ais Indonesians a la condicion d'organizar un referendum sus l'estatut de l'illa en 1969. Aquò foguèt lo començament d'una guèrra saunosa ( a  mòrts) qu'es totjorn en cors entre Indonesia e l'Organizacion per una Papoasia Liura. Lo referendum aguèt jamai luòc.

Après aqueu succès, Sukarno se preocupèt d'empachar la formacion de Malàisia. Son objectiu èra de formar de regimes sostenguts per Indonesia dins lo nòrd de Bornèo per preparar l'annexion de la totalitat de l'illa. Aquela politica dicha « confrontacion » mau capitèt totalament e suscitèt l'ostilitat deis autreis estats asiatics. En parallèl, Sukarno deguèt faciar de dificultats financieras grèvas e, en 1965, lo país èra menaçat de bancarrota e plusors generaus crenhián l'instauracion d'un regime comunista. En setembre de 1965, la màger part dau comandament superior de l'armada foguèt executat per un comando que son accion foguèt aprovada per lo PKI. Pasmens, Nasution aviá escapat a l'assassinat. Sostenguèt un generau alora desconegut, Suharto, qu'obtenguèt lei plens poders e ordonèt una repression anticomunista feròça (entre  e  de victimas).

Suharto donèt lo nom « d'Òrdre Novèu » a son regime. Economicament liberau, anticomunista, autoritari ambé d'institucions democraticas de façada e donant de poders importants ai fòrças armadas, se raprochèt dau blòt occidentau e obtenguèt rapidament una ajuda economica e l'arribada d'investisseires estrangiers. Pasmens, la corrupcion prenguèt de proporcions fòrça importantas, compres au sen de l'armada que sei generaus acomencèron de s'interessar ais afaires, entraïnant de manifestacions en 1974, en 1978 e en 1984 reprimidas per lei militars. Un periòde de desvolopament economic dins leis annadas 1980 permetèt d'amaisar aquelei tensions fins a la crisi asiatica de 1997. Privat dau sostèn occidentau dempuei la fin de la Guèrra Freja, Suharto foguèt obligat de laissar lo poder en 1998.

La casuda dau regime de Suharto permetèt la restauracion d'una democracia encara fragila. En 1999, lo conservador musulman Abdurrahman Wahid foguèt elegit president de la republica mai foguèt destituit dos ans pus tard. Megawati Soekarnoputri, la filha de Sukarno, li succediguèt fins a 2004 e l'organizacion de la premiera eleccion presidenciala au sufragi universau dirècte ambé dos torns. Susilo Bambang Yudhoyono (Partit Democrata basat sus lei cinc principis enonciats en 1945 per l'independéncia) ganhèt l'escrutinh e dirigiguèt lo país fins a 2014. Sota sa direccion, lo país conoguèt un periòde de creissença economica gràcias ai cors auts dei matèrias premieras fins a 2012. Pasmens, Indonesia es totjorn tocada per de problemas de corrupcion, de movements secessionistas dins lei regions perifericas e de tensions grèvas dins certanei regions entre musulmans e crestians. La reduccion dau ròtle politic dei militars es tanben un problema important.

Indonesia es una republica de regime presidenciau que seis institucions son regidas per una constitucion adoptada en 1945 e emendada mai d'un còp dempuei l'independéncia. Aplica lo principi de la separacion dei poders executiu, legislatiu e judiciari. Sa capitala es Jakarta.

Lo poder executiu es tengut per lo president de la republica qu'es tanben lo cap dei fòrças armadas, dau govèrn e de la diplomacia. Noma lei ministres que son pas necessariament chausits entre lei parlamentaris. Lo president es elegit au sufragi universau dirècte per un mandat de cinc annadas. Lei governadors provínciaus son tanben pauc a pauc elegits au sufragi universau dirècte, lei prefèctes per leis assembladas departamentalas e lei premiers consòls per leis assembladas comunalas.

Lo poder legislatiu es tengut per lo president e un parlament bicamerau. La chambra bassa es dicha Dewan Perwakilan Rakyat (Conseu representatiu dau pòble en occitan) e es formada de 550 deputats elegits au sufragi universau dirècte amb un escrutinh proporcionnau. La chambra auta es dicha Dewan Perwakilan Daerah (Conseu representatiu dei regions en occitan). Se compausa de 132 parlamentaris elegits per lei províncias (quatre per província). Dempuei 1998, la chambra auta es sustot cargada dei questions regardant lei regions e la chambra auta dei questions de politica nacionala.

La justícia es devesida entre diferentei corts especializadas. La pus importanta es la Cort Suprèma que s'ocupa deis afaires de cassacions e de revisions. Pasmens, se pòu citar la Cort d'Estat qu'a un ròtle important per leis afaires civius, la Cort de Comèrci que s'ocupa dei cas de falhida, la Cort Administrativa que s'ocupa deis afaires liats a l'activitat dau govèrn e de l'administracion, la Cort Constitucionala qu'es importanta per jutjar la legalitat dei lèis e validar lo resultat deis eleccions e la Cort Religiosa que tracta certaneis afaires religiosas especificas. La pena de mòrt es en vigor e aplicada.

Lo territòri indonesian es devesit entre quatre nivèus d'unitats territòrialas. Lo pus important es aqueu dei 34 províncias que son dirigidas per de governadors e d'assembladas elegits per leis abitants. Cinc an d'estatuts especiaus que li donan una autonòmia certana. Aceh a ansin lo drech d'aplicar la lèi islamica per lei musulmans e tenir lo sieu imne e lo sieu drapèu, lei doas províncias papós an tanben de drechs especiaus regardant son imne, son drapèu e la politica environamentala, Yogyakarta a pas de governador elegit car aquela posicion es ocupada per lo sultan de la vila e Jakarta a de drechs particulars en causa de son ròtle de capitala. Lei províncias son devesidas entre de departaments (kabupaten) e de vilas (kota) amb un estatut especiau. Lei departaments son dirigidas per una assemblada locala qu'elegís un prefècte e lei vilas especialas (95 en 2015) per una assemblada comunala. Províncias, departaments e vilas especialas an de competéncias politicas localas dins l'educacion, lei questions socialas, lo desvolopament economic regionau ò l'amainatjament dau territòri.

Lei kabupaten e lei kota son devesits en districtes que son d'entitats administrativas dirigidas per un camat qu'es un foncionnari nomat per lo prefècte ò l'assemblada comunala. Enfin, leis unitats de basa dau territòri son dichas kelurahan (comuna) ò desa (vilatge). Sei caps son nomats per lei prefèctes ò leis assembladas comunala dei kota après prepausicion dei caps de districtes. Dins lei províncias d'Aceh e de Papoasia, lei districtes, lei comunas e lei vilatges portan de noms diferents.

Indonesia a un drapèu, un blason, un imne e una devisa coma simbòls nacionaus :

Indonesia es una poissança diplomatica regionala que fa partida dei principaleis organizacions internacionalas e continentalas. En particular, a un ròtle primordiau au sen de l'Associacion dei Nacions dau Sud-Èst Asiatic (ASEAN) e foguèt membre dau Conseu de Seguretat dei Nacions Unidas en 2007-2008. Lo país fa pereu partida dau G20 onte defend un ponch de vista, favorable a la reduccion deis emissions de gas d'efiech de sèrra, fòrça rar au sen deis estats en desvolopament. La cooperacion amb Austràlia, autra poissança regionala e relèu deis Estats Units d'America dins la region, Malàisia e Singapor, estats importants per la proteccion deis Estrechs dau sud-èst asiatic, son tanben d'axes importants de la diplomacia de Jakarta. Enfin, lei relacions ambé Washington e Pequin son de questions importantas que son l'objècte de melhoraments progressivas après d'annadas de tension.

D'efèct, la relacion ambé Washington se normaliza pauc a pauc dempuei la casuda dau regime de Suharto. La levada d'un embarg estatsunidenc sus leis armas en novembre de 2005 ne'n una etapa importanta avans la signatura d'una tiera d'acòrds economics e militars en 2010. Aquel interès deis Estats Units d'America foguèt confirmat en 2010 e 2011 per dos viatges presidenciaus oficiaus. Un autre aspèct d'aqueu raprochament es lo desvolopament de relacions pron estrechas amb Austràlia que venguèt un partenari estrategic marcat per d'acòrds diplomatics (rescòntre anuau 2 + 2 entre lei ministres deis afaires estrangiers e de la defensa... etc.), militars (lucha còntra lo « terrorisme »... etc.) e politics (rescòntre anuau entre lei caps d'estat dei dos país... etc.). Pasmens, demorèt una maufisança certana coma lo mostra un escandòl d'espionatge dau govèrn indonesian per l'ambaissada australiana en 2013.

Ambé China, lei relacions foguèron lòngtemps malaisadas e complèxas en causa de rivalitats regionalas e de l'existéncia d'una minoritat chinesa importanta dins lo país. Pasmens, dins lo corrent dei darriereis annadas, lo desvolopament de l'interès chinés per lei ressorsas naturalas an permés un raprochament entre lei dos país. China es uei lo partenari economic principau d'Indonesia. Dins aquò, lo desacòrdi territòriau en Mar de China contunia de perturbar lei relacions bilateralas.

Lei fòrças armadas indonesianas fan partida deis armadas pus importantas dau continent asiatic amb aperaquí  òmes (en 2012) e un budget de 8,05 miliards de dolars (en 2015 siá environ 1% dau PIB). Èran devesidas entre tres brancas principalas qu'èran :

En mai de sei fòrças armadas, Indonesia dispauva de fòrças de polícia ( òmes) que son en partida paramilitarizadas.

En 2015, Indonesia deviá faciar mai d'un conflicte intèrne. Lo pus important e lo pus ancian es la Guèrra de Papoasia Occidentala acomençada en 1962 e que fa partida dei conflictes pus murtriers dempuei la fin de la Segonda Guèrra Mondiala (entre  e  mòrts). Foguèt entraïnat per l'annexion de la mitat occidentala d'Iran Jaya per Indonesia qu'es refusada per una guerilha papó. Dempuei leis annadas 2000, lo conflicte es agravat per lo desvolopament dei culturas d'òli de palma que causa l'expulsion de mai d'un païsan. En mai d'aquò, plusors illas, especialament dins lo nòrd de l'archipèu, son lo teatre de tensions religiosas entre musulmans e non musulmans que desbordan de còps sus de violéncias grèvas (2012 e 2013).

En fòra dei conflictes en cors, Indonesia es tanben implicat dins un nombre important de desacòrdis frontaliers :

En 2014, lo PIB indonesian èra de 856,1 miliards de dolars siá  $/ab. Dempuei leis annadas 2000, conoís una creissença importanta sostenguda per lo prètz aut deis exportacions de matèrias premieras e Indonesia fa partida dei poissanças economicas emergentas. Sei partenaris principaus son principalament dei país asiatics e leis Estats Units d'America. Ansin, en 2013, sei practicas pus importantas èran Japon (14,8% deis exportacions), China (12,4%), Singapor (9,1%), leis Estats Units (8,6%), Índia (7,1%), la Corèa dau Sud (6,3%) e Malàisia (5,8%). La meteissa annada, sei fornisseires principaus èran China (16% deis importacions), Singapor (13,7%), Japon (10,3%), Malàisia (7,1%), la Corèa dau Sud (6,2%), Tailàndia (5,7%) e leis Estats Units (4,9%).

Agantar la seguretat alimentària es un objectiu important dempuei l'independéncia, magerament per certanei produccions produccions jutjadas estrategicas. Pasmens, una partida de la populacion contunia de patir d'insufiséncias alimentàrias. En 2014, lei produccions alimentàrias pus importantas èran lo ris, lo maniòc, lo gròs blat, la trufa e la cana de sucre. L'autosufiséncia èra realizada per lo [ris mai pas per lo gròs blat ni lo sucre. Lei produccions de fruchs principalas èran la nòse de cocòt (1), la banana (6) e la manga (4). Una partida importanta èra exportada. Leis espècias èran una autra fònt d'exportacions, magerament lo pebron e lo pebre. En revènge, Indonesia èra importatritz de cebas, de pomas, de mandarinas e d'arachidas.

Lo capitau d'Indonesia èra de 15,4 milions de bovins, de 17,5 milions de caprins, de 11,4 milions d'ovins, de 7,8 milions de pòrcs, de 1,3 milions de bufles e de 1,427 miliards de galinas. Lo país deviá importar una partida de sa consumacion de carn mai èra auto-sufisent en polalha.

Lo desvolopament important deis exportacions d'òli de palma es vengut un enjòc major per l'agricultura indonesiana gràcias ai revenguts eissits de son exportacion. Pasmens, es tanben un problema important en causa de la multiplicacion dei superficias cultivadas que son a l'origina de desgradacions de l'environament (desforestacion, disparicion de biodiversitat... etc.), d'un agravament dei conflictes fonsiers entre pichons proprietaris e grandei companhiás internacionalas ò dei conflictes intèrnes (Nòva Guinèa Occidentala) e d'una aumentacion de la despendéncia de l'economia indonesiana a l'agitacion dei mercats internacionaus.

En 2014, lo sector minier e industriau representava 45,5% dau PIB e 13,2% deis emplechs. Indonesia es dotada de ressorsas naturalas non negligiblas. Pasmens, l'importància de sei besonhs necessitava d'importacions importantas, compres de matèrias premieras ò de bens localament produchs. Ansin, regardant lo sector minier, lo país a de jaciments de petròli (21 reng mondiau) e de gas naturau (15) e èra membre de l'OPEP fins a 2008. Dins aquò, aquelei jaciments èran en cors d'agotament ò avián besonh d'investiments per esplechar de resèrvas d'accès pus malaisat. Aquò aguèt per consequéncia una demencion de la produccion dempuei la fin dau sègle XX e la transformacion d'Indonesia en importator net d'idrocarburs. La produccion de carbon conoissiá un desvolopament major qu'es venguda una prioritat deis autoritats (74 Mt en 1999, 235 Mt en 2011 siá lo 5 reng mondiau).

En fòra deis idrocarburs, lo territòri indonesian contèn de ressorsas mineralas importantas, especialament de baucita (14), d'argent, d'estanh (1), de coire (13), de niquèl (2) e d'aur (12). Lei tres premiers metaus son esplechats e exportats dempuei de decennis. Leis autrei èran l'objècte de plans d'expansion de part dau govèrn e de companhiás internacionalas.

L'industria indonesiana èra relativament diversificada amb un sector fòrça important qu'èra aqueu dau textil. D'efèct, ambé 13,7 miliards d'exportacions en 2012, representava alora aperaquí 8% deis exportacions totalas dau país. Lo papier, l'electronica, la quimia e la transformacion dei ressorsas naturalas produchas en Indonesia (metallurgias dau coire, de l'estanh e dau niquèl e fabricacion de pneumatics ò de contraplacat) formavan leis autrei sectors industriaus majors e èran generalament exportators de bens. En parallèl, Indonesia importava de maquinas otís, divèrseis equipaments electronics, divèrsei produchs quimics ò farmaceutics e de carburants.

Lo sector terciari formava 40,3% dau PIB e 47,9% de la man d'òbra activa. Èra principalament basat sus lo comèrci pichon amb aperaquí 50 milions d'entrepresas de talha pichona en 2012. Lei sectors majors dei servicis en Indonesia èran lo torisme, la finança, lo transpòrt e lei telecomunicacions. Pasmens, la manca d'investiments ò lei conflictes intèrnes e de catastròfas naturalas per lo sector toristic (atemptats de Bali en 2002, gripa aviària en 2005... etc.) èran una fònt de dificultats per son desvolopament.

Indonesia a un patrimòni arquitecturau fòrça ric gràcias a sa diversitat culturala, istorica e geografica e ai cambis realizats ambé lei diferenteis envaïsseires, colons, missionaris e marchands liats a l'archipèu. Ansin, maugrat una influéncia importanta de l'arquitectura indiana, se pòu observar d'influéncias chinesas, aràbias e europèas.

L'arquitectura religiosa a tradicionalament un ròtle major dins lei diferenteis illas, especialament en Java. D'efèct, l'adopcion dau modèl politic de la societat indiana ai sègles VII-VIII entraïnèt l'aparicion d'estructuras religiosas sofisticadas bastidas per lei princes bodistas e indós. Lei premierei foguèron aquelei dau complèx dau Plan de Dieng que formavan un ensems de 400 temples pichons que 8 existisson totjorns. Au sègle IX, acomencèt la bastida de santuaris de talha granda coma lo santuari de Prambanan ò lo temple de Borobudur. La geometria e, sovent, la verticalitat son de caracteristicas importantas d'aqueu periòde. A partir dau sègle XV, l'arribada de l'islam entraïnèt la construccion d'una tiera d'edificis religiós novèus, especialament de mosquetas, per lei besonhs dei fidèus e per afirmar la poissança de la religion novèla. Pasmens, l'influéncia aràbia es febla dins l'aparéncia d'aquelei bastiments que mesclan sustot l'arquitectura indonesiana dau periòde ambé de trachs chinés coma per la Granda Mosqueta de Yogyakarta que sa teulissa s'inspirèt de l'arquitectura indó. L'arquitectura aràbia se difusèt pas avans lo sègle XIX. Lei mosquetas d'aqueu sègle, magerament aquelei de Sumatra, adoptèron un estile pus pròche dei construccions d'Orient Mejan ambé, per exemple, l'adopcion dau dòma coma per la Granda Mosqueta de Baiturrahman. Dempuei l'independéncia, aquela tendància s'es renfòrçada e illustra lo raprochament dei rites indonesians d'un islam pus ortodòx.

L'arquitectura deis ostaus indonesians presenta una diversitat fòrça importanta gràcias a la diversitat etnica dei pòbles de l'archipèu e au ròtle primordiau de l'ostau dins la cultura dau país. Leis ostaus èran a l'origina bastits segon un estile austronesian que foguèt pauc a pauc modificat en foncion dei costumas, dei relacions socialas, dei lèis tradicionalas, dei tabós e dei diferents crèires locaus e per s'adaptar ai condicions climaticas. Lo plan generau es una estructura portairitz de fusta fixada ambé de vitz de fusta. Lei muralhas son non portaires e son generalament fachs de fusta, de palha ò de bambó. Franc de Java e de Bali, l'ostau es bastit sus paufics per s'aparar còntra l'umiditat. L'arquitectura dei palais, relativament nombrós en causa dau nombre important de princes e de rèis, son tanben caracteristicas dei diferentei regions e adoptavan d'aspècts pus sofisticats mai eissits deis ostaus locaus.  Leis estiles principaus son :

Dins lo corrent dau periòde coloniau, leis Europèus bastiguèron plusors edificis inspirats per la sieuna arquitectura, principalament en Java qu'èra lo centre de son poder. Pasmens, lei Neerlandés s'inspirèron de l'arquitectura locala coma lo mostra la Rumah Cililitan Besar qu'es considerada coma lo prototip[ deis ostaus dau periòde coloniau. Adoptèron tanben d'ostaus lòngs inspirats per lo joglo javanés amb una decoracion eissida dau neoclassicisme que dominava alora en Euròpa. Au sègle XX, aquela tendància evolucionèt ambé la difusion progressiva dau modernisme e de l'art-deco. L'estile coloniau declinèt a partir deis annadas 1930. Après l'independéncia, l'arquitectura indonesiana acomencèt de mesclar de tendàncias localas ambé lei corrents principaus de l'arquitectura internacionala.

En parallèl de son patrimòni arquitecturau, l'archipèu indonesian a una lònga tradicion esculturala que comença ambé l'existéncia de monuments megalitics en Sumatra, en Java ò en Sulavesi. Per la seguida, cada pòble desvolopèt lo sieu estile centrat sus la representacion dei reires, d'animaus ò de divinitats, generalament sota la forma d'estatuas ò de mascas de fusta. A partir dau sègle VIII, l'adopcion dau bodisme e de l'indoïsme entraïnèt l'adopcion de la pèira coma materiau. L'escultura foguèt alora utilizada tant per realizar d'òbras independentas coma de representacions de divinitats que per ornar lei temples. Uei, aquò es a l'origina d'una escultura diversificada, especialament en Bali e en Java.

Indonesia a un art picturau ric mai qu'èra unicament destinat a la decoracion deis edificis religiós avans l'introduccion de la pintura europèa au sègle XIX. Leis artistas dau periòde religiós son anonims car l'importància èra la representacion dei divinitats e deis esperits superiors. Coma per leis autreis arts, la diversitat culturala de l'archipèu favorizèt l'aparicion d'estiles variats coma l'art decoratiu kenyah basat sus de simbòls eissits de formas naturalas, l'art geometric toraja ò lei pinturas religiosas de Bali.

A partir dau començament dau sègle XIX, la difusion de la pintura neerlandesa dins leis illas entraïnèt l'aparicion dei premiereis artistas indonesians clarament identificats coma Raden Saleh (1807-1877) que foguèt lo premier indigèn qu'estudièt la pintura en Euròpa. Son art foguèt fòrça influenciat per lo romantisme. Deis annadas 1920 a 1940, lo desvolopament dau nacionalisme indonesian entraïnèt lo reget dau romantisme e l'adopcion de la natura coma fònt d'inspiracion. Lei pintaires pus importants dau periòde foguèron Ida Bagus Made ò Basuki Abdullah. En mai d'aquò, aqueleis annadas veguèron la formacion d'una Associacion de Pintaires Indonesians (PERGASI). Aquò favorizèt lo desvolopament de la pintura indonesiana contemporanèa a partir deis annadas 1940 ambé la mescla dei tecnicas europèas e de l'imajariá tradicionala dau sud-èst asiatic. Dins lo corrent dau decenni 1960, foguèt influenciada per l'expressionisme e la pintura islamica. En parallèl, apareguèt un movement de pintaires realistas interessats per de tematicas socialas. Lo regime de Suharto sostenguèt inicialament aquel art avans de lo condamnar a partir de 1965 per sei relacions supausadas ambé lo comunisme.

Consequéncia de sa diversitat culturala, de centenaus de musicas diferentas existisson en Indonesia. Son sovent utilizadas per acompanhar lo teatre e la dança. Entre leis estiles pus coneguts, se pòu citar lo gamelan qu'utiliza d'instruments de percussion, lo tembang e lo kacapi suling apareguts dins lo corrent dau sègle XX sota l'ocupacion neerlandesa. Dins leis annadas 1920, lo gamelan fusionèt ambé lo kroncong, musica apareguda au sègle XVI ambé l'arribada dei Portugués, per formar lo langgam java. Ambé la democratizacion, la musica occidentala acomencèt de se difusar dins lo país e tanben de se mesclar ambé lei musicas localas. Ansin, son apareguts per exemple un hip-hop indonesian ò un jazz indonesian.

Mai que d'un pòble indonesian a una literatura pròpria e relativament vièlha, especialament en Java e en Bali que son de centres de poder ancians e qu'an una literatura comuna fins au sègle XVI. Es coneguda per d'epopèias e d'elògis depintant lei rèines dei rèis dau periòde. Dos òbras, lo Nagarakertagama de Mpu Prapanca (1365) e lo Pararaton (entre 1481 e 1600), i an una gròssa importància. Puei, a la fin dau sègle XVIII, lo periòde brèu de patz separant la fin dei guèrras de succession e lei guèrras de Java favorizèt un novelum literari fòrça important dins lei Corts dei princes e dei sultans. Son cap d'òbra foguèt la Serat Centhini qu'es una epopèia mistica d'aperaquí  probablament escricha en 1814 a la demanda dau prince de Surakarta.

En fòra de Java, Sunda e lo sud de Sulavesi presentan de literaturas ricas que donan tanben una importància gròssa ais epopèias. La pus famosa, La Galiga, foguèt l'objècte d'una mesa en scena en 2004. Dins l'oèst de l'archipèu, la difusion de l'islam favorizèt l'aparicion d'una literatura en malés. Lei racòntes eroïcs i an una plaça importanta coma dins lo rèsta deis illas mai apareguèron pereu de tèmas religiós.

Après lei guèrras de Java, una literatura indonesiana se formèt pauc a pauc e lo premier roman modèrne foguèt publicat en 1922. Dins leis annadas 1960, plusors autors, mai ò mens liats au PKI ò fòrça influenciats per la literatura chinesa, foguèron a l'origina d'una literatura dinamica. Pramoedya Ananta Toer i ganhèt una fama internacionala e es probablament l'autor indonesian pus conegut dau sègle XX. Pasmens, sota la dictatura de Suharto, la literatura foguèt pas una prioritat dau regime e la màger part deis intellectuaus, compres leis escrivans, subiguèron la repression ò la censura. Dempuei la casuda de Suharto, la literatura indonesiana conoís un desvolopament novèu e de debats regardant sa definicion e lo ròtle deis influéncias malesas e chinesas.

Lo teatre e la dança indonesians se pòdon devesir entre un ensems tradicionau e un movement occidentau. Lei formas tradicionalas mesclan generalament teatre e dança au sen d'espectacles pròpris a cada region e pòble dau país. Son generalament liadas a d'eveniments importants de la vida coma de maridatges, de fèstas de vilatge... etc. Tres formas de teatre tradicionau son relativament famosas que son lo teatre mascat de Bali, lo wayang kulit, un teatre d'ombras ambé de mariòtas clòtas de cuer, de Java e lo wayang golek, teatre de mariòtas de fusta, aparegut dins lo corrent dau sègle XVIII dins leis estats musulmans sota influéncia chinesa. Lei danças tradicionalas acompanhavan generalament leis espectacles teatraus mai an tanben de ròtles religiós, ceremoniaus, rituaus ò protocollaris. Entre lei pus conegudas, se pòu citar lo dangdut, lo pendet, lo legong, lo serimpi, lo bedhaya e lei quatre escòlas de danças de Cort. Dins certaneis endrechs, de danças vengudas d'Euròpa son vengudas tradicionalas coma lo katrili (quadrilha) ò la polineis (polonesa) ambé d'adopcions rapidas per de pòbles coma lei Minahasas dau nòrd de Sulavesi.

En parallèl d'aquelei formas artisticas tradicionalas, lo teatre e la dança occidentaus se son desvolopats dempuei l'independéncia.

Lo cinèma faguèt son aparicion en Indonesia en 1926 amb un film mut realizat en 1926 per lei Neerlandés G. Kruger e L. Heuveldorp. Venguèt rapidament popular e foguèt utilizat tant per lei Japonés que per lo govèrn de Sukarno coma otís de propaganda. Un organ de censura foguèt ansin creat e l'importancion de films estrangiers foguèt enebida fins ais annadas 1990. Lei tematicas principalas d'aqueu periòde foguèron lo nacionalisme indonesian e, segon lei periòdes, de sentiments anti-Occident.

Dins leis annadas 1980, l'industria cinematografica capitava de produrre mai d'un centenau de films cada annada. Pasmens, conoís un certan declin dempuei leis annadas 1990 en causa de l'importacion de films estrangiers. Per exemple en 1993, solament 37 films foguèron produchs. Pasmens, la casuda de la dictatura de Suharto a permes l'emergéncia d'un movement de realizators independents.




#Article 71: Emirats Arabis Units (449 words)


Los Emirats Arabis Units son una federacion d'emirats situats dins l'èst de la Peninsula Arabica.

Poblada per de tribüs aràbias mai ò mens turbulentas, la region èra dicha Còsta dei Piratas au sègle XIX. En 1853, après divèrsei temptativas infructuosas, lei Britanics capitèron d'impausar una « trèva perpetuala » ai caps locaus. Lo litorau foguèt alora dich Còsta de la Trèva e Londres i renforcèt a cha pauc son influéncia gràcias a de tractats suplementaris. En 1892, èra venguda pron importanta per permetre l'extension dau protectorat britanic a la totalitat de la region.

En decembre de 1971, sièis decidèron de s'unir au sen d'una federacion independenta. L'annada seguenta, foguèt jonhat per un seten. Un conseu suprèm, compausat dei sobeirans de cada emirat, foguèt format per dirigir l'ensems. L'Arabia Saudita reconoguèt leis Emirats Arabis Units en aost de 1974 après una rectificacion a son avantatge de la frontiera comuna.

En març de 1979, una crisi intèrna grèva foguèt entraïnada per l'oposicion entre leis emirs partisans d'una centralizacion aumentada de la federacion (supression dei frontieras interioras, unificacion dei fòrças armadas, planificacion comuna de l'economia... etc.) e lei partisans dau statu quo. L'emir de Dubai, Rachid al-Maktum, capitèt de blocar lo projècte en abriu.

Dins lo corrent dau decenni seguent, leis Emirats deguèron faciar lei consequéncias de la destabilizacion regionala entraïnada per la Guèrra Iran-Iraq (1980-1988). La question de la liura circulacion dei naviris a travèrs l'Estrech d'Ormuz venguèt alora un pensament major dau govèrn federau. Aquò foguèt a l'origina d'una activitat diplomatica intensa destinada a trobar de sostèns au sen de la comunautat internacionala. En 1982, leis EAU signèron ansin un acòrd de cooperacion ambé l'Arabia Saudita e 60% dau budget federau foguèt consacrat ai despensas militaras. En 1985, reconoguèron diplomaticament l'URSS e favorizèron, a partir de 1987, a la reintegracion d'Egipte dins lo concèrt dei país arabis. Durant la Guèrra de Kowait (1990-1991), aculhiguèron de fòrças de la coalicion sus son territòri e financèron una partida dau còst dau conflicte. En 1995 e en 1996, signèron d'acòrds de defensa ambé França e lo Reiaume Unit. Se raprochèron tanben deis Estats Units que son uei lo protector principau deis Emirats.

En revènge, la societat e la vida politica deis Emirats evolucionèron gaire. Lei dinastias reinantas mantèron un contraròtle estricte de la societat. Dempuei 2006, acceptan una democratizacion fòrça limitada ambé la creacion d'un conseu legislatiu ai poders restrenhs. Pasmens, en 2011, aquò empachèt pas la repression dei manifestacions liadas a la Prima Aràbia e l'arrestacion de centenaus de 	militants dei Fraires Musulmans ò deis organizacions liberalas. D'autra part, leis Emirats acomençan d'anticipar la fin de sa produccion d'idrocarburs e assaian de crear una economia basada sus lei servicis e lo torisme.




#Article 72: Dominica (258 words)


La Dominica es una republica pichona (754 km²) dins la mar Cariba.

La siá capitala es Roseau.

Lo gentilici es dominiqués -a.

Cristòl Colomb arribèt a la Dominica lo 3 de novembre de 1493, qu'atal foguèt la primièra illa descobèrta al moment de son segond viatge en America. 

Lo nom que lo navigator genovés ne bategèt l'illa (Dominica) deriva del nom del jorn de la setmana que foguèt acostada. 

Los vaissèls espanhòls lai arribèron amb frequéncia durant tot lo sègle XVI, mas la resisténcia ferotja dels guerrièrs indigènas caribas menèt Espanha a daissar de caire la quita idèa de colonizar, n'assajar.

En 1627 los britanics capitèron pas tanpauc a s'apoderar de l'illa. 

Pauc après, en 1635, los franceses la reclamèron de contunh e comandèron missionièrs e missions, mas foguèron dins l'impossibilitat de la tenir ocupada per en causa dels resistents caribas e l'abandonèron per sarpar e fugir cap a Sant Vincenç durant lo decènni 1660-1670.

Pendent gaireben un sègle de temps, la Dominica demorèt isolada e arribavan encara maites indigènas caribas qu'après aver daissadas d' autras illas vesinas, se refugiavan a la Dominica per que los europèus (armadas, corsaris, filibustièrs o piratas e ca... etc) en pertot trevavan e dominavan la region. 

França cediguèt formalament la possession de l'illa al Reialme Unit en 1763, que ne faguèt atal una colònia de facto en 1805 quand fin finala un govèrn foguèt establit pels angleses.

La Dominica venguèt independenta del Reialme Unit lo 3 de novembre de 1978.

La Dominica es una republica parlamentària.

De veire: Economia de la Dominica.




#Article 73: Bangladèsh (3325 words)


Bangladèsh (nom complèt : Republica Populara de Bangladèsh) es un estat sobeiran d'Asia dau Sud e de la Peninsula indiana que sa capitala es Dhâkâ. Situat au nòrd dau Golf de Bengala, es quasiment enclavat per Índia mai a tanben una frontiera pichona ambé Birmania. La màger part de son territòri se situa en zòna tropicala es ocupat per lo dèlta dei fluvis Ganges e Brahmaputra. Es donc fòrça favorabla a l'agricultura qu'a favorizat lo creis de la populacion. Ansin, en 2012, Bangladèsh èra lo 7 país pus poblat de la planeta. Pasmens, son territòri es tanben menaçat per de catastròfas naturalas frequentas coma lei vengudas deis aigas de la monson ò lei ciclòns tropicaus. 

Acomencèt sa formacion dins lo corrent dau declin de l'Índia Britanica au començament dau sègle XX. En 1947, lei regions musulmanas de Bengala formèron lo Paquistan Orientau au sen de Paquistan. Pasmens, aquela union resistiguèt gaire a la fin dei tensions entre musulmans e indós indians. En 1971, après sa victòria còntra l'armada paquistanesa, lei nacionalistas bangladeshis, sostenguts per leis Indians e per lei Sovietics, proclamèron l'independéncia dau país. Pasmens, Bangladèsh deguèt rapidament faciar divèrsei dificultats amb una instabilitat politica importanta (quatre còps d'estat en particular en 1975 e en 1981). Dempuei leis annadas 1990, lo país aprofichèt sa man d'òbra a bas còst per començar una creissença economica rapida. Pasmens, la pauretat demora encara fòrça importanta e lo revengut nacionau per abitant es entre lei pus febles de la planeta.

Dempuei 1991, Bangladèsh es una republica democratica parlementària. Pasmens, en causa de tensions socialas importantas, d'un nivèu aut de corupcion au sen de l'administracion, de l'influéncia encara importanta dei fòrças armadas dins la politica nacionala e de l'emergéncia de movements islamistas terroristas, la democratizacion dau país es totjorn fragila. Sa vida politica es dominada per dos partits que son la Liga Awami e lo Partit nacionalista de Bangladèsh.

Lo gentilici es bangladeshi (o bengalin -a).

Lei dimensions generalas de Bangladèsh son de 820 km dins son axe nòrd-sud e de 600 km dins son axe èst-oèst. Sa geografia fisica es dominada per lo deltà dei fluvis Ganges e Bramapotra que forma un plan d'altitud bassa dich Plan bangladeshi que s'estend sus aperaquí 80% dau país. Aqueu plan fa partida de la Vau Bassa de Ganges situada entre Índia e Bangladèsh. Leis altituds superioras a 100 m i son rares e magerament situadas dins lei zònas meridionalas dau plan e la màger part dei relèus an una altitud inferiora a 12 m. En causa dei debits importants de Ganges e Bramapotra, es una region fòrça umida devesida entre una multitud de braç. N'existís dos principaus (Jamuna e Padma) que forman per la seguida un braç principau unic. La fin d'aqueu dèlta es marcada per un litorau maritim fòrça irregular d'una longor de 580 km. La màger part es ocupada per de mangròvas ò de junglas palunosas. 

En fòra dau deltà, quatre zònas regions altitud pus autas existisson sus lo territòri bangladeshis au nòrd (còlas de Sylhet e montanhas de Madhupur Upazila, region de Barind) e au sud-èst (còlas de Chittagong). Pasmens, leis altituds d'aquelei zònas demoran relativament feblas e lo ponch pus aut de Bangladèsh aganta solament  m dins la cadena dei monts Mowdok au dins lo sud-èst.

Bangladèsh a un clima de tipe tropicau de monson caracterizat per de temperaturas autas, una umiditat fòrça importanta e de variacions egalament importantas de precipitacions. En causa de la topografia dau país, lei variacions climaticas regionalas son limitadas. Tres sasons climaticas diferentas son generalament definidas :

Lei precipitacions son importantas sus tot lo territòri bangladeshi ambé mai de  mm sus sa màger part. 80% d'aquelei precipitacions son eissits de la monson.

En causa de sa topografia plana, de son altitud bassa, de la preséncia de dos fluvis majors sus son territòri e de son clima tropicau marcat per lei precipitacions importantas de la monson, Bangladèsh es un país fòrça menaçat per lei riscs naturaus e climatics. Lei pus importants son lei vengudas d'aiga causats per la monson, de tempèstas, per de ciclòns ò per de tsunamis. L'aumentacion de la temperatura mondiala mejana, qu'entraïna una aumentacion dau nivèu de l'ocean, e la disparicion d'una partida de la mangròva litorala renfòrçan aquelei riscs en favorizant la montada rapida deis aigas. Ansin, 15% dau territòri es menaçat per una aumentacion d'un mètre dau nivèu de l'Ocean Indian e lo Bangladèsh actuau es regularament tocat per de catastròfas climaticas majoras : ciclòn Bhola en 1970 ( mòrts), destruccion de l'iscla d'Urir Char per un tsunami en 1985 ( mòrts), ciclòn en 1991 ( mòrts), venguda deis aigas de 1998 ( mòrts e 66% de la superficia dau país cubèrta d'aiga)... 

Pasmens, lei riscs de vengudas d'aiga son pas l'unic problema dau país. Ansin, dins lo cas d'una monsen febla, certanei regions de Bangladèsh pòdon èstre menaçadas per de secaressas causant una demenicion de la produccion agricòla.

En 2012, Bangladèsh teniá una populacion estimada a 152,5 e milions d'abitants e èra lo 7 estat pus poblat de la planeta. Fòra de ciutats-estats coma Singapor ò Mónegue, es lo territòri ambé la densitat de populacion pus importanta dau monde. Son taus de creissença demografica foguèt fòrça gròs dins lo corrent deis annadas 1960 e 1970 que lo nombre d'abitants aumentèt de 50 milions en 1961 a 90 milions en 1981. A partir de 1980, de politicas governementalas permetèron de limitar e de demenir lo nombre d'enfants. Pasmens, l'efècte demora limitat car la populacion bangladehsi triplèt durant lo periòde 1960-2000 e lo taus de feconditat èra totjorn egau a 2,55 en 2012 (còntra 6,6 en 1970).

En causa d'aquela creissença demografica importanta e d'una esperança de vida de 62 ans en 2012, la populacion de Bangladèsh es relativament jova. 34,6% a un temps inferior a 15 ans e 61,4% entre 15 e 64 ans. Son taus d'urbanizacion es feble (27% en 2009) mai la populacion urbana aumenta rapidament (+ 3,5%/an en 2009).

Au nivèu etnic, la populacion dau país es fòrça omogenèa que lei Bangladeshis representavan 98% de la populacion en 2012. Lei minoritats principalas son eissidas de l'imigracion dempuei Índia (magerament dempuei la region de Bihar) ò son formadas de pòbles autoctòns situats dins de regions frontalieras coma lei còlas de Chittagong. Lei pus importants son lei Chakmas que son estimats a  personas sus lo territòri bangladeshi.

La lenga oficiala de Bangladèsh es lo bengalin. Es una lenga indoariana parlada per mai de 98% de la populacion coma lenga premiera. Unei dialèctes existisson especialament dins lei regions frontalieras onte la lenga es en contacte ambé de lengas vesinas coma lo birman. L'anglés es tanben totjorn fòrça utilizat per lei classas superioras de la societat, per l'administracion, per l'universitat, per la màger part dei mèdias e per la justícia. En particular, segon la Constitucion, lei lèis bangladeshis son publicadas en bengalin e en anglés. En fòra d'aquelei doas lengas, existís d'autrei lengas parladas per lei minoritats dei regions frontalieras. An ges d'estatut oficiau.

L'islam (90,4% de la populacion) es la religion principala de Bangladèsh. L'indoïsme (8,2% de la populacion) es la segonda. En causa dei circonstàncias marridas dau partiment de l'Índia Britanica en 1947, un nombre important d'indós bangladeshis quitèt lo país. Dins aquò, pòdon totjorn representar la majoritat deis abitants dins certanei regions dau sud-oèst e dau nòrd-èst dau país. Enfin, existís de minoritats crestianas (0,6%) e bodistas (0,7%) d'importància numerica pus febla. Segon d'estudis menats a l'iniciativa dau govèrn en 2003, la religion es un factor important de la definicion de l'identitat deis abitants de Bangladèsh.

Fins a 1947, Bangladèsh fasiá partida de la region de Bengala que son istòria es aquela d'Índia.

Après lo partiment de l'Índia Britanica en 1947-1948, Bangladèsh venguèt lo Paquistan Orientau e son istòria foguèt aquela de Paquistan fins a 1971.

Lei causas de la lucha independentista dau Paquistan Orientau son nombrosas. De'n premier, la Liga musulmana, movement politic religiós demandant la formacion d'un estat musulman indian, i aviá una influéncia pus febla qu'au Paquistan Occidentau e magerament apareguda dins leis annadas 1940 après lo chaple de Calcuta. Resistiguèt pas ai dificultats intèrnas de l'estat novèu après l'independéncia. Ansin, leis aspiracions politicas dei populacions dei dos Paquistan venguèron rapidament diferentas. Aquò foguèt agravat per la dominacion politica e economica dau Paquistan Occidentau coma l'impausicion de l'ordo coma lenga oficiala qu'entraïnèt l'organizacion d'un Movement per la Lenga en 1952 còntra lo govèrn centrau paquistanés. A partir de 1962, la Liga Awami capitèt d'unificar pauc a pauc lo maucontentament popular. En 1966, son cap Sheikh Mujibur Rahman foguèt arrestat puei liberat après una premiera insureccion en 1969.

En 1970, la catastròfa dau ciclòn Bhola e la reaccion marrida deis autoritats centralas aumentèt aqueu maucontentament que se transformèt en guèrra civila quand lo govèrn paquistanés eissit de l'elèit occidentau dau país empachèt la Liga Awami de formar lo govèrn après sa victòria ais eleccions de 1970. Mujibur Rahman foguèt tornarmai arrestat e una guerilha independentista comencèt la lucha còntra l'armada paquistanesa. La violéncia de la repression causèt entre  e  de mòrts e causèt lo desplaçament de 10 milions de personas en direccion d'Índia. Lo govèrn indian, inquiet en fàcia d'aquela arribada massiva de refugiats e desirós d'afeblir son advèrsari paquistanés, ataquèt e conquistèt aisament lo Paquistan Orientau en novembre-decembre de 1971 (Tresena Guèrra Indopaquistanesa) permetent l'independéncia de Bangladèsh lo 16 de decembre.

Après l'independéncia, Mujibur Rahman formèt lo govèrn bangladeshi en genier de 1972 e averèt leis eleccions de 1973. Deguèt faciar una situacion marrida en causa dei destruccions causadas per la guèrra d'independéncia e per lei pèrdas importantas de l'elèit bengalin dins lo corrent dau conflicte. Ansin, lo poder de la Liga Awami foguèt rapidament contestat e Mujibur Rahman proclamèt l'estat d'urgéncia en 1974 après una famina grèva en 1973-1974. Formèt un regime presidenciau autoritari basat sus un partit unic fins a son assassinat lo 15 de julhet de 1975 per un còp d'estat militar.

Après lo còp, lo generau Ziaur Rahman s'impausèt coma lo cap vertadier dau país. En 1977, restabliguèt lo sistèma multipartista de 1973 e fondèt lo Partit nacionalista de Bangladèsh (BNP). Averèt leis eleccions e venguèt lo president de Bangladèsh fins a son assassinat durant un novèu còp d'estat militar en 1981. Pendent son periòde de poder, assaièt sensa succès vertadier de restaurar la situacion economica.

En 1982, lo generau Hossain Mohammad Ershad s'impausèt a son torn coma lo cap de Bangladèsh. Ordonèt l'aplicacion de la lèi marciala e se proclamèt president en 1983. Lo demorèt fins a 1990 après l'organizacion d'eleccions probablament trucadas en 1986 per legitimar son poder. Durant sa presidéncia, s'ocupèt de melhorar l'administracion dei zònas ruralas e preparèt un plan d'investiment industriau. Pasmens, a la fin de la Guèrra Freja, l'abséncia de sostèn estrangier l'empachèt de resistir ai manifestacions entraïnats per la Liga Awami e lo BNP.

En 1991, d'eleccions foguèron averadas per lo BNP e Khaleda Zia, frema dau generau Zia, venguèt lo cap dau govèrn de 1991-1996 puei de 2001-2006. Deguèt faciar l'oposicion de la Liga Awami que son cap Sheikh Hasina, filha de Sheikh Mujibur Rahman, foguèt premier ministre en 1996-2001 e ocupa tornarmai aquela carga dempuei 2009. Aqueu periòde foguèt marcat per d'oposicions politicas violentas ambé l'organizacion de grèvas que bloquèron de partidas majoras de l'economia bangladeshis durant leis annadas 1990. D'autra part, quatre factors diferents menaçan l'estabilitat dau poder actuau :

Bangladèsh es una republica democratica parlementària multipartita qu'aplica lo principi de separacion dei poders dempuei 2007. Es dirigit per un president de la Republica que son ròtle es subretot simbòlic e per un Premier Ministre que tèn la màger part dau poder executiu. Lo poder legislatiu es tengut per un parlament monocamerau. Enfin, lo sistèma judiciari es dirigit per una Cort Suprèma.

La Constitucion foguèt adoptada en 1972 e emendada 14 còps. Proclamèt quatre principis fondamentaus per l'organizacion dau país qu'èran lo nacionalisme, lo socialisme, la democracia e la laïcitat. Lo darrier principi impausa un limit important ai movements politics religiós que dos foguèron enebits en 2005.

Lei dos partits politics principaus son lo Partit nacionalista de Bangladèsh (BNP) e la Liga Awami (AL). Lo premier es un partit conservador liberau. Lo segond es un partit sociaudemocrata laïc.

Lo poder executiu es formalament dirigit per un president de la republica elegit per cinc annadas au sufragi indirècte. Pasmens, en fòra dei periòdes de transferiment dau poder e de l'organizacion deis eleccions, aquela foncion a un ròtle magerament ceremoniau. La realitat dau poder executiu es tenguda per un premier ministre chausit per lo president au sen de la majoritat parlementària.

Entre dos periòdes de govèrn basat sus la majoritat de l'assemblada, se pòu formar un govèrn transitòri dirigit per un premier ministre provisòri nomat per lo president. Lei ministres d'aqueu govèrn dèvon èstre neutres dins lei debats politics bangladeshis e pòdon demorar en plaça per una durada de tres mes.

Lo poder legislatiu es tengut per un parlament monocamerau de 350 deputats elegits per un mandat de cinc annadas au sufragi universau dirècte. En 2009, 50 sètis èran reservats ai fremas.

Lo poder judiciari bangladeshi es dirigit per una Cort Suprèma que sei jutges son nomats per lo president de la republica. Es lo poder pus feble de Bangladèsh car son independéncia foguèt solament confirmat en 2007. De mai, demoran quauquei lèis adoptadas per lei militars que son totjorn en fòra dau camp de contraròtle de la Cort.

Bangladèsh es organizat en divisions, districtes, upazilas ò tanas (sota-districtes ò commissariats en occitan), parishads e vilatges. Lei divisions, lei districtes e leis upazilas son d'entitats administrativas que son dirigits per de foncionaris nomats per lo govèrn. En revènge, ai nivèus pus febles de l'administracion, i a d'eleccions per designar lei caps locaus de l'administracion. Dins lei zònas urbanas, lei metropòlis pus importantas an tanben una administracion comunala elegida per leis abitants que pòu se cargar d'afaires importants.

Lo drapèu bangladeshi foguèt adoptat oficialament lo 17 de genier de 1972 mai foguèt utilizat tre lo 3 de març de 1971. Lo roge representa la sang dei Bangladeshis tuats dempuei 1947 dins lei combats còntra Paquistan e lo vèrd representa la vitalitat, la jovença e lei terras agricòlas dau país. L'emblèma foguèt tanben adoptat en 1972 après l'independéncia. Es format d'un nenufar, representant lei rius dau país, enquacrat de garbas de ris simbolizant lo manjar de basa de la populacion. L'imne nacionau es Amar Shonar Bangla compausada per Rabindranath Tagore (qu'es tanben l'autor de l'imne indian). Enfin, Bangladèsh a ges de devisa.

Bangladèsh fa partida de la màger part deis organizacions internacionalas coma l'ONU ò lo Commonwealth dempuei 1974. En particular, participa activament a divèrsei missions dei Nacions Unidas (RDC, Timòr Èst...). A tanben un ròtle important dins d'organizacions regionalas asiaticas coma l'Associacion sud-asiatica per la cooperacion regionala (ASACR).

Au nivèu diplomatic, lei relacions pus importantas de Bangladèsh son aquelei amb Índia, Paquistan e Republica Populara de China. Lo premier país es fòrça importanta car l'armada indiana ajudèt d'un biais decisiu lei movements independentistas bangladeshis durant la Tresena Guèrra Indopaquistanesa e car Índia es quasiment l'unic estat frontalier de Bangladèsh. Inicialament bònas, coneisson una desgradacion progressiva dempuei 1975 e la bastida de la restanca de Farakka que causa una demenicion dei quantitats d'aiga disponibles per la populacion bangladeshis e de degalhs environamentaus importants. Puei,  d'autrei dificultats apareguèron coma de tensions a prepaus dau traçat de la frontiera (escaramochas armadas en 2001) e dau passatge d'un flux important de d'immigrats entre lei dos país (bastida d'una barriera per lo govèrn indian).

Per equilibrar lei relacions amb Índia, Bangladèsh desvolopèt pauc a pauc sei relacions ambé Paquistan e subretot ambé China. Aquelei liames regardan magerament lo desvolopament de cambis economics e militars.

En 2012, lei fòrças armadas bangladeshis èran compausadas de  òmes devesidas entre tres fòrças regularas terrèstra, navala e aeriana e doas fòrças paramilitaras de doana cargadas de protegir e de contraròtlar lei frontieras e lo litorau. Son budget èra de 2,5 miliards de dolars, ço que representava 1,8% dau PIB nacionau. Foguèron creadas a partir dei fòrças bangladeshis que luchèron còntra Paquistan pendent la Tresena Guèrra Indopaquistanesa en 1971. Dempuei aqueu conflicte, l'armada de Bangladèsh menèt ges de guèrra majora. Pasmens, organizèt divèrsei còps d'estat intèrnes entre 1975 e 1982. Es tanben venguda un actor major deis operacions de l'ONU e participèt a un conflicte frontalier amb Índia en 2001.

Bangladèsh es economicament un país pauc avançat en desvolopament rapide dempuei leis annadas 1990 amb un PIB de 122 miliards de dolars en 2012 en valor bruta e de 311 miliards en paritat de poder de crompa (44 reng mondiau). Aquò representava donc solament  $/ab,ço qu'èra un dei nivèus pus febles de la planeta. Pasmens, aqueu PIB conois una creissença importanta (6% en 2008) gràcias a l'installacion d'industria deslocalizada dempuei lei país desvolopats, especialament dins l'industria tèxtila qu'es venguda lo motor de l'economia bangladeshi.

En 2008, lo sector primari representava 17,5% dau PIB bangladeshi e emplegava 45% de la populacion activa. Èra donc lo centre d'activitat de la màger part deis abitants. Lei produccions principalas son destinadas a la consomacion nacionala e tanben a l'exportacion. Gràcias au melhorament dei tecnicas d'aigatge, au desvolopament de l'utilizacion d'engrais e d'insecticidas entraïnant e a la generalizacion de crèdits ruraus, l'agricultura bangladeshi a realizat de progrès importants dempuei l'independéncia. Pasmens, en causa de sa populacion importanta, es totjorn pas capable de contentar sei besonhs nacionaus e dèu importar una partida significativa de son alimentacion de basa. Aqueu problema pòu venir grèu dins lo cas de precipitacion febla car l'agricultura bangladeshi es fòrça dependenta de la preséncia sufisenta d'aiga. De mai, en fòra d'aquelei tensions alimentaras, i a tanben de tensions environamentalas causat per la pollucion d'aiga (egalament causada per la concentracion demografica importanta) ò per l'aumentacion dau nivèu de l'ocean.

Lo ris es la premiera produccion nacionala (4 reng mondiau en 2009). Lo jute (2 reng), lei trufas (6), lo lach de cabra (2), lei mangas (8) e la carn (cabras ò bovins) èran leis autrei produccions de remarca. Lo problema principau de Bangladèsh es la feblessa de sa produccion de blat qu'es lo produch agricòla pus importat.

Lei ressorsas naturalas dau país son raras levat deis idrocarburs. En particular, Bangladèsh tèn de resèrvas importantas de gas naturaus . Son esplecha es encara limitada ai besonhs de l'economia nacionala mai acomencèt d'interessar divèrsei companhiás estrangieras.

En 2008, lo sector segondari bangladeshi representava 28,5% dau PIB nacionau e 30% deis emplechs. Dempuei leis annadas 1990, es un sector que conois una expansion importanta gràcias a l'implantacion d'industrias aprofichant la man d'òbra pauc qualificada a bas còst fòrça nombrosa dins lo país. Aquela industria es magerament destinada a l'exportacion. Es dominada per lo sector tèxtil que foguèt implantada per lei Britanics e que conoguèt divèrsei modernizacions per se diversificar de l'industria unica de jute vèrs la fabricacion de vestiments. En 2009, lo domeni tèxtil representava 80% deis exportacions bangladeshis e agantava lo segond reng mondiau après China. Leis autreis industrias de remarca en 2009 èran la siderurgia, la produccion de medicaments, lo sector dau bastiment, l'informatica e l'industria electronica.

En 2008, lo sector terciari representava 53,9% dau PIB e 25% de la populacion activa. Es un sector en expansion rapida, especialament dins lei domenis de transpòrt, de comunicacion e d'energia.

Bangladèsh a una cultura anciana e rica eissida de l'anciana region indiana de Bengala que sa mitat orientala correspond au territòri bangladeshi actuau. Ansin, coma Índia, Bangladèsh presenta una literatura e una musica fòrça rica e anciana  qu'apareguèron dins lo corrent deis estats dispareguts de la peninsula indiana. Lo tèxte pus ancian conegut data dau sègle VII. Fins au sègle XIX, lei tematicas religiosas bangladeshis e lei traduccions d'autreis òbras d'originas indianas dominèron la literatura de Bengala. Puei, a partir dau sègle XIX, se desvolopèt de tematicas novèlas, especialament dins lo domeni de la poesia ambé Rabindranath Tagore (Prèmi Nobel de Literatura en 1913) e Kazi Nazrul Islam. Aparegut au començament dau sègle XX dins l'Índia Britanica, lo cinèma a una popularitat gròssa amb una produccion anuala de 80 films.




#Article 74: Romania (3026 words)


Romania (România en romanés) es un país de l'Euròpa balcanica, situat en riba de la mar Negra, al nòrd de Bulgaria, al sud d'Ucraïna e a l'èst d'Ongria e Serbia. La Romania culturala, istorica e lingüistica inclutz Moldàvia mas l'estat de Moldàvia es separat de l'estat de Romania.

Sa capitala es Bucarèst.

Lo gentilici es romanés -esa.

Romania signèt son tractat d'adesion a l'Union Europèa qu'es en vigor dempuèi lo  de 2007, al meteis moment que Bulgaria.

Situada au sud-èst d'Euròpa, Romania foguèt una dei premierei regions dau continent onte penetrèt l'agricultura. A partir dau millenari VIII abC, plusors culturas preïstoricas se desvolopèron donc sus lo territòri romanés (Salcuta, Hamangia, Gumelnita, Cucuteni-Tripolie, Delul Melcilor-Glina, Cucuteni II...). Mestregèron la produccion de terralhas, d'otís e de joièus e laissèron de vestigis artistics (esculturas) ò religiós (tombas). Pasmens, au sègle XII av. JC, una crisi climatica entraïnèt una importanta demenicion de la populacion e l'abandon de mai d'un site.

Aqueu vuege demografic favorizèt l'installacion de populacions indoeuropèas a l'origina dei civilizacions de Tei-Monteoru e dei tombas d'arcana. Donèron naissença ai pòbles illirians e tracians qu'ocupavan la region durant l'Antiquitat. En particular, au sègle I av. JC, lei Dacis, un pòble tracian septentrionau, s'installèt dins lei regions orientalas de la Romania actuala. A la fin dau sègle seguent, ataquèron l'Empèri Roman sota lo comandament dau rèi Diuppaneus. La repòsta romana foguèt violenta e l'emperaire Trajan (98-117) conquistèt lo territòri daci entre 101 e 106.

Dacia venguèt una província romana qu'atraiguèt un nombre important de colons gràcias a sei ressorsas minièras. De lenga latina, leis arribants se mesclèron ambé la populacion daci e la romanizèron rapidament. Dins aquò, la region èra malaisada de protegir e l'emperaire Aurelian (270-275) ordonèt son abandon en 271. La màger part deis abitants foguèron tornats installar au sud de Danubi e lo rèsta deguèt faciar una tiera d'invasion de pòbles nomadas (Huns, Avars, Ongrés...) entre lei sègles IV e IX.

Valaquia comencèt d'aparéisser lentament a partir de l'evangelizacion de la region, sota dominacion bulgara, entre lei sègles VII e X. Ambé lo declin bulgar, passèt sota lo contraròtle de divèrsei pòbles nomadas : Pechenegs fins a 1122 e Cumans ai sègles XII e XIII. Après l'incursion mongòlas de 1240-1242 en Euròpa Centrala, leis Ongrés l'ocupèron per i establir una marcha militara. Pasmens, se turtèron a una resisténcia viva. En 1330, foguèt batuts per lo vovoida Basarab Ièr Intemeietorul (vèrs 1310 - 1352) a la batalha de Posada. Lo venceire organizèt una Valaquia independenta. Un metropolita ortodòx s'installèt en 1359 a Arges e la capitala foguèt transferida en 1385 a Tirgoviste.

Pus expausada que Valaquia ais atacas vengudas de l'estèpa, Moldàvia venguèt tributària de l'Òrda d'Aur avans d'èsser somesa a d'influéncias polonesas e ongresas. Pasmens, en 1359, lo vovoida Bogdan de Cuhea (1359-1365) capitèt de venir independent. Puei, durant lo rèine de Petru II Musat (1375-1391), s'organizèt un estat moldau ambé Suceava coma capitala. Un metropolita ortodòx s'i installèt en 1401. Dins aquò, lei Tatars demoravan perilhós. Ansin, Petru II se reconoguèt vassau de Polonha en 1387.

Après aver passat leis Estrechs dins lo corrent dau sègle XIII, lei Turcs Otomans ataquèron lei principats crestians dei Balcans. Valaquia foguèt atacada a partir de 1394 e venguèt tributària en 1396 ambé la revirada de la Crosada de Nicopolis. Pasmens, sei voivodas assaièron de tornar trobar una independéncia complèta. En 1444, Valaquia participèt sensa succès a la campanha de Jan Hunyadi que foguèt batut a Varna. Puei, en 1459, Vlad III Tepes (1456-1462) — qu'inspirèt lo Dracula de la literatura — refusèt de pagar lo tribut mai foguèt vencut après tres annadas de resisténcia acarnada. Après aquela desfacha, Valaquia gardèt una importanta autonòmia intèrna mai sei caps demorèron somés ais Otomans fins au sègle XVIII. En 1659, Bucarèst ne venguèt la capitala.

Moldàvia conoguèt un sòrt similar ben que pus tardiu. D'efèct, un an après lo pagament d'un tribut impausat en 1456 per leis Otomans e lei Tatars, lo voivoda Estève III lo Grand (1457-1504) decidèt de resistir. Gràcias ai sostèns d'Ongria e de Polonha-Lituània, infligiguèt una tiera de desfachas a seis adversaris, especialament a Vaslui en 1475. Pasmens, abandonats per seis aliats, deguèt finalament reconóisser la senhoriá turca en 1489. Aquò empachèt pas en 1538 una ataca de Soliman lo Magnific (1520-1566) qu'annexèt la region litorala de Moldàvia.

Durant lei sègles XVI e XVII, Valaquia e Moldàvia demorèron tributàrias de l'Empèri Otoman mai gardèron un estatut fòrça autonòm : cada principat gardèt seis institucions pròprias (compres diplomaticas e militaras) e lei tropas turcas i establiguèron ges de garnison permanenta. Au contrari d'autrei regions balcanicas, i aguèt donc pas de colonizacion musulmana en Romania. En revènge, lei Turcs susvelhèron l'eleccion dei voivodas. Aquò li permetèt donc de tenir aisament lo país franc dau periòde de revòuta de Miquèu lo Brave (1593-1601).

La revirada dau sètge de Viena en 1683 entraïnèt lei premiers cambiaments dempuei la conquista turca. D'efèct, en 1699, lo Tractat de Karlowitz laissèt la Ongria Turca e Transilvània ais Austrians. Aqueu reculament expausava lei voivodats romanés e leis Otomans decidèron d'i renfòrçar son contraròtle. Ansin, dins lo corrent deis annadas 1710, i impausèron de governadors grècs (dichs hospodar) eissits de l'aristocracia marchanda e administrativa de Constantinòble. Renovelats totei lei doas ò tres annadas, lei hospodar dirigiguèron lei dos principats fins a 1821.

Dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle XVIII, l'equilibri balcanic entre Àustria e l'Empèri Otoman foguèt trebolat per l'arribada dei Rus dins la region. En 1774, lo tsar obtenguèt un drech de « remostrança » sus la gestion turca dei dos principats. Puei, en 1792, lei Turcs deguèron cedir sei territòris en delà de Dniestr, çò qu'entraïnèt la formacion d'una frontiera entre Russia e Moldàvia.

Per limitar l'influéncia russa dins lei principats romanés, la tutèla otomana i venguèt alora pus pesanta. Pasmens, en 1806, la destitucion dau governador Constantin Ypsilanti, jutjat tròp favorable ai Rus, entraïnèt una guèrra novèla. Tornarmai perduda per lei Turcs, entraïnèt l'annexion de Bessaràbia e de Budjak (la zòna litorala annexada en 1538 per Soliman). Una partida de la populacion romanesa venguèt ansin russa e lo demorèt fins a la Premiera Guèrra Mondiala.

Après la Revolucion Francesa, leis idèas novèlas agantèron la societat romanesa e favorizèron l'emergéncia de movements nacionalistas coma l'Eteria grèga que teniá de relèus au sen de la populacion grèga de Romania e coma lo movement de Tudor Vladimirescu. La revòuta aguèt luòc en 1821 e lei dos caps ocupèron Bucarèst. Pasmens, mau capitèron de s'unir e foguèt Vladimirescu per Alexandre Ypsilanti (cap locau de l'Eteria). Puei, ostil ai movements revolucionari, l'Empèri Rus laissèt leis Otomans restablir l'òrdre.

Pasmens, l'entenduda entre Rus e Turcs durèt gaire e una novèla guèrra se debanèt en 1828-1829. Ganhada per lei premiers, establiguèt una mena de « condominium » turcorus sus Valaquia e Moldàvia. Definit dins lei Reglaments Organics de 1830, entraïnèt la formacion d'institucions modèrnas (assemblada generala, conseu dei ministres...) dins cada principat. Lei hospodar foguèron remplaçats per dos princes reinants elegits per la vida ambé l'acòrd de Constantinòple e susvelhats per dos cònsols rus.

En 1848, Valaquia e Moldàvia foguèron tocadas per lei contracòps de la Revolucion Francesa de 1848. En junh, sota l'influéncia de nacionalistas coma Alexandre Ion Cuza ò  Ion Bratianu, una insurreccion comencèt a Bucarèst exigissent de reformas politicas e la formacion d'una Romania unida e independenta. Pasmens, en setembre, de tropas otomanas e russas intrèron dins lei dos principats per i restablir l'òrdre. Lei Reglaments Organics foguèron suspenduts en 1849 e lo sistèma dei hospodar restablit.

La revirada de la revòuta de 1848 entraïnèt l'exili de mai d'un patriota romanés en Euròpa Occidentala, especialament en França. Aquò permetèt d'interessar París e Londres a la causa romanesa e la segonda mitat dau sègle XIX veguèt la mesa en plaça progressiva de l'independéncia. D'efècte, en 1856-1858, dins l'encastre de la Guèrra de Crimèa (1853-1856), lei Francobritanics impausèron la fin dau protectorat rus sus la region, la creacion d'un divan cargat de revisar lei Reglaments Organics e la creacion d'una cort de justícia comuna ai dos principats. En 1859, leis assembladas de Valaquia e de Moldàvia elegiguèron lo meteis prince (Alexandre Ion Cuza) entraïnant de facto l'unificacion dau país (reconeguda per lo sultan en 1861).

Alexandre mau contentèt lei conservadors amb una reforma agrària e lei liberaus ambé l'instauracion d'un regime autoritari. En 1866, foguèt donc obligat d'abdicar. Carles de Hojenzollern-Sigmaringer, prince alemand parent dau rèi de Prússia e de l'emperaire de França, foguèt alora proclamat prince de Valaquia e de Moldàvia en mai. Puei, la meteissa annada, una constitucion novèla creèt un principat unificada de Romania.

En 1878, aprofichant un ennau conflicte entre Rus e Otomans, Romania jonhèt lo camp rus e negocièt son independéncia a la Conferéncia de Berlin. Per aquò, deguèt abandonar lei territòris rus annexats lòng de la frontiera moldava a l'eissida de la Guèrra de Crimèa. En cambi, obtenguèt Dodrudja (e i reconóisser ai musulmans de drechs politics egaus ai Romanés). Ansin, l'independéncia foguèt internacionalament reconeguda en 1880.

Proclamat rèi, Carol I (1866-1914) renoncièt a la conquista de Transilvània (tenguda per Àustria-Ongria) e se preocupèt de desvolopament economic. Fondèt ansin plusors universitats (Bucarèst, Iasi...). Diplomaticament, èra inicialament un aliat d'Alemanha mai se raprochèt pauc a pauc de França e de Russia en causa dei besonhs de finançament de sa politica d'industrializacion. En 1912, demorèt ansin neutre durant la Premiera Guèrra Balcanica còntra l'Empèri Otoman (octòbre de 1912 - mai de 1913) avans de participar a la segonda còntra Bulgaria (junh-aost de 1913). Aquò permetèt a Romania d'annexar la Dobrudja dau Sud. Enfin, demorèt tanben neutre au començament de la Premiera Guèrra Mondiala.

Son nebòt Ferrand I (1914-1927) li succediguèt en octòbre de 1914. Pròche deis Aliats, declarèt la guèrra ais Empèris Centraus en aost de 1916 en cambi de Transilvània. Lei tropas romanesas ocupèron Brajsov mai deguèron rapidament se retirar en fàcia de còntra-ofensivas alemandas, ongresas e bulgaras. En decembre de 1916, lei Romanés perdiguèron Bucarèst e lei rèstas de son armada deguèt s'enfugir en Moldàvia ont una ajuda russa li permetèt de se restablir.

Après la desfacha de 1916, l'armada romanesa tenguèt un ròtle segondari sus lo frònt orientau. Après lo començament de la Revolucion Russa, foguèt enceuclada per seis adversaris e obligada de signar un armistici en decembre de 1917. Deguèt restituir la Dobrudja dau Sud a Bulgaria e laissar leis Empèris Centraus esplechar lei ressorsas de Valaquia per son esfòrç de guèrra. Pasmens, Bucarèst aprofechèt lo caòs en Ucraïna per estendre son territòri vèrs l'èst. En particular, en març de 1918, de Romans prenguèron lo contraròtle de Chisinau onte proclamèron la reünion dei regions romanesas de l'Empèri Rus a Romania.

Puei, en novembre de 1918, lei Romans se revoutèron còntra leis Empèris Centraus e participèron tornarmai a la guèrra. Ocupèron Transilvània e lo mes seguent, una assemblada de captaus ne votèt l'annexion. La Conferéncia de Versalhas definiguèt lei frontieras novèlas dau país qu'annexèt Transilvània, Bucovina e Bessaràbia. En mai d'aquò, Bulgaria deguèt tornarmai cedir la Dobrudja dau Sud. Aquelei modificacions territòrialas foguèron fòrça mau acceptadas per leis Ongrés qu'assaièron de s'i opausar. Pasmens, la mesa en plaça d'un regime comunista a Budapèst permetèt ai Romanés de menar una guèrra d'amplor còntra sei vesins, d'ocupar militarament sa capitala d'aost e de novembre de 1919 e de li impausar de concessions suplementàrias (mitat de Banat e divèrsei territòris frontaliers ambé lei vilas d'Arad, d'Oradea e de Satu Mare).

En 1920, Romania aviá ansin doblat sa superficia de 1914. Pasmens, son territòri assostava d'ara endavant mai d'una minoritat etnica (8% d'Ongrés, 4% d'Alemands, 4% de judieus, 3% d'Ucraïnians). En mai d'aquò, la diversitat religiosa èra tanben fòrça importanta ambé d'ortodòxs (72% de la populacion), de catolics, d'uniates, de protestants (luterians, calvinistas...), de judieus e de musulmans. Per reglar aquelei questions, la constitucion de 1923 assegurava un respèct estricte dei drechs dei minoritats. Pasmens, dins lei fachs, ambé la desagregacion rapide de la democracia romanesa, lei tensions se multipliquèron.

D'efèct, a sa mòrt, Ferrand I assaièt d'empachar son fiu Carol de prendre lo poder. Nommèt donc son segond fiu, Miquèu, coma eiretier. Pasmens, coma lo rèi novèu èra un enfant, aquò necessitèt la creacion d'una regéncia que foguèt reversat en 1930 per Carol e e sei partisans. En 1938, après uech de regime parlamentari ineficaç, Carol II prenguèt dirèctament lo poder, enebiguèt lei partits politics e executèt lei caps dau movement faissista de la Garda de Fèrre.

Au començament de la Segonda Guèrra Mondiala, Carol II assaièt de demorar neutre. Pasmens, en junh de 1940, deguèt cedir Bessaràbia e la Bucovina dau Nòrd a l'URSS après un ultimatum d'Estalin. Après aquela desfacha, lo rèi decidèt donc de se raprochar d'Alemanha e nomèt lo novèu cap de la Garda de Fèrre, Horia Sima, coma cap dau govèrn. Aquò empachèt pas lei pèrdas de la Transilvània dau Nòrd e de la Dobrudja dau Sud respectivament donada per Adolf Hitler a seis aliats ongrés e bulgar. Aqueleis abandons entraïnèron de manifestacions importantas dins lo país e Carol II foguèt obligat d'abdicar per lo manescau Ion Antonescu, novèu cap dau govèrn.

Antonescu obtenguèt rapidament lo sostèn deis Alemands, çò que li permetèt de resistir a una temptativa de còp d'estat organizada per la Garda de Fèrre. En junh de 1941, acceptèt de participar a l'invasion de l'Union Sovietica en cambi de la cession de divèrsei territòris en Moldàvia e en Ucraïna. Lei tropas romanesas i participèron a divèrseis atrocitats, especialament dins la region d'Odessa. Pasmens, foguèron decimadas a la batalha d'Estalingrad en 1942-1943. Aquela desfacha entraïnèt una reduccion importanta de la participacion romanesa a la guèrra.

En abriu de 1944, lei fòrças sovieticas arribèron lòng dei frontieras romanesas. Lo 23, un còp d'estat reversèt lo manescau Antonescu e fisèt lo poder a Miquèu I. Romania jonhèt alora lo camp de la Granda Aliança e acabèt la guèrra còntra l'Axe. Pasmens, deguèt renonciar definitivament ai territòris annexats per lei Sovietics e per lei Bulgars en 1940. De mai, de tropas sovieticas foguèron estacionadas sus son territòri.

A partir de març de 1945, lei tropas sovieticas de Romania metèron en plaça un govèrn dirigit per Petru Groza que menèt una reforma agrària, desmobilizèt l'armada romanesa e organizèt d'eleccions liuras en novembre de 1946. Probablament trucats, lei resultats donèron la victòria ai comunistas e a seis aliats. Puei, en decembre de 1947, lo rèi Miquèu foguèt obligat d'abdicar entraïnant la proclamacion d'una republica populara. Lo modèl sovietic foguèt alora largament impausat a la societat romanesa e Gheorghe Gheorghiu-Dej venguèt la figura principala dau regime.

Pasmens, dins lo corrent deis annadas 1950, Romania obtenguèt una certana autonòmia au sen dau blòt sovietic ambé lo retirament dei tropas sovieticas, l'organizacion d'una politica industriala pròpria e un raprochament ambé lei país occidentaus. Après la mòrt de Gheorghiu-Dej en 1965, lo regime foguèt dominat per Nicolae Ceausescu que contunièt la politica de son predecessor (reconoissença de la RFA, refús de participar a l'invasion de Checoslovaquia...). Pasmens, au sen de son país, Ceausescu renforcèt lo ròtle de la polícia politica (Securitate) e dau Partit. Pauc a pauc, donèt tanben una orientacion nacionalista au regime.

Leis annadas 1970 foguèron marcadas per l'aparicion de dificultats economicas que se transformèron pauc a pauc en crisi grèva. Entraïnèron de restriccions mai e mai importantas e l'adopcion de la politica de « sistematizacion ». Destinada a racionalizar la produccion, entraïnèt la destruccion de mai d'un vilatge e lo desplaçament deis abitants dins de lotjaments collectius. Vengut fòrça impopular, Ceausescu foguèt reversat e executat après una brèva revolucion que se debant dau 22 au 25 de decembre de 1989.

Dempuei 1989, Romania a adoptat d'institucions democraticas e jonhat lo blòt occidentau. Pasmens, lo país contunia de faciar de problèmas economics importants. D'efèct, leis eleccions de mai de 1990 foguèron ganhadas per lo Frònt de Salut Nacionau (FSN) dirigits per de captaus de la nomenklatura dau periòde comunista. Sa figura principala, Ion Iliescu, foguèt elegit a la presidéncia. Dins un contèxte economic malaisat en causa de l'afondrament generau dau blòt sovietic, Iliescu gardèt lo poder gràcias au sostèn dei fòrças eissidas dau regime comunista (nomenklatura, companhiás estatalas, sindicat dei minaires...). Tornat elegir president en 1992 (66% dei sufragis exprimits), limitèt la liberalizacion de l'economia mai poguèt pas empachar lo desvolopament de la corrupcion. Pasmens, l'economia comencèt de se redreiçar a partir de 1994.

L'oposicion ganhèt leis eleccions de 1996 e Emil Constantinescu remplacèt Ion Iliescu. Engatjèt una politica de reformas liberalas e raprochèt lo país de l'Union Europèa e de l'OTAN. Pasmens, sei mesuras entraïnèron una novèla crisi economica que durèt de 1997 a 1999. En 2000, Ion Iliescu foguèt tornarmai elegit e son Premier Ministre, Adrian Nastase, capitèt de redreiçar la situacion economica. Romania venguèt ansin membre de l'OTAN e de l'UE en 2007. Pasmens, leis escandals financiers minèron la populacion dau govèrn que perdiguèt leis eleccions de 2004 au profiech de Traian Basescu. Lo país foguèt durament tocat per la crisi economica de 2008 e Basescu apliquèt de mesuras d'austeritat drasticas (aumentacion deis impòsts indirèctes, licenciament de  foncionaris...). En 2014, lo liberau Klaus Iohannis foguèt elegit a la presidéncia.

Romania es una republica parlamentària. Lo president, elegit per la populacion per un periòde de cinc ans, es lo cap d'Estat. Actualament es Traian Băsescu. Lo primièr ministre, actualament Emil Boc, es lo cap de govèrn.

La Constitucion actuala de Romania foguèt redigida en 1991, après la casuda de Nicolae Ceaucescu, e modificada en 2003. S'establís l'eleccion populara d'un President e un Parlament mejançant votacion dels ciutadans màgers de 18 ans, e l'existéncia d'una Cort Constitucionala e una autra cort mendre.

Capitala: Bucarèst. Autras ciutats: Cluj-Napoca, Timişoara, Iaşi, Constanţa, Craiova, Galaţi, Braşov, Oradea, Sibiu.

Romania es devesida en 41 comtats apelats judeţe:

La lenga oficiala de Romania es lo romanés. Es la lenga mairala d'aperaquí 90,6% de la populacion. I a tanben de minoritats significativas installadas dempuèi de sègles.

Veire : lengas de Romania

Segon lo recensament de 2011, i auriá 19 042 936 estatjants. (2002: 21 680 974). Aquela baissa es la consequéncia d'una emigracion importanta (mai de 250 000 per an sul periòde 2002-2011), atal coma d'una feconditat flaca (1,36). En 2011, lo taus de natalitat èra de 10,3 e la mortalitat de 13,2.

veire : Demografia de Romania




#Article 75: Índia (12793 words)


La Republica d'Índia (Indi भारत गणराज्य Bhārata Gaṇarājya), mai coneguda jol nom dÍndia es un estat sobeiran situat al sud d'Asia. Es lo 7en país per l'extension geografica totala, lo segond per la populacion, e la democracia pus poblada. Es bordat per l'Ocean Indian al sud, la Mar d'Arabia a l'oèst, e la Baia de Bengala a l'èst, amb un litoral que s'espandís sus mai de 7000 km. Al nòrd confronta Paquistan, China e Nepal; Botan al nòrd-èst; e Bangladèsh e Myanmar a l'oèst. A la broa de l'Ocean Indian, Índia es vesina de Sri Lanka, Maldivas e Indonesia. La capitala es Nòva Delhi.

Lo gentilici es indian, -a.

Lo nom Índia  deriva dIndus, qu'a per origina lo vièlh persan  Hindu. Aquel darrièr tèrme ven del sanscrit  Sindhu, qu'èra l'apellacion locala istorica del fluvi Indus. Los grècs ancians nomenavan los indians  Indoi (Ινδοί), que se pòt traduire per lo monde d'Indus. Lo tèrme geografic Bharat (AFI: [ˈbʱaːrət̪]) qu'es reconegut coma un nom oficial del país per la Constitucion d'Índia, es utilizat dins divèrsas lengas d'Índia amb de variantas subtilas. L'eponim de Bharat es Bharata, una figura mitologica que las escituras indos describon coma un emperaire legendari de l'Índia anciana. Hindustan (AFI: [ɦɪnd̪ʊˈst̪aːn]) èra a l'origina un mot persan que significava Tèrra d'Indus; anterior a 1947, fasiá referéncia a una region que compreniá lo nòrd d'Índia e Paquistan. Es de còps que i a utilizat per designar l'Índia entièra.

Índia ocupa la porcion pus granda dau soscontinent indian que troba subre la placa tectonica indiana, una placa menora de la placa indoaustraliana. Lei procès geologics de la formacion d'Índia an setanta-cinc milions d'ans, quand lo soscontinent indian, alavetz part dau supercontinent de Gondwana, comencèt de se desplaçar en un procès que triguèt cinquanta milions d'ans per l'ocean fins a produire una collision ambé la placa eurasiatica e una subduccion per dejos d'aquela, formant aital Imalaia, lei montanhas pus autas de la planeta, que fan frontiera de la Republica d'Índia au nòrd e au nòrd-èst. Au sud d'Imalaia, lo movement tectonic creèt una vasta depression, que s'empliguèt de sediments fluviaus e forma uèi la Plana Indogangetica. A l'oèst d'aqueu plan, e copat per la cadena Aravalli, s'espandís lo Desèrt de Thar.

L'Índia peninsulara representa ara la placa indiana originala, part geologica d'Índia  pus vièlha e pus establa, e s'espandís au nòrd duscas a la sèrra Satpura  e Vindhya en Índia centrala. Aquelei cadenas parallèlas s'estendon dempuèi la còsta de la Mar d'Arabia en Gujarat a l'oèst fins au replanat de Chota Nagpur en Jharkhand a l'èst.

Au sud, la rèsta day territòri peninsular, lo Replanat de Deccan, es bordat a senèstra e a drecha per lei sèrras costièras, Ghats occidentals e Ghats orientals respectivament; lo replanat conten lei pus vièlhas formacions rocassosas d'Índia, d'unei de mai d'un miliard d'annadas. Índia s'estend au nòrd de l'eqüator terrèstre entre los 6° 44' e 35° 30'  de latitud nòrd.

En causa de sa superficia importanta e de son relèu variat, Índia presenta una diversitat climatica de remarca que va de l'existéncia de climas tropicaus au sud e de climas temperaus fòrça influenciat per l'altitud dins lo nòrd. Au mens tres paramètres principaus an un ròtle major sus aquelei climas. Lo premier es la preséncia dei montanhas d'Imalaia qu'empachan la circulacion dei vents fregs e secs venguts dau nòrd vèrs la peninsula. Aquò entraïna lo mantenement d'una temperatura temperada au sud dei montanhas en comparason. Lo segond es l'existéncia d'una sason de mosson dins lei regions litoralas. Enfin, lo tresen es lo desèrt de Thar que, dins lo corrent de la mosson, atira de precipitacions dins sa region.

Se definís quatre regions climaticas principalas en Índia. Au sud, s'estend un clima tropicau marcat per una sason de mosson. Lei precipitacions son pus importantas lòng dau litorau sud-oèst e dins lei bocas de Ganges. Forma un clima tropicau de savana dins lei regions interiors onte lei precipitacions son mens importantas. Au nòrd, magerament lòng de la Vau de Ganges, lo clima es de tipe temperat amb un ivèrn sec e un estiu caud. A l'oèst, lo clima vèn desertic ò semi-arid ambé la preséncia d'estèpas ò de desèrt rocassós e sec. Enfin, dins lei zònas montanhosas, lo clima presenta una diversitat gròssa (continentau, semi-arid, desertic) segon lo nivèu de precipitacions e de temperaturas frejas. Evoluciona vèrs un clima de tipe alpin ambé l'aumentacion de l'altitud.

Índia es caracterizada per una populacion fòrça importanta que forma un fogau de pòblament principau de la planeta. En 2011, lo nombre d'abitants dau país èra estimat a 1,21 miliards (còntra 361 milions en 1951), ço que representava 17,5% de la populacion umana. Segon lei ritmes de creissença demografica actuaus, se considera qu'Índia serà lo país pus poblat dau monde vèrs 2025. Divèrsei politicas dau govèrn centrau encoratja la baissa dau taus de fertilitat dempuei de decennis ambé de campanhas de promoccion de la contraconcepcion. A permes de demenir aqueu taus de 5,3 a 2,7 de 1950 a 2010. Aquò entraïnèt l'aplant de l'aumentacion demografica fòrça dei premiereis annadas après la colonizacion mai permet lo mantenement d'una creissença significativa (1,5% en 2009).

Aquela populacion se situa magerament lòng de Ganges e lòng dei zònas litoralas. Es fòrça jova en causa dau nombre encara significatiu de naissenças e d'una esperança de vida egala a 68,9 ans en 2009. Ansin, en 2009, 31% de la populacion aviá un temps inferior a 15 ans e 64% compres entre 15 e 64 ans. Lei personas de 65 ans e mai representavan solament 5% deis abitants. L'urbanizacion es limitada amb un taus d'urbanizacion de 31,3%. Pasmens, es a aumentar rapidament car la creissença de la populacion indiana vivent en vila aumenta de 2,5%/an. Lei centres urbans principaus an donc un desvolopament rapide e tres vilas indianas son lo centre d'aglomeracions majoras au nivèu mondiau : Bombai (18,2 milions d'abitants, 7 reng mondiau), Delhi (17,5 milions, 10) e Calcuta (14,3 milions, 17).

Índia presenta una gròssa diversitat linguïstica ambé l'existéncia d'unei centenaus de lengas diferentas sus son territòri. En 2001, 30 èran parladas per mai d'un milion de personas e 122 per mai de . Fasián partida de dos grops principaus qu'èran lei lengas indoarianas (74% de la populacion) dins lo nòrd e lei lengas dravidas (24%) dins lo sud. Lo rèsta èra compausat per de lengas tibetobirmanas, lòng de la frontiera ambé China, Nepal e Botan, per de lengas austroasiaticas (devesidas entre de lengas mòn-khmers e de lengas munda) e d'isolats. Enfin, la colonizacion foguèt lo vector d'implantacion de lengas europèas coma l'anglés, lo portugués ò lo francés.

L'indi e l'anglés an l'estatut de lenga oficiala d'Índia. La premiera es fòrça utilizada dins lo nòrd de la peninsula per una populacion estimada entre 258 e 422 milions de personas. Segon la constitucion de 1950, lo ròtle de l'anglés coma lenga oficiala èra provisòri e deviá disparéisser en 1965. Pasmens, en causa de l'oposicion d'estats de lenga dravida que consideravan l'utilizacion unica de l'indi coma un imperialisme dau nòrd, lo desclassament de l'anglés foguèt remandat mai d'un còp. A l'ora d'ara, aquela lenga es totjorn una lenga veïcula importanta qu'es fòrça utilizada dins l'administracion indiana.

En fòra d'aquelei lengas, cada estat e territòri de l'Union Indiana a lo drech d'adoptar lei lengas oficialas sieunas. En 2013, 22 lengas avián ansin un estatut oficiau au sen d'un estat ò d'un territòri indian. Lei pus importantas èran lo bengali (84 milions de locutors), lo telogo (73 milions), lo marata (71 milions) e lo tamil (63 milions). Dins aquò, maugrat aquela autonòmia linguïstica, existís encara de lengas, de còps fòrça importantas ambé mai de 5 milions de locutors, qu'an ges d'estatut.

Índia es lo territòri d'aparicion de quatre religions majors que son l'indoïsme, lo bodisme, lo jaïnisme e lo sikhisme. La peninsula conoguèt tanben una crestianizacion precòça qu'acomencèt segon la tradicion en 52. Dins lo corrent de l'istòria indiana, lei questions aguèron sovent un ròtle primordiau dins lei relacions entre lei comunautats ò dins la legitimacion dau poder en plaça. De mai, la proporcion d'Indians cresents d'una religion representa la màger part de la populacion. 

En 2001, la principala èra l'indoïsme que gropava 80,5% deis abitants. Franc de certanei regions perifericas, es presenta sus lo territòri. La segonda religion pus importanta èra l'islam que representava 13,4% de la populacion magerament situada dins la region de Cachemire, dins la zòna de Bengala, dins la Vau de Ganges e dins lo sud-oèst de la peninsula. Levat de Cachemire e de zònas frontalieras de Bangladèsh, aquela populacion forma generalament de minoritats. Lo cristianisme representava la tresena religion indiana ambé 2,3% de la populacion. Èran magerament situats dins lo sud-oèst de la peninsula e dins lei regions dau Nòrd-Èst Indian onte gropavan de còps la majoritat deis abitants. 70% dei crestians indians èran de fidèus de la Glèisa Catolica. Lo rèsta se devesiá entre divèrsei glèisas protestantas e la Glèisa de Sant Tòmas que foguèt la premiera glèisa crestiana indian fondat au sègle I. Puei, la quatrena religion èra lo sikhisme que comptava 19 milions de cresents siá 1,9% de la populacion. Vivián subretot dins la region de Pendjab onte representavan la màger part de la populacion. Lo bodisme èra la cinquena religion indiana ambé 0,8% de la populacion vivent principalament lòng dei frontieras ambé d'estats bodistas (Nepal, China...). Enfin, lo jaïnisme èra la seisena religion dau país e la darriera que representava una minoritat de remarca (0,4% de la populacion siá 4,2 milions de personas). Sei fidèus son magerament implantats dins l'oèst.

En fòra d'aquelei sièis religions, Índia teniá tanben de comunautats jusieva, zoroastriana, animistas ò de bahaistas. Gropavan solament quauquei milièrs de personas. Aquò es fòrça feble a respèct de la populacion indiana mai pòu representar un grop important dins lo cas de certanei religions amb un nombre limitat de cresents.

Lei vestigis umans pus ancians descubèrts dins la Peninsula Indiana datan de  avC. La premiera installacion neolitica coneguda data de  avC dins lo centre dau Paquistan actuau a Mehrgarh. D'autrei vilatges d'aqueu periòde se formèron tanben per la seguida dins l'oèst d'aqueu país. A partir de 2500 avC, formèron la civilizacion de la Vau d'Indus qu'existiguèt fins a 1900 avC dins lo nòrd-oèst de la peninsula. Dins lo corrent de son desvolopament, diversifiquèt sei produccions agricòlas, realizèt de progrès artesanaus nombrós, inventèt la sieuna escritura e participèt a divèrsei rets comerciaus ambé d'autrei civilizacions. Sei centres urbans principaus èran Mohenjo-daro, Harappa, Dholavira e Kalibangan. 

Lei causas dau declin e de la disparicion de la civilizacion de la Vau d'Indus son mau conegudas. L'ipotèsi pus anciana èra una destruccion causada per de migracions de pòbles arians. Pasmens, a l'ora d'ara, aquela ipotèsi es venguda mens populara dins la comunautat scientifica. En plaça, apareguèt d'ipotèsis basadas sus una disparicion entraïnada per de cambiaments climatics causant una crisi agricòla. Una autra possibilitat estudiada es un cambiament major de l'idrografia de la vau de l'Indus entraïnant un assecament de certanei regions. Una combinason d'uneis ipotèsis es tanben possibla.

Lei migracions arianas dins lo nòrd-oèst de la Peninsula Indiana acomencèron vèrs 1500 avC. Èran de cavaliers e de norriguiers seminomadas d'origina indoeuropèa que venián d'Asia Centrala. L'utilizacion dau chivau representava un avantatge militar important còntra lei populacions localas mai la lentor de la penetracion ariana dins la peninsula — mai de cinc sègles — suggerís que lo procediment d'installacion foguèt pas unicament guerrier. De mai, i demorèt finalament limitat a la mitat nòrd ont apareguèt una cultura novèla dicha cultura vedica.

La societat ariana èra devesida entre divèrsei tribús regularament en guèrra entre elei e compausadas de quatre castas — lei bramans (prèires), lei kshatriya (guerriers), lei vaishya (marchands, païsans) e lei shudra (benlèu d'autoctòns somes) — qu'anavan pauc a pauc aparéisser dins lo corrent dei migracions vèrs Índia. Dins aquel encastre, l'organizacion politica se fondèt sus la formacion de confederacions ò de reiaumes gropant una partida dei tribús arianas, magerament dins la vau de Ganges que foguèt quasi totalament ocupada per leis Arians vèrs 1000 avC. En particular, se destrian la tribú Baratha que son nom es a l'origina dau mòt Índia (Bharat en indi) e lo reiaume de Magadha que venguèt lo principat pus poderós de la region au sègle VI avC.

Un trach major de la progression ariana dins lo monde indian antic foguèt l'emergéncia progressiva d'una cultura religiosa novèla basada sus la division en castas e lei cresenças arianas ò autoctònas. Tres etapas marquèron aquela evolucion qu'anava formar unei religions majoras dau monde contemporanèu. D'efèct, la religion ariana èra inicialament basada sus lei Veda que l'escritura acomencèt vèrs lo sègle XV avC. Dins lo corrent de la progression ariana, lei bramans desvolopèron de rites pus complèxs que foguèron gropats dins lei Brahmana escrichs entre lei sègles X e VII avC. Puei, dau sègle VI au sègle IV avC, l'influéncia dei religions localas e la complexificacion dau vedisme entraïnèron la formacion d'una religion novèla, que sei rites foguèron descrichs dins lei Upanishad. Aquelei tèxtes compausèron la basa teorica de l'indoïsme qu'anava aparéisser dins lei sègles seguents e marcar la tresena etapa de l'evolucion de la religion ariana. D'aqueu temps, lo sistèma eissit dei Upanishad favorizèt tanben l'aparicion de religions novèlas (Bodisme, Jaïnisme) a partir de movements de contestacion intèrne au sen de l'indoïsme.

A partir de la fin dau sègle VII, de migracions de pòbles nomadas asiatics vèrs l'Orient Mejan — especialament lei Medes qu'aguèron un ròtle decisiu dins la destruccion de l'Empèri Assirian — entraïnèron la formacion la formacion de l'Empèri Mede puei Aquemenida sus lo plan iranian. Aquò permetèt de cambis culturaus importants entre aquelei regions e la peninsula indiana que foguèron per la seguida renfòrçats après la conquista de l'Empèri Pèrsa per lei Macedònians d'Alexandre lo Grand de 334 a 323 avC. D'efèct, maugrat sa victòria sus lo riu Hidaspes, l'armada d'Alexandre refusèt de contuniar sa campanha còntra Índia.

Après sa mòrt, una guèrra novèla se debanèt de 308 a 303 avC entre Seleuc Nicator, generau macedonian fondator de l'Empèri Seleucida a partir de Mesopotamia e de Pèrsia, e l'Empèri Maurya fondat vèrs 322 avC per Chandragupta Maurya (322-298 avC). S'acabèt per una patz negociada a l'avantatge de Chandragupta qu'obtenguèt divèrsei territòris fins a l'Afganistan actuau en cambi de 500 elefants. A la fin de son rèine, lei Maurya èran lei senhors de la Vau de Ganges e de la màger part dau Paquistan actuau. Son successor, Bindusara (298-274 avC) menèt divèrsei campanhas dins la region de Deccan. Pasmens, son òbra pus importanta foguèt l'organizacion d'una administracion e d'un govèrn solids que permetèron de consolidar l'empèri fondat per son paire.

Après quatre annadas de guèrra civila entre leis eiretiers de Bindusara, Ashoka (269-232 avC) li succediguèt. La premiera partida de son rèine foguèt marcada per la conquista saunosa dau principat de Kalinga acabada vèrs 260 avC. D'efèct, après leis atrocitats d'aquela guèrra, Ashoka decidiguèt d'adoptar una politica pus pacifica basada sus lei principis dau bodisme e de la tolerància deis autrei religions. Completada per una armada permanenta poderosa e un ret important d'espions, permetèt la formacion d'una administracion establa e lo renfòrçament de la poissança de l'Empèri Maurya. Ansin, a la mòrt d'Ashoka, sa capitala Pataliputra èra probablament la vila pus poblada dau monde. Pasmens, sei successors poguèron pas contuniar de mantenir son poder sus la totalitat de l'empèri que se devesiguèt entre divèrsei divèrsei principats rivaus après la mòrt dau darrier sobeiran de la dinastia en 184 avC.

Au sègle III avC, lei reiaumes dau sud d'Índia èran somés a l'Empèri Maurya. Pasmens, gardèt una autonòmia qui li permetèt de desvolopar la sieuna cultura. Après l'afondrament maurya, aqueleis estats restaurèron son independéncia. Au sègle I avC, se desvolopèt lei premiers estats dravidians qu'ocupèron lo centre de la peninsula fins au sègle III. 

Dins lo nòrd, a partir dau sègle II avC, la peninsula conoguèt una tièra de migracions entraïnadas per l'agitacion dins lo centre dau continent asiatic. D'efèct, entre 190 e 180, lo reiaume ellenic de Bactriana conquistèt unei regions meridionalas ont una partida de son aristocràcia se convertiguèt au bodisme. Pasmens, vèrs la mitat dau sègle, Bactriana foguèt menaçada per de movements de pòbles nomadas. Premier, d'escitas — menaçats per lei yuezhi — intrèron en Bactriana puei ocupèron una partida dau nòrd-oèst de la peninsula ont son coneguts jos lo nom d'indoescitas. Puei, lei yuezhis prenguèron lo contraròtle de Bactriana a la fin dau sègle II avC e dau nòrd de la peninsula dins lo corrent dau sègle I avC. Lo clan dei koshans capitèt d'impausar sa dominacion ais autrei tribús yuezhis vèrs la mitat dau sègle I avC e de fondar son empèri en Bactrina e dins lei vaus d'Indus e de Ganges.

Durant sei migracions vèrs Índia, lei koshans adoptèron pauc a pauc lei culturas ellenicas e indianas. Ansin, venguèron rapidament de protectors de la religion bodista e l'Empèri koshan foguèt una poissança majora dau continent asiatic fins au sègle III. Son apogèu se debanèt durant lo rèine de Kanishka (vèrs 127-147). Après son rèine, lo territòri koshan demeniguèt pauc a pauc. Après 225, se devesiguèt entre dos estats que perdiguèron Bactriana vèrs 240 e la vau de Ganges vèrs 270. Leis invasions dei Huns Blancs entraïnèron la destruccion dei darriers estats koshans ai sègles IV e V.

L'Empèri Gupta se formèt a partir de 320 a partir de la vila de Pataliputra sota la direccion de Chandragupta I (vèrs 319-335) que fondèt la dinastia Gupta. Son fiu Samudragupta (vèrs 335-375) conquistèt la màger part de la vau de Ganges e lo nòrd-oèst de la peninsula indiana. Enfin, Chandragupta II (380-415) agantèt lei ribas de la Mar d'Oman marcant l'apogèu territòriau de la dinastia.

Son successor Kumaragupta I (415-455) conoguèt un començament de rèine sensa guèrra importanta e poguèt renfòrçar l'estabilitat intèrna de l'empèri. Pasmens, durant sei darriereis annadas, deguèt faciar de menaças exterioras que la pus importanta èra leis invasions dei Huns Blancs — installats en Bactriana durant la premiera mitat dau sègle V — a partir de 450. Son fiu Skandagupta (455-467) contunièt de resistir au prètz d'un afebliment de la dinastia. Après sa mòrt, l'Empèri Gupta comencèt de declinar. Vèrs 500, lei Huns ocupèron lo nòrd dau bacin de Ganges. Puei, dins lo corrent dau sègle VI, s'avancèron pauc a pauc lòng de sa vau entraïnant la fragmentacion e la disparicion de l'Empèri Gupta a la fin dau sègle. Pasmens, lo succès dei Huns Blancs foguèt provisòri : en Asia, foguèron anientats per lei Tujues e lei Pèrsas e, en Índia, foguèron rapidament assimilats per lei populacions localas.

Au nivèu culturau, lo periòde Gupta definís l'Índia Classica. Es caracterizat per l'adopcion quasi definitiva dei rites principaus de la religion indoïsta — religion oficiala dei sobeirans — que veguèt son nombre de fidèus au detriment dau bodisme. Pasmens, aquela religion conoguèt tanben un vam importanta gràcias a la tolerància e a la proteccion de la dinastia. Enfin, se desvolopèt tanben una literatura profana remarcabla ambé d'autors coma Kalidasa.

Après la disparicion de l'Empèri Gupta, se formèt l'Empèri de Harsha (590-647) au començament dau sègle VII. Capitèt d'ocupar lo nòrd-oèst de la peninsula. Pasmens, son estat dispareguèt rapidament après sa mòrt.

Après la disparicion de l'Empèri de Harsha, la fragmentacion politica de la peninsula demorèt fins a la formacion dau Sultanat de Delhi. Leis eveniments majors d'aqueu periòde i foguèron l'arribada de l'islam au començament dau sègle VIII e l'evolucion distinta deis estats dau nòrd e dau sud.

Au nòrd, la vila de Kanyakubja venguèt l'objècte de luchas entre divèrsei principats desirós d'establir sa preeminéncia sus la region. Au sègle VIII, foguèt conquistada per l'Empèri Pratihara. Aquel estat conoguèt son apogèu vèrs 910 mai son declin foguèt rapide car dispareguèt en 1036. Puei, la vila passèt sota la contraròtle de la dinastia Pala que demorèt poderosa dins la vau de Ganges fins au sègle XII. D'aqueu temps, d'autrei principats avián una poissança remarcabla dins la region coma l'estat Chandula a l'entorn de sa capitala Khajuraho. Enfin, a l'oèst de Deccan, se formèt l'estat dei Rashtrakutas que favorizèt lo comèrci dins la region fins a sa disparicion dins leis annadas 970.

Au sud, lei sègles XI-IX foguèron marcadas per la lucha entre lei Chalukyas, lei Pallavas e lei Cholas. Lei premiers se formèron au sègle V e venguèron la poissança principala de la region durant la segonda mitat dau sègle VI. Se turtèron ai Pallavas e ai Rashtrakuta que leis eliminèron en 753. Lei Pallavas venguèron alora la poissança dominanta dau sud d'Índia fins a sa desfacha de 888 còntra lei Cholas. En 949, foguèron somes per lei Rashtrakutas. Dins leis annadas 1070, aprofichèron lo declin de l'estat de Deccan per restaurar son independéncia dins lo sud-èst de la peninsula fins a sa disparicion en 1279. Aquelei reiaumes meridionaus desvolopèron lo comèrci ambé l'Asia dau Sud-Èst e Ceilan e protegiguèron la difusion de l'indoïsme sus sei territòris.

Dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle X, la vila afgana de Gazni venguèt lo sèti d'una dinastia turca fondada per Alptegin qu'èra un cap militar au servici de l'Empèri Samanida. Aprofichant lo declin de la dinastia samanida — que dispareguèt en 1005 — sei successors venguèron lei senhors d'un estat independent poderós en Asia Centrala. Vèrs lo començament dau sègle XI, Mahmud (997-1030) acomencèt d'organizar d'expedicions de pilhatge regularas còntra lei principats dau nòrd d'Índia. Aqueleis atacas se transformèron en operacions d'annexion e lo nòrd-oèst de la peninsula foguèt conquistat. La vila de Lahore i venguèt un centre politic e culturau major. Quand lei Gaznevides acomencèron de faciar la pression militara d'autrei pòbles asiatics en Asia Centrala (desfacha de Dandanakan en 1039, pèrda de Gazni en 1149), la capitala de l'Empèri i foguèt transferida fins a la disparicion de l'empèri en 1186 après sa conquista per lei Gurides.

Lei Gurides installèron un generau turc dich Qutb ud Din Aibak coma governador de Lahore. A partir de 1199, acomencèt de conquistar la region orientala dau Bacin de Ganges e se proclamèt independent tre 1206 fondant lo sultanat de Delhi. Aprofichant sa cavalariá e aguent la possibilitat de recrutar de soudats novèus gràcias ai butins dei pilhatges dei tesaurs dei senhors indians, leis armadas musulmanas prenguèron l'avantatge e conquistèron lo nòrd de la peninsula. Leis estats dau centre e dau sud capitèron en revènge de resistir gràcias a una organizacion militara melhora. Un autre trach caracteristic d'aqueu periòde foguèt la quasi abséncia d'invasions mongòlas dins la peninsula. D'efèct, Genghis Khan e son armada agantèt Indus en 1221 mai lo clima indian li semblèt tròp e preferiguèt orientar sei fòrças vèrs d'autrei regions d'Asia. Ansin, aquò permetèt au sultanat de se renfòrçar.

Maugrat la patz — fòrça relativa car Lahore foguèt pilhada mai d'un còp — sus la frontiera ambé lei Mongòls, l'abséncia de reglas de succession au sen de la monarquia turca entraïnèt de crisis militaras importantas entre leis eiretiers potenciaus a la fin de cada rèine. A partir de 1249, Balban, ministre puei sultan a partir de 1266, adoptèt unei tradicions indianas per legitimar son poder e li donar una origina divina (prosternacion obligatòria davant lo sultan... etc.), eliminèt unei senhors menaçant l'autoritat centrala e capitèt d'arrestar leis incursions mongòlas dins lo nòrd-èst. Sa mòrt entraïnèt un novèu periòde d'anarquia politica fins a la presa dau poder per Jalal ud-Din que fondèt la dinastia Khaldji qu'anava dirigir lo sultanat fins a 1320. Foguèt rapidament assassinat per Ala ud-Din (1296-1316) que conquistèt lei regions de Gujarat e de Deccan, vassalizèt lei reiaumes dau sud e resistiguèt ais atacas dau Khanat de Djagataï. Après sa mòrt, quatre annadas de guèrra civila s'acabèron per la fondacion de la dinastia tughluquida per Ghiyath al-Din (1320-1325).

Lo segond sultan de la dinastia tughluquida Muhammad bin Tughluq (1325-1351) assaièt de sometre lei regions de centre d'Índia. Per aquò, desplacèt la capitala, compres seis abitants, de Delhi a Devagiri dins lo Deccan. Aquela decision mau capitèt en causa de la manca d'aiga e entraïnèt la roïna dei finanças publicas. Divèrseis aumentacions d'impòsts causèron de revòutas e de secessions dins lei regions perifericas coma lo reiaume Bamhani. Son successor Firuz Shah Tughluq (1351-1387) capitèt de redreiçar la situacion e d'empachar la disparicion dau sultanat gràcias a sei competéncias d'administrator. Pasmens, foguèt obligat d'abdicar en 1387 entraïnant una crisi politica (sièis sultans de 1387 a 1398) qu'afebliguèt la dinastia. Ansin, en 1398, Tamburlan poguèt atacar e pilhar Delhi causant la començament d'un periòde de declin dau sultanat car unei vassaus musulmans se declarèron alora independents.

Après d'annadas de caòs politic, la dinastia dei Sayyid prenguèt lo poder de 1414 a 1451 dins un sultanat reduch ai regions a l'entorn de sa capitala e que demorèt vassau l'Empèri Timurida. En 1451, lo cap afgan Bahlul Lodi (1451-1489) conquistèt Delhi e lo darrier sobeiran Sayyid abdiquèt en sa favor. Aquò foguèt lo començament de la dinastia dei Lodi qu'anava dirigir lo sultanat fins a sa disparicion en 1526. Fins a sa mòrt en 1489, Bahlul capitèt de conquistar lo sultanat de Jaunpur (1479) e d'establir una politica de tolerància religiosa que li donèt lo sostèn de mai d'un cap indoïsta. Son fiu e successor Sikandar Lodi (1489-1517) contunièt l'expansion dau sultanant mai mau capitèt de sometre lei Rajputs. Melhorèt tanben l'administracion de sei possessions e l'obeïssença de sa noblesa. Ansin, dins lo corrent de son rèine, lo sultanat venguèt tornarmai un estat prospèr. Pasmens, son fiu Ibrahim Lodi (1517-1526) venguèt rapidament fòrça impopular en causa de sa crenhença permanenta d'un complòt còntra eu. S'alienèt donc la màger part de son aristocràcia. En 1526, quand lo rèi afgan Babur ataquèt lo sultanat, Ibrahim foguèt abandonat per sei tropas e tuat sus lo prat batalhier de Panipat. Lo venceire fondèt l'Empèri Mogòl.

Lo Sultanat de Bengala se formèt a la fin au sègle XIV quand lo prince musulman Shamsuddin Ilyas Chah qu'aviá unificat la region en 1339, se proclamèt independent dau sultanat de Delhi. Maugrat una estabilitat politica mau segura — cinc dinastias en dos sègles d'existéncia — lo sultanat demorèt independent fins a son annexion au sen de l'Empèri Mogòl en 1576. Un trach caracteristic d'aquel estat foguèt l'adopcion de la lenga locala per l'aristocràcia musulmana. Aquò permetèt lo desvolopament d'una literatura richa e favorizèt l'islamizacion dei regions orientalas dau sultanat.

Lo Sultanat de Bahmani se formèt en 1347 quand lo governador de la vila de Daulatabad venguèt independent sota lo nom de Bahman Chah. Aprofichèt lei dificultats economicas de la fin dau rèine de Muhammad bin Tughluq (1325-1351) per conquistar unei regions dins lo centre de la peninsula. Pasmens, de conflictes ambé l'Empèri de Vijanayagar e de rivalitats entre lei diferentei faccions musulmanas de l'elèit dau sultanat (Sunitas/Chiitas, Iranians/Turcs/Indians) entraïnèron son esclatament a partir de la fin dau sègle XV (independéncia de Berar, d'Ahmadnagar e de Bijapur vèrs 1490, independéncia de Golconde en 1512). La dinastia bahmanida gardèt lo contraròtle de la region de Bidar fins au sègle XVII. 

L'Empèri de Vijayanagar se formèt dins lo sud de la peninsula en 1336 après una revòuta victoriosa dirigida per Harihara I (1336-1356) e son fraire Bukka I (1356-1377). Capitèron de formar una dinastia indoïsta que limitèt l'expansion de l'influéncia de l'islam dins lo sud d'Índia. Venguèt una crosiera comerciala importanta entre China, l'Asia dau Sud-Èst, la peninsula Aràbia, l'Africa Orientala e Portugal.

L'apogèu de l'Empèri aguèt luòc vèrs 1425. En 1565, son armada foguèt anientada a la batalha de Talikota son sobeiran i foguèt capturat e executat. Sa mòrt entraïnèt una crisi de succession e la scission de l'Empèri entre uneis estats rivaus.

L'arribada dei Portugués dins la peninsula indiana aguèt luòc en 1498 durant l'expedicion de Vasco de Gama. Aquò representèt una rompedura deis equilibris comerciaus de l'Edat Mejana e lei relacions ambé lei princes musulmans venguèron rapidament marridas. Una aliança musulmana dirigida per lei Mamelocs d'Egipte assaièt d'eliminar la preséncia portuguesa dins l'Ocean Indian mai foguèt vencuda e sa flòta destrucha a Diu en 1509. Puei, lei Portugués conquistèron Goa en 1510 e Malacca en 1511. Aquela implantacion foguèt renfòrçada ambé la presa de Diu en 1535 e de Daman en 1539 e aquel ensems de vilas formèt una Vice Reiautat que son sèti foguèt installada a Goa. Permetèt ai Portugués de s'enriquir gràcias au comèrci d'espècias a destinacion d'Euròpa.

L'Empèri Mogòl foguèt fondat per Babur après sa victòria còntra lo Sultanat de Delhi. Pasmens, l'afondrament dau sultanat meridionau causèt l'aparicion de trèbols dins tota la peninsula e fins a sa mòrt en 1530, Babur deguèt luchar còntra leis ambicions dei Rajputs ò de caps afgans revòutats. Son fiu Humayun li succediguèt mai perdiguèt rapidament lo poder après un còp d'estat dau senhor afgan Sher Khan que se proclamèt sultan de Bengala e conquistèt Delhi e Agra en 1540. Renforcèt sa posicion gràcias a una politica de tolerància fins a sa mòrt en 1545. Son fiu Islam Shah (1545-1554) li succediguèt e contunièt sa politica. Pasmens, après sa mòrt, son fiu laissèt lo poder a un ministre indó entraïnant una revòuta dei senhors. Humayun aprofichèt lo caòs per tornar prendre lo poder en 1555.

Après la mòrt de Humayun, son fiu Akbar (1556-1605) foguèt impausat per lo generau Bairam Khan coma successor. A partir de 1562, acomencèt una tièra de campanhas militaras per estendre son territòri. Dins leis annadas 1560, capitèt de sometre lei Rajputs que demorèron per la seguida de vassaus fidèus de la dinastia. Puei, entre 1572 e 1573, menèt la conquista dau sultanat de Gujarat que permetèt a l'Empèri d'agantar l'Ocean. Après aqueu succès, contunièt de sometre leis autrei principats dau nòrd de la peninsula (Bengala, Cachemire, Sind, Balotchistan) avans de dirigir sei tropas vèrs lo sud. I conquistèt lei regions de Khandesh, de Berar e d'Ahmadnagar. En parallèl d'aquelei guèrras, Akbar s'ocupèt de l'organizacion de l'administracion e d'encoratjar la tolerància religiosa dins l'Empèri. Una aristocràcia non ereditària foguèt creada e recebiguèt de fèus de dirigir en cambi d'un sostèn militar en cas de conflicte. Aquelei senhors foguèron chausits au sen dei princes musulmans ò indós raliats au poder coma lei Rajputs.

A la mòrt d'Akbar en 1605, li succediguèt son fiu Jahangir (1605-1627) que son rèine foguèt marcat per una epidemia de pèsta importanta de 1616 a 1624. Shah Jahan (1627-1658) adoptèt tornarmai una politica d'expansion militara. Obtenguèt divèrsei succès dins lo sud de la peninsula. En revènge, dins lo nòrd, mau capitèt de reconquistar la vila de Kandahar tenguda per l'Empèri Safavida e lo nòrd de l'Afganistan actuau tengut per lei Ozbècs. Aquelei reviradas causèron una crisi financiera de l'estat puei una guèrra civila entre lei quatre fius de l'emperaire a partir de 1657. Gràcias a divèrsei complòts e victòrias, Aurangzeb (1658-1707) eliminèt son paire e sei fraires e venguèt lo cap de l'Empèri entre 1658 e 1661.

Aurangzeb aguèt un rèine lòng que permetèt a l'Empèri Mogòl d'agantar son apogèu territòriau. En 1669, deguèt faciar una revòuta indó dins la region de Delhi. Aquel eveniment lo decidiguèt d'adoptar una politica religiosa en favor dau sunisme per dispausar de sostèns militars còntra lei princes indós e chiitas. Aquò causèt de tensions religiosas importantas e una resisténcia acarnada deis estats dau sud de la peninsula ai temptativas de conquista organizadas a partir de 1680. Ansin, maugrat unei victòrias e l'ocupacion de la màger part dau sud d'Índia, la preséncia de l'Empèri Mogòl demorèt totjorn mau segura e dispareguèt rapidament après la mòrt d'Aurangzeb en 1707.

En particular, tres factors apareguts dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle XVII anavan entraïnar lo declin de l'Empèri Mogòl. Lo premier èra lo movement maratha format dins leis annadas 1650 per un cap indó desirós de luchar còntra lo poder dei princes musulmans indians. Après mai d'un succès militar dins lo centre, lei Marathes foguèron desfachs en 1689 per lei Mogòls mai l'organizacion foguèt pas anientada e contunièt sa guerilha. Lo segond èra secte religiosa dei Sikhs que se formèt au començament dau sègle XVI dins la region de Pendjab. Foguèt a l'origina d'unei revòutas dins lo corrent dau sègle XVII e acomencèt de s'organizar d'un biais militar a partir de 1699. Enfin, lo tresen factor foguèt l'arribada de marchands europèus novèus venguts dei Províncias Unidas, de França e subretot dau Reiaume Unit. Leis Olandés capitèron de conquistar lei posicions portuguesas de Malacca (1641), de Colombo (1658) e de Cochin (1663) e venguèron la poissança europèa dominanta dns lo sud de la peninsula. Incapables de s'i opausar, lei Britanics deguèron donc s'installar au nòrd a Madras (1639), a Bombay (1674) e a Calcuta (1690).

Après la mòrt d'Aurangzeb, l'Empèri Mogòl conoguèt una tièra de crisis que causèron son declin rapida dins lo corrent dau sègle XVIII e menacèron son estabilitat. En parallèl d'aquelei dificultats, de poders regionaus novèus apareguèron dins la peninsula que conquistèron unei províncias de l'Empèri. Enfin, en causa dau començament de la colonizacion europèa, leis influéncias estrangieras, especialament britanica, acomencèron de venir un factor major d'afebliment deis estats indians.

Lo successor d'Aurangzeb, Bahadur Shah I (1707-1712), aguèt encara un rèine calme mai sa mòrt marquèt lo començament d'una guèrra civila per sa succession qu'entraïnèt l'execucion deis emperaires Jahandar Shah en 1713 e Farrukhsiyar en 1719. Après aquelei trèbols, Muhammad Shah reinèt fins a 1748 mai sa politica fòrça prudenta prenguèt finalament ges d'iniciativa. En 1739, Delhi foguèt ocupada e pilhada per lei tropas persas de Nadir Chah. Aquò foguèt lo començament de dètz expedicions de pilhatge dau nòrd d'Índia per d'armadas afganas (de 1747 a 1769). Dins leis annadas 1750, aquelei reviradas militaras acomencèron de se tradurre per de pèrdas territòrialas : leis Afgans conquistèron Pendjab, Multan e Cachemire mentre que de conflictes acomencèron ambé lei Rohillas e lei Marathes. En 1757, Delhi foguèt tornarmai pilhada per l'Afgan Ahmad Shah. Aquò entraïnèt l'afondrament de l'Empèri que venguèt l'enjòc de luchas entre leis Afgans e lei Marathes. En 1761, la la victòria afgana de Panipat empachèt lei Marathes de conquistar Delhi e mantenguèt un Empèri Mogòl independent mai d'ara endavant reduch a la region de sa capitala. Aquò permetèt tanben de limitar l'influéncia dei Marathes que capitèt de dominar lo centre de la peninsula.

La formacion de l'Índia Britanica se debanèt dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle XVIII quand lo ret de comptadors de la Companha Anglesa deis Índias Orientalas establits lòng dei costats se transformèt en un empèri poderós que vendrà la basa dau futur Empèri Britanic. La premiera etapa d'aquela evolucion foguèt l'eliminacion de la preséncia francesa en 1763. Per aquò, lo governador britanic Robert Clive s'inspirèt de la politica dau Francés Joseph François Dupleix qu'èra vengut un senhor indian per legitimar sa preséncia e formar divèrseis alianças ambé lei princes indians dau centre. Puei, après la victòria anglesa, la Companhiá conquistèt la supremàcia economica dins la region ambé l'ocupacion dei centres economics principaus e poguèt finançar sa politica militara gràcias ai beneficis comerciaus. Enfin, lei Britanics entretenguèron lei divisions e lei rivalitats indianas per empachar d'un frònt antibritanic gropant una coalicion importanta. Ansin, en 1805, lei Britanics alinhavan  soudats ben equipats e ben comandats e èran venguts la premiera poténcia de la peninsula.

L'expulsion dei Francés de la region se debanèt de 1740 a 1763 durant lei guèrras de Succession d'Àustria (1740-1748) e de Sèt Ans (1756-1763). Dins lo corrent de la premiera, lei Francés capitèron de resistir ais assauts britanics e li causèron de reviradas importantas. En revènge, la segonda s'acabèt per una victòria anglesa totala ambé la conquista de Pondichéry en 1761. En 1763, la preséncia francesa en Índia foguèt limitada a cinc comptadors. Aquelei conflictes aguèron una importància gròssa per lei Britanics qu'adoptèron lo modèl de colonizacion francés basat sus una integracion dei caps europèus au sen deis afaires indians.

Ansin, de la Guèrra de Sèt Ans au començament dau sègle XIX, la Companha Anglesa deis Índias Orientalas aumentèt pauc a pauc son influéncia dins la peninsula gràcias a sa poissança economica e au contraròtle, sovent indirècte, deis institucions tradicionalas de la societat indiana. L'eveniment decisiu de l'installacion d'aquela dominacion foguèt la guèrra començada en 1756 còntra leis Anglés per lo nabab de Bengala que foguèt esquichat en 1757 a la batalha de Plassey. Aquò permetèt d'ara endavant a la Companhiá de nomar un nabab favorable a seis interès e de s'installar dins un centre economic major de la region. Puei, après una revòuta d'una aristocràcia locala que foguèt vencuda a Buxar en 1764, lei Britanics prenguèron dirèctament lo contraròtle de Bengala. Après aquelei succès, lei regions d'Aoudh e de Benarès passèron tanben sota l'influéncia britanica dins leis annadas 1770-1780.

Puei, lei Britanics aprofichèron lei dificultats intèrnas dei Marates per favorizar lo declin dau poderós empèri situat dins lo centre de la peninsula. Per aquò, foguèron ajudats per la crisi de succession que causèt una guèrra civila lònga (1772-1778) entre lei dos pretendants au tròne. La Companhiá sostenguèt lo camp vencut mai capitèt de conquistar l'illa de Salsette en fàcia de Bombay. En 1790 e 1793, l'Empèri Marate deguèt reprimir de revòutas regionalas importantas e, en 1794, la mòrt de Mahadaji Sindhia entraïnèt una crisi de succession novèla que s'acabèt solament après d'annadas de guèrra en 1802. D'aqueu temps, l'Empèri aviá perdut divèrsei províncias e deguèt faciar d'ara endavant de temptativas de conquistas dirèctas organizadas per lei Britanics fins a 1804. Totalament destruch, l'Empèri Marate subreviquèt encara quauqueis annadas car la Companhiá deguèt s'ocupar d'autrei menaças per sa dominacion.

La pus importanta foguèt aquela dau reiaume de Mysore. Gràcias au sostèn francés durant la Guèrra d'Independéncia deis Estats Units d'America (1776-1783), se renforcèt dins lo centre de la peninsula e menacèt Madras en 1780. Pasmens, après la fin de la guèrra, lei Britanics formèron una coalicion importanta gropant l'Empèri Marate, Nizam e divèrsei princes indians qu'impausèt la cession de territòris important au Mysore en 1794. En 1799, una guèrra novèla s'acabèt per la quasi destruccion dau reiaume e permetèt ai Britanics d'annexar unei regions dins lo sud d'Índia. Unei senhors aliats de Londres foguèron tanben obligadas de signar de tractats similars a un protectorat.

Enfin, après la somission dau sud e la fin de la guèrra europèa, lei Britanics poguèron tornarmai s'interessar ais estats meridionaus. Entre 1817 e 1818, leis estats marates foguèron anientats ò obligats d'acceptar lo protectorat anglés entraïnant la disparicion de l'Empèri Marate. Après aquela guèrra, lei Sikhs dau nòrd-oèst èran la darriera poissança independenta de la peninsula. Pasmens, son mantenement èra tanben una fònt de profiechs per la dominacion britanica car aquel estat representava un barri important còntra lei trèbols venguts d'Asia Centrala.

Après aquelei victòrias, lei Britanics establiguèron un òrdre economic favorable au mantenement de son empèri indian e de son esplecha. Sa premiera caracteristica importanta foguèt l'ocupacion dei pòstes principaus de direccion ai Britanics. Sa segonda caracteristica foguèt la formacion d'una classa de proprietaris terrenaus ereditaris cargats de collectar leis impòsts per la Companhiá. Aquò anava una elèit fòrça fidèla ais interès anglés. Enfin, son tresen trach foguèt l'instauracion de monopòlis britanics sus certanei produccions rendablas que permetèron de finançar l'administracion coloniala e de son armada. Dins lo domeni politic, Índia foguèt devesida entre lei regions d'administracion britanica dirècta e leis estats dei princes plaçats sota protectorat que gardèron seis institucions tradicionalas mai que deguèron s'alinhar sus la politica militara e estrangiera de Londres.

La dominacion britanica permetèt d'instaurar una pax britanica sus la peninsula. Après lei conflictes dau sègle XVIII, aquò foguèt un argument en favor de l'òrdre novèu. Pasmens, leis Indians mau acceptèron d'èstre dirigits per d'estrangiers crestians. De mai, l'esplecha coloniala d'Índia entraïnèt l'aparicion de culturas agricòlas destinadas a l'exportacion que causèron lo declin d'activitats artesanalas ò industrialas localas coma la teissedura de coton. Dau costat dei Britanics, existiguèt tanben unei debats entre lei partisans d'una neutralitat a prepaus dei leis e de costumas indianas e lei partisans de reformas umanitàrias. Fin finala, lei reformas demorèron limitadas e la principala foguèt la creacion d'un sistèma d'educacion segondària que son objectiu èra de formar una classa mejana indiana favorabla a la preséncia de la Companhiá.

A partir deis annadas 1820, lei Britanics assaièron d'aumentar sei possessions en Asia dau Sud e de'n assegurar la proteccion dei frontieras, especialament còntra l'expansion russa. Dicha « Grand Jòc » aquela rivalitat anglorussa entraïnèt divèrsei campanhas militaras per conquistar ò sometre lei regions vesinas. Anavan definir lei limits de la dominacion britanica dins la region. De 1824 a 1826, una guèrra còntra lo reiaume birman s'acabèt per la conquista britanica dau sud de Birmania e son afebliment definitiu fins a sa somission totala en 1885. Dins aquò, aquelei conquistas anavan formar una colonia distinta d'Índia. Puei, a la fin deis annadas 1830, lei fòrças britanicas assaièron de conquistar Afganistan. Pasmens, après quauquei succès, lo còrs expedicionari mandat sus lo territòri afgan foguèt chaplat en 1841 e leis autoritats britanicas deguèron negociar ambé Dost Muhammad. En cambi d'un sostèn financier, acceptèt d'adoptar una politica estrangiera conforma a aquela de Londres. Afganistan èra desenant un estat tampon entre l'Empèri Britanic e l'Empèri Rus. Enfin, entre 1839 e 1849, l'estat dei Sikhs foguèt annexat après una crisi de succession que permetèt ai Britanics d'intervenir dins seis afaires intèrnes. Enfin, fins a 1856, la Companhiá aprofichèt la disparicion d'uneis ostaus princiers indians per annexar seis estats, especialament aqueu d'Aoudh.

Aquela annexion causèt un maucontentament fòrça important au sen deis unitats de cipais qu'èran de soudats indians au servici de la Companhiá. Foguèt renfòrçat per l'introduccion d'un fusiu novèu ambé de cartochas lubrificadas per de graissas animalas impuras tant per lei musulmans que per lei indós. Maugrat una modificacion dei cartochas, la fisança entre militars indians e britanics declinèt. De mai, lo maucontentament foguèt egalament renfòrçat per l'agitacion de la populacion, especialament de l'aristocràcia anciana que s'estimava menaçada per leis annexions de la Companhiá. Enfin, un nombre gròs de cipaies èran originaris de la region d'Aoudh venguda dirèctament dependenta de l'administracion britanica. En mai de 1857, aquò entraïnèt la Revòuta dei Cipaies que s'acabèt solament en 1859. A l'acomençaça dau conflicte, lei revòutats ocupèron Delhi e una partida de la Vau de Ganges. Lei Britanics obtenguèron lo sostèn dei Sikhs e de la màger part dei senhors indians per reprimir l'insureccion e tornar conquistar Delhi en setembre de 1857. Pasmens, lo centre principau de la revòuta, d'ara situat en Aoudh, foguèt solament vencut dins lo corrent de 1858 e de combats se debanèron fins a 1859 dins certaneis endrechs.

Marcada per d'atrocitats dins lei dos camps, aquela guèrra entraïnèt la disparicion de l'Empèri Mogòl e la fin de l'administracion de la peninsula per la Companhiá deis Índias. En vertut de lIndia Act de 1858, lo govèrn de Londres s'ocupèt d'ara endavant de dirigir espereu lei possessions britanicas d'Índia.

Après la repression de la Revòuta dei Cipaies, lo govèrn britanic reorganizèt l'administracion de la peninsula e un ministèri especiau ne'n foguèt cargat. Au nivèu politic, un Consèu legislatiu foguèt creat mai aguèt gaire de poder. En revènge, lo ròtle dei foncionaris britanics foguèt renfòrçat. Dins lo domeni militar, lei fòrças armadas presentas dins la region foguèron organizadas entre una armada unicament britanica e una armada unicament indiana e desenant recrutada magerament dins lei regions dau nòrd-èst fidèlas en 1857. Dins lei regions demoradas sota l'autoritat de princes indians, lei Britanics s'ocupèron gaire deis afaires intèrnes. En 1877, la rèina Victòria foguèt coronada emperatritz deis Índias.

Dins la segonda mitat dau sègle XIX, lei fòrças intervenguèron tornarmai dins lei regions frontalieras d'Índia. En 1870, Balochistan foguèt partejat ambé Pèrsia. Puei, en 1878, una guèrra novèla acomencèt en Afganistan per empachar l'installacion d'un rèi favorable ais interès rus. S'acabèt per una victòria britanica que transformèt lo país en protectorat — fòrça autonòm dins la gestion de seis afaires intèrnes — en 1880 maugrat una resisténcia afgana acarnada. La linha Durand foguèt impausada coma frontiera entre l'Índia Britanica e Afganistan.

Lòng dei frontieras nòrd e nòrd-èst, lei frontieras s'estabilizèron tanben durant aqueu periòde. En 1861, Sikkim venguèt un protectorat britanic entraïnant una tièra de guèrras entre Reiaume Unit e Tibet que s'acabèron per la desfacha de Lhassa. Puei, en 1886, Birmania foguèt totalament conquistada. Enfin, en 1910, Botan venguèt tanben un protectorat e en 1914, la linha Mac Mahon foguèt impausada coma frontiera ambé China dins la region d'Assam.

Pasmens, en parallèl d'aqueu renfòrçament de la preséncia britanica, apareguèron lei premiers movements nacionalistas indians a partir deis annadas 1850. La premiera fònt d'aquela emergéncia foguèt lo sistèma universitari destinat ais Indians. Refusats dins l'administracion auta qu'èra reservada ai Britanics, lei diplomats formèron una elèit intellectuala (jutges, mètges...) qu'anava formar la basa d'un movement revendicant l'adopcion de reformas permetent ais Indians de participar ai decisions regardant la politica dau país ò demandant una reduccion dei despensas militaras e certaneis impòsts (especialament aqueu sus lo sau). En 1885, formèron lo Congrès Nacionau Indian qu'assaièt de gropar musulmans e indós. Dins aquò, tre sa fondacion, lo movement nacionalista indian se devesiguèt segon una linha religiosa, especialament dins lei regions onte lei musulmans èran majoritaris.

La segonda fònt foguèt la decision britanica de devesir la region de Bengala entre doas regions distintas en 1904. Aquò causèt de tensions importantas ambé leis indós de la region que venguèron minoritaris dins lei doas zònas novèlas. Un boicòt dei produchs britanics foguèt organizat e de trèbols aguèron luòc entraïnant una repression britanica violenta. En fàcia d'aqueleis eveniments, de corrents radicaus dau Congrès formèron lo New Party que comencèt de desvolopar d'idèas revolucionàrias. En 1907, aquò causèt la scission dau Congrès entre lei doas tendàncias. De son caire, la comunautat musulmana de Bengala fondèt en 1906 una Liga musulmana per defendre la division administrativa novèla. Ansin, quand en 1911, lei Britanics decidiguèron de restaurar l'unitat de Bengala per calmar la situacion, aquela Liga encoratjèt lo maucontentament dei musulmans que revendiquèron un govèrn autonòm (self government) a partir de 1913.

Quand la Premiera Guèrra Mondiala (1914-1918), lei nacionalistas indians tant musulmans qu'indós demorèron fidèus a la corona britanica. En cambi, esperavan obtenir lo contentament dei revendicacions d'autonòmia aparegudas dins leis annadas 1900-1910. Un milion de soudats indians foguèron ansin mobilizats sensa dificultat. Pasmens, lei dificultats militaras e economicas de la guèrra aumentèron tornarmai lo maucontentament de la populacion e, en 1919, doas decisions britanicas contradictòrias demeniguèron lo crèdit de Londres. La premiera foguèt l'adopcion de mesuras favorablas a l'autonòmia politica mai la segonda foguèt la confirmacion dei mesuras de seguritat adoptada dins lo corrent de la guèrra. Mohandas Karamchand Gandhi, un avocat vengut un cap major dau movement nacionalista durant lo conflicte, organizèt una grèva nacionala. Dins la region de Pendjab, la tension aumentèt rapidament — que Pendjab aviá mobilizat un nombre important de soudats durant la guèrra — e l'armada tirèt sus una manifestacion pacifica a Amritsar lo 13 d'abriu (379 mòrts,  bleçats).

En 1920, lo movement se generalizèt e Gandhi capitèt de convéncre leis indós de jónher un movement de desobeïssença iniciat per lei movements musulmans (boicòt dei produchs britanics). Son objectiu èra la reconóissança de l'autonòmia indiana. La non-violéncia ne'n foguèt la regla fins a d'accions terroristas en 1922 que causèron la fin dau movement. Gandhi foguèt arrestat e estremat per leis autoritats colonialas. Pasmens, maugrat sa revirada, aquela campanha aviá permes lo raliment deis elèits indianas au nacionalisme. Per la seguida, après sa liberacion en 1924, Gandhi reorganizèt lo Congrès que revendiquèt oficialament l'independéncia e preparèt una campanha novèla de desobeïssença. Dins aquò, dins lo corrent d'aqueu procès, lei tensions ambé lei musulmans aumentèron tornarmai e leis indós refusèron lei revendicacions presentadas per Muhammad Jinnah. Ansin, en 1930, lei musulmans participèron plus ais accions iniciadas per Gandhi e lei movements indós.

A partir de 1930, après lo començament d'una campanha còntra lo pagament de l'impòst sus lo sau, acomencèt una tièra de conferéncias entre lei movements nacionalistas e lo govèrn de Londres. Pasmens, mau capitèron en causa dau refús de la formacion de collègis electoraus separadas entre lei comunautats qu'èra la revendicacion centrala dei musulmans. En parallèl, lo Reiaume Unit donèt mai de drechs ais Indians e permetèt entre 1919 e 1935 la formacion de govèrns locaus elegits — ai poders e ressorsas limitats — e una aumentacion dau còrs electorau. Leis eleccions veguèron la victòria dau Congrès e la desfacha de la Liga Musulmana. Pasmens, lei govèrns elegits foguèron rapidament accusats de corrupcion e de nepotisme. Ansin, Jinnah poguèt denonciar l'egemonia indoïsta sus aqueleis institucions e la marginalizacion dei musulmans. De mai, en 1930, apareguèt l'idèa de formar dos estats diferents per lei musulmans e leis indós. Aquela idèa, fòrça minoritària dins leis annadas 1930, anava entraïnar lo partiment deis Índias après la Segonda Guèrra Mondiala (1939-1945).

D'efècte, au començament de la guèrra, lei camps diferents assaièron magerament de negociar son sostèn en cambi de concessions britanicas. D'un caire, lo Congrès demandèt una promessa d'independéncia e de son caire, la Liga musulmana demandèt d'asseguranças sus l'avenir dei musulmans. A partir de 1940, aqueleis asseguranças prenguèron pauc a pauc la forma d'una demanda de creacion de dos estats separats dins lo cas d'una independéncia. Lei dificultats britanicas de 1941-1942 causèron una repression importanta dau Congrès mentre que la Liga demorèt passiva aumentant la separacion dei doas comunautats que venguèt quasi definitiva ais eleccions de 1945 quand la Liga averèt la màger part dei sufragis musulmans.

Après 1945, lei dificultats economicas britanicas e sa pèrda de poder sus lo continent asiatic après sei desfachas còntra lei Japonés convenquèron lo govèrn de Londres de laissar son independéncia ais Índias. De 1945 a 1947, de negociacions entre Britanics, Indós e Musulmans se debanèron per definir lo procès d'independéncia e l'organizacion futur de la peninsula. Mau capitèron en causa dei divergéncias entre Indós e Musulmans : lei premiers èran partisans d'una direccion centrala ai poders importants mentre que lei segonds èran desirós de crear una mena de cogestion dau país entre lei doas comunautats e de drechs importants per lei províncias (ò au mens per lei províncias musulmanas). Enterin, de violéncias mai e mai grèvas leis opausèron dins certanei regions coma Bengala en 1946. En 1947, d'autrei afrontaments aguèron luòc dins la region de Pendjab onte lei Sikhs s'opausèron a la presa dau poder per la Liga.

Ansin, lei doas comunautats acceptèron finalament l'idèa de fondar dos estats separats e Londres decidèt de fixar la data de l'independéncia au 30 de junh de 1948. Aquò marquèt lo començament de la partença d'unei milions de personas, especialament en Pendjab onte lei Musulmans abandonèron lei regions orientalas e leis Indós e Sikhs lei regions occidentalas. Puei, aquelei movements de refugiats se generalizèron dins la region de Sind, la Vau de Ganges e Bengala. Entre 1947 e 1950, aperaquí quatorze milions de personas migrèron en direccion de l'estat correspondent a sa religion dins de condicions fòrça malaisats. Pasmens, aquela partiment de la peninsula entre lei doas comunautats anava rapidament entraïnar un conflicte per la definicion dei frontieras novèlas.

La causa ne'n foguèt la chausida deis estats princes (n'aviá aperaquí 500 en 1947) de raliar un estat ò un autre. Dins la màger part dei cas, aquò se debanèt sensa dificultat vertadiera car lei senhors decidiguèron segon de critèris geografics. Pasmens, tres estats venguèron una fònt de tension. La mens importanta èra lo prince de Hyderabad qu'èra desirós de venir independent e que foguèt annexat per fòrça a Índia (13-18 de setembre de 1948). Mai grèu èra lo cas dau prince de Junagadh que se prononcièt per Paquistan avans l'organizacion d'una revòuta que lo reversèt per Índia. Enfin, la situacion pus perilhosa èra aquela de Cachemire region magerament musulmana dirigida per un prince indó que chausiguèt d'integrar Índia. Enterin, doas insureccions avián començat, especialament dins lei regions vesinas de Paquistan. Lei revoutats refusèron de jónher Índia e de combats comencèron ambé l'armada indiana. En 1948, l'armada paquistanesa venguèt lei sostenir entraïnant la Premiera Guèrra Indopaquistanesa que s'acabèt per lo partiment de facto de Cachemire entre lei dos país que contunian de'n revendicar la totalitat. D'autrei conflictes s'i debanèron en 1965, en 1971, en 1984 e en 1999 sensa resòuvre la situacion e permetre un acòrd frontalier. Au contrari, en 1962, l'ocupacion de certanei partidas dau Cachemire indian per la China Populara compliquèt mai la situacion qu'es totjorn a l'ora d'ara una zòna de tension internacionala majora.

Après son independéncia, Índia adoptèt una organizacion federala que son organizacion foguèt l'objècte de divèrsei movements populars desirós una autonòmia fins ais annadas 1960 gràcias a la creacion d'estats pròpris. Après l'assassinat de Gandhi, opausat ai mesuras anti-musulmanas, per un extremista indó en 1948, lo govèrn centrau foguèt dominat per Jawaharlal Nehru fins a sa mòrt en 1964. Adoptèt una politica d'inspiracion laïca, egalitària e socialista que li permetèt de marginalizar leis oposicions dei partits politics indós ò liberaus. Dins lo domeni economic, una planificacion economica moderada permetèt de favorizar lo desvolopament dau potenciau industria dau país. 

Enfin, dins l'encastre de la Guèrra Freja, Nerhu aprofichèt l'importància estrategica d'Índia per establir de bònei relacions ambé l'Union Sovietica e leis Estats Units. Anticolonialista, lo govèrn indian negocièt tanben ambé França lo restacament dei cinc comptadors francés que se debanèt de 1949 a 1954. En revènge, lo Portugal de Salazar refusèt de balhar l'Índia Portuguesa entraïnant una guèrra brèva en 1961 que s'acabèt per una annexion aisada d'aquelei territòris. De mai, una autra dificultat diplomatica — pus importanta — apareguèt après la formacion de la China Comunista que capitèt d'unificar China per lo premier còp dempuei lo decès de Yuan Shikai en 1916. Òr, lo govèrn chinés novèu refusèt de reconóisser la frontiera sinoindiana traçada per lei Britanics entraïnant de tensions importantas lòng d'Imalaia e una guèrra en 1962 dins lo nòrd de Cachemire. Aquò entraïnèt un raprochament entre China e Paquistan d'un caire e entre l'URSS e Índia d'autre caire.

A la mòrt de Jawaharlal Nehru, lo govèrn indian foguèt rapidament dominat per sa filha Indira Gandhi, premier ministre de 1966 a 1977 puei de 1980 a 1984. Adoptèt una politica d'inspiracion socialista ambé mai d'una nacionalizacion que causèt una scission au sen dau Congrès Nacionau Indian a la fin deis annadas 1970 entre leis alas senèstra e drecha. En 1971, Indira Gandhi averèt leis eleccions a la tèsta de l'ala senèstra. Puei, totjorn aquela annada, sostenguèt lei nacionalistas bangladeshis dins sa lucha independentista còntra Paquistan. Aquò entraïnèt la Tresena Guèrra Indopaquistanesa que s'acabèt per una desfacha de Paquistan e per l'independéncia de Bangladèsh après l'invasion rapida de Paquistan Orientau per l'armada indiana (3 - 16 de decembre de 1971).

Pasmens, a partir de 1975, una crisi economica comencèt de demenir lo prestigi dau govèrn e causèt d'agitacions au sen dau país. Una coalicion politica fòrça importanta — dei maoïstas ai conservadors — se formèt per demandar la demission d'Indira Gandhi. Aquela darriera refusèt, arrestèt lei caps principaus de l'oposicion, proclamèt l'estat d'urgéncia e adoptèt una tièra de reformas en favor dei classas popularas e mejanas. Lei resultats foguèron inicialament favorables mai la crisi tornèt rapidament e, en genier, Gandhi deguèt restaurar leis institucions democraticas puei organizar d'eleccions averats per son ancian rivau au sen dau Congrès Morarji Desai que venguèt cap dau govèrn de 1977 a 1980. Pasmens, sa politica mau capitèt de resòuvre la crisi economica e leis eleccions de 1980 s'acabèron per una victòria novèla d'Indira Gandhi. Deguèt faciar de movements populars dins lo nòrd-èst dau país, especialament dins la region de Pendjab. Lei 3 e 6 de junh de 1984, un assaut còntra lo Temple d'Aur d'Arimtsa ocupat per d'insurgents separatistas sikhs causèt de centenaus de mòrts. Lo chaple aguèt de repercussions prefondas dins la societat indiana e causèt l'assassinat d'Indira Gandhi lo 31 d'octòbre de 1984 per dos de sei gardacòrs sikhs.

Après la mòrt d'Indira Gandhi, son fiu Rajiv Gandhi li succediguèt coma cap dau govèrn fins a sa demission en 1989. Vengut rapidament impopular perdiguèt leis eleccions electivas de 1989 que foguèron averadas per l'oposicion menada per lei nacionalistas indós dau BJP. Foguèt per la seguida assassinat en 1991 per lei Tigres Tamols après l'intervencion de l'armada indiana dins la Guèrra Civila de Sri Lanka de 1987 a 1990. Son periòde marquèt lo començament de la liberalizacion economica d'Índia que foguèt contuniada per lo Bharatiya Janata Party (BJP). Aqueu partit dominèt la politica indiana fins a sa desfacha electorala de 2004 que veguèt lo retorn dau Congrès au poder. Dempuei leis annadas 1990, lo país conois una creissença economica importanta e es vengut una poissança economica important au nivèu mondiau.

L'organizacion politica d'Índia es definida per la constitucion adoptada en 1949-1950. Lo país es una republica parlamentària federala amb una separacion dei poders entre lei brancas executiva, legislativa e judiciària. Son sistèma es fòrça inspirat per lo modèl britanic que foguèt a l'origina dei premiereis institucions indianas après la Premiera Guèrra Mondiala. En causa de la natura federala de l'estat indian, lei poders executiu e legislativa son despartits entre lo govèrn centrau e leis autoritats localas que gardan son autonòmia sus certanei questions. En revènge, lo poder judiciari es pus centralizat e dirigit a la fin finala per d'institucions centralas.

Segon la Constitucion, lo president d'Índia es lo cap formau dei tres poders e dei fòrças armadas. Pasmens, son ròtle es subretot onorific car lo president pòu pas utilizar sei poders sensa l'acòrd dau cap dau govèrn. Aquò permet d'assegurar la separacion dau poder e lo foncionament d'institucions democraticas. Lo president es elegit per un mandat de cinc annadas per un collègi electorau especiau gropant lei membres dau poder legislatiu e de representents deis estats e dei territòris de l'Union. Existís tanben un vicepresident cargat de remplaçar lo president en cas de necessitat.

La vida politica es regida per un sistèma multipartit format de sièis partits nacionaus e de mai de 40 partits regionaus principaus. ei dos pus importants son lo Congrès Nacionau Indian (INC) e lo Partit Bhartiya Janata (BJP) que dominan lo govèrn centrau dempuei l'independéncia. Lo premier es generalament considerat coma un partit sociaudemocrata laïc favorable ai castas bassas e intermediaris. Lo segond es puslèu considerat coma un partit conservador religiós favorable ai castas autas. Dos elements, lo nacionalisme indian e lo liberalisme economic, son comuns a la màger part dei partits pus importants dempuei l'independéncia per lo premier e leis annadas 1990 per lo segond.

Lo poder legislatiu es lo poder principau deis institucions indianas. Es tengut per lo Parlament d'Índia qu'es devesit entre una chambra auta e una chambra bassa. La premiera es lo Conseu deis Estats (Rajya Sabha) que tèn 233 elegits au sufragi indirèct per un mandat de sièis ans e 12 membres nomats dirèctament per lo President. La segonda es dicha Conseu dau Pòble (Lok Sabha) e es compausada de 543 elegits au sufragi universau per un mandat de cinc ans e de 2 membres dirèctament nomats per lo President. Au contrari dau Conseu deis Estats, lo Conseu deis Estats pòu èstre dissòut per lo President.

Lei doas chambras an un poder identic franc dei questions financieras que son finalament copadas per lo Conseu dau Pòble. Dins lo cas d'un desacòrd dins un autre domeni, s'organiza una reünion dei doas chambras per trobar una solucion.

Lo poder executiu es tengut per lo Conseu dei Ministres. Es dirigit per lo Premier Ministre d'Índia qu'es nomat per lo President e es generalament eissit dau partit majoritari au Conseu dau Pòble. Leis autrei ministres son tanben designats per lo President après proposicion dau Premier Ministre. La chausida dei ministres se fa entre lei membres dau Parlament.

Lo poder judiciari es dirigit per la Cort Suprèma d'Índia qu'es compausat d'un jutge en cap e de 25 jutges deignats per lo President. Après una lucha lònga dins leis annadas 1950-1970, aquela Cort es venguda independenta e a lo poder de verificar la conformitat constitucionala dei leis adoptadas per lo Parlament, compres lei reformas constitucionalas. Es tanben venguda l'arbitre dei relacions entre lo govèrn centrau e leis estats. Enfin, es la darriera juridiccion dau sistèma judiciari indian après lei Corts Autas deis Estats.

Au sen deis estats, la justícia es dirigida per una Cort Auta que fonciona coma una cort d'apèu e una premiera instància per jutjar leis afaires pus grèvas coma lei violacions dei drechs fondamentaus dei ciutadans. Lo nivèu inferior es tengut per lei tribunaus de districte que son cargats deis afaires criminaus pus grèvas. Puei, se troba de tribunaus civius de juridiccion plena que s'ocupan deis afaires criminaus levat dei cas de murtre. Enfin, au nivèu pus locau de la justícia indiana, se situa de tribunaus separats per leis afaires criminaus e civius.

Lo drapèu d'Índia foguèt adoptat lo 22 de julhet de 1947. Es inspirat per lo drapèu dau Congrès Nacionau Indian. Es format de tres bendas orizontalas de largor egala : safran que representa lo coratge per la benda superiora, blanca que representa la veritat e la patz per la centrala e vèrda que representa la fe e la cortesiá per l'inferiora. Au centre, se troba, una ròda blava dicha Chakra d'Ashoka.

L'emblèma es inspirat d'un capitèu antic dau rèine d'Ashoka situat a Sarnath. Foguèt adoptat lo 26 de genier de 1950. La devisa dau país es « Satyameva jayate » que significa en occitan « Solament la vertat trionfa ». Enfin, l'imne nacionau es dich Jana Gana Mana que foguèt adoptat lo 24 de genier de 1950 a partir d'un cant escrich en 1911 per Rabindranath Tagore.

Índia es constituida de 28 estats e 8 territòris de l'Union. Totei leis estats, e lei dos territòris de Pondicherry e lo Territòri Nacional de la Capitala Delhi, an elegits de legislaturas e de govèrns sus lo modèl britanic de Westminster dotats d'una autonòmia importanta per de questions coma la seguritat, la santat publica, la cultura, l'agricultura ò la gestion de l'aiga. Dins certanei cas coma de trèbols important ò l'impossibilitat de formar un govèrn après una eleccion, lo govèrn federau pòu suspendre lo poder de l'autoritat locala. La direccion dei cinc autrei territòris de l'Union es centralizada ambé d'administradors designats. En 1956, gràcias au States Reorganisation Act, leis estats foguèron formats sus de basas lingüisticas. Dempuei, aquela estructura es demorada largament incambiada. Cada estat ò territòri de l'Union es devesit en districtes administratius. Lei districtes son a son torn devesits en tehsils e eventualament en vilatges. Lo 29en estat, Telangana, es a se crear en 2013.

Territòris de l'Union:

Índia es reconguda a l'ora coma una poissança asiatica majora e una poissança mondiala emergenta. Fa partida de l'ONU, dau Movement dei Non Alinhats e revendica un sèti de membre permanent au Conseu de Seguritat de l'ONU (coma Alemanha, Brasil, Japon). Dempuei la liberalizacion de son economia dins leis annadas 1990, lo govèrn indian assaia tanben de desvolopar sei relacions ambé d'organizacions coma l'Union Europèa (UE) e l'Associacion dei Nacions dau Sud-Èst Asiatic (ASEAN). De liames son tanben en cors de formacion ambé leis Estats Units d'America, especialament dempuei leis atempats de 2001.

Dins aquò, leis afaires estrangiers indians son totjorn marcats per de conflictes frontaliers ambé Paquistan, China e Bangladèsh. Lo pus important es aqueu de Cachemire ambé Paquistan que sa possession es revendicat per lei dos estats. A ja entraïnat quatre conflictes majors entre Índia e Paquistan e tanben divèrseis insureccions localas còntra l'armada indiana. Maugrat de negociacions regularas, lei dos estats son totjorn enemics e gardan de fòrças importantas lòng de sa frontiera comuna.

La question frontaliera ambé China es tanben un problema regular que causèt una guèrra en 1962 e d'escaramochas frontalieras en 1967 e en 1987. Pasmens, dempuei leis annadas 1990, Delhi e Pequin an començat de reglar lei questions pus simplas laissant lei ponchs pus malaisats per de negociacions ulterioras. Ansin, s'un reglament definitiu sembla encara gaire probable, la tension a fòrça demenit entre lei dos estats. Enfin, lo darrier conflicte frontalier opausa Índia a Bangladèsh a prepaus dau traçat fòrça complèx dau limit entre lei dos país (176 enclavas). D'escaramochas se debanèron en 2001 entraïnant la dubertura de negociacions per reglar aquela question.

Índia es un estat possessor de l'arma nucleara e fa partida dei poissanças militaras mondialas pus importantas. D'efèct, en 2013, sei fòrças regularas alinhavan  militars (3 reng mondiau) amb un budget de 46,1 miliards de dolars (8 reng mondiau). Son organizadas en tres brancas principalas que una fòrça terrèstra, una fòrça aeriana e una fòrça navala. Existís de fòrças paramilitaras (certaneis unitats especialas de doana, milícias localas cargadas de luchar còntra una guerilha...) fòrça importantas de mai d'un milion d'òmes. Enfin, lo país a una tradicion militara lònga e son armada conoguèt un nombre important de conflictes majors dempuei l'independéncia dau país especialament còntra Paquistan, China e de guerilhas intèrnas.

L'arma nucleara indiana foguèt desvolopada dins leis annadas 1960-1970 après la desfacha de 1962 còntra China. Lo premier assai capitat aguèt luòc en 1974 mai un arsenau permanent foguèt creat solament a partir de la fin deis annadas 1990. Son nombre d'ogivas es estimat entre 80 e 100. A l'ora d'ara, lei vectors principaus son de missils mai divèrseis avions indians son capables de menar una ataca nucleara. Se desvolopa tanben de sosmarins equipats de missils nuclears.

Lei fòrças terrèstras gropavan  militars qu'èran organizats au sen d'unitats importantas (37 divisions e 37 bregadas independentas). Seis equipaments principaus se compausavan de  carris de combat, de mai de  veïculs blindats e de mai de  sistèmas d'artilhariá. Èran en cors de modernizacion (adopcion en cors dau T-90 rus) ambé l'introduccion progressiva d'armaments de darriera generacion. Pasmens, la màger part èra encara de segonda generacion. Enfin, l'armada indiana dispausava tanben d'uneis equipaments ancians gardats en resèrva (T-55...).

Lei fòrças aerianas gropavan  militars qu'èran tanben organizats au sen d'unitats importantas (47 escadras). Èran equipats de  avions que son eissits de diferentei generacions (Sukhoi Su-30MKI, Mirage 2000, Mig-29, Mig-21...). D'assais e de negociacions son en cors a l'ora d'ara per comprar d'avions pus modèrnes (probablament de Dassault Rafale francés).

Enfin, lei fòrças navalas gropavan  militars e alinhavan 86 naviris de superficia (en particular, 1 pòrta-avions, 1 naviri de transpòrt amfibí, 8 destroièrs, 15 fregatas e 24 corvetas), 14 sosmarins d'ataca (1 de propulsion nuclear, 13 de propulsion convencionala) e divèrsei naviris de sostèn. Uneis unitats importantas son en cors de produccion coma de pòrta-avions. Pasmens, maugrat lo desvolopament de naviris locaus, la màger part deis unitats principalas de la flòta indiana son de naviris de la fin de la Guèrra Freja comprats ò arrendats.

Índia es lo teatre de tres conflictes intèrnes ancians dins lei regions de Cachemire, d'Assam e dins l'èst de la peninsula. Lo premier es l'insureccion de Cachemire que comencèt en 1989. Opausa de grops islamistas, sovent sostenguts per Paquistan, ai fòrças indianas. Son intensitat despend dau sostèn paquistanés e de l'evolucion deis autrei frònts implicants lei movements islamistas dins la region (Afganistan, nòrd de Paquistan...). Pasmens, dempuei 2000, la baissa de l'ajuda paquistanesa a entraïnat la dubertura de negociacions ambé lei grops pus moderats e, maugrat quauquei subersauts de violéncia, aqueu conflicte es en cors de reglament.

Lo segond comencèt en 1964 dins la region isolada d'Assam. Opausèt e opausa totjorn dins certanei regions de grops separatistas variats (en 2002, existiá 16 guerilhas de remarca dins la region) que sei revendicacions van de la formacion d'un estat sobeiran d'Assam au renfòrçament d'autonòmias localas. De liames complèxs se son estats formats entre lei movements pus importants dins lo corrent dei combats. Lei combats son episodics e l'intensitat dau conflicte es considerada coma bassa ambé  tuats entre 2005 e 2013 ( insurgents,  civius, 300 soudats e policiers indians). Pasmens, de cas regulars de violacion dei drechs de l'òme son una fònt de contuniacion de la guèrra.

Enfin, lo tresen conflicte es lo pus actiu a l'ora d'ara. Acomencèt en 1967 e opausa la rebellion maoïsta naxalita au govèrn centrau. Lei zònas d'activitat principalas de la guerilha son l'èst de la peninsula indiana, especialament a l'entorn dei vilas de Hyderabad e de Calcuta. Militarament, es tanben lo pus equilibrat car la guerilha a demostrat mai d'un còp d'organizar d'emboscadas ò d'attemptats saunós còntra l'armada ò lo govèrn. Per exemple, en 2010, 76 policiers foguèron tuats per sospressa a Dantewada ò en 2013, 24 caps dau Congrès Nacionau Indian, compres un ancian ministre, foguèron tanben tuats dins la Vau de Darbha. L'armada, la polícia e de milícias paramilitaras son cargadas de la repression de l'insureccion e un esfòrç important es en cors dempuei 2005. Pasmens, la pauretat persistenta dei regions tocadas per la guèrra representa un aliat important de la guerilha. De mai, coma en Assam, dins certaneis endrechs, d'atrocitats comesas per lei fòrças centralas renfòrçan lo sostèn a la rebellion.

De veire: Economia d'Índia.Índia ten la 4 economia del mond per òrdre d'importància.

L'economia d'Índia èra en 2007 la 12 economia mondiala amb un PIB de  miliards de dolars. Pasmens, en foncion dau PIB de paritat de poder de crompar, ocupava lo 4 reng mondiau. Aquò representava respectivament de PIB per abitant de 950 $/ab e de  $/ab. Lo revengut nacionau es donc fòrça feble e Índia demora marcada per una pauretat (33% de la populacion èra en dessota dau lindau de pauretat segon la definicion de la Banca Mondiala) e d'inegalitats importantas. L'autra caracteristica d'aquela economia es sa creissença auta dempuei leis annadas 1990 (per exemple 9% entre 2005 que permet au país de faire partida dei poissanças economicas emergentas.

L'agricultura indiana representava en 2012 17,4% dau PIB e ocupava 53% de la man d'òbra. Es organizada segon un modèl de tenements fòrça pichons d'una superficia mejana mesurada a 1,55 ectaras en 1995. Permet d'assegurar la demanda alimentara de basa dau país. Lei culturas principalas son de ris (2 reng mondiau), de blat (2 reng mondiau) e de milh (1 reng mondiau). Pasmens, se fau tanben notar l'existéncia de produccions importantas de bovins (1 reng mondiau), de lach (1 reng mondiau), de nòse de cajo (1 reng mondiau), de nòse de cocò (1 reng mondiau), de tè (1 reng mondiau), de bananas (1 reng mondiau), de gengibre (1 reng mondiau), de pebre negre (1 reng mondiau), de canas de sucre (2 reng mondiau), cauchó naturau (3 reng mondiau), de coton (3 reng mondiau), d'ovins (3 reng mondiau), de tabac (3 reng mondiau), de sorgò (3 reng mondiau), de trufa (3 reng mondiau), de sòja (5 reng mondiau), de liòsa (5 reng mondiau), de gròs blat (6 reng mondiau) e de divèrseis espècias.

Leis exportacions agricòlas principalas dau país son de cerealas, de tè, de fruchs e d'èrbas. Son magerament destinats ais Estats Units d'America, ai país d'Orient Mejan e a de país asiatics (especialament Japon e Bangladèsh). Leis importacions principalas regardan d'òlis alimentaras que vènon principalament d'Indonesia e d'Argentina. Lei nòses de cajo son un cas especiau car de quantitats importantas son importadas puei tornadas exportar après descloscatge.

Índiatèn de ressorsas minieras importantas que permetián en 2010 la produccion de 79 mineraus diferents, en particular de fèrre (4 reng mondiau), de manganès, de mica, de baucita (4 reng mondiau), de carbon (3 reng mondiau), de coire, de cròmita, d'amiant, de fluorita, de gip, d'òcra, de fosforita e de silici.

En 2012, lo sector industriau indian representava 26,1% dau PIB e emplegava 19% de la populacion activa. Dempuei la liberalizacion economica acomençada dempuei 1991, lo sector a conegut une creissença importanta gràcias ai salaris febles de sa man d'òbra e a son nivèu relativament aut de formacion. Pasmens, dèu tanben faciar la concuréncia d'autrei país presentant d'avantatges similars, especialament aquela de China qu'es la premiera poissança industriala mondiala. En 2012, sei domenis d'activitat principaus èran l'industria tèxtila, la quimia pesuca, l'industria agròalimentara, la siderurgia, la produccion d'equipaments de transpòrt (magerament automobil), lo rafinatge d'idrocarburs, la produccion de maquinas, l'industria informatica e la produccion de medicaments.

En 2011, lo sector terciari representava 56,5% dau PIB e 28% deis emplechs de l'economia indiana. Conois una creisseça fòrça importanta dempuei leis annadas 1990 (7% en 2008 per exemple). Es dominat per lo sector marchand e per lo torisme que representavan respectivament 15% e 6,3% dau PIB indian. Lei servicis informatics èran tanben un sector important (aperaquí 1% deis emplechs mai una creissença importanta e regulara).

L'art aguèt una plaça majora dins l'Istòria indiana e la dubertura de la peninsula ai cambis ambé lei regions vesinas permetèt lo desvolopament de formas variadas segon leis epòcas gràcias a l'adopcion d'elements grècs, iranians, romans, islamics... Leis òbras indianas avián sovent de preocupacions religiosas dirèctas (temples) ò indirèctas (respèct de prescripcions religiosas dins sa realizacion). D'efèct, mai d'un tèxte religiós indian ancian tracta de l'art e li donèt un quadre teoric basat sus lo respèct de l'òrdre e de l'armonia establida per lo ò lei dieus. Aquò aguèt per consequéncia de limitar la personalisacion deis òbras mai permetèt l'emergéncia d'uneis escòlas artisticas, de còps fòrça individualizadas, dins l'encastre de la diversitat religiosa de la peninsula.

Divèrsei periòdes artistics se pòdon definir per l'Índia anciana. Lei principaus son lo periòde classic (sègles III-IX), lo periòde medievau (sègles VIII-XVI), lo periòde islamic (sègles XIV-XVII segon lei regions) e lo periòde mogòl (sègles XVI-XVIII). Pasmens, se pòu tanben definir de periòdes pus ancians, en particular dins lo corrent dei sègles d'emergéncia de l'art classic (sègle III avC - sègle III), ò de distincions au sen d'un periòde segon de critèris cronologics ò geografics.

Dempuei lo sègle XIX e l'emergéncia dau sentiment nacionalista indian, Índia acomencèt de participar ai cambis culturaus internacionaus e adoptèt en particular l'art dau cinèma que prenguèt una plaça importanta au sen de la produccion artistica dau país. 

L'arquitectura fa partida deis arts indians pus ancians e conoguèt donc diferentei formas dins lo corrent de son existéncia. Se formèt a partir de la civilizacion de la Vau d'Indus que desvolopèt d'esquèmas rigorós d'organizacion dei centres urbans. A partir dei periòdes Maurya e Gupta, i foguèt apondut de preocupacions religiosas e comencèt la bastida de complèxs religiós bodistas importants (temple de Sanchi). Puei, apareguèt a partir dau sègle X, d'ensems religiós indós (temples de Chennakesava, de Hoysaleswara ò de Kesava). Après l'arribada dei musulmans, s'adoptèt de formas novèlas inspiradas per l'art islamic. Leis òbras pus famós d'aquel estil son aquelei dau periòde mogòl coma lo Taj Mahal ò lo Palais Umaid Bhawan. Après l'instauracion de la colonizacion britanica, de formas europèas foguèron tanben introduchas au sègle XIX dins l'arquitectura indiana (gara Chhatrapati Shivaji Terminus). Enfin, dempuei lo sègle XX, l'arquitectura adoptèt d'estils novèus fòrça inspirats per lei constrenchas d'amenatjament urban dins de zònas fòrça pobladas (Temple de Lotus, quartier d'afaire de Nariman).

L'esculputura aguèt una importància gròssa durant lei periòdes antic e classics de l'art indian tre la civilizacion d'Indus. L'influéncia grèga i foguèt majora a partir dau sègle III avC. Divèrsei matèrias foguèron utilizadas segon lei regions (bronze, argiela, estuc... etc.). Entre lei sègles IV e VI, l'Empèri Gupta desvolopèt una escultura fòrça delicata que venguèt la fònt d'ornaments au sen de l'arquitectura bodista ò indó dau periòde classic. Per la seguida, l'art estatuari indian contunièt d'utilizar de formas delicatas, especialament dins lei regions sud.

La pintura indiana apareguèt, coma son arquitectura ò son art estatuari, avans lo periòde de la civilizacion de la Vau d'Indus. Lei vestigis pus vièlhs coneguts a l'ora d'ara datan de  avC (Bhimbetka). Son desvolopament contunièt durant lei sègles seguents e la literatura bodista depinta mai d'una illustracion pintada situada dins lei palais de l'aristocràcia ò lei complèxs religiós de la peninsula (Cròtas d'Ajanta). Unei manuscrits d'aqueu periòde èran tanben ornats de dessenhs pintats. Coma per lo rèsta de l'art indian ancian, lei tematicas principalas èran d'òrdre religiós. Per la seguida, au sègle XVII, après leis invasions musulmanas e l'instauracion de l'Empèri Mogòl, la pintura indiana adoptèt de tecnicas e d'influéncias iranianas. Puei, au sègle XIX, foguèt lo torn de la pintura europèa, especialament britanica, d'apondre d'influéncias novèlas a la pintura indiana. Enfin, au sègle XX, la pintura indiana adoptèt divèrseis influéncias internacionalas e acomencèt de diversificar lei tematicas de seis òbras que son plus solament d'inspiracion religiosa.

La literatura indiana apareguèt durant l'Antiquitat anciana ambé la formacion progressiva dei tèxtes religiós indós coma lei Veda. En causa de la superficia estentuda de la peninsula e dau nombre important de lengas diferentas, aquela literatura presenta une diversitat gròssa, especialament a partir dau sègle X. Lo periòde coloniau introduguèt l'anglés coma lenga de literatura qu'es totjorn fòrça utilizat. Au sègle XX, la literatura indiana venguèt un movement internacionau major ambé mai d'un autor de reputacion mondiala coma Salman Rushdie, Anita Desai, Amitav Ghosh, Vikram Seth, Arundhati Roy, Vijay Singh, Tarun Tejpal, Rohinton Mistry...

Índia es lo premier productor mondiau de film, especialament gràcias a l'industria cinematografica de la region de Bombai que realiza unei centenaus de films (magerament en indi) cada annada. Pasmens, d'autrei centres existission amb una produccion en indi ò dins una autra lenga. La màger part d'aquela produccion es destinat a una esplecha comerciala corta e rapida. Pasmens, i a tanben de film d'autor e mai d'un autor indian a averat de prèmis internacionaus prestigiós coma Mira Nair.

La musica indiana apareguèt au milleni I avC segon lei conoissenças arqueologicas actuala. Es fòrça diversificada en causa dau nombre important de tradicions diferentas entre lo nòrd e lo sud de la peninsula. Per de rasons similaras, unei danças tradicionalas diferentas existisson sus lo territòri indian.




#Article 76: Danemarc (2777 words)


Danemarc, (en danés Danmark), oficialament lo Reialme de Danemarc (en danés, Kongeriget Danmark) es un país escandinau de l'Euròpa septentrionala localizat dins la peninsula de Jutlàndia e que compren los territòris autonòms de Groenlàndia e las Illas Feròe. Sa capitala es Copenaga.

Lo gentilici es danés -esa.

Lo territòri continental limita al sud amb Alemanha, e amb lo Mar del Nòrd a l'oèst e lo Mar Baltica a l'èst.

Danemarc es una monarquia constitucionala amb un sistèma parlamentari de govèrn. En mai del govèrn central i a de govèrns locals dins 98 municipalitats. Danemarc es membre de la Union Europèa dempuèi 1973, mas pas fa partit de l'Eurozòna, l'union monetària dels estats membres de l'Union qu'an adoptat l'Èuro coma moneda oficiala. Danemarc es membre fondator de l'OTAN.

Dempuèi 2016 la bandièra de Danemarc es remplaçada dos còps l’an per aquelas de Groenlàndia (lo 21 de junh) e de las illas Feròe (lo 29 de julhet).
del 22 de junh al 28 de julhete del 30 de julhet al 31 de decembre
File:Flag of Greenland.svg|Bandièra lo 21 de junh
File:Flag of the Faroe Islands.svg|Bandièra lo 29 de julhet

De traças umanas datant dau periòde interglaciari de l'Edat de Pèire existisson sus lo territòri danés. Entre  e  av. JC, la region foguèt dominada per la cultura de Bromme qu'èra formada de caçaires culheires. Foguèron seguits per lei Maglemosians (- av. JC), la cultura de Kongemose (- av. JC) e la cultura d'Ertebolle (- av. JC). Aqueu periòde foguèt caracterizat per una diversificacion progressiva de l'alimentacion. L'agricultura sembla aparéisser vèrs  av. JC.

L'Edat dau Bronze danés se situa entre  e 450 av. JC e se debanèt en parallèl de la formacion de comunautats ruralas. L'Edat dau Fèrre acomencèt a partir dau sègle V av. JC e foguèt marcat per un cambiament dau clima que venguèt pus fresc e pus umid. Coma dins una partida importanta d'Euròpa, de pòbles cèltas s'installèron dins la region mai la cultura cèlta venguèt pas dominanta en fòra d'emprunts tecnics. La cultura de Jastorf que dominèt Jutlàndia dau sègle IV av. JC au sègle I ap. JC gardèt ansin d'importants trachs pròpris e sembla tenir un ròtle important dins la formacion de la cultura escandinava antica e medievala.

En 113 av. JC foguèt escrich la premiera descripcion dei pòbles establits en Jutlàndia (de Cimbres e de Teutons). Dins lo corrent dau sègle I av. JC, se difusèt dins la region la terralha mediterranèu que foguèt rapidament adoptada. Durant lo periòde roman, de relacions comercialas existián ambé l'Empèri coma lo mostra la descubèrta de pèças de moneda romanas dins lo país. A partir dau sègle II ap. JC, aquelei liames marchands semblan favorizar l'emergéncia dei premiers centres urbans.

Segon la legenda, lei Danés son eissits de la tribü dei Daners qu'es originària dau sud de Suècia. Desbarquèron en Jutlàndia au sègle V e rebutèron pauc a pauc lei pòbles germanics vèrs lo sud. Au sègle VI, lo tèrme danés designava clarament leis abitants non germanics qu'avián pres lo contraròtle de la region e l'existéncia dau pòble danés es attestada dins de documents gòts, francs e bizantins.

Au començament de l'Edat Mejana, Danemarc fasiá partida de l'espaci viking e partejava alora una cultura comuna ambé lo rèsta d'Escandinàvia. Navigators audaciós e combatents disciplinats, lei Vikings organizavan d'incursions còntra leis estats europèus pus rics qu'entraïnavan sovent lo pilhatge deis endrechs mau defenduts. 

Au sègle IX, lei Danés se concentrèron principalament còntra Anglatèrra e lo nòrd de França. I conquistèron de territòris importants coma lo Danelaw (nòrd-oèst d'Anglatèrra) e Normàndia. Un nombre important de Danés s'i installèron e adoptèron pauc a pauc lei costumas d'aquelei regions (lengas, cristianisme... etc.). A la fin dau sègle X, acomencèt un segond periòde d'invasions que foguèt subretot dirigit còntra Anglatèrra. Se transformèt rapidament en movement de conquista mai leis Anglosaxons prenguèron l'avantatge a partir deis annadas 1040. Puei, a partir de la fin dau sègle XI, lei progrès de l'evangelizacion d'Escandinàvia e la formacion d'estats pus poderós dins la region entraïnèt la fin dei grandeis invasions nòrdicas.

Fins au sègle IX, lei populacions d'Escandinàvia son relativament mau conegudas. Au començament dau sègle, de combats se debanèron au sud de Jutlàndia entre Francs e Danés fins a la conclusion d'un acòrd de patz en 811. La formacion d'un reiaume en Danemarc sembla començar vèrs la mitat dau sègle X quand lo rèi Harald Blatang (958-986) capitèt de sometre lei difentei tribüs localas a son autoritat e d'impausar lo cristianisme. Sei successors Sven Tveskæg (986-1014) e Cnut lo Grand (1016-1035) i apondiguèron Anglatèrra e Norvègia. Pasmens, aqueu reiaume subreviquèt pas a la mòrt de Cnut e Danemarc perdiguèron sei despendéncias.

En 1104, la creacion de l'arquevescat de Lund en Escània permetèt a la Glèisa Danesa de venir independenta dei prelats alemands. Durant lo rèine de Valdemar I (1157-1182), la monarquia venguèt ereditària. Puei, au sègle XIII, lei Danés s'interessèron a la Mar Baltica e assaièron de conquistar lei regions balticas. En particular, en 1219, fondèron la vila de Reval (uei Tallinn). Dins aquò, deguèron tanben faciar la concurréncia crescuda dei marchands de la Liga Anseatica militarament sostenguts per lei chivaliers de l'Espasa e lei chivaliers teutonics. Aquela pression reduguèt pauc a pauc lei Danés a la defensiva e afebliguèt la monarquia.

Au sègle XIV, Danemarc conoguèt un periòde de dificultats liadas a la concurréncia dei marchands anseactics e au còst de la colonizacion d'Estònia. En 1282, la noblesa foguèt ansin en estat d'impausar una Carta au rèi que restaurèt en particular lo caractèr electiu de la monarquia. Puei, en 1332, Suècia ocupèt Escània que foguèt reconquistada per Valdemar IV lo Restauraire (1340-1375). Pasmens, l'organizacion d'aquela campanha necessitèt la venda d'Estònia en 1346 ai chivaliers teutonics.

A la mòrt sensa eiretier de Valdemar IV, sa filha Margarida qu'èra la frema dau rèi Haakon VI de Norvègia, faguèt designar son fiu Oluf coma rèi e obtenguèt la regéncia. Après la mòrt de son marit, venguèt tanben regenta de Norvègia. Òr, gràcias ai liames tescuts entre lei diferentei dinastias escandinavas, Oluf èra tanben pretendent a la corona suedesa. Après sa disparicion prematura en 1387, Margarida gardèt lo contraròtle de Danemarc e de Norvègia e se portèt candidat a la corona de Suècia. Lo rèi Albèrt de Mecklembourg foguèt reversat per son aristocracia e Margarida dirigiguèt lei tres reiaumes nòrdics fins a sa mòrt en 1412. En 1397, chausiguèt son nebòt Eric coma successor e una assemblada de senhors danés, norvegians e suedès definiguèt a Kalmar lei modalitats de l'union entre lei tres estats.

Segon lo tèxte adoptat a Kalmar, l'Union èra limitada ais afaires estrangiers e a la defensa, especialament còntra leis Alemands. Dins lei fachs, Danemarc dirigiguèt l'ensems. Norvègia ne'n venguèt rapidament una despendéncia. En revènge, Suècia resistiguèt e se dotèt dins lo corrent dau sègle XV de regents mai ò mens ostils au poder danés. De son caire, Danemarc aprofichèt sa poissança novèla per afeblir la Liga Anseatica que declinava dempuei l'acomençament dau sègle XV. En 1429, un peatge foguèt instaurat per lei naviris passant lo Sund e en 1460, la crompa dau ducat de Holstein permetèt de menaçar Amborg e Lubeck. En parallèl, l'administracion foguèt melhorada e Copenaga venguèt la capitala en 1443.

Pasmens, lo conflicte entre Danés e Suedès s'agravèt e entraïnèt l'abdicacion d'Eric de Pomerània en 1439. Cristian d'Oldenborg restaurèt l'Union mai en Suècia, la realitat dau poder passèt pauc a pauc a de regents. Son fiu Joan I foguèt elegit rèi de Danemarc sensa dificultat (1483) mai deguèt luchar per sometre Suècia (1497). Son successor Cristian II decidèt d'assassinar seis adversaris au sen de l'aristocracia suedesa (chaple d'Estocòlme en 1520), çò que precipitèt la fin de l'Union. Dalarna se revoutèt sota la direccion de Gustav Vasa. Leis insurgents capitèron de caçar lei Danés fòra de Suècia en 1523.

La Reforma protestanta conoguèt un acuelh favorable de part de la populacion danesa e lei conversions foguèron nombrosas au sen de la noblesa e de la borgesiá. Aquò permetèt au rèi Cristian III d'impausar per fòrça lo luterianisme coma religion d'Estat en 1536. Aquela decision s'apliquèt tanben a Norvègia. Aquela decision s'acompanhèt de la publicacion de traduccion de la Bíblia en danés qu'aguèron un ròtle important dins la creacion de la lenga modèrna.

Danemarc participèt a la Guèrra de Trenta Ans ambé l'esperança d'obtenir lei principats eclesiastics secularizats de Brema e de Verden. Pasmens, sei tropas foguèron batudas per l'armada imperiala e lo país se retirèt dau conflicte en 1629. Aquò donèt l'ocasion a Suècia de participar d'un biais decisiu a la guèrra. Lei victòrias suedesas entraïnèron una desgradacion novèla dei relacions ambé Danemarc e una guèrra novèla acomencèt en 1643. S'acabèt per una victòria d'Estocòlme que ganhèt Jamtland, Gotland e Osel. De mai, lei naviris suedès foguèron desenant dispensats dau pagament dau peatge de Sund.

En 1654, una guèrra novèla opausèt tornarmai Danemarc, aliat a Polonha-Lituània, a Suècia. S'acabèt quatre ans pus tard per una revirada novèla e per la pèrda dei territòris a l'èst de Sund (Escània, Blekinge, Halland e Bohus). Aquela desfacha entraïnèt una crisi grèva dins lo reiaume. Lo rèi Frederic III, sostengut per lo clergat e la borgesiá, poguèt abrogar la Carta de 1282 e restaurar lo caractèr absolut e ereditari de la monarquia. La noblesa, descreditada per sei desfachas militaras, deguèt se clinar.

De 1675 a 1679, Danemarc intrèt encara en guèrra còntra Suècia dins l'encastre de la Guèrra d'Olanda. Aliat ambé Brandeborg, capitèt d'infligir una tiera de desfachas a son vesin mai poguèt pas gardar sei conquistas car Loís XIV refusèt d'acceptar la mendre pèrda territòriala per son aliat suedès au Tractat de Nimega. Enfin, en 1700, Danemarc participèt a la Granda Guèrra dau Nòrd. Rapidament vencut, foguèt obligat de se retirar de la guèrra tre lo començament de la guèrra. Pasmens, declarèt tornarmai la guèrra ai Suedès en 1709. Subiguèt una desfacha grèva a Helsingborg (1710) mai faguèt pasmens partida dei venceires en 1721. Aquò li permetèt de sometre tornarmai lei naviris au peatge de Sund mai pas reprendre lo contraròtle de la riba orientala de l'estrech.

La Granda Guèrra dau Nòrd foguèt lo darrier conflicte entre Danemarc e Suècia fins ai guèrras napoleonencas. En 1751, de negociacions permetèron de definir pacificament lo traçat de la frontiera en Lapònia. D'ara endavant, Copenaga se preocupèt principalament d'expansion comerciala e de desvolopament economic. Ansin, lo país participèt a la formacion dei ligas de neutralitat creadas a partir de 1780 per protegir lo comèrci maritim dei drechs de regard britanic e francés. Lei Danés s'interessèron tanben a l'otramar e establiguèron de colonias dins leis Antilhas coma leis Illas Verges (vendudas en 1917 ais Estats Units e ai Britanics), en Índia (Tranquebar e Serampore, venduts en 1845 ai Britanics) e lòng de Ghana (divèrsei fòrts venduts en 1850 ai Britanics).

Au començament dei guèrras revolucionàrias, Danemarc chausiguèt la neutralitat e assaièt de formar ambé Russia, Suècia e Prússia una liga dei neutres per defendre la libertat de circulacion de sei naviris. En 1801, una premiera expedicion britanica obliguèt Copenaga de laissar un drech de visita de sei naviris ai Britanics. Pasmens, aquò reglèt pas la situacion que s'agravèt ambé l'instauracion dau Blocus Continentau per Napoleon I. D'efèct, Danemarc teniá encara una flòta importanta que representava una menaça potenciala per leis Illas Britanicas. En 1807, una segonda expedicion britanica ataquèt Copenaga e capturèt la màger part dei vaissèus danés.

Après aquela agression, Danemarc s'alièt oficialament ambé França e lo demorèt fins a 1814. Menèt una guèrra navalas d'escaramochas còntra la flòta britanica (guèrra dei Canonieras). En 1814, perdiguèt Norvègia au profiech de Suècia au Tractat de Kiel. Lo prince eiretier Cristian Frederic reüniguèt una assemblada norvegiana que votèt una constitucion e lo proclamèt rèi. Pasmens, una brèva guèrra còntra Suècia enterinèt la pèrda de Norvègia e lei Norvegians acceptèron son annexion a condicion que lei Suedès mantenguèsson la constitucion.
 

Après la pèrda de Norvègia, Danemarc gardèt seis autrei possessions coma leis Illas Feròe, Islàndia e Groenlàndia. Ganhèt tanben lo pichon ducat de Lauenborg a l'èst de Hamborg coma compensacion. Pasmens, sa diplomacia foguèt rapidament dominada per la question dei Ducats de Holstein e de Schleswig qu'èran dirigits per lo rèi danés en union personala dempuei la fin dau sègle XV.

Tre 1830, lei nacionalistas e liberaus danés demandèron la fin de l'absolutisme e l'integracion de Holstein e de Schleswig au sen dau reiaume. Dins l'encastre dei movements revolucionaris de 1848, lo rèi Frederic IV deguèt cedir e acceptar la creacion d'una monarquia constitucionala en març. Lei nacionaus liberaus prenguèron alora lo poder, çò qu'entraïnèt una revòuta dei populacions alemandas de Holstein. Leis insurgents recebèron lo sostèn dei nacionalistas alemands dau Parlament de Francfòrt que demandèt una intervencion de Prússia. Lei soudats prussians agantèron aisament Jutlàndia mai leis aliats de Danemarc (Reiaume Unit, Russia e Suècia) impausèron de negociacions que s'acabèron per lo restabliment dau statu quo ante bellum en 1852. Lo rèi danés gardèt lo contraròtle dei ducats que devián demorar d'entitats distintas dau Reiaume de Danemarc.

Pasmens, aquel acòrd maucontentèt lei nacionalistas dei dos camps. En 1863, lo parlament danés adoptèt una constitucion comuna per Danemarc e Schleswig. Aquò èra una rompedura de l'acòrd de 1852 que foguèt aprovada per lo rèi Cristian IX (1863-1906). A l'iniciativa de Bismarck, la reaccion de la Confederacion Germanica foguèt rapida e una fòrça austro-prussiana ocupèt lei ducats. Danemarc trobèt ges de sostèn internacionau e deguèt abandonar aquelei territòris en 1864 e un tèrç de sa populacion. Après una guèrra novèla entre Àustria e Prússia, lei ducats foguèron annexats per lei Prussians en 1866.

La pèrda dei ducats laissèt Danemarc en fòra deis afaires principaus d'Euròpa. Lo país contunièt de se liberalizar e adoptèt una posicion neutra en 1914. En causa de sa posicion estrategica au nòrd d'Alemanha, lo mantenement d'aquela posicion necessitèt la mobilizacion de fòrças militaras importantas e de contorsions diplomaticas malaisadas qu'aguèron de consequéncias nefastas sus l'economia car lei dos camps exigiguèron una neutralitat favorabla a seis interès. 

A l'eissida de la guèrra, leis Aliats decidèron de restituir una partida de Schleswig e un vòte foguèt organizat per definir la frontiera. Au nòrd de Flensborg, 75% dei sufragis foguèron favorables au retorn dins la fauda de Danemarc. En revènge, au sud e dins la vila, 80% dei vòtes exprimits demandèron un mantenement au sen d'Alemanha. Aquò permetèt de fixar lo limit actuau entre lei dos país.

Au començament de la Segonda Guèrra Mondiala, Danemarc proclamèt tornarmai sa neutralitat. Pasmens, per assegurar leis itineraris comerciaus ambé Suècia e Norvègia que permetián ais Alemands de se procurar lo fèrre indispensable a la perseguida de la guèrra, Hitler decidèt d'envaïr Danemarc e Norvègia en abriu de 1940. Au contrari de 1914, lo govèrn danés aviá pas renfòrçat sei fòrças armadas per protegir sa neutralitat e resistiguèt pas a l'ocupacion. Fins a 1943, un govèrn danés foguèt mantengut laissant una autonòmia certana au país. Pasmens, lo desvolopament de movements de resisténcia entraïnèt una presa de contraròtle dirècte per Alemanha a partir de 1943. Aquò durèt fins a la fin de la guèrra e la màger part dau territòri danés èra totjorn tengut per leis Alemands en mai de 1945. Aprofichant aquela situacion, Islàndia, encoratjada per leis Aliats, proclamèt son independéncia en 1944.

Après la Segonda Guèrra Mondiala, Danermarc jonhèt lo camp estatsunidenc e l'OTAN. En 1973, intrèt au sen de la Comunautat Economica Europèa. Pasmens, lo país assaia d'i gardar son autonòmia ambé lo refús dau Tractat de Maastricht en 1992 e lo refús de participar a l'èuro après un referendum en 2000.

Danemarc es una monarquia constitucionala. Lo cap de govèrn es lo primièr ministre, designat pel monarca.

Lo parlament unicameral (Folketing) a 179 membres.

Malgrat que Danemarc se tròba situada entre doas mars, lo Baltica e la mar del Nòrd, las pluèjas annalas son moderadas, d'entre 700 e 800 mm a l'oèst e d'entre 500 e 600 mm a l'èst. Las temperaturas son equilibradas, al mes de julhet i a una mejana de 16 °C dins la zòna de la mar del Nòrd e a l'èst, a Sjælland, pòt arribar a 18 °C. Las temperaturas diürnas son suls 20 °C del temps que las nocturnas son a l'entorn dels 13 °C . A l'ivèrn l'influéncia del corrent del Golf e de lo sieu derivat, lo corrent de l'Atlantic Nòrd, se fa notar en fasent que las temperaturas davalen pas excessivament, dins tot lo país las temperaturas se mantenon près del punt de congelacion, unes 2 °C durant lo jorn e a l'entorn de -3 °C a la nuèit. La temperatura de l'aiga a la còsta vària dempuèi lo 3 °C a l'ivèrn fins los 17 °C a l'estiu.

Dempuèi lo primièr de genièr de 2007, la division administrativa principala de Danemarc es la region.




#Article 77: Gabon (3986 words)


Gabon (nom oficiau : Republica Gabonesa) es un estat situat sus la còsta oèst d'Africa Centrala lòng dau Golf de Guinèa au sud de la Guinèa Eqüatoriala e de Cameron e l'oèst de la Republica de Còngo. Sa capitala es Libreville. Lo territòri gabonés si situa principalament dins lo bacin d'Ogooué e lòng de l'eqüator. Es donc un país caud e umid cubèrt de seuvas eqüatorialas gaire pobladas. La mitat de la populacion viu dins lei doas aglomeracions pus importantas (Libreville e Port-Gentil). Es devesida entre un cinquantenau d'etnias, principalament d'origina bantó. Dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle XIX, la region foguèt colonizada per França que fixèt lei frontieras gabonesas per una tiera d'acòrdis ambé leis autrei poissanças colonialas. Gabon venguèt independent en 1960 mai França li a gardat una influéncia importanta e li a sostengut lo mantenement de regimes autoritaris favorables a seis interès. L'istòria dau Gabon independent es ansin marcada per la presidéncia lònga d'Omar Bongo (1967-2009) remplaçat per son fiu Ali Bongo dempuei sa mòrt en 2009.

Lo gentilici es gabonés, -a.

La topografia dau territòri gabonés es dominada per lo bacin dau fluvi Ogooué (en francés) o Ogòe e per lei formacions geologicas eissidas de l'erosion dau sòcle granitic african ancian. Lo relèu presenta donc una alternància de platèus, de cimas arredonidas, de vaus (de còps ambé de pendas sobdas) e de bauç. Dins lei regions orientalas, la ròca granitica es cubèrta per de sòus arenós a l'origina de platèus e de còlas. La màger part d'aquelei formacions an una altitud entre 500 e 800 m mai si pòu trobar quauquei cimas pus importants dins lei regions centralas e nòrd-èst coma lo Mont Milondo ( m) ò lo Mont Bengoué ( m e cima pus auta dau país).

Lòng dau litorau, lo sòcle vièlh es cubèrt per de sediments pus recents e per de plans palunós. Lo Cap Lopez es lo limit entre doi zònas costieras diferentas formadas d'estuaris au nòrd e de ribas drechas ambé de lònas isoladas per de formacions d'arena au sud. Ogòe es lo fluvi pus important dau país e son bacin representa environ 85% de la superficia de Gabon. A una longor mejana (893 km) mai un debit fòrça important (entre  e  m3/s) car es alimentat per lei precipitacions fòrça importantas dau clima eqüatoriau. Son cors es traversut e la navigacion es solament possibla de l'ocean a la vila de N'Djolé. Dins lo plan litorau, lo fluvi forma de brancas diferentas a l'origina d'un sistèma de lacs e d'estanhs e d'un dèlta important. Sa partida navigabla es un axe de transpòrt important e foguèt aperavans l'axe de penetracion deis explorators europèus coma Pierre Savorgnan de Brazza.

Gabon es situat en Africa Centrala lòng de l'eqüator. Son clima es donc de tipe eqüatoriau caud e umid amb una alternància de sasons secas e umidas dins lo corrent de l'annada. Li a doi sasons umidas dichas granda sason dei plueias (febrier-mai) e pichona sason dei plueias (setembre-decembre) e doi sasons secas que son dichas d'un biais similar granda sason seca (mai-setembre) e pichona sason seca (decembre-genier). Lo nivèu de precipitacions mejan evoluciona de  mm au nòrd-èst e  mm au nòrd-èst e au sud-oèst lòng de l'ocean. Lei temperaturas mejanas si situan entre 21 e 27°C ambé de variacions extrèmas entre 18 e 36°C. Lei pus frejas son enregistradas dins lo sud-oèst (Port-Gentil, Lambaréné, Mouila, Tchibanga, Mayumba) e lei pus caudas son mesuradas sus lo rèsta dau litorau e dins lei regions interioras.

Gabon es un estat pauc poblat que sa populacion èra de  d'abitants en 2014 siá 5,7 ab/km². Aquò es liat a la demografia istoricament febla de la region, a una feconditat febla a respèct deis autrei país africans (4,6 còntra 5,8) e ai condicions climaticas eqüatorialas malaisadas dins lei regions interioras onte la densitat de populacion es similara a aquela dei regions aridas de Sahel (mens de 2 ab/km²). Pasmens, aquelei factors empachan pas una creissença demografica non negligibla car lo nombre d'abitants èra de solament  a l'independéncia. La populacion es donc fòrça jova amb un temps mejan de 18,6 ans e una esperança de vida febla (52,06 ans).

Aquela populacion es principalament concentrada dins lei doas aglomeracions pus importantas que son la capitala Libreville ( abitants en 2012) e Port-Gentil ( abitants en 2010). Leis autrei vilas importantas son Franceville ( abitants en 2010) dins l'èst dau país, Oyem ( abitants) dins lo nòrd, Moanda ( abitants) dins la region de Franceville, Mouila ( abitants), Lambaréné ( abitants) e Tchibanga ( abitants). En 2010, 9 autrei vilas tenián mai de  abitants. L'urbanizacion èra donc fòrça importanta amb un taus de 86,2%.

Un cinquantenau d'etnias diferentas forman la populacion gabonesa. Son principalament d'origina bantó] e liadas entre elei per de relacions culturalas complèxas. Ansin, divèrsei gropaments culturaus  son estats creats per lei classificar. Pasmens, aquelei trabalhs presentan de variacions importantas. Numericament, leis etnias pus importantas son lei Fangs (32% de la populacion), lei Mpongwès (15%), leis Obambas (14%) e lei Punus (12%). En causa de la concentracion de la populacion dins lei centres urbans, certaneis etnias pichonas (quauquei miliers d'individús) son absorbidas dins de grops pus importants e acomençan de disparéisser. En fòra deis etnias bantós, existisse de grops de pigmèus mai ò mens coneissuts e una comunautat francesa encara relativament importanta (1,3% de la populacion).

La lenga oficiala de Gabon es lo francés qu'es parlat per 80% de la populacion. Gabon es ansin lo país african ambé la proporcion pus importanta de francofòns e son implantacion es fòrta dins lei centres urbans. Per exemple, es vengut la lenga mairala d'un tèrç deis abitants de Libreville e es la lenga quasi unica de la vida politica, de la cultura gabonesa, dei mèdias e dei escambis economics ambé l'estrangier.

Pasmens, un cinquantenau de lengas d'origina banto e lo baka d'origina pigmèa son egalament parladas en Gabon. Lei principalas son aquelei deis etnias pus importants coma lo fang ò lo mpongwè. La màger part son totjorn transmesas entre lei generacions. Aquelei lengas son subretot utilizadas a l'orau e an ges d'estatut oficiau. Lor escritura, desvolopada per lei missionaris francés e estatsunidencs per tradurre la Biblía, es pauc utilizada e coneissuda. Dins lo nòrd dau país, de minoritats d'ispanofòns en cors de disparicion existisson lòng de la frontiera ambé la Guinèa Eqüatoriala que son una subrevivença de la colonizacion espanhòla d'aquelei regions avans la definicion de la frontiera entre possessions francesas e espanhòlas en 1900.

Gabon es un país crestian onte la populacion a gardat un nombre important de rites eissits de la religion animista tradicionala basada sus lo culte dei rèires. La libertat religiosa li es assegurada per la constitucion e respectada. Lo govèrn estima lo nombre de catolics a 75% de la populacion e lo nombre de protestants a 20%. Pasmens, en l'abséncia de recensament religiós, li a en realitat gaire de donadas fisablas per mesurar l'influéncia dei diferentei glèisas. De mai, certanei glèisas protestantas que presentan de trachs animistas fòrça importants son pas totjorn consideradas coma crestianas. Enfin, lei fidèus pòdon passar d'una glèisa a una autra. En particular, coma dins la màger part dei país crestians en desvolopament, lei glèisas protestantas evangelistas son en progression gràcias a un modèl d'organizacion similar ai glèisas afro-americanas d'America dau Nòrd que permet d'enquadrar d'un biais eficaç lei fidèus. Existisse una minoritat musulmana estimada a 1% o 3% de la populacion qu'es principalament formada d'imigrats venguts d'Africa de l'Oèst.

Lei vestigis pus ancians d'activitat umana descubèrts en Gabon son datats d'aperaquí  ans. Puei, dins lo corrent dei periòdes pus recents, de descubèrtas de destraus e de sagetas de pèira ò de dessenhs gravats datats de  a  ans indicavan l'emergéncia d'una industria litica e l'aparicion de practicas culturalas. Après lo començament dau periòde istoric, la region foguèt poblada per de Pigmèus venguts d'Africa Centrala. La rason d'aquela migracion èra la pression militara dei Bantós que s'installèron pauc a pauc a son torn dins la region entre lo sègle XI e lo sègle XIX. Dins aquò, en causa de la longor dau procès de migracion, èran devesits entre d'etnias diferentas e sovent rivalas.

Avans l'arribada deis Europèus, aquelei pòbles avián desvolopat una cultura orala rica qu'es fòrça mau coneissuda en causa de la destruccion de sa màger part dins lo corrent de la colonizacion. Pasmens, sembla èsser compausada de racòntes e de mites sus la vida quotidiana, lei caças e lei guèrras que tocavan la region.

A la fin de l'Edat Mejana, lo litorau gabonés foguèt agantat per leis explorators portugués en 1472. Seguits per d'autreis Europèus, installèron de comptadors sus la còsta per crompar d'evòri, d'esclaus e de fusta d'ebèn. Lo trafec d'esclaus destabilizèt lo poblament dau territòri gabonés actuau. Pasmens, favorizèt l'aparicion d'estats sus lo territòri de la Republica de Còngo actuala qu'aguèron una influéncia sus lei limits orientaus dau Gabon modèrne. A la fin dau sègle XVI, lei Portugués perdèron sa posicion dominanta au profiech deis Olandés. Dins aquò, lei relacions entre leis Olandés e lei tribüs indigènas foguèron de còps malaisadas e de combats importants aguèron luec en 1610 e en 1698.

La colonizacion de Gabon acomencèt en 1849 ambé la fondacion de Libreville per lei Francés. En 1862, avián agantat l'estuari dau riu Ogòe e lo cap Lopez. Entre 1875 e 1878, l'oficièr Pierre Savorgnan de Brazza menèt l'exploracion dau cors d'aiga e agantèt lo Bacin de Còngo. Una segonda expedicion en 1879-1880 li permetèt d'agantar la vau bassa dau fluvi e de signar dei tractats d'amistat ambé divèrsei caps locaus. Ratificats en 1882 per lo parlament francés, venguèron la basa de la colonizacion francesa de l'interior dau continent. En 1883-1885, una tresena expedicion dirigida per Brazza permetèt ai Francés d'assegurar sei posicions en Gabon e sus la riba drecha de Còngo onte fondèron Brazzaville. En 1884, d'acòrdis ambé de caps locaus, Belgica e lo Reiaume Unit permetèron de fixar lei limits d'influéncia respectivas a l'èst e au sud.

La corsa coloniala si desplacèt alora vèrs lo nòrd. Tre 1886, Brazza assaièt d'agantar lei rius Sanghas e Obangui. Li fondèt Bangui en 1889. Puei, contunièt de progressar en direccion dau nòrd e conquistèt la màger part de la futura Africa Eqüatoriala Francesa (AEF). Dins lo corrent deis annadas 1890, la region atirèt l'atencion de companhiás desirosas d'i crear de plantacions d'evèas. En despiech de l'oposicion de Brazza, obtenguèron contentament en 1898 e una partida dau territòri gabonés fèt partida dei 38 concessions cedidas per lo govèrn francés.

Lo nombre feble de foncionaris francés dins la region empachèt un contraròtle eficaç de l'activitat dei companhiás. De mai, coma un impòst sus sei beneficis èra la fònt principala dei revenguts de l'administracion coloniala, lei companhiás venguèron rapidament liures de pilhar lo territòri que li èran atribuit. Per aquò, utilizèron la populacion indigèna que foguèt somesa au trabalh fòrçat. A partir de 1908, la futura AEF (oficialament fondada en 1910) foguèt tocada per una tiera de revòutas e d'enquistas foguèron ordonadas per París. Pasmens, ambé l'acomençament de la Premiera Guèrra Mondiala, leis autoritats francesas foguèron obligadas de recórrer a son torn au trabalh fòrçat per sostenir l'esfòrç de guèrra. En particular, lòng dau litorau congolès au sud de Gabon,  indigèns de la region morèron durant la construccion dau camin de fèrre Pointe-Noire-Brazzaville. D'insureccions importantas contunièron donc de tocar l'AEF mai leis autoritats colonialas gardèron lo contraròtle de la situacion. Tre 1940, a l'iniciativa de Félix Eboué, l'AEF ralièt la França Liura e jonhèt lo camp aliat.

L'AEF dispareissèt en 1958 ambé la creacion de la Comunautat Francesa. Dins aquel encastre, Léon M'Ba, fondator en 1946 dau Blòt democratic gabonés (BDG), assaièt d'obtenir la transformacion de Gabon en departament francés. Pasmens, mau capitèt e Gabon s'orientèt vèrs l'independéncia.

Gabon venguèt una republica independenta en 1960 dins l'encastre de la fragmentacion de l'Empèri Francés. Pasmens, França a gardat de liames politics, economics, militars e culturaus fòrça importants ambé sa colonia anciana en causa de son importància economica. En particular, assegura la defensa dau país e li garda una garnison importanta a Libreville. De mai, intervèn regularament dins leis afaires intèrnes de Gabon per s'assegurar d'aver un president favorable a seis interès. Ansin, Gabon es considerat coma un pielon major de la zòna d'influéncia francesa en Africa.

Léon M'Ba venguèt lo premier president dau Gabon independent en 1960. Establiguèt un regime autoritari centrat sus lo president e si desvolopèt lèu un important culte de la personalitat. En 1964, foguèt reversat per un còp d'estat après aver ordonat la dissolucion de l'Assemblada Nacionala. Pasmens, foguèt restablit per una intervencion militara francesa. A sa mòrt en 1967, foguèt remplaçat per son vice-president Albert Bongo (que cambièt son nom en Omar Bongo après sa conversion a l'islam). Un an pus tard, fondèt un partit unic novèu dich Partit democratic gabonés (PDG). Gràcias au sostèn francés, gardèt aisament lo poder dins lo corrent de la Guèrra Freja. Pasmens, en despiech de l'esplecha de jaciments importants de petròli, la corupcion generala dau regime e lei privilègis donats a son etnia d'origina limitèron lo desvolopament dau país.

En 1990, a la fin de la Guèrra Freja, de tensions importantas au sen de la societat gabonesa obliguèron Omar Bongo d'acceptar una democratizacion. Pasmens, aquò empachèt pas d'esmogudas grèvas dins lei vilas importantas (Libreville, Port-Gentil... etc.) e una intervencion francesa novèla foguèt necessària per restablir l'òrdre. Maugrat l'instauracion dau multipartisme, lo PDG e Omar Bongo an gardat una influéncia majora au sen deis institucions e lo president foguèt tornarmai elegit en 1993, en 1998 e en 2005 après d'eleccions contestadas per l'oposicion. Moriguèt en 2009 e foguèt remplaçat per son fiu Ali Bongo totjorn a la seguida d'un escrutinh contestat per lei partits d'oposicion.

Leis organizacions politica e territòriala de Gabon son fòrça inspirats per leis institucions francesas. Gabon es una republica amb un regime semi-presidenciau que seis institucions son regidas per una constitucion adoptada en 1991. Lo tèxte assegura la separacion dei poders executiu, legislatiu e judiciari e lo respèct dei drechs umans fondamentaus. Pasmens, dins lei fachs, la republica gabonesa es un regime autoritari dirigit dempuei 1967 per la familha dei presidents Omar Bongo e Ali Bongo. La democratizacion començada dins leis annadas 1990 es encara fòrça parciala e sei progrès son lents. Lo multipartisme es estat autorizat dempuei 1990 e l'oposicion a de còps ganhat de victòrias electoralas de remarca (legislativas de 1996 e 1997 dins la capitala per exemple). Pasmens, lo debanament generau deis eleccions es fòrça contestat per l'oposicion e d'esmogudas urbanas an sovent luec après lei vòtes. Ansin, la vida politica es totjorn largament dominada per lo Partit democratic gabonés (PDG) que contraròtla leis institucions, l'administracion e una partida de la premsa.

Lo poder executiu es tengut per lo president qu'es elegit au sufragi universau dirècte per un mandat de sèt ans. Es lo centre deis institucions gabonesas e lo cap de l'Estat. Noma lo cap dau govèrn e sei ministres, lei governadors de província, lei prefèctes e lei sota-prefèctes. A tanben lo drech de dissòuvre l'Assemblada Nacionala, d'instaurar l'estat de sètge, de repossar l'intrada en vigor d'una lèi, de decidir d'un referendum e es lo cap suprèm dei fòrças armadas gabonesas.

Lo poder legislatiu es tengut per un parlament bicamerau. Sa chambra bassa es dicha Assemblada Nacionala e tèn 120 deputats. 111 son elegits au sufragi universau dirècte e 9 son nomats dirèctament per lo president. Lo mandat es de 5 ans. Sa chambra auta es dicha Senat e es formada de 102 senators elegits per 6 ans au sufragi indirècte per lei conselhiers locaus e departamentaus. L'iniciativa legislativa es tengut per lo govèrn e lei parlamentaris franc dei lèis regardant lo budget de l'Estat que pòdon èsser unicament prepausadas per lo govèrn. Per èsser votada, un tèxte dèu èsser votat per lei doi chambras. Una lèi intrada en aplicacion après sa promulgacion per lo poder executiu.

Lo poder judiciari es tengut per una tiera de corts especializadas. La Cort de Cassacion es la juridiccion suprèma regardant leis afaires penaus, sociaus, comerciaus e civius. Lo Conseu d'Estat es lo tribunau suprèm per leis afaires pertocant l'activitat de l'executiu e deis institucions publicas. La Cort constitucionala s'ocupa de verificar la constitucionalitat dei lèis. Enfin, per leis cas de traïment de part dau cap de l'Estat, dei ministres ò dei presidents e vice-presidents dau Parlament, existisse un tribunau non permanent dich Cort de seguritat de l'Estat.

Gabon es devesit entre 9 províncias, 52 departaments e 26 districtes, 125 cantons, 50 comunas e  vilatges e gropaments de vilatges. Pasmens, maugrat l'existéncia d'aquelei subdivisions variadas, lo poder demora fòrça centralizat car lei transferiment d'autoritat de part dau govèrn son limitats, car leis administracions localas son generalament pauc eficaças en causa de la manca de personaus competents e car lei subvencions de l'Estat ai collectivitats representan totjorn la màger dei revenguts dei collectivitats. De mai, certaneis entitats coma lei cantons an principalament un ròtle electorau.

Gabon a cinc simbòls nacionaus principaus :

Gabon fa partida deis organizacions internacionalas e regionalas principalas coma l'ONU ò l'Union Africana. Sa diplomacia es centrada sus lo mantenement de sei relacions ambé França, sus la conclusion d'acòrdis ambé de partenaris novèus per favorizar la diversificacion de l'economia e sus la resolucion dei crisis que tocan lo continent african. D'efèct, la relacion entre Libreville e París es primordiala per lo país car França assegura la defensa militara de Gabon e es son premier partenari economic. De mai, l'esplecha dei jaciments de petròli, ressorsa principala de l'economia gabonesa e fòrça importanta per l'independéncia energetica de la metropòli anciana, es realizada per la companhiá francesa Total. Enfin, Gabon es un relèu major de l'influéncia francesa en Africa. Dins aquò, la relacion entre França e Gabon es pas tant desequilibrada e lo govèrn de Libreville a la capacitat de far pression sur París per defendre leis interès sieus.

Lo desvolopament de relacions ambé leis autrei poissanças mondialas ò africanas es vengut un axe important de Gabon que vòu diversificar son economia. Lo país a ansin conclut una tiera d'acòrdis economics ambé leis Estats Units ò China. De cambis importants son tanben estats creats ambé d'autreis estats africans coma Senegal. 

Enfin, la resolucion dei crisis continentalas es pereu una preocupacion majora de Libreville. Aqueu ròtle dona au país una plaça diplomatica importanta en Africa, subretot en comparason de sa talha modèsta. Es liat a la presidéncia lònga d'Omar Bongo qu'aviá aquistat una influéncia importanta coma mediator. En particular, lo president ancian a ajudat d'un biais decisiu a la resolucion dei conflictes entre la Republica de Còngo e Angòla (1988) e entre Chad e Sodan (fin deis annadas 1990). A egalament sostengut lo combat de l'ANC còntra lo regime d'apartheid. Dempuei la mòrt d'Omar Bongo en 2009, Gabon contunia de prepausar sei servicis per resòuvre lei situacions de crisi.

Lei fòrças armadas gabonesas èran formadas d'aperaquí  òmes e dotadas d'un budget de 70,8 milions de dolars (2% de son PIB). Èran devesidas entre cinc brancas (una armada terrèstra, una fòrça aeriana, una marina militara, una gendarmariá e una polícia). Avián d'equipaments leugiers principalament destinats a la defensa dau territòri gabonés. Lei pus importants èran 70 veïculs blindats, 47 pèças d'artilhariá, 8 avions de combat, 4 elicoptèrs de combat, 15 elicoptèrs de transpòrt, 1 corveta, 2 naviris de transpòrt, 3 patrolhaires e 7 naviris leugiers. La màger part d'aquel armament es d'origina francesa.

Gabon es un estat en desvolopament amb una economia principalament basada sus l'esplecha dei ressorsas naturalas fòrça importanta de son territòri. En 2013, son PIB èra de 19,97 miliards de dolars estatsunidencs. L'agricultura ne'n representava 3,6%, l'industria e leis activitats minieras 63,9% e lei servicis 32,5% amb un taus de chaumatge d'aperaquí 21% (en 2006). Lei partenaris economics principaus dau país son leis Estats Units d'America, la China Populara. França a un ròtle important coma fornisseire e Japon, Austràlia e Índia coma practicas. En 2013, la balança comerciala gabonesa èra fòrça positiva amb un excendent de 5,84 miliards de dolars.

La fònt principala de revenguts de l'Estat es l'esplecha d'idrocarburs, especialament de petròli, que representava 48% dau PIB en 2012 e èra a l'origina de 47% dau budget nacionau. La produccion demenisse regularament dempuei 1997 (18,5 milions de tonas) mai agantava encara 11 milions de tonas en 2007. Pasmens, de jaciments novèus son estats descubèrts dins la zòna d'esplecha economica gabonesa. Situats a de prefondors importantas, semblan formar un potenciau economic important dins leis annadas venentas maugrat son esplecha malaisada. 

L'industria forestiera a tanben un ròtle important car es la premiera fònt de trabalh dins lo país. Pasmens, son importància economica a demenit e representava en 2012 mens de 9% deis exportacions nacionalas (còntra 14% en 1998). Leis esséncias pus recercadas son l'aucoumea, l'ebèn e l'ozigo. Gràcias a la feblessa numerica de la populacion gabonesa, l'esplecha dei seuvas (85% de la superficia dau país) e la proteccion de l'environament pòdon èsser menadas de concèrt. Un esfòrç important a actualament luec per favorizar la creacion d'una industria nacionala de transformacion de la fusta per diversificar l'economia e redurre l'importància dau petròli.

Leis autrei ressorsas mineralas dau territòri gabonés son tanben esplechedas dins l'encastre de la politica nacionala de diversificacion de l'economia. De jaciments importants de manganès son esplechats dins la region de Moanda. Aquelei minas representavan en 2013 4% dau PIB nacionau e 27% dei resèrvas mondialas. L'industria miniera gabonesa a un potenciau important car un autre jaciment important de manganès es estat descubèrt dins la region de Mouila e car un jaciment de niòbi es estat trobat vèrs Lambaréné. Pasmens, a l'ora d'ara, aquelei jaciments son fòrça  isolats e alunchats dau ret de comunicacions.

L'agricultura es pauc desvolopada e 60% dau manjar èra importat en 2005. Lei culturas principalas son destinadas a la consomacion personalas (banana, maniòc... etc). Lo sector dei servicis es fòrça desvolopat dins lei centres urbans onte representa la màger part deis emplechs. Es principalament basada sus leis activitats de transpòrt e de comèrci de detalh.

Gràcias a aquelei ressorsas, Gabon a un indici de desvolopament uman important a respèct deis autrei país africans. D'efèct, lo revengut per abitant es lo segond dau continent après aqueu de la Guinèa Eqüatoriala. Pasmens, la reparticion dei riquessas es fòrça inegala e un tèrç de la populacion viviá en dessota dau lindau de pauretat en 2005. Aquò crea de tensions socialas importantas, especialament dins leis aglomeracions pus pobladas.

Existisse una escultura rica de mascas de fusta utilizats per de ceremònias tradicionalas (maridatge, naissença, funeralhas... etc.). Cada etnia a lei sieus mascas qu'an d'utilizacions e de 	significacions pròprias.

Fins au sègle XX, Gabon aviá pas de literatura pròpria mai una tradicion rica de racòntes oraus existiá. Divèrseis autors e cercaires, especialament André Raponda-Walker (1871-1968), son a l'origina d'un trabalh important de recensament e d'enregistrament d'aquelei còntes e mites. Au mens un vintenau d'etnias son a l'ora d'ara regardadas per aqueu trabalh.

En causa de l'introduccion recenta de l'escritura en Gabon e de sa dependéncia lònga, la literatura gabonesa es solament apareguda a partir deis annadas 1970 e 1980. La poësia foguèt lo premier estile adoptat (Ndouna Depenaud, Wisi Magangue-Ma-Mbuju, Georges Rawiri) mai divèrseis escribans s'assaièron rapidament au roman coma Robert Zotoumbat ò Jean Divassa Nyama. Dins leis annadas 1990, apareissèron lei premiereis autors femeninas famosas coma Justine Mintsa e Bessora. Enfin, dempuei leis annadas 2000, la novèla a fach son aparicion au sen de la literatura gabonesa ambé de fònts d'inspiracion dirèctament posadas dins lei mites tradicionaus dau país.

Lo cinèma gabonés es aparegut dins lo corrent deis annadas 1970 mai a gardat una influéncia limitada en causa de la manca de mejans financiers. Pasmens, quauquei films son regularament realizats en Gabon e d'actors gabonés participan de còps a de films francés. Lo pus coneissut es Philippe Mory, considerat coma lo precursor dau cinèma gabonés, mai d'autrei cineastas coma Pierre-Marie Dong, Imunga Ivanga e Henri Joseph Koumba Bibidi an regularament obtengut de prèmis dins de festevaus cinematografics africans. Una institucion dicha IGIS (Institut Gabonés de l'Imatge e dau Son) es cargada de sostenir lo cinèma nacionau.




#Article 78: Guinèa (1153 words)


La Republica de Guinèa, de còps apelada Guinèa de Conakry, es un país del nòrd-oèst d'Africa.

Lo gentilici es guinean -ana.

En causa de sa posicion excentrada a respèct de la vau de Nigèr, l'istòria anciana de Guinèa es quasi desconeguda avans la formacion dei grandeis empèris d'Africa de l'Oèst. Son poblament complèx sembla pasmens indicar l'existéncia d'importants movements de populacion dins lo corrent dau millenari I ap. JC.

A partir dau sègle X, la franja nòrd-èst dau territòri guinean actuau faguèt partida deis empèris successius (Empèri de Ghana, Empèri de Mali e Empèri Songhai). L'endrech participèt donc au comèrci transsaharian e conoguèt un desvolopament important, especialament durant lo periòde malian. En revènge, lo rèsta de la Guinèa modèrna demorèt en fòra deis empèris e son istòria es mau coneguda fins a l'arribada dei premiers navigaires europèus au sègle XV.

Leis Europèus — premier, de Portugués puei de Francés, d'Anglés e de Olandés — installèron de comptadors lòngs dau litorau. I desvolopèron la tracha negriera mai s'interessèron ais autrei ressorsas preciosas de la region (aur, evòri). Aquò favorizèt la migracion de populacions en direccion dei regions maritimas e lei platèus d'altitud de Fouta Djallon venguèron un centre demografic important ont un estat se formèt pauc a pauc a partir dau sègle XVI. Dins lo corrent dei sègles XVII-XVIII, l'arribada de populacions peulas musulmanas i entraïnèt un conflicte ambé lei norriguiers nomadas de la region. S'acabèt au sègle XVIII ambé la victòria dei musulmans que formèron un estat teocratic qu'aboliguèt l'esclavatge, restabliguèt la patz dins la region e favorizèt la sedentarizacion. Fouta Djallon, maugrat sa politica isolacionista, venguèt alora un modèl per lei musulmans africans e plusors revòutas dins leis estats vesins installèron d'institucions similaras.

A partir de la fin deis annadas 1860, un marchand e cap de guèrra dich Samori Touré entreprenguèt la creacion d'un reiaume dins lo país mandingue. Gràcias a la creacion d'una armada eficaça (en partida equipadas d'armas europèas modèrnas), conquistèt Kankan en 1881. Aquò li permetèt de venir una poissança comerciala importanta dins la region e d'establir de liames ambé Fouta Djallon e la colonia britanica de Sierra Leone.

Limitada a de comptadors e de fòrts litoraus, la preséncia europèa venguèt pus importanta dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle XIX. Puei, a partir de 1875, França decidèt d'accelerar la colonizacion d'Africa e ne'n comencèt la conquista sistematica. En Guinèa, la resisténcia principala foguèt aquela de l'Estat de Samori Touré que teniá una armada disciplinada d'au mens  òmes. Pasmens, après sèt ans de guèrra, foguèt definitivament vencut en 1892. Lei pòbles forestiers organizèron de guerilhas e foguèron pas totalament somés avans 1912. En revènge, Fouta Djallon, afeblit per sa politica isolacionista e de divisions intèrnas, e lei tribüs litoralas resistiguèron gaire.

Fins a 1945, l'objectiu principau dei Francés foguèt l'esplecha dei ressorsas dau país. Foguèt fisada a de companhiás comercialas coma la Companhiá Francesa de l'Africa de l'Oèst (CFAO) ò la Societat Comerciala de l'Oèst African (SCOA). Desvolopèron lei plantacions (cafè, bananas, cauchó... etc.). Aqueu desvolopament foguèt principalament realizat au detriment dei populacions indigènas (trabalh fòrçat, corvadas... etc.).

La situacion se melhorèt per lei populacions africanas a partir de la fin de la Segonda Guèrra Mondiala en causa de l'afebliment de França e de la descubèrta de jaciments de baucita. D'efèct, conjugada ambé la fin de l'estatut de l'indigenat, son esplecha permetèt la formacion d'un salariat african que s'organizèt rapidament per defendre sei drechs. Un sindicalista dich Sékou Touré, organizator de plusors grèvas victoriosas, ne'n venguèt la figura principala. Prenguèt la tèsta dau Partit Democratic de Guinèa (PDG) e foguèt elegit en 1955 premier cònsol de Conakry. En 1957, ganhèt leis eleccions localas e suprimiguèt leis institucions tribalas.

En 1958, França assaièt de renovelar sei relacions ambé sei colonias. I formèt d'assembladas elegidas au sufragi universau e de conseus de govèrn. Lo projècte foguèt somés a un referendum dins cada colonia. Guinèa, a l'iniciativa de Sékou Touré votèt còntra la proposicion. En plaça, chausiguèron de venir independents, çò que foguèt acceptat per París. Lei Francés se retirèron alora rapidament dau país que venguèt oficialament independent lo 2 d'octòbre de 1958.

Sékou Touré gardèt lo poder fins a sa mòrt en 1984. Deguèt rapidament faciar una desgradacion de la situacion economica e politica en causa de la partença rapida dei foncionaris coloniaus e de la rompedura dei liames economics ambé la metropòli. Aquò entraïnèt de tensions ambé París e Touré se raprochèt de l'URSS en 1962, especialament per perseguir l'esplecha dei jaciments de baucita. Apliquèt tanben lo modèl sovietic a l'economia guineana. Pasmens, assaièt egalament de demandar una ajuda estatsunidenca per equilibrar la preséncia sovietica dins lo país. 

En parallèl, instaurèt un regime autoritari e lo PDG venguèt partit unic. A partir de 1968, utilizèt la terror còntra seis adversaris entraïnant l'exili d'un nombre important de Guineans. Aquò durèt fins a la fin deis annadas 1970 que veguèron un cambiament politic amb un assopliment de la dictatura e una volontat de rompre l'isolament diplomatic dau país (normalizacion dei relacions ambé França en 1975).

Quauquei jorns après la mòrt de Sékou Touré, un còp d'estat militar dirigit per lo coronèu Lassana Conté placèt l'armada a la tèsta dau país. Lo regime novèu, dich II Republica, liberèt lei presoniers politics e autorizèt lo retorn de  Guineans. Pasmens, Conté concentrèt rapidament tot lo poder entre sei mans e lo regime demorèt autoritari. 

En 1990, la fin de la Guèrra Freja entraïnèt una liberalizacion de façada ambé l'adopcion d'una Lèi Fondamentala que permetèt de restaurar lo multipartisme. Dins aquò, Lassana Conté demorèt president dau país fins a sa mòrt en 2008 gràcias a d'escrutinhs marcats per de fraudas e de modificacions constitucionalas li permetent de se presentar maugrat lei limits impausats au nombre de mandats presidenciaus successius.

Dempuei 2008, Guinèa conoís un periòde de trèbols e una democratizacion lenta. D'efèct, coma en 1984, una junta militara prenguèt lo poder tre lo decès de Lassana Conté. Après de promesas inicialas de democratizacion e de retirament rapide de la vida politica, lo cap de la junta, Moussa Dadis Camara, assaièt de gardar lo poder. En setembre de 2009, aquò entraïnèt de manifestacions reprimidas per l'armada (plusors centenaus de tuats). Condamnats per la comunautat internacionala, lei militars se devesiguèron entre elei. En decembre de  2009, Moussa Dadis Camara foguèt alora victima d'una temptativa d'assassinat organizat per lo cap de la garda presidenciala Aboubacar Sidiki Diakité, responsable dei chaples de 2009 que crenhava d'èsser liurat a la justicía internacionala.

En genier de 2010, un acòrd foguèt trobat entre lei partisans de Camara e l'oposicion civila per formar un govèrn de transicion dirigit per lo generau Sékouba Konaté. Gardèt lo poder fins a decembre de 2010 e organizèt d'eleccions liuras que veguèron la victòria d'Alpha Condé. Foguèt tornat elegir en 2015. Pasmens, la situacion de Guinèa demora trebolada ambé de problemas economics recurrents, una temptativa de còp d'estat militar en 2011 e lo mantenement de lèis autoritàrias.




#Article 79: Basc (521 words)


 

Lo basc o basco, en estil erudit euscar (euskara en basc), es una lenga d'Euròpa Occidentala; se parla dins la region apelada País Basc o Bascoat que se situa per una part en França e per una autra part, la màger, en Espanha. En França lo País Basc cobrís una part del departament dels Pirenèus Atlantics.

Lo basc fa pas partida del grop indoeuropèu. S'es fach plan ipotèsis per lo restacar a d'autres grops lingüistics d'Asia coma d'Africa. Una de las mai recentas d'aquelas ipotèsis fasiá del basc un parent del berbèr. 

Una autra ipotèsi recenta, que comença de recebre una cèrta audiéncia dins la recèrca internacionala (J.D. Bengtson, Meritt Ruhlen), prepausa de far del basc una branca de la superfamilha de las lengas dené-caucasencas (las autras brancas del dené-caucasenc, aparentadas al basc, serián lo nòrd-caucasenc en Caucàs, l'ienisseian en Siberia, lo burushaski en Cashmir, lo nahali en Índia, lo sinotibetan en Extrèm Orient e lo na-dené en America del Nòrd).

Lo lingüista Michel Morvan, el, a temptat recentament de mostrar de ligams ancians e concrets entre lo basco e divèrsas familhas non-indoeuropèas d'Eurasia, coma l'oralic o l'altaïc, e mai s'interèssa a l'ipotèsi dené-caucasenca, mas el prepausa pas de fixar una familha de lengas precisa.

Lo basc presenta d'estructuras plan diferentas de las autras lengas d'Euròpa, mai que mai dins son sistèma verbal: lo vèrbe basc càmbia pas de forma solament segon lo subjècte coma dins las lengas indoeuropèas mas tanben segon çò que correspond, en occitan per ex., a de complements: etxe bat dut, ai un ostal, vs.etxeak ditut, ai d'ostals. Per contra, al nivèl lexical lo basc a manlevat fòrça mots al latin e a las lengas amb las qualas es o foguèt en contacte, l'espanhòl, l'occitan gascon, e lo francés.

Dins los tres primièrs, que forman la Comunitat Autonòma basca, es a se menar aprèp de sègles de recul un procèssus rapid de recuperacion lingüistica (un 23 % de bascofònes vèrs 1980, un 30 % ara). Lo basc es ensenhat mas es tanben la lenga de l'ensenhament dins la mieitat de las escòlas primàrias e mai del 40 % de las escòlas segondàrias (chifras 2003). Lo basc es fòrça present dins la vida vidanta gràcias a la senhalizacion (bilingüa e sovent monolingüa basca fòra de las mai grandas vilas), una cadena de television publica unicament bascoparlanta, un diari... Pasmens, la recuperacion lingüistica avança mai viste en Gipuzkoa, qu'èra ja la província mai bascoparlanta en 1980, qu'en Biscaia e subretot Alaba, gaireben complètament desbasquizada a aquela data. En Navarra, lo govèrn regional es pas favorable a la normalizacion de l'usatge del basc e se se manten dins lo nòrd de la província, a pas recuperat cap d'anciana posicion dins la region de la capitala Pampalona. I podriá a tèrme recular.

Los poders publics menan una politica en favor de la lenga basca dins l'ensenhament (bilingüisme dins d'unas escòlas) e la cultura (Institut Cultural Basc), mas l'abséncia del basc dins los mèdias e la vida publica a pas sufit fins ara a enraiar son aflaquiment.

Aezkoan, bas-navarrés (oriental e occidental), biscaïn, guipuscoan, naut-navarrés (septentrional e meridional), labordin, roncalés, salacenc, soletin.




#Article 80: Nauru (167 words)


Nauru es una pichona illa e un país independent dins l'Ocean Pacific. L'estat a pas de capitala oficiala, emai se Yaren, qu'es lo sèti del parlament, es considerada coma capitala de fach amor que lo districte abriga lo Parlament.

Lo gentilici es nauruan -a.

Situada a 42 quilomètres al sud de l'equator, l'illa a una superfícia de 21,3 km2 e es formada d'un replanat central pauc enauçat culminant a 71 mètres a Command Ridge enrodat per una estreita plana costièra. Sus aquela plana se concentran los lotjaments e las infrastructuras industrialas, agricòlas, publicas e de transpòrt, l'interior de las tèrras essent majoritariament devolut a l'extracion de la mena de fosfat que constituís la sola riquesa naturala de Nauru. L'illa es distanta de 705 quilomètres de Tarawa-Sud, capitala de Kiribati, dins las illas Gilbert, a l'èst-nòrd-èst. Par sa superfícia, l'illa es considerada coma la pus pichona republica del mond. Sa densitat es la pus enauçada d'Oceania (9en reng mondial) 

Nauru es una republica.

De veire: Economia de Nauru




#Article 81: Breton (111 words)


Lo breton (nom autoctòn: brezhoneg) es una lenga celtica parlada en Bretanha. 

Lo territòri actual ont la lenga bretona es parlada se situa dins la partida occidentala de la peninsula bretona. Aquel territòri, la Bassa Bretanha (Breizh izel), s'opausa a la Nauta Bretanha, ont se parla un dialècte d'Oïl, lo galò.

La frontièra entre breton e dialèctes romanics foguèt movedissa. Aprèp una fasa d'espandiment entre los sègles V e X, lo breton arrestèt pas de recuolar cap a oèst. Es aital que de regions de la toponimia bretona son de lenga romanica a l'ora d'ara.

Lo breton es una lenga celtica de la branca britonica, pròcha del galés e del cornic.




#Article 82: Bigòrra (218 words)


Era Bigòrra qu'ei ua petita region d'Occitània que s'intègra ena grana region istorica de Gasconha e que cobreish ua part deths Pirenèus. Que's pòt considerar tanben coma un gròs parçan que fedèra eths quate petits parçans seguents : eth Naut Ador, eras Baronias Gasconas, Lavedan e eth País de Tarba.

Era sua capitala istorica qu'ei Tarba. Ua auta vila celèbra qu'ei Lorda.

Eth gentilici qu'ei bigordan -a.

Zona d’invasion romana, era Bigòrra que patí der'oposicion entre eras monarquias francesa e anglesa. Qu’estó eth lòc deras guèrras de religion avant de conéisher era temporada de prosperitat deth sègle XVIII.

Après era Revolucion, era Bigòrra, federada dab l'encontrada vesia deras Quate Vaths, qu’estó arreconeguda coma eth departament deths Hauts Pirenèus mercés a Bertran Barèra, deputat deth Terç Estat.

Eth termalisme, er’epòca romantica ed eras aparicions dera Santa Verge a Lorda que balhèn ath país ua orientacion toristica. Era revolucion industriau que’s hesó dab era construccion de centraus idroelectricas mercés ath potenciau plan hòrt qu’arrepresentan eras ressorsas d’aiga. Eths Hauts Pirenèus que horniscón a França òmes e indústrias ath moment deras guèrras francoalemandas e qu’estón ua tèrra d’arcuelh entaths refugiats espanhòus. Tanben ena fin deth sègle XIX, eth radicalisme que mestregè era vita politica de Bigòrra, despartida uei dab eths partits socialista e comunista (mei que mei ena banlèga de Tarba).




#Article 83: Institut d'Estudis Occitans (479 words)


LInstitut d'Estudis Occitans (IEO) es una associacion culturala segon la lei de 1901, creada en 1945. Faguèt seguida a la Societat d'Estudis Occitans, que foguèt dissolguda en 1946. A per tòca lo manten e lo desvolopament de la lenga e de la cultura occitanas per la direccion, l'armonizacion e la normalizacion de totes los trabalhs que pertòcan la cultura occitana dins son ensemble. L'IEO es sòci del Congrès permanent de la lenga occitana.

L'IEO es organizat en seccions regionalas, seccions departamentalas o cercles locals que s'espandisson dins l'ensemble de l'espaci occitan.  

En mai d'aquò, diferents sectors o associacions afiliadas o membres de l'IEO s'ocupan d'activitats especificas.  
  
L'IEO es una associacion segon la lei de 1901, reconeguda d'utilitat publica (1949) e joinessa e educacion populara (1986). 

L'IDECO es lo sector edicion e difusion de l'Institut d'Estudis Occitans. Basat a Puèglaurenç, l'IDECO assegura d'un costat l'edicion de libres en occitan o sus la lenga e la cultura occitanas – çò que representa a l'entorn de 80 % dels libres publicats en occitan – e, d'un autre costat, la difusion de la màger part de la produccion culturala occitana.

Escòla Occitana d'Estiu de Vilanuèva d'Òlt  (EOE)
L'Escòla Occitana d'Estiu es una associacion afiliada a l'IEO qu'organiza dempuèi 1975 una setmana d'estagi sus la lenga e la cultura occitanas al mes d'agost, a Vilanuèva d'Òlt (departament d'Òlt e Garona). Organiza en mai d'aquò un estagi d'ivèrn entre Nadal e lo Cap d'An a Germ, dins los Pirenèus, a costat de l'estacion d'esquí de Pèiraguda. L'EOE publica tanben una revista, Camins d'estiu.

Universitat Occitana d'Estiu de Nimes (UOE)
L'Universitat Occitana d'Estiu (UOE) es organizada cada an per la MARPOC e la seccion de Gard de l'IEO. Aquò es una setmana dedicada a la coneissença de la cultura occitana que se debana a Nimes pendent l'estiu. 

Associacion creada en 2010, que la tòca es, sus totes los territòris ont se parla la lenga occitana, en particular, e endacòm mai per via electronica, de provesir d'espleches e de traduire d'interfàcias per tot mèdia electronic e informatic en lenga occitana.

L'IEO patiguèt qualques crisis long de son istòria. La pus aguda se passèt a la fin dels ans 1970 e a l'inici dels ans 1980, quand s'afrontèron doas tendéncias: una qualificada de populista, menada per Ives Roqueta e qu'aviá accedit al poder, e una qualificada d'universitària menada per Robèrt Lafont. En 1981, la tendéncia universitària, amb Robèrt Lafont en tèsta, foguèt obligada de quitar l'IEO. Aquò faguèt desaparéisser gaireben completament las activitats de recèrca scientifica a l'IEO, que migrèron cap a d'organismes distints coma las universitats e l'Associacion Internacionala d'Estudis Occitans e, especialament en lingüistica, cap al Gidilòc e al Conselh de la Lenga Occitana. Totun, l'IEO a conservat fins a uèi un ròtle essencial dins lo domeni de l'animacion culturala e dins l'aculhença per defaut d'un grand nombre dels militants de la cultura occitana.

Ostal d'Occitània




#Article 84: John Maynard Keynes (616 words)


John Maynard Keynes nasquèt lo 5 de junh de 1883 dins una familha d'universitaris que fasián partida de la borgesiá victoriana. Son paire, John Neville Keynes (1852-1949), èra professor d'economia de Cambridge. Publiquèt en 1890 un obratge de metodologia economica (The Scope and Method of Political Economy) que conoguèt un certan succès. Sa maire, Florence Ada Brown (1861-1958), èra autritz. Participèt a de luchas per de reformas socialas e foguèt elegida premiera cònsa de Cambridge en 1932. Lo pareu aguèt tanben una filha, Margaret (1885-1970) que seguiguèt l'exemple de sa maire, e un autre fiu, Geoffroy (1887-1982) que foguèt cirurgian dins la Royal Air Force e acabèt la Segonda Guèrra Mondiala amb lo reng de generau.

John Maynard Keynes intrèt a l'escòla a 7 ans e se destrièt rapidament gràcias a son intelligéncia. Aquò li permetèt de seguir un cursus brilhant que lo menèt au King's College de Cambridge. I rescontrèt plusors intellectuaus importants coma lo filosòf Henry Sidgwick (1838-1900), lo scientific e òme politic Bertrand Russell (1872-1970), l'istorian Lowes Dickinson (1862-1932), lo filosòf e matematician Ludwig Wittgenstein (1889-1951) e lo filosòf George Edward Moore (1873-1958). De mai, foguèt introduch dins mai d'una societat secrèta de l'universitat coma lei Cambridge Apostles ò lo grop de Bloomsbury.

En 1905, Keynes foguèt diplomat de matematicas e preparèt lei concors per intrar dins la foncion publica superiora de l'Estat britanic. Dos ans pus tard, venguèt foncionari a l'Indian Office mai lo trabalh li interessèt gaire. Ansin, comencèt de menar lei sieunas recèrcas (sus lei probabilitats) e d'estudiar l'economia sota la direccion d'Alfred Marshall (1842-1924), considerat coma un dei fondators de la pensada economica neoclassica. Keynes s'investiguèt fòrça dins lo subjècte e, gràcias a sei relacions, foguèt nomat a un pòste de mèstre de conferéncia en economia. Puei, en 1913, publiquèt son premier obratge economic (Indian Currency and Finance) que li permetèt d'aquistar una fama d'economista au sen de l'elèit britanic.

Lo 6 de genier de 1915, Keynes foguèt engatjat per lo Tesaur britanic per la durada de la guèrra. Puei, en mai de la meteissa annada, quand Reginald McKenna remplacèt David Lloyd George coma cancelier de l'Escaquier – es a dire ministre dei finanças dau govèrn britanic – Keynes venguèt son conselhier principau. Participèt ansin a la definicion de la politica permetent lo finançament de la guèrra e ai debats liats a la perseguida dei combats. S'i opausèt a la conscripcion e a la guèrra totala que laissavan Londres dins una situacion de dependéncia financiera a respècte de Washington. Keynes considerèt de demissionar. Pasmens, demorèt finalament a son pòste e foguèt nomat en mai de 1917 cap de la division cargada dei finançaments exteriors. Recebèt tanben l'Òrdre dau Banh.

Keynes participèt a divèrsei reünions destinadas a preparar l'aspècte economic dau Tractat de Versalhas. Se prononcièt en favor de reparacions feblas e d'una anullacion dei deutes de guèrra francés e britanic. Pas escotat, demissionèt e exprimiguèt sei resèrvas e sei criticas dins Lei consequéncias economicas de la patz paregut en 1919. Lo libre foguèt un important succès que permetèt a Keynes d'assegurar son aisança financiera e sa reputacion internacionala.

Dins lo corrent deis ans 1920-1930, Keynes participèt ai debats economics dau periòde. Aquò li permetèt pauc a pauc d'aprefondar sa vision economica. En parallèl, se maridèt en 1925 amb la balarina russa Lydia Lopokova (1892-1981). Lo pareu aguèt ges d'enfant. Pauc atirada per lo racionalisme dau grop de Bloomsbury, Lopokova auriá favorizat lo raprochament de son marit amb lei ceucles politics pròches dau poder. Pasmens, durant aqueu periòde, Keynes èra generalament opausat ai politicas economicas britanicas e tornèt pas integrar l'administracion dau país. En plaça, contunièt de publicar d'articles ò de libres, activitat que venguèt sa fònt principala de revenguts.




#Article 85: George W. Bush (159 words)


George Walker Bush (nascut lo 6 de julhet de 1946), filh de George Herbert Walker Bush e de Barbara Pierce, foguèt entre 2001 a 2009 lo 43en president dels Estats Units.

Membre del Partit Republican, foguèt elegit dos còps governador de l'Estat de Tèxas entre 1994 e 1998 puèi entre 1998 e 2000, data ont daissèt son pòst de governador après sa victòria a las eleccions presidencialas. Foguèt elegit per un segond mandat lo 2 de novembre de 2004.

Sa presidéncia foguèt marcada pels atemptats terrorists de l'11 de setembre de 2001, per la politica internacionala dita de « guèrra contre lo terrorisme », per las Guèrras d'Afganistan e d'Irak, per l'adopcion pel Congrès dels Estats Units de lUSA Patriot Act e la creacion del departament de la securitat interiora, puèi per la crisi de las subprimas e lo plan Paulson mes en plaça per faire faça a la crisi financièra de 2008 a la fin de son mandat.




#Article 86: Gers (departament) (125 words)


Gers (Gèrs) o Gerç e Gèrç (formas etimologicas) (32) qu'ei un departament francés situat en Occitània. Que tien lo son nom de l'arriu deu medish nom. Que hè partida de la region istorica de Gasconha e de la region administrativa d'Occitània.

Lo caplòc qu'ei Aush.

En occitan existisson las doas formas atestadas: Gers amb e tampada e Gèrs amb è duberta, segon lo que ditz un obratge de referència coma lo Dictionnaire du béarnais et du gascon modernes de Simin Palai. La forma Gers amb e tampada es plus normativa, mas referenciala e preferible perque es mai regulara respècte de l'etimologia atina Ægirtius (ont i latina brèu dona normalament e tampada en occitan. Las formas Gerç e Gèrç respectan mai l'etimologia latina (-tius deven -ç)

 




#Article 87: Gironda (departament) (162 words)


Gironda (33) es un departament de França que sa màger part es en Occitania, en Gasconha. Hèi partida de la region administrativa de  e de la region istorica de Gasconha (e de Guiana, a l'encòp).

Creat lo 4 de març de 1790, portèt de 1793 a 1795 lo nom de Bec d'Ambés.

La Gironda se devesís en quate grandas zònas :

Lo caplòc n'es Bordèu. L'aglomeracion bordalesa compta autorn de 700 000 abitants, dont mèi de 200 000 dens la comuna de Bordèu. Compren Bordèu, Merinhac (2da vila de Gironda per la populacion), Pessac (3ma), Talença (4ma), Vilanava d'Ornon, Bègla, Gradinhan, lo Halhan, lo Boscat, Aisinas, Brujas, Larmont, Cenon, Hloirac...

Las sosprefecturas son:

La Gironda es bordada a l'oèst per l'ocean Atlantic.

Las ribèiras principalas dau departament son la Garona (afluents principaus : Dròt, Siron) e la Dordonha (afluent principau : Eila), que se rejunhen per formar l'estuari de la Gironda. Ad aquò fau ajotar l'Èira que desboca dens lo Bacin d'Arcaishon.




#Article 88: Òut e Garona (168 words)


Òut e Garona (o Òlt e Garona, fòrma roergassa) (47) es un departament francés de lenga occitana. Fa partida de la region administrativa de Novèla Aquitània. Se partaja entre las regions istoricas d'Agenés (al nòrd de Garona ; Agenés essent una part de Guiana) e de Gasconha (al sud de Garona).

Lo capluèc es Agen. Las sos-prefecturas son Marmanda, Vilanuèva e Nerac.

Lo departament d’Òut e Garona se creèt lo 4 de març de 1790, amb 9 districtes e 72 cantons, a partir de la màger part de l’Agenés.

En 1791, lo capluèc se fixèt definitivament a Agen (Tonens e Agulhon, mai centrals, èran candidats tanben).

Lo 21 de novembre de 1808, la creacion del departament de Tarn e Garona li faguèt pèrdre tres cantons (Montagut de Carcin, Autvilar e Valença).

En 2003, lo Conselh general adoptèt un escut oficial fach de las armas dels quatre capluècs d'arrondiment.

A la creacion de las regions, foguèt inclús dins Aquitània. En 2015 passèt dins la region granda de Novèla Aquitània.




#Article 89: Pirenèus Atlantics (316 words)


Eths Pirenèus Atlantics (64) que son un departament de França. Ua partida deth departament qu’ei en Occitània (Biarn e Baish Ador) e er’auta partida qu’ei eth Bascoat nòrd. En ,  de  abitants vivèvan dens era partida occitana.

Eth  departament nomat iniciaument Baishs Pirenèus que'u creèn ara Revolucion Francesa, eth 4 març de 1790 en aplicacion dera lei deth 22 de deceme de 1789, en ajónher Bearn, eras tres províncias bascas (Labord, Baisha Navarra e Sola) e quauques comunas gasconas.

Òm pòt notar era preséncia de duas enclavadas deths Nauts Pirenèus qu'amassan cinc comunas ar èst deth departament.

Eths Baishs Pirenèus que prenón eth nom de Pirenèus Atlantics eth 10 d'octobre de 1969.

Eth departament deths Pirenèus Atlantics que hè partida dera region de . Qu'ei ara termièra deths departaments deras Lanas, de Gers e deths Nauts Pirenèus, tant coma d'Espanha. Qu'ei bordat ar oèst per eth golf de Gasconha.

Eths Pirenèus Atlantics que coneishen ua variacion d'altitud de près de 3000 mètres entre eth punt mei baish e eth mei haut.
Non i a donc pas un sol clima. Era temperatura mejana deth departament que s'abaisha desempuish eras planuras dinc aths soms, on pòt nevar en tota sason.

Era temperatura dita normau qu'ei era deras planuras : qu'ei pro doça. Eth clima qu'a un sarròt de caracteristicas (egalitat deras temperaturas, doçor, mantuas plojas). 

Era beutat deth cèu sustot en abòr, qu'ei hòrta ens Pirenèus Atlantics, coma ac ditz era cançon Bèth Cèu de Pau.

Non sembla pas i aver nat nom particular tà aperar eths poblants deths Pirenèus Atlantics. Eths Occitans que pòblan Biarn e lo Baish Ador mentre qu'eths Bascos pòblan eth Bascoat. Desempuish era Revolucion e era creacion deth departament, tots que partatjan eth medish departament. Mès de 1790 a 1969, eths abitants qu'estón enqüèra aperats eths Baish-Pirenencs.

Biarn, eth Baish Ador e eth País Basco que presentan totas eras especialitats gastronomicas deth sud-oèst.




#Article 90: Tolosa (1450 words)


Segonda vila dOccitània (e quatrena vila de França), traversada per Garona e le Canal de las Doas Mars, Tolosa  (Toulouse en francés) es la prefectura de la Nauta Garona e de la region d'Occitània.Tolosa es tanben la capitala de Lengadòc. Son escais es la Vila Ròsa a causa de la color del principal material de construccion tradicional local : la brica de tèrra cuèita. Dins le passat se disiá tanben La Ciutat Mondina, per referéncia a la dinastia dels comtes de la vila que se son sovent sonats Raimo

Le gentilici es tolosenc -a (e tanben: tolosan -a, tolzan -a).

Laltitud mejana es de 141 m. 

La vila es situada sus un coide de Garona  que proven dels Pirenèus, sorienta al nòrd-èst vèrs la Mediterranèa, càmbia de direccion a Tolosa e se dirigís al nòrd-oèst vèrs lAtlantic. 

Le relèu es marcat per la convergéncia de las valadas dafluents de Garona :

Sus la riba esquèrra entre le riu de Toish que sescampa al nòrd de Purpan e lactuala diga del Bazacle ga natural agençat, la corba del flume a evoluit forçant limplantacion urbana antica de la vila sus la riba dreta platèu mai naut al recès de las inondacions. 

Le canal del Miègjorn que repren una corsa artificiala de la Garona vèrs la Mediterranèa remana al sud-èst la valada de lÈrs mòrt.

La comuna de Tolosa fa  de superfícia, es a dire un pauc mai que París : .

Al recensament de 2004, Tolosa es la quatrena vila de França damb  abitants (populacion intra muros - cf. tablèu çai contra), le cinquen airal urban de França damb  abitants (recensament de 2007) e la seisena aglomeracion de lestat damb  abitants (recensament de 2010) (aprèp París, Lion, Marselha, Lilla-Roubaix-Tourcoing e Niça-Canas). Es tanben le pus grand centre universitari en defòra de la region parisenca damb mai de  estudiants.

La populacion de la vila aumenta principalament gràcias a un salde migratòri largament positiu, degut a una posicion geografica interessanta (clima, situacion estrategica entre mai dun bacin toristic - Pirenèus, mar Mediterranèa, còstas basca e landesa, terradors miègjorn-pirenencs) e a un imatge fòrtament positiu (qualitat de vida, varietat de las filièras de formacion, posicionament socioeconomic sus dindustrias e de servicis de fòrta valor ajustada aeronautica, espaci, biotecnologias, sistèmas embarcats, electronica).

font : INSEE

La vila benefícia, de per sa posicion a linterseccion de las influéncias oceanicas e mediterranèas, dun clima temperat doç de davalada a la prima e pro caud e sec destiu. Les vents dominants son, per òrdre dimportància, le vent doèst (que mena generalament lumiditat de locean Atlantic), le vent de sud-èst (tanben apelat vent dautan, puslèu caud e sec) e le vent del nòrd, netament mens frequent e generalament freg e sec (que mena laire de las massas anticiclonicas frejas plaçadas sul nòrd dEuròpa).

La vila es organizada en mantuna zòna mai o mens concentrica :

La ciutat se desvolopèc primièr le long de la riba dreta de Garona, al nivèl del ga del Bazacle, le sol mejan natural per passar Garona. Atanben la riba dreta es plan mai elevada a respècte del flume que non pas la riba esquèrra e se tròba naturalament aparada de las aigadas. La posicion privilegiada daquel punt dinflexion del flume (que ven del sud e que vira cap al nòrd-oèst), al contacte de la val dÈrs, perlongament de la via naturala cap a la mar Mediterranèa, fasquèc de Tolosa un caireforc comercial.

A las vias de comunicacions que constituisson les rius naturals se son ajustadas le long dels sègles de vias que ligan la ciutat a sas vesinas : via romana, de la Mediterranèa fins a Aquitània, le Canal del Miègjorn e le Canal lateral, ligasons rotièras e ferroviàrias cap al nòrd (rota de Montalban), cap al sud (rota de Fois), sud-oèst (Murèth puèi Tarba), oèst (cap a Aush) e èst (cap a Albi, Rodés).
Aquelas vias son totjorn presentas dins le teissut urban e fòrman le rastèl desquina dels Barris, avengudas mercadièras dels ancians quartièrs populars (Avenguda de Murèth, dels Minimes, del barri Bonafé).

Al centre urban, vironat dels Baloards quemplacèron las muralhas ancianas, sajustèron al sègle XVIII les grands jardins (de las plantas, Reial e le Redond Grand) estructurats per una tièra dandanas largas e plantadas (Jules Guesde, Pau Feuga, Frederic Mistral).

Le sègle XIX fosquèc le del traucament de tres grandas avengudas Haussmanianas : la carrièra de Metz, lavenguda dAlsàcia Lorena/del Lengadòc e la carrièra Ozenne. Aquel traucament destrusiguèc de carrièras e dostals dels pus vièlhs de la ciutat. Se dobriguèron al meteis moment les grands axes cap al canal puèi la gara (Joan Jaurés, Matabuòu, Raimon IV).

Un element emblematic del bastit, un còp èra reservat als ortalans de la periferia, es representat per las tolosencas , ostalets damb un òrt, sens estatge ne cava mès provesit dun trast. 

Lespandiment urban de Tolosa es de còps qualificat dextrèm, damb una densitat de populacion flaca per una ciutat tan granda. Ça que la la crisi de creissença actuala de la ciutat buta a una densificacion del bastit damb la realizacion de mantun programa durbanisme.

Le rastèl desquina de la ret de transpòrts en comun de la ciutat son las duas linhas de mètro inauguradas en junh de 1993, un VAL e una linha SNCF cadenciada. En setembre de 2003 la linha C fosquèc completada per quatre estacions intermediàrias en mai de las tres inicialas. En decembre de 2003, la linha A fosquèc alongada de Jolimont a Balmar de tres estacions mai, per un nombre de 18 estacions per 12 km de linhas. Una segonda linha de mètro, la B que corrirà segon un ais nòrd-sud serà normalament mesa en servici al començament de 2007, damb 20 estacions per 15 km.

Un malhum de 64 linhas de buses en estèla permet de religar les quartièrs periferics tan coma las comunas de la corona al centre, mai que mai mercé a de plataformas multimodalas (Mètro-Busses-Parcatges) coma Arenas, Bassacamba o Bèlmont. 

Dautras linhas de transpòrts en sit pròpri son previstas o son a sacabar per asondar les bacins demplecs de las comunas perifericas (Blanhac, Colomèrs, Labeja e limitar la congestion automobila suls grands axes (per exemple las linhas E e E que desserviràn respectivament Blanhac centre e aeroconstellacion e laeropòrt internacional de Blanhac o la linha F cap a Murèth).

Les projèctes durbanisme començan atanben destudiar les mejans de demesir lempresa automobila pel profièit dels transpòrts en comun o de la bicicleta que Tolosa es una de las ciutats mens avançada sus aquel sicut de lestat francés a causa de son urbanisme pauc densificat e plan espandit.

Abans linstallacion romana, la region de Tolosa èra ocupada per una tribú celtica, les Vòlcas Tectosages quarribèron al sègle III abans Crist en dominar dautoctòns de mal definir, benlèu dibèrs o daquitans. 
Les cèltas sèran installats non pas sul sit actual mès sus las sèrras al sud de la ciutat, mai que mai a Vièlha Tolosa ont les arqueològs trobèron mantun potz que contenon dobjèctes preromans e romans.

Le territòri dels Vòlcas Tectosages fosquèc integrat a lEmpèri Roman en 118 abans Crist e èra le punt mai a loèst de la novèla Provincia de Narbonesa.

Les romans fondèron Tolosa sus son sit actual e la vila sespandissiá del Capitòli als Salins. Le forum se situava a lentorn de la plaça Esquiròl sul Cardio Maximus (lais actual carrièra Sent Roman/ carrièra dels filatièrs).

Tolosa èra un centre administratiu e intellectual màger de la Provincia.

En 413, les visigòts envasisson la vila e la causisson per capitala, aquò serà le reialme de Tolosa. En 507 les francs de Clodovèu vencisson les visigòts dAlaric II a la batalha de Vouillée van ocupar Aquitània tota e prene Tolosa en 508.

A lEdat Mejana, la vila fosquèc longtemps independenta. Les comtes de Tolosa espandiguèron lor domeni sus la mai granda partida del Miègjorn de França constituissent atal la província de Lengadòc. Aprèp la Crosada contra les Albigeses, Lengadòc es restacat al reialme de França en 1271. Testimoniatge de la preséncia dels comtes de Tolosa, las rèstas de las fondacions del castèl comtal son estadas recentament mesas a jorn prèp de la pòrta sud de la vila medievala a lemplaçament de la plaça del salin.

A la Renaissença (fin del sègle XV, XVI, Tolosa conesquèc un periòde de granda prosperitat, gràcias a lindustria del pastèl. Dos simbòls de la vila, le Pont Nòu e le Canal del Miègjorn, son realizats respectivament en 1632 e en 1682.

Le Capitòli es bastit, el, al sègle XVIII. En 1762 se debana lafar dels Calàs : le cas dun protestant injustament condemnat provòca una intervencion celèbra de Voltaire.

Tolosa èra, coma se deu, de la diocèsi civila de Tolosa, de l'archidiocèsi de Tolosa, de la senescauciá de Tolosa 




#Article 91: Sent Iriès (100 words)


Sent Iriès o Sent Irièg (Saint-Yrieix-la-Perche en francés) es una comuna lemosina situada dins lo departament de la Nauta Vinhana e la region de la Novela Aquitània, ancianament de Lemosin.

Sos abitants s'apelan los sent-iriès.

La vila èra la villa d'Attanum dins l'Antiquitat. Sant Arèdi d'Atan (Arèdi e Atan son de las fòrmas semi-sabentas)), apelat de costuma Sant Iriès o Iriès de Lemosin, en latin Aredius (nascut c. 511 a Lemòtges - mort lo 25 d'aost de 591 a Attanum, la futura vila de Sent Iriès) fuguèt un religiós lemosin deu segle VI que contribuèt a evangelizar son país natau.




#Article 92: Pau (600 words)


Pau qu'ei la capitala de Bearn e que'n vadó a la seguida d'Ortès e de Morlans. Qu'ei tanben la prefectura deu departament francés deus Pirenèus Atlantics, departament qui amassa Bearn dab tres províncias bascas (Sola, Baisha Navarra e Labord) e un tròç de la gasconha atlantica (los parçans autorn de Baiona).

Lo gentilici qu'ei palés -esa, palenc -a o paulin -a  prononciat [paw'liŋ] (dab èna nasau velara).

Las autas armas mei ancianas que's blasonan autau :deu camp d'azur cargat tres paus d'argent, dua vacas d'aur afrontadas e d'un paon d'azur arrollant en cap e ua auta version mei anciana :d'argent cargat de tres paus de gules e d'un paon d'azur pausat suber eth deu mieitant.

Las fòrmas ancianas que son Castrum de Pado, en 1154 (Carta de Barcelona; [qu'ei ua latinizacion : en catalan lo resultat que seré *Pau]), Castellum de Pal, au sègle XII, Palum, en 1286, Pau, en 1385, Lo pont de Pau, en 1484, Sant Martii de Pau, en 1488. La prononciacion qu'ei [paw]
.

Lo nom que vieneré d'un preindoeuropèu *pal-, deu sens de « montanha arrocosa »; la fòrma que seré palum, analòga au latin palus, « pau »  (Dauzat e Rostaing precisan pas s'aquera analogia supausa ua influéncia deu mot latin). Per Miquèu Grosclaude, que's cau mauhidar deus blasons e la preséncia d'un paon/pavon ([paw] en bearnés) a pas cap valor toponimica. D'autes, com lo quite Vastin Lespin, qu'an supausat que i averé ua palencada, donc paus, autorn deu castèth; mès lo mot que seré au plurau. Pau que vien meileu d'ua arrasic preindoeuropèa *pal o *bal e lo sens que seré « ròc escarpat » , çò qui convien per l'endret on lo castèth e la vila anciana son situats .

Pendent los purmèrs sègles, l'istòria paulina que's con•hon dab l'istòria deu son castèth apitat peus vescomtes de Bearn entà contarotlar lo gua suu gave e qui los sons paus e betagèn la futura ciutat. Gaston Fèbus que ahortí aquesta hortalessa dens lo son projècte arquitecturau de gran endom qui acompanhè lo son saunei de bastir un Estat pirenenc. D'aqueth temps, totun, la vila qu'èra chic de causa e la capitala bearnesa b'èra Ortès.

Dab Enric II de Labrit, Pau que vadó capitala deu reiaume de Navarra (lo navèth títol aquesit peus vescomtes de Bearn) e lo castèth que ho modernizat (dens l'estil reneishentista viengut d'Itàlia) entà arcuélher la navèra cort reiau (dab la regina Margalida de Navarra).

Qu'ei dens aqueth castèth que vadore lo Noste Enric, futur rei de França.

En 1620, dab l'integracion de Bearn dens lo reiaume de França, Pau non demorè pas sonque lo sèti deu Parlament de Navarra e que demorè estremat deus grans eveniments istorics. 

La Revolucion e las Guèrras Napoleonencas que desvelhèn la ciutat ; en 1790, Pau que vadó capitala deu departament navèth deus Baishs Pirenèus e l'Emperaire que s'interessè a la ciutat paulina en decidint lo purmèr de restaurar las rueinas deu castèth e en tot bastir la rota Pau-Saragossa e lo Haràs Nacionau de Gelòs. En mei d'aquò, lo passatge de l'armada anglesa de Wellington que marquè la debuta de l'establiment d'ua comunautat britanica en cèrcas deu microclima paulin (vantat peu mètge Alexandre Taylor) e deus sons païsatges vantats peus romantics. Aquesta comunautat hèra rica qu'adaptè la ciutat au son biais de víver modèrne e modernista en favorizant, dab l'ajuda de las autoritats locaus la bastida deu Baloard deus Pirenèus, deu casinò e deu purmèr gòlf bastit suu continent europèu.

A la debuta deu sègle XX, lo medish clima paulin qu'encoratgè los hrairs Wright d'apitar a Pau la purmèra escòla d'aviacion deu mòn.




#Article 93: Bordèu (1187 words)


Bordèu (Bordeaux en francés) es la vila principau de Guiana e de la Gasconha au sens lingüistic (Occitània). Administrativament aperten au departament francés de Gironda e a la region de la Novèra Aquitània. A  estatjants. La devisa de la comuna es Lilia sola regunt lunam, undas, castra, leonem.
La vila es coneishuda dens lo monde tot entà son vinhau, sustot dumpui lo sègle XVIII, que fut per era un vertadèir atge d'aur. Capitau de l'anciana Guiana (lo nòrd d'Aquitània actuau), Bordèu es situat au ras de las Lanas de Gasconha.

Bordèu es situada a l'oèst d'Occitània e es adaigada per Garona. I a  abitants dens la ciutat de Bordèu, e mèi de  dens l'aglomeracion.

Lo clima d'Aquitània es de tipe oceanic; a Bordèu los ivèrns son doç e los estius cauds. Las pluèjas son sovendièras e repartidas tot lo long de l'annada damb  d'aiga e 150 jorns plojós per annada.

Bordèu es una vila espandida, bassa e clara. Es caracterizada per las faciadas classicas de sos cais e per sas botigas que son ostalòts de pèira de un o dus nivèus comportant un casau.

Sus lo plan, pòden veire encara la ciutat romana. Los ostaus esturen remplaçats per bastiments mèi nèus. Es un rectangle orientat nòrd-sud que l'ais màger, l'antic cardo, es l'actuau carrièra Santa Catarina dinc au cors Victor Hugo. Dens lo sens èst-oèst, los decumani son istoriats per las carrièras daus Tres Conilhs, Porta Dijeus e lo Cors de l'Intendéncia.
Aquela vila s'estamplèva, abans la bastison dau premèirs barris, dinc au mons Judaïc.
Devath lo grand teatre son las roinas daus Pilars de Tutela, un edifici ubèrt compausat d'una auta colomnada que n'era vesedoira dempuei la ribèira e dont la foncion es desconeishuda.
Lo darrèir vestigi d'aquera epòca es lo Palais Galian, qu'es çò que demòra d'un anfiteatre de  espectators.

A l'edat Mejana, tres edificis religiós son bastits a l'entorn de la vila : un site paleocrestian a l'oèst, on es adara la basilica de Sent Saurin, una glèisa au sud, probèt de la futura catedrala de Sent Andriu, lo tresau qu'es una comunautat benedictina au sud-èst, site de l'abadiala de Senta Crotz.

Au sègle XIII la vila s'esten a l'entorn dau pòrt antic e entre los actuaus cors Victor Hugo e Alsace Lorraine. Una novèra murralha es bastida, qu'ensarra una trama urbana densa e tòrta.
Au sègle XIV, una segonda cintura de barris tempta d'enserrar los bastiments qu'an desbordat dinc a l'actuau plaça de la Victòria e a l'abadiá benedictina de Senta Crotz. Los cors Pasteur e de la Marne soslinhan aquera avançada.

Au sègle XV, Carles VII de França ensarra la vila entre duas fortaressas, lo Fòrt dau Har e lo Castèth Tropeita. Aquel serà destruisut per venir la Plaça de las Quinconças.

Au sègle XVI, cap au nòrd, un quartèir de vinatariás es bastit per de negociants sus d'ancians terrenhs monastics : los Chartrons.

Aus sègles XVII e XVIII, se bastit la vila de faciadas classicas que vesem encara auèi. Las faciadas daus cais bastidas suus ancians barris, Gran Teâtre, Andanas de Tourny, Jardin Public.

Lo sègle XIX vei l'arribada dau tren, lo desvolopament dau quartèir de La Bastida sus la riba dreita, lo passatge de Garona per dus ponts, e l'espandida de la vila a l'oèst cap aus baloards.

Au sègle XX, lo lac es cavat au nòrd on es bastida la fèira internacionau. Au sud, son dus ponts de mei que travèrsan la ribèira. Quartèirs nèus sortissen de tèrra : lo Gran Parc, Meriadeck au centre, las facultats dèishan la vila per lo domeni universitari de Talença, e la populacion aumenta dens las comunas a l'entorn.

Au sègle XXI, la comuna a profitat dau tram per unificar la vila, favorizar la circulacion. Los batèus aniràn pas mei per los cais, aqueths son tornats aus peishonèirs. L'arribada dau TGV estut l'ocasion de reviscolar lo quartèir au sud de la gara Sent Jan, barrejant burèus e abitacions.

La vila es desservida per las autorotas : 

Aquelas autorotas son ligadas a la rocada A630, que contorna Bordèu, aquò pòt explicar qu'aquera es sovent encombrada.

Las grandas linhas de camin de fèrre arriban a l'estacion de Sent Joan. La ligason de TGV permetrà de religar París en 2 h a la fin de 2016.
Nantas es a 4 h de tren, Tolosa e Pau a 2 h 10, Biarritz a 2 h.
La ret de TER liga las vilas de la region.

L'aeropòrt internacional de Bordèu Merinhac acuèlha lo trafec de passatgièrs e de merças.
 

La ret TBC (Tram e Bus de la Commmunautat) es compausat de :

Aquel ret percanta las 27 comunas de la CUB de 5H a 1H del matin.

Un sistèma de bicicletas en liure-servici, lo VCUB, es embiaissat? sus lo conjunt de la CUB.

Sus la riba esquèrra de Garona, a 100 km de la boca dau flume, una terrassa de grava de la plana lanesa susplomba los palús e davala sus la boca d'un riu, la Devesa. 

Lo site es lo crosament de duas vias comerciaus fluviau e terrèstre.

Daus permèirs estatjants n'avem pas gardat nada traça. 

Una aglomeracion existís au mens dempui lo sègle V abC en riba de Devesa. L'arribada daus Bituriges Vivisques, una tribú cèlta, sembla mei tardiva, au sègle III abC, senon passat la conquista romana, au sègle I abC. 

Apuei Burdigala estut envasida per mantun pòples (vandals, visigòts, francs e normands).

A l'Edat Mejana (sègle XII) Bordèu tornèt trobar son esplendor, Alienòr d'Aquitània esposèt Enric II Plantagenèst que n'èra pas encara, lavetz, rei d'Anglatèrra, mès solament comte d'Anjau e dau Maine, çò que fèi que Bordèu n'estut pas jamèi anglesa. La ciutat vengut una partida dau maine daus Plantagenèst. Pendent aquesta tempsada, la lenga d'òc estut totjamèi practicada a Bordèu, on damorèt la lenga oficiau. A la Guèrra de Cent Ans, Bordèu estut de fòrça restacada a França e vengut francesa. Los reis de França remplacèren l'occitan prau francés, dau mens oficiaument.

Bordèu es una vila on se rencontran lo parlar gascon de las lanas damb lo parlar lengadocian de Guiana (sens ?). A l'entrada dau sègle XIX, lo gascon dominava dens la lenga dau pòble.

Bordèu es devesida en 5 cantons dempuèi 2015 (8 avant).

Bordèu es lo sèti de l'academia de Bordèu que compren cinc departaments.

Bordèu es la 6 vila universitària francesa après París, Lion, Tolosa, Lilla e Marselha. La vila aculhís  estudiants dens sas universitats e grandas escòlas. La màger part daus ensenhaments se fan sus lo domeni universitari de Pessac Talença Gradinhan, lo màger campus d'Euròpa, levat los estudis medicaus a costat dau CHU, las sciéncias de l'òme plaça de la Victòria e los estudis de gestion.

A Bordèu i a quate universitats dins quate domenis de competéncias : 

I a tanben d'establiments publics d'ensenhament superior :

L'economia màger de Bordèu es la viticultura, Bordèu es la capitala dau vin emb d'una chifra d'afar de 14,5 miliards d'èuros.
L'industria emplega  personas a Bordèu, que  trabalhan dens lo sector de la fusta e dau papèir.

Lo caumatge a Bordèu es de 8,8 %.

 Lo Pòrt de la Luna que fèi partida de la lista del Patrimòni Mondial de l'umanitat.




#Article 94: Lengon (424 words)


Lengon (Langon en francés) es una comuna vasadesa situada dens lo departament de Gironda e la region de Navèra Aquitània, ancianament d'Aquitània.
Petit centre urban dinamic a 45 quilomètres au sud-èst de Bordèu, son economia, autes còps centrada sus la viticultura (vitatges de Gravas e Sautèrnas), lo pin e lo tabac, es anuit meitot axada saus servicis. La viticultura i damòra egau una activitat centrau.

Lengon es una vila de rugbi, que lo club locau, l'Estadi Lengonés, i es un simbèu daus hòrts de l'identitat locau. 
En era-medissa, Lengon n'es pas una vila damb un fòrt potenciau istoric e toristic. Pòdem sonque trobar un ostau medievau, mèi un tablèu de mèste dens la glèisa de St Gervasi. Los dus auts lòcs de culte èran la glèisa de Nòsta Dama deu Borg (en roinas), e la capèra de l'ancian espitau (adara sala deu conselh municipau). Egau, a l'entorn de Lengon (en Lengonés), existissen fòrt monuments istorics : sus la riba gausha, lo castèth de Mala a Prenhac, la glèisa barròca de Prenhac, los castèths de Ròcatalhada, Hargas de Lengon, Budòs, St Cric e Navalhan, l'abadia deu Rivet a Auròs, los castèths deu Sauternés; sus la riba dreta, la basilica de Verdelais, lo gisament d'ustras de Sta Crotz, la ciutat medievala de Sent Macari...

Es egau a Lengon, vila on l'occitan s'ensenha en collègi, licèu e cors per adultes, que s'es tingut lo Forum de las Lengas de França.

Las fòrmas ancianas son Alingonis portum, en latin, au sègle V, Lango, Lingo, Lingonia, Lingonium, en latin, aus sègles XI a XIII, Lingo (F. de ~), en latin, en 1174, Lingone (Vitalis de ~), en latin, en 1174, Lengonio (in districtu de ~), en latin, en 1273, Langun, terre et tenementa de ~), en occitan, en 1274, Lingonio (de ~), en latin, en 1279, Lyngonium, en latin, en 1282, Lengonium, en latin, en 1283, Lingonio (de ~), en latin, en 1289, Lingonium (villa de ~), en latin, en 1307-1317, Lingenium, en latin, en 1307-1317, Lyngonium, en latin, en 1307-1317, Langon in terra Vasatensi, en occitan, en 1307-1317 . Segon Dauzat, Lengon ven d'un nom gallés d'òme, Lingo, de sens etnic , segon Jacques Astor, citat per B. Boyrie-Fénié, d'un nom d'òme Aling, d'una arrigada gallesa. 
Bénédicte Boyrie-Fénié prepausa un nom gallés *Aling- : *Alingone(m) dona *Alengon(e), e per aferèsi (l'iniciala es confonduda dab la preposicion a), *(A) Lengon . Xavier Delamarre, en partent de la fòrma deu sègle V, postula un lingū, « maine de *Lingos », e *Lingos seré un diu, assortit deu sufixe -on .




#Article 95: L'Esparra (365 words)


L'Esparra (Lesparre-Médoc en francés) es una comuna medoquina de Guiana, lingüisticament gascona, administrada pr'au departament de Gironda de la region de Noèra Aquitània, ancianament d'Aquitània.

L'Esparra se tròba sus l'anciana Levada, au crotzament entre Leda, Medòc viticòla e Medòc landescòt (autament dit Lanas de Gasconha).

An retrobat de las traças d'aucupacion neolitica dens la comuna, notadament au lòc d'Uish. Mèi tard, pendent l'Antiquitat, quòra plusiors braç de l'estuari vinèvan dincas a çò qu'es adara au mitan de la peninsula, un pòrt estut creat, en un endreit nomat Metilium, e una via de comunicacion menent dinc a Bordèu, la Levada, estut traçada. A l'epòca de Carlesmanhe, disen qu'un permèir casterar estut bastit, per se botar a l'abric de las atacas daus Normands. La Tor d'Aunor domina la fortaressa dita l'Aunor de l'Esparra.

Pendent l'epòca anglogascona, l'Esparra vengut un centre politic, militar e comerçant, amèi una etapa sus la via de Sent Jacme. Au XII° siègle, trobèvan a l'Esparra un segrat destinat aus sent-jaqués e un espitau dedicat a sent Leunard, tanben a destinacion daus pelegrins. En 1239, quò's lo convent de Sent Francés qu'es creat. En 1265, una carta en occitan menciona que privilègis son autrejats aus ciutadans se renonçan a se constituir en comuna :  Ne feràn entre eths establiment, ni feràn sagèth, ni comunia...   Lo XIII° siègle estut tanben lo siègle de dus trobadors dau virat, Aimeric de Belenoi, neishut a l'Esparra e coneishut dens tots los país d'òc, e Pèir de Corbian, d'origina medoquina. De cap a 1363, lo senhor de Florimont, senhor de l'Esparra, se'n angut en crotzada, e multipliquèt en seguida las activitats guerrèiras ; lo considèran coma un grand òme dens l'istòria locala. En 1415, a la mòrt de Guilhèm-Amaniu de Madalhan, la senhoria de l'Esparra torna au conestable de Bordèu. Après la bacsarra de Castilhon, son mantuns a se disputar la senhoria : comtes de Labrit, de Matinhon, ducs d'Epernon e de Gramont.

Au XVIII° siègle, l'Esparra ven lo shèite de la subdivision dau Medòc, a la plaça de Sent Laurenç. En 1790, la comuna es promudada cap de districte ; en 1800, ven sosprefectura. Au XIX° siègle, las comunas vesinas de Sent Arlòdi e Uish li son restacadas 




#Article 96: Agen (259 words)


Agen (Agen en francés) es una comuna occitana qu’es la prefectura del departament francés d'Òut e Garona, dins la region de Novèla Aquitània, ancianament d'Aquitània. Dempuèi 2008, aubora la bandièra d’Occitània.

Lingüisticament, es una comuna lengadociana, ambe de fenomèns de transicion cap al gascon, plan vesedors dins las òbras de Francés de Corteta de Pradas e de Jansemin.

Agen es situada en Occitània occidentala als confinhs lingüistics entre Gasconha e Lengadòc e tanben entre Bordèu e Tolosa, sus la riba dreta de Garona.

De la rasic celta aginn volent dire .

Lo rota RD 813 que religa Bordèu amb Tolosa passa per Agen, coma o fa tanben l'autorota A62 (e las doas seguisson lo cors de Garona). Agen possedís tanben un aeropòrt amb una ligason fins a París e una gara ferroviària.

Lo poblament del site d'Agen es fòrça ancian (s. VIII e VII abans Jèsus Crist). Venguèt una importanta via romana amb un teatre e un anfiteatre.

Durant l'Edat Mejana se fortifiquèt a l'entorn de sa catedrala de Sent Estève (destrusida a la debuta del sègle XIX).

Durant las Guèrras de religion demorèt catolica en s'opausant a sa vesina protestanta Nerac, çò qui li costèt d'èsser presa e pilhada.

Agen es la capitala d’Agenés, un país tradicional qu’èra un comtat episcopal del temps de la monarquia.
A la revolucion, ven una comuna, capitala d’un canton, d’un districte, e d’un departament, Òut e Garona. A la creacion dels arrondiments, en 1800, ven tanben caplòc d’un arrondiment. Es a notar que la comuna es devesida en mantun cantons dempuèi 1801.

 




#Article 97: Vilanuèva d'Òut (168 words)


Vilanuèva d'Òut (Villeneuve-sur-Lot en francés) es una comuna agenesa de Guiana, en Aut Agenés, administrada pel departament d'Òut e Garona e la region de Novèla Aquitània, ancianament d'Aquitània.

L'escut de Vilanuèva d'Òlt se blasona atal : del camp d'azur al pont d'argent de cinc arcas e de tres tors, las tors de dèxtre e de senèstre portant cadua ua floralís d'aur.

Vilanuèva d'Òut es una bastida situada en Agenés.
 
 

Una abadia benedictina foguèt fondada sul site de Vilanuèva, e a son entorn un pichon vilatge de menestrals; la vila, pr'aquò, foguèt fondada coma una bastida per Anfós de Peitieus en seguent lo plan ortogonal utilizat per las bastidas (dab l'originalitat de traucar lo riu d'Òlt. 

Sa posicion estrategica que li faguèt jogar un ròtle dins la Guèrra de Cent Ans, puèi la reina Margarida de França capitèt pas a la prene e fin finala, la vila se trobèt dins lo camp dels perdents de la Fronda contre lo cardinal Mazarin e atal perdèt sas muralhas e sos valats.




#Article 98: Nerac (428 words)


Nerac (Nérac en francés) qu'ei ua comuna occitana de Gasconha (capitala istorica de Labrit) administrada peu departament francés d'Òut e Garona de la region de Navèra Aquitània . Que conegó la soa òra de glòria dab la cort deus Labrit e mei que mei devath lo regnat de Joana de Labrit on e ho un deus grans centres deu poder protestant.

Nerac qu'ei la capitala istorica de Labrit, un deus parçans de Gasconha ; qu'ei un caplòc d'arrondiment meridionau dens lo departament d'Òut e Garona. Qu'ei traucada per la Baïsa.

L'escut de Nerac se blasona atau : d'azur au sorelh d'aur.

Sol justitiæ Christus

Nerac que ho sede de la cort de l'Ostau de Labrit qui los sons caps be vadon reis de Navarra (qui la capitala capsus deus Pirenèus b'èra Pau totun). Margarida de Navarra, hemna de letras, sòr de Francés I de França e molhèr d'Enric II de Labrit qu'i he arrecotir los umanistas com Lefèvre d'Etaple o Clément Marot. 

Durant lo regnat de la soa hilha Joana de Labrit la ciutat que's virè de cap a la Reformae que demorè dens aqueth camp durant las Guèrras de Religion. Enric, lo son hilh (futur Noste Enric, Enric III de Navarra e IV de França) qu'esposè a París Margarida de Valés, hilha de Caterina de Medici, chic abans la Sant Bertomeu. Obligat de's tornar convertir au catolicisme que ho retiengut au Lovre abans de s'escapar de cap a Nerac on promulguè justament l'Edicte de Nerac.

Au sègle XIII, revoltada contre Loís XIII de França, que ho presa per Henri de Mayenne e las soas hortificacions que hon esbrigalhadas.

A la revolucion lo municipi amassa las parròquias de Sent Nicolau de Nerac,  de Sent Jan d'Asquets e de Sent Ferriòu de Lentinhac.  

Au sègle XIX, Nerac qu'avó lo Baron Haussmann com prefècte e Armand Falhèras com cònsol.

En 1827 qu'annèxa la comuna vesia de Nazaret (parròquia de Nosta Dauna de La Lana). En 1841 s'espandeish enquèra dab l'annexion de Puei Hòrt Agulha (parròquia de Senta Maria d'Argentens).

Durant lo regnat de Margarida de Navarra, puish Joana de Labrit, Nerac que ho un centre màger d'elaboracion de la cultura e de la literatura protestanta. Clément Marot qu'i viscó. Per aquesta medisha rason, que ho tanben un deus purmèrs lòcs d'edicion de libes en Euròpa a partir de l'invencion de la premsa. Que ho atau de segur un deus lòcs màgers de l'edicion e libes en occitan.

Nerac qu'ei un deus lòcs mentavuts per Joan Francés Blader com hont deus sons Contes de Gasconha e mantuns d'eths que s'i debanan.




#Article 99: Miranda (Gers) (181 words)


Miranda (Mirande en francés) qu'ei ua comuna gascona situada dens lo departament de Gers e la region d', ancianament de Mieidia-Pirenèus.

L'evolucion normala en gascon de miranda qu'es mirana, presenta dens lo departament. Miranda qu'es ua varianta au còp lengadociana e latinizanta. Miranda qu'es un mot qui se tròba en latin dab lo sens de « estonant, espectaclós », puish que prengó en occitan lo sens de « tor de gaita »  (en relacion dab lo vèrbe mirar). 

Que s'ageish d'un mot prelatin, probablament aquitanic, *artica, qui a lo sens de « bosiga »  o de « rompuda, desbosigatge, eissartatge » .

Lo nom Maseretas a pas lo sens d'un Masèras, qu'es lo diminutiu d'un Masèra(s), benlèu La Masera, a un desenat de km.

Lo nom qu'es benlèu equivalent a Valentina (Nauta Garona), mès dab amudiment regular de -n- intervocalica. S'es atau, que ven d'un nom latin d'òme Valens, Valentis, dab lo sufixe -ina . Valenteas qu'èra benlèu ua anciana grana proprietat antica qui avèva per mèste Valens. Mès quina es la prononciacion exacta e que son las fòrmas ancianas ? 




#Article 100: Sent Gaudenç (276 words)


Sent Gaudenç (Saint-Gaudens en francés) qu'ei ua vila gascona, capitala de Comenge. Qu'ei situada administrativament laguens eth departament de Hauta Garona e era region administrativa d', ancianament de Mieidia-Pirenèus.

Sent Gaudenç qu'ei bastida ath pè deths Pirenèus, sus era arribèra esquèrra de Garona e a uns navanta quilomètres de Tolosa en direccion de Tarba.

Eth escut de Sent Gaudenç que's blasona atau : d'azur cargat d'ua campana d'argent batalhada d'aur.

Sent Gaudenç que hoc poblada desempuish era epòca romana mes que comencèc a pravar ath torn deth monastèri qui acesèc eras relíquias de Sent Gaudenç. 

En 1160 eths Cavalièrs de Sent Joan de Jerusalèm que i fondèren un espitau.

En 1202, eth comte Bernat IV de Comenge que l'autregèc ua carta.

Durant eras guèrras de religion, era ciutat e eth sòn patrimòni que horen sacamandejats per Gabriel Ièr de Montgomery e eras suas òstes protestantas abans d'èster tornada aths catolics peth marescau de Matignon. Atau, eras relíquias sauvadas que podèren tornar (devath eth regne deth Noste Enric totun).

Eth patrimòni religiós de Sent Gaudenç e eths sòns archius que horen sacamandejats un darrèr còp ath parat dera Revolucion Francesa.

En eth temps dera revolucion francesa, s'aperèc Mont d'Unitat (Mont-d'Unité en francés).

Pendent eth Ancian Regime, Sent Gaudenç qu'èra de Nebosan, dera diocèsi de Comenge e dera senescaucia de Tolosa. Eth vocable dera glèisa qu'es Sent Gaudenç. En 1790, Miramont qu'estó caplòc deth canton e deth districte de Sent Gaudenç, en eth an XII, caplòc de canton e d'arrondiment.  Lionç qu'estó associada a Sent Gaudenç per arrestat deth 5 de novembre 1973, puish que tornè prénguer l'independéncia comunau per arrestat prefectorau deth 1èr de heurèr 2008 .




#Article 101: Murèth (326 words)


Murèth (Muret en francés, la fòrma medievala en lengadocian es Murèl) es una vila gascona, dens le Comenge, e còsta la granda vila de Tolosa e dins le siu airau urban. Se situa dens le departament de la Hauta Garona e hè part de la region administrativa d', ancianament de Miègjorn-Pirenèus.
Lo gentilici es muretin, muretina.

Murèth estèc la capitala deu comtat de Comenge, e ara es le sièti de la Comunitat d'Aglomeracion deu Muretin.

La vila es coneguda pr'amor que s'i passèc la Batalha de Murèth en 1213.

Murèth a 23864 abitants (2010). Ara, es una banlèga de Tolosa.
Es sosprefectura de la Hauta-Garona.
Le climat de Murèth es temperat oceanic ambe influéncias mediterranèas.

Murèth es un lòc plan important dins l'istòria d'Occitània e de Catalonha, aicí se passèc la Batalha de Murèth, le 12 de setembre de 1213.
A aquesta batalha, se morisquèc Pèire II d'Aragon, rei de la Corona d'Aragon e Comte de Barcelona, aligat au comte de Tolosa, en tot lutant contra les crotzats franceses de Simon de Montfòrt. Aqueth hèit metèc fin au dinamisme deu comtat de Tolosa en Occitània e a l'expansion per Occitània deus monarcas catalans e que permetèc le començament de la dominacion francesa d'aqueres territòris.

Pendent l'Ancian Regime, Murèth èra de l'eleccion de Comenge, doncas de la província de Gasconha, de la generalitat d'Aush, de l'archidiocèsi de Tolosa e de la senescaucia de Tolosa. Le vocable de la glèisa principala es Sent Jacme. I a ara autas quate glèisas : Sent Joan Baptista (bastida en 1972), Sent Cassian d'Estantens, Sent Martin d' Ox e Sent Amanç; avant la revolucion, i avè tanben Sent Germèr, Sent Marçau (o Marcèth), Sent Pèr de Bajourville (près d’Estantens). Tanlèu 1790, Murèth èra caplòc de canton e de districte; en l'an XII, de canton e d'arrondiment. Le decret deu 10 de setembre 1926 suprimigoc l'arrondiment e l'incorporèt a l'arrondiment de Tolosa. L'arrondiment estoc restablit per la lei deu 1èr de junh 1942 




#Article 102: Belgica (599 words)


Belgica o oficialament lo Reialme de Belgica (var. Reiaume de Belgica) (en neerlandés Koninkrijk België; en francés Royaume de Belgique, en alemand Königreich Belgien, en valon Royåme di Beldjike) es un país del nòrd-oèst d'Euròpa que confronta los Païses Basses al nòrd, Alemanha a l'èst, Luxemborg al sud e França al sud. Es bordat per la Mar del Nòrd a l'oèst. 

Sa capitala es Brussèlas.

Lo gentilici es bèlga.

Fins au sègle XVI, lo territòri bèlga faguèt partida deis espacis gallic e flamand. Pasmens, ne foguèt separat a l'eissida de la Guèrra d'Uechanta Ans (1568-1648) que s'acabèt ambé l'independéncia dei Províncias Unidas.

Après la scission dei País Bas, Espanha gardèt lo contraròtle dau Sud onte menèt vigorosament la Contra-Reforma. Aquò entraïnèt l'abjuracion ò l'emigracion dei darriers protestants. Puei, Madrid deguèt far fàcia ais ambicions francesas. De 1648 a 1697, de guèrras quasi incessantas s'acabèron per la pèrda d'Artés, de l'oèst e dau sud de Flandra, de Cambrésis, de Valencianas e dau sud de Luxemborg.

Ocupats per França en 1701-1706 e per leis Angloolandés en 1706-1713, lei País Bas Espanhòus foguèron atribuits ais Austrians en 1714. La prosperitat de la region foguèt restablida après 1748 e la conclusion de la patz definitiva entre Borbon e Hamsborg. Lo regime austrian centralizèt l'administracion mai respectèt lei privilègis tradicionaus de cada província. A la fin dau sègle XVIII, Jousè II (1780-1790) menèt una importanta politica de modernizacion (edicte de tolerància en favor dei protestants, reorganizacion judiciària e administrativa...). Pasmens, se turtèt ai captaus locaus (clergat, noblesa, magistrats...) que se revoutèron en aost de 1789. Àustria deguèt esperar fins a la fin de 1790 per restablir l'òrdre.

Belgica es una monarquia federala constitucionala e parlamentària, qu'après la Segonda Guèrra Mondiala evolucionèt d'un estat unitari a una federacion. Lo Parlament bicameral es format d'un Senat e d'una Cambra de Representants. La primièra es una barreja de politics màgers elegits dirèctament e de representants de las comunautats e de las regions; del temps que la darrièra representa totes los bèlgas qu'an almens dètz-e-uèch ans en un sistèma de representacion proporcionala.

Belgica es un dels paucs païses onte votar es obligatòri, e per aiçò a un dels taus pus nauts de participacion electorala del mond.

Lo nombre de ministres francofòns e neerlandofòns es lo meteis, coma es prescrit dins la constitucion. Lo Rei o Reina - actualament Albert II - es lo Cap d'Estat, mai se an prerrogativas limitadas. Lo poder veritable es fisat al primièr ministre e als diferents govèrns que govèrnan lo país. Lo primièr ministre actual es Charles Michel.

Lo sistèma judiciari es basat sus lo drech civil e proven del Còde napoleonenc.

Belgica ten de frontièras terrèstras amb França (620 km), Alemanha (167 km), Luxemborg (148 km) e los Païses Basses (450 km). Sa superfícia totala, en i incluent las massas d'aiga, es de 33.990 km², mentre que la superfícia terrèstra es de 30.529 km². Belgica ten tres regions geograficas principalas:

Idrograficament, i a tres sectors:

A mai, Belgica es traversada per maitas rius e canals navegables.
	
Lo clima del territòri es oceanic o maritim temperat, amb fòrça precipitacions dins totes las estacions. La temperatura metana atenh lo nivèl minimal en genièr (3°C) e lo nivèl maximal en julhet (18°C). La precipitacion mejana per mes varia entre 52 mm entre febrièr e abril e 78 mm en julhet.

De veire: Economia de Belgica.

Las lengas oficialas de Belgica son lo neerlandés (flamenc), parlat per almens 6 milions d'abitants, lo francés, parlat per aproximativament 3 milions d'abitants, e l'alemand, parlat per mens d'un per cent de la populacion totala. La capitala, Brussèlas, es bilingüa.




#Article 103: Flandra (429 words)


Flandra o Flandes (en neerlandés Vlaanderen) es lo nom d'una region que, a l'Edat Mejana, cobrissiá una part del nòrd de França (la region del riu d'Escalda), lo nòrd‑oèst de Belgica e l'extremitat sud‑oèst dels Païses Basses (la Flandra zelandesa; en neerlandés, Zeeuws-Vlaanderen).

Pus ancianament, e abans la regionalizacion de Belgica, lo mot de Flandra correspondiá al territòri de las províncias bèlgas de Flandra Occidentala e de Flandra Orientala e tanben a la region vesina de Westhoek en França a l'entorn de Duinkerke. Correspond uèi a una de las tres regions de l'estat federal de Belgica.

Flandra forma una planura que s'estira d'oèst en èst e compren divèrsas regions, del nòrd‑oèst al sud‑èst: a l’òrle de la mar del Nòrd, la region costièra amb la plaja e las dunas; la region dels polders, d'una largor de 10 km a 15 km, amb doas sosregions, lo Veurne Ambacht, o Mestier de Fuernas, dinc lo bacin d’Yser, e los polders de la bassa Escalda; la Flandra interiora, amb sas doas compausantas, la Flandra sablosa – que compren lo país de Turhout, lo país d'Eeklo e lo país de Waes – puèi la Flandra sablolimonosa, al sud, amb las còlas flamencas (156 m al mont Kemmel) e las còlas de Renaix o Ardenas flamencas (141 m al mont de l'Enclus e 157 m al Pottelberg). 

Lo comtat de Flandra remonta a l'epòca carolingiana. Lo Tractat de Verdun (843) lo placèt en Lotaríngia, puèi passèt a la Frància Occidentala per lo Tractat de Meersen (870). 
S’espandiguèt vèrs lo nòrd de França d’en primièr (Lilla, Arràs), puèi vers l'Empèri (Flandra imperiala), de l’auta man d'Escalda, gràcias als comtes que se seguèron de paire en filh de 862 a 1119 (de Baudoïn I a Baudoïn VII) e arribèt a cima de sa poténcia al sègle XII, sota los règnes de Teiric e Felip d'Alsàcia. 

Vassal del rei de França, lo comte de Flandra patís puèi la politica centralizaira de son senhor capecian. Annexada per Felip lo Bèl, Flandra se revòlta (Matinas brugesas) e umília la cavalariá francesa a la batalha dels Esperons d'Aur (1302). A la mòrt del comte Loís de Mala (1384), escai a son gendre, lo duc de Borgonha Felip l’Ardit. 
Província dels Païses Basses espanhòls, puèi austrians, Flandra pèrd Artés al Tractat dels Pirenèus (1659), Lilla e Doai (Flandra francesa) al Tractat d'Ais d'Alemanha (1668), e se vei quitar, puèi restituir, divèrsas vilas flamencas. 
França, sota la Revolucion, devesís son territòri en dos departaments : lo de Lys e lo d'Escalda, que devendràn las províncias de Flandra Occidentala e de Flandra Orientala.




#Article 104: Província de Luxemborg (752 words)


La província bèlga de Luxemborg es la pus vasta del país, 4440 km2, mas es la mens poblada,  abitants. Son mèstre‑luòc es Arlon, e las autras vilas importantas son Bastonha, Bolhon, La Ròcha, Marcha en Famena, Neufchâteau, Sant Ubèrt, e Virton. 

La província de Luxemborg ocupa lo sud‑èst de Belgica e s'estaloira sobre tres regions distintas : la Famena al nòrd‑oèst, l'Ardena al centre, e Lorena al sud. 

La Famena es une depression de terrens argilós que bordeja li contrafòrts nòrd‑oèst de l'Ardena; es traversada per l'Orta. Al centre, l'Ardena cobrís li dos tèrç del territòri en un ensems de planesas (planesa de Reconha a 500 m, de Sant Ubèrt a 585 m e de las Talhas a 652 m) cobèrtas de seuvas e de torbièiras e separadas per de valadas encaissadas (Semois, Lessa e Orta). Al sud, lo bas Luxemborg, o Lorena bèlga, s'enguilha entremieg la Lorena francesa e lo Gutland, en una tièira de còstas gresosas e calcàrias, viradas vel nòrd e separadas per de depressions orientadas oèst‑èst. La Lorena belga se compartís en doas partidas: a l'oèst, Gaume, o país de Virton, region de parlar roman; e, a l'èst, lo país d'Arlon onde se parla lo francic, sonat tanben luxemborgés.

La província de Luxemborg es nascuda en 1839 del compartiment (previst en 1831) del grand duchat de Luxemborg entre Belgica e Olanda. Despuèi lo sègle XII, lo Luxemborg « bèlga » (lo que parla valon e qu'escriu en francés) fasia partida del duchat de Luxemborg, devengut província di País Bas borguinhons (1443), espanhòus, puèi austrians. E puèi Estat independent al Congrès de Viena (1815), après son desmantibelament sota lo regim francés (departaments de l'Orta, de Sambra e Mòsa, e dei Seuvas).

Al congrès de Viena (1815), lo Luxemborg es destacat di País Bas, enauçat al reng de grand duchat e donat, a títol personau, al rèi Guilhèm Ier di País Bas. Li Luxemborgés patiraun lo regim olandés coma li Bèlgas e, en 1830, se ralhigaran a lor revolucion. Lo tractat di XVIII articles (Londres, 26 de junh de 1831), que separa Belgica d’Olanda, estipula implicitament que lo novèl Estat independent gardarà lo Luxemborg en son sen.

Lo tractat di XXIV articles (14 d’octòbre de 1831), mens favorable a Belgica, prevei lo compartiment del grand duchat entre li dos protagonistas. Senhat per lo Reiaume Unit, Àustria, Belgica, França, li País Bas e Russia, lo tractat de Londres, lo 19 d’abril de 1839, consagra la naissença oficiala d’un grand duchat de Luxemborg coma Estat independent.

(Guilhèm Ier abdica l'annada seguissenta, mas li Luxemborgés deuràn esperar un niòu tractat de Londres (11 de mai de 1867) per veire lor independéncia e lor neutralitat garantidas per lei grandas poténcias, mas lo rèi di País Bas demòra pasmens grand duc de Luxemborg. En 1842, lo grand duchat dintra dinc la Deutscher Zollverein. A la mòrt de Guilhèm III (1890), lo tròne grand ducau reven a Adòufe de Nassau, passant atau a una auta brancha de la maison de Nassau, la que l'ocupa enquèra d’uèi.)

Lo Luxemborg, país de seuvas, foguet cristianizat al sègle VII per sant Remacle e per sant Ubèrt, que son còrs foguet menat, al sègle IX, de Lieja al mostier d'Andaja, lèu tornat batejar « Sant Ubèrt ». Al sègle XVIII, lo darrier abat implantet de fargas dinc un endreit tot pròche sonat d’uèi « fornèl Sant Miquèu » e mudat en musèu de la metallurgia e en musèu a la glòria del pintor Redouté (mòrt en 1840), nascut dinc la vila.

Marcha en Famena, que lo sèti n’es ocupat despuèi la preïstòria, es coneguda despuèi lo sègle XVII per sas dentèlas; lo vilatge vesin de Waha a una glèisa romanica consagrada en 1050. Reire-plaça fòrta medievala, Bastonha deu sa celebritat a sa resisténcia eroïca a la darrièra ofensiva alemanda (decembre de 1944). Bolhon, sobre la Semois, a grandit a l'ombra de sa fortalesa. 
Entremieg Bolhon e Virton, capitala de Gaume, i a l'abadia d'Orval, reputada d’uèi per sa bièra e son fromatge. Foguet, de sa fondation (sègle Onge) a la Revolucion, una deis abadias cistercenchas mai richas d'Euròpa.

Maissin, dinc l’oèst de la província, de damont de la cresta del Spihou a un calvari breton vengut tot dreit de Brò-Gerne (Cornoalha) e tornat formar pèira a cha pèira. Una Santa Ana en faiença de Kemper vilha a costat sobre d’ossuaris tapissats d’èdra sorna. Aquò’s lo cementèri di Bretons que lai moriguèron en agost de 1914, tant nombrós qu’aun meritat qu’aquel canton de tèrra ardenesa venguèssa un pauc ataben tèrra bretona.




#Article 105: Província d'Anvèrs (726 words)


 
La província d'Anvèrs, situada dins l'angle format per la bassa Escalda e la termièra neerlandesa, cobrís una superfícia de  e sa populacion es de  abitants. Son mèstre‑luòc es Anvèrs (Antwerpen en neerlandés), sei vilas importantas son Leira e Malinas (respectivament Lier e Mechelen en neerlandés). 

Lo territòri de la província d'Anvèrs es larjament dominat per la metropòli, que son complèxe portuari ocupa la part mai granda di polders anversés (lo pòrt d'Anvèrs e son complèxe industriau son l’emplegador caporau de la província); mas es atanben una region de transit dei merças, d'una banda per lo pòrt d'Anvèrs, d'autra banda per lei relacions entre Belgica e Païses Basses.

Vers l'èst s'espandís la Campina ambé sei landas de brugas sobre de dunas continentalas (a Kalmthòut, per exemple); l'orticultura i es estada desvolopada ambé de culturas especializadas (particularament de majofas e de tomatas a Hoogstraten); al sud‑oèst, la region de Malinas a la pus granda cridada de merchat legumièr del país (Sint‑Kateljine Waver). La província a tanben quauques industrias repartidas sus l'ensemble del territòri, coma l'industria quimica e la construccion automobila a Anvèrs, Malinas e Westerlo. 

Abans de venir lo departament francés de las Doas Nèthas, puèi una província bèlga en 1831, aquel territòri fasiá partida del ducat de Brabant. Una de sei vilas principalas, Malinas, celèbra per sas dentèlas e sas tapissariás, es, despuèi 1559, la residéncia del primat de Belgica. Malinas foguèt a l'epòca de Margarida d'Àustria la capitala di Païses Basses. Pas lònh de la vila se quilha lo fòrt de Breendonk, que, de 1940 a 1944, foguèt mudat per lis Alemands en camp de concentracion.

La legenda ditz qu’un gigant se teniá al mièg d'Escalda (de Schelde) e que talhava la man di marinièrs que podián pas pagar lo peatge. Un jorn, un dròlle valent, Brabo, lo vencet per audàcia e per adreça, e li talhet a son torn la man, qu’escampèt dins lo flume. D’aquí vendriá lo nom de la vila « Hand werpen » (« man escampada »). Sobre lo feirau, un monument sobre la calada, regolant d’aiga, celèbra l’espet legendari.

Li saberuts aiman pas lei legendas e dison qu’en fait lo nom ven de « Werf » (« coltada »), e que n’i aviá una a l’emplaçament de l’actual « Steen ». Es aquí qu’acostèron al sègle VII li sants missionaris : Alòi, Amant e Willibròrd, que venián catequizar lei Flandras. Tot escàs nascuda, Anvèrs foguèt devastada per li Normands, e se trobèt pas mai res après lor passatge, sonque de roïnas, e, arrapada a la brincha d’un aubre, una estatua pichona de la Verge, la famosa « onze Lieve Vrouw op’t stockxen » (« nòsta chara Dòmna dei bròcas »), que venguèt la patrona de la vila, e en l’onor de quau bastiguèron puèi la glèisia-catedrala.
	
Plan situada sobre la melhora via navigabla per religar l’Empèri Alemand ais Illas Britanicas, Anvèrs veniá lèu un pòrt d’escala important. Dison que « la vila deu son flume a Dieu, e tot lo restant a Escalda ». Mas li chauguèt pasmens resistir a la concurréncia de Malinas e Bruja qu’avián la nalta proteccion di comtes de Flandras e de grands privilègis.

Anvèrs deu sa fortuna als Portugueses. Quand descobriguèron una niòva rota deis Índias, chambièron la cara del monde e desplacèron li corrents comerciaus. Anvèrs sabèt captar la favor di grands negociants en espécias e di joieliers portugués, que venguèron nombrós s’establir sobre lei ribas d'Escalda e qu’i faguèron fortuna. Anvèrs en Euròpa del Nòrd, Lisbona en Euròpa del Sud, venguèron li dos grands feiraus del pebre, de la canèla, de la giròfla. Un pauc aperabans un jove anversés, Luis Berken, en luòc d’anar estudiar lei Bèlas Letras a París, coma o desiravan si parents, se chautèt d’inventar d’esplechas per talhar las pèiras preciosas. Ganhèt la fisança de Carles lo Temerari que li fisèt tres gròs diamants. Li trabalhèt tant plan que lo grand duc d’Occident li donèt en prèmi tres mila ducats, porgiguèt un di diamants al papa, e n’aute al rèi de França Loís XI qu’èra inquèra son amic. Lo tresen, lo duc lo gardèt, e serviguèt per identificar son cadabre gelat, de la cara chapada per li lops dins li fossats de Nancí. Luis Berken transmetèt son saber a de discípols, e se fondèt lèu fòrça obradors de talha e de polissatge que farián d’Anvèrs lo grand centre de l’industria diamantària.




#Article 106: Grisons (276 words)


Los Grisons (en alemand Graubünden, en romanch Grischun, en italian Grigioni) son un canton de Soïssa, situat dins l'èst del país.
La capitala es Coira.

La presidenta per l'annada 2012 es Barbara Janom Steiner.

A l'extrèm èst del país, a la confinha amb Liechtenstein, Àustria e Itàlia, lo canton dels Grisons es lo mai vast de Soïssa. Sa densitat es pasmens plan bassa, a causa del relèu fòrça accidentat, fach d’una ret complèxa de massisses e de vals, qu’a valgut al canton l’escais de « País de las Cent Cinquanta Vals ».

La region es sonque aupenca, situada a l’interseccion dels bacins idrografics vèrs la mar Mediterranèa per los afluents de Pò, vèrs la mar Negra per los de Danubi, e vèrs la mar del Nòrd, per Ren.

Las estacions d'espòrts d'ivèrn principalas son Davos, Arosa, San Murezzan (Sankt Moritz) e los vilatges de la valada d’Engadina.

Las lengas dels Grisons son:

La revision de l'article constitucional federal subre las lengas en favor d'una melhora reconeissença del quadrilingüisme, aprovada a 76% per la votacion populara del 10 de març de 1996, vai en direccion d'una salvagarda e d'una promocion dal romanch. Despuèi aquela data la populacion romancha pòt utilizar sa pròpria lenga dins sos contactes amb la Confederacion.

Als tempses medievals, los senhors s'agropèron en ligas defensivas: la Liga Grisa en Oberland, la Liga de l’Ostal Dieu dins lo sud-èst e la Liga de las Dètz Juridiccions a l’èst de Coira. En 1512, aquelas ligas, aligadas entre elas e amb la Confederacion Elvetica despuèi la fin del sègle XV, prenguèron Valtelina e los païses de Chiavenna e de Bormio, que Bonaparte prenguèt puèi quitèt en 1797.




#Article 107: Província de Namur (3417 words)


Es una dei cinc províncias valonas de Belgica, situada al sud. La província de Namur cobrís 3666 km2 e sa poblacion s'enauça a  abitants. Son chapluòc es Namur (Nameur en valon), e sei vilas importantas son Ciney, Dinant, Gembloux e Philippeville. 

La província s'articula a l’entorn del jonhent Sambra‑Mòsa en quatre zònas, que tres s'estiran de cada part de la valada de Mòsa: l'Ardena, nalta planesa seuvatièra, de cada part de la Mòsa francesa, culmina a l'èst d’aquesta a 505 m a la Crotz Scalha ; la Fanha Famena (la Fanha a l'oèst e la Famena a l'èst), larja depression scistrosa ambé de pradas e de seuvas amb una benda calcària, o Calestiana, al contacte de l'Ardena e richa en fenomenes karstics (baumas a Nismes, Han‑sur‑Lesse e Ròchafòrt) ; lo Condròz, una planesa faita d'una seguida de còlas gresosas (« tiges ») sovent ocupadas per de bòscs o de culturas e de depressions calcàrias (« chavées ») cobèrtas de champs e estiradas d'èst en oèst; la Hesbaye, una planesa cobèrta de sòus limonós propicis a la cultura del froment, de la bledaraba sucrièra, e del colzà.

Lo torisme es una activitat sostenguda dins la valada de Mòsa e dins l’airau entremieg Sambra e Mòsa (lacs de l'Eau d'Heure, abadiás de Floreffa, Leffa e Maredsous...), las activitats industrialas son localizadas mai que mai de cada part dei valadas industrialas de Sambra e de Mòsa (metallurgia, construccions mecanicas, industria quimica, veirariá), e dins la quita region de Gembloux (construccions mecanicas). 

La província de Namur abrica un di sètis pus importants del paleolitic, la bauma de Spy, descobèrta en 1886. I a quauquas glèisas romanicas remarcablas (Celles, Hastière), de fortalesas impausantas (Corroy‑le‑Château, Poilvache, Montaigle, Vêves) e divèrs chastèls agradimentats de jardins a la francesa (Annevoie, Freyr). La província s'enaltura tanbé d’avedre la sola Facultat dei Sciéncias Agronomicas de Belgica (Gembloux).

La província de Namur es una de las nòu províncias creadas per la Constitucion bèlga de 1831, una de las dètz existentas despuèi 1960 (quand compartiguèron la província de Brabant en Vlaamse Brabant e Brabant Valon). Mai granda que lo reire-departament francés de Sambra e Mòsa, s'es crescuda, al Sud, de territòris venent del departament deis Ardenas (Tractat de París de novembre de 1815). Sei rasas correspondon pas a las del reire-comtat de Namur nimai a las de l'avescat creat sota Felipe II (1559).

Mòsa dintra en Belgica coma fa ‘na vesina, acompanhada longament per doas ribas francesas que cavan en tèrra belga l’entalha de Givet, sol endrèit de França que parla enquèra valon. Mas en província namuresa Mòsa sarà libra e urosa. Sarà ‘na rèina orlada de casaus e de chastèls, animada de batèus de plasença e de pescaires a la linha, florida, copada per lo rambalh gaujós dei restancas.

Laissa a man esquèrra la Francha Seuva e Oignies, lo vilatge dei veusas, que lors òmes morisson vers quaranta ans de la silicòsi di paumons, agantada dins leis ardesièras de Fumay.

La seuva ressontís de la destrau di boscatiers. Lis esclopaires de Cerfontaines e de Nismes lai venon quèrre la fusta per fabricar lis esclòps valons, « les socques wallones », descoletadas coma d’escarpins, tengudas d’una benda de cuèr tachada de cobre. 

L’Aiga Blancha, al nòrd, l’Aiga Negra al sud, se rejonhon al nòrd-èst, un pauc al nòrd de Nisme, per formar lo Vihoin, que contunha vers l’èst, per rejónher la Mòsa.

Li senhors de Couvin, arran de l’aiga negra, aimavan chaçar pels gaspalhats poblats de lèbres e de chabròus, puèi ofrir dins lor chastèl ajocat is òrles de l’Aiga Negra de taulejadas qu’an laissat grand remembre. I a pas mai de senhor, i a pas mai de chastèl, mas demòra la « dukasse », la vòta de Couvin, vers la Sant Joan, que s’i minja aitant de pompas coma se’n vèi dins lei kermessas de Breughel : pompas al sucre, a la crèma, is agrassons, is agrimols, cuèita dins la forniau après la fornada de la setmana, e que lis enfants tòrnan de la bocha del forn en se cramant a las platinas inquèra chaudas.

Nismes atira li campaires, a l’entorn de la gisclada de l’Aiga Negra, di gorgs dis Abannets e del Matricòlo. Li mai gausards se riscan dins lei baumas de l’Adugeoir.

Mariemborg pòrta lo nom de Maria d’Ongria, la sòrre de Carles Quint, que l’aviá fait bastir al nòrd del jonhent de l’Aiga Blancha ambé l’Aiga Negra. Aviá pas qu’una pòrta e la cresián inexpugnabla, mas li Francés d’Enric lo Segond la prenguèron d’assalt e la rasèron.

Sèm pas qu’a la dintrada de la província e n’avèm ja toti lis aspets : païsatges de ribèiras e de bòsces, un mostier d’aquí d’alai, de fortalesas destruchas e de baumas misteriosas, d’aigas bojolantas que la ròcha engolís o fai gisclar de las prigondors.

Al mieg de tot aquò, la Mòsa, pigra e mairenala, reculhís dins son sen prigond lei ribèiras que s’i escampan, rendudas. Banha lo Prat dis Avocats d’Hastièra, qu’es lo verdier mai bèl de Belgica, s’espestilòga al pè del maine dels comtes de Florennas, cascalha puèi dins la robina que la mena a Waulsòrt.

Après Houyet, la vau s’estrechís e li rochàs se butassan. Aquò’s aquí que Belgica tòca seis originas : ossamentas preïstoricas a Furfòòz e Chaleux, e tot pròche, leis ossamentas paleoliticas de Spy. L’Istòria contunha dins la mèma region. A Gomrieux, la pèira-fita de la « Pèira que vira » nos fai imaginar de druides acampats. Rognées e Védrin an de cementèris galloromans. En Andena regnava una familha pepinida, ambé lors filhas qu’avián li noms dei santas verges del país: Santa Begga, Santa Gudula, Santa Amelbèrga. D’aquessas dròllas nasquèron puèi Pepin lo Brèu, Pepin de Herstal, Carles Martèl.

Tota la valada mosana e lei seuvas vesinas restontisson del galaup di quatre fraires Aymon perseguits per la rancura de l’Imperador Karle Mayne. Puèi, quò sarà Felipe de Borgonha que vendrà chastigar lei ciutats rebelladas, e qu’escamparà a la Mòsa li cendres e li còrs de lors aparadors. Puèi lo Francés envasís l’Ardena, d’Enric IV a Loís Catòrze, puèi ambé li soldats de la Revolucion e li granadiers de l’Empèri. La Mòsa lis arrestèt pas gaire, coma arrestarà pas longtemp tanpauc li regiments alemands de 1914 e lors tancs de 1940.

Pasmens, de vilas a bèl esprèssi per la guèrra gardavan Mòsa : Mariemborg, Felipevila onde Napoleon passèt la nueit amara que seguèt la Batalha de Waterloo. Sobre lis dos òrles se seguissián las torres mèstras, li nalts barris merletats, lei ciutadèlas.

La de Dinant veguèt mai de sang que totas leis autras : dos cents assalts e detz-e-sèt sètis. Li Dinantés èron valents e batalhiers. 

D’uèi Bouvignes es pas qu’una de sei borgadas, mas las doas localitats foguèron longtemps rivalas. Bouvignes èra del comtat de Namur, quand Dinant èra del principat de Lieja, sovent en garrolha ambé li Borguinhons.En 1466, Dinant resistèt gloriosament al duc Philippe, e pengèt en efigia son filh, lo comte de Charolais. Aqueste s’embufèt e venguèt assetjar la vila ambé  òmes d’aquel còp. La prenguèt e la pilhèt durant tres jorns « de tala sòrta que semblava qu’i aguèssa cent ans que la vila estava roïnada ». Li Borguinhons faguèron lhigar uèit cents Dinantés dos a dos per l’esquina, e lis escampèron pel flume.

Après aquela atrocitat la vila se relevèt pasmens, mas li Francés venguèron l’atacar. Enric lo Segond faguèt destoscar e chaplar lis abitadors dins lei quitas glèisias onde s’èron refugiats. Loís XIV esparnhèt la vila. I faguèt demorar Madame de Maintenon, que l’acompanhava dins sas campanhas militaras ; veniá prendre près de guela un moment de solaç quand lei lassièras del sèti de Namur li’n laissavan lo léser. 

Dinant patiguèt plan tanben de la guèrra de Catòrze, mas se rescombeliguèt. Èra tot escàs relevada que la guèrra de 1940 la prenguèt coma champ batalhier.

Pasmens, jaguda en riba de Mòsa, la vila es una dei mai embelinairas de tota la valada, ambé sei charrèiras de bricas, sei botigas que dardalhan de cobres jaunes e rotges, lo miralh lise del flume que desdobla la siloeta de la glèisia de Nòsta Dòmna e son campanal a bulbe que Victor Hugo comparava a una gigantesca pichèrra. Pasibla es sa passejada long de l’aiga, a l’ombra de la falesa escalabèrta, fins la Ròcha de Bayard. S’aquò’s ben lo corsier di Quatre Filhs Aymon que copèt lo rochàs d’un còp de bata per lor dobrir lo passatge ?  S’aquò’s lo glasi de Renaud que fendèt la muralha de pèira coma un romegàs ?  Maudespièit li poetas, lis istorians fan li realistas e l’i veson puslèu l’òbra dis artilhiers de Loís Catòrze, fasent petar la ròcha a la polvera, per elargir la rota e faire passar li canons.

Dinant es una vila gauda qu’aima pas remembrar si malurs. Sap aculir li toristas, ambé sei braçariás nombrosas, si restaurants de las toalhas blanchas, e sas pastissariás onde vendon de « couques ». Lei « cocas » de Dinant son pas lei cocas d’Auvernha, mas de pastissons de pan d’espécia plan sucrats, de la pasta un pauc pesuga e cachada, mas ambé de fòrmas variadas que fan de còps coma de bas releus adornats de flors, de fruchs, de personatges o de païsatges. Li mòlles de « couques » son d’uèi de fusta de perier o de noguier. Dins lo temps èran de cobre.

Puèi Mòsa se fai larja e mondana per arribar a Namur. Vaquí leis isclas e la primièra restanca. E lo pont vièlh de Jambes. Namur a sa ciutadèla sobre lo rochàs, al dessús del jonhent ambé la Sambra que ven de l’oèst, de la província d'Enaut. Aquí demoravan li Gallés Aduatiques que se revoltèron en 57 abans Nòstre Sénher contra Juli Cesar e guel ne vendèt  coma esclaus.

En 1692, Namur patiguèt un long sèti, bailejat per Vauban. Loís XIV seguiá tot, de lònh, establit a la « Roja Censa » pròche Flawina, ambé Racine e Boileau, qu’i compausèt una òda per celebrar la presa de la vila.

Mai tard, lis Olandés mudèron en ciutadèla lo vièlh « chastial » dels comtes (D’uèi se ditz « le tchestiâ » en valon). La severitat massissa di barris chaucha pas la vila vièlha, mas si-ben la corona coma un gròs joièl simple dins lei còimas sornas de la Marlanha, l’antiga seuva sagrada.

Namur a una crana glèisia-catedrala barròca : Sant Aubin. Conté un tablèu de Van Dyck e un de Jordaens, e darrier lo mèstre autar un bojau de maubre negre chabís lo còr de Dòm Joan d’Àustria, lo jove e gloriós vencedor di Turcs a Lepante.

Aquel bastard, que Carles Quint confessèt a Felipe II sobre son lèit de mòrt, moriguèt efectivament a las pòrtas de Namur, al camp de Bojas, a l’atge de trenta ans. Sopçonèron Felipe II d’avedre provocat aquela mòrt, per gelosiá di succès de son fraire, e lo perigòrd Brantòme afortís que lo jove eròi europèu foguèt empoisonat per de « botinas prefumadas ».

Demòra pas grand causa de la vila de l’Edat Mejana, mas sa cara se retròba inquèra per moments dins lei charrèiras estreitas del barri de la Marcèla, dins sas pèiras d’ensinha escalpradas, e sobretot dins sei viergetas coronadas de flors artificialas dins lors bojaus. Asseguran que la que se tròba a la cantonada de la charrèira Sant Lop data del sègle XV.

Al temps de Carnavau, li gigants de Namur èran li mai vièlhs de Belgica, mas an disparegut en mai de 1940, quand lis Alemands faguèron cramar l’Ostau comunau. 

I a pas mai que li vièlhs que se remembran que Namur aviá de tiancaires, de gents que se passejavan ajocats sobre aquessi tiancs, coma li pastres dei Landas. D’uni dison que la Mòsa desbondava sovent e que laissava de nitas, e que sis òrles gaulhavan, e que lis abitadors devián donc s’ajocar sobre li tiancs per s’enfangar pas. Quau sap ? D’autri còntan una brava legenda. Lo comte Jehan aviá assetjat la vila que morissia de fam. Aquela mandèt d’emissaris per demandar mercé. Mas lo comte embufat respondèt : « Pas cap de perdon ! que me lo venguessiatz demandar de pè, a chaval, en barca o en charri ! »

L’endeman, lo comte vesiá s’aturar de son camp li notables de la vila, ajocats sobre de tiancs, « ni de pè, nimai a chaval, nimai en barca, ni en charri. »  Riguèt, e la bona umor li essent venguda, faguèt la patz ambé la vila. Desenant, i aguèt pus cap de regausissença a Namur que remembrèssa pas l’incident. Li Namurencs se faguèron tant biaissuts dins l’art de chaminar tiancats qu’inventèron de quitas danças e de jòcs, que fasián sobre lo feirau Sant Romieg, e iquaus assistèron Carles Quint e sis archiducs.

Li darriers tiancaires que podretz veire son pas que de figurants pro pietres venguts per animar lei fèiras. Lo vièlh Namur passa a las trèvas.

Urosament, Namur garda ben son encant un pauc dormissent, dins sei charrèiras orladas d’ostaus de brica plan roja, sei finèstras gentament adornadas, sa passejada a la ciutadèla, seis ombrinas frescas durant li jorns d’estiu, son Teatre de verdura, e son casinò en riba de Mòsa.

Garda tanben sa cusina, bensai la pus fina de Belgica, ambé seis especialitats : leis « avisanças » que son de friands folhetats e claufits de charn, la « jôte » o pureia de caulet, l’ensalada de « crêtons » (de lard gras fondut dins lo vinagre e versat sobre la mai tendra lachuga), la pompa de ris e sobretot lo peis a l’escavesca, anguila o luci, peis de Mòsa, coma que saia, prefumat de bon vinagre, de ferigola, d’escalòta, de cibola, de jolverd, de giròfla, d’estragon e de pebre de Caiena, sens delembrar lo chuc de mai d’un citron. Bevon pas mai la « keute », la bièra d’òrdi de Namur, mai blonda e amara que deguna autra, mas qu’es estada destronada per lei bièras industrialas, liurada a camionats dins lei braçariás de la charrèira de Fèrre.

La província de Namur a la tradicion dei « marchas », que tòcan lei fibras mai prigondas de la sensibilitat populara, per lor mescladissa de caractèr religiós e militar. Lei mai famosas son las de Walcourt, Foy Notre-Dame, Fòssas o Gerpinas.

Se semblan totas pels profanes. Se tracha de passejar sobre un chamin mai o mens long lei relíquias d’un sant o una estatua venerada, dins un cortègi de bandièras e de fanfaras, sota la proteccion d’una escòrta petaradanta e colorada de soldats del dimèrgue.

Aquel biais de faire ven d’una necessitat repetida. Leis armadas d’invasion foguèron nombrosas a passar per la valada mosana. Se compausavan de mercenaris, que rebalavan sovent ambé guessi concubina o ben femna e efants. Chaliá noirir tot aquel monde, e la sòlda veniá pas regularament. Li soldats minjavan lei bèstias di païsans e lor panavan tot çò que pareissiá de valor. Per se gandir d’aquessas rapinas, li vilatges avián degut formar de milícias, assabentadas a la lèsta del manejament de las armas, onde metián toti lis òmes que podián portar la pica o lo mosquet. Aquessas milícias avián de bailes, lo baile del vilatge o l’aubanèl de l’endrèit. Charjats de l’autoritat, volián n’avedre lei marcas exterioras, e se carrèron lèu de quèpis, espanletas, galons. Lis òmes volguèron s’equipar tanben, a lors despens o li de la comuna ; e coma chaliá ben qu’aquela despensa serviguèssa tanben en periòde de patz, coma li valents gardas civics, qu’èran sovent a la pena, meritavan plan tanben d’èsser a l’onor, la costuma s’establiguèt soleta de faire participar la milícia en granda tenguda e en formacion de combat ai regausidas comunalas. La mai brilhanta, qu’atrasiá lo mai de monde, èra la vòta, la fèsta parroquiala, ambé sa procession.

Aquessas processions sortissián de còps de l’auta man del barri protector de la glèisia,  – coma a Fòssa, Walcourt, Gerpinas e Foy – ambé lors relíquias preciosas, que podián afiscar la cobeitat di soudards, o la furor dis iconoclastas calvinistas quand lei guèrras religiosas li faguèron venir di País Bas. Alèra li milicians prenguèron lo fusilh per acompanhar Nòsta Dama o lo sant patron de la parròquia, e puèi que rebalavan lo mosquet, ne’n faguèron usatge per espaurugar li possibles panaires e agressors, e per se faire ausir. Res enebrís pas tant coma lo crepitament e l’odor de la polvera, li Chinés o sabián ja. La fola picava dei mans, lis enfants trepinhavan d’estrambòrd, e la procession n’èra dos còps mai genta.

Las encausas an disparegut, mas lis efets demòran. Li soldats dei marchas de uèi son pasmens pas de simples figurants engatjats per l’escasença, son de gents del país. N’i a de totas las edats, e coma s’equipan a lors despens e a l’aflat de lor fantasiá, lis unifòrmas son variats. Li granadiers d’empèri an gardat la favor gràcias al shakò e lo gente dolman de sotachas. Mas quand li Francés fasián la guèrra d’Argeria, li Turcs de fantasiá e li zoaus faguèron d’amators. Lei foncions d’oficier se vendon a l’enquant e l’òsca es pro nalta. Se tracha pas solament de pagar son grade, chau amai n’èsser digne, e la màger part dis oficiers de marchas venon regularament a Namur prendre quauquas leiçons alprès d’un sergent de mestier per poder ambé l’autoritat convenenta faire portar las armas e formar li rengs. Li rites son ancians e li respèctan menimosament. A Walcourt, lis òmes del vilatge de Daussois chaminan primiers per que son estats li sols qu’an pas jamai mancat la procession. La quita annada 1815, a la vilha de Waterloo, quand leis armadas francesas, anglesas, alemandas, enfetavan la region, Daussois mandèt per gardar Nòsta Dama un caporau e quatre òmes en jargau, que portavan pas qu’un brautgi en mena de fusilh. A Fòssas, li Malonés an dreit a la darrièra salva, e permeton pas que se traiguèssa après guessi, la mendra desparada.

La Glèisia es pas totjorn plan contenta d’aquela intrusion de l’armada, ambé sa desplegada rambalhosa e encombranta d’unifòrmas, d’òrdres bramats e sas petadas de mosquetariá. La procession i ganha en pintoresc çò qu’i pèrd en reculhiment e fervor. Mas li « marchadors » se laissan pas menar per lo bot del nas. La fola d’alhors aima plan si soldats. Se passiona tanben per lors manòbras, e guessi las tòrnan faire complasentament, pas solament lo jorn de la fèsta e l’endeman, mas tanben divèrs dimenges a l’avança, coma entrinament. Tot aquò, de segur, s’asaiga abondosament de bièra e de genibre. Mai d’un anticlericau feron, e que minja de curat tot lo sant clame de l’annada, mancariá pasmens pas, lo jorn de la procession, de venir presentar leis armas davant la glèisia e de traire de petadas de fusilh en onor de la vierge e dels sants.

I a una medalha especiala que decernisson i vièlhs qu’an marchat sèt còps a Fòssas. Coma aquela procession se fai pas que cada sèt ans, sèt preséncias representan quand mèma mieg sègle de fidelitat. Amai li medalhats espèran ben que tala constància lor sarà comptada al cèu. Un còp un capelan demandava a un òme, crestian mas pechador, çò que fasiá pel Bon Dieu, e l’òme respondet amb innocéncia e sens galejar : « Marchi cada annada a Walcourt ! »

De segur, lei glèisas de marcha son sovent plan ancianas. La de Fòssa a coma aquò una collegiada del sègle XI, amb un còr remarcable, barrat per una pòrta de cobre ajorat, cap d’òbra di dauradiers de Dinant. 

Walcourt es sota lo signe de la Verge. Sa glèisia anciana a lo campanal en bulbe, d’ardesa negra, tan caracteristic de la valada mosana. La verge miraclosa d’argent ciselat es la reproduccion d’una estatua primitiva faita per sant Matèrne. La legenda afortís que la portèron al cau d’un pibol durant un encendi, mas que daprès l’estatua refusèt de quitar son abric tant qu’una abadiá sariá pas faita an aquel endreit precís. Se bastiguèt l’Abadiá del Jardinet, que s’es espatarrada desempuèi. L’aure tanben es mòrt. Mas cada annada l’estatua d’argent quita sa chapèla e s’arrèsta un moment près d’un rolh argentiu de pibol, mentre que li cantics s’enauçan, mieg-cobèrts per lo fuòc rodelant di fusilhs, e que lo l’odor de la polvera s’apària i fums blus que montan dis encensòris. 

La procession de Fòssas prevista per 1914 se faguèt pas qu’en decembre de 1918, tanlèu la vila deliurada. Dos generaus anglés e belcòp d’oficiers aligats i assistiguèron. Aquò foguèt probablament unic d’i veire de soldats vertadiers, mas podián pas èsser tant marciaus, ni plens de tant d’estrambòrd coma li « turcs » e li gronhards di vint e dos vilatges que cada sèt ans se recampan a Fòssas.




#Article 108: Wolfgang Amadeus Mozart (121 words)


Wolfgang Gottlieb Mozart, mai conegut amb la forma latina de son segond nom de baptisme Wolfgang Amadeus Mozart, o pus simplament Mozart, foguèt un grand musician e compositor austrian. Nasquèt à Salzborg en 1756, ont foguet au servici de l'archavesque e moriguèt en 1791.

Sei primierei grandeis opèras lei faguet à l'atge de dètz ans, coma Bastien et Bastienne opèra escricha en francés per doas votz de dròlles d'aquel atge.

De segur leis òbras immensas son Die Zauberflöte (La Flaüta encantada), Così fan tutte (Ansin fan totei), Die Entführung aus dem Serail (Lo raubament dau Serai) e tant de sinfonias, coma la numèro 40 en sòl menor.

Escriguèt tanben un magnific Concèrto dau coronament qu'es un concèrto per piano e orquèstra.




#Article 109: Àustria (3752 words)


Àustria (var. Austria; Österreich  en alemand) es una republica federala dau centre d'Euròpa. Es bordada a l'oèst per Soïssa e Liechtenstein, au nòrd per Alemanha e la Republica Chèca, a l'èst per Eslovaquia e Ongria, e au sud per Eslovènia e Itàlia. 

Es un país ancian d'Euròpa qu'acomencèt sa formacion au sègle X. Au sègle XIII, passèt sota lo contraròtle de l'Ostau de Habsborg e foguèt integrat a l'empèri europèu d'aquela dinastia. Au sègle XVI, venguèt lo centre dei possessions dei Habsborg d'Àustria. La disparicion d'Ongria que son rèi foguèt tuat per leis Otomans en 1526 li permetèt de venir una poténcia majora dau continent. Pasmens, se turtèt ais interés deis autrei poissanças coma França que luchèron per limitar lo poder dei Habsborg. Après una tièra de conflictes ai sègles XVI e XVII, la Guèrra de Trenta Ans s'acabèt en 1648 per una desfacha austriana que empachèt lei Habsborg de prendre lo contraròtle dau Sant Empèri Roman Germanic. Au sègle XVIII, la poissança austriana foguèt menaçada per l'emergéncia de Prússia que menacèt son influéncia en Alemanha. Lei guèrras napoleonencas arrestèron aquela rivalitat fins a 1815 e permetèron a l'Empèri d'Àustria d'agantar son apogèu. Pasmens, la rivalitat ambé Prússia acomencèt tornarmai a partir de la mitat dau sègle XIX. En 1866, Prússia expulsèt Àustria deis afaires intèrns d'Alemanha. Afeblit, Viena deguèt acceptar de reconóisser lei drechs de la minoritat ongresa per formar Àustria-Ongria. De mai, deguèt tanben dirigir seis ambicions vèrs lei Balcans onte se turtèt au govèrn rus. Aquela rivalitat venguèt una fònt de tensions en Euròpa e foguèt una causa de l'entraïnament de la Premiera Guèrra Mondiala. Vencuda, Àustria-Ongria esclatèt e foguèt remplaçada per una tièra d'estats novèus. Se formèt una Republica d'Àustria que foguèt annexada en 1938 per lo Tresen Reich e participèt a la Segonda Guèrra Mondiala dins lo camp alemand. Ocupada en 1945 per lei venceires, lo país foguèt evacuat en 1955 en cambi de sa neutralitat dins leis afaires internacionaus.

Es membre de l'Union Europèa dempuei 1995. La capitala es Viena ( abitants dins l'airal metropolitan). Lo gentilici es austriac -a (o austrian -a).

La region d'Àustria es poblada dempuei au mens 8000 avC. Lo premier estat conegut, lo reiaume de Norica, foguèt fondat au sègle II avC per de populacions cèltas de la cultura de Hallstatt que s'installèron pauc a pauc entre 800 e 400 avC. Gràcias a la produccion e au comèrci de sau e de fèrre, èra un reiaume liat au comèrci europèu e probablament un territòri prospèr. Aqueu comèrci permetèt d'establir de relacions ambé la Republica Romana e lo reiaume de Norica èra un aliat de Roma. Pasmens, en 16 avC, sostenguèt la revòuta de Panònia còntra lei Romans. Desfach, foguèt integrat a l'Empèri Roman en 40.

Après la conquista de Norica, lei Romans contraròtlavan la màger part dau territòri de l'Àustria modèrna que foguèt devesit entre lei províncias de Rètia, de Norica e de Panònia. A partir dau sègle II, l'endrech foguèt menaçat per d'invasions de pòbles germanics e l'Empèri Roman i organizèt lo limes de Danubi e i mandèron mai e mai de legions (2 legions en 80, 4 en 125, 7 au sègle III). 

Pasmens, quand l'Empèri Roman d'Occident s'afondrèt au sègle V, la region foguèt ocupada per lei Lombards fins a 568 puei per leis Avars. A partir dau començament dau sègle IX, leis Avars deguèron faciar leis atacas de l'Empèri Carolingian de Carlesmanhe (768-814). Foguèron vencuts en 811 e la region foguèt annexat au territòri carolingian. Ne'n formèt una marcha militara dicha Marcha de l'Èst (Ostmark) fins ais invasions ongresas. De 900 a 955, la marcha foguèt ocupada per leis Ongrés avans una reconquista en 955 per lei tropas dau Sant Empèri Roman Germanic de l'emperaire Oton I. En 976, Oton II nomèt lo comte Leopold de Babenberg coma margrava dau país que foguèt dich Àustria (Oesterreich) per lo premier còp en 996.

Lo rèine de l'Ostau de Babenberg sus Àustria durèt tres sègles de 976 a 1246. La dinastia capitèt de venir un ostau influent dins leis afaires intèrns dau Sant Empèri e d'aumentar son territòri. Au sègle XII, èra venguda un advèrsari de l'Ostau dei Welf e assaièt de prendre lo contraròtle de Bavièra. Pasmens, l'emperaire Frederic I (1152-1190) èra desirós de destendre sei relacions ambé lei Welfs. En cambi de l'abandon deis ambicions dei Babenberg, l'emperaire donèt l'estatut de duc a Enric II d'Àustria e creèt lo Ducat d'Àustria en 1156. A partir d'aquela data, lei Babenberg van donc se concentrar sus Àustria que foguèt aumentada de Stiria en 1192 e de Carniola en 1232. Pasmens, en 1246, lo duc Frederic II d'Àustria (1230-1246) moriguèt sensa eiretier durant una batalha còntra leis Ongrés entraïnant la fin de la dinastia.

En 1251, Ottokar II de Boèmia venguèt duc d'Àustria après un periòde de tensions entre divèrsei pretendents. Capitèt de conquistar o de crompar la region d'Egerland en 1266, de Caríntia en 1269 e Friol en 1272. Pasmens, intrèt en conflicte ambé l'emperaire Rodòlf de Habsborg (1273-1291) a prepaus de la succession imperiala de 1272 e foguèt tuat en 1278 a la batalha de Marchfeld. Sei fèus foguèron ocupats per Rodòlf que lei donèt a son fiu en 1282.

L'Ostau de Habsborg apareguèt au sègle XI en Soïssa e capitèt rapidament d'aumentar sei domenis en Alsàcia (comtat de Sundgau, landgraviat d'Auta Alsàcia) e Soïssa (comtat de Lenzborg). Gràcias a una politica abila, capitèt d'aumentar son territòri e de pausar lei fondacions de l'estat austrian modèrn. D'efèct, tre 1264, Rodòlf de Habsborg, que foguèt elegit emperaire en 1273, obtenguèt per eiretatge de possessions dins la region de Brisgau, en Soïssa Occidentala, lo comtat de Kyborg e lo landgraviat de Turgòvia avans de prendre possession dei fèus d'Ottokar II de Boèmia après la batalha de Marchfeld.

La politica de l'Ostau de Habsborg foguèt similara a aquela dei Babenberg e lei novèus ducs d'Àustria se concentrèron sus l'aumentacion dau nuclèu territòriau format per la dinastia precedenta. Pasmens, la fin dau sègle XIII foguèt marcada per la pèrda de Caríntia mau compensada per lo gasanh dau margraviat de Burgau en 1301. L'etapa decisiva de l'ascension dei ducs d'Àustria se debanèt durant la segonda mitat dau sègle XIV quand, en 1355, lei Habsborg reprenguèron lo contraròtle de Caríntia e aquistèron la region de Tiròl. D'ara endavant, la dinastia ocupava una posicion estrategica dins leis Aups e, franc de la pèrda definitiva de Soïssa en 1499 après una tièra de guèrras, lei possessions Habsborg s'aumentèron ai sègles XIV e XV de divèrsei territòris coma lo comtat de Feldkirch en 1365, lo comtat de Bludenz en 1376, lo comtat de Hohenberg en 1381, la vila de Trieste en 1382, lo comtat de Saeckingen en 1401 e lo comtat de Bludenz en 1451.

En 1453, per marcar la poissança de la dinastia, lei Habsborg obtenguèron lo drech de transformar lo Ducat d'Àustria en Archiducat. Puei, en 1477, la mòrt dau duc de Borgonha e lo maridatge entre sa filha unica e l'eiretier austrian Maximilian de Habsborg permetèt ais Austrians de prendre lo contraròtle de la màger part dei territòris dau duc (País Bas e Franca Comtat). Enfin, en 1500, obtenguèt lei comtats de Goritz, de Pustherpal e de Mitterborg.

Après lo renfòrçament dei possessions Habsborg au sen dau Sant Empèri Roman Germanic e en Euròpa Occidentala, l'annada 1526 e lo desastre ongrés de Mohács donèron un vam decisiu a l'expansion territòriala d'Àustria que va annexar Ongria e Boèmia. Àustria venguèt la poténcia principala d'Euròpa Centrala. Pasmens, leis ambicions dei Habsborg se turtèron ais interés deis autrei poissanças europèas e ai divisions religiosas entraïnadas per la Reforma. En 1648, França e Suècia capitèron de vencre lei Habsborg de Viena a l'eissida de la guèrra de Trenta Ans e poguèron empachar la dinastia austriana de contraròtlar lo Sant Empèri. Aquela desfacha obliguèt leis Austrains de se concentrar sus l'extension d'Àustria. Per aquò, aprofichèron lo declin d'Espanha e participèron ai guèrras còntra l'Empèri Otoman e Polonha per realizar divèrsei conquistas. En revènge, a partir dau sègle XVIII, la posicion d'Àustria en Alemanha foguèt pauc a pauc menaçada per l'emergéncia de Prússia.

La batalha de Mohács se debanèt lo 29 d'aost de 1526 e s'acabèt per la destruccion de l'armada ongresa e la mòrt de son rèi Loís Jagellon (1516-1526). Aquela desfacha entraïnèt l'afondrament dau reiaume d'Ongria e l'intrada en guèrra de l'archiduc Ferdinand I (1520-1546) que capitèt après una guèrra malaisada de blocar l'avançada otomana e d'ocupar una partida deis estats de Loís II (Boèmia e Ongria occidentala). Après la division dei possessions Habsborg entre una dinastia espanhòula e una autra austriana en 1519 per Carles Quint (1506-1558), aquò permetiá de faire d'Àustria una poissança majora gràcias a un territòri important e a son influéncia au sen deis institucions dau Sant Empèri Roman Germanic.

Pasmens, lo rèsta d'Euròpa èra opausat a l'idèa de veire l'Ostau de Habsborg prendre lo contraròtle d'un Sant Empèri que son govèrn centrau serià vengut pron poderós per unificar l'empèri a l'entorn deis interés Habsborg. L'enemic principau èra França que formèt una aliança ambé leis estats protestants d'Euròpa en lucha còntra leis ambicions de Viena. De 1618 a 1648, aqueleis oposicions entraïnèron la Guèrra de Trenta Ans que s'acabèt per la victòria de França e de seis aliats. Lo Sant Empèri Roman Germanic veguèt seis institucions modificadas per assegurar l'autonòmia de sei membres e empachar una presa de contraròtle per l'Ostau de Habsborg. De mai, Àustria perdèt sei territòris d'Alsàcia.

L'ostilitat entre Viena e l'axe París-Istambol contunièt après aquela guèrra e au començament dau sègle XVIII. Leis Austrians s'opausèron ais ambicions territòrialas de Loís XIV (1643-1715) e aprofichèron la perseguida dau declin espanhòu per conquistar una partida dei País Bas e dau nòrd d'Itàlia. Pasmens, lei succès austrians pus importants se debanèron en Euròpa Orientala còntra lei Turcs e lei Polonés. Dins lo premier cas, Viena conquistèt la segonda mitat d'Ongria, Transilvània e una partida de Serbia e una partida de Valaquia de 1699 a 1719. Pasmens, Sèrbia e Valaquia foguèron perduts en 1739. Dins lo segond cas, Àustria participèt ai partiments dau país de 1772 a 1795.

Durant aqueu periòde, l'advèrsari principau d'Àustria venguèt Prússia que son emergéncia e seis ambicions, sostenguts per lo Reiaume Unit, menacèron l'equilibri europèu. Aquò entraïnèt la signatura d'una aliança ambé França mai lei diferentei guèrras entre Viena e Berlin s'acabèron a l'avantatge prussian e per la pèrda de Silèsia au profiech de Frederic II (1740-1786) e dau Ducat de Parma au profiech d'Espanha.

Lo periòde dei guèrras revolucionàrias e napoleonencas foguèt un periòde malaisat per leis Austrians qu'enregistrèron una tièra de desfachas còntra França e foguèron obligats de s'aliar ambé Napoleon I après la Guèrra de la Cinquena Coalicion (1809). Pasmens, la revirada de la Campanha de Russia (1812) permetèt ais Austrians de reprendra la lucha e d'acabar lo conflicte dins lo camp dei venceires.

Àustria intrèt dins lo conflicte tre lo mes d'abriu de 1792 après una declaracion de guèrra per França revolucionària. Pasmens, leis armadas austrianas foguèron batudas e lei Francés agantèron Alemanha e Itàlia. En 1797, lo tractat de Campo Formio acabèt aquela premiera fasa de la guèrra per una desfacha austriana relativa. Àustria deguèt abandonar lei País Bas Austrians e permetre la creacion de republicas sòrres en Itàlia en cambi de l'annexion de Venècia. Lo conflicte acomencèt tornarmai en 1799 e s'acabèt per una victòria francesa novèla après lei batalhas de Marengo e de Hohenlinden. La patz foguèt signada en 1801 e Àustria perdèt divèrsei territòri dins la region de Ren e dins lo nòrd d'Itàlia. De mai, l'archiduc Francés II d'Àustria (1792-1835) acceptèt de fach la dissolucion de l'Empèri Roman Germanic que serà oficialament prononciada en 1806.

Per compensar la demenicion de prestigi causada per la disparicion dau Sant Empèri, Francés II transformèt l'Archiducat d'Àustria en Empèri d'Àustria en 1804. Contunièt tanben la guèrra e son armada foguèt tornarmai esquichada a Austerlitz a la fin de 1805 entraïnant la pèrda de  km² e de tres milions magerament au profiech deis aliats italians e alemands de Napoleon I (1799-1814, 1815). En 1809, Àustria assaièt d'aprofichar lei dificultats francesas en Espanha mai Napoleon I foguèt venceire a Wagram entraïnant de pèrdas importantas (regions de l'Adriatica, Tarnopol...) e l'obligacion per Viena de venir un aliat de França. Un maridatge entre Napoleon e Maria Loïsa d'Àustria deviá assegurar aquela aliança.

Pasmens, après la desfacha de la campanha de Russia, Àustria, Prússia e Russia formèron una aliança secrèta lo 27 de junh de 1813 e l'armada austriana ataquèt tornarmai França lo 12 d'aost. Participèt ambé leis autrei poissanças europèas a la desfacha finala de la França napoleonenca après la batalha de Leipzig (16-19 d'octòbre de 1813) e la campanha de França (octòbre de 1813 - març de 1814).

Gràcias a sa participacion majora còntra lei fòrças napoleoncas, l'Empèri d'Àustria foguèt l'endrech chausit per organizar lo congrès cargat d'organizar lei frontieras novèlas d'Euròpa. Aqueu congrès, dich Congrès de Viena, permetèt a Àustria d'agantar son apogèu après la reconquista de sa posicion dominanta en Itàlia, l'annexion de divèrsei territòris d'Alemanha e la formacion dau protectorat de la Republica de Cracòvia (finalament annexada en 1846).

Pasmens, la poténcia austriana poguèt pas resòuvre la question dei nacionalitats de l'Empèri que comencèron de s'agitar. Lo problema esclatèt en 1848 dins lo corrent dei movements revolucionàrias europèas, especialament en Àustria, en Ongria, en Boèmia e dins la region de Venècia. Lo govèrn de Metternich foguèt rebutat en març, Ferdinand I (1835-1848) deguèt abdicar au profiech de son nebòt e l'armada imperiala aguèt de dificultats per vencre lei diferentei revolucions en 1849 ambé l'ajuda de Russia. Dins aquò, maugrat la victòria, la question dei minoritats, sostengudas per França desirosa de rompre l'equilibri dau Congrès de Viena, venguèt una fònt de tensions importantas en Itàlia e en Alemanha.

Ansin, de 1859 a 1866, Àustria deguèt faciar doas guèrras perdudas en Itàlia e en Alemanha. La premiera foguèt entraïnada per l'unificacion d'Itàlia a l'entorn dau Reiaume de Sardenha qu'èra aliat ai Francés de Napoleon III. S'acabèt per la pèrda de la region de Milan per leis Austrians. Puei, en 1860, una tièra de revòutas en favor de l'unitat italiana se debanèron dins lei principats sota protectorat de Viena. Fòrça rapid, lo movement empachèt una reaccion austriana e lo reiaume d'Itàlia foguèt proclamat en 1861. Lo segond conflicte foguèt causat per la question de l'unificacion alemanda a l'entorn de Berlin o de Viena. Sota l'influéncia d'Otto von Bismarck, Prússia capitèt de prendre l'avantatge e una guèrra en 1866 entre Àustria e una coalicion formada de Prússia e d'Itàlia entraïnèt l'eliminacion de Viena dins leis afaires intèrns d'Alemanha e la pèrda de Venècia au profiech de Florença.

Aquelei desfachas mostrèron la demenicion de la poissança austriana e entraïnèron de trebols dins lo país. De mai, eliminat deis afaires alemands, Viena èra d'ara endavant obligat de dirigir leis axes principaus de sa politica estrangiera vèrs lei Balcans. Ansin, lo 18 de junh de 1867, un acòrd foguèt trobat ambé la minoritat ongresa per crear un reiaume d'Ongria autonòm e un estat novèu, dich Àustria-Ongria, qu'èra format de l'union personala d'Àustria e d'Ongria sota la direccion de l'emperaire austrian e de tres ministres comuns ai doas nacions.

La politica austriana dirigida vèrs lei Balcans venguèt rapidament una fònt de tensions importantas ambé Russia e un element major de la diplomàcia europèa de la fin dau sègle XIX e dau començament dau sègle XX. Per sostenir seis ambicions, Viena signèt una aliança ambé l'Empèri alemand, format en 1871, entraïnant la formacion d'una aliança francorussa en 1892-1893. D'autra part, la question des nacionalitats contunièt d'agitar l'empèri. Après leis Ongres, foguèt lo torn deis autrei pòbles de revendicar una autonòmia o meme l'independéncia.

En 1914, après l'assassinat de l'archiduc Francés Ferdinand, aquelei dos factors entraïnèron la Premiera Guèrra Mondiala entre leis Empèris Centraus (Alemanha, Àustria-Ongria e l'Empèri Otoman) e la Tripla Entenduda (França, Reialme Unit, Russia jónhats per Itàlia en 1915 e leis Estats Units en 1917). Aqueu periòde veguèt la deliquescéncia d'Àustria-Ongria que son armada subiguèt de pèrdas grèvas tre lo començament dau conflicte e que govèrn foguèt plaçat sota una forma de protectorat alemand. En octòbre de 1918, divèrsei revòutas acomencèron entraïnant l'afondrament e lo partiment de l'Empèri.

Après la desfacha de 1918 e la dissolucion de l'Empèri, una partida deis Austrians èran desirós d'integrar Alemanha. Pasmens, lei venceires èran opausats a l'idèa de renfòrçar Alemanha. Impausèron donc la formacion d'una Republica d'Àustria que sa reünion a Alemanha foguèt defenduda per lo Tractat de Versalhas. Per aquò, l'estat novèu obtenguèt divèrsei territòris a l'entorn de Viena per assegurar sa basa territòriala e leis Aliats li donèron un sostèn financiar per redreiçar son economia.

Pasmens, en 1929, lo país subiguèt lei consequéncias de la crisi economica acomençada ais Estats Units d'America. Aquò donèt un sostèn ais idèas d'Adolf Hitler (1933-1945) de revision dau sistèma de Versalhas e d'annexion d'Àustria. Ansin, l'oposicion a l'annexion dau govèrn e de la màger part dei partits politics entraïnèt una tièra de crisis intèrnas de 1934 a 1938 que va afeblir l'estat. De mai, permetèt tanben ais Nazis de se renfòrçar e de trobar lei limits dau tractat de 1919. Ansin, en març de 1938, Hitler capitèt d'ocupar Àustria sensa trobar d'oposicion armada vertadiera sus lo camin de Viena e de part deis autreis estats europèus. Aquò marquèt la disparicion de la Premiera Republica d'Àustria que venguèt una region dau Tresen Reich fins a 1945. Après la guèrra, Àustria foguèt tractada coma Alemanha e devesida entre quatre zònas sota contraròtle sovietic, estatsunidenc, britanic e francés.

Ocupada fins a 1955 per lei quatre venceires de la Segonda Guèrra Mondiala (1939-1945), lo govèrn austrian novèu se considerèt coma victima dau nazisme per obtenir l'annexion de Tiròl e lo retirament dei tropas d'ocupacion. Per lo premier ponch, leis Aliats refusèron mai Viena obtenguèt un drech de regard sus leis afaires intèrns de Tiròl que demorèt politicament italian. Per lo segond, Àustria foguèt finalament restaurada dins sei frontieras de 1921 e deguèt venir neutre en cambi de son evacuacion. Conoguèt un desvolopament economic important durant la Guèrra Freja e venguèt membre de l'Union Europèa en 1995.

Àustria es un país montanhós de  km² situat dins leis Aups que representan lei dos tèrç dau territòri. A de frontieras amb uèch estats que son Soïssa e Liechtenstein a l'oèst, Itàlia e Eslovènia au sud, Ongria e Eslovaquia a l'èst e Alemanha e Republica Chèca au nòrd. La cima pus auta es Grossglockner ( m). Danubi, fluvi pus important d'Euròpa, passa tanben sus lo territòri austrian.

Àustria a una economia desvolopada de tipe capitalista. En 2010, lo país fasiá partida dei dotze país pus rics dau mond segon lo rapòrt Produch Interior Brut per abitant. Alemanha es son partenari economic principau e es un objectiu important de Viena de desvolopar sei cambis ambé d'autrei membres de l'Union Europèa.

L'agricultura es basada sus un ret de tenements de talha limitada en causa de la geografia montanhósa. En 2011, representava 1,5% dau Produch Interior Brut, 5,5% de la populacion activa e permetiá de produrre 80% dei besonhs nacionaus. L'indústria representava 29,3% dau PIB, 27,5% deis emplechs e èra especializada dins la sostractança e, coma l'agricultura, es basada sus un ensems de companhiás mejanas e quauquei pus importantas dins lei domenis de la quimia, dau textil d'auta qualitat, dau papièr, de l'electronica, de l'agroalimentar e de la metallurgia. Enfin, lo sector dei servicis represetava 69,2% dau PIB, 67% deis emplechs e, coma la màger part dei país occidentaus, èra lo centre de l'economia austriana.

A la fin de setembre de 2006, Àustria aviá una populacion estimada a  abitants en aumentacion de  personas en 2005. La vila principala es la capitala Viena qu'a una populacion de 1,7 milions d'abitants e quatre autrei vilasan una populacion superiora a  abitants (Graz, Linz, Salzborg e Innsbruck). Pasmens, coma la màger part dei país d'Euròpa Centrala, Àustria a un taus de feconditat feble egau a 1,41 en 2005 e l'aumentacion de la populacion es donc sostenguda solament l'immigracion e la naturalizacion d'estrangiers. Ansin, entre 2003 e 2004, lo taus de naturizacion austrian èra entre lei pus importants dau continent.

Àustria es un país neutre dempuei 1955 e l'evacuacion dei tropas d'ocupacion. Aqueu principi es donc vengut l'axe principau de la diplomàcia austriana maugrat quauquei modificacions dempuei la fin de la Guèrra Freja en 1991. Ansin, en 1995, Àustria venguèt membre de l'Union Europèa e dau Partenariat de l'OTAN per la patz. Aperavans, Àustria èra venguda un membre actiu deis organizacions de cooperacion internacionala coma l'Organizacion dei Nacions Unidas. Es tanben lo sèti de divèrseis organizacions dei Nacions Unidas coma l'Agencia Internacionala de l'Energia Atomica (AEIA) e certaneis organizacions internacionalas coma l'OPEP.

En 2006, Àustria teniá una armada de conscripcion que sa mission principala es la proteccion de la neutralitat dau país. La durada dau servici militar èra de sièis mes e d'una annada de resèrva. Un servici volontari mai lòng existía e ansin, la mitat deis efectius èran professionaus. Lo budget de la defensa representava 0,9% dau PIB e leis efectius de l'armada èran egaus a  òmes devesits entre una fòrça terrèstra, una fòrça aeriana, una fòrça destinada a la realizacion de missions internacionalas e dei fòrças especialas. Lo materiau militar principau èra modèrn e compausat de 114 carris de combat, de 48 caçaires de carris, 530 veïculs de combat, 80 pèças d'artilhariá, 15 aeronaus de combat e 35 elicoptèrs de combat.

La musica es lo domeni pus famós de la cultura austriana e Viena foguèt un centre major d'innovacion musicala ai sègles XVIII e XIX gràcias a la proteccion de l'Ostau de Habsborg. Ansin, Viena foguèt lo luòc de naissença de Joseph Haydn (1732-1809), de Johann Michael Haydn (1737-1806), de Franz Liszt (1811-1886), de Franz Schubert (1797-1828), d'Anton Bruckner (1824-1896), de Johann Strauss (1804-1829), de Johann Strauss II (1825-1899), de Arnold Schoenberg (1874-1951), d'Anton Webern (1883-1945) e d'Alban Berg (1885-1935). Dins lo nòrd-oèst d'Àustria, Salzborg foguèt lo luòc de naissença de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791).

En fòra de la musica, Àustria a tanben una literatura famosa amb un nombre important d'escrivans e de poètas coma Arthur Schnitzler, Stefan Zweig, Thomas Bernhard, Franz Kafka, Robert Musil, Georg Trakl, Franz Werfel, Franz Grillparzer, Rainer Maria Rilke, Adalbert Stifter, Karl Kraus, Elfriede Jelinek, Peter Handke e Daniel Kehlmann.

La pintura e l'arquitectura austrianas an un nombre important d'artistas majors coma lei pintors Ferdinand Georg Waldmüller, Rudolf von Alt, Hans Makart, Gustav Klimt, Oskar Kokoschka, Egon Schiele, Carl Moll e Friedensreich Hundertwasser, lei fotografs coma Inge Morath e Ernst Haas e leis arquitects Johann Bernhard Fischer von Erlach, Otto Wagner, Adolf Loos e Hans Hollein.




#Article 110: Aups de Provença Auta (233 words)


Leis Aups de Provença Auta o Alps de Provença Auta (mens localament Aups/Alps de Nauta Provença) son un departament de França situat entierament en Occitània. Fan partia de la region administrativa de Provença-Aups-Còsta d'Azur e de la region istorica de Provença.

Lo departament deis Basseis Aups es creat lo 4 de març de 1790. Fa seguida a la Provença Auta e au País de Barcilona (lo principat o vigariá de Barcilona annexat a França en 1713 per lo tractat d'Utrecht).

En 1793 cedís lo canton de Saut a Vauclusa.

En 1810 cedís lo canton de Barciloneta (de Vitròla) ais Auts Aups.

En 1970 (decret dau 13 d’abril de 1970) es renomat Aups d'Auta Provença.

Coma la mai granda part dei departaments, leis Aups de Provença Auta an pas d'escut oficial.
Totun dins l’Armoriau de Traversier (1842) e l’Atlas de Levasseur (1854) s’utilizava l’escut de Dinha, dins sei variantas dau temps.

En 1792, lei Basseis Aups recebon lo numèro postau 5 que gardaràn fins au bot dau sègle XIX.
En 1928, recebon lei letras AR coma còde per leis immatriculacions de veïculs.
En 1943, l’SNS (vengut INSEE en 1946) impausa lo còde geografic qu’atribuís lo 04 au departament. Aquela valor es represa en 1950 subre lei veïculs (au començament sens lo 0) e en 1964 per la Pòsta.
Au nivèu internacionau, lo departament a lo còde ISO 3166-2 FR-04 e lo còde NUTS-3 FR821.




#Article 111: Aups Maritims (369 words)


Lu Aups Maritims ò Alps Maritims ò encara Alpas Maritimi son un departament francés situat entierament en Occitània. Fan 
partida de la region de Provença-Aups-Còsta d'Azur. Lo còde geografic francés oficiau es 06.

Lo capluec es Niça.

Lu Aups Maritims si partejan entre aquesti regions istoriqui:

Lo departament deis Aups Maritims es un departament de frontièra que coneguèt 6 configuracions territorialas, 3 dins sa promièra existéncia (de 1793 a 1814) e 3 dins sa segonda (dempuèi 1860). 

En seguida de l'annexion dau comtat de Niça, proclamada lo 31 de genièr de 1793, se crea lo 4 de febrièr lo departament deis Aups Maritims, de 3 districtes: Niça, Menton e lo Puget Tenièrs. Reçaup lo numèro 85 que se gardarà entrò 1814.

Lo 14 de febrièr de 1793, lo principat de Mónegue, annexat per França, es apondut au departament. Pauc après Mónegue remplaça Menton coma capluòc de districte.

En 1801, los 3 districtes venon d’arrondiments, amb quauques ajustas e una reduccion dau nombre de cantons.

En 1805, l'Empèri francés annèxa la Republica liguriana e ne restaca la part occidentala au departament. L’arrondiment de Mónegue es estacat a lo de Niça e se crea un novèu arrondiment, a Sant Rémol.

En 1814, França torna lo departament au Reiaume de Piemont.

En 1860, lo rèi de Piemont paga Napoleon III per son ajuda contra Àustria en li donant Savòia e lo comtat de Niça. La lei dau 23 de junh de 1860 crea un novèu departament deis Aups Maritims ambe lo territòri de Niça e l’arrondiment de Grassa, trach dau departament de Var. Au contrari dau periòde de 1793 a 1814, aquèu departament conten pas lo marquesat de Doçaiga, part dau comtat de Niça que demòra dins lo reiaume de Piemont. Reçaup lo numèro 87 que gardarà entrò la fin dau s. XIX.

Lo tractat dau 2 de febrièr de 1861 intègra lei comunas de Menton e Ròcabruna dins lo departament.

En 1926, l’arrondiment dau Puget de Tenièrs es suprimit.

Lo tractat de París en 1947 annèxa a França e au departament lei comunas de Tenda e La Briga.

En 1989, la Còla Longa es transferida de la comuna de Vinai, dins l’estat italian, cap a la d’Isola que n’èra ja proprietària.




#Article 112: Alèir (departament) (275 words)


 
Lo departament d’Alèir (o Alièr, z-Alavièr, mens localament Alier) (03) es departament de França, dins la region d’. Foguèt creat en 1790 a partir de la mai granda part de la província istorica de Borbonés, de qualques comunautats d’Auvèrnhe, Berric e Nivernés. Es escambarlat sobre lo nòrd dau domeni lingüistic occitan e lo sud dau domeni lingüistic francés, amb d’influéncias arpitanas a l’Èst.

La prefectura z-es a Molins.

La populacion de la part occitana dau departament z-es de  abitants de  ().

En 1792, Alèir reçaup lo numèro postau 3 que gardarà fins au bot dau sègle XIX.
En 1928, reçaup las letras AN coma còde per las immatriculacions de veïculs.
En 1943, l’SNS (vengut INSEE en 1946) impausa lo còde geografic qu’atribuís lo 03 au departament. Aquela valor es represa en 1950 subre los veïculs (au començament sens lo 0) e en 1964 per la Pòsta.
Au nivèu internacionau, lo departament a lo còde ISO 3166-2 FR-03 e lo còde NUTS-3:2016 FRK11 (lo NUTS-3:2013 èra FR721).

Lo departament de Borbonés z-es creat lo 3 de febrièr de 1790, ambe 7 districtes (Cérilly, Cucet, lo Donjon, Gatnat, Molins, Montluçon e Mont Maraut), e lo chapluòc a Molins. Ven lo departament d’Alèir abans lo 4 de març de 1790.

En 1800, z-es divisit en 4 arrondiments: Molins, Montluçon, Gatnat e La Paliça. En 1926 l’arrondiment de Gatnat z-es suprimit. En 1942, lo chapluòc de l’arrondiment de La Paliça z-es transferat a Vichèi.

Coma la mai granda part daus departaments, Alèir a pas d’escut oficial.
Pasmens dins l’Armorial de Traversier (1842) e l’Atlas de Levasseur (1854) s’utilizava l’escut de Molins, sens lo chap de las flors de liri.




#Article 113: Arièja (departament) (220 words)


Arièja (09) es un departament francés situat entierament en Occitània. Son nom li ven del riu del meteis nom. Fa partida de la region administrativa de Occitània e se parteja entre las doas regions istoricas de Gasconha a l'oèst e Lengadòc (País de Fois) a l'èst.

Lo capluòc es Fois e lo gentilici es ariegenc (Alibèrt).

Arièja nasquèt lo 18 de genièr de 1790, après un debat dificil sus l'avenidor dels païses del sud tolosan:

Foguèt Marc-Guillaume Vadier (deputat del Tèrç Estat del país de Fois) qu'impausèt, fin finala, lo sieu projècte, que correspond, amb qualques excepcions (qualques comunas comengesas retiradas en 1791 e las comunas de la riba esquèrra d'Ers, a l'entorn de Belestar, restacadas en 1794) al departament actual.

Al país de Fois, ais central del departament nòu, èran ajustats Coserans e una part de la tèrra de Mirapeish que, dempuèi lo sègle XII pel primièr e lo sègle XIII per la segonda, avián pas mai de passat comun amb el. Lo país de Fois èra una província en el meteis. Coserans aviá seguit lo sort de Comenge, doncas de Gasconha, e la tèrra de Mirapeish èra lengadociana, tot aquò amb institucions e regims fiscals e senhorals diferents. S'i ajustèt, en rason de ligams istorics amb lo comtat de Fois, lo pais sobeiran de Donasan, sul penjal audenc. 




#Article 114: Cantal (departament) (299 words)


Lo Cantal o Cantau o Chantal [tsaⁿˈtal, tsaⁿˈtax, tsaⁿˈta] o Chantau [tsaⁿˈtaw], (15) es un departament occitan de França que ten son nom daus Monts de Cantal.  Lo gentilici es cantalés, cantalesa. Se pòt dire tanben cantalós, cantalosa, d'un biais mai familiar.

Lo departament a Orlhac coma chapluòc. Las sosprefecturas son Mauriac e Sant Flor.

Solets les arrondiments de Mauriac e Sant Flor parlan l'occitan auvernhat. Efectivament dins l'arrondiment d'Orlhac, lo quasi miègjorn coma dison les oficis de torisme, lai se parla nòrd-lengadocian. La rompuda amb l'auvernhat es pas totala, d'aitant que lo vocabulari es larjament comun.

Notessiam que dinc Orlhagués passa, entre maitas (Cèra e Jordana), la ribèira d'Autra, escais-nomada  pel grand nombre de poètas de lenga d'òc que bailèt.

Sul plan de l'organizacion religiosa, lo sèti de la diocèsi es a Sant Flor : una diocèsi novèla, destacada de la de Borjas al sègle 14. Causiguèron pas Orlhac en causa de l'abbadiá de Sant Guiral, qu'èra restacada directament a Roma. Mauriac es tanben una vila importanta sobre lo plan religiós amb la glèisa de Nòsta Dòna dels Miracles e sa parròquia que vai atanben en defòra de la vila e chabís quauques vilatjons vesins. Aquò's atau que lo futur avesque de Tolosa, Monsenhor Guiral Saliètge fuguèt batejat dins aquela parròquia, per que sortís d'un vilatge que ne'n depend.

Sul plan religiós e istoric, Mauriac chabís atanben dins una glèisia pichona a costat del licèu Marmontèl la despolha de l'archivèsque de Cantorbèri Thomàs Becket que fuguèt assassinat mai o mens a la demanda d'Enric lo Segond Plantagenèst, que se'n pentiguèt amarament. Se sap pas coma la despolha arribèt en Nauta Auvèrnha.

Les santflorencs se carran , car Sant Flor es la darrièra vila que coneis enquèra les iviarns auvernhats tradicionaus, es a dire amb d'ecira durant maitas mesadas.




#Article 115: Montleçon (107 words)


Montleçon e actualament Montluçon [munlysu] (oficialament en francés Montluçon), es una vila d'Occitània, dins la region istorica de Borbonés, lo departament d'Alèir e la region administrativa d'Auvèrnhe-Ròse-Aups, ancianament d'Auvèrnha.

La viala de Montleçon es situada dins lo Massís Centrau, au nòrd-oèst de la region d'Auvèrnhe e a l'oèst dau departament d'Alèir. Es la comuna principala de l'aira urbana de Montleçon que concentrava  abitants en 2007 e 32 comunas. Istoricament, aperten a la província de Borbonés. Son Uniat urbana amassa las comunas de Desertinas, Domairat, Lavault-Sainte-Anne, Montluçon, Premilhat, Quinçainas e Saint-Victor. Montleçon es situat a  de Garait,  de Molins,  de Clarmont-Ferrand,  de Borges,  de Châteauroux e  de París.

    




#Article 116: Rodés (126 words)


Rodés explica que Rodés (com apareis escrit en son òbra) coincidís amb lo toponime catalan Rodés, e que tots dos derivan d'un locatiu, en plural: Rŭtēnīs, d'origina latina o ben d'una forma de genitiu segon lo testimoniatge, pel vilatge catalan, de 1068-95 castellum Rodenis. Puèi se presenta en la comuna del Rosselhon sens -n en 1152, Redes (sic), e Rodés los ans 1153, 1213, 1225, i 1346, e amb ultracorreccion Roders en 1354.

Rodés es una vila fòrça anciana, qu'a mai de dos mila ans. Las traças mai ancianas de son existéncia se situan a l'entorn del sègle V abans Crist, quand un pòble cèlta vengut d'Euròpa centrala, los rutèns, s'i installèron. I fondèron un dels oppidums mai caracteristics de la civilizacion galesa, l'oppidum de Segodunum.




#Article 117: Milhau (186 words)


Milhau (oficialament en francés Millau) es una comuna occitana de Roergue situada administrativament dins lo departament d'Avairon e la region d'Occitània. A 21 339 estatjants. Lo gentilici es milhavés -esa o milhagués -esa.

La vila a 3 flors al concors de vilas e vilatges florits e es fòrça toristica mercé al viaducte de Milhau dobèrt despuèi 2004, mas mercé tanben a d'autras causas coma lo sauvatèrra de Milhau o lo Musèu de Milhau e sa situacion dins lo Pargue Natural Regional dels Grands Causses. 

Lo territòri de la comuna es situat al sud del Massís Central. De granda superfícia ( ectaras), lo territòri  comunal s'estend al còr dels Grands Causses, sus una part del Causse Roge (a l'èst de Leveson), una part de Larzac e una part del Causse Negre. La vila capluòc se situa dins la part bassa de la comuna, dins una vasta depression al jonhent de Tarn e de Dorbia a aperaquí  d'altitud.

    
    

La vila de Milhau es subretot coneguda, en fòra del viaducte, per son passat de vila gantièra. Lo comèrci de la pèl e del cuèr a començat al sègle XIII




#Article 118: Vilafranca de Roergue (258 words)


Vilafranca o, a la mòda francesa, Vilafranca de Roergue (Villefranche-de-Rouergue en francés), es una comuna roergata situada dins lo departament d'Avairon e la region d', ancianament de Miègjorn-Pirenèus.

Vilafranca se situa dins la val d'Avairon, subre la falha geologica que separa lo Causse (tèrra de blat) del Segalar (tèrra de segal).

Minas de coire, de plomb, d'estam, de fèrre, d'argent. Extraccion de fosfats e de pèiras de talha.

Lo nom occitan es Vilafranca. Localament, se ditz “anar a la Vila”. Lo nom francés foguèt longtemps Villefranche. Es en 1919 que lo govèrn francés decidiguèt d’apondre “de Rouergue”.

Las basas d'un primiegrave;r establiment aguegrave;ron luòc subre la riba senestra del riu Avairon en 1099 per Ramond de Sant Geli, a l'endrech de jaces metalifèrs esplechats dempuèi l'antiquitat. Lo sol luograve;c de culte èra una capegrave;la anteriora nomenada Sant Carpil - a l'ora d'ara Sant Joan d' Aigremont al suc d'un puèg nomenat uèi lo Calvari.

Quand los Capecians prenguèron lo poder sul comtat de Tolosa pel maridatge d'Anfós de Peitieus amb l'eretièra del comtat Joana de Tolosa, filha del darrièr comte Ramon VII, l'anciana capitala administrativa de Roergue, Najac, sèti de la senesalciá de Roergue, foguèt jutjada trograve;p fisèla a l'anciana dinastia ramondina.

Anfós de Peitieus decidiguèt sul pic de crear una vila nòva en riba drecha a qualques quilomegrave;tres d'ailagrave; e d'i transferir lo sèti de la siá administracion, per fin de rompre las ancianas leialtats. Fondèt doncas Vilafranca en 1252 dotada de franquesas d'exempcions fiscalas per assegurar lo succegrave;s de l'entrepresa, d'ont lo nom de la vila.




#Article 119: Carcassona (510 words)


Carcassona (Carcassonne en francés) es una vila lengadociana, situada dins lo departament d'Aude e la region d', ancianament de Lengadòc-Rosselhon.

La vila compta una populacion de  abitants, e l'aira urbana   abitants(2009)
En 300 abans JC, los Cèltas s'impausan coma los mèstres de la region, mas al sègle II abans JC, los romans conquistan Provença e Lengadòc. Arriban a Carcassona e fortifican l'oppidum que pren lo nom de Carcasso. Los Romans ocupan la region fins al sègle V.

Los visigòts son alara los novèls envasidors e s'installan dins la Peninsula Iberica e en Lengadòc. Carcassona demorarà entre lors mans de 460 a 725. A la prima de 725, son los Sarrasins que venon e que s'apoderan de Ciutat. Carcassona se ditz alara Karkashuna. Mas los Sarrasins son fòrabandits de Lengadòc pro rapidament, los francs prenon la seguida en 759.

Aprèp lo periòde de la Renaissença Carolingiana, quand los mèstres novèls del país prenon per lor compte l'eiretatge roman, l'Empèri esclatèt, çò que donèt naissença a l'epòca feudala. 

Foguèt amb la dinastia dels Trencavèls (de 1082 a 1209) que la vila s'afirmèt coma centre politic e cultural excepcional. Aquel periòde ric vegèt lo desvolopament del catarisme. Los vescomtes tolerèron, emai protegiguèron l'eretgia sus lors tèrras. Aquesta actitud de tolerància aguèt per consequéncia la fin de la dinastia e la pèrda de l'independéncia occitana.

La Crosada contra los Catars lançada pel Papa virèt lèu-lèu a una guèrra de conquista. En agost de 1209, aprèp un sètge que duèt 15 jorns, lo jove vescomte de Carcassona foguèt pres pels franceses. L'independéncia occitana s'acabèt alara: los Trencavèls foguèron despoderats e lors tèrras foguèron donadas a Simon de Montfòrt en recompensa de sos actes militars, puèi passèron al rei de França en 1226.

A partir de son annexion al reialme de França, lo destin de Carcassona prenguèt una autra direccion.

Jols règnes successius dels monarcas franceses, Loís IX, Felip III e Felip IV, la vila prenguèt sa fisionomia actuala. Aprèp la temptativa de reconquista dels Occitans que faguèt mèuca en 1240, los barris de Ciutat foguèrin derroits. Un borg novèl nasquèt en 1262 sus la riba esquèrra d'Aude: la Bastida de Sant Loís. Foguèt incendiada en 1355 pel Prince Negre, e reconstruida sulcòp, amb de fortificacions pus solidas.

La Bastida se desvolopèt plan rapidament e ven un centre comercial de primièra importància, particularament gràcias a l'industria textila. Carcassona expòrta sos draps fins al Levant.

Ciutat s'afirmèt d'aquel temps coma fortalesa reiala mas l'utilizacion de tecnicas novèlas de guèrra, e subretot lo desplaçament de la frontièra francoespanhòla en 1659 amb lo Tractat dels Pirenèus provoquèron pauc a cha pauc son abandon. 

Al sègle XVIII, Ciutat venguèt pas mai qu'un quartièr miserable de la vila ont se bastiguèron de fortunas immensas. Ne testimònian encara uèi los ostals particulars que se trapan dins la Bastida.

En 1682, l'obertura del Canal del Miègjorn accentuèt encara lo fenomèn.
La Ciutat que s'arroïnava foguèt salvada de la destruccion totala per Joan Pèire Cròs Mairevièlha, un erudit carcassonés, Prosper Mérimée, e lo famós arquitècte Eugène Viollet-le-Duc, que restaurèron la fortalesa al sègle XIX.




#Article 120: Narbona (481 words)


Narbona (Narbonne en francés) es una vila lengadociana, situada dins lo departament d'Aude e la region administrativa d', ancianament de Lengadòc-Rosselhon. Es localizada pròche la Mar Mediterranèa, entre Besièrs e Perpinhan. Es traversada pel canal de la Robina, que foguèt integrada al patrimòni mondial de l'umanitat de l'UNESCO en 1996. 
A l'epòca romana, donèt son nom a la Gàllia narbonesa.

Geograficament, es enrodada pel Massís de la Clapa a l'oèst, Corbièras a l'èst, e los estanhs de Bajas e Sijan al sud.

Las fòrmas ancianas son Narba, al sègle VI ab.-J-C, Narbon, Martius Narbo, al primièr sègle, Narbona en 1148. Lo nom es benlèu ibèr o aquitanic e la rasic nar-, aplicada a de flumes (Ptolemèu sonava l'Aude Narbon) a benlèu un rapòrt ambe lo nom de la vila . Michel Morvan conferís lo nom de la vila amb la rasic basca *narb- .

La ciutat foguèt fondada pels romans en 118 abans lo Crist. Èra alavetz la Colonia Narbo Martius del nom del cònsol roman Quintus Marcius Rex. Narbona èra situada a la crosada de doas estradas romanas importantas: la via Domícia, e la via Aquitània. Se pensa que lo nom Narbo poiriá èsser un toponim cèlta o ibèr Narbo.

Pus tard, en 45 abans lo Crist, Juli Cesar installèt a Narbona los veterans de la Xena legion. Puèis, en 27 abans lo Crist, l'emperaire August faguèt una visita a la ciutat e 5 ans pus tard ne fasiá la capitala de la província romana de la Gàllia Narbonesa. Siaguèt entrò la fin de l'Antiquitat romana una de las ciutats pus importantas de Gaula. Segon lo  Estrabon n'èra la primièra. Durant los dos primièrs sègles de l'èra cristiana sa superficia èra vesina de 100 ectaras, çò que laissa pensar que sa populacion èra propdana a 35 000 abitadors.

Aprèp sa destruccion en 145 per un incendi accidental, Antonin lo Piós faguèt reconstruire Narbona en 160 e espandiguèt puèis la ret rotièra de la Narbonesa.

La ciutat declinèt durant l'Antiquitat tardiva. L'encencha, que probablament data de la fin del sègle III, sonque delimitava 16 ha. En 462, Narbona siaguèt integrada al reiaume visigòt de Tolosa.

Al començament del sègle VI, siaguèt Narbona brèvament la capitala dels visigòts qu'èran estats vençuts a la batalha de Vouillé (507) pels francs de Clovís. Gràcias a l'ajuda militara dels ostrogòts de la peninsula italica, los visigòts del rei Amalric servèron Septimània e Narbona. Amalric i siaguèt puèis assassinat en 531. Jol règne del roi Teudis (531-548), la ciutat siaguèt pas pus la capitala dels visigòts.

A partir de 719, foguèt conquistada per las tropas araboberberas musulmanas dels Omeias vengudas de la Peninsula Iberica e dirigidas pel tresen governaire d'Ispània, al-Samh. Se nomenava alara Arbona.

Abans la refòrma cantonala de 2014, aplicada en 2015, la ciutat de Narbona èra devesida en tres cantons :

Narbonne es ara devesida en 3 cantons, diferents dels cantons anteriors :

 




#Article 121: Limós (272 words)


Limós (Limoux en francés) es una comuna lengadociana, situada dins lo departament d'Aude e la region d', ancianament de Lengadòc-Rosselhon.
Es la capitala del parçan de Rasés.

La comuna, situada a vint quilomètres al sud de la vila de Carcassona, a la dintrada de la nauta val en plen còr de Rasés, es traversada per Aude.

La vila de Limòs es ocupada dempuèi lo neolitic. La pèira levada de la Pèira Dreita es un vestigi qu'atèsta aquela ocupacion. La reünion dels dos abitats Flacianum e Limosus es a l'origina de la fondacion al sègle VIII de la vila de Limós.

Al sègle IX, la vila de Limós es mencionada per lo primièr còp dins una carta de Carles II lo Calv. Al sègle X, Limós deven lo capluòc del vescomtat de Rasés. Al sègle XIII, la vila es presa per Simon de Montfòrt e Limós es balhat a un senhor francés, Lambert de Turry. En 1221, lo comte de Fois, Raimon Rogièr, pren la vila. En 1226 comença la  que marca la resisténcia de la vila sostenguda per Raimon Trencavel e Rogièr Bernat II de Fois fàçia a las tropas de Loís VIII. Limós foguèt annexat per la corona de França entre 1296 e 1376. Als sègles XIV e XVII, la vila es tocada per la pèsta. 

En 1891, un aigat istoric causa la mòrt de sèt personas: lo nivèl de l'aiga atenh 7,20 m. Lo 19 d'agost de 1944, la vila es liberada de las tropas d'ocupacion alemandas qu'ocupavan la vila dempuèi lo 28 de novembre de 1942.
Lo 1èr de febrièr 1965, Vendémias foguèt annexat a Limós per fusion simpla 




#Article 122: Briançon (339 words)


Briançon (Briançon en francés) es una comuna occitana dau Daufinat dins lo departament dels Auts Aups e la region Provença-Aups-Còsta d'Azur..

Briançon es situat au jonhent de las vaus de Durença, e de Guisana e Cervèireta, sus un varrolh glaciari. A 1.326 megrave;tres d'altitud, es la vila mai nauta de França. Es tanben reputada per èsser la segonda en Eurograve;pa, apregrave;s Davos en Soiuml;ssa. La larga vau de Durença dorbrís cap au nograve;rd, pel pas de Montgenèvre, las pograve;rtas d'Itàlia e, au sud, cap a Gap e Provença.

Per la rota, Briançon es desservida per la RN 94 en venent de Gap e en direccion d'Itàlia via lo pas de Montgenèvre ( m), per la RD 1091 (ex-RN 91) en venent de Grenograve;ble via lo pas de Lautaret ( m). La vila se situa tanben sus l'ais istoric daus grands passes daus Aups (los passes de Galibier e d'Izoard son totes pròches de la vila), ais rotièr entre Niça e lo lac Leman.

Per la via ferrada, la gara de Briançon es lo terminus de la linha en venent de Marselha-Sant-Charles. Projectat dempuèi la fin del sègle XIX  e regularament tirat daus cartons, un tunèl ferroviari sota lo pas de Montgenèvre permetriá de perseguir la linha cap a Itàlia (Ors) e aital metre en connexion dirècta Marselha e Turin.

Briançon es situat a  de la frontièra italiana, a  de Sestrieras, a  de Bardonescha (gara TGV), a  d'Ambrun, a  de Barcilona de Provença e de Saint-Jean-de-Maurienne, a  de Pineròl, a  de Turin e a  de Grenograve;ble.

Briançon es famosa per sa vila vièlha. La plaça fòrta es constituida d'un dispositiu considerable imaginat per Vauban e realizat en particular per Tardif, director de las fortificacions de Daufinat, e Negre : en mai de la classica cencha de fortificacions qu'enròda lo centre vila, los enginhaires an installat de nombroacute;s fograve;rts sus las montanhas a l'entorn amb la tòca de prevenir una invasion venent d'Itagrave;lia. 

Es tanben una estacion d'esquí apertenent al domeni de Sèrre Chavalier creada en 1941 sul site de Chantamerle.




#Article 123: Niça (246 words)


 
Niça (oficialament en francés Nice) es una dei vilas mai importanti d'Occitània, es la capitala istorica dau Comtat de Niça e lo capluec dau departament deis Aups Maritims, en riba de la mar Mediterranèa, sobre la Còsta d'Azur. La sieu populacion municipala es de  abitants ().

Lo gentilici es niçard -a (nissart, -da).

L'etimologia mai difonduda de l'origina de Niça grèga: Νικαïα (Nikaia), variacion de Niké (Victoria), segon cen que sembla per la victòria qu'obtenguèron lu colons grècs sus la populacion ligura. Durant l'Empèri Roman se nomenèt dins aquela vila amb lo nom grèc: Nicæa.

La lenga de Niça es l'occitan, dins la sieu varietat niçarda.

L'imno local de la vila es Niça la bèla.

Menica Rondelly l'escriguèt en lo 1904.

La vila de Niça còmpta mai d'una quarantena de quartiers amassats en uech territòris que cadun possedisse la sieu comuna.

Quartiers: Sant Agustin, Santa Margarida, Lu Molins, Arenas, Sant Isidòro, Lingostiera, Li Combas, Belet, Sant Antòni 

Quartiers : Estienne d'Orves, Sant Filipo, Gròsso, Lo Piòl, Sant Pèire de Feric, Sant Pancraci

Quartiers : Cimier, Rimiés, Gairaud

Quartiers : L'Ariana, La Lauveta, L'Abadia, Pasteur, Sant Poanç, Lo Trident, Rocabilhiera, Sant Carles, Bòn Viatge, Mont Gròs 

Quartiers : Pòrt, Riquier, Mont Boron, Diaus Blaus, Sant Ròc, Vinagrier

Quartiers: Las Planas, Sant Silvèstre, Cessòla, Gorbèla, Borriglione, Sant Maurici, Lo Rai, Valon dei Flors

Quartiers : Niça Vielha, Carabacèu, Medecin, Gambetta, Dubouchage, Liberacion, Malaussena, Josèp Garnier 

Quartiers : La Magdalena, Manhan, Califòrnia, Fabron, Cantagalet, Ventabrun, Carras, Ferber, La Lantèrna




#Article 124: Marselha (1186 words)


Marselha (en grafia mistralenca Marsiho, en francés Marseille) es una vila de Provença, en riba de la mar Mediterranèa. Es la primiera vila e lo primier pòrt dOccitània. Tanben es la segonda vila de França, la segonda aglomeracion, e nes lo primier pòrt. Larea urbana que constituís amb Ais de Provença es la tresena de França amb sei  estatjants.

Marselha es lo capluèc de 12 cantons, del Territòri de Marselha Provença, de la Metropòli d'Ais Marselha Provença, dau departament dei Bocas de Ròse e de la region de Provença-Aups-Còsta dAzur. 

Son escaisnom, la Ciutat Focèa, ramenta que foguèt fondada en 600 av.-C. per de marins grècs de Focèa. A  estatjants e na  dins laglomeracion que forma amb la ciutat d'Ais.

Lo nom de la vila sescriu Marselha e se pronóncia , ,  o  segon la nòrma classica.

Lo gentilici es marselhés -esa.

La ciutat forma una mena danfiteatre, ensarrada per la mar e lei montanhas, coma Marselhaveire au miegjorn amb lei calancas e la Còsta Blava au nòrd-oèst amb LEstaca, immortalizada per lo pintor Pau Cesana. Quasi la mitat de la superfícia comunala es pas per bastir. La ciutat ses desvolopada a lentorn de lancian pòrt grèc (Lacidon) vengut puei lo Pòrt Vièlh, especialament dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle XIX. Defiech, conoissèt an aquesta temporada un desvolopament important, escarrabilhat per lo creissement dau negòci devèrs lo novèl empèri coloniau francés: Argeria, lo Levant luenchenc. La carriera de la Republica es un exemple daquel urbanisme dau Segond Empèri amb son estil haussmannian. Virada devèrs la mar, la ciutat « ignorèt » lòngtemps lo reirepaís provençau, que la soleta via de comunicacion foguèt la vau de Vèune. Lactivitat portuària se desplacèt progressivament devèrs la fachada nòrd de la ciutat, puei devèrs lo caire de Fòs amainatjat dins leis ans 1960. 

Après una crisi dei grèvas dins leis ans 70 et 80, que veguèt sa populacion passar de  a  abitants, leis autoritats marselhesas decidiguèron dins leis ans 1990 e 2000 dengimbrar un larg programa de renovacion urbana, amb especialament limportant programa Euromediterranèa, entre la gara Sant Carles, la Bèla de Mai e leis Ancians Magazins. La ciutat vòu maridar la Mediterranèa amb Euròpa. Uei, en essent la primiera ciutat dOccitània e la segonda de França amb mai de  estatjants, constituís la primiera aglomeracion dOccitània e la segonda de  França amb  estatjants (2008). Larea urbana aponde Ais de Provença au nòrd, Lo Martegue au ponent e Sant Jacariá dins lo departament de Var au levant. Marselha inaugurèt en 1999 lo Pargue dau XXVIen Centenari, au miegjorn de la ciutat, per exprimir son istòria e escriure son avenidor. Un avenidor que veirà benlèu la darriera granda ciutat populara dOccitània (e de França) venir una ciutat borgesa coma tanteis autrei de la còsta mediterranèa.

    
    

Lei focèus sancorèron lèu-lèu e bastiguèron una ciutat ardidament virada devèrs la mar e lo negòci. Ansinta, tot dau lòng de la lònga istòria de Marselha, es lo negòci (e lei negociants) que decidiguèron dau sòrt de la ciutat: guèrras, patz e aliganças. La legenda dau rescòntre e de laligança entre lo marin Pròtis (grèc focèu) e la polida Giptis (ligura) establís a de bòn sa tradicion de ciutat de negòci. Defiech, la prosperitat e lo malastre de la ciutat son ligats au sieu pòrt. Puei, lo poderós Empèri Roman laissèt una cèrta autonomia an aquesta ciutat grèga que foguèt famosa per son ensenhament. Pròva daquela prosperitat, Marselha foguèt la premiera ciutat de la futura Occitània a dispausar dun sistèma daiguieras. Au contrari, la baissa dau negòci entre lei diferentei ribas de la Mediterranèa a la cabussada de lEmpèri au sègle IV li foguèt fatala. Autre malastre, la pèsta granda sentrauquèt en Euròpa per lo pòrt focèu en 1347. Lo sègle XIX, e son cortègi dinnovacions industrialas e lei conquistas de França tre 1830, escarrabilhèron lo negòci maritim e la prosperitat de la ciutat. Marselha festegèt aquela riquesa a travèrs dei Mòstras Colonialas de 1906 e 1922 que coneguèron un succès important. Larribada de centenaus de milierats de repatriats estrementits en 1962 marquèt lesperit de la ciutat.

Lautra particularitat de la ciutat es lo movement perpetuau devèrs lautonomia a respècte deis autrei ciutats e poders (especialament de França, dau sieu rei e de París), la ciutat cambiant davejaire (e de senhor) segon seis interès. Pendent de temps, si governèt desperela. Lo quite Rei Soleu Loís XIV si maufisava daquela ciutat bolegadissa: lei canons dei fòrts dei doas mans dau Pòrt Vièlh èran pas virats devèrs la mar granda per aparar la vila, mai ben de bòn vèrs la vila, per tenir tot esperit de revòuta en cò deis abitants. Fauguèt esperar la Revolucion Francesa e la sieuna volontat duniformizacion dau territòri francés (lenga, moneda, drech) per que Marselha perdèsse aquela especificitat que sempre assagèt de servar. Pendent aquela temporada fosca, lesperit contestatari de la ciutat li faguèt pèrdre lo sieu nom: foguèt batejada « La Ville-sans-nom »! Dau temps dau dolorós soslevament de la comuna de París en 1870-71, Marselha tanben conoissèt son tremblament (segon lei mots dau poèta Victor Gelu) mai aquela foguèt corteta. Aquel imatge arribèt fins a Berlin. Adolf Hitler aviá per projècte dabalir la ciutat, simbòl per eu de tot çò quasirava. Lo quartier de Sant Joan, brèç de la ciutat, foguèt quasi escafat per de rasons sanitàrias e de resisténcia. Alevat Lo Panier, ques encara uei la partida pus anciana de Marselha, demòra plus grand causa de la vièlha Marselha. Lei fòrças desbarcadas en Provença desliurèron la ciutat dau faissisme en 1944.

Son nom ven dau grèc Μασσαλία = Massalia. Avans Μασσαλία = Massalia seriá estada nomenada bèu premier en grèc Φώκαια = Phokaia coma 

lanciana capitala dei Focèus. Aquela rasic, venguda Phocæa en latin e Focèa en occitan, es sempre liada a la ciutat de Marselha.

Pasmens, se porgís mai duna ipotèsi sus lo premier nom de Marselha. La premiera concernís lavejaire comun que dona Mas-Salia, la residéncia dei ligurs salis (o saluvis). Mai, se lo premier mot es occitan, lo segond es latin. Ailadonc, dunei pensèron au grèc Mασσα (Massa). Defiech, lei focèus avián per costuma daduire dAsia Menora lo nom de Massa en de ciutats, en de castèus, rius, etc. Rescontram per exemple mai de trenta Massa en Itàlia; sachent que lei mots Mαζα ou Mασα significan en latin Libum, ofèrta de tortas sagradas. Per rapòrt a la finala λεις, se tracta dun formatiu deis adjectius, lei Marselhés estent de sacrificaires; la ciutat seriá aquela dei sacrificis.

Lo nom grèc Μασσαλία = Massalía (amb laccent tonic sus lí en lenga grèga) venguèt en latin Massàlia puei Massília (amb una reculada de laccent tonic sus la sillaba ssà o ssí) e passèt ansin a loccitan Marselha.

Marselha es partida en 16 arrondiments municipaus, devesits en quartiers (111 au totau). Leis arrondiments son agropats en dos per sectors, e cadun dei 8 sectors a son conseu d'arrondiment e son cònsol, coma leis arrondiments de París o de Lion. 

Leis eleccions municipalas se debanan per sector. 
Cada sector elegís sei conselhiers (303 au totau), que de tres parts una son tanben conselhiers municipaus.

Nombre de conselhiers elegits per sector:




#Article 125: Ais (587 words)


Ais (oficialament en francés Aix e, dempuèi 1932, oficialament, Aix-en-Provence)

Ais se pronóncia . Per dire a Ais , se ditz correntament as Ais .

Lo gentilici es sextian -a.

Ais es situat a  a l'oèst dau Mont Venturi e a  au nòrd de Marselha dins una cònca formada per Lar e la Tòrsa. Constituís amb la Ciutat Focèa una vasta aglomeracion de mai d'1,5 milion d'abitants.

La comuna, una dei pus vastas d'Occitània (e de França), englòba de vilatges dins lo territòri, coma Lei Milas, Loina, Puegricard o Coteron.

Ais de Provença es la capitala istorica de Provença. 

Au sègle IV avC., la Bassa Provença foguèt ocupada per la tribú celtoligura dei Salis o Saluvis. La capitala foguèt l'opidum d'Entremont, situat au nòrd d'Ais. En 123 avC., après la crida a l'ajuda dei grècs de Massàlia (Marselha), lo cònsol Sèxtius prenguèt e destruguèt aquela vila-opidum, puèi assetgèt, decòsta deis aiganaissents termalas, un camp apelat Aquae Sextiae («leis aigas de Sèxtius») a fin d'assegurar la seguretat dei transpòrts comerciaus entre Roma e la ciutat focèa de Massàlia.

En 102 avC., pendent la batalha d’Aquae Sextiae, Màrius arrestèt e vencèt lei Teutons e leis Ambrons, au pè dau Mont Venturi. 

A l'Edat Mejana, lei còmtes de Provença s'aisèron as Ais au sègle XII. Au sègle XV, sota lo règne de Rainier d'Anjau, sonat lo Rei Rainier, còmte de Provença e rei de Sicília, la vila prenguèt son enauratge. Rainier transformèt la vila en un centre culturau e universitari important (1409). 
En 1481, Provença foguèt annexada juridicament au reiaume de França e Ais venguèt ansin una capitala regionala de segonda categoria, subordenada au prestigi de París. En 1501, Loís XII establiguèt lo Parlament de Provença que demorèt fins a la Revolucion Francesa.

En 1790, ven lo promier capluec dau departament dei Bocas de Ròse. Cedís definitivament aqueu ròtle a Marselha en 1800.

Ais es ben segur la vila que veguèt nàisser e morir Pau Cesana (1839-1906). Es au collègi Borbon d'Ais que nasquèt la granda amistat entre Pau Cesana e Émile Zola.

L'11 de junh 1909, de vilatges au nòrd d'Ais son picats per un tèrratrem de magnitud avalorada a 6,2 sus l'escala de Richter que provòca la mòrt de 46 personas e de degalhs nombrós.

Ais es uei una vila que mescla passat istoric e avenidor tecnologic amb lo pregit ITER a Cadaracha (comunitat dau País d'Ais), la gara d'Ais-TGV, lei tecnopòles de l'Arbois e de Rosset, leis universitats e escòlas...

Ais a festat dinhament lo centenari de la mòrt de Pau Cesana amb en particular l'exposicion internacionala au Musèu Granet: Cézanne en Provence dau 9 de junh au 17 de setembre de 2006 que assemblava près de 120 òbras dau mèstre sus lo tèma de sa Provença.

Visitant lo centre de la vila, podretz caminar sus lei pas de Zola: l'escrivan s'inspirèt d'Ais per descriure la celèbra vila de Plassans dins lei Rougon-Macquart.

La consolessa actuala d'Ais de Provença es Marisa Joissains-Masini, despuei lo 18 de març de 2001.

Ais de Provença es devesit en tres cantons :

Un descopatge cantonau novèu, en febrier de 2003, devesiguèt la vila en quatre cantons, mai foguèt anullat per la decision dau Conseu d'Estat de genier de 2004.

Industria electronica, mercats, artisanats, torisme, Festenau de Musica Lirica.
 Especialitats: calissons d'Ais, confiments, pichons pans sextians, sopa amb lo pisto, dòba provençala.

Ais de Provença es classat vila d'art e d'istòria. La vila istorica es fòrça rica en ostaus particulars dei sègles XVII e XVIII, en fònts e en glèisas.

Bruno Durand




#Article 126: Arle (548 words)


 
Arle (oficialament en francés Arles) es una vila d'Occitània, en Provença e es la capitala de Camarga. Es una comuna dau departament dei Bocas de Ròse dins la region administrativa de Provença-Aups-Còsta d'Azur. Son animal totemic es lo leon.
Lo gentilici es arlatenc -a.

Lo nom d’Arle deriva d’Arelate, mot d’origina celtica significant luec situat près de l’estanh.
Fonts : , consultée le 4/05/2008; , consulté le 4/05/2008, per referéncia ais terrenhs sanhós qu'enròdan la ciutat. 
Durant l'Edat dau Fèrre (sègle VIIIen-IIen avans J.-C.), Arle èra un dei principaus oppida celtics de Mediterranèa.
Vèrs 50 av. J.-C., Juli Cesar sona encara la ciutat Arelate dins sei Comentaris sus la Guèrra civila (I, 36, 4).

Arle se situa a la broa de Ròse, ont comença son dèlta a la pòrta de Camarga. La vila la bastiguèron au sègle VI sus un ròc que domina la riba senèstra de Ròse e se desvolopèt vèrs l'oèst, sus la riba drecha (quartier de Trincatalha) puèi au Sud (quartiers dau Borg Vièlh, de la Roqueta e de Barriòu) e au Nòrd (quartiers de Montplaser e de Trebon). La preséncia de paluns a l'èst a limitat son desvolopament dins aquela direccion.
La vila d'Arle es marcada fortament per la preséncia de Ròse que la còpa en dos e que demòra encara, a l'ora d'ara, una menaça a causa de seis aigats.

La vila se compausa de nòus quartiers:

Coma son nom l'indica es lo quartier pus aut de la vila, e tanben lo pus ancian , poblat dempuèi lo sègle VI. Sei carrieras pichòtas son fòrça presadas dei toristas; es uèi situat dins lo sector sauvagardat de la vila.

Situat au centre de la vila, lo quartier de la ciutat ne foguèt lo centre religiós e politic dempuei l'antiquitat.  Aquela denominacion, d’origina medievala, es uei rarament utilizada; se ditz ara quartier de l'ostau de vila en referéncia a un de seis edificis mai conegut. D'una granda riquessa arquitecturala es tanben fòrça animat, en particular durant la Feria Coma l’ensems dau centre vila, fa partit dau sector sauvagardat.

Lo Mejan se situa entre lei quartiers de la Ciutat a l’èst e au sud, de la Roqueta a l’oèst e de Ròse au nòrd; lo quartier ocupa una superfícia modesta dau centre de la vila e son abitat se distinguís pauc dei quartiers vesins.
Son istòria remonta a la renaissença medievala de la vila.
Encuei, ambe l’arribada deis edicions Actes Sud, lo quartier a pres una orientacion culturala e aperten tanben au sector suvagardat de la vila.

Sonat autrecòps, Borg dei Porcelets o Vielh Borg lo quartier de la Roqueta se situa entre Ròse, lo baloard Clemenceau e la carriera Gambetta.
Lo nom de Borg deis Porcelets remonta au sègle  quora lo quartier èra lo fèu dei senhors arlatencs. Lo tèrme de Vielh Borg li foguèt bailat per oposicion au quartier dau nòrd d’Arle creat pauc après e apelat lo Borg Nòu. 
Après estre estat un quartier de pescadors e de mestiers liats au flume dusca l’arrivada dau camin de fèrre au mitan dau sègle XIX, la Roqueta ambe seis ostaus estrechs e seis otèls particulars, es encuei un quartier de 2500 abitants  que coneis un reviscòl important ambe l’implantacion de fòrça botigas e comèrcis.

La Via Tolosana dei camins de Sant Jacme debuta a Arle.




#Article 127: Fois (145 words)


Fois , o dins lo país , (oficialament en francés: Foix, coma en catalan e en occitan ancian) es una vila occitana de Lengadòc. Situada al pè dels Pirenèus, còsta lo riu Arièja, a la confluéncia amb Arget, es la capitala istorica del País de Fois e del departament d'Arièja.

Se tròba al sud de la capitala de la region, Tolosa, e al costat de la frontièra andorrana. En 2015 comptava  abitants, çò que ne fasiá la segonda vila del departament demograficament aprèp Pàmias. Lo gentilici de sos abitants es foissenc (en francés fuxéen, en catalan foixenc).

Segon Dauzat e Rostaing, que citan una atestacion a l'epòca carolingiana, Fuxum, Fois es un nom d'origina preceltica, que supausan aquitanic, e que se pronóncian pas sul sens.

Los Féniés, elis, pensan que lo nom de la vila s'explica per fuscum (castellum) : «vila fortificada de color fosca».




#Article 128: Pàmias (2727 words)


Pàmias (oficialament en francés Pamiers) es la vila principala del parçan d'Agarnagués dins lo País de Fois en Lengadòc. Administrativament se situa dins lo departament francés d'Arièja e la region d', ancianament de Miègjorn-Pirenèus.

Pàmias es situada dins la plana de la Bassa Arièja, a qualques 64 quilomètres al sud de Tolosa, 20 quilomètres al nòrd de Fois, 70 quilomètres a l'oèst de Carcassona e a 93 quilomètres a l'èst de Sent Gaudenç. Es travesada per la linha de camin de fèrre de la SNCF que i a entre Tolosa e la Tor de Carol, amb una gara a Pàmias. Tanben la travesa l'autostrada A66 (Vilafranca de Lauragués- Pàmias) e la rota nacionala RN20 (Paris-Espanha). La vila es un centre important de comunicacions entre lo país bas tolosan e la val de la nauta Arièja. La vila seguís lo cors del riu Arièja, d'ont derivan los canals que tancan lo centre istoric (inscrits après julhet 1999 en la lista de monuments istorics).

Pàmias a un clima que resulta d'una barreja entre lo clima oceanic e lo clima montanhòl. Los ivèrns son doces, fresques e pluvioses (neva en genièr). Los estius son doces e sovent sècs. En mai, pendent l'autom e la prima, los auratges pòdon èsser nombroses acompanhats de granissa. Los vents que bufan sus la vila son de vents d'oèst, doces e umids, que pòrtan la nèu e la pluèja, mentre que lo vent d'autan, sèc e caud, pòrta pulèu de periòdes de temps suau.

Distàncias quilometricas:

.Andòrra la Vièlha : 117 km
.Bordèu : 302 km
.Carcassona : 70 km
.Fois : 20 km
.Montpelhièr : 213 km
.Sent Gaudenç : 93 km
.Sent Gironç : 53 km
.París : 725 km
.Tolosa : 64 km

L'origina del nòm de Pàmias ès controvertit. Qualqu'ns pensan que aquest nòm viendriá de pam, una unitat de mesura utilizada en lo país. Los naus abitants de la vila podien aver aital tèrras gratuïtas mesuradas en pams o pamez.

Malgrat aquò, l'esplication mès espandida ès la que parla del comde Roger II de Fois que, en venir de la primièra crosada, aviá visitat la region d'Apameia, en Siria. Com erá costum lo nòm del castèl e de las sieunas dependéncias foguèt donques per aquests faits d'armas : Castrum Appamiae. Progessivament, aquest nòm auriá donat nòm a la vila. Aquesta ipotesi sembla estar emparada per lo gentilici dels abitants de la vila (Apameians).

La fondacion de la vila

La preséncia romana es confirmada per la descobèrta de monedas (a la plaça del Mercadal, ont i a una catedrala) e per una estatua de bronze de Mercuri plan ben conservada al cementèri de Sant Joan. La preséncia romana a Pàmias se pòt far remontar fins al sègle IIIen abans de J. C. En 1963 se descorbiguèt una urna funerària datada entre los ans -50 e -30 abans de J.C. (1)

D'unes pensan que sa fondacion es pus anciana. La situacion geografica, ideala per gaitar ( lo lòc es de bon defendre), las comunicacions ( lòc de pas entre Atlantic e Mediterranèa) e la cultura agrària (tèrra fertila e aiga disponibla en quantitat ) semblan confirmar tanben  aquestas assercions.

La descobèrta d'un sarcofag paleocrestian (2) del sègle Ven, al Mas de Sant Antonin permet de veire que lo crestianisme s'èra ja implantat dins la region en aquela epòca. Alavetz, èra sos lo contraròtle dels visigòts e mès precisament, de Teodoric Ièr. Lo primièr nom de l'aglomeracion, Fredélas, vendriá del nom de son dirigent de l'epòca.

La vila de Pamiás après Sant Antonin

Sant Antonin (3), filh de Teodoric, e convertit al catolicisme, evangeliguèt la region. Foguèt martirizat en 506 per los visigòts qu'èran encara arrians.

Un santuari foguèt bastit per aculhir las reliquias del Sant. Aquest lòc èra anterior a 961, data del primièr document escrich que dispausèm sus l'istòria de la vila. Foguèt remplaçat pauc a pauc per una abadiá sus l'auta riba e prenguèt lo nom de Sant Antonin après lo desplaçament de las reliquias en 987 pr'amor que i aviá perilh d'inondacions, coma o indica un document.

En 1111 la vila es oficialament fondada per lo comte Rogièr II de Fois e Isarn, l'abat de San Antonin: se bastiguèt un castèl ( uèi destruch) sus lo puèg del castellar: lo Castrum Appamiae. Lo comte l'auriá apelat atal per remembrar sos faits d'armas pendent la Primièra Crosada dins la vila siriana d'Apameia. Una glèsia foguèt tanben bastida aus pès d'aqueste castèl ( Nòstra Dòna del Mercadal) ont uèi se trapa la catedrala.

Pendent los sègles XIIen e XIIIen, una vila en plen vam mercès a la religion

Pendent lo sègle XIIen la vila se desvolopèt plan maugrat la crisi del catarisme. Pàmias èra alavetz un nuclèu de l'ortodoxia. En 1207 al castèl de Pàmias (uèi destruch) se debanèt lo Colloqui de Pàmias, darrièr rescontre entre los catars e la glèisa catolica abans de la crosada dels albigeses.

Lo Papa Bonifaci VIIIen recompensèt la fiselitat de la vila en fasent de Pàmias un evescat en 1295. Alavetz, l'abat de Sant Antonin, Bernat Saisset, foguèt fait evesque. Aqueste foguèt lo principal intermediari al costat de Felip lo Bèl per lo conflicte de 1296 e l'abadiá  foguèt enauçada al reng de catedrala.

A partir d'aquí, la vila s'enriquiguèt mercès a la religion. Nombroses òrdres (fins a quinze desparièrs) s'implantèron a Pàmias. Aquestes òrdres religioses en mai de sa mission evangelica, desvolopèron tanben l'ensenhament, en particular, los dominicans, mès tanben los franciscans e los carmelitas.
De per lo nombre de convents, Pàmias èra al meteis reng que que Tolosa, Bordèu o París medeis. Vaquí los pus significatius:

Los dominicans

La primièra mencion dels Dominicans o Fraires Pescadors data del 16 de decembre de 1269. Lo sieu convent èra plaçat sus l'actual ostal de las òbras del diocesi, per la carrièra dels Jacobins, abans apelada dels predicadors (carrièra dels Pescadors), senhal de la sieuna preséncia. 

Los franciscans

Los franciscans (tanben apelats Fraires Menors o Cordelièrs) s'instalèron en 1269 al barri de L'estanh. La Torre dels cordelièrs aital o confirma.

Òrdre del Carmel

Los carmelitas s'establiguèron en 1311 per la riba del canal, carrièra dels Escossièrs, e los carmelitas fondèron un convent en 1648. Aqueste e la capèla que ne depend son encara present uèi mas las sòrres carmelitas, pauc nombrosas, daissèron Pàmias en 2008. Foguèt lo darrièr òrdre religiós present a Pàmias.

Los agustins

Los agustins son present ja en 1315 al barri de L'Olmet. Sonque ne demòra uèi la torre dels agustins, arroinada, traça benlèu, del mur de clausura del convent.

Las clarissas

Las clarissas (menors) plaçadas sos l'obediencia de Sant Francesc demorèron dempuèi 1328 a la carrièra Majora (uèi carrièra de Gabriel -Pèri) prèp de la carrièra de Santa Clara.

Autres òrdres religioses

A Pàmias se trapa tanben la preséncia d'autres òrdres religioses coma los Beguins (1358) e las Beguinas( 1327), los espitalièrs, los jesuitas, etc

La radiacion de Pàmias pendent lo sègle XVen

Pendent lo sègle XVen e maugrat lo relatiu alunhament de la zona de produccion, es en Pàmias on s'estima cada an la dòsi de pastèl necessària per tintar correctament los lençòls. La vila es un pauc lo centre d'ensag del pastèl meridional.

Las tormentas del sègle XVIen

Pendent lo sègle XVIen la vila de Pàmias a d'encarar las malautiás e las guèrras.

En 1521 una epidemia de pèsta s'abat sus la vila e i demorarà tres ans. Dos terçes dels abitants daissèron Pàmias e la populacion que demorèt s'i embarrèt tancant las barrièras de cada barri. Los empestats seràn abandonats dins las glèisas, plaçadas alavetz fòra de la vila, e l'economia arriba a un punt mòrt. En 1527 e 1528 las pluèjas contunhas destruiràn las recòltas de blat e una epidemia tornarà atacar la vila. Una nòva epidemia de pèsta farà mai de 3000 mòrts en 1563.

Mas lo flagèl pus grand foguèt sens cap dobte las guèrras de religion. Foguèron fòrça destuctrises e la vila ne patiguèt plan. En junh de 1576 las desparièras glèisas foguèron arroinadas (levat los campanièrs qu'èran utilizats coma torres de defensa) e l'abadiá tanben. Las reliquias de San Antonin que demoravan en Pàmias foguèron cremadas. En mars de 1628 lo Prince de Condé ajudat pels paisans del País de Pàmias prenguèron e devastèron la vila, après la presa en armas dels protestants, qu'avian sonat Enric III de Rohan en ajuda. Los 200 principals uganauds foguèron penjats  o enviats a las galèras (4). Los abitants avián salvat sa vida mas sos bens foguèron raubats per lo Prince de Condé (5).

Pr'aquò las clarors de la Renaissença arribaràn a Pàmias amb l'ajuda de sos evesques. Bernard de Lordat (1453-1547) imprimiguèt un libre a Pàmias en 1522 amassant dos tèxtes de Baptista de Mantua. De mai, en 1526, Pàmias se ganharà l'Universitat creada per Enric II de Navarra.

La reconstruccion de la vila pendent los sègles XVIIen e XVIIIen

L'evesque Enric Espònda, grand umanista, ensagèt malgrat pauques mejans, d'enauçar la qualitat culturala de son diocèsi. Farà rebastir los bastiments religioses e favorisarà lo retorn de las congregacions religiosas.

Après, sos la direccion dels grands evesques Francés de Caulet al sègle XVIIen o Joan Baptista Verthamon al sègle XVIIIen, d'importantas bastisons seràn entamenadas; glèisas, palais episcopal (l'ostal de la comuna actual ), presidial (actual palais de justicia), seminaris (los actuals licèus de Castella e de los Jacobins).

La revolucion

Pendent la revolucion Pàmias siguet un lòc de tensions extremas. Lo fuòc revolucionari de los pamiencs marcha pas plan amb lo sèti episcopal de la vila. Aquesta perdrà aquest sèti e tanben lo sieu presidial. Lo presidial, actual palais de justicia, veirá com las flors de lis de la sieuna façada seran retiradas.

La revolucion tanben finirá damb la devocion de Sant Antonin.

L'edat de la Metallurgia

Pendent lo sègle XIXn la industria que neish será lo principal factor de desvolopament. En 1817 será creada la Fabrica Metallurgica de Pàmias, motor de la vila. Encara uèi aquesta fabrica dona trabalh a plan de pamiencs e ariegeses.

Pàmias en l'edat post-industrial

La vila porta d'intrada a lArieja es uei en plena expansion. Aquest renaishement a com a factors importants la dubertura en 2002 de la via rapida A66, lo creishement economic (zonas industrialas e comercialas en construccion ) en la proximitat de Tolosa e, de mai, a la vida del lòc: campanha e montanha pròches mès tanben proximitat de servicis.

En 2012 la comuna aviá 15.483 abitants.L'evolucion del nombre d'abitants ès conegut a travèrs del recensament de la populacion efectuat en la comuna des de 1793. Pendent lo sègle XXI las comunas de 10.000 abitants son fachas cada an a travèrs d'una enquesta. Las autras comunas fan aquest recensament cada cinc ans.

Aira de Pàmias

Banlèga: 17.379 abitants (Pàmias, Sant-Joan-de-Falga)

Mièja Corona: 21.799 abitants (Pàmias, sant-Joan-de-falga, la Tor-de-Crieu. Vernhòla) en 2006.

L'arquitectura, d'estil tolosan, ès de teula vermelha, includint la morena, material transportat de per tota l'Arièja. La majoritat dels edificis istorics son daus sègles XVII e XVIII.

Bastida pendent lo sègle XVII. Façada e esculturas del sègle XII. Lo mòble de l'organ ès del sègle XVIII.

La Glèisa Nòstra-Dona-del-camp tien lo sieu nòm per la sieua situacion geografica, fora dels murs de la vila. Si lo bastiment de la glèisa ès del sègle XIV includint lo bastiment de l'estonanta façada en teula. Aquesta façada ès la sola part que subreviurá après la destruccion de la glèisa pels huguenots en 1577. La glèisa que coneissem uèi ès del sègle XVII.

Lo portal, classat, foguèt rebastit identic en 1870. Divèrses telas, dels sègles XVII e XVIII son classades. 

La glèisa tien un organ bastit en 1860 per Emile Poirier e Nicolas Lieberknecht. A estat classada com un monument istoric per la sieuna part instrumentala. Foguèt restaurada en 2004. 

Om i troba tanben un carillon amb 21 campanas.

Lo Carmel foguèt fondat en 1648 per las sòrs de la òrdre de Santa Teresa d'Avila, que abans erán, en Aush e que s'intallèron en Pàmias en 1648 e los edificis claustrals son de la fin d'aquest sègle. Lo convent ès encarara propietat de las religiosas e pr'aquò normalment se poden pas veire los magnifics fustatges del sègle XVIII. Aquestas fustas fogueron acaminadas per flotacion mercès au marquès de Gudanas, la filla del qual erá religiosa en lo convent de Pàmias de 1707 a 1784.

La construccion de la capella comencèt en 1704 e demorarà mès d'un sègle per fauta de medis. Foguèt plan ben entretenguda per las sòrs carmelitas.

L'amainatjament ès original e reprén l'idea d'una ascension mistica, la dintrada au cèu, situat en naut d'un escalièr de marbre.

A l'exterior i a una tor aperada tor de l'evesque bastida en 1285 per òrdre del comte de Fois Rogièr-bernard III après que s'aguèt establit en la vila per fòrça. Voliá aital marcar lo sieu poder pr'amor que lo rei Felip IV de França e Bernard Saisset (alavetz evesque de Pàmias) erán familha.

Fin finala, Guy III de Lévis, senhor de Mirapeis atribuís aquesta tor a l'evesque e pr'aquò lo sieu nòm, decission confirmada per lo Papa Bonifaci VIII lo 17 de febrièr de 1299. A la fin del sègle XVII la tor será cedida a las carmelitas. D'aquesta tor sonque se pòt admirar tres finestras romanicas obstrusidas per una construccion facha en 1967. Los murs ancians tanben tombèron en tèrra. 

L'edifici del Carmel foguèt utilizat com a preson jos l'inquisicion e pendent la revolucion.

Après 360 ans d'ocupacion (dememst 1901 e 1917 foguèt pas ocupada) los darrièrs carmelitas deissaron Pàmias per Luson en 2008. Des d'alavetz que i a pas cap òrdre religiós mès en la vila.

Foguèt quilhada en 1512. Erá egala que la dels Cordelièrs de Tolosa, amb un campanari octogonal e dos estatges. Tanben i aviá una glèsia abans del sègle XIV mès foguet destrucha per los reformats en 1562. Maugrat que compdava amb una reconstruccion modesta non s'escapèt pas a la Revolucion. Sonque la tor ès lo testimòni que'n demora uèi d'aquest ancian edifici.

L'Hotel de la Vila de Pàmias tien mès de 200 ans d'istòria. Los edificis del Grand Seminari de l'Evescat passèron a èsser propietat de l'Estat en 1811. En 1822 la comuna de Pàmias retornèt a l'Evescat aquests edificis. En 1843 erán roïnoses, tant que lo ministre dels cultes donguèt l'òrdre de reconstruir-los e tanben far-los mès grans. La Catedrala tanben se'n beneficièt.

En 1907 e après la desseparacion de la Glèisa e l'Estat, lo Palais episcopal de l'Evescat foguèt vendut al Departament de l'Arièja.

En 1913 la Vila de Pàmias erá la propietaria de l'ancian seminari. En 1920 la Banca de França comprèt per una valor set còps mès nauta lo seminari, mès en 1975 la Vila de Pàmias tornèt a pagar 1,25 milions de francs per aquest edifici. Lo nau Hotel de la Vila dubriguèt las sieunas pòrtas en 1980.

L'Abadiá de Cailloup, tanben aperada Mas-Velh, ès una capella romanica construïda pendent la primièra mieitat del sègle XII. Uèi es restaurada e a sigut classada com a monument istoric en 1992.

Començat en 1665, lo Tribunal de Primièra Instancia foguèt reconstruït rapidament en 1777.

Pendent lo sègle XVIII aquest edifici erá un ancian seminari mès uèi és un liceu. Foguèt construït per Francesc de Caulet, evesque de la vila. En 1998 s'i construssís un tercèr estatge.

Erá la tor de garda d'un talher de monedas creat en 1419 per Joan I. Aquest talher finiguèt la sieuna activitat en 1422 per òrdre de Carles VII. Pendent lo sègle XVI tornèt a trabalhar amb monedas pr'amor que lo talher de Tolosa foguèt mudat a Pàmias. En 1596 l'Hotel de las Monedas de Tolosa dubriguèt un autre còp las sieunas pòrtas.

Ès lo darrièr testimòni dels murs que desseparavan los barris de Couserans e del Mercadal. La darrièra construccion d'aquesta pòrta foguèt facha pendent lo sègle XV.

Los canals que i a a l'entorn de l'anciana vila son monuments istorics des de 1999. Pendent lo sègle XI tenion divèrses molins

La vila amb dus canals tien una populacion relativament importanta. Pàmias tanben tien un parc plan polit amb arbres pluricentenaris.

En la Vall de l'Arièja s'i fa una mongeta particolar qeu s'apera mongeta de Pàmias. Ès una petita mongeta tomnda que soguèt, amb lo temps, suplantada per lo lingot. Qualqu'ns passionats crearon una confrariá e espandiron un autre còp lo sieu gust. Uèi que se pòt apreciar lo sieu bon gust plan delicat en la mongetada, lo cassolet local.

A Pàmias i a doas inscripcions celebras:




#Article 129: Orlhac (Auvèrnhe) (362 words)


Orlhac  (oficialament en francés Aurillac) z-es 'na comuna d'Auvèrnhe (Occitània) ; z-es 'na prefectura del departament del Cantal de la region administrativa d'Auvèrnhe-Ròse-Aups, ancianament d'Auvèrnhe.

A  d'altitud, Orlhac es situat au pè daus monts de Cantal dins un pichon bacin sedimentari. La vila es bastida sus las ribas de Jordana, afluent de Cèra que raja a proximitat. Es desservida per la rota nacionala 122 e la via de camin de fèrre Fijac - Arvant.

Las fòrmas ancianas son Aureliacus, en latin, en 984, Aorllhac, al sègle XIII,  Orliac, al sègle XIII, Orlhac, en 1280, Aureliecum, latinizacion de 1296, Aurellyacum, latinizacion de 1366, Aurilhac, en 1380, Aurilliacum, latinizacion de 1398, Aorlhat, en 1400, Aurillacus, latinizacion de 1408, Aorlhac, en 1419, Aurelhiacus, en latin, en 1435, Orliac, Orlliac, en 1449, Orilhac, en 1465,  Orillac, en 1480, Aurelliacum, latinizacion de 1481, Orilhat, en 1484, Auriliacum, latinizacion de 1529, Aurelhacus, latinizacion de 1535, Orilhat, en 1536, Aureilhiac, Orlhiac, en 1544, Horilac, en 1548, Ourilhac, en 1554, Aurilhiac, en 1566, Aourlhac, Aourlhiac, Aurlhiac, en 1567, etc.

Lo nom d'Orlhac ven del nom latin d'òme Aurelius amb lo sufixe -acum, latinizacion del sufixe gallés -āco(n). Orlhac èra donc probablament una anciana granda proprietat antica qu'aviá per mèstre Aurelius. Lo nom passèt logicament per una estapa Aurlhac, grafiada tanben Aorlhac, Aourlhac (e variantas semblablas, que temptan de representar un diftongue a la primièra sillaba) a l'Edat Mejana. Un diftongue se consèrva mal a la pretonica darrèr lo grop consonantic -rlh, aquí perqué lo nom passèt a [ur'ʎat], benlèu après la transicion de *[ɔwr'ʎat]. Aquò's pas segur, en efècte, que las atestacions del sègle XIII, Orliac e Orlhac, representen dejà la prononciacion modèrna de la primièra sillaba : son benlèu degudas a la dificultat dels escribas a grafiar un diftongue coma [ɔw-] o quitament [aw-]. Coma pertot entre l'Agenés e l'Auvèrnhe, la finala -ac s'afebliguèt en -at, mas aquò apareis sonque en 1400, perqué los escribas avián consciéncia qu'aquel -at representavan una realizacion d'un -ac pus etimologic.

Lo comte Guiral d'Orlhac fondèt l'abadiá en 894 e la vïla se desvolopèt a son entorn.

Blasonament : De gules ambe tres concas d'argent ambe lo chap d'azur charjat de tres floralís d'aur




#Article 130: Sant Flor (178 words)


Sant Flor, localament, o en teoria Sent Flor , que sembla inusitat (oficialament en francés Saint-Flour) z-es 'na comuna d'Auvèrnhe, sosprefectura del departament del Chantal de la region d'Auvèrnhe-Ròse-Aups, ancianament d'Auvèrnhe .

La vila se devesís entre vila nauta e vila bassa. Sant Flor z-es situada a 900 m  de nautor sobre una planesa de basalt volcanic. Z'es traversada pel riu d'Ander qui dona son nom a la Val d'Ander.

Sant Flor z-es situada sobre l'anciana rota RN9 e a rasa de l'autorota A75 que religa Besièrs e París.

Lo primièr nom de Sant Flor es Indiciacum .

Lo nom de Sant Flor ven de Florus, « apòstol » de l'Auvèrnhe , primièr avesque de Lodeva, mòrt martirizat vèrs 389. Maugrat la règla generala que ditz que los noms de luòcs, a la diferéncia dels noms de sants, utilizan la fòrma sent, localament se ditz  enquera Sant Flor (lo nom es percebut coma una unitat, coma se saguèsse pas un agionime).

Blasonament : Partit d'azur e d'aur semenat de lises l'un l'autre, ambé la bordura engrelada de gules.




#Article 131: Mauriac (Auvèrnhe) (139 words)


 

Mauriac (Mauriac en francés) z-es 'na comuna d'Auvèrnhe ; z-es administrada pel departament delh Chantal de la region d'Auvèrnhe-Ròse-Aups, ancianament d'Auvèrnhe.

Blasonament : d'azur ambe tres miralhs d'argent cerclats de gules ambe lo chap d'aur.

Las fòrmas ancianas son Ipse œdificavit cellam in Aquitania, in loco qui dicitur Mauriacus mutans nomen ejus et vocans Noviacum, en 818, In vicaria Mariacense, in pago Alvernico, in primis ipso vico Mauriciaco, al sègle X, Cœnobium Mauriacense, en 1105, Castrum de Mauriacum, en 1240, Abbas Mauricensis, en 1252, MAVRIACO VIC (moneda merovingiana), Mauriac, en 1293, Parrochia Mauriaci, en 1310, Moriac villa, en 1474 , latinizacion del sufixe gallés -āco(n). Mauriac èra donc probablament una anciana granda proprietat antica qu'aviá per mèstre Maurius. La prononciacion - coneissuda dins tot l'arrondiment - es [mu'rja] ; l'evolucion en [u-] de au- pretonic es regulara en auvernhat.




#Article 132: Dordonha (departament) (105 words)


Dordonha (24) es un departament francés situat censat complètament en Occitània. Ten son nom dau riu dau mesme nom. Coïncidís emb la region istorica de Peiregòrd (qu'es dins la region istorica pus granda de Guiana). Fai partida de la region de .

Lo chapluòc es Peireguers. Las sos-prefecturas son Brageirac, Sarlat e La Canedat e Nontronh.

En aplicacion de la lei dau 22 de decembre de 1789, lo departament fuguet creat lo 4 de març de 1790, sus la quasi totalitat de Perigòrd, mai quauquas terras d'Engolmés, de Santonge, de Carcin e de Lemosin.

Las rubricas que regardan lo departament son desvolopadas dins l'article Perigòrd.




#Article 133: Garait (620 words)


Garait (prononçat en marchés coma en francés, en francés Guéret) es una comuna occitana de Lemosin situada dins lo departament de Cruesa e la region de de Novela Aquitània, ancianament de Lemosin.

Atestada sos la forma Waractus au  segle, de Garait vers 1140, Garag 1140 (forma sud-occitana), Garactum vers 1315, Garet en 1451.

Es au sègle VIIen que Lantarius, compte de Limòtges, persuadèt lo monge Pardulf (o sant Pardós) de rejónher son domeni rural de Waractus. Pardulf, ermita reputat per sos poders de taumaturg, i venguèt abat d'un monastèri a l'entorn dauqual un vilatge se bastiguèt. L'ensems foguèt destruit pels Vikings au , mas una modèsta ciutat i foguèt rebastida, que donèt naissença a Garait.

En 1514 la vila ven capitala de la Marcha. Puèi en 1790 sa vocacion de sètge administratiu se vegèt confirmada quora la vila es chausida coma chapluec de departament.
Entre 'quelas doas datas, Garait coneis plusors insurreccions contra l’impòst, la maltôte : le 1èr de junh de 1705, seguent l’exemple daus abitants de Limòtges, plusors centenas d’insurgents atacan los emplegats de las Bòrias genaralas e los uissiers, totes encharjats de levar l’impòst. Dins lo vam, la fola lapida l’entrepaus de la bòria daus tabats. Dins 'quelas afaires, la solidaritat populària se manifesta e las autoritats municipalas aiman mai far pas res. En 1785, tornarmai plusors centenas d’abitants de la vila capitan de desliurar una femna.

En junh de 1848, los revoltats d'Ajanh son de païsans de las comunas d'Ajanh, Lada Peire e Piònac que marchan vers Garait. Vòlon desliurar lors camaradas emprisonats per s'estre opausats a l'impòst que l’Assemblada conservatritz ven de votar en junh de 1848 A l'Intrada de la vila, l'afrontament emb la Garda nacionala fa setze mòrts entre los manifestants. Pendant la Segonda Republica, la comuna de Garait es de gaucha (la Montagne).

Dempuèi l'Edat Mejana, coma dins totas las comunas dau departament, beucòp d'òmes partissián chasca an dins las grandas vilas sus los chantièrs dau bastiment per se faire embauchar coma maçon, charpentièr, lausaire... Es aital que los maçons de la Cruesa venguèron bastisseires de catadralas, en 1624, bastiguèron la pansièra de La Rochèla, au sègle XIX, participèron a la construction dau Paris dau baron Haussmann. Inicialament temporària de mars a novembre, l'emigracion venguèt definitiva : aital Cruesa perdiguèt la mitat de sa populacion entre 1850 et 1950.

Pendant la Segonda Guèrra Mondiala, nombrós crosauds requerits per lo Servici dau trabalh obligatori rejonhon los camps daus maquisards. Entre eles, tres joves de Garait John Allan Colomb, 21 ans, Robert Janvier, 18 ans e Jacques Nouhaud, 19 ans seràn tuats pels alemands lo 7 de setembre de 1943 dins lo bòsc de Toraud. Albert Fossey alias François èra en 1943 lo cap departemental adjonch daus Movements units de la Resisténcia (MUR) de la Cruesa, puèi le chap departementau daus maquís de l'Armada secreta de la Cruesa. En 1944 serà lo chap departementau daus FFI de Cruesa emb lo grad de luòctenent-colonel. Lo 7 de junh de 1944 dirigiguèt la prumièra Liberacion de Garait puèi los alemands tornèron prendre la vila lo 9 de junh. Après una guerilha dins l'ensems dau departament, Garait es tornarmai desliurat lo 25 d'agost de 1944 per los maquisards dau comandant François. Es Roger Cerclier que recebèt la redicion de la garnison alemanda de Garait. 
Dins las annadas 1960, los enfants reünionés envejats en  Cruesa èran aculhits tre lors arrivada dins un fogal de Garait. Puèi èran envoiats dins de familhas d'acuelh en Cruesa. Uèi es l' l'Espaci Creòl qu'ocupa los bastiments.

Dempuei lo  de genier de 2013, Garait es lo chapluec de la comunautat d'aglomeracion dau Grand Garait. Abans la creacion dau Grand Garait, la comuna fasiá chapluec de la comunautat de comunas de Garait Sent Vauric.




#Article 134: Periguers (562 words)


Periguers [peri'gœ: / peri'gʏ: / pɛɾi'ɡø] o Peiriguers [pejɾi'ɡø] e Peireguers [pejɾɛ'ɡø: / pejre'gʏ:] (nom classicizant)  (Périgueux en francés) es una vila occitana francesa de la region de Novela Aquitània, prefectura dau departament de Dordonha. 

Es la capitala istorica de Perigòrd.

Lo gentilici es pergosin -a.

Lo classicisme dins l’usatge renaissentista escriu Peireguers (forma classica. Lo Bornat 1994-98) que costeja Periguers (forma correnta). La grafia *Perigüers,  adoptada per la comuna es una error : lo trèma se justifica pas mai que dins 'orguelh'. Per quant a la forma Peirigús (TDF; Alibèrt 1935. 464), es mens clàssica, fonetica,  e pòt pas èstre referenciala : se tracta d’una refeccion sud-occitana en la quala la sequéncia 'ue' [œ] dau lemosin s’es meridionalizada en 'u' [y].

La vila s'estend dins una bocla d'Eila environada de set costaus (Escornabuòu, la Boissiera o Curada, Beu Puei, l'Arsaut, las Cebradas,...)

L'etimologia de Periguers ven daus Petrocorii (las quatre armadas), pòble gallés que demorava aquí avant la conquista romana. A l'epòca galloromana, l'emplaçament de la vila actuala era ocupat per Vesona.

La vila de Periguers nais vertadierament en 1240 de l'union de dos borgs rivaus implantats a quauquas centenas de metres l'un de l'autre : d'una man la Ciutat (surtida de l'antica Vesona galloromana), vila de l'avesque e dau comte de Perigòrd, de l'autra la vila borgesa de Puei Sent Front.

En 1669, l'aveschat passa de la catedrala de Sent Estefe, situada en La Ciutat, a la catedrala de Sent Front, jurc'alara basilica dau Puei.

En 1813, Periguers annexa la comuna de Sent Martin, que ven un quartier.

En 1857, lo chamin ferrat arriba a Periguers en venir de Cotràs; s'ensec l'installacion daus talhiers de reparacion de las locomotivas e de las veituras de la Companhiá de París a Orleans (PO), activitat que demòra totjorn dins lo quartier dau Tolon.

La devisa de la vila es Fortitudo mea civium fides, es a dire Prene ma fòrça dins la fidelitat de mos ciutadans. L'escut de la vila, roge e verd, es fach de tres tors merletadas, que la centrala es susmontada d'una flor de liri (De golas, dau chasteu de tres tors d'argent merletadas e maçonadas de sable, la dau mitan susmontada d'una flor de liri d'aur, las doas autras cubertas e viradoradas, lo tot sus una champanha de sinòple).

Comuna sola :

(1) 6 201 emb l'anciana comuna de Sent Martin, que fusionará en 1813

Periguers es ligat a Bordèu e a Clarmont per l'autorota A89.

Dau costat ferroviari, la vila a de las ligasons TER emb Bordèu, Lemòtges, Briva, Agen e daus trens de grandas linhas vers París, Lion e Clarmont.

Periguers aciala, dins lo quartier dau Tolon, daus talhiers de reparacion de la Societat Nacionala daus Chamins Ferrats Francés (Establiment Industriau de Perigòrd) qu'emplejan quasi 600 personas. Las veituras Corail e Téoz i son renovadas, tanben o los trens TER.

Dempuei 1970, Periguers aculhís tanben l'Estampariá Nacionala daus Timbres-Pòsta, d'onte ven la totalitat daus quatre miliards de timbres francés emetuts chada annada. L'establiment se tròba dins la zòna industriala de Bolasac, e fai trabalhar 700 personas.

Pasmens, Periguers es aüei una vila mai que mai terciària, que un emplei sus dos es public o parapublic.

Periguers es classada Vila d'Art e d'Istòria e presenta un patrimòni remirable, emb 43 monuments istorics e un important sector sauvagardat. Demest v-ilhs :

Periguers es bessonada coma la vila bavaresa d'Amberg (Alemanha).




#Article 135: Nontronh (103 words)


 

Nontronh  (Nontron en francés) es una vila d'Occitània, que se tròba en Perigòrd, departament de Dordonha e region de Novela Aquitània, ancianament d'Aquitània.

Chapluòc de l'arrondiment mai au nòrd de Dordonha, Nontronh se tròba au mitan dau Perigòrd verd, dins la valada de Bandiat. La vila es bastida sus lo granit, quitament se lo calcari comença quauques quilometres au sud. Au còr dau país de l'aubre e de l'aiga, dins lo Parc Naturau Regionau de Perigòrd-Lemosin, se situa a distància quasi egala de Perigüers, Lemòtges e Engolesme.

L'un se pensa que l'etimologia de Nontronh ven dau nom d’òme Nantirionius (inatestat) a l'epòca galloromana.




#Article 136: Sarlat e La Canedat (214 words)


Sarlat e La Canedat  (Sarlat-la-Canéda en francés) es una comuna occitana, que se tròba en Perigòrd (departament de Dordonha e region de .
Las doas comunas de Sarlat e de La Canedat fusioneron en març de 1965.

D’origina preceltica, lo nom de Sarlat remembra la configuracion dels luòcs onte la vila fuguèt bastida. Lo prumièr element es lo preceltic °serr-, volent dire « mont, linha de crestas », tornat prene en bas-latin puei ajant donat l’occitan serra (cf. Sarlanda, Sèrras e Montguiard mai tots los luòcsdichs « (La) Serra »). Lo segond element, pus escur, seriá un determinant preceltic o bas-latin, volent dire «alongat» o «larg». L’origina del nom de La Canedat es mens segura. L'ipotèsi de l’occitan caneda («luòc plantat de canas, molhièra») es sedusenta, mas correspond pas brica a la topografia (lo vilatge es bastit sus un costal sec e sablonós). Dels autors que i a pensèron  que lo toponim veniá de la vila cretesa de La Canea, lo ligam podent èsser un mostièr estacat a un òrdre de Creta.

La vila se tròba dins lo Peiregòrd Negre.

Comuna sola :

Airal urban : (17 comunas)

]

La vila es classada vila d'art e d'istòria. Es coneguda per aver la pus granda densitat de monuments istorics classats o inscrichs dins lo monde.




#Article 137: Montpelhièr (170 words)


Montpelhièr [mumpeˈʎɛ] (pron. locala: [mumpiˈjɛ]/[mumpiˈje] ; oficialament Montpellier) es una comuna occitana de Lengadòc, situada administrativament dins lo departament Erau e la region Occitània. Es capluòc del Montpelhierenc e capitala departamentala e regionala a l'encòp. 

Temps passat, Montpelhièr foguèt la capitala de la Senhoriá de Montpelhièr que venguèt una partida de la Corona d'Aragon durant lo sègle XIII.

Lo gentilici es montpelhierenc, -a.

L'escais de Montpelhièr es Lo Clapàs, çò que fa que sos abitants sián sonats popularament los clapassièrs. L'escaisnom dels estatjants es los manja-lèus (los qui manjan de palmons o tombada d'animals) o encara los escambarlats (çò es, dividits entre èsser catolics e uganauds, desempuòi lo temps de la Refòrma, perque dins las familhas importantas avián un pè en cò dels catolics e un en cò dels uganauds per servar quauques privilegis).

La dicha comuna sus aquesta vila e son airal es convit de Montpelhièr, convida a (convit de) l'escalièr.  o Aigarèla(s) (Aygarelle noire sus un plan de 1272)

Lo Montpelhierenc_(sosdialècte) es lo dialècte de l'airal de Montpelhièr.




#Article 138: Besièrs (439 words)


Besièrs (oficialament en francés Béziers) es una vila occitana de Lengadòc, situada administrativament dins lo departament francés d'Erau e la region d'Occitània.
Sa populacion municipala es de  abitants (), çò que fa de Besièrs la segonda ciutat pus importanta del departament e la cinquena de la region Occitània. Ocupa una superfícia de 95,48 km².

Lo gentilici es besierenc -a.

La vila es situada dins la plana lengadociana. Es lo caplòc del parçan de Besierés, a la broa d'Òrb e del Canal de las Doas Mars, a 20 km de la mar Mediterranèa. A 50 km pus al nòrd tròban las montanhas d'altitud mejana del Naut Lengadòc :  Carós (1090 m), Espinosa (1124 m) e los Monts de La Cauna dins Tarn (1267 m), que forman los darrièrs retlèus al sud del Massís Central.

Se trapan a la broa d'Òrb de traças de vida datadas de l'epòca neolitica, mas es al sègle primièr abans lo Crist que los romans forabandiguèron los celtibèrs per fondar una colonia nomenada Civitas urbs baeterrensis. 
Situada a qualques quilomètres de la Mediterranèa sul flum Òrb e traversada per la Via Domícia que ligava la futura Itàlia a la peninsula iberica, Baeterrae foguèt lo nom antic de Besièrs, que coneguèt una creissença considerabla fins al sègle III quora comencèt a patir d'atacas e aguèt a bastir las muralhas enrodant la vila.

Las atacas contunhèron e Besièrs aguèt d'endurar l'invasion visigòda al sègle VI que contrarotlèron tot lo país. Dos sègles mai tard foguèt conquistada per las tropas musulmanas abans de patir las atacas furiosas dels francs que, amb son menaire Carles Martèl, la destrusiguèron en 737. Venguèt puèi sedença d'un avescat e un vescomte i apareguèt cap a 885 e aguèt una creissença tan fòrta que venguèt lèu una de las ciutats mai importantas d'Occitània.

La ciutat de Besièrs siaguèt lo 22 de julh de 1209 lo centre d'un dels episòdis pus crusèls e sanguinaris de la crosada francesa contra lo catarisme que culminèt amb la cremada de la ciutat e lo chaple de sos abitadors.

Lo 7 d'abrial de 1247 la ciutat siaguèt integrada definitivament dins lo Reiaume de França. L'annexion foguèt sagelada simbolicament amb lo cambiament de las armas de la ciutat e l'aposicion de las flors d'èli, simbòl dels reis de França.

L’evangelista Sant Afrodisi nasquèt en Egipte en 36 abans Jèsus Crist. Dintrèt dins Besièrs sus l’esquina d’un camèl. Davant sa capitada, los romans malcontents li faguèron copar lo cap qu’escampèron dins un potz. Mas las aigas tornèron montar lo cap, Sant Afrodisi l’agantèt e poguèt èsser enterrat coma cal. Los besierencs faguèron del camèl salvat la bèstia totemica de la vila.




#Article 139: Nimes (388 words)


Nimes (Nemze en occitan ancian; descendent del latin d'origina cèlta Nemausus; Nîmes en francés) es una vila d'Occitània situada gaireben au limit de Lengadòc e Provença, a 35 km de la Mar Mediterranèa.  Administrativament es restacada au departament de Gard que n'es sa capitala e a la region Occitània, ancianament de Lengadòc-Rosselhon. Aquesta vila, la mai importanta demograficament dau departament, comptava  abitants en . 

Sa fondacion durant l'Antiquitat e sa situacion sus un ais de circulacion important li permetèron d'aténher una prosperitat considerabla del temps de la dominacion romana, e la ciutat n'a servat una riquesa de monuments inegala en defòra d'aquela ostentada per cèrtas vilas d'Itàlia.

Lo gentilici es nimesenc, nimesenca. '

Prefectura dau departement de Gard, la comuna se tròba dins l’estrecha plana dau bas-Lengadòc que s’estira entre Ròse e  Aude. A l’èst,  la separan d'Arles,  d’Ais de Provença e au sud-èst, la metropòli de Marselha es pas qu'a . Au nòrd-èst, es distanta de  d'Avinhon, de  d’Aurenja e au nòrd, Lion es a  per lo corredor rodanenc. Au nòrd-oèst Alès es a . Au sud-oèst, una distància de solament  la separa de Montpelhièr e  de Seta. Barcelona, en Espanha, es distanta de  e Gènoa, en Itàlia, de .

Lo toponim es Nemze en occitan ancian, descendent del latin d'origina cèlta Nemausus,

La ciutat de Nimes foguèt creada au sègle VI avans Jèsus Crist ; la vila vèn dau desvolopament d'un oppidum preroman, capitala dei Vòlcas arecomics, un dei grands pòbles de Gàllia.
En 120 avans JC, lei Vòlcas, a la tèsta d'un vast territòri de 24 oppida, acuelhon sens resisténcia lei Romans. La Colonia Nemausa, la vila galloromana es a mand de nàisser. A partir de 118 avans JC, la Via Domícia religant Itàlia a Ispània es bastida e travèrsa la ciutat.
Foguèt un periòde de prosperitat sos lei Romans: leis Arenas, l'Ostau carrat, la Torre Manha e lo Temple de Diana foguèron bastits, e mai lo Pònt de Gard a  de Nimes.

Sos l'Edat Mejana, Nimes subiguèt fortament lei guèrras. Foguèt un luòc important dei guèrras de religions entre Protestants (lòngtemps majoritaris dins la vila) e Catolics. Nimes foguèt fòrça influençada per leis idèas revolucionàrias, coneguèt la revolucion industriala au sègle XIX que li permeteguèt de se desvolopar considerablament.

Nimes se dividís en 4 cantons.

Avans 2015, Nimes se dividissiá en 7 cantons.

 (




#Article 140: Lo Vigan (Cevenas) (158 words)


Lo Vigan (Le Vigan) es una comuna lengadociana, en Cevenas, situada dins lo departament Gard e la region d', ancianament de Lengadòc-Rosselhon. 

Las atestacions son l'indici d'un càmbiament de nom : Avicantus (inscripcion romana), In Vicano, en 1050. Lo nom es prelatin e son origina es escura per Dauzat, puèi foguèt desformat pr'amor del latin vicus, del temps que l'iniciala a- èra compresa coma una preposicion (e doncas amudida). Lo Vigan (Carcin) e la plaça d'Albi devon aver una autra origina . L'origina d'Avicantus es benlèu gallesa : Aui-cantus (grafia de Delamarre) de aui-, « desir ? », es utilizat coma nom de persona amb lo sens possible de « dels cent desirs ». Justament, es a Nimes que foguèt trobat un teonime (un nom de dieu) Aui-cantus ; Lo nom del Vigan seriá un nom de dieu, amb la preséncia d'un temple a aquel dieu, o un escais d'una persona de caractèr curiós, envejós o insatisfach ?  




#Article 141: Viana (Isèra) (387 words)


Viena (del Daufinat) o eventualament Viana (en francés Vienne, en francoprovençal Vièna) es una vila situada dins lo departament d'Isèra e la region d'Auvèrnhe Ròse Aups.

Juli Cesar, dins Commentarii de Bello Gallico (Comentaris sur la Guèrra de las Gàllias) cita lo nom de Vienna, exactament Vĭenna segon lo Gaffiot. Dins la seguida de l'evolucion fonetica, la simplificacion de la geminada -nn- en -n- es regulara. Lo gra d'apertura de e pòt cambiar segon las lengas : e dubèrta en arpitan (Vièna) e en francés (Vienne : dins aquela lenga, una e seguida de doás consonantas se pronóncia [ɛ]), e barrada en occitan (Vieno, per Frederic Mistral). Mistral cita tanben doás variantas rom., es a dire en roman o occitan vièlh, que son Vienna (fòrma latinizada puèi que la geminada èra simplificada dempuèi bèla pausa) e, curiosament, Viana.

Aquel Viana irregular pòt dificilament èsser degut a l'atraccion de la vilòta de Viana (Òut e Garona), mas coma Mistral dona los noms de Vienés, Vianés, Vianeis al sens de país de Viena o abitant de Viena, i a al mens una solucion possibla. L'occitan es la lenga de las dissimilacions vocalicas, donc Vienés pòt passar a Vianés, coma Ròcafòrt passa a [rekɔ’fɔrt] o enterrar a entarrar; e aprèp, sul modèl Vianés, los locutors luènh de la vila pòdon tornar bastir un Viana analogic (varianta malurosament seguida per Sèrgi Granièr en complement al diccionari de Cristian Laus) e que presenta pas d'interès per la lenga generala.

Lo nom Vienna demòra escur. Juli Ronjat faguèt lo 9 de decembre 1911, a l'Amicale laïque, une conferéncia sus l'origina del nom de Viena, que Lo Bulletin de la Société des Amis de Vienne resumiguèt atal : La fòrma pus anciana qu'avèm del nom de Viena es lo latin Vienna, transcripcion d'un nom d'origina celtica o preceltica que dins el s'isòla sense dificultat lo sufixe — enna, frequent dins d'autres noms de lòcs de la Gàllia, pr'aquò de foncion mal definida : es impossible de determinar ambe certitud la significacion de l'element tematic vi — que demòra ; se pòt pas tirar qu'una ipotèsi inverificabla de la comparason ambe de noms de rius o de localitats que presentan tanben la fòrma latina Vienna (tradusit del francés).

Dauzat e Rostaing escrivon pas res de mai : nom escur, versemblablament gallés pr'amor del sufixe -enna.




#Article 142: Sant Estève (219 words)


Sant Estève (Saint-Étienne en francés, Sant-Etiève o Sant-Tiève en francoprovençal) es una comuna francesa capluòc del departament de Léger dins la region d’.

Amb 171 924 habitants en 2016, es la 13ena comuna plus poblada de Francça e la 2da d'. Sant Estève Metropòli constituís per sa populacion la 3ena metropòli regionala après la Grenòble Aups e Lion. La comuna es tanben al centre d'una vasta aira urbana de mai de 519 834 abitants en 2016, la detz e setena de França per sa populacion, regropant 117 comunas.

Longtemps coneguda coma la vila francesa « de l'arma, del cicle e del riban », foguèt tanben  un important centre d'extracion de carbon, Sant Estève es a l'ora d'ara engatjada dins un vast programa de renovacion urbana visant a far la transicion entre la ciutat industriala eiretada del sègle XIX a la « capitala del design » del sègle XXIen. Aqueste procediment foguèt reconegut amb la dintrada de Sant Estève dins lo malhum de las vilas creativas UNESCO en 2010. La vila vei ara un renovelament, amb l'installacion del quartièr d'afars Châteaucreux, del centre commercial Steel e del quartièr creatiu Manufacture.

Entre 1970 et 2010, pr'amor de la desindustrializacion, Sant Estève èra en descreissença demografica. Foguèt una de las grandas vilas francesas a patir del declin urban, amb Roubaix e Le Havre.




#Article 143: Lo Puèi de Velai (957 words)


Lo Puèi de Velai (IPA: [luˈpœj ðə vəˈlaj]), e sa forma classica Lo Puèi Nòstra Dòna (oficialament en francés Le Puy-en-Velay), es la capitala de la region istorica de Velai (Occitània) e lo chapluòc delh departament delh Naut Léger dins la region d'Auvèrnhe-Ròse-Aups, ancianament d'Auvèrnhe.

Sos abitants se dison los ponòts, las ponòtas (rarament  los pogés/las pogesas).

Lo Puèi de Velai se situa alh centre delh departament delh Naut Léger, la vila se trapa a 135 km de Lion, 130 km de Clarmont d'Auvèrnhe e a 76 km de Sant Estève. Adoncas, es ben isolada de la rèsta d'Auvèrnhe e a mai de relacions ambe Sant Estève qu'ambe Clarmont d'Auvèrnhe : es religada a la promèira ambe una autorota e nonmàs per la rota a la segonda).

Es la capitala delh país istoric de Velai que faguèt istoricament partida de Lengadòc e qu'ocupa la màger part delh departament delh Naut Léger (aiara dins la region administrativa d'Auvèrnhe Ròse Aups).

Lo siti extraordinari del Puèi foguèt occupat au mens dempuèi lo Paleolitic (recèrcas arqueologicas en la bauma delh Ranc delh Barri amont de la vila). Lo Puèi (delh latin Podium o latin popular Podiu , que venguèt Puèi en occitan) èra lo plan d'un latz delh ranc Cornelha, qu'es ara lo plan del Fòr. I foguèt situat un dolmen, que venguèt la peira de las febras, qu'es tojorn dins la catedrala.. Lo luòc venguèt un sanctuari gallo-roman per la divinitat Adidon, que se nomenat tanben Anis e qu'es beleu lo contrapar dAppolon : lo nom latin de la vila èra Anicium. Lo terrador èra qu' un locus : la ciutat capitala del Velai èra Ru-essio (Sant Paulian).

A partir del sègle IV, lo culte es marial. L'avescat quitèt Sant Paulian per lo Puèi beleu alh sègle VI. Lo nom qu' erá entre Lo Puèi e Anicium/ Anis es Lo Puèi al sègle XII. Es la capitala del Velai alh sègle X.

Dison que la verge nèira del Puèi foguèt donada per Sant Loís.

La vila se bastiguèt alh sègle XIII (muralhas e tors, fònt de la Bidoira ). Es un de los pus grands centres de pelerinatge. Lo punt de despartida delh chamin  vers Sant Jaume de Compostèla bailèt son nom a la Via Podiensis. Dos capdòbras de l'art romanic i fogueron bastits: la catedrala et la chapèla Sant Michial d'Agulha.

Es tanben un grand centre intellectual d' Occitània : los trobadors s 'encontran a la cor delh Puèi' e l'universitat Sant Maiòl i èra famosa. Peire Cardenal  ne's sortit.

La vila es d'importança: mai de 15000 abitants (coma uèi!), una de las pus grandas d'Occitània. La richessa de la vila se vei amb força ostalas d'aquelh temps.Grandas fèiras, mestièrs delh cuer e de la dentèla fon la fama de la ciutat. Èra tanben un grand país de vinha, çò qu'es dificil d'imaginar uèi (mès la toponomia i fai pensar).

Força testimònis escrits son gardats sobre aquela epòca :  

En 1794, la verge nèira es cremada per Guyardin, un ancian abat sortit de la Marna vengut revòlucionari, davant que d'achabar sa corsa coma chabalièr de l'Empèri.

Lo chapluòc delh departament delh Naut Léger s'espandit. De novels monuments son edificats : l'estatua Nostra Dama de França (1860) a l'estetica discutada e sobretot lo musèu Crosatièr (1868), un delhs plus grands de França en 1900. La vila es dinamica mès pas pro per retrobar son prestigi d'autres còps.

La vielha vila es renovada remarcadoirament dins las annadas 1970-1980.

Blasonament : d'azur semenat de floralís d'aur ambe l'agla d'argent delh vòl abaissat brochant.

Una de las plaças majoras delh Puèi. En francés place du plot : que vòl dire plan delh plan ! Èra beleu  lo cardò de la vila galloromana e es d'aquí que los pelegrins  parton ves Sant Jaume de Compostèla.

Lo plan èra alh sègle XVI lo plan de la Fruta : un mercadal. I a tojorn lo mercat los dissabtes. Es d'una arquitectura miegjornala. D'un latz, la comuna foguèt bastida en 1762. La fònt de la Bidoira alh mièg de la plaça es de 1246 e se disan qu'es alquimica.

De l'autre latz de la comuna, doas plaças tocat-tocantas. Lo clausèl èra un cimentèri a l'estat mejan. Lo martoret èra l'endreit ont los condemnats èran pendolats puèi guilhotinats (pendant la Revolucion)..La famosa verge nèira de la catedrala delh Puèi i foguèt cremada per los revolucionaris en lo 8 de junh 1794.

Entre lo Clausèl e lo Potzaròt. S'appelaba charrèira de Sabatariá-Velha dempuèi lo sègle XIV. Era lo quartièr lo mai poblat e populari de la ciutat amb los òmes e femnas dels mestièrs del cuèr, de la dentèla amai los orfevres. Antòni Clet i tenià sa librariá/estampariá. Lo collègi foguèt fondat per los jesuistas (que se dison joistes al Puèi) dins las annadas 1580. Aviá 1200 escolans en 1712. Venguèt lo licèu imperial, lo licèu de garçons davant de devenir a l'ora d'ara lo collègi La Faieta. Lalumnus lo mai famos foguèt Francés Peirard, bolegaire politic pendent la Revolucion, e matematician.

Un barri qu'èra fòra las muralhas de la ciutat e ont i aviá un potz de ròda... Ara es un polit vilatge alh mièg de la vila modèrna, mas qu'èra lo quartièr delh petit monde delh Puèi.

La còla de basquet de la vila ten son antièna d'un vielh chant occitan delh quartièr :

Carnaval appròcha

Aqu'es aquò,

la farça i sará.

Alh cap, la tor Panassac,mas la sola  conservada de las muralhas de la ciutat. Alh mièg d'un barri ont èra descargat lo granatge e ont los sacs èran panats...I a de polits ostalàs que montran la richessa de la ciutat alh sègle XVII.

L'ostau delhs consols i èra a l'edat mejana. Lo contrabandièr  Lois Mandrin i ataquèt lo depaus de tabat en octòbre de 1754.




#Article 144: Mende (135 words)


Mende (oficialament en francés Mende) es una vila occitana de Gavaudan en Lengadòc. Es situada dins lo departament de Losera e la region administrativa d', ancianament de Lengadòc-Rosselhon.

Mende es situat dins la nauta val d'Òlt, en zona de mejana montanha, dins lo país de Gavaudan, lo Riucròs s'i geta en riba drecha. La vila es dominada pel mont Mimat e son bòsc de pins negres. Per i anar, cal prene la còsta de la Crotz Nòva. Riba drecha, los quartièrs residencials s'estendon suls causses. Situat sus l'ais Lion-Tolosa, la vila foguèt longtemps un caireforç comercial entre Auvèrnhe, Ròse e Lengadòc.

La comuna confronta Rieutòrt de Randon e Lo Chastèl al nòrd, de Badarosc a l'èst, de Lanuèjols al sud-èst, de Brenosc e Sent Bausèli al sud, Balsièja al sud-oeèt, Barjac e Cervièiras a l'oèst.




#Article 145: Perpinhan (415 words)


Perpinhan (en catalan Perpinyà e oficialament en francés Perpignan) es la prefectura del departament dels Pirenèus Orientals, dins la region d'Occitània que se situa dins l'estat francés. Es tanben una vila dels Païses Catalans, capitala de la Catalonha del Nòrd e de la comarca de Rosselhon.  . A  abitants.

Lo gentilici es perpinhanenc -a.

Perpinhan, prefectura dels Pirenèus Orientals, es una vila de  ectaras situada al centre de la plana de Rossilhon. La vila es encadrada al sud per la cadena dels Pirenèus, a l’oèst per la region de las Corbièras, a l’èst per la Mar Mediterranèa (a 13km), al nòrd per lo rèc de la Llabanèra, mentre que Reart li servís de limit meridional.

L'origina de la vila es pas gaire clara: semblariá que foguèsse estada fondada a l'entorn d'un domeni agricòla roman sonat villa perpiniani. Foguèt a partir de l'Edat Mejana, mai que mai durant lo sègle X, que la vila comencèt a se desvolopar a debon. Essent la capitala del comtat de Rosselhon dempuèi aquela epòca, anèt en créisser e créisser mai en importància. Aquela expansion capitèt d'atirar l'avesque, qu'a temps passat demorava a Elna.

En 1172, Perpinhan s'integrèt a la Corona d'Aragon. En 1197, Perpinhan dispausava d'una carta municipala qu'establissiá son organizacion. Sos abitants tenon de privilègis importants, coma lo fach de poder elegir los cònsols, un per cada classa sociala. Entre 1276 e 1344, Perpinhan atenguèt son edat d'aur; la vila venguèt capitala de la Corona de Malhòrca, sa populacion e sa superfícia se quadruplèron en mens d'un sègle. Èra l'epòca dels grands talhièrs, de la catedrala e del Castèl Reial Palais dels Reis de Malhòrca.

En 1344 perdèt son estatut de capitala per encausa de la reintegracion del Reialme de Malhòrca a la Corona d'Aragon. Dempuèi 1346 foguèt afectada fòrtament per la pèsta negra e la vila se ne recuperèt pas. Tre 1479, dintrèt Perpinhan dins una logica militara, tancada dins de muralhas poderosas reforçadas pendent totas las epòcas. Presa per las armadas de Loís XIII en 1642, foguèt annexada amb la rèsta de la Catalonha Nòrd al Reialme de França pel Tractat dels Pirenèus de 1659. Las muralhas foguèron destruidas a la debuta del sègle XX, e la vila s'es espandida subre la plana de Rosselhon.

.

L'Universitat de Perpinhan (sonada Via Domitia actualament), es l'institucion educativa màger de la vila, creada en 1349 pel rei Pere IV d'Aragon. L'universitat actuala foguèt creada en 1971 coma centre universitari e venguèt universitat completament en 1979.

Ciutats sòcias:

Regions sòcias:




#Article 146: Lemosin (region) (129 words)


Lemosin es una anciana region administrativa francesa.
Son còde INSEE es 74.

La region de Lemosin es creada coma circonscripcion d'accion regionala lo 2 de junh de 1960. Ven un establiment public regional lo 5 de julhet de 1972. La « lei Deferre » (lei n°82-213 del 2 de març de 1982) ne fa una collectivitat territoriala de l'executiu elegit e partatja las competéncias entre l'Estat e las regions. Ven una collectivitat territòriala après las eleccions del 16 de març de 1986.
Dins l'encastre de la reforma territoriala, Lemosin fusionèt lo 1èr de genièr de 2016 amb las regions Peitau-Charantas e Aquitània. Lo nom provisòri de la nòva region foguèt Aquitània Lemosin Peitau e Charantas abans l'adopcion del nom definitiu de Nòva Aquitània lo 27 de junh de 2016.




#Article 147: Provença-Aups-Còsta d'Azur (232 words)


Provença-Aups-Còsta d'Azur (PACA)  o Provença-Alps-Còsta d'Azur (nom oficiau) o ben o la region de Provença (forma corta), es una region administrativa e una collectivitat territoriala de l'estat francés que se tròba tota en Occitània e que coïncidís aperaquí amb la region istorica de Provença (lo nom francés es Provence-Alpes-Côte-d'Azur: ne fan l'abreviacion PACA, qu'una part de la populacion e dau movement occitanista considèra coma una forma despersonalizanta, tecnocratica e non istorica, de desconselhar).

Ten lei departaments seguents: Auts Aups, Aups d'Auta Provença, Aups Maritims, Var, Vauclusa e lei Bocas de Ròse.

Lo capluòc es Marselha. Son còde INSEE es 93.

Lo gentilici es provençau -ala (var. provençal -ala).

La circonscripcion d'accion regionala de Provença-Còsta d'Azur-Corsega es creada pel decret n°60-516 dau 2 de junh de 1960. Ten lei departaments seguents: Auts Aups, Aups d'Auta Provença, Aups Maritims, Bocas de Ròse, Corsega, Var e Vauclusa. Son còdi INSEE es 92. Lo decret n° 70-18 dau 12 de genièr de 1970 dessepara la circonscripcion en doas: Provença-Còsta d'Azur (còdi INSEE 93) e Corsega (còdi INSEE 94). 
En 1972, ven un establiment public regionau (lei n°72-619 dau 5 de julhet de 1972).
Lo nom es cambiat en Provença-Aups-Còsta d'Azur pel decret n°76-722 del 2 d'agost de 1976.
Finalament, ven una collectivitat territoriala mercé a la « lei Deferre » (lei n°82-213 dau 2 de març de 1982), a partir de las eleccions regionalas de 1986.




#Article 148: Serbia e Montenegro (159 words)


Serbia e Montenegro (en sèrbe Srbija i Crna Gora = Србија и Црна Гора) èra un Estat del sud-èst d'Euròpa, delimitat al sud per Albania, Macedònia e la Mar Adriatica (Mar Mediterranèa), a l'èst per Bulgaria, al nòrd per Ongria e a l'oèst per Croàcia e Bòsnia e Ercegovina.

Èra lo nom adoptat a partir de 2003 per la Republica Federala de Iogoslavia, a l'escasença de la novèla carta constitucionala lo 4 de febrièr de 2003. Èra una confederacion formada per las doas republicas autonòmas de Serbia e de Montenegro. Serbia compreniá tanben doas regions autonòmas: Voivodina al nòrd e Kosovo al sud. Kosovo, dempuèi la Resolucion 1244 del Conselh de Seguretat de las Nacions Unidas, del 10 de junh de 1999, se tròba jos administracion internacionala. 

Serbia e Montenegro aviá una capitala comuna : Belgrad èra lo centre administratiu amb son Parlament e son Conselh dels Ministres ; Podgorica èra lo sèti del Tribunal de Serbia e Montenegro.




#Article 149: París (França) (178 words)


París (en francés Paris ) es la capitala de França, forma una comuna e un departament (nº 75) e atanben es lo capluòc de la region de l'Illa de França.

Lo gentilici es parisenc -a.

Aquela ciutat es bastida sus una bloca de Sèina, al centre del Bacin Parisenc, entre los jonhents de Marna e de Sèina en amònt e Oise en aval.

Lo nom de París ven del pòble gallés dels Parisii. Es la transformacion del latin Civitas Parisiorum (Ciutat dels Parisii), que remplacèt lo nom pus ancian de Lutetia (Lutècia). 
París prenguèt son nom actual al sègle IV e venguèt la capitala del reiaume dels francs en 508 amb Clodovèu.

Los vikings que la sacmandegén ua purmèra vegada en 845 e que s'i tornèn d'autes còps dinc au Tractat de Saint-Clair-sur-Epte.

La dinastia deus capecians que preferí la vila d'Orleans com capitau e París non ronè pas crubar aqueth títol abans lo regnat Loís V (1108 - 1137).

A partir de 1163 que comencè la bastida de la catedrau de Nosta Dauna de París.

en pregit:




#Article 150: Alemanha (5086 words)


Alemanha (nom oficiau : Republica Federala dAlemanha, en alemand : Bundesrepublik Deutschland) es un país dEuròpa enviroutat per la Mar dau Nòrd, Danemarc e la Mar Baltica au nòrd, per Polonha e la Republica Chèca a lèst, per Àustria e Soïssa au sud e per França, Luxemborg, Belgica e lei Païses Basses a loèst. Amb mai de 80 milions dabitants, Alemanha es lo país pus poblat de lUnion Europèa e la premiera poissança economica dEuròpa.

Au sègle VI avC, lo territòri alemand èra poblat majoritàriament per de populacions cèltas. Dins lo corrent dei sègles seguents, dei tribús germanicas, probablament vengudas dEscandinàvia, sinstallèron pauc a pauc sus lo territòri actuau dei Païses Basses, dAlemanha e de la mitat orientala de Polonha. Lei tèxtes pus ancians mencionant la preséncia daquelei populacions son dorigina grèga e romana e datan dau sègle I avC. Labsència de documents pus vièlhs mostra quuna separacion politica importanta deviá existir entre leis Europèus dau nòrd e dau sud.

Pasmens, lei Germans representavan una menaça important per lEmpèri Roman e de guèrras acomencèron tre lo sègle I avC dins lo sud de França. La victòria dau consul Marius en 101 avC entraïnèt labandon deis ambicions germanicas sus Gàllia. Puei, la conquista romana de la region vèrs la mitat dau sègle I avC confirmèt aquela situacion e establiguèt definitivament lei tribús germanicas au nòrd de lEmpèri Roman. Maugrat de conflictes regulars, aquela frontiera demorèt relativament establa fins ais invasions barbaras de 406-407.

Après lafondrament de lEmpèri Roman dOccident au sègle V, lei barbars germanics creèron destats novèus en Euròpa Occidentala. Au sègle VI, lei Francs prenguèron lo contraròtle de la màger part de Gàllia e fondèron lEmpèri Merovingian. A la seguida duna crisi de succession, aquel empèri foguèt remplaçat en 751 per lEmpèri Carolingian questabliguèt sa dominacion sus Gàllia, Catalonha, Alemanha e nòrd dItàlia. En 843, lEmpèri Carolingian foguèt partejat entre lei tres eiretiers de Loís I lo Piós (814-840). Tres estats foguèron formats :

Lo Sant Empèri Roman Germanic foguèt una dei poissanças majoras de lEdat Mejana e sei caps foguèron capables unei còps dintervenir dins leis afaires intèrns de la papautat. Pasmens, ai sègles XI e XII, aquela influéncia entraïnèt una reaccion de la Glèisa quafebliguèt lo poder centrau de lEmpèri e favorizèt lautonomia de sei vassaus ja fòrça independents. Au sègle XVI e XVII, lei divisions religiosas dau continent europèus contunièron dafeblir lEmpèri car cada camp fondèron dalianças basada sus la religion e lei Protestants venguèron pron poderós per resistir a la repression. De 1618 a 1648, la Guèrra de Trenta Ans renfòrcèt aquelei divisions e la desfacha finala dau poder centrau marquèt limpossibilitat definitiva per lemperaire de fondar un poder centrau fòrt. Ansin, seis estats venguèron quasi totalament independents e Napoleon poguèt aisament dissòuvre lEmpèri en 1806 per una Confederacion Germanica sota protectorat francés.

La Confederacion dau Rin sota protectorat francés safondrèt amb la desfacha napoleonca. Lo Congrès de Viena la remplacèt per una Confederacion Germanica gropant 39 estats còntra unei centenaus per lo Sant Empèri. Plaçada sota la direccion onorifica de la dinastia dei Habsborg, la confederacion va venir un luòc dafontrament entre Austria e Prussia. Defèct, Prussia contunièt sa politica dexpansion dins lo nòrd dAlemanha ja acomençada avans la Revolucion Francesa e se turtèt ais interés austrians. De mai, amb lo desvolopament deis idèas novèlas de la Revolucion, la nacionalisme faguèt son aparicion en Alemanha estructurant pauc a pauc de corrents politics favorables a son unificacion. Après una revirada entre 1848 e 1850, larribada au poder dau cancelier Bismark va permetre de complir aquela politica per una tièra de conflictes còntra Danemarc per un afaire de frontieras, còntra leis Austrians en 1866 per eliminar Viena de la gestion intèrna dAlemanha e còntra França per assegurar lunitat deis estats dau nòrd protestant amb leis estats dau sud catolic. Lo 18 de genier de 1871, la desfacha francesa permetèt la proclamacion de lEmpèri Alemand a Versailles. Pasmens, lannexion de lAlsàcia-Lorena va causar una fònt de conflicte permanenta en Euròpa e crear pauc a pauc un blòt de país (França, Reiaume Unit e Russia) opausat a la dominacion alemanda sus lo continent.

Au començament dau sègle XX, lEmpèri Alemand èra la premiera poissança continentala e acomençava de menaçar la supremacia navala britanica entraïnant la formacion de la Tripla Entenduda entre França, Reiaume Unit e lEmpèri Rus. En 1914, Alemanha sengatjèt dins la Premiera Guèrra Mondiala amb son aliat austrian. Après lei premieras batalhas, levolucion dau conflicte foguèt blocada per lei progrès defensius e lei dos camps deguèron sorientar vèrs una guèrra de posicion lònga e murtriera. Sacabèt per una desfacha alemanda en 1918.

Lo Tractat de Versalhas, quorganizèt Euròpa après la guèrra, entraïnèt per Alemanha la pèrda de  km² e uech milions dabitants. Lo servici militari foguèt abolit e larmada limitada a  òmes. De mai, Alemanha foguèt jutjada responsabla de la guèrra e deguèt pagar de reparacions importants ai país venceires. Pus grèu, una partida dei territòris perduts venguèron rapidàment la fònt de crisis diplomaticas importantas coma lestatut de la vila de Dantzig o lo cas de la Silesia.

Aquò va permetre lo desvolopament dun corrent politic nacionalista poderós. La crisi economica de 1929, quaguèt de consequéncias grèvas en Alemanha, permetèt rapidàment au NSDAP, partit nacionalista e racista, de prendre lo poder dun biais legau en 1933. Son cap, Adolf Hitler, eliminèt rapidàment seis oposants e venguèt lo mèstre dau país après la dissolucion deis autrei partits politics e leliminacion dei comunistas. Fondèt un estat novèu dich Tresen Reich basat sus la superiotat de la « raça alemanda » que deviá assegurar sa subrevida en fàcia dei raças dichas inferioras e deis elements dichs degenerats, principalament lei Jusieus e leis Eslaus. Leis atrocitats daquela politica, especialament son sistèma dexterminacion massiva, va marcar durablament lumanitat e entraïnar ladopcion de mesuras doccupacion duras dau país après 1945. 

A partir de 1938, Hitler acomencèt una politica de revision dei frontieras dessenhadas per lo Tractat de Versalhas que va entraïnar lo començament de la Segonda Guèrra Mondiala sus lo continent europèu lo 1 de setembre de 1939. Lei premiereis annadas dau conflicte foguèron dominadas per lAlemanha Nazi que conquistèt una partida granda dEuròpa, especialament França puei la partida occidentala dUnion Sovietica. Pasmens, en 1942-1943, leis Aliats (URSS, Reiaume Unit, Estats Units, Canadà, França...) prenguèron lavantatge après una tièra de desfachas alemandas majoras (Stalingrad, Korsk...). En 1945, Alemanha foguèt envaïda e Hitler se suicidiguèt lo 30 dabriu.

Devastada per la guèrra, Alemanha foguèt devesida entre Union Sovietica, Estats Units, Reiaume Unit e França. La situacion èra similara a Berlin devesit entre lei quatre venceires principaus de la guèrra europèana. De mai, lo país perdiguèt un nombre important de territòris. De projèctes foguèron estudiats per fondar una Alemanha novèla mai lo començament de la Guèrra Freja empachèt la conclusion dun acòrd e lo país demorèt devesit fins ai darriereis annadas de loposicion entre lÈst e lOèst. Dos estats foguèron donc creats :

Larribada de refugiats venent dei regions perdudas en 1945 permetèt a leconomia de compensar lei pèrdas de la guèrra e limpulsion donada per lo plan Marshall permetèt de restaurar rapidàment leconomia de la RFA. En revènge, la situacion foguèt diferenta en RDA que son desvolopament economic foguèt pus feble meme se lo país aviá un nivèu de vida entre lei pus auts dau blòt sovietic. De 1961 a 1989, la muralha de Berlin foguèt lo simbòl daquela division e lafondrament de lUnion Sovietica permetèt la reünificacion dau país e levacuacion de son territòri per la màger part dei fòrças estrangieras. Pasmens, lo nivèu economic diferent entraïnèt de dificultats economicas importantas dins lei regions de lex-RDA.

Lo país es situat dins lo centre dEuròpa au sud de la peninsula de Danemarc e au nòrd deis Aups soïssas entre la vallada dau Ren e la linha Oder-Nesse. Son territòri tèn una superficia egala a  km². Es enviroutat per Danemarc, Polonha, Republica Chèca, Àustria, Soïssa, França, Luxemborg, Belgica e Païses Basses. 

La geografia alemanda es dominada per lo Plan dEuròpa dau Nòrd quocupa lo nòrd, per de cadenas de montanhas ancianas e daltituds gaire autas au centre e per leis Aups e un bacin sedimentari au sud. Lei cimas principalas fan partida deis Aups amb daltituds entre  e  m. Leis autrei relèus alemand agantan rarament mai de  m. Tres fluvis principaus son situats dins aquelei sistèmas. Lo pus important es Ren que passa dins la mitat occidentala dau país e forma una vallada importanta deis Aups a la Mar dau Nòrd. Lo segond es Elba que prend sa fònt dins lei Monts dei Gigants en Republica Chèca e se trai dins la Mar dau Nòrd au nivèu dHamborg. Enfin, lo tresen es Danubi que passa dins lo bacin sedimentari dau sud.

Alemanha es situada dins la zona temperada de lemisfèri nòrd e tèn un clima continentau temperat amb una influéncia oceanica venent dau nòrd-oèst. Es donc un clima de transicion entre aqueu dEuròpa atlantica e aqueu dEuròpa continentala. De mai, coma lo país subit linfluéncia dau Gulf Stream e de lanticiclon deis Açoras, a una doçor climatica pauc frequenta sota aquelei latituds. Au sud dau país, lo foehn, vent venent deis Aups, pòu agantar una velocitat de  km/h e aumenta la temperatura divèrn e de la prima accelerant la fonda de la nèu. Divèrn, dautrei movements dèr fregs vènon de Sibèria. Lo litorau es regularament somés a de tempèstas frequentas, especialament en causa duna amplitud de temperatura accentuada.

Amb 80,3 milions dabitants, Alemanha tèn una densitat de populacion de 226 ab/km². Aquela populacion es repartida principalament dins lo sud e loèst, principalament de lòng de la vallada dau Ren e dins la region de la Ruhr. En revènge, lei regions dau nòrd-èst son mens pobladas.

Leis institucions dAlemanha modèrna foguèron inspiradas per aquelei de lex-RFA formada a liniciativa de lOTAN en 1949. Es una republica federala compausada de setze länders amb Berlin coma capitala. Lo foncionament deis institucions es basat sus una Lèi Fondamentala contraròtlat per una Cort Constitucionala situat a Karlsruhe. Lo govern centrau socupa deis afaires estrangiers, de la defensa, dei questions de nacionalitat, de la moneda, dei frontieras, dau trafic aerian, dei pòstas e dei telecommunicacions e duna partida dau drech fiscau e de leconomia. Es dirigit per un cancelier elegit per lo Bundestag ques lo cap vertadier de lexecutiu. Lo pòsta de president de la republica existís mai es principalament onorific. Lo Parlament federau es compausat de doas assembladas :

Lo Bundestag es lassemblada principala mai lei poders dau Bundesrat an aumentat e dèu dara endavant se prononciar subre totei lei lèis pertocant lei budgets dei Länders. Aquelei darriers son autonòms per leis afaires deducacion, de recercas o denvironament.

Lo drapèu dAlemanha es lo drapèu negre, roge e jaune ja adoptat per lei revolucionaris de 1848 e per la Republica de Weimar de 1919 a 1933. Foguèt tornarmai adoptat per la RFA e la RDA en 1949. Pasmens, en 1959, la RDA modifiquèt son drapèu per lintroduccion de seis armoriaus au centre de la benda roja.

Limne oficiau dau país es lo tresen coblet dau cant Deutschlandlied. Pasmens, en causa de lutilizacion dau tèxte entièr per lo Tresen Reich coma imne, son adopcion foguèt una fònt de problemas durant unei decennis après la fondacion de la RFA. Lusatge daquel imne foguèt tanben fòrtament limitat per leis Aliats après 1945 ais occasions majoras. Depuei la reünificacion, son utilizacion ses normalizat mai lutilizacion o lo cant dei doas premieras coblas es totjorn lexpression didèas politicas de drecha extrèma.

Alemanha es devesit en 16 païses (Länder) o estats. Cada estat a un parlament (Landstag), un govèrn (Landesregierung), una constitucion e una organizacion intèrna pròpria. Es sobeiran en matèria de cultura, deducacion, dorganizacion de la polícia, de drech locau e la Federacion pòu aumentar aquelei domenis per ladopcion de lèis especialas. Per aquò, tèn lo drech de levar fiscalitat  e reçaup un budjet de lestat federal. Enfin, fau notar que la sobeiranat subre certanei domenis es pas clarament definida entre lEstat federal e lei Länder per la Lèi Fondamentala dAlemanha, especialament lo drech civiu, lo drech penau, lo drech economic, lo drech dau trabalh, la politica energetica o la circulacion automobila.

Lalemand es la lenga oficiala de lEstat meme sexistís unei lengas minoritàrias istoricas que son oficialament protegidas. Sestima ques parlat per aperaquí 92% de la populacion. Dins aquò, la mitat solament utilizariá lalemand estandard dich Hochdeutsch e lo rèsta parlariá un autre dialècte alemand. Lei lengas protegidas son :

Leis autrei minoritats, coma leis emigrats recents mai tanben lei Polonés, an ges de drechs lingüisitcs.
Ses estat parlat occitan dins los vilatges vaudés dAlemanha fins a la primièra mitat del s. XX.

Leconomia alemanda ocupa lo quatren reng mondiau après leis Estats Units, China, Japon e davans França e Reiaume Unit. Es principalament orientada vèrs leis exportacions permetent au país de realizar regularament dexcedents comerciaus importants. Dins aquò, aquela orientacion necessitèt de reformas importantas de la legislacion dau trabalh. Ansin, un nombre grand dAlemand ocupan dara endavant demplechs de temps parciau e son venguts de trabalhaires precaris.

Segon lo recensament del 9 de mai de 2011, la populacion alemanda èra de 80 219 695. Aqueu nombre es relativament estable dempuèi la mitat deis annadas 1990 e la populacion totala a quitament un pauc demenit dempuei son maximum de 2002 (82,54 milions). Aquò es causat per la demenicion de la feconditat (1,39 en 2010) e una immigracion relativament febla. De mai, aquela populacion es mai e mai vièlha amb un percentatge de mai de 60 ans de la societat ques passat de 24,9% en 2005 a 26,3% en 2010. Pasmens, Alemanha demorèt lo segond estat pus poblat dEuròpa après Russia mai davans França, Reiaume Unit e Itàlia.

Leis axes de communicacion naturaus dAlemanha son lei valladas formats per lei fluvis principaus, especialament la vallada dau Ren, e lo plan dau nòrd en contacte amb la Mar dau Nòrd e la Mar Baltica. Aquela region assosta unei pòrts importants coma Hamborg o Brèma. Existís de rets de canaus en cors de modernizacion e un ret rotièr que son desvolopament foguèt ajudat per labsència de relèus importants dins la màger part dau país. De còls existisson dins leis Aups per passar en Soïssa e Austria e a lora dara un ensems de rotas modèrnas permet de comunicar sensa problema amb lei regions montanhosas situadas aus sud.

En 2008, lo sector primari alemand representa aperaquí 0,9% dau PIB e emplega 2,4% de la populacion activa dau país. 35% de la superficia dau territòri son utilizats per la cultura, 20% per lo norrigatge e 30% per la silvicultura e la fòrest. Lagricultura es la tresena dEuròpa après França e Itàlia. Son estructura es marcada per la division anciana dau país. Lei tenements son fòrça mecanizats e relativament pichons a lOèst. En revènge, a lÈst, lagricultura es principalament basada subre lo ret de cooperativas format per la RDA. Lei produccions principalas son lei cerealas (blat, séguel...), lo lach e lo norrigatge dei bovins. 

Lo sector minier alemand es vengut relativament marginau dins leconomia dau país. Lei produccions principalas son lo lignit (1 reng mondiau), lo carbon, la sau e lo gas naturau. Pasmens, lo país es fòrça dependent de limportacion de ressorsas dempuei lei país estrangiers per assegurar sei besonhs en matèrias premieras.

Alemanha es una poissança industriala mondiala majora. Son sector secondari emplega 33% de la populacion activa. Lei sectors principaus son la construccion automobila ( emplechs en 2004) que representa 40% de seis exportacions, lelectrotecnica ( emplechs en 2004), la construccion mecanica ( emplechs en 2004), la quimia e lalimentar.

Coma per leis autreis economias desvolopadas, lo sector terciari es la premiera fònt demplechs dAlemanha e representa mai de 28 milions demplechs. Dos sectors principaus compausan lei servicis. Leis activitats financieras èran lo premier en 2008 amb 30,5% deis emplechs dau sector terciari. Lo comèrci, lei transpòrts e la restauracion son lo segond amb 18%.

Alemanha fa partida de la màger part deis institucions internacionalas majoras coma lUnion Europèa ques membre fondator, lONU e seis organismes, lOTAN, dau Conseu dEuròpa e lOMC. Dempuei la Segonda Guèrra Mondiala e la fondacion de la RFA en 1949, lei principis de la politica estrangiera dAlemanha son lo desarmament e lo contraròtle deis armaments, lajuda au desvolopament e la defensa dei drechs de lòme. De mai, es fòrça investida dins la proteccion de lenvironament e lo dialògue entre lei culturas. En causa deis atrocitats de lolocaust, lo país a renonciat dadoptar una politica dexpansion militara e de mejans de pression militara meme se tèn una armada poderosa.

Dempuei la fin de la Guèrra Freja, lo país a repres sa sobeiranetat complèta per lo Tractat de Moscòu meme saqueu tractat impausèt de limitacions militaras totjorn en vigor a lora dara. Doas dinamicas mai o mes opausadas defenisson donc la politica dAlemanha actuala en matèria dafaires estrangiers. Lo premier es la defensa de seis interés nacionaus coma referent duna poissança granda e lo segond es la perseguida duna projeccion post-nacionala de lidentitat alemanda defòra dei revendicacions nacionalistas. Per aquò, la país a desvolopat de relacions politicas o economicas fòrta amb leis ancians país comunistas dEuròpa de lÈst, amb Israèl, amb Russia e subretot amb França.

Maugrat seis objectius de contraròtle deis armaments, Alemanha tèn una armada nombrósa e modèrna dicha Bundeswehr. En 2008, es devesit entre cinc brancas que son :

Alemanha fa partida de la zona cultura de la civilizacion occidentala europèa. Alemanha es leiretier de la cultura dei principats germanicas dau Sant Empèri Roman Germanic, i comprés la partida alemanda dÀustria-Ongria.

Tre lepòca dei Carolingians, sota limpulsion de lemperaire e de sei prelats, Alemanha bastiguèt dedificis religiós nombrós quun nombre feble existís totjorn a lora dara coma la chapèla palatina dAquisgran. Aquelei bastiments èran realizats segon un plan centrat e lo massís occidentau dich Westwerk. Es un còrs de bastiments quasi autonòm a respèct de la nef constituís duna tor massiva duneis estancis sovent enviroutant per doas torrèlas descaliers. 

Au sègle X, la restauracion de lautoritat imperiala entraïnèt laparicion dun art religiós novèu amb de glèisas grandas ai fustatges de fusta coma a Hildesheim o Gernrode. Au sègle XI, lestil renan se desvolopèt e se caracterizèt per lexisténcia de tres absidas formant un treule coma a Colonha. Lart gotic faguèt son aparicion vertadiera en Alemanha vèrs la mitat dau sègle XIII. Loriginalitat alemanda foguèt lutilizacion de la brica, magerament dins lo nòrd dau país (Schwerin, Lubeck...). Una autra caracteristica dau gotic alemand foguèt ladopcion de glèisas-halas (Hallenkirche) inspirada per larquitectura cisterciana (Marborg). Lei nefs lateralas i foguèron bastidas a la mema autor que la nef centrala. Entre lei sègles XIV e XV, lo gotic tardiu dominèt amb la construccion de la catedrala dUlm. Dins la borgesiá, se bastiguèt dostaus a pinhons aumentats de torrèlas destil italian.

Pendent la Renaissança, aquela influéncia italiana se confirmèt dins lo sud dau país. Larquitectura baroca sespandiguèt après la guèrra de Trenta Ans. Lei mèstres principaus daqueu movement foguèron Johann Michael Fischer, lei fraires Asam, Dominikus Zimmermann, Johann Balthasar Neumann e Matthäus Daniel Pöppelmann. En Prussia, apareguèt lo rococo frederician desvolopat per Georg Wenzeslaus von Knobelsdorff que son òbra principala foguèt lo palais de Sanssouci. A partir deis annadas 1750, lei cavaments de Pompèi entraïnèron una evolucion vèrs ladopcion de tecnicas e de tematicas greco-romanas. Lart francés foguèt tanben popular durant aqueu periòde.

Vèrs la mitat dau sègle XIX, darquitèctes revendiquèron una forma pus adaptada a son epòca que foguèt caracterizada per una diversitat granda destils. Lei principaus foguèron lo neoclassisme prussian e lo neogotisme vengut dAnglatèrra que foguèt associat au nacionalisme romantic alemand. Un exemple daquel estil es la catedrala de Colonha rebastida entre 1842 e 1863. Puei, au sègle XX, se desvolopèt un movement gropat a lentorn de la nocion destetica industriala. Après 1945 e fins ais annadas 1970, larquitectura foguèt marcada per lo besonh rapide de bastiments après lei destruccions de la guèrra. Lestil de lepòca foguèt alora caracterizat per la foncionalitat e lei critèris economics. Dempuei leis annadas 1990, de trabalhs grands de restauracion foguèron realizats o son en cors de realizacion, magerament dins la capitala. Lei caracteristicas daquela arquitectura son generalament lo modernisme e ladaptacion ai besonhs ecologics de la planeta.

La literatura alemanda es fòrça rica e leis escrivans majors i son nombrós. Es apareguda sota lo rèine de lEmpèri Carolingian e lo cant de Hildebrand (vèrs 820) es generalament considerat coma lòbra fondatritz daquela literatura. La segonda òbra majora alemanda de lEdat Mejana foguèt lepopèia dei Nibelungen au sègle XII. Puei, ai sègles XIII e XIV, se fau notar lei trabalhs de Wolfram von Eschenbach (Parceval), Ulrich von Zatzikhoven e mèstre Eckhart.

Ai sègles XVI e XVII, la literatura foguèt marcada per lo cant puei per leis eveniments de la Guèrra de Trenta Ans que foguèt una fònt dinspiracion importanta per lei testimònis. Lo sègle seguent foguèt caracterizat per lo movement dei Lutz, relativament important en Alemanha. En particular, un movement dominat per de personas coma Johann Wolfgang von Goethe o Friedrich von Schiller per denonciar lestructura de la societat alemanda dirigida per la noblesa e la borgesiá e còntra lei principis moraus de lepòca. Foguèt renfòrçat per lo corrent dau classicisme. Au sègle XIX, apareguèt lo romantisme que teniá divèrsei produccions diferentas e sinspirèt fòrtament de la tradicion e dei legendas germanicas. Pendent la premiera mitat dau sègle XX, se desvolopèron lexpressionisme e lo simbolisme. Se fau tanben notar lòbra originala de Kafka. Dins leis annadas 1930, lapparicion e la presa dau poder per lei Nazis entraïnèt la fugida dunei escrivans alemands defòra dau país. Après 1945 e leis atrocitats de la guèrra, la litetura alemanda foguèt magerament regardada per de questions moralas e per la descripcion dau monde reau.

De son caire, la filosofia alemanda a una influéncia fòrça importanta subre lo monde occidentau. Foguèt originària de lintroduccion au sègle XII dei sciéncias grègas e aràbias dins leis universitats dau país. Au sègle XVII, foguèt marcada per lòbra de Leibniz puei per lo movement dei Lutz au sègle XVIII. Kant i aguèt un ròtle primordiau per son trabalh subre lei limits de la conoissança e de la percepcion umanas amb son òbra que son influéncia despassèt largament lei frontieras de la zona de cultura alemanda.

Au sègle XIX, la màger part dei filosofs principaus daquel epòca foguèron alemands coma Schopenhauer, Sigmund Freud per lo desvolopament de la psicanalisi, Marx e Engels per lo desvolopament dau communisme o Friedrich Nietzsche per lestudi de la condicion umana. Au sègle seguent, Alemanha contunièt dassostar de filosofs majors maugrat laparicion descòlas concurrentas dins lei país vesins coma França. Dun biais generau, la literatura e la filosofia alemanda demorèron entre lei pus importantas dau sègle XX amb lo gasanh duech prèmis Nobels per dautors de nacionalitat alemanda e de treize per dautors de lenga alemanda.

La pintura alemanda tèn dos periòdes principaus que son lei sègles XV-XVI e XIX-XX.

Dins lo corrent dei sègles XIV e XV, la pintura alemanda foguèt influenciada per lart de la gravadura de la fusta e per de tematicas tragicas (Apocalipsi...). Dos corrents existián durant aqueu periòde. Lo premier (Wilhem de Herle, Stephan Lochner, Bertram von Minden...) dominèt dins lo nòrd dau país e privilegièt de contorns marcats. Lo segond (Lukas Moser, Konrad Witz...) es mai marcada per linfluéncia italiana e de personatges mai estirats e proporcionats. Quauqueis artistas (Martin Schongauer...) assaièron de fusionar lei doas tendéncias. Lo sègle seguent foguèt caracterizat per la transicion entre lo gotic e la Renaissança. Lei tematicas demorèron marcadas per laspèct religiós. Lartista pus conegut daqueu periòde es Albrecht Dürer (1471-1528) magerament famós per sei gravaduras.

Ai sègles XVII e XVIII, linfluéncia italiana demorèt importanta e lei capitalas dei principats aculhiguèron de pintors italians o francés nombrós. Lo sègle XIX acomencèt amb lo desvolopament de lestil Biedermeier exaltant lei valors de la borgesiá. Puei, la pintura alemanda foguèt marcada per lo movement romantic amb de tematicas misticas e malancònias. Lei pintors principaus dau periòde foguèron Caspar David Friedrich o Philipp Otto Runge. Un grop de pintors basats a Roma prepausèt la renovacion de lart per la religion. Après leis eveniments de la revolucion de 1848, certanei pintors foguèron tanben inspirats per la politica coma Alfred Rethel. Dautrei pintors assaièron de conciliar realisme e subrenaturau. Enfin, lo simbolisme foguèt representat per dartistas coma Max Klinger o Franz von Stuck.

Lexpressionisme foguèt lo corrent major dau sègle XX. Es a lorigina dunei grops coma lo fauvisme, lo cubisme o lo futurisme. Aqueu movement apareguèt a Viene e sespandiguèt dins lei mitans artisticas alemands a partir de 1905. Paula Modersohn-Becker nen foguèt una dei premieras representanta. En Alemanha, aqueu movement, fòrça tormentat e sorn, dominèt lactivitat cultura fins a la presa dau poder per lei Nazis. En 1905, lei pintors Ernst Ludwig Kirchner, Erich Heckel e Karl Schmidt-Rottluff creèron lo movement Die Brücke. Gràcias a de dessenhs ai trachs rapides e ai colors vivas, volián donar la prioritat a lespontaneïtat, lesmoguda e la subjectivitat. A Munich, en 1911-1912, Franz Marc, Vassily Kandinsky, August Macke e quauqueis autreis artistas creèron lo movement Cavalier Blau amb lobjectiu dabondonar lo realisme per un art mai abstrach. Après la guèrra, leis expressionistas formèron lo grop Objectivitat Novèla. Seis òbras testimonièron dau pessimisme daqueleis annadas. Se pòu citar Max Beckmann, George Grosz e Otto Dix. Certanei pintors desvolopèron tanben un movement surealista. Dins aquò, aquela riquesa de movements artisticas foguèt arrestada per larribada dHitler que jutgèt aquelei formas darts coma desgeneradas, dangerosas e non adaptadas a la societat nazi.

Alemanha es estada fòrça rica dun nombre important de compositors, de cantaires, dinstrumentistas e de caps dorquèstra. Es especialament la tèrra deleccion dau lied e de lopera meme se leis estils de la sinfonia e dau poëma sinfonic i an conegut de desvolopaments majors.

La musica alemanda faguèt son aparicion durant lEdat Mejana dins lei cors dei principats dau país magerament ai sègles XIV e XV. Lei fònts dinspiracion principalas èran la poësia francesa o alemanda. Organizats en companhiás, lei menestrels alemands daquela epòca introduguèron lart de la polifonia dins la region. Sota linfluéncia deis escòlas francesas e flamandas de la Renaissança, la polifonia se desvolopèt fòrtament a la fin dau sègle XV amb de compositors coma Heinrich Finck e Thomas Stoltzer. Au sègle seguent, evolucionèron vèrs la formacion de coralas liturgicas que foguèron a lorigina dau lied, dau singspiel e dau desvolopament dinstruments coma lòrgue. Au sègle XVII, aquelei movements serán tanben a lorigina dau premier opera alemand.

A partir de la fin dau sègle XVII, la musica alemanda venguèt independenta de la Glèisa meme se lei tematicas religiosas i demorèron fòrça importantas. Lei genres principaus venguèron la toccata e la fuga. Leis autors majors daqueu periòde foguèron Johann Sebastian Bach, Georg Friedrich Haendel e Georg Philipp Telemann. Au sègle XVIII, lEscòla de Mannheim melhorèt la forma de la sinfonia e son òbra foguèt tanben a lorigina dun estil dopera novèu sota linfluéncia de Christoph Willibald Gluck.

Lexpansion de la musica sinfonica se faguèt ai nivèus de lorquestracion e de lescritura que venguèron mai complexas e dramaticas e non plus solament matematicas. Lo piano foguèt linstrument major daquela evolucion. Es lepòca que veguèt laparicion de lieder e doperas en alemand. A la fin dau sègle XVIII, lo classicisme de la Cors de Viena aguèt una influéncia decisiva que permetèt de fixar lei formas diferentas de la musica classica. Ludwig van Beethoven foguèt lo solet dei tres classics de Viena (Haydn, Mozart et Beethoven) nascut en Alemanha. Inventèt un lengatge duna expressivitat granda e seis òbras per piano, sei sinfonias e son opera unic Fidelio demorèron coma de caps dòbras majors de la musica.

La musica romantica dau periòde seguent foguèt la continuitat daqueu movement e la musica alemanda venguèt universala. Dau concerto au lied, de la sinfonia a lopera, la musica se nacionalizèt e se desvolopèt encara dun biais qualitativa e quantitativa. Prestigi e rivalitat i foguèron tant personau que nacionau. La premiera mitat dau sègle XIX veguèt lespandiment de la musica romantica. Richard Wagner renovelèt lo genre de lopera en donant una importància novèla a lorquestracion. Se pòu tanben citar Max Bruch, Carl Reinecke, Engelbert Humperdinck e Richard Strauss.

Aqueu patrimòni musica foguèt largament recuperat per lo poder nazi e uneis artistas foguèron compromés amb aqueu regime coma Richard Strauss e Carl Orff. La recuperacion de lòbra de Richard Wagner foguèt tanben una caracteristica de la propaganda nazi. Dins aquò, maugrat un desvolopament important, leis artistas e leis òbras daqueu periòde obtenguèron pas una popularitat importanta. Après la guèrra, se desvolopèt la musica contemporanèa amb larribada deis instruments electronics.

Lo cinèma alemand conoguèt una expansion rapida tre sa naissança. En 1914, existiá  salas de cinèma dins lo país e lei studios de Babelsberg foguèron entre lei premiers creats subre lo continent europèu. Après una reorganizacion dau sector, leis annadas 1920 veguèron lo succès dau cinèma expressionista. Lo premier cap dòbra dau genre foguèt Lo Gabinet dau Doctor Caligari en 1919. Puei, Fritz Lang realizèt Lo Doctor Mabuse e Friedrich Wilhelm Murnau lo famós Nosferatu lo Vampiri e Lo Darrier deis Òmes. Lannada 1926 foguèt aquela de Metropolis de Fritz Lang. Puei, aqueu darrier realizèt en 1931 lo premier succès dau cinèma parlant alemand amb M lo Maudit. Lannada davans, Marlene Dietrich venguèt famosa amb lo film LÀngel Blau.

Larriba dau nazisme marquèt lutilizacion dau cinèma au profiech de la propaganda dau regime. Leis òbras pus coneguts daqueleis annadas foguèron lei films de Leni Riefenstahl. Après la guèrra, lo cinèma alemand aguèt de dificultats per se restaurar. Son renovèu se debanèt dins leis annadas 1960 amb dautors coma Werner Herzog e Volker Schlöndorff. Dempuei, unei realizators alemands an obtengut un raionament internacionau important coma Rainer Werner Fassbinder dins leis annadas 1970 o Wolfgang Becker e Florian Henckel von Donnersmarck dins leis annadas 2000. Berlin es venguda una dei capitalas dau cinèma europèu gràcias a lestructuracion dun festivau major de cinèma dins la capitala alemanda dempuei 1951.

Lo nòrd dAlemanha foguèt a lorigina de lemergéncia dau protestantisme ai sègles XVI e XVII. La region foguèt prefondament marcada per lei conflictes religiós coma la Guèrra de Trenta Ans (1618-1648) e la reparticion dei religions subre lo territòri despend encara fòrtament dei resultats daquelei combats. Ansin, lo nòrd e lèst assosta totjorn principalament de protestants representant aperaquí 30,8% de la populacion. Lei catolics nen forman aperaquí 31,4% e son magerament presents dins lo sud dau país. Se fau tanben notar la preséncia dun nombre important dabitants sensa religion (34,1%) dins lèst dAlemanha e la region dHamborg. Enfin, dempuei quauqueis annadas, lislam (4,3%) se desvolopèt gràcias a larribada dimmigrants turcs magerament dins la Ruhr e lo relarg de Berlin.




#Article 151: Andòrra (528 words)


Andòrra, oficialament en catalan lo Principat d'Andorra, es un pichon Estat independent europenc, situat dins los Pirenèus entre Espanha e França, en limitant amb la comunitat autonòma de Catalonha al sud, e amb los departaments dels Pirenèus Orientals (Catalonha Nòrd) e d'Arièja (Occitània) al nòrd. Andòrra es un dels Estats mai pichons del monde, amb sonque  e una populacion estimada de  personas. Amb  abitants, representa 0,59% de la populacion totala dels Païses Catalans. Sa capitala es Andòrra la Vièlha. Lo gentilici es andorran -a.

Pendent 715 ans, de 1278 fins a 1993, lo govèrn andorran foguèt dirigit per un coprincipat, governat per un cap d'Estat catalan, l'Evesque d'Urgèl e un occitan, lo comte de Fois que, après la Revolucion Francesa foguèt eretat pel President de la Republica. Pasmens que la constitucion andorrana a conservat aquel sistèma, lo govèrn s'es transformat en una democracia parlamentària e un coprincipat constitucional. Es lo sòl coprincipat parlamentari del monde. Pendent longtemps paura e isolada, la montanhosa Andòrra comencèt prosperar après la Segonda Guèrra Mondiala, mejançant l'indústria del torisme. La poderosa economia a atragut fòrça d'immigrants provenents tant d'Espanha (sustot catalans e galècs) coma de Portugal e de França. Un dels factors qu'atrai mai lo comèrci e los clients es l'inexisténcia de l'impòst sul revengut.

Las Valadas d'Andòrra (Valls d'Andorra en catalan) es lo nom istoric d'Andòrra e se conois sovent aquel estat per aquel tèrme. Aquel nom rau del relèu andorran, format de divèrsas valadas qu'apertenon principalament a la conca de la Valira, exceptant l'entèsta d'Arièja que desboca dins la Garona.

Pendent los sègles XII-XIII las vals d'Andorra s'amassèron jol poder del comtat d'Urgèl. Amb l'expansion d'aiceste comtat vers lo sud (Mur, Àger, Ponts, Balaguer, Guissona, Agramunt, Meià, Santa Linya, Cubelles, Camarasa, Linhòla e Barbens), ont i aviá de tèrras pus fertilas, las zonas de montanha aguèron pas mai d'interès pel comte. L'evesque donèt en fèu aqueste territòri al vescomtat de Castellbó. Pr'amor de maridatges, lors domenis passèron dins las mans del comtat de Fois e aqueste darrièr amassèt de poders (Bearn, Reiaume de Navarra e, d'aicí, lo Reiaume de França). Coma consequéncia dels conflictes entre lo comte de Fois e l'evesque d'Urgèl, en 1278 se sinhèt lo primièr pariatge, pr'amor de fixar los limits del poder de cadun dels senhors feudals, e que representa la fondacion del Principat d'Andorra e definís las obligacions dels andorrans en matèria d'imposicions e afars militars. Dètz ans après, coma consequéncia de la construccion d'una glèisa fortificada a Sant Vincenç d'Enclar per lo Comte de Fois, ont podiá espiar las activitats de l'evesque d'Urgèl, se sinhèt lo segond Pareatge en 1288. Aiceste segond tractat atribuís, entre d'autres aspèctes, lo drech de nomenar per las doas parts de notaris que detenon sa representacion sul Principat. Tre alara, los caps d'Estat seràn l'evesque d'Urgèl e lo rei de França (uèi, lo president de la Republica Francesa).

Andòrra es dividida en set parròquias.

La superfícia d'Andòrra, dins la Peninsula Iberica, es de 468 km². Es un país de montanhas, amb 65 pics de mai de 2500 m d'altitud. La montanha pus nauta es Comapedrosa amb 2942 m d'altitud

De veire: Economia d'Andòrra.

La lenga oficiala d'Andòrra es lo catalan.

 




#Article 152: Bielorussia (1078 words)


Bielorussia (en bielorús Беларусь = Biełaruś, transcrich inexactament Belarus*; en rus Белоруссия = Belorussiia o eventualament Беларусь = Biełaruś) es un país e un estat d'Euròpa qu'a pas cap de frontièra maritima. Bordeja Russia al nòrd-èst e a l'èst, Ucraïna al sud, Polonha al sud-oèst, Lituània a l'èst e Letònia al nord-èst.

La capitala es Minsk.

Lo gentilici es bielorús -ussa.

Lo tèrme « Bielorussia » apareguèt per lo premier còp en 1917 durant un congrès de nacionalistas bielorus per designar lo territòri dei Bielorus ò « Rus Blancs ». Sovent considerat coma una branca dau pòble rus, lei Bielorus son eissits dei populacions rutènas ortodòxas que faguèron partida dau Grand Ducat de Lituània entre lei sègles XIII e XVIII.

Inicialament similaras ais autrei populacions eslavas d'Euròpa Orientala, lei Rutèns foguèron vassalizats per lei Mongòls ambé leis autrei principats rus en 1237-1240. Ai sègles XIV e XV, sostenguèron l'expansionisme dei sobeirans lituanians que liberèron la region de la tutèla mongòla. Lei Rutèns integrèron alora l'union de Polonha-Lituània e participèron ai conflictes còntra lei Chivaliers Teutonics, lo Grand Principat de Moscòu, lei Tatars ò lei Turcs. Dins aqueu contèxte, lei Rutèns se diferencièron lentament dei populacions eslavas ortodòxas situadas en Ucraïna (au sud de la frontiera polonesa) e en Russia (a l'èst de la frontiera lituaniana). En parallèl, maugrat un raprochament ambé lei Polonés e lei Lituanians (fondacion d'una glèisa catolica « uniata » de rite bizantin, polonizacion deis elèits... etc.), se mesclèron pas ambé leis Eslaus Occidentaus.

La disparicion de Polonha e de Lituània a la fin dau sègle XVIII e l'annexion dei territòris rutèns per Russia inversèt pas aqueu procès. Pasmens, leis autoritats imperialas russas assaièron d'integrar per fòrça lei Rutèns au rèsta dau pòble rus. En particular, refusèron de reconóisser un particularisme quin que siegue e impausèron lo retorn de la Glèisa « uniata » au sen de la Glèisa Ortodòxa. Au contrari, a l'iniciativa de folcloristas s'interessant ai tradicions dei païsans rutèns, la cultura bielorussa conoguèt una lenta renaissença.

La lenta renaissença de la cultura bielorussa se manifestèt d'un biais concrèt en març de 1918 ambé la proclamacion d'una republica. Pasmens, aquel estat demorèt feble e poguèt pas empachar l'avançada dei tropas polonesas que volián tornar constituir la Polonha de 1772. Aquela volontat foguèt a l'origina de la Guèrra Sovietopolonesa de 1919-1921 que s'acabèt per un partiment dei territòris rutèns entre Polonha e l'Union Sovietica en formacion.

Tre leis annadas 1920, lo govèrn centrau sovietic sostenguèt lo movement de renaissença bielorus de son costat de la frontiera. Fondèt una Republica Socialista Sovietica de Bielorussia que venguèt una republica constitutiva de l'Union Sovietica e fixèt lo limit entre Russia e Bielorussia lòng de la frontiera polonesa de 1772. Puei, creèt una lenga bielorussa modernizada e li donèt un estatut oficiau. Aquò permetèt rapidament la formacion d'un elèit intellectuau locau que foguèt pasmens decimada per la repression estaliniana. Enfin, en 1939, lei territòris bielorus annexats après lo partiment germanosovietic de Polonha foguèron integrats a la RSS de Bielorussia.

Ocupada per leis Alemands de 1941 a 1944, Bielorussia foguèt devastada per la Segonda Guèrra Mondiala. Considerats coma d'animaus per lei nazis, leis abitants patiguèron lo pilhatge generalizat dei territòris ocupats organizat per lo III Reich e la repression militara dei movements de partisans sovietics esconduts dins lei seuvas e lei paluns dau país. Ansin, en tres ans, leis Alemands destruguèron aperaquí  vilatges bielorus — 628 foguèron totalament anientats — e tuèron 2,23 milions de Bielorus (un quart de la populacion) compres  a  judieus. De mai, en causa dau desmontatge deis usinas sovieticas vèrs l'èst, lo territòri bielorus aviá perdut son industria.

A l'eissida de la guèrra, la RSS de Bielorussia, dotada d'un ministèri deis afaires estrangiers pròpri, participèt a la fondacion dei Nacions Unidas e venguèt sòci de l'Assemblada Generala. La republica recebèt tanben sei frontieras actualas. La reconstruccion foguèt organizat per Estalin qu'ordonèt de tornar industrializar la region. En particular, una importanta industria automobila foguèt creada e l'analfabetisme dispareguèt dins lo corrent deis annadas 1960. A la fin de la Guèrra Freja, Bielorussia èra relativament prospèra en despiech deis efècts negatius de la catastròfa nucleara de Chernobyl e leis abitants votèron largament en favor dau mantenement de l'URSS en març de 1991 (aperaquí 83,7% de sufragis favorables). Pasmens, après la temptativa de còp d'estat conservator de l'estiu de 1991, Bielorussia se dirigiguèt vèrs l'independéncia. Stanislav Shushkevich la proclamèt lo 25 d'aost e venguèt lo cap de l'Estat. Puei, lo 8 de decembre seguent, organizèt ambé lei presidents rus e ucraïnians la liquidicacion de l'Union Sovietica.

Au contrari deis autrei país d'Euròpa de l'Èst, Bielorussia rompèt pas ambé lo comunisme sovietic e gardèt de liames fòrça importants ambé Russia. Ansin, en 1994, Stanislav Shushkevich foguèt escartat dau poder en causa de sa politica jutjada tròp pro-occidentala e dau desvolopament sensa precedents de la corrupcion au sen de la societat bielorussa. Foguèt remplaçat per Alexander Lukashenko que dirigís totjorn lo país.

D'efèct, en 1995, un referendum favorable li permetèt d'aumentar sei poders e l'annada seguenta, de grèvas organizadas per l'oposicion nacionalista li permetèron d'arrestar plusors adversaris politics. Adoptèt una politica de raprochament ambé Russia (restabliment de l'estatut oficiau dau rus, retorn dau drapèu bielorus dau periòde sovietic...) e establiguèt un regime fòrça autoritari. Aquò suscita l'ostilitat dau blòt occidentau qu'a adoptat de sancions economicas còntra Bielorussia. En parallèl, lei relacions ambé Russia, partenari economic principau dau país, son pas totjorn coralas. En particular, la question dau pretz dau gas naturau liurat per lei Rus foguèt una fònt de tensions. De mai, en causa de l'isolament creissent dau regime, l'economia bielorussa es venguda fòrça dependenta de Moscòu.

Anciana Republica Socialista Soviètica d'URSS fins a l'an 1991, lo 24 d'agost de 1991 se proclamèt republica independenta, e lo 17 de setembre prenguèt lo nom de Belarus. Adoptèt una constitucion democratica en 1994 qu'establiguèt una forma de govèrn republican presidencial amb un Parlament de 360 deputats (reduïts en 1995 a 198). La lenga oficiala es lo bielorús, almens sul papièr, mas lo rus es cooficial dempuèi 1995.
Lo 14 de mai de 1995 un referendum balhèt lo poder al president Aliaksandar Łukašenka per dissoudre lo Parlament e aumentar los ligams amb Russia. Un nòu referendum, lo 24 de novembre de 1996, permetèt una nòva constitucion qu'aumentèt encara mai los poders presidencials. A partir d'aquesta data foguèt exercit un poder dictatorial que perseguís los opausants, sonque reconegut per Russia e condemnat per l'Union Europèa, los EUA e l'OSCE.

De veire: Economia de Bielorussia.




#Article 153: Bòsnia e Ercegovina (226 words)


Bòsnia e Ercegovina, o en abreujat Bòsnia (en bosnian, croat e sèrbe Bosna i Hercegovina = Босна и Херцеговина), es un país del sud d'Euròpa que confronta Croàcia al nòrd, a l'oèst e al sud, Serbia a l'èst e Montenegro al sud. Son litoral ten una extension de 20 km. 

Sa capitala es Sarajevo.

Lo gentilici es bosniac -a (o bosnian -a).

Centre de la cultura neolitica de Butmir, Bòsnia foguèt poblada per d'Indoeuropèus vèrs 1300 av. JC. Au sègle V av. JC, de pòbles cèltas s'installèron lòng de Sava rebutant leis Indoeuropèus (principalament d'Ilirians) dins lei montanhas. Lei Romans s'installèron dins lo sud au sègle II av. JC mai ocupèron pas la totalitat dau territòri bosniac avans 33 ap. JC. La romanizacion entraïnèt l'evangelizacion dau país.

Au començament dau sègle VI, leis Eslaus aprofichèron l'afondrament de la poissança romana dins lei Balcans per s'installar en Bòsnia. L'eslavizacion i foguèt rapida. Au sègle IX, la region foguèt partejada entre lei Croats (a l'oèst) e lei Bulgars (a l'èst). Fins au sègle XII, foguèt un enjòc dei luchas entre Croats, Bulgars, Bizantins e Ongrés. Finalament, lo Reiaume d'Ongria ne prenguèt lo contraròtle en 1180 mai sei rèis deguèron respectar l'autonòmia de certanei senhors de Bòsnia coma Matej Ninoslav (vèrs 1233-1250).

Au sègle XIV, sota lei rèines d'Estève II Kotromanic (1322-1353) e de son nebòt Tvrtko Ièr|Tvrtko I


#Article 154: Croàcia (2342 words)


Croàcia (en croat Hrvatska) es un país de l'Euròpa Meridionala, dins lei Balcans, es la pàtria dau pòble croat e tanben forma un estat ont lei croats an una plaça preeminenta. Es en riba de la mar Adriatica au sud-oèst e confronta leis estats d'Eslovènia, Ongria, Serbia, Bòsnia e Ercegovina e Montenegro. A una superfícia de 56 542 km2 e una populacion de  estatjants (2004).

La capitala es Zagrèb.

Lo gentilici es croat -a.

Lei pòbles eslaus a l'origina dau pòble croat arribèron dins la region de Drava e de Sava dins lo corrent dau sègle VII. Per se protegir de la menaça avara, acceptèron la senhoriá dei Francs. Au sègle IX, Trpimir I (845-864) utilizèt la rivalitat francobizantina per s'emancipar e venir duc de Croàcia. Puei, Tomislav I (910-928) prenguèt lo títol de rèi en 925 ambé l'acòrd dau papa.

Lei luchas d'influéncia entre catolics e ortodòxs foguèron una menaça importanta per l'estabilitat dau reiaume. Pasmens, lo catolicisme s'impausèt a cha pauc e venguèt un simbòl important de l'identitat croata. Lei rèis de Croàcia deguèron tanben faciar l'expansionisme dei Habsborg lòng de sa frontiera septentrionala e resistir ais ambicions bizantinas e venecianas sus lo litorau. Dins aquò, a la fin dau sègle XI, la mòrt dau rèi Dmitar Zvonimir (1076-1089) entraïnèt una grèva crisi de succession e una intervencion ongresa dins leis afaires croats. Pauc a pauc, leis Ongrés prenguèron lo contraròtle dau país e en 1102, lo rèi d'Ongria Kálman signèt ambé lei Croats leis acòrds dichs Pacta conventa. Donavan la corona croata au rèi d'Ongria segon un sistèma d'union personala. En cambi, leis Ongrés gardavan son autonòmia e seis institucions.

Fins a l'afondrament dau Reiaume d'Ongria après la batalha de Mohács (1526), Croàcia aguèt la meteissa istòria qu'Ongria dins lei Balcans. Au nòrd, lo limit ambé lo Sant Empèri demorèt establa : marca totjorn la frontiera entre Croàcia e Eslovènia. En revènge, au sud e lòng dau litorau, la frontiera evolucionèt en foncion dei luchas còntra Venècia e de l'expansion ongresa en Bòsnia. Au començament dau sègle XV, lei Venecians tenián Zadar e Split e lei sobeirans ongrés avián vassalizat — nominalament — Bòsnia. Pasmens, leis Ongrés se turtèron ai Turcs Otomans que conquistèron la màger part de Bòsnia en 1463.

Lo Reiaume d'Ongria s'afondrèt après la batalha de Mohács e foguèt partejat entre Àustria e l'Empèri Otoman. En Croàcia, lei Turcs capitèron d'ocupar l'èst (Eslavònia) e lo sud dau país mentre que lei tropas dei Habsborg prenguèron lo contraròtle de la region de Zagrèb. Aquela situacion demorèt en plaça fins au sètge de Viena (1683).

Après sa desfacha a l'entorn de la capitala austriana, leis Otomans comencèron de recular e abandonèron lo nòrd d'Eslavònia en 1699 e lo sud en 1718. Enterin, Venècia renforcèt sa preséncia en Dalmàcia. Per protegir la region còntra un retorn dei Turcs, lei Habsborg i creèron una marcha fortificada e organizèron de transferiments de populacions croatas e sèrbas per n'aumentar la populacion. Aquò es a l'origina dei populacions sèrbas de Croàcia.

Durant lei guèrras revolucionàrias, Àustria annexèt Venècia en 1797 e sei territòris croats de Dalmàcia. Après una brèva parentèsi francesa de 1809 a 1813, la totalitat de Croàcia passèt tornarmai sota dominacion austriana en 1814 ambé la desfacha de Napoleon Bonaparte.

Dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle XIX, lo nacionalisme croat faguèt son aparicion e prenguèt rapidament una gròssa importància au sen d'un Empèri Austrian en declin. D'efèct, en març de 1848, la revolucion ongresa foguèt imitada en Croàcia. Pasmens, lei Croats crenhavan leis intencions ongresas e lo governador Josip Jelacić reüniguèt una dieta per defendre lo mantenement de l'Empèri Habsborg. Destituit en junh per lo govèrn centrau que voliá contentar leis Ongrés, Jelacić foguèt restablit dins sei foncions en setembre e lei tropas croatas participèron a la lucha còntra lei liberaus e leis insurgents ongrés.

Après lo compromés austro-ongrés de 1867, Croàcia, franc de Dalmàcia, fasiá partida dau domeni ongrés. Un an pus tard, la remembrança de la guèrra de 1848-1849 permetèt ai Croats de negociar ambé leis Ongrés un estatut d'autonòmia inspirat per lei Pacta conventa de 1102. Lo país gardèt sa dieta, l'usatge de sa lenga e divèrseis institucions coma son sistèma d'educacion ò son sistèma judiciari. Per lei questions comunas ai Croats e ais Ongrés, Croàcia obtenguèt de deputats au sen dau parlament ongrés.

Sota la direccion dau Croat Ivan Mazuranić, aqueu compromés croato-ongrés foncionèt relativament ben. Pasmens, tre 1878, l'annexion de Bòsnia per Àustria entraïnèt de tensions novèlas entre lei pòbles de la region. Lo govèrn ongrés aprofichèt la situacion per demandar la supression dei marchas militaras croatas que donavan d'avantatges importants ais abitants. Puei, en 1883, suspendiguèt lo compromés de 1868 e comencèt de menar una politica fòrça repressiva còntra lo nacionalisme croat.

En consequéncia de la politica repressiva de Budapèst, la màger dei nacionalistas croats se raprochèron de seis omològs sèrbes per defendre l'idèa d'un estat gropant totei leis Eslaus dau Sud. Ansin, en 1915, se formèt un « Comitat Iogoslau » que demandèt l'ajuda deis Aliats per s'afranquir dei tutèlas austrianas e ongresas.

Lo Comitat Iogoslau de Londres aguèt un ròtle major dins lei negociacions que permetèron la creacion d'un « Reiaume dei Sèrbes, dei Croats e deis Eslovèns » sota la dinastia Karadordevic. Montenegro jonhèt lo projècte, maugrat l'oposicion de son rèi, e lei tractats de patz de la Premiera Guèrra Mondiala fixèron lei limits dau país.

Pasmens, Sèrbes e Croats s'opausèron rapidament sus l'organizacion d'Iogoslavia. D'efèct, lei Sèrbes, qu'avián luchat victoriosament còntra leis Austrians e lei Otomans, volián crear un estat centralizat a l'entorn de Serbia e demenir lei diferéncias entre lei diferents pòbles dau reiaume. Au contrari, lei Croats èran en favor d'un estat federau eissit de l'associacion liura de plusors nacions distintas. Stjepan Radić e son Partit Païsan Croat defendiguèron aquela posicion e venguèron la premiera fòrça d'oposicion dins lo corrent deis annadas 1920.

En 1929, lo rèi Alexandre I suspendiguèt la constitucion e instaurèt un regime autoritari (subrenomat la « dictatura reiala »). En Croàcia, de movements nacionalistas s'agitèron per demandar mai d'autonòmia e en 1934, lo rèi foguèt assassinat per l'organizacion Ustachi d'Ante Pavelić. Aquò entraïnèt la formacion d'una regéncia que deguèt s'ocupar de la question religiosa, fònt de tensions importantas entre catolics (Croats e Eslovèns) e ortodòxs (Sèrbes). Per exemple, en 1935, la signatura d'un concordat ambé la papautat entraïnèt l'excomunicacion dei deputats sèrbes qu'avián votat lo tèxte per lo clergat ortodòx.

La Segonda Guèrra Mondiala foguèt un periòde fòrça sorn per Iogoslavia. D'efèct, en causa de sei divisions intèrnas, lo país èra pas lèst a combatre e una temptativa de raprochament ambé lo Reiaume Unit entraïnèt son invasion e sa capitulacion entre lo 6 e lo 17 d'abriu de 1941. Puei, Hitler e Mussolini devesiguèron lo territòri per contentar lei revendicacions dei país vesins, per afeblir Serbia e per formar una Croàcia faissista que son govèrn foguèt fisat a Ante Pavelić.

Pasmens, la reorganizacion dei Balcans per l'Axe foguèt mau acceptada per lei populacions localas, especialament per lei Sèrbes. Rapidament, dos movements de resisténcia se formèron e menèron una guèrra acarnada còntra leis Ustachis e lei fòrças d'ocupacion. Lo premier foguèt fondat dins lo nòrd de Bòsnia per lo coronèu Draza Mihailovic. Dichs Tcheniks, sei combatents èran generalament sèrbes, favorables a la monarquia, anticomunistas e ostils ai Croats. Lo segond movement apareguèt après l'invasion alemanda de l'URSS. Organizat per lo Partit Comunista de Josip Broz Tito, recrutava sensa se preocupar de l'origina etnica de sei partisans. Per complicar mai la situacion, una guèrra civila comencèt entre lei dos corrents de la resisténcia en novembre de 1941.

En 1942, d'ofensivas dei fòrças de l'Axe entraïnèron una retirada dei fòrças de Tito en Bòsnia Orientala e en Montenegro. En 1943, sa situacion comencèt de se melhorar quand recebèt una ajuda britanica. Puei, en 1944, lo rèi demandèt publicament a sei subjèctes de sostenir l'armada de Tito. Lei Cheniks pus extremistas, compres Mihailovic, chausiguèron alora de raliar leis Ustachis. En setembre de 1944, l'arribada de l'armada sovietica permetèt la liberacion de Belgrad mai leis Alemands e lei Croats resistiguèron fins a la fin de la guèrra dins l'oèst de Iogoslavia. Capturat, Mihailovic foguèt fusilhat en 1946.

Aquelei combats destruguèron lo país e causèron la mòrt d'aperaquí 1,7 milions de personas. D'efèct, per privar lei partisans dau sostèn popular, Alemanha, Croàcia e seis aliats generalizèron sensa succès leis execucions massivas de civius e lei destruccions de vilatges. La participacion activa deis Ustachis a la « Solucion Finala » entraïnèt tanben la mòrt d'aperaquí  judieus,  Tziganes e un nombre mau conegut de Sèrbes (entre  e ). Ansin, a la liberacion, de desenaus de miliers de Cheniks collaborators e d'Ustachis foguèron chaplats per lei partisans.

Après la victòria còntra Alemanha, lo prestigi de Tito e una epuracion violenta permetèron la victòria dei comunistas ais eleccions de novembre de 1945. La monarquia foguèt abolida e remplaçada per una federacion de republicas socialistas. La Republica socialista de Croàcia gropava la Croàcia e l'Eslavònia medievalas, Dalmàcia e Istria. Sa populacion èra relativament omogenèa maugrat la preséncia d'una minoritat sèrba (12% de la populacion).

La politica de Tito e sa rompedura amb Estalin en 1948 permetèron d'assegurar l'unitat nacionala de l'ensems novèu fins a sa mòrt en 1980. Pasmens, lo cap dau país demorèt vigilant quant au mantenement deis equilibris entre lei diferents pòbles de Iogoslavia. Per exemple, en 1966, remplacèt son vice-president qu'èra sospichat de favorizar lei Sèrbes. Cinc ans pus tard, reprimiguèt de manifestacions croatas demandant mai d'autonòmia.

Après la disparicion de Tito, una presidéncia viranta lo remplacèt mai una crisi economica grèva entre 1978 e 1988 minèt lei relacions de solidaritat entre lei republicas. En particular, lei doas republicas pus ricas — Eslovènia e Croàcia — volián redurre sa participacion au budget federau ò demenir leis ajudas destinadas ai republicas pus pauras. En parallèl, Serbia s'engatjèt, sota la direccion de Slobodan Milosevic, sus una politica nacionalista centrada sus la question de Kosova.

En 1990, d'eleccions generalas se debanèron dins totei lei republicas iogoslavas. En Croàcia, aquò permetèt l'instauracion dau multipartisme e l'escrutinh veguèt la victòria dau partit nacionalista Union Democratica Croata (HDZ) de Franco Tudjman. Una constitucion novèla foguèt adoptada en decembre que prevesiá lo drech per Croàcia de quitar la federacion. Aquò inquietèt la minoritat sèrba dau país que proclamèt una region autonòma a l'entorn de la vila de Knin.

Iogoslavia s'afondrèt en 1991 e la question dau partiment de son territòri alimentèt una guèrra civila murtriera durant quatre annadas. En Croàcia, onte la vida politica foguèt dominada per Franco Tudjman fins a 1999, aquò entraïnèt de destruccions importantas dins lei regions centralas e orientalas, una expulsion d'una importanta partida de la minoritat sèrba e l'independéncia dau país dins lei limits de la RS de Croàcia.

Lo conflicte comencèt en 1991 en causa de l'agravament dei tensions entre Croats e Sèrbes. De milícias sèrbas acomencèron de prendre lo contraròtle de sectors contestats, çò qu'entraïnèt de combats e l'intervencion de l'armada federala per separar lei dos camps. Dins lei fachs, lei militars federaus, principalament d'origina sèrba, permetián ai milicians sèrbes de tenir lei posicions conquistadas, çò qu'agravèt lei tensions. Puei, en mai, de combats vertadiers comencèron en Eslavònia Orientala e Croàcia proclamèt son independéncia après un vòte popular lo 20. Aquò entraïnèt l'intervencion de l'armada federala dau costat sèrbe.

Lo govèrn croat capitèt d'organizar una armada nacionala a partir dei milícias croatas, dei fòrças de polícia e de militars raliats. En aost de 1991, aquò permetèt d'arrestar la progression dei Sèrbes qu'avián ocupat l'Eslavònia Orientala e plusors regions centralas (Banija e Krajina). Pasmens, a partir de 1992, lo còr dau conflicte se desplacèt en Bòsnia onte la question dau partiment territòriau èra encara pus complèxa. Croàcia capitèt d'i ocupar lo quart sud poblat de Croats e s'alièt ambé lei Musulmans còntra lei Sèrbes.

Leis atrocitats dei guèrras de Iogoslavia (netejatge etnic, bombardaments de civius... etc.) entraïnèron rapidament d'intervencions estrangieras. Inicialament pauc eficaças, comencèron d'afeblir Serbia a partir de 1993 ambé l'adopcion d'un embarg totau per lei Nacions Unidas. Puei, en 1995, après l'execucion de plusors miliers d'abitants de Srebrenica per de milícias sèrbas, l'OTAN intervenguèt dirèctament dins lei combats. En Croàcia, aquò permetèt a l'armada nacionala de reconquistar tot lo territòri de la RS de Croàcia e entraïnèt la desfacha dei Sèrbes. Aperaquí  personas èran estadas per lei combats, principalament durant la premiera annada de la guèrra.  Sèrbes foguèron tanben expulsats dau país.

Après la guèrra, Franco Tudjman foguèt tornat elegir a la presidéncia en 1997 e gardèt lo poder fins a sa mòrt dos ans pus tard. Fòrça autoritària, sa politica interiora entraïnèt l'emergéncia d'una oposicion democratica. Regardant leis afaires estrangiers, mantenguèt son país dins lo camp occidentau e comencèt de preparar l'adesion a l'Union Europèa.

De 2000 a 2010, la vida politica e l'evolucion de Croàcia foguèron dominadas per lo president Stjepan Mesić. Sòci dau HDZ aguent romput ambé Franco Tudjman a prepaus de la politica bosniaca, capitèt de democratizar lo país, de reglar la question malaisada de l'eiretatge politic de son predecessor e d'obtenir l'adesion croata a l'Union Europèa.

D'efèct, Mesić deguèt compausar amb un païsatge politic complèx marcat per leis annadas de guèrra. Ansin, se son premier cap dau govèrn èra eissit d'un partit de senèstra, leis enquistas dau Tribunau Penau Internacionala per l'èx-Iogoslavia (TPIY) còntra plusors generaus croats entraïnèron una victòria dau HDZ en 2003. Pasmens, assumissent leis atrocitats de la guèrra de 1991-1995, acceptèt de presentar d'excusas oficialas a Serbia e retirèt mai d'un generau de l'armada. Aquò li permetèt de depausar la candidatura oficiala dau país a l'UE en 2003. Puei, una cooperacion ambé lo TPIY li permetèt de far avançar aqueu projècte e d'assegurar l'ancoratge de Croàcia au blòt occidentau (adesion a l'OTAN en 2009).

Stjepan Mesić laissèt la presidéncia au sociau-democrata Ivo Josipović en 2010. En revènge, lo govèrn foguèt dirigit per Jadranka Kosor (HDZ) e la drecha fins a 2011. Aqueu periòde foguèt marcat per l'adesion a l'Union Europèa que foguèt aprovada per referendum e venguèt efectiva lo 1 de julhet de 2013. En 2015, Kolinda Grabar-Kitarović (HDZ) venguèt presidenta.




#Article 155: Eslovènia (1097 words)


Eslovènia (en eslovèn Slovenija) es un Estat d'Euròpa Centrala. Es membre de l'Union Europèa dempuèi lo 1 de mai de 2004. Eslovènia es enrodada per la mar Adriatica, Itàlia, Àustria, Ongria e Croàcia.

La capitala es Liobliana.

Lo gentilici es eslovèn -a.

Lo territòri eslovèn sembla abitat per d'èssers umans dempuei  ans (Jama Pekel). Durant l'Edat dau Fèrre, de tribüs de Cèltas e d'Illirians s'i installèron. Lei Romans lo conquistèron dins lo corrent dau sègle I ap. JC après dos sègles d'incursions per redurre l'ostilitat dei populacions indigènas. Urbanizèron lo país e i fondèron Ljubljana (Emona), Celje (Celeia), Vrhnika (Nauportus) e Ptuj (Poetovia).

Après l'afondrament de l'Empèri Roman d'Occident, la region foguèt brèvament ocupada per lei Lombards avans d'èsser abitada per de tribüs eslavas, probablament a la fin dau sègle VI, qu'anavan formar l'ensems deis Eslaus dau Sud. Un sègle pus tard, lei pus occidentaus deis Eslaus dau Sud, menaçats per leis Avars, demandèron la proteccion dei Bavarés e foguèron integrats au sen de l'Empèri Carolingian. Aquò entraïnèt una diferenciacion culturala a respèct deis autrei pòbles eslaus dei Balcans que foguèt a l'origina de la formacion dau pòble eslovèn.

Au sègle X, après la disparicion deis estats carolingians, la region faguèt partida dau Sant Empèri Roman Germanic. Lei Hamsborg ne prenguèron lo contraròtle au sègle XIII. Dichs « Austrians de lenga eslava », leis Eslovèns conoguèron una existéncia suava car relativament alunchadas dei prats batalhiers balcanics. Au sègle XVI, l'introduccion dau protestantisme entraïnèt la publicacion de Bíblias e de tèxtes religiós que permetèron de codificar la lenga eslovèna. Pasmens, maugrat una activitat intensa, la Reforma mau capitèt de se mantenir dins la region e Eslovènia venguèt tornarmai catolica au començament dau sègle XVII.

En 1809, Eslovènia foguèt annexada per França mai aquò durèt gaire e Àustria la reconquistèt en 1814. En 1867, ambé l'instauracion de la monarquia dobla d'Àustria-Ongria, la region foguèt restacada aCisleithanie. Una vida politica locala apareguèt, dominada per lo Partit Popular Eslovèn, formacion catolica qu'èra dirigida per lo prèire Anton Korosec. Puei, durant la Premiera Guèrra Mondiala, leis Eslovèns demorèron fidèus ai Hamsborg. Ansin, foguèt dins l'encastre austroongrés que Korosec demandèt l'instauracion d'un estat deis Eslaus dau Sud en 1917. Pasmens, ambé l'afondrament de l'Empèri, preferiguèt finalament se raliar ai Sèrbes per assegurar la plaça de son pòble dins lo « Reiaume deis Sèrbes, dei Croats e deis Eslovèns » que foguèt proclamat lo 1 de decembre de 1918.

Lei frontieras de Iogloslavia foguèron definidas en 1920. Eslovènia i obtenguèt lo districte de Mur, abandonat per Ongria, mai deguèt renonciar a la Carintia dau Sud, que votèt en favor de son integracion au sen d'Àustria (Viena i reconoguèt pasmens lei drechs de la minoritat eslovèna), e a plusors regions frontalieras annexadas per Itàlia. Aquò laissava  Eslovèns en Itàlia que Mussolini assaièt — sensa succès — d'italianizar a partir deis annadas 1920.

Au sen dau reiaume iogoslau, l'eslovèn foguèt reconegut coma lenga oficiala e certaneis òmes politics eslovèns, especialament Anton Korosec que venguèt cap dau govèrn en 1928, i tenguèron un ròtle important. En revènge, Eslovènia recebèt ges d'autonòmia. Pendent la Segonda Guèrra Mondiala, lo país foguèt ocupat per leis Alemands (au nòrd) e per leis Italians (au sud). Lei fòrças d'ocupacion, sostengudas per una milícia locala, luchèron còntra de movements de partisans (principalament comunistas) e deportèron  personas vèrs lei camps nazis. Aperaquí 8% de la populacion foguèt tuat per lei combats, leis atrocitats de l'Axe e la repression còntra lei collaborators après la Liberacion.

Après la guèrra, Eslovènia venguèt una republica socialista constitutiva de la Federacion de Iogoslavia. Lo Tractat de París (1947) li permetèt d'annexar plusors territòris italians poblats d'Eslovèns (vau auta d'Isonzo, mitat de la vila de Gorizia...). Aquò permetèt de redurre la minoritat eslovèna d'Itàlia a  personas. En revènge, de tensions vivas demorèron fins a 1954 quant au partiment de la region de Trieste. A la perfin, la vila demorèt italiana e lo rèsta de son territòri foguèt partejat entre Eslovènia e Croàcia.

Durant lo periòde comunista iogoslau, Eslovènia èra la republica pus desvolopada de la Federacion. Après la mòrt de Tito e la montada dei nacionalismes intèrnes, de tensions apareguèron ansin entre Ljubljana e Belgrad a prepaus de la participacion eslovèna ais ajudas federalas a destinacion dei republicas meridionalas. Tre genier de 1989, de partits politics independents se formèron en Eslovènia. Après la restauracion oficiala dau multipartisme en Iogoslavia, d'eleccions liuras se debanèron en abriu de 1990. En Eslovènia, lei legislativas foguèron ganhadas per la drecha mai lo president de la Liga dei Comunistas d'Eslovènia, Milan Kucan, foguèt elegit a la presidéncia. Puei, en decembre de 1990, un referendum sus l'independéncia recebèt 95% de bulletins favorables. Sièis mes pus tard, après la revirada de negociacions sus una reforma de la Federacion, aqueu resultat foguèt utilizat per proclamar l'independéncia dau país lo 25 de junh de 1991. Una brèva guèrra còntra l'armada federala iogoslava entraïnèt lo retirament dei soudats iogoslaus dau territòri eslovèn.

Après son independéncia, Eslovènia foguèt rapidament reconeguda per lei país occidentaus e integrada au sen d'Euròpa Occidentala. En parallèl, se metèt en plaça una democracia parlamentària dominada per Milan Kucan (president fins a 2002) e per Janez Drnovsek (cap dau govèrn de 1992 a 2002 e president de 2002 a 2007). Eslovènia integrèt l'OTAN e l'Union Europèa en 2004. Tres ans pus tard, lo país jonhèt la zòna èuro.

L'economia eslovèna foguèt durament tocada per la crisi economica de 2008. La situacion foguèt agravada per d'escandòls de corrupcion e per una politica d'austeritat estricta. De novembre de 2012 a març de 2013, de manifestacions importantas entraïnèron ansin lo reversament parlamentari dau Premier Ministre Janez Jansa (condamnat en 2014 per corrupcion). Foguèt remplaçat per Alenka Bratusek qu'assaièt de perseguir la politica liberala inspirada per l'UE. Dins aquò, perdiguèt lo poder après mens d'una annada passada a la tèsta dau país. Miro Cerar, elegit sus un programa de lucha còntra la corrupcion e còntra lei privatizacions impausadas per la Comission Europèa, prenguèt sa plaça lo 18 de setembre de 2014.

Eslovènia es una republica parlamentària segon la siá Constitucion.

Lo President del país, dempuèi 2012, es Borut Pahor. Lo president es lo cap d'Estat e es elegit cada cinc d'ans pel vòte popular.

Lo cap de govèrn es lo Primièr Ministre, elegit pel Parlament.

Lo Parlament es bicameral, format de l'Assemblada Nacionala e lo Conselh Nacional. Actualament degun a la majoritat parlamentària.

Los principals partits son lo Partit Democratic Eslovèn e la Democracia Liberala d'Eslovènia.

De veire: Economia d'Eslovènia.

Qualques artistas eslovèns son coneguts fòra del lor país, coma los musicians de Laibach o lo movement NSK (Neue Slovenische Kunst)




#Article 156: Estònia (1139 words)


Estònia (en estonian Eesti) o oficialament la Republica d'Estònia es un Estat de l'Euròpa del Nòrd, bordat per la mar Baltica a l'oèst e pel golf de Finlàndia al nòrd, que parteja sa frontièra amb sa vesina baltica, Letònia al sud, e amb Russia a l'èst.

La capitala es Tallinn. Lo gentilici es estonian -a.

 

Se supausa que los primièrs pòbles qu'abitèron lo territòri actual d'Estònia foguèron los Aesti, nomadas d'origina finés que vivián en tribús semiorganizadas, mas sens unitat entre elas. Al sègle XIII, la Glèisa Catolica organizèt mejançant lo Rei Valdemar II de Danemarc, una crosada per cristianizar las tribús paganas de la mar Baltica La lucha durèt gaireben 20 ans, en delimitant lo territòri estonian al nòrd amb Danemarc e al sud, dividit entre divèrses avescats e l'Òrdre dels Livonians, un poderós òrdre crestian que sometèt totas las tribús localas e dominèt la màger part del territòri.

En 1248, Tallinn (Reval) adoptèt un govèrn autonòm basat en la lei de Lübeck e d'ans aguèt après la siá intrada a la Liga Anseatica, en fasent de la region un centre comercial important e en soslinhant la pèrda del domeni danés a la region. Après divèrses tractats amb los lituans e los rus, Danemarc poguèt pas conténer l'aument del poder militar dels vassals influenciats per Vestfàlia e d'autres per Livònia, fins que, en 1343, los estonians, fins a alavetz subjugats e aguts solament coma sèrfs dels nòbles, organizèron la Revòlta de la Nuèch de Sant Jordi, renoncièron al cristianisme e lutèron contra la servitud. L'Òrdre Teutonic, que controtlava Livònia, acabèt amb la revòlta dos ans après e crompèt lo territòri de Danemarc. Aital, començava lo periòde del domeni dels teutons sus Estònia. 

Dos sègles après lo territòri d'Estònia tornèt aver d'importància. Lo recent format Empèri Rus, en la siá idèia d'imperialisme e favorit per la debilitat de l'Òrdre Teutonic, a causa del litigi amb l'Union Lituanopolonesa al sud, ocupèt la Livònia, en la considerant tèrra dels sieus ancestres. Mentres Que, Danemarc, Suècia e Polonha, qu'aprovavan pas l'avançada russa sus de tèrras tan vesinas dels sieus domenis, formèron una aliança militara per conténer l'avançada russa a la region. Aguèt inici alavetz, en 1559, la Guèrra de Livònia, que lutèron daneses, suedeses e poloneses, per obténer lo territòri de la Livònia e conténer l'avançada russa, qu'aviá ja conquistat l'avescat de Dorpat. Quand los suedeses dominèron la region nòrd, los poloneses la region sud, e los daneses las illas del avescat de Ösel-Wiek, comencèt una autra guèrra, la Guèrra Nordica dels Sèt Ans(1563-1570). Se consolidèt aicí l'avançada e lo subseguent domeni suedés de la region, derrotats los russes a Narva, e conquistadas lo 1629 las tèrras de Livònia, fins a alavetz contarotladas pels poloneses. 

 

Alavetz, lo 1645, après la nòva desbranda de Danemarc, los suedeses foguèron la tresena nacion a dominar lo territòri d'Estònia, mas lo fach que portèt mai beneficis dins lo pòble estonian, antigament solament aguda coma serf dels nòbles que dominavan la region. Foguèt en aquela epòca, que sorgiguèron las primièras escòlas a las vilas estonianas, qu'èran capablas d'ensenhar lo pòble a legir qualques ensenhaments religioses. Foguèt dobèrta tanben, pel Rei Gustau II Adolf, a Tartu, la primièra universitat en Estònia. D'ans après, après la Guèrra dels Trenta Ans, de mèstres alemands venguèron a l'academia de Tallinn, en dirigint de salas coma las academias alemandas, en aumentant l'influéncia que los alemands aguèron totjorn en Estònia.

Après una guèrra amb lo prince de Brandeborg, Suècia faguèt una refòrma dins las tèrras dels nòbles a Estònia, en generant un malcontentament e en favorizant lo retorn d'autras nacions al territòri estonian. Se generèt alavetz, en febrièr de 1700, la granda Guèrra del Nòrd, amb en participant encara un còp Danemarc, Polonha, Russia e Saxònia contra los suedeses. Après fòrça batalhas e reviravòltas, coma la batalha de Poltava, los russes capitèron de batre las tropas personalas del Rei Carles XII e conquistar Tallinn, en dominant fin finala Estònia e Livònia, fach requerit dempuèi l'epòca del Tzar Ivan IV. 

Al sègle XVIII, la creacion de las universitats en Estònia favorizèt un fòrt creissement cultural de la populacion, amb la màger utilizacion de l'idiòma pròpri e de la mesa en valor de la cultura estoniana. Foguèt lo primièr còp que los estonians se volquèron coma un pòble e los intellectuals cercavan la creacion d'una nacion. En aprofechant l'inevitabla casuda de l'Empèri Rus, e ja malcontents de qualques mesuras de l'Empèri, se revoltèron amassa pendent la Revolucion de 1905 e foguèron fòrtament reprimits per l'armada russa. Mas aquel foguèt lo primièr passatge real per l'independéncia que seriá obtenguda après la Revolucion de 1917, que donariá pel primièr còp una tèrra independenta als estonians, la Republica d'Estònia, amb la bandièra que significava lo blau dels lacs e del cèl, lo negre del sòl de la tèrra natala e lo blanc la felicitat del pòble.

Durant los primièrs 22 ans d'independéncia (1918-1940), Estònia passèt per una trebolada vida politica amb la dissolucion d'unes partits e lo primièr president foguèt pas elegit abans 1938. Mas en l'aspècte cultural, foguèt un periòde fòrça fòrt, amb la creacion de fòrça escòlas qu'ensenhavan en estonian e lo gatge de l'autonomia culturala de las minoritats, compausada per josieus, russes ortodòxes e descendents de tribús ancianas estonianas. Unica en tota l'Euròpa de l'Èst. Mas a causa d'aquela politica de neutralitat, Estònia foguèt amira de l'ocupacion pendent la Segonda Guèrra Mondiala. A causa d'una engana sovietica, Estònia foguèt ocupada en 1940 per l'URSS. Lo 1942, los alemands ocupèron l'Union Sovietica e comencèron per ocupar Estònia. En un primièr moment, los estonians foguèron contents, a causa de l'anciana proximitat culturala amb los alemands e tanben per somiar al retorn d'una Estònia independenta, fach que foguèt immediatament escartat pel govèrn de Hitler. Quand l'Invasion alemanda de l'URSS fracassèt e que los alemands partiguèron d'Estònia, la nòva invasion sovietica se mostrèt inevitabla, a causa de l'usura del país per la guèrra. S'establiguèt aital la Republica Socialista Sovietica d'Estònia.

Entre 1940 e 1991 Estònia foguèt una republica sovietica, jol nom de Republica Socialista Sovietica d'Estònia, lo 20 d'agost de 1991 recobrèt  son anciana independéncia (1918-1940). Desempuèi a refortit los ligams amb los païses occidentals, e en 2004 entrèt dins l'OTAN e l'Union Europèa.

Estònia es una republica parlamentària.

Estònia es un país fòrça planièr, amb una altitud mejana de solament 50 m, e 318 m d'altitud maximala, a la montanha Suur Munamägi, situada a l'extrèm sud-oriental. Los bòsques cobrisson 47% de la superfícia totala. S'i tròban gaireben 1400 lacs e estanhs (qualques uns fòrça pichons, e d'autres pus grands, lo lac Peipsi, a la frontièra amb Russia, fa 3555 km²). A 3794 km de litoral maritim accidentat e un grand nombre de golfes e estreches. Lo nombre d'illas e illòts es de 1500, amb doas que son pro gròssas per formar sos pròpris comtats : Saaremaa e Hiiumaa.




#Article 157: Finlàndia (2492 words)


Finlàndia (en finés Suomi, en suedés Finland) es un país del nòrd d'Euròpa que confronta Norvègia al nòrd, Suècia a l'oèst e Russia a l'èst. Al sud e al sud-òest es bordat per la mar Baltica.

Sa capitala es Helsinki.

Lo gentilici es finlandés -esa.

Las lengas oficialas son lo finés e lo suedés.

Lo finés es una lenga aglutinanta qu'aparten a la familha de las lengas finoogricas, que compren tanben l'estonian, lo same (lapon) e l'ongrés. Aquestas lengas se distinguisson de las autras lengas parladas en Euròpa perque, coma lo basc, son pas indoeuropèas.

Dominat per un relèu ancian e aplanat per l'erosion, lo territòri finlandés passant rarament lei 200 m d'altitud en fòra dei zònas montanhósas deis Aups Escandinaus situadas dins lo nòrd. Aquela erosion es probable liada a la preséncia de glaciers gigants (fins a  m d'espessor) durant lei darriers periòdes glaciaris. Aquò a entraïnat la formacion de morenas, totjorn visiblas, e la fonda dei glaç a laissat un sòu plan, mau drenat, palunós e un nombre fòrça important de lacs pauc prefonds. A costat dei nombrós lacs, lo paisatge es dominat per la selva boreala (aperaquí 68 % dau país) e pauc de tèrras arablas. La màger part deis illas son dins lo sud-oèst, dins l'archipèla d’Åland, e lòng de la còsta meridionala dau golf de Finlàndia.

Aquela configuracion particulara es renfòrçada per un movement de montada dau continent que clina pauc a pauc lo país vèrs l'èst. Aquò empedís la formacion de rius importants. Lo pus grand es Kemijoki qu'aganta una longor de 550 km e que se gita dins lo gof de Botnia. Lo segond cors d'aiga pus important es Iijoki ambé 370 km. Lo rèsta dei rius finlandés a una longor inferiora a 300 km.

Situada au nòrd d'Euròpa, Finlàndia es dominat per un clima freg e de precipitacions feblas que van de 400 mm dins lo nòrd  e l'èst a 550-700 mm lòng dau litorau sud-oèst. Dins la màger part dau país, lo clima  es de tipe subartic ambé d'ivèrns fòrça fregs (fins a -40°C) e un ennevament important. Lòng dau litorau sud, lo clima es mens dur e es de tipe continentau umid. La temperatura pòu i agantar 30°C durant lo periòde estivau e lei tombadas de nèu i son mens regularas.

En 2015, la populacion finlandesa agantava aperaquí 5,5 milions d'abitants (17,4 ab/km²) principalament concentrats lòng dau litorau e dins lo sud dau país. 64% vivián dins una vila e l'aglomeracion de la capitala, Helsinki, gropava 1,4 milion d'individús. Leis autrei ciutats importantas èran Tampere ( abitants), Turku ( abitants) e Oulu ( abitants).

L'estructura de la populacion es caracteristica dei país desvolopats amb una esperança de vida lònga (80,77 ans) e en aumentacion, un taus de feconditat pas capable d'assegurar lo renovelament dei generacions (1,65 enfant/frema) e un taus de mortalitat fòrça bas. Lo temps median èra tanben aut per lei dos sèxes (40,8 ans per leis òmes e 44,8 per lei fremas). Enfin, lo nombre d'abitants de 0 a 14 ans èra de solament 16,41%.

Finlàndia a doas lengas que son oficialas sus tot son territòri (lo finés e lo suedés) e una qu'es oficiala dins lo nòrd (lo sami). Lo romani finés e la lenga dei signes finesa son tanben reconegudas per la constitucion.

Lo finés, lenga aglutinanta que fa partida dei lengas finoogricas, es la lenga principala de la populacion.  Son escritura foguèt codificada per Mikael Agricola, avesque luterian de Turku, qui traduguèt en finés lo Novèu Testament au sègle XVI. Sei trabalhs de traduccion permeteguèron d'establir lei règlas d'ortograifa qui son lei basas de l'escritura dau finés modèrne. ) e l'ortodoxia (1,6% lo meteis an) an l'estatut de religion d'Estat. Leis autrei religions, protegidas per la constitucion, èran fòrça minoritàrias e gropavan mens de 1,6% de la populacion.

L'abséncia de religion, l'agnosticisme e l'ateïsme regardavan aperaquí 25% deis abitants.

Lei traças umanas pus ancianas descubèrtas en Finlàndia datan d'aperaquí  av. JC. De Proto-Samis ocupavan alora ja la mitat meridionala dau país. A la seguida de contactes ambé de pòbles fino-ogrians originaris dau bacin de la Vòlga Mejana que migrèron en direccion de Finlàndia, d'Estònia e d'Ongria, formèron pauc a pauc lei Samis actuaus. Lo sud-oèst finlandés èra abitat per de tribüs germanicas. Lei Fino-Ongrians ocupèron lentament lo rèsta. Fins au sègle XI, Finlàndia demorèt poblada per de tribüs pauc bellicosas e sensa coeréncia politica comuna. Pasmens, d'incursions vikingas obliguèron lei pòbles finés de delaissar lo litorau au profiech d'installacions situadas dins lei tèrras interioras. Aquò renforcèt probablament la preséncia germanica lòng de la Mar Baltica ambé l'installacion de populacions suedesas.

A partir dau sègle XII, l'ocupacion e son evangelizacion de Finlàndia venguèron un enjòc important per lei reiaumes escandinaus de Suècia e de Danemarc e per la Republica de Novgorod, estat eslau fondat per de Varegs (Vikings d'origina suedesa). Ja installats dins leis illas Aland dempuei lo sègle XI, lei Suedés organizèron a partir deis annadas 1150 una tiera de crosadas destinadas a la conquista dau sud-oèst finlandés. I fondèron la vila d'Abo e mandèron de missionaris catolics. En parallèl, de Rus ortodoxs venguts de Novgorod intrèron en Carelia. I realizèron tanben de conversions e i fondèron un evescat a Olonets. 

Au començament dau sègle XIII, de combats acomencèron d'opausar Suedés e Rus. Batuts per lei Rus a la batalha de la Neva en 1240, lei Suedés, sostenguts per la papautat ostila a l'expansion de l'ortodoxia, decidèron de mobilizar de mejans importants per abacar la conquista de Finlàndia. Abo foguèt nomada capitala de la region e la fortalesa de Vyborg foguèt fondada dins lo sud-èst en 1293. Après de combats suplementaris còntra lei Rus de Novgorod, l'istme de Carelia foguèt partejat au tractat de Nöteborg (1323). Vyborg e sa region demorèron suedesa e lei Rus gardèron lo contraròtle dei ribas de la Neva e dau lac Ladoga.

Au contrari dei populacions de Livònia e d'Estònia, autrei conquistas suedesas dau periòde, lei pòbles finés foguèron pas asservits. Lo desvolopament d'una noblesa e d'un clergat finés foguèt favorizat e Finlàndia venguèt un ducat en 1353 puei un grand-ducat en 1581. En 1527, foguèt ansin un prèire finés, Pietari Särkilahti, qu'introguèt la Reforma protestanta (de tendància luteriana) dins lo país. En 1548, la traduccion de la Bíblia en finés permetèt de'n establir la premiera forma escricha. Pasmens, son usatge oficiau foguèt pas reconegut avans 1739 e lo suedés venguèt rapidament la lenga deis elèits.

A partir dau sègle XVI, de combats novèus opausèron Suedés e Rus. Venceires, lei Suedés renfòrcèron sa preséncia en Estònia, ocupèron Ingria e lo nòrd e l'oèst dau lac Ladoga. L'apogèu de la poissança suedesa correspond a un periòde de prosperitat per Finlàndia ambé la fondacion de vilas, de rotas e lo desvolopament deis institucions (creacion de l'universitat d'Abo). Pasmens, dins lo corrent de la Granda Guèrra dau Nòrd (1700-1721), lo país foguèt devastat per leis armadas russas en 1710. La desfacha suedesa entraïnèt un reculament de la frontiera e la pèrda de Vyborg. En 1743, una guèrra novèla entraïnèt la pèrda d'una faissa territòriala suplementària au sud-oèst. Puei, durant lei guèrras napoleonencas, un acòrd entre França e Russia permetèt ai Rus d'envaïr liurament Finlàndia que foguèt annexada a l'Empèri Rus en 1809 (Guèrra de Finlàndia).

Après sa victòria de 1809, lo tsar Alexandre I tornèt formar lo Grand-Ducat de Finlàndia a partir dei conquistas russas de 1721, de 1743 e de 1809. Ne'n venguèt lo senhor mai laissèt una autonòmia fòrça larga ais abitants. Ansin, Finlàndia gardèt la sieuna Dieta, lei sieunas fòrças armadas, la sieuna moneda e lei sieunas lengas oficialas. De mai, la cultura finlandesa aprofichèt leis esfòrçs realizats per lei Rus per demenir l'influéncia suedesa per se desvolopar. Ansin, l'usatge dau finés foguèt encoratjat e la literatura nacionala conoguèt un desvolopament important. L'ensenhament foguèt tanben reformat per donar mai d'importància au finés. Enfin, autra evolucion importanta, la capitala foguèt transferida en 1812 d'Abo a Helsinki.

Dins aquò, la politica russa entraïnèt pauc a pauc l'emergéncia d'un sentiment nacionau finlandés que foguèt a son torn considerat coma una menaça per lo regime tsarista. L'estatut d'autonòmia finlandés foguèt ansin reduch a partir de la fin dau sègle XIX. En particular, en 1899, l'armada finlandesa foguèt dissòuta e lo rus foguèt impausat coma lenga administrativa. Maucontenta, la populacion participèt ansin d'un biais massís a la Revolucion Russa de 1905. I obtenguèt una constitucion novèla amb un parlament elegit au sufragi universau. Pasmens, aqueu periòde durèt gaire ambé lo succès electorau dei socialistas en 1907 qu'entraïnèt un retorn de la repression e una acceleracion de la russificacion.

L'independéncia finlandesa foguèt proclamada lo 6 de decembre de 1917 dins l'encastre dei trèbols que tocavan alora l'Empèri Rus. Pasmens, la populacion se devesiguèt entre dos camps : lei socialistas jonhèron lei Bolchevics e lo govèrn independentista conservador autor de la declaracion d'independéncia demandèt au generau Carl Mannerheim de formar una « garda civica » per luchar còntra lei « Roges ». En despiech de la pèrda de la capitala dins lo corrent de genier de 1918, lei conservadors prenguèron ansin rapidament l'avantatge. En abriu, lei « Roges » avián perdut lo contraròtle dei vilas principalas e foguèron definitivament vencuts lo mes seguent. Aquela victòria permetèt a Mannerheim de resistir ai pressions deis Alemands, desbarcats dins lo corrent d'abriu, per nomar un prince alemand a la tèsta dau país e una assemblada elegida adoptèt una constitucion republicana en 1919.

La definicion dei frontieras foguèt l'objècte de negociacions importantas ambé Russia e Suècia. A l'èst, Helsinki revendicava totei lei territòris poblats de Carelians mai deguèt se contentar de la region de Petsamo que li donava un accès a l'Ocean Artic. En revènge, obtenguèt la totalitat dau Grand-Ducat. A l'oèst, la populacion suedesa deis Illas Aland demandava son restacament a Suècia. Un arbitratge de la Societat dei Nacions en 1920 confirmèt la sobeiranetat finlandesa sus l'endrech mai donèt un estatut d'autonòmia fòrça important a l'archipèu (neutralitat, sobeiranetat partejada amb Helsinki sus lei tractats internacionaus implicant Finlàndia... etc.). Aquel estatut foguèt confirmat en 1947.

Lo periòde de l'entre doas guèrras foguèt caracterizat per la persisténcia dei tensions politicas intèrnas entre « Roges » e « Blancs ». En particular, en 1929, de trèbols dins la vila de Lapua entraïnèron una viva reaccion anticomunista e, favorizats per lei consequéncias de la crisi economica de 1929, de partits faissistas, coma lo Movement de Lapua, se desvolopèron. Assassinèron mai d'un militant socialista ò comunista e organizèron sensa succès un còp d'estat militar en 1932. Pasmens, après aquela revirada, lei tensions s'amaisèron pauc a pauc gràcias a la represa economica e en causa dau risc creissent de guèrra.

Finlàndia participèt a la Segonda Guèrra Mondiala coma aliada d'Alemanha. Vencuda en 1944, capitèt de gardar son independéncia mai deguèt faire de concessions au vesin sovietic que placèt lo país sota son influéncia fins a la fin de la Guèrra Freja.

D'efèct, en 1939, lo Pacte Germanosovietic organizèt lo partiment de l'Euròpa de l'Èst entre Berlin e Moscòu. Finlàndia se trobèt dins la zòna d'influéncia sovietica e en octòbre d'aquela annada, lei Sovietics demandèron un reculament de la frontiera d'aperaquí 25 km dins l'istme de Carelia per protegir Leningrad d'una ataca suspresa e la concession d'una basa navala dins la lenga de Hanko en cambi de rectificacions frontalieras dins d'autrei sectors. Lo govèrn finlandés acceptèt de negociar mai refusèt finalament lei condicions sovieticas. En novembre, l'URSS decidèt d'obtenir l'alunchament de la frontiera de la vila de Leningrad per fòrça e ataquèt Finlàndia. Mau preparada, l'armada sovietica subiguèt de pèrdas fòrça importantas en causa dau clima e de la resisténcia acarnada dei soudats finlandés comandats per Mannerheim. Pasmens, a partir de la fin de febrier, capitèt de prendre l'avantatge gràcias a sa superioritat numerica e Helsinki deguèt acceptar lei demandas sovieticas. En març de 1940, lo tractat de Moscòu enterinèt donc la pèrda de la totalitat de l'istme de Carelia, compres Vyborg, dei ribas dau lac Lagoda, de quauquei territòris en Carelia e de Hanko mai Finlàndia sauvèt son independéncia.

La desfacha de 1940 entraïnèt rapidament un raprochament entre Finlàndia e l'Alemanha Nazia. Ansin, tres jorns après l'invasion dau territòri sovietic per lo Tresen Reich lo 22 de junh de 1941, Helsinki èra tornarmai en guèrra còntra Moscòu. Sei fòrças participèron au sètge murtrier de Leningrad e prenguèron Vyborg e Petrozavodsk. Pasmens, una còntra-ofensiva generala dei Sovietics en junh de 1944 li permetèt de reconquistar la màger part dei territòris perduts. En setembre, menaçats d'enceuclament après lo retirament alemand d'Estònia, lei Finlandés demandèron e obtenguèron un armistici. 

Confirmadas au Tractat de París (1947), sei clausas foguèron duras. Au nivèu territòriau, lei Finlandés deguèron restituir lei territòris sovietics encara tenguts, abandonar Petsamo e cedir la basa de Porkkala (a solament 30 km de la capitala) en plaça de Hanko. En mai d'aquò, lei Sovietics expulsèron lei populacions finesas de l'istme de Carelia per lei remplaçar per de populacions russas, çò qu'entraïnèt l'arribada de  refugiats en Finlàndia. Au nivèu economic, lo país deguèt pagar d'importantei reparacions fins a 1952. Enfin, au nivèu politic, lo govèrn finlandés deguèt arrestar e jutjar lei responsables de la guèrra — Mannerheim s'enfugiguèt en Soïssa onte moriguèt en 1951 — e, après la signatura d'un Pacte d'Amistat en 1948, l'URSS obtenguèt un drech de regard sus leis afaires estrangiers finlandés. Dich « finlandizacion », aqueu sistèma permetèt pasmens au país de gardar son regime capitalista, seis institucions democraticas e de pas venir membre dau Pacte de Varsòvia.

Après la mòrt d'Estalin, la tutèla sovietica evolucionèt lentament per venir pus leugiera. En 1956, abandonèron la basa de Porkkala e permetèron l'adesion de Finlàndia au Conseu Nòrdic. Sièis ans pus tard, autorizèron egalament l'adesion a l'Associacion de Liure Cambi Europèa. Fins a la fin de la Guèrra Freja, lei govèrns finlandés successius adoptèron ansin una mescla de neutralitat estricta, de contentament dei demandas sovieticas e d'independéncia dich « linha Passikivi-Kekkonen » dau nom dei presidents Juho Kusti Passikivi (1946-1956) e Urho Kekkonen (1956-1982). Helsinki assaièt tanben de favorizar lo dialòg entre lei dos blòts. Per exemple, aculhiguèt de 1973 a 1975 la Conferéncia sus la seguretat e la cooperacion en Euròpa. En parallèl, lo país conoguèt un desvolopament economic important maugrat una crisi grèva dins lo corrent deis annadas 1980-1990.

L'afondrament de l'URSS en 1991 marquèt la fin d'aqueu periòde e Finlàndia retrobèt alora la totalitat de sa sobeiranetat. En 1995, intrèt au sen de l'Union Europèa e adoptèt l'euro coma moneda en 2002. En revènge, a mantengut sa politica de neutralitat e refusat d'intrar au sen de l'OTAN.

Finlàndia es una republica parlamentària. Lo cap d'Estat es lo president, elegit per la populacion per un periòde de sièis ans.

Lo Parlament (Eduskunta en finés, o Riksdag en suedés) a 200 membres.

En 1906, Finlàndia acordèt ais fremas lo drech de vòte e per lo primier còp au monde lo drech d'èstre eligiblas e d'accedir ai fonccions politicas. En març 1907, 19 fremas foguèron elegidas au moment dei premieras eleccions parlemantàrias dau païs.

De veire: Economia de Finlàndia.




#Article 158: Grècia (6220 words)


Grècia o pus rarament Ellada (en grèc modèrne η Ελλάδα / η Ελλάς = i Ellada / i Ellas, en grèc ancian ἡ Ἑλλάς = hē Hellás ; Gârția en aromanés) es un país dau sud d'Euròpa, formant un estat ont lo pòble grèc e la lenga grèga son preeminents. A  e  estatjants (2005). Sa capitala es Atenas.

Lo gentilici es grèc, grèga (pus rarament grègo, grèga o gregau, gregala; tanben se pòt dire rarament: ellèn, ellèna coma nom que designa las personas, ellenic per designar la lenga, e ellenic, ellenica coma adjectiu).

Grècia es membre de l’OTAN, de l’Union Europèa dempuèi 1981 e de la zòna èuro dempuèi 2001.

Grècia a de nombrosei minoritats que son pas reconoissudas e que soventei fes sa lenga es menaçada: aromans, arvanitas (albanés), macedonians e turcs son lei mai nombrós.

Lo país consistís en una aira continentala estenduda situada al sud dels Balcans; la peninsula del Peloponès, separada del continent pel canal de l'istme de Corint; e un bon nombre d'illas, qu'incluson, entre autras, Creta, Rodes, Eubea, Lesbos, Quios, Tassos, Samotràcia, Lemnos e las archipèlas del Dodecanès, las Cicladas e las Espòradas, totas aquestas a la mar Egèa, e Corfú, Lèucada, Cefalònia e Zacint dins la mar Ioniana. Grècia ten mai de 14.880 km de còsta e sonque 1.160 km de frontièras terrèstras, amb una extension totala de 131.940 km², e una populacion estimada de 10.749.943 abitants (2010).

Lo clima de Grècia es mediterranèu e presenta d'ivèrns suaus e umids, e d'estius cauds e sècs. Las temperaturas i son rarament  extrèmas, encara que l'ivèrn la nèu cau dins las montanhas e, ocasionalament, fins a Atenas.

La preséncia umana en Grècia data d'au mens  ans aquela d’Homo sapiens d'aperaquí  ans. Pasmens, fins a la fin dau darrier periòde glaciari, l'ocupacion umana sembla pas continua. Durant lo Paleolitic, la preséncia umana demorèt limitada e mai rara dins certaneis endrechs. La transicion vèrs lo Neolotic es mau coneguda e se debanèt entre lei millenaris V e III av. JC.

Lei premiers poblaments importants acomencèron a partir de  av. JC a partir de l'estèpa. L'agricultura e lo comèrci se desvolopèron entre lo continent e lei diferenteis illas, especialament aqueu de l'obsidiana de l'illa de Milo. A partir de  av. JC, una societat ierarquizada apareguèt (descubèrta d'armas e d'objèctes de prestigi) e una fòrta expansion demografica aguèt luòc entre  e  av. JC.

Lo premier poblament important foguèt l'òbra deis Aqueus, pòble d'origina indoeuropèa, que s'installèt dins la region a la fin dau millenari III ò au començament dau millenari II av. JC. Divèrsei pòbles, relativament pròches, emergiguèron pauc a pauc durant lo periòde. Lei pus importants foguèron leis Aqueus, leis Etolians e leis Ionians.

Dins lo corrent dau millenari II av. JC, de civilizacions se formèron en Creta e dins lo sud de la Grècia continentala. La premiera foguèt la civilizacion minoïca que dominèt la Mar Egèa e establiguèt d'itineraris comerciaus fins a Sicília, Egipte e Siria. En Creta, foguèt a l'origina d'un sistèma d'escritura pròpri, de palais utilizats coma centres administratius e d'un art relativament rafinat. Pasmens, foguèt destrucha au sègle XV av. JC, probablament en causa d'una invasion deis Aqueus.

La segonda foguèt la civilizacion micenèa apareguèt vèrs 1500 av. JC dins lei regions aqueas. Fòrça influenciada per la civilizacion minoïca, de reiaumes poderós en Peloponés (Micenas, Pilos, Tirint) e en Beocia (Gla). Venguèt un centre comerciau important e èra en relacion ambé leis illas de Mar Egèa, Chipre e lo sud d'Itàlia. Pasmens, declinèt a partir de 1200 av. JC e la màger part dei vilas aqueas foguèron destruchas d'un biais violent, probablament en causa d'una invasion doriana. Vèrs 1100 av. JC, l'unitat micenèa existiá plus e lo territòri grèc èra politicament fragmentat.

L'invasion doriana marquèt l'acomençament d'un periòde mau conegut de l'Istòria de Grècia car l'escritura dispareguèt fins au sègle VII av. JC. Entre lei sègles XII e XI av. JC, se debanèron de cambiaments importants e una crisi demografica entraïnèt la partença ò la disparicion dei tres quarts de la populacion. Pasmens, lei Dorians foguèron a l'origina d'innovacions tecnicas coma l'introduccion de la metallurgia dau fèrre tre lo sègle XI.

En mai d'aquò, apareguèron de pichonei comunautats que se gropèron, segon un procès desconegut, per formar de ciutats, formadas d'una zòna urbana e d'un airau rurau, prefigurant lei ciutats-estats dei periòdes seguents. Au sen d'aqueleis entitats, se formèron una aristocracia, proprietària dei tèrras e dei tropèus, una classa laboriosa gropant lo rèsta de la populacion (artesans, liberaus, païsans... etc.) e una classa d'esclaus excluchs de la vida politica e militara. Segon la tradicion, lei premiers Jòcs Olimpics foguèron organizats en 776 av. JC e lo sègle VIII av. JC es generalament retengut coma lo periòde d'aparicion dei premierei ciutats-estats grègas caracterizadas per la primautat dau politic, un partiment mai ò mens egalitari dei poders entre lei ciutadans e un sentiment comun d'unitat.

En parallèl, acomencèt de s'estructurar la religion grèga caracteristica dau Periòde Classic ambé l'aparicion de santuaris dedicats a Zèus (Olimpia), Èra (Samos, Argos) ò Apollon (Delos, Eretria e subretot Dèlfes). Apareguèt tanben tornarmai un sistèma d'escritura inspirat per lo sistèma fenician.

Lo Periòde Arcaïc (sègles VII e VI av. JC) es un tèrme d'origina arqueologica que designa lo periòde d'emergéncia de la vida politica e de l'art grèc classic. Es donc una epòca de mutacions socialas caracterizada per la transformacion dei monarquias ancianas vèrs de regimes oligarchics ò democratics, una diversificacion de l'economia e una sofisticacion creissenta de la cultura.

Aqueleis evolucions apareguèron premier dins lei ciutats d'Asia Menora onte l'aristocracia capitèt, sovent tre lo sègle VIII av. JC, de desmembrar lo poder reiau e de'n transformar lei prerogativas en magistratura. Dins aquò, de tensions apareguèron pauc a pauc entre l'aristocracia, proprietària dei tèrras, e lei païsans. Dins lo corrent dau sègle VI av. JC, aquò entraïnèt la redaccion dins mai d'una ciutat de còdis de lèis permetent d'arbitrar lei conflictes (Dracon, Pittacos). Aquò permetèt pas totjorn d'amaisar la situacion e de revòutas entraïnèron la formacion de regimes tiranics per restablir l'equilibri. Pasmens, lei tiranias mau resistiguèron ai problemas de succession e èran ansin sovent reversadas après la disparicion de son fondator siá au profiech d'un regime democratic siá au profiech d'una novèla forma de regime oligarchic. La tirania atenenca de Pisistrate n'es un exemple caracteristic. Au poder de 561 a 527 av. JC e fòrça popular, limitèt lo poder de l'oligarchia, promulguèt dei lèis mens sevèras e sostenguèt lo desvolopament economic gràcias a de mesuras favorablas ai paures e ai païsans. En revènge, sei successors, mens competents e pus autoritaris, foguèron reversats per una revolucion democratica après solament 17 ans de rèine.

En fòra d'aqueleis evolucions, una autra caracteristica dau periòde foguèt l'important movement de colonizacion qu'entraïnèt la fondacion de ciutats grègas en Mar Mediterranèa e en Mar Negra. Lei crisis agràrias e socialas ò leis ambicions comercialas foguèron probablament a l'origina d'aquela emigracion. Dins totei lei cas, l'influéncia grèga se desvolopèt rapidament en Crimèa, en Cirenaïca, dins lo sud d'Itàlia (dicha « Granda Grècia »), dins lo sud-èst de Gàllia e lòng dau litorau espanhòu. Aquò favorizèt l'emergéncia d'una classa marchanda que tenguèt un ròtle important dins lei luchas politicas còntra leis oligarquias grègas.

Leis institucions dei ciutats-estats grègas demostrèron sa soliditat au començament dau sègle V av. JC durant lei Guèrras Medicas còntra lei Pèrses. D'efèct, maugrat son inferioritat numerica, lei Grècs capitèron de rebutar doas atacas en 490 (batalha de Maraton) e en 480-479 av. JC (batalha de Platèa). Artesan principau — amb Esparta — de la resisténcia grèga, Atenas i aquistèt un prestigi immens.

Après la batalha de Platèa, l'Atenenc Aristide fondèt una aliança comuna ambé lei ciutats de la Mar Egèa. Dicha Liga de Delos, son objectiu èra de liberar lei ciutats grègas d'Asia, çò que necessitèt una lònga guèrra que s'acabèt en 449 av. JC. Pasmens, l'aliança se transformèt rapidament per venir un empèri maritim dirigit per Atenas. Aquel « imperialisme » inquietèt lei ciutats de Grècia Continentala que se gropèron au sen de la Liga de Peloponès a l'entorn d'Esparta e de Corint per protegir son autonòmia. En 446 av. JC, lei doas ligas concluguèron un acòrd de patz permetent de partejar Grècia entre doas zònas d'influéncias.

Aqueu periòde de patz — relativament brèu — veguèt l'apogèu d'Atenas e de la civilizacion grèga classica. Dirigida per un regime democracic que sa vida politica èra dominada per Pericles, la ciutat atenenca èra la premiera poissança navala dau mond grèc e dominava la vida culturala de la region ambé sei monuments (Partenon... etc.) e seis intellectuaus.

Pasmens, una guèrra novèla, dicha Guèrra de Peloponès, opausèt tornarmai la Liga de Delos a la Liga de Peloponès de 431 a 404 av. JC. Afeblida per la mòrt de Pericles e una epidemia de pèsta, la talassocracia atenenca perdiguèt la màger part de sa flòta e de sei tropas durant lo desastre de l'expedicion de Sicília (415-413 av. JC). Aquò permetèt ais Espartencs de blocar lei rotas maritimas permetent d'avitalhar la ciutat (Batalha d'Aegospotami en 405 av. JC) e, fin finala, d'obtenir la capitulacion d'Atenas. Lei vencuts deguèron destrurre sei fortificacions, dissòuvre la Liga de Delos e s'aliar amb Esparta.

Après sa victòria còntra Atenas, Esparta abandonèt sa politica en favor de l'autonòmia dei ciutats e establiguèt son egemonia sus Grècia. Pasmens, lei vilas èran afeblidas après d'annadas de guèrra e ges de ciutat capitèt de mantenir sa supremacia d'un biais duradís. 

De 395 a 387 av. JC, una guèrra generala novèla opausèt ansin Esparta a una coalicion gropant Atenas, Argos, Corint e Tebas. S'acabèt per una victòria relativament deis Espartencs que deguèron acceptar la restauracion de la poissança navala atenenca e abandonar lei ciutats grègas d'Ionia en cambi d'un sostèn financier de Pèrsia. En 371 av. JC, la dominacion espartenca resistiguèt pas a una guèrra novèla còntra Tebas que ganhèt la batalha de Leuctra gràcias a son generau Epaminondas. Pasmens, l'egemonia tebana suscitèt rapidament l'ostilitat d'Atenas e de Peloponés entraïnant la formacion d'una aliança entre Atenencs e Espartencs. Assaiant de rompre aqueu raprochament, Epaminondas infligiguèt una desfacha novèla a Esparta a Mantinèa mai foguèt tuat durant la batalha. Òr, sensa son generau, Tebas poguèt pas mantenir sa dominacion que foguèt remplaçada per un equilibri precari entre Espartencs, Atenencs e Tebans.

Après aquelei combats, la màger part dei ciutats grègas èran en crisi en causa dei conflictes sociaus e de l'aumentacion deis inegalitats. Ansin, durant aqueu periòde, lo regime aristocratic espartenca evolucionèt lentament vèrs la plotocracia. Atenas conoguèt tanben de problemas liats a l'oposicion entre la minoritat rica dei marchands, deis artesans importants e dei grands proprietaris e la majoritat paura dei ciutadans. Un simbòl d'aquelei tensions foguèt la simpatia que recebèt au sen de la populacion lei tirans de Siracusa. Una autra consequéncia foguèt lo desvolopament de l'individualisme e dei cultes de mistèris (Mistèris d'Eleusis).

A partir deis annadas 350 av. JC, Macedònia venguèt la poissança dominanta dau nòrd de Grècia e lo demorèt fins a l'arribada dei Romans. Aprofichant lei divisions entre ciutats, Felip II (359-336 av. JC) capitèt d'estendre son influéncia en Grècia Centrala. Mobilizant tardivament sei fòrças en despiech deis avertiments de Demòstenes, Atenas s'alièt ambé Tebas mai foguèt vencuda en 338 av. JC a Queronèa. Après sa desfacha, Atenas gardèt son independéncia mai deguèt jonhar la Liga de Corint qu'èra dominada per Macedònia e seis aliats. Per donar un sens a aquela union, Felip II preparèt una invasion de Pèrsia mai foguèt assassinat avans la partença de l'expedicion.

Foguèt remplaçat per son fiu Alexandre (336-323 av. JC) que destruguèt Tebas qu'aviá aprofichat la transicion per se revòutar. Puei, menèt l'invasion de Pèrsia preparada per son paire. Laissant quauquei garnisons en Grècia, conquistèt la màger part de l'Empèri Aquemenida entre 334 e 326 av. JC avans de morir a Babilònia. Sa mòrt entraïnèt una insureccion menada per Atenas (Guèrra Lamiaca) que s'acabèt per una desfacha en 322 av. JC. 

Après aquela revirada, Grècia venguèt subretot un enjòc dei guèrras entre lei successors d'Alexandre lo Grand. Lei ciutats contunièron de s'afeblir franc de Ròdes, d'Esparta, de la Liga Aquea e de la Liga Etoliana. Atenas capitèt tanben de demorar un centre intellectuau de premiera importància.

Lo periòde roman durèt de la fin dau sègle III av. JC a la cristianizacion de Grècia dins lo corrent dau sègle IV ap. JC. Se pòu devesir entre dos periòdes. Fins a la segonda mitat dau sègle I av. JC, de conflictes recurrents opausèron Romans e Grècs entraïnant lo renfòrçament progressiu de la preséncia dei premiers. Puei, fins au començament dau periòde bizantin, Grècia venguèt un centre intellectuau major de l'Empèri mai deguèt pauc a pauc faciar la concuréncia deis autrei vilas majoras dei províncias orientalas.

Ansin, Roma acomencèt de s'interessar a Grècia dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle III av. JC. A l'origina, son objectiu èra d'eliminar lei piratas dau litorau d'Illíria (229-228 e 219 av. JC). Pasmens, Macedònia èra opausada a una preséncia romana dins la region e s'alièt a Cartage pendent la Segonda Guèrra Punica. Desirosas de retrobar son independéncia, plusors ciutats grègas (Atenas, la Liga Etoliana, Esparta... etc.) chausiguèron de sostenir lei Romans qu'infligiguèron una desfacha saunosa ai Macedonians a Cinoscèfales en 197 av. JC. Lei vencuts deguèron abandonar sa dominacion sus Grècia e Roma proclamèt la « liberacion » dei ciutats grègas. Dins aquò, en realitat, se lei Romans creèron pas de província de Grècia, avián plaçat lo país dins son esfèra d'influéncia e i esperavan l'aplicacion de politicas proromanas.

Lo protectorat roman mau contentèt donc rapidament lei Grècs e lei Romans deguèron reprimir mai d'una revòuta. Premier, en 195 av. JC, foguèt vencuda Esparta qu'èra a restaurar una partida de sa poissança anciana sota la direccion de Nabis. Puei, en 189 av. JC, la Liga Etoliana foguèt somesa a son torn e deguèt alinhar sa politica estrangiera sus aquela de Roma. En 168 av. JC, l'armada macedoniana foguèt anientada a Pidna entraïnant la disparicion de Macedònia. 22 ans pus tard, la revòuta de la Liga Aquea entraïnèt la dissolucion de l'aliança, la destruccion de Corint e la somission definitiva d'Esparta. Enfin, en 87-86 av. JC, un sètge dur s'acabèt per la destruccion dei fortificacions d'Atenas. Pasmens, la resisténcia grèga èra pas encara totalament rompuda e la region, especialament lei territòris macedonianas, sostenguèt activament lo camp republican durant lei guèrras civilas deis annadas 40-30 av. JC.

A partir dau sègle I ap. JC, lei tensions demeniguèron e Grècia venguèt lo conservatòri de la cultura au sen de l'Empèri Roman. En particular, Atenas gardèt son ròtle intellectuau e plusors emperaires, especialament Adrian (117-138), Antonin lo Piós (138-161) e Marc Aurèli (161-180), sostenguèron de fèstas, de cultes religiós ò d'escòlas de filosofia. Pasmens, aquò permetèt pas de redreiçar la situacion economica e la populacion contunièt de demenir. De mai, a partir dau sègle III av. JC, aqueu declin demografic se conjuguèt amb un declin de l'influéncia culturala e intellectuala. Lo cristianisme venguèt alora un concurrent de l'ellenisme e la Grècia antica foguèt pauc a pauc remplaçada per la Grècia bizantina dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle IV. L'enebiment oficiau dau paganisme (381) e la fin dei Jòcs Olimpics (395) son lei doas datas principalas d'aquela transicion.

Après la mòrt de l'emperaire Teodòsi (379-395), Grècia foguèt enclusa dins l'Empèri Roman d'Orient e pilhada per divèrsei pòbles barbars. Aquò entraïnèt una reorganizacion territòriala e un transferiment de l'eiretatge culturau grèc a Constantinòple.

D'efèct, a partir dau desastre d'Andrinòple (378), lei Romans aguèron de dificultats per protegir lei Balcans e Grècia foguèt pilhada per lei Visigòts, leis Ostrogòts, lei Huns, leis Eslaus, leis Arabis e leis Avars. Certaneis assaièron de s'i installar coma leis Arabis que prenguèron Chipre (647) e Ròdes (652) e, subretot, leis Eslaus que comencèron de colonizar la Grècia continentala entraïnant l'emigracion dei populacions grègas vèrs lei vilas e lo litorau.

Per faciar aquela situacion, l'Empèri Bizantin se reorganizèt e creèt de circonscripcions militaras, dichas tèmas onte de tèrras foguèron donadas a de colons militars. En parallèl d'aqueleis evolucions, Grècia aguèt un ròtle major au sen de la pensada bizantina ambé la fondacion d'una universitat grèga a Constantinòple, la publicacion de divèrsei tractats filosofics atenencs (maugrat la sarradura deis escòlas de filosofia) e l'adopcion dau grèc coma lenga oficiala. Pasmens, en causa de la centralizacion auta de l'Empèri, la vida intellectuala èra principalament concentrada dins la capitala e Grècia perdiguèt pauc a pauc son ròtle precursor.

La fin dei Grandeis Invasions e de sei consequéncias permetèt pas de restablir la patz en Grècia. D'efèct, la region demorèt una buta deis invasions aràbias, bulgaras e normandas. Maugrat un reviure militar certan a partir dau sègle X, l'Empèri Bizantin mau capitèt de protegir Grècia d'un biais eficaç e deguèt pauc a pauc i acceptar la concession de privilègis ai republicas marchandas italianas.

Leis Arabis representèron la premiera menaça dau periòde medievau car, en despiech de la reconquista bizantina de Chipre en 746, capitèron de tenir Creta de 826 a 961, de pilhar Tessalonica en 904 e de menaçar lo comèrci maritim crestian en Mar Egèa. En parallèl, lo nòrd de Grècia foguèt regularament tocat per d'incursions bulgaras. Durèron fins au rèine de Basili II lo Bulgaroctòn (976-1025) que destruguèt lo Khanat Bulgar.

Lei victòrias de Basili II permetèron d'establir un periòde lòng de patz en Grècia que s'acabèt en 1081 ambé lo desbarcament de Normands en Epira. Afeblit per lei consequéncias de la batalha de Manzikert (1071) e la necessitat d'obtenir l'ajuda dei Crosats per reconquistar Anatolia, l'Empèri Bizantin aguèt de dificultats per arrestar lei Normands que pilhèron la Grècia Centrala en 1147. Aqueu periòde veguèt un apauriment generau de Grècia e una reorganizacion sociala ambé la formacion d'importants domenis feudaus. Per resòuvre aquela crisi militara, Constantinòple negocièt l'ajuda dei republicas marchandas italianas, especialament Venècia. Lei marchands italians obtenguèron ansin divèrsei basas comercialas en Grècia.

A partir de la fin dau sègle XI, l'Empèri Bizantin conoguèt un periòde de dificultats en causa de la pèrda de l'Anatolia Centrala e dau desvolopament dei Crosadas. Puei, en 1204, lei Crosats aprofichèron una crisi de succession per prendre e pilhar Constantinòple. Aquò entraïnèt la dislocacion de l'Empèri Bizantin e Grècia venguèt alora un enjòc dei luchas entre caps crosats, republicas marchandas italianas e principats bizantins.

Ansin, entre 1204 e 1214, Peloponés formèt lo còr dau Principat d'Acaia, Atenas e la Grècia Centrala formèron un Ducat d'Atenas e lo nòrd foguèt devesit entre un Reiaume de Tessalonica e un Empèri Latin qu'èra nominalament lo senhor de totei leis estats crosats fondats sus lo territòri bizantin. Venècia obtenguèt Creta e la màger part deis illas de la Mar Egèa e certanei pòrts continentaus. Pasmens, lo nòrd-oèst de Grècia demorèt tengut per una dinastia bizantina que fondèt lo Despotat d'Epira e un autre principat bizantin poderós, dich Empèri de Nicèa, se mantenguèt en Anatolia Occidentala.

Aquela division entraïnèt de conflictes recurrents que virèron en favor d'una aliança entre l'Empèri de Nicèa e la Republica de Gènoa. Aquò permetèt ai senhors de Nicèa de reconquistar Constantinòple, de restaurar l'Empèri Bizantin en 1261 e de reprendre lo contraròtle de la màger part de Grècia. En parallèl, lei Genoès obtenguèron lo contraròtle de pòrts importants coma Focèa (1275), Chio (1304) e Lesbos (1355). Aquela restauracion de l'Empèri s'acompanhèt d'una renaissença culturala importanta dau mond grèc, especialament a Mistra.

Dins lo corrent dau sègle XV, lei Turcs Otomans comencèron la conquista de Grècia. Foguèt un procès lòng en causa de la fragmentacion politica de la region mai que foguèt facilitat per lei divisions entre crestians. Lei datas principalas ne'n foguèt la presa d'Atenas (1456), la conquista dau Despotat de Morèa (1460), la rediccion de Ròdes (1522), la conquista de Chipre (1571), aquela de Creta (1669) e la reconquista de Morèa (1715) qu'èra estada presa per Venècia en 1699.

Acabada en 1715, la conquista militara mau capitèt de pacificar lo país, especialament lei zònas montanhosas. Ansin, fins a l'independéncia grèga, lo contraròtle otoman demorèt limitada ai regions e vilas importantas.

Durant lo periòde otoman, Grècia foguèt plaçada sota l'autoritat d'un administrator otoman e obtenguèron una autonòmia regardant sa lenga, sa religion e son clergat. Ansin, fins a l'emergéncia dau nacionalisme, lo poder turc foguèt pas 	necessariament pus impopular que lei senhors venecians e latins dau periòde medievau. En particular, lei monastèris, lei grands proprietaris acceptant l'òrdre turc e lei païsans dei montanhas gardèron sei tèrras e sei privilègis. La percepcion deis impòsts foguèt tanben fisada a de Grècs que foguèron a l'origina d'un embrion d'administracion pauc a pauc reconegut per leis Otomans.

Ansin, lo pensament principau dei Turcs foguèt de mantenir l'òrdre dins lo país. Per aquò, dispausavan de tèrras confiscadas (generalament durant la conquista ò après de revòutas) que foguèron donadas a de caps militars (ò au clergat musulman). En temps de guèrra còntra de poissanças crestianas, lei fòrças otomanas deguèron de còps defendre lo territòri grèc, especialament entre 1683 e 1699 còntra Venècia. En revènge, lei revòutas generalas foguèron raras (1463-1479 en Morèa e 1571 en Grècia Centrala).

Lo nacionalisme grèc apareguèt dins lo corrent dau sègle XVIII e se desvolopèt rapidament gràcias a la decadéncia de l'Empèri Otoman e a l'expansionisme rus desirós d'obtenir un accès ai « mars caudas ». Ansin, a partir de 1768, una tiera de guèrras permetèt ai Rus d'avançar vèrs lo sud e d'agantar la Mar Negra avans la fin dau sègle. Enclús dins lei tractats de patz successius, lei Grècs venguèron de protegits de la corona russa e obtenguèron en particular lo drech de navegar sota pavalhon rus.

De mai, en Euròpa Occidentala, lo reviure de l'interès per l'Antiquitat permetèt de desvolopar de liames entre elèits grècs e europèas. Favorizèron tanben la difusion deis idèas revolucionàrias francesas. Adamántios Koraïs e Konstandínos Ríghas foguèron lei doas figuras principalas d'aqueu periòde. Puei, en 1814, foguèt fondada una organizacion secrèta, dicha Filikí Etería, que comencèt de preparar una insureccion sota la direccion d'Alexandre Ypsilanti, un pròche dau tsar Alexandre I.

La Guèrra d'Indepéndencia de Grècia durèt de 1821 a 1830 e foguèt una crisi majora de la premiera mitat dau sègle XIX. Sei causas principalas, atisadas per lei nacionalistas, èran la multiplicacion deis abüs dei senhors mau contraròtlats per lo poder centrau, lo desvolopament deis idèas eissidas dei Lutz e l'afebliment generau de l'Empèri Otoman minat per l'insureccion d'Ali Pacha.

L'insureccion començèt en març de 1821 e obtenguèt rapidament lo raliment dei montanhards de Theódhoros Kolokotrónis e dei marins d'Andhréas Vókos e de Konstandínos Kanáris. Leis insurgents prenguèron una partida de Peloponés onte poguèron organizar un congrès a Epidaure (1-22 de genier de 1822) que proclamèt l'independéncia dau país. Pasmens, leis Otomans mandèron de renfòrç e acomencèron una repression saunosa de l'insureccion (execucion dau patriarca, chaples de l'illa de Chio... etc.). Aquò creèt un movement de simpatia per la causa grèga en Euròpa. Organizèt de comitats de sostèn e mandèt d'armas, de volontaris e de sòus.

Dins aquò, lei Grècs se devesiguèron entre elei. En 1825-1827, de tropas egipcianas poguèron donc de reconquistar lo país per lo còmpte dau sultan. Pasmens, i multipliquèron leis atrociats entraïnant finalament la formacion d'una coalicion, gropant Russia, lo Reiaume Unit e França, que mandèt un còrs expedicionari sostenir l'insureccion. Lo 20 d'octòbre de 1827, la flòta dei coalizats destruguèt la marina turcoegipciana a Navarin. Puei, Russia declarèt dirèctament la guèrra a Constantinòple en abriu de 1828 e França ocupèt militarament Morèa.

Vencut, l'Empèri Otoman deguèt signar lo tractat d'Andrinòple en setembre de 1829 e retirar sei tropas au nòrd d'una linha situada entre lei Gofs d'Arta e de Volas. Puei, lo 3 de febrier de 1830, lei tres poissanças reconoguèron l'independéncia de Grècia. Après un periòde d'instabilitat de 1830-1832 marcat per la temptativa d'Ioánnis Kapodístrias d'instaurar sa dictatura, Grècia venguèt un reiaume indepenent, protegit per França, Russia e lo Reiaume Unit. Oton de Bavièra (1833-1862) ne'n venguèt lo premier rèi.

Dins lo corrent dau sègle XIX, la politica de Grècia foguèt marcat per l'idèa de conquistar lei regions grègas demoradas sota lo contraròtle de l'Empèri Otoman (la « Granda Idèa »), lo jòc d'influéncia de Russia e dau Reiaume Unit per s'assegurar de la preséncia d'un govèrn favorable e de l'equilibri precari entre l'autoritarisme dau poder e leis aspiracions liberalas d'una partida de la populacion.

Lo rèine d'Oton de Bavièra foguèt ansin relativament trebolat. Gaire popular car donèt mai d'un pòste admnistratiu ò militar important a d'Alemands, deguèt faciar un còp d'estat en 1843 e foguèt obligat d'adoptar una constitucion en març de 1844. Lo tèxte contentèt lei conservadors e creèt un parlament bicamerau format d'una chambra elegida au sufragi censitari e d'un senat designat per lo rèi. Oton capitèt finalament de mantenir un poder autoritari gràcias au sostèn de Russia. Puei, la « Granda Idèa », formulada per lo premier còp en 1844, li permetèt de retrobar una certana popularitat.

Pasmens, l'influéncia russa maucontentava Londres qu'organizèt un blocus dau Pirèu en 1850. S'acabèt per una revirada que renforcèt la preséncia russa. En revènge, en 1856, aprofichant la Guèrra de Crimèa, lei Britanics desbarquèron dirèctament dins lo pòrt. Aquò minèt lo prestigi dau rèi que foguèt reversat en 1862 per l'insureccion dei garnisons de Nàuplia e d'Atenas. Ambé lo sostèn de Londres, Jòrgi de Danemarc foguèt nomat coma rèi.

Una constitucion limitèt lei poders dau rèi en 1864 e l'aliança britanica foguèt renfòrçada per la cession deis illas tenguts per lo Reiaume Unit en Mar Ioniana. Fins a 1913, lo nacionalisme grèc e la « Granda Idèa » venguèron lei motors principaus de la politica grèga amb una multiplicacion dei conflictes còntra lei Turcs.

Aquò comencèt tre 1866 quand lo rèi favorizèt una insureccion de Creta. Pasmens, mau capitèt d'obtenir lo sostèn dei grandei poissanças e l'operacion s'acabèt per una revirada. En 1877-1878, aprofichant la guèrra entre Russia e l'Empèri Otoman, lei Grècs ocupèron una partida de Tessalia e d'Epira e obtenguèron la reconeissença d'aquelei conquistas en 1881. En 1896-1897, una insureccion novèla se debanèt en Creta entraïnada per lo refús deis autoritats otomanas de crear un regime d'autonòmia previst per lo Congrès de Berlin en 1878. Grècia mandèt de tropas en Macedònia e en Creta mai foguèt vencuda. Pasmens, una conferéncia internacionala donèt un estatut autonòm a l'illa en 1897 au sen de l'Empèri Otoman. Un an pus tard, de revòutas novèlas i entraïnèron la nominacion dau prince Constantin coma aut comissari. Creta venguèt ansin de facto grèga.

De 1913 a 1923, lei crisis balcanicas, la Premiera Guèrra Mondiala e la Guèrra Turcogrèga marquèron un periòde important dins lo procès de formacion de la Grècia modèrna.

En octòbre de 1908, Serbia, Grècia e Bulgaria se raprochèron còntra l'Empèri Otoman. Aquò permetèt ai nacionalistas grècs de Creta, dirigits per Elefthérios Venizelos, de proclamar son restacament a Grècia. Vengut Premier Ministre de Grècia en 1910, gràcias au sostèn d'un grop d'oficiers liberaus, Venizelos liberalizèt e reorganizèt lo país. Puei, renforcèt l'aliança ambé Bulgaria, Serbia e Montenegro. Lo 18 d'octòbre de 1912, aquela liga ataquèt l'Empèri Otoman que foguèt rapidament vencut. L'armada grèga capitèt d'ocupar Epira e Macedònia. Pasmens, de desacòrdis entre lei venceires regardant lo partiment dei conquistas entraïnèt una segonda guèrra opausant Bulgaria a una coalicion formada de Grècia, de Serbia, de Romania e de l'Empèri Otoman. En aost de 1913, lo Tractat de Bucarèst reglèt la situacion e definiguèt lei frontieras novèlas permetent ai Grècs de gardar sei conquistas, especialament lo pòrt de Tessalonica.

Un an pus tard, la Premiera Guèrra Mondiala devesiguèt lo govèrn entre 	germanofils, sostenguts per lo rèi Constantin qu'aviá remplaçat Jòrgi assassinat en 1913 per un anarquista, e partisans de l'Entenduda, gropats a l'entorn de Venizelos. En 1915, Constantin obtenguèt la demission de son Premier Ministre. Pasmens, lo rèi foguèt rapidament obligat de lo nomar tornarmai coma cap dau govèrn e Venizelos se raprochèt secretament deis Aliats. En setembre de 1916, après una demission novèla, formèt un govèrn republican a Tessalonica que laissèt lei Francés desbarcar dins lo nòrd dau país. En 1917, un ultimatum aliat entraïnèt l'abdicacion dau rèi, lo retorn de Venizelos e l'intrada en guèrra de Grècia ambé l'Entenduda. Pasmens, lei revendicacions grègas foguèron pas totalament contentadas a l'eissida dau conflicte ambé l'annexion de Tràcia e de la region d'Esmirna.

En novembre de 1920, Venizelos perdiguèt leis eleccions e un plebiscit restaurèt Constantin sus lo tròne. Lo govèrn novèu, dirigit per Dimítrios Gúnaris, deguèt rapidament se preocupar de la situacion en Anatolia onte lei Turcs reconeissián pas leis annexions grègas. En genier de 1921, encoratjats per leis Aliats, lei Grècs ataquèron mai foguèron vencuts. En octòbre de 1922, foguèron obligats de signar un armistici. Puei, Gúnaris e sei generaus foguèron reversats e executats per un còp d'estat militar organizat per de partisans d'Elefthérios Venizelos. Constantin deguèt tanben abdicar per lo segond còp e foguèt remplaçat per Jòrgi II. Pasmens, deguèron acceptar la desfacha grèga e renonciar a la Tràcia Orientala e a Esmirna en julhet de 1923 (Tractat de Laussane).

A l'eissida d'aquelei guèrras, Grècia agantèt quasiment sei limits actuaus. De mai, de transferiments importants de populacion (expulsion dei Grècs d'Anatolia, expulsion dei Bulgars e dei musulmans de Grècia... etc.) aumentèron l'omogeneïtat de la populacion. Dins aquò, lei despensas militaras e l'arribada d'un nombre important de refugiats (1,4 milions) entraïnèron una grèva crisi economica. 

En novembre de 1923, una temptativa de còp d'estat realista permetèt a Venizelos de marginalizar lo rèi. Puei, lo 25 de març de 1924, la republica foguèt proclamada. Pasmens, la crisi economica destabilizèt lo país e lo generau Theodoros Pangalos prenguèt lo poder en junh de 1925. Establiguèt una dictatura que foguèt reversada per lo generau Georgios Kondylis en aost de 1926. Restaurèt lo regime republican mai leis eleccions de 1927 permetèron pas de formar una majoritat.

En julhet de 1928, en fàcia de la situacion financiera catastrofica, Venizelos foguèt tornarmai designat per dirigir lo govèrn. Lo mes seguent, ganhèt largament leis eleccions e obtenguèt una majoritat absoluda. Se raprochèt diplomaticament d'Itàlia (1928), de Iogoslavia (1929) e mai de Turquia (1931). Pasmens, aquò li permetèt de resòuvre lei problemas economics e la crisi de 1929 entraïnèt sa demission. Sei successors mau capitèron a son torn e lo generau Kondylis prenguèt lo poder en març de 1935. Aboliguèt la republica lo 10 d'octòbre.

En novembre de 1935, Jòrgi II foguèt tornat cridar per un plebiscit e la monarquia restaurada. Laissèt lo poder au generau Ioánnis Metaxás qu'instaurèt un regime dictatoriau d'inspiracion faissista. Pasmens, deguèt s'opausar a l'expansionisme de l'Axe e se raprochèt dau Reiaume Unit. Lo 28 d'octòbre de 1940, Mussolini exigiguèt la cession de basas e l'ocupacion de ponchs estrategics per son armada. Lo refús de Metaxás (« Non ») entraïnèt l'invasion de Grècia per Itàlia.

En despiech de sa superioritat numerica e tecnica, l'armada italiana, mau preparada, mau capitèt de vencre lei soudats grècs e deguèt recular. Finalament, leis Alemands deguèron intervenir dirèctament en abriu de 1941. Enceuclada, l'armada grèga foguèt obligada de capitular e Atenas foguèt conquistada lo 27 d'abriu. Lo govèrn e lo rèi se retirèron en Creta sota la proteccion dei Britanics. Deguèron l'abandonar lo 1 de junh après una ataca de parachutistas alemands.

Lo país foguèt plaçat sota ocupacion italiana, bulgara e alemanda. Un govèrn collaborator dirigit per lo generau Georgios Tsolakoglou foguèt creat per leis Alemands. Pasmens, de movements de resisténcia poderós se formèron rapidament coma lo Frònt Nacionau de Liberacion (EAM) comunista, l'Armada Nacionala Populara de Liberacion (ELAS) egalament comunista, lo Movement de Liberacion Sociala e Nacionala (EKKA) nacionalista ò l'Armada Nacionala Democratica Grèga (EDES) qu'èran tanben nacionalista. La repression foguèt violenta e mai de  abitants moriguèron en causa d'una famina entraïnada per lo pilhatge dei ressorsas dau país per lo III Reich.

La liberacion dau país se debanèt en 1944 ambé l'evacuacion de Grècia per l'armada alemanda dins lo corrent d'octòbre. A la seguida d'un acòrd de partiment dei Balcans conclut ambé lei Sovietics, lei Britanics obtenguèron lo contraròtle de Grècia. I desbarquèron lo 14 d'octòbre e i trobèron una situacion de tension extrèma entre comunistas e nacionalistas. Tre lo 3 decembre, de combats opausèron un frònt comun d'organizacions de senèstra e de tropas britanicas entraïnant l'acomençament d'una guèrra civila.

La guèrra civila durèt de 1944 a 1949. Après una brèva trèva, d'eleccions foguèron organizadas e marcadas per de violéncias de part dei partits de drecha. Aquò entraïnèt l'abstencion dei partits de senèstra, la victòria dei realistas e la rompedura de l'alta-au-fuòc. 

Retirats dins lo nòrd montanhós, lei comunistas resistiguèron gràcias a una ajuda iogoslava. Pasmens, deguèron pauc a pauc recular en fàcia de l'armada regulara sostenguda per leis Estatsunidencs. En 1948, l'expulsion de Tito dau blòt sovietic privèt lei comunistas grècs de son sostèn principau car Iogoslavia foguèt d'ara endavant obligada de se concentrar sus lei sieunas preocupacions. En 1949, la guerilha grèga conoguèt alora de dificultats d'avitalhament recurrenta e foguèt finalament definitivament vencuda dins lo corrent d'octòbre.

De 1950 a 1967, Grècia conoguèt un periòde democratic marcat per de tensions importantas. Aquò comencèt ambé leis eleccions de març de 1950 que veguèron la victòria de la senèstra moderada dau generau Nikólaos Plastíras. Una constitucion novèla foguèt adoptada en genier de 1952 instaurant una monarquia parlamentària. Sota sa direccion, Grècia integrèt l'OTAN en febrier de 1952. Durant aqueu periòde, lo manescau Aléxandhros Papághos reorganizèt la drecha grèga. Aquò li permetèt de conquistar lo poder en novembre de 1952.

Son govèrn assaièt de melhorar la situacion economica amb una devaluacion de la moneda nacionala (abriu de 1953), la conclusion d'acòrds comerciaus ambé Checoslovaquia ò l'Alemanha de l'Oèst (1954) e l'adopcion d'una politica de destenduda ambé lei país vesins. Après la mòrt de Papághos, Grècia foguèt dirigida per Konstandínos Karamanlís fins a 1963. Assaièt de desvolopar l'economia gràcias a una politica de sostèn a l'agricultura e a l'industria. En febrier de 1964, lei centristas de Geórgios Papandréou ganhèron leis eleccions.

Deguèron faciar la desgradacion dei relacions entre comunautats grègas e turcas de Chipre e foguèron accusats per lei nacionalistas d'abandonar lei Grècs de l'illa venguda independenta en 1959. Papandréou aguèt tanben de relacions marridas ambé lo rèi e lei militars. En 1965, lo rèi refusèt de signar un decret de destitucion dau cap de l'Estat-Major e Papandréou deguèt demissionar lo 15 de julhet. Aquò destabilizèt leis institucions e divèrsei govèrns se succediguèron rapidament sensa trobar de solucion per resòuvre la crisi. Finalament, lo 21 d'abriu de 1967, un còp d'estat militar marquèt la fin dau periòde democratic.

Lo regime militar, dich regime dei coronèus, gardèt lo contraròtle dau país de 1967 a 1974. Anticomunista e fòrça autoritari, adoptèt en setembre de 1968 una constitucion que donèt la màger part dau poder a l'executiu. Dins aquò, deguèt faciar d'atemptats e de manifestacions organizats per divèrseis organizacions de senèstra que mau capitèron de s'unir entre elei.

A partir de 1970, lo coronèu Geórgios Papadópoulos venguèt la figura principala dau regime. Refusant d'organizar d'eleccions, creèt un còrs consultatiu que sei membres èran designats per lo govèrn. Puei, assaièt de liberalizar un pauc lo regime mai se turtèt rapidament ai revendicacions de la senèstra e de la drecha moderada demandant la restauracion de la democracia. En març de 1972, Papadópoulos concentrèt lei poders entre sei mans. Puei, lo 1 de junh de 1973, proclamèt la republica e venguèt cap de l'Estat.

Lo 14 de novembre de 1973, de manifestacions insurreccionaus acomencèron en Atenas onte d'estudiants, sostenguts per la populacion, bloquèron leis universitats. Lo 17, la lèi marciala foguèt instaurada e l'armada reprimiguèt lo movement. Pasmens, lo 25, Papadópoulos foguèt reversat e remplaçat per una junta dirigida per lo generau Phaedon Gizikis. Suspendiguèt la constitucion e accentuèt la repression. Pasmens, lei manifestacions s'amplifiquèron e la situacion economica se desgradèt.

En julhet de 1974, lei militars organizèron un còp d'estat en Chipre per ne'n reversar lo president. Aquò entraïnèt una intervencion militara turca e de combats dins l'illa entre lei doas comunautats. Isolats e incapables de reagir en causa dei trèbols intèrnes, lei militars deguèron alora abandonar lo poder e lo restituir ai civius.

Cargat de formar un govèrn provisòri, Konstandínos Karamanlís (Novèla Democracia, ND) ganhèt largament leis eleccions de novembre de 1974. Puei, lo mantenement de la republica foguèt confirmada per referendum. Grècia intrèt dins la Comunautat Economica Europèa en genier de 1981. La meteissa annada, lo Movement Socialista Panellenic (PASOK), d'inspiracion socialista moderada e dirigit per Andréas Papandréou, ganhèt leis eleccions.

Fins a 2008, lo poder alternèt entre la ND e lo PASOK. Gràcias a l'adesion a l'Union Europèa, lo país conoguèt un desvolopament economic important. En 2001, adoptèt l'èuro coma moneda. Lo periòde veguèt tanben la perseguida de la destenduda ambé Turquia e lei país vesins.

Grècia foguèt tocada per la crisi economica de 2008 a partir de 2009. Sa situacion economica e financiera se desgradèt rapidament. Un escandòl regardant lo trucatge dau budget nacionau dempuei d'annadas agravèt lei consequéncias de la crisi e entraïnèt una aumentacion dau taus d'interès deis emprunts estataus grècs. Grècia deguèt alora acceptar una tiera de plans d'austeritat e de privatizacions impausats per l'Union Europèa. Entraïnèron una demenicion fòrça importanta dau nivèu de vida de la populacion, dei programas d'ajudas socialas e una aumentacion dau deute public.

En genier de 2015, una coalicion de partits de senèstra, dicha SYRIZA, ganhèt leis eleccions e son cap, Aléxis Tsípras, venguèt Premier Ministre. Assaièt de tornar negociar lei condicions dei plans d'austeritat impausats en cambi d'un sostèn financier. Pasmens, aquò mau capitèt e dins lo corrent de julhet, lo país deguèt acceptar una mena de tutèla europèa sus la gestion de sa politica.




#Article 159: Islàndia (3712 words)


 
Islàndia (nom complèt : Republica d'Islàndia) es un estat insulari de l'Ocean Atlantic Nòrd situat entre Groenlàndia, Norvègia e Escòcia. Sa geografia es marcada per sa localizacion lòng de la Dorsala Medioatlantica e dau Ceucle Polar Artic. Aquò es a l'origina d'una activitat volcanica importanta e d'un clima fòrça freg, especialament dins lei regions interioras de l'illa. La populacion es febla amb aperaquí  abitants e, en causa de son territòri relativament important ( km²), la màger part dau país es vueja d'abitants. La capitala Reykjavík, situada sus lo litorau sud-oèst, n'es la vila principala e concentra lei dos tèrç de la populacion.

Lo poblament de l'illa foguèt tardiu e comencèt dins lo corrent de l'Edat Mejana ambé l'installacion de colons vikings. Fòrça isolats e autonòms, creèron pas d'estats vertadiers avans l'instauracion de la sobeiranetat norvegiana au sègle XIII. Après lo declin de la corona norvegiana, Danemarc prenguèt son ròtle. Fins au sègle XIX, Islàndia demorèt isolada. Lo desvolopament de l'illa comencèt ambé lo melhorament dei transpòrts maritims e entraïnèt l'aparicion de movements nacionalistas locaus. Danemarc acceptèt de laissar a cha mauc mai d'autonòmia ais abitants que formèron lo sieu reiaume quasi independent en 1918. Puei, après l'invasion de Danemarc per Alemanha en 1940, l'illa rompèt lei darrierei liames ambé Copenaga. Venguèt oficialament independent en 1944. Pasmens, en causa de sa posicion estrategica e de sa feblessa demografica, Islàndia si raprochèt rapidament deis Estats Units d'America que son lo protector militar dau país dempuei 1951. Islàndia aguèt ansin un ròtle diplomatic de remarca dins lo corrent de la Guèrra Freja e assaièt de favorizar lo raprochament entre lei dos blòts. Lo país conoissèt tanben un desvolopament economic fòrça important a fa uei partida dei país pus desvolopats de la planeta maugrat una crisi economica grèva en 2008.

Situada sus la dorsala medio-atlantic, Islàndia es una illa volcanica d'aperaquí  km². La dorsala la traversa dau sud-oèst au nòrd-èst e es a l'origina d'una activitat volcanica importanta amb environ 130 volcans actius. Tradicionalament, la geografia islandesa devesisse l'illa entre Tèrras Bassas que cuerbon lo litorau e Tèrras Autas situadas dins l'interior e definidas per una altitud superiora a 500 m. Pasmens, presentan una gròssa varietat de relèus que pòdon de còps agantar mai de  m e que forman de massís montanhós diferents. Lei pus importants son situats lòng dau litorau sud-èst onte si situa la cima pus auta dau país (Hvannadalshnjúkur,  m), au nòrd a l'entorn d'Akureyri e dins lei regions centralas. Son cubèrts per de glacièrs fòrça estenduts (Vatnajökull, Hofsjökull, Langjökull e Mýrdalsjökull) que son a l'origina de rius glaciers caracterizats per un debit important (mai irregular) a respèct de la longor febla dei jaç. Lei dos pus importants son Thjórsá (230 km e 370 m3/s) e Jökulsá á Fjöllum (206 km e 180 m3/s).

Situat just au sud dau ceucle polar artic, Islàndia a un clima freg temperat per leis efècts d'un sota-corrent dau Gulf Steam dich corrent d'Irminger qu'adocissan lei temperaturas. Leis autrei factors climatics principaus son l'importància dei vents d'oèst (lei vents d'èst son fòrça rars) e la posicion d'una zòna permanenta de pression bassa situada entre Islàndia e Groenlàndia que fa partida de l'Oscillacion Nòrd-Atlantic. La region d'Akureyri, situada au nòrd, presenta un element suplementari ambé l'existéncia d'un ret de montanhas autas que protegisson l'endrech dei vents pus fregs de l'oèst. Pasmens, maugrat aquelei factors, un aspèct important dau clima islandés es son instabilitat que pòu entraïnar de cambiaments fòrça rapides, compres dins de regions d'altitud febla.

Islàndia es devesida entre tres zònas climaticas principalas. Lo litorau sud-èst e la màger part dei regions centralas an un clima continentau freg e umide. La region d'Akureyri a un clima continentau freg amb un estiu sec. Enfin, lo rèsta de l'illa, a un clima de tondra caracterizat per de temperaturas quasi polaras. Pasmens, leis ivèrns islandés son generalament clements en comparason de çò qu'es observat a de latituds similaras. D'efècte, si la temperatura pòu demenir fins a -25°C ò -30°C au nòrd, la temperatura ivernenca mejana es de 0°C dins lei plans dau sud. Leis estius son brèus amb una temperatura mejana entre 10 e 13°C au sud.

Lei precipitacions evolucionan de  mm dins lei regions litoralas somesas a l'influéncia dei massas d'èr oceanicas umidas a mens de  mm au nòrd somes ais efècts 	inibitòris de plueias dei corrents atmosferics polars. Una partida importanta, sovent la majoritat, d'aquelei precipitacions es fach de nèu.

La populacion islandesa èra d'aperaquí  abitants en 2012 siá 3,1 ab/km². Presenta lei caracteristicas dei país europèus desvolopats amb una aumentacion progressiva de la proporcion d'ancians e una esperança de vida auta (81 ans en 2012). Lo taus de feconditat (1,89 enfants per frema en 2012) es en revènge important a respèct dau rèsta dau continent europèu. La demografia islandesa aumenta ansin pauc a pauc car èra encara de solament  abitants en 1961.

La màger part deis Islandés vivon a Reykjavík ò dins son aglomeracion (environ  abitants) que gropa lei dos tèrç de la populacion au sud-oèst de l'illa. Lo rèsta es principalament installat lòng dau litorau sud onte lo clima es lo mens ostil, magerament dins lo sud-oèst. L'excepcion unica es la vila d'Akureyri situada au nòrd mai que tèn un microclima relativament clement. Lei regions interioras son quasi pas pobladas e en defòra de la capitala e de sa banlèga, solament doas vilas an mai de  abitants (Akureyri e Reykjanesbær). La consequéncia es una densitat de populacion inferiora a mens d'un abitant per quilomètre carrat sus la màger part dau territòri e l'existéncia de regions inabitadas fòrça vastas.

L'islandés es la lenga oficiala de l'illa dempuei 2011 e la lenga mairala de la populacion autoctòna. Es una lenga germanica eissida dau noroèc parlat en Escandinàvia dins lo corrent de l'Edat Mejana. L'isolament d'Islàndia e l'importància de sa cultura escricha an favorizat una conservacion granda de la lenga originala. En particular, leis Islandés pòdon aisament comunicar ambé leis abitants deis Illas Feroe e dau nòrd de Norvègia que parlan tanben de lengas pròchas dau noroèc.

L'anglés e lo danés an tanben un ròtle important dins l'illa e son sovent utilizats au sen de l'administracion. Aquelei lengas son respectivament parladas per 85% e 75% de la populacion e son l'objècte de programas d'ensenhament importants a l'escòla. Lo francés e l'alemand li son de còps ensenhats. D'autra part, dempuei lo començament dau sègle XXI, la formacion de comunautats de trabalhaires imigrats, magerament dins lei pòrts de pesca, a entraïnat l'aparicion de lengas novèlas dins l'illa coma lo polonés (2,6% de la populacion en 2011) e lo lituanian.

Islàndia es un país crestian amb una glèisa d'Estat qu'es la Glèisa d'Islàndia que son nom complèt es Glèisa evangelica-luteriana d'Islàndia. Pasmens, la libertat religiosa es assegurada per lo govèrn e respectada. L'Estat organiza lo recensament regular de l'afilhacion religiós dei ciutadans islandés. En 2005, 82,1% si revendicavan de la Glèisa d'Islàndia, 4,7% dei Glèisas liuras de Reykjavik e de Hafnarfjörður, 2,4% de la Glèisa Catolica e 2,7% d'autrei glèisas crestianas. En mai d'aquò, 5,5% avián donat una apartenància a un grop non reconoissut coma organizacion religiosa e 1% fasián partida de religions fòrça minoritàrias disn l'illa coma l'islam. Lo nombre de ciutadans atèus ò agnostics èra tanben fòrça feble (2,6%).

Situada dins lei regions frejas dau nòrd de l'Ocean Atlantic, Islàndia foguèt pas poblada per d'èssers umans avans lo sègle VIII. Sa descubèrta sembla èsser l'òbra de monges irlandés que cercavan d'endrechs isolats onte si retirar. Au sègle seguent, dins lo corrent deis annadas 860, de navigators vikings agantèron l'illa e comencèron son exploracion. Lo luòc atirèt lèu de colons que venguèron s'installar ambé sa familha e seis esclaus (generalament d'origina cèlta). Adoptèron un mòde de vida individualista centrada sus la subrevida sieuna dins d'ostaus fòrça isolats. Aquela dispersion extrèma empachèt l'emergéncia d'un poder centrau. En plaça, apareissèt pauc a pauc un sistèma de clans. L'institucion unica de l'illa èra una assemblada d'òmes liures dicha Althing fondada sus lo modèl viking vèrs 930. Si reünissiá cada annada per reglar lei desacòrdis entre lei diferentei familhas. 

Vèrs 980, sota la pression dau rèi de Norvègia, lAlthing adoptèt oficialament lo cristianisme coma religion. Dos evescats foguèron fondats dins l'illa e plaçats sota la dependéncia de l'arquevesque de Trondheim. Aquò favorizèt l'introduccion de l'escritura entre leis abitants. Foguèt a l'origina d'una literatura rica que si desvolopèt fòrça rapidament.

Dins lo corrent dau sègle XIII, l’Althing perdèt son eficacitat per resòuvre lei conflictes entraïnant de guèrras clanicas saunosas e lòngas. Au començament deis annadas 1260, Norvègia, sostenguda per la Glèisa, decidèt d'intervenir per restablir l'òrdre. En 1264, foguèt conclut un pacte que placèt Islàndia sota la senhoriá dau rèi de Norvègia. Li foguèt installat un govèrn norvegian que teniá lo contraròle dau comèrci exterior. Leis abitants gardèron una autonòmia importanta regardant seis afaires intèrnes e l’Althing foguèt conservat. Pasmens, la pèrda de la gestion de son comèrci XXX leis abitants.

En 1536, l'illa passèt sota la senhoriá de Danemarc. Li impausèt lo luterianisme coma religion en despiech de la resisténcia de la populacion (execucion d'un evesque catolic). Pasmens, après l'amaisament de la question religiosa, lo subjècte principau de la politica de l'illa demorèt lo comèrci exterior e la rivalitat entre marchands germanics e danés. Lei Danés obtenèron lo monopòli dau comèrci amb Islàndia en 1602 e lo gardèron fins a 1787. Per leis Islandés, lei consequéncias foguèron marridas car lei marchands danés foguèron desenant liures d'impausar sei prètz. De mai, au sègle XVIII, lo desvolopament de l'absolutisme reiau en Danemarc aguèt de repercucions dins l'illa. En particular, lAlthing foguèt transformat en tribunau dins lo corrent dau sègle avans d'èsser suprimit en 1800.

Au sègle XIX, la liberalizacion progressiva de la monarquia danesa permetèt tanben de liberalizar pauc a pauc Islàndia. LAlthing foguèt restablit en 1845 e foguèt dotat de poders legislatius en 1874. De mai, la dubertura de l'illa ai marchands estrangiers entraïnèt una demenicion dei prètz. En 1904, l'autonòmia de l'illa aumentèt ambé la creacion d'un regime parlamentari. Puei, en 1918, un referendum li donèt una quasi independéncia. Islàndia e Danemarc venguèron dos reiaumes diferents dirigits per lo rèi danés segon un sistèma d'union personala. Copenaga gardèt solament lo contraròtle dei finanças e de la diplomacia.

Dins aquò, en 1940, l'invasion de Danemarc e la captura dau rèi per l'Alemanha Nazia creèt una situacion fòrça malaisada per l'illa. Un regent foguèt elegit e leis autoritats islandesas si raprochèron deis Aliats. Lei Britanics li desbarquèron en mai de 1940 e leis Estatsunidencs en julhet de 1941. Utilizèron son territòri coma basa per luchar còntra lei sosmarins alemands e favorizèron l'independéncia islandesa votada per lAlthing en mai de 1942. Un referendum confirmèt aquela decision dos ans pus tard e Islàndia proclamèt oficialament son independéncia lo 17 de junh de 1944.  

Dempuei son independéncia, Islàndia a conoissut un desvolopament economic important e assaia de tenir un ròtle diplomatic de mediator per resòuvre lei problemas internacionaus. D'efèct, en 1949, lo país venguèt membre de l'OTAN avans de signar un acòrdi de defensa ambé leis Estats Units d'America en 1951 que fisèt la proteccion militara de l'illa a Washington. Reykjavík posquèt donc si concentrar sus son desvolopament economic e la defensa deis interès de sei pescaires. Dins lo corrent deis annadas 1970, aquò entraïnèt divèrsei crisis diplomaticas ambé d'autrei país europèus, especialament lo Reiaume unit. Islàndia assaièt tanben de raprochar lei dos blòts e organizèt en 1986 la conferéncia de Reykjavik entre Ronald Reagan e Mikhaïl Gorbatchev que permetèt de destendre d'un biais decisiu lei relacions entre Estatsunidencs e Sovietics. Pasmens, dempuei la fin de la Guèrra Freja, Islàndia prepausa son ajuda per facilitar lo reglament de crisis umanitàrias mai son influéncia dins lei grandei questions internacionalas a demenit. Enfin, en 2008, lo país foguèt grèvament tocat per la crisi dei subprimes qu'entraïnèt l'afondrament de son sector bancari e una recession de 15% dau PIB. Si la situacion si normaliza pauc a pauc, la question dau deute islandés es venguda l'objècte de tensions ambé lo Reiaume Unit e lei País Bas.

Islàndia es una republica parlamentària que seis institucions son regidas per una constitucion adoptada en 1944. Lo principi de separacion dei poders es respectat. Lo cap de l'Estat es lo president de la Republica que tèn principalament un ròtle onorific e valida lei chausidas e lei nominacions dei partits majoritaris au parlament. Lo president es elegit per un mandat de quatre ans au sufragi universau dirècte.

Dins lei fachs, lo poder executiu es tengut per lo cap dau govèrn e sei ministres. Lo poder legislatiu es assegurat per un parlament monocamerau dich Althing. Fondat vèrs 930, es l'assemblada pus vièlha d'Euròpa. Es formada de 63 deputats elegits au sufragi universau dirècte e proporcionau temperat per un escrutinh organizat dins sièis (ò de còps sèt) circonscripcions e un lindau electorau de 5%. Aqueu sistèma empacha generalament la formacion d'una majoritat absoluda e necessita la formacion de coalicions politicas per dirigir lo país. Lo poder judiciari es dirigida per una cort suprèm qu'a lei foncions de cort d'apèu e de cort constitucionala. En causa de la populacion pichona, lei tribunaus ordinaris son competents per la màger part deis afaires franc dei cas regardant leis afaires comerciaus e maritims que son l'objècte d'una juridiccion especiala.

Islàndia es devesida en regions, en circonscripcions, en comtats e en comunas qu'an de ròtles fòrça diferents. Lei 8 regions correspondon a una division anciana qu'es gardada per establir d'estatisticas per lo govèrn. Lei 6 circonscripcions son d'entitats electoralas utilizadas per leis eleccions legislativas. Lei comtats correspondon globalament ai comtats istorics de l'illa. Son principalament cargadas de la gestion de la polícia (en defòra de Reykjavik) e de la collècta deis impòsts. Enfin, li a 79 comunas de talhas e de superficias fòrça inegalas que s'ocupan de l'administracion locala (transpòrt, escòla... etc.).

Islàndia a un drapèu, d'armas, una devisa e un imne nacionau coma simbòls nacionaus :

Lo faucon girfalc es utilizat coma emblèm animau nacionau.

Islàndia fa partida de mai d'una organizacion internacionala e regionala importanta coma l'ONU ò l'OTAN. Pasmens, país sensa fòrças armadas, plaçat sota la proteccion militara deis Estats Units e amb un pes economic feble, l'illa es un actor diplomatic segondari amb una politica estrangiera principalament orientada sus lei relacions ambé lei país nordics e sus lo futur dei regions articas. D'efèct, la cooperacion ambé leis estats escandinèus es la preocupacion principala dau govèrn islandés quasiment dempuei son independéncia. Fa ansin partida dau Conseu Nordic que favoriza la cooperacion regionala entre lei cinc estats escandinèus e sei dependéncias. L'Artic es lo segond axe principau de la diplomacia islandesa. Reykjavík li promòu una politica de cooperacion regardant l'esplecha de la region (pesca e benlèu idrocarburs dins leis annadas venentas) e lo cambiament climatic (migracions dei peis vèrs lo nòrd). Dins aquel encastre, Islàndia assaia tanben de tenir un ròtle de mediator entre leis Estats Units d'America e Russia d'un biais similar a son accion deis annadas 1980 entre leis Estatsunidencs e lei Sovietics.

Lei fòrças armadas islandesas son fòrça limitadas e compausadas d'un còrs de gardàcostas de 200 marins, 4 vedetas e 4 aeronaus e d'un sistèma de radars de defensa antiaeriana (subretot
utilizat per l'OTAN). La defensa de l'illa es en realitat principalament assegurada per leis Estats Units d'America dempuei 1951 e la signatura d'un acòrdi militar entre Washington e Reykjavík. D'autreis acòrdis de defensa existisson tanben ambé d'autrei país de l'OTAN (especialament Danemarc e Norvègia) dins lo cas de trèbols intèrnes grèus. Leis Estats Units an ansin mantengut una garnison dins la basa de Keflavík fins a 2006 e son retirament en causa de la disparicion d'una menaça dins lo nòrd de l'Ocean Atlantic dempuei la disparicion de l'URSS. Dempuei 2008, aquela basa es utilizada per aculhir de contingents de l'OTAN cargats d'assegurar la polícia dau cèu dins l'espaci aerian islandés.

Islàndia es un país fòrça desvolopat amb un PIB per abitant de mai de  $/ab. Pasmens, en causa de sa demografia limitada, son importància economica au sen dau continent europèu es febla amb un PIB de 14,59 miliards de dolars en 2014. Lo sector primari ne representava 7,1%, lo sector industriau 25,3% e lei servicis 67,9%. Lei liames economics principaus de l'illa èran subretot establits ambé d'estats de la mitat nòrd de l'Ocean Atlantic coma lei País Bas, Alemanha, lo Reiaume Unit, Norvègia, Danemarc, leis Estats Units ò França.

L'economia islandesa es estada tocada per una crisi grèva en 2008 en causa de l'afondrament de son sistèma bancari a la seguida de la crisi dei subprimes. Aquò entraïnèt una demenicion dau PIB de 15%. Entraïnèt tanben de crisis politicas ambé lei País Bas e lo Reiaume Unit car Reykjavík considera qu'una partida dau deute liat a aqueleis eveniments es illegitim e refusa de remborsar certanei bancas originàrias d'aquelei país.

Lo sector primari èra dominat per la pesca qu'èra a l'origina de 45% deis exportacions nacionalas. En particular, lei pescaires islandés an lo drech de capturar 300 cetacèus cada annada que son  una fònt importanta d'exportacions. L'autre domeni important es l'industria de l'alumini que representava aperaquí 35% deis exportacions. D'efèct, la produccion d'energia excedentària de l'illa li a favorizat lo desvolopament d'aquela industria que necessita de quantitats importantas d'electricitat.

L'arquitectura islandesa es d'origina escandinava. Es estada fòrça influenciada per la manca de fusta dins l'illa e per la necessitat de s'aparar còntra lo freg ambé d'estructuras bassas. Ansin, l'arquitectura tradicionala es caracterizada per l'utilizacion de muralhas de tepa que permèton d'assegurar l'isolacion còntra lo freg. A l'origina, aqueleis ostaus èran construchas sus lo modèl viking e èran relativament lòngas. Aquò evolucionèt a partir dau sègle XIV vèrs un modèl d'ostaus pus pichons. La fusta demorèt fòrça utilizada per lei bastiments pus importants (glèisas... etc.) fins au sègle XVIII e l'introduccion de la pèira. 

Dins lo corrent dau sègle XIX, lo desvolopament dau comèrci permetèt d'importar de materiaus de construccion, especialament la fusta. L'estile de l'aberg soís venguèt dominant mai entraïnèt d'incendis grèus. Au començament dau sègle XX, l'utilizacion de fusta comencèt d'èsser limitat ò enebit dins certanei vilas. Conjugat ambé l'exòdi rurau, aquò favorizèt l'emergéncia d'un urbanisme vertadier que s'inspirèt de l'arquitectura danesa e adoptèt de materiaus novèus dins l'illa coma lo betum. A partir d'aqueu periòde, leis arquitectas islandés comencèron de s'integrar au sen dei corrents arquitecturaus internacionaus (Art Nouveau, foncionalisme, modernisme... etc.) que foguèron cada còps pauc a pauc importats dins l'illa.

L'escultura e la pintura son d'arts relativament menors en Islàndia. L'escultura islandesa es principalament centrada sus l'òbra d'Ásmundur Sveinsson (1893-1982). Es famós per seis estatuas 	abstrachas. La pintura islandesa fèt son aparicion dins lo corrent dau sègle XIX. Lei païsatges de l'illa foguèron la premiera fònt d'inspiracion, especialament per Jóhannes Sveinsson Kjarval (1885-1972) que venguèt famós gràcias a sei tablèus representant la vida dei vilatges e son exploracion de corrents artistics fòrça diferents (impressionisme, expressionisme, cubisme... etc.). Einar Hákonarson (nascut en 1945) es la segonda figura majora de la pintura islandesa famós per son trabalh pionier pertocant divèrsei corrents modèrnes e son trabalh de promoccion de la pintura dins l'illa.  

La musica islandesa fèt son aparicion au sègle XIII a partir de la musica tradicionala d'Escandinàvia. En causa de l'isolament de l'illa, a gardat de fònts d'inspiracion eissidas de la mitologia nòrdica ò dau cristianisme catolic e protestant fins au sègle XIX. Entre leis estiles principaus, si fau nòtar lei rímurs que son de cants epics liats a a poesia eddica (Hannes Bjarnason, Jón Sigurðsson ò Sigurður Breiðfjörð), divèrseis imnes religiós generalament d'origina protestanta (Hallgrímur Pétursson) e de cants ò danças popularas aparegudas dins lo corrent dau sègle XIX a partir de la musica nòrdica primitiva modernizada ambé l'arribada d'instruments modèrnes coma l'òrgue (Jonas Helgason).

Vèrs la fin dau sègle XIX, l'introduccion de la musica europèa, principalament danesa, entraïnèt lo desvolopament de corrents novèus au sen de la musica islandesa. En particular, si desvolopèt una musica classica locala (Sveinbjörn Sveinbjörnsson au sègle XIX, Pall Isolfsson e Jón Leifs au sègle XX) marcada per d'inspiracions germanicas e nòrdicas. Pasmens, l'evolucion pus importanta dau sègle XX foguèt lo desvolopament au sen de la populacion dei tendàncias pus modèrnas de la musica (pop, rock, metal, musica electronica... etc.) e l'aparicion de mai d'una vedeta internacionala (Björk e The Sugarcubes, Megas, Emiliana Torrini, Páll Óskar, Yohanna, Selma Björnsdóttir, Tappi Tíkarrass, GusGus, Bang Gang, Monsters and Men... etc.).

La literatura es un art major d'Islàndia qu'es aparegut a l'epòca medievala dins l'encastre de la literatura nòrdica. Son istòria pòu si devesir entre tres periòdes principaus que son lo periòde medievau, lo periòde centrau (sègles XV-XIX) e lo periòde contemporanèu.

Dins lo corrent de l'Edat Mejana, tres corrents dominèron la literatura insulària que son la poesia eddica, la poesia escaldica e lei sagas :

Entre lei sègles XV e XIX, la literatura islandesa conoissèt un declin — relatiu car demorèt l'art principau de l'illa — amb una produccion mens importanta. Durant aqueu periòde, apareissèt l'utilizacion de formas novèlas de versificacion, lei traduccions (Bíblia e poetas estrangiers) si desvolopèron e lei racòntas autobiografics ò lei poemas religiós venguèron relativament populars. Doas figuras principalas marcan aquelei sègles. La premiera es Hallgrímur Pétursson (1614-1674) qu'es l'autor d'un ensems de 50 poemas dich Passíusálmar sus la Passion dau Crist. La segonda es Eggert Ólafsson (1726-1768) que foguèt un poeta major dau sègle XVIII.

Au començament dau sègle XIX, apareissèt un movement important de renaissença culturala e lingüistica important dins l'illa que donèt una impulsion novèla a la literatura islandesa. La poesia li demorèt fòrça importanta (Bjarni Thorarensen e Jónas Hallgrímsson) mai d'estiles novèus coma lei novèlas fèron son aparicion. Considerat coma lo paire de la literatura islanesa modèrna, Jón Thoroddsen es ansin l'autor dau premier roman islandés. Son òbra foguèt completada per Grímur Thomsen ò Jón Thoroddsen que gardèron lei tematicas eròicas tradicionalas mai introguèron tanben de genres novèus coma lo teatre dramatic.

Après aqueu periòde, s'impausèron lo realisme e lo naturalisme ambé d'escribans coma Gestur Pálsson ò de poètas coma Stephan Stephansson. Si pòu pereu citar Einar Benediktsson que foguèt una figura importanta dau corrent neoromantic. Au començament dau sègle XX, mai d'un autor islandés adoptèt lo danés coma lenga d'escritura. Entre lei pus famós, si pòu citar Jóhann Sigurjónsson, Gunnar Gunnarsson e [Halldór Laxness que ganhèt lo Prèmi Nobel de Literatura en 1955. Enfin, après la Segonda Guèrra Mondiala, apareissèt un movement assaiant de mesclar tematicas classicas de la literatura islandesa ambé d'estiles literaris modèrnes.




#Article 160: Itàlia (12695 words)


La Republica Italiana o simplament Itàlia (Italia en italian) es un estat de l'Euròpa mediterranèa, qu'es format principalament d’una peninsula alongada e de doas grandas illas dins la mar Mediterranèa: Sicília e Sardenha. Lo nòrd es bordat pels Alps, frontièra montanhòla amb França, Soïssa, Àustria e Eslovènia. Una part de l’Occitània caup dins l’estat italian. Los estats independents de Sant Marin e la Ciutat del Vatican son enclavats dintre lo territòri italian.

La capitala es Roma.

Lo gentilici es italian -a.

Itàlia ocupa principalament una peninsula situada au sud dau continent europèu e entre lei bacins occidentau e orientau de la Mar Mediterranèa. A una superficia de  km² qu'es limitada per de frontieras naturalas formadas per lei montanhas aupencas ambé França au nòrd-oèst, Soïssa e Àustria au nòrd e Eslovènia au nòrd-èst. Lo territòri italian engloba tanben lei doas enclavas de Sant Marin e de Vatican.

La peninsula se pòu devesir entre tres zònas principalas que son lo nòrd montanhós, la Vau de Pò e lei cadenas de montanhas deis Apenins. Lei cimas dau nòrd fan partida deis Aups e agantan d'altituds autas ambé mai de 38 montanhas majoras que passan  mètres. Lo ponch culminant es lo Mont Blanc ( m) situat a la frontiera francoitaliana. La Vau de Pò es un golf marin ancian comolat per leis alluvions dei montanhas situadas a l'entorn (Aups au nòrd e a l'oèst e Apenins au sud). Pò es un fluvi cort mai abondant (debit finau mejan d'aperaquí  m3/s) que forma un deltà dins lo nòrd-oèst de la Mar Adriatica. Aquela vau es relativament plana e forma un axe de comunicacion aisat dins lo nòrd dau país. Leis Apenins forman l'òssa de la peninsula. Son de montanhas jovas formadas de 222 cimas principalas que son altitud se situa entre  e  m. Son enviroutadas per de plans litoraus situats de cada costat de la cadena e percorrudas per de fluvis relativament limitats coma Tibre (405 km de longor amb un debit finau mejan de 231 m3/s).

En mai de la peninsula continentala, la geografia fisica d'Itàlia es completada per doas illas majoras de Mediterranèa que son Sicília ( km² e Sardenha ( km²). I a tanben quauqueis archipèlas entre Corsega e Toscana (illa d'Elbe) e au nòrd de Sicília (illas Eolianas).

La màger part dau territòri italian a un clima temperat que pòu presentar de variacions regionalas importantas liadas a la latitud, a l'altitud e a l'influéncia de la Mar Mediterranèa. Per exemple, la temperatura mejana evoluciona de 11°C a Turin a 16°C a Nàpols ò lei precipitacions anualas de 2000 mm dins certanei regions aupencas a 600 mm dins certaneis endrechs dau pendís orientau deis Apenins. Pasmens, en despiech d'aquelei variacions, se pòu devesir Itàlia entre tres zònas climaticas principalas.

Au nòrd e au nòrd-oèst dins lei regions aupencas d'altitud auta, lo clima es de tipe montanhard ambé d'estius cauds e d'ivèrns fòrça fregs. La Vau de Pò e la mitat nòrd de la costat adriatica an un clima subtropicau umid ambé d'estius cauds e d'ivèrns fregs. Lo rèsta, que representa la màger part de la peninsula, Sicília e Sardenha, a un clima mediterranèu. Leis estius i son cauds e secs amb una aumentacion de l'ariditat en direccion dau sud. Dura per exemple dos mes en Toscana dins lo centre de la peninsula e cinc en Calabra dins lo sud. Leis ivèrns i son doç e la prima e l'autona marcadas per de precipitacions importantas.

Article principal: Demografia d'Itàlia

En 2012, Itàlia teniá 60,87 milions d'abitants qu'èra magerament concentrada dins la Vau de Pò e dins lei zònas litoralas en causa dei constrenchas impausadas per lo relèu montanhós deis Aups e deis Apenins ò per l'ariditat dei regions meridionalas. 67% de la populacion es urbana e lo ret de vilas e de rotas es fòrça dens dins la Vau de Pò e lo centre de la peninsula. S'i troba la capitala economica dau país, Milan, e lei vilas de Turin, de Gènoa e de Florença. Dins lo rèsta dau país, Roma, Nàpols e Palèrme son lei centres de regions urbanas importantas situadas lòng de la costat occidentala mediterranèa.

La populacion es vielhissenta en causa d'un taus de creissement naturau negatiu (taus de feconditat egau a 1,42 en 2008) e d'una esperança de vida importanta (80,4 ans per leis òmes, 85,3 ans per lei fremas). L'aumentacion de la populacion es donc sostenguda per l'imigracion magerament dempuei lei regions balcanicas (Romania, Bulgaria, Albania) e maugrabinas. Ansin, la populacion estrangiera conois una creissença rapida. Passèt per exemple de 2,8% de la populacion totala en 2002 a 6,5% en 2008. Aperaquí un quart es estimat en situacion irregulara car Itàlia representa una intrada importanta per l'imigracion illegala dins l'Union Europèa gràcias a sa proximitat ambé lo continent african

Itàlia es un país fòrça eterogenèu lingüisticament e sa politica linguïstica es relativament complèxa. L'italian es la lenga premiera de la màger part de la populacion. Pasmens, presenta una diversitat dialectala non negligibla e lei regions de lengas italianas se pòdon devesir entre unei zònas principalas caracterizadas per l'usatge de dialèctes especifics entre lo nòrd (grops nòrd-italian e venèt), lo centre e la màger part de la peninsula (grops toscan, centrau e meridionau) e Sicília e l'extrèm sud de la peninsula (grop sicilian). Lo dialècte toscan es la basa de l'italian normalizat utilizat coma lenga oficiala. Dins aquò, l'utilizacion dei dialèctes dins la vida vidanta conois una demenicion lenta mai regulara dempuei la fin de la Segonda Guèrra Mondiala. Ansin, certanei dialèctes, coma lo napolitan, son d'ara endavant considerats coma vulnerables e començan de far l'objècte de politicas de proteccion per leis autoritats.

En fòra dei populacions italofònas, divèrsei minoritats linguïsticas existisson sus lo territòri italian. Lei pus importantas son situadas dins lei regions aupencas frontalieras e d'autrei son presentas dins d'endrechs que faguèron a passat temps partida d'estats estrangiers (Aragon, Empèri Bizantin...) ò utilizats coma refugi per de populacions refugiadas, especialament originària dei Balcans. Aquelei minoritats representan solament una fraccion de la populacion italiana mai pòdon èstre localament majoritàrias. Ansin, lo francés dins la Val d'Aosta, lo ladin (una lenga retoromanica) dins lo nòrd-oèst, l'alemand au sud de Tiròl e l'eslovèn a l'entorn de Trieste son de lengas cooficialas. D'autrei lengas an pas un estatut de cooficialitat mai son reconegudas e protegidas per l'estat italian coma lenga minoritària. Son l'occitan dins lei Valadas Occitanas, l'arpitan dins la Val d'Aosta, lo catalan de la vila d'Alghero, l'albanés parlat dins certanei províncias dau sud ò de Sicília, lo grèc parlat dins lo sud de la peninsula, lo sarde en Sardenha e lo croat parlat dins certaneis endrechs dau centre de la peninsula.

Lo catolicisme es la religion predominanta (85% de la populacion) ; i a de comunautats de protestants e de josièus e una comunautat creissenta d'origina musulmana.

Lei vestigis clars pus ancians indicant una preséncia umana en Itàlia descubèrts per leis arqueològs datan de  ans (Paleolitic inferior). Per la seguida, i a aperaquí  ans, durant lo Paleolitic mejan, Homo neanderthalensis s'installèt dins la region (Bauma Breuil, bauma de Fumane). Enfin, Homo sapiens i arribèt i a  ans (Fumane). Aquela arribada se faguèt en parallèl de cambiaments climatics importants liats a la fin dau darrier periòde glaciari (formacion de la mar Adriatica, disparicion dei glacièrs aupencs).

Puei, a partir dau Neolitic, se desvolopèt la cultura de la terralha cardiala. De populacions indoeuropèas colonizèron la peninsula. Au nòrd de Pò, se desvolopèt la civilizacion dei Terramare entre 1700 e 1150 avC. Foguèt remplaçada per la cultura de Villanova que foguèt a l'origina de la civilizacion etrusca e qu'aguèt una influéncia majora sus lo desvolopament deis autrei pòbles italics. D'aqueu temps, Sardenha èra ocupada per la civilizacion nuragica caracterizada per la bastida de tors fortificadas dichas nurags. Apareguèt au sègle XX avC e se mantenguèt fins au sègle II avC avans la conquista sistematica de l'illa per lei Romans.

Après la fin dei periòdes preistòric e protoistoric, lei migracions en direccion de la peninsula e leis influéncias dei culturas aparegudas localament foguèron a l'origina d'un poblament relativament complèx. Au nòrd, la cultura de Villanova se turtèt a una resisténcia importanta dei pòbles d'Itàlia centrala e demorèt limitada a la region de Toscana ont evolucionèt per formar la civilizacion etrusca. Gràcias a sa cultura de remarca, leis Etruscs aguèron una influéncia majora sus leis autrei pòbles locaus. En revènge, sa desfacha de Cumae còntra lei Grècs entraïnèt l'anientament de la màger part de sei capacitats militaras e bloquèt definitivament sei temptativas d'expansion vèrs lo sud.

Leis Etruscs èran pas l'unic pòbles installats dins lo nòrd de la peninsula. D'efècte, d'importantei migracions de populacions vengudas dei regions montanhosas de l'èst e dau nòrd de la Mar Adriatica entraïnèron la colonizacion dei litoraus meridionaus per divèrsei pòbles ilirians coma lei Venèts. Au sègle IV avC, de Cèltas colonizèron una partida de la vau de Pò.

Dins leis autrei regions de l'Itàlia modèrna, se trobavan de pòbles italics coma lei Marses, lei Samnitas, lei Volsques, lei Sabins ò lei Latins. Son origina es supausada similara a aquelei dei Cèltas. Formavan d'estats locaus que deguèron luchar a partir dau sègle VIII avC còntra l'installacion de colons grècs, fenicians ò cartaginés lòng dau litorau. Au començament dau sègle V avC, après divèrsei conflictes (Alalia, Himera... etc), lei Grècs dominavan lei litoraus dau sud de la peninsula e de l'èst de Sicília e lei Cartaginés lei regions maritimas de Sardenha e de l'oèst de Sicília. Quauquei ciutats fenicianas demorèron independentas mai foguèron pauc a pauc integradas au sen dau domeni cartaginés. Leis Etrucs capitèron d'ocupar lo litorau de Corsega.

Roma foguèt fondada au sègle VIII avC (en 753 avC segon la tradicion) lòng de Tibre dins la zòna d'influéncia etrusca en Itàlia centrala. Fins a la fin dau sègle VI avC (509 avC segon la tradicion), foguèt dirigit per de rèis (sèt segon la tradicion que tres èran etruscs) que capitèron de conquistar la region a l'entorn de la vila. Gràcias a una tièra d'alianças (Liga Latina en 493 avC, Hernics en 486 avC... etc.), Roma capitèt de se protegir còntra lei trèblos dau centre de la peninsula puei poguèt luchar còntra lei vilas etruscas rivalas dau centre d'Itàlia, especialament Véies. Una tièra de guèrras victoriosas s'acabèron per la conquista de la vila en 396 avC e Roma venguèt una vila importanta de la peninsula maugrat son pilhatge per de Cèltas en 390 avC.

A partir dau sègle IV avC, acomencèt l'expansion de Roma sus tota la peninsula. D'etapas majoras foguèron lei Guèrras Samnitas (343 a 290 avC) que li permetèt de dominar son centre, la conquista de Tarenta (272 avC) que li permetèt de s'estendre fins au sud e la destruccion de Faleries (241 avC) que marquèt l'acabament de la somission dei ciutats-estats etruscas. Après aquelei victòrias, lei Guèrras Punicas (264-146 avC) còntra Cartage e lei Guèrras de Macedònia (215-168 avC) s'acabèron per la destruccion de doas poissanças rivalas majoras e la Republica Romana foguèt d'ara endavant la premiera poissança de Mediterranèa. Aquò permetèt ai Romans d'ocupar una partida de la Peninsula Iberica, d'Africa, de Grècia e d'Anatolia.

Pasmens, aquelei conquistas renforcèron lo ròtle de l'armada e leis institucions republicanas perdiguèron pauc a pauc son autoritat en fàcia de generaus mai e mai ambiciós. Après una insureccion generala dei pòbles d'Itàlia (Guèrra Sociala de 91 a 89 avC qu'obtenguèron la ciutadenetat romana, la Republica foguèt afeblida per una tièra de conflictes entre lei generaus Marius e Sulla de 88 a 81 avC. Puei, dins leis annadas 50 avC, lo poder foguèt partejat entre lei generaus Crassus, Pompeu e Cesar (premier triumvirat). Après la mòrt de Crassus a Carrhes en 53 avC, una guèrra civila se debanèt entre Cesar e Pompeu de 49 a 45 avC S'acabèt per la victòria dau premier e la mòrt dau segond. Acusat d'assaiar de restaurar la monarquia, Cesar foguèt tuat per un complòt republican mai leis autors de l'assassinat foguèron finalament vencudas a Filipos (42 avC). Enfin, fins a 30 avC, un periòde de trèvas malaisadas e de conflictes entre lei partisans de Cesar s'acabèt per la victòria d'August que fondèt l'Empèri Roman.

Maugrat lei guèrras civilas dau sègle I avC, la fin de la Republica veguèt unei conquistas aumentar lo territòri roman en Anatolia, Orient Mejan, Gàllia e Hispania. August i apondiguèt Egipte e ordonèt la contuniacion d'aquela politica d'expansion. A sa mòrt en 14, la màger part dau bacin mediterranèu èra ansin tengut per lei Romans. Lo poder format per August gardèron leis institucions republicas mai son ròtle èra limitat per un emperaire dotat dei poders suprèms. Roma e Itàlia èran alora lo centre d'un empèri poderós e prospèr gràcias a l'establiment de la Pax Romana que favorizèt lo desvolopament dau comèrci e de l'economia.

L'Empèri Roman contunièt una politica de conquistas fins au començament dau sègle II mai lo ritme demeniguèt rapidament. Après lo rèine d'Antonin (138-161), lei conquistas s'arrestèron e l'Empèri acomencèt un declin lòng magerament entraïnat per l'influéncia creissenta de l'armada sus leis afaires politics.

D'efècte, unei còps d'estat foguèron organizats per l'armada tre la premiera mitat dau sègle I. De mai, en l'abséncia de reglas de succession claras, la mòrt d'un emperaire èra sovent lo començament d'una guèrra civila entre unei generaus proclamats emperaires per lei sieunas tropas. Pasmens, au sègle III, la situacion degenerèt après l'assassinat de Sever Alexandre en 235. Fins a 285, au mens setze emperaires ocupèron lo poder que deguèron luchar còntra de desenaus de temptativas d'usurpacion e la seccession de certanei territòris. Un autre fenomèn de remarca d'aqueu periòde foguèt lo desvolopament dau crestianisme persecutat en causa de son refús d'observar lo culte de l'emperaire. Pasmens, l'influéncia de la religion novèla aumentèt rapidament e foguèt finalament autorizada en 313. En 391, lo paganisme foguèt oficialament enebit.

La presa dau poder per Dioclecian permetèt d'estabilizar tornarmai leis institucions gràcias au sistèma de la Tetrarquia que devesiguèt l'Empèri entre unei generaus cargats de protegir diferentei regions. D'emperaires energics se succediguèron dins lo corrent de la fin dau sègle IV mai deguèron d'ara endavant faciar de menaças grèvas lòng dei frontieras germanicas (desfacha d'Andrinòple en 378). Après lo rèine de Teodòsi en 395, l'Empèri foguèt devesit entre doas partidas. Itàlia faguèt partida de l'Empèri Roman d'Occident que deguèt faciar lei Grandeis Invasions Barbaras en 406 e s'afondrèt en 476. D'aqueu temps, la peninsula foguèt pilhada mai d'un còp e son economia e sei vilas conoguèron un declin important.

Après la disparicion de l'Empèri Roman d'Occident en 476, Itàlia foguèt lo centre d'un reiaume dirigit per lo cap barbar Odoacre. En 493, foguèt vencut e tuat per leis Ostrogòts de Teodoric lo Grand que fondèt lo sieu reiaume centrat sus la peninsula. Son estat foguèt organizat sus lo mantenement de la societat romana e son integracion per leis Ostrogòts. Pasmens, a partir de 535, foguèt atacat e destruch per lei Bizantins de Justinian que conquistèron tota la peninsula en 553-554 e i fondèron l'Exarcat de Ravena. Dich Guèrra dei Gòts, aqueu conflicte entraïnèt la destruccion de la màger part d'Itàlia.

La politica bizantina foguèt d'encoratjar la romanizacion de la peninsula per i restaurar l'Empèri Roman. Pasmens, tre 568, d'invasions lombardas comencèron dins la vau de Pò. Fins au començament dau sègle VII, capitèron d'ocupar tota lo nòrd, Toscana e lei regions interioras dau sud. Dins lo corrent d'aqueu sègle, lei Lombards, fòrça minoritaris au sen de la populacion, comencèron de fusionar ambé lei populacions latinas e seis elèits adoptèron lo latin coma lenga. Lei Bizantins se mantenguèron dins lei regions maritimas, a Roma e a Ravena. Per favorizar la defensa d'aquelei territòris, adoptèron un sistèma relativament descentralizat que favorizèt pauc a pauc l'emergéncia de poders locaus autonòms, especialament Venècia.

En 751, la conquista de Ravena per lei Lombards marquèt la rompedura de l'equilibri. Lo papa perdiguèt la proteccion — sovent pesanta — de Constantinòple e cridèt a l'ajuda lei Francs de Pepin lo Brèu. Ocupèt la capitala lombarda e son fiu Carlesmanhe annexèt definitivament lo Reiaume Lombard en 774 après una temptativa de sètge còntra Roma. En cambi d'un sostèn religiós de la papautat, lei Carolingians laissèron au papa un territóri en Itàlia Centrala que foguèt a l'origina deis Estats Pontificaus. L'òrdre gardèt en plaça la màger part de l'aristocracia lombarda e foguèt gaire contestat maugrat quauquei temptativas dau duc de Benevent per venir independent. Lei Bizantins gardèron quauquei territòrins a l'entorn de Venècia e dins lo sud de la peninsula.

Au sègle IX, la peninsula venguèt la buta d'incursions de pilhatges menats per de naviris sarrasins e, en Sicília, aqueleis incursions aprofichèron la division dei Bizantins per realizar la conquista de l'illa de 827 a 902. Palèrme i venguèt la capitala novèla e conoguèt un desvolopament economic important. Lei Sarrasins s'installèron tanben sus lei litoraus de Sardenha e de Corsega. Lo succès sarrasin foguèt tanben favorizat per la guèrra civila entre Carolingians que comencèt en 875 per lo contraròtle d'Itàlia. Lo caòs politic foguèt contuniat per de guèrras intèrnas a l'aristocracia italiana fins a l'integracion dau nòrd de la peninsula au sen dau reiaume d'Oton II en 936. En 962, foguèt coronat emperaire per lo papa e fondèt lo Sant Empèri Roman Germanic.

L'autoritat dau Sant Empèri Roman Germanic se concentrèt inicialament sus la papautat e leis afaires religiós. Ansin, en despiech dei tensions creissentas entre l'emperaire e lo papa, se formèt divèrsei poders locaus dins lei comunas italianas que venguèron mai e mai autonòmas e desvolopadas. Lei pus favorizadas per aqueu procès foguèron lei ciutats totjorn oficialament sota la senhoriá bizantina coma Venècia ò Amalfi que venguèron de republicas marchandas aprofichant lo comèrci maritim per s'enriquir. Pilhada en 1073 per lei Sarrasins e dins leis annadas 1130 per lei Pisans, Amalfi perdiguèt rapidament son importància. Sa plaça foguèt ocupada per Venècia que venguèt la poissança dominanta de la Mar Adriatica e desvolopèt de relacions fruchosas ambé lo rèsta de l'Empèri Bizantin. En cambi, i obtenguèt d'avantatges comerciaus importants mai l'introduccion de rivaus (Pisa, Gènoa...) en Orient Mejan après la Premiera Crosada (1096-1099) entraïnèt una desgradacion progressiva dei relacions ambé Constantinòple desirós d'aprofichar lei rivalitats entre republicas marchandas per defendre lei sieus interès. En 1204, Venècia favorizèt donc lo destornament de la Quatrena Crosada vèrs la capitala bizantina que foguèt conquistada e pilhada. Venècia i averèt unei territòris grècs e gardèt sei posicions comercialas dins la region.

Au sen dau Sant Empèri Roman Germanic, lei doas ciutats marchandas principalas foguèron Pisa e Gènoa. La premiera ocupèt Corsega e una partida de Sardenha. Au sègle XI, èra la premiera poissança navala de Mediterranèa Occidentala mai se turtèt rapidament au desvolopament de Gènoa que foguèt capabla de rivalizar ambé Venècia. En 1284, la batalha de la Meloria s'acabèt per una desfacha grèva dei Pisans fàcia ai Genoès. Pisa acomencèt de declinar. De son caire, Gènoa fondèt una rota comerciala fins a Brujas e, aliada ai Bizantins, obtenguèt d'avantatges comerciaus majors dins la Mar Negra.

En fòra de l'emergéncia dei republicas marchandas, dos autrei poissanças apareguèron en Itàlia dins lo corrent dau periòde : lo Reiaume de Sicília e la vila de Florença. D'efècte, a partir dau sègle XI, Sicília e lo sud de la peninsula venguèt la buta d'aventuriers normands qu'acomencèron sa conquista, encoratjats a partir de 1059 per lo papa en conflicte ambé l'Empèri Bizantin après l'esquisme de 1055. En 1091, Sicília èra fondat e lo Reiaume de Sicília foguèt unificat en 1127. En 1156, la màger part de la mitat sud d'Itàlia èra plaçada sota son autoritat. De son caire, Florença capitèt d'obtenir un ròtle economic e culturau major illustrat per l'emission d'una moneda d'aur tre 1252, l'influéncia de sei bancas sus lo continent europèu e sa plaça centrala dins lei cambis intellectuaus de l'epòca .

Enfin, lo periòde dei sègles XI e XII foguèt pereu marcat per lo conflicte lòng entre l'emperaire e lo papa que sostenguèt lpei demandas d'autonòmias dei comunas dau nòrd d'Itàlia. Regardant leis afaires religiós, la Querèla deis Investiduras (1075-1122) foguèt una victòria clara de la papautat que restaurèt son independéncia espirituala a respèct de l'emperaire. Puei, en 1167, la formacion d'una Liga dei ciutats lombardas e la desfacha imperiala de Legnano en 1176 confirmèt l'autonòmia quasi totala dei comunas italianas. Enfin, au sège XIII, se debanèt la darriera fasa. Leis elèits italianas se devesiguèron entre partisans dau papa (Guelfs) e partisans de l'emperaire (Gibelins) e la lucha se centrèt sus lei conflictes entre lei comunas e sus lo contraròtle dau Reiaume de Sicília que sa dinastia dispareguèt a la fin dau sègle XII. Après doas temptativas deis emperaires per venir rèi de Sicília, la papautat donèt lo reiaume a l'Ostau d'Anjau que lo conquistèt en 1266. Pasmens, aquela dominacion foguèt mau acceptada e en 1282, una revòuta donèt lo reiaume au rèi d'Aragon. Aquò entraïnèt una intervencion francesa e lo partiment dau reiaume entre Anjau (region continentala) e Aragon (Sicília).

A partir dau sègle XIV, Itàlia foguèt quasi independenta dau Sant Empèri Roman Germanic que gardèt solament un ròtle limitat dins leis afaires de la peninsula. Lei comunas i ocupèron la premiera plaça, situacion renfòrçada per l'alunchament de la papautat en Avinhon de 1309 a 1423. Ansin, lei guèrras entre comunas evolucionèron a l'avantatge dei vilas pus ricas e pobladas entraïnant l'emergéncia d'unei poders regionaus coma Milan e lo renfòrçament deis ancians coma Venècia, Gènoa ò Florença. Lo periòde de la fin de l'Edat Mejana foguèt donc relativament agitat. A partir de la Pèsta de 1348, foguèt tanben marcat per una tièra d'epidemias grèvas que van favorizar de transformacions socialas, especialament au sen de l'aristocracia urbana.

De'n premier, Sardenha foguèt lo teatre d'una conquista malaisada de part deis Aragonés, politicament sostengut per lo papa, a partir deis annadas 1320. Capitèron d'eliminar lei preséncias genoesa e pisana dins l'illa mai se turtèron a la resisténcia opiniastra dei populacions indigènas (1391-1409). Après aquelei dificultats, leis Aragonés ataquèron pas Corsega que passèt sota lo contraròtle de la Republica de Gènoa. En Sicília, una revòuta de l'aristocracia en 1377 entraïnèt la quasi disparicion dau poder centrau que foguèt conquistat per leis Aragonés. Après lei conquistas de Sardenha e de Sicília, Aragon s'interressèt au reiaume de Nàpols que foguèt ocupat en 1442 permetent a la corona d'Aragon puei a Espanha après lo maridatge dei Rèis Catolics de venir una poissança importanta en Itàlia. Pasmens, per assegurar sa posicion, lo rèi aragonés Anfós V deguèt reconóisser toteis leis usurpacions feodalas realizadas dins lo corrent dau periòde d'anarquia de la fin dau sègle XIV. Aquò venguèt una basa de la poissança feodala dins lo sud de la peninsula.

Dins lo nòrd de la peninsula, lo periòde foguèt marcat per l'emergéncia de Milan dirigida per lei Visconti. Formèron au sègle XIV un estat poderós que se turtèt rapidament a l'ostilitat de Florença e de Venècia. Au sègle XV, Venècia adoptèt una politica d'expansion dins la vau de Pò qu'entraïnèt una tièra de guèrras. I annexèt unei vilas coma Pàdoa, Verona ò Breissa. La patz de Lodi en 1454 sancionèt aquelei progrès e establiguèt un equilibri important fins ais intervencions francoespanhòlas dau sègle seguent. De son caire, Florença capitèt de se renfòrçar en Toscana après lei conquistas d'Arezzo (1384) e de Pisa (1406).

Pasmens, l'afrontament pus important dau sègle XIV foguèt la lucha lònga per la supremàcia comerciala entre Venècia e Gènoa. Son apogèu foguèt la saunosa Guèrra de Chioggia (1376-1381) que s'acabèt per la destruccion de la flòta de Gènoa e de pèrdas fòrça importanta per aquela de Venècia. Dins aquò, lei doas ciutats mau capitèron de s'eliminar maugrat lo mantenement d'una leugiera superiotat de Venècia. De mai, après la presa de Constantinòple per leis Otomans en 1453 e la descubèrta de rotas comercialas novèlas per lei Portugués, anavan desenant subretot luchar per defendre e gardar sei possessions.

A la fin dau sègle XV, lei rèis de França eiretèron de l'Ostau d'Anjau divèrsei revendicacions sus de territòris italians, especialament lo Reiaume de Sicília. De 1494 a 1559, aquelei revendicacions se turtèron ai drechs d'Espanha eissits de la corona d'Aragon entraïnant lei Guèrras d'Itàlia. S'acabèron per una victòria espanhòla que venguèt la poissança dominanta de la peninsula.

Lo conflicte centrau dau periòde acomencèt en 1494 quand Carles VIII (1483-1498) ocupèt Nàpols amb una armada e s'i faguèt coronar rèi de Nàpols. Una coalicion gropant Espanha, lei Habsborg, la papautat, Venècia e Milan l'obliguèt de se retirar mai son successor Loís XII (1498-1515) contunièt de revendicar Nàpols. Eiretier dei Visconti, apondiguèt tanben Milan ais ambicions francesas. Capitèt d'ocupar Milan e Nàpols entre 1499 e 1501 mai leis Espanhòus, sostenguts per la màger part deis estats italians, capitèron de lei reconquistar de 1504 a 1513 après divèrsei cambiaments d'alianças. Après sa revirada, son successor Francés I (1515-1547) assaièt a son torn de conquistar l'eiretatge d'Anjau e dei Visconti. En 1515, sa victòria de Marignan li donèt Milan mai sa desfacha de Pavia permetèt a Carles Quint (1516-1555) de gardar Nàpols e d'annexar Milan au sieu domeni. Après Pavia, d'autrei guèrras d'Itàlia se debanèron entre Francés e Espanhòus mai l'importància de la region dins l'encastre de la confrontacion entre lei rèis de França e lei Habsborg demeniguèt. En 1559, lei Francés èran finalament laissats en fòra d'Itàlia e Espanha i assegurava son egemònia gràcias a la possession de Sardenha, de Sicília, de Nàpols, de Milan (demenit de Parma venguda independenta e de territòris aupencs ocupat per Soïssa) e de quauquei zònas maritimas de Toscana. De revòutas còntra la feodalitat fòrça pesanta de Sardenha, de Sicília e de Nàpols aguèron luòc mai foguèron esquichadas dins lo corrent dau sègle XVI confirmant l'òrdre de l'aristocracia de la region. En revènge, Milan conoguèt un desvolopament economic rapide.

Per leis estats italians, lo periòde dei Guèrras d'Itàlia foguèt marcat per de fortunas variablas e per lo començament dau declin de Venècia e de Gènoa menaçats sus lo continent e mai sus la mar per leis avançadas de l'Empèri Otoman. Sota la direccion dei papas Alexandre VI (1492-1503), Juli II (1503-1513) e Leon X (1513-1521), la Glèisa anava capitar de sometre a son autoritat — relativa car lo bregandatge demorèt una mença non negligibla — leis Estats Pontificaus. Pasmens, i cambièt pas l'organizacion de la societat que demorèt de tipe feodau coma dins lo sud. Lo desvolopament i demorèt donc fòrça feble. De mai, lo gras de corupcion agantat per lei papas d'aqueu periòde anava venir una causa dau succès de la Reforma Protestanta començadas tre leis annadas 1510.

En Toscana, lei Medicis capitèron d'utilizar leis alianças francesa e espanhòla a son profiech per fondar en 1532 un Ducat de Toscana dirigit per la dinastia. De mai, en 1555, obtenguèron una ajuda militara espanhòla per conquistar Siena. Pasmens, dins lo procès, la classa dirigenta de Florença perdiguèt son influéncia dins leis afaires financiers d'Euròpa e se concentrèt magerament sus l'esplecha agricòla de Toscana. En Savòia, lei ducs conoguèron unei periòdes d'ocupacion estrangiera mai aprofichèron finalament lei Guèrras d'Itàlia per s'estendre en direccion de Pò. Entre 1588 e 1601, una tièra de conflictes e d'acòrds ambé França renforcèt lei posicions italianas dau ducat que cedèt en revènge divèrsei fèus occidentaus ai Francés. Lo Ducat venguèt donc pauc a pauc un estat mai e mai italian mai la cultura francesa i gardèt de posicions importantas. Ansin, Savòia qu'èra alora una marcha entre França e Itàlia venguèt pauc a pauc un estat italian. Enfin, entre Toscana, Milan e Gènoa, divèrsei estats pichons capitèron de demorar ò de venir independents. Poguèron venir de còps la causa de conflictes d'amplor coma la Guèrra de succession de Mantòa (1628-1631).

Regardant leis afaires de Venècia e de Gènoa, leis annadas seguents la disparicion de l'Empèri Bizantin foguèron jalonadas de reculaments còntra l'Empèri Otoman en Mediterranèa Occidentala e en Mar Negra mentre que lei Portugués acomencèron de lei concurrenciar gràcias ai rotas comercialas passant au sud d'Africa. Lei doas ciutats conoguèron tanben d'annadas malaisadas dins lo corrent dei Guèrras d'Itàlia. Pasmens, aqueu declin foguèt lòng e progressiu car tant Venècia que Gènoa avián encara d'arguments d'opausar ais Otomans. De mai, lo comèrci d'espècias portugués lòng d'Africa èra perilhós e representèt lòngtemps una fraccion febla a respèct deis importacions europèas passant per Itàlia. Venècia opausèt ansin una resisténcia acarnada ais atacas otomanas e lei Turcs deguèron sostenir de guèrras lòngas e saunosas (batalha de Lepanta en 1571) per conquistar pauc a pauc lei comptadors e territòris venecians d'Orient. De son caire, Gènoa se reconvertiguèt amb succès dins leis afaires financiers gràcias a sei bancas. Pasmens, dins lei fachs, lei bancas prenguèron lo contraròtle de l'estat. 

Lo declin economic vertadier d'aquelei ciutats — e de tota la peninsula — se debanèt dins lo corrent dau sègle XVII quand lei poissanças occidentalas (Províncias Unidas, Anglatèrra e França) s'afirmèron tanben coma poissanças marchandas. Acomencèt per un periòde d'estagnacion avans de se transformar en crisi prefonda qu'anava entraïnar una agitacion sociala mai ò mens importanta segon lei regions. Per exemple, la produccion de pèças de lana demeniguèt a Venècia de  en 1602 a solament  a la fin dau sègle. La populacion aumentèt gaire durant aqueu periòde (per exemple, de 1,07 milions en 1570 a solament 1,123 milions en 1714 per Sicília). Enfin, leis estats italians perdiguèron sa supremàcia maritima au profiech dei marchands anglés e olandés. En fàcia d'aquela crisi, l'aristocracia arrestèt de finançar d'expedicions comercialas perilhosas per s'orientar vèrs l'investiment dins la tèrra ò la bastida immobiliàri. Aquò empachèt ò limitèt leis esfòrç deis estats italians per assaiar de se redreiçar.

Au sègle XVIII, la Guèrra de Succession d'Espanha (1701-1714) s'acabèt per un afebliment marcat de la preséncia espanhòla. Fins au començament de la Revolucion Francesa en 1789, aquò entraïnèt divèrsei redistribucions territòrialas dins la peninsula a l'avantatge d'Àustria e de Savòia.

La Guèrra de Succession d'Espanha foguèt causada per la menaça d'una unificacion dei coronas de França, premiera poissança mondiala, e d'Espanha, premiera poissança coloniala. Per defugir la formacion d'un estat tant poderós en Euròpa Occidentala, se formèt alora una coalicion antifrancesa gropant la màger part deis estats europèus. S'acabèt militarament per una revirada dei Francés capables de protegir sei frontieras maugrat una tièra de desfachas mai incapables de protegir totei lei territòris espanhòus e de destrurre la coalicion enemiga. En particular, en Itàlia, la màger part dei possessions de la corona d'Espanha foguèron conquistadas per lei fòrças d'Anglatèrra, d'Àustria e de Savòia. Ansin, a la signatura de la patz d'Utrecht en 1714, lei territòris espanhòus de Milan, de Sardenha, de Toscana e lo Reiaume de Nàpols foguèron annexadas per leis Austrians e Sicília foguèt annexada per Savòia. 

Pasmens, Espanha acceptèt pas son exclusion de la peninsula e Felipe V (1700-1746) aprofichèt son maridatge ambé la filha dau duc de Parma per trobar d'aliats e atacar lei possessions austrianas en 1717. Una intervencion francoanglesa limitèt la desfacha austriana mai permetèt ais Espanhòus de retrobar certanei territòris. Entraïnèt tanben un cambi territòriau entre Savòia e Àustria : Sicília venguèt austriana e Sardenha foguèt integrada au sen de Savòia que venguèt d'ara endavant lo Reiaume de Sardenha en 1720. Dins lo corrent de la Guèrra de Succession de Polonha (1733-1738), Espanha e Sardenha aprofichèron son aliança ambé França per atacar tornarmai lei possessions austrianas. Una tièra de victòrias li permetèt de conquistar lo sud de la peninsula (Sicília, Nàpols). Pasmens, en causa de l'ostilitat britanica, Madrid poguèt pas annexar dirèctament aquelei regions mai poguèt lei fixar a un prince de l'Ostau Borbon. Aquò entraïnèt la formacion d'un Reiaume de Nàpols e de Sicília que venguèt un aliat de França e d'Espanha. De son caire, Sardenha conquistèt e annexèt una partida de la region de Milan. Puei, en 1748, la fin de la Guèrra de Succession d'Àustria (1740-1748) permetèt a un Borbon de venir duc de Parma e a Sardenha d'avançar mai en direccion de Milan.

De 1748 a 1796, la peninsula conoguèt un periòde de patz marcat per un renfòrçament dei posicions de l'Ostau dei Habsborg gràcias a una tièra de maridatges ambé lei princes Borbons, especialament aquelei de Parma e de Nàpols. Dins lo corrent d'aqueleis annadas, lo nòrd-oèst (Milan e la region continentala de Sardenha) de la peninsula aprofichèt una tièra de sobeirans inspirats per leis idèas dei Lutz ò la preséncia de foncionaris austrians ben formats per se desvolopar economicament . Venècia e Gènoa, dirigidas per d'oligarchias conservatritz, deguèron faciar de dificultats economicas e socialas en causa de la demenicion de son comèrci e de son trafeg portuari maugrat d'esfòrç venecians a la fin dau sègle per restaurar una partida de sa capacitat maritima gràcias a d'acòrds navaus ambé d'estats musulmans mediterranèus. Dins lo rèsta d'Itàlia, de temptativas de reformas se turtèron a de resisténcias importantas e mau capitèron. Ansin, lo Reiaume de Nàpols e leis Estats Pontificaus demorèron fòrça pauc desvolopats .

En fòra de sei dificultats intèrnas, Gènoa aguèt tanben de dificultats importantas en Corsega que se revoutèt a partir de 1729. Aquò foguèt lo començament d'un cicle de repression e d'insureccions novèlas (formacion d'un reiaume efemèr en 1736-1738 puei d'una republica en 1755-1769). Entraïnèt pauc a pauc l'afebliment de la preséncia genoesa que gardèt finalament solament lei pòrts importants gràcias a un sostèn militar francés. En 1768, Gènoa vendèt l'illa au rèi de França per pagar sei dèutes. En 1769, lei Francés esquichèron lo movement independentista de Pasquale Paoli a Ponte Novu e l'illa quitèt l'esfèra italiana per intrar dins aquela de França. De son caire, Venècia perdiguèt a cha pauc sei possessions en Mediterranèa Orientala après una tièra de guèrras novèlas que s'acabèron en 1718 maugrat una resisténcia acarnada (sètge de Candia de 1648 a 1669, reconquista provisòria de Peloponés en 1699). En revènge, capitèt d'estendre sei possessions de Dalmàcia.

A partir de 1796, Itàlia venguèt un teatre d'operacions dei guèrras revolucionàrias e napoleoncas e foguèt ocupada per França de 1801 a 1814. Aqueu periòde foguèt relativament cort mai aguèt una infuéncia importanta sus l'istòria de la peninsula e l'emergéncia dau movement d'unificacion dins lo corrent dau sègle XIX.

Lei victòrias de Napoleon Bonaparte entre 1796 e 1799 entraïnèron l'ocupacion d'una partida importanta dau nòrd (Piemont, Milan...) e l'annexion de Venècia per Àustria per compensar la pèrda de Milan. A partir de 1801, leis ocupacions venguèron d'annexions e, dins lo corrent dei conflictes europèus d'aqueu temps, lei Francés ocupèron tota la peninsula que foguèt reorganizat per l'emperaire Napoleon I. Lei regions de Turin, de Gènoa, de Parma, de Florença e de Roma venguèron dirèctament dei departaments de l'Empèri Francés. Lo nòrd e lo nòrd-oèst (Milan, Venècia e Bolonha) formèron la Republica Italiana que venguèt lo Reiaume d'Itàlia en 1805. Napoleon n'èra lo rèi e son fiu adoptiu e generau Eugène de Beauharnais lo vice-rèi. Lo sud formèt un Reiaume de Nàpols que foguèt fisat a Josèp Bonaparte de 1806 a 1808 puei a Joachim Murat de 1808 a 1813. Enfin, quauquei territòris magerament situadas a l'entorn de Massa e de Lucca formèron un ensems de principats dirigidas per Elisa Bonaparte.

Lei Francés adoptèron de politicas de modernizacion deis institucions politicas e economicas . Pasmens, lei besonhs dei guèrras (impòsts, conscripcion...), lo refús de la preséncia estrangiera ò de la politica jutjada anticrestiana de la Republica Francesa entraïnèron d'insureccions regularas de còps renfòrçadas per d'incursions britanicas . En abriu de 1814, après l'abdicacion de l'emperaire, Eugène de Beauharnais deguèt retirar lei fòrças francesas de la peninsula maugrat la revirada dei temptativas d'invasions austrianas (batalha de Mincio) sostengudas per lei Napolitans après lo cambiament de camp de Murat. Pasmens, Murat perdèt son reiaume a l'eissida de la premiera desfacha de Napoleon e jonhèt tornarmai lo camp imperiau en 1815. En octòbre, assaièt de lo reconquistar mai foguèt vencut, capturat e fusilhat.

Lo Congrès de Viena restaurèt principalament la situacion de 1796 franc dei Republicas de Venècia annexada per l'Empèri Austrian e de Gènoa annexada per lo Reiaume de Sardenha. Lo ducat de Parma foguèt fisat a Maria Loïsa, l'anciana frema de Napoleon. A sa mòrt, lei Borbons de Parma devián recuperar la direccion dau ducat. Dins aquò, aquela restauracion deis estats italians e de la preséncia italiana deguèt rapidament faciar d'agitacions politicas desirosas de luchar per l'unificacion d'Itàlia.

Après lo Congrès de Viena en 1815, la restauracion politica deis estats italians conoguèt de dificultats variadas. Lei dos problemas principaus foguèron lo mantenement ò non dei reformas napoleonencas e, subretot, l'aparicion d'una oposicion politica desirosa de defendre leis idèas novèlas e l'unitat italiana parcialament instaurada per lei Francés.

La restauracion politica prenguèt de formas variadas dins lei diferents estats italians. Dins lo Reiaume de Sardenha per exemple, leis autoritats assaièron d'eliminar totei lei traças de la preséncia francesa. Dins d'autrei regions , certanei reformas foguèron en revènge conservadas ò inspirèron de movements reformators coma dins lo Reiaume dei Doas Sicílias. Pasmens, lo conservatisme foguèt la politica pus frequenta e deguèt faciar de movements d'oposicion gropats au sen d'organizacions secrètas fòrça devesidas entre elei. Aquò entraïnèt donc dins totei leis estats un renfòrçament dei mesuras de contraròtle politic (polícia, susvelhança dei frontieras...) e una afirmacion novèla dei frontieras entre estats qu'avián disparegut dins lo corrent dau periòde francés. Dins aquò, aquelei decisions poguèron pas defugir d'insureccions regularas en 1820-1821 dins lo Reiaume dei Doas Sicílias e en 1831 dins la màger deis estats d'Itàlia, compres leis Estats Pontificaus. Foguèron reprimidas per l'armada austriana que restabliguèt lo statu quo ante .

Pasmens, après aquelei desfachas, lei movements populars italians acomencèron de s'estructurar a l'entorn de programas politics. En particular, apareguèt una idèa republicana desvolopada per Giuseppe Mazzini, una idèa dicha neo-guelfa que prepausèt un modèle basat sus de comunas fòrça autonòmas plaçadas sus l'autoritat morala de la papautat e un movement desirós l'unificacion de la peninsula a l'entorn dau Reiaume de Sardenha. Entre 1846 e 1848, l'eleccion dau papa Piu IX, considerat coma favorable a l'unitat italiana, entraïnèt un envam en favor de reformas d'inspiracion liberalas e obliguèt leis Austrians de mandar de tropas suplementàrias. Aquò renforcèt l'òdi antiaustriana e entraïnèt una tièra d'insureccions en 1848. En 1848 e 1849, ajudadas per unei revòutas dins lei vilas principalas de la peninsula, lei tropas de Piemont assaièron de vencre lei fòrças austrianas mai foguèron desfachas entraïnant l'abdicacion dau rèi Carles-Albèrt de Sardenha e son exil. Puei, Àustria, sostenguda per França dins la region romana, capitèt d'esquichar leis insureccions republicanas de Venècia e deis estats d'Itàlia Centrala. Dins lo sud, lei Borbons capitèron de restaurar son poder.

A la fin de 1849, lo statu quo ante èra restablit. Au sen dau movement d'unificacion italian, lei movements republican e neo-guelf èran descreditats ò tròp afeblits per gardar un ròtle important. Demorèt solament l'idèa d'unificar Itàlia a l'entorn dei rèis de Sardenha. Pasmens, en causa de la superiotat militara austriana, aquela opcion necessitava de trobar d'aliats poderós en Euròpa.

Après 1849, lo Reiaume de Sardenha venguèt lo centre dau procès d'unificacion dau país gràcias a l'òbra de Camillo Cavour e de Josèp Garibaldi. Dins lo corrent d'emergéncia dau nacionalista en Euròpa Centrala e Orientala, capitèron de trobar de sostèns internacionaus e de suscitar de movements insureccionaus dins leis autreis estats italians per unificar la peninsula a partir de Piemont de 1861 a 1870.

D'efècte, après l'abdicacion de Carles-Albèrt de Sardenha, Piemont aprofichèt lo govèrn novèu per se liberalizar e desvolopar son potenciau economic. A partir de 1852, dirigit per Cavour, anava aprofichar lei cambiaments politics de la segonda mitat dau sègle XIX per crear de condicions favorablas au procès d'unificacion. De'n premier, capitèt de se raprochar de la França de Napoleon III (e dau Reiaume Unit) gràcias a la participacion dau Reiaume de Sardenha a la Guèrra de Crimèa (1853-1856). En 1858, Cavour negocièt un acòrd ambé l'emperaire francés per permetre la creacion d'una confederacion italiana sota la direccion morala dau papa, l'annexion dau nòrd d'Itàlia per Piemont, lo regropament deis estats centraus au sen d'un reiaume novèu, lo mantenement dau Reiaume dei Doas Sicílias e lo mantenement deis Estats Pontificaus. En cambi, Savòia e Niça foguèron promes a França. Après una tièra de provocacions, una guèrra aguèt luòc en 1859 entre lo Reiaume de Sardenha, sostengut per França, e Àustria. Desfachs a Magenta e a Solferino, leis Austrians deguèron cedir Milan au Reiaume de Sardenha.

Puei, en 1860, una tièra d'insureccions acomençadas en 1859 dins leis estats centraus d'Itàlia entraïnèron la signatura d'un acòrd novèu entre França e Sardenha. En cambi de la confirmacion de la cession de Savòia e de Niça, Piemont poguèt annexar lei regions de Parma, de Modena, de Bolonha e de Florença. Pasmens, lo Reiaume dei Doas Sicílias e leis Estats Pontificaus èran encara en plaça. Totjorn en 1860, una expedicion militara foguèt organizada per Garibaldi còntra lo reiaume napolitan. Gràcias a un sostèn de la flòta britanica, lei volontaris de Garibaldi capitèron de desbarcar e de conquistar Sicília. Puei, ataquèron dirèctament lo sud de la peninsula que foguèt tanben conquistat au començament de 1861 gràcias au renfòrç de l'armada sarda. Aqueu movement permetèt tanben d'ocupar la màger part deis Estats Pontificaus. A la fin de l'annada, de plebiscites foguèron organizats per Cavour per proclamar Victor Manuel II rèi d'Itàlia.

En 1865, una aliança foguèt concluda ambé la Prússia de Bismarck còntra Àustria. Militarament desfacha, Itàlia aprofichèt la victòria prussiana per annexar la region de Venècia. En revènge, en 1867, una expedicion de volontaris comandats tornarmai per Garibaldi foguèt vencuda a Mentana per lei tropas francovaticanas. Roma e sa region demorèron ansin en fòra d'Itàlia fins a la retirada de sa garnison francesa en 1870 après l'afondrament dau regime de Napoleon III, defensor de l'independéncia de la papautat. Après la pèrda de son territòri, lo papa se considerèt coma presonier de Vatican entraïnant un conflicte diplomatic lòng (fins a 1929) ambé lo govèrn italian.

La proclamacion dau Reiaume d'Itàlia favorizèt la formacion de l'estat italian modèrne. La separacion entre lo nòrd e lo sud de la peninsula s'afirmèt rapidament en causa de la concentracion deis investiments dins la Vau de Pò. Pauc a pauc, lo país venguèt una poissança regionala puei mondiala après sa participacion victoriosa a la Premiera Guèrra Mondiala. Pasmens, lo resultat d'aquela guèrra causèt una crisi intèrna grèva que favorizèt la presa dau poder per lei faissistas de Mussolini. Desirós d'estendre la dominacion italian en Mediterranèa e en Africa, son regime s'afondrèt en 1943 après una tièra de reviradas. Descreditada, la monarquia foguèt abolida après lo conflicte.

D'efècte, après 1861, l'unificacion d'Itàlia se faguèt a l'entorn de Piemont e l'administracion sarda s'estendèt a cha pauc a tota la peninsula. Pasmens, l'introduccion d'impòsts novèus e de la conscripcion obligatòria i causèt rapidament de contestacions e d'insureccions armadas, especialament entre 1861 e 1865. Aquò agravèt lei dificultats e lei retards economics dei regions meridionalas onte comencèron de se formar d'organizacions criminalas poderosas a l'origina dei mafias actualas. Puei, la Revolucion industriala renforcèt aquela tendància en orientant vèrs leis investiments realizats dins lo nòrd leis impòsts levats dins lo sud. Durant lo govèrn d'Agostino Depretis (1876-1887), la borgesiá dau nòrd conquistèt la supremàcia economica — e venguèt una poissança industriala importanta a partir de 1900 — e l'aristocracia dau sud capitèt de mantenir sei posicions. Entraïnèt tanben lo començament de l'emigracion massiva d'Italians en direccion dau continent american (Argentina, Estats Units...). De mai, per assegurar e estabilizar son poder, Depretis inaugurèt una politica dicha transformisme basada sus la manipulacion dei parlementaris gràcias a l'atribucion de divèrsei favors. Sei sucessors contunièron aquela politica mai la question dau sud s'agravèt ambé la partença d'aperaquí dos milions de personas entre 1872 e 1900. En parallèl, Itàlia acomencèt de desvolopar una politica estrangiera pus ambiciosa. Comencèt de participar a la corsa ai colonias (conquista d'Eritrèa, revirada còntra Etiopia en 1896 e conquista de Libia en 1911 après una guèrra còntra leis Otomans) e intrèt dins lo sistèma d'alianças defensivas europèas au sen dau camp austroalemand .

Aqueu raprochament foguèt entraïnat per de tensions ambé França aparegudas après l'instauracion d'un protectorat francés en Tunisia puei per un conflicte doanier lòng entre lei dos país. Pasmens, en 1914, aquelei tensions èran en cors de reglament e Itàlia mantenguèt sa neutralitat après l'ultimatum austrian e la declaracion de guèrra alemanda. Puei, en 1915, cambièt d'aliança e intrèt en guèrra còntra leis Empèris Centraus per conquistar lei territòris austrians poblats per de populacions italianas lòng de la Mar Adriatica e dins leis Aups. Marcats per de batalhas saunosas, lo teatre italian veguèt finalament la victòria deis Aliats. Pasmens, la Conferéncia de Versalhas de 1919 donèt solament una partida dei regions revendicadas per Roma.

Aqueu resultat decebable entraïnèt una crisi politica que se conjuguèt rapidament ambé la crisi economica causada per lo conflicte. Aquò donèt una crisi intèrna majora que s'acabèt per la presa dau poder per lo movement faissista dirigit per Benito Mussolini en 1922. Après un periòde de transicion fins a 1925, lei faissistas transformèron a cha pauc leis institucions dau país segon un modèle fòrça nacionalista e autoritari. Egalament volontarista regardant leis afaires economics, lo regime de Mussolini capitèt de reglar la crisi intèrna deis annadas 1920 mai mau capitèt de reglar la question dau desesquilibri nòrd/sud ò de l'aumentacion de la corupcion. En revènge, negocièt leis acòrds de Latran en 1929 que permetèron de normalizar lei relacions ambé la papautat e la Glèisa. Dins lo corrent deis annadas 1930, chausiguèt de s'aliar ambé l'Alemanha Nazia e afirmèt l'ambicion italiana de venir la poissança dominanta de la Mar Mediterranèa. En 1935, conquistèt Etiopia puei participèt a la Guèrra d'Espanha dins lo camp franquista. Pasmens, a partir de 1940, lei fòrças italianas, mau preparadas e equipadas, conoguèron una tièra de desfachas sus totei lei teatres de la Segonda Guèrra Mondiala que minèron lo prestigi dau regime. En 1943, lei desbarcaments aliats en Itàlia entraïnèron l'afondrament dau faissisme italian e lo govèrn novèu declarèt la guèrra ais Alemands. De son caire, Mussolini, arrestat mai rapidament liberat per leis Alemands, creèt un regime satellit (la Republica de Salo) dau Reich alemand dins lo nòrd d'Itàlia. Gràcias a una reaccion rapida après lo reversament de Mussolini, l'armada alemanda ocupèt la màger de la peninsula e leis Aliats deguèron menar una campanha lònga e malaisada per agantar la Vau de Pò a la prima de 1945.

Après l'execucion de Mussolini en abriu de 1945 e la capitulacion dei fòrças alemandas d'Itàlia en mai de 1945, un poder provisòri s'installèt a la tèsta de l'estat. Dirigit per lei partits de la resisténcia antialemanda (Partit Comunista, Partit Socialista e Democracia Crestiana), organizèt un referendum en mai de 1946 que proclamèt la republica e l'eleccion d'una assemblada constituenta.

L'assemblada constituenta aprofichèt l'actitud concilianta dei comunistas de Palmiro Togliatti per acabar l'escritura d'una constitucion novèla adoptada en 1948. Creèt un regime parlamentari bicamerau per defugir la restauracion d'un poder autoritari. Puei, gràcias a l'aliança estatsunidenca assegurada tre 1947 e l'intrada au sen de l'OTAN, Alcide de Gasperi e Democracia Crestiana (DC) rompèron sei relacions ambé lei comunistas e averèron leis eleccions legislativas. Aqueu partit de centre drech dominèt la vida politica italiana fins a sa disparicion dins leis annadas 1990. A partir deis annadas 1950, Itàlia participèt au procès de construccion europèa.

Après la guèrra, la republica deguèt faciar tres questions diferentas. La premiera regardèt lei frontieras, especialament aquelei amb Iogoslavia que finiguèt per annexar una partida dei territòris conquistats a l'eissida de la Premiera Guèrra Mondiala. Quauquei territòris aupencs foguèron tanben cedits a França. Totei lei colonias, franc de Somalia, foguèron perdudas. Puei, per amaisar lei temptativas regionalistas de restaurar d'autonòmia larga, especialament aquelei de Sicília, foguèt adoptada una politica de creacion d'autonòmia locala dins lei regions perifericas. Enfin, foguèt creat una administracion especiala, dotada de budgets importants, per assaiar de reglar la question dau retard de desvolopament de la mitat sud gràcias a una politica volontarista d'investiments. Pasmens, en despiech de certanei capitadas dins lei regions pus pobladas (Nàpols, Bari, Palèrme...), lei resultats foguèron limitats. D'efècte, lei revenguts son totjorn dos còps superiors au nòrd e una emigracion massiva se debanèt en direccion dau nòrd. De mai, aquò entraïnèt de reaccions virulentas d'una partida dei populacions dau nòrd que comencèron de revendicar l'independéncia.

Dins lo corrent deis annadas 1990, la fin de la Guèrra Freja e l'aumentacion dau nombre d'escàndols de corupcion entraïnèt l'esclatament, la disparicion dei tres partits principaus (PC, PS e DC) e una reformacion totala de la vida politica italiana. Dos personalitats dominèron aqueu periòde : Silvio Berlusconi a drecha e Romano Prodi a senèstra. Itàlia intrèt dins la zòna èuro au començament dau sègle XXI. Pasmens, leis escàndols de corupcion contunièron d'agitar sa vida politica, especialament durant leis annadas dau segond e dau tresen govèrn Berlusconi (2001-2006 e 2008-2011). Dempuei 2008, Itàlia dèu faciar una crisi economica grèva.

Itàlia es una republica democratica parlamentària multipartita descentralizada e aplicant lei principis de la separacion dei poders que son organizacion es fondada sus una constitucion adoptada lo 1 de genier de 1948 après la Segonda Guèrra Mondiala e la fin de la monarquia. Un pensament important de l'assemblada constituenta èra d'empachar una restauracion dau faissisme italian ò d'un regime autoritari. Lo centre deis institucions italianas es donc format per parlament bicamerau compausat de doas chambras egalas e d'un poder executiu relativament feble e instable que pòu èstre reversat relativament aisament per lo poder legislatiu. En 1996, lo refús per referendum d'una modificacion constitucionala destinada a renfòrçar l'executiu e crear un parlament monocamerau per lo vòte dei lèis pus importantas confirmèt aquel equilibri. Enfin, lo poder judiciari conoguèt un periòde de formacion lòng (fins ais annadas 1950) e veguèt sei poders pauc a pauc renfòrçats, especialament dins l'encastre de la lucha còntra la criminalitat endemica de certanei regions (mafia, corrupcion...).

Lo poder executiu italian es devesit entre un president de la republica, lo cap dau govèrn, dich President dau Conseu dei ministres, e lo govèrn. Lo premier es elegit per un mandat de sèt annadas durant una sesilha comuna dei doas chambras dau Parlament completadas per 58 delegats dei regions. Sei poders son subretot simbolic. Lei pus importants son la nominacion dau cap dau govèrn e lo drech de dissòuvre una ò lei doas chambras dau Parlament. Lo sèti de la presidéncia es installat au Palais dau Quirinal.

Lo President dau Conseu dei ministres tèn la màger part dau poder executiu. Es nomat per lo president e responsable davans eu. Dèu tanben obtenir un vòte de fisança dei doas chambras dau Parlament. Enfin, es generalament chausit entre lei deputats e lei senators. Es cargat de la formacion dau govèrn qu'es compausat de ministres, de ministres sensa pòrtafuelha, de vice-ministres e de secretaris d'estat. Pòu de còps nomar un ò unei vice-presidents dau Conseu. Lo sèti dau cap dau govèrn es installat au Palais Chigi.

Lo poder legislatiu es tengut per un parlamanet bicamerau que consistís en una chambra bassa dicha Chambra dei Deputats (630 deputats) e una chambra auta dicha Senat (320 senators). La premiera es installada au Palais Montecitorio e la segonda au Palais Madama. Lei doas chambras son cargadas de la preparacion e dau vòte dei projèctes de lèi presentats per lo govèrn, de parlamentaris, de conseus regionaus ò de ciutadans. A tanben lo poder de modificar la constitucion dau país. Son egalas, es a dire qu'un projècte dèu èstre aprovat per lei doas assembladas per intrar en vigor.

Lei mòdes d'eleccion dei doas chambras son diferents, ço qu'explica la formacion eventuala de majoritat diferenta au sen de cada assemblada maugrat un debanament sovent simultanèu dei doas eleccions. La Chambra dei Deputats es elegida per lei ciutadans de mai de 18 ans amb un escrutinh proporcionau de listas amb una prima per lo venceire. Lei partits pòdon se gropar au sen de coalicion ò se presentar solets. Lo venceire de l'eleccion avera au mens 55% dei deputats de la chambra. Lo rèsta dei sètis es distribuit proporcionalament entre lei coalicions aguent agantat 10% dei votz e lei partits solets aguent agantat 4%.

Regardant lo Senat, l'escrutinh es tanben proporcionau de listas mai es organizat segon una basa regionala e amb un còrs electorau pus limitat car lo temps minimom per votar i es de 25 ans. Lo venceire avera automaticament au mens 55% dei senators designats per la region. Lo rèsta es distribuit proporcionalament entre lei coalicions aguent agantat 20% dei votz e lei partits solets aguent agantat 8%. Aqueu sistèma permet de designar 315 senators. Cinc autrei sètis de senators son reservats ai presidents de la republica ancians ò a de ciutadans designats per lo president en activitat.

Lo poder judiciari es devesit entre un òrdre administratiu e un òrdre judiciari regardant respectivament leis afaires administratius e leis afaires ordinaris. Lo premier es supervisat per lo Conseu d'Estat e lo segond per la Cort Suprèma de Cassacion. L'administracion dei dos òrdres es fisada per lo Conseu superiora de la magistratura (òrdre judiciari) presidit per lo president de la republica e per lo Conseu de la presidéncia de la justícia administrativa (òrdre administratiu) presidit per lo president dau Conseu d'Estat. Lei lèis italianas son magerament basadas sus lo drech roman modificat per lo còde napoleonenc e leis estatuts subsequents.

Regardant lo contraròtle dei vòtes dei lèis per lo Parlament ò leis autoritats regionalas e l'arbitratge dei conflictes entre lo poder centrau e lei poders regionaus, existís una Cort constitucionala cargada de verificar la conformitat dei tèxtes a respèct de la constitucion. Es formada de 15 jutges nomats per lo president de la republica, lo Parlament e lei magistrats de la Cort Suprèma de Cassacion. Completada per 16 ciutadians chausits a l'asard, pòu formar un tribunau cargat de jutjar lo president dins lo cas de traïson ò d'atacas còntra la constitucion.

L'organizacion territòriala d'Itàlia se compausa de tres nivèus principaus formats de 20 regions, 104 províncias e de  comunas. Existís tanben localament d'estatuts especiaus per leis aglomeracions pus importantas, per lei zònas montanhosas e de gropaments de vilatges dins lei sectors ruraus.

Lei regions foguèron creadas après la Segonda Guèrra Mondiala dins leis endrechs presentant una identitat regionala fòrta. Puei, lo dispositiu foguèt pauc a pauc estendut a tota la peninsula. Cada region a lei sieus parlament e poder executiu que son dotats d'una autonòmia importanta franc dau domeni dei finanças que son contraròtladas per l'autoritat centrala. En mai d'aquò, cinc regions, assostant generalament de minoritats linguïsticas, an una autonòmia renfòrçada en matèria de finanças e de legislacion locala.

Lei províncias foguèron creadas tre l'independéncia d'Itàlia au sègle XIX. Son dirigidas per un prefècte representant lo govèrn de la republica e per una assemblada provínciala e un executiu provínciau. Dempuèi la refòrma de 2014, las províncias se perdèron lo poder legislatiu e sas competéncias foguèron partidas entre las regions e las comunas. D'unas venguèron de Ciutats Metropolitanas, d'autras de Consòrcis liures de comunas (Sicília), enfin aquelas de Friül Venècia Juliana son suprimidas (3 en 2017, la darrièra, Udine, en 2018). 

Lei comunas son dirigidas per un conseu elegit que designa un executiu. Son cargadas d'afaires locaus coma la gestion deis escòlas mairalas e elementàrias, lo netejatge dei carrieras, l'accion sociala ò la gestion d'una fòrça de polícia comunala.

Lo drapèu italian actuau foguèt adoptat après la Segonda Guèrra Mondiala lo 1 de 1948. Es compausat de tres bendas verticalas egalas verda, blanca e roja. Lo vèrd representa l'esperança, lo blanc la fe catolica e lo roge la caritat. Es eissit dei drapèus adoptats per lei regiments italians que sostenguèron Napoleon Bonaparte e per lei republicas satellitas fondadas per lei Francés (en particular la Republica Cisalpina) sus lo modèl de la França Revolucionària. En 1848, lo drapèu de tres bendas verda, blanca e roja completadas per de simbòls locaus foguèt adoptat per totei lei movements revolucionaris italians. Après la victòria austriana, lo rèi de Sardenha adoptèt aqueu drapèu e i apondiguèt son blason au centre. En 1861, aqueu drapèu venguèt lo drapèu dau Reiaume d'Itàlia fins a 1946 quand la monarquia foguèt abolida entraïnant la disparicion dau blason reiau dins lo drapèu republican.

Lo blason actuau dau país foguèt adoptat lo 5 de mai de 1948 per remplaçar lo blason de la monarquia abolida. L'estèla blanca es un simbòl tradicionau d'Itàlia introduch per Napoleon I en 1804. La roda representa lo trabalh e lo progrès, la branca de rove la fòrça e la branca d'olivier la patz. L'imne nacionau d'Itàlia es dich Fratelli d'Italia que foguèt escrich en 1847 per Goffredo Mameli. Èra un cant patriotic que conoguèt una popularitat gròssa durant lei guèrras dei Revolucions de 1848. En 1862, Giuseppe Verdi li donèt lo ròtle de simbòl nacionau italian. Après l'abolicion de la monarquia e de la marcha reiala coma imne, foguèt adoptat coma imne nacionau per la republica en 1946. Enfin, existís una figura allegorica femenina dau país dicha Italia turrita.

Itàlia es una poissança regionala europèa e mediterranèa que fa partida dei principaleis organizacions internacialas mondialas (ONU, OMC...) e regionalas (OTAN, UE...). L'Union Europèa, l'aliança ambé leis Estats Units d'America au sen de l'OTAN e lei relacions ambé lei regions balcanica e mediterranèa constituisson lei ponchs principaus de la diplomacia italiana.

L'Union Europèa i es un axe fondamentau car a un ròtle decisiu dins la modernizacion economica dau país e dins son raionament internacionau. L'OTAN e lo liame transatlantic a tanben una influéncia majora sus leis afaires estrangiers de Roma car permet d'assegurar la seguritat dau país. Itàlia es ansin generalament un sostèn diplomatic deis Estats Units (participacion ai guèrras d'Iraq e Afganistan per exemple). Enfin, lei relacions balcanicas e mediterranèa son d'importància en causa de rasons culturalas (preséncia de minoritats italianas ò de liames istorics ancians) ò economica (petròli, gas naturau...).

Lei fòrças armadas italianas fan partida deis armadas principalas dau continent europèu e de l'OTAN gràcias a d'efectius relativament importants e a un armament modèrne. En 2012, alinhavan  militars e  policiers organizats segon un sistèma paramilitari amb un budget de 21,3 miliards d'èuros (10 reng mondiau) siá 1,2% de son PIB. Lei fòrças militaras èran devesidas entre una fòrça terrèstra, una fòrça aeriana e una fòrça navala. Seis equipaments son de tresena generacion e son magerament eissits de l'industria nacionala. Lei pus importants èran 200 carris de combat, aperaquí  veïculs militars de divèrsei tipes, 470 pèças d'artilhariá, 275 elicoptèrs, 270 avions de combat, 35 avions de transpòrt, 2 pòrta-avions CVH, 6 sosmarins d'ataca convencionau, 3 naviris d'assaut amfibí, 13 fregatas, 3 fregatas leugieras, 6 corvetas, 14 patrolhaires e 10 naviris de guèrra dei minas.

Article principau: Economia d'Itàlia

En 2012, Itàlia èra la 9 poissança economica mondiala e la 5 dau continent europèu après Alemanha, França, lo Reiaume Unit e Russia. En 2012, son PIB èra estimat a  miliards de dolars e èra caracterizat per una importància gròssa dau sector industriau a respèct d'autrei país desvolopats coma França. Lei partenaris economics principaus d'Itàlia son Alemanha, França, leis Estats Units d'America, Soïssa, Espanha, lei País Bas, China e Belgica. La valor mejana de son PIB per abitant es auta e aperaquí egala a  $/ab. Pasmens, aquò dissimula de contrastes regionaus marcats entre lo nòrd e lo sud de la peninsula (lei revenguts mejans son quasiment dos còps inferiors au sud), un taus de caumatge important (pus important au sud qu'au nòrd) e de dificultats persistentas coma una criminalitat organizada fòrça desvolopada ò un dèute important.

Lo sector primari italian ocupava en 2012 3,9% de la populacion activa e representava 2% dau PIB. Lei culturas despendon de la geografia e dau clima. Lo nòrd es ansin caracterizat per de produccions similaras au rèsta dau continent europèu coma lo blat, lo gròs blat, lo ris ò, la bleda-rada. Lo sud es mai marcat per de culturas de tipe mediterranèu coma l'òli d'oliva ò leis agrumes. Lei vinharés e lo norrigatge (bovins, ovins, pòrcs...) son presents sus la màger part dau territòri e Itàlia es lo premier productor mondiau de vin. Lo modèle agricòla es basat sus de tenements familiaus de talha relativament febla (aperaquí 5 ectaras). Lei sistèmas de produccion son pus modèrnes au nòrd qu'au sud.

Lei ressorsas naturalas de la peninsula son feblas car i a ges de jaciment important de fèrre, de carbon ò d'idrocarburs. Ansin, mai de 80% dei matèrias premieras utilizadas per l'economia italiana son importadas. Lei ressorsas pus importantas esplechadas localament son formadas per de venas de fèrre sus l'illa d'Elbe (a l'ora sarrats), per de jaciments de gas naturau dins la Vau de Pò e dins la Mar Adriatica e per de situacions fòrça favorables a la produccion d'energia renovelabla d'origina idraulica, eoliana, solara ò geotermica dins mai que d'una region (en 2009, Itàlia èra lo 1 productor mondiau d'energia renovelabla).

En 2012, lo sector segondari representava 24,3% dau PIB nacionau e 28,3% de la populacion activa. Coma l'agricultura, l'industria èra magerament concentrada (60% deis activitats) dins lo nòrd dau país a l'entorn d'un triangle format per lei vilas de Milan, de Turin e Gènoa que s'èra pauc a pauc estendut en direccion de la Mar Adriatica. Lo rèsta èra subretot concentrat a l'entorn dei vilas de Florença, de Roma, de Nàpols ò de Palèrme.

Lei produccions principalas èran similaras a aquelei deis autrei poissanças economicas d'Euròpa. Èran formadas per la siderurgia, la metallurgia dei metaus non ferrós (alumini), la produccion automobila, la construccion navala, la construccion aeronautica, la quimia (pesuca compres la petroquimia ò leugiera), la mecanica de precision, l'electromecanica, la produccion tèxtila, la produccion de mòbles ò la produccion de papièr.

La màger part èra organizada a l'entorn de grops industriaus fòrça importants (FIAT, ENI...) e sovent dirigits per una familha fondatritz (Agnelli, Pirelli...). Aquelei grops dominan de regions entieras que son fòrça especializadas e organizadas au servici de sa produccion. Aquò permet de demenir lei còsts favorisant leis exportacions. Pasmens, a l'ora d'ara, aqueu modèle comença de presentar de sinhau de feblessa en causa de la crisi de certanei bacins industriaus tròp especializats ò de companhiás d'una talha tròp per tenir un ròtle important au nivèu important. Ansin, d'esfòrç d'adaptacion importants d'inspiracion liberala (demeccion dei còsts dau trabalh, disparicion de divèrsei proteccions socialas dei salariats, compradas de companhiás estrangieras...) son actualament en cors de realizacion per mantenir la competitivitat dau país. Dins certanei brancas, per exemple lo sector de textils, l'industria aprofichava tanben leis avantatges de « l'economia sosterrana » (evasion fiscala, abséncia de factura, man d'òbra pauc costosa...) per demenir sei còsts e se mantenir en fàcia dei produccions asiaticas.

Lo sector terciari representava en 2012 73,8% dau PIB e 67,8% de la populacion activa. Leis activitats de servici principalas son lo torisme, lo comèrci, lo sector bancari e lei servicis destinats ai personas vièlhas.

A respèct deis autrei país d'Euròpa Occidentala, la criminalitat organizada es un sector relativament important au sen de l'economia italiana en causa de l'existéncia d'unei grops fòrça organizats (mafia) probablament apareguts au sègle XIX dins lo corrent dau procès d'unificacion dau país. Una mafia es caracterizada per una estructura e de reglas intèrnas partejadas per sei membres (certanei an d'institucions quasiment similaras a aquelei d'un estat), per una utilizacion de la violéncia per s'enrichir e per protegir l'organizacion gràcias a de tacticas d'intimidacion, per un ròtle sociau important (certanei membres pòdon aver de situacions importantas dins la vida politica, economica ò sociala), per un ancoratge territòriau poderós, per una coexisténcia d'activitats legalas ò illegalas e per de liames importants ambé leis institucions politicas ò nacionalas. Aquò permet d'estructurar de rets fòrça desvolopats e de limitar ò d'alentir leis enquistas dirigidas còntra l'organizacion.

Lei mafias italianas pus importantas son situadas dins la mitat sud de la peninsula. Lei domenis d'activitats son largas e van dei trafecs de dròga e d'armas ais intervencions dins leis administracions publicas cargadas de l'atribucion dei contractes publics. Son expansion economica es sovent estimat a 7% dau PIB nacionau.

Marcat precòçament per lo desvolopament de civilizacions a l'origina d'una arquitectura brilhanta (Civilizacion nuragica, Etruscs, Grècs...), Itàlia presenta una arquitectura rica e variada que va de l'Antiquitat au periòde contemporanèu. D'efècte, tre lo començament dau millenari I avC, se desvolopèt o s'installèt dins la peninsula, en Sicília e en Sardenha de civilizacions indigènas (Civilizacion nuragica, Etruscs) ò estrangieras (Grècs, Fenicians) que bastiguèron de monuments de remarca e desvolopèron generalament d'ensems urbans (temples, tombas, fortificacions...) impausants e sovent rics. Puei, vèrs lo sègle II avC, la civilizacion romana — venguda la poissança majora de la Mar Mediterranèa a la fin dau sègle III avC — adoptèt l'estile grèc (ambé d'influéncia etrusca) e lo transformèt pauc a pauc. Fins a sa disparicion, l'Empèri Roman foguèt ansin a l'origina de la bastida d'unei monuments urbans importants, especialament dins la capitala Roma, que son considerats coma d'òbras majoras de l'istòria umana (Colisèu, forum de Roma, catacombas...).

Après leis Invasions Barbaras e la disparicion de l'Empèri Roman d'Occident, l'arquitectura italiana foguèt dominada per la Glèisa Catolica e per lei Bizantins que bastiguèron unei monuments d'estile orientau, especialament dins lo sud de la peninsula. Puei, entre lei sègles IX e XII, la màger part dei regions italianas adoptèron l'arquitectura romanica que caracteriza unei monuments bastits per lei comunas dins lo corrent dau periòde de formacion dei vilas italianas. Per exemple, es lo cas de Pisa famosa per sa tor penjada realizat a la fin dau sègle XII. Après l'art romanic, Itàlia adoptèt l'art gotic importat de França que dominèt fins au sègle XVI. Au contrari deis autrei país europèus, lo gotic italian desvolopèt pauc de tecnicas de trabalh novèlas mai preferiguèt gardar leis ancianas. Ansin, desvolopèt un estil leugierament diferent inicialament marcat en particular per una autor mens importanta a respèct dei monuments gotics dau nòrd-oèst d'Euròpa. Pasmens, a la fin dau periòde gotic, aquelei diferéncias èran mens importantas e Milan ò Roma bastiguèron de catedralas que fan totjorn partida dei glèisas pus autas dau monde.

A partir dau sègle XV, Itàlia venguèt lo brèç dau movement de la Renaissença europèa que marquèt una « redescubèrta » deis arts antics, lo desvolopament de tecnicas novèlas e una aumentacion fòrça rapida de la produccion d'òbras culturalas sostenguda per lo dinamisme economic dei vilas, de l'aristocracia italiana e de la Glèisa. Conjugats a sei desvolopaments dins lo domeni intellectuau, la Renaissença faguèt d'Itàlia lo centre culturau d'Euròpa fins ai sègles XVII-XVIII. Regardant l'arquitectura, de vilas coma Florença e Roma veguèron la bastida d'unei monuments importants coma la Glèisa Sant Pèire ò lei palais de l'Ostau Medicis.

A partir dau sègle XVII, Itàlia perdiguèt sa posicion centrala dins l'arquitectura europèa en causa dau desvolopament de l'art francés sostengut per la monarquia absoluda formada per Loís XIV puei dau desvolopament deis autrei poissanças europèas (Reiaume Unit, Prússia... etc.). Pasmens, garda un ròtle major dins la vida culturala europèa e mondiala. Lo periòde dei sègles XVII-XVIII veguèt lo desvolopament deis estiles rococò e barròc tardiu. Foguèron caracterizats per una abondància ò una subreabondància d'ornaments. Au sègle XIX, s'impausèt au contrari un estile austèr. Dich neoclassic, èra inspirada per l'arquitectura antica grèga ò romana especialament, après sa descubèrta, per lei vestigis de Pompeii e de Herculaneum. En parallèl, acomencèron de se desvolopar l'arquitectura modèrna. Lo pus important foguèt lo corrent futurista desvolopèt una arquitectura racionalista que foguèt encoratjada per lo regime faissista. Enfin, dempuei la fin de la Segonda Guèrra Mondiala, Itàlia adoptèt una arquitectura modernista similara ais autrei país occidentaus.

Coma l'arquitectura, l'escultura italiana a d'originas anticas datan dei premierei civilizacions establidas dins la peninsula e leis illas adjacentas coma leis Etruscs ò lei Grècs. En particular, lei cavaments an mostrat l'existéncia d'un art estatuari etrusc fòrça desvolopat que, conjugat ais influéncias grègas, foguèt a l'origina deis esculturas romanas entre lei sègles VI avC e sègle V apC. 

Après l'afondrament de l'Empèri Roman, l'art estatuari de l'Edat Mejana se concentrèt sus lei subjèctes religiós coma la decoracion deis autars ò dei crucifiç. A partir de 1200, lo movement iniciat per Nicola Pisano e son fiu Giovanni adoptèt un estile novèu basat totjorn sus de tematicas religiosas mai sus d'influéncias romanas e goticas per la decoracion de sarcofags ò de mobiliers religiós (autars, pupitres...). Aqueleis evolucions aguèron una influéncia de remarca sus l'aparicion de l'art estatuari de la Renaissença au començament dau sègle XV.

La Renaissença foguèt un periòde faste per l'escultura italiana marcat per lo restabliment deis idèas classicas e per una generacion d'artistas fòrça famós coma Donatello, acopo della Quercia, Michelozzo, Bernardo e Antonio Rossellino, Agostino di Duccio e Michelangelo. Uneis ostaus aristocraticas e la papautat rivalizèron per leis engatjar entraïnant una produccion fòrça importanta e per una dominacion incontestada deis artistas italians sus lo continent europèu.

Après la Renaissença, Itàlia conoguèt un periòde baroc dominat per Gian Lorenzo Bernini. Foguèt caracterizat per de presentacions teatralas ambé de combinason d'emocions e de movements e tanben ambé d'abondàncias d'ornaments (lutz, fònts...). Puei, tre leis annadas 1700, apareguèt l'estile neoclassic dins l'art estatuari que foguèt caracterizat per un retorn ai tematicas e ai reglas classicas. Aqueu movement foguèt sostengut per l'existéncia d'unei jaciments de maubre de qualitat granda dins la peninsula. Enfin, dempuei lo començament dau sègle XX, leis escultors italians an un ròtle major dins lo desvolopament de l'art modèrne, especialament gràcias au movement futurista qu'estudièt la representacion de l'espaci, dau movement e dau temps e son influéncia sus lei formas.

Tre l'Antiquitat, la civilizacion etrusca semblèt desvolopar lo sieu art de la pintura coma lo mostra lei descubèrtas de frescas realizadas magerament dins de tombas. Ai sègles seguents, l'Empèri Roman mestrejava aquel art qu'èra un element important de decoracion. Ambé lo desvolopament dau crestianisme, apareguèt una pintura religiosa utilizada per l'ornament dei glèisas. 

Après l'afondrament de l'Empèri Roman, la pintura realizada sus lo territòri italian conoguèt divèrseis influéncias. Dins lo sud, l'art bizantin, contuniacion de l'art roman, se mantenguèt dins lo sud de la peninsula. Dins lo nòrd e lo centre, la pintura aguèt una evolucion relativament similara au rèsta d'Euròpa Occidentala e foguèt magerament limitada a la decoracion dei glèisas e dei monastèris.

A partir de la Renaissença, la pintura italiana conoguèt un periòde de desvolopament fòrça importanta a l'iniciativa d'unei generacions d'artistas. Se concentrèron magerament sus la realizacion de retrachs ò de representacions realistas. Lei tematicas principalas foguèron religiosas car la Glèisa comandèt mai d'una òbra. A la fin dau sègle XIV e au començament dau sègle XV, la pintura italiana foguèt dominada per Michelangelo Buonarroti, Raffaello Sanzio e Leonardo da Vinci que melhorèron lei tecnicas dau començament de la Renaissença e aguèron mai de libertat per s'inspirar de l'Antiquitat. Ansin, realizèron d'òbras majoras de l'istòria umana coma la Capèla Sixtina ò la La Gioconda. Enfin, lo movement evolucionèt vèrs lo manierisme que foguèt la darriera tendància important de la Renaissença en Itàlia.

Après la Renaissença, lei pintres italians contunièron de dominar lo continent europèu dins lo corrent dei periòdes rococò e baroc gràcias a d'artistas coma Caravaggio. Roma demorèt un centre d'atraccion per d'autrei pintres majors coma lo francés Nicolas Poussin. Au sègle XVIII, lo centre de la pintura d'Itàlia se desplacèt a Venècia, especialament gràcias a Giovanni Battista Tiepolo.

Au sègle XIX, la pintura italiana adoptèt l'estil neoclassic que foguèt inspirat coma en Euròpa per l'Antiquitat e tanben dins la peninsula per la Renaissença italiana. Puei, a la fin dau sègle, desvolopèt un impressionisme especific dich Macchiaioli. Enfin, au sègle XX, la pintura italiana participèt a l'emergéncia de l'art modèrne e formèt divèrsei movements que lo pus famós es lo futurisme

Itàlia ocupa una plaça major au sen de la musica car foguèt lo luòc onte se fondèt la musica modèrna dins lo corrent de l'Edat Mejana. D'efècte, dins leis annadas 1000, un monge dich Guido d'Arezzo inventèt un sistèma novèu de notacion de la musica que conoguèt un succès gròs e foguèt a l'origina dau sistèma de notacion actuau. A l'ora d'ara, la màger part dei tèrmes musicaus an donc una origina italiana. En mai d'aquò, divèrseis instruments fòrça importants coma lo violon ò lo piano foguèron inventats en Itàlia. Dins lo corrent de la Renaissença, apareguèt tanben en Itàlia l'opèra que venguèt rapidament un estile musica major. Ansin, dempuei lo periòde medievau e en despiech de l'aparicion de tradicions musicalas capablas de rivalizar dins d'autrei país vesins (Alemanha, França, Àustria...), lei musicians italians an totjorn gardat un ròtle important dins la musica europèa e mondiala e lo país tèn unei luòcs d'espectacle musicau fòrça prestigiós coma l'opera La Scala a Milan.

La literatura apareguèt tre l'Antiquitat sus lo territòri de l'Itàlia actuala. Ansin, uneis autors latins, influenciats per la literatura grèga anciana, dau periòde de l'Empèri Roman escriguèron uneis òbras istoricas, filosoficas, scientificas ò poeticas que fan partida deis òbras majoras de l'istòria umana e son totjorn estudiadas a l'ora d'ara.

Après l'afondrament de l'Empèri Roman e lo periòde de declin relatiu dei premiers sègles de l'Empèri Roman, la literatura en lenga italiana apareguèt a partir dau sègle XIII. Lei premiers autors faguèron partida de l'elèit religiosa (Francés d'Assís) ò de la Cort reiala de Sicília (Giacomo da Lentini) que foguèt influenciat per la literatura provençala. Puei, aquelei corrents desvolopèron una dimension pus poetica ambé d'autors coma Guido Guinizelli, Dante Alighieri (autor de la Divina Comèdia), Petrarca ò Giovanni Boccaccio e dominèron la fin de l'Edat Mejana.

Dins lo corrent de la Renaissença, lo desvolopament intellectuau consecutiu a l'Umanisme (aparegut en Itàlia) favorizèt la publica d'òbras importantas dins la peninsula. La pus importanta foguèt lo Prince de Nicolau Maquiavèl que depintèt lei metòdes politics per conquistar e gardar lo poder. Pasmens, en fòra de la filosofia e de la politica, d'autreis estiles coma lo roman de chavalariá conoguèron d'autors majors ambé Ludovico Ariosto autor de Roland furiós, coma lo libre d'etiqueta ambé Baldassare Castiglione autor dau Libre dau cortesan ò coma la poesia ambé Torquato Tasso. Puei, au sègle XVII durant lo periòde baroc, la literatura italiana contunièt de tenir de poetas famós coma Giambattista Marino. Aqueu sègle veguèt tanben la publicacion deis òbras scientificas de Galileo Galilei. Enfin, a partir de la fin dau sègle, se desvolopèt un movement que son objectiu èra de simplificar tornarmai lei formas d'escritura ambé d'escribans coma Metastasio.

Lo corrent romantic dau sègle XIX foguèt caracterizat en Itàlia per lo patriotisme que sostenguèt lo procès d'unificacion dau país. Ansin, la tematica principala deis autors majors d'aqueu periòde tractèt de la restauracion de la nacion italiana, especialament entre lei poetas (Vittorio Alfieri, Ugo Foscolo, Giacomo Leopardi...) ò au sen d'un corrent realista dich verisme que foguèt dominat per Giovanni Verga. Au començament dau sègle XX, lo futurisme dominèt la literatura italiana e tractèt magerament de la velocitat, dau dinamisme e de la violéncia de la maquina. Puei, d'autrei corrents literaris apareguèron avans e après la Segonda Guèrra Mondiala. D'existéncia generalament corta, permetèron l'emergéncia d'autors internacionaus coma Gabriele D'Annunzio, Luigi Pirandello e Grazia Deledda avans la guèrra e coma Ignazio Silone, Alberto Moravia, Italo Calvino, Umberto Eco, Dario Fo, Salvatore Quasimodo e Eugenio Montale après.

Lo teatre apareguèt dins la peninsula gràcias a l'apòrt dei Grècs qu'aguèron una influéncia importanta sus lo teatre roman. Ansin, una partida importanta deis òbras romanas foguèron de traduccion d'òbras grègas pus ancianas ò foguèron basadas sus l'esquèma narratiu de pèças grègas. Pasmens, aquel art foguèt fòrça actiu e lo teatre èra un monument urban frequent fins au desvolopament de la Glèisa que s'opausèt au teatre a partir dau sègle IV. Après l'afondrament de l'Empèri Roman, lo teatre dispareguèt quasiment de la peninsula franc de pèças religiosas inspiradas per la Bíblia e donc sostenguts per la Glèisa. Au sègle XVI, lo teatre venguèt independent dei pèças religiosas e fins au sègle XVIII, se desvolopèt un art riche de la comedia. Dich Commedia dell'arte, adoptèt una dimension importanta d'improvizacion e marquèt prefondament lo teatre mondiau gràcias a sei personatges. Puei, ai sègles XIX e XX, Itàlia contunièt de tenir d'autors importants coma Luigi Pirandello.

Lo cinèma italian apareguèt entre 1903 e 1908 e conoguèt rapidament un succès internacionau. Pasmens, la Premiera Guèrra Mondiala entraïnèt un declin important dei premierei companhiás cinematograficas en causa de l'utilizacion dei materiaus per contentar lei besonhs de l'armada. Ansin, ges de fim important foguèron produchs dins lo corrent deis annadas 1920 e 1930. En revènge, la Segonda Guèrra Mondiala aguèt una influéncia importanta sus una generacion novèla de cineastas coma Vittorio De Sica, Roberto Rossellini e Luchino Visconti que se concentrèron sus lei problemas de la societat italiana e creèron lo premier movement europèu d'importància, dich neorealisme, après lo conflicte mondiau. Dins lo corrent deis annadas 1950 e 1960, de tematicas novèlas se desvolopèron coma lei comedias e lei western (Sergio Leone) que conoguèron un important succès internacionau. En parallèl, lo cinèma italian venguèt o brèç d'unei cineastas de dimension internacionala coma Michelangelo Antonioni, Federico Fellini, Vittorio De Sica, Roberto Rossellini e Luchino Visconti.




#Article 161: Letònia (1626 words)


                

Letònia (en leton Latvija) o oficialament la Republica de Letònia es una republica de l'Euròpa del Nòrd. Bordada par la Mar Baltica, Letònia es coneguda coma un dels Païses Baltics, amb Estònia e Lituània, que la delimitan al nòrd e al sud, respectivament. A l'èst, parteja sas frontièras amb Russia e Bielorussia.

Sa capitala es Riga.

Lo gentilici es leton -a.

Article principal: Istòria de Letònia

L'istòria de Letònia es mau coneguda avans lo començament de l'èra crestiana. Lo tèrme « Letònia » eu meteis apareguèt dins lo corrent dau sègle XX per designar lei regions de Livònia e de Curlàndia. Avans l'arribada dei premiers missionaris, de pòbles baltics e finoogrics, largament mesclats e mestissats, i èran installats.

En 1160, de missionaris alemands comencèron d'evangelizar lei Lives de l'embocadura de Daugava mai ne foguèron expulsats en 1198. Un an pus tard, la Glèisa Catolica, a l'iniciativa de l'evesque de Livònia Albèrt de Buxhoeveden, mobilizèt de mejans per evangelizar lo país. Fondèt Riga en 1201 e l'Òrdre dei Chivaliers Pòrta-Gleva en 1202. Lei Pòrta-Gleva comencèron la conquista e la conversion per fòrça dei populacions eslavas (Lives au nòrd, Letes a l'èst, lei Curonians au sud). Pasmens, aquela expansion foguèt limitada a l'èst per la resisténcia dei Rus e, au sud, per aquela dei Lituanians. Puei, en 1236, l'armada dei Chivaliers Pòrta-Gleva foguèt anientada per lei Lituanians a la batalha de Saule e lei subrevivents foguèron integrats au sen de l'Òrdre Teutonic.

Lo regime instaurat per lei Pòrta-Gleva èra de tipe feudau e basat sus lo servatge dei pòbles indigèns. Lei populacions urbanas èran sovent d'origina germanica e liadas au comèrci de la Mar Baltica. En particular, Riga venguèt la premiera plaça comerciala de la Liga Anseatica. Militarament, lo sostèn dei Chivaliers Teutonics permetèt ai Pòrta-Gleva d'acabar entre 1237 e 1290 la conquista de Curlàndia e de Livònia.

Au sègle XVI, l'introduccion de la Reforma (1522), la secularizacion dei Chivaliers Teutonics (1525) e l'expansion rus durant lo rèine d'Ivan IV lo Terrible (1533-1584) afebliguèron l'Òrdre dei Pòrta-Gleva. Grèvament desfachs en 1560 per lei Rus a la batalha d'Ergeme, lei Chivaliers deguèron se plaçar sota la proteccion dau rèi de Polonha-Lituània. En 1561, Polonha annexèt ansin dirèctament Livònia — fòrça menaçada per Russia — e creèt un Ducat de Curlàndia fisat au darrier grand mèstre dei Pòrta-Gleva, Gotthard Kettler. Pasmens, au començament dau sègle XVII, aquò empachèt pas la conquista de la màger part de Livònia per Suècia.

La division de Livònia entre Polonés catolics e Suedès luterians foguèt a l'origina de la division religiosa actuala dau país entre catolics a l'èst e Luterians dins leis autrei regions. Dins lo corrent dau sègle XVIII, la region foguèt pauc a pauc conquistada per Russia qu'expulsèt lei Suedès en 1710 e prenguèt la partida polonesa en 1772 a l'eissida dau Premier Partiment de Polonha.

Curlàndia conoguèt un periòde relativament prospèr gràcias a l'autonòmia laissada a sei ducs per lei sobeirans polonés. En particular, de marchands de la region participèron au comèrci negrier e lo duc assaièt sensa succès de fondar una colonia sus l'illa de Tobago. Lo Ducat foguèt annexat per Russia en 1795 quand Polonha dispareguèt.

Lei Rus laissèron inicialament sei privilègis ais abitants, especialament ai populacions urbanas germanicas. Pasmens, a partir dau sègle XIX, comencèron de russificar lei populacions localas. Dins aquò, durant la segonda mitat dau sègle, emergiguèt un movement de renaissença culturala menada per d'escrivans letons.

Durant la Premiera Guèrra Mondiala, leis Alemands ocupèron Curlàndia en 1915, Riga en 1917 e Livònia au començament de 1918. Lei Rus abandonèron aquelei regions au Tractat de Brèst-Litovsk e leis Alemands Baltics assaièron alora de formar un « Ducat de Baltikum » gropant totei lei regions balticas sota l'autoritat de l'emperaire d'Alemanha. Pasmens, après l'armistici dau 11 de novembre de 1918, l'armada alemanda comencèt de se retirar dei país baltics que venguèron un teatre de la Guèrra Civila Russa.

En Letònia, lei Bolchevics prenguèron Riga e Jelgava au començament de 1919 gràcias au sostèn deis abitants desirós d'expulsar l'aristocracia e la borgesiá alemandas. Pasmens, la populacion èra gaire en favor de l'instauracion d'un regime comunista e un conflicte complèx comencèt. Premier, leis Aliats, leis autoritats alemandas e un govèrn provisòri leton nacionalista establit a Liepaja trobèron un acòrd permetent d'alentir lo retirament alemand. Aquò permetèt d'organizar una fòrça letona recrutada per de senhors baltics e de reconquistar Riga en mai de 1919. Puei, leis Aliats decidèron de sostenir la creacion d'una armada letona vertadiera (ostila ais Alemands e ai Bolchevics). Aquela tresena fasa de la Guèrra d'Independéncia de Letònia veguèt de combats entre lo govèrn leton, una armada blanca principalament formada de milicians alemands e lei Bolchevics. En octòbre, una flòta franco-britanica deguèt intervenir per protegir Riga dei Blancs e sostenir la presa de Jelgava per lei Letons. Enfin, en 1920, Russia reconoguèt l'independéncia dau país e lei milicians alemands l'abandonèron.

En 1922, una constitucion parlamentària foguèt adoptada mai una instabilitat politica recurrenta empachèt la formacion de govèrns estables. Karlis Ulmache foguèt la personalitat politica principala d'aqueu periòde. Cap dau govèrn en 1919-1921, en 1925-1926 e en 1931-1932, organizèt un còp d'estat en 1934. Fondèt alora un regime autoritari que dirigiguèt Letònia fins a l'invasion sovietica de 1940.

De 1940 a 1991, Letònia foguèt una republica constitutiva de l'Union Sovietica. D'efèct, en 1939, leis acòrds entre Stalin e Hitler permetèron ai Sovietics d'ocupar lo país. L'invasion se debanèt lo 14 de junh e l'Armada Roja ocupèt Letònia sensa combat. L'administracion, l'elèit nacionau e lo clergat foguèron rapidament eliminats e  Letons foguèron desportats en Siberia.  Alemands foguèron tanben transferits en Alemanha.

Durant la Segonda Guèrra Mondiala, Letònia foguèt rapidament ocupada per la Wehrmacht. Riga venguèt la capitala dau Reichskommissariat d'Ostland. En despiech d'una volontat nazi d'integrar lei Letons au sen de la futura « raça superiora », l'ocupacion alemanda foguèt dura (liquidacion dei judieus, requisicions d'ostaus, violéncias multiplas... etc.). Pasmens, plusors volontaris letons participèron a la guèrra dins lo camp alemand e doas divisions SS letonas foguèron creadas. En octòbre de 1944, aqueleis unitats foguèron blocadas — ambé d'autreis unitats alemandas — dins la pòcha de Curlàndia onte resistiguèron fins a la fin de la guèrra. Aquò justifiquèt una repression sovietica feròça, agravada per l'existéncia de movements de partisans nacionalistas dins lei seuvas. Ansin,  abitants foguèron tuats per l'ocupacion alemanda e  desportats per lei Sovietics de 1946 a 1953.

Après la guèrra, l'importància economica dau pòrt de Riga entraïnèt una sovietizacion accelerada de Letònia. La proporcion de Rus au sen de la populacion passèt ansin de 12,5% dins leis annadas 1930, a 27% en 1959 e 34% en 1989. D'Ucraïnians e de Bielorús formèron tanben de minoritats importantas (8% de la populacion en 1989). De mai, lo partit comunista leton foguèt fòrça susvelhat e una purga i foguèt organizada en 1959-1961 per remplaçar plusors caps letons sospichats de « nacionalisme ». Pasmens, lo periòde sovietic permetèt l'industrializacion de Letònia.

A partir de 1989, Letònia comencèt de revendicar la restauracion de son independéncia que foguèt finalament proclamada lo 21 d'aost de 1991. Una partida importanta de la minoritat russa ne sostenguèt lo principi e lo comunista Anatolijs Gorbunovs ne venguèt lo president.

Dempuei son independéncia, Letònia es a s'ancorar dins lo camp occidentau per se protegir còntra una resurgéncia de l'expansionisme russa. Pasmens, dèu totjorn tenir còmpte de l'avís de Moscòu car lo país assosta una importanta minoritat russa que son estatut es una fònt importanta de tension entre Russia e Letònia.

D'efèct, una lèi adoptada a la fin de 1991 limita l'obtencion dau ciutadanatge leton ais descendents dei ciutadans de 1940. L'objectiu es d'exclure dau jòc electorau lei populacions russas arribadas durant lo periòde sovietic, especialament l'importanta minoritat russa de Riga (oficialament 40% deis abitants de la capitala). Pasmens, aquò a creat un contenciós important ambé Russia que sostèn lei revendicacions politicas dei « non ciutadans » d'origina russa. Ansin, lo govèrn leton deguèt adoptar una modificacion de sa lei electorala en 1995 per permetre l'integracion progressiva dei russofòns. Dins aquò, aquela evolucion es lenta ( « non ciutadans » en 1991,  en 2015) e causa regularament de problemas au govèrn leton (criticas de l'UE, tensions ambé Russia, trèbols intèrnes... etc.).

En parallèl, Letònia a pauc a pauc integrat lo mond occidentau ambé l'adopcion d'institucions democraticas establas e d'una economia capitalista. En 2004, integrèt l'Union Europèa e l'OTAN. Pasmens, la vida politica es relativament instabla e lo país foguèt durament tocat per la crisi economica de 2008 (recession de -17,7% en 2009). La situacion economica se melhora lentament dempuei 2011.

Article principal: Govèrn e politica de Letònia
Letonia es una republica parlamentària. Lo president es lo cap d'Estat, elegit per lo Parlament per un periòde de quatre ans. Lo president designa un primièr ministre, qu'amb son cabinet, forma lo poder executiu del govèrn.

Lo Parlament unicameral leton de 100 escons, lo Saeima, es elegit per vòte dirècte popular cada quatre ans. 

Letònia es devesida en 26 comtats apelats rajons ; 7 ciutats an un estat separat. 

Article principal: Organizacion politico-administrativa de Letònia

Article principal: Geografia de Letònia

Localizada dins la còsta orientala de la Mar Baltica, Letònia es situada dins la plana d'Euròpa Orientala. Lo país consistís en una vasta superficia de tèrras planas, cubèrtas per de bòscs, especialament de pins. Lo punt culminant es la montanha Gaiziņkalns, amb 311,6 m.

Lo clima leton es umid, temperat continental, e las temperaturas mejanas varian entre -5 °C e 15 °C. Los rius principals son Daugava, Lielupe, Gauja, e Salaca.

Article principal: Economia de Letònia

La Letònia a per sòci comercial principal la Russia, quitament s'amb l'integracion a l'UE s'es dobèrt un mercat potencial novèl de granda importància. Los produchs qu'expòrta lo mai son totes en relacion amb lo peis e son industria.

Article principal: Demografia de Letònia

Article principal: Cultura de Letònia




#Article 162: Liechtenstein (100 words)


Liechtenstein es un país d'Euròpa qu'a pas cap de frontièra maritima. Confronta Soïssa a l'oèst, e Àustria a l'èst. Capitala: Vaduz. Ciutat pus granda: Schaan.

Liechtenstein es una monarquia parlamentária. 

Lo relèu a l'èst es constituit de montilhas. Culmina al mont Grauspitz, a 2599 m.

Liechtenstein es compausat de dos païses o circonscripcions electoralas que correspondon als dos domenis feodals que serviguèron a crear l'estat:

Lo país bas es devesit en cinc comunas, lo país naut es devesit en 6 comunas. La constitucion de Liechtenstein autoriza la secession de las comunas (article 4).

Liechtenstein utiliza lo franc soís coma moneda.




#Article 163: Lituània (2087 words)


La Republica de Lituània o simplament Lituània (en lituanian: Lietuvos Respublika, Lietuva) es un país de l'Euròpa del Nòrd que fa partida de l'Union Europèa (UE).

Bordada par la mar Baltica, a una frontièra al nòrd amb Letònia, a l'èst amb Bielorussia e al sud-oèst amb Polonha e la província (oblast) russa de Kaliningrad.

Sa capitala es Vílnius.

Lo gentilici es lituan -a o lituanian -a.

Article principal: Istòria de Lituània

L'istòria de Lituània es mau coneguda avans l'evangelizacion de la region en causa de la manca de documents escrichs. Au sègle V, lo país sembla poblat per de tribüs balticas e eslavas. Dins lo corrent dei sègles seguents, deguèron s'organizar per resistir ais incursions escandinavas. Aquò favorizèt la mescla dei tribüs e la formacion d'un pòble de dominanta eslava dich Litva. A partir dau sègle IX, lei Litva ataquèron lei principats rus situats a l'èst. A l'oèst, resistiguèron a l'avançada dei tribüs germanicas. 

Aquel ensems de tribüs foguèt federat au començament au sègle XIII per lo prince Mindaugas. Venceire dei Chivaliers Pòrta-Gleva en 1236 a la batalha de Saule, Mindaugas acceptèt de venir crestian en 1250 per defugir l'organizacion d'una crosada novèla còntra son pòble. Pasmens, aquò empachèt pas la perseguida dei conflictes entre lei Lituanians e lei Chivaliers Teutonics qu'avián absorbits lei Pòrta-Gleva en 1237. En 1252, Mindaugas prenguèt lo títol de grand duc de Lituània. Fins a son assassinat en 1263, foguèt un dei senhors pus poderós de la region e obtenguèt lo raliment dei princes de Grodno e de Novogrudok qu'èran desirós de se liberar de la tutèla mongòla.

Poissança majora d'Euròpa Orientala, lo Grand Ducat de Lituània conquistèt un territòri considerable durant lei rèines dei successors de Mingaudas. Sota Gedimias (1315-1341), ocupèt la màger part de la Bielorussia actuala. Puei, Algirdas (1344-1377) e Kesturis (1344-1382) avancèron mai vèrs l'èst. En particular, en 1362-1363, lei Lituanians infligiguèron una desfacha saunosa ai Mongòls a la batalha deis Aigas Blavas e prenguèron lo contraròtle de Kiev.

Pasmens, lo Grand Ducat conoguèt una crisi en 1382 quand Jogaila, fiu d'Algirdas, assassinèt Kesturis entraïnant una guèrra civila per sa succession. Aprofichant la situacion, lei Chivaliers Teutonics pilhèron Vilnius en 1383 e lei dos camps demandèron una ajuda au rèi de Polonha que poguèt estendre son influéncia dins lo país. De son caire, lei Polonés, rapidament privats de sobeiran après lo decès de Loís d'Anjau (1342-1382), èran en cèrca d'un rèi per esposar la rèina Edvija (1382-1399). Aprofichant aqueu contèxte, Jogaila acceptèt lo batejament en 1386 a Cracòvia e venguèt rèi consòrt de Polonha sota lo nom de Ladislau II Jagellon. Puei, negocièt una patz de compromés ambé seis adversaris : gardèt lo títol de Grand Duc mai, a partir de 1392, laissèt son cosin Vytautas, fiu de Kesturis, dirigir Lituània. Puei, elegit rèi de Polonha de plen drech après la mòrt de sa frema, negocièt l'Acte de Vilnius (1401) qu'organizèt l'union de Polonha e de Lituània.

Aquela union èra teoricament l'union de dos estats egaus mai Polonha prenguèt pauc a pauc lo primat au sen de l'associacion. Pasmens, Lituània gardèt sa lenga, seis institucions, sa moneda, son armada e una autonòmia importanta. Lo Grand Ducat agantèt l'apogèu de sa poissança durant lo rèine de Vytautas ambé sa participacion a la batalha de Grunwald, la conquista de Jedisan que li donava accès a la Mar Negra e l'acuèlh d'una importanta comunautat judieva que dinamizèt son economia. En 1445, lo Grand Duc Casimir venguèt rèi de Polonha sota lo nom de Casimir IV Jagellon e lei dos títols foguèron plus separats fins ai Partiments de Polonha. Puei, en 1569, l'Union de Lublin renforcèt l'associacion (creacion d'una Dieta unica) e leis elèits lituanians comencèron de se polonizar a partir dau sègle XVII, especialament dins la region de Vilnius.

A partir d'aqueu periòde, l'istòria de Lituània es largament confonduda amb aquela de Polonha. Lituània conoguèt donc lo meteis declin que Polonha e son territòri foguèt pauc a pauc reduch per l'expansion russa. A l'eissida dei partiments successius de Polonha en 1772, en 1793 e en 1795, la màger part dau Grand Ducat foguèt annexada per Russia franc de la riba senèstra de Niemen que venguèt prussiana. Pasmens, après lei guèrras napoleonencas, la totalitat dau territòri lituanian venguèt russa.

Durant lo periòde rus, lei Lituanians foguèron considerats coma de Polonés per leis autoritats russas. D'efèct, en mai de partejar una religion comuna — lo catolicisme — lei dos pòbles se revoutèron ensems en 1831 ( familhas desportadas de Lituània) e au començament deis annadas 1860. Lo territòri lituanian foguèt donc somés a la politica de russificacion : l'Universitat de Vilnius foguèt transferida a Kiev en 1832 e l'escritura de caractèrs latins dau lituanian foguèt enebida. A la fin dau sègle XIX, un nacionalisme lituanian pròpri apareguèt maugrat la repression e una assemblada reünida a Vilnius demandèt sensa succès l'autonòmia en 1905.

L'afondrament de l'Empèri Rus en 1917 permetèt la restauracion d'una Lituània independenta que durèt fins a junh de 1940. Aquela resurgéncia foguèt inicialament favorizada per leis Alemands qu'avián conquistat la region en 1915. Assaièron d'i crear un reiaume somés a seis interès e permetèron en setembre de 1917 la reünion d'una Dieta e l'eleccion per lei parlamentaris d'un conseu executiu. Aqueu reiaume foguèt oficialament reconegut per Berlin après la signatura dau Tractat de Brèst-Litovsk (març de 1918) mai la victòria deis Aliats empachèt la creacion efectiva d'aquel estat.

Après l'armistici dau 11 de novembre de 1918, lei Bolchevics denoncièron lo Tractat de Brèst-Litovsk, ocupèron Vilnius en genier de 1919 e proclamèron una republica sovietica lituaniana. Pasmens, foguèron rebutats tre l'estiu per una armada formada de nacionalistas lituanians sostenguda per lei Polonés e leis Alemands. Puei, Lituània venguèt un enjòc de la guèrra entre Polonha e l'Union Sovietica en formacion. Lei dos camps assaièron de conquistar lo país que resistiguèt. Pasmens, lei Polonés capitèron d'ocupar la region de Vilnius en octòbre de 1920 e, en genier de 1922, una assemblada de captaus de « Lituània Centrala » votèt l'annexion. De son caire, Moscòu reconoguèt l'independéncia dau país en julhet de 1920.

La Lituània independenta deguèt rapidament reglar la question de Memel e gerir de problemas politics importants. Vila alemanda que son relarg es poblat de Lituanians, Memel èra lo pòrt principau dau país e plaçada sota mandat de la Societat dei Nacions per lo Tractat de Versalhas. En 1923, Lituània prenguèt la ciutat per fòrça mai una convencion internacionala organizada en França li ordonèt de donar un estatut autonòm au territòri.

Politicament, lei dificultats economicas entraïnèron una instabilitat permanenta que favorizèt l'instauracion de regimes autoritaris. Ansin, en 1926, un còp d'estat donèt lo poder a Antanas Smetona, coma president, e a Augustinas Voldemaras coma cap dau govèrn. Cap dau movement faissista dei Lops de Fèrre, lo segond foguèt evincit en 1929 e Smetona dirigiguèt Lituània d'un biais dictatoriau fins a 1940. En 1939, Lituània foguèt obligada d'acceptar un ultimatum d'Adolf Hitler demandant la cession dau territòri de Memel. Après lo Pacte Germanosovietic, Lituània deviá èsser ocupada per Alemanha mai l'amplor dei pèrdas subidas en Polonha e en França permetèt pas au III Reich de s'opausar a l'invasion sovietica de junh de 1940. Aperaquí  abitants foguèron desportats après l'invasion sovietica per rompre l'elèit lituaniana.

Lituània foguèt una republica constitutiva de l'Union Sovietica de 1940 a 1991. Rapidament conquistada per leis Alemands en 1941, patiguèt la Segonda Guèrra Mondiala e la repression sovietica de 1946-1953. D'efèct, de 1941 a 1944, foguèt integrada au sen dau Reichskommissariat d'Ostland e sa populacion judieva ( a  personas) foguèt sistematicament exterminada ambé la cooperacion de volontaris locaus. Aquela collaboracion ambé lei nazis e lo mantenement de guerilhas nacionalistas dins lei seuvas dau país après 1945 justifiquèron una repression fòrça dura de part d'Estalin après la guèrra ( desportats).

Dins lo corrent deis annadas 1950, Nikita Khrushchov moderèt la repression e favorizèt l'industrializacion de la RSS de Lituània. Pasmens, de movements d'oposicion recurrents contunièron de trebolar lo país, especialament per defendre la Glèisa Catolica. Un movement independentista, lo Sajudis, se formèt tre 1988. Rapidament sostengut per lo Partit Comunista Lituanian dirigit per Algirdas Brazauskas, lo movement declarèt illegala l'annexion de Lituània per l'URSS e proclamèt l'independéncia en març de 1990. Lo govèrn sovietic centrau assaièt de s'i opausar e l'Armada Roja ocupèt Vilnius en genier de 1991. Pasmens, lei militars poguèron pas reversar leis autoritats lituanianas e lei dificultats sovieticas entraïnèron la reconóissença de l'independéncia de Lituània per l'URSS lo 6 de setembre de 1991.

Coma leis autrei país baltics, Lituània assaia dempuei 1991 de s'ancorar au sen dau mond occidentau e de reglar de problemas recurrents liats au passatge de l'economia comunista au capitalisme europèu. D'efèct, la privatizacion dei companhiás estatalas e dei tèrras foguèt fòrça mau menada e entraïnèt un afondrament de l'economia. Ansin, après un brèu periòde Sajudis, leis eleccions tornèron donar lo poder ai comunistas dau Partit Democratic dau Trabalh en 1992 e Algirdas Brazauskas foguèt elegit a la presidéncia en 1993. En parallèl, una lèi sus lo ciutadanatge privèt dau drech de vòte leis abitants parlant pas lo lituanian (minoritats russa e polonesa).

President de 1993 a 1998 e Premier Ministre de 2001 a 2006, Brazauskas dominèt la vida politica lituaniana fins a sa mòrt en 2010. Prudent, capitèt d'estabilizar puei de redreiçar la situacion economica e de normalizar lei relacions ambé leis estats vesins. Sostenguèt e obtenguèt l'adesion de Lituània a l'OTAN e a l'Union Europèa en 2004. Durament tocat per la crisi economica de 2008 (recession de -15% en 2009), lo país se redreiça lentament mai dèu faciar divèrsei problemas coma l'emigracion de 20% de sa populacion dempuei 2004 e d'infrastructuras 	vielhissentas.

Dempuèi la declaracion d'independéncia de Lituània l'11 de març de 1990, lo país manten una democracia establa. Dins las primièras eleccions democraticas del 25 d'octobre de 1992, 56,75% apiegèt la nòva constitucion del país. Aguèt d'intenses debats sus qualques tèmas de la constitucion, mai que mai en lo referent al ròtle del president. En prenent cossí exemple a primièra experiéncia independenta del país, se faguèron divèrsas proposicions qu'anavan dempuèi un govèrn parlamentari fins a un sistèma presidencialista semblable al dels Estats Units d'America. Lo 23 de mai de 1992 aguèt luòc un referendum amb la fin d'aimar l'opinion publica, en lo referendum 41% dels vòtes donèt lo sieu sosten a la restauracion del president de Lituània.

Lo cap d'Estat lituan es lo President, elegit dirèctament per un periòde de cinc ans, e servís lo maxim durant dos mandats. La carga de president es principalament ceremoniala; las siás principalas foncions politicas incluson las politicas dels Afars Estrangièrs e de seguretat nacionala. Agís tanben coma comandant-en-cap militar. Lo president, amb l'aprovacion del Parlament, lo Seimas, elegís lo primièr ministre e designa la rèsta del gabinet, amb qualques nauts foncionaris e de jutges de las divèrsas corts. Los jutges de la Cort Constitucionala (Konstitucinis Teismas) servisson per un periòde de nòu ans; aquestes son designats per lo president (tres jutges), lo president del Seimas (tres jutges) e lo president de la Cort Suprèma (tres jutges). Lo Parlament unicameral lituan, lo Seimas, a 141 membres que son elegits per de periòdes de quatre ans.

Article principal: Organizacion politicoadministrativa de Lituània

Lituània es un país que manca de grandas montanhas; lo ponch culminant es la montanha Medvėgalis, amb 294 mètres d'altitud. Lo terren es marcat per de lacs pichons e grands, en mai de de grandas zònas boscosas que cobrisson près de 30% del territòri lituan.

Lo clima, aital coma lo relèu es fòrça similar al dels païses escandinaus, per çò que la mitat de l'an nhèue e se pòdon apreciar grandes e de bèls bòsques, de rius e de lacs dins la majoritat del territòri lituan. Lituània es la pus granda e poblada de las tres republicas balticas, e es un país amb una pichona còsta de sabla d'aperaquí 100 km, que sonque 40 ne son dubèrts a la mar Baltica.

L'economia de Lituània se basa fondamentalament sus las activitats piscicòlas e l'explecha forestièra. A gaireben  de tèrras cultivadas. La trufa, las cerealas e la bledaraba sucrièra son las culturas mai importantas. 

Las ressorsas minièras, exceptat la torba, son raras. Las principalas indústrias son textilas (coton, lana).

Article principal: Demografia de Lituània

En genièr de 2000, Lituània aviá  abitants e sa densitat de populacion èra de 56,6 abitants per quilomètre carrat. 82% de la populacion es lituaniana, 8% proven de Russia, 7% es polonesa, 1,5% e 1% venon de Bielorussia e d'Ucraïna respectivament. 

Las principalas ciutats son la capitala, Vílnius ( abitants), Kaunas ( abitants) e Klaipeda ( abitants).

Article principal: Cultura de Lituània




#Article 164: Moldàvia (estat) (771 words)


Moldàvia (en romanés Moldova) es un estat dau sud-èst d'Euròpa. Confronta Romania a l'oèst e Ucraïna a l'èst. Forma la partida orientala de la region istorica romanesa de Moldàvia. A  km² e  estatjants (2008).

Sa capitala es Chişinău (prononciar Quichinau ).

Lo gentilici es moldau -ava.

Avans l'annexion de Bessaràbia per Russia en 1812, l'istòria dei Moldaus èra aquela dau pòble romanés. Pasmens, l'avançada russa entraïnèt la division de Moldàvia que sa mitat orientala conoís dempuei aqueu periòde una istòria separada dau rèsta dei regions romanesas.

Lo periòde rus durèt de 1812 a 1917. Bessaràbia foguèt somesa a una politica de russificacion progressiva que comencèt en 1828 ambé l'abolicion de l'autonòmia establida en 1812. Puei, l'usatge dau moldau foguèt enebit au sen de l'administracion en 1829, dei glèisas en 1833 e deis escòlas en 1842. Lo brèu periòde de reünificacion dau sud de Bessaràbia ambé l'ensems romanés, de 1856 a 1878, cambièt pas aquela evolucion. Au contrari, leis autoritats imperialas favorizèron l'implantacion de colons eslaus e segon un recensament de 1897, lei Moldaus formavan 56% de la populacion còntra 83% en 1817.

En 1917, aprofichant l'afondrament de l'Empèri Rus, lei Moldaus assaièron de ragantar Romania. Lo 27 de març de 1918, una assemblada de captaus votèt l'union que foguèt oficialament reconegut per França, lo Reiaume Unit e Itàlia en 1920. Pasmens, lei Bolchevics refusèron la pèrda de la region e organizèron en octòbre de 1924 una pichona Republica Autonòma Socialista Sovietica de Moldàvia a partir de territòris situats lòng de la riba senèstra de Dniestr. Puei, gràcias ais acòrds germanosovietics de 1939, Moscòu poguèt tornar annexar Bessaràbia en aost de 1940. Aquò entraïnèt la formacion d'una Republica Socialista Sovietica de Moldàvia que venguèt una republica constitutiva de l'Union Sovietica.

Ocupada de 1941 a 1944 per lei fòrças de l'Axe e integrada au sen de la « Granda Romania », Moldàvia foguèt sospichada de collaboracion ambé leis Alemands e subiguèt una repression dura entre 1946 e 1953. D'efèct, maugrat lo restabliment de la RSS de Moldàvia, Estalin ordonèt la sovietizacion e la russificacion de la region per rompre. De mai, donèt leis extremitats nòrd e sud dau país a Ucraïna e Moldàvia perdiguèt son accès a la Mar Negra. Enfin, lo desvolopament industriau moldau se concentrèt sus la riba senèstra de Dniestr qu'es sustot poblat per de populacions eslavas.

Après la mòrt d'Estalin, la violéncia de la politica de sovietizacion demeniguèt mai lo govèrn sovietic ne cambièt pas leis objectius. Au contrari, l'industria demorèt concentrada dins lei vilas e dins lei regions septentrionalas non romanesas. Lei flux d'imigrants rus, ucraïnians e bielorus foguèron tanben mantenguts. De mai, lo rus demorèt l'unica lenga oficiala en vigor e son ensenhament foguèt favorizat au detriment dau romanés. Ansin, en 1991, lei russofòns formavan 52% de la man d'òbra obriera e 68% dei scientifics e deis engenhaires de la Republica ; la populacion moldava èra generalament relegada ai regions agricòlas gaire desvolopadas dau sud e de l'oèst.

A la fin deis annadas 1980, lei Moldaus s'agitèron rapidament. Un Frònt Popular Moldau, fondat en 1989, encoratjèt una union ambé Romania e lo Soviet Suprèm de Moldàvia proclamèt la sobeiranetat dau país en 1990. Aquò suscitèt de reaccions d'ostilitat au sen dei minoritats russa, que fondèt una Republica de Transnístria sus la riba senèstra de Dnièstre, e gagauza. L'independéncia foguèt proclamada lo 27 d'aost de 1991 après la revirada dau còp d'estat conservator en URSS. Mircea Snegur, president dau Soviet Suprèm, foguèt elegit a la presidéncia.

Dempuei son independéncia, Moldàvia dèu faciar una situacion economica fòrça malaisada qu'es agravada per lo conflicte de Transnístria. D'efèct, au començament de 1992, lei russofòns de la riba senèstra de Dniestr se revoutèron e resistiguèron, gràcias a un sostèn militar rus, ais atacas de l'armada moldava. En parallèl, lei relacions se desgradèron ambé Romania. 

Ansin, en 1994, lo Frònt Popular perdiguèt largament leis eleccions e un referendum confirmèt l'independéncia a respèct de Romania. Una constitucion novèla donèt un estatut de cooficialitat au rus, reconoguèt l'autonòmia dei Gagauzs e acceptèt lo principi d'una Transnístria autonòma. Puei, en 1999, un acòrd ambé Russia permetèt lo retirament deis unitats estacionadas dins la region secessionista. Enfin, en 2001, un tractat d'amistat foguèt signat ambé Moscòu. Pasmens, aquò a permés de trobar una solucion a la question de Transnístria que demòra de facto independenta.

Aqueleis acòrds diplomatics successius an tanben pas permés lo desvolopament economic que conoís de dificultats considerablas en causa de la manca d'industria. D'efèct, lo raprochament ambé Russia limita leis oportunitats d'integracion au sen dau mond occidentau e una partida importanta de la populacion a quitat un país considerat coma lo pus paure d'Euròpa.




#Article 165: Mónegue (658 words)


Mónegue, oficialament lo Principat de Mónegue (en ligur monegasc Principatu de Múnegu, en francés Principauté de Monaco, de còps nomenat tanben en occitan Morgues), es una ciutat-estat sobeirana d'Occitània (forma tanben, virtualament, un parçan d'Occitània). L'estat de Mónegue coïncidisse doncas emb la comuna unica de Mónegue, qu'englòba lo quartier celèbre de Montcarles.

Si situa sus la Còsta d'Azur, en riba de la Mar Mediterranèa, entre li vilas de Niça e Menton. Es enclavat dins lo País Niçard (mas non ne fa partida istoricament) e a de frontieras politiqui solament emb França. 

Lo sieu regim es una monarquia constitucionala que lo sieu cap d'Estat ten lo títol de prince.

La sieu populacion es de  estatjants e la sieu superfícia es d'1,95 km². Es un dei estats pus pichins dau Mond en superfícia mas gaudisse d'un grand prestigi internacionau e d'una economia dinamica.

Lo gentilici es monegasc -a.

Li doi lengas autoctòni e tradicionali son l'occitan (niçard) e lo nòrd-italian (ligur, nommat localament monegasc), segon li enquistas lingüistiqui de Carles de Tortolon e de Ramon Arveiller. 

L'occitan dominava mai que mai dins lo quartier de Montcarles (que si sonava a passat temps Li Espelugas), mentre que lo ligur monegasc dominava au quartier centrau de La Ròca e èra la lenga correnta de la familha princiera. 

Despí lo 1976, s'organiza un ensenhament obligatòri dau monegasc dins li escòlas (mas non de l'occitan). Tanben l'estat monegasc a creat una Acadèmia dei Lengas Dialectali que prepaua de collòquis e d'estudis de dialectologia sobre lo monegasc e l'occitan. Totun aquela politica lingüistica es fòrça timida e non autreja un estatut de lenga oficiala ni au monegasc, ni a l'occitan.

Despí lo mitan dau sègle XIX, la sola lenga oficiala e dominanta es lo francés. L'italian foguèt lenga administrativa avans l'adopcion dau francés. Finda, encuei, i a tot plen d'estatjants que parlan anglés e italian.

L'estat es divisit dempuèi 1917 en una sola comuna, Mónegue. Dempuèi 2013, es divisit en 8 quartièrs.

Lu ancians municipis de Mónegue èran Mónegue (La Ròca, sèti dau palais dei princes), Montcarles e La Condamina.

Anciana colònia grèga fondada pels grècs de Messalia amb lo nom Monoikos, la vila aviá un temple consacrat a Eracles e jols romans se sonèt Monoeci Portus (Μονοίκου λιμήν) o pus exactament Portus Herculis Monoeci (de còps solament Portus Herculis). Foguèt una basa navala romana de segond òrdre.

Dins las montanhas prèpas s'erigiguèt un monument per commemorar la somission de las tribús liguras, l'inscripcion que ne foguèt conservada per Plini lo Vièlh. Se conservan encara las siás roïnas près de la vila de Turbia derivacion de Tropaea Augusti (Τρόπαια Σεβαστοῦ) o Tropaea Alpium.

Mónegue passèt a èsser governada per la familha Grimaldi en 1297 e a comptar de 1419 la conservan fins als nòstres jorns. Après èsser estat reconegut per França, en 1793, Napoleon I annexionèt lo principat dins l'estat francés entrò 1814, que se restaurèt lo poder de la dinastia dels Grimaldi.

En 1848, las comunas de Menton e Ròcabruna se proclaman vilas liuras e se meton jos la proteccion del rei de Sardenha.

En 1861, après l'annexion de la contèa de Niça per França, Mónegue reconeis tanben la de Menton e Ròcabruna.

L'ancian absolutisme foguèt remplaçat per un regim liberal a comptar de la constitucion de 1911. Lo govèrn requè sul Prince, que regís sus un conselh de govèrn, mentre lo poder legislatiu l'exercís un Conselh Nacional de 18 membres.

Vengut un paradís fiscal ont los sieus ciutadans pagan pas d'impòst sus la renda e las entrepresas pagan de taxas fòrça redusidas, Mónegue dintrèt en 1993 a l'ONU e s'adoptèron divèrsas mesuras per lutar contra lo blanquiment d'argent. En 2002, Mónegue adoptèt l'èuro coma moneda unica e en abril d'aquel meteis an se modifiquèt la Constitucion per tal d'assegurar lo continuament al tròn dels Grimaldi davant la manca de descendència de l'eretièr Albèrt (en cas de fin de la dinastia, èra abans previst que seria annexat per França).

De veire: Economia de Mónegue




#Article 166: Norvègia (745 words)


Norvègia (en norvegian: Norge segon lo bokmål o Noreg segon lo nynorsk), oficialament lo Reialme de Norvègia, es un país d'Euròpa que bordeja Russia e Finlàndia al nòrd-èst e Suècia a l'èst. Al sud e a l'oèst es bordat per l'Ocean Atlantic, e al nòrd per l'Ocean Artic. Sa capitala es Òslo.

Lo gentilici es norvegian -a.

Poblada dempuei aperaquí  ans, lo territòri norvegian demorèt lòngtemps fòrça isolat e son istòria es mau conegut avans lo començament dau periòde viking. De mai, en causa d'un clima e d'una topografia marrits, lei comunicacions terrèstras foguèron lòngtemps malaisadas en Norvègia. Lei premiereis informacions sus lei Vikings norvegians datan dau sègle VIII quand colonizèron leis illas Shetland, leis Orcadas e leis illas Ebridas. A partir de la fin dau sègle, utilizèron aqueleis endrechs per preparar d'expedicions vèrs Islàndia, Groenlàndia, Canadà ò la Mar d'Irlanda e per pilhar lo litorau irlandés.

Pasmens, mens nombrós, lei Vikings installats dins lei regions colonizadas adoptèron pauc a pauc la cultura e la religion — principalament lo catolicisme — dei pòbles locaus. Ansin, dins lo corrent dau sègle XI, leis incursions vikingas s'arrestèron. En Norvègia, un reiaume comencèt de s'estructurar sota l'accion dau rèi Olaf Haraldsson (1016-1028])) que favorizèt tanben l'evangelizacion de son pòble.

Au sègle XII, un arquevescat foguèt creat a Nidaros (uei Trondheim) que permetèt de dotar Norvègia d'una Glèisa independenta. Puei, sota Sverre Sigurdsson (1184-1202), una dinastia novèla afiermèt la poissança norvegiana au nòrd-oèst d'Escandinàvia. En particular, sei sucessors s'ocupèron de restaurar sa senhoriá sus Islàndia en 1262-1264. En revènge, perdiguèron plusors possessions dins leis illas Britanicas onte leis Escocés tornèron conquistar leis illas Ebridas e l'illa de Man. La capitala foguèt installada a Bergen fins a son transferiment a Òslo au començament dau sègle XIV.

Pasmens, dins lo corrent dau sègle XIV, lo poder reiau e l'aristocracia declinèron. En parallèl, d'alianças ambé leis ostaus reiaus de Danemarc e de Suècia entraïnèron l'union dei tres reiaumes escandinaus en 1397 au sen de l'Union de Kalmar.

L'union dei tres reiaumes durèt fins a la restauracion de l'independéncia de Suècia entre 1521 e 1523. En revènge, Norvègia e Danemarc demorèron units fins a 1814. Lei dos país demorèron teoricament distints mai dins lei fachs, Danemarc dominava largament l'union. Ansin, per exemple, lo rèi Cristian III chausiguèt lo luterianisme coma religion en 1536 e l'impausèt sensa consultacion en Norvègia. L'istòria de Norvègia es donc largament confonduda amb aquela de Danemarc durant aqueu periòde. En particular, de conflictes frontaliers regulars còntra Suècia entraïnèron la pèrda de Jämtland en 1645.

Durant lei guèrras napoleonencas, Danemarc chausiguèt de s'aliar ambé França après una ataca suspresa britanica còntra Copenaga en 1801. Après la desfacha francesa en 1814, foguèt obligat de cedir Norvègia a Suècia qu'aviá perdut Finlàndia au profiech de Russia. Lei Norvegians acceptèron lo transferiment en cambi dau respèct de sa constitucion per lei Suedés.

Leis autoritats suedesas respectèron lo particularisme norvegian mai assaièron d'assegurar la coesion de l'union novèla. En particular, resistiguèron ai demandas norvegianas aguent per objectiu d'aumentar son autonòmia. Per exemple, acceptèron solament en 1884 l'instauracion d'un regime parlamentari vertadier en Norvègia. Puei, la revendicacion d'una politica estrangiera pròpria minèt lei relacions entre lei dos reiaumes. En 1905, lo Storting (lo parlament norvegian) decidèt de vòtar la creacion de consulats norvegians en despiech de l'oposicion dau rèi. En fàcia d'aqueu refús, lei parlamentaris votèron la fin de l'Union. Puei, a la demanda de Suècia, un vòte dau pòble ratifiquèt aquela chausida e Norvègia tornèt venir independenta. Un prince danés foguèt elegit rèi sota lo nom de Haakon VII (1905-1957).

Lei doas guèrras mondialas foguèron un periòde malaisat per Norvègia en despiech de sa neutralitat. Durant lo premier conflicte, perdiguèt la mitat de la flòta marchanda qu'èra alora una fònt de revenguts majora per son economia. Puei durant la Segonda Guèrra Mondiala, foguèt ocupada per l'Alemanha Nazi d'abriu de 1940 a mai de 1945. Leis Alemands i formèron un govèrn de collaboracion dirigit per Vidkun Quisling e i mantenguèron de fòrças importantas per empedir un desbarcament aliat.

Après 1945, Norvègia abandonèt sa neutralitat e participèt a la fondacion de l'OTAN. Lo Plan Marshal permetèt la reconstruccion de l'economia e la formacion d'un estat sociau democrata ambé de reformas progressitas fòrça avançadas. La descubèrta de jaciments de petròli e de gas naturau en Mar dau Nòrd favorizèt aquela politica. En 1972 e en 1994, lei Norvegians refusèron dos còps de jónher l'Union Europèa. En revènge, lo país jonhèt l'espaci Schengen.

De veire: Economia de Norvègia.




#Article 167: Ongria (5170 words)


Ongria (en ongrés Magyarország) es un país d'Euròpa Centrala, enrodat per Àustria, Eslovaquia, Ucraïna, Romania, Serbia, Croàcia e Eslovènia.

Sa capitala es Budapèst.

Lo gentilici es ongrés -esa o pus rarament magiar -a.

Extension pus occidentala de l'estèpa eurasiatica, lo territòri ongrés, dich Panònia durant l'Antiquitat, èra fòrça propici a l'installacion de pòbles nomadas. Ansin, vèrs 350 av. JC, lo bacin de Panònia èra poblat per d'Illirians, de Tracians, d'Escites e de Cèltas. A partir de la fin dau sègle I av. JC, la region acomencèt d'interessar lei Romans que conquistèron la riba occidentala de Danubi. I fondèron de fortificacions frontalieras (Budapèst èra a l'origina un fòrt roman) per protegir son territòri. I demorèron fins a l'afondrament de l'Empèri d'Occident. 

Lei Gepides s'i installèron en 409 avans d'èsser remplaçats per lei Huns dins lo corrent dau sègle V. Foguèron a son torn remplaçats per de pòbles germanics puei per leis Avars d'origina turco-mongòla. Vencuts per lei Carolingians au començament dau sègle IX, leis Avars foguèron pauc a pauc absorbits per lei pòbles vesins. A la fin dau sègle, la region èra alora lo territòri de populacions eslavas sedentarizadas vivent dins l'esfèra de la Granda Moràvia. 

Pasmens, una onda novèla de nomadas arribèt en Euròpa e, en 895, leis Ongrés, un pòble fino-ogrian probablament originari de Siberia Occidentala, acomencèron de s'installar en Panònia sota la direccion d'Arpad. Utilizèron la region coma basa per organizar d'incursions còntra leis estats europèus sedentarizats entraïnant la disparicion de la Granda Moràvia. Afeblidas, lei victimas d'aqueleis expedicions aguèron de dificultats per opausar un front militar comun fins au rèine de l'emperaire Oton I. En 955, Oton I capitèt d'infligir una desfacha importanta ais Ongrés a la batalha de Lechfeld que li permetèt d'arrestar definitivament leis incursions magiaras. Aquò entraïnèt tanben l'acomençament de la sedentarizacion deis Ongrés e la formacion dau Reiaume d'Ongria.

Vèrs la fin dau sègle X, un fiu d'Arpad dich Geza (972-997) concluguèt la patz ambé lo Sant Empèri Roman Germanic e sostenguèt l'evangelizacion de son pòble. Son fiu Estève contunièt activament aquela politica. En 1001, foguèt reconegut rèi per l'emperaire e per la Glèisa e organizèt leis institucions dau Reiaume. I formèt un Senat gropant de magnats e leis arquevesques d'Esztergom e de Kalocsa e devesiguèt lo territòri en comtats. Ansin, quauquei sègles après sa creacion per de guerriers nomadas de l'estèpa, Ongria se transformèt rapidament per venir lo barri principau de l'Euròpa Catolica còntra leis incursions deis autrei nomadas pagans venguts de l'estèpa coma lei Petchenegues e lei Cumans.

En parallèl, leis Ongrés estendèron lo Reiaume vèrs lo sud ambé la conquista dau nòrd de Croàcia per Ladislau I en 1091 e dau rèsta de la region per Kalman en 1102. Una union personala foguèt alora creada permetent au rèi ongrés de dirigir Ongria e Croàcia (que gardèt una autonòmia larga dins la gestion de seis afaires intèrnes). Aqueu regime demorèt en plaça fins a 1918. Aquelei conquistas entraïnèron l'annexion de plusors regions pobladas d'Eslaus ò de Germans e lo Reiaume gropèt tre son origina divèrseis etnias fòrça variadas. Aquela tendància foguèt de mai renfòrçada per l'emigracion d'Alemands e d'Italians que s'installèron dins lei vilas pus importantas.

En 1241, lei Mongòls passèron lei Carpates en direccion d'Ongria e de Polonha. Una campanha rapida li permetèt d'anientar la màger part dei fòrças polonesas e ongresas e de pilhar la mitat dau Reiaume. Bela IV (1235-1270) deguèt s'enfugir vèrs lo sud e esperar la retirada deis envaïsseires a la fin de l'annada. Per tornar bastir lo país, lo rèi deguèt alora donar de privilègis importants a la noblesa que son influéncia anava aumentar fins a tenir un ròtle decisiu après la fin de la dinastia d'Arpad en 1301.

Ansin, après un periòde de trèbols de 1301 a 1308, l'aristocracia se ralièt a Carles Robèrt d'Anjau que foguèt proclamat rèi d'Ongria. Fòrça competent, lo rèi novèu capitèt de restaurar l'autoritat reiala en fàcia dei magnats e formèt d'alianças solidas ambé Polonha e Boèmia. Son fiu Loís I lo Grand (1342-1382) capitèt de protegir Dalmàcia còntra leis ambicions de Venècia. Venguèt tanben rèi de Polonha de 1370-1382 gràcias a una union personala. Sa filha ainada Maria li succediguèt e se maridèt ambé Sigismond de Luxemborg en 1385. Pasmens, Sigismond mau capitèt d'impausar son autoritat a la noblesa e de se defendre còntra leis ambicions de Venècia. De mai, en 1396, organizèt ambé de chivaliers francés una crosada còntra leis Otomans que s'acabèt per la desfacha saunosa de Nicopòlis. La situacion acomencèt de se melhorar a partir de 1404 e Sigismond venguèt emperaire en 1411 e rèi de Boèmia en 1419. Pasmens, son successor Albèrt de Habsborg moriguèt après solament doas annadas de rèine laissant coma eiretier un enfant fòrça jove. 

En 1440, l'aristocracia chausiguèt donc lo rèi polonés Ladislau III coma sobeiran. Ambé l'ajuda de János Hunyadi, organizèt una crosada novèla que foguèt desfacha per leis Otomans a la batalha de Varna en 1444. Ladislau III i foguèt tuat e János Hunyadi venguèt lo regent d'Ongria durant la minoritat de Ladislau V. Contunièt la lucha còntra lei Turcs que ganhèron la segonda batalha de Kosòva en 1444 mai perdiguèron en 1456 lo sètge de Belgrad. Après sa mòrt, sei fius foguèron executats ò estremats per Ladislau V en 1457. Pasmens, lo rèi moriguèt tanben dins lo corrent de l'annada.

En 1458, Mathias Hunyadi (1458-1490), fiu de János, foguèt elegit rèi per l'aristocracia ongresa. Sobeiran energic, son rèine es generalament considerat coma l'apogèu dau Reiaume. D'efèct, en 1464, capitèt de blocar l'avançada deis Otomans dins lei Balcans. Puei, intervenguèt dins leis afaires d'Euròpa Centrala ambé l'organizacion d'una crosada còntra leis Ussitas, una guèrra victoriosa còntra Boèmia que li permetèt de conquistar Moràvia, Silèsia e Lusàcia e la presa de Viena en 1485. Pereu, favorizèt la difusion de la cultura italiana e fondèt una universitat en Buda. Pasmens, per finançar sei guèrras, foguèt obligat d'aumentar la fiscalitat e seis operacions de conquista dins lei Balcans entraïnèron la disparicion deis estats tampons que representavan aperavans una proteccion entre Ongria e l'Empèri Otoman.

A sa mòrt sensa eiretier legitim, lei nobles elegiguèron Vladislau II (1490-1516) coma rèi. Sobeiran feble, laissèt l'aristocracia estendre son influéncia e sei privilègis, especialament au detriment dei païsans que se revoutèron sensa succès en 1514. Son fiu Loís II (1516-1526) li succediguèt mai l'aurtoritat reiala demorèt febla. Dins leis annadas 1520, lo Reiaume afeblit deguèt alora faciar tornarmai la menaça otomana. Lo 29 d'aost de 1526, leis Ongrés foguèron durament batuts a Mohács onte Loís II moriguèt entraïnant l'afondrament e la division dau Reiaume.

Après la batalha de Mohács, doas Dietas rivalas, respectivament reünidas a Székesfehérvr e a Pozsony, elegiguèron rèi Joan Szapolyai e Ferrand Ièr de Habsborg. Lo premier foguèt sostengut per lo sultan Soliman e venguèt lo vassau de facto de l'Empèri Otoman. Lo segond, senhor d'Àustria, menèt divèrsei campanhas còntra lei fidèus de Szapolyai e lei Turcs. En 1541, assetjèt Buda, çò qu'entraïnèt una repòsta fòrta de Soliman qu'ocupèt la vila e i installèt un governador otoman. En 1556, Szapolyai, totjorn sostengut per Soliman, foguèt proclamat prince de Transilvània. Après la signatura d'una trèva generala en 1562, Ongria èra devesida entre una Ongria Reiala tenguda per leis Austrians, una Ongria Turca integrada au sen dau territòri otoman e lo principat de Transilvània, vassau fòrça autonòm dei Turcs. Aquela situacion anava demorar en plaça fins a la fin dau sègle XVII.

Pasmens, leis operacions militaras contunièron. Ansin, lo successor de Ferrand Ièr de Habsborg, Maximilian II (1564-1576) rompèt la trèva tre lo començament de son rèine. Marcada per la mòrt de Soliman en 1566, aquela guèrra s'acabèt en 1568 per la signatura d'un tractat de patz que definiguèt lo traçat de la frontiera entre Àustria e l'Empèri Otoman. De fortificacions importantas i foguèron bastidas. Puei, de 1591 a 1606, un conflicte novèu (Guèrra de Quinze Ans) se debanèt sensa resultat. Dins aquò, entraïnèt de destruccions importantas sus lo territòri ongrés.

Lei Habsborg capitèron de gardar la region pus poblada e pus rica dau Reiaume d'Ongria. Respectèron oficialament leis institucions localas e s'apielèron sus un ret de nobles favorables per assegurar son autoritat. En particular, lei Habsborg financèron la màger part (90%) dei despensas militaras necessàrias au mantenement dei fortificacions e dei garnisons frontalieras. La Reforma i aguèt un succès important mai, au contrari deis autrei regions ongresas, la Còntra-Reforma poguèt i intervenir (a partir de 1608). La màger part de l'aristocracia revenguèt alora catolica. 

Dins lo corrent de la Guèrra de Trenta Ans (1618-1648), de tendàncias bellicistas apareguèron au sen de la societat ongresa desirosa d'un conflicte novèu ambé leis Otomans. Pasmens, la guèrra acomencèt pas avans leis annadas 1660 e, en despiech de la victòria austriana de Sant Gothard, la patz signada en 1666 restaurèt lo statu quo ante. Aquò entraïnèt l'organizacion d'un complòt còntra lei Habsborg de part de la noblesa ongresa en 1667. L'operacion mau capitèt e lo regime austrian en Ongria venguèt alora pus autoritari. En 1678, una segonda insureccion foguèt organizada per Imre Thököly que se ralièt ais Otomans. Aquò entraïnèt una novèla guèrra majora entre Otomans e Austrians. En 1683, Viena èra assetjada mai l'intervencion de Polonha-Lituània obliguèt lei Turcs d'abandonar la capitala austriana ambé de pèrdas importantas. Lo conflicte se generalizèt e leis Austrians conquistèron Buda (1686) e Belgrad (1688). Pasmens, en 1689, una còntra-ofensiva otomana permetèt ai Turcs de reconquistar la màger dei territòris perduts au sud de Danubi. Lei combats contunièron alora fins a 1697 e la batalha de Zenta que veguèt la victòria finala d'Àustria e de seis aliats. En 1699, leis Otomans abandonèron la màger part de l'Ongria Turca ais Austrians ambé lo tractat de Karlowitz.

Dins aquò, aquela victòria permetèt pas d'amaisar lei relacions entre Ongrés e Austrians. Tre 1703, Ferenc Rákóczi II prenguèt la direccion d'una insureccion iniciada per lei païsans. Conquistèt la màger part dau territòri ongrés. Gràcias a aqueu succès, proclamèt la fin dau poder dei Habsborg sus Ongria. Pasmens, foguèt vencut en 1708. En 1711, la patz de Szatmár permetèt d'arrestar lei combats.

L'Ongria Turca èra considerada coma un territòri militar e demorèt lòngtemps la premiera defensa de l'Empèri Otoman còntra Àustria. L'objectiu principau de l'administracion turca èra donc d'i obtenir lo maximom de revenguts sensa entraïnar d'insureccions. Ansin, lo governador podiá acceptar divèrsei relambis regardant lo pagament deis impòsts, i aguèt pas de campanhas d'islamizacion fòrçada e una partida importanta dei senhors ongrés demorèron en plaça. Pasmens, lo desplaçament regular de tropas dins la region entraïnava de destruccions e de pilhatges importants e la populacion demeniguèt, especialament dins lo sud.

País etnicament variat ambé la preséncia de pòbles germanics, eslaus ò ongrés, Transilvània èra vassala e tributària dau sultan mai gardèt una autonòmia fòrça larga a condicion de respectar leis interès turcs. En 1568, la libertat religiosa i foguèt proclamada per defugir de combats entre calvinistas, luterians, unitarians e ortodòxs. En 1570, lei relacions diplomaticas foguèron normalizadas amb Àustria. Dins lo corrent de la Guèrra de Quinze Ans, Transilvània assaièt de s'aliar ambé leis Austrians mai foguèt vencuda en 1596 per leis Otomans. En 1598, foguèt ocupada per leis Austrians fins a una insureccion generala victoriosa en 1604 de la populacion lassada dei pilhatges. En 1606, István Bosckai, cap de la revòuta, foguèt elegit prince e obtenguèt la reconeissença de l'independéncia de Transilvània per Viena. Sa mòrt tre 1607 entraïnèt un periòde novèu de caòs de sièis annadas.

En 1613, sota la pression otomana, Gábor Bethlen (1613-1629) foguèt elegit prince. Instaurèt un govèrn energic que capitèt de redreiçar l'economia dau principat. Son successor Györgi Rákóczi I (1630-1648) gardèt una atitud prudenta e refusèt de s'engatjar d'un biais important dins la Guèrra de Trenta Ans (1618-1648). En revènge, son fiu Györgi Rákóczi II (1648-1660) sostenguèt l'ataca suedesa còntra Polonha-Lituània. Pasmens, sei fòrças foguèron desfachas e, en 1658, leis Otomans intrèron tornarmai en Transilvània per impausar lo prince Mihály Apafi (1661-1690) sus lo tròne.

A l'acomençaça dau sègle XVI, la Reforma conoguèt un succès important sus lo territòri ongrés e s'i difusèt rapidament. D'efèct, tre leis annadas 1520, lo luterianisme se desvolopèt au sen dei vilas e dei regions, especialament Transilvània, pobladas per de comunautats alemandas. Puei, dins lo corrent deis annadas 1540, arribèt lo calvinisme que foguèt largament adoptat dins totei lei classas socialas de la societat ongresa. Plusors factors favorizèron la difusion dau protestantisme. Premier, l'invasion otomana après la batalha de Mohács (1526) causèt de pèrdas importantas au sen dau clergat de la Glèisa Catolica que foguèron mau remplaçadas. Puei, l'oposicion d'una partida de l'aristocracia ongresa a l'Ostau dei Habsborg favorizèt la conversion de nobles que foguèron imitats per sei subjèctes. Enfin, au contrari deis autoritats catolicas, lo poder turc musulman èra pas regardat per lei conflictes religiós intèrnes au cristianisme. Ansin, prenguèt ges de mesura per empachar ò limitar lei progrès protestants dins lei territòris sota son contraròtle ò son influéncia.

Dins lei regions plaçadas sota la dominacion austriana, la situacion cambièt dins lo corrent dei premiereis annadas dau sègle XVII e lo catolicisme foguèt pauc a pauc restaurat. D'efèct, lei jesuistas, especialament Péter Pázmány, nomat primat d'Ongria en 1616, i sostenguèron activament la Còntra-Reforma. Pauc a pauc, la màger part dei nobles ongrés abandonèron lo protestantisme que sa preséncia demeniguèt tanben lentament au sen de la populacion de l'Ongria Reiala.

En 1718, lo tractat de Passarowitz entraïnèt l'annexion per Àustria dei darrierei regions ongresas encara tengudas per lei Turcs. Puei, en 1739, s'acabèt una guèrra novèla que son reglament permetèt de fixar lo traçat de la frontiera meridionala d'Ongria fins a 1918. Après d'annadas de guèrra, aquela estabilizacion permetèt tornarmai un desvolopament important dau país que son poblament venguèt una question importanta per Viena. Ansin, leis Austrians adoptèron una politica religiosa complasenta e mantenguèron la libertat religiosa. Conjugat ambé lei migracions de populacions, aquò foguèt a l'origina de la diversitat etnica importanta que s'observa a l'ora d'ara en Euròpa Centrala.

D'autra part, en fòra dau repoblament de la region e de son desvolopament economic, se reglèt la situacion politica. D'efèct, en 1711, la patz de Szatmár reconoguèt la senhoriá de l'emperaire Carles VI qu'acceptèt en cambi de dirigir lo país segon lei lèis ongresas. Lo poder austrian respectèt donc lei poders de la Dieta Ongresa ò lei privilègis judiciaris e fiscaus de l'aristocracia. Aquò li permetèt d'obtenir lo sostèn de la Dieta en 1722 per ratificar la Pragmatica Sancion permetent a sa filha Maria Teresa de li succedir. En 1741, leis Ongrés la sostenguèron ansin activament còntra Prússia ambé la mobilizacion de  òmes.

Sota lo rèine de sei successors, aquelei relacions bònas entre la Dieta e lo sobeiran austrian se desgradèron. Dins aquò, Ongria contunièt de sostenir l'Ostau dei Habsborg e de participar ai guèrras de la monarquia austriana. En particular, aguèt un ròtle important dins lo corrent dei guèrras revolucionàrias e napoleonencas que causèron de pèrdas importantas au sen de l'armada austriana.

Dins lo corrent dau sègle XVIII e dau començament dau sègle XIX, la cultura ongresa conoguèt un periòde de renaissença qu'anava venir la basa dau nacionalisme ongrés. Aquò acomencèt dins lo domeni de la literatura ambé l'òbra de Ferenc Kazinczy (1759-1831) que reformèt la lenga per l'adaptar au mond modèrne. Puei, li succediguèt una generacion d'escrivans e de poetas coma Mihály Vörösmarty (1800-1855) que fasián partida dau movement romantic europèu. Fondèron lei premierei basas d'un movement nacionalista que se desvolopèt rapidament. D'efèct, plusors personalitats prepausèron ò realizèron de plans de desvolopament economic d'Ongria. Per exemple, foguèt lo cas dau còmte liberau István Széchenyi (1791-1860) que fondèt l'Acadèmia dei Sciéncias Ongresa, encoratjèt lo transpòrt maritim lòng de Danubi e bastiguèt d'infrastructuras permetent de melhorar lei comunicacions. Enfin, la conjugason entre la renaissença de la cultura e la creissença economica favorizèt l'emergéncia d'un nacionalisme pus vigorós que foguèt a l'origina de la Revolucion de 1848-1849.

La Revolucion Ongresa de 1848-1849 foguèt la premiera temptativa de restaurar l'independéncia dau país dempuei lo començament dau sègle XIX. S'acabèt per una revirada mai permetèt per la seguida la negociacion dau compromés de 1867. Acomencèt dins lo corrent de març de 1848 après l'insureccion de Viena. Leis abitants de Pèst demandèron alora lo vòte de reformas radicalas de la societat ongresa. Lo nacionalista Lajos Kossuth capitèt de convéncre la Dieta d'acceptar totei lei revendicacions dei manifestents (creacion d'un regime parlamentari, adopcion dau sufragi universau, abolicion dau servatge... etc). En dificultat sus lo sieu territòri, Àustria acceptèt e laissèt un govèrn ongrés s'installar a Pèst.

Pasmens, la formacion d'aqueu govèrn unicament ongrés foguèt mau acuelhit per lei diferentei minoritats etnicas de la region. Aquelei crenhenças foguèron rapidament agravadas per l'intransigéncia de Kossuth regardant Croàcia. D'efèct, lo país èra autonòm e dirigit per un governador nomat per l'emperaire mai fasiá partida d'Ongria dempuei l'Edat Mejana. Lo refús deis autoritats localas de reconóisser lo govèrn de Pèst entraïnèt una guèrra civila e una reaccion austriana quand la Dieta ordonèt la formacion d'una armada de  òmes per sometre Croàcia. Premier, l'armada croata ataquèt Ongria per defugir un conflicte sus son territòri mai foguèt pauc a pauc rebutada. Puei, Kossuth e sei fòrças assaièron de conquistar Viena mai lo projècte mau capitèt en causa de la resisténcia austriana.

A la fin de 1848, la revirada dau movement revolucionari austrian permetèt a Viena de mobilizar de fòrças pus importantas sus lo front ongrés. Budapèst foguèt ansin ocupada e lo govèrn de Kossuth se retirèt a Debrecen. I resistiguèt victoriosament ais ofensivas austrianas. Pasmens, en julhet, l'Empèri Rus, campion dau conservatisme europèu, mandèt una armada per ajudar lei Habsborg de restablir son poder. Atacats en Galícia per lei Rus e a l'oèst per leis Austrians, leis insurgents foguèron alora aisament vencuts e deguèron capitular lo 13 d'aost marcant la fin de la Revolucion. Kossuth s'exilèt e moriguèt en Turin en 1894.

Après la desfacha de l'insureccion, una repression d'amplor assaièt d'eliminar lo movement revolucionari ongrés. Dich sistèma Bach, una politica burocratica e policiera s'ocupèt d'eliminar l'oposicion politica e acomencèt una campanha de germanizacion de la societat ongresa. Pasmens, tre la fin deis annadas 1850, la monarquia austriana mostrèt tornarmai de feblessas. Per exemple, en 1859, sei tropas foguèron desfachas en Itàlia per lei Francés a la batalha de Solferino. Lei Habsborg perdiguèron alora la màger part de sei possessions d'Itàlia franc dei regions dau nòrd-èst de la peninsula. Puei, en 1866, l'armada austriana foguèt vencuda per Prússia e Viena deguèt abandonar son ròtle au sen deis afaires alemands. Aqueu declin permetèt de negociar un compromés regardant lo partiment dau poder au sen de l'Empèri.

Adoptat en 1867, aqueu compromés partejèt l'Empèri entre dos estats dirigits per un sobeiran comun. Ongria venguèt lo centre de Transleithanie e Àustria de Cisleithanie. Un govèrn ongrés s'installèt en Budapèst. Èra liure de s'ocupar de totei leis afaires de Transleithanie franc de la diplomacia e dei fòrças armadas que demoravan la competéncia dau govèrn centrau. En 1868, la question de Croàcia foguèt reglada per un compromés similar establit au sen de Transleithanie.

Lo compromés de 1867 foguèt ben acceptat per la màger part de la populacion ongresa. Seis autors fondèron lo Partit liberau que dominèt la vida politica fins a la fin dau sègle XIX. L'adopcion dau sufragi censitari masculin favorizèt la borgesiá, l'aristocracia e leis idèas moderadas. Dins aquò, lo liberalisme declinèt pauc a pauc au profiech dau nacionalisme ongrés vèrs la fin dau sègle. La question dei drechs dei minoritats venguèt alora centrala e entraïnèt de tensions. D'efèct, en despiech de l'importància numerica dei pòbles non ongrés, Budapèst assaièt d'assimilar lei minoritats, principalament en renfòrçant lo ròtle de la lenga ongresa. Per exemple, una lèi de 1907 establiguèt l'ensenhament primari gratís mai i donèt un ròtle primordiau au ongrés. Aquela politica èra en oposicion ambé lei principis de liberacion dei pòbles qu'èran apareguts dempuei la Revolucion Francesa e plusors minoritats, coma lei diferenteis etnias eslavas, acomencèron donc de s'agitar. En 1918, foguèron ansin a l'origina dau desmembrament d'Àustria-Ongria.

La Premiera Guèrra Mondiala veguèt la mobilizacion de 3,8 milions de soudats ongrés que participèron principalament ais operacions en Russia e en Itàlia. Lei pèrdas foguèron importantas ambé  tuats e  bleçats. Lo 3 de novembre de 1918, Àustria-Ongria èra vencuda e signèt un armistici ambé leis Aliats. Deguèt dissòuvre sei fòrças armadas. L'union entre Àustria e Ongria foguèt tanben rompuda e plusors pòbles de l'Empèri proclamèron son independéncia. En mai d'aquò, lo govèrn ongrés de Mihály Károlyi deguèt negociar la definicion dei zònas d'ocupacion aliada en Ongria. Leis estats vesins (Iogoslavia, Romania, Checoslovaquia) aprofichèron la situacion per annexar divèrsei territòris, especialament Transilvània entraïnant una crisi grèva en Ongria. En març de 1919, una demanda d'extension d'aquelei zònas foguèt donc refusada per pas perdre mai de territòris poblats d'Ongrés. En plaça, Károlyi preferiguèt abandonar lo poder e lo fisar ai comunistas dirigits per Béla Kun.

Partisan deis idèas de Lenine, Kun organizèt una Republica dei conseus basada sus lo principi de la dictatura dau proletariat. Ordonèt la nacionalizacion d'un nombre fòrça important d'industrias e d'infrastructuras mai deguèt rapidament faciar una situacion economica marrida. Lo regime venguèt alora autoritari e acomencèt una guèrra civila e de temptativas d'invasion de part dei país vesins. Après una victòria defensiva còntra Checoslovaquia, l'Armada Roja foguèt vencuda per Romania que conquistèt Budapèst e l'ocupèt entre lo 3 d'aost e lo 15 de novembre. Lei soudats romanés i foguèron a l'origina d'atrocitats e de pilhatges que venguèron una fònt majora d'ostilitat entre lei dos país. L'endemans dau retirament de Romania, l'armada còntra-revolucionària de l'amirau Miklós Horthy intrèt dins la capitala. La repression còntra lei comunistas e seis aliats i foguèt saunosa. Puei, dins lo corrent de març de 1920, Hórthy foguèt elegit regent dau reiaume. Gardèt finalament lo poder fins a sa casuda en 1944 car leis Aliats refusèron la restauracion de Carles de Habsborg.

Après aquelei trèbols grèus, Ongria deguèt encara negociar la patz ambé lei venceires de la guèrra. Signat lo 4 de junh de 1920, lo tractat de Trianon foguèt considerat coma una catastròfa suplementària. D'efèct, per contentar seis aliats regionaus, França e lo Reiaume Unit acceptèron divèrseis annexions de territòris de l'ancian Reiaume d'Ongria, compres au sen dei regions ongresas. Ansin, Ongria passèt de  km² avans la guèrra a  km². Perdiguèt lo nòrd de Danubi au profiech de Checoslovaquia, lo sud dei rius Batchka e Baranya au profiech de Iogoslavia e plusors vilas orientalas lòng de la frontiera romanesa annexadas per Bucarèst. La consequéncia foguèt la formacion de minoritats ongresas importantas dins aquelei país ( en Romania,  en Checoslovaquia e  en Iogoslavia).

Après 1920, Ongria fasiá naturalament partida deis adversaris dau sistèma de Versalhas e se raprochèt dei país revisionistas. Sota la direccion dau regent, tres govèrns dirigits per István Bethlen (1921-1931), Gyula Gömbös (1932-1938) e Pál Teleki (1938-1941) dominèron aqueu periòde. Restaurèron l'economia, impausèron un regime mai e mai autoritari e intrèron pauc a pauc dins l'esfèra d'influéncia alemanda.

D'efèct, a partir de 1938, la diplomacia aggressiva d'Adolf Hitler donèt una tiera d'ocasions permetent ais Ongrés de reconquistar lei regions pobladas per de populacions ongresas. En novembre de 1938, Budapèst participèt ansin au premier partiment de Checoslovaquia e annexèt lei regions meridionalas d'aqueu país. Puei, en març de 1939, aprofichèt lo segond partiment per annexar Rutènia (subretot poblada per d'Ucraïnés). Après, en aost de 1940, un arbitratge alemand li permetèt d'annexar lo nòrd-oèst de Romania. Enfin, en abriu de 1941, l'invasion de Iogoslavia s'acabèt per la reconquista dau districte situat au sud de Batchka e de Baranya.

Venguda una aliada pròcha d'Alemanha, Ongria participèt a la guèrra còntra l'Union Sovietica. I perdiguèt de desenaus de milièrs d'òmes, especialament dins la region de Voronej en 1943. Lo cap dau govèrn Miklós Kállay assaièt sensa succès de negociar un armistici ambé leis Aliats. En març de 1944, Hitler obtenguèt son remplaçament per Döme Sztójay e ordonèt l'ocupacion dau país per de tropas alemandas. La situacion se desgradèt alora rapidament e Horthy demandèt a son torn la dubertura de negociacions ambé Moscòu. Aquò entraïnèt son arrestacion e leis Alemands fisèron lo poder a Ferenc Szálasi, faissista convencut, qu'ordonèt la perseguida de la guèrra e autorizèt la desportacion dei josieus ongrés. Acomençat tardivament, lo genocidi d'aquela populacion foguèt rapide e fòrça violent ambé mai de  mòrts sus una populacion estimada a  personas avans la guèrra.

Pasmens, d'aqueu temps, l'armada sovietica avançava en Euròpa Orientala e intrèt en Ongria a la fin de 1944. Un govèrn provisòri foguèt installat a Debrecen en decembre e una batalha saunosa opausèt Sovietics, Alemands e Ongrés fins a febrier de 1945 per lo contraròtle de Budapèst. Dins lo corrent d'abriu, la totalitat dau territòri ongrés foguèt ocupat per l'Armada Roja. Lei frontieras de 1938 foguèron restablidas, çò que confirmèt lo tractat de París en 1947. Ongria intrèt alora au sen dau blòt sovietic.

Un govèrn provisòri prosovietic foguèt establit tre la premiera mitat de 1945. Ordonèt una reforma agrariana e installèt sei partisans ai pòstas importants de l'administracion. Pasmens, leis eleccions de novembre de 1945 se debanèron liurament. Lo Partit dei pichons proprietaris independents ne'n foguèt lo venceire (57%) mai deguèt s'aliar ambé lei comunistas (17%) sota la pression dau manescau sovietic Kliment Vorochilov. En mai d'aquò, foguèt obligat de laissar lo ministèri de l'interior a un comunista.

Lei Sovietics e lei comunistas ongrés adoptèron alora la « tecnica dau salami » per eliminar a cha un leis autrei partits. Premier, lei formacions sospichadas d'aver sostengut l'ancian regime foguèron eliminats dins l'enquastre de la repression dau faissisme. Puei, leis autrei partits foguèron eliminats en causa d'oposicion au govèrn ò obligats de fusionar ambé lo Partit Comunista (PC). Tre l'estiu de 1947, totei lei movements politics ongrés, franc dau PC, èran incapables de menar una campanha politica.

Lo Partit Comunista dirigiguèt solet lo país a partir de març de 1948 fins a l'afondrament dau blòt de l'Èst. Fins a 1956, lo regime foguèt dominat per d'estalinians qu'apliquèron una politica inspirada per lo modèl sovietic. Suscitèron l'ostilitat de la populacion que se revoutèt en 1956 entraïnant una intervencion dirècta de l'armada sovietica. Puei, fins  a la fin de la Guèrra Freja, lo comunisme ongrés foguèt marcat per la personalitat de János Kádár que capitèt d'establir un equilibri entre demandas sovieticas e demandas intèrnas.

D'efèct, inicialament dirigit per Mátyás Rákosi, secretari generau dau Partit, lo regime comunista adoptèt una politica brutala de collectivizacion accelerada de l'agricultura, de purgas intèrnas (eliminacion dau ministre de l'interior László Rajk, arrestacion de János Kádár), d'arrestacions d'opausants politics e d'atacas còntra lo clergat. Pasmens, après la mòrt d'Estalin, Rákosi e sei partisans perdiguèron una partida de son poder e leis annadas 1953-1956 foguèron marcadas per una lucha entre lei tendàncias estaliniana e liberala dau Partit.

Nomat Premier Ministre, Imre Nagy venguèt lo cap dei liberaus ambé la liberacion de presoniers politics, l'aplant de la collectivizacion ò la presa d'una amnistia generala mai foguèt obligat de desmissionar en 1955 a la demanda de Moscòu. Pasmens, aqueu succès de Rákosi li alienèt la màger part deis elèits ongresas, compres aquelei dau Partit. En julhet de 1956, foguèt ansin a son torn obligat d'abandonar lo poder sota la pression sovietica. Foguèt remplaçat per Ernö Gerö, un de sei pròches, que mau capitèt d'amaisar lei trèbols entraïnats en Ongria per lei manifestacions d'octòbre de 1956 en Polonha (retorn dau liberau Gomulka lo 19 d'octòbre). Au contrari, defensor d'una linha dura, entraïnèt una insureccion generala que comencèt dins la capitala lo 23 d'octòbre.

En fàcia d'aquela situacion, Gerö perdiguèt rapidament lo poder e foguèt remplaçat per János Kádár coma secretari generau dau Partit e Imre Nagy coma cap dau govèrn. Après quauquei jorns d'esitacion, Nagy chausiguèt de sostenir l'insureccion (28 d'octòbre) e anoncièt la dissolucion de la polícia politica, la restauracion dau multipartisme, lo retirament ongrés dau Pacte de Varsòvia e la neutralitat dau país. Òr, aquò èra pas acceptable per l'URSS que formèt lo 4 de novembre un còntra-govèrn, fisat a Kádár, e intervenguèt militarament en Ongria. Lo 11 de novembre, lei fòrças sovieticas avián reprimit l'insureccion e Nagy foguèt arrestat lo 22 (e executat en 1958).

János Kádár gardèt lo poder e menèt una repression dura fins a 1963 e la proclamacion d'una amnistia generala. Puei, adoptèt una politica d'equilibri entre leis exigéncias sovieticas (que mantenguèron  soudats dins lo país a la demanda de Kádár), lo mantenement de l'autoritat politica dau Partit e lei demandas ongresas de liberalizacion. Dich kadarisme, aqueu sistèma assegurèt una estabilitat e una prosperitat certana a Ongria, especialament gràcias a la limitacion dei despensas militaras ongresas.

Pasmens, a la fin deis annadas 1980, lo regime comunista resistiguèt gaire a l'afebliment sovietic. Fatigat, János Kádár perdiguèt lo poder en 1988 e moriguèt l'annada seguenta. Totjorn en 1989, la reabilitacion d'Imre Nagy entraïnèt d'importantei manifestacions anticomunistas e lo Partit acceptèt d'abandonar son ròtle dirigent. Enfin, lo 23 d'octòbre de 1989, foguèt oficialamament proclamada la fin de la Republica Populara.

Après l'afondrament dau regime comunista, Ongria adoptèt lo sistèma capitalista ambé d'institucions democraticas. En mai d'aquò, lo país intrèt au sen de l'OTAN en 1999 e de l'Union Europèa en 2004. Lei premiereis eleccions liuras se debanèron en 1990 e veguèron la victòria de la drecha menada per József Antall, Premier Ministre de 1990 a 1993. Dins lo corrent deis annadas 1990, de dificultats economicas entraïnèron d'alternàncias politicas entre senèstra e drecha a cada eleccion (1994, 1998 e 2002). Lei doas questions pus importantas d'aqueu periòde regardèron la liberalizacion de l'economia que se turtèt a l'ostilitat dei sindicats e lei minoritats ongresas vivent dins lei país vesins. La segonda question en particular pausèt inicialament de dificultats diplomaticas en causa dei crenhenças de revendicacions territòrialas de part de Budapèst. La signatura de tractats de cooperacion amb Eslovaquia e Romania, respectivament en 1995 e en 1996, foguèt una etapa importanta dau reglament d'aquela question.

En 2006, aguèt luòc un escandòl politic grèu ambé la difusion d'un discors secrèt dau Premier Ministre socialista Ferenc Gyurcsány. D'efèct, après sa victòria electorala ai legislativas de 2006, lo cap dau govèrn reconoguèt aver mentit a sei conciutadans per ganhar l'escrutinh. Aquò entraïnèt un afondrament e una marginalizacion dei partits politics progressista au profiech de la drecha conservatritz e nacionalista. Ansin, lo país es dirigit dempuei 2010 per Viktor Orbán, ja Premier Ministre entre 1998 e 2002. Sa politica es de tipe nacionala conservatritz amb una afirmacion de la sobeiranetat ongresa còntra lo FMI, una ostilitat a la mondializacion, de mesuras còntra lei beneficiaris dei programas d'ajuda sociala, de mesuras còntra lei Roms, de demenicions d'impòsts ò l'adopcion d'una constitucion pus autoritària.

La constitucion ongresa en vigor foguèt adoptada en abrial de 2011, e es dintrada en foncion lo primièr de genièr de 2012.

Dins los faches, establís un regim autoritari del partit unenc, lo Fidesz.

Ongria ocupa la conca mejana del riu de Danubi, tèrra plana formada de las alluvions d'aqueste riu e del sieu afluent Tisza qu'es coneguda coma plana ongresa e que s'estend tanben pel nòrd de Serbia, sud d'Eslovaquia e oèst de Romania. A l'oèst destaca lo lac Balaton.

Lo clima es continental, amb d'ivèrns freds, d'estius cauds e de precipitacions mejanas. A Budapèst la mejana de genièr es , la de julhet  e las precipitacions annalas de 498 mm.

De veire: Economia d'Ongria.




#Total Article count: 166
#Total Word count: 198796