#Article 1: Àbac (3407 words)


Làbac (del llatí abăcus, i grec άβαξ-ακος, que significa taula) és una eina per al càlcul manual d'operacions aritmètiques, que consisteix en un marc amb filferros paral·lels per on es fan córrer boles. S'hi poden representar nombres enters o decimals. Per a representar un nombre es fa servir la base decimal on cada fil de boles representa les unitats, desenes, centenes, etcètera.

L'àbac generalment s'utilitza per a efectuar les operacions aritmètiques bàsiques (suma, resta, multiplicació i divisió).

A més dels àbacs basats en boles o pedres també s'han desenvolupat àbacs que fan servir els nombres decimals. El primer va ser l'àbac de Gerbert, que el va inventar al voltant de l'any 1000 després d'haver après els nombres decimals a Vic i a Ripoll sota la protecció del comte Borrell II de Barcelona. L'àbac neperià incorpora unes regletes que contenen la taula de multiplicar facilitant aquesta operació que amb l'àbac de Gerbert requereix la memorització de les taules. Les regletes de Genaille-Lucas milloren les de Napier i permeten llegir directament el resultat de la multiplicació sense fer sumes intermèdies.

A l'Amèrica precolombina també s'havien desenvolupat instruments de càlcul basats en boles anomenats yupana i un sistema d'enregistrament de dades i nombres anomenat quipu. El seu funcionament es desconeix perquè els espanyols varen prohibir-ne i perseguir-ne l'ús i ensenyament. Els investigadors creuen que el yupana es feia servir emprant els nombres de Fibonacci.

En èpoques molt primerenques l'home primitiu va trobar materials per a idear instruments per a comptar. És probable que el seu inici fos una superfície plana i pedres que es movien sobre línies dibuixades amb pols. Avui dia es tendeix a pensar que l'origen de l'àbac es troba a la Xina, on l'ús d'aquest instrument encara és notable, igual que al Japó.

L'àbac Sumeri apareix en el període comprès entre els anys 2700-2300 aC. Aquest era format per una taula de successives columnes que delimitaven les successives ordres de magnitud el sistema sexagesimal que empraven. No obstant diferents experts sostenen que els sumeris podien haver utilitzat l'àbac per a les operacions d'addició i sostracció; tanmateix, aquest mecanisme primitiu resultava difícil d'utilitzar per a càlculs més complexos.

L'historiador grec Heròdot esmenta l'ús de l'àbac a l'antic Egipte. Descriu que els egipcis manipulaven els còdols de dreta a esquerra, en contraposició a la direcció esquerra-dreta emprada pels grecs. S'han trobat diverses restes arqueològiques en forma de discs de diferents mides, fet que porta a pensar als arqueòlegs que foren emprats com a comptes de l'àbac. Tanmateix, no s'han trobat descripcions de paret d'aquest instrument, fet que suscita algun dubte sobre l'abast de la utilització d'aquest instrument.

Durant la Dinastia Aquemènida, al voltant de 600 aC els perses començaren a estendre l'ús de l'àbac. Sota els imperis Arsàcides i Sassànida Iranians, els estudiosos d'aquests intercanviarien coneixements i invencions amb els pobles veïns (Índia, Xina, i l'Imperi Romà). Es considera que aquest intercanvi de coneixement i tecnologia portà l'expansió en l'ús de l'àbac a la resta de països.

Les diferents civilitzacions han desenvolupat o adaptat diferents àbacs. En general fan servir un sistema de numeració posicional de base decimal i quinària i les diferències entre els uns i els altres es troben en si les pedres estan unides o no a la taula, si els decimals també són en base deu o base dotze, la posició cap on es desplacen les pedres per adoptar valors significatius i en el cas de l'àbac xinès més pedres per permetre emprar nombres en base 16.

En aquests àbacs les operacions d'addició i sostracció són gairebé immediates afegint o traient les pedres que representen un nombre de les que representen l'altre i arranjant el resultat.

Les multiplicacions es basen a sumar repetides vegades el nombre, però aprofitant les propietats de la base decimal i quinària el nombre de sumes es redueix. Així multiplicar per deu és desplaçar les pedres una columna, multiplicar per cinc és desplaçar-les mitja i arranjar-les, o multiplicar per 8 és multiplicar per 10 i restar el doble.

Pel que fa a les divisions es basen a restar repetidament del dividend el divisor i comptar quantes vegades es pot fer l'operació, però aprofitant principis com l'anterior per reduir el nombre de moviments.

La multiplicació i la divisió requereixen més moviments que amb els àbacs que empren símbols per representar les xifres, però no cal aprendre les taules de multiplicar per a emprar-los.

L'àbac grec de Salamina és una taula de marbre trobada a Salamina el 1846. Està datat al voltant de l'any 300 aC. Les mides de la taula de marbre són de 150 × 75 × 4,5 cm.

A la taula hi apareixen cinc grups de marques.

Els tres conjunts de símbols grecs arranjats al llarg de les vores esquerra, dreta i la de davall de la taula són els nombres del sistema acrofònic.

Al centre de la taula – un conjunt de 5 és línies paral·leles dividides al mig per una línia vertical, coberta d'una semicircumferència en la intersecció de la línia horitzontal de més a baix i la línia vertical. Sota d'una escletxa horitzontal àmplia hi ha un altre grup d'onze línies paral·leles. Aquestes es divideixen en dues seccions per una línia perpendicular a elles però amb la semicircumferència en la part superior de la intersecció; les terceres, sisenes i novenes d'aquestes línies estan marcades amb una creu al punt on s'encreuen amb la línia vertical.

Consisteix en una tauleta amb solcs. A la dreta hi ha una columna de tres solcs identificats amb els símbols S (semiunça),  (Quart d'unça) i Z o 2 (terç d'unça). Seguint cap a l'esquerra hi ha una columna de dos solcs, un a baix i un altre a dalt identificats amb el símbol θ (que vol dir unça). Llavors vénen 7 columnes de dos solcs cada una, identificades successivament de dreta a esquerra amb I (unitats), X (desenes), C (centenes), CI (milers), CCI (desenes de milers), CCCi (Centenes de milers) i |X| (Milions).

A les columnes de solcs corresponents des de les unitats fins als milions, la columna de davall conté quatre pedretes i la de damunt en té una. Per representar una xifra de l'1 al 4 es desplaça cap amunt el corresponent nombre de pedres del solc de davall. Per representar el 5 es desplaça la pedra del solc del damunt. Les xifres del 6 al 9 es representen deixant a dalt la pedra del solc del damunt i desplaçant del solc de davall tantes pedres com unitats passen de 5.

La columna de les unces serveix per representar fraccions duodecimals. Al solc de davall hi ha 5 pedres i al de damunt n'hi ha una. Cada pedra del davall representa una dotzena part i la del damunt sis dotzenes parts. Afegint les dues es poden representar des d'una fins a onze dotzenes parts.

El solc S té una pedra que desplaçant-la representa mitja unça o, cosa que és el mateix, 1/24 part d'unitat. El  també en té una per representar 1/48 part i el 2 en té dues i permet representar 1 o 2 terços d'unça o 1/36 o 2/36 parts d'unitat.

El suanpan és un àbac d'origen Xinès descrit per primera vegada en un llibre del 190 de la Dinastia Han, titulat Notes Suplementàries sobre l'Art de les Xifres escrit per Xu Yue. Tanmateix, el disseny exacte d'aquest suanpan no es coneix.

La similitud de l'àbac romà amb el xinès suggereix que un podria haver inspirat l'altre, ja que hi ha una alguna evidència de relació comercial entre l'Imperi Romà i la Xina. Tanmateix, no es pot demostrar cap connexió directa, i la similitud amb l'abaci pot ser fortuïta, sorgint els dos de la base de comptar amb cinc dits de cada mà. On el model romà i el xinès tenen 4 més 1 grans per lloc decimal, la versió antiga del suanpan xinès en té 5 més 2, permetent menys algoritmes aritmètics, i també permetent utilitzar-lo amb un sistema de numeració hexadecimal. En comptes de córrer en filferros com en els models xinesos i japonesos, els grans del model romà corren en solcs, presumiblement fent molt més lents els càlculs aritmètics.

Hi ha dos tipus de grans en el suanpan, els de la part de baix, sota de la barra de separadors, i els de la part superior damunt d'aquesta. Els de la part de baix s'anomenen de vegades grans de terra o grans d'aigua, i tenen un valor d'1 a la seva columna. Els de la part superior s'anomenen a vegades grans del cel i tenen un valor de 5 a la seva columna. Les columnes són com els llocs en xifres decimals: una de les columnes, normalment la de la més a la dreta, representa el lloc de les unitats; a l'esquerra d'aquesta les desenes, els centenars, els milers, etcètera, i si hi ha columnes a la dreta de les unitats, són el lloc de dècimes, lloc de les centèsimes, etcètera.

El suanpan és un àbac de 2:5: dos grans de cel i cinc grans de terra. Per, de fet, representar nombres decimals i sumar o restar tals nombres, estrictament es necessita només un gra superior i quatre grans inferiors a cada columna. Així aquests grans extres es podrien utilitzar per representar nombres hexadecimals en el suanpan i sumar-los o restar-los. També, alguns mètodes antics per multiplicar o per dividir nombres decimals utilitzen aquells grans extres com la tècnica de Gra Extra o la Tècnica del Gra suspès.

El soroban (算盤, そろばん) o àbac japonès, és una evolució de l'àbac xinès que va ser importat al Japó al segle XV en el període Muromachi. Va prendre la seva forma actual en els anys 1930. No implica més que el mínim de boles requerides per efectuar les operacions sobre l'àbac. És a dir una de sola quinària (dalt de l'àbac) i 4 d'unàries (a baix). En general un soroban té almenys una quinzena de columnes, però pot arribar a tenir-ne fins a 21, 23, 27 o 31 columnes.

L'àbac rus, el sxioti (счёты), normalment té una coberta inclinada única, amb deu grans a cada filferro, excepte un filferro que té quatre grans, per a fraccions de quart de ruble (aquest filferro és normalment prop de l'usuari). Els models més vells tenen un altre filferro de 4 grans per a quarts de copec, que es varen encunyar fins a 1916. L'àbac rus s'utilitza sovint verticalment, amb els filferros d'esquerra a dreta a la manera d'un llibre. Normalment els filferros es dobleguen amb un bony cap amunt en el centre, perquè els grans tendeixin a desplaçar-se cap a qualsevol dels dos costats. Es posa a zero quan tots els grans estan cap a la dreta. Durant la manipulació, els grans es mouen cap a l'esquerra. Per facilitar la visualització, els 2 grans mitjans a cada filferro (el 5è i el 6è gra) normalment són d'un color diferent dels altres vuit grans. De la mateixa manera, el gra esquerre del filferro de milers (i el filferro d'un milió, si és que hi és present) pot tenir un color diferent.

Com a mecanisme simple, barat i fiable, l'àbac rus era en ús a totes les botigues i mercats per tota l'Anterior Unió Soviètica, i el seu ús s'ensenyava a moltes escoles fins als anys 1990. Ni tan sols la invenció el 1874 de la calculadora mecànica els havia reemplaçat a Rússia. L'àbac rus només va començar a perdre popularitat després de la producció en sèrie de les calculadores electròniques que va començar a la Unió Soviètica el 1974. Avui es considera arcaic i ha estat substituït per la calculadora.

En els àbacs com el romà els nombres es representen mitjançant unes sèries de dígits i cada un d'aquests dígits es representa emprant pedres que cal comptar per a saber a quina xifra correspon. Els càlculs s'aconsegueixen movent aquestes pedres que en afegir-ne o traure'n generen les noves xifres que componen el nombre resultat de l'operació.

A partir del segle X apareixen nous àbacs on les xifres es representen amb símbols. En aquests àbacs les operacions es fan manipulant aquests símbols en alguns casos emprant mecanismes que els faciliten.

En aquest àbac es fa servir la numeració decimal que Gerbert va aprendre a Vic i a Ripoll entre els anys 967 i 970 on va estudiar sota la protecció del Comte Borrell II de Barcelona.

Es creu que Gerbert va ser la primera persona a fer servir la paraula llatina abacus.

L'àbac de Gerbert ha estat descrit amb detall pel seu deixeble Bernelinus. El seu funcionament l'explica Gerbert en la seva obra Regula de abaco computi, en què les regles per a efectuar les operacions aritmètiques de suma resta i multiplicació coincideixen amb les actuals mentre que per a la divisió fa servir un mètode de divisió complementària.

Aquest àbac està format per trenta columnes destinades a contenir les xifres que representen els nombres. Les tres columnes de la dreta estan reservades pels decimals. Les altres 27 columnes es troben agrupades en blocs de tres en tres. A cada bloc de tres columnes, la de la dreta està encapçalada pel símbol S (singular), la del mig pel D (desenes) i la de l'esquerra pel C (centenes).

Els nombres es representen ubicant a les columnes peces que tenen escrites cada una de les 9 xifres decimals. El zero no calia en aquest àbac, perquè l'absència de peça indica que el nombre no té cap quantitat de la columna corresponent.

Amb l'àbac de Gerbert per fer les operacions cal memoritzar les taules de multiplicar. El 1617 John Napier va publicar la invenció d'un àbac basat en varetes. Amb aquest àbac, els productes es redueixen a operacions de suma i els quocients a restes.

L'àbac consta d'un tauler amb vora en què es col·locaran les varetes per a efectuar les operacions de multiplicació o divisió. El tauler té la seva vora esquerra dividida en 9 caselles en les quals s'escriuen els nombres de l'1 al 9.

Les varetes estan dividides en 9 quadrats, excepte el superior, cada quadrat està dividit en dues meitats per un traç diagonal.

A la primera casella de cada vareta s'escriu el nombre, omplint les següents amb el nombre multiplicat per dos, tres, quatre i així successivament fins a nou. Els dígits resultats del producte s'escriuen un a cada costat de la diagonal i en aquells casos en què sigui inferior a 10, s'escriuen en la casella inferior, escrivint en la superior un zero.

Per calcular un producte amb aquest àbac, per exemple per multiplicar el nombre 46785399 per 7, es posen al tauler les varetes corresponents al nombre, tal com es mostra a la figura, llavors es llegeix el resultat en la faixa horitzontal corresponent al 7, per fer-ho només calen sumes senzilles de nombres d'una xifra cada un, portant-ne en els dígits situats a diagonal.

Les regletes de Genaille-Lucas són una millora de les de Napier. Varen ser desenvolupades el 1885 per Henri Genaille a partir de la proposta teòrica del matemàtic Édouard Lucas.

Amb aquestes regletes l'àbac proporciona directament el resultat sense necessitat de fer les sumes.

La diferència amb les regletes de Napier és que a la part que correspon a les unitats, en comptes de tenir un resultat en té tants de possibles com poden resultar d'afegir-hi el ròssec del producte de la xifra anterior, llavors a la part que correspon a les desenes, en comptes del nombre de desenes hi ha un o dos triangles que fan la funció de fletxes indicant quina de les unitats de la xifra següent és la que té acumulades les desenes de l'actual.

Per exemple, a la figura de la dreta es representa la multiplicació de 52.749 per 4. En multiplicar 4 per 9 sempre queden 3 desenes a afegir al següent dígit, per això la primera regleta a la fila del 4 hi ha un triangle que engloba tots els resultats possibles i apunta al resultat de la següent xifra més 3 unitats. En canvi en multiplicar 7 per 7 pot ser que calgui afegir 4 o 5 unitats a la següent xifra depenent del ròssec anterior. Per això a la tercera regleta a la fila del 4 hi ha dos triangles, un que engloba els resultats possibles 8 i 9 que apunta a la següent xifra més 4 unitats i un altre que engloba els resultats possibles 0 i 1 i que apunta al resultat de la següent xifra més 5 unitats. Tal com s'aprecia a la figura el resultat de la multiplicació (210.996) es llegeix directament.

Algunes fonts esmenten l'ús d'un àbac anomenat nepohualtzintzin en la cultura Maia antiga. Aquest àbac de mesoamericà utilitzava un sistema de base-20 de 5 dígits.

La paraula Nepohualtzintzin ve del Nahuatl i és format per les arrels; Ne - personal; pohual o pohualli - el compte; i tzintzin - elements similars petits. I el significat complet era: comptant amb elements similars petits per algú. El seu ús s'ensenyava al Kalmekak als temalpouhkeh, que eren estudiants dedicats a dur els comptes dels cels, des de la infantesa. Malauradament el Nepohualtzintzin i el seu ensenyament varen ser entre les víctimes de la destrucció dels conqueridors espanyols, que els hi varen atribuir un origen diabòlic en observar les enormes propietats de representació, precisió i velocitat dels càlculs.

Aquesta eina aritmètica es basava en el sistema vigesimal (base 20). Per als asteques el compte per vintenes era completament natural. El Nepohualtzintzin estava dividit en dues parts principals separades per una barra o cordó intermedi. En la part esquerra hi havia quatre grans, que a la primera fila tenen valors unitaris (1, 2, 3, i 4), i en el costat dret hi ha tres grans amb valors de 5, 10, i 15 respectivament. Per saber el valor dels grans respectius de les files superiors, n'hi ha prou amb multiplicar per 20 (cada fila), el valor que els correspondria si estiguessin a la primera fila.

Tot plegat, hi havia 13 files amb 7 grans en cada una, el que comprenia 91 grans a cada Nepohualtzintzin. Aquest era un nombre bàsic a entendre, 7 vegades 13, una relació estreta concebuda entre fenòmens naturals, el submón i els cicles dels cels. Un Nepohualtzintzin (91) representa el nombre de dies que dura una estació de l'any, dos Nepohualtzitzin (182) és el nombre de dies del cicle del blat de moro, des de la seva sembra fins a la seva recol·lecció, tres Nepohualtzintzin (273) és el nombre de dies de la gestació d'una criatura, i quatre Nepohualtzintzin (364) completa un cicle i s'aproxima a un any (es queda curt en 1 dia i 1/4). Val la pena esmentar que el Nepohualtzintzin permetia representar ordres de magnitud entre 10 i 18 en coma flotant, cosa que permet calcular tant quantitats astronòmiques així com infinitesimals amb precisió absoluta, el que traduït a aritmètica informàtica moderna vol dir que no es permeten errors d'arrodoniment.

La redescoberta del Nepohualtzintzin va ser deguda a l'enginyer mexicà David Esparza Hidalgo, que en els seus viatges per tot Mèxic va trobar gravats diversos i pintures d'aquest instrument i en va reconstruir uns quants fets d'or, jade, incrustacions de closca, etc. També s'han trobat Nepohualtzintzin molt antics atribuïts a la cultura Olmeca.

George I. Sanchez, Aritmètica en Maia, Texas d'Austin, 1961 va trobar un altre àbac en base 5, i base 4 al Yucatán que també calculava dades del calendari. Això era un àbac digital, en una mà es feien servir 0, 1, 2, 3 i 4; i en l'altra mà es feien servir 0, 1, 2 i 3. Observeu l'ús del zero al començament i al final dels dos cicles.

El quipu dels Inques era un sistema de cordons en els quals es feien nusos utilitzats per a enregistrar dades numèriques, com avançats bastons de recompte - però no es feien servir per realitzar càlculs. Els càlculs es feien utilitzant un yupana (paraula quítxua que vol dir eina de compte) que encara era en ús després que els espanyols envaïssin el Perú. El principi de funcionament d'un yupana és desconegut, però el 2001 el matemàtic italià Nicolino De Pasquale va proposar una explicació de la base matemàtica d'aquests instruments. Comparant la forma d'uns quants yupanas, els investigadors trobaven que els càlculs es basaven a fer servir la successió de Fibonacci 1, 1, 2, 3, 5 i potències de 10, 20 i 40 com valors posicionals per a les diferents àrees de l'instrument. Emprant la successió de Fibonacci es mantindria el nombre de grans dins d'una àrea qualsevol al mínim.

	




#Article 2: Adagi (395 words)


Un adagi (del llatí adagium), altrament dit màxima, és una sentència moral, un refrany o una norma, manifestada en llenguatge concís i ponderat, que conté una regla de comportament moral o profitós.

Un adagi, per tant, és una expressió curta, fàcil de memoritzar que conté algun element de coneixement o experiència important, considerat cert per molta gent, i / o que ha guanyat certa credibilitat a través del seu ús continuat.

Els adagis poden ser observacions interessants, guies ètiques pràctiques, o comentaris pessimistes sobre la vida en general o algun dels seus aspectes. Alguns adagis són producte de la saviesa popular, que intenta resumir alguna veritat bàsica; aquest tipus es coneix generalment com a proverbi o refrany.

Per la seva banda, una expressió no necessàriament molt bonica o graciosa, però que gaudeix d'una especial profunditat o un bon estil, es coneix com a aforisme, mentre que una amb humor o ironia rep el nom de epigrama. A través de l'ús excessiu, un adagi pot esdevenir un clixé.

Els adagis que van ser recopilats i utilitzats per antics escriptors van inspirar a l'humanista holandès Erasmus Roterodamus a publicar la seva pròpia col·lecció. Va revisar el seu volum de 800 entrades diverses vegades fins que l'edició final dAdagia, publicada el 1536, incloïa més de 4.000 adagis. Des de llavors hi ha hagut moltes col·leccions, normalment en llengües vernacles.

Els adagis emprats poden rebre noms propis i ser anomenats lleis, en una imitació humorística de les lleis físiques, o principis. Alguns adagis, com la Llei de Murphy, són formulats de manera informal i després reben un nom, mentre que altres, com el Principi de Peter, tenen noms ja des de la seva mateixa formulació; es pot argumentar que el segon tipus no constitueix un adagi veritable, però ambdós tipus solen ser difícils de distingir.

Els adagis formulats en obres de ficció populars solen derivar cap a la cultura popular, especialment quan hi ha una subcultura devota del gènere que correspongui, com és el cas de les novel·les de ciència-ficció. Moltes professions i subcultures creen els seus propis adagis, que poden llavors ser considerats com una mena dargot; aquest tipus d'adagis poden arribar a ser emprats pel públic en general, a vegades sent alterats en el procés. Les comunitats virtuals com les que es desenvolupen en fòrums o Grups de notícies d'Internet, també solen crear els seus propis adagis.




#Article 3: Adam (973 words)


Adam (en hebreu אָדָם, Adam, ‘tel·lúric’; en àrab آدم, Ādam) fou el primer home, segons el Gènesi, i com a tal el veneren el judaisme, el cristianisme, l'islam i altres religions menors.

Alguns investigadors veuen en el mite mesopotàmic d'Adapa un antecedent al mite d'Adam. Adapa priva la humanitat i a si mateix de la immortalitat.

El nom d'Adam prové de l'hebreu adamah, que significa ‘terra’, ‘sòl’. El derivat «Adam», però, va agafar el significat d‘humanitat’.

D'acord amb la narració bíblica, fou creat per Déu a la seva imatge i semblança, de la pols de la terra i de l'alè de Déu, i posat al jardí de l'Edèn com a amo absolut, amb l'única condició de no menjar el fruit de l'arbre del coneixement. Adam vivia feliç al paradís, on era dominador de tots els animals (als qui posà un nom) i no li faltava el menjar. Però aviat es va adonar que tots els animals tenien parella i se sentí sol. Déu va adormir-lo, li va treure una costella i en féu una femella, qui Adam batejà amb el nom d'Eva. La serp va enganyar Eva qui va convèncer Adam per menjar de l'arbre prohibit. Aleshores van ser expulsats del jardí de l'Edèn i condemnats a sofrir malalties, dolors, patiments per guanyar-se l'aliment i a envellir i morir.

Segons el Gènesi, amb Eva van ser pares de Caín, Abel i Set, fet a la seva imatge, de qui provindria tota la humanitat, ja que és l'avantpassat de Noè.

El Llibre dels Jubileus () anomena els noms de dues filles d'Adam i Eva: Azura, qui seria esposa de Set, i Avan, qui acompanyaria Caín i li donaria fills.

Adam va tenir el seu fill Set a l'edat de cent trenta anys i després encara va viure vuit-cents anys més, en què va engendrar fills i filles, i va morir a nou-cents trenta anys.

Segons la tradició jueva, la primera esposa d'Adam s'anomenava Lilit i Eva fou en realitat la segona dona. En tota la Bíblia només és citada en un passatge: Els animals feréstecs es trobaran amb les hienes, i el sàtir cridarà el seu company. També hi descansarà el dimoni Lilit, serà el seu lloc de repòs. (Isaïes, 34:14)

Aquesta creença jueva tan antiga es deu al fet que el Gènesi explica dues vegades la creació de l'home i la dona. La primera: I Déu va crear l'home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear; creà l'home i la dona. (Gen, 1:27)
La segona: I de la costella que havia tret de l'home, el Déu Etern en va fer una dona i la dugué a l'home. (Gen, 2:22)

Segons el Gènesi Rabba, midràs del  sobre el llibre del Gènesi, Adam tenia vint anys i Eva encara no havia estat creada, quan Jahvè va demanar a l'home que posés nom a totes les bèsties, aus i altres éssers vivents. Quan desfilaren davant d'ell en parelles, mascle i femella, Adam sentí gelosia del seu amor, i encara que va copular amb cada femella animal per torn, no trobà satisfacció en l'acte. Per això va exclamar: Totes les criatures tenen la parella apropiada, menys jo!, i pregà a Jahvè que remeiés aquesta injustícia.

Així, Déu va crear-li una femella amb qui poder estar junts. Aleshores van viure feliços i abonats al plaer que es donaven mútuament. Al cap d'un temps, però, Jahvè va dormir Adam i de la seva costella en va crear una altra dona, Eva, que era molt més assenyada i menys luxuriosa. Aleshores Lilit fou repudiada i segons algunes versions jueves abandonà l'Edèn. Amb tot, però, una serp (representació del dimoni) es va aparèixer a Eva i la va convèncer per menjar de l'arbre prohibit. Així fou com els primers homes es veieren obligats a abandonar l'Edèn.

Després d'instal·lar-se a la Terra, Adam repudià Eva pel pecat comès i durant cent trenta anys va dormir a les nits tot sol. Durant aquest període, Lilit s'apropava periòdicament a Adam qui, captivat per la seva bellesa, acabava mantenint relacions amb ella de les quals en van néixer els dimonis i esperits coneguts com a plagues de la humanitat o lilim.

Finalment, Adam s'apropà a Eva, es perdonaren i construïren una família molt nombrosa. Al cap de molts anys, una jove descendent de Caín, primogènit d'Adam, anomenada Naamà va tornar a la casa d'Adam i va mantenir relacions luxurioses amb ell. De resultes en va néixer Asmodeu i altres dimonis.

Segons l'historiador jueu del  Flavi Josep, quan ja era molt vell, Adam va predir uns cataclismes mundials a base de foc i aigua. Aleshores, uns descendents seus va començar la construcció de dues columnes gegants -una de maó i una de pedra- amb l'objectiu d'anotar-hi tota la saviesa (ciència i invents) adquirida per tal que, després dels cataclismes, les futures generacions poguessin aprendre ràpidament els coneixements ja adquirits. Aquestes columnes eren anomenades Pilars dels fills de Set.

En el cristianisme primitiu i al Nou Testament se'l vincula amb Jesucrist, donant-li el significat a aquest últim d'un segon Adam que dóna la vida i resurrecció en contrast al primer Adam que portà la mortalitat.

La teologia cristiana interpreta la caiguda d'Adam com la causa del pecat original.

Segons l'islam, Adam va construir el primer altar a Déu. Uns dos mil anys després, el seu descendent Abraham, ajudat pel seu fill Ismael, van reconstruir aquest temple, que avui dia es coneix com la Kaba, situada a la Meca, la mesquita més important de l'islam. Les escriptures islàmiques no detallen el paper d'Eva com a temptadora, sinó que el diable apareix com a instigador de la parella per desobeir Déu.

Adam és considerat el primer dels set grans profetes.

En l'Alcorà es diu que fou creat de la pols, fou col·locat al paradís, fou expulsat per haver pecat i demanà perdó a Déu rebent misericòrdia d'ell.




#Article 4: Addicció (4637 words)


El terme addicció és utilitzat en un ventall ampli de contexts per a descriure una inclinació, una obsessió, una obligació o una dependència física o psicològica excessiva. Alguns exemples d'addicció poden ser l'addicció a les drogues (drogoaddicció), als videojocs, al joc (ludopatia), al tabac (tabaquisme), a l'alcohol (alcoholisme), a l'ordinador, a la pornografia, al menjar, entre d'altres.

En terminologia mèdica, una addicció és un estat en què el cos depèn d'una substància per a funcionar normalment, i desenvolupa una dependència física cap a aquesta, com en el cas de la drogoaddicció. Quan la droga o la substància de què algú depèn se li retira, això causa en el malalt una síndrome d'abstinència, que presenta un conjunt característic de símptomes. En el camp de la psicologia, una addicció no està associada necessàriament amb un ús abusiu d'una substància, ja que aquesta forma d'addicció es pot generar fins i tot seguint la medicació d'un tractament mèdic convencional, prescrit per un metge.

L'OMS, per exemple, ha utilitzat els termes habituació, farmacodependència, ús perjudicial i altres per a referir-se a l'ús de substàncies, cosa que reflecteix la discussió a l'interior dels diversos comitès que s'han format per discutir el tema.

En l'actualitat existeix un cert consens, no completament acceptat, que distingeix almenys dos fenòmens relacionats amb l'ús de substàncies psicoactives: addicció i dependència. Aquests dos fenòmens són completament diferenciables tant en la clínica com en la neurobiologia, conducta i tractament. Tanmateix, els dos grans manuals de consens al voltant dels trastorns psiquiàtrics (el DSM IV de l'American Psychiatric Association, i la CIE-10, de l'OMS) presenten una barreja dels seus signes característics.

Originalment, addicte era qui seguia cegament al líder sense criticar ni dir res (en llatí a-dicti: 'no dicció'). Després es va anomenar addictus a un 'esclau' per deutes. D'allà addictio: 'adjudicació, cessió al millor postor, consagració, dedicació'.

No obstant això, l'ús comú del terme addicció ha ampliat el seu camp semàntic a la dependència psicològica. En aquest context, s'utilitza el terme en la drogoaddicció i els problemes d'abús de substàncies però també es refereix als comportaments que no es reconeixen generalment com a problemes d'addicció, com l'addicció al menjar, al joc o als ordinadors. En aquest tipus d'accepció, el terme denota el comportament compulsiu d'un individu en realitzar alguna activitat específica, tot i les conseqüències perjudicials que pugui tenir per a la seva salut, el seu estat mental o la seva vida social.

El consum de substàncies psicoactives com les drogues és probablement una de les activitats més antigues de l'ésser humà. La importància de l'espai psíquic per a l'espècie humana, és amb seguretat el motiu pel qual aquestes conductes han tingut i segueixen tenint una alta freqüència en totes les societats. Els éssers humans han usat psicotròpics per als més diversos fins: millora de l'estat d'ànim, control de l'ansietat, del dolor, comunicació amb una realitat no ordinària, socialització i un simple benestar.

La distinció entre dependència i addicció és una preocupació actual dels investigadors.

La dependència és l'ús d'una substància per evitar els efectes que tindria la seva carència. En aquest sentit els diabètics que han d'utilitzar insulina constitueixen un grup dependent. La dependència a substàncies psicoactives és l'ús de substàncies amb l'objecte d'evitar els efectes que provoca la seva suspensió (ús preventiu) o bé de disminuir els símptomes de la suspensió quan ja s'ha produït (ús pal·liatiu). Típicament les benzodiazepines provoquen dependència. Se les utilitza per a induir el somni, per exemple, però el seu ús continuat provoca, finalment, que el son sigui induït només gràcies al seu consum. Un subjecte que fa algun temps que consumeix benzodiazepines per dormir, tindrà després grans dificultats per agafar el son sense consumir. S'ha fet dependent. El seu consum de benzodiazepines, llavors, es fa de manera preventiva (en prevenció de no poder dormir), o bé, per a induir el somni quan descobreix que d'altra manera no pot aconseguir-ho (ús pal·liatiu).

Les substàncies capaces de provocar dependència indueixen un fenomen anomenat tolerància, que consisteix en la disminució dels efectes típics d'una substància quan s'usa de manera regular, o bé, cosa que és el mateix, un efecte que es manté similar encara quan s'augmenti la quantitat de substància. És el fenomen habitual en els bevedors d'alcohol, que són capaços de tolerar grans quantitats d'alcohol quan fa anys que en consumeixen. Passa també de manera marcada amb els efectes euforitzants de la cocaïna. La tolerància apareix sobre alguns efectes de les substàncies psicoactives i no sobre altres.

Un fenomen que està estretament lligat a la tolerància és el de síndrome d'abstinència, o simplement abstinència. La síndrome d'abstinència és un fenomen agut que passa en interrompre el consum d'una substància en un subjecte que fa molt de temps que la fa servir de manera més o menys contínua. Cada substància té una síndrome d'abstinència característica, i entre aquests el de l'alcohol és sens dubte el més greu. La síndrome d'abstinència a l'alcohol varia entre lleu, moderat i greu.

La síndrome greu té una significativa mortalitat si no és tractat a temps, constituint una real emergència mèdica. La síndrome greu d'abstinència a l'alcohol es coneix com a delírium trèmens (del llatí, que vol dir deliri tremolós, en al·lusió als seus dos grans símptomes).

Tanmateix, no totes les substàncies addictives provoquen abstinència. Per exemple, la síndrome és intens (i greu) en el consum d'alcohol. També és molt notori en el consum d'opiacis. Tanmateix, és poc notori o inexistent en el consum de cocaïna i nicotina.

La síndrome d'abstinència és el conjunt de reaccions físiques o corporals que succeeixen quan una persona amb addicció a una substància (alcohol o begudes amb etanol, tabac o altres drogues) deixa de consumir-la.

Aquesta síndrome també pot presentar-se en algunes patologies psicològiques com la dependència emocional, en què no es depèn d'una substància o una droga, però sí d'un afecte desmesurat cap a una altra persona, i l'individu presenta somatització (procés pel qual es confonen problemes emotius o psicològics amb dolors físics). Encara que els símptomes varien en forma i intensitat segons el producte emprat i el temps que fa que es desenvolupa la dependència, en tots els casos es deuen al fet que s'ha alterat el funcionament normal del sistema nerviós central. La síndrome d'abstinència es denomina col·loquialment mono.

La tolerància i la síndrome d'abstinència són fenòmens reversibles. Un subjecte que s'ha fet dependent, pot deixar de consumir una substància i en un temps variable perdre la tolerància que tenia. En termes pràctics això significa que, si torna a consumir, sentirà els mateixos efectes que un subjecte verge d'experiència. Acostuma a passar als consumidors d'alcohol quan han passat un llarg període sense consumir (per exemple, un any). Quan tornen a consumir una petita dosi, que normalment no els faria efecte, pateixen una intensa embriaguesa.

La síndrome d'abstinència també és reversible i té un tractament eficaç. El més greu, el de l'alcohol, té una durada que, en el pitjor dels casos, no supera els 10 a 12 dies. Després d'aquest temps, l'individu pot tornar a fer una vida normal.
D'aquesta manera, en ser reversibles i tenir un tractament eficaç, dependència i abstinència en estricte rigor no representen un greu problema sanitari.

Quan una dona embarassada és addicta, les substàncies que consumeix arriben al torrent sanguini del fetus a través de la placenta. En néixer, la dependència del nadó que fa a la droga continua, però no la seva administració, per la qual cosa pateix diversos trastorns en el seu sistema nerviós i en el seu organisme en general.

Abstinència en nounats. A més de les dificultats específiques de la síndrome, d'acord amb la substància emprada per la mare, un nadó pot presentar altres problemes:

El que sí que representa un problema greu és l'addicció, que consisteix en el consum compulsiu d'una substància.

L'addicció sembla estar relacionada amb el fenomen de la sensibilització. La sensibilització és un fenomen oposat a la dependència. Consisteix en l'augment d'alguns efectes de les substàncies psicoactives amb l'ús regular d'elles. Per exemple, és molt evident amb els efectes neuromotors de la cocaïna. L'ús regular de cocaïna (en qualsevol de les seves formes) provoca hipertonia i conductes estereotipades tant en humans com en animals d'experimentació, així com fenòmens paranoics i il·lusions angoixants, alhora que els efectes euforitzants disminueixen producte de la tolerància. Els consumidors d'alcohol de molts anys s'embriaguen amb dosis cada vegada menors d'alcohol.

Atès que la sensibilització és un fenomen que roman per molts anys (tal vegada és irreversible) s'ha utilitzat com un dels models per explicar l'addicció. La conducta compulsiva de consum sembla, igualment, no ser reversible, encara que sí que pugui ser controlada amb entrenament. L'addicció, és a dir, la conducta compulsiva de cerca i consum de substàncies, malgrat tots els problemes personals, físics i socials que li porti a l'individu, és en rigor el real problema, i el que porta a demanar ajuda al subjecte i a la seva família.

La conducta compulsiva apareix només en algunes condicions especials. Hi ha almenys tres elements que disparen la compulsió per consumir: els estímuls ambientals associats a drogues, els estats afectius desagradables (com la tristesa o l'estrès) i provar la substància o una altra semblant. Qualsevol d'aquests tres és capaç de desencadenar un intens desig de consumir i l'aparició de conductes de cerca (el que s'anomena estratègies de consum).

Hi ha substàncies que són capaces de provocar una intensa dependència i síndrome d'abstinència, però que no provoquen addicció, Per exemple, les benzodiazepines. Els subjectes consumeixen benzodiazepines de manera preventiva o pal·liativa, però no existeixen estímuls ambientals o interns que els provoquin el desig compulsiu de consumir-les. És també l'experiència dels subjectes que consumeixen opiacis com pal·liatiu del dolor crònic (per exemple, càncer).

D'altra banda, hi ha substàncies que no provoquen dependència ni síndrome d'abstinència notable, i que tanmateix són intensament addictives. Entre elles, les més importants són, sens dubte, la nicotina i la cocaïna. En animals de laboratori aquestes dues han demostrat ser les substàncies més ràpidament addictives, encara que no provoquin síndrome d'abstinència.

L'alcohol té efectes mixtos, segons el període de consum. En el curt termini provoca tolerància, però si el consum és abusiu i per llarg temps, apareixerà la compulsió.

El cànnabis és una substància conflictiva. No s'ha aconseguit que els animals de laboratori se l'inoculin a si mateixos amb facilitat, com passa ràpidament amb totes les altres, fet que concorda amb els escassos efectes addictius i de dependència en éssers humans.

Tolerància i addicció són fenòmens que depenen del context. Rates de laboratori entrenades per realitzar alguna tasca sota efectes de l'alcohol, presenten una resposta tolerant davant una dosi d'alcohol de prova, a diferència de rates control que són entrenades sense alcohol i que reben una dosi equivalent d'alcohol però un cop acabat l'entrenament, i que presenten embriaguesa davant d'una dosi de prova.

D'igual manera, el context és capaç d'extingir la resposta tolerant. Un subjecte que tolera grans dosis de cocaïna en un context de festa, on està acostumat a fer-ho, pot patir una severa intoxicació si consumeix la mateixa quantitat en un lloc desacostumat.

L'addicció també és dependent del context. Les respostes sensibilitzades neuromotores a la cocaïna són molt més evidents en rates que reben una dosi de cocaïna a la gàbia experimental, on esperen rebre-la, que si la reben en la seva gàbia-dormitori, on no esperen rebre-la.

Sensibilització i dependència (tolerància) parcialment se superposen. Per exemple, en animals d'experimentació, la tolerància precedeix i emmascara la sensibilització. Tanmateix, quan desapareix la tolerància, es fa evident la sensibilització davant dosi de prova. La sensibilització i la tolerància també semblen dependre del mode de consum. Les dosis que es consumeixen o inoculen de manera contínua o semicontínua, provoquen tolerància i abstinència en animals de laboratori. Les dosis discontínues (per exemple, diverses vegades al dia, però amb intervals importants entre elles), tendeixen més aviat a provocar sensibilització. Cal tenir cura perquè aquests fenòmens permeten fonamentar l'existència una distinció notable entre els fenòmens de tolerància-abstinència-dependència, amb els fenòmens de sensibilització-addicció. Aquestes diferències tenen també una rellevant base neurobiològica.

En resum, les substàncies psicoactives poden o no provocar dependència, però el clínicament important és la seva capacitat per provocar conductes compulsives com a resposta a estímuls específics, que poden ser interns o externs.

Hi ha almenys tres tipus de tolerància. La tolerància metabòlica, en la qual l'organisme és capaç de sintetitzar enzims, en general en el fetge; la tolerància farmacològica, vinculada al canvi en els receptors neuronals (up i down-regulation) lligats a proteïnes G i AMP cíclic; i la tolerància condicionada, vinculada a fenòmens d'aprenentatge, com la que ocorre durant l'entrenament en tasques psicomotores sota efecte d'alcohol, per exemple. La tolerància farmacològica consisteix en la dessensibilització de receptors específics per a les substàncies psicoactives, a través de mecanismes lligats a AMP cíclic.

La sensació de benestar o plaer que produeix el consum d'algunes substàncies és provocada per transformacions bioquímiques en el cervell, de tal manera que l'absència de consum provoca l'efecte contrari: malestar generat per la manca de químics que alleugin la tensió.

El plaer que provoca la substància a l'addicte és poc durador i segons transcorre el temps, el plaer és menor. Aquesta insensibilització progressiva s'anomena tolerància.

Si les drogues s'usen com una fugida de problemes que no se saben resoldre, la probabilitat d'addicció és molt més alta que si és per motius lúdics. Encara que sempre hi ha, en major o menor mesura, algun tipus de risc.

La drogodependència o drogoaddicció és un tipus d'addicció considerada com malaltia crònica, recurrent i tractable que consisteix en l'abús de drogues, sovint ocasiona danys en la salut.

El DSM-IV-TR (2002) El Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals fa que per poder ser diagnosticada com a tal, la dependència a substàncies ha de comportar un patró desadaptatiu de consum que comporta malestar o deteriorament (físic, psicològic o social) i al costat del que s'han de donar, almenys, tres dels següents criteris en algun moment d'un període continuat de 12 mesos:

La CIM-10 (Organització Mundial de la Salut, 2005) fa que per poder parlar de dependència han de presentar tres o més dels següents criteris en un període de 12 mesos:

Els anteriors criteris fan referència tant a aspectes relacionats amb la dependència física com amb la psicològica.

L'alcoholisme o dipsomania és una dependència amb característiques d'addicció a les begudes alcohòliques. La seva causa principal és l'addicció provocada per la influència psicosocial en l'ambient social en què viu la persona. Es caracteritza per la necessitat d'ingerir substàncies alcohòliques de manera relativament freqüent, segons cada cas, així com per la pèrdua de l'autocontrol, dependència física i síndrome d'abstinència.

L'alcoholisme suposa un seriós risc per a la salut que sovint comporta el risc d'una mort prematura com a conseqüència d'afeccions de tipus hepàtiques com la cirrosi hepàtica, hemorràgies internes, intoxicació alcohòlica, hepatocarcinoma, accidents o suïcidi.

L'alcoholisme no està fixat per la quantitat ingerida en un període determinat: persones afectades per aquesta malaltia poden seguir patrons molt diferents de comportament, existint tant alcohòlics que consumeixen diàriament, com alcohòlics que beuen setmanalment, mensualment, o sense una periodicitat fixa. Si bé el procés degeneratiu tendeix a escurçar els terminis entre cada ingesta.

El consum excessiu i prolongat d'aquesta substància va obligant a l'organisme a requerir quantitats creixents per sentir els mateixos efectes, a això se'n diu tolerància augmentada i desencadena un mecanisme adaptatiu del cos fins que arriba a un límit en el qual s'inverteix la suposada resistència i llavors assimila menys, per això tolerar més alcohol és en si un risc d'alcoholització.

Les defuncions per accidents relacionats amb l'alcohol (xocs, atropellaments i suïcidis) ocupen els primers llocs entre les causes de mort en molts països.

Els problemes socials que es deriven de l'alcoholisme poden incloure la pèrdua del lloc de treball, problemes financers, conflictes conjugals i divorcis, condemnes per crims tals com conducció sota la influència de l'alcohol, desordres públics o maltractaments, marginació, manca de respecte de gent que arriba a veure en l'alcoholisme com un mal que l'alcohòlic s'infligeix a si mateix i que veuen com fàcilment evitable. Estudis exhaustius, mostren que l'alcoholisme no només afecta els alcohòlics sinó que pot afectar profundament a qualsevol persona de la seva comunitat que estigui al seu voltant.

En els col·legis sobretot en secundària es presenta greument aquest problema, cada vegada és més baixa l'edat en què s'inicien en el consum de l'alcohol i molts és només per mostrar valor davant els seus amics.

Existeix una senzilla fórmula per esbrinar si s'està consumint una quantitat excessiva d'alcohol amb els perjudicis que això suposa, mitjançant el càlcul dels grams d'alcohol. Aquesta fórmula consisteix a multiplicar la quantitat de beguda en ml o cc pel nombre de graus d'alcohol i per 0,8, i aquest resultat es divideix entre 100 per conèixer els grams d'alcohol de la beguda en qüestió.

Es considera un consum excessiu diari, 40 grams d'alcohol en homes, a causa de la seva suposada major tolerància a l'alcohol, i 20 grams d'alcohol en dones. Un detall que es pot esmentar també en la ingesta desmesurada d'alcohol són els patrons de personalitat de les persones addictes a aquestes substàncies. Molts alcohòlics arriben a l'alcoholisme per beure per a sortir d'un estat de dificultat per socialitzar, o per problemes de baixa autoestima. En alguns casos també el major o menor efecte que produeix en relació al temps d'ingestió fins al moment en què la tolerància i processament deixen de ser efectius. Una persona amb un complex d'inferioritat, entre altres exemples, és més propensa a la poca resistència a l'alcohol, però no és una regla general.

El tabaquisme és l'addicció al tabac provocada, principalment, per un dels seus components actius, la nicotina; l'acció d'aquesta substància acaba condicionant l'abús del seu consum. El tabaquisme és una malaltia crònica sistèmica que pertany al grup de les addiccions i està catalogada en el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals DSM-IV de lAmerican Psychiatric Association. Actualment es creu que és la principal causa mundial de malaltia i mortalitat evitable. Es considera una malaltia addictiva crònica amb possibilitats de tractament.

Segons l'Organització Mundial de la Salut el tabac és la primera causa de malaltia, invalidesa i mort prematura del món. A Europa el tabaquisme provoca cada any 1,2 milions de morts. Està directament relacionat amb l'aparició de 29 malalties, de les quals 10 són diferents tipus de càncer, i és la principal causa del 95% dels càncers de pulmó, del 90% les bronquitis i de més del 50% de les malalties cardiovasculars. A Espanya cada any moren més de 50.000 persones a causa del consum de tabac, més que pels accidents de trànsit i el consum de totes les drogues il·legals juntes.
	
No existeix avui dia una opinió unànime sobre la importància de la dependència física a la nicotina com major o únic component de l'addicció. Allen Carr, creador d'un conegut mètode per deixar de fumar, afirmava que encara que l'ansietat provocada per la retirada de la nicotina és físicament real, és molt més lleu del que aparenta. Per tant, aquesta ansietat, tot i que existent, podria estar multiplicada en la ment del fumador per factors socials, situacions d'estrès o els seus propis temors, cosa que, si fos certa, agregaria un component psicològic molt important a l'addicció física.

Les addiccions a activitats estan relacionades amb una baixa autoestima i seguretat en un mateix (autoconfiança), que generen frustració i por. Aquestes, mal gestionades, indueixen a la procrastinació i l'evitació. Les activitats exercides de forma compulsiva ajuden a no pensar el que crea angoixa i a deixar-ho per a després. Un cop acabades l'angoixa és major, i sovint se suma a la culpabilitat, amb la qual cosa la fugida cap endavant és reprendre novament l'activitat, encara que racionalment no tingui gens d'interès per a la persona i aquesta sigui conscient que afecta negativament la seva salut, feina o vida afectiva.

Qualsevol activitat per a no fer o pensar en el que fa por pot ser addictiva: exercici físic, videojocs, jocs de cartes, comprar, mirar la televisió, etc.

La Ludopatia o Ludomania és un impuls irreprimible de jugar tot i ser conscient de les seves conseqüències i del desig d'aturar-se. Es considera com un trastorn del control dels impulsos, i per això l'American Psychological Associació no ho considera com una addicció.

Si bé el sistema DSM (III, III-R i IV1) i la CIE-102 inclou aquest trastorn entre les alteracions degudes a un baix control dels impulsos, el cert és que els criteris diagnòstics operatius DSM tenen exactament el mateix disseny que el de les addiccions a substàncies, fet que mostra la concepció subjacent per a la malaltia en aquest sistema: es tracta d'un problema addictiu sense substància inclòs en un apartat que no és el seu.

La definició de ludopatia està subjecta a debat. La ludopatia es caracteritza per greus dificultats en limitar la quantitat de diners o temps emprat en el joc, cosa que origina conseqüències adverses per al jugador, per a altres o per a la comunitat. La recerca realitzada per diversos governs a Austràlia va conduir a una definició universal que sembla l'única basada en estudis que no utilitza criteris diagnòstics.

La majoria de les altres definicions es poden sintetitzar en un tipus de joc que produeix danys o perjudicis en el jugador o a altres persones de qualsevol manera. No obstant aquestes definicions estan vinculades amb descripcions del tipus de dany o l'ús de criteris diagnòstics com els del South Oaks Gambling Screen, Canadian Problem Gambling Index o els del Victorian Gambling Screen.

Col·loquialment, un addicte al treball o, en anglès,workaholic, és una persona a qui li agrada, estima i és addicta a la feina. No hi ha una definició mèdica per tal condició. Tanmateix algunes formes d'estrès, i trastorns de personalitat obsessius-compulsius poden estar relacionats amb el treball. Encara que el terme workaholic generalment té una connotació negativa, s'usa a vegades per persones que expressen forta motivació cap a una carrera o ofici. El treball en qüestió, normalment associat a un lloc de treball pagat, també pot fer referència a activitats com ara esports, música, arts, o addicció a Internet, a través del manteniment d'una pàgina o un espai, personal o organitzacional.

El nom com a tal deriva del terme alcohòlic. El primer registre de la seva utilització data de 1968 en una impremta, després popularitzat el 1971 per Wayne Oates, en el seu llibre Confessions d'un workaholic.

Però el terme no va obtenir molta difusió, sinó fins a la dècada de 1990, on es va expandir gràcies a la seva relació amb les teories d'auto ajuda, moviment centrat en les addiccions, formant analogies entre les conductes danyoses socialment com l'addicció al treball i drogoaddicció, inclosa l'addicció a l'alcohol. Encara que el terme workaholic no és una accepció admesa dins de la terminologia psicològica, s'ha estès per referir-se a aquelles persones que perden el seu temps a la feina, o problemes relacionats al mateix, els qui porten una vida molt atrafegada i que va en detriment amb la seva salut i funcions fisiològiques, vides socials, familiars i personals o senzillament contra el seu temps lliure 

La hipersexualitat o addicció al sexe és el desig de mantenir un nivell de comportament sexual humà prou alt per a ser considerat clínicament significatiu. Es té una necessitat incontrolable pel sexe de tota classe, des de relacions sexuals amb altres persones fins masturbació o consum de pornografia.

La hipersexualitat es caracteritza per una freqüent estimulació genital que, una vegada assolida, pot no resultar en la satisfacció emocional (o sexual) a llarg termini de l'individu. En canvi, va acompanyada a vegades de sentiments de malestar i culpa. Es pensa que aquesta insatisfacció és la que encoratja l'elevada freqüència d'estimulació sexual, així com símptomes psicològics i neurològics addicionals.

El concepte d'hipersexualitat substitueix els antics conceptes de nimfomania (o furor uterí) i satiriasi. La nimfomania es considerava com un trastorn psicològic exclusivament femení que es caracteritza per una libido molt activa i una obsessió amb el sexe. En els homes el trastorn era anomenat satiriasi. Actualment, els termes nimfomania i satiriasi no apareixen llistats com trastorns específics en el DSM-IV, encara que romanen com a part del CIE-10.

El llindar de què constitueix la hipersexualitat està subjecte al debat, i els crítics pregunten si pot existir un llindar diagnòstic. El desig sexual varia considerablement en els humans; el que una persona consideraria com desig sexual normal podria ser entès per altres com excessiu i per altres com baix.

El consens entre aquells que consideren la hipersexualitat com un trastorn és que el llindar s'assoleix quan el comportament causa incomoditat o impedeix el funcionament social. Els hipersexuals poden tenir problemes laborals, familiars, econòmics i socials. El seu desig sexual els obliga a anar sovint a prostíbuls, comprar articles pornogràfics, realitzar amb freqüència trucades a línies eròtiques i mantenir relacions sexuals amb desconeguts, que fa que la vida giri al voltant del sexe.

La hipersexualitat pot expressar també en aquells amb trastorns bipolars durant períodes de mania. Persones que pateixen de trastorn bipolar poden presentar contínuament enormes oscil·lacions en la libido, depenent del seu estat d'ànim. Algunes vegades aquesta necessitat psicològica d'activitat sexual és molt més alta del que ells reconeixen com a normal, i de vegades està molt per sota d'això.

La hipersexualitat és una de les dependències menys conegudes i visibles, ja que les persones que el pateixen solen mantenir-la oculta i dissimular-la, sobretot amb les persones conegudes (amb les que hi ha fins i tot tímids). S'estima que fins al 6% de la població el pateix, i que només el 2% dels afectats són dones. Té tractament sempre que la persona que el pateix sigui capaç de reconèixer-ho.

Algunes alteracions de la conducta alimentària, com l'anorèxia, la bulímia i l'obesitat, es poden considerar conseqüència d'una autoestima ferida enfront de la qual la persona reacciona compulsivament amb un comportament addictiu inconscient resultat dels efectes de la persecució inútil de metes inassolibles.

La majoria de persones anorèxiques reconeixen que el seu estat de desnutrició és addictiu perquè satisfà una necessitat emocional important, com per exemple l'autocontrol o l'asexualitat, i els cal per a alleujar la tensió nerviosa o l'estrès.

A la bulímia i l'obesitat el fet d'aplacar el dolor crònic d'una gana real o imaginària es pot entendre també com a una addicció, en aquest cas a menjar. Seria al principi un mecanisme de defensa no racional per a no fer conscient el fracàs i dolor associat que representaria adonar-se de l'enorme diferència entre l'ideal imposat per la societat. Aquesta activitat compulsiva satisfà mancances afectives i els cal per a alleujar-les i calmar l'ansietat.

El dependent emocionalment a una altra persona sol oblidar-se de si mateix per centrar-se en els problemes de l'altre (la seva parella, un familiar, un amic, etc.), és per això que és molt comú que es relacioni amb gent problemàtica, justament per poder rescatar i de crear d'aquesta manera un llaç que els uneixi. Així és com el codependent, en preocupar-se per l'altre, oblida les seves pròpies necessitats i quan l'altra persona no respon com el codependent espera, aquest es frustra, es deprimeix i intenta controlar encara més. Amb la seva constant ajuda, el codependent busca generar, en l'altre, la necessitat de la seva presència, i al sentir necessitat creu que d'aquesta manera mai no van a abandonar-lo.

És molt comú que en una relació, el dependent emocional no pugui posar límits i senzillament tot ho perdoni, malgrat que l'altra persona arribi a ferir-lo de manera deliberada, això és simplement perquè el codependent confon la obsessió i addicció que sent per l'altre amb un immens amor que tot ho pot. Per tant, el codependent és incapaç d'allunyar-se per si mateix d'una relació malaltissa, per més insana que aquesta sigui, i és molt comú que arribin a pensar que més enllà d'aquesta persona s'acaba el món, fins que reconeixen la seva condició psicològica i busquen ajuda, per acabar amb la codependència o no tornar a generar la seva codependència en altres persones o en futures relacions.




#Article 5: Astronomia (2576 words)


Lastronomia és la ciència que estudia l'univers i els cossos celestes o astres, a partir de la informació que ens n'arriba per la radiació electromagnètica, tant pel que fa a la posició i moviment en l'esfera celeste com pel que fa a la seva natura, estructura i evolució (astrofísica). Etimologia: la paraula astronomia prové del mot grec αστρονομία ('astronomia'), combinació dels mots άστρον (astron), que significa 'estrella', i νόμος (nomos), 'llei'.

L'astronomia és una de les poques ciències en què els aficionats encara poden tenir un paper actiu, especialment en el descobriment i seguiment de fenòmens com les corbes de llum d'estrelles variables, el descobriment d'asteroides i cometes, etc.

No ha de confondre's l'astronomia amb l'astrologia, pseudociència que afirma que el destí de les persones, i dels assumptes humans en general, es troben relacionats amb les posicions aparents dels cossos astronòmics en el cel. Encara que ambdós camps comparteixen un origen comú, són molt diferents; els astrònoms segueixen el mètode científic, mentre que els astròlegs no. A més, els astròlegs no han assumit encara la precessió dels equinoccis, un descobriment que es remunta a Hiparc de Nicea.

El 1608, quan va haver-hi la invenció del telescopi, l'astronomia només comprenia l'observació i predicció del moviment dels objectes que podien ser observats a simple vista. En alguns llocs, com a Stonehenge, les primeres cultures crearen objectes molt grans que semblen tenir un propòsit astronòmic. A part del seu ús cerimonial, aquests observatoris podrien haver estat utilitzats per a determinar les estacions, un factor important quan s'havien de sembrar les plantes, així com la llargària de l'any.

Allà on es van desenvolupar les civilitzacions, de les quals es poden destacar els caldeus, egipcis, l'antiga Grècia, l'Índia i Xina, es van construir observatoris astronòmics i les idees sobre la natura de l'univers es van començar a investigar. Es van desenvolupar les primeres idees sobre el moviment dels planetes i sobre la natura del Sol, la Lluna i la Terra en un univers explorat filosòficament. Això inclou especulacions sobre la natura esfèrica de la Terra i la Lluna, la rotació i el moviment de la Terra en els cels.

Alguns descobriments astronòmics notables es varen fer abans de l'aplicació del telescopi. Per exemple, l'obliqüitat de l'eclíptica fou estimat en el 1000 aC pels xinesos. Els caldeus descobriren que els eclipsis de Lluna seguien un cicle recurrent anomenat saros. En el , Hiparc estimà la mida i la distància de la Lluna.

Durant l'edat mitjana, a Europa, l'astronomia observacional va quedar estancada, almenys fins al . No obstant això, l'astronomia va florir dins el món islàmic i en altres parts del món. Alguns dels prominents astrònoms àrabs van fer contribucions significatives a la ciència; cal destacar-ne Al-Battani, Thebit, Abd Al-Rahman Al Sufi, Albumasar, Al-Biruni, Al-Zarqali, l'escola Maraga, Ali Qushji, entre d'altres. Els astrònoms, en aquesta època, van introduir molts noms en àrab que actualment s'utilitzen en les descripcions d'estels. També es creu que les ruïnes del Gran Zimbabwe i Tombuctú poden haver acollit un observatori astronòmic. Els europeus durant molt temps havien cregut que no havia existit l'observació astronòmica a l'Àfrica subsahariana precolonial, però els descobriments més actuals indiquen el contrari.

Durant segles, la visió geocèntrica que el Sol i els altres planetes giraven al voltant de la Terra no es va qüestionar. Aquesta visió era la que pels nostres sentits s'observava. En el Renaixement, Nicolau Copèrnic va proposar el model heliocèntric del sistema solar. El seu treball De revolutionibus orbium coelestium va ser defensat, divulgat i corregit per Galileo Galilei i Johannes Kepler, autor dHarmonices Mundi, en el qual es desenvolupa per primera vegada la tercera llei del moviment planetari.

Galileu va afegir la novetat de l'ús del telescopi per millorar les seves observacions. La disponibilitat de dades observacionals precises portà a indagar en teories que expliquessin el comportament observat (vegeu la seva obra Sidereus Nuncius). Al principi només es van obtenir regles ad hoc, com les lleis del moviment planetari de Kepler, descobertes a principis del . Va ser Isaac Newton qui va estendre cap als cossos celestes les teories de la gravetat terrestre i conformà la llei de la gravitació universal, inventant així la mecànica celeste, amb la qual va explicar el moviment dels planetes i aconseguí unir el buit entre les lleis de Kepler i la dinàmica de Galileu. Això també va suposar la primera unificació de l'astronomia i la física (vegeu astrofísica).

Després de la publicació dels Principis matemàtics d'Isaac Newton (que també va desenvolupar el telescopi reflector), es va transformar la navegació marítima. A partir de 1670 aproximadament, utilitzant instruments moderns de latitud i els millors rellotges disponibles, s'ubicà cada lloc de la Terra en un planisferi o mapa, calculant per a això la seva latitud i longitud. La determinació de la latitud va ser fàcil, però la determinació de la longitud va ser molt més delicada. Els requeriments de la navegació suposaren una empenta per al desenvolupament progressiu d'observacions astronòmiques i instruments més precisos, constituint una base de dades creixent per als científics.

A finals del  es va descobrir que, en descompondre la llum del Sol, es podien observar multitud de línies d'espectre (regions en les quals hi havia poca o gens de llum). Experiments amb gasos calents van mostrar que les mateixes línies podien ser observades en l'espectre dels gasos, línies específiques corresponents a diferents elements químics. D'aquesta manera, es va demostrar que els elements químics del Sol (majoritàriament hidrogen) es podien trobar igualment en la Terra. De fet, l'heli va ser descobert primer en l'espectre del Sol i només més tard es va trobar a la Terra, d'aquí el seu nom.

Es va descobrir que les estrelles eren objectes molt llunyans i amb l'espectròmetre es va demostrar que eren semblants al Sol, però amb una àmplia gamma de temperatures, masses i grandàries. L'existència de la Via Làctia com un grup separat d'estrelles no es va demostrar sinó fins al , juntament amb l'existència de galàxies externes i, poc després, l'expansió de l'univers, observada en l'efecte del corriment al vermell. L'astronomia moderna també ha descobert una varietat d'objectes exòtics com els quàsars, púlsars, radiogalàxies, forats negres, estrelles de neutrons, i ha utilitzat aquestes observacions per a desenvolupar teories físiques que descriuen aquests objectes. La cosmologia va fer grans avenços durant el , amb el model del big bang fortament sostingut per l'evidència proporcionada per l'astronomia i la física, com la radiació de fons de microones, la llei de Hubble i l'abundància cosmològica dels elements químics.

Durant el , l'espectrometria va avançar, en particular com a resultat del naixement de la física quàntica, necessària per a comprendre les observacions astronòmiques i experimentals.

L'astronomia es pot dividir en quatre grans branques:

Atenent a la longitud d'ona de la radiació electromagnètica amb què s'observa el cos celeste, l'astronomia es divideix en:

L'astronomia i l'astrofísica han desenvolupat lligams interdisciplinaris significatius amb altres camps científics importants. L'arqueoastronomia és l'estudi de les astronomies antigues o tradicionals en el seu context cultural, emprant materials arqueològics i antropològics. L'astrobiologia és l'estudi del sorgiment i evolució de sistemes biològics en l'univers, amb particular èmfasi en la possibilitat de vida no extraterrestre.

L'estudi dels composts químics trobats en l'espai, incloent-hi la seva formació, interacció i destrucció, és anomenada astroquímica. Aquestes substàncies són normalment trobades en núvols moleculars, encara que també poden aparèixer en estrelles de baixa temperatura, nanes marrons i planetes. La cosmoquímica és l'estudi dels composts químics trobats al sistema solar, incloent-hi l'origen dels elements i variacions en les proporcions d'isòtops. Tots dos camps representen la superposició de l'astronomia amb la química.

Els astrònoms teòrics utilitzen una gran varietat d'eines com a models matemàtics analítics i simulacions numèriques per computadora. Cadascú té els seus avantatges. Els models matemàtics analítics d'un procés en general són millors perquè arriben al cor del problema i expliquen millor el que hi està succeint. Els models numèrics poden revelar l'existència de fenòmens i efectes que d'altra manera no es veurien.

Els teòrics de l'astronomia posen el seu esforç a crear models teòrics i imaginar les conseqüències observacionals d'aquests models. Això ajuda els observadors a cercar dades que puguin refutar un model o permetin triar entre diversos models alternatius o, fins i tot, contradictoris.

Els teòrics, també, intenten generar o modificar models per aconseguir noves dades. En el cas d'una inconsistència, la tendència general és tractar de fer modificacions mínimes al model perquè es correspongui amb les dades. En alguns casos, una gran quantitat de dades inconsistents al llarg del temps pot portar a l'abandonament total d'un model.

Els temes estudiats per astrònoms teòrics inclouen: dinàmica estel·lar i evolució estel·lar; formació i evolució de les galàxies; origen dels raigs còsmics; relativitat general i cosmologia física, inclosa la teoria de cordes.

L'astromecànica o mecànica celeste té per objecte interpretar els moviments de l'astronomia de posició, en l'àmbit de la part de la física coneguda com a mecànica, generalment la newtoniana (llei de la gravitació universal d'Isaac Newton). Estudia el moviment dels planetes al voltant del Sol, dels seus satèl·lits, el càlcul de les òrbites de cometes i asteroides. L'estudi del moviment de la Lluna al voltant de la Terra va ser per la seva complexitat molt important per al desenvolupament de la ciència. El moviment estrany d'Urà, causat per les pertorbacions d'un planeta fins llavors desconegut, va permetre a Urbain Le Verrier i a John Couch Adams descobrir sobre el paper al planeta Neptú. El descobriment d'una petita desviació en l'avanç del periheli de Mercuri es va atribuir inicialment a un planeta proper al Sol, fins que Einstein la va explicar amb la seva teoria de la relativitat.

L'astrofísica és una part moderna de l'astronomia que estudia els astres com a cossos de la física, estudiant la seva composició, estructura i evolució. Només va ser possible el seu inici al , quan gràcies als espectres es va poder esbrinar la composició física de les estrelles. Les branques de la física implicades en l'estudi són la física nuclear (generació de l'energia a l'interior de les estrelles) i la física relativística. A densitats elevades, el plasma es transforma en matèria degenerada, això porta a algunes de les seves partícules a adquirir altes velocitats que hauran d'estar limitades per la velocitat de la llum, la qual cosa afectarà les seves condicions de degeneració. Així mateix, en les proximitats dels objectes molt massius, estrelles de neutrons o forats negres, la matèria que cau s'accelera a velocitats relativistes emetent radiació intensa i formant potents dolls de matèria.

L'estudi de l'univers o cosmos, i més concretament del sistema solar, ha plantejat una sèrie d'interrogants i qüestions, per exemple com i quan es va formar el sistema, per què i quan desapareixerà el Sol, per què hi ha diferències físiques entre els planetes, etc.

És difícil precisar l'origen del sistema solar. Els científics creuen que pot situar-se fa uns 4.600 milions d'anys, quan un immens núvol de gas i pols va començar a contraure's, probablement a causa de l'explosió d'una supernova propera. Assolida una densitat mínima, es va contraure a causa de la força de la gravetat i va començar a girar a gran velocitat, per la conservació del seu moment cinètic, igual que quan una pàtina replega els braços sobre si mateixa gira més de pressa. La major part de la matèria es va acumular en el centre. La pressió era tan elevada que els àtoms van començar a fusionar-se, alliberant energia i formant una estrella. També hi havia moltes col·lisions. Milions d'objectes s'apropaven i s'unien o bé xocaven amb violència i es partien en trossos. Alguns cossos petits (planetesimals) anaven augmentant la seva massa mitjançant col·lisions i, en créixer, augmentaven la seva gravetat i recollien més materials amb el pas del temps (acreció). Les trobades constructives van predominar i, en només 100 milions d'anys, va adquirir un aspecte semblant a l'actual. Després, cada cos va continuar la seva pròpia evolució.

El Sol és l'estrella que, per l'efecte gravitacional de la seva massa, domina el sistema planetari que inclou la Terra. És l'element més important en el nostre sistema i l'objecte més gran, que conté aproximadament el 98% de la massa total del sistema solar. Mitjançant la radiació de la seva energia electromagnètica, aporta directament o indirecta tota l'energia que manté la vida a la Terra. Sortint del Sol, i escampats per tot el sistema solar en forma d'espiral, tenim el conegut com a vent solar, que és un flux de partícules, fonamentalment protons i neutrons. La interacció d'aquestes partícules amb els pols magnètics dels planetes i amb l'atmosfera genera les aurores polars boreals o australs. Totes aquestes partícules i radiacions són absorbides per l'atmosfera. L'absència d'aurores durant el mínim de Maunder s'atribueix a la manca d'activitat del Sol.

A causa de la seva proximitat a la Terra i com és una estrella típica, el Sol és un recurs extraordinari per a l'estudi dels fenòmens estel·lars. No s'ha estudiat cap altra estrella amb tant de detall. L'estrella més propera al Sol és a 4,3 anys llum.

El Sol (tot el sistema solar) gira al voltant del centre de la Via Làctia, la nostra galàxia. Dóna una volta cada 200 milions d'anys. Ara es mou cap a la constel·lació d'Hèrcules a 19 km/s. Actualment, el Sol s'estudia des de satèl·lits, com l'observatori Heliosfèric i Solar (SOHO), dotats d'instruments que permeten apreciar aspectes que, fins ara, no s'havien pogut estudiar. A més de l'observació amb telescopis convencionals, s'utilitzen: el coronògraf, que analitza la corona solar, el telescopi ultraviolat extrem, capaç de detectar el camp magnètic, i els radiotelescopis, que detecten diversos tipus de radiació que resulten imperceptibles per a l'ull humà.

La part visible del Sol està a 6.000 °C i la corona, més allunyada, a 2.000.000 °C. Estudiant el Sol en l'ultraviolat es va arribar a la conclusió que l'escalfament de la corona es deu a la gran activitat magnètica del Sol. Els límits del sistema solar vénen donats per la fi de la seva influència o heliosfèric, delimitada per una àrea anomenada front de xoc de terminació o heliopausa.

L'astronomia és una de les ciències en què els aficionats poden contribuir més.

Col·lectivament, els astrònoms aficionats observen una gran quantitat d'objectes i fenòmens celestes, alguns cops amb equips fets per ells mateixos. Alguns objectius comuns d'astrònoms aficionats inclou la Lluna, planetes, estrelles, cometes, meteorits, i una varietat d'objectes de l'espai profund com cúmuls, galàxies i nebuloses. Una branca de l'astronomia d'aficionats, l'astrofotografia amateur implica prendre fotos en el cel nocturn. A molts aficionats, els agrada especialitzar-se en l'observació d'un tipus d'objectes o esdeveniments en concret.

La majoria d'aficionats treballen a longituds d'ona visibles, però una petita minoria experimenta amb longitud fora de l'espectre visible. Això inclou l'ús de filtres per a l'infraroig en telescopis convencionals o l'ús de radiotelescopis. El pioner en la radioastronomia amateur va ser Karl Jansky, que va començar observant el cel a longituds d'ona de ràdio als anys 30. Alguns aficionats fan servir telescopis autofabricats o radiotelescopis que van ser construïts originalment per a la recerca astronòmica, però que ara es troben disponibles per a aficionats (p. ex., el telescopi d'una milla).

Els astrònoms aficionats continuen fent contribucions científiques en el camp de l'astronomia. És més, aquesta és una de les poques disciplines científiques en què els aficionats encara poden fer contribucions significatives. Els aficionats poden fer mesures d'ocultació que són utilitzades per a refinar les òrbites dels planetes menors. També poden descobrir cometes i realitzar observacions regulars d'estrelles variables. Les millores en la tecnologia digital han permès als aficionats de fer avenços importants en el camp de l'astrofotografia.




#Article 6: AIX (215 words)


AIX és una versió del sistema operatiu Unix desenvolupada per IBM. És l'acrònim dAdvanced Interactive eXecutive.

Originàriament significava Advanced IBM Unix però probablement el nom no va ser aprovat pel departament legal i va ser canviat a Advanced Interactive eXecutive. El programari corre en els servidors IBM eServers pSeries, utilitzant processadors de la família IBM POWER de 32 i 64bits.

Algunes de les característiques úniques d'AIX inclouen l'Object Data Manager (ODM, una base de dades d'informació del sistema). La integració del Logical Volume Management (administrador de volum lògic) dins del nucli està sent incorporada gradualment a diversos sistemes operatius lliures similars a UNIX.

El Common Desktop Environment (CDE) és l'entorn gràfic per defecte del sistema AIX. Com a part de la seva afinitat amb GNU/Linux i del AIX Toolbox for Linux Applications (ATLA) també estan disponibles els entorns lliures KDE i GNOME.

SMIT, també conegut com a smitty, és una eina d'administració d'interfície d'AIX. Permet a l'usuari navegar mitjançant un menú jeràrquic en lloc d'utilitzar la línia d'ordres. Administradors del sistema experimentats solen fer ús de l'ordre F6, la qual mostra la línia d'ordres per a realitzar tasques complexes. SMITT i smitty són el mateix programari, però smitty és la versió basada en text, i smit és la versió gràfica que corre sota X Window.




#Article 7: Acampada (493 words)


Lacampada o càmping (de l'anglès, camping) és una activitat, habitualment a l'aire lliure, que implica passar una o més nits en una tenda, un envelat o una caravana, generalment amb l'objectiu d'allunyar-se de la resta del món civilitzat i gaudir de la natura. Tanmateix, es fan acampades amb altres finalitats, enmig de la civilització o fins i tot sota sostre, com és el cas dels refugiats per catàstrofes naturals, o fins i tot de manifestants.

Acampar és una activitat que va esdevenir popular a principi del segle XX. Els aficionats i les aficionades a l'acampada freqüenten paratges nacionals o altres llocs d'interès natural.

L'acampada també es pot fer servir com a alternativa barata d'allotjament per als assistents a esdeveniments que duren alguns dies, com festivals de música o trobades esportives. En aquestos casos, els organitzadors ofereixen un acampador —anomenat, també, terreny d'acampada— i alguns serveis bàsics.

En qualsevol cas, el càmping no necessàriament s'ha de relacionar amb una alternativa barata: hi ha una accepció —significat específic— del mot càmping, que fa referència a un recinte, amb una finalitat equivalent a un resort hoteler —i amb opcions d'una categoria inferior a aquesta modalitat d'hotel o hostal—, que conté —a més de parcel·les per a acampar-hi (amb la teva tenda, caravana o autocaravana, o furgoneta autocaravana com la típica de la marca Volkswagen)— parcel·les amb cases reduïdes fetes de mòduls prefabricats: bungalous (de vegades de fusta o fins i tot d'obra) i mobile homes. Aquests recintes de càmping existeixen de diverses categories, d'acord amb una tipologia semblant a la dels hotels— i s'hi ofereix una àmplia gamma de preus, que depèn del renom, la història i els serveis que ofereixi el càmping.

El terme «acampar» inclou tota una gamma de maneres de passar la nit fora de casa. Des de campistes que van equipats gairebé només amb les seues botes fins a famílies que disposen d'una caravana amb electricitat pròpia, calefacció i mobles. Acampar va sovint acompanyat d'altres activitats com senderisme, escalada, canoa, bicicleta, pesca o turisme alternatiu en general. Existeix la possibilitat de dormir en campaments permanents, anomenats càmpings, dotats de cafeteria, banys, dutxes i altres serveis. En aquestos llocs, també es pot llogar, sovint, una petita casa —bungalou, sovint de fusta, o mobile home— però això no es considera «acampar».

Cal diferenciar molt bé “acampar” de “fer càmping” o “anar de càmping”. Cal recordar que, segons la normativa vigent a Catalunya, l'acampada fora dels càmpings no està permesa. D'aquesta manera, podem dir que l'acampada no està regulada per cap organisme oficial i que el càmping és un allotjament turístic reconegut per l'administració.
En cap cas el càmping no és una manera alternativa d'acampada ni de fer vacances. El càmping és una filosofia de vacances on, en la majoria de vegades, podem trobar molts més serveis que en altres tipus d'allotjaments turístics.

Així doncs, l'acampada és una forma de passar la nit a fora, sense cap control, i el càmping és un allotjament turístic.




#Article 8: Alpinisme (2904 words)


L’alpinisme és el conjunt d’activitats que implica l'ascens a les muntanyes. Les activitats relacionades amb l’alpinisme inclouen l’escalada a l’aire lliure tradicional, l’esquí i la travessia mitjançant vies ferrades.Alguns també consideren l'alpinisme, l'escalada esportiva i l'escalada en bloc.

A diferència de la majoria d’esports, l’alpinisme no té regles formals, regulacions i governança d’aplicació global. Els muntanyencs s’adhereixen a una gran varietat de tècniques i filosofies a l’hora d’escalar muntanyes. Nombrosos clubs alpins locals donen suport als muntanyencs mitjançant l’acollida i activitats socials. Una federació de clubs alpins, la Unió Internacional d'Associacions d'Alpinisme (UIAA), és l’organització mundial reconeguda pel Comitè Olímpic Internacional per al muntanyisme i l’escalada.

Els humans hem estat presents a les muntanyes des de la prehistòria. Les restes d'Otzi, que va viure al IV mil·lenni aC, es van trobar en una glacera als Alps Ötztal. Tot i això, les muntanyes més altes rarament es van visitar, i sovint , es van associar a conceptes sobrenaturals o religiosos. Tot i això, hi ha molts exemples documentats de gent que pujava muntanyes abans del desenvolupament formal de l’esport al , si bé, sovint moltes d’aquestes històries de vegades es consideren fictícies o llegendàries.

El famós poeta Petrarca descriu la seva ascensió del Mont Ventoux el 26 d'abril de 1336 en un dels seve Epistolae familiares afirmant que estava inspirat en l'ascens de Felip V de Macedònia al Mont Haemo.

En l’Antiguitat i l'Edat Moderna, escalar muntanyes era una activitat pràctica o simbòlica, generalment realitzada amb finalitats econòmiques, polítiques o religioses. Es el cas de la primera escalada documentada que es va pujar per motius purament esportius: el Mont Aiguille de 2085 m. al sud de França. Antoine de Ville, per ordre del rei Carles VIII, la va pujar, ajudat de cordes i escales de fusta, l'any 1492. El següent pas reconegut i documentat de la història de l'alpinisme es presenta tres segles més tard.

L’Edat de la Il·lustració i l’època romàntica van suposar un canvi d’actituds cap a l’alta muntanya. El 1757, el científic suís Horace-Bénédict de Saussure va fer el primer dels diversos intents infructuosos del Mont Blanc a França. Després va oferir una recompensa a qualsevol que pogués pujar a la muntanya. Es va trigar 26 anys, quan Jacques Balmat i Michel-Gabriel Paccard ho van reclamar el 1786. Aquesta pujada es considera normalment un esdeveniment cabdal de la història de l'alpinisme, una marca simbòlica del naixement d'aquest esport.

Al començament del , es van assolir molts dels cims alpins, inclòs el Grossglockner el 1800, el Ortler el 1804, el Jungfrau el 1811, el Finsteraarhorn el 1812 i el Breithorn el 1813. El 1808, Marie Paradis es va convertir en la primera dona a escalar el Mont Blanc, seguida el 1838 per Henriette d'Angeville.

L’inici de l’alpinisme com a esport al Regne Unit és data amb l’ascens del Wetterhorn el 1854 per l’alpinista anglès Sir Alfred Wills, que va posar de moda l’alpinisme a Gran Bretanya. Aquest fet va promoure el que es coneix com l'Edat d'or de l'alpinisme, amb el primer club d'alpinisme - Alpine Club - que es va fundar el 1857.

Un dels fets més dramàtics va ser l’espectacular primera ascensió del Matterhorn el 1865 per un equip dirigit per l’il·lustrador anglès Edward Whymper. Quatre dels membres del grup van morir despenyats. En aquest moment, l'esport de l'alpinisme havia assolit en gran manera la seva forma moderna, amb un gran grup de guies professionals, equipaments i metodologies.

En els primers anys de l'època daurada, les investigacions científiques es van barrejar amb l'esport, com el físic John Tyndall. En els darrers anys, es va orientar cap a una pràctica més competitiva, ja que els esportistes purs van dominar el muntanyisme amb seu a Londres.

Al , el focus d’alpinisme es va dirigir cap a muntanyes més enllà dels Alps. A finals del , aquest esport havia adquirit un abast internacional.

El 1897 el Mont Sant Elias (5.489 m) a la frontera entre Alaska i el Yukon va ser dominat per Lluís Amadeu de Savoia-Aosta (duc dels Abruzzi) i el seu equip. Entre 1879-1880, l'exploració dels Andes més alts a Amèrica del Sud va començar quan l'alpinista anglès Edward Whymper va escalar Chimborazo (6.268 m) i va explorar les muntanyes de l'Equador. Els exploradors europeus van trigar fins a finals del segle XIX a penetrar a Àfrica. El Mont Kilimanjaro a Àfrica va ser escalat el 1889 pel muntanyenc austríac Ludwig Purtscheller i el geòleg alemany Hans Meyer. El Mont Kenya el va cobrir el 1899 Halford Mackinder.

L’última i més gran serralada en ser coquerida va ser l’Himàlaia a l’Àsia Central. Inicialment havien estat inspeccionats per l'Imperi Britànic per raons militars i estratègiques. El 1892, Sir William Martin Conway va explorar el Karakoram de l'Himalaia, i va pujar un pic de 7.000 m. El 1895 Albert F. Mummery va morir mentre intentava fer el cim del Nanga Parbat, mentre que el 1899 Douglas Freshfield va prendre una expedició a les regions nevades de Sikkim.

El 1899, 1903, 1906 i 1908 l'alpinista nord-americana Mrs. Fanny Bullock Workman (una de les primeres alpinistes professionals femenines) va realitzar ascensions a l'Himàlaia, incloent un dels cims del Nun Kun (7.100 m). Charles Granville Bruce va formar diversos portadors dels Gurkha com a muntanyencs experts, amb els que va realitzar una bona expedició.

El 1902, l'Expedició Eckenstein-Crowley, dirigida per l'alpinista anglès Oscar Eckenstein i l'ocultista anglès Aleister Crowley, va ser la primera a intentar escalar K2. Van arribar a 6.700 m , abans de tornar enrere a causa del temps i altres problemes. El 1905 Crowley va dirigir la primera expedició a Kangchenjunga, la tercera muntanya més alta del món, en un intent qualificat de equivocat i lamentable.

Eckenstein també va ser pioner en desenvolupar nous equips i mètodes d’escalada. Va començar a utilitzar destrals de gel més curtes que es podien utilitzar amb una sola mà, i va dissenyar els grampons moderns i millorá els patrons de les ungles utilitzats per a les botes d'escalada.

Cap a la dècada de 1950, s'havien fet tots els vuit mil, excepte dos, que havien estat començats. En primer lloc l'Annapurna el 1950 per Maurice Herzog i Louis Lachenal a l'Expedició francesa d'Annapurna de 1950. El més alt d'aquests cims, el Mont Everest va ser escalat el 1953 després que els britànics havien fet diversos intents als anys vint. L'expedició de 1922 va assolir els 8.320 metres, abans de ser avortada al tercer intent cim després que una allau va matar set portadors. L’expedició de 1924 va assolir un altre rècord d’alçada, però encara no va aconseguir el cim amb la confirmació quan George Mallory i Andrew Irvine van desaparèixer a l’intent final. El cim va ser finalment assolit el 29 de maig de 1953 per Sir Edmund Hillary i Tenzing Norgay des del costat sud al Nepal.

Pocs mesos després, Hermann Buhl va realitzar la primera pujada de Nanga Parbat (8.125 m), una expedició d'estil setge culminant amb els últims 1.300 metres caminant sol, estant sota la influència de les drogues: la pervitina (basada en l'estimulant metamfetamina utilitzada per soldats durant la Segona Guerra Mundial), el padutí i el te de fulles de coca. El K2 (8.611 m), el segon pic més alt del món, va ser escalat per primera vegada el 1954 per Lino Lacedelli i Achille Compagnoni. El 1964. El darrer vuit mil que es va pujar va ser Shishapangma (8.013 m), el més baix de tots els cims de 8.000 metres.

Durant el domini de l’elit adinerada i els seus agents, l’aparició de la classe mitjana als segles XIX i XX va donat lloc a un interès massiu per l’alpinisme. Ara és un passatemps popular de molta gent.

Existeix la llegenda que explica que Pere II, fill de Jaume I, hauria pujat al Canigó, on hi havia trobat un drac. Aquest episodi, no deixa de ser un element mes del relat que la historiografia de la Renaixença va promoure en el si de la societat catalana.

L'inici de l'alpinisme català es sol posar amb l'escalada a la Roca del Moro (Montserrat) l'any 1851 per part d'uns joves que ja tenien experiència en fer cims d'altres països. El fet es va viure amb certa incredulitat ja que no hi havia encara el costum de pujar a les muntanyes com a pràctica esportiva, fora de les esprituals, literàries i identitàries.

Cal esperar fins al 1876, quan es crea l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, i el 1878 l'Associació d'Excursions Catalana com els punts de partida de l'esport alpí a Catalunya. Amb la seva fusió el 1890 donarien lloc al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) que ha estat l'entitat impulsora dels esports de muntanya al nostre país fins als notres dies. El 1908 es crea la Secció d’Esports de Muntanya del CEC, una fita que impulsa l’alpinisme dins la societat catalana. Cal destacar la figura de Ramón Arabia i Solanas com a promotor de l'alpinisme i excursionisme a Catalunya.

Entre finals del XIX i principis del XX es van crear nombrosos centres excursionistes per tot el territori. Però no va ser fins el 1910 quan Lluís Estasen i Pla ingressa al CEC i comença a practicar l'escalada, seguint l'exemple de l'ús de la corda, piolet i grampons que va aprendre dels d'alemanys i austríacs que van venir a Catalunya després de la Primera Guerra Mundial. L'escalada es va popularitzar i Montserrat va esdevenir com una escola d'escalada per les generacions que han vingut després. Una de les fites mes importants dels inicis de l'alpinisme català son els intents d'arribar al cim del Cavall Bernat. Primer cal esmentar les temptatives del 1924 per fer-lo a càrrec d'uns membres del Centre Excursionista de Terrassa. Caldria esperar però el 1935 quan el grup Els Amics del Sol format per Josep Boix, Josep Costa i Carles Balaguer, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, van arribar a pujar dos cims mítics, el Cavall i el Canonge, conegut també com La Mòmia. Els mateixos van continuar cobrint el Talaia Gran (1934) i el Lloro (1936).

Amb e final de la Guerra Civil Espanyola, l'alpinisme català entra en una fase de letargia, on els cims esdevenen reductes on poder expressar manifestacions de catalanitat i llibertat d'expressió. La repressió es va fer efectiva en alguns esportistes com el cas de Josep Milà, que va ser detingut i jutjat per haver deixat targetes amb la senyera i estrofes dels segadors en diversos cims dels Pirineus.

En el 1963 es crea la Federació Catalana de Muntanyisme i l'alpinisme català s'obre a expedicions fora del territori català. S’iniciaren les exploracions asiàtiques (Iran), africanes i sud-americanes a cims relativament accessibles de 5.000 a 6.000 m d’altitud. Mentrestant, els anomenats tres últims problemes dels Alps (les cares nord del mont Cerví, l'Eiger i les Grandes Jorasses), foren progressivament aconseguits per alpinistes catalans. El 1974 Josep Manuel Anglada, Emili Civís i Jordi Pons assoliren el primer 8.000 català, el cim verge de l’Annapurna Est (8.026 m). L’Everest (8.848 m) fou conquerit per Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès en l'expedició catalana de 1985. Després van venir altres ascensions als Himàlaies d’estil purament alpí. El 1989 Mònica Verge i Magda Nos foren les primeres alpinistes catalanes en assolir un cim de 8.000, el Cho Oyu (8.201 m), mentre que el 1996 Araceli Segarra fou la primera alpinista catalana en assolir l'Everest.

Les tècniques d’alpinisme varien molt segons la ubicació, la estació i la ruta particular que un alpinista opta per escalar. Els alpinistes entrenen per pujar a tot tipus de terreny, ja sigui terra, roca, neu o gel. Cada tipus de terreny presenta els seus propis perills. Els alpinistes han de disposar d'aliments, aigua, informació i equipaments adequats per completar els seus objectius.

El terme senderisme o caminada s'utilitza per descriure un terreny en el qual no es necessita cap suport tècnic. Per recórrer aquest espai, els alpinistes recorren llargues distàncies fins a un camp base o l’inici d’un terreny accidentat, ja sigui seguint senders o utilitzant tècniques de navegació per viatjar a través del territori. El senderisme pot ser una activitat intensa, i és necessària una adequada forma física i estar familiaritzat amb condicions extremes per completar una ruta. Es també un requisit previ d’èxit en totes les variants de l’alpinisme.

L’escalada implica habilitats tècniques, incloent la capacitat de col·locar ancoratges a la roca per ascendir amb seguretat a una muntanya. En alguns casos, els escaladors poden haver de pujar diversos llargs de roca per tal d’arribar al cim. Normalment, per a qualsevol etapa de la pujada, hi ha una persona que es troba parada i crea tensió a la corda per agafar un escalador si cau. Per altra banda, un escalador que puja a la roca. El primer escalador, anomenat líder, arribarà a un punt de la roca i després construirà una ancoratge, que crearà una fixació pels escaladors posteriors. Els ancoratges es poden crear mitjançant eslinges al voltant d'un arbre o una pedra, o mitjançant dispositius de protecció com friends i fisurers.

Un cop ancorat, el líder estimularà l'alpinista per baix. Una vegada que el seguidor arribi al líder, aquest transferirà tots els dispositius de protecció necessaris (coneguts com a cremallera) al següent escalador. El seguidor es converteix llavors en el líder i ascendirà al següent llançament. Aquest procés continuarà fins que els escaladors arribin a la part superior o es posin en terrenys diferents.

Per a roques extremadament verticals o per superar determinats reptes logístics, els escaladors poden utilitzar tècniques d’escalada artificial. Es tracta d’utilitzar equips, com ara escales, cordes fixes i bloquejadors per ajudar l’alpinista a empènyer-lo a si mateix cap a la roca.

En escalada alpina, és habitual que els escaladors vagin per rutes d'escalada mixta. Això significa que pot ser que puguin passar de manera eficaç des de l’ascensió de la glacera, a la roca, al gel, en diverses canvis i variants de ruta.

Les condicions de neu compacta permeten als alpinistes avançar a peu. Sovint es necessiten grampons per caminar de manera eficient i segura sobre el neu i gel. Els grampons s’uneixen a la part inferior de les botes d’un muntanyista i proporcionen una tracció addicional sobre la neu i el gel dur. Per a neu fluixa, els grampons són menys adequats, i es poden preferir les raquetes de neu o els esquís. L'ús de diverses tècniques de l'esquí alpí per ascendir / baixar una muntanya son una forma de l'esport per si mateix, anomenada esquí de muntanya.

L'ascens i descens d'un fort pendent de neu requereix de manera segura l’ús d’un piolet i diferents tècniques de treball de peus que s’han desenvolupat durant el segle passat, com la tècnica francesa i la tècnica alemanya. Els equips d’escaladors poden optar per unir-se tots amb una corda per formar una cordada. L'equip pot assegurar-se si es fixa la corda als ancoratges. De vegades, aquests ancoratges no són fiables, i inclouen estaques o piquets de neu, dispositius morts anomenats flocs o equips enterrats a les roques. Les bolardes, que es troben simplement tallades amb neu o gel consolidat, també serveixen de vegades com a ancoratges. Alternativament, una cordada pot optar per no utilitzar ancoratges. en canvi, tots els membres de l'equip es prepararan per utilitzar els seus piolets per auto-fixar-se en cas que un membre de l'equip caigui.

No sempre és aconsellable que els escaladors formin una cordada, ja que un escalador que cau pot arrossegar tot l'equip de la muntanya. Tot i això, els riscos d'escalades individuals i sense protecció són sovint tan grans que els grups no tenen més remei que formar una cordada.

Per exemple, quan es viatja per les glaceres, les escletxes suposen un greu perill per a un escalador que no es trobi encadenat. Aquestes esquerdes gegants del gel no sempre són visibles, ja que poden estar cobertes al bufar neu i congelar-se per la part superior formant un pont de neu inestable.. De vegades, els ponts de neu poden ser tan prinms que hi pot caure a la gent que els camina. Si cau un escalador, el fet de ser protegit per una corda redueix considerablement el risc de lesions o mort. Els altres membres de l'equip de corda poden procedir a un rescat d'escletxa per treure l'escalador caigut al forat.

Per a la neu i el gel extremadament relliscós o abrupte, els escaladors han d’utilitzar tècniques més avançades, anomenades escalada en gel. Eines especialitzades com els cargols de gel i els picagels ajuden els escaladors a construir ancoratges i a pujar sobre el gel. Sovint, els alpinistes que pugen per gel no utilitzaran un pas fix. En lloc d'això, cada escalador de l'equip pujarà al mateix temps, mentre que es troba unit a ancoratges, en grups de dos. Això permet la seguretat en cas que tot l'equip es caigui. Aquesta tècnica es coneix com a escalada simulada i de vegades també s’utilitza sobre neu abrupta i roca fàcil. També s’utilitzen en ascensos tradicionals. en aquest cas, de vegades això és necessari a causa d'un terreny mixt, d'una pendent o d'altres factors.

És un esport de risc, això comporta l'existència de factors aliens al practicant, intrínsecs al medi en què es desenvolupa, els principals a tenir en compte són:

Es tracta d'una sèrie d'elements específics, producte d'una tècnica acurada i en contínua evolució i perfeccionament. Un material adequat pot proporcionar grans avantatges i millorar molt el rendiment. És de preu elevat.

I el material comú a totes les activitats de muntanya: motxilla, llum frontal, aigua i queviures, instruments d'orientació, ressenyes i mapes, manta tèrmica.




#Article 9: Aeròbic (494 words)


Laeròbic és una modalitat de gimnàstica sueca amb acompanyament musical que consisteix en una sèrie d'exercicis que faciliten l'oxigenació dels pulmons i el bon funcionament del sistema cardiovascular. La paraula aeròbic significa amb oxigen. És una activitat física en grup, en el qual es fan estiraments, exercicis amb corda i d'altres, seguint el ritme de la música.

L'aeròbic és un tipus d'esport en el qual a més d'augmentar l'energia, s'entrena la força, la flexibilitat, la coordinació i el tacte. L'aeròbic ha estat i continua sent molt popular entre dones, tot i que cada vegada hi ha més homes que el practiquen. El ritme de les sessions d'aeròbic varia en funció de l'edat del públic que el practica. Les cançons utilitzades en cada sessió marquen la intensitat en cada moment de la classe. Hi ha altres modalitats d'aquest esport, com la versió en el medi aquàtic aqua-aeròbic, i la combinació d'exercicis aeròbics amb la tonificació dels músculs, també anomenat body power.

L'any 1968, el doctor Kenneth H. Cooper va introduir un tipus exercici físic per entrenar el cor i els pulmons i va posar la primera pedra sobre el concepte d'aeròbic als Estats Units. El seu llibre Aerobics va conduir a l'entrenament gimnàstic dels exercicis aeròbics. Les primeres pràctiques d'aeròbic estan relacionades amb l'àmbit militar, ja que el doctor Kenneth H. Cooper era metge de la Força Aèria dels Estats Units d'Amèrica. Fins a principis de la dècada de 1990 no va esdevenir tan popular com ho és avui en dia.

Howard i Karen Schwartz són les dues persones que van desenvolupar una nova i competitiva modalitat de l'esport conegut com a sportaerobics l'any 1983. Van intervenir en l'organització del primer campionat nacional d'aeròbics l'any 1984. Sportaerobics va començar amb la competició en quatre categories, és a dir, individual masculí i femení, parelles mixtes i trio. L'any 2002 la competició va passar a ser en grups de sis atletes. La sentència dels competidors es fa en un minut, quaranta-cinc segons de rutina realitzada amb la música. Els jutges valoren dos criteris: el mèrit artístic i el valor tècnic, amb 10 punts cadascun. El 1996 es va adoptar formalment sportaerobics com a disciplina gimnàstica.

L'aeròbic des del dia de la seva presentació va créixer a un ritme accelerat. Molts estudis sobre l'aeròbic han determinat que és una activitat molt útil per a mantenir el cos en forma i amb una estructura saludable. Així que totes les modalitat de l'aeròbic van guanyar ràpidament popularitat.

Beneficis d'exercicis aeròbics: 

En resum, l'aeròbic crema el greix i pot donar lloc a una actitud més positiva davant la vida. Tot i així, cal practicar-lo amb seguretat ja que massa vigor en la rutina aeròbica pot causar esquinços i lesions. Per tant, si es nota dolor, cal abandonar l'activitat, i si persisteix, consultar a un metge. En cas de marejos, vòmits, mal d'esquena o altres molèsties, també cal consultar al metge.

L'aeròbic també inclou exercicis d'escalfament, exercicis a terra i exercicis d'estirament.

	




#Article 10: Aikido (1083 words)


Laikido és una art marcial japonesa pertanyent a la classificació de gendai budo, nom que reben les arts marcials modernes. Va ser fundat a principis del  pel mestre japonès Morihei Ueshiba, conegut pels aikidokes com a Ō sensei (Gran Mestre).

La paraula aikido (合気道) està formada per tres vocables japonesos, que signifiquen aproximadament:

En conseqüència es diu que l'aikido és la via que ensenya a establir l'harmonia amb un mateix, amb els altres i amb l'univers sencer. També es defineix com la via de coordinació de l'energia del cos i la ment: Unifica't perquè puguis establir l'harmonia interna que et permetrà actuar en harmonia amb l'oponent.

Tècnicament hom considera amb un cert consens que l'aikido és fill de la Daito Ryu Aikijutsu (escola de jujutsu el representant més conegut de la qual -a banda de ser professor de Morihei Ueshiba- va ser Sokaku Takeda).
A més, Ueshiba va estudiar altres arts marcials, algunes tècniques o estratègies de les quals també van ser incorporades a l'aikido tot fent-lo evolucionar.

Encara que existeixen estils molt diferents d'aikido, la pràctica se sol caracteritzar pels següents trets:

Les tècniques d'aikido són aquelles que s'ensenyen durant l'estudi de laikido. Juntament amb els principis bàsics, l'etiqueta i l'actitud en són l'essència.

L'aikido actual té el seu origen en l'aikijutsu (més precisament en laiki no inyo) que, segons la tradició, va ser creat pel príncep Taijun, sisè fill de l'emperador Seiwa (850-800 aC). A través del seu fill Tsunemoto, l'art es va anar transmetent de generació en generació al si de la família Minamoto. Quan va arribar fins a Shinra Saburo Yoshimitsu, germà menor Minamoto Yoshie, sembla que ja s'havien establert les bases tècniques del que s'anomenarà aikido. El segon fill de Yoshimitsu, Yoshikiyo, que vivia a la província de Kai, al centre del Japó, va rebatejar l'ensenyament amb el nom d'aquesta província, Kai. El 1574, Takeda Kunitsugu es va traslladar a la regió d'Aizu i les tècniques transmeses als seus descendents van ser conegudes com a aizu todome waza.

Durant tot aquest període, l'ensenyament i la pràctica d'aquest art constituïa un privilegi exclusiu dels samurais, sent conegut només a l'interior del clan i de la família, fins que el Japó va sortir de la feudalitat amb l'arribada de l'era Meiji (1868). A partir d'aleshores, Takeda Sokaku Sensei, el cap del clan, va començar a divulgar l'art a gent de l'exterior, tot viatjant arreu del país fins a establir-se a Hokkaido de manera permanent. El seu fill, Takeda Tokimune Sensei, va obrir un dojo a Abashiri, on va perpetuar i desenvolupar l'aikijutsu en tant que representant de l'escola Daito.

Hi ha un gran nombre d'interpretacions de què va ensenyar Morihei Ueshiba, la qual cosa ha donat lloc a escissions i diferents estils d'aikido, que es poden classificar en tres grans grups: estils a dins l'aikikai, escoles fora de l'aikikai (creades per alumnes d'O sensei) i noves escoles.

Com la majoria d'arts marcials modernes, va adoptar el sistema kiu/dan comú a moltes arts japoneses.

Es comença la pràctica com a mukiu (sense grau) i successivament es poden assolir els graus de gokiu (5è), ionkiu (4t), sankiu (3r), nikiu(2n),i ikkiu (1r). Aquests graus, després d'un temps de pràctica i d'un examen o avaluació els sol atribuir el mateix professor a dins el dojo. Normalment no es duu un registre oficial extern al propi dojo, i en alguns casos/dojos, es passen diversos graus alhora. També hi ha alguns dojos en què pels nins hi ha més graus, començant al 9è, 10è o 12è, segons els casos.

A la majoria de dojos els practicants amb grau kiu fan servir el cinturó blanc, però en alguns casos, i sempre segons la decisió de cada professor es fan servir els mateixos colors que en judo o karate. Els practicants amb grau kiu reben genèricament el nom de mudansha (els que no tenen dan).

A partir d'aquí es comença amb els graus dan, que modernament van del 1r al 8è (shodan, nidan, sandan, iondan, godan, rokudan, sichidan, hachidan), malgrat que actualment hi ha encara alguns antics alumnes d'O Sensei que tenen el kudan (9è) o el judan (10è), que actualment no són atorgats. Per obtenir el shodan es requereix un cert temps de pràctica, haver complert els 16 anys i ser presentat per un professor reconegut.

Dins aquest sistema l'aikido té la peculiaritat que tots els kiu solen fer servir el cinturó blanc, i tots els dans el negre.

El sistema de titulacions japonès està format per tres nivells:

L'obtenció del grau no implica que automàticament es tengui la titulació, ja que aquesta és atorgada de forma separada al grau per les entitats reconegudes per l'aikikai, excepte en el cas dels shihan, que únicament poden ser nomenats pel mateix aikikai.

Segons la vigent llei de l'esport i la normativa que la desenvolupa, les titulacions d'ensenyament/entrenament esportiu a Espanya estan organitzades en 3 nivells. Per obtenir-les es necessita una certa titulació dins l'ensenyament reglat, un grau en aikido, i fer el corresponent curs, que consta d'una part comuna amb tots els esports i una altra específica d'Aikido. Actualment les competències estan transferides a les comunitats autònomes.

A causa del caràcter no competitiu de l'aikido molts consideren que no és necessària una unitat organitzativa, de manera que això ha donat lloc a la creació de moltes organitzacions sense cap lligam entre elles.

Podem considerar que la principal organització a escala mundial és l'aikikai Foundation, fundada pel 2n Doshu Kishomaru Ueshiba. L'aikikai dona el seu reconeixement a les organitzacions que compleixen una certa normativa, i aquest reconeixement és una condició imprescindible per formar part de la Federació Internacional d'Aikido, entitat aquesta que únicament reconeix a una sola federació per un determinat territori, no coincident necessàriament amb un estat.

La principal organització és la Federación Balear de Judo y DA que pertany a la Real Federación Española de Judo y DA i agrupa la majoria de dojos. Principalment segueix dues línies tècniques, la de Yoshimitsu Yamada, 8è dan i la de Gerard Blaize, 7è dan.

A més hi ha altres tres organitzacions: ASAI (Asociación Aikido Ibiza), que segueix l'ensenyament de Yasunari Kitaura, 7è Dan, i és membre de lACAE (Asociación Cultural Aikikai de España). La MA-AI (Asociación Cultural Mallorca Aikikai)  i lASMENAI (Associació Menorquina d'Aikido
) són organitzacions independents.

També hi ha altres dojos que no formen part de cap d'aquestes organitzacions.

Hi ha diverses organitzacions, principalment la FCJIDA Federació Catalana de Judo i Disciplines Associades, afliada a la RFEDJYDA, i que no segueix cap línia tècnica en concret. També hi ha:




#Article 11: Atletisme (3451 words)


Latletisme és un esport que agrupa diverses disciplines. El mot atletisme prové de la paraula grega athlon que significa lluita, competència, combat o similars.

A l'antiga Grècia es feien competicions atletiques en honor a algun déu o per commemorar fets.

L'atletisme és un dels pocs esports practicats de forma tradicional mundialment, tant en l'àmbit aficionat com en el transcurs de nombroses competicions de tots els nivells. La simplicitat i els pocs mitjans necessaris per a la seva pràctica expliquen en part aquest èxit. Els primers vestigis de concursos atlètics es remunten a civilitzacions antigues.

Els Jocs Olímpics són la prova internacional més coneguda en tot el món. Se celebren cada quatre anys des de 1896 i l'atletisme és la disciplina més important en ells. Des de 1982, la IAAF és l'organisme encarregat de la reglamentació, i va crear normes per finalitzar amb el període amateur de la disciplina. El primer Campionat del Món d'Atletisme es va organitzar en 1983 i tenen lloc cada dos anys des de 1991.

L'atletisme existeix des de fa milers d'anys, és considerat l'esport més antic del planeta. Deixant de banda esports prehistòrics sense regles ni normativa, a Egipte en el segle XV aC es troba com a referència escrita més antiga una inscripció a una làpida d'Amenofis II, en la qual es parla de la cursa a peu. Al mateix temps a la civilització minoica també feia curses, i llançaments com el de javelina i disc.

Posteriorment es van fer els Jocs Olímpics que van iniciar els grecs el 776 aC. Hi ha diverses teories que apunten l'any 880 aC com a data d'inici dels Jocs Olímpics (per obra del rei de l'Elida, Ifitos, i en honor del déu Zeus), però la primera referència escrita és un llistat de guanyadors de l'any 776 aC: Kerobos va ser el guanyador d'una cursa de 197,27 metres anomenada stadion.

El 1996 dC els Jocs Olímpics van deixar de durar un dia per durar-ne 5, temps durant el qual es feien diverses proves com el pugilat, el pentatló, curses o javelina. Durant els 5 dies que durava s'aturaven totes les guerres (entre estats o ciutats gregues), d'això s'anomenava treva olímpica.

Entre el 472 aC, i el 350 aC es van anar modificant alguns conceptes per acabar amb uns jocs olímpics semblants als actuals: el primer dia es dedicava a la celebració del culte de Zeus, el segon dia es duien a terme les carreres individuals i durant la resta de dies la resta de proves. Els trofeus que aconseguien els atletes eren oferts als seus déus: els atletes no rebien cap premi valuós, com podrien ser joies, or… sinó que només rebien una corona feta amb una branca d'oliva anomenada Kotinos i el reconeixement de ser els més ràpids, els que saltaven més… Els atletes anaven nuus durant tot el període, ja que allò era una representació de la bellesa masculina i intentaven imitar als déus, les dones tenien l'accés prohibit.

Els atletes començaven amb 12 anys l'entrenament i la preparació física a la pista. A més hi havia proves diferents de les actuals, per exemple s'hi inclou la lluita, boxa, pancraci (una combinació de les dues anteriors), carreres de quadrigues… d'altra banda ja es disputaven moltes altres proves com els llançaments de disc i javelina (en aquestes dues hi havia una modalitat de llançament vertical i una altra d'horitzontal), curses de velocitat, salt de llargada…

Al 394 aC ja s'havien disputat 293 Jocs Olímpics, tots ells a la Vall d'Olimpia.

A Roma es practicava l'atletisme en dues versions diferents. La primera d'inspiració etrusca (cursores), i la segona és una adaptació de les disciplines gregues (athletae) que són practicades a Roma a partir de 186 aC, i els romans els van continuar. Amb l'arribada del cristianisme els Jocs van anar perdent interès. L'any 394 l'emperador romà Teodosi I el Gran els va abolir perquè eren considerats pagans.

Irlanda organitza entre 632 aC 1169 jocs que comprenen proves desconegudes pels grecs com salt de perxa, llançament de martell i una forma de cross country. Aquestes disciplines són importades a Escòcia en el , per la migració d'escocesos. Aquests jocs arrelen a terra escocesa i es fan els Highland Games.

Des del , les fonts informen de carreres a peu a Anglaterra. L'entusiasme és tal que les autoritats locals reserven un espai dedicat a aquestes competicions en 1154 a Lord. La descripció d'un llançador de pedres figura en els relats de Havelock el danès en 1275. Per altra banda, segons els historiadors, el Rei Henry II d'Anglaterra va fer instal·lar uns terrenys d'esport als voltants de Londres per a la pràctica de diferents proves tals com llançament de martell en trineu, llançament de barra i pala, així com jocs de pilota. Al mateix temps, els joves londinencs es desafien a interminables curses a través de la ciutat.

El 1834 un grup d'anglesos van decidir els mínims exigibles per participar en determinades proves. Les primeres reunions atlètiques van ser de la mà de les universitats d'Oxford i Cambridge (1864). El primer míting nacional a Londres va tenir lloc el 1866 i el primer míting amateur a pista coberta, celebrat als Estats Units el 1868, l'any en el qual es va fundar el primer club d'atletisme. Això va desfermar l'interès per aquest esport tant a Europa com a Amèrica.

A poc a poc l'atletisme va anar agafant protagonisme, el 1896 es van celebrar els Jocs Olímpics a Grècia impulsats per Baró Pierre de Coubertin, en un l'Estadi Panathinaikó de 333 metres de pista, i a partir d'aquí a cada 4 anys un país era l'amfitrió dels Jocs, excepte en temps de guerra.

Tot i això no va ser fins als jocs d'Estocolm, el 1912 que no es van començar a cronometrar les carreres; va ser, per tant, el primer cop que es van comptar les marques, va ser en aquells jocs quan Jim Thorpe va guanyar dues medalles d'or a pentatló i decatló, aconseguint el rècord del món, sis mesos després se li van retirar les medalles i els rècords perquè cobrava 25 dòlars setmanals jugant a beisbol, el 1982, un cop ja mort, el Comitè Olímpic Internacional va entregar les medalles als seus fills i el van tornar a inscriure al llibre dels Rècords.

El 1912 es va fundar la Federació Internacional d'Atletisme Amateur (IAAF) amb seu a Londres. Els fundadors van ser 17 països, però actualment ja l'integren 213.

El 1976 es va acordar que tots els rècords i proves s'expressin de forma mètrica i evitar emprar el mot milla. Actualment això s'aplica a totes les proves excepte la de milla.

Les proves a l'atletisme s'acostumen a classificar en tres grans blocs: les curses (velocitat, mig fons, fons, obstacles, marxa atlètica i relleus), concursos (salts i llançaments) i proves combinades (decatló i heptatló).

Les curses són les proves clàssiques. Consisteixen a córrer (excepte en el cas de la marxa) una distància determinada amb l'objectiu de completar-la amb el menor temps possible.
Una sortida serà nul·la si un corredor o corredora es posa en moviment abans que senti el tret de sortida. L'atleta que fa una sortida nul·la és desqualificat (en vigor des de l'1 de gener de 2010).
Les curses es classifiquen en:

Les carreres de velocitat són les carreres on la distància a recórrer són 400 metres o menys. De tal manera que els 50 metres llisos, els 60, els 100, els 200 i els 400 són categoritzades en aquest grup. Afinant més s'hi podrien distingir les carreres d'esprint (inferior als 100 metres), però no és necessari. Aquestes carreres es caracteritzen pel fet que l'atleta comença la carrera ajupit amb els peus col·locats sobre el bloc de sortida (starting o tacs de sortida) que l'ajudaran a guanyar impuls al principi de carrera. La sortida en aquestes curses pot ser decisiva. L'atleta no escatima en cap moment en velocitat: va tot el recorregut al màxim; potser l'única excepció és a la prova dels 400 metres, on l'atleta pot rebaixar la velocitat en determinats moments per pressionar més en altres zones.

Un cop es dóna el tret de sortida, l'atleta s'impulsa amb lstarting i fa els 10 o 20 primers metres lleugerament ajupit, i finalment posa l'esquena completament recta. Això permet una major obertura de cames. L'atleta s'ha d'impulsar fortament contra el terra en comptes de recolzar-s'hi com potser faria en una cursa de fons o mig fons.

Les carreres de mig-fons són aquelles compreses entre els 600 i els 3.000 metres. Les curses més populars són la de 800 metres llisos, la de 1.500 i la de 3.000. També ho seria la milla tot i no ser olímpica. En aquestes carreres l'atleta segueix una estratègia prèviament estudiada accelerant i minorant la marxa per poder durar tota la distància, també hi ha atletes que van durant tota la carrera a la mateixa velocitat. En aquestes proves no es comença amb starting, sinó de peu, i es col·loquen en una línia corba de la pista, sense carrer únic; l'única excepció són els 800 metres llisos on sí que es comença amb starting i durant una distància hi ha carrer únic. L'atleta fa una menor obertura de cames i l'acció dels genolls no és tan important com en les proves de velocitat.

Les carreres de fons són totes les curses d'una distància superior als 3.000 metres: 5.000, 10.000, marató (42.195 metres fora de pista), el camp a través (fora de la pista)… Els atletes d'aquestes proves intenten evitar tots els moviments innecessaris, els genolls no es belluguen gaire i l'obertura de cames i la força són menors que a les carreres de mig-fons i de velocitat.

Les carreres de tanques són de 400 metres o inferiors en distància. L'atleta ha de superar un conjunt de 10 tanques, de diferent alçada segons la categoria i el sexe. La distància entre les tanques és diferent segons la distància que es recorri. Per passar les tanques correctament primer s'ha d'estendre una cama, passar la tanca (sense perdre el ritme) i posar-la ràpidament a terra, la segona cama passa doblegada perpendicularment al cos (de tal manera que queda paral·lela a terra): la flexibilitat és un element clau en aquestes proves. Si un atleta no passa per sobre de les tanques serà desqualificat; el fet de tombar-les no el desqualifica ni impedeix d'establir un rècord.

Les carreres d'obstacles són semblants, la distància més comuna són els 3.000 metres, l'atleta ha de superar obstacles que no poden caure i cada volta han de superar una riera.

Les carreres de relleus hi participen 4 atletes del mateix equip. Aquests van recorrent una distància determinada i passant un tub rígid anomenat testimoni al següent del seu equip, portant-lo sempre a la mà i no està permès portar guants. El canvi s'ha de produir en una zona de transferència de 20 metres. Si durant la carrera a un atleta li cau el testimoni, aquest l'haurà de recollir i no un altre del seu equip. A més, a l'hora de recollir-lo no es pot entrar a un altre carril, si això pot interferir a un atleta contrari. Serà motiu de desqualificació si l'entrega del testimoni es fa fora de la zona de transferència.

En la marxa els atletes han de tenir sempre un peu en contacte amb el terra, o aparentar-ho a simple vista, encara que sovint no es compleixi completament aquesta norma, serveix per evitar que els atletes corrin. Només se sancionarà si s'incompleix clarament, l'atleta que ho faci rebrà les targetes dels jutges. Les distàncies comprenen des dels 1.500 metres fins als 50 km.

Els concursos són aquelles proves de l'atletisme que no són ni curses ni combinades: els salts i els llançaments. Les proves que conformen aquest gran grup són molt variades i diverses. Els salts són: salt d'alçada, salt amb perxa, salt de llargada i triple salt, i els llançaments: el pes, disc, martell i javelina.

Es tracten de conjunts d'algunes de les proves esmentades anteriorment. Són el decatló i heptatló. En aquestes competicions es compten els punts guanyats a cada prova, que varien segons la marca aconseguida, comptant com a 10.000 la marca ideal, en el cas del decatló.

L'atletisme, normalment es duu a terme a una pista ovalada descoberta formada per un mínim de 4 carrils (acostumen a ser 8, la recta d'arribada ha de tenir un mínim de 6 carrils) on es realitzen les curses i, unes zones on es fan els salts i els llançaments, però a vegades es fan a unes zones properes. Tanmateix, també es pot disputar a pistes cobertes, que són més petites i es caracteritzen per no ser a l'aire lliure. Totes les pistes han de passar un control de la IAAF per controlar-ne la qualitat. Finalment, algunes proves es desenvolupen a espais exteriors com camins o carreteres.

La superfície de les pistes s'anomena tartán i és un material sintètic. S'acostuma a pintar de color vermell o en alguns casos blau. Algunes pistes no oficials o actualment en desús poden tenir el terra mineral, d'argila, de cendra o fins i tot d'herba.

Les pistes, al llarg de la història han variat molt. Al principi eren de sorra per dificultar la velocitat dels atletes, actualment això és diferent i estan dissenyades per facilitar-la. Els materials han canviat, cada cop les infraestructures són més resistents. La distància d'una volta, a més, ha anat variant contínuament: 1896 (Atenes) - 333,33 m; 1900 (París) - 500 m; 1904 (Saint Louis) - 536,45 m (un terç de milla); 1908 (Londres) - 536,45 m; 1912 (Estocolm) - 383 m; 1924 (París) - 500 m; actualment són de 400 metres.

Els estadis importants tenen accessos a l'estadi a les quatre cantonades i estan envoltades per grades, on se situa el públic.

La construcció d'aquestes pistes és molt costosa i difícil per l'elevat preu de construcció, la gran superfície que ocupen, juntament amb tot el material necessari. Fet que provoca que s'acabin aprofitant els espais lliures per desenvolupar-hi altres esports.

Una pista oficial, el carrer 1 (l'interior) fa 400 metres cada volta. Hi ha dues rectes paral·leles (d'uns 84 metres) i dues corbes amb el mateix radi cada una (d'uns 36,5 m), aquestes mides a vegades poden variar, mantenint la pista simètrica per 2 eixos. Les voltes que fan els corredors són en el sentit contrari de les agulles del rellotge, és a dir, de les dues parts aniran sempre per la de la dreta. A l'inici de la recta hi ha d'haver un espai amb tartan d'uns 3 metres i al final d'uns 17 perquè els atletes no tinguin problemes a l'hora de frenar. A l'interior del carrer 1, per separar la zona de carreres i la d'altres proves, hi ha una vorada d'uns 5 centímetres d'alçada i 5 d'amplada que acostuma a ser metàl·lica. Tot i això també hi ha d'haver una línia blanca que delimiti la zona, i en cas d'haver-se de moure la vorada per la realització de concursos o determinades curses s'haurà de marcar amb cons o banderes (de 20 centímetres d'alçada, com a mínim) el recorregut original de la pista, tanmateix no podran estar a més de 4 metres entre un i l'altre.

Fórmula matemàtica de la pista:

La distància dels carrers es compta a la línia externa. Cada carrer fa 1,22 metres d'amplada (amb una variació possible d'1 centímetre), senyalat per ambdues bandes per línies blanques de 5 centímetres d'amplada. La inclinació de la pista no pot superar 1:100 (normalment cap a l'interior) i el desnivell l'1:1.000 cap a la direcció de la carrera. Les zones de seguretat són de més d'un metre a l'interior i d'aproximadament un metre a l'exterior, on no hi pot haver material, obstacles, etc. a més, tots els sistemes de drenatge que hi hagi en aquesta zona hauran d'estar al mateix nivell que la pista. La ria emprada a proves d'obstacles ha d'estar a l'interior o exterior de la segona corba i ha de tenir unes dimensions de 3,66 m x 3,66 m x 0,70 m.

Just abans de la sortida de la recta hi ha d'haver el número de cada carrer pintat de color blanc, de més de mig metre d'alçada i llegibles en la direcció de la carrera. A l'arribada es poden posar dos pals blancs rígids, a més de 0,30 metres de distància de la pista sempre que no dificultin la feina de la foto-finish, les seves mides hauran de ser d'uns 1,40 x 0,08 x 0,02 metres. En les carreres on es comença amb carril propi, però acaben amb carrer lliure (com els 800 metres llisos) es deixaran uns prismes o cons just a la zona on es produeixi el canvi.

També hi ha d'haver un passadís especial per enllaçar les proves que es fan fora la pista (marató, mitja marató, marxa atlètica) i que acaben a dins.

Rares vegades alguns d'aquests llançaments poden desenvolupar-se a descampats adjacents a la pista, normalment per no fer malbé la gespa de l'interior, que molts cops s'utilitza com a camp de futbol, rugbi o hoquei sobre herba.

També pot ser que es desenvolupi a pistes cobertes, on la recta fa només 50 metres, la meitat d'una pista normal, no s'hi poden fer proves com el llançament de disc o javelina per l'escàs espai del qual es disposa. Una característica d'aquestes pistes és que a l'interior no hi ha gespa i que just a la meitat hi ha una recta per desenvolupar-hi els 60 metres llisos.

Tot i això hi ha proves com els crossos, algunes curses de marxa i les maratons que es desenvolupen a camins o carreteres. Les maratons molts cops acaben fent una volta a la pista.

El material necessari és molt variat segons la prova que es vulgui fer. En les curses de velocitat és imprescindible disposar dels tacs de sortida (també anomenats estrebs o starting). En el salt amb perxa i el d'alçada es necessita un matalàs per aturar les caigudes. En els llançaments, lògicament es necessiten els artefactes que es llançaran. Totes les pistes, a més han de comptar amb tanques i obstacles per poder desenvolupar les proves.

El material que han de portar els jutges també varia segons la prova i segons el paper que tenen. Per exemple en un salt de llargada, uns s'encarregaran d'allisar la sorra, uns altres de mesurar, i uns altres de verificar que el salt és vàlid. Per tant és molt difícil fer una llista de tot el material que es pot necessitar a l'hora de fer de jutge.

L'equipament de roba consisteix en un conjunt format per una samarreta i uns pantalons curts o unes malles i el calçat corresponent, que en les curses i salts consisteix en unes botes de claus, aquestes poden tenir claus només a la part davantera (per curses) o a tota la planta (per alguns salts), si es fan llançaments, les botes no tenen claus, excepte en el de javelina, sinó que tenen una sola llisa per poder lliscar pel cercle de llançament.

Al principi de l'entrenament d'un atleta, aquest comença practicant moltes proves i molt diverses. Amb el temps, l'esportista s'anirà especialitzant, d'acord amb les seves habilitats i preferències. Si l'atleta no té cap prova especial pot dedicar-se a fer proves combinades.

Com pràcticament tot el relacionat amb l'atletisme, l'entrenament també és molt variat segons les proves que es disputin. Tot i així es pot apreciar que els sprints, la flexibilitat i la força tant de cames com de braços són molt importants en la majoria de disciplines.

L'entrenament depèn de la proximitat de competicions, de l'estat de l'atleta, de les condicions meteorològiques, etc. però normalment acostuma a seguir un patró: primer uns exercicis d'escalfament (fer footing, estiraments…), després unes proves generals (exercicis de multisats abdominals i flexions…), posteriorment exercicis especialitzats per la prova que es vol treballar i finalment exercicis per deixar-se anar com són el footing i els estiraments.

Com en tots els esports a l'atletisme hi ha diferents categories segons l'edat.

Vegeu Llista de clubs d'atletisme de Catalunya

Vegeu Llista de clubs d'atletisme de la Comunitat Valenciana

Vegeu Llista de clubs d'atletisme de les Illes Balears
Club d'Atletisme Porreres

Les proves en les quals han destacat històricament els atletes catalans han estat les de marxa atlètica amb Marta Díaz, Josep Marín, Jordi Llopart, Valentí Massana, Maria Vasco, Mari Cruz Díaz, María Reyes Sobrino, Daniel Plaza o Beatriz Pascual i en les proves de mig fons amb atletes com Tomàs Barris, Reyes Estévez, al cross Monserrat Pujol i Carles Castillejo, als 3000 m obstacles Àngel Mullera Rodríguez, Josep Lluís Blanco, Marco Antonio Cepeda i Rosa María Morató i als 10000 m Gregorio Rojo, Constantino Miranda, Antoni Amorós i a la marató José Rios.

En proves de velocitat sobresurten David Canal, Gaietà Cornet, Jordi Mayoral, Carme Blay i Teresa Rioné.

Altres atletes destacats són l'heptaatleta Imma Clopés, amb salt de llargada Antonio Corgos, amb salt amb perxa Javier García Chico el llançador de pes Carles Sala i la llançadora de martell Berta Castells.




#Article 12: Arquitectura (2499 words)


Larquitectura és l'art de projectar o construir edificis i d'altres estructures físiques. Una definició més ampla també inclouria el disseny de tot l'ambient o entorn construït: des de l'urbanisme, fins al disseny de mobles. És una de les sis belles arts. El professional que desenvolupa aquesta disciplina s'anomena arquitecte: planifica el projecte i sovint dirigeix les obres. Determinats edificis o altres construccions són percebuts com a símbols culturals i polítics i en algunes ocasions com a obres d'art, ja que poden ser considerats primàriament en funció de la seva forma o estructura sensible o de la seva estètica. El mot «arquitectura» ve del grec αρχ ('cap') i τεκτων ('constructor' o 'fuster'). Així tenim que pels antics grecs l'«arquitecte» era el cap de la construcció i l'arquitectura era la tècnica o l'art de qui projecta i construeix els edificis i les estructures; per als antics grecs, el mot τεχνη (tekhní) significa 'art' o 'capacitat [de fer alguna cosa]'.

El disseny arquitectònic és impulsat principalment per la manipulació creativa de la massa, l'espai, el volum, la textura, la llum, els materials, els plànols, i els elements pragmàtics, com ara els costos, la construcció i la tecnologia, per tal d'assolir un fi que és estètic, funcional i, sovint, artístic. Això distingeix l'arquitectura de l'enginyeria, la qual s'impulsa principalment per la manipulació creativa dels materials i les formes, en recórrer als principis científics i matemàtics.

Diverses civilitzacions històriques sovint són conegudes principalment a través de les seves metes arquitectòniques, així com és el cas de diverses ciutats, regions i cultures. Alguns edificis, com ara les piràmides d'Egipte i el Colosseu romà són símbols culturals, i constitueixen una important baula de la consciència pública.

L'interès i el sentit de la disciplina arquitectònica han evolucionat al llarg dels temps. El primer treball escrit sobre el tema de l'arquitectura (De architectura) va ser escrit per l'arquitecte romà Vitruvi a principis de . Segons Vitruvi un bon edifici hauria de satisfer els tres principis de utilitas, firmitas, venustas, la traducció dels quals és:

Aquesta trinitat s'ha mantingut immutable com a fil conductor al llarg de la història de l'arquitectura, tot i que cada etapa ha posat els accents sobre un o altre dels tres principis.

Segons Vitruvi, l'arquitecte ha de tractar de complir cadascun d'aquests tres atributs tan bé com sigui possible. Leon Battista Alberti, que explica en detall les idees de Vitruvi en el seu tractat, De Re Aedificatoria; va veure la bellesa primordialment com una qüestió de proporció, encara que els ornaments també van ocupar-hi un paper important. Per a Alberti, la proporció de les normes són les que regeixen la figura humana idealitzada, la secció àuria. L'aspecte més important de la bellesa és la part inherent d'un objecte, no pas la part superficial, i es basa en veritats i fets universals. La noció d'estil en les arts no es va desenvolupar fins al , amb l'escrit de Giorgio Vasari.

A principis del , Augustus Welby Northmore Pugin va escriure Contrastos (1836) que, com suggereix el títol, contrasta el món modern i industrial que ell detestava, amb una imatge idealitzada del món medieval. Per a ell, l'arquitectura gòtica va ser l'única veritable forma cristiana de l'arquitectura.

El , John Ruskin, crític d'art anglès, va publicar Set Llums de l'Arquitectura (1849), limitant, en la seva opinió, el que constitueix l'arquitectura. Per a ell l'estètica és de summa importància i l'arquitectura és lart en què es disposen i adornen els edificis plantejats per l'home… i la seva visió contribueix a la salut mental, el poder, i el plaer dels mateixos.

Sobre la diferència entre els ideals de larquitectura i la mera construcció, el gran arquitecte del  Le Corbusier va escriure: Vostè empra la pedra, la fusta i el formigó, i amb aquests materials construeix cases i palaus: això és construcció. L'enginy és en el treball. Però, de cop i volta toca el meu cor, m'assec feliç i dic: Això és bell. Això és arquitectura.

Finalment, l'arquitecte xilè Alejandro Aravena, en el seu discurs d'acceptació del premi Pritzker del 2016, digué el següent: Arquitectura és donar forma als llocs on viu la gent, no és més complicat que això, però tampoc més senzill

Les peculiaritats de l'arquitectura respecte de la resta d'arts són:

No totes les obres d'arquitectura són iguals, atès que no totes persegueixen els mateixos objectius:

La construcció d'edificis, conseqüentment l'arquitectura, s'inicia amb el projecte arquitectònic que és el document tècnic que, mitjançant plànols, memòries, amidaments, càlculs, detalls, etc., descriu i justifica l'edifici, la seva concepció, així com els diferents elements que mitjançant l'ús de les tècniques adients, donaran forma als espais o volums on l'home desenvoluparà la seva vida i activitats.

Es poden resumir els principals sistemes constructius en funció dels cinc descobriments estructurals bàsics:

Actualment la construcció d'edificis constitueix un sector econòmic fonamental a les societats avançades. És un procés complex on conflueixen diversos camps d'activitat econòmica, des del sector públic que estableix les normatives i gestiona les llicències, passant per la mateixa indústria de la construcció i les seves indústries auxiliars, fins a les empreses de serveis.

L'evolució cap a l'especialització i la separació d'àmbits laborals és similar a la d'altres professions. En els segles passats els arquitectes no s'ocupaven només de dissenyar els edificis sinó que també dissenyaven places, mobles, parcs, etc. Aquest procés d'especialització ha donat lloc a noves professions:

L'arquitectura va evolucionar primerament fora de la dinàmica entre les necessitats (habitatge, seguretat, culte, etc.) i de mitjans (materials de construcció disponibles i d'atenció a les qualificacions). Com les cultures humanes i els coneixements desenvolupats van començar a ser formalitzats a través de les tradicions orals i pràctiques, l'arquitectura es va convertir en un ofici. Aquí hi ha primer un procés d'assaig i error, i més tard la improvisació o la repetició d'un judici amb èxit. El que es denomina l'arquitectura vernacular encara es produeix en moltes parts del món. De fet, els edificis vernaculars formen la majoria dels construïts al món, ja que la gent experimenta cada dia.

Al principi, els assentaments humans eren en la seva majoria rurals. A causa d'un excedent en la producció de l'economia començava a expandir-se com a resultat de la urbanització d'aquesta manera la creació de les zones urbanes que va créixer i va evolucionar molt ràpidament, en alguns casos, com el de Çatal Huyuk, a Anatòlia i Mohenjo Daro a l'Índia. En moltes civilitzacions antigues, com els egipcis i mesopotamis, l'arquitectura i l'urbanisme reflecteixen el constant compromís amb el diví i el sobrenatural, mentre que en altres cultures antigues com Pèrsia l'arquitectura i la planificació urbana es van utilitzar per a exemplificar el poder de l'estat.

L'arquitectura i l'urbanisme de les civilitzacions clàssiques, com la grega i la romana van evolucionar d'ideals cívics en lloc dels religiosos o empírics i la creació de nous estils arquitectònics desenvolupats. Textos sobre arquitectura van començar a ser escrits al període Clàssic. Aquests cànons es van començar a seguir en les obres importants, especialment l'arquitectura religiosa. Alguns exemples de cànons es troben als escrits de Vitruvi, la KaoGongJi de l'antiga Xina i a Vaastu Shastra a l'antiga Índia.

L'arquitectura de diferents parts d'Àsia es desenvolupa al llarg de línies diferents de la d'Europa, creant arquitectura budista, hindú i sij, cadascuna d'elles amb diferents característiques. L'arquitectura budista, en particular, va mostrar una gran diversitat regional.

L'arquitectura islàmica va començar el , desenvolupant les formes arquitectòniques de l'antic Pròxim Orient per a adaptar-se a les necessitats socials i religioses de la societat. Alguns exemples es poden trobar per tot el Pròxim Orient, Nord d'Àfrica i Espanya, i es convertirien en una important influència en l'estil d'arquitectura europea durant el període medieval.

A Europa, tant en els períodes clàssic i medieval, els edificis no són atribuïts a individus específics i els noms dels arquitectes sovint són desconeguts, tot i la gran escala de molts edificis religiosos existents d'aquest període.

Durant el període medieval gremis d'artesans es van formar per a organitzar el seu comerç i han sobreviscut els contractes escrits, en particular en relació amb els edificis eclesiàstics. En aquesta època el paper de l'arquitecte és en general el d'un mestre constructor, excepte en alguns casos com el d'un eclesiàstic, l'abat Suger a Saint-Denis (París). Durant aquesta època es generen edificis d'estil romànic i més endavant, gòtic.

Amb el temps, augmenta la complexitat dels edificis i la diversitat d'aquests. Comencen a realitzar-se obres de construcció civil, com carreteres i ponts, i altres nous tipus d'edifici, tals com escoles i hospitals.

Amb el Renaixement i el seu èmfasi en l'individu i la humanitat en lloc de la religió, i amb tots els seus avanços i assoliments, es va iniciar un nou capítol. Els edificis es comencen a recordar per llurs arquitectes (Brunelleschi, Alberti, Michelangelo, Palladio...) i aleshores va començar el culte de la persona com a artista. En aquesta època encara no existia línia divisòria entre l'artista, l'arquitecte i l'enginyer, o qualsevol altre dels aspectes relacionats. A remolc dels líders del primer renaixement sorgeixen estils com el Manierisme, el Quattrocento o el Cinquecento, fins a arribar a l'arquitectura Barroca.

Amb els nous coneixements en els àmbits científics i el sorgiment de nous materials i la tecnologia, l'arquitectura i l'enginyeria es van començar a separar, i l'arquitecte va començar a perdre terreny en alguns aspectes tècnics dels projectes d'edificis. Per tant, es va concentrar en l'estètica i en aspectes humanistes. Alguns arquitectes van començar a treballar per les noves classes socials més adinerades, concentrant-se principalment en les qualitats visuals derivades en general dels prototips històrics, donant lloc, per exemple, a moltes cases de camp a la Gran Bretanya que es van crear en un estil Neogòtic.

Els estudis formals d'arquitectura van començar a existir durant el , com per exemple a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts, a París, que van donar molt èmfasi a la producció de bells dibuixos i poc al context i a la viabilitat. El gruix d'arquitectes en general va rebre la seva formació a les oficines d'altres arquitectes, iniciant les seves carreres com a delineants, per exemple.

Mentrestant, la Revolució Industrial va obrir les portes a la producció en massa i al consum. L'estètica es va convertir en un criteri de la classe mitjana i l'ornamentació de productes, abans basada en costoses tècniques d'artesania, va decaure en virtut de la producció i l'abaratiment de costos. L'arquitectura vernacular es va fer cada vegada més ornamental.

La insatisfacció amb aquesta situació general a principis del  va donar lloc a moltes noves línies de pensament que serveix com precursors de l'arquitectura moderna. Arran d'aquests fets, l'escola Bauhaus, fundada a Alemanya el 1919, rebutja conscientment la història i defineix l'arquitectura com una síntesi de l'art, l'artesania i la tecnologia.

Immediatament després de la Primera Guerra Mundial, els arquitectes d'avantguarda modernista van tractar de desenvolupar un nou estil apropiat per a un nou ordre social i econòmic, centrat en la satisfacció de les necessitats de les classes mitjanes i treballadores. Van rebutjar la pràctica de l'arquitectura acadèmica i el perfeccionament dels estils històrics. L'enfocament modernista dels arquitectes era reduir els edificis a formes pures, suprimir les referències històriques i ornamentar en favor de detalls funcionals.

Va aparèixer la tendència a mostra els detalls de la construcció i l'estructura dels edificis, com l'exposició de les bigues d'acer i les superfícies de formigó, en lloc d'amagar-se darrere de les formes tradicionals. Arquitectes com Mies van der Rohe van treballar en l'elaboració de bellesa basada en les qualitats inherents dels materials de construcció i en modernes tècniques de construcció, basant-se en simplificades formes geomètriques, celebrant els nous mitjans tècnics i mètodes possibles gràcies a la Revolució Industrial.

Un grup important d'arquitectes, va respondre als problemes del modernisme i postmodernisme anant al que consideraven l'arrel del problema. Al seu judici, l'arquitectura no era una filosofia personal o estètica realitzada per individualistes, sinó que més aviat havia de considerar les necessitats quotidianes de la gent i utilitzar la tecnologia per a donar un entorn habitable.

Van començar a realitzar-se estudis sobre comportament, viabilitat mediambiental i social i tota aquesta informació va començar a formar part del procés de disseny d'edificis. La complexitat de les construccions van començar a augmentar (en termes d'aspectes estructurals, com els sistemes, serveis i tecnologies) i l'arquitectura va començar a ser més multidisciplinària que mai. L'arquitectura d'avui en general, requereix un equip de professionals especialitzats, amb l'arquitecte que és un dels molts, encara que en general el líder de l'equip.

Durant els dos últims decennis del  i en el nou mil·lenni, el sector de l'arquitectura ha vist l'ascens d'especialitzacions dintre de la mateixa professió pel tipus de projecte, els coneixements tecnològics o dels mètodes d'execució de projectes. A més, s'ha produït un augment de la separació entre l'arquitecte de disseny i l'arquitecte de projecte.

Un dels esdeveniments recents més significatius en la professió és la incorporació de la sostenibilitat. La sostenibilitat en l'arquitectura es va utilitzar per primera vegada en els anys 70 per arquitectes com Ian McHarg als Estats Units i Brenda i Robert Val al Regne Unit i Nova Zelanda. L'acceleració en el nombre d'edificis que tenen per objecte satisfer principis de disseny sostenible està en línia amb la cada vegada major consciència dels riscos del canvi climàtic.

Com a la resta d'Europa, fou durant el renaixement que l'art de la construcció es va separar entre la teoria (reservada als que ja llavors es començaven a anomenar arquitectes) i la pràctica.

Seguint l'exemple francès del , a Madrid es va crear l'Academia de Bellas Artes de San Fernando el 1752, que va accentuar el concepte renaixentista d'arquitecte com aquell qui pensa l'arquitectura, tot plegat en el context de la il·lustració. A casa nostra ja era corrent l'ús del terme arquitecte en el context dels gremis tradicionals, però sempre relacionat amb aquelles tasques més creatives i importants de l'ofici de mestre de cases, i fins i tot dels de fuster i picapedrer.

Al segle següent la revolució industrial va generar nous reptes i molta feina a l'arquitectura tant pel que fa a la construcció com a l'urbanisme, i per aquest motiu es fundaren diverses escoles a Espanya (Madrid el 1845) per incorporar els nous coneixements politècnics. Durant aquesta època els arquitectes amb estudis consolidaren llur identitat grupal des de les acadèmies i les universitats, i van començar a exigir l'exclusivitat d'usar aquest mot i la d'exercir certes funcions de la construcció, limitant-les als mestres de casa que fins llavors sempre les havien exercit. A casa nostra aquesta pugna aparegué més tard, ja que els primers estudis que s'obriren foren el 1817 a les classes de la Junta de Comerç, però els seus alumnes estaven obligats a revalidar el títol a Madrid. La primera Escola d'Arquitectura no es fundaria fins al 1875 a Barcelona.

El 1874 es va fundar l'Associació d'Arquitectes de Catalunya, que més endavant va esdevenir l'actual Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Aquesta institució ha editat nombroses publicacions: un Anuari (entre 1899-1929), revistes com La ciutat i la casa (1925-1927), Arquitectura i urbanisme (1931-1936) i actualment Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme (des del 1944).




#Article 13: Sometent (1563 words)


El sometent, actualment dissolt des de 1978 pel Senat espanyol, fou en els seus inicis una organització paramilitar d'autoprotecció civil típicament catalana, separada de l'exèrcit, per a la pròpia defensa i la defensa de la terra en temps de conflicte bèl·lic.

La progressiva coordinació dels camperols i contra les agressions externes dugué a l'establiment del sagramental el 1068 i d'un usatge denominat Princeps namque. Ambdós textos legals configuren el caràcter alhora policial (en l'àmbit local) i militar (en el general) conferit al sometent. Fou institucionalitzat definitivament durant el regnat de Jaume I, al .

Els compromesos en el sagramental, doncs, eren cridats –com tot dret feudal– mitjançant fogueres enceses de cim a cim, en forma d'host, a so de corn, toc de trompeta o repic de campanes, o sigui metent so. D'aquesta última manera, del repic de campanes (o bé so metent), en sorgeix el nom posterior, que preval al de sagramental a partir sobretot del , quan el mot sometent substitueix el mot host. De la frase metre so, doncs, se’n deriva el mot sometent. Quan el so era via fora, s'anava a guerrejar fora de la terra. En els segles  i  adquirí un paper fonamentalment policial –contra bandolers, hugonots i pirates, de fet Barcelona com a ciutat lliure també va arribar a cridar a sometent als ciutadans contra algun senyor feudal per defensar ciutadans de Barcelona contra l'abús d'aquest o cavallers– definit per la Constitució de 1561, vigent fins a mitjan .

Davant qualsevol fet delictiu, tot home i dona tenia l'obligació de cridar amb crits de VIA FORA per aixecar la clamor del sometent. Tenien l'obligació d'acudir al toc de sometent tots els homes menors de 60 anys i majors de 16. Les despeses anaven a raó de meitat i meitat, l'una pel Senyor feudal i l'altra pel Comú. Posteriorment el sou els fou garantit pel govern mitjançant els impostos municipals i cada membre s'ocupava de mantenir en bon estat la seva arma (normalment un trabuc) a casa.

Si la clamor no s'aixecava es convocava amb uns tocs de campana, o també en situacions d'emergència es convocava a la plaça major del poble o davant l'església, mitjançant l'anomenada crida del llibret i d'allí es repartien seguint les instruccions del seu cap, ja fos formant patrulles ja fos anant a encalçar els atacants en grup. La defensa de nuclis rurals, majoritàriament contra bandolers i malfactors, es veié també exercida amb efectivitat pel sometent. Quan els pobles s'agrupaven per a garantir la seva pròpia seguretat, ho feien per mitjà del jurament sagramentat, que formà un romanço (al ) que diu així:

Via fora i vagin fora,

causadors d'infinit mal!

Via fos sagramental!

Nova gent ara ens ha eixida

que, amb l'excusa de carlins

els diners o bé la vida

ens demanen pels camins.

Escombrem-los de seguida,

si no, ens posen el dogal.

Via fos sagramental!

Com si no fos prou la guerra,

ara ens porten nous perills

aquests lladres de la terra

i del pa dels nostres fills.

En són plens el pla i la serra,

els barrancs i el camí ral.

Via fos sagramental!

Vagin fora i sens ajuda

tant de lladre i mala gent,

que emprendran la correguda

en sentir el Sometent.

Correm tots a la batuda,

amb garrot, forca o destral!

Via fora i vagin fora,

causadors d'infinit mal!

Via fos sagramental!

Per tal de reprendre Salses, el virrei Comte de Santa Coloma usà el Sometent General el desembre de 1639, i amb l'exèrcit del Marquès de los Vélez amenaçant el Principat, el 28 de setembre de 1640 es tornà a aixecar Sometent General, aquest cop contra l'exèrcit hispànic. Finalment el setembre de 1649 davant la invasió de l'exèrcit de Garay, les autoritats franceses van proclamar el Sometent General, aixecant homes fins i tot al Rosselló i Cerdanya. Però si el Sometent General mobilitzava a tot el país, també es convocaven sometents més locals. El setembre de 1640 el sometent s'ajuntà a les tropes franceses en socors d'Illa, el març de 1642 els Sometents del Vallès i Osona contribuïren a la derrota de l'exèrcit de Pedro de Aragón a la batalla de Montmeló. El 1646 es produí una altra mobilització general i el sometent es reuní a Cervera per tal de recolzar les tropes franceses. En aquest cas, el Virrei Harcourt feu formar les companyies de les diverses poblacions en terços. Encara el 1649 davant la invasió de Juan de Garay es mobilitzà de nou el sometent, indicant la Diputació del General que s'havien aixecat 6.092 infants, dels que només una part va quedar formada en terços i la gran majoria només estava organitzada en companyies. El 1651 alguns sometents es reuniren a Cervera per protegir la ciutat de l'avanç de les tropes de Mortara. En veure que les tropes hispàniques es dirigien a Barcelona, algunes companyies aconseguiren introduir-se a la ciutat abans que comencés el setge. L'any següent La Mothe-Houdancourt en decretà una nova mobilització general i les tropes del sometent fustigaren als hispànics pels voltants de Barcelona. Així per exemple, el 12 de maig de 1652 Girona aixecava el Sometent per combatre els partidaris d'Espanya que feien incursions al voltant de la ciutat mobilitzant 60 homes. De fet a la fi de gener de 1652 s'aplegaren uns 4.000 infants del sometent al voltant de Barcelona. Estaven formats en 9 terços de les vegueries encara lliures de l'ocupació hispànica. Encara l'agost, Gabriel de Pinós tornarà a arreplegar els sometents que combatran a la batalla de Valldonzella el 4 de setembre. De fet el nombre de sometents que s'aixecaren en el conflicte és massa elevat per ésser detallat amb exactitud. El que és clar és que la formació del Batalló no evità en la pràctica la mobilització per via del sometent.

El Sometent es decantà del bàndol austriacista durant la Guerra de Successió al tron espanyol, però la derrota de l'arxiduc Carles sentencià el seu futur més proper.

Arran de la desfeta de 1714 a la Guerra de Successió, Felip V d'Espanya decidí el desarmament total dels catalans. A tal fi, i dins d'aquesta estratègia el sometent fou prohibit per l'article 39 del  Decret de Nova Planta de la Reial Audiència de Catalunya. Poc abans, el cap d'aquest cos havia estat el general Moragues, que fou executat per decapitació en acabar la contesa.

El sometent fou restablert, malgrat la supressió que establia el decret de Nova Planta, el 1794 per Luis Firmin de Carvajal, el comte de la Unión durant la Guerra Gran, i que a la seva mort van estar al càrrec de José de Urrutia. Es van restablir a causa de la mala situació de l'exèrcit regular, i la seva participació al final de la guerra va contenir el front, que es va estabilitzar a l'Empordà. Semblantment ocorregué amb el cos dels miquelets.

Fou novament usat durant la Guerra del Francès (1808-1814), en contra dels francesos a Roses, Barcelona i Tarragona. El sometent d'Igualada i Manresa tingué un paper important a la batalla del Bruc.

La Primera Guerra Carlina, la revolta dels carlins l'any 1833 i l'existència d'un creixent bandolerisme a la ruralia catalana motivà, novament, que el sometent actués al servei del govern en les tasques de seguretat i manteniment de l'ordre públic compartint esforços amb els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil.

El 1855 fou refet pels grans propietaris rurals, amb el nom de Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya i adoptà el lema de Pau, pau i sempre pau. D'aleshores ençà, el sometent adquirí un caràcter de cos auxiliar de l'ordre públic en l'àmbit rural, destinat a protegir els dominis dels grans propietaris dels assalts dels trabucaires.

La I República Espanyola, veient en el sometent un cos marcadament conservador i aliè als aires revolucionaris que es volien imposar al país, en decretà altra vegada la supressió, però la Restauració borbònica d'Alfons XII el reorganitzà sobretot amb vista a reprimir l'aixecament carlí a la Tercera Guerra Carlina.

Les Bases de Manresa reservaven al sometent una important tasca, que no es va arribar a dur a terme per no ser aplicades.

El sometent actuà al costat de les autoritats en diverses ocasions. Així, per exemple, col·laboraren en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) i en contra dels vaguistes a Alella, en els anys precursors de la dictadura de Primo de Rivera. Durant aquesta dictadura, a més, Primo de Rivera intentà, fracassadament, d'estendre la figura del sometent a la resta de l'Estat. L'any 1923 es produí a Terrassa l'assalt a la Caixa d'Estalvis de Terrassa per part d'uns anarquistes; en aquest assalt va resultar mort el sometent terrasenc Joan Castella i Españó, en el seu intent d'impedir l'atracament.

El 1931 és dissolt de nou per la Segona República Espanyola, però es restablí el 1936 en esclatar la guerra. Acabada la guerra, es dissol novament el sometent.

La dissolució del sometent no fou per gaire temps, car l'any 1945 el general Francisco Franco el reorganitza, sota el nom de Somatén Armado amb la principal finalitat de combatre els maquis. Així, el sometent Abel Rocha posà fi a les accions de l'anarquista Quico Sabaté a Sant Celoni, el 1960. El seu caràcter conservador, tot i així, no féu que el dictador el reimplantés del tot: bàsicament es repartí per 297 pobles de menys de 10,000 habitants, aplegant un total de 4.344 individus que, l'any 1978, van ser acomiadats. Finalment, és dissolt definitivament pel Senat espanyol el 1978.




#Article 14: Arqueologia (2660 words)


La paraula arqueologia procedeix del grec arkheos ('vell' o 'antic'), i de logos ('ciència').

És una disciplina científica que es dedica a l'estudi de les diverses societats humanes que han viscut al llarg dels segles, gràcies a la recuperació i anàlisi de la cultura material que van produir. Comparteix aquest mateix objectiu científic amb la història quan estudia aquelles societats que coneixien (o coneixen) l'escriptura. En canvi, només l'arqueologia pot estudiar aquelles societats que no van deixar-nos cap llegat escrit perquè no coneixien aquesta pràctica, és a dir, aquelles societats que van viure en l'etapa que convencionalment categoritzem de prehistòrica. Té uns mètodes de treball propis determinats (sobretot el de l'excavació), amb els quals pretén reconstruir el passat.

Habitualment l'arqueologia analitza i estudia qualsevol resta material que s'hagi preservat d'una societat: els habitatges i totes les altres construccions, el territori que els envolta, les tombes, objectes sumptuaris, eines diverses, les deixalles, etc.

Per reconstruir antigues formes de vida, els arqueòlegs se serveixen també dels mètodes de treball utilitzats per la sociologia, la demografia, la geografia, l'economia o fins i tot les ciències polítiques.

No obstant això, els arqueòlegs moderns no poden dominar totes les ciències i hui en dia molt sovint col·laboren braç a braç amb els acadèmics d'altres disciplines per a l'estudi de diversos aspectes molt específics del passat: macrofauna, microfauna, ictiofauna, malacologia, paleocarpologia, antracologia, geomorfologia, paleometal·lúrgia, etc.

Així, els arqueòlegs, per establir la cronologia, acostumen a utilitzar mètodes de datació descoberts per altres ciències: el sistema del carboni 14 (radiocarboni) fou desenvolupat per físics nuclears, les tècniques de datació geològica es deuen als geòlegs i les tècniques d'estudi de les restes de fauna són obra de paleontòlegs.

És la ciència que vol aprofundir en l'anàlisi de restes materials del passat intentant reproduir les condicions sota les quals es van produir les estructures arqueològiques. Des dels seus inicis als anys seixanta aquesta experimentació ha treballat de dues maneres:

Cal tenir clar que l'arqueologia experimental no és probatòria de res, no demostra cap hipòtesi com a vertadera, però sí que pot servir per a invalidar-ne una o per proposar-ne de noves que interpretin millor la producció i el comportament de la societat estudiada.

En el context de l'arqueologia catalana s'ha practicat poc el tipus experimental i bàsicament en el camp de la prehistòria i la protohistòria, practicant la manufactura de materials lítics, l'esquarterament i descarnació d'animals, l'observació de traces d'ús i desgast d'eines lítiques, la crema d'ossos... Per exemple, al jaciment de la cova 120 de Sadernes a partir del 1987 s'experimentà amb els sistemes d'emmagatzament de cereals que s'hi havien trobat, estudiant la capacitat de germinació i rendiment posteriors i les necessitats tècniques d'aquell conreu.

És la que vol aprofundir en l'anàlisi de les restes materials del passat específicament industrial. Estudia les restes materials com ara fàbriques, molins, ponts metàl·lics, mines, màquines que s'han trobat, instal·lacions dels primers ferrocarrils, instal·lacions militars, productes fabricats per les primeres indústries... Naturalment aprofiten els coneixements del context socioeconòmic i fins i tot intel·lectual estudiat per la historiografia.

Aquesta especialitat va néixer al Regne Unit per investigar les restes de la seva Revolució industrial, sobretot les tecnològiques. Avui dia ha esdevingut l'arqueologia del món de l'edat contemporània i actual. Fins i tot pot treballar conjuntament amb projectes de recuperació de la memòria oral, o de restauració d'espais, i edificis contemporanis (des de trinxeres de les guerres del  fins a complexos fabrils).

A casa nostra s'ha practicat amb prou intensitat i ha generat diverses iniciatives com ara el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, situat a l'antiga fàbrica modernista Aymerich, Amat i Jover de Terrassa; o la recuperació de grans estructures de ferro (els mercats del Born o de Sant Antoni, les estacions de França i del Nord, etc.); la del molí paperer de Capellades; el Museu del Ferrocarril de Catalunya a Vilanova; o el del Suro a Palafrugell; entre moltes altres.

El potencial del passat industrial català ha permès que des del 1988 s'organitzin les Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya, que fins a l'actualitat ja s'han convocat vuit vegades.

És la ciència que vol aprofundir en l'anàlisi de les restes materials del passat específicament medieval.

A Catalunya aquesta especialitat fou reimpulsada el 1959 pel professor Albert del Castillo del departament d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona. Durant els anys vuitanta l'escola que ell havia iniciat va fer diverses excavacions tant en àrees rurals com urbanes, datades entre els segles VII i  (masos, castells, ermites, esglésies, monestirs, viles fortificades, zones urbanes, tombes, molins, tallers de ceràmica...): es feren grans avenços en la investigació del poblament dispers de les primeres masies catalanes així com del lent procés de repoblació de les comarques conquerides als sarraïns. També en aquesta època fou quan s'inicià l'anàlisi sistemàtica de tots els materials trobats.

És la que vol aprofundir en l'anàlisi de restes materials del passat que per un motiu o altre han quedat negades en el medi subaquàtic, tant en aigües continentals com marítimes. Aquesta especialitat va néixer amb l'ús científic de l'escafandre autònom. No es limita sols a l'excavació submarina d'antics vaixells enfonsats sinó també a la d'antics assentaments humans que avui dia han quedat sota les aigües a causa de la progressiva pujada dels oceans, característica de l'Holocè. Té els mateixos principis i sistemes de registre que l'arqueologia convencional terrestre, però simplement adaptats al medi subaquàtic. Un dels grans avantatges de les restes enfonsades és que la seva conservació és totalment diferent i això ha permès tot sovint recuperar materials que a terra s'haurien desintegrat amb el temps.

Aquesta disciplina ha aportat moltes dades sobre les antigues rutes comercials marítimes que connectaven països i cultures ben diferents. A més, cal tenir en compte que tot sovint els jaciments subaquàtics són un conjunt tancat que no ha estat modificat pels humans i això ha permès fer estudis cronològics i tipològics en profunditat.

Després de moltes dècades de pràctiques esportives de submarinisme als litorals de casa nostra que sovint s'han dedicat a recuperar el material arqueològic més visible, durant els anys vuitanta les institucions catalanes han impulsat la recuperació científica d'aquest material. N'és un exemple el jaciment de Culip IV al cap de Creus, un vaixell romà que va naufragar el  en temps de Vespasià.

És la que fa excavacions de salvament en el medi urbà per tal de recuperar el material arqueològic amb rapidesa abans que s'hi construeixi a sobre. El terme comença a utilitzar-se els anys seixanta, i als Països Catalans els anys setanta. L'objecte d'estudi és una ciutat des dels seus inicis fins a l'actualitat, i a banda del mètode arqueològic també utilitza els arxius de documents escrits per tal d'orientar les investigacions. Les troballes immobles solen integrar-se a l'urbanisme circumdant i ser utilitzades com a bé cultural un cop són recuperades.

A casa nostra tenim molts exemples d'arqueologia urbana, entre els quals destaquen les ciutats de Barcelona, Tarragona, València, Badalona, Lleida, Vic... Tot i que massa sovint les seves intervencions han de fer-se amb caràcter d'urgència (sovint promogudes pels ajuntaments o la comunitat autònoma), també s'han pogut fer grans excavacions amb el ritme pausat que els correspon, com ara la de la plaça del Rei de Barcelona, el projecte de Dalt de la Vila de Badalona, l'antic Portal de la Magdalena a Lleida (1984-1987), o el brillant projecte TED'A a Tarragona (1987-1990).

L'origen del desenvolupament de l'arqueologia cal buscar-lo en el col·leccionisme d'antiguitats, els viatges a altres països i l'erudició diletant. L'ampli interès cultural que generà el Renaixement per conèixer les antiguitats clàssiques provocà la profusió de descripcions del passat grecoromà (grans monuments, plaques epigràfiques, monedes, etc.). Un exemple en fou el llibre que Lluís Ponç d'Icard va publicar a Lleida el 1572: Libro de las grandezas y cosas memorables de la metropolitana, insigne y famosa ciudad de Tarragona.

Però seria el , ja en temps de la Il·lustració, que es van emprendre les primeres excavacions: Cavanilles al penyal d'Ifac; l'arquebisbe de València al Puig; Meranges a Empúries... De fet, l'actual Museu Arqueològic de Tarragona va néixer de la col·lecció de l'arquebisbe de Tarragona Francesc Armanyà. La fundació de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1752 fou important per potenciar el fenomen.

Al  cuegen encara les maneres de fer del segle anterior, com exemplifica Joan Ramis Ramis quan publicava a Maó el 1818 Antigüedades célticas de la isla de Menorca, o Josep Salat que també publicava aquell mateix any el seu Tratado de monedas labradas en el Principado de Catalunya. La motivació era tan alta que la mateixa Junta de Comerç promogué les primeres excavacions del temple romà de Barcelona. El moviment historiogràfic romàntic d'aquells temps no utilitzà gaire l'arqueologia, ja que es movia entre les teories bíbliques tubalistes i l'exigència erudita, però almenys el seu interès per l'edat mitjana afavorí l'estudi dels textos antics i el respecte pels monuments històrics d'aquella edat. Pel que fa a les grans expedicions europees cap als jaciments arqueològics del Pròxim Orient, els catalans no hi van participar, amb l'excepció del cònsol Eduard Toda que feu excavar la tomba de Sennedjem a Deir el Medina (1886). Així doncs, en aquesta època l'arqueologia era usada més com a estímul per als erudits que no pas com a disciplina del coneixement en si mateixa, i sobretot com a font per al col·leccionisme privat i l'incipient museisme que naixia per les Comissions Provincials de Monuments (la de Tarragona el 1834, la de Girona el 1847, la de Lleida el 1864...) i les acadèmies (Barcelona el 1835, Vic el 1891...).

De mica en mica l'arqueologia començà a ser tinguda en compte, i ja a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 fou explícitament tractada, si ve encara lligada a la història medieval i la història de l'art. Però fou amb l'esclat del moviment positivista a tot Europa que se la va reconèixer com a disciplina científica. Va caldre, abans, fer caure moltes barreres mentals de l'Europa de la segona meitat del XIX i abandonar els prejudicis induïts per la Bíblia: és a dir, reconèixer l'antiguitat dels humans, les proves de la geologia i la paleontologia, el sistema de les tres edats i admetre l'evolucionisme divulgat per Darwin. A casa nostra tot això fou facilitat gràcies a un marc cultural molt propici: la Renaixença i l'associacionisme (sobretot el de caràcter excursionista). En el cas de Catalunya l'esperit cientificista va aparèixer aviat amb Pere Alsius, Francesc Martorell i Peña, Sanpere i Miquel... els quals van fer diversos descobriments com ara l'Abric Romaní de Capellades, els jaciments de Serinyà, la mandíbula de Banyoles (1887), diversos dòlmens, la necròpoli ibèrica de Cabrera (1881), les pintures rupestres del Cogul (1907)...

A principis del  l'arqueologia ja estava consolidada com a disciplina de la història amb un mètode d'excavació científic (el mètode estratigràfic ofert per la geologia). Durant les primeres dècades van néixer molts organismes que impulsaven activitats arqueològiques, entre els més importants hi havia: la Junta de Museus de Barcelona (1907), el Servei d'Investigacions Arqueològiques de l'IEC (1915), la càtedra i el seminari de Prehistòria de la Universitat de Barcelona (1916), des dels quals es pogué aprofitar una certa infraestructura institucional i museística i un mínim grau de professionalització.

Amb la recuperació d'institucions pròpies d'autogovern com la Mancomunitat de Catalunya o la Generalitat (amb l'Estatut de 1932) fou possible impulsar el primer intent de pensar i fer arqueologia catalana amb una organització estructurada. En aquest sentit, la monumental tasca de Bosch i Gimpera materialitzà diversos èxits: les seves campanyes sistemàtiques i amb mètodes científics moderns al Baix Aragó, Mallorca i Alacant van fer possible que escrivís una perspectiva general del passat prehistòric abans dels romans a casa nostra: Prehistòria de Catalunya (1919), Etnologia de la península Ibèrica (1932)... Sota el seu mestratge es van formar els arqueòlegs de la generació següent: Josep Colominas, Lluís Pericot, A. del Castillo, Josep de Calassanç Serra i Ràfols, S. Vilaseca i F. Esteve Gàlvez. També cal destacar Agustí Duran i Sanpere, que excavà els estrats romans de Barcelona, i la investigació del clergue Serra i Vilaró al Solsonès. Amb tanta activitat no fou estrany que l'arqueologia catalana assolís un bon prestigi internacional, reflectit en el IV Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica, que es feu el 1929, o que calgués obrir un Museu Arqueològic a Barcelona l'any 1935.

Però la pèrdua de la Guerra civil i l'inici d'una llarga dictadura van tallar en sec el floriment que estava tenint l'arqueologia: a partir de llavors i fins als anys seixanta vingué una etapa grisa sense una política pròpia de recuperació i anàlisi del patrimoni català. D'aquesta època es pot citar la feina de l'aragonès Martín Almagro des del dit Museu Arqueològic (1935-1955), fundant la revista Ampurias el 1939 i dirigint les excavacions d'aquest jaciment empordanès; després d'ell la direcció d'Empúries recaigué en Eduard Ripoll. Paral·lelament el prestigiós paleolitista Lluís Pericot dirigia el jaciment gandià de la cova del Parpalló (1941-1945); i A. del Castillo impulsava les primeres experiències d'arqueologia medieval des de la UB. Malgrat aquestes excepcions, les activitats arqueològiques foren molt minses a partir d'aleshores i només les universitats i els museus podien impulsar-la. A més a més, el patrimoni arqueològic descobert passà a ser regit per una desastrosa xarxa de comissaries o delegacions de la Comissaria General de Madrid (1940).

La Universitat de Barcelona no començà a recuperar la seva iniciativa investigadora fins que hi van ingressar els professors Joan Maluquer de Motes el 1958, i Miquel Tarradell i Pere de Palol el 1970. Maluquer fundà immediatament l'Institut d'Arqueologia i Prehistòria el 1959 i la revista Pyrenae el 1965, i també organitzava regularment el Simposi de Prehistòria Peninsular. Tarradell fundà també una revista dita Fonaments el 1978, que aprofundia en les descobertes de prehistòria i món antic que es realitzaven a Catalunya.

Amb el desenvolupament del sistema universitari dels anys setanta (creació altra vegada de la Universitat Autònoma de Barcelona el 1968 i obertura de delegacions a Girona, Lleida i Tarragona) s'amplien les noves generacions de l'ofici arqueòleg i augmenta molt l'activitat excavadora. Aquest èxit provocà una certa exigència entre professionals per mantenir un control rigorós de l'estratigrafia. El restabliment altra vegada de la Generalitat de Catalunya la tardor del 1977 permeté la creació del Servei d'Arqueologia el 1980 (amb cinc serveis territorials (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa, i un de central), el qual ha quedat totalment ocupat per l'augment geomètric d'excavacions que ha de dur a terme, sobretot casos d'urgència, els costos de les quals recauen sobretot en ajuntaments i diputacions.

Durant els anys noranta les noves exigències culturals de la societat, la destrucció de patrimoni pel boom constructiu i les renovacions metodològiques pels avenços científics suposaren nous reptes a l'arqueologia catalana.

El 2012 es va trobar la figura de l'encantat de Begues.

La majoria dels arqueòlegs del passat van definir l'arqueologia com l'estudi sistemàtic de les restes materials de la vida humana ja desapareguda.

Altres arqueòlegs van emfasitzar-ne els aspectes conductistes i van definir l'arqueologia com la reconstrucció de la vida dels pobles antics.

En alguns països, especialment als Estats Units, l'arqueologia ha estat considerada sempre com una subdisciplina de l'antropologia. Mentre aquesta se centrava en l'estudi de les cultures humanes, l'arqueologia es dedicava a l'estudi de les manifestacions materials de les esmentades cultures.

D'aquesta manera, mentre les antigues generacions d'arqueòlegs estudiaven una antiga eina de ceràmica com un element cronològic que ajudaria a datar la cultura que era objecte d'estudi, o simplement com un objecte amb un cert valor estètic, els antropòlegs veien el mateix objecte com un instrument que els serviria per a comprendre el pensament, els valors i la cultura de qui el va fabricar.

La recerca arqueològica ha estat vinculada fonamentalment a l'edat de pedra i a l'antiguitat. No obstant això, durant les últimes dècades la metodologia arqueològica s'ha aplicat a etapes més recents, com l'edat mitjana o la revolució industrial iniciada a finals del  i principis del .

En l'actualitat, els arqueòlegs dediquen ocasionalment l'atenció a materials actuals, investiguen residus i abocadors urbans, amb la qual cosa està naixent la denominada arqueologia industrial.




#Article 15: Arqueologia submarina (642 words)


Larqueologia submarina o subaquàtica és una branca de l'arqueologia que estudia el passat a partir de les restes materials d'origen humà trobades en mars o llacs, principalment restes de naufragis, però també ports o poblacions que han quedat submergides per causes diverses.

Arqueologia marítima: és l'estudi arqueològic de l'home i la seva interacció amb el mar, poden incloure llocs no submergits però relatius a activitats marítimes, com fars, construccions portuàries o estacions baleneres.

Arqueologia marina: comprèn l'estudi arqueològic de restes materials creades per l'home que han estat submergides, com el cas d'una aeronau.

Arqueologia nàutica: és l'estudi arqueològic dels sistemes de navegació (vaixells i els sistemes constructius emprats en els mateixos). Aquest concepte pot incloure llocs terrestres relacionats amb embarcacions o la construcció de les mateixes (incloent els cementiris de vaixells), restes de vaixells que apareguin en el medi terrestre i artillers.

El medi:

maresmes, coves.

Conservació:

medi.
Equipament de treball:

Constitueix el més llarg dels períodes definits per a la història de l'arqueologia subaquàtica.
Es caracteritza pel desenvolupament de tota classe d'artefactes per satisfer un dels més antics anhels de l'home: poder desplaçar-se pel fons de les aigües.

L'arribada de l'escafandre el segle XIX constitueix un precedent importantíssim per al desenvolupament de l'arqueologia subaquàtica, ja que obre les portes de mars i rius a més persones que, lluny d'utilitzar aquest avenç tecnològic amb finalitats recreatives comencen a descobrir els innombrables secrets històrics que allotgen les aigües.

La Mediterrània, el 'Mare Nostrum' dels romans, és el bressol de l'arqueologia subaquàtica.

Les primeres restes trobades, fruit d'incorporar l'escafandre a l'antiga i tradicional activitat de la pesca d'esponges a l'Egea (1868), van ser identificats com a camps d'àmfores (carregaments de grans recipients d'emmagatzematge en embarcacions). De la majoria d'aquests jaciments es van recuperar certs objectes per part dels seus descobridors, per reutilitzar-los o vendre'ls.

Altres jaciments, com el d'Anticitera (1900) i el del Mahdia (1907, treballat per Cousteau el 1948), van ser rescatats parcialment pel Servei d'Arqueologia de Grècia (només Anticitera).

L'aparició posteriorment a la segona guerra mundial de centres de busseig en els quals s'usava l'equip d'immersió autònom inventat el 1943 per Jacques Yves Cousteau i Emile Gagnan, van generar una allau de saqueig i destrucció que els organismes oficials dels territoris més afectats (els litorals de Grècia, Itàlia i el sud de França, principalment), es van veure impedits d'evitar. Fruit d'aquesta situació, en aquests altres contexts es desperta l'interès per la recuperació de béns culturals submergits, generalment fruit de la troballa fortuïta de llocs arqueològics.

Vaixell d'Albenga (1960)

Vaixell de Grand Congloué (1962):

Vaixell de Le Titan (1952):

Vaixell de Yassi Ada (1958):

Vaixell de Kelidonia (1960):

El Vasa, vaixell de línia suec (1628). Feines d'excavació i recuperació es van dur a terme el 1961.

Vaixells víkings de Roskilde (1962) els primers vaixells víkings corresponents al segle XI. Constitueixen els primers intents de recuperar i conservar un bé històric saturat en aigua a fi de tenir informació sobre tècniques constructives i vida a bord.
El Vasa es va tractar amb banys de polietilenglicol durant 18 anys i després es va fer un museu molt a prop del lloc del seu naufragi on es troba l'estructura del vaixell i tot el material que s'hi va trobar.

Els vaixells víkings van comptar amb procediments similars i el seu posterior musealització.

Les feines de George Bass a la Mediterrània oriental es converteixen a la pedrera de formació de futurs professionals que posteriorment dirigiran les seves excavacions en altres punts geogràfics.

Es desenvolupen i incorporen noves tècniques pròpies o procedents d'altres disciplines, per a la localització i el registre de llocs arqueològics sota l'aigua (fotografia, fotogrametria, teledetecció, etc.).

El creixent interès pel patrimoni submergit comença a generar demandes dels cada vegada més nombrosos professionals.

En el II Congrés Internacional d'Arqueologia Submarina celebrat a Albenga, s'estableix per primera vegada la necessitat de complir amb els següents aspectes:




#Article 16: Art (12557 words)


Lart és el procés o el producte deliberat de l'organització dels elements en una forma que apel·la els sentits i les emocions. Abasta una àmplia gamma d'activitats humanes, de creacions i de maneres d'expressar-se, de camps com la música, la fotografia, la literatura, el cinema, l'escultura i la pintura. El significat de l'art és explorat dins l'estètica, una branca de la filosofia. Es creu que per als primers éssers humans l'art va tenir una funció ritual, màgica, religiosa; aquesta funció, però, va evolucionar adquirint un component estètic i una funció social, pedagògica, mercantil o simplement ornamental.

Tradicionalment, el concepte d'art va ser utilitzat per referir-se a qualsevol habilitat o mestratge. Aquesta concepció va canviar durant el període romàntic, quan l'art va arribar a ser vist com una facultat especial de la ment humana per ser classificat al costat de la religió i la ciència.

L'art s'estudia des de diverses disciplines. L'art, entès com a manifestació de l'activitat humana, és susceptible de ser estudiat i analitzat, entre d'altres, des de la perspectiva filosòfica –per exemple, com el raonament de l'ésser humà interpreta els estímuls sensorials que rep–, psicològica –els diversos processos mentals i culturals que es troben en la seva gènesi–, o sociològica –l'art com a producte de la societat humana i analitzant els diversos components socials. La més difosa, però, és la perspectiva històrica que s'estudia des de la història de l'art.

La naturalesa de l'art ha estat descrita per Richard Wollheim com «un dels més difícils dels problemes tradicionals de la cultura humana». S'ha definit com un vehicle per a l'expressió o la comunicació d'emocions i idees, un mitjà per explorar elements formals i com a mimesi o representació. Lleó Tolstoi identificava l'art com un ús de mitjans indirectes perquè una persona es comuniqués amb una altra. Benedetto Croce i Robin George Collingwood defensen la visió idealista que l'art expressa emocions i que l'obra d'art, essencialment, existeix en la ment del creador. La teoria de l'art com a forma té les seves arrels en la filosofia d'Immanuel Kant i va ser desenvolupada durant el  per Roger Eliot Fry i Clive Bell. L'art com a mimesi o representació té profundes arrels en la filosofia d'Aristòtil. Més recentment, els pensadors influïts per Martin Heidegger han interpretat l'art com el mitjà pel qual una comunitat desenvolupa per si mateixa un mitjà per a l'expressió i la interpretació.

L'art, segons principis estètics, és l'aplicació de l'habilitat i del gust a la producció d'una obra. El concepte d'art va associat al concepte d'obra d'art. Des d'una altra perspectiva, l'art és l'acte o la facultat mitjançant la qual l'home imita o expressa i crea, copiant o fantasiejant, allò que és material o immaterial, fent servir la matèria, la imatge, el so, l'expressió corporal, o, simplement, incitant la imaginació d'altre.

D'altra banda, en un sentit més general, l'art és el conjunt de les belles arts o cadascuna d'elles, que en són sis: l'arquitectura, l'escultura, la pintura, la música, la dansa i la poesia. Del conjunt, l'arquitectura, l'escultura i la pintura constitueixen el grup de les arts plàstiques. Aquesta llista s'ha anat ampliant i s'han acceptat, també, les següents arts: el setè art, el cinema, el vuitè, la fotografia, i el novè, el còmic. Alguns crítics i historiadors afegeixen altres arts a la llista, com són la televisió, el teatre, la moda, la publicitat, l'animació i els videojocs. Tot i així, ara com ara, si bé hi ha consens en els altres nou citats, existeix encara una certa discrepància sobre quin seria el «desè art».

La indefinició de l'art consisteix en la seva reducció a determinades categories, com a imitació, com a recreació o expressió. L'art és un concepte global, que inclou totes aquestes formulacions i moltes més; un concepte en evolució i obert a noves interpretacions, que no es pot fixar de forma convencional, sinó que ha d'unir tots els intents d'expressar-ho i formular-ho, essent una síntesi àmplia i subjectiva de tots ells. Tatarkiewicz afirma que l'art és una activitat humana conscient capaç de reproduir coses, construir formes, o expressar una experiència, si el producte d'aquesta reproducció, construcció o expressió pot delectar, emocionar o produir un xoc.

La definició i l'avaluació de l'art ha arribat a ser especialment problemàtica amb les innovacions introduïdes a partir del . Richard Wollheim distingeix tres enfocaments:

Un objecte pot estar caracteritzat per les intencions del seu creador o per l'absència d'elles, independentment del seu propòsit. Una tassa, que aparentment pot ser usada com un recipient, pot ser considerada una obra d'art si exclusivament és un adorn, mentre que un quadre també pot ser considerat art si es fabrica en sèrie.

La paraula art ve del llatí ars que significava ofici, coneixement tècnic o habilitat en la realització d'una tasca tant manual com intel·lectual. Ars era la traducció llatina del terme grec tecné que ha evolucionat tot restringint el seu significat en el sentit de tècnica.

Aristòtil, per exemple, va definir l'art com aquella «permanent actitud de produir coses d'un mode racional», i Quintilià va establir que era allò «que està basat en un mètode i un ordre» (via et ordine). Plató, al Protàgores, va parlar de l'art, i el considerava com la capacitat de fer coses mitjançant la intel·ligència, a través d'un aprenentatge. Per a Plató, l'art té un sentit general, i és la capacitat creadora de l'ésser humà.

El concepte d'art és occidental i ha evolucionat adoptant diferents significats segons l'època i la concepció filosòfica. A Occident s'ha dictaminat què era i què no era susceptible de ser anomenat art. Allò que en un moment ha estat considerat com a bàrbar, en el sentit d'aliè i no civilitzat, després ha entrat a les vitrines dels museus, sobretot a partir del . Amb freqüència, Occident ha modificat la utilitat dels productes que ha considerat artístics. Els museus descontextualitzen aquestes «obres d'art», no només pel que fa a les obres que s'havien considerat exòtiques, com una màscara de l'Àfrica subsahariana, sinó en obres properes com els murals d'esglésies romàniques que hi ha als museus moderns. Objectes que anteriorment tenien una funció ritual, mística o religiosa passen a ser objectes analitzats, estudiats o admirats. Sovint, és la mateixa descontextualització la que permet veure l'objecte com a artístic.

A la França del , l'aparició del saló comporta un fenomen que esdevindrà imparable: l'obra d'art queda desvinculada dels mecenes tradicionals, l'aristocràcia i l'església; cada cop més serà l'artista qui decideixi el contingut i la forma de les seves creacions. En aquella època es van escriure tres llibres que es consideren els fundacionals de les tres disciplines que disposen per objecte d'estudi l'art:

Tatarkiewicz, prenent com a motiu d'estudi els objectes dels artistes occidentals, sustenta que l'art experimenta una transfiguració radical que s'inicia al  i ens porta a l'estat actual. En primera instància es va produir un tipus d'art més conformista que pretenia elaborar, més que objectes innovadors, objectes bells i el seu objectiu no era molestar l'espectador sinó obtenir la seva aprovació. Després d'aquest procés el que es buscà fou la innovació i la provocació davant la bellesa o el consens. Tatarkiewicz creu que fins a arribar a l'estat actual de l'art, s'han succeït diferents etapes o moments: 

Després de la Segona Guerra Mundial, el pes artístic de l'art occidental es desplaçà als Estats Units. Les avantguardes es multiplicaren i l'artista assolí un alt grau de llibertat. La crítica era un factor essencial en la valoració d'una obra d'art, però imperà el domini dels mitjans de comunicació. L'art més que mai era un objecte mercantil. José Ortega y Gasset, a La deshumanització de l'art (1925), analitzà l'art d'avantguarda des del concepte de «societat de massa», on el caràcter minoritari de l'art avantguardista produí una elitització del públic consumidor d'art. La pèrdua de l'element realista imitatiu, segons Ortega, suposà una eliminació de l'element humà que era present en l'art naturalista i aquesta pèrdua va fer desaparèixer els referents de l'art clàssic, el que suposà una ruptura entre l'art i el públic. Aquesta separació entre art i humanitat comportà un intent de rebaixar el concepte d'art com una activitat secundària dins l'experiència humana.

L'estètica és una branca de la filosofia que s'encarrega d'estudiar la manera com el raonament de l'ésser humà interpreta els estímuls sensorials que rep del món circumdant. Es podria dir que, així com la lògica estudia el coneixement racional, l'estètica és la ciència que estudia el coneixement sensible, el que adquirim a través dels sentits.

El terme estètica prové del grec αἴσθησις (aísthêsis, 'sensació'). Va ser introduït pel filòsof alemany Alexander Gottlieb Baumgarten a la seva obra Reflexions filosòfiques sobre la poesia (1735), i més tard a Aesthetica (1750). Segons Arnold Hauser, les «obres d'art són provocacions amb les quals polemitzem més que no ens les expliquem. Les interpretem d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els hi traslladem un sentit, l'origen del qual està en les nostres formes de vida i hàbits mentals. Nosaltres, de tot art amb el qual tenim una relació autèntica en fem un art modern».

Actualment, l'art ha establert un conjunt de relacions que permeten englobar dins una sola interacció l'obra d'art, l'artista o creador i el públic receptor o destinatari. Hegel, en la seva obra Estètica, intentà definir la transcendència d'aquesta relació tot dient que «la bellesa artística és més elevada que la bellesa de la natura, ja que canvia les formes il·lusòries d'aquest món imperfet, on la veritat s'amaga darrere les falses aparences per assolir una veritat més elevada creada per l'esperit».

L'art és, també, un joc amb les aparences sensibles, els colors, les formes, els volums, els sons, etc; un joc gratuït que es crea del no res, o de poc més que el no res. Una aparença que no pretén altra cosa que enganyar-nos. És un joc plaent que satisfà les nostres necessitats eternes de simetria, de ritme o de sorpresa. Aquella sorpresa que Charles Baudelaire considerava l'origen de la poesia. Així, segons Kant, el plaer estètic deriva menys de la intensitat i la diversitat de sensacions que de la manera, en aparença espontània, per la qual elles manifesten una profunda unitat, sensible en el seu reflex, però no conceptualitzant.

Pel professor Sir Ernst Gombrich, «L'art, en realitat no existeix. Tan sols hi ha artistes». Més endavant, en la introducció de la seva Història de l'art ens diu que «no hi ha res de dolent en què ens delectem en el quadre d'un paisatge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos. Sempre que aquests records ens ajudin a gaudir del que veiem, no cal que patim».

Seguint el mateix Gombrich, veurem com als artistes també els passa quelcom semblant: en el retrat del seu fill Nicolau, el pintor flamenc Rubens el representà bell, ja que segurament se sentia orgullós de l'aspecte del nen i volia transmetre la seva passió de pare ensems que d'artista; en el retrat de la seva mare, Albrecht Dürer la dibuixà amb la mateixa devoció i amor que Rubens sentia pel seu fill, però aquí es pot veure un estudi fidel de la cara plena d'inquietuds d'una dona vella; no hi ha una bellesa natural però Dürer, amb la seva enorme sinceritat, va crear una gran obra d'art.

Cada període històric ha tingut unes característiques concretes i definibles –comunes a altres regions i cultures, o bé úniques i diferenciades–, que han anat evolucionant amb els temps. El concepte d'estil va sorgir dins la literatura, però aviat es va estendre a la resta de les arts, especialment a la música i la dansa. Actualment s'utilitza aquest terme en el seu sentit metonímic, és a dir, com aquella qualitat que identifica la forma de treballar, d'expressar-se o de concebre una obra d'art per l'artista o, en un sentit més genèric, d'un conjunt d'artistes o obres que tenen diversos punts comuns, agrupats des del punt de vista geogràfic o cronològic. Així, l'estil pot ser tant un conjunt de caràcters formals –bé individuals o bé col·lectius–, com la conjunció de determinats factors que generaria la forma de treballar del grup com, per exemple, a l'art romànic, al gòtic o al barroc. Segons Focillon, un estil és «un conjunt coherent de formes unides per una conveniència recíproca, submises a una lògica interna que les organitza». Una escola és el terme amb el qual es designa a un grup d'autors amb unes característiques comunes ben definides. Així, l'«estilística» és la ciència que estudia els diversos signes distintius, de l'obra d'un artista o una escola. Aquest tipus d'estudi ha servit a la Història de l'art com a punt de partida per a l'anàlisi de l'esdevenir històric basat en l'estil artístic, com es pot apreciar en alguna escola historiogràfica com el formalisme.

En cada estil, escola o període artístic, se solen distingir diverses fases (amb les naturals variacions que es poden presentar en cada cas):

Un gènere artístic és una especialització temàtica en la qual s'acostumen a dividir les diverses arts. Els gèneres pictòrics més coneguts a partir del  són sostinguts per les acadèmies europees i especialment per l'Acadèmia francesa, que va exercir un paper central dins l'art acadèmic. L'any 1667 André Félibien, historiògraf, arquitecte i teòric del classicisme francès, al pròleg de les Conferències de l'Acadèmia, codificà la pintura clàssica seguint temes pictòrics: «la història, el retrat, el paisatge, les marines, les flors i els fruits». En eliminar qualsevol jerarquia en la representació artística, actualment es considera dins la pintura de gènere qualsevol obra que representi escenes de la vida quotidiana i temes anecdòtics; alhora, encara es parla de gèneres artístics per designar els diversos temes que han estat recurrents al llarg de la història de l'art: paisatge, retrat, nu i natura morta, fent així una síntesi entre els diversos conceptes anteriors.

Dins l'escultura, el primer gènere és la representació humana, el retrat de diversos tipus (com ara el bust), l'estàtua eqüestre, l'efígie, el nu, el religiós (amb la representació d'imatges divines o de sants), el mitològic, el funerari i el monumental. Tanmateix, l'escultura no s'ha classificat normalment per gènere, com si no existís una especialització sobre un tema concret sinó que més aviat, com succeeix en l'arquitectura, es parla de tipologies que depenen de la configuració global i de la tècnica. Així, en l'arquitectura, hi ha tipus com ara l'església, el palau, el castell, l'habitatge o la fàbrica.

Els gèneres literaris són els diferents grups o categories en què, atenent el seu contingut, podem classificar les obres literàries. La retòrica clàssica els ha classificat en tres grans grups: la lírica, l'èpica i el drama. Alguns especialistes acostumen a afegir la didàctica, l'oratòria, l'assaig, la biografia i la crònica.

Pel que fa als gèneres musicals, els grups es fan seguint criteris com ara el ritme, la instrumentació, les característiques harmòniques, les melòdiques o l'estructura musical. La música clàssica, acadèmica o música culta és un dels tres grans gèneres en què es pot dividir la música en general, juntament amb la música popular i la música tradicional.

Finalment, els gèneres cinematogràfics es van classificar primer en dos grans grups: la comèdia i el drama. Més tard, es van anar diversificant: cinema d'acció, thriller, cinema bèl·lic, de ciència-ficció, cinema d'aventures, western, arts marcials, fanfilm, terror, de catàstrofes, èpic, musical, policíac, negre, gore, eròtic, d'animació, documental, experimental, classe B, i molts altres.

La classificació de les diferents formes de representació de l'art es coneix com a «disciplines artístiques». El procés artístic comença amb l'elaboració mental de l'obra per l'artista, però aquesta s'ha de plasmar de forma tangible per a algun dels sentits, procés que es realitza a través de la tècnica. La matèria té una noció constitutiva, creadora, essent part essencial de la creació artística. També pot aportar diferents concepcions estètiques, com l'ús del ferro i el vidre dins l'arquitectura contemporània. Al seu torn, la tècnica és la forma que l'artista dóna a l'obra d'art, com modela la matèria per aconseguir expressar allò que vol crear. Els materials i la tècnica van evolucionant amb el temps, i poden ser definitoris d'un determinat llenguatge o estil artístic.

Les arts escèniques són, en principi, aquelles que es poden representar en un escenari. Tot i que les belles arts incloses en aquesta classificació són la música, la dansa, el circ i el teatre, hi ha moltes altres activitats artístiques –el mim, l'acrobàcia, l'òpera o el cabaret–, que en deriven d'elles, que s'incorporen en aquest grup i on la interpretació és una part fonamental del producte artístic.

Els productes de les arts escèniques en general són espectacles que poden incloure, juxtaposats o mesclats, alguns d'aquests gèneres. L'obra d'art pròpia de les arts escèniques és l'espectacle dramàtic, que consisteix a una presentació davant d'un auditori d'una ficció, executada per uns intèrprets, que aporten el seu propi cos (i a través d'ell la veu, el gest i el moviment), i en el cas general també un conjunt heterogeni d'elements escènics.

De tots aquests elements, els únics obligatoris són almenys un intèrpret humà que hi participa en carn i os, sense màquines intermediàries, i un destinatari -públic- humà que físicament és present en el moment de la transmissió comunicativa. L'espectacle es desenvolupa en un espai donat durant un temps determinat. Existeix només mentre s'està representant. Aquestes dues particularitats són característiques de les arts escèniques.

L'escenari actual no té per què ser una plataforma de fusta davant de cadires fixes i alineades; pot estar rodejat d'aquestes o pot ser un espai obert, dins d'un recinte o bé al carrer, pel qual el públic es mou lliurement. Els espectadors poden tenir un paper més o menys actiu, segons el tipus i estil d'espectacle, podent arribar a formar part d'ell.

La música és l'art d'organitzar sensiblement i lògicament una combinació coherent de sons i silencis utilitzant els principis fonamentals de la melodia, l'harmonia i el ritme. Altres disciplines musicals són el cant coral –interpretació musical per un conjunt de veus–, i l'òpera, que combina música, cant i acció teatral amb un guió interpretat segons els principis de les arts escèniques. També cal considerar:

La dansa és l'art consistent a expressar-se mitjançant el moviment del cos. En algunes disciplines el moviment pot seguir una música o un altre tipus de so, o fins i tot de canvis de llum o altres estímuls, en altres la música, paraules i sons només compleixen una funció ambiental, i també n'hi ha en què no hi són presents.

Sovint es troba barrejada o formant part d'altres arts escèniques, com típicament el circ i l'òpera i molt clarament a la dansa-teatre, i audiovisuals, com especialment a la videodansa i també a molts videoclips musicals, anuncis publicitaris, cinema, etc. A més, sol inspirar altres arts, notablement les plàstiques. La direcció de moviments i desplaçaments en obres teatrals i d'altres arts escèniques, així com la de moltes accions artístiques, encara que no incloguin cap mena de dansa, sol ser executada per una persona formada en dansa, ballarina o coreògrafa.

La dansa, a banda ser un art amb finalitat purament estètica i comunicativa, pot usar-se amb altres fins: com a forma d'expressió, com a interacció social, espiritualss, de consciència corporal, d'autoconeixement i creixement personal o en altres tipus. És un llenguatge més antic que la llengua i una de les arts més antigues, que es desenvolupa espontàniament a totes les cultures.

El teatre és la presentació escènica d'una dramatúrgia, amb text o sense, per almenys un personatge interpretat en directe per un actor que va desenvolupant accions amb una finalitat dramàtica davant d'un o més espectadors, que hi són pressents i es comuniquen al mateix espai, sense màquines intermediàries.

L'escenografia (il·luminació, so, tècniques audiovisuals, etc.) i els objectes escenogràfics (mobiliari, decorats, vestuari, perruqueria, maquillatge, etc.) permeten contextualitzar i crear un conjunt comunicatiu a l'espectador. Per englobar i harmonitzar tots els elements i personatges, la direcció coordina la posada en escena. Pot incorporar o fusionar-se amb altres arts escèniques, com el circ o la dansa, o d'altre tipus, com l'art corporal o el videoart.

Certs formats de representació teatral o quasi teatral s'han identificat amb un tipus d'art plàstica. És el cas del happening, una actuació espectacular espontània i única, o en general de l'acció artística o teatralització de l'experiència, de vegades relacionada amb la política o l'ecologisme.

La literatura és l'art d'escriure. Es podria dir que, de tot el que s'escriu, es considera com a literatura només els texts escrits d'una certa qualitat. A la literatura en prosa, l'escriptor estructura les paraules en texts, fent-les servir d'una manera adequada de cara a la seva correcta comprensió, amb finalitats informatives o recreatives, sense necessitat de guardar un ritme.

Amb tot, la poesia és l'únic gènere literari considerat una de les set belles arts, i consisteix en una composició literària amb una estructura regida per un conjunt d'instruments que defineixen la seva naturalesa. La poesia està basada en la mètrica i el ritme, disposada a través d'una estructura de versos i estrofes que poden tenir diverses formes de rima, encara que també poden ser de vers lliure.

L'arquitectura projecta i construeix edificis. Denominada l'art de l'espai, l'arquitectura és un procés tècnic i de disseny que permet la construcció d'estructures que organitzen l'espai per ser usada per l'ésser humà. A partir de la seva funció utilitària en la construcció d'habitatges, instal·lacions o edificis públics, ha evolucionat amb la incorporació de valors estètics i plàstics i aportant equilibri i harmonia dins de competències pròpies com l'urbanisme o el paisatgisme. El disseny arquitectònic és impulsat principalment per la manipulació creativa, entre d'altres, de la massa, l'espai, el volum, la textura, la llum i els materials.

L'escultura és l'art de modelar figures en volum. És un art espacial, on l'autor s'expressa mitjançant volums i formes tridimensionals. La creació d'aquests objectes es pot fer a partir d'un bloc de material al qual se li treu allò que no es vol (esculpit), a partir de material modelable al qual se li dóna la forma que hom vol (modelat, buidat…), o alterant la superfície del material per donar-li altra forma (repujat, estampat, embotit, etc.).

L'esculpit és una tècnica pròpia del treball amb materials com la pedra, la fusta, l'ivori o, més actualment, el gel. Les peces, especialment les de fusta, també s'anomenen talles.

Per a la construcció amb materials modelables en fred com l'argila, cera, estuc o plastilina, es fa servir la tècnica del modelatge, en la qual s'afegeixen o es lleven porcions de la massa i se li dóna forma amb les mans o amb instruments, com amb paletes. Per al modelatge de metalls, cal fondre'ls en un motllo, la construcció del qual dóna nom a la tècnica. Així, el buidatge consisteix a construir una matriu a partir d'un material resistent (guix, refractari, resina de vidre, etc.) dins del qual, un cop fos, s'aboca el material final de l'escultura. Aquesta tècnica es pot fer servir també en materials en estat semilíquid a baixa temperatura com l'estuc o la cera, i permet obtenir peces en sèrie. Una altra forma d'obtenir una matriu és amb la tècnica de la cera perduda on, en cera o parafina, es modela una peça igual a l'escultura que es vol obtenir, i s'envolta de material resistent a la temperatura, creant un motlle o matriu tancada. Finalment, s'aboca el metall o vidre fos dins la matriu que ocupa l'espai de la cera.

El cisellat consisteix a obtenir baixrelleus sobre peces metàl·liques. De forma similar, el repujat i l'embotit permeten donar forma a planxes de metall colpejant-les contra un motlle.

La pintura és la representació bidimensional d'una imatge basant-se en uns pigments (colorant més aglutinant) sobre un suport (mur, fusta, tela, vidre, metall, paper, etc.). Les tècniques de pintura es divideixen basant-se en com es dilueixen i fixen els pigments en el suport a pintar. Així, cal destacar:

El dibuix és la representació gràfica realitzada per mitjà de línies, traços i ombres, elaborats amb llapis, ploma o altres objectes similars. El dibuix és la base de gairebé qualsevol obra artística, ja que la majoria de les obres visuals comencen amb un esbós dibuixat. En la historieta o còmic, una nova forma d'art que deriva del dibuix, la representació gràfica narra una història a través d'una successió de vinyetes, dibuixades en color o blanc i negre, i amb texts emmarcats en uns requadres anomenats entrepans.

En el dibuix, un dels materials més antics és el carbonet, fet amb branquillons de romaní, d'avellaner o de salze carbonitzat. Junt amb el llapis –un instrument fet en grafit embotit en un tub de fusta o metall i fàcil de manipular–, són ideals per a fer esbossos i estudis preparatoris, ja que permeten l'esborrat. Al , des d'Itàlia, el llapis es va difondre a altres països. La sanguina és un tipus especial de llapis fet d'argila ferruginosa que produeix un dibuix de color vermellós; va estar molt de moda a la Itàlia del Renaixement.

La punta metal·lica és un instrument fet amb materials tous com plom, estany o plata, amb el que es marca sobre el paper o pergamí; ja era utilitzat en l'època romana. Si aquest material marca en fosc sobre clar, el guix (sulfat de calci bihidratat), de color blanc, es fa servir habitualment sobre suports més foscs, tot i que més recentment es fabriquen barretes en color. A partir del Renaixement s'usava com a material de dibuix o com a pigment per a la pintura al tremp.

El pinzell, un instrument fet amb pèls de diferents animals –porc, marta gibelina o esquirol–, utilitzat per pintar, també permet dibuixar amb tinta i tinta xinesa, i remarcar volums i zones lluminoses. També la ploma de canya o la d'ocells, a més d'utilitzar-se en escriptura, es fa servir per a dibuixar.

El gravat és una tècnica d'estampació d'imatges artístiques en paper (estampes). Es realitza amb planxes de diferents materials que donen nom a la tècnica mateixa: de fusta (xilografia), coure o bronze (calcografia), pedra (litografia), linòleum (linogravat), seda o niló (serigrafia).

La fotografia permet capturar imatges directament de la realitat i fixar-les en un suport des del qual es pot reproduir i alterar. Es basa en el principi de la cambra fosca, amb la qual s'aconsegueix projectar damunt d'una superfície una imatge captada a través d'un petit forat, de manera que la mida de la imatge es redueix i augmenta la seva nitidesa. La fotografia moderna va començar quan Louis-Jacques-Mandé Daguerre construí el daguerreotip (1839), i posteriorment es van anar perfeccionant els procediments tècnics en la captació i reproducció. En acabar el  es van substituir els suports de captació de la imatge basats en mitjans químics per sistemes digitals.

El cinema és la tècnica basada en la reproducció d'imatges en moviment i va sorgir amb l'invent del cinematògraf per part dels germans Lumière el 1895. Ricciotto Canudo (1911) fou qui batejà la cinematografia com el setè art, entesa com una narració d'històries a partir d'un guió i amb processos tècnics com el muntatge. Es tracta d'una representació, equiparable a la teatral, que és enregistrada per una càmera des de diferents angles; aquesta esdevindrà el punt de vista de l'espectador quan es visionin les imatges enregistrades, aportant un dinamisme addicional al de la mateixa actuació. En el cinema s'apliquen totes les tècniques teatrals com l'escenografia, la interpretació, el vestuari, el maquillatge, i la direcció. A més a més, respecte al que interpreten els actors, durant el rodatge en si i en la postproducció (muntatge, tractament d'imatges, banda sonora, doblatge, efectes especials, etc.) s'adapta, modifica i complementa de cara al resultat final que veurà l'espectador.

La restauració d'obres d'art és una activitat que té per objecte la reparació o actuació preventiva de qualsevol obra que, per la seva antiguitat o estat de conservació, sigui susceptible de ser intervinguda si cal preservar la seva integritat física, així com els seus valors artístics; això es fa respectant al màxim l'essència original de l'obra. Com afirma Brandi, la restauració ha de dirigir-se al restabliment de la unitat potencial de l'obra d'art, sempre que això sigui possible sense cometre una falsificació artística o una falsificació històrica, i sense esborrar cap empremta del transcurs de l'obra d'art a través del temps.

En l'arquitectura, la restauració acostuma a ser de tipus funcional, per preservar l'estructura i unitat de l'edifici, o reparar defectes que puguin sorgir en els materials constructius. Fins al , les restauracions arquitectòniques només preservaven les obres de culte religiós, donat el seu caràcter litúrgic i simbòlic, i es reconstruïen uns altres tipus d'edificis sense respectar l'estil original. Tanmateix, des de l'apogeu de l'arqueologia a final del , especialment amb les excavacions de Pompeia i Herculà, es va tendir a preservar qualsevol estructura del passat, sempre que tingués un valor artístic i cultural.

En el terreny de la pintura s'ha evolucionat, des d'intentar recuperar la imatge afegint, si cal, les parts perdudes de l'obra, a respectar la integritat tant física com estètica de l'obra tot realitzant les intervencions necessàries per a la seva conservació sense que es produeixi una transformació radical de l'obra. La restauració pictòrica va adquirir un impuls a partir del , a causa del mal estat de conservació de pintures al fresc.

També dins l'escultura hi ha hagut una evolució paral·lela, des de la reconstrucció d'obres antigues –per exemple, membres mutilats com en la reconstrucció del Laocoont i els seus fills el 1523-1533 per Giovanni Angelo Montorsoli–, fins a l'actuació sobre l'obra preservant la seva estructura original.

La sociologia de l'art és una disciplina de les ciències socials que estudia l'art des d'un plantejament metodològic basat en la sociologia. El seu objectiu és estudiar l'art com a producte de la societat humana, analitzant els diversos components socials que concorren en la gènesi i difusió de l'obra artística. La sociologia de l'art és una ciència multidisciplinària, i en les seves anàlisis es basa en diverses disciplines com la política, l'economia, l'antropologia, la lingüística i la filosofia. Entre els diversos objectes d'estudi de la sociologia de l'art es troben diversos factors, des d'aspectes més genèrics com la situació social de l'artista o l'estructura sociocultural del públic, fins més específics com el mecenatge, el mercantilisme i la comercialització de l'art, les galeries d'art, la crítica d'art, el col·leccionisme, la museografia, les institucions i les fundacions artístiques.

També es pot remarcar que al  s'ha produït l'aparició de nous factors, com el gran desenvolupament dels mitjans de comunicació, la cultura de masses, la categorització de la moda, la incorporació de noves tecnologies o l'obertura de conceptes en la creació material de l'obra d'art com l'art conceptual o l'art d'acció. La sociologia de l'art va sorgir a causa de l'interès de diversos historiadors en l'anàlisi de l'entorn social de l'art. Aquest procés s'inicià a mitjans del , especialment després de la irrupció del positivisme com a mètode d'anàlisi científic de la cultura, i la creació per part d'Auguste Comte de la sociologia com a ciència autònoma.

La sociologia de l'art es va desenvolupar durant el , amb la seva pròpia metodologia i uns objectes d'estudi determinats. El punt de partida d'aquesta disciplina s'acostuma a situar immediatament després de la Segona Guerra Mundial, amb l'aparició d'obres fonamentals com Art i revolució industrial, de Francis Klingender (1947) o Història social de la literatura i l'art, d'Arnold Hauser (1951). Als seus inicis, la sociologia de l'art va estar estretament vinculada al marxisme, encara que després es va desmarcar d'aquesta tendència per adquirir una autonomia pròpia com a ciència.

La psicologia de l'art és la ciència que estudia els fenòmens de la creació i l'apreciació artística des d'una perspectiva psicològica. L'art, com a manifestació de l'activitat humana, és susceptible de ser analitzat de forma psicològica, estudiant els diversos processos mentals i culturals que es troben en la gènesi artística, tant en la seva creació com en la recepció per part del públic. Així mateix, en l'àmbit de la fisiologia, la psicologia de l'art estudia els processos bàsics de l'activitat humana –com la percepció, l'emoció i la memòria–, així com les funcions superiors del pensament i el llenguatge. Entre els seus objectes d'estudi es troben tant la percepció del color –recepció retinal i processament cortical– i l'anàlisi de la forma, com els estudis sobre creativitat, capacitats cognitives –símbols, icones– i l'art com a teràpia. Per al desenvolupament d'aquesta disciplina han estat essencials, entre d'altres, les contribucions de Sigmund Freud i Gustav Fechner.

Un dels principals corrents de la psicologia de l'art ha estat l'Escola de la Gestalt, que afirma que estem condicionats per la nostra cultura en el sentit antropològic; la cultura condiciona la nostra percepció. Per a Karl Popper, en l'apreciació estètica hi ha un punt d'inseguretat que no té base científica i no es pot generalitzar; portem una idea preconcebuda (hipòtesi prèvia), que fa que trobem en l'objecte allò que cerquem. Segons la Gestalt, la ment, a través d'unes certes lleis, configura els elements que arriben a ella mitjançant els canals sensorials, la percepció, la memòria, el pensament, la intel·ligència i la resolució de problemes. Els seus principals exponents van ser Rudolf Arnheim, Max Wertheimer, Wolfgang F. Köhler, Kurt Koffka i Kurt Lewin.

L'antropologia de l'art, també anomenada cultural, és la branca de l'antropologia que estudia els conceptes bàsics de les estructures socials i les seves funcions culturals –de diversos grups en diferents etapes històriques–, i la relació entre la biologia i la cultura pròpia en diferents espais geogràfics; és la sociologia de les societats tradicionals. Kant va desenvolupar una Antropologia teòrica –facultats de l'home– una Antropologia pragmàtica –habilitats de l'home– i una Antropologia moral –comportament de l'home. Max Scheler va realitzar diversos estudis, entre ells Die Stellung des Menschen in Kosmos, on va assignar a l'antropologia filosòfica un lloc intermedi entre el saber metafísic i el positiu; així, l'estudi de l'estructura fonamental humana és la base de les seves funcions i de les seves obres, com ara el llenguatge, l'art i la religió.

L'antropologia de l'art estudia l'home com un ens creador i portador dintre d'una cultura determinada, i per tant les tècniques i la seva capacitat per produir deliberadament objectes, ja sigui en arquitectura, pintura, escultura, teixits, música o cançons, «de la mateixa manera que la natura produeix objectes i éssers com ara pedres, arbres o papallones, o fenòmens com ara l'arc de sant Martí, terratrèmols i tempestes».

La crítica d'art és un gènere, entre literari i acadèmic, que fa una valoració sobre obres d'art, artistes o exposicions, en principi de forma personal i subjectiva; es basa, però, en la història de l'art i en les seves múltiples disciplines, valorant l'art segons el seu context o evolució. És a la vegada valorativa, informativa i comparativa, redactada de forma concisa i amena, sense pretendre ser un estudi acadèmic però aportant dades empíriques i contrastables. Denis Diderot és considerat el primer crític d'art modern, pels seus comentaris sobre les obres d'art exposades als salons parisencs, realitzats al Saló Carré del Louvre a partir de 1725.

En la gènesi de la crítica d'art cal valorar, d'una banda, l'accés del públic a les exposicions artístiques que, unit a la proliferació dels mitjans de comunicació des del , va produir una via directa entre el crític i el públic al qual es dirigeix. La crítica d'art ha estat vinculada al periodisme, exercint una feina de portaveu del gust artístic que, d'una banda, els ha conferit un gran poder, en ésser capaços d'enfonsar o enlairar l'obra d'un artista però, de l'altra, els ha fet objecte de ferotges atacs i controvèrsies. Una altra faceta a remarcar és el caràcter d'actualitat de la crítica d'art, ja que se centra en el context històric i geogràfic en què el crític desenvolupa la seva feina que, a més a més, està immers en un fenomen cada vegada més dinàmic com és el dels corrents de moda. Així, la falta d'historicitat per emetre un judici sobre bases consolidades, sovint condueix la crítica d'art a estar sustentada en la intuïció del crític, amb el factor de risc que això comporta.

La crítica d'art sempre revela un component de pensament social en què es veu immersa, existint així diversos corrents dins la crítica d'art: romàntica, positivista, fenomenològica, semiològica. Com deia Charles Baudelaire al Saló de 1846: Per ser justa, és a dir, per tenir la seva raó de ser, la crítica ha d'ésser parcial, apassionada, política; això és, ha d'adoptar un punt de vista exclusiu, però un punt de vista exclusiu que obri al màxim els horitzons.

Entre els crítics d'art hi ha hagut des de famosos escriptors fins als mateixos historiadors d'art, que moltes vegades han passat de l'anàlisi metodològica a la crítica personal i subjectiva, conscients que era una arma de gran poder. Es poden destacar: Charles Baudelaire, John Ruskin, Oscar Wilde, Émile Zola, Joris-Karl Huysmans, Guillaume Apollinaire i Wilhelm Worringer. Dins el món catalanoparlant, destaquen Eugeni d'Ors, Alexandre Cirici, Juan Eduardo Cirlot, Rafael Santos, Josep Corredor, Daniel Giralt-Miracle i Pilar Parcerisas.

La historiografia de l'art és la ciència que analitza l'estudi de la història de l'art, des d'un punt de vista metodològic, és a dir, de la forma que l'historiador afronta l'estudi de l'art. Des de l'antiguitat els artistes, o d'altres persones al seu entorn, han plasmat per escrit diverses reflexions sobre la seva activitat. Vitruvi va escriure el tractat d'arquitectura més antic que es conserva, De Architectura. La seva descripció de les formes arquitectòniques de l'antiguitat grecoromana va influir poderosament durant el renaixement, essent a la vegada una important font documental per les informacions que aporta sobre la pintura i l'escultura tant grega com romana. Giorgio Vasari, a  Le Vite, va ser un dels predecessors de la historiografia de l'art, fent una crònica dels principals artistes del seu temps, posant especial èmfasi en la progressió i el desenvolupament de l'art. Tanmateix, aquests escrits, en general cròniques, inventaris i biografies, mancaven de perspectiva històrica i el rigor científic necessaris per ser considerats historiografia de l'art.

Johann Joachim Winckelmann és considerat el pare de la història de l'art, creador d'una metodologia científica per a la classificació de les arts i una teoria estètica d'influència neoplatònica: la bellesa és el resultat d'una materialització de la idea. A la seva obra Reflexió sobre la imitació de les obres d'art gregues (1755) va afirmar que els grecs van arribar a un estat de perfecció total en la imitació de la natura, per la qual cosa només podem imitar els grecs. Tanmateix, va relacionar l'art amb les etapes de la vida humana (infància, maduresa, vellesa), establint una evolució de l'art en tres estils: arcaic, clàssic i hel·lenístic.

Durant el , l'obra d'autors com Karl Friedrich von Rumohr va suposar un primer intent seriós de formular una història de l'art basant-se en criteris científics, basant-se en l'anàlisi crítica de les fonts historiogràfiques. D'altra banda, Giovanni Morelli va introduir el concepte del connoisseur, l'expert en art, que l'analitza en base tant als seus coneixements com a la seva intuïció.

La primera escola historiogràfica de gran rellevància va ser el formalisme, que defensava l'estudi de l'art a partir de l'estil, aplicant una metodologia evolucionista que atorgava a l'art una autonomia allunyada de qualsevol consideració filosòfica, rebutjant l'estètica romàntica i l'idealisme hegelià, i acostant-se al neokantisme. El seu principal teòric va ser Heinrich Wölfflin, considerat el creador de la moderna història de l'art. Va aplicar a l'art criteris científics, com l'estudi psicològic o el mètode comparatiu. Wölfflin no atorgava importància a les biografies dels artistes, defensant en canvi la idea de nacionalitat, d'escoles artístiques i estils nacionals. Les teories de Wölfflin van ser continuades per autors com Alois Riegl.

La historiografia de l'art ha continuat dividida en múltiples tendències, des d'autors encara dins del formalisme (Roger Eliot Fry, passant per l'escola sociològica d'Arnold Hauser o la psicològica de Max Wertheimer, a perspectives individuals i sintetitzadores com les d'Adolf Goldschmidt o Adolfo Venturi. Una de les escoles més reconegudes ha estat la de la iconologia, que centra els seus estudis en la simbologia de l'art, el significat de l'obra artística. A través de l'estudi d'imatges, emblemes, al·legories i tots els altres elements de significació visual pretenen aclarir el missatge que l'artista va intentar transmetre en la seva obra. Els principals teòrics d'aquest moviment van ser Aby Warburg, Erwin Panofsky, Ernst Gombrich i Rudolf Wittkower.

L'art prehistòric és el que desenvolupà l'ésser humà des del paleolític superior fins al neolític, períodes on van sorgir les primeres manifestacions que es poden considerar com a artístiques. Al paleolític, l'home es dedicava a la caça i vivia en coves, elaborant l'anomenada pintura rupestre. Durant el neolític, es torna sedentari i es dedica a l'agricultura, amb societats cada vegada més complexes en les que té més importància la religió, com es pot observar en els monuments megalítics, i inicia la producció de peces d'artesania. Representades com a escultures, apareixen unes exuberants figures femenines de pedra en una exaltació artística de la fertilitat; són les «venus prehistòriques», com la Venus de Willendorf i la Venus de Lespugue. A partir del , en el darrer període de l'edat del ferro, els celtes van desenvolupar la cultura de La Tène, propagant-la per tot Europa; va representar una evolució de l'art de la cultura de Hallstatt.

L'art ibèric és l'art que es va desenvolupar a la península Ibèrica de manera coetània a la cultura de La Tène, principalment a Andalusia i a la zona de llevant i, en menor mesura, a la Meseta Central i al sud de França. L'arquitectura es basava en els murs adovellats, realitzant arcs i voltes falses per aproximació de filades. Les ciutats s'acostumaven a construir en acròpoli, com a Azaila, Ullastret i Olèrdola. L'escultura es va desenvolupar notablement, destacant les «dames», com la Dama d'Elx i la Dama de Guardamar.

L'art egipci era intensament religiós i simbòlic. Destaquen en arquitectura les mastabes, les piràmides i els hipogeus, com els de la Necròpolis de Gizeh i la Vall dels Reis. L'escultura i la pintura mostren la figura humana de forma realista, encara que hi ha un excés de hieratisme i esquematisme a causa de la rigidesa dels seus cànons simbòlics de la seva religió.

L'art mesopotàmic es desenvolupà a la zona compresa entre els rius Tigris i Eufrates, on es van anar succeint diverses cultures, com la dels sumeris, els acadis, els assiris i els perses. Dins l'arquitectura destaquen els ziggurats, uns grans temples de forma graonada i piramidal. Pel que fa a l'escultura, es desenvolupà en talla exempta o relleu, en escenes religioses, de caça i militars, amb la presència de figures humanes i animals reals o mitològics.

A l'Antiga Grècia es van desenvolupar les principals manifestacions artístiques que van marcar l'evolució de l'art a Occident. Després d'uns inicis d'esplendor de les cultures minoica i micènica, l'art grec es va desenvolupar en tres grans períodes: l'arcaic, el clàssic i l'hel·lenístic. En l'arquitectura, són ben representatius els temples, que presenten tres ordres constructius diferenciats: el dòric, el jònic i el corinti. Destaca especialment el conjunt de l'Acròpolis d'Atenes. En escultura predominà la representació del cos humà, amb una evolució des de formes inicials més rígides i esquemàtiques, passant pel naturalisme del període clàssic –amb l'obra de Miró, Fídies i Policlet–, fins al recarregament i la sinuositat del període hel·lenístic. Aristòtil descriu ja tècniques intel·lectuals com l'oratòria, i distingeix entre les arts que feien possible una «educació liberal» –com ara la gramàtica, la lògica, la retòrica o la geometria–, i les que implicaven el treball amb les mans i, per tant, eren «servils i per sota de la dignitat d'un cavaller».

L'art romà, amb l'art etrusc de precedent, va rebre la influència de l'art grec. Gràcies a l'expansió de l'Imperi Romà, l'art clàssic grecoromà va arribar a quasi tots els racons d'Europa, nord d'Àfrica i el Pròxim Orient, fixant les bases de l'art occidental. En l'arquitectura civil van destacar grans enginyers i constructors que construïren carreteres, ponts, aqüeductes i altres obres urbanístiques, així com temples, palaus, teatres, amfiteatres, circs, termes i arcs de triomf. L'escultura, inspirada en la grega, se centra igualment en la figura humana –encara que amb més realisme– sense que els importés mostrar defectes que eren ignorats per la idealitzada escultura grega. La pintura és coneguda sobretot per les restes trobades a Pompeia i destaca especialment la tècnica del mosaic.

L'art paleocristià és el resultat de l'aparició del cristianisme i es va generar al llarg de l'Imperi. Va adquirir estatus oficial després de la conversió al cristianisme de l'emperador Constantí I el Gran. L'art paleocristià va reinterpretar tant les formes clàssiques com les jueves, per servir com a vehicle d'expressió de la nova religió oficial, tot i que es va produir una atomització d'estils per zones geogràfiques. Com a tipologia de l'arquitectura paleocristiana, destaca la basílica, mentre que en l'escultura prevalen els sarcòfags i també –com a l'època romana– la pintura i el mosaic.

L'art preromànic està constituït per diversos estils desenvolupats a Europa a partir de la caiguda de l'Imperi Romà; aquest estil perdurà, aproximadament, fins a l'any 1000. La fusió de la cultura clàssica amb la dels nous pobladors d'origen germànic generà les diverses nacionalitats que conformaren el continent europeu. S'engloben en aquesta fase diversos estils d'un marcat caràcter regional, des de l'art visigòtic i dels altres pobles germànics, l'art cèltic –especialment a les Illes Britàniques– i l'art víking, passant per l'art asturià, l'art carolingi i l'art otonià.

La música té la seva pròpia història. L'obra de Boeci (480-525), «De institutione música», va estendre la seva influència durant l'alta edat mitjana. El papa Gregori I (540-604), juntament altres papes anteriors o posteriors (malgrat que la tradició només l'assenyala a ell), renovà el cant litúrgic. El document «Ordini romani» trobat al monestir de Saint Gail en un manuscrit del , descriu el cerimonial romà des del  fins al , i en ell s'atribueix al conjunt de papes, encapçalats pel citat Gregori I, haver organitzat el cicle de cants per tot l'any. L'anomenat cant gregorià, fou així, el primer conjunt sistemàtic de música i el preludi de la notació musical actual.

L'art romànic representà el primer estil de la cultura europea occidental de caràcter internacional, amb una identitat plenament consolidada després de la transformació del llatí en les llengües vernacles. De caràcter eminentment religiós, quasi tot l'art romànic està dirigit a l'exaltació i divulgació del cristianisme. L'arquitectura destaca per l'ús de la volta de canó i l'arc de mig punt, iniciant-se la construcció de grans catedrals i monestirs, que continuarà durant el gòtic. L'escultura es va desenvolupar principalment en el bastiment arquitectònic; era de caràcter religiós, amb figures esquematitzades, sense realisme, d'un signe simbòlic. Les mostres més interessants d'imatgeria medieval van ser de dos tipus: el Crist Majestat i la Mare de Déu amb l'Infant, que es van crear principalment a les valls dels Pirineus. La pintura és preferentment mural, també de signe religiós i amb figures esquemàtiques.

L'art gòtic va desenvolupar-se entre els segles XII i XVI, una època d'una gran expansió econòmica i cultural. L'arquitectura va patir una profunda transformació, amb formes més lleugeres, més dinàmiques i amb una millor anàlisi estructural que va permetre fer edificis més estilitzats, amb més obertures i, per tant, una millor il·luminació. Van aparèixer noves tipologies com l'arc ogival, la volta de creueria, i la utilització de contraforts i arcbotants que permetien sostenir millor l'estructura de l'edifici, fent possible interiors més amplis, decorats amb vitralls i rosasses. El retaule va ser el suport per a la pintura narrativa i l'escultura va lluir de manera destacada en les portades de les catedrals i, a més a més de relleus, es realitzaren imatges exemptes als mainells i dins de fornícules.

El renaixement fou una època de gran esplendor cultural a Europa; la religió va deixar pas a una concepció més científica de l'home i l'univers, i sorgí l'humanisme. Els nous descobriments geogràfics van fer que la civilització europea s'expandís per tots els continents, i la invenció de la impremta va suposar una universalització més important de la cultura. Durant el Trecento, a Itàlia, les al·lusions de Dant a Cimabue i a Giotto, o les de Petrarca a Simone Martini constitueixen el preludi del renaixement. L'art s'inspira en el classicisme grecoromà, per la qual cosa es parla d'un «renaixement» artístic després de l'obscurantisme medieval. Inspirat en la natura, sorgeixen nous models de representació, com l'ús de la perspectiva. L'arquitectura va recuperar els models clàssics, tornats a elaborar amb un concepte més naturalista i amb bases científiques; destaquen Filippo Brunelleschi, Leon Battista Alberti i Bramante. L'escultura va cercar igualment la idealitzada perfecció del classicisme, com s'observa a l'obra de Lorenzo Ghiberti, Donatello o Juan de Juni.

El manierisme representà l'evolució de les formes renaixentistes; es va abandonar la natura com a font d'inspiració per cercar un to més emotiu i expressiu, cobrant importància la interpretació subjectiva que l'artista fa de l'obra d'art. L'arquitectura adquireix un signe més efectista i equilibrat, i cal destacar l'obra d'Andrea Palladio i Miquel Àngel. En escultura, sobresurt Miquel Àngel, amb unes obres d'un gran dinamisme on ressalta l'expressió de la persona representada; també cal citar Benvenuto Cellini i Giambologna. La pintura té un segell més capritxós, extravagant, amb gust per la forma sinuosa i estilitzada, destacant en primer lloc –com en les altres arts– Miquel Àngel, amb artistes com Bronzino, Correggio, Ticià, Tintoretto i El Greco.

El barroc fou una època de grans disputes en el terreny polític i religiós. Sorgí una divisió entre els països catòlics contrareformistes, on s'aferma l'estat absolutista, i els països protestants, de signe més parlamentari. L'art es tornà més refinat i ornamentat, amb pervivència d'un cert racionalisme classicista però amb unes formes més dinàmiques i efectistes, amb gust pel que és sorprenent i anecdòtic, per les il·lusions òptiques i els efectes teatrals. L'arquitectura, sota unes línies clàssiques, assumí unes formes més dinàmiques, amb una exuberant decoració; destaquen artistes com Gian Lorenzo Bernini o Francesco Borromini. L'escultura adquirí el mateix caràcter dinàmic, sinuós, expressiu i ornamental; destaca també Bernini, i en l'escultura religiosa, Pedro de Mena i Francisco Salzillo. La pintura es va desenvolupar en dues tendències contraposades: el naturalisme i el classicisme. El naturalisme es basa en una estricta realitat natural, amb el gust pel clarobscur –l'anomenat tenebrisme–, amb Caravaggio i Georges de La Tour com a capdavanters. El classicisme és, també, realista però amb un concepte de la realitat més intel·lectual i idealitzada; sobresurten Annibale Carracci, Nicolas Poussin i Claude Lorrain. A part d'aquests dos corrents, hi va haver infinitat d'escoles, estils i autors de signe molt divers, però destaquen dues escoles regionals: la flamenca, amb Rubens, Van Dyck, i l'holandesa amb Rembrandt i Johannes Vermeer. A Espanya sobresurt la figura de Velázquez, així com José de Ribera, Francisco de Zurbarán i Bartolomé Esteban Murillo.

El rococó es desenvolupà durant el . És un estil amb un gran sentit de la decoració i el gust per l'ornament, portats a un paroxisme de riquesa, sofisticació i elegància. L'arquitectura rococó s'assentà sobretot a França i Alemanya. L'escultura presenta un aire gràcil, refinat, com s'aprecia a l'obra de Jean-Antoine Houdon; la pintura, mostra l'exaltació religiosa o el paisatgisme vedutista (a Itàlia), les escenes cortesanes de Watteau i Fragonard (a França), passant pel conreu del retrat de Joshua Reynolds i Thomas Gainsborough (Anglaterra). Francisco de Goya en els seus començaments va practicar un cert estil rococó que va anar evolucionant fins al romanticisme.

El neoclassicisme, després de la Revolució francesa, representa l'apogeu de la burgesia i afavorí el ressorgiment de les formes clàssiques, més pures i austeres, en contraposició als excessos ornamentals del barroc i el rococó, que s'identificaven amb l'aristocràcia. L'arquitectura neoclàssica passa a ser més racional, de signe funcional i un cert aire utòpic. L'escultura, amb el corresponent referent de l'art grecoromà, va tenir com a principals figures, Antonio Canova i Bertel Thorvaldsen. La pintura, per la seva banda, va mantenir un segell auster i equilibrat; en aquest camp, cal destacar Jacques-Louis David i Ingres.

En el terreny de l'art, entre la fi del  i principi del , s'inicia una evolució dels estils d'un gran dinamisme. Cronològicament, se succeeixen cada vegada amb més rapidesa, en un procés que culminarà al  amb una atomització d'estils i corrents que conviuen i es contraposen, s'influeixen i s'enfronten.

L'arquitectura vuitcentista va evolucionar molt intensament a causa dels avenços tècnics que van acompanyar la Revolució Industrial; la incorporació de nous materials, com el ferro i el formigó, van permetre la construcció d'estructures més sòlides i diàfanes. Estilísticament, la primera meitat de segle es va caracteritzar per un cert eclecticisme de les formes, així com un retons dels estils precedents que es reinterpretaren a partir de concepcions més modernes. És l'anomenat historicisme, que va produir moviments com ara el neoromànic, el neogòtic o el neobarroc, entre d'altres. A la darreria del segle va sorgir el modernisme, que va suposar una gran revolució en el terreny del disseny, amb personalitats com Víctor Horta, Otto Wagner, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch.

El romanticisme fou un moviment d'una profunda renovació en tots els gèneres artístics. Els romàntics van posar especial atenció en el terreny de l'espiritualitat, de la imaginació, la fantasia i el sentiment. En el camp de la pintura, després d'una fase preromàntica amb artistes com William Blake i Johann Heinrich Füssli, van destacar Eugène Delacroix, Théodore Géricault, John Constable i Joseph Mallord William Turner. Una derivació del romanticisme va ser el moviment alemany del natzarenisme.

El realisme va sorgir a partir de mitjans de segle. Fou una tendència que va posar èmfasi en la realitat, en la descripció del món circumdant, especialment d'obrers i pagesos situats en el nou context de l'era industrial. El moviment anava acompanyat d'un cert component de denúncia social, lligat a moviments polítics com el socialisme utòpic. En pintura, destaquen Camille Corot, Gustave Courbet, Jean-François Millet, Honoré Daumier i Marià Fortuny. A Gran Bretanya va sorgir l'escola dels prerafaelites, que s'inspiraven –com el seu nom indica– en els pintors italians anteriors a Rafael Sanzio, així com en la fotografia, un invent revolucionari.

L'impressionisme fou un moviment profundament innovador, que va suposar una ruptura amb l'art acadèmic i una transformació del llenguatge artístic, iniciant el camí cap als moviments d'avantguarda. Els artistes s'inspiraven en la natura, de la que pretenien captar una «impressió» visual, la plasmació d'un instant al llenç –per influx de la fotografia–, amb una tècnica d'una pinzellada solta i tons clars i lluminosos. Es pot esmentar com a principals representants: Édouard Manet –el precursor–, Claude Monet, Camille Pissarro, Pierre-Auguste Renoir i Edgar Degas. En l'escultura foren igual de renovadores les aportacions d'Auguste Rodin que va crear les bases de l'escultura del . En el neoimpressionisme, estil que deriva de l'impressionisme, artistes com Georges Seurat i Paul Signac es preocupaven més dels fenòmens òptics i crearen la tècnica del puntillisme. En el postimpressionisme, artistes com Henri de Toulouse-Lautrec, Paul Gauguin, Paul Cézanne, Vincent Van Gogh i Joaquim Sorolla, partiren de les noves troballes tècniques realitzades pels impressionistes, però les van reinterpretar d'una manera molt personal, i obriren diferents vies de desenvolupament que serien molt importants en l'evolució de l'art del .

Al , l'art viu una gran transformació, ja que en una societat materialista, més consumista, l'expressió artística es dirigeix als sentits i no a l'intel·lecte. Igualment, és especialment rellevant el concepte de moda, una combinació entre la rapidesa de les comunicacions i l'aspecte consumista de la civilització actual. Les últimes tendències artístiques perden l'interès en l'objecte artístic; l'art tradicional era un art centrat en l'objecte, i l'actual atén al concepte. Hi ha una revaloració de l'art actiu, de l'acció, de la manifestació espontània, efímera, no comercial; dos exemples els trobem en l'art conceptual, videoart, fluxus i el happening. En aquest segle es poden distingir dos grans moviments: les avantguardes i l'art postmodern.

L'arquitectura va patir una profunda transformació en tots els àmbits, des de les formes tradicionals fins als moviments d'avantguarda. Aquest canvi va suposar un nou concepte constructiu basat en una concepció més racional de l'espai, que s'estructura d'una forma més depurada i funcional, amb una especial atenció en les noves tecnologies i en la seva ubicació mediambiental. La principal tendència artística fou el racionalisme, representat fonamentalment per l'Escola de la Bauhaus. Entre els arquitectes més destacats sobresurten Ludwig Mies van der Rohe, Le Corbusier, Josep Lluís Sert, Oscar Niemeyer, Alvar Aalto, Rafael Moneo i Norman Foster.

L'avantguarda fou un primer gran moviment dins el qual s'inclouen estils com el fauvisme, l'expressionisme, el cubisme, el futurisme, el dadaisme, el surrealisme i l'art abstracte. El fauvisme va suposar una experimentació en el terreny del color que és tractat d'una manera subjectiva i personal. L'expressionisme, impulsat especialment per grups com Die Brücke i Der Blaue Reiter, nasqué com una reacció a l'impressionisme. Es produeix un predomini de l'expressió de la vida interior per sobre de la impressió de la realitat; tot cercant una temàtica personal es conrea el gust per tot el que és fantàstic. El cubisme cerca organitzar la visió simultània d'objectes dins una trama geomètrica i amb una gamma de colors freds; també cal destacar l'aparició del collage. Una de les principals figures d'aquest moviment va ser Pablo Picasso. El futurisme fou un moviment italià que exaltava els valors del progrés tècnic i industrial, i el dadaisme, aparegué com una reacció als desastres de la Primera Guerra Mundial; personalitats com Hans Arp i Marcel Duchamp es van qüestionar els temes i les tècniques artístiques tradicionals i experimentaren amb materials nous, com els ready-made. El surrealisme va imposar la fantasia, el món dels somnis, mostrant l'inconscient de l'artista. Entre els artistes surrealistes sobresurten Salvador Dalí, Max Ernst, Joan Miró i Henry Moore. Amb l'art abstracte, iniciat per Vassili Kandinski, es deixa de banda l'aspecte real, la imitació de la natura, per centrar-se en l'expressivitat de l'artista, mitjançant formes i colors que eviten qualsevol component referencial. L'anomenat constructivisme fou un estil compromès políticament que va néixer a la Rússia revolucionària; va generar una sèrie d'obres abstractes amb una tendència a la modelació geomètrica.

A mitjans del  va aparèixer l'informalisme, estil d'unes tendències basades en l'expressivitat de l'artista que renunciava a qualsevol aspecte racional de l'art. Als Estats Units es va desenvolupar l'expressionisme abstracte amb la utilització de la tècnica del dripping o el degoteig de pintura realitzat amb diversos objectes; en contra d'aquest moviment va sorgir el pop art, d'inspiració popular i que prenia imatges del món de la publicitat. El minimalisme va suposar un procés de desmaterialització, amb obres de caràcter abstracte i d'una marcada simplicitat; com a reacció, va aparèixer l'hiperrealisme, amb una visió exagerada de la realitat que formalment presentava un aspecte quasi fotogràfic. L'art conceptual (happening, fluxus, performance) se centra en el procés mental de la creació artística, basant-se en l'afirmació que l'art és deu a la idea i no a l'objecte. Inclou tendències com l'art povera, el body art –amb el cos humà com a suport–, l'art natura –utilitza la mateixa natura en les obres– i el bioart –usa tècniques biològiques. L'art postmodern és l'oposició a l'anomenat art modern, i assumeix el fracàs com a projecte modern dels moviments d'avantguarda. És l'art autoreferencial, l'art per l'art que no pretén cap tasca social. Finalment, es pot afegir l'estil del neoexpressionisme entre els quals es destaca l'artista mallorquí, Miquel Barceló.

Les primeres grans civilitzacions americanes van aparèixer a Mèxic. Els olmeques varen realitzar escultures de pedra d'un gran naturalisme, així com uns colossals caps monolítics de fins a 3,5 metres d'alçada. Els zapoteques van construir el magnífic conjunt de la Ciutat dels Temples, al Mont Albán. Posteriorment, els maies van desenvolupar un art de caràcter religiós en el qual destaquen els temples de forma piramidal, com els de Tikal i Chichén Itzá. Els tolteques van construir el Temple del Déu de l'Estel del Matí a Tula, i han deixat una de les millors mostres d'escultura precolombina: el Chac Mool. Els asteques van consagrar l'art a l'expressió del poder, sobresurtin les obres de la seva capital, Tenochtitlán.

Al Perú, la primera cultura de rellevància va ser la de Chavín de Huántar (900 aC), un complex religiós on destaca un temple edificat sobre tres pisos de galeries. Altres cultures remarcables de la regió van ser la de Paracas, la moche i la nazca, amb les seves enigmàtiques Línies de Nazca. Més endavant, els inques van desenvolupar una important cultura, amb una arquitectura i una enginyeria civil molt notable; destaca la ciutat de Machu Picchu.

La principal peculiaritat de l'art africà, en general, ha estat sempre el seu caràcter màgic i religiós, amb obres de fusta, pedra o ivori, tant en màscares com en figures exemptes de caràcter més o menys antropomòrfic. La primera producció artística d'una certa rellevància va ser la de la cultura nok, al nord de l'actual Nigèria. Al Sudan es van desenvolupar les cultures kerma i meroe, caracteritzades per monumentals construccions en argila, belles armes i ceràmica. A Etiòpia va destacar la ciutat d'Axum, essent destacables les seves esteles en forma de pilars monolítics de caràcter funerari, de fins a 30 metres d'alçada.

A Zimbàbue va florir la cultura dels monomotapa, la capital de la qual, Gran Zimbàbue, va ser una de les ciutats més grans de tota Àfrica. A Ifé i a Benín, centres de la cultura ioruba, aparegué una notable escola de figures en terracota i bronze, d'un gran naturalisme. D'aquesta època daten, també, les esglésies tallades a la roca de Lalibela, a Etiòpia. A Mali destaquen les construccions en tova, com la Gran Mesquita de Djenné, datada inicialment al , però que ha estat reconstruïda diverses vegades.

L'art de l'Índia té un caràcter principalment espiritual i ha estat un vehicle de transmissió de les grans religions del país: hinduisme, budisme i islamisme. La primera gran civilització fou la de la ciutat de Mohenjo-Dāro, amb un avançat pla urbanístic, amb edificis públics construïts en fang cuit i maó. Entre els segles  i II aC s'imposà l'Imperi Maurya, amb un tipus d'art de signe budista, que tenia com a monument més característic la stūpa, un túmul funerari de caràcter commemoratiu, en general recobert de relleus amb escenes de la vida de Buda. Altres mostres d'art budista es troba a Gandhara, amb una clara influència hel·lenística i sassànida.

Entre els segles IV i VIII l'Imperi Gupta deixà mostres del seu art especialment en uns santuaris rupestres excepcionals. Posteriorment, l'art hindú va tenir el seu apogeu entre els segles VIII i XII, amb un tipus de santuari molt característic, el śikhara; un bon exemple és Udaipur (Rajasthan). Després de la invasió musulmana cal destacar l'art mogol, de formes islamiques, que deixà com a gran referent el Taj Mahal ().

Com en la majoria de l'art oriental, el de la Xina té un marcat caràcter religiós, principalment influït pel taoisme, el confucianisme i el budisme. S'acostuma a estudiar per etapes, que coincideixen amb les dinasties regnants: 

La història de l'art japonès també s'estudia per períodes: 

L'art d'Oceania està marcat per la multiplicitat de territoris insulars dispersos per l'oceà Pacífic, amb Austràlia i Nova Zelanda com a grans superfícies i tres importants conjunts d'illes i arxipèlags: Polinèsia, Melanèsia i Micronèsia. La primera cultura que es coneix va ser la lapita (1500-500 aC), caracteritzada per una ceràmica decorada amb motius dentats fets amb pintes o pues, així com objectes d'obsidiana i petxines. A Austràlia destaquen les pintures rupestres, que són força esquemàtiques i tendeixen a la simplificació geomètrica. Més tard es va produir una expansió cap a illes més allunyades i es generà una gran diversificació cultural; la majoria de manifestacions artístiques foren de caràcter ritual, relacionades amb danses i cerimònies de tipus religiós.

A la Micronèsia es van construir elaborats complexos arquitectònics amb escultures de pedra i megàlits. A Hawaii s'aixecaren grans temples heiau, amb escultures de fusta de fins a tres metres que representaven als seus déus, i a Nova Zelanda, els maoris van desenvolupar un tipus de talla de fusta amb figures de líders polítics i religiosos. Especialment famosos són els famosos caps monolítics (moai) de l'illa de Pasqua que realitzats entre l'any 900 i el 1600. A la Melanèsia cal citar les grans cases de reunió o «cases dels esperits», destinades a celebrar cerimònies relacionades amb el culte als avantpassats en el que es feien servir una gran quantitat de màscares. Els asmat d'Irian Jaya (Nova Guinea) construïen uns pals commemoratius anomenats bisj, d'entre 5 i 10 metres d'alçada, tallats amb figures antropomòrfiques, i a les illes Salomó el més característic són les estàtues de fusta de figures humanes o animals, amb incrustacions de petxines.

La funció de l'art pot variar des de la més pràctica fins a l'ornamental; pot tenir un contingut religiós o simplement estètic; pot ser durador o efímer. Al  es va perdre fins i tot el substrat material; deia Joseph Beuys que la vida és un mitjà d'expressió artística, i en destacava l'aspecte vital, l'acció. Des d'aquest punt de vista, tothom pot ser un artista.

Autors com Henri de Saint-Simon i Charles Fourier van defensar la funció social de l'art, que contribueix al desenvolupament de la societat, unint bellesa i utilitat en un conjunt harmònic. D'altra banda, a la Gran Bretanya, l'obra de teòrics com John Ruskin i William Morris va aportar una visió funcionalista de l'art. A Les pedres de Venècia (1851-1856) Ruskin va denunciar la destrucció de la bellesa i la vulgarització de l'art portada a terme per la societat industrial, així com la degradació de la classe obrera; ell defensava la funció social de l'art; a L'art del poble (1879) demanà canvis radicals en el camp de l'economia i en la societat, reclamant un art «fet pel poble i per al poble». D'altra banda, Morris –fundador del moviment Arts and Crafts– va defensar un art funcional, pràctic, «que satisfaci necessitats materials i no solament espirituals». A Escrits estètics (1882-1884) va plantejar un concepte d'art utilitari però allunyat de sistemes de producció excessivament tecnificats, pròxim a un concepte del socialisme proper al corporativisme medieval.

La funció de l'art va ser qüestionada per l'escriptor rus Lev Tolstoi. A Què és l'art? (1898), es va plantejar la justificació social de l'art, argumentant que essent l'art una forma de comunicació només pot ésser vàlid si les emocions que transmet poden ser compartides per tots els homes. Per a Tolstoi, l'única justificació vàlida és la contribució de l'art a la fraternitat humana: una obra d'art només pot tenir valor social quan transmet valors de fraternitat, és a dir, emocions que impulsin la unificació dels pobles.

Claude Lévi-Strauss distingeix entre funcions motivades i no motivades de l'art. Entre les funcions no motivades considera: l'instint d'harmonia i equilibri –basant-se en el concepte d'Aristòtil de mimesi o imitació, s'afirma que l'art busca l'harmonia com a part de l'instint humà–, l'experimentació del misteri de la vida o del poder creador, l'expressió de la imaginació, la comunicació universal per sobre de les diferències de cada cultura, i les funcions rituals i simbòliques, com tot l'art religiós. Entre les funcions motivades: la comunicació personal de l'artista, l'entreteniment, el canvi polític o social –històricament sempre ha coexistit l'artista compromès, que veu la seva obra com un mitjà per canviar la realitat o modificar la consciència, i l'artista que creu que l'art és autònom–, l'art com a teràpia, l'art com a subversió –com el graffiti–, i l'art per a la propaganda o publicitat.

Es poden considerar quatre grans institucions artístiques: el museu, l'acadèmia, les galeries d'art i les fundacions d'art.

Els museus són institucions dedicades a l'estudi, conservació i exposició d'obres d'art. Els museus tenen el seu origen en el col·leccionisme; a l'obra d'art se li afegeix un valor històric o cultural, bé d'admiració o de singularitat. A partir del segle XVIII van començar a obrir-se les col·leccions al públic, i sorgiren els museus de protecció estatal. Gran referents són el museu Britànic (1753), la Galleria degli Uffizi (1769), el Louvre (1789), el museu del Prado (1819), l'Altes Museum de Berlín (1830), la National Gallery de Londres (1838) i l'Ermitage (1851). A la vegada, van sorgir les acadèmies, unes institucions que regulaven el procés creatiu, educatiu i formatiu de l'art.

El Consell Internacional de Museus (ICOM), defineix el museu com «una institució sense ànim de lucre, permanent, al servei de la societat i el seu desenvolupament, obert al públic, que adquireix, conserva, investiga, comunica i exhibeix testimonis materials de l'evolució de la natura i de l'home, amb finalitats d'estudi, d'educació i de delectació». Existeixen dues disciplines vinculades a l'estudi dels museus: la museografia, que estudia el vessant tècnic i estructural dels museus –arquitectura, equipament, mitjans d'exposició–, i la museologia, que analitza el museu des d'una perspectiva històrica, social i cultural.

Les acadèmies d'art són institucions encarregades de preservar l'art com a fenomen cultural, de reglamentar el seu estudi i la seva conservació, i de promocionar-lo mitjançant exposicions i concursos. Originàriament, servien també com a centres de formació d'artistes, encara que amb el temps van perdre aquesta funció. Les primeres acadèmies van sorgir a Itàlia al llarg del . Destaquen l'Accademia del Disegno de Florència (1563) i l'Accademia di San Luca a Roma (1577). Posteriorment, cal afegir lAcadémie Royal d'Art de París (1648), l'Akademie der Künste de Berlín (1696), la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid (1744), l'Acadèmia Russa d'Arts de Sant Petersburg (1757), i la Royal Academy of Arts de Londres (1768).

Les acadèmies d'art sovint han estat criticades com a centres conservadors, ancorats en el gust per l'art clàssic, excessivament reglamentades. Per aquest motiu, provoquen que el terme art acadèmic sigui sinònim d'un art de tall clàssic i que prioritza un culte a les formes tradicionals. Actualment, les acadèmies tenen més que res una funció institucional, representativa i d'assessorament.

Aquests establiments són el nexe d'unió entre els artistes i el públic interessat a posseir art. A la segona meitat del , amb la cada cop més gran fugida dels artistes del mecenatge i l'esclavitud (temàtica i tècnica) que això comportava, començant a instituir-se establiments que mostren les obres més actuals, sovint fora de les normes acadèmiques. D'aquesta manera, l'art començava a estar a l'abast del públic del carrer que podia obtenir obres originals per lluir-les a casa seva. Així mateix les Galeries feien d'intermediaris entre els artistes i la gent interessada. En certa manera, aquests establiments van aconseguir socialitzar l'art i promoure amb el temps el principi del que més endavant serien les col·leccions particulars; un fenomen relativament nou: el col·leccionisme d'art. La funció més important, però, d'aquests establiments ha estat el descobriment de nous talents i la seva difusió i promoció.

Les fundacions d'art són conegudes com el «tercer sector», ja que són privades però no persegueixen fins lucratius, per la qual cosa se situen entre els museus i les galeries d'art. Les fundacions són institucions de l'àmbit privat i filantròpic i són les encarregades de difondre i fomentar l'art. Entre les seves funcions es consideren tant la conservació d'obres d'art –en general aquestes fundacions tenen les seves pròpies col·leccions– com l'estímul i foment de creativitat artística, mitjançant beques per a joves artistes. Són una instància intermèdia entre la societat civil i l'estat, i per aquest motiu les fundacions afavoreixen la participació ciutadana dins les esferes culturals, tot fomentant la democratització de l'estament artístic.

Entre les diverses fundacions internacionals destaquen la Fundació Lucio Fontana, la Fundació Solomon R. Guggenheim, la Fundació BBVA, la Fundació Telefònica, entre d'altres. Dins l'àmbit catalanoparlant destaquen la Fundació Miró, la Fundació Antoni Tàpies, la Fundació Caixa Fòrum, la Fundació Juan March, la Fundació Gala-Salvador Dalí i la Fundació Thyssen-Bornemisza.

La valoració de l'obra d'art com a mercaderia susceptible de ser adquirida per una contraprestació econòmica comença amb la presa de consciència de la singularitat de l'art, del seu valor com a obra única i irrepetible, unit a aspectes com ara la seva antiguitat, la seva qualitat o la seva autenticitat. El comerç artístic va sorgir a Grècia i Roma, però es va consolidar durant el renaixement. Al  existien ja a Venècia i Florència llotges especialitzades en la transacció de l'art. Al  el principal centre comercialitzador d'art foren els Països Baixos, on una creixent burgesia feia de l'art un reflex del seu estatus social.

Al  el mercat de l'art va cobrar una gran difusió, en paral·lel a l'obertura dels museus públics i a la realització d'exposicions internacionals on s'exhibien els millors productes de diferents països, tant artístics com industrials. Aleshores, va proliferar l'obertura de galeries privades d'art, i aparegué la figura del marxant d'art, que sovint tindrà un paper rellevant en la seva relació amb els artistes, arribant a aconseguir un espai propi dins la història de l'art. Entre d'altres, cal destacar Daniel-Henry Kahnweiler o Ambroise Vollard. També van aparèixer cases de subhastes, com les famoses Christie's i Sotheby's britàniques, la francesa Drouot, l'alemanya Lempertz, la italiana Finarte o les espanyoles Brok, Ansorena i Durán.

Un dels principals mitjans de comercialització de l'art són les fires, on els artistes fan conèixer les seves obres, mentre que el públic pot apreciar-les i estar al corrent de les diverses novetats que es van succeint en el temps. Les fires han anat adquirint cada vegada més gran rellevància, existint un circuit on, al llarg de l'any, diverses ciutats de tot el món acullen fires de diversa índole. Actualment, la seva comesa no només és comercial, sinó també cultural i institucional, ja que suposen una font de difusió de l'art. Una de les primeres fires conegudes va ser la celebrada al Salone degli Innocenti de Galleria dell'Accademia de Florència, on el 1564 es van vendre 17 de 25 quadres pintats en homenatge a Miquel Àngel després de la seva defunció. El 1737 es va obrir la mostra biennal del Saló Carré del Louvre, organitzada per lAcadémie Royal d'Art, primeres fires obertes a un públic majoritari. Ara com ara destaquen: la Biennal de Venècia, la Documenta de Kassel, la Biennal de São Paulo, la Triennal de Milà, la fira ARCO de Madrid, la FIAC de París, ArtBasel de Basilea.

El col·leccionisme és una activitat, en general d'índole privada, destinada a la creació de col·leccions d'obres d'art. De sempre, l'home ha sentit fascinació per l'art, fet que l'ha portat a l'adquisició d'obres d'art, per gaudi personal o com a inversió econòmica. El col·leccionisme va començar de forma àmplia a l'antiga Roma, fruit en general de botins de guerra dels països conquerits. Durant l'edat mitjana va ser comú l'acumulació de béns de peces de valor com orfebreria, obres d'ivori i banús. L'apogeu del col·leccionisme es va produir al renaixement, quan nobles i mecenes van encarregar i van adquirir gran nombre d'obres d'art per als seus palaus i vil·les. Circumscrit en principi a l'aristocràcia, des del segle XVIII el col·leccionisme va passar també a la burgesia i als rics homes de negocis, ja que l'art tenia aleshores un marcat component d'ostentació social. Des d'aleshores, la figura del col·leccionista privat ha estat fonamental per a l'èxit del mercat artístic.

L'educació artística ajuda a les persones a conèixer-s millor a si mateixes i a desenvolupar el seu interior mitjançant la creativitat i les arts, ja que està estretament lligada a l'educació socioemocional. És també una eina d'integració en la societat, fent especial referència en el cas de l'educació musicosocial.

Permet connectar amb els sentits, els sentiments i les emocions amb activitats artístiques com el dibuix, la pintura, el cant, la dansa, etc. No només ajuda en l'àmbit emocional, expressiu i d'autonomia sinó també en l'àmbit cognitiu.

Aquesta educació es troba a les aules i és important que hi sigui present des de la infancia perquè permet treballar amb la diversitat i augmentar les competències de l'individu.




#Article 17: Arts plàstiques (205 words)


Les arts plàstiques són les arts que es plasmen en objectes físics materials. Per exemple, els volums materials escultura o els colorants sobre una superfície plana o no (pintura). Inclouen les tradicionalment anomenades Belles Arts.

Des del punt de vista dels elements compositius, en l'arquitectura són els espais, en l'escultura són els volums, en la pintura són els colors i les textures, i en el dibuix és la línia o el clarobscur. L'arquitectura necessita les tres dimensions mentre que l'escultura i la instal·lació artística poden usar tres o quatre dimensions, depenent de si inclou moviment, i per tant el temps. La pintura, el vitrall, el tapís, la fotografia, el collage i el dibuix s'han realitzat tradicionalment sobre superfícies (parets d'una cúpula, teles, paper, cartró, fusta). L'art d'acció, que inclou cossos humans, trenca fronteres amb les arts escèniques contemporànies.

Cal tenir present que les arts dinàmiques també es poden representar en objectes físics, però que no són l'objecte artístic en si mateix: per exemple, la música és un art dinàmica (i no pas plàstica) per molt que es pugui representar en una partitura o en un disc, ja que aquests objectes no són la música en si mateixa, la qual només és tal en forma sonora.

	




#Article 18: Alfabet àrab (1529 words)


Lalfabet àrab, altrament dit alifat (d'àlif, la seva primera lletra), té característiques semblants a l'alfabet hebreu, i també és un abjad. Això vol dir que les vocals curtes no s'escriuen, sinó que s'han de deduir del context. Aquesta situació es veu alleujada amb el fet que les llengües semítiques posen la major part del significat a les consonants i vocals llargues, que sí que s'escriuen.

L'escriptura àrab és una escriptura lligada i cursiva, més que una successió de caràcters individuals. Això vol dir que la forma de la lletra està influïda pel seu context. Les consonants dobles s'indiquen amb un taixdid o xadda (un símbol semblant a la 'w') damunt de la lletra en qüestió.

L'Alcorà està escrit utilitzant l'alfabet àrab. Hi ha moltes llengües que el fan servir, entre les quals hi ha l'urdú, el persa i el turc (fins a la reforma de Kemal Atatürk). Els mossàrabs, que parlaven romanç, també van escriure les seves obres, principalment religioses, amb lletres àrabs; d'aquests texts se'n diu aljamiats.

La cal·ligrafia àrab es considera un art per dret propi. Com que l'islam sunnita prohibeix la representació de figures animades, les mesquites solen estar decorades amb versos de l'Alcorà delicadament escrits. Un exemple és el palau de l'Alhambra de Granada.

El SATTS (Standard Arabic Technical Transliteration System - Sistema de transliteració tècnica de l'àrab estàndard) és un estàndard que utilitza l'exèrcit dels EUA per transcriure l'alfabet àrab amb els signes de l'alfabet llatí.

L'alfabet àrab va sorgir cap al  d'una evolució de l'alfabet nabateu, que prové de la variant siríaca de l'alfabet arameu, i aquesta variant deriva de l'alfabet fenici. El text més antic conegut de l'alfabet àrab és una inscripció de finals del segle IV trobada a la muntanya de Jabal Ramm (a 50 km a l'est d'Àqaba, Jordània), però el primer que l'utilitza plenament és un document trilingüe (grec, siríac i àrab) de l'any 512 trobat a Zebed (Síria). D'abans de l'arribada de l'Islam es conserven pocs textos en alfabet àrab; només es conserven cinc inscripcions de les quals no hi ha cap dubte (tot i que algun altre text podria ser preislàmic). Al  es van afegir punts al damunt i a sota de les lletres per diferenciar-les, la llengua aramea tenia menys fonemes que l'àrab i les 15 lletres aramees havien de servir per als 28 sons de l'àrab, amb les consegüents ambigüitats. El document més antic conservat que utilitza aquests punts és també el papir àrab més antic, denominat PERF 558, i datat a l'abril del 643. Però aquest sistema per diferenciar els sons no va ser obligatori fins molt més tard. A la segona meitat del  es va introduir la hamza, precedint la invenció de l'alfabet siríac i la vocalització tiberienca de l'hebreu. Cap al  es va alterar l'ordre de les lletres, que van ajuntar-se per afinitat de forma. També es van afegir signes vocàlics i diacrítics per facilitar la lectura i eliminar parcialment les ambigüitats, inicialment utilitzant un sistema de punts vermells. Segons algunes fonts la seva utilització es va expandir a instàncies del governador omeia de l'Iraq, Al-Hajjaj ibn Yússuf. Un punt damunt de la consonant volia dir una a; un punt sota la consonant una i, un punt damunt de la línia una u i punts dobles volien dir la nunació. Tanmateix, aquest sistema també provocava certa confusió amb els punts de les lletres i uns 100 anys més tard s'adoptaria l'actual sistema de diacrítics (fatha (a), kasra (i), damma (u, o), sukun (absència de vocal) i els tanwiin per a la nunació).

Quan l'alfabet àrab es va expandir per països que tenien altres llengües amb sons no presents a l'àrab es van inventar noves lletres per representar aquests sons. Una de les alteracions més habituals va ser la utilització de tres punts a sobre o a sota. Per exemple پ per al so [p] i چ per al so [tʃ] presents a l'urdú, persa i kurd o گ per a representar el so [ɡ] del persa i el kurd.

Les següents són lletres que no solen ser incloses en l'alfabet bàsic, o que tenen funcions addicionals, a més del seu valor consonàntic:

La laam'àlif (ﻻ). No és una lletra, és la forma que adopten la laam i làlif quan van unides en aquest ordre. Hi ha altres parelles de lletres que formen dígrafs o lligadures en ajuntar-se, però ﻻ és l'únic obligatori. Les altres lligadures són sempre opcionals i tenen una funció estètica.

A la taula següent es mostren alguns exemples de lligadures:

La geminació consisteix a l'allargament d'un so amb dos moments successius de tensió separats per una distensió intermèdia. En àrab es fa servir un signe diacrític especial per a marcar la presència d'una geminació, aquest signe, denominat xadda, és similar a la lletra grega ω i es posa sobre la consonant afectada per la geminació. Per exemple هِرّة ([hirrah], gat).

En l'escriptura àrab només s'escriuen les vocals llargues, el lector ha d'estar familiaritzat amb la llengua per entendre les vocals omeses. Tanmateix, a les edicions de l'Alcorà i a texts didàctics (per a nens i persones que aprenen a llegir) s'utilitzen una sèrie de diacrítics per marcar les diferents vocals curtes i l'absència de vocal.

Per a indicar l'obertura de les lletres en ser pronunciades, hom hi posa una sèrie de signes diacrítics:

Quan es vol indicar una vocalització llarga, hom usa les següents consonants (en aquest cas que deixen de ser emprades com a tals):

A la meitat de les 28 lletres de l'alfabet bàsic (marcades amb groc en la taula superior), hom les ha batejat com a solars i a l'altra meitat com a lunars. Aquesta distinció no respon a cap raó astronòmica o astrològica, sinó a les paraules que es fan servir com a model de comportament.

Les lletres solars, reben el seu nom perquè la paraula-exemple d'aquest grup és  (sol). Quan es determina amb l'article (), la primera consonant de la paraula, , en entrar en contacte amb la  de , l'assimila. Llavors, en comptes d' hom pronuncia . Per marcar aquesta geminació de la , aquesta agafa  (vegeu més amunt, a Vocalització, apartat de la xadda). Així,   .

Les lletres lunars són les que no tenen aquest comportament: no hi ha assimilació de la  (es pronuncia) i per tant tampoc no hi ha geminació. En aquest cas la paraula-exemple és  (lluna). Així,     

Hi ha dos tipus de numerals a l'escriptura àrab; numerals àrabs estàndard i numerals orientals àrabs utilitzats a l'escriptura àrab de l'Iran, el Pakistan i l'Índia. Els numerals, al contrari que les lletres, s'escriuen i llegeixen d'esquerra a dreta.

L'alfabet àrab ha estat adoptat per una sèrie d'altres llengües com a sistema d'escriptura, entre d'altres el persa, el kurd, el malai o l'urdú que no són semítiques. Aquesta adaptació ha comportat l'alteració d'alguns caràcters i la introducció d'altres de nous per tal de representar fonemes que no són presents a la fonologia aràbiga. Per exemple, l'àrab no té el so oclusiu bilabial sord (la [p]), per això les llengües que el tenen van haver d'afegir la representació d'aquest so, que difereix en funció de la llengua. Les modificacions tendeixen a agrupar-se: les llengües de l'Índia i les turqueses escrites amb l'alfabet àrab tendeixen a utilitzar l'alfabet persa mentre que les llengües d'Indonèsia tendeixen a seguir l'alfabet jawi.

En el cas del kurd, el caixmiri i el uigur, a més de l'adopció de representacions de sons propis, és obligatòria l'escriptura de totes les vocals, l'abjad esdevé un abugida.

La utilització de l'escriptura aràbiga a les llengües de l'Àfrica Occidental, en especial a les del Sahel africà, es va desenvolupar amb la penetració de l'islam. Però també s'han introduït diferents diacrítics per representar els sons absents en l'àrab. Fins a un cert punt es tendeix a utilitzar l'estil del Magrib, com per exemple la posició dels punts a la lletra que representa el so [p].

Avui dia Pakistan, Iran, Afganistan, l'Índia i la Xina són els estats més importants on es fa servir l'alfabet àrab per escriure una o més llengües oficials: persa, dari, panjabi, paixtu, urdú, caixmiri, sindhi i uigur.

Els parlants de llengües no escrites van adoptar l'alfabet àrab per proximitat o per la influència de la religió islàmica. A més durant moltes èpoques l'única educació possible era la religiosa, i això va portar els musulmans a utilitzar l'alfabet àrab per escriure qualsevol llengua, amb el resultat que durant l'edat mitjana aquest alfabet era el més àmpliament utilitzat.

Al  l'alfabet llatí va reemplaçar l'àrab als Balcans, a parts de l'Àfrica subsahariana i a l'Àsia Sud-oriental, mentre a la Unió Soviètica, després d'un petit període de llatinització, es va imposar la utilització de l'alfabet ciríl·lic. A Turquia, la revolució d'Atatürk va imposar l'alfabet llatí el 1928. Després del col·lapse de l'URSS del 1991 moltes repúbliques amb llengües turqueses han tendit a seguir l'alfabet llatinitzat turc. Tanmateix, hi ha casos com el del Tadjikistan, amb una llengua propera al persa, on s'ha renovat la utilització de l'alfabet persa.

La majoria de les llengües iràniques continuen utilitzant l'alfabet aràbic, el mateix passa amb les Llengües indoàries del Pakistan i les poblacions musulmanes de l'Índia, però el bengalí de Bangla Desh (un país musulmà) s'escriu amb l'alfabet bengalí.




#Article 19: Antropologia (7634 words)


Lantropologia és la disciplina que estudia l'ésser humà de manera holística. Combina en una sola disciplina els enfocaments de les ciències naturals i de les ciències socials i humanes, així com amb la filosofia. Podem considerar que té vessants científics i d'altres que són polítics o filosòfics (però amb la mancança del mètode científic).

Estudia l'origen i desenvolupament de tota la gamma de la variabilitat humana i els comportaments socials al llarg del temps i l'espai, és a dir, del procés biosocial de l'existència de l'espècie humana. L'antropologia té com a objecte d'estudi tots els éssers humans i totes les dimensions de la humanitat. Altres disciplines associades a l'antropologia són la lingüística i l'arqueologia. La paraula prové del grec άνθρωπος, ánthropos, 'ésser humà', i el sufix -logia derivat de λόγος, lógos, 'doctrina, coneixement'.

Hi ha dues grans branques d'esta ciència. La primera és lantropologia cultural o social, que estudia els humans com a éssers culturals. Té per objecte d'estudi els éssers humans com a col·lectiu que viuen en societat i per tant són productors de cultura i, alhora, productes d'esta, que es definix com la capacitat de concebre el món de manera simbòlica, d'aprendre i de transmetre símbols o conceptes a altres humans, i de transformar el món i els humans mateixos, utilitzant estos símbols. Concretament, l'antropologia cultural s'encavalca amb l'etnologia, la diferència amb la qual deriva, en bona part, de l'epistemologia anglosaxona; mentre que l'antropologia social ve a ser una branca de la sociologia.

La segona gran branca és lantropologia física o biològica, que estudia l'ésser humà en tant que ésser biològic, així com la variabilitat dels grups humans al llarg de la història, independentment de la cultura. Una tercera branca, lantropologia criminal, hui es considera una pseudociència cancel·lada.

No contrastant que Aristòtil crea l'adjectiu anthropologos, ho va fer en un sentit molt genèric amb què no pretenia generar un coneixement positiu. El terme antropologia pareix haver estat emprat per primera volta, en un sentit proper a l'etimològic, pel filòsof, metge i teòleg Magnus Hundt (1449-1519) a Antropologium de hominis dignitate, natura et proprietatibus, de elementis, partibus et membris humani corporis (Leipzig, 1501).

Els termes antropologia i etnologia adquirixen sentit al segle XVIII i històricament els dos mots han estat designats com a conceptes diferents però vinculats. L'antropologia era una ciència de la natura i l'etnologia era una classificació cultural que finix per designar l'anàlisi comparada de les mentalitats i les institucions de les societats tradicionals. Segons Marcel Mauss, es pot distingir dins l'ofici d'antropòleg una fase etnogràfica que observa i recull els fets, una fase etnològica que els analitza i una fase antropològica que compara, sintetitza i teoritza. Però per alguns antropòlegs contemporanis, este esquema no s'adiu perquè l'etnografia és tota sola etnologia, l'observació va plena d'interpretacions.

L'antropologia com a disciplina aparïx per primer cop a lHistoire Naturelle de Buffon (1749) i combina molt aviat dues genealogies diferents:

La definició actual l'etnologia seguix sent associada de manera implícita a l'estudi d'un poble determinat així com al treball de camp, mentre que l'antropologia estudia fets humans, és a dir, propis de l'ésser humà. I, de fet, estes són les definicions que prevalen. Històricament s'ha associat l'antropologia a l'estudi de comunitats aborígens tractades com a primitives, passades i fora d'època, i s'ha volgut crear una disciplina diferent per estudiar les societats industrialitzades: la sociologia. Però esta forma de procedir és pròpiament occidental ja que a altres àrees del planeta l'antropologia estudia igualment les societats industrialitzades en un conjunt antropològic contemporani.

Durant el  l'anomenada llavors antropologia general incloïa un espectre d'interessos molt ampli, que abastava des de la paleontologia del quaternari al folklore europeu passant per l'estudi comparat dels pobles aborígens. Per això formava part de les ciències naturals i el pensament filosòfic alemany. Després de l'aparició dels models evolucionistes i el desenvolupament del mètode científic a les ciències naturals, molts autors van pensar que els fenòmens històrics també seguirien pautes deduïbles per observació.

El desenvolupament inicial de l'antropologia com a disciplina més o menys autònoma del conjunt de les ciències naturals coincidix amb l'apogeu del pensament il·lustrat i posteriorment del positivista, que elevava la raó a una capacitat distintiva dels éssers humans. El seu desenvolupament es va poder vincular molt prompte als interessos del colonialisme europeu derivat de la Revolució industrial.

Nota: l'estudi de l'ésser humà és ben llunyà. Heròdot (484-425 ane) a les seves Històries explica les diferències entre els diversos habitants del món conegut (Líbia, Egipte, Grècia, Àsia Menor...) i parla ja de diferències de crani entre egipcis i perses, fet que és del tot erroni i esbiaixat, però ens indica ja una primera aproximació a altres cultures. Hipòcrates (460-377 ane) llançà la teoria segons la qual el mitjà influencia els caràcters o trets físics de l'ésser humà i per això cridava l'atenció sobre les diferències de qui habita en climes variats. Aristòtil (384-322 ane) estudia l'ésser humà perquè el considerava complex i, per tant, procedix a mesurar cranis, etc.

Per raons que tenen a veure amb el projecte de la Nova República nord-americana, la qual introduïx una ideologia que exclou la població índia, originària de les terres, l'antropologia de camp començà a tenir bases professionals als Estats Units a l'últim terç del segle XIX a partir de les activitats del Bureau of American Ethnology i de lSmithsonian Institution. L'antropòleg alemany Franz Boas, vinculat a este tipus de tasca, institucionalitzà acadèmicament i professional l'antropologia als Estats Units. A la Gran Bretanya victoriana, Tylor i posteriorment autors com Rivers i més tard Malinowski i Radcliffe-Brown van desenvolupar un model professionalitzat d'antropologia acadèmica. La mateixa cosa va succeir a Alemanya abans de 1918.

A la majoria de les potències colonials de principis de segle hi ha esbossos de professionalització de l'antropologia que no acabaren de quallar fins passada la Segona Guerra mundial. A tots els estats occidentals s'incorporà el model professional de l'antropologia anglosaxona. Per este motiu, la major part de la producció de l'antropologia social o cultural abans de 1960 -que es coneix com a model antropològic clàssic- es basa en etnografies produïdes a Amèrica, Àsia, Oceania i Àfrica, però amb un pes molt inferior a Europa. La raó és que al continent europeu hi va prevaler una etnografia positivista, destinada a apuntalar un discurs sobre la identitat nacional, tant als estats germànics, com als escandinaus i eslaus.

El model antropològic clàssic de l'antropologia social fou abandonat durant la segona meitat del . Actualment els antropòlegs treballen pràcticament tots els àmbits de la cultura i la societat.

Esta ciència postula que res de l'ésser humà, llevat de la biologia, no és inherent a la seua natura. Per això, l'objecte de l'anàlisi antropològica no pot ser entès com una cosa donada. La definició del problema a investigar passa per la reflexió teòrica i empírica del fenomen.

Després del desenvolupament de diferents tradicions teòriques, i a diversos països, es va produir un debat sobre quin era l'aspecte de la vida humana que l'antropologia havia d'estudiar. En eixa època, els lingüistes i arqueòlegs culturals ja havien definit els seus propis camps d'acció. James George Frazer havia proposat que este objecte era la cultura, entesa com un tot complex que inclou creences, costums, tecnologia i tot allò que produïxen les societats humanes. Esta proposta és present a tots els corrents de l'antropologia, vulga ser que es declaren a favor o en contra seua.

Tanmateix, a partir d'esta confrontació, hi ha un fenomen d'una constant atomització dins la disciplina que, per citar l'exemple més conegut, comporta que molts autors consideren que l'estudi de la cultura seria el camp de l'antropologia cultural i el de les estructures socials el de l'antropologia social pròpiament dita. Radcliffe-Brown, antropòleg social, considerava com una disciplina diferent la que realitzaven Franz Boas i els seus alumnes, antropòlegs culturals. Segons Clifford Geertz, l'objecte de l'antropologia és l'estudi de la diversitat cultural.

Vulga ser el cas que es presente, l'antropologia general es preocupa per:

Cadascun d'estos punts són estudiats per l'antropologia cultural. L'hom és estudiat des de la seua vessant humanística. El llistat de preocupacions s'allarga amb un punt de vista sociològic, incloent-hi l'estudi del gènere, del treball, etc. Estudiar l'home científicament, d'altra banda, és estudiar-lo biològicament i, ací, les preocupacions són diametralment distintes.

Tot amb tot, l'objecte d'estudi de l'antropologia és l'home i, com a ciència social, el seu punt de partença és l'anàlisi sociocultural del seu comportament. En tant que ciència dura, estudia la seua biologia, el seu parlar i el seu estat actual i passat.

Històricament parlant, el projecte d'antropologia general es componia de quatre branques: la lingüística, l'arqueologia, l'antropologia biològica, l'antropologia social i antropologia cultural. És a dir, a l'hora de definir l'antropologia, existixen dues perspectives d'estudi:

Dit altrament, segons si fem servir el mètode científic o humanístic, tindrem dues branques diferenciades a l'antropologia general. La branca científica es dedica a l'estudi de l'home biològic mentre que l'humanística es dedica a estudiar-lo des d'una vessant sociocultural. D'esta diferència hi trobem les quatre branques clàssiques, que són la sociologia, la lingüística i la cultural per la banda humanística, i, la física i arqueològica per la banda científica.

Així doncs les branques de l'antropologia es poden comptar en quatre:

Al seu torn, cadascuna d'estes quatre branques principals se subdividixen en innombrables subbranques que moltes voltes interactuen entre si.

De l'antropologia social, coneguda antigament com a antropologia sociocultural, es desprenen:

De l'antropologia física, coneguda també com a antropologia biològica, es desprenen:

De larqueologia es desprenen:

Cadascuna de les branques ha tingut un desenvolupament propi en una mesura més o menys dimensionada. La diversificació de les disciplines no impedix, d'altra banda, que es trobin en interacció permanent les unes amb les altres. Els edificis teòrics de les disciplines antropològiques compartixen com a base el seu interès per l'estudi de la humanitat. Això no obstant, metonímicament en l'actualitat, quan es parla d'antropologia, per antonomàsia es fa referència a l'antropologia social.

El mètode d'obtenció de coneixement de l'antropologia és força fàcil d'exposar però ben difícil d'aplicar. Comporta que l'antropòleg siga capaç abandonar els seus prejudicis i estiga disposat a aprendre dels altres. La primera fase del mètode antropològic és el treball de camp que consistix en una immersió en la comunitat que es vulga analitzar. Això vol significar que si, per exemple, l'antropòleg vol conèixer una comunitat indígena d'Austràlia, haurà d'anar a viure un temps amb esta comunitat, adaptar-se a les seues creences, menjar allò que mengen, comportar-se com es comporten, adoptar el seu estil de vida, etc. S'anomena esta fase d'observació i això acosta l'antropologia a l'empirisme perquè este adopta justament l'observació de la realitat en moviment per treure conclusions. És a dir, posa a prova les seues hipòtesis observant com es comporten de forma natural.

Fet això, l'antropòleg ha de posar per escrit tot allò que ha après sobre la societat que ha analitzat. És la fase d'etnografia. Això comporta una exposició estructurada i comprensible per a una altre cultura que no s'ha immergit mai en la cultura estudiada. L'antropòleg ha de ser objectiu, no faltar a la veritat, aportar informació qualitativa i quantitativa, saber ser imparcial, etc. L'estudi es publica per tal que altres antropòlegs puguen anar-ho a verificar. És després d'una tercera fase de verificació del treball amb un nou treball de camp i un nou procés d'etnografia que l'estudi aconseguix ser acceptat i avalat per tota la comunitat científica.

L'estudi, però, no es deixa dins un calaix d'armari de l'arxiu nacional, sinó que ha de fer un objecte d'actualització de les informació. Això vol dir que l'antropòleg es dedica en una quarta fase a fer un seguiment de la societat estudiada per tal de comprendre les seues evolucions, els nous raonaments, els canvis, etc.

Per tal de poder duu a terme tot este mètode, l'antropòleg ha de ser capaç d'abandonar el monoculte, és a dir, saber la llengua de l'altre, aprendre a practicar la seua religió, si en té alguna, etc. Les societats monolingües són de monoculte perquè rere l'única llengua que parlen, hi una única cultura i això restringix els punts de vista amb què la societat mira el món que l'envolta. L'antropòleg ha de tenir doncs una ment força oberta i això comporta abandonar tota mena de monocultes i, per tant, el monolingüisme. Convé, fins i tot, aprendre de llengües minoritàries, com majoritària i inclús de llengües minoritzades.

Vet ací alguns elements del seu mètode:

Alguns problemes ètics sorgixen de la simple raó que els antropòlegs tenen més poder que els pobles que estudien. S'ha argumentat que la disciplina és una forma de colonialisme en la qual els antropòlegs obtenen poder a costa dels subjectes. Segons això, els antropòlegs adquirixen poder explotant el coneixement i els artefactes dels pobles que investiguen. Estos, per la seua banda, no obtenen res a canvi i al capdamunt, perden en la transacció. De fet, l'anomenada escola britànica va ser lligada explícitament, a l'origen, a l'administració colonial.

Altres problemes són derivats també de l'èmfasi en el relativisme cultural de l'antropologia estatunidenca i la seua anyenca oposició al concepte de raça. La popularització de la sociobiologia per l'obra d'Edward O. Wilson el 1975 va ser contradita per antropòlegs culturals com Marshall Sahlins, que argumentava que es tractava d'una posició reduccionista. Alguns autors, com John Randal Baker, van continuar amb el desenvolupament del concepte biològic de raça fins a la dècada de 1970, quan el naixement de la genètica es va tornar central en aquest front.

El 2002, Kevin B. McDonald criticà l'antropologia boasiana com a part de l'estratègia jueva per accelerar la immigració massiva i destruir Occident. Mentre la genètica ha avançat com a ciència, alguns antropòlegs com Lucca Cavalli-Sforza han actualitzat el concepte de raça d'acord amb els nous descobriments, tals com el traç de les migracions antigues per mitjà de l'ADN de la mitocòndria i del cromosoma Y.

Finalment, l'antropologia té una història d'associacions amb les agències governamentals d'intel·ligència i la política antibel·licista. Boas rebutjà públicament la participació dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial, el mateix que la col·laboració d'alguns antropòlegs amb la intel·ligència dels Estats Units. En contrast, molts antropòlegs contemporanis a Boas foren actius participants en esta guerra de múltiples formes. D'entre tots hi ha dotzenes que van servir per l'Oficina de Serveis Estratègics i l'Oficina d'Informació de Guerra. Com a exemple, es té Ruth Benedict, autora dEl crisantem i l'espasa, que és un informe sobre la cultura japonesa realitzat a comanda de l'exèrcit dels Estats Units.

El 1950 l'Associació Antropològica Nord-americana (AAA) va proveir a la CIA informació especialitzada dels seus membres i molts antropòlegs van participar en l'Operació Camelot durant la Guerra de Vietnam.

D'altra banda, molts altres antropòlegs van ser summament actius en el moviment pacifista i van fer pública la seua oposició en lAmerican Anthropological Association, condemnant la participació del gremi en operacions militars encobertes. També s'han manifestat en contra de la invasió a l'Irac, encara que sobre aquest tema no hi ha hagut un consens professional als Estats Units.

Els col·legis professionals d'antropòlegs censuren el servei estatal de l'antropologia i les seues deontologies poden impedir als antropòlegs donar conferències secretes. L'Associació Britànica d'Antropologia Social ha qualificat certes beques d'èticament perilloses. Per exemple, ha condemnat el programa de la CIA Pat Roberts Intelligence Scholars Program, que patrocina estudiants d'antropologia a les universitats dels Estats Units en preparació per a tasques d'espionatge per al govern. La Declaració de Responsabilitat Professional de lAmerican Anthropological Association afirma clarament que «en relació amb el govern propi o amfitrió (...) no han d'acceptar-se acords d'investigacions secretes, informes secrets ni de cap tipus».

L'antropologia, com quasi bé totes les ciències socials, patix de no ser considerada sempre una ciència al mateix nivell que la física o la química. Això és així perquè no totes les ciències humanes poden fer usatge de l'empirisme com a mètode per obtenir coneixement. Es qüestiona doncs perquè no es posa cap hipòtesi en pràctica per verificar que és o no fals, descartable o validable.

No obstant, l'antropologia procedix per observació i això constituïx un punt a favor de la disciplina. No deixa de ser cert que qui observa és susceptible d'estar influenciat pel marc mental en què ha crescut i nascut. L'antropologia, però, mira justament de depassar este aspecte proposant una immersió real, com ara aprendre a viure i, de fet, viure al si d'una comunitat indígena.

Els posicionaments marxistes consideren que, així i tot, l'antropologia com la sociologia es limiten a posar per escrit allò que observem, però els nostres sentits poden enganyar-nos. Estem doncs posant per escrits observacions probablement esbiaixades del que és realment el nostre entorn ja que al capdavall, allò que veiem ho passem pel nostre cervell i este no reflectix allò que veu, fa una reproducció del que ha vist.

Tot i este debat, no deixa de ser cert que a diferència de les ciències humanes, l'antropologia contempla dins el seu mètode la incorporació de treball de camp. L'observació mira de ser objectiva i tot treball és revisable. També hi ha sempre un procés d'immersió. Això vol significar que el mètode dels antropòlegs no és purament cartesià, sinó que malgrat les seues limitacions, incorpora l'experiència.

La pregunta antropològica és abans de res una pregunta per l'altre. I en termes estrictes, està present en tot individu i en tot grup humà, en la mesura en què cap de les dues entitats pot existir aïllada, sinó en relació amb un altre. Este altre és el referent per a la construcció de la identitat, ja que esta es construïx per «oposició a» i no «a favor de».
La preocupació per allò que genera les variacions socials és l'interès fundador de l'antropologia moderna.
D'esta manera, per a Krotz, la sorpresa és el pilar de l'interès pel «un altre» (alter), i són les «alteritats» les que marquen tal contrast binari entre les persones.

Malgrat que tots els pobles comparteixen esta inquietud, és a Occident on, per condicions històriques i socials particulars, adquirix una importància superior. És innegable que ja Hesíode, Heròdot, i altres clàssics indagaven en estes diferències. No obstant això, quan Europa es troba enfront de pobles desconeguts i que resultaven tan extraordinaris, interpreta estes exòtiques formes de vida ora fascinada, ora esglaiada.

La conquesta d'Amèrica constitueix una gran fita de la pregunta antropològica moderna. Els escrits de Cristòfor Colom i altres navegants revelen el xoc cultural en què es va veure immersa la vella Europa. Especial importància tenen els treballs dels missioners indians a Mèxic, Perú, Colòmbia i Argentina en els primers acostaments a les cultures aborígens. D'entre ells destaca Bernardino de Sahagún, que empra en les seves recerques un mètode summament rigorós, i llega una obra amb una separació ben clara entre la seva opinió eclesiàstica i les dades dels seus «informants» sobre la seva pròpia cultura. Esta obra és Història de les coses de la Nova Espanya.

Amb els nous descobriments geogràfics es desenvolupa l'interès cap a les societats que trobaven els exploradors. Al  l'assagista francès Montaigne es preocupa pels contrastos entre els costums de diferents pobles.

El 1724 el missioner jesuïta Lafitau publica un llibre en què compara els costums dels indis americans amb les del món antic. El 1760 Charles de Brosses descriu el paral·lelisme entre la religió africana i la de l'antic Egipte. El 1748 Montesquieu publica L'esperit de les lleis basant-se en lectures sobre costums de diferents pobles.
Al , va ser comuna la presència de relators històrics, els quals, a manera de crònica, descrivien les seves experiències en viatges de gran durada pel món. En este cas es pot citar Estanislau de la Falç.
El  va veure el començament de viatges empresos amb la finalitat d'observar altres societats humanes. Alguns viatgers famosos d'este segle foren Bastian (1826-1905) i Ratzel (1844-1904). Ratzel fou el pare de la teoria del difusionisme, que considerava que tots els invents s'havien estès pel món per mitjà de migracions; esta teoria fou portada a l'absurd pel seu deixeble Frobenius (1873-1938), que pensava que tots els invents bàsics es feren en un sol lloc: Egipte.

Charles Darwin i successos històrics com la Revolució industrial contribuirien al desenvolupament de l'antropologia com una disciplina científica.

Es considera que el naixement de l'antropologia com a disciplina va tenir lloc durant el segle de les Llums, quan a Europa es van realitzar els primers intents sistemàtics d'estudiar el comportament humà. Les ciències socials que inclouen, entre altres, la jurisprudència, la història, la filologia, la sociologia i, per descomptat, l'antropologia, van començar a desenvolupar-se en esta època.

D'altra banda, la reacció romàntica contra el moviment il·lustrat que va tenir el centre a Alemanya fou el context en què filòsofs com Herder i, posteriorment, Wilhelm Dilthey, van escriure les seves obres. S'hi pot rastrejar l'origen de diversos conceptes centrals en el desenvolupament posterior de l'antropologia.

Estos moviments intel·lectuals en part van bregar amb una de les majors paradoxes de la modernitat: tot i que el món sempetitia i s'integrava cada vegada més, l'experiència de la gent del món resultava més atomitzada i dispersa. Com Karl Marx i Friedrich Engels van observar en la dècada de 1840:

Irònicament, esta interdependència universal, en comptes de portar a una major solidaritat en la humanitat, coincidí amb l'augment de divisions ètniques, religioses i de classe, i algunes expressions culturals confuses i pertorbadores. Estes són les condicions de vida que la gent en l'actualitat enfronta quotidianament, però no són noves: tenen l'origen en processos que van començar al segle XVI i es van accelerar al .

Institucionalment, l'antropologia emergí de la història natural (exposada per autors com Buffon), definida com un estudi dels éssers humans, generalment europeus, vivint en societats poc conegudes en el context del colonialisme. Esta anàlisi del llenguatge, cultura, fisiologia i artefactes dels pobles primitius, com se'ls anomenava en esta època, era equivalent a l'estudi de la flora i fauna d'estos llocs. És per això que podem comprendre que Lewis Henry Morgan escrivís tant una monografia sobre La lliga dels iroquesos, com un text sobre El castor americà i les seves construccions.

Un fet important en el naixement de l'antropologia com a disciplina institucionalitzada és que la major part dels seus primers autors eren biòlegs (com Herbert Spencer), o bé juristes de formació (com Bachoffen, Morgan, McLennan). Estes vocacions acadèmiques van influir en la construcció de l'objecte antropològic de l'època i en la definició de dos temes crucials per a l'antropologia al llarg de la seva història, a saber: la naturalesa del canvi social en el temps i del dret (analitzat sota la forma del parentiu) i els mecanismes d'herència.

Atès que els primers acostaments de l'antropologia institucional tendien a estendre els conceptes europeus per comprendre l'enorme diversitat cultural d'altres latituds no europees, es va incórrer en l'excés de classificar els pobles per un suposat grau de major o menor progrés. Per això, en eixos primers temps d'indagació etnogràfica, alguns productes de la cultura material de nacions «civilitzades» com la Xina van ser exhibits en els museus dedicats a l'art, al costat d'obres europees; mentre que els seus semblants d'Àfrica o de les cultures nadiues d'Amèrica es mostraven als museus d'història natural, al costat dels ossos de dinosaure o els diorames de paisatges (costum que roman en alguns llocs fins als nostres dies). Dit això, la pràctica curatorial ha canviat dramàticament en anys recents, i seria incorrecte veure l'antropologia com a fenomen del règim colonial i del xovinisme europeu, perquè la seva relació amb l'imperialisme era i és complexa.

L'antropologia continuà refinant-se de la història natural i, a la fi del , la disciplina començava a cristal·litzar el 1935, per exemple, T. K. Penniman escrigué la història de la disciplina titulada 100 anys d'antropologia. En eixa època dominava el «mètode comparatiu», que assumia un procés evolutiu universal des del primitivisme fins a la modernitat; això qualificava societats no europees com a «vestigis» de l'evolució que reflectien el passat europeu. Els erudits van escriure històries de migracions prehistòriques, algunes de les quals eren valuoses i altres molt fantàstiques. Va ser durant este període quan els europeus van poder, per primera vegada, rastrejar les migracions polinèsiques per l'oceà Pacífic. Finalment, van discutir la validesa de la raça com a criteri de classificació, car decantava els éssers humans atenent caràcters genètics, i coincidí amb l'auge del racisme.

En el , les disciplines acadèmiques van començar a organitzar-se al voltant de tres principals dominis: ciència, humanisme i ciències socials. Les ciències, segons el falsacionisme dogmàtic i ingenu, expliquen fenòmens naturals amb lleis falsables amb el mètode experimental. Les humanitats projectaven l'estudi de diverses tradicions nacionals, a partir de la història i les arts. Les ciències socials intenten explicar el fenomen social usant mètodes científics, buscant bases universals per al coneixement social. L'antropologia no es restringeix a cap d'estes categories.

Tant basant-se en els mètodes de les ciències naturals, com també creant noves tècniques que involucraven no sols entrevistes estructurades sinó la coneguda «observació participant» desestructurada, i basada en la nova teoria de l'evolució per selecció natural, van proposar l'estudi científic de la humanitat concebuda com un tot. És crucial per a este estudi el concepte de cultura. La cultura ha estat definida en l'antropologia de les formes més variades, encara que és possible que hi hagi acord en la seva conceptualització com una capacitat social per aprendre, pensar i actuar. La cultura és producte de l'evolució humana i element distintiu de Homo sapiens i, potser, de totes les espècies del gènere Homo, d'altres espècies, i com una adaptació particular a les condicions locals que prenen la forma de credos i pràctiques altament variables. Per això, la «cultura» no sols transcendeix l'oposició entre la natura i la consolidació; transcendeix i absorbeix peculiarment les distincions entre política, religió, parentiu i economia europeus com a dominis autònoms. L'antropologia per això supera les divisions entre les ciències naturals, socials i humanes en explorar les dimensions biològiques, lingüístiques, materials i simbòliques de la humanitat en totes les seves formes.

En este apartat es considera la consolidació de l'antropologia com una disciplina per dret propi. No obstant això, no és, ni de lluny, un edifici monolític. Com tots els corrents de pensament, es relaciona directament amb el context social en què es produeix. D'esta manera es pot entendre la divergència entre les diverses escoles nacionals d'antropologia, que es van consolidant durant els últims anys del  i la meitat del .

L'antropologia francesa té una genealogia menys clara que les tradicions anglesa o nord-americana. Molts comentaristes consideren falsament Marcel Mauss com el fundador de la tradició antropològica francesa. Mauss era un membre del grup de l'Annee Sociologique, la revista dirigida pel seu oncle Émile Durkheim i mentre Mauss estudiava la situació de les societats modernes, Mauss i els seus col·laboradors (com Henri Hubert i robert Hertz) van recórrer a l'etnografia i filologia per analitzar les societats que no estaven tan diferenciades com les nacions estat europees. En particular, en lAssaig sobre els dons es provaria de rellevància permanent en els estudis antropològics la redistribució dels béns i la reciprocitat.

En el període d'entreguerres, l'interès a França per l'antropologia concorria en moviments culturals més amplis com el surrealisme i el primitivisme, que recorrien a l'etnografia com a font d'inspiració. Marcel Griaule i Michel Leiris són exemples de persones que van barrejar l'antropologia i l'avantguarda francesa. En este període la major part del que es coneix com a etnologia es restringia als museus, i l'antropologia va tenir una estreta relació amb les investigacions del folklore.

No obstant això, fou sobretot Claude Lévi-Strauss qui ajudà a institucionalitzar esta ciència a França. A més de la transcendència de l'estructuralisme, Lévi-Strauss establí vincles amb antropòlegs nord-americans i anglesos. Al mateix temps va establir centres i laboratoris per tota França per proveir d'un context institucional l'antropologia mentre entrenava estudiants influents com Maurice Godelier o Françoise Héritier, que es tornaria molt influent en la seva escola. Moltes particularitats de l'antropologia francesa actual són conseqüència que s'investigui en laboratoris privats més que en universitats.

El corrent culturalista fou anomenat d'esta manera per l'especial interès que va posar en l'anàlisi de la cultura, a diferència de l'antropologia social britànica (interessada en el funcionament de les estructures socials), i l'etnologia francesa desenvolupada per Émile Durkheim i Marcel Mauss.

Els pioners de l'antropologia nord-americana eren membres del staff del Bureau of Indian Affairs ('Agència d'Afers Indis') i del Smithsonian Institution's Bureau of American Ethnology ('Agència d'Etnologia Nord-americana de l'Institut Smithsonià'), com John Wesley Powell i Frank Hamilton Cushing. L'antropologia acadèmica dels Estats Units l'establí Franz Boas, que va aprofitar el seu lloc a la Universitat de Colúmbia i el Museu Americà d'Història Natural per entrenar i desenvolupar múltiples generacions d'estudiants.

L'antropologia de Boas era políticament activa i sospitava de les investigacions del govern o els mecenes. També era rigorosament empírica i escèptica en generalitzacions i intents d'establir lleis naturals. Boas estudià fills d'immigrants per demostrar que les ètnies biològiques no eren immutables i que la conducta i el comportament de cada grup humà eren resultat de la seva pròpia història i de les relacions que s'hagueren establert al llarg del temps amb el seu entorn social i natural, i no de l'origen ètnic dels grups o lleis naturals. Para Franz Boas ètnia, llengua i cultura eren variables independents que no podien explicar-se'n en relació amb les altres.

Partint de la filosofia alemanya, Boas (que era austríac) sostenia la diversitat de cultures l'evolució de les quals no podia ser mesurada respecte a la civilització europea. Boas proposà com a premissa bàsica que cada cultura havia de ser estudiada en la seva particularitat; i que no era possible generalitzar sobre cultures diferents, tal com s'havia fet en la naixent antropologia per imitació de les ciències naturals (Boas, 1964: Cap. III).

La primera generació d'estudiants de Boas va incloure Alfred Kroeber, Robert Lowie i Edward Sapir. Ells van produir estudis molt detallats que foren els primers a descriure els nadius d'Amèrica del Nord. En fer això, van donar a conèixer una gran quantitat de detalls que foren usats per a atacar la teoria del procés evolutiu únic. El seu èmfasi en els idiomes indígenes contribuí al desenvolupament de la lingüística moderna (començada per Ferdinand de Saussure) com una veritable ciència general.

La publicació del llibre Anthropology (Antropologia), escrit per Alfred Kroeber, marcà un punt clau en l'antropologia nord-americana. Després de dècades de recopilació van créixer les ganes de generalitzar. Això va ser més evident en els estudis sobre cultura i personalitat duts a terme per boasians com Margaret Mead (1967), Ralph Linton (1972) i Ruth Benedict (1964). Influenciats per Sigmund Freud i Carl Jung, estos autors van analitzar com les forces socioculturals forgen la personalitat individual.

El funcionalisme s'inspirà en l'obra d'Émile Durkheim. Apel·lava al paral·lelisme estricte entre les societats humanes i els organismes vius (Radcliffe-Brown, cap. 8; Durkheim, 2000: cap. V), pel que fa a la forma d'evolució i conservació. Tant en les estructures socials com en els organismes biològics, l'harmonia depèn de la interdependència funcional de les parts. Les funcions, a la llum d'este enfocament, s'analitzen com a obligacions (comportaments necessaris) en les relacions socials. La funció sustenta l'estructura social, i permet la cohesió fonamental, dins d'un sistema de relacions socials.

Mentre que l'antropòleg particularista Franz Boas insistia a parar esment als detalls, a Gran Bretanya l'antropologia moderna es formà pel rebuig de reconstrucció històrica en nom d'una ciència de la societat que es concentrava a analitzar com es mantenien les societats en el present.

Les dues persones més importants en esta tradició foren Alfred Reginald Radcliffe-Brown i Bronislaw Malinowski, que van publicar les seves obres seminals el 1922. Les recerques inicials de Radcliffe-Brown a les Illes Andaman es feu a l'estil antic, però després de llegir a Émile Durkheim publicà la seva recerca (The Andaman Islanders), que estava molt influenciada pel sociòleg francès.

En passar el temps va ser desenvolupant un enfocament conegut com a funcionalisme estructuralista que es concentrava en com les institucions de les societats buscaven balancejar o crear un equilibri en el sistema social perquè seguís funcionant harmoniosament. Malinowski, en canvi, defensava un funcionalisme que examinava la forma en què la societat funcionava per satisfer les necessitats individuals. No obstant això, Malinowski no és conegut per esta teoria, sinó per la seva etnografia detallada i els seus avanços en metodologia. El seu clàssic Els argonautas del Pacífic Occidental defensava la idea que cal obtenir el punt de vista del nadiu i un enfocament que buscava que els investigadors feren el seu treball en la societat corresponent, i això esdevingué l'estendard en esta disciplina (Malinowski 1973: Introducció).

Tant Malinowski com Radcliffe-Brown van tenir èxit gràcies al fet que, com Boas, van entrenar activament els seus estudiants i van desenvolupar institucions que ajudaren a les seves ambicions programàtiques, especialment en el cas de Radcliffe-Brown, que difongué els seus plans per a l'antropologia social ensenyant en universitats al llarg de tota la Mancomunitat Britànica de Nacions. Des de finals dels anys 1930 fins al període de postguerra s'edità una sèrie de monografies i volums que van establir el paradigma de l'antropologia social britànica. Les etnografies més famoses inclouen Els Nuer, d'Edward Evan Evans-Pritchard, i The Dynamics of Clanship Among the Tallensi per Meyer Fortes, mentre que els volums més coneguts en foren Sistemes africans de parentiu i matrimoni i Sistemes polítics africans.

La teoria funcionalista veia la cultura com un element per satisfer les necessitats de l'individu en la societat. La teoria funcionalista estructuralista va accentuar la contribució que fan les diferents parts del sistema social per al manteniment de la societat total.

L'antropologia cognoscitiva interpreta la cultura com un programa per a la conducta, més que la conducta en si mateixa, l'antropologia simbòlica emfasitza la cultura com un sistema compartit de símbols i significats.

Els ecòlegs culturals estan primàriament interessats en la cultura o els sistemes socioculturals, entenent-los com un sistema de conducta transmès socialment i que serveix per a connectar les comunitats amb els seus assentaments naturals.

Durant les set dècades que va durar l'experiència socialista en l'extinta URSS, s'hi desenvolupà un particular mètode d'etnografia, analitzant l'impacte de l'experiència socialista en la cultura, així com l'estudi de la diversitat cultural en l'URSS. Un dels seus exponents més importants és Pavel Ivanov Kouchner.

L'antropologia llatinoamericana arrela en l'escola culturalista nord-americana de Boas. Un dels seus alumnes, Manuel Gamio, fundà la tradició antropològica mexicana, i el mateix Boas va fer classes en este país.

El seu desenvolupament com a disciplina científica en gairebé tots els estats del subcontinent està lligada a l'activitat institucional. De fet, en el període comprès aproximadament entre els anys 1930 i 1970, en molts estats d'Amèrica Llatina es van fundar institucions antropològiques paraestatals que planificaven i desenvolupaven programes dirigits a la integració dels indígenes en la societat estatal.

Posteriorment, durant la dècada de 1960 i fins a 1980 aproximadament, l'antropologia iberoamericana va rebre una forta influència del marxisme, que esdevingué el corrent dominant en moltes institucions formadores dels antropòlegs sud-americans. L'avanç de la teoria marxista en l'antropologia de la zona posà l'èmfasi de la recerca social en qüestions relacionades amb el subdesenvolupament, les comunitats camperoles, la qüestió indígena i la seva exclusió pel que fa a la resta de la societat. Al mateix temps, els antropòlegs van tornar la mirada a la ciutat, interessats en el fenomen de la ràpida urbanització que es vivia en estats com l'Argentina, el Brasil, Mèxic i Perú; procés que anava acompanyat d'una deterioració en les condicions de vida de les famílies citades de primera generació.

Abans de la Segona Guerra mundial l'antropologia social britànica i l'antropologia cultural nord-americana mantenien postures diferents sobre el seu mètode i concepció de l'antropologia. Després de la guerra, s'aproparien fins a crear una antropologia sociocultural.

En els anys 1950 i la meitat de la dècada següent l'antropologia tendia a modelar-se seguint la ciència natural. Alguns, com Lloyd Fallers o Clifford Geertz, es van concentrar en els processos de modernització pels quals es desenvoluparien els nous estats independents. Altres, com Julian Steward o Leslie White van estudiar la forma en què les societats evolucionen sobre el seu ambient ecològic, una idea popularitzada per Marvin Harris.

L'antropologia econòmica, influenciada per Karl Polanyi i desenvolupada per Marshall Sahlins i George Dalton ressaltà les febleses conceptuals de l'economia tradicional per abordar els mecanismes d'explotació i distribució dels béns en les societats precapitalistes. Acusaven que les teories ortodoxes ignoraven els factors culturals i socials en estos aspectes de l'esfera econòmica social, i que, per tant, els seus preceptes no eren universals. A Anglaterra, el paradigma de la Societat Britànica d'Antropologia s'escindí quan Max Gluckman i Peter Worsley es van inclinar cap al marxisme. El mateix va ocórrer en el moment que Rodney Needham i Edmund Leach van incorporar l'estructuralisme de Lévi-Strauss a la seva anàlisi antropològica (per exemple, en l'obra Cultura i comunicació... del primer autor).

L'estructuralisme també influí en certes investigacions en els anys seixanta i setanta, inclosa l'antropologia cognitiva i l'anàlisi de components. Alguns autors com David Schneider, Clifford Geertz i Marshall Sahlins van elaborar un concepte més lax de cultura com a xarxa de símbols i significats, el qual es va tornar molt popular dins i fora de la disciplina. Adaptant-se al seu temps, certs grups d'antropòlegs es van fer més actius en política, sobretot després de la Guerra d'Independència algeriana i la seva oposició a la Guerra de Vietnam. En este context, el marxisme fou un dels enfocaments més difosos en la disciplina.

En la dècada dels anys 1980 la qüestió del poder analitzada per Eric Wolf en Europa i els pobles sense història fou central en la disciplina. Llibres com Anthropology and the Colonial Encounter van considerar els vincles entre l'antropologia i la iniquitat colonial, al mateix temps que l'àmplia popularitat de teòrics com Antonio Gramsci i Michel Foucault van cridar l'atenció cap als temes del poder i l'hegemonia. El gènere i la sexualitat esdevingueren temes centrals. El mateix va ocórrer amb la relació entre història i antropologia, analitzada per Marshall Sahlins, que dugué Lévi-Strauss i Fernand Braudel a examinar la relació entre estructura social i agent individual.

A la fi dels vuitanta autors com George Marcus i Clifford Geertz van qüestionar l'autoritat etnogràfica, particularment en com i per què és possible el coneixement i l'autoritat de l'antropologia. La crítica d'estos autors se centra en la suposada «neutralitat» dels etnògrafs. Forma part de la tendència postmoderna contemporània. En els últims anys (1990-2006) els antropòlegs han prestat més atenció a la medicina i biotecnologia, la globalització, els drets indígenes i l'antropologia urbana. És important assenyalar que, especialment, els dos últims temes (drets indígenes i antropologia urbana) es trobaven presents en la discussió antropològica dels estats llatinoamericans. Com a exemple tenim l'anàlisi de la cultura de la pobresa, duta per Oscar Lewis a la ciutat de Mèxic en la dècada dels cinquanta, i els treballs del corrent indigenista llatinoamericà sorgit a partir de la dècada de 1930 i que conclou amb el Mèxic profund de Guillermo Bonfil.

Des de la dècada del 1990 s'anà desenvolupant un corrent teòric i metodològic anomenat antropologia ontològica. Esta escola de pensament es consolidà el 2010. Suposa una manera d'entendre les cultures tractant de determinar quin és el món al qual es refereixen. Este moviment, tanmateix, es divideix en dos corrents: el representat per Philippe Descola i el representat per Eduardo viveiros de Castro.

L'antropologia a les terres de parla catalana té quatre grans etapes:

Durant els anys del vuit-cents hi hagué dos models d'iniciatives antropològiques, ambdós amb metodologies i conclusions encara molt imprecises.

L'un era el model folklorista, que es preocupava de registrar detalladament les mostres dels costums populars tradicionals catalans. Estava influenciat pels corrents contemporanis del romanticisme europeu i les renaixences de la cultura pròpia que es vivien a les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya. Li devem les ingents recopilacions de la literatura oral elaborada al llarg dels segles i que traslluïa les essències del poble català, segons els folkloristes. Molt vinculat a este model hi va haver el fenomen de l'excursionisme, de tendència positivista, que va permetre precisament als folkloristes de recórrer tots els pobles del país per elaborar-ne la tasca investigadora. Dels dos, este fou el model més potent, beneficiat pel context de reviscolament polític de la societat catalana. El 1885 es funda la primera organització folklorista: Folklore Català.

EL segon model fou el que s'ha qualificat de naturalista, que treballava a partir de les ciències biològiques, la medicina i la sociologia. Estava influenciat per les teories del positivisme i l'evolucionisme. Alguns metges higienistes, juristes i altres professionals intentaren fer una anàlisi de la realitat socioeconòmica del país des de l'empirisme positivista.

Entre el tombant de segle i el final de la Guerra civil es va viure un cert modernisme antropològic que volia modernitzar i sistematitzar l'antropologia, per la qual cosa sorgiren diverses institucions per fer-ho. El 1904 es funda la Secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya per iniciativa de Rossend Serra i Pagès; i el 1915 Tomàs Carreras i Batista i Roca crearen l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya, una entitat que va elaborar una important tasca de recerca i organització.

Però fou a la universitat on es va procedir amb més èmfasi a esta tasca institucionalitzadora: per exemple el 1920 es crea la càtedra d'antropologia (física) de la UB, el primer catedràtic de la qual fou Telesforo de Aranzadi. D'esta època cal destacar els treballs de Bosch i Gimpera que se centren en un nou focus d'atenció que feu néixer un tercer model: l'interès pels humans i les seves cultures. Les tres branques antropològiques aparegudes fins llavors van quedar sota el paraigua de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria, quan va néixer el 1922. Un altre intent d'institucionalitzar l'antropologia fou la creació de la càtedra d'etnologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Paral·lelament la societat civil no es quedava quieta: gràcies al mecenatge administrat per Rafael Patxot veieren la llum importants iniciatives com ara l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, entitat dedicada a la recopilació de les tonades tradicionals dels Països Catalans, o la Fundació Estudi de la Masia Catalana.

Durant la llarga dictadura franquista l'avenç de l'antropologia quedà molt limitat, en consonància amb la situació política, malgrat els notables esforços individuals de diversos professionals. Gent com Tomàs Carreras, Duran i Sanpere o Joan Amades van continuar treballant; i noves figures començaren a destacar, com ara Santiago Alcobé o Ramon Violant, per la qual cosa es van poder continuar les línies de treball etnogràfiques i bioantropològiques.

Molt marcada per l'historicisme, l'etnologia va viure un cert moment d'auge amb la creació de museus etnològics a Barcelona: el d'Arts, Indústries i Tradicions Populars el 1942 i l'Etnològic de Barcelona el 1949, els quals es fusionarien el 1962. De fet, el 1952 August Panyella va començar les primeres classes acadèmiques d'etnologia.

A partir d'esta dècada van créixer els recursos i els estudiosos destinats a la bioantropologia; i l'etnologia prengué un impuls renovat gràcies a l'arribada a Barcelona de l'antropòleg català Claudi Esteva i Fabregat, crescut i format a l'exili. L'antropologia va viure una efervescència sense precedents que obrí la disciplina a noves metodologies i temàtiques. Es crea el Departament d'Antropologia Cultural de la UB; noves entitats com ara el Centre d'Etnologia Peninsular, l'Institut Català d'Antropologia, l'Institut d'Antropologia de Barcelona...; i noves publicacions com ara Ethnica, Quaderns de l'ICA, Anthropològica, Arxiu d'Etnografia de Tarragona, Anthropologies... El 1977 tingué lloc el Primer Congrés Espanyol d'Antropologia.

En paral·lel l'interès per la cultura tradicional no havia disminuït, ja que en sorgiren noves iniciatives des de la societat civil. El 1982 tingué lloc el Primer Congrés de la Cultura Popular i Tradicional. Es fundaren noves institucions com ara el Centre per a la Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional el 1983 i el Centre per a la documentació de la cultura popular Carrutxa el 1980.

L'any 1990 es va celebrar l'Any Amades.

La història de l'antropologia pot dividir-se en quatre grans èpoques que marquen les concepcions principals d'esta disciplina. De 1850 al 1920, el racialisme cataloga els tipus d'humans i els grups socials (n'ateny els límits i s'abandonen vers el 1890), i l'evolucionisme s'interessa en el suposat desenvolupament d'un estat salvatge que camina cap a la civilització. L'adjectiu primitiu s'utilitza doncs als anys 1860 fins als 1950 per finalment donar compte de la diversitat de totes les societats humanes. Lewis Henry Morgan (1818-1881), Edward Tylor (1832-1917) i James George Frazer (1854-1941) són antropòlegs evolucionistes coneguts.

De 1880 a 1940, el difusionisme s'orienta cap a l'evolució de les diverses civilitzacions i la manera en com s'han expandit al món, d'un punt de vista cultural. El culturalisme originari dels Estats Units s'oposa al racionalisme i a l'evolucionisme. Mira d'adoptar una actitud objectiva en l'estudi directe les cultures vives. Franz Boas (1858-1942) n'és un dels representants més destacats.

De 1920 a 1950, el funcionalisme estudia la humanitat a partir del conjunt, és a dir, mira de preocupar-se per les necessitats univerals de les societats humanes i les maneres diferents de satisfer-les.

Entre 1950 i 1980, l'estructuralisme, corrent eurpeu desenvolupar pel francès Claude Lévi-Strauss, i el neoevolucionisme, corrent estatunidenc força proper al materialisme i a les teories de l'evolució darwinianes, acaben unint parès sota l'empenta decisiva de Lév-Strauss i George Balandier.

L'antropologia contemporània és una branca científica institucionalitzada amb els seus propis departaments acadèmics, molts dels quals a universitats i centres d'investigació. La primera organització oberta al món fou l'Associació d'Antropologia Americana, fundada el 1903. Its members are anthropologists from around the globe.

L'any 1989 un grup d'europeus i estatunidencs antropòlegs inauguren l'Associació Europea d'Antropologia Social que esdevé l'una de les més grans i professionals organitzacions d'antropologia amb seu a Europa. Mira d'incrementar les cerques en l'àmbit de l'antropologia i donar-li visibilitat a Europa.

Existixen un centenar més d'associacions i subcamps de l'antropologia, a voltes dividits per regió o estat, així com els mateixos antropòlegs es deixen ajudar per altres disciplines auxiliars, com ara la geologia, la física, la zoologia, la paleontologia, l'anatomia, la teoria musical, la història de l'art o la mateixa sociologia.

Centres d'Estudi a Amèrica:

Alguns centres de recerca a Europa:

Alguns centres d'investigació a l'Àfrica:




#Article 20: Accident geogràfic (409 words)


Accident geogràfic (Accident n. m. 3.geogràfic: element geogràfic que juntament amb un altre o uns altres dona forma al relleu d'un terreny. Geogràfic-a adj.: de la Geografia o relacionat amb aquesta ciència).

És una unitat o forma de relleu geomorfològica, generada i subjecta als processos endògens i exògens de la geodinàmica. Accident geogràfic, també es pot definir com cadascun dels elements que conformen el relleu d'una zona geogràfica.

Un accident geogràfic és el resultat d'un o més processos geomòrfics successius en evolució constant i que en general es defineixen per la seva forma, superfície i ubicació sobre l'escorça terrestre i en la d'altres objectes astronòmics incloent planetes, llunes i asteroides. Així, molts dels termes o mots d'accidents geogràfics aplicats a la Terra, també poden ser usats per a descriure característiques de la superfície d'objectes semblants en l'Univers.

Com a part del terreny, són també elements topogràfics. És a dir, que es poden mesurar, descriure en detall i representar en mapes i models cartogràfics.

Els oceans i continents són els accidents geogràfics d'ordre màxim o grans unitats. Els elements genèrics són aquelles parts homogènies de menor dimensió de la superfície de la Terra, que es poden observar a diverses escales, com les fosses i els canyons marins, els rius i els llacs, les serralades, les planes i també la resta de formes del relleu de menor dimensió, delimitades per la discontinuïtat del relleu, que són observables a una escala més gran o de detall.

Es classifiquen per característiques com l'elevació, el pendent, l'orientació, l'estratificació, l'exposició de la roca o el tipus de sòl i es poden agrupar en orogràfics, hidrogràfics: marins, marítim-terrestres, fluvials i lacustres, i de lunivers (altres planetes, llunes i asteroides).

Diversos factors, des de la tectònica de plaques a l'erosió i la sedimentació, poden generar i alterar els accidents geogràfics.

Els accidents geogràfics estan subjectes a les formes i canvis estructurals (litosfera), dinàmics (modelat), climàtics (clima) i biològics (éssers vius incloent l'espècie humana), com és el cas de la vegetació en la formació i el desenvolupament de les dunes i els salobrars o els coralls i algues en la formació d'esculls.

Els efectes antròpics es manifesten en els impactes directes o indirectes sobre els processos geomòrfics naturals, que poden ser accelerats o també retardats, en el modelat involuntari de les formes i en la creació, conscient més o menys planificada, de noves formes antropogèniques.

mar - oceà - Fossa marina - canyó submarí

Els accidents geogràfics lacustres




#Article 21: Arcturus (603 words)


Arcturus (Alfa Bootis / α Boo / 16 Bootis) és el quart estel més brillant del cel nocturn, amb una magnitud visual de -0,04, després de Sírius (α Canis Majoris), Canopus (α Carinae) i Alpha Centauri (α Centauri). És l'estel més brillant de l'hemisferi celeste nord. Es troba a la constel·lació del Bover, al Núvol Interestel·lar Local. Juntament amb Spica i Denebola (o Regulus, segons la font), forma part de l'asterisme del Triangle de Primavera i, per extensió, del Gran diamant juntament amb Cor Caroli. És un estel relativament proper, situat a 36,7 anys-llum del Sol.

El nom d'Arcturus prové del grec antic Ἀρκτοῦρος (Arktouros), «el guardià de l'óssa», relacionat amb la seva proximitat a les constel·lacions de l'Óssa Major i l'Óssa Menor. En àrab rep el nom dAs-Simak ar-Ramih (السماك الرامح), traduït com «la cama del que duu la llança» o «el noble que duu la llança»; aquest nom, romanitzat en el passat, ha donat lloc als noms dAramec i Azimech, avui en dia obsolets. Un altre nom àrab és Al-Harith as-Sama (الحارس السماء), «aquell qui guarda els cels».

A l'antic Egipte sembla que era conegut com a Smat, «aquell que regna» o «aquell que governa», i també com a Bau, «aquell que ve». Un calendari astronòmic egipci del segle XV aC associa Arcturus amb Antares (α Scorpii) en una immensa figura celestial anomenada Menat. Per alguns autors era un dels astres de culte en els temples del Nil i en el temple de Venus d'Ancona (Itàlia).

En astronomia hindú correspon a la nakshatra —una de les mansions en les quals es divideix el cel— de Svātī; allà també se l'anomenava Nishṭya, «fora», possiblement per la seva localització boreal lluny del zodíac. Finalment, a la Xina era coneguda com a Ta Kiō, «la gran banya», mentre que els quatre petits estels propers eren Kang Che, «el llac de la sequera».

Arcturus és un gegant taronja de tipus espectral K1.5III. Es troba a una distància de 36,7 anys llum del sistema solar; es tracta de la segona estrella gegant més pròxima a aquest després de Pòl·lux (β Geminorum). Amb una temperatura superficial de 4.290 K, és visualment 113 vegades més lluminós que el Sol; tanmateix, si es considera la radiació que emet a l'infraroig, la seva lluminositat és gairebé el doble: 215 vegades més gran que la solar. El seu radi, obtingut a partir de la mesura del seu diàmetre angular (0,0210 segons d'arc), és 25,7 vegades més gran que el radi solar. La massa és aproximadament un 50% més gran que la del Sol i es creu que el seu nucli intern ja ha començat la fusió nuclear d'heli a carboni. Emet raigs X dèbils, cosa que suggereix que posseeix activitat magnètica (podria tenir una «corona oculta»), cosa inusual en un estel d'aquestes característiques. Se sospita que pot tractar-se d'un estel variable; ha rebut la denominació de NSV 6603.

La velocitat relativa d'Arcturus respecte el Sol, més gran que la d'altres estels brillants, així com la seva baixa metal·licitat –aproximadament un 28% de la solar–, suggereixen que podria ser un estel vell de Població II i un membre del disc gruixut galàctic. Forma part d'un grup de 53 estels que es mouen conjuntament a través de la Via Làctia i que rep el nom de «Grupo d'Arcturus». Una teoria interessant defensa que Arcturus, així com la resta d'estels que formen el seu grup, s'han format més enllà dels confins de la Via Làctia; l'edat d'alguns dels membres podria ser de fins a 10.000 - 12.000 milions d'anys, cosa que implicaria que provindrien d'una galàxia satèl·lit absorbida en el passat per la Via Làctia.




#Article 22: Atomium (245 words)


LAtomium és un monument construït a Brussel·les per a l'Expo 58. Dissenyat per l'enginyer André Waterkeyn i els arquitectes André i Jean Polak, fa 102 metres d'altura. Està format per nou esferes d'acer de 18 metres de diàmetre cadascuna, connectades entre si per representar un cristall de ferro ampliat 165 mil milions de vegades.
Uns tubs connecten les esferes. A l'interior hi ha escales mecàniques i un ascensor que permeten accedir a les cinc esferes visitables, que contenen sales d'exposició i altres espais públics. L'esfera superior ofereix una vista panoràmica de Brussel·les. La CNN el va anomenar l'edifici més estrany d'Europa.

La restauració de l'Atomium començà el març del 2004; va ser tancat al públic al mes d'octubre, i va romandre tancat fins al 18 de febrer del 2006. Les reformes havien substituït les làmines d'alumini de les esferes per acer inoxidable. Per ajudar en el pagament de les reformes, l'alumini vell es venia al públic transformat en souvenirs. Una peça triangular d'uns dos metres de llargada es va vendre per mil euros.

Tres de les quatre esferes superiors no tenen prou suports verticals i no estan obertes al públic per raons de seguretat, tot i que l'esfera superior sí que és visitable. El disseny original no presentava suports; l'estructura simplement es recolzava a les esferes. Unes proves en un túnel de vent demostraren que l'estructura s'hauria esfondrat amb vents superiors als 80 km/h. Van ser afegides columnes de suport per evitar que l'estructura bolqués.




#Article 23: Acústica (566 words)


Lacústica és la branca de la física que estudia el so, infrasons i ultrasò, és a dir ones mecàniques que es propaguen a través de la matèria (tant sòlida com líquida o gasosa) (no es propaguen en el buit) per mitjà de models físics i matemàtics. A efectes pràctics, l'acústica estudia la producció, transmissió, emmagatzematge, percepció o reproducció del so. L'enginyeria acústica és la branca de l'enginyeria que tracta de les aplicacions tecnològiques de l'acústica.

L'acústica té el seu origen en l'Antiga Grècia i Roma, entre els segles VI aC i I dC Va començar amb la música, que es practicava com a art des de feia milers d'anys, però no havia estat estudiada de manera científica fins que Pitàgores es va interessar per la naturalesa dels intervals musicals. Volia saber per què alguns intervals sonaven més bells que altres, i va arribar a respostes en forma de proporcions numèriques. Aristòtil (384-322 aC) va comprovar que el so consistia en contraccions i expansions de l'aire caient sobre i colpejant l'aire que ve, una bona manera d'expressar la naturalesa del moviment de les ones. Voltant de l'any 20 aC, l'arquitecte i enginyer romà Vitruvi va escriure un tractat sobre les propietats acústiques dels teatres, incloent-hi temes com la interferència, el ressò si la reverberació, això va suposar el començament de l'acústica arquitectònica.

La comprensió de la física dels processos acústics va avançar ràpidament durant i després de la Revolució Científica. Galileu (1564-1642) i Mersenne (1588-1648) van descobrir de forma independent totes les lleis de la corda vibrant, acabant així la feina que Pitàgores havia començat 2000 anys abans. Galileu va escriure que les ones són produïdes per les vibracions d'un cos sonor, que es difonen per l'aire, portant al timpà de l'orella un estímul que la ment interpreta com so, establint així el començament de l'acústica fisiològica i de la psicològica.

Entre 1630 i 1680 es van realitzar mesuraments experimentals de la velocitat del so en l'aire per una sèrie d'investigadors, destacant d'entre ells Mersenne. Mentrestant, Newton (1642-1727) va obtenir la fórmula per a la velocitat d'ona en sòlids, un dels pilars de la física acústica (Principia, 1687).

El segle XVIII va veure grans avanços en acústica a les mans dels grans matemàtics de l'era, que van aplicar noves tècniques de càlcul a l'elaboració de la teoria de la propagació de les ones. Al , els gegants de l'acústica eren Helmholtz a Alemanya, que va consolidar l'acústica fisiològica, i Lord Rayleigh a Anglaterra, que va combinar els coneixements previs amb abundants aportacions pròpies en la seva monumental obra La teoria del so. També durant aquest segle, Wheatstone, Ohm i Henry van desenvolupar l'analogia entre electricitat i acústica.

Durant el  van aparèixer moltes aplicacions tecnològiques del coneixement científic previ. La primera va ser el treball de Sabine a l'acústica arquitectònica, seguit de molts altres. L'acústica subaquàtica va ser utilitzada per detectar submarins a la Primera Guerra Mundial. L'enregistrament sonor i el telèfon van ser importants per a la transformació de la societat global. El mesurament i anàlisi del so aconseguir nous nivells de precisió i sofisticació a través de l'ús de l'electrònica i la informàtica. L'ús de les freqüències ultrasòniques permetre nous tipus d'aplicacions en la medicina i la indústria. També es van inventar nous tipus de transductors (generadors i receptors d'energia acústica).

A efectes pràctics l'acústica estudia la producció, transmissió, emmagatzematge, percepció o reproducció del so. Així són branques de l'acústica: 




#Article 24: Agnosticisme (2057 words)


Lagnosticisme és un posicionament religiós segons el qual l'existència o no d'un déu o una mitologia de deïtats és desconeguda i, per tant, irrellevant. A vegades aquesta falta de certesa o coneixements és un posicionament personal, relacionat amb l'escepticisme, en altres casos s'afirma que el coneixement sobre l'existència o no d'éssers superiors no només és desconeguda sinó que tampoc es pot conèixer. En el primer cas parlem d'agnosticisme dèbil, mentre que en el segon d'agnosticisme fort. Finalment hi ha versions en les quals s'afirma que l'existència o no d'éssers superiors no només és desconeguda sinó que també és irrellevant o supèrflua.

En general els agnòstics consideren que les religions si bé no són una part essencial de la condició humana, sí que ho són de la cultura i la història de la humanitat. Els agnòstics no són necessàriament antireligiosos, sinó que són respectuosos amb totes les creences que provenen d'una reflexió individual i honesta, i no d'un interès egoista, de la desesperació o de la pressió de l'entorn. L'agnòstic entén la fe només com una opció personal de cada individu que ell no comparteix.

La paraula agnosticisme prové del grec agnostos (desconegut, que no es pot conèixer). Els termes agnosticisme i agnòstics foren utilitzats per primera vegada per Thomas Henry Huxley el 1869, tot i que el concepte d'agnosticisme és molt més antic.

L'agnòstic sol separar les posicions religioses entre saber i creure. D'aquesta manera una persona religiosa es distingeix d'un ateu pel fet que el religiós creu i l'ateu no creu. L'agnòstic s'allunya d'aquestes posicions indicant que uns i altres (religiosos i ateus) afirmen un nivell de coneixement sobre la realitat superior que l'agnòstic no comparteix. Moltes persones afirmen que no es pot fer aquesta divisió: que l'afirmació «crec en Déu» implica «sé que Déu existeix».Algunes variants de l'agnosticisme inclouen: 

El terme agnòstic va ser introduït per Thomas Henry Huxley el 1871 per descriure la seva filosofia que rebutja el gnosticisme, pel qual no rebutjava només a aquest grup religiós del primer mil·lenni, sinó a tots els grups que afirmaven tenir un coneixement ocult o místic. Els primers líders de l'església cristiana van utilitzar la paraula grega «gnosi» (coneixement) per descriure el «coneixement espiritual.» L'agnosticisme no s'ha de confondre amb les visions religioses que s'oposen a la doctrina del gnosticisme - aquests són conceptes religiosos que no es relacionen generalment amb l'agnosticisme. Huxley va utilitzar el terme en un sentit ampli. No s'ha de confondre amb Nosticisme.
En el llibre Aphorisms and Reflections escrit per Henrietta A. Huxley, esposa de Thomas Henry Huxley, ella recull múltiples volums de notes i assaigs de Huxley, qui va encunyar el terme Agnosticisme. En aquestes notes hi ha un paràgraf on Huxley defineix clarament el que significava el terme per a ell:

I més endavant en el mateix paràgraf: «El principi pot ser expressat positivament: En assumptes intel·lectuals, segueix la teva raó tan lluny com et porti sense importar cap altra consideració. I negativament: En assumptes intel·lectuals, no pretenguis que són certes les conclusions que, o no són demostrables, o no han estat demostrades. Això entenc com a significat de la fe agnòstica, que si un home manté completa i incorrupta, no haurà de sentir vergonya de mirar l'univers a la cara, qualsevol que sigui el futur ofert per a ell.»

L'agnòstic sol separar les posicions religioses entre conèixer i creença. Per a ell, una persona religiosa es distingeix d'una atea pel fet que el religiós creu i l'ateu creu que no. Així, l'agnòstic s'allunya d'aquestes posicions indicant que uns i altres (religiosos i ateus) afirmen un nivell de coneixement sobre larealitat superior que ell no comparteix. En canvi, per al religiós no es pot fer aquesta separació: l'afirmació crec en Déu implica sé que Déu existeix.

Molts filòsofs (seguint l'exemple d'Aristòtil, Anselm, Aquin i Descartes), van presentar arguments que tracten de provar racionalment l'existència de Déu. Després de l'empirisme escèptic de David Hume i les antinòmies d'Immanuel Kant, els filòsofs més tard va abandonar aquests intents, pel que fa al fet que és impossible construir cap prova irrefutable per a tal objectiu.

Robert G. Ingersoll, un advocat d'Illinois i polític que va esdevenir un conegut i buscat orador del  a Amèrica, ha estat anomenat l'agnòstic Gran.

En una conferència de 1896 titulada Per què soc agnòstic, Ingersoll diu el perquè d'esser un agnòstic: 

A la conclusió del discurs que simplement resumeix la posició agnòstica com: 
Podem ser tan honestos com som d'ignorants. Que si que Si ho som, quan se li va preguntar el que està més enllà de l'horitzó del conegut li hem de tindre por?, respongué: no ho sé.

El 1879, quan Darwin estava escrivint la seva autobiografia, li va arribar una carta preguntant-li si ell creia en el Déu Jahvè, i si el teisme i l'evolució eren compatibles. Ell va replicar que «un home pot ser un ardent teista i un evolucionista», citant com a exemples a Charles Kingsley i Asa Gray, respecte a ell, va dir que «mai havia estat ateu en el sentit de negar l'existència d'un Déu». Va afegir: «Crec que en general (i més com més vell em faig) encara que no sempre, crec que agnòstic seria una descripció correcta del meu pensament».

El 28 de setembre de 1881 Darwin va rebre la visita de dos coneguts ateus: Ludwig Büchner i Edward Aveling. Estava present Brodie Innes, un religiós amic de la família. Darwin va explicar sagaçment que «el reverend i jo hem estat mig amics per trenta anys. Mai hem estat d'acord en cap tema: més aviat ens mirem i cada un pensa que l'altre ha d'estar molt malalt». En la xerrada després del sopar, Darwin va preguntar als convidats: «Per què es fan dir ateus?», explicant que ell preferia la paraula agnòstic. Aveling va replicar que «un agnòstic no era sinó un ateu elàstic, i un ateu no era sinó un agnòstic agressiu». Darwin va respondre: «I per què han de ser tan agressius?», preguntant-se què anaven a guanyar imposant aquestes noves idees a la gent, quan la llibertat de pensament estava «més que bé» per a les persones educades, però si la gent ordinària «estaria madura per a això».

Aveling va respondre que si «les revolucionàries veritats de la selecció natural i sexual haguessin estat confinades només per a les poques persones sensates i ell hauria demorat la publicació de l'origen de les espècies, on estaria el món en aquest moment?». Segurament el seu propi il·lustratiu exemple havia encoratjat als lliurepensadors a «proclamar la veritat des dels sostres de les cases». Darwin en aquell moment va acceptar que «el cristianisme no està recolzat en evidències, però que ell no estava disposat a forçar aquesta idea a ningú, ja que de fet «jo no vaig abandonar el cristianisme fins que vaig tenir quaranta anys».

El pamflet de Bertrand Russell “Per què no soc cristià”, basat en una conferència que va donar el 1927, es considera un manifest clàssic de la creença agnòstica. L'assaig presenta breument les objeccions de Russell a alguns dels arguments sobre l'existència de Déu i de l'àtom, com a herència extraterrestre i després presenta una discussió sobre les seves objeccions morals als ensenyaments cristians. Després els demana als seus lectors que s'aturessin «sobre els seus dos peus i dirigeixin una mirada crua i directa al món [...] amb una actitud sense por i una intel·ligència lliure».

A l'altre pamflet posterior de Russell Soc ateu o agnòstic? (subtitulat «Un prec de tolerància davant els nous dogmes»), ell confirma que és un agnòstic en el sentit filosòfic que no pot creure la veritat de l'existència o no existència de Déu. No obstant això en el mateix assaig admet que la manera més clara de presentar-se davant una audiència no filosòfica seria com ateu.

Entre alguns agnòstics famosos trobem a: Warren Buffett, Protàgores, Carl Sagan, Karl Popper (filòsof), naturalistes com David Attenborough, Premi Nobel com Milton Friedman (economia) i Dave Mustaine (músic), i creadors com Matt Groening (Els Simpson), Bob Reynolds, Ozzy Osbourne, la presidenta de Xile, Michelle Bachelet, King Diamond, Mercyful Fate i els ja esmentats Thomas Henry Huxley, Charles Darwin i Bertrand Russell. A partir dels treballs de David Hume, especialment Dialogues Concerning Natural Religion es pensa que era agnòstic, tot i que és un tema que continua en debat.

Enrique Tierno Galván en el seu llibre ¿Qué es ser agnóstico? distingeix entre ateísme i agnosticisme en funció de que en el primer hi ha una voluntat de que no existeixi Déu i en el segon no. Per a ell, agnosticisme és no trobar a faltar Déu (No echar de menos a Dios), cosa que equival a viure en la finitut, o si es prefereix, en aquest món.

L'agnosticisme és criticat des d'una varietat de punts de vista. Alguns pensadors religiosos veuen l'agnosticisme com una limitació de la capacitat de la ment per conèixer la realitat que no és material. Alguns ateus també critiquen l'ús del terme agnosticisme com funcionalment indistingible d'ateisme.

Molts pensadors teistes rebutgen la validesa de l'agnosticisme, o certes formes de l'agnosticisme. Els estudiosos religiosos en les tres religions abrahàmiques afirmen la possibilitat del coneixement, fins i tot de les realitats metafísiques com Déu i l'ànima, perquè la intel·ligència humana, afirmen, té un no-material, element espiritual. Afirmen que «no ser capaç de veure o celebrar alguna cosa específica, no necessàriament negar la seva existència», com en el cas de la gravetat, l'entropia, o la raó i el pensament. Tanmateix, aquest argument té dos defectes principals. En primer lloc, només afirma que el material no és possible - això és precisament el que creuen que els agnòstics (que no es pot provar l'existència de Déu). En segon lloc, simplement perquè una idea no-material existeix com una força no vol dir que una altra idea que existeix necessàriament. Per exemple, només perquè la gravetat existeix, no implica que aquesta màgia o el destí existeixen.

Els estudiosos religiosos, com Brown, Tacelli i Kreeft, argumenten que l'agnosticisme no té en compte les nombroses proves de la seva existència que Déu ha posat en la seva creació. I per això, Peter Kreeft i Ronald Tacelli citen arguments a favor de l'existència de Déu. Afirmen que la demanda d'agnosticisme per a proves científiques a través de proves de laboratori és, en efecte demanant a Déu, l'ésser suprem, si és servent de l'home. Argumenten que la qüestió de Déu ha de ser tractada de manera diferent a altres objectes cognoscibles que «aquesta qüestió no es refereix al que està sota de nosaltres, però el que està per sobre de nosaltres.» El filòsof cristià Blaise Pascal va sostenir que, fins i tot si hi hagués realment déu no hi ha evidència del qual, els agnòstics han de considerar el que es coneix com l'aposta de Pascal: el valor esperat infinit de reconèixer Déu és sempre major que el valor esperat finit de no reconèixer la seva existència, per la qual cosa és més segur «aposta» per escollir a Déu.

Segons Joseph Ratzinger, després Benet XVI, l'agnosticisme, més concretament, l'agnosticisme fort, és un raonament que limita i es contradiu en afirmar el poder de la raó per conèixer la veritat científica, però no les veritats religioses o filosòfiques. Culpa l'exclusió del raonament de la religió i l'ètica per a les patologies perilloses de la religió i la ciència, com els desastres humans i ecològics. «Agnosticisme», va dir Ratzinger, «és sempre el fruit de la negativa d'aquest coneixement que en realitat ofereix a l'home [...] El coneixement de Déu sempre ha existit.» Va afirmar que l'agnosticisme és una opció de la comoditat, l'orgull, el domini i la utilitat sobre la veritat, i és l'oposició de les actituds: el més viu de l'autocrítica, escolta humil a la totalitat de l'existència, la paciència i la persistència de l'autocorrecció del mètode científic, la disposició per ser purificada per la veritat.

Segons alguns estudiosos teistes, l'agnosticisme és impossible en la pràctica, ja que una persona només pot viure bé, com si Déu no existís (ETSI Deus non daretur), o com si Déu existeix (ETSI Deus daretur). Aquests investigadors creuen que cada dia en la vida d'una persona és un pas inevitable cap a la mort, i no tant per decidir a favor o en contra de Déu, a qui veuen com el tot-que abasta la fundació, el propòsit i sentit de la vida, és decidir a favor de l'ateisme.




#Article 25: Animals (1166 words)


Els animals (Animalia) són un grup d'organismes eucariotes gairebé sempre pluricel·lulars. En un registre més científic, també se'ls pot denominar metazous. Es tracta d'organismes heteròtrofs que generalment digereixen l'aliment dins una cambra interna, cosa que els diferencia de les plantes i les algues. També es diferencien d'altres grups eucariotes com les plantes, les algues i els fongs perquè manquen de paret cel·lular. Tots els animals són mòtils, tot i que alguns només ho són en determinats moments de la vida. En la majoria d'animals, els embrions passen per una fase de blàstula, una característica única dels metazous.

En el llenguatge col·loquial, se sol utilitzar el terme «animal» per referir-se a tots els animals excepte els humans, però s'ha de tenir en compte que des d'un punt de vista científic l'ésser humà és una espècie més del regne Animàlia. La causa és que s'assumeix que l'home és l'únic animal racional, o dotat de raó.

Amb poques excepcions, més notables en les esponges (embrancament Porifera), els animals tenen cossos diferenciats en teixits separats. Aquests inclouen músculs, que es poden contreure per controlar el moviment, i un sistema nerviós, que envia i processa senyals. Hi sol haver també una cambra digestiva interna, amb una o dues obertures. Els animals amb aquest tipus d'organització són coneguts com a eumetazous.

Tots els animals tenen cèl·lules eucariotes, envoltades d'una matriu extracel·lular, característica composta de col·lagen i glicoproteïnes elàstiques. Aquesta s'ha de calcificar per formar estructures com a petxines, ossos i espícules. Durant el desenvolupament forma una carcassa relativament flexible per la qual les cèl·lules es poden moure i reorganitzar-se, fent possibles estructures més complexes. Això contrasta amb altres organismes multicel·lulars com les plantes i els fongs, les cèl·lules del qual romanen el lloc mitjançant parets cel·lulars, que desenvolupen un creixement progressiu.

Els animals són éssers vius, és a dir, presenten les característiques pròpies de la vida: metabolisme, creixement i reproducció. Són organismes, és a dir, estan dotats d'una estructura i constitució determinades. Tenen cèl·lules eucariotes, són pluricel·lulars amb teixits. Són homeoterms, és a dir, es poden regular la temperatura del cos, i són heteròtrofs, és a dir, no es poden produir el seu propi aliment mitjançant la fotosíntesi, per la qual cosa s'han d'alimentar d'altres éssers vius o de les seves restes. Segons l'origen de l'aliment que prenen poden ser: 

Amb algunes excepcions, principalment entre les esponges (embrancament Porifera) i els Placozous, els animals tenen cossos estructurats en teixits separats. Aquests inclouen els músculs, que són capaços de contreure i controlar la locomoció, i els teixits nerviosos, que envien i processen els senyals. En general, també disposen d'una cambra digestiva interna, amb una o dues obertures. Els animals amb aquest tipus d'organització s'anomenen metazous, o eumetazous, quan el primer nom s'utilitza per a animals en general.

Tots els animals tenen cèl·lules eucariotes, envoltades d'una matriu extracel·lular característica formada per col·lagen i glicoproteïnes elàstiques. Aquestes poden calcificar-se per formar estructures com exoesquelets, ossos i espícules. Durant el desenvolupament, constitueixen carcasses relativament flexibles a les quals les cèl·lules es poden moure i reorganitzar, fent possible la formació d'estructures complexes. Per contra, altres organismes pluricel·lulars, com les plantes i els fongs, tenen la paret cel·lular formada per cel·lulosa, i per tant es desenvolupen per creixement progressiu. A més, les cèl·lules animals tenen unions intercel·lulars úniques: unions estretes, unions comunicants i desmosomes.

Les funcions vitals són les que tenen com a finalitat respondre a les necessitats bàsiques de la vida. En la majoria d'animals, les funcions vitals estan controlades per hormones.

El regne animal se subdivideix en una sèrie de grans grups denominats embrancaments (l'equivalent de les divisions del regne vegetal); cadascun correspon a un tipus d'organització ben definit, tot i que n'hi ha alguns amb filiació controvertida. En el següent quadre es llisten els embrancaments animals i les seves característiques principals:

 fou un peix prehistòric gegantesc de deu metres de llarg.
Generalment es considera que els animals evolucionaren d'un eucariota flagel·lat. Els seus parents vivents coneguts més propers són els coanoflagel·lats, flagel·lats amb collar que tenen una morfologia semblant a la dels coanòcits de determinades esponges. Els estudis moleculars classifiquen els animals al si del grup dels opistoconts, que també inclouen els coanoflagel·lats, els fongs i uns quants protists paràsits de mida petita. El nom deriva de la ubicació posterior del flagel en les cèl·lules mòtils, com en la majoria d'espermatozous dels animals, mentre que els altres eucariotes tendeixen a tenir flagels anteriors.

Els primers fòssils que podrien representar animals aparegueren a finals del Precambrià, fa uns 610 milions d'anys, i són coneguts com a organismes ediacarians o vendians. Tanmateix, resulta difícil relacionar-los amb fòssils més recents. Alguns podrien representar precursors dels embrancaments moderns, però poden ser grups separats, i podria ser que ni tan sols fossin animals. A part d'aquests éssers vius, la majoria de embrancaments animals coneguts aparegueren més o menys alhora durant el període Cambrià, fa uns 542 milions d'anys. Encara es debat si aquest esdeveniment, anomenat «explosió cambriana», representa una divergència ràpida entre els diferents grups o simplement un canvi de les condicions que féu possible una major fossilització. Tanmateix, alguns paleontòlegs i geòlegs suggereixen que els animals, aparegueren molt abans del que es creia anteriorment, possiblement fins i tot fa mil milions d'anys. Icnofòssils, com ara pistes i caus descoberts en estrats tonians indiquen la presència de metazous triploblàstics amb forma de cuc, més o menys igual de grans (uns 5 mm d'ample) i complexos que els cucs de terra. A més, durant l'inici del període Tonià, fa uns mil milions d'anys, hi hagué un descens en la diversitat dels estromatòlits que podria indicar l'aparició d'animals pasturadors durant aquest temps, car els estromatòlits augmentaren en diversitat després que les extincions de finals de l'Ordovicià i del Permià extingissin grans quantitats d'animals marins pasturadors, i disminuïren després que les poblacions animals es recuperessin. El descobriment, que pistes molt similars a aquests icnofòssils primitius són produïdes avui en dia pel protist unicel·lular gegant Gromia sphaerica, posa més en dubte la seva interpretació com a prova d'una evolució animal primerenca.

El següent cladograma mostra la relació dels animals d'acord amb les anàlisis genètics:

Una anàlisi de l'esponja homoscleromorfa Oscarella carmela també suggereix que l'últim avantpassat comú i els animals eumetazous era més complex del que s'assumia anteriorment.

Altres organismes model del regne animal inclouen el ratolí domèstic (Mus musculus) i el peix zebra (Danio rerio).

Aristòtil dividí el món vivent en animals i plantes, esquema que fou seguit per Carl von Linné a la seva primera classificació jeràrquica. Des d'aleshores, els biòlegs han començat a emfatitzar les relacions evolutives, de manera que aquests grups han estat restringits en certa manera. Per exemple, els protozous microscòpics inicialment foren considerats animals perquè es movien, però actualment se'ls tracta separadament.

En el sistema original de Linné, els animals eren un d'entre tres regnes, dividits en les classes Vermes, Insecta, Pisces, Amphibia, Aves i Mammalia. Des d'aleshores, els quatre últims grups han estat units en un únic embrancament, el dels cordats, mentre que les altres classes han estat separades.




#Article 26: Aigua (4292 words)


Laigua o aiga és un compost químic transparent, inodor, insípid, químicament format per hidrogen i oxigen, de fórmula química H2O, els quals noms sistemàtics són òxid de dihidrogen i oxidà. És el constituent majoritari de la pluja, els mars, els llacs, els rius… L'aigua té una elevada capacitat per a dissoldre substàncies i rarament es troba com a substància pura sinó essent part d'alguna mescla. A la natura tota l'aigua es troba barrejada amb altres substàncies (sals minerals, gasos, partícules en suspensió,…). L'aigua pura es pot obtenir en el laboratori mitjançant processos de purificació, com ara la destil·lació.

L'aigua és una substància amb una estructura química peculiar. A la molècula d'aigua l'àtom d'oxigen està unit a cadascun dels dos àtoms d'hidrogen mitjançant un enllaç covalent simple. La disposició a l'espai dels dos àtoms d'hidrogen respecte de l'àtom central d'oxigen permet la formació d'enllaços intermoleculars entre àtoms d'O i d'H de molècules diferents (enllaços d'hidrogen). Això afecta les propietats físiques de l'aigua, sobretot les temperatures de fusió i ebullició, que són relativament altes comparades amb substàncies químiques de pes molecular similar com per exemple el metà, l'amoníac, l'età, la seva capacitat de dissoldre substàncies polars, i la corba densitat temperatura alterada (per això el gel flota sobre l'aigua líquida).

Com totes les substàncies, l'aigua pot canviar d'estat. Comunament hom diu aigua per a referir-se a l'aigua en estat líquid, gel o glaç per a l'aigua en estat sòlid, i vapor per a l'aigua en estat gasós. La temperatura de fusió de l'aigua, a una pressió de 1013 hPa, és de 0 °C, i la d'ebullició de 100 °C (a la mateixa pressió)

A temperatura ambient l'aigua pura és líquida, inodora, insípida i incolora, tot i que adquireix una lleu tonalitat blava en grans volums, a causa de la refracció de la llum en travessar-la, ja que absorbeix amb major facilitat les longituds d'ona llarga (vermell, taronja i groc) que les longituds d'ona curta (blau, violeta), desviant lleugerament aquestes últimes, fet que provoca que en grans quantitats d'aigua aquestes ones curtes es facin apreciables. És l'únic compost que pot estar en els tres estats (sòlid, líquid i gas) a les temperatures que es donen en la Terra. Es troba en forma líquida als mars, rius, llacs i oceans; en forma sòlida, neu o gel, als casquets polars, en els cims de les muntanyes i als llocs de la Terra on la temperatura és inferior a zero graus Celsius; i en forma de gas es troba formant part de l'atmosfera terrestre com vapor d'aigua. És el compost amb la calor latent de vaporització més alt, 540 cal/g (2,26 kJ/g) i amb la calor específica més alta després del liti, 1 cal·g⁻¹·K⁻¹ (4,18 kJ·kg⁻¹·K⁻¹). Es considera fonamental per a l'existència de la vida. No es coneix cap forma de vida que tingui lloc en la seva absència completa.

Hom creu que gran part de l'aigua que es troba a l'Univers és un subproducte de la formació d'estrelles mitjançant el següent procés: quan neixen les estrelles, el seu naixement està acompanyat per un fort vent cap a l'exterior de materials gasosos i pols interestel·lar. Quan aquest flux de materials impacta els gasos que envolten l'estrella, les ones de xoc que es creen comprimeixen i escalfen aquests gasos i, com a conseqüència, es forma aigua. Això explicaria la presència d'aquest element als núvols interestel·lars de la nostra galàxia, la Via Làctia, i, presumiblement, de totes les altres, ja que els components que la formen (l'hidrogen i l'oxigen) es troben entre els elements més abundants de l'Univers.

L'aigua, en forma de vapor d'aigua, ha estat confirmada a les atmosferes de Mercuri (3,4% i grans quantitats a l'exosfera), Venus (0,002%), la Terra, Mart (0,03%), Júpiter (0,0004%), Encèlad (91%) i als exoplanetes HD 189733 b i HD 209458 b.

Pel que fa a l'aigua líquida, aquesta és present a la Terra (71% de la seva superfície) i a la Lluna.

Quant a l'aigua sòlida o gel, és present als casquets polars de la Terra i de Mart, als satèl·lits Tità, Europa i Encèlad, i als cometes i als llocs d'on provenen (el Cinturó de Kuiper i el Núvol d'Oort).

L'existència d'aigua líquida i, en menor mesura, de les seues formes sòlides i gasoses a la Terra són de vital per al manteniment de la vida al nostre planeta i això és possible perquè es troba a la zona habitable del sistema solar. Si estigués una mica més a prop o més lluny del Sol (al voltant d'un 5%, equivalent a 8.000.000 de km), les condicions que permeten l'existència simultània dels tres estats de la matèria en relació a l'aigua serien molt menys probables.

La gravetat del nostre planeta permet l'existència de l'atmosfera terrestre. En ella trobem gasos com el vapor d'aigua i el diòxid de carboni, els quals causen un efecte d'hivernacle que ajuda a mantenir, d'una manera relativament constant, la temperatura de la superfície de la Terra. Si el nostre planeta fos més petit o tingués menor massa, tindria una atmosfera menor i temperatures més extremes que impossibilitarien l'acumulació d'aigua (llevat dels casquets polars com passa al planeta Mart).

L'estat de l'aigua també depèn de la gravetat d'un planeta: si un planeta és prou massiu, l'aigua hi pot ser sòlida, fins i tot a altes temperatures, a causa de la gran pressió provocada per la gravetat.

Un 71% de la superfície de la Terra està dominada pels oceans un total de 97,2% d'aigua. El 0,008% són llacs; el 0,62% són aqüífers; el 2,15% són els dos pols de la terra; el 0,0001% són rius; el 0,001% pertanya a l'atmosfera; el 0,005% és la humitat del terra acumulada; el 0,008% mars interiors.

Els científics pensen que els constituents químics de l'aigua (oxigen i hidrogen) han d'haver existit en el núvol primitiu que donà origen al nostre sistema solar, fa aproximadament 4.500 milions d'anys. El jove sistema solar estava ple de desferres estel·lars i, quan molts d'aquests trossos de material planetari toparen contra el nostre planeta, van poder iniciar un procés en el qual l'hidrogen i l'oxigen congelats es vaporitzaren, lliurant-se així en l'atmosfera terrestre.

L'hidrogen és un element fàcilment oxidable i s'uneix amb l'oxigen. Quan l'oxigen i l'hidrogen es combinen en proporcions adequades (un àtom d'oxigen per cada dos d'hidrogen) poden formar la molècula d'aigua. Un cop que tots dos elements van estar prou presents a la Terra, hi ha una certa evidència que dóna suport a aquesta teoria de l'origen de l'aigua a la Terra. És sabut que les roques del mantell terrestre contenen aigua en una bona proporció i en la superfície del nostre planeta, les emissions volcàniques contenen una gran quantitat de vapor d'aigua. Alguns científics afirmen que aquesta addició d'aigua a l'atmosfera terrestre pot encara arribar a ésser més gran, en la mesura que els volcans lliurin més vapor d'aigua en l'aire.

Existeix una teoria més recent que suggereix que una bona part de l'aigua terrestre pot haver estat portada pels cometes que foren capturats per la gravetat terrestre, i que acabaren per impactar contra el nostre planeta. És un fet comprovat que, durant tota la seva història, el planeta en el qual vivim ha sofert col·lisions de meteorits en repetides ocasions. Els meteorits, a causa de la gran quantitat d'energia de moviment que posseeixen, es vaporitzen completament en l'impacte; d'aquesta manera, van poder injectar hidrogen i oxigen a l'atmosfera terrestre.

Com ha ocorregut en moltes ocasions al llarg de la història de la ciència, l'origen vertader de l'aigua en la Terra probablement té a veure amb ambdues idees. Com que els processos ja referits no s'exclouen mútuament, tots dos poden ser responsables de l'aigua que existeix actualment a la Terra.

La Terra fou un lloc extremadament calent, de manera que la seva atmosfera va poder contenir una quantitat més gran de vapor d'aigua. Però eventualment el nostre planeta va anar refredant-se i el vapor començà a condensar-se. Fou així com la Terra experimentà la tempesta més intensa de la seva història. Des de llavors, l'aigua que posseeix el nostre planeta ha estat la mateixa, i s'ha ciclat de la terra a l'aire i a l'inrevés una vegada i una altra durant més de 3.000 milions d'anys.

L'aigua és fonamental per a totes les formes de vida coneguda. Els humans consumeixen aigua potable. Els recursos naturals s'han tornat escassos amb la recent població mundial i llur disposició en diverses regions habitades és la preocupació de moltes organitzacions governamentals.

L'aigua cobreix 3/4 parts (71%) de la superfície de la Terra, tot i l'àrea per la qual s'estén, la hidrosfera terrestre és comparativament bastant escassa, per donar un exemple citat per Jacques Cousteau: si se submergís una bola de billar en aigua i se'n tragués la pel·lícula d'humitat que quedaria immediatament després de ser treta, seria proporcionalment major que la de tots els oceans. Tot i ser una substància tan abundant, només suposa el 0,022% de la massa de la Terra. Es pot trobar aquesta substància en pràcticament qualsevol lloc de la biosfera i en els tres estats d'agregació de la matèria: sòlid, líquid i gas.

El 97% és aigua salada, la qual es troba principalment en els oceans i mars; només el 3% del seu volum és dolça. D'aquesta última, un 1% està en estat líquid, component els rius i llacs. El 2% restant es troba en estat sòlid en capes, camps i plataformes de gel o banquises en les latituds properes als pols. Fora de les regions polars l'aigua dolça es troba principalment en aiguamolls i, subterràniament, en aqüífers. Cap al 1970 es considerava, ja que la meitat de l'aigua dolça del planeta Terra estava contaminada.

L'aigua representa entre el 50 i el 90% de la massa dels éssers vius (aproximadament el 75% del cos humà és aigua; en el cas de les algues, el percentatge oscil·la el 90%).

A la superfície de la Terra hi ha uns 1.400.000.000 km³ d'aigua que es distribueixen de la següent forma:

A aquestes quantitats s'hi ha de sumar la que forma part de la composició del mantell terrestre, la zona terrestre que representa un 84% del volum planetari. Part d'aquesta aigua arriba a la superfície després de separar-se de les masses subterrànies de magma (aigua juvenil) o en forma de vapor, juntament amb d'altres volàtils, durant les erupcions volcàniques. Aquest procés, que anomenem desgasificació del mantell, compensa permanentment, i ho farà mentre no pari la dinàmica interna planetària, la pèrdua d'aigua per fotòlisi en l'alta atmosfera; allà, els àtoms d'hidrogen alliberats tendeixen a perdre's en l'espai exterior. El dia que el planeta no contingui ja calor suficient per a mantenir la tectònica de plaques i el vulcanisme, aquesta pèrdua progressiva acabaria per convertir la seva superfície en un desert universal.

El cicle de l'aigua, conegut formalment com a cicle hidrològic, intenta explicar al continu intercanvi d'aigua dins de la hidrosfera, entre l'atmosfera, l'aigua superficial i subterrània i els organismes vius. L'aigua canvia constantment la seva posició d'una a una altra part del cicle d'aigua, implicant bàsicament els següents processos físics: evaporació dels oceans i altres masses d'aigua i transpiració dels éssers vius (animals i plantes) cap a l'atmosfera, precipitació, originada per la condensació de vapor d'aigua, i que pot adaptar múltiples formes, escolament, o moviment de les aigües superficials cap als oceans.

L'energia del sol escalfa la terra, generant corrents d'aire que fan que l'aigua s'evapori, pugeu per l'aire i es condensi en altes altituds, per a després caure en forma de pluja. La major part del vapor d'aigua que es desprèn dels oceans hi torna, però el vent desplaça masses de vapor cap a la terra ferma, en la mateixa proporció en què l'aigua es precipita de nou des de la terra cap als mars (uns 45.000 km ³ anuals). Ja en terra ferma, l'evaporació de masses d'aigua i la transpiració d'éssers vius contribueix a incrementar el total de vapor d'aigua en altres 74.000 km ³ anuals. Les precipitacions sobre terra ferma-amb un valor mitjà de 119.000 km³ anuals-poden tornar a la superfície en forma de líquid-com pluja-, sòlid-neu o calamarsa-, o de gas, formant boires o boires. L'aigua condensada present en l'aire és també la causa de la formació de l'arc de Sant Martí: La refracció de la llum solar en les minúscules partícules de vapor, que actuen com múltiples i petits prismes. L'aigua d'escorrentia sol formar conques, i els cursos d'aigua més petits solen unir formant rius. El desplaçament constant de masses d'aigua sobre diferents terrenys geològics és un factor molt important en la conformació del relleu. A més, en arrossegar minerals durant el desplaçament, els rius compleixen un paper molt important en l'enriquiment del sòl. Part de les aigües d'aquests rius es desvien per al seu aprofitament agrícola. Els rius desemboquen al mar, dipositant els sediments arrossegats durant el seu curs, formant deltes. El terreny d'aquests deltes és molt fèrtil, gràcies a la riquesa dels minerals concentrats per l'acció del curs d'aigua. L'aigua pot ocupar la terra ferma amb conseqüències desastroses: Les inundacions es produeixen quan una massa d'aigua supera els seus marges habituals o quan comuniquen amb una massa gran-com el mar-de forma irregular. D'altra banda, i encara que la manca de precipitacions és un obstacle important per a la vida, és natural que periòdicament algunes regions pateixen sequeres. Quan la sequedat no és transitòria, la vegetació desapareix, alhora que s'accelera l'erosió del terreny. Aquest procés es denomina desertització.

Les primeres formes de vida a la Terra van aparèixer a l'aigua i, les masses d'aigua del planeta contenen vida: gairebé tots els peixos viuen exclusivament a l'aigua i hi ha molts tipus de mamífers aquàtics, com ara dofins i balenes, que fan de manera semblant. Quant als amfibis, aquests passen part de llurs vides a l'aigua i d'altres a terra. I pel que fa a les plantes aquàtiques com les algues, aquestes creixen a l'aigua i són la base d'alguns ecosistemes submarins. A més, el plàncton, el qual només es troba a l'aigua (sigui aquesta dolça, salabrosa o marina) és, generalment, la base de la cadena alimentària aquàtica.

La majoria dels animals aquàtics han d'obtenir oxigen de l'aigua per sobreviure i ho fan de diverses maneres: així, els peixos tenen brànquies en lloc de pulmons (tot i que n'hi ha de pulmonats que tenen dos pulmons i brànquies molt reduïdes). En canvi, els mamífers aquàtics (dofins, balenes, llúdries i foques, entre d'altres) necessiten pujar a la superfície de manera periòdica per respirar aire. Pel que es refereix a les formes de vida més petites, aquestes són capaces d'absorbir l'oxigen a través de llurs pells.

Les civilitzacions han florit al voltant dels principals rius i vies navegables. Així, Mesopotàmia, l'anomenat bressol de la civilització, es troba entre els grans rius Tigris i Eufrates, mentre que l'antic Egipte depenia totalment del riu Nil. Grans metròpolis actuals com a Rotterdam, Londres, Mont-real, París, Nova York, Buenos Aires, Xangai, Tòquio, Xicago o Hong Kong deuen el seu èxit, en part, a la seua fàcil accessibilitat a través de l'aigua i, per consegüent, a l'expansió del comerç. Indrets amb ports protegits com a Singapur han prosperat per la mateixa raó. En canvi, llocs com l'Àfrica del Nord i l'Orient Mitjà, on l'aigua és més escassa, l'accés a l'aigua potable ha estat i és un condicionant important en el desenvolupament humà.

L'aigua potable és insuficient per garantir l'abastiment de tota la població, sobretot per una mala gestió d'aquest recurs anomenat l'or blau. La contaminació i la pressió demogràfica són els factors que fan disminuir l'aigua disponible.

Les solucions passen per un millor aprofitament, estalviant aigua en l'ús domèstic i els conreus, planejant millor la hidrografia del territori i arribant a acords per eliminar els conflictes per l'accés a rius i pous. La dessalinització de l'aigua de mar sorgeix com a alternativa a mitjà termini.

L'accidentada geografia catalana ha afavorit una gran diversitat en les formes d'explotar els recursos hídrics al llarg de la història: Des de fonts locals com ara els pous, mines i deus, passant per l'abastament a partir de les rieres, i fins a l'ús de grans infraestructures artificials com són els canals (per exemple els de l'Ebre i l'Urgell).

Al segle XII la compilació dels Usatges de Barcelona va recollir la llei fins llavors no escrita que les aigües no tenien propietari sinó que eren de potestat pública. El comte-rei s'autoatorgava, doncs, la potestat de cedir i retirar l'usdefruit de les aigües catalanes; però al mateix temps els senyors feudals no ho van acceptar de bon grat i li disputaven aquest dret fent-ne ús a les seves terres. En qualsevol cas l'usdefruit se cedia mitjançant un contracte d'emfiteusi pel qual el beneficiari passava a pagar un cens anual. La majoria de casos es tractava de recs per regar hortes o per fer funcionar molins (sobretot fariners, però també paperers). La seva importància financera era tal que, per exemple, el rec comtal de Barcelona i tots llurs molins eren la principal font d'ingressos de la monarquia catalana a la ciutat.

Posteriorment durant la revolució industrial catalana al segle XIX va sorgir el model de colònia industrial a la vora dels rius, especialment colònies tèxtils. Les fàbriques utilitzaven la força de l'aigua per moure centenars de màquines filadores i teixidores a partir d'un complex mecanisme d'eixos i politges. Un dels avantatges d'aquest model era que no necessitava la màquina de vapor per funcionar i per tant s'estalviava el car consum de carbó importat.

L'estat natural de l'aigua pot ser afectat per processos naturals; per exemple: els sòls, les roques, alguns insectes i excrements d'animals. Una altra forma com es pot canviar el seu estat natural és artificialment, fonamentalment, per causes humanes; per exemple: amb substàncies que canvien el pH i la salinitat de l'aigua, produïdes per activitats mineres. La contaminació de l'aigua ocorre quan aquestes alteracions produeixen canvis en les propietats de les aigües que resulten pol·luïdes que no poden ser remeiades de forma natural pels éssers vius que hi viuen i que provoquen alteracions en aquestes poblacions residents i aquells organismes que se n'aprofiten. L'origen més freqüent de pol·lució és degut a l'acció humana sobretot en aquelles comunitats que no disposen de desguassos, sistemes de clavegueram ni depuració de l'aigua o deficients processos de recollida i emmagatzematge de desfetes; i llençar escombraries i aigües fecals als rius a tocar.

Una altra causa és l'excés de nutrients: fertilitzants vessats en aigua, especialment els compostos per fòsfor i els seus derivats, fan que originin algues en excés, impedint l'entrada de llum solar al llac, i la mort dels peixos. Substàncies tòxiques, com els metalls pesants (plom i cadmi), generen bioacumulació. Els residus urbans (aigües negres o aigües servides), que contenen excrements, també creen pol·lució.

La política de l'aigua és la política dissenyada per assignar, distribuir i administrar els recursos hídrics i l'aigua. La disponibilitat d'aigua potable per capita ha anat disminuint a causa de diversos factors com la contaminació, la sobre-població, el reg excessiu, el mal ús i el creixent ritme de consum. Per aquesta raó, l'aigua és un recurs estratègic per al món i un important factor en molts conflictes contemporanis. Indubtablement, l'escassetat d'aigua té un impacte en la salut i la biodiversitat. A la Unió Europea, la Directiva marc de l'aigua regeix des del 2000 un projecte ambiciós de protecció de l'aigua.

Des de 1990, 1,6 mil milions de persones tenen accés a una font d'aigua potable. S'ha calculat que la proporció de gent als països desenvolupats amb accés a aigua segura ha millorat del 30% en 1970 al 71% en 1990, i del 79% en el 2000 al 84% en el 2004. Es pronostica que aquesta tendència seguirà en la mateixa adreça els anys vinents. Un dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) dels països membres de les Nacions Unides és reduir al 50% la proporció de persones sense accés sostenible a fonts d'aigua potable i s'estima que la meta serà aconseguida en el 2015. L'ONU pronostica que la despesa necessària per complir dita objectiva serà d'aproximadament 50 a 102 mil milions de dòlars.

Segons un informe de les Nacions Unides de l'any 2006, «a escala mundial existeix suficient aigua per a tots», però l'accés ha estat obstaculitzat per la corrupció i la mala administració.

En l'Informe de la Unesco sobre el Desenvolupament dels Recursos Hídrics al Món (WWDR, 2003) del seu Programa Mundial d'Avaluació dels Recursos Hídrics (WWAP) prediu que en els vint anys vinents la quantitat d'aigua disponible per a tots disminuirà al 30%; en efecte, el 40% de la població mundial té insuficient aigua potable per a la higiene bàsica. Més de 2,2 milions de persones van morir en l'any 2000 a conseqüència de malalties transmeses per l'aigua (relacionades amb el consum d'aigua contaminada) o sequeras. En el 2004 l'organització sense ànim de lucre WaterAid, va informar que cada 15 segons un nen mor a causa de malalties relacionades amb l'aigua que poden ser previngudes i que usualment es deuen a la falta d'un sistema de tractament d'aigües residuals.

Aquestes són algunes de les organitzacions que donen suport a la protecció de l'aigua: International Water Association (IWA), WaterAid, Water 1st, i   També existeixen diversos convenis internacionals relacionats amb l'aigua com: la Convenció de les Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació (CNULD), el Conveni Internacional per prevenir la contaminació pels Bucs, la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del mar, i el Conveni de Ramsar. El Dia Mundial de l'Aigua se celebra el 22 de març i el Dia Mundial de l'Oceà se celebra el 8 de juny.

L'aigua presenta un simbolisme molt complex a les diferents cultures, sovint lligat a la idea de neteja. Al cristianisme, per exemple, s'usa durant el baptisme per netejar el pecat original amb l'aigua beneïda. A l'Islam les ablucions són necessàries abans de començar a pregar i es renta el cos dels morts. Molts rius tenen caràcter sagrat, com per exemple el Nil a Egipte o el Ganges a l'Índia.

És un dels quatre elements clàssics juntament amb el foc, l'aire i la terra. En molts mites, l'aigua estava a l'origen de la vida (Ex.: al Gènesi, quan Déu separa les aigües del cel i de la Terra, en un ressò dels mites de l'antiga Mesopotàmia, per exemple).

L'aigua és considerada com un element purificador en la majoria de religions. Algunes de les doctrines religioses que incorporen el ritual de rentat o ablucions són: el cristianisme, l'hinduisme, el moviment rastafari, l'islam, el sintoisme, el taoisme i el judaisme. Un dels sagraments centrals del cristianisme és el baptisme i el qual es realitza mitjançant la immersió, aspersió o afusió d'una persona en l'aigua. Aquesta pràctica també s'executa en altres religions com el judaisme on és denominada mikve i en el sikhisme on pren el nom de Amrit Sanskar. Així mateix, en moltes religions incloent el judaisme i l'islam es realitzen banys rituals de purificació als morts en l'aigua. Segons l'islam, les cinc oracions al dia (o salat) han de dur-se a terme després d'haver rentat certes parts del cos usant aigua neta o abdest; no obstant això, en cas que no hi hagués aigua neta es realitzen ablucions amb pols o sorra les quals són denominades tayammum. En el sintoísme l'aigua és emprada en gairebé tots els rituals per purificar una persona o un lloc, com és el cas del ritual misogi. L'aigua és esmentada 442 vegades en la Nova Versió Internacional de la Bíblia i 363 vegades en la Bíblia del rei Jacob: Pedro 2:3-5 estableix, «Aquests ignoren voluntàriament que en el temps antic van ser fets per la paraula de Déu els cels i també la terra, que prové de l'aigua i per l'aigua subsisteix».

Alguns cultes empren aigua especialment preparada per a propòsits religiosos, com l'aigua beneïda d'algunes denominacions cristianes o el amrita en el sikhisme i l'hinduisme. Moltes religions també consideren que algunes fonts o masses d'aigua són sagrats o almenys afavoridors; i alguns exemples inclouen: la ciutat de Lorda d'acord amb el catolicisme, el riu Jordà (almenys simbòlicament) en algunes esglésies cristianes, el pou de Zamzam en l'islam, i el riu Ganges en l'hinduisme i altres cultes de la regió. Molts etnólegs, com Frazer, han subratllat el paper purificador de l'aigua.

Usualment es creu que l'aigua té poders espirituals. En la mitologia cèltica, Sulis és la deessa de les aigües termals; en l'hinduisme, el Ganges és personificat per una deessa, i segons els textos Vedes la deessa hindú Sárasuati representa al riu del mateix nom. L'aigua és també en el vishnuísme un dels cinc elements bàsics o mahbhta, entre els quals consten: el foc, la terra, l'espai i l'aire. Alternativament, els déus poden ser considerats patrons de fonts, rius o llacs. De fet, en la mitologia grega i romana, Peneu era el déu ric, un dels tres mil rius o de vegades inclòs entre les tres mil Oceànides. En l'islam l'aigua no és només la font de vida, però cada vida està composta d'aigua: «I que traiem de l'aigua a tot ser vivent?».

Quant a la filosofia, podem trobar a Tales de Milet, un dels set savis grecs, que va afirmar que l'aigua era la substància última, el Arjé, del cosmos, d'on tot està conformat per l'aigua. Empèdocles, un filòsof de l'antiga Grècia, sostenia la hipòtesi que l'aigua és un dels quatre elements clàssics al costat del foc, la terra i l'aire, i era considerada la substància bàsica de l'Univers o ylem. Segons la teoria dels quatre humors, l'aigua està relacionada amb la flegma. En la filosofia tradicional xinesa l'aigua és un dels cinc elements al costat de la terra, el foc, la fusta, i el metall.

L'aigua també exerceix un paper important en la literatura com a símbol de purificació. Alguns exemples inclouen a un riu com l'eix central on es desenvolupen les principals accions, com és el cas de la novel·la “Mentre agonitzo” de William Faulkner i l'ofegament d'Ofelia en “Hamlet”.




#Article 27: A (872 words)


La A és la primera lletra de l'alfabet llatí bàsic, i dels alfabets derivats del mateix. En l'alfabet fonètic internacional representa la vocal oberta anterior no arrodonida /a/. En l'ortografia de nombroses llengües d'escriptura llatina té aquest mateix valor. En català el seu nom és del gènere femení i el seu plural és as.

La lletra A prové de la lletra grega alfa (Α α), que al seu torn prové de alep (Ф), la primera lletra de l'alfabet fenici. Alep podria provenir del pictograma del cap d'un bou en l'escriptura protosinaítica. Els fenicis, precisament, van nomenar a aquesta lletra 'Aleph', que significa bou en fenici, per la seva semblança al capdavant d'un bou. La forma d'aquest pictograma procedeix de l'antiga escriptura hieràtica egípcia, que representava el cap del déu Apis (un bou amb banyes), i que es mostra en la figura.

En l'idioma fenici i altres llengües semítiques, alep representava una oclusiva glotal. Quan els antics grecs van adoptar l'alfabet fenici, al no usar aquest so, van crear una adaptació d'aquest signe per representar la vocal /a/, i li van donar el nom similar de alfa. En les inscripcions gregues primerenques després de l'edat fosca, que daten del segle VIII a. de C., la forma d'aquesta lletra s'assembla a la seva predecessora alep: Amb forma d'una a majúscula que descansa sobre el seu costat esquerre. Però en l'alfabet grec de temps posteriors generalment sembla una a moderna, si bé encara es distingeixen moltes varietats locals que es diferencien per l'escurçament d'una cama o el canvi d'angle de la barra que travessa el centre.

Els etruscs van portar l'alfabet grec a la seva civilització en la península itàlica i no van canviar aquesta lletra. Després els romans van adoptar l'alfabet etrusc per escriure el llatí, i la lletra resultant va ser preservada en l'alfabet llatí.

Durant l'era romana eren variades les formes d'escriure la lletra a; l'estil que va prevaler va ser el monumental o lapidari, usat per a textos inscrits en pedra o altres mitjans permanents. Per als mitjans peribles usats diàriament per utilitat, s'usava un estil que es va passar a cridar cursiva, el qual va sobreviure fins als nostres dies, existint avui la lletra majúscula cursiva, minúscula cursiva i minúscula semicursiva. També va haver-hi variants intermèdies entre l'estil cursiu i el monumental, en les quals s'inclou la primerenca cal·ligrafia semi-uncial, la uncial i la posterior semi-uncial.

En finalitzar l'Imperi Romà (), van aparèixer moltes variants de la cursiva minúscula en l'est d'Europa. Entre aquestes es trobava la semicursiva minúscula d'Itàlia, l'escriptura merovíngia a França, l'escriptura visigòtica a Espanya i la insular o semicursiva hiberno-saxona de Gran Bretanya. Al , l'escriptura carolíngia, molt similar a la d'ara, va ser la predilecta en la producció de llibres, abans de l'arribada de la impremta.

En la Itàlia del segle XV van néixer dues variants tipogràfiques conegudes avui dia. Ambdues, la itàlica i la romana van ser derivades de l'escriptura carolíngia. La forma itàlica de la a minúscula, usada en l'escriptura manual, consisteix en un anell o cercle pegat a un asta vertical per la dreta: ɑ, cridada alfa llatina. Mentre que la majoria dels escrits impresos o no manuals usen l'estil romà, que consisteix en un petit bucle unit a un asta que es perllonga en un braç arquejat: a en tots dos estils l'A majúscula es manté inalterable: A.

Aquestes dues formes van sorgir, ja que en l'escriptura manual grega, era comuna escriure la a majúscula unint la cama esquerra i la barra horitzontal amb un sol traç, formant un bucle; com queda demostrat en versió uncial mostrada més a baix. Moltes fonts de lletra van començar llavors a escriure verticalment la cama esquerra. En algunes d'aquestes, la cama dreta de la lletra es va convertir en un arc per la part de dalt i en unes altres només es va mantenir unit al bucle, que es va començar a escriure més arrodonit, resultant en les dues formes esmentades.

La A representa:

La a representa:

La 'A' és la lletra que es repeteix amb més freqüència en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, però en qualsevol text escrit o diàleg, l'ús freqüent de les partícules que, el, es, em, et, li, etc., a més, de les conjugacions dels verbs, fa que la lletra 'I' s'usi amb major freqüència en l'idioma espanyol.

En l'idioma anglès la lletra 'A' es computa com la tercera més usada, amb una freqüència de 8% i en francès es troba en segon lloc amb un ús de 7.6%. En els textos alemanys té una freqüència de 6,51%, figurant en el sisè lloc, i en portuguès és la tercera lletra més usada, amb freqüència relativa de 36,8%.

A continuació es presenta un quadre amb els usos de la lletra a en comparació d'altres idiomes..

Nota: També per a codificacions basades en ASCII, incloent DOS, Windows, ISO-8859 y les famílies de codificacions de Macintosh.

Segons alfabets especials la lletra ha pres diferents formes o valors, a continuació es representen algunes de les seves variades formes:

La bandera de corneta blava i blanc, que representa a lletra 'A' i que és usada en el Codi Internacional de Senyals, significa Tinc bus submergit; mantingui's ben allunyat de mi i a poca,velocitat.




#Article 28: Aigua dolça (287 words)


Laigua dolça o continental, és l'aigua que té concentracions mínimes de sals en dissolució, especialment clorur de sodi. La majoria d'aigua dolça és de rius, llacs i deus subterrànies, i també en forma de neu o gel. En contrast, l'aigua de mar es troba sobretot en els mars i oceans. En darrer terme, tota l'aigua dolça prové de l'atmosfera, en forma de precipitació o condensació. El fet que una aigua sigui dolça no implica que pugui ser potable.

L'aigua dolça, que la majoria d'éssers vius terrestres necessita per créixer i desenvolupar-se, representa només el 2,75% de tota l'aigua del nostre planeta, i a més està desigualment distribuïda. D'aquest 2,75% d'aigua continental (ja que n'hi ha que tenen més concentració de sal que l'aigua marina), el 2,05% es troba en forma de gel, el 0,68% són subterrànies i només el 0,0111% són superficials, de les quals el 0,01% són llacs i estanys, el 0,001% són humitat en el sol i només el 0,0001% és als rius.

L'accés a l'aigua dolça és determinant en l'expansió de les espècies terrestres. També és determinant per la població humana. De fet, es preveu que l'accés a aigua dolça en condicions sanitàries adequades pot provocar molts conflictes en un futur proper.

L'aigua està contaminada o no és potable quan conté una quantitat de residus tòxics o patològics suficients per posar en perill l'organisme humà, provocant-li alguna malaltia o, fins i tot, la mort. També es considera que una aigua està contaminada si pot causar perjudicis als ecosistemes als que s'allibera.

Les causes principals de la contaminació de l'aigua dolça a la Terra pot provenir d'orígens diferents:

Els residus humans i d'origen animal, quan es barregen amb l'aigua, originen les aigües residuals o fecals.




#Article 29: Acelomats (182 words)


Els acelomats (Acoelomata) són un grup d'animals bilateris triblàstics en els quals el mesoderma no s'organitza mai en cavitats tancades o sigui que no té celoma ni pseudoceloma. Per tant, no tenen de cavitat general; tenen un cos massís, ja que entre la paret del cos i l'intestí existeix una massa de cèl·lules (mesènquima) i fibres musculars. El terme acelomat no té cap significat taxonòmic.

Els embrancaments típicament acelomats són els Platihelmints i els Nemertins; els Mesozous solen també considerar-se acelomats, però les seves relacions filogenètiques són força fosques. La resta de bilaterals tenen un cavitat corporal plena de líquid entre la paret del cos i l'intestí, ja sigui un autèntic celoma (celomats) o un pseudoceloma (pseudocelomats), almenys en estat embrionari.

Els acelomats són els bilaterals més simples, amb cossos vermiformes i epitelis ciliats, i la majoria dels zoòlegs estan d'acord que l'origen dels bilaterals passa per un ancestre acelomat del qual sorgirien els turbelaris i els primers celomats (veure Bilateria per a altres teories). Per tant, serien el grup del qual deriva la radiació de tots els animals triblàstics.

Són acelomats:




#Article 30: Advent (613 words)


LAdvent (en llatí: adventus Redemptoris, 'vinguda del Redemptor') és el primer període de l'any litúrgic cristià, que consisteix en un temps de preparació espiritual per a la celebració del naixement de Jesús. La seva durada sol ser de 22 a 28 dies, atès que l'integren necessàriament els quatre diumenges més pròxims a la festivitat de la Nativitat (celebració litúrgica del Nadal) però, en el cas de l'Església ortodoxa, l'Advent s'estén per 40 dies, des del 28 de novembre fins al 6 de gener.

Els fidels cristians consideren l'Advent com un temps de pregària i de reflexió caracteritzat per l'espera vigilant (és a dir, temps d'esperança i de vigília), de penediment, de perdó i d'alegria. A l'Església ortodoxa, l'Advent inclou com a nota particular una abstinència estricta de certs aliments, que es torna en un dejuni estricte (conegut com el dejuni de la Nativitat) en el cas de l'Església ortodoxa copte

Amb particularitats litúrgiques pròpies, pràcticament totes les Esglésies cristianes històriques celebren aquest temps: l'Església catòlica apostòlica romana, l'Església catòlica apostòlica ortodoxa, la Comunió Anglicana, les esglésies protestants (luterana, presbiteriana, metodista, morava, etc.), l'Església ortodoxa copta, entre d'altres.

Durant l'Advent, es col·loca en les esglésies i també en algunes llars una corona de branques de pi, anomenada corona d'Advent, amb quatre espelmes, una per cada diumenge d'Advent. Hi ha una petita tradició d'advent: a cadascuna d'aquestes quatre espelmes s'assigna una virtut que s'ha de millorar durant aquesta setmana, per exemple: la primera, l'amor; la segona, la pau; la tercera, la tolerància i la quarta, la fe.

Els diumenges d'Advent, la família o la comunitat es reuneix entorn de la corona d'Advent. Després, es llegeix la Bíblia i es fa alguna meditació. La corona es pot portar al temple per ser beneïda pel sacerdot.

La paraula advent prové del llatí i vol dir arribada; i la frase adventus Redemptoris vol dir arribada del Redemptor. En el cas cristià, advent s'associa amb l'arribada del Nadal, que es correspon al naixement de Jesucrist.

L'advent dura de 21 a 28 dies, atès que se celebren els quatre diumenges més pròxims a Nadal. Marca l'inici de l'any litúrgic a gairebé totes les confessions cristianes. Durant aquest període, els feligresos, terme que es refereix a persones que pertanyen a una parròquia i hi són fidels, es comencen a preparar espiritualment per celebrar la commemoració del naixement de Jesucrist i per renovar l'esperança en la segona Vinguda de Crist Jesús, al final dels temps.

Durant l'advent, en certes cultures, normalment a la cultura cristiana, hom prepara a cada llar i a l'església una corona de flors, anomenada corona d'advent, amb quatre espelmes, una per a cada diumenge d'advent. Hi ha una petita tradició d'advent: a cada una d'aquestes quatre espelmes s'assigna una virtut que s'ha de millorar en aquesta setmana, per exemple: la primera, l'amor; la segona, la pau; la tercera, la tolerància; i, la quarta, la fe.

En el , a Baviera (Alemanya), durant els dies d'advent, dia a dia, es recordava l'arribada de Nadal amb espelmes, traços de guix o decorant els dies del calendari amb guarnicions nadalenques.

El primer calendari d'advent que es coneix era del 1851 i es va pintar a mà. El 1908, Gerhard Lang edità el primer calendari d'advent imprès, que va tenir molt d'èxit. Contenia vint-i-quatre estampes, com petites postaletes, on normalment hi havia un personatge religiós dibuixat: sants, la Mare de Déu, etc., que cada dia s'anaven enganxant al calendari.

Més tard, per allà els anys 20, s'incorporaran en els calendaris d'advent 24 finestretes, una per a cada dia, a darrere de les quals s'amagaria una xocolatina, tradició llaminera que ha arrelat, des de la dècada dels 90, entre els infants de Catalunya.




#Article 31: Aragó (4004 words)


Aragó, o l'Aragó (en castellà, en aragonès i oficialment Aragón), és una comunitat autònoma, descendent de l'antic Regne d'Aragó, i actualment regit per un estatut d'autonomia. Aragó, com a descendent del Regne d'Aragó, és reconegut com a nacionalitat històrica en el seu Estatut d'Autonomia. El Regne d'Aragó, amb el Principat de Catalunya, el Regne de València i el Regne de Mallorca van formar la històrica Corona aragonesa.

És situat al nord de la península. Limita amb les comunitats autònomes de Castella - la Manxa, Castella i Lleó, Catalunya, La Rioja, Navarra i el País Valencià, i amb Occitània, de l'estat francès. Està format per les províncies d'Osca, Terol i Saragossa. La capital és Saragossa. A la zona nord, a la província d'Osca (en castellà Huesca, en aragonès Uesca) i nord de la província de Saragossa (en castellà i aragonès Zaragoza), s'hi parla aragonès. A la zona est, la Franja Oriental o de Llevant (la Franja de Ponent per als catalans), s'hi parla català. Des de 2010 aragonès i català són llengües pròpies d'Aragó amb reconeixement oficial i està prevista una propera delimitació de les zones bilingües.

El nom d'Aragó està documentat per primer cop durant l'alta edat mitjana l'any 828, quan un petit comtat d'origen franc sorgia entre els rius que porten el seu nom, l'Aragó, i el seu germà l'Aragó Subordan.

Aquell Comtat d'Aragó es veuria unit al Regne de Pamplona fins al , i sota la seva ala creixeria fins a formar part de Garcia Sanxes III a la mort del rei Sanç III de Navarra, en un període caracteritzat per l'hegemonia musulmana en quasi tota la península Ibèrica. Més tard, sota el regnat de Ramir I s'ampliarien fronteres amb l'annexió del Regne de Sobrarbe i Ribagorça (any 1044), havent afegit anteriorment poblats del que avui coneixem per les Cinco Villas. A través de diferents regnats, s'arriba a la mort d'Alfons I (que conqueriria per a Aragó: Ejea, Valtierra, Saragossa, Calatayud i Tudela) on els nobles elegirien el seu germà Ramir II (qui sol·licitaria una butlla papal per a assegurar la descendència) encara que aquest fet no siga el més destacable. La monarquia aragonesa era elegible i, per tant, la frase de coronació del rei es perpetuaria durant segles:

Aquesta situació es repetiria en el Compromís de Casp (1412), on s'evità una guerra que hauria desmembrat la Corona d'Aragó en sorgir un bon grapat d'aspirants al tron després de la mort de Martí I d'Aragó l'Humà, un any després de la mort del seu fill, Martí El Jove. Ferran d'Antequera fou l'elegit, de la branca castellana dels Trastàmara, però també directament entroncat amb el rei aragonès Pere IV El Cerimoniós, a través de la seva mare Elionor d'Aragó.

Aragó és ja un ens polític de gran escala: la Corona, les Corts, la Diputació del Regne i el Dret Foral constitueixen la seva naturalesa i el seu caràcter. De la seva unió amb Catalunya sorgiria la Corona d'Aragó, que després es va ampliar amb les conquestes dels regnes de València i de Mallorca. La Corona d'Aragó arribaria a ser la potència hegemònica del Mediterrani, amb territoris tan importants com Nàpols o Sicília.

El matrimoni de Ferran II d'Aragó amb Isabel I de Castella, celebrat el 1469 a Valladolid, derivà posteriorment en la unió de les dues corones, però mai van formar Espanya fins a Felip V.

Durant la Guerra de Successió, Aragó (igual que la resta de territoris de la Corona: Catalunya, València i Mallorca) donà suport a l'arxiduc Carles (de la casa d'Àustria) davant de Felip V (dels Borbons). Després de la batalla d'Almansa (1707), Felip V (que des del punt de vista dels monarques catalanoaragonesos hauria de ser Felip IV) abolí els furs aragonesos, adoptà diferents mesures centralistes i foren anul·lades totes les antigues disposicions polítiques del regne (Decrets de Nova Planta). Aragó es convertí en la pràctica en una província, i el seu Consell fou absorbit pel Consell de Castella.

La Guerra de la Independència, després de la intensa destrucció de la ciutat de Saragossa, aturà el progrés econòmic i retardà de mode important la incorporació de la capital al ritme de la modernitat. Amb la primera organització provincial (1822) d'Espanya, Aragó comptaria amb quatre províncies. La quarta província era Calataiud, fins a la nova abolició de la Constitució per Ferran VII. Amb la segona i actual reforma territorial quedarien sols Osca, Terol i Saragossa. Al llarg del  els carlistes que buscaren adeptes per a la seva causa en aquesta terra, oferiren la restauració de passades llibertats forals.

El  fou el pas d'una societat rural a un funcionament industrial i urbà, portant un èxode massiu del camp a les poques ciutats d'importància de la regió, Osca, Saragossa, Terol i Calataiud. I una vertadera emigració a altres regions properes, com Catalunya i la capital de l'estat, Madrid.

Durant el , la història d'Aragó ha sigut parella a la de la resta del territori espanyol. Cal destacar l'impuls econòmic conjuntural en la dictadura militar Miguel Primo de Rivera Orbaneja (1923-1931) i del progrés en les llibertats civils i individuals, durant la Segona República Espanyola (1931-1936).

Aragó quedà dividida per les dues bandes enfrontades a la Guerra Civil (1936-1939). Per un costat la zona oriental, la més pròxima a Catalunya, lleial a la República i per altre la zona occidental, on s'ubicaven les tres capitals provincials, per la banda sublevada, la facciosa nacional-feixista. Hi va haver una dura, cruenta i salvatge repressió a totes dues bandes, i durant la lluita, una forta disputa per la ciutat de Terol i durant la Batalla de l'Ebre.

Durant quasi quaranta anys, Aragó i Espanya visqueren sota la dictadura militar del General Francisco Franco. L'única dictadura feixista en la història de l'Europa Occidental després de la Segona guerra mundial.

En els anys 70 es va viure en la resta dels Estats un període de transició, després de l'extinció de l'anterior règim, amb la recuperació de la normalitat democràtica i la creació d'un nou marc constitucional (1978). Al mateix cop, es començà a reclamar una autonomia política pròpia, de caràcter federalista, per al territori històric aragonès.

La manifestació del 23 d'abril del 1978 fou històrica, amb la resposta de 100 mil aragonesos pels carrers de la capital.

La demora de l'establiment de l'Estat de les comunitats autònomes i les nefastes decisions de certs polítics, pertanyents a partits d'àmbit estatal, aportaren un accés a l'autogovern per la via lenta, menor sostre competencial i menor autogestió de recursos, durant més de 20 anys, El 10 d'agost del 1982, Sa Majestat el Rei i el president del seu Govern firmaren la Llei Orgància que les Corts espanyoles havien aprovat contenint l'Estatut d'Autonomia. Aragó ha recuperat les Corts, la Diputació General, etc.

Els discursos i plantejaments polítics han desvariejat i canviat al llarg d'aquestes dues dècades, i són flagrants els casos particulars del partit aragonès i del partit socialista; són aquests acèrrims contrincants polítics de la dècada dels 80, i ara, fins a la data i durant 8 anys, s'han fet socis de conveniència en una coalició de govern.

El 7 de maig del 1992, una Comissió Especial de les Corts d'Aragó, elaborava un text reformat que fou aprovat per les Corts d'Aragó i per les Corts Espanyoles.

De nou, la petita reforma estatutària de l'any 1996 amplià el marc competencial, obligant així a una definitiva revisió integral durant molts anys. El 2007 fou aprovat un nou text estatutari per una ampla majoria, però no amb la seva total unanimitat.

En els anys 90, la societat aragonesa fa un significatiu pas qualitatiu en la qualitat de vida pel progrés econòmic de l'Estat a tots els nivells.

A principis del , s'establix un significatiu increment d'infraestructures, com l'arribada de l'Alta Velocitat Espanyola (AVE), la construcció de la nova Autovia Somport-Sagunt i l'impuls dels dos aeroports de la Comunitat, Garrapinillos-Saragossa i Osca-Pirineus (Monflorite). Al mateix cop s'escometen grans projectes tecnològics, com el Parc Tecnològic Walqa i la implantació d'una xarxa telemàtica per tota la regió.

Però el que va revolucionar més la capital i la Comunitat fou la designació de Saragossa com a seu per a la Expo 2008, cosa que ha suposat una sèrie de canvis i creixement accelerat per a la comunitat autònoma.

La superfície d'Aragó és de 47.719,2 km² dels quals 15.636,2 km² pertanyen a la província d'Osca, 17.274,3 km² a la de Saragossa i 14.808,7 km² a la de Terol. En total representa un 9,43% de la superfície d'Espanya. És així la quarta comunitat autònoma en mida per darrere de Castella i Lleó, Andalusia i Castella la Manxa.

L'orografia de la comunitat té com a eix central la vall de l'Ebre, d'unes altituds entre 150 i 300 metres, del qual transita entre dues regions somontanes, la pirinenca i la ibèrica, preàmbuls de dues grans formacions muntanyoses, el Pirineu al nord i el Sistema Ibèric al sud.

Podem distingir-hi tres unitats fisiogràfiques: els Pirineus, la Depressió Ibèrica i el Sistema Ibèric.

Els rius pirinencs, els més cabalosos i amb crescudes a l'època de fusió de les neus, contrasten amb els menys importants i de règim torrencial de les muntanyes prepirinenques i de la Serralada Ibèrica. L'Ebre és el gran col·lector de tot aquest sistema. El seu cabal mitjà a Saragossa és de 243,9 m³/s, però presenta acusats estiatges i fortes crescudes d'octubre a març.

Encara que el clima de l'Aragó pot considerar-se, en general, continental moderat. La seva irregularitat orogràfica fa que existeixin diferents climes o microclimes en tot el territori. Des de l'alta muntanya, amb neus perpètues (glaceres), fins zones desèrtiques com els Monegros, passant pel clima continental intens de la zona de Terol, a Daroca. Les temperatures mitjanes depenen molt de l'altitud. A la vall de l'Ebre, els hiverns són poc rigorosos (encara que la sensació tèrmica disminuïsca molt amb el fort vent) i les temperatures a l'estiu poden arribar als 40 °C. A les zones de muntanya els hiverns són més llargs i les temperatures mitjanes poden ser fins a 10 °C menors que a la vall.

Dos són els vents més importants d'Aragó: el cerç (cierzo) o nord i el de llevant o xafogor. El primer és un vent que recorre la vall de l'Ebre de nord-oest a sud-est, i que pot presentar gran força i velocitat. El segon és un vent càlid, més irregular i suau procedent del sud-est.La vegetació segueix les oscil·lacions del relleu i del clima. Hi ha una gran varietat, siga vegetació silvestre o cultius humans. A les zones altes es poden trobar boscos, matoll i prats, mentre que a les zones de la vall de l'Ebre continuen sent explotades per a ús agrícola.

A Mequinensa, podem trobar l'Aiguabarreig un espai amb gran riquesa natural i una gran varietat d'ecosistemes que abasten des de les estepes mediterrànies a impenetrables boscos de ribera, convertint aquest espai en un paradís per a la biodiversitat. Territorialment, l'Aiguabarreig es troba al centre de la Depressió mitjana de l'Ebre. Limita a l'oest amb els Monegres, a l'est amb els Tossals de Montmeneu i Almatret i cap al sud amb la cua de l'embassament de Riba-roja. Aquest espai rep el nom de la paraula d'origen català que designa el lloc en el qual dos o més corrents d'aigües s'ajunten i formen una de sola.

A l'Aiguabarreig hi podem trobar centenars de metres d'amplada d'aigua amb nombroses illes fluvials i boscos de ribera, grans masses de canyissar, platges de còdols, gorgs i galachos (antics meandres). És un punt de confluència de la flora estepària provinent de la zona àrida de Monegros i de la flora mediterrània que ascendeix per la vall de l'Ebre. Gràcies als aquestes característiques conviuen espècies d'ambients oposats.Les aus són el grup més nombrosos i abasten des colònies d'ardeids a tota mena de rapinyaires i aus pròpies d'ambients desèrtics. També poden trobar rèptils, amfibis i mamífers, destacant especialment ratpenats, cérvols, cabirols, llúdries i la presència cada vegada més abundant de cabres salvatges.

Segons l'Estatut d'Autonomia d'Aragó, les quatre institucions del poder polític d'Aragó són:

A més, existeixen dos òrgans consultius del govern: el Consell Econòmic i Social d'Aragó, i la Comissió Jurídica Assessora. Aragó és l'única comunitat autonòmica Bellwether, ja que qui ha guanyat les eleccions generals a Aragó sempre les ha guanyat al conjunt de l'estat.

En la major part d'Aragó es parla el castellà, que a més és l'idioma oficial en tota la comunitat autònoma. Per altra banda, en la part nord de la comunitat es parla l'aragonès. Per la seva banda, en una Franja en la part oriental de la comunitat es parla català. Després de l'aprovació de la Llei de Llengües d'Aragó en 2009, ja promesa pel president Marcelino Iglesias (PSOE) en la seva primera legislatura, l'idioma aragonès i l'idioma català figuren com llengües pròpies de l'Aragó, encara que no oficials. Aquesta llei va ser apartada per la segona Llei de llengües d'Aragó de 2013, en què el PP i el PAR esborraven les denominacions de català i aragonès, per a substituir-les per les que van ser conegudes popularment com a LAPAO i LAPAPYP.

Fins a l'aprovació de la primera Llei de Llengües, l'idioma aragonès i l'idioma català no estaven reconegudes com a llengües oficials d'Aragó en l'Estatut d'Autonomia, però la Llei de Patrimoni Cultural d'Aragó, ja disposava sobre la seva protecció (i fins i tot sobre la seva oficialitat).

Legalment, la regulació fins llavors era escassa, encara que s'ha de ressaltar la Llei aragonesa 1/1999, de 24 de febrer, de Successions per causa de mort, que permet que tant els pactes successoris com els testaments puguin ser redactats en qualsevol llengua o modalitat lingüística d'Aragó (articles 67 i 97), i la Llei 2/2003, de 12 de febrer, de règim econòmic matrimonial i viduïtat, l'article de la qual 14 diu:

La Declaració de Mequinensa fou una petició signada l'1 de febrer de 1984 pels alcaldes del municipis d'Areny de Noguera, Benavarri, Bonansa, Montanui, Pont de Montanyana, Tolba, Saidí, Fraga, Torrent de Cinca, Mequinensa, Faió, Nonasp, Favara, Calaceit, Vall-de-roures, La Codonyera i Valljunquera, on es comprometen a normalitzar el català en l'àmbit municipal i demanen al conseller de cultura de la Diputació General d'Aragó, José Bada Panillo, el reconeixement de la realitat lingüística de la Franja Oriental d'Aragó en l'Estatut d'Autonomia d'Aragó, l'ensenyament del català a l'escola, així com una llei de normalització lingüística de les llengües d'Aragó. Així s'aconseguí que en el curs 1985-1986 uns 2.500 alumnes estudiessin català.

El castellà és actualment l'única llengua oficial i la majoritària en el territori aragonès. El dialecte del castellà parlat en la comunitat, anomenat castellà aragonès, té els seus trets propis. En la seva majoria aquests trets procedeixen de l'idioma aragonès. El castellà aragonès es pot incloure entre les variants septentrionals del castellà, amb característiques pròpies sobretot en l'entonació i el vocabulari. El castellà parlat en la Franja de Ponent s'emmarca en la varietat del castellà en territoris catalanòfons, caracteritzat per la influència i préstecs del català.

L'idioma aragonès es parla en localitats de les províncies d'Osca i Saragossa, i del qual queden petjades en la parla de les províncies de Saragossa, Terol, La Rioja i Navarra. Aquesta llengua és considerada per la Unió Europea com la llengua minoritària que corre més perill de desaparèixer, per la qual cosa insta la Diputació General d'Aragó a respectar-la i promocionar-ne l'ús.

El català es parla en les comarques de la Franja de Ponent. Aquesta llengua tenia un cert reconeixement extralegal també abans de l'aprovació de la primera Llei de Llengües, ja que en la majoria de les poblacions es donava la possibilitat d'obtenir en l'educació pública aragonesa el títol de català rebent, durant quatre anys en Primària o durant els quatre anys de l'Educació Secundària Obligatòria (ESO), classes optatives de català en horari extraescolar.

La densitat és molt inferior a la mitjana espanyola, ja que, al seu ja escàs potencial humà, cal afegir-hi un tradicional èxode rural, a l'exterior de la regió (el qual, però, s'aturà vers la fi de la dècada dels setanta). El seu extens territori és ocupat per nuclis humans no gaire grans, particularment a les àrees muntanyoses. Saragossa, a la vora de l'Ebre, és gran nucli urbà, que agrupa el 70,5% dels habitants de la regió.

Fora de les capitals provincials (Saragossa, Osca i Terol), cap municipi no assoleix els 20 000 habitants; altres municipis importants són Calataiud, Eixea, Montsó, Barbastre, Tarassona, Jaca, Fraga, Alcanyís, Casp, Sabiñánigo, Andorra i Binèfar. Únicament la província de Saragossa mostra un creixement demogràfic notable; la de Terol té un creixement vegetatiu negatiu; i Osca, amb un dèbil creixement vegetatiu, no ha pogut deturar la davallada de població produïda per l'emigració, dirigida principalment a Saragossa, a Barcelona i a la mateixa capital provincial. De fet, les províncies de Terol i Osca tenien més població l'any 1900 que ara; i la disminució continua, cosa que les ha situat entre les províncies més despoblades d'Espanya.

El dinamisme de Saragossa ha fet que la població absoluta de l'Aragó hagi augmentat al llarg del segle passat i l'actual, bé que no ha pogut evitar, sobretot en les dècades del darrer terç del s. XX, una clara tendència a l'estancament demogràfic (en 1981-91 l'increment de la població fou del 0,7%). Tanmateix, la participació de l'Aragó en la població total espanyola durant aquests mateixos anys ha disminuït: 5,70% el 1860, 4,90% el 1900, 4,38% el 1930, 3,89% el 1950, 3,22% el 1981 i 3,08% el 1991.

A la vall de l'Ebre es conreen farratge, bleda, rave, sucrera, cereals, hortalisses i fruiters, amb rendiments elevats. Les zones més humides dels Pirineus comprenen àmplies extensions de pastures i superfície forestal, com també n'hi ha, en mesura inferior, al Sistema Ibèric. Al secà (somontanos pirinenc i del Sistema Ibèric) predominen els conreus de vinya, blat i olivera. La vinya domina al Campo de Cariñena i l'olivera, al Baix Aragó, mentre que el blat té una distribució més homogènia. Dintre els sistemes de regadiu, destaquen el Canal Imperial d'Aragó (90 km de longitud), que rega 30 000 ha a la vora dreta de l'Ebre; el de Tauste (44 km), a la vora esquerra; i el d'Aragó i Catalunya, que rega 40 000 ha a la comarca de la Llitera. Nous canals són el de las Bárdenas (150 km i 80 000 ha), el dels Monegres (100 000 ha) i el del Cinca, que després de regar 50 000 ha aboca les aigües sobrants al canal dels Monegres.

Quant a la ramaderia, el bestiar oví, fins fa poc el més important, és format per ramats que en règim de transhumància van de les zones muntanyenques (Pirineus i Sistema Ibèric) a les planúries. Amb els nous regadius i el consegüent increment de la producció farratgera ha augmentat el ramat estabulat en granges industrials. La mineria és basada en les explotacions de lignit (Aliaga, Andorra, Montalbán i Utrillas) i ferro (Ojos Negros). Des del 1850 havia destacat la producció de carbó a la conca carbonífera de Mequinensa, impulsada pel transport fluvial per l'Ebre i el Camí de Sirga, encara que avui dia han tancat totes les empreses mineres de la zona. Les reserves de gas natural de El Serrablo (Osca) es compten entre les més rellevants d'Europa. La indústria es polaritza bàsicament a la ciutat de Saragossa i el seu entorn (el 80% del valor de la producció de la comunitat autònoma), on se situen instal·lacions per a la producció metal·lúrgica, de transformats metàl·lics, indústria alimentària, química, muntatge d'automòbils (planta de la General Motors a Figueruelas) i, en un grau inferior, tèxtil, del calçat, de la confecció i del cuir. De fet, la industrialització aragonesa s'inicià aprofitant l'energia hidroelèctrica, com a Sabiñánigo i a Montsó (Osca), amb indústries electroquímiques i de l'alumini. L'any 1955 es va projectar la construcció de la presa de Mequinensa, per concessió a l'empresa Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (ENHER) de l'aprofitament hidroelèctric integral d'un tram del riu Ebre el 1955; i va donar origen a l'embassament de Mequinensa, amb una longitud d'uns 110 quilòmetres i una producció anual de més de 743 GWh.

El gran centre de l'activitat terciària aragonesa és Saragossa, que centralitza i articula des dels serveis bancaris, comercials i financers fins als culturals i universitaris. El turisme ha experimentat un fort increment, des del final dels anys setanta, a les valls pirinenques. També les vies de comunicació més importants convergeixen a Saragossa, ciutat que, a més d'aprofitar la confluència de tres rius (Ebre, Huerva i Gállego), ocupa una posició estratègica en les comunicacions entre el País Basc i Catalunya, i entre aquesta darrera i Madrid, i que té, a més, aeroport internacional (Valenzuela). Mequinensa s'ha convertit també en punt de peregrinació per a pescadors de tota Espanya i de l'estranger (fonamentalment alemanys, francesos, anglesos, americans i japonesos), disposats a enfrontar-se amb els silurs, uns peixos convertits ja en mítics, dels quals ja s'han aconseguit captures de 240 centímetres i gairebé cent quilograms de pes.

La cuina d'Aragó és una cuina d'interior. Com el mateix Aragó, es troba a la cruïlla entre les cuines de la Mediterrània catalana, l'Atlàntic basc i la meseta castellana. En si l'Aragó comprèn una gran varietat de paisatges: del fred i plujós Pirineu a l'horta de la ribera de l'Ebre, i des del secà de les terres centrals fins a les serres de bosc mediterrani de Terol. Cada comarca destaca per una alimentació arrelada en el tipus de terreny que té. Així doncs, la serra d'Albarrasí i el Maestrat aragonès són grans productors d'embotits, pernil i cecina, amb una certa èmfasi en embotits i productes de la caça, particularment el porc senglar. És en aquestes zones muntanyoses de la província de Terol on es fa el famós pernil de Terol (DOP Jamón de Teruel). A les terres a l'oest de Saragossa hi ha una tradició vinícola d'alta qualitat, amb denominacions d'origen a Calataiud, Campo de Borja i Carinyena; al nord-est hi ha la denominació Somontano. A la Foia d'Osca i més enllà hi ha una impressionant indústria pastissera. A Graus, casa de la llonganissa i la gironella, el mercat de trumfes és un dels més importants de l'Estat. A tot el Pirineu abunden els bolets i la caça. Al Baix Aragó el producte estrella és l'oli d'oliva, que compta amb la DOP Oli del Baix Aragó (oficialment en castellà, Aceite del Bajo Aragón), i també és conegut el préssec de Calanda, que engloba els préssecs de tot el Baix Aragó i també compta amb una DOP. A la ribera de l'Ebre i a les riberes dels rius Jiloca i Jalón, la fruita i l'hortalissa són el producte estrella. A l'oest del país, a la rodalia del Moncayo, es fa l'oli DOP Serra del Moncayo. A tot el país es crien ovelles de tres races autòctones aragoneses per produir el ternasco, és a dir, una carn de xai tendra amb IGP. A Saragossa els bars ofereixen una àmplia oferta de tapes creatives que, per l'ús ocasional d'hortalissa i peix, s'assemblen també als pintxos bascs. Jaca també ofereix una bona proposta de tapes creatives. A la zona de Mequinensa es pot trobar oli d'oliva de qualitat (cal recordar que la població se la coneixia durant l'època musulmana amb el sobrenom d'az-Zaytun, que significaria terra d'oliveres) o la mel (històricament molt apreciada a la zona). A més, les cireres de Mequinensa són particularment apreciades, ja que la zona ofereix un microclima que permet obtenir les primeres produccions de cirera a camp obert de tot Europa, i que ofereixen qualitats organolèptiques excepcionals tant en duresa com en color i dolçor. Al voltant de Mequinensa també poden trobar varietats de préssec, nectarina, raïm, paraguaià o platerina.

L'Aragó és una zona productora de vins que compta amb quatre denominacions d'origen. La més petita quant a hectàrees cultivades és la DO Somontano, a la província d'Osca, amb més de 4.300 hectàrees i 24 cellers a 43 municipis. Les altres tres són a la província de Saragossa: la DO Calatayud, amb 5.400 hectàrees, a 46 municipis; la DO Campo de Borja, amb 7.414 hectàrees, i 16 cellers a 16 municipis; i la DO Cariñena —la més gran, més antiga i probablement la més coneguda—, amb 16.000 hectàrees de vinyes, a 14 municipis, que desserveixen 50 cellers.

	




#Article 32: Amèrica (3249 words)


Amèrica, també anomenat el Nou Món, és un dels continents de la Terra. Limita al nord amb l'oceà Glacial Àrtic, a l'est amb l'Atlàntic i a l'oest amb el Pacífic. A l'extrem nord-oest, l'estret de Bering la separa d'Àsia. Està format per dos subcontinents Amèrica del Nord i Amèrica del Sud, units per listme d'Amèrica Central. L'Amèrica del Nord i Central està separada de la del Sud per l'istme de Panamà.

El document més antic que utilitza el nom d'Amèrica per referir-se al continent és del 1507. Apareix en un globus i un mapa creat pel cartògraf Martin Waldseemüller a Saint-Dié-des-Vosges. En un llibre que els acompanyava, anomenat Cosmographie Introductio, explica que el nom és un derivat de la versió llatinitzada de l'explorador Amerigo Vespucci, Americus Vespucius, en la seva forma femenina, atès que tots els altres continents coneguts tenien noms llatins femenins. El paper de Vespucci en aquest afer, així com la seva activitat com a exploradors, són imprecisos i probablement són llegendes. Algunes fonts indiquen que no tenia coneixement de l'ús estès del seu nom per referir-se al continent. D'altres diuen que ell mateix va promulgar una història sobre un viatge secret cap a l'oest i que va albirar terra el 1491, un any abans que Cristòfor Colom. Si realment va fer aquestes declaracions, podrien haver tingut un efecte contrari, i només haurien perllongat el debat de si les Índies eren un nou continent o només una extensió de l'Àsia.

Tanmateix, com assenyala el Dr. Basil Cottle (1967), els nous països i per extensió continents mai eren anomenats amb el nom d'una persona, sinó amb el cognom (amb l'excepció d'algunes regions que van rebre el nom d'un monarca o d'un príncep o princesa, com les colònies americanes de Carolina i Virgínia). Per tant, Amèrica hauria d'haver-se anomenat Vespuccia si realment es volia batejar el continent en honor a l'explorador italià. Cristòfor Colom, l'explorador renaixentista que hauria descobert les terres, havia mort el 1506 (amb la creença que havia descobert i colonitzat una regió de l'Àsia) no podia protestar en contra de la decisió de Waldseemüller.

Altres teories alternatives sobre l'origen del nom han estat proposades, però cap ha estat acceptada universalment. Una d'aquestes alternatives, proposada per Jules Marcou el 1875 i utilitzada pel novel·lista Jan Carew, suggereix que el nom d'Amèrica es deriva del districte d'Amerrique de Nicaragua. Aquest districte, ric en or, va ser, suposadament, visitat per Vespucci i Colom per a qui el nom es convertiria en sinònim d'or. D'acord amb Marcou, Vespucci va seleccionar aquest nom per referir-se al Nou Món i fins i tot canviaria el seu propi nom d'Alberigo a Amerigo per reflectir la importància del seu descobriment.

Una altra teoria, proposada per un antiquari i naturalista de Bristol, Alfred Hudd el 1908 suggereix que el nom es deriva del gal·lès Richard Amerike (Ameryk o ap Meryk, literalment fill de Meryk o Maurici) un mercader de Bristol que es creu va finançar el viatge de John Cabot que descobriria Terranova el 1497, nom que s'ha trobat en alguns documents de l'Abadia de Westminster fa poques dècades. Suposadament, els pescadors de Bristol havien visitat, en diverses ocasions, les costes d'Amèrica del Nord almenys un segle abans que Cristòfor Colom hi arribés i els mapes de Waldseemüller incorporarien aquesta informació. La teoria manté que una variant del nom d'Amerike va aparèixer en un mapa anglès antic (del qual no ha sobreviscut cap còpia) i que seria la veritable inspiració de Waldseemüller.

En moltes llengües i en diverses regions del món, Amèrica (substantiu singular) és el nom més utilitzat per referir-se als Estats Units d'Amèrica, i alhora el continent, la qual cosa genera confusió. Tanmateix, les Amèriques (en plural) només es refereix al continent, encara que el seu ús no s'ha estès. De la mateixa manera, els ciutadans dels Estats Units d'Amèrica es refereixen a la seva nació com a Amèrica i a ells mateixos com a americans, encara que a altres països del continent aquest usatge es veu amb ressentiment, i prefereixen que s'utilitzi el gentilici estatunidenc, atès que es consideren americans també, així com els residents d'Europa són europeus. A la majoria dels països sud-americans, i en menor grau a Amèrica Central i Mèxic, s'utilitza el gentilici nord-americà per referir-se als estatunidencs, encara que els mexicans i els canadencs prefereixen no utilitzar-lo atès que ambdós països formen part del subcontinent d'Amèrica del Nord i es consideren, per tant, nord-americans.

El continent americà té un litoral molt accidentat al nord, amb multitud d'illes de gran extensió, com Groenlàndia (la més gran del món si descomptem l'illa continent d'Austràlia), Baffin, Victòria, Ellesmere, Terranova. A l'Amèrica del Nord i el començament de l'Amèrica Central s'obre el golf de Mèxic, on trobem l'arxipèlag de les Antilles, on destaquen Cuba, la Hispaniola, les Bahames, Jamaica i Puerto Rico. A Amèrica del Sud només són destacables la Terra del Foc, les illes Malvines i les Galápagos.

Orogràficament, el més rellevant és la serralada dels Andes, que corre paral·lela a la costa sud-americana del Pacífic, amb cims com l'Aconcagua, amb vora 7.000 metres d'altitud, i l'Ojos del Salado, les màximes altures del continent. La serralada del Pacífic s'estén per l'Amèrica de Nord, a Mèxic amb la Sierra Madre i als Estats Units i el Canadà amb les Muntanyes Rocalloses; a la façana atlàntica d'Amèrica del Nord s'alcen els Apalatxes.

L'Amazones, el riu més llarg d'Amèrica, és també el més cabalós del món; altres rius d'importància són el Paranà i el seu afluent Paraguai, també a Amèrica del Sud, i el Mississipí-Missouri, a l'Amèrica del Nord. També a la part nord trobem els cinc grans llacs del continent: Superior, Michigan, Huron, Erie i Ontario, a part d'altres grans llacs com el Winnipeg, el Gran Llac de l'Ós i el Gran Llac de l'Esclau. A l'Amèrica Central i del Sud són remarcables el llac Nicaragua, el Maracaibo i el Titicaca.

Els descobriments arqueològics han establert la presència de la cultura Clovis a Amèrica al voltant del 10000 aC, encara que algunes teories suggereixen que els primers humans van arribar al continent des del 40000 aC. A la regió de Mesoamèrica i a Amèrica del Sud es van desenvolupar avançades civilitzacions precolombines com els olmeques, maies, asteques i els inques.

Els inuits van immigrar a l'Àrtic al voltant del 1000 dC. Possiblement durant la mateixa època hi van arribar els víkings, a Groenlàndia (el 982), i a Vinland poc després. Els víkings es van retirar ràpidament de Vinland i van abandonar fins i tot Groenlàndia el 1500.

La immigració europea a gran escala va començar poc després dels viatges de Cristòfor Colom el 1492. Les noves malalties portades pels europeus i africans van matar la majoria dels habitants d'Amèrica. Els primers immigrants hi van arribar com a part d'un procés de colonització promoguda per les potències europees. Altres onades d'immigració incloïen persones que fugien de la persecució religiosa o a la recerca de millors oportunitats econòmiques. Els africans hi van arribar com a esclaus o servents.

El 1776, tretze colònies britàniques van declarar la independència, convertint-se en la primera república democràtica moderna del món. Durant les primeres dues dècades del , la majoria de les colònies portugueses i espanyoles també van declarar la independència. La immigració europea va continuar a gran escala, principalment als Estats Units, el Brasil, l'Uruguai i l'Argentina.

Els primer europeus que van arribar a Amèrica van ser els víkings, els quals van establir una colònia de poca duració a Terranova. Hi ha altres teories que suggereixen que els xinesos van visitar Amèrica, però no hi ha prou proves per confirmar-ho. El viatge més important, i sovint anomenat el descobriment d'Amèrica va ser el viatge de Cristòfor Colom. Aquest viatge va ser l'inici de l'abrupte fi del desenvolupament d'aquestes civilitzacions, la colonització de les terres per immigrants europeus, i la marginació i a algunes àrees exterminació dels habitants.

L'esclavatge i l'exterminació dels amerindis (per guerra o per causa de les malalties europees), van canviar dràsticament el component ètnic i demogràfic del continent. A més dels immigrants europeus, les feines d'agricultura al Carib, el Brasil i els Estats Units van provocar l'arribada d'esclaus d'Àfrica.

Les principals nacions colonitzadores van ser el Regne Unit, Espanya, Portugal, França, els Països Baixos i Dinamarca (Groenlàndia). El començament de la fi de la colonització va ser la independència dels Estats Units el 1776, seguida d'Haití el 1804, i després dels països llatinoamericans de 1810-1830. Les noves nacions van tenir una composició ètnica molt diferent de la composició original: a Amèrica del Nord principalment europea (el Canadà i els Estats Units) o mestissa (Mèxic); a Amèrica Central principalment mestissa o ameríndia, al Carib principalment africana, a Amèrica del Sud molt variada: principalment europea i mestissa a l'Argentina, Xile i Uruguai, principalment mestissa a Veneçuela, Colòmbia i l'Equador, principalment ameríndia al Perú, Bolívia i potser al Paraguai, i principalment europea i mulata al Brasil. El Surinam és un país amb una demografia molt diversa, que inclou immigrants de l'Àsia, principalment de l'Índia.

La colonització europea d'Amèrica s'inicia a la fi del segle XV després que Cristòfor Colom arribés el 1492 amb el mecenatge dels Reis Catòlics. A partir d'aquí, l'Imperi espanyol, l'Imperi portuguès, l'Imperi britànic, França i Holanda, van conquerir i van colonitzar el continent, sent l'espanyol l'imperi més extens.

L'Imperi espanyol va ser el primer a realitzar la conquesta, i es van assentar principalment a Amèrica del Nord, Amèrica Central i a l'àrea andina de Amèrica del Sud (imperis asteca i inca, respectivament). A Espanya se sumaria poc després Portugal al·legant drets territorials sobre el Brasil en virtut del Tractat d'Alcaçovas, de les Butlles Alexandrines i del Tractat de Tordesillas.

Espanya va ser la potència que major presència colonial va imposar a Amèrica. Va prendre possessió per la força dels dos grans imperis existents a Amèrica en aquest moment. Espanya es va apropiar de tota la Costa Oest d'Amèrica del Nord fins a Alaska i de territoris a l'interior i de la península de Florida, a més de tota Amèrica Central, el Carib i tota Amèrica del Sud amb l'excepció d'una zona costanera atlàntica que després va venir a ser el Brasil. En aquesta expansió l'Imperi espanyol derrotaria a l'Imperi Asteca i a l'Imperi Inca, a més de presentar batalla i dominar territoris de diferents tribus americanes.

Anglaterra va establir tretze colònies a la Costa est d'Amèrica del Nord i de bona part del Canadà, a més de conquerir a Espanya algunes illes del Carib, com Jamaica.

França va ocupar l'actual Guayana francesa a Amèrica del Sud (encara sota el seu domini), Louisiana en el Golf de Mèxic, algunes illes del Carib, i la regió canadenca del Quebec. Al , els espanyols cedirien a França la meitat occidental de l'Espanyola; l'actual Haití.

Holanda va establir colònies a Amèrica del Nord (Nova Amsterdam que després seria Nova York), al nord d'Amèrica del Sud (Guyana holandesa, avui e Surinam) i a les illes del Carib (Antilles Neerlandeses i Aruba).

L'arribada dels europeus va causar l'entrada a Amèrica d'una sèrie de perilloses malalties (verola, tifus, febre groga, etc.) per les que els pobles originaris no tenien defenses biològiques adequades.

L'investigador nord-americà H. F. Dobyns ha calculat que un 95% de la població total d'Amèrica va morir en els primers 130 anys després de l'arribada de Colom. Per la seva banda, Cook i Borak, de la Universitat de Berkeley, van establir després de dècades de recerca, que la població a Mèxic va disminuir de 25,2 milions el 1518 a 700.000 persones el 1623, menys del 3% de la població original. El 1492, Espanya i Portugal juntes no superaven els 10 milions de persones.

No hi ha cap dubte que el col·lapse demogràfic de la població original d'Amèrica va ser la causa essencial de la derrota militar de moltes de les civilitzacions conquerides pels europeus, com Mèxic i el Perú. Steven Katz ha dit sobre aquest tema:

L'historiador nord-americà Charles Mann diu que Cortés: 

Alguna cosa similar va succeir amb l'Imperi Inca, derrotat per les hosts de Francisco Pizarro el 1531. La primera epidèmia de verola va ser el 1529 i va matar, entre altres, l'emperador Huayna Cápac, pare d'Atahualpa. Noves epidèmies de verola es van declarar el 1533, 1535, 1558 i 1565, així com de tifus el 1546, grip el 1558, diftèria el 1614 i xarampió el 1618. Dobyns va estimar que el 90% de la població de l'Imperi Inca va morir en aquestes epidèmies.

Cadascuna de les potències europees que van conquerir i van colonitzar el continent que recentment havien descobert, van utilitzar diferents mecanismes de dominació dels habitants d'Amèrica. En general els historiadors espanyols sostenen que la colonització britànica va ser bàrbara i genocida, mentre que els historiadors britànics sostenen que la colonització espanyola va explotar el treball indígena fins al seu extermini per reemplaçar-lo després amb esclaus segrestats a l'Àfrica. Aquestes visions són conegudes respectivament com la llegenda rosa i la llegenda negra de la colonització d'Amèrica per Europa.

El resultat general va ser una enorme mortalitat d'indígenes que s'ha arribat a estimar en el 95%.

Per respondre a la massiva mortalitat d'americans autòctons, a partir del  els portuguesos, anglosaxons, francesos i holandesos van segrestar al voltant de 60 milions d'africans, dels quals uns 12 milions van arribar vius a Amèrica, on van ser reduïts a l'esclavitud.

Es va realitzar un gran flux de mercaderies i eines entre tots dos continents, també intercanvis culturals i costums. En un i l'altre continent es van introduir noves espècies d'aliments, plantes i animals. De manera negativa també, es van introduir nous tipus de malalties que particularment van delmar algunes comunitats indígenes.

El control directe d'Europa va començar a decaure el 4 de juliol de 1776 amb la declaració d'Independència dels Estats Units davant la corona britànica, encara que sempre va haver-hi insurreccions i inconformitat per part dels nadius, aquest esdeveniment seria un al·licient més per a l'emancipació de les restants colònies del continent.

El procés d'independència a l'Amèrica Llatina va començar a principis del , si bé a mitjan  van començar les primeres revolucions Comuneres contra el poder espanyol. Entre elles destaquen els Comuneros del Paraguai, 1735 i la Insurrecció dels comuneros en el Virregnat de Nova Granada. El nom de comuneros es deu al lema de José d'Antequera i Castro: La voluntat del comú és superior a la del mateix rei. Si bé els comuneros van ser derrotats originalment (per exemple els del Paraguai en la Batalla de Tavapy), a poc a poc els diferents països sota domini espanyol van obtenir la seva independència.

El 25 de maig de 1809 amb la Revolució de Chuquisaca es va iniciar la Guerra d'Independència Hispanoamericana que finalitzaria el 1824 amb la Batalla d'Ayacucho. En finalitzar la mateixa, Espanya havia perdut pràcticament totes les seves colònies a Amèrica, amb excepció de les illes de Cuba i Puerto Rico.

Els territoris independitzats donarien origen després de complexos processos a 15 noves nacions independents. Paraguai, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Xile, l'Equador, El Salvador, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Argentina, el Perú, Uruguai i Veneçuela. El 1844 i el 1898 el procés es completaria amb la independència de la República Dominicana i Cuba, respectivament.

En els primers anys després de la independència es registren diversos intents de conformar grans estats nacionals a Hispanoamèrica. El 1819 es va conformar un gran estat independent sud-americà, denominat Gran Colòmbia, i que va abastar els territoris dels actuals Panamà, Colòmbia, Veneçuela i Equador. La República es va dissoldre el 1830. El 1816 es van conformar les Províncies Unides del Riu de la Plata com a gran estat sud-americà, incloent una gran part de l'Alt Perú que després va integrar Bolívia, i la Banda Oriental que després es va independitzar com República Oriental de l'Uruguai. Entre 1837 es va formar la Confederació Perú-Boliviana que es va dissoldre dos anys després. El 1823 es van formar les Províncies Unides del Centre d'Amèrica que es van dissoldre el 1839 per formar Costa Rica, Nicaragua, El Salvador, Hondures i Guatemala.

L'únic estat que va aconseguir la independència de manera pacífica en aquest període va ser el Brasil. Arran de les Guerres Napoleòniques, la capital va ser traslladada de Lisboa a Rio de Janeiro implicant-se amb això l'assignació de la categoria de regne al Brasil, un regne dins del Regne Unit de Portugal, el Brasil i l'Algarve (1807 – 1821). En dissoldre's pacíficament tal regne va sorgir lImperi del Brasil. La independència va ser proclamada el 7 de setembre de 1822 pel fill del rei de Portugal, Pere I, que va establir una monarquia constitucional, d'economia basada en el treball esclavista. Durant el segle la mà d'obra esclava va ser gradualment substituïda per immigrants europeus, sobretot alemanys i italians.

Els grans protagonistes d'aquest període a Amèrica van ser George Washington, Simón Bolívar, José de San Martín, Miguel Hidalgo y Costilla, Agustín de Iturbide i uns altres que són considerats els pares de les pàtries americanes contemporànies per les seves lluites contra el domini colonial. La major part dels països del Carib i el Canadà es van independitzar durant el .

Amèrica està dividida tradicionalment en tres subcontinents: Amèrica del Nord, Amèrica Central (inclou les illes del Carib), i Amèrica del Sud. Altres consideren que en realitat són dos continents, Amèrica del Nord (amb Amèrica Central i el Carib) i Amèrica del Sud. Els següents països són els estats independents del continent americà:

Geogràficament, el subcontinent nord-americà queda limitat per la placa tectònica d'Amèrica del Nord, encara que aquesta exclou l'alta i la baixa Califòrnia i algunes regions de l'oest de Mèxic. Geofísicament, el subcontinent de Amèrica Central comença a partir de l'istme de Tehuantepec, la qual cosa posa el 12% del territori mexicà en aquest subcontinent, incloent-hi la península de Yucatán. Fisiogràficament (o topològicament) l'Eix Volcànic Transversal sovint es considera la frontera entre Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. Tanmateix, geopolíticament, Mèxic es considera un país de l'Amèrica del Nord, i les fronteres amb Belize i Guatemala marquen la frontera de la regió. Geofísicament, Amèrica Central s'estén des de l'istme de Tehuantepec fins a l'istme de Panamà. Considerant les plaques tectòniques, tant l'Amèrica Central com el Carib es troben sobre la mateixa placa. La frontera entre Panamà i Colòmbia marca el límit geopolític entre aquesta regió i Amèrica del Sud, que s'estén fins a la Patagònia argentina i xilena.

Culturalment, Amèrica sovint es divideix en tres regions:

Altres regions són:

A Amèrica es parlen moltes llengües, algunes d'origen europeu i asiàtic i d'altres autòctones, així com barreges de diversos idiomes i llengües criolles. Les llengües dominants, però, són l'anglès, el francès, el castellà i el portuguès, totes aquestes oficials en alguns dels estats independents del continent. El neerlandès és oficial a Surinam, i el danès i el kalaallisut a Groenlàndia. A més, són cooficials el quítxua al Perú i Bolívia, l'aimara a Bolívia, i el guaraní al Paraguai i a la província argentina de Corrientes. Gaudeixen de reconeixement, encara que no pas d'oficialitat, diverses llengües ameríndies a Mèxic, Colòmbia, l'Equador i Veneçuela. Atès el fenomen migratori mundial cap als Estats Units, en aquest país s'hi parlen més de 300 llengües. Això no obstant, només hi gaudeixen de cooficialitat el francès (a Louisiana) i el castellà (a Nou Mèxic). A Haití el crioll haitià és oficial, i el papiamento ho és a les Antilles Neerlandeses.

El continent està dividit en tres blocs comercials principals:

Alguns polítics i economistes han proposat la creació d'un sol bloc comercial a Amèrica entre tots els països, excepte Cuba, anomenat Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), mentre que d'altres han proposat l'Alternativa Bolivariana de les Amèriques.




#Article 33: Agricultura (3241 words)


Lagricultura, en un sentit ampli, és el conjunt de coneixements i d'activitats que tenen per objecte l'explotació del medi natural, per mitjà del conreu de certes plantes. També s'hi acostuma a incloure la producció forestal, encara que es faci l'aprofitament dels arbres silvestres. Però en un sentit estricte, el terme agricultura només es refereix al cultiu dels vegetals i exclou la ramaderia, tot i que sovint hi ha una explotació mixta d'animals i plantes. A partir del , els coneixements científics interdisciplinaris que comporta l'agricultura s'agrupen en l'agronomia.

A escala mundial, la majoria de la població activa es dedica a l'agricultura, en sentit ampli, però aquesta activitat només representa un 4% del producte interior brut del món.

La superfície mundial de terres cultivades l'any 2000 era de 1.500 milions d'hectàrees, que equival a l'11% de la terra emergida del món.

L'agricultura té un gran impacte en el medi ambient. En els últims anys, alguns aspectes de l'agricultura intensiva a escala industrial han estat cada vegada més polèmics. La creixent influència de les grans companyies productores de llavors i productes químics i les processadores de menjar preocupen cada vegada més tant els agricultors com el públic en general. L'efecte desastrós sobre l'entorn de l'agricultura intensiva ha causat que vastes àrees anteriorment fèrtils hagin deixat de ser-ho per complet, com va passar en temps remots a l'Orient Mitjà, abans la terra de conreu més fèrtil del món i ara un desert.

Molts d'aquests problemes van esgotant i desertitzant el sòl, obligant a abandonar uns terrenys per a llaurar altres de nous que, al seu torn, s'esgoten, creant un cercle viciós que va destruint l'entorn. N'és un exemple clar la progressiva desforestació de la selva amazònica.

L'agricultura intensiva és un sistema de producció agrícola que fa un ús intensiu dels mitjans de producció. Per això, es pot parlar d'agricultura intensiva en mà d'obra, i capitalització.

L'agricultura intensiva ha permès incrementar la productivitat agrícola en l'últim segle, assegurant al mateix temps una font estable d'aliments, alhora que augmenta la població mundial i decreix la superfície necessària.

Els increments en la producció, conjuntament amb la mecanització agrària, han contribuït a la reducció de la població agrària, permetent que, a mesura que quedaven lliures de les tasques del camp, poguessin incorporar-se al sector industrial.

Incrementa la renda dels agricultors. En aquests moments, l'àrea metropolitana necessita molt l'agricultura intensiva. Aquesta és molt important, ja que permet una producció més accelerada dels aliments en poc d'espai i amb els mateixos beneficis nutricionals de l'agricultura tradicional, amb majors resultats en productivitat i grandària, per la qual cosa això beneficia l'alimentació de la població.

La intensificació de l'agricultura es produeix sovint a costa de les consideracions ambientals, cosa que explica el rebuig per part d'agricultors i consumidors. El dany en l'ambient i la cadena alimentària es produeixen de diverses formes:

L'agricultura extensiva és corrent en zones ramaderes amb bovins o ovelles de baixa productivitat agrícola, però també es fa en conreus a gran escala de blat, ordi i altres cereals en llocs com Austràlia (conca del Murray-Darling).

L'agricultura ecològica, o els seus sinònims orgànica o biològica, és un sistema per a cultivar una explotació agrícola autònoma basat en la utilització òptima dels recursos naturals, sense emprar productes químics de síntesi, o organismes genèticament modificats (OGMs) (ni per adobar ni per a combatre les plagues), aconseguint d'aquesta manera obtenir aliments orgànics a la vegada que es conserva la fertilitat de la terra i es respecta el medi ambient. Tot això de manera sostenible i equilibrada.

Els principals objectius de l'agricultura ecològica són: treballar amb els ecosistemes de manera integrada, mantenir i millorar la fertilitat dels sòls; produir aliments lliures de residus químics; utilitzar el nombre més gran de recursos renovables i locals; mantenir la diversitat genètica del sistema i del seu entorn, evitar la contaminació com a resulta de les tècniques agràries; permetre que els agricultors facin el seu treball de manera saludable.

L'agricultura biodinàmica és un mètode d'agricultura desenvolupat el 1924 com a aplicació dels principis de l'antroposofia de Rudolf Steiner. El terme biodinàmic prové del grec bios ('vida') i dynamis ('energia') i significa que aquest mètode treballa d'acord amb les energies -no en el sentit físic de la paraula, sinó el místic- que crearien i mantindrien la vida, buscant una relació que se suposa correcta entre l'ésser humà i la Terra.

La permacultura és un terme genèric per a l'aplicació d'ètiques i principis de disseny universals en planificació, desenvolupament, manteniment, organització i la preservació d'hàbitat apte per a sostenir la vida en el futur. La permacultura també és una xarxa i un moviment internacional de practicants, dissenyadors i organitzacions, la gran majoria dels quals s'han desenvolupat i sostingut sense suport de corporacions, institucions o governs. Els eixos centrals de la permacultura són la producció d'aliments, abast d'energia, el disseny del paisatge i l'organització d'infraestructures socials. També integra energies renovables i la implementació de cicles de materials en el sentit d'un ús sostenible dels recursos a nivell ecològic, econòmic i social.

El canvi climàtic, potencialment, pot afectar l'agricultura pels canvis en la temperatura i en el règim d'humitat. L'agricultura pot, a la vegada, veure's mitigada o empitjorada per l'escalfament global. Part de l'increment del CO2 en l'atmosfera prové de la descomposició de la matèria orgànica en el sòl, i gran part del metà emès cap a l'atmosfera es deu a la descomposició de la matèria orgànica en sòls humits com els camps d'arròs. A més, els sòls humits o anaeròbics també perden nitrogen pel procés de desnitrificació, deixant anar el gas amb efecte d'hivernacle monòxid de nitrogen, NO. Els canvis en el maneig de les terres i ramats poden reduir l'emissió d'aquests gasos d'efecte d'hivernacle i els sòls passar a ser emmagatzemadors del CO2 de l'atmosfera.

Les maquinàries són elements que s'utilitzen per a dirigir l'acció de forces de treball a base d'energia, per la seva part en el camp agrícola, els mecanismes de motor que es fan servir en aquestes tasques alleugereixen la producció i milloren les tècniques de cultiu. Entre les màquines agrícoles més utilitzades en les tasques del camp s'esmenten:

Els equips agrícoles són un grup d'aparells dissenyats per obrir solcs a la terra, esmicolar, fumigar i fertilitzar la terra.

Les eines agrícoles, també anomenades eines de conreu o eines agrícoles, són estris o instruments utilitzats en l'agricultura amb una o dues mans. Són necessàries per a dur a terme tasques com llaurar, cavar, preparar i condicionar la terra; moure, carregar i transportar materials; sembrar i plantar, regar, adobar, netejar i mantenir; podar, segar, collir i recollir; batre, garbellar, seleccionar, dessecar i moldre, entre d'altres. No s'han de confondre amb la maquinària agrícola, normalment de gran complexitat tècnica.

Les primeres eines agrícoles, que específicament poden qualificar-se com a tals, acompanyen el desenvolupament de l'agricultura des del període neolític, fa uns 8.000 anys. Ja llavors, hi ha datació d'eines utilitzades per a les tasques de sembra, collita, assecat i emmagatzematge de cereals i altres cultius.

Les eines eren simples instruments fets de fusta i pedra. Apareixen destrals, aixades i altres eines per al treball de la terra, el tall dels sembrats i la neteja de zones arbustives per a la sembra. Una important mostra d'aquestes eines s'ha conservat en condicions excepcionals al jaciment arqueològic de La Draga (Banyoles), on s'han excavat les restes d'un poblat de les primeres societats pageses que s'establiren a la Mediterrània occidental, a finals del 6è mil·lenni aC.

Les primeres arades apareixen fa uns 3.500 anys i són una evolució de l'aixada, a la qual s'afegeix un tir, humà i posteriorment un animal, per facilitar el volteig profund de la terra.

La permanència fins a l'actualitat de moltes de les eines en les seves estructures fonamentals és un fet sorprenent. La majoria de les eines, amb l'evident incorporació de peces metàl·liques, que es va iniciar dèbilment a l'edat de coure, ja que aquest metall no millora la resistència del sílex, va seguir amb l'edat del bronze i s'estén i generalitza a l'edat de ferro; el ferro aporta la necessària duresa als instruments agrícoles, cosa que els fa molt eficaços; perviuen en la seva integritat i extensió d'ús fins a la Revolució industrial i l'aparició de maquinària agrícola. Encara avui, continuen sent necessàries en tasques secundàries en el medi agrícola industrialitzat i fonamentals en moltes altres regions, sobretot de països pobres i poc industrialitzats.

A més dels aliments, i cada vegada en major proporció, els agricultors produeixen altres productes no alimentaris com flor tallada, plantes ornamentals vives, fertilitzants orgànics (com a subproducte o expressament), fibra vegetal, matèries primeres per a la indústria com etanol per a fer combustible (biodièsel) o substàncies per a fer alguna droga legal o il·legal.

Es llisten alguns països que destaquen un producte determinat, és a dir, són els primers productors d'aquell conreu:

Tal com correspon a un país desenvolupat, el pes de l'agricultura en el conjunt de l'economia de Catalunya és molt inferior al que representen la indústria i els serveis. En conjunt, des de la dècada del 1980, el PIB agrícola se situa entre el 3% i l,1,4% del total, amb tendència a un lleu descens, bé que el valor del PIB agrari en nombres absoluts mostra un discret augment (llevat d'alguns anys d'evolució desfavorable, com ara el trienni 1997-99), conseqüència de la millora dels rendiments en determinades zones i subsectors. El descens de la importància relativa de l'agricultura és també patent en l'evolució de la població ocupada en el sector, que al principi dels anys vuitanta superava el 5% i el 1998 no arribava al 3,5%. La superfície agrícola utilitzada (SAU), que comprèn tant pastures com terres llaurades, ha experimentat un creixement, d'1.869.203 ha el 1997 a 1.950.447 el 2007, mentre que el nombre d'explotacions s'ha anat reduint: de 68.944 el 1997 s'ha passat 55.096 el 2007.

Tubercles i bulbs

Fibres vegetals

Cucurbitàcies

Altres hortícoles

El catàleg de les varietats locals d'interès agrari de Catalunya pretén recopilar les varietats locals d'interès agrari de Catalunya per tal de tutelar el patrimoni fitogenètic i poder-lo conservar. És gestionat per la Subdirecció General d'Agricultura del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DAAM). S'entén per varietat local d'interès agrari de Catalunya el conjunt de poblacions o clons d'una espècie vegetal adaptades de manera natural a les condicions ambientals d'una zona determinada, associada generalment a un sistema de conreu tradicional. També es coneixen com a varietats tradicionals. La llista de varietats avui dia és:

Un estudi publicat el 2017 afirmava que des del 2016 uns 4,55 agricultors valencians abandonaven l'activitat al dia. Açò provocà la concentració de les terres per persona.

La majoria d'aquests països van patir la colonització europea; dediquen una gran part de la població activa a l'agricultura (fins al 80% en alguns casos), però no disposen de l'ús de gran part dels inputs (maquinària, adobs, llavors i plantes seleccionades, sistemes de regadiu) dels països desenvolupats. Aquesta agricultura es caracteritza per:

A l'Àfrica subsahariana, la productivitat agrícola per càpita, des dels darrers anys del , ha experimentat un creixement del 2,5%, mentre que la població augmentava a un ritme del 3% anual. Això fa que la situació nutricional hagi empitjorat. L'agricultura a Àfrica tenia, l'any 2010, una productivitat equivalent a 10.000 quilocalories per hectàrea, i era la menor, per continents, del món, ja que la mitjana mundial era de 20.000 kcal i la d'Àsia de 25.000 kcal.

L'agricultura, és a dir, sembrar i conrear la terra, fou la primera revolució econòmica que van emprendre els humans, també coneguda com la domesticació dels vegetals. Més o menys al mateix moment, naixia la ramaderia o domesticació dels animals. Conjuntament, el naixement d'aquests fenòmens es coneix com a revolucions neolítiques. Fins aquell moment, les persones havien viscut tan sols de la recol·lecció de fruits i la caça de preses. Amb el temps, la domesticació d'animals i de plantes com el blat i les lleguminoses va permetre una certa estabilització econòmica que permeté a les comunitats humanes abandonar el nomadisme i instal·lar-se en les primeres aglomeracions urbanes.

Les proves més antigues d'agricultura, les trobem a l'anomenat Creixent Fèrtil de l'Orient Mitjà i daten de l'any 10000 aC aproximadament, i es va desenvolupar de manera independent al sud-oest d'Àsia (per exemple l'agricultura a la Xina), el Perú i Mèxic entre el 8500 aC i el 7000 aC. A la península Ibèrica, no se'n tenen proves més enllà del 5.000 o el 4000 aC. Les primeres pràctiques agrícoles consistien a plantar contínuament el mateix conreu. Això feia que al cap d'uns anys la fertilitat de la terra s'empobrís ràpidament, motiu pel qual la primera agricultura es basava en la pràctica de lagricultura itinerant, consistent a artigar un terreny verge desforestant-lo i conreant-lo durant un període d'uns cinc anys, després dels quals s'abandonava i la comunitat familiar es desplaçava a un altre lloc per començar de nou. Els rendiments d'aquesta pràctica eren molt limitats, alimentaven poca gent i requerien una gran quantitat de terres, a més del desplaçament de la comunitat cada vegada. El conreu continuat d'una mateixa terra no s'aconseguí fins que les comunitats aprengueren a restituir a la terra els minerals i nutrients que les plantes conreades li prenien per créixer. Anaren apareixent diverses maneres, com per exemple l'ús dadobs, com ara defecacions humanes, cendres o formiguers; però els més valorats eren els excrements dels animals domèstics, però aquests tenien l'inconvenient que calia cuidar-los i alimentar-los. Una altra manera de recuperar la fertilitat era la pràctica del guaret, consistent a conrear només una parcel·la de terra mentre es deixava descansar la que ja havia produït anteriorment; transcorregut un període, es passava a conrear la parcel·la que havia estat recuperant-se i es deixava reposar la primera. Al llarg de la història, el període de guaret s'ha anat reduint perquè els pagesos han trobat maneres d'accelerar la recuperació de la fertilitat del terreny en repòs mitjançant la llaurada o el ja citat adobament.

Però fou el domini de l'aigua la tècnica clau que va permetre a l'agricultura fer el seu primer salt qualitatiu i assentar les comunitats humanes en un territori determinat. El regatge controlat dels conreus es va demostrar la manera més efectiva no sols de mantenir permanentment la fertilitat de la terra, sinó a més d'incrementar els seus rendiments, fet que va afavorir l'aparició d'excedents agrícoles comercialitzables. Aquesta tècnica, però, requeria unes condicions climàtiques i geogràfiques determinades que afavorissin més o menys la construcció de canals, preses, basses, sínies, etc. A més, cada espècie vegetal va requerir el desenvolupament d'unes tècniques hidràuliques diferents, ja que no és el mateix conrear blat que conrear arròs, per exemple. Tot i així, una sequera prolongada i la deficiència de les comunicacions podia sumir la regió en la fam d'una crisi de subsistència i obligar part de les comunitats a emigrar.

Un exemple de les primeres civilitzacions agrícoles fou l'economia de l'antic Egipte, la qual es fonamentava a combinar el pasturatge i l'agricultura. Va ser un dels primers pobles a utilitzar l'arada i l'aixada. Al Creixent Fèrtil i a la Mediterrània en general, els humans van començar a substituir la ramaderia nòmada per la ramaderia estabulada, alimentada amb farratge i camps de pastura. Aquest model garantia millor la disponibilitat de matèries: carn, llet, llana o pells. Exceptuant els d'engreix, aquests animals s'utilitzaven en l'agricultura com a força motriu de l'arada i una font d'adob per a fertilitzar la terra.

Fins a l'aparició de les tècniques modernes de cultiu, l'agricultura tradicional es va basar en la rotació bianual i en el guaret. L'única manera d'augmentar la producció en una regió o comunitat humana assentada era eixamplant les terres de conreu artigant-ne de noves a la vora. Era el que es coneixia per agricultura extensiva. Evidentment, les terres més fèrtils i més accessibles eren les que ja estaven conreades i, per tant, les noves sempre eren pitjors i més allunyades del nucli de població. Les noves terres artigades eren muntanyoses i més estèrils que les de les valls: sí que hi havia un creixement de la producció agrícola global, però estava condicionat per la llei de rendiments decreixents: en termes globals, dequeia la productivitat i es requerien més esforços i recursos per fer produir les terres més dolentes.

A partir dels segles  i , a Anglaterra i Holanda es començaren a produir millores en les pràctiques i tècniques de conreu, iniciant una nova revolució agrícola que, amb el temps, s'escamparia per Europa i les colònies. El canvi més important fou la millora científica per la rotació de conreus, com per exemple el sistema Norfolk anglès, que permetia el cultiu continuat d'un mateix terreny, alternant cada any les espècies cultivades (de tal manera que, en cada temporada, aquestes gastaven uns minerals i nutrients determinats; així, quan a l'any següent es canviava el cultiu, la terra es recuperava d'aquells minerals i nutrients mentre el nou cultiu en consumia uns altres). Aquesta millora va permetre diversificar els productes conreats, eliminar el guaret i, en consonància, augmentar la producció. Aquesta revolució agrícola de molts països fou el precedent de la Revolució industrial, i les millores successives acabaren culminant en una agricultura intensiva molt calculada.

A més a més, al llarg dels segles, la domesticació vegetal per la selecció de llavors va implicar que arreu del continent apareguessin diverses varietats especialitzades d'un mateix cultiu, ja que cadascuna s'havia adaptat millor a la terra i el clima de cada regió. Aquest fet va facilitar una especialització dels diversos països del món en productes i varietats determinats, els quals es podien exportar fàcilment gràcies a la revolució dels transports generada per la màquina de vapor.

En el cas de Catalunya, al segle XVIII el guaret no va desaparèixer immediatament, però l'augment de la producció va donar consistència a una xarxa de mercats excedentaris que iniciaren un procés d'especialització agrícola de les diverses comarques en aquells productes que els eren més productius a cadascuna (vinya, fruita seca diversa, oli, hortalisses, fruites...). Després, al , l'ús dels adobs naturals (com el guano) i artificials (fets en laboratoris químics), així com l'ús de diversos avenços tècnics (generalització del carro pagès, de la dalla, noves arades...) i la implantació de les primeres màquines que facilitaven algunes feines (fins llavors molt lentes i pesades), incrementaren encara més i donaren sortida a la producció excedentària.

La història de l'agricultura ha donat un tomb en els anys més recents amb la introducció de la tecnologia a gran escala i en l'àmbit mundial. Al llarg del , s'ha generalitzat l'ús massiu dels agroquímics i, en els darrers anys, l'enginyeria genètica. En els països desenvolupats, el resultat d'aquesta evolució tecnològica ha estat una multiplicació dels rendiments i una reducció de la població ocupada en l'agricultura. Una sèrie de conseqüències agrícoles negatives són la contaminació de terres i aigües produïda per l'ús excessiu d'adobs. Pel que fa als països subdesenvolupats, continuen amb una majoria de la població dedicada a l'agricultura de subsistència, o a una agricultura de plantació molt problemàtica econòmicament, i no estan exempts tampoc de la contaminació del medi ambient.

Des de la dècada del 1970, han anat naixent diverses respostes a la nova situació de l'agricultura. Són tot un seguit d'estratègies (agricultura ecològica, producció integrada, etc.) que, en general, tenen com a finalitat la sostenibilitat. En canvi, els cultius per a biodièsel no són sostenibles.

La tecnologia de la mineria de dades començà a posar-se en marxa als Estats Units a la dècada del 2010. L'empresa Agrian desenvolupà la norma tècnica Open Modus Standard per a la recollida, mesura i presentació de dades en laboratoris agronòmics. Aquestes normes faciliten l'intercanvi de dades massives.




#Article 34: Asclepi (1441 words)


En la mitologia grega, Asclepi (en grec Ασκληπιός = Asklepios, els romans l'anomenaven Esculapi, en llatí Aesculapius) era el déu de la medicina. Fill d'Apol·lo i de Coronis (filla de Flègies, rei dels làpites). Era casat amb Epíone i pare de Macàon i de Podaliri, segons Homer. A banda dels altres dos fills mencionats per Homer també se li atribueix la paternitat de Janiscus, Alexenor, Àratos, d'Higiea, Egla, Iaso i Panacea, la majoria dels quals només són personificacions dels poders atribuïts al seu pare.

En els poemes homèrics Asclepi no apareix considerat com una divinitat, simplement com un simple mortal. Apareix mencionat com a pare de Macàon i Podaliri (Ilíada II 731, IV, 194, XI 518). Del fet que Homer anomeni a tots els que practiquen l'art de la medicina com a descendents de Paeëon i que els fills d'Asclepi siguin mencionats també com a fills de Paeëon s'infereix que es tracta de la mateixa divinitat.

Quan Coronis estava embarassada d'Apol·lo, s'enamorà d'Isquis, un arcadi, i Apol·lo informat d'això per un corb, que havia enviat per a vigilar-la, o, segons Píndar, pels seus propis poders profètics, envià a la seva germana Artemis per matar Coronis. Artemis destruí a Coronis a casa seva a Lacercia a Tessàlia a la riba del llac Baebia. D'acord amb Ovidi i Gai Juli Higí fou el mateix Apol·lo qui matà Coronis i Ischis (el seu amant arcadi). Quan el cos de Coronis anava a ser incinerat, Apol·lo, o Hermes segons Pausànies, salvà Asclepi de les flames i el portà a Quiró el qual instruí al noi en l'art de la curació i la caça. D'acord amb aquestes tradicions Asclepi nasqué a Tricca a la Tessàlia (Estrabó, XIV, p. 647) i altres diuen que nasqué en el decurs d'una expedició conduïda pel seu pare Flègies al Peloponès al territori d'Epidaure i que l'exposà al mont Titteion, antigament anomenant Myrtion. Allí fou alletat per una cabra i vigilat per un gos fins que el trobà el pastor Aresthanas que el va veure envoltat d'un halo brillant. (Paus. viii, 25 6). Ja de gran diverses tradicions locals expliquen que Asclepi era no sols capaç de curar els malalts, sinó també de reviure els morts. La forma en què Asclepi adquirí aquest do són dues. Apol·lodor (III; 10, 3) diu que rebé d'Atena la sang de la Gorgona; la de les venes de l'esquerra podia causar dany als homes, i la sang de les venes del cantó dret tenia la capacitat de restaurar la vida als morts. L'altra tradició explica que un cop estava a casa de Glauc a qui havia de curar. Mentre meditava com fer-ho aparegué una serp que s'enroscà sobre el seu bastó i el matà. Una altra serp aparegué tot seguit duent unes herbes a la boca amb les que el revisqué. A partir de llavors Asclepi féu servir la mateixa herba per reviure els morts. (Hygin. Poet. Astr. ii 14). Diverses persones sobre les quals es creu que Asclepi havia reviscut es mencionen en uns escolis a Píndar (Pyth. ii. 96) i per Apol·lodor (Hipòlit, Tindàreu, Himeneu, i Glauc. (Faules III, 10, 3) Quan estava exercint aquest art sobre Glauc, Zeus el fulminà amb un llamp per tal d'evitar que els homes escapessin de la mort. (Apollod. iii. 10. 4) o d'acord amb altres perquè Plutó es queixà que disminuïa massa el nombre de morts.) Però a petició d'Apol·lo, Zeus col·locà a Asclepi entre els estels (Hygin. Poet. Astr. ii 14). També es diu que Asclepi formà part de l'expedició dels argonautes i de la cacera del senglar de Calidó.

Algunes de les estàtues són descrites per Pausànies. El santuari d'Epidaure contenia una magnífica estàtua d'ivori i or, obra de Trasímedes, en la qual se'l representava com un home madur o més aviat vell, bell i robust amb ressemblança a Zeus. (Paus. ii. 26 i 27) Normalment duia barba i un mantell que deixava nus una part del pit i un dels braços, porta a la mà el bastó dels caminants al qual s'enrosca una serp. Es trobava assegut en un tron sostenint un bàcul en una mà (vegeu vara d'Esculapi) i l'altra reposant sobre el cap d'una serpent. Al seu costat jeia un gos. (Paus. ii. 27. /2). Les serps sempre representaven una connexió amb el culte d'Asclepi probablement per la seva relació com a símbol de prudència i renovació; i es creia que tenien la capacitat de descobrir herbes de propietats meravelloses.

A banda dels trets ja esmentats se'l solia representar amb un bastó en una mà i un phial; algunes vegades també s'hi representava un noi de peu al seu costat, que representava a Telesfor (també anomenat Euamerion o Acesius) el geni de la recuperació. Encara perduren un gran nombre d'estàtues de marbre d'Asclepi així com diverses representacions en monedes i gemmes.

El centre originari del culte sembla que va ser Tricca, a la muntanya de Tessàlia, i després es va estendre per tot el territori hel·lènic, però els santuaris més importants es trobaven sobretot al Peloponès: Sició, Argos i, sobretot, Epidaure.

Les festes celebrades als santuaris d'Asclepi eren les Asclepíees. Aquestes festes se celebraven a diverses ciutats, especialment a Epidaure, Cos i a Atenes, connectant-se amb els Misteris d'Eleusis.

S'han formulat diverses hipòtesis sobre l'aparició del culte d'Asclepi a Grècia. Mentre que alguns consideren a Asclepi com un personatge real a la tradició del qual s'havia connectat amb diverses històries meravelloses, altres han explicat les seves llegendes sobre ell com a meres personificacions de determinades idees. La serp, el perpetu símbol d'Asclepi, ha conduït a la idea que el seu culte derivaria del deu Esmun d'Egipte o de Fenícia. (Euseb. Praep. Evang. i. 10; comp. Paus. vii. 23 / 6) Però no sembla necessari recórrer a territoris forans per tal d'explicar el culte d'aquest deu. La seva història és indubtablement una combinació de fets reals amb el resultat de pensaments o idees, que en diverses ocasions en la mitologia grega són considerades com a fets. El nucli sobre el qual el mite cresqué potser és el que es llegeix a partir d'Homer. Gradualment l'àmbit sobre la que actua Asclepi que esdevingué la personificació dels poders curatius de la natura que són explicats com a conseqüència dels efectes del sol (Hèlios i Apol·lo).

Asclepi tingué culte arreu de Grècia i diverses viles reclamen l'honor del seu naixement. Els seus temples eren construïts en llocs sans sobre turons fora de la ciutat i prop de fonts de les quals es creia que tenien poders curatius. Aquests temples no eren simples llocs de culte i eren freqüentats per un gran nombre de malalts i podrien comparar-se als moderns hospitals (Plut. Quaest. Rom. p. 286, n). El principal assentament del seu culte era Epidaure, on   tenia un temple, l'Asclepeion, envoltat d'una pollancreda entre els que no es permetia que ningú hi morís ni que cap dona hi donés a llum. Les serps eren les guardianes de fonts i deus amb poders saludables. Per aquestes raons una particular classe de serps amansides, que eren particularment abundoses a Epidaure, es mantenien a l'interior del temple (Paus. ii, 28 / 1) fins i tot el mateix deu apareixia sovint en forma de serp (Paus., iii, 23 4; Val. Max. i 8 / 2; Liv. Epit. 11). A partir del temple d'Epidaure el culte fou trasplantat a diversos llocs de l'antiguitat com ara Tricca, Celaenae, entre Dime i Patres, prop de Cil·lene, a l'illa de Cos, a Gerènia, prop de Caus a Arcàdia, a Sició, a Atenes (Asclepeion d'Atenes), prop de Patres a Titane, al territori de Sició a Tepulsa, a Messene a Phlius, Argos, Aegium, Pal·lene, Asopus, Pèrgam, Leben a Creta, Esmirna, Balagrae, Ambràcia, a Roma, entre altres. A Roma el culte arribà des d'Epidaure per mandat de l'oracle de Delfos o dels llibres sibil·lins.

Els malalts que visitaven els temples en cerca de cura havien de restar-hi una o més nits durant la que observaven determinades regles prescrites pels sacerdots (incubatio). El déu normalment revelava els remeis per a la malaltia durant un somni. Era en al·lusió a la incubatio que molts dels temples tenien estàtues representant el son i el somni. Aquells a qui el déu curava dels seus mals li oferien en sacrifici una gallina o una cabra; i penjaven al temple una tauleta on anotaven el nom del malalt, la malaltia i la manera en què la cura havia fet efecte. Els temples d'Epidaure, Tricca i Cos eren plenes d'aquestes tauletes votives i moltes d'aquestes encara es conserven.

Els diversos apel·latius del deu el descriuen parcialment com el deu de la curació o de la salvació i parcialment derivaven dels llocs on se li retia culte.




#Article 35: Abril (122 words)


L’abril és el quart mes de l'any en el calendari gregorià i té 30 dies. En el calendari romà primitiu (s. VIII) era el segon mes de l'any, que començava al març. El seu nom en llatí era aprilis, format a partir dApru, nom etrusc de la deessa grega Afrodita. També es creu que evoca la paraula obrir en llatí, ja que s'obren més els dies, duren més. Abril tenia trenta dies en el primitiu calendari romà, però va passar a tenir-ne 29 en el calendari lunar de Numa Pompili. El calendari julià li va restituir el trentè dia. Els seus símbols són el diamant i la margarida.

Per als anglosaxons era l’oster-monath, en honor d'una deessa que va originar la Pasqua.




#Article 36: Agost (157 words)


Lagost és el vuitè mes de l'any en el calendari gregorià i té 31 dies. En l'antic calendari romà es deia sextilis perquè ocupava la sisena posició, però se li va canviar el nom a augustus en honor a Cèsar August (Caesar Augustus, en llatí), el primer emperador romà. El mes de sextilis tenia 30 dies al primitiu calendari romà, però va passar a tenir-ne 29 amb el calendari lunar de Numa Pompili.

El calendari julià li va restituir el nombre de 30, però August li'n va afegir un més (que va treure a febrer) perquè no en tingués menys que juliol, mes dedicat al seu pare adoptiu Juli Cèsar. Els seus símbols són el zèfir i el gladiol i el Sagrat Cor per als catòlics.

Entre els entre els guanxes de les Illes Canàries, el mes d'agost rebia en nom de Beñesmer o Beñesmen, que era també la festa de la collita celebrada a aquest mes.




#Article 37: Acceleració (184 words)


En física, lacceleració és una magnitud física que indica com canvia la velocitat d'un cos en relació amb el temps. És a dir, indica la rapidesa de l'augment o la disminució de la velocitat del moviment. O del seu canvi de direcció.

En cinemàtica l'acceleració instantània es defineix com la primera derivada de la velocitat respecte del temps (la raó del canvi de velocitat) o de manera equivalent com la segona derivada de la posició. Es tracta d'una magnitud vectorial i es mesura en unitats de longitud · temps-2 (L·T-2 o L/T2). En unitats del SI, s'expressa en metre/segon2.

En llenguatge comú es parla dacceleració per referir-se a un increment de la velocitat i de desacceleració per indicar-ne un decrement. Però en física qualsevol increment o decrement de la velocitat és anomenat acceleració; i també rep el nom d'acceleració el canvi en la direcció de la velocitat (acceleració centrípeta).

En mecànica clàssica, l'acceleració d'un punt material és proporcional a la resultant de la força que actua sobre ell. Segons la segona llei de Newton, en considerar la massa del cos independent de la velocitat:




#Article 38: Astronauta (211 words)


Un astronauta (també cosmonauta o taikonauta) és una persona que viatja a l'espai exterior a la Terra. El criteri per considerar a una persona astronauta és que hagi viatjat a una alçada superior a 80 o 100 km (segons els països). A principis de 2004, més de 430 persones de 32 països diferents havien exercit d'astronautes.

En català, el terme astronauta és el més usat, i deriva de les paraules gregues ástron (άστρον), que significa estrella, i nautes (ναύτης), que significa navegant. La primera utilització coneguda del terme astronauta, en el sentit modern, és al relat breu de Neil R. Jones The Death's Head Meteor, del 1930.

Cosmonauta es fa servir habitualment per referir-se a astronautes russos o de l'antiga Unió Soviètica i països de l'antic Bloc de l'Est. Aquest terme prové del rus kosmonavt (космонавт) que deriva de les paraules gregues kosmos (κοσμος, univers) i nautes (ναύτης, navegant).

Taikonauta es fa servir per als astronautes xinesos. És un neologisme format a partir del terme xinès 太空 
(tàikōng, espai) i del grec ναύτης (nautes, navegant). La paraula oficial xinesa que designa a un astronauta és 宇航員 (yǔhángyuán) però el terme taikonauta fou proposat per Chiew Lee Yih el maig de 1998 a Internet i es va acceptar ràpidament al món anglosaxó.




#Article 39: Alfons el Cast (5793 words)


Alfons el Cast o el Trobador, anomenat també Alfons II d'Aragó i Alfons I de Catalunya-Aragó (Osca, març de 1157 - Perpinyà, 25 d'abril de 1196; en aragonès Alifonso, en occità Anfós i en llatí Ildefonsus), fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó i menors de comte de Girona, Osona, Besalú i de Cerdanya (1162-1196). Més endavant esdevingué comte de Rosselló (des del 1172) i de Ribagorça (des del 1192). Fou també comte de Gavaldà, vescomte de Milhau i vescomte de Carlat (entre 1167-1168) i comte de Provença (entre 1167-1173). Començà a regnar a l'edat de 5 anys i en regnà 34; morí a l'edat de 39 anys. És enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet i, en part (probablement les entranyes, separades segons un ús habitual en alguns llocs llavors), a Santa Maria de Vilabertran.

Fou fill i successor de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó. Per línia paterna era nét de Ramon Berenguer III i Dolça de Provença, i per línia materna de Ramir II d'Aragó i Agnès de Poitiers. Fou germà dels comtes Ramon Berenguer IV de Provença i Sanç I de Provença. Alfons I el Cast fou la primera persona que fou alhora comte de Barcelona i rei d'Aragó.

El 30 de gener de 1159 s'acordà el seu casament amb Mafalda de Portugal, però el matrimoni no es pogué celebrar per mort de la infanta portuguesa aquell mateix 1159. El 18 de gener de 1174 es casà amb Sança de Castella (1154-1208) a la catedral de Sant Salvador de Saragossa; d'aquest matrimoni nasqueren:

La data de naixença d'Alfons II d'Aragó ha estat motiu de controvèrsia a causa del fet que dos documents assenyalen dates diferents i que els fills de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó apareixen anomenats de diferents maneres al llarg del temps.

El setembre del 1137, el rei Ramir II d'Aragó donava a Ramon Berenguer IV la seva filla en matrimoni en els capítols matrimonials de Barbastre a fi de concebre un successor comú. Tretze anys després, el setembre del 1150 i quan Peronella arribà als 14 anys, l'edat mínima canònica per a poder contraure matrimoni, Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó es casaren a Lleida.

Prenent com a base el testament de Peronella de 1152 que aquesta dictà jaient enmig del part en un lloc a prop de Barcelona: «iacens et in partu laborans apud Barchinonam», l'historiador aragonès Jerónimo Zurita proposà (1562-1580) que qui havia nascut en aquest part del 4 d'abril del 1152 havia estat el futur rei Alfons II d'Aragó. A partir d'aleshores aquesta data de naixença atribuïda a Alfons esdevingué tradicional en tota la historiografia posterior, especulant-se que el lloc proper a Barcelona podria ser Sant Pere de Vilamajor.

El 1951, però, el també historiador aragonès Antonio Ubieto Arteta posà en dubte la data de naixença d'Alfons II basant-se en una carta de donació de l'abat de Sant Ponç de Tomeres (Llenguadoc), l'escatocol de la qual afirmava que havia estat redactada l'any en què havia nascut Alfons: «Facta carta era Mª. Cª. LXXXXª. VIª., regnante Raimundo Berengario in Aragone et in Superarbio et in Ripacurcia et in Barchinona, ipso anno quando dompna regina peperit filium suum Adefonsum in civitate Oscha». Ubieto, per tant, deduí que el fill nascut del primer part de Peronella el 1152 seria l'infant Pere, que hauria mort poc després, i basant-se en la carta de l'abat de Sant Ponç, datava el naixement d'Alfons II entre l'1 de març i el 25 del 1158.

Però, el 1954, novament un altre historiador aragonès, Jaime Caruana Gómez Barreda, impugnà la teoria d'Antonio Ubieto al·legant que en l'abdicació de la reina Peronella (1164) en favor del seu fill primogènit Alfons, s'especifica que el seu pare l'havia anomenat Ramon «dono et laudo et concedo tibi, dilecto filio meo Ildefonso, regi aragonensi et comiti barchinonensi, qui in testamento eiusdem viri mei vocaris Raimundus», i assenyalant així mateix que en les clàusules del tractat de Lleida (maig del 1157) es pactava el casament del fill primogènit de Ramon Berenguer IV, i que en el tractat d'Haxama del febrer del 1158 s'especificava que Ramon era el fill primogènit de Ramon Berenguer IV: «Raimundo primogenito, filio dicti comitis». Aquests dos documents posaven en evidència que el fill a qui Ramon Berenguer IV anomenava Ramon i després fou anomenat Alfons havia nascut abans del maig del 1157, i que per tant la teoria d'Ubieto, que el feia néixer entre l'1 i el 25 de març del 1158, era incorrecta. Finalment, Jaime Caruana proposava la teoria que Alfons II d'Aragó hauria nascut entre l'1 i el 25 de març del 1154 (data equivalent al 1192 de l'era hispànica i el 1153 del còmput de l'encarnació utilitzats aleshores) aportant com a prova documental el Chronicon Dertusense, que assenyala que el rei Alfons nasqué en aquesta data: «Era M.C.X.C.II, anno M.C.L.III, in mense martio natus est Ildefonsus Rex».

Davant l'evidència de l'error comès, Antonio Ubieto redactà un nou treball el 1956, en el qual corregí la seva primera teoria situant el naixement, no el 1158, sinó entre l'1 i el 25 de març del 1157, i on concloïa que el Chronicon Dertusense estava equivocat, argumentant que el copista del Cronicó hauria transcrit malament la data, de manera que on escrigué «anno M.C.L.III» hauria d'haver escrit «anno M.C.L.VII». Paral·lelament, l'historiador català Joan-F. Cabestany es mostrà partidari de la teoria d'Ubieto, mentre que Ferran Soldevila i Martí de Riquer foren partidaris de la teoria de Jaime Caruana Gómez.

Ramon Berenguer IV, comte dels barcelonins i príncep dels aragonesos morí sobtadament a Borgo San Dalmazzo el 7 d'agost del 1162; dictà oralment les seves darreres voluntats en el seu testament sacramental, deixant al seu fill primogènit «Ramon» (anomenat després rei Alfons II d'Aragó) tots els honors (propietats) que tenia a Barcelona, a Aragó i a tots els seus dominis, excepció feta del comtat de Cerdanya, que donava al seu segon fill «Pere» (anomenat després comte Ramon Berenguer IV de Provença), perquè els tingués en feu del seu germà major. I en cas de la mort de Ramon, allò que li havia donat seria per a Pere, i allò que havia donat a Pere seria per al seu tercer fill «Sanç». Deixà la tutoria i protecció durant la minoria d'edat dels seus fills al rei Enric II d'Anglaterra, el seu aliat en les guerres baussenques d'Occitània, però el govern efectiu dels dominis recaigué en el Consell de Regència (1162-1174). La lectura pública del testament es va fer en l'assemblea general d'Osca l'11 d'octubre del 1162.

Després de la mort del seu pare, Ramon va heretar ambdues unitats polítiques amb plenitud de titulació, i fou jurat solemnement el 24 de febrer del 1163 com a Alfons, comte de Barcelona. L'any següent, el 18 de juny del 1164, la seva mare, la reina Peronella d'Aragó, reafirmava el seu testament de 1152, realitzant una abdicació i donació pública del Regne d'Aragó al seu fill Alfons precisant «que en el testament del meu marit t'anomena Ramon». Finalment, l'11 de novembre del 1164 Alfons era jurat com a rei d'Aragó a Saragossa en una assemblea amb els magnats aragonesos. Però, tot i així, Alfons el Cast encara era menor d'edat, ja que no havia arribat als 20 anys, i no podia accedir al tron; per això, es constituí una regència integrada per magnats catalans i aragonesos, que dirigí la política del regne fins que Alfons el Cast es casà, obtenint la majoria d'edat, i pogué començar a regnar personalment. Mentrestant, la tutela d'Alfons va recaure en la pràctica en una tríada formada pel seu cosí Ramon Berenguer III de Provença, el gran senescal Guillem Ramon I de Montcada i el bisbe de Barcelona Guillem de Torroja; tot i que el tutor teòric, segons els pactes d'amistat amb Anglaterra, n'era el rei Enric II.

El 1166, el seu tutor i cosí germà Ramon Berenguer III de Provença va morir al setge de la ciutat rebel de Niça, deixant només una filla, Dolça. La regència catalanoaragonesa, al·legant la manca de descendència masculina, va obtenir que el comtat de Provença passés a Alfons el Cast. Per conservar Provença, fou necessari vèncer els alçaments atiats a la Camarga i a Argença pels partidaris de Ramon V de Tolosa, els quals dominaven la plaça forta d'Albaron, que fou recuperada per la facció barcelonina amb l'ajut de la flota genovesa. El 1167, comptant amb el suport dels vescomtes de Montpeller, de l'episcopat provençal i de la casa de Baus (que havia abandonat la seva anterior política antibarcelonina) els regents catalanoaragonesos van poder considerar consolidat el domini sobre Provença.

El 1175, Alfons el Cast va signar el tractat de l'Emparança, pel qual es vinculava la vall d'Aran amb la corona.

Malgrat tot, el casal de Tolosa va continuar actuant en terres provençals fins que el 1176 Alfons el Cast concertà la pau de Tarascó amb Ramon V: a canvi del pagament de trenta mil marcs d'argent, el comte de Tolosa renunciava a les seves pretensions sobre Provença, el Gavaldà i el Carladès. Aquesta pau resultà en l'enfortiment a Occitània de la posició d'Alfons el Cast, el qual, entre 1168 i 1173, aprofitant el conflicte de Ramon V amb Enric II d'Anglaterra, va aconseguir el vassallatge de molts senyors occitans gràcies a la seva condició d'aliat d'Enric II.

Signada la pau de Tarascó, Alfons el Cast va poder dedicar-se a sufocar una nova revolta a Niça, i imposar-se a la part oriental de Provença. Tanmateix, comprenent que el comtat de Provença era una regió allunyada d'Aragó i Catalunya i, a més, envoltada de possessions del comte de Tolosa o de senyors de lleialtat dubtosa, Alfons el Cast va encomanar el govern de Provença al seu germà Ramon Berenguer, concedint-li'n el títol de comte, però només com a delegat –o lloctinent- seu, ja que Alfons continuava mantenint-se'n com a senyor.

Un cop assegurades les seves posicions a Occitània, Alfons el Cast va prendre la decisió d'anul·lar el vassallatge de Provença envers l'emperador Frederic Barba-roja admès el 1162 per Ramon Berenguer III de Provença a l'assemblea imperial de Torí. Així, el 1178, en l'acte de coronació, celebrat a Sant Tròfim d'Arle, de Frederic Barba-roja com a rei de Borgonya, hi assistí Ramon V de Tolosa, però no pas ni Alfons el Cast ni Ramon Berenguer IV de Provença. Per altra banda, en la crisi de la Santa Seu, Alfons el Cast va donar suport inequívoc al papa Alexandre III (1159-1181) en detriment dels antipapes promoguts per la facció imperial.

El 1181, la posició del casal de Barcelona a Occitània esdevingué crítica: després del vassallatge de Bernat Ató de Nimes i Roger Trencavelh a Alfons el Cast el 1179 (per tal d'evitar l'aplicació de les disposicions del tercer concili Laterà de 1179 sobre confiscació dels béns dels càtars), el comte Ramon V de Tolosa els va desposseir dels seus dominis, va envair les terres del vescomte de Narbona i féu assassinar Ramon Berenguer IV de Provença el 5 d'abril a prop de Montpeller. Llavors, Alfons el Cast nomenà comte de Provença el seu germà Sanç, però hagué de destituir-lo el 1185 per haver fet tractes il·lícits amb Tolosa i amb Gènova. Tanmateix, la situació va acabar fent un tomb favorable als interessos d'Alfons el Cast: d'una banda, el 1189 partiren cap a la croada de Terra Santa l'emperador Frederic Barba-roja, el rei Ricard Cor de Lleó (fill i successor d'Enric II d'Anglaterra, que havia trencat la política del seu pare aliant-se amb el comte de Tolosa) i el rei Felip II August de França (que a Occitània, igual com el seu pare Lluís VII de França, es mostrà sempre favorable a Ramon V de Tolosa contra Enric II). Per altra banda, Ramon V no va poder vèncer la revolta comunal de Tolosa, que convertí la ciutat en una república municipal governada per cònsols. En aquesta conjuntura, Alfons el Cast va poder concertar amb Ramon V de Tolosa una pau en els mateixos termes de 1176 i, doncs, consolidar a Occitània un extens domini amb el vassallatge, i amb diverses possessions pròpies com ara Provença, Milhau, Gavaldà i Roerga. El vassallatge incloïa els marquesos de Busca, al Piemont, i els vescomtes de Montpeller; així com el reconeixement per part dels comtes de Rasès, els de Carlat, els de Foix, els de Bigorra, pels vescomtes de Nimes, els de Besiers, Carcassona i Bearn, de tenir els seus dominis en feu del rei d'Aragó.

El 1192, després del retorn de la croada, Ricard Cor de Lleó s'alià amb Ramon V de Tolosa contra Alfons el Cast, entès amb el comte de Foix. Però el rei català, per la seva banda, aconseguí enfortir les seves posicions al Llenguadoc el 1193 concertant el matrimoni del seu fill Alfons amb Garsensa, filla de Guillem VI de Forcalquier, antic aliat de Ramon V de Tolosa. Finalment, la pau de 1195 entre Alfons el Cast i Ramon VI de Tolosa, fill i successor de Ramon V, va posar fi a aquest conflicte sense alterar gens la correlació de forces entre els poders constituïts a Occitània. Segurament fou motivada per les pors a la consolidació dels reis francesos al nord.

A la península Ibèrica, àmbit d'actuació que, en temps d'Alfons el Cast, va ocupar una posició secundària respecte d'Occitània, el rei d'Aragó va implicar-se en el joc polític dels regnes cristians, per tal d'intentar realitzar un objectiu aragonès com era la reannexió del Regne de Navarra, separada d'Aragó a la mort del rei Alfons el Bataller (1134); per altra banda, Alfons el Cast també va dirigir atacs contra al-Àndalus, ja fos per obtenir-hi tributs o guanys territorials.

El 1162, a Ágreda, reprenent unes negociacions encetades per Ramon Berenguer IV, la regència catalanoaragonesa concertà una aliança d'Alfons el Cast amb Ferran II de Lleó per repartir-se el Regne de Navarra. El 1168, però, va haver d'establir-se una treva amb Sanç VI de Navarra; llavors, havent quedat lliure el front navarrès, es va iniciar un atac contra Castella, el fracàs del qual dugué a la pau perpètua de Sahagún, el 1170, entre Alfons VIII de Castella i Alfons el Cast; a més, posant en pràctica un acord estipulat al tractat de Tudellén el 1156, el rei d'Aragó hagué de casar-se amb Sança de Castella el 1174 (any en què també fou armat cavaller), tia d'Alfons VIII, i filla d'Alfons VII de Castella.

A al-Àndalus, tot i que el rei Zayyan ibn Mardanix de València, assetjat pels cristians i pels almohades, s'havia fet tributari d'Aragó, el 1169 la regència va emprendre la conquesta del Matarranya, seguida de l'ocupació dels territoris al sud d'Aragó on, el 1171, va fundar-s'hi Terol, base per a possibles atacs contra València, mentre que a Catalunya, entre 1169 i 1170, calgué reprimir un alçament sarraí a la serra de Prades. Per defensar aquests territoris, hi fundà l'orde d'Alcalá de la Selva, cap al 1174, tot i que l'orde militar no tingué mai una activitat gaire rellevant.

El 1172, mort Ibn Mardanis, Alfons el Cast assetjà València, on concertà una aliança amb el nou rei sarraí a canvi de duplicar el tribut a pagar; així, el rei d'Aragó, d'acord amb l'emir de València, atacà Xàtiva i Múrcia, d'on, tanmateix, va haver de retirar-se arran d'una incursió de Navarra a les fronteres d'Aragó.

La pau de Sahagún de 1170, així com el més gran poder territorial de Castella, supedità l'actuació peninsular d'Alfons el Cast als designis d'Alfons VIII; d'aquesta manera, a canvi d'haver col·laborat en la conquesta de Conca el 1177 per Castella (fet que bloquejava les futures possibilitats expansives d'Aragó) Alfons el Cast només va obtenir del rei castellà la renúncia al vassallatge aragonès per Saragossa, que Alfons VII de Castella havia imposat a Ramon Berenguer IV. Pocs anys després, en la negociació de la futura expansió cap al-Àndalus, al tractat de Cazola de 1179 Alfons el Cast va haver de cedir la conquesta de Múrcia a Castella, a canvi, únicament, que Alfons VIII suprimís el vassallatge dels reis d'Aragó per València i Dénia, un cop les conquerissin. Ferran Soldevila, veient en aquest tractat la causa que Múrcia, ocupada per Jaume I al , acabés sent castellana, atribueix la renúncia a un territori situat en l'àrea de conquesta catalanoaragonesa per l'anterior tractat de Tudellén (1156), a la major importància que, per a Alfons el Cast, tenia l'actuació a Occitània, per sobre de la possible annexió futura de territoris islàmics.

Entre 1181, quan va conquerir Villel i 1186, Alfons el Cast va concentrar tots els seus esforços a Provença i a la Mediterrània, on, a part de negociar, sense èxit, amb el rei de Sicília organitzar una expedició contra Mallorca, cau de pirates sarraïns situat en la ruta entre Catalunya i el Magrib, va ajudar la casa de Baus a adquirir, a Sardenya, el domini del jutjat d'Arborea.

Quan va reprendre la seva participació en els afers peninsulars, Alfons el Cast va distanciar-se d'Alfons VIII; el rei de Castella havia abandonat una aliança pactada amb el rei d'Aragó per repartir-se Navarra, un cop aconseguí annexionar-se la Rioja, a més, mantenia pretensions territorials a les fronteres aragoneses i, finalment, havia fet tractes amb l'emperador Frederic Barba-roja, enemic a Provença del casal de Barcelona. Per això, el 1190 Alfons el Cast va arribar a una entesa amb Navarra, i l'any següent s'afegiren a l'aliança anticastellana els regnes de Lleó i Portugal. Tanmateix, després de la derrota d'Alfons VIII en la Batalla d'Alarcos el 1195, contra els almohades (tribu africana islamitzada que s'havia apoderat d'al-Àndalus i el Magrib després de la disgregació de l'imperi dels almoràvits) la consciència de tots els regnes cristians peninsulars d'estar davant d'un perill major, i les indicacions del papa Celestí III, desitjós d'unir forces contra l'Islam, impel·liren Alfons el Cast a negociar una operació conjunta de tots ells contra els musulmans, motiu pel qual arribà a anar de romeria a Santiago de Compostela. Aquesta, però, trigaria un anysa realitzar-se i es produiria ja durant el regnat de Pere I el Catòlic.

L'hegemonia del casal de Barcelona sobre les altres nissagues comtals catalanes, base de l'estructuració política de Catalunya durant el , represa per Ramon Berenguer III (1097-1131) i afirmada, tal com s'ha exposat, per Ramon Berenguer IV (1131-1162), va consolidar-se definitivament en temps d'Alfons el Cast (1162-1196) i Pere I el Catòlic (1196-1213) amb les annexions dels comtats de Rosselló (1172) i Pallars Jussà (1192) i la supeditació al poder reial català de les cases comtals supervivents: Empúries, Pallars Sobirà i Urgell.

A Rosselló, l'època del comte Gausfred III (1113-1164) fou un període turbulent a causa dels atacs dels pirates sarraïns, com també de les males relacions amb el comte Ponç Hug I d'Empúries (1116-1154), a causa de les seves ambicions territorials sobre Rosselló. Per això, en el conflicte emporitanobarceloní de 1128, el comte de Rosselló es posà de part de Ramon Berenguer III; per altra banda, després d'un breu període de treva, el 1147, Gausfred III i Ponç Hug I s'enfrontaren de nou pel domini del castell de Requesens.

La crisi política rossellonesa s'accentuà amb la revolta de Girard contra el seu pare, Gausfred III. Aquest va poder conservar el comtat gràcies a l'ajuda d'Hug III d'Empúries (1154-1175), favorable, a diferència de Ponç Hug I, a l'entesa amb la nissaga de Rosselló. El 1162, però, Gausfred III va reconciliar-se amb el seu fill; Girard obtingué el senyoriu sobre Perpinyà i fou reconegut de nou com a hereu del comtat.

Girard II de Rosselló (1164-1172), malalt i sense fills, deixà el comtat en herència a Alfons el Cast, decisió presa, segons manifestà el comte, d'acord amb el consell dels seus súbdits. En els cercles polítics rossellonesos, davant de l'extinció de la nissaga comtal, es devia haver jutjat més convenient unir-se al domini reial català, que no pas considerar els drets d'Hug III d'Empúries sobre Rosselló, per la descendència de les dinasties comtals emporitana i rossellonesa d'un tronc comú: el dels antics comtes d'Empúries-Rosselló dels segles IX i X, Sunyer II (862-915), Gausbert (915-931) i Gausfred I (931-991), a la mort del qual, els seus fills, Hug I d'Empúries (991-1040) i Guislabert I de Rosselló (991-1014), s'havien repartit el domini reconeixent-se, però, certs drets comuns sobre la totalitat de l'antic patrimoni.

Comptant, doncs, amb el suport de l'aristocràcia local, el 1173, després de mort Girard II, Alfons el Cast convocà una assemblea de magnats rossellonesos a Perpinyà, on el rei va establir-hi uns estatuts de pau i treva vàlids per a tot el comtat de Rosselló i tota la diòcesi d'Elna.

Al Pallars Jussà, el comte Arnau Mir (1124-1174), en temps d'Alfons el Bataller, s'havia mogut en l'òrbita del rei d'Aragó i, després de la retirada de Ramir II (1137), en les negociacions de la qual havia pres part, va ser un fidel aliat de Ramon Berenguer IV -participà en les expedicions d'Almeria, Lleida i Tortosa- i, després, d'Alfons el Cast, que li confià la ciutat de Fraga. El fill i successor d'Arnau Mir, Ramon VI (1174-1177), ignorà la disposició testamentària del seu pare de reconèixer l'alta senyoria de l'orde de l'Hospital sobre Pallars Jussà; però poc després va morir deixant una única hereva menor d'edat, la seva filla Valença, posada sota tutela d'Alfons el Cast. Al seu torn, però, Valença va morir sense fills, i el comtat passà a Dolça de So, cosina germana d'Arnau Mir, la qual, el 1192, féu donació del comtat a Alfons el Cast.

En aquest context d'enfortiment del poder monàrquic català creat per la nissaga comtal barcelonina, el comtat de Pallars Sobirà no fou gaire més que un reducte muntanyenc aïllat, sense importància dins de Catalunya, tal com, seguint Sobrequès, es dedueix de les poques notícies que se'n tenen durant el : del comte Artau III (1124?-1167?), només se'n sap que era fill del seu antecessor Artau II (1081-1124?), captiu durant uns quants anys dels sarraïns, i que la seva dona es deia Agnès; no hi ha pràcticament cap menció del comte Artau IV (1167?-1182?); el seu fill, Bernat II (1182?-1199), no va intervenir per a res en la successió del Pallars Jussà, que culminà en la integració d'aquest comtat en el domini barceloní. Bernat II, a la seva mort, només deixà una filla, Guillelma (1199-1229), la qual, després de vendre el comtat al seu marit, a Roger de Comenge, es féu monja; amb la qual cosa, no havent tingut fills Guillelma, s'inicià una nova nissaga pallaresa, formada pels descendents de Roger i la seva segona esposa. Tal com observa Ferran Valls i Taberner, la inexistència de cap document sobre el Pallars Sobirà entre 1205 i 1217 mostra l'aïllament del comtat.

En el cas d'Empúries, a partir de 1172, envoltada a tot arreu per dominis reials com eren Girona, Besalú i Rosselló, el comte Ponç Hug II (1175-1200), que, igual que el seu pare Hug III (1154-1175), patí dificultats econòmiques agreujades per les fams i pestes de 1193, assistí a l'assemblea de magnats convocada a Girona el 1197 pel rei Pere el Catòlic; la nissaga emporitana va passar a actuar, doncs, no ja com un poder independent del casal barceloní, com fins llavors havia fet, sinó com un més dels clans aristocràtics de Catalunya.

El comte Ermengol VI d'Urgell (1102-1154), per la seva estreta col·laboració amb Ramon Berenguer IV, obtingué un terç del territori conquerit a Lleida, repoblada per urgellencs. El seu fill i successor, Ermengol VII (1154-1184) seguí l'orientació peninsular de la nissaga urgellenca, iniciada pel seu avi Ermengol V (1092-1102), i féu llargues estades a la cort de Ferran II de Lleó, on es guanyà la confiança del rei; mentrestant, a Urgell, en absència del comte, la casa vescomtal de Cabrera s'acostumà a regir el comtat al seu albir; per això, el comte Ermengol VIII (1184-1209) hagué d'enfrontar-se, entre 1190 i 1195, a una revolta del vescomte Ponç III de Cabrera, que només pogué dominar gràcies a l'ajuda d'Alfons el Cast; a partir d'aquest moment, la intervenció del rei sempre fou necessària per a defensar els interessos de la casa comtal urgellenca: Pere el Catòlic vencé l'alçament dirigit contra el comte Ermengol VIII per la casa vescomtal de Castellbò, aliada dels comtes de Foix, igual com, a la mort del comte (1209), fou el rei el garant dels drets successoris de la seva filla –i única hereva- Aurembaix, menor d'edat, en detriment de les pretensions de Guerau IV de Cabrera sobre el comtat.

Alfons el Cast va dur a terme la doctrina jurídica dels Usatges de Barcelona que avalava l'autoritat suprema del príncep per damunt de qualsevol altre poder; és a dir, aliena a qualsevol tipus de dret feudal. Va començar a aplicar-la a l'Assemblea de Pau i Treva de la Fondarella el 1173, fent-hi aprovar uns estatuts en què el rei es definia no pas com a senyor de vassalls sinó com a potestat sobirana que manté l'ordre públic, imposant el respecte a la pau en tot el seu territori des de Salses fins a Tortosa i Lleida. Aquesta definició geogràfica incloïa, doncs, els comtats encara independents: Empúries, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Urgell, sobre els quals també s'atribuïa autoritat, tal com ho establien els Usatges. En el mateix sentit d'afermar el seu poder reial, va prohibir la datació dels documents catalans segons l'any de regnat dels reis francs.

La pau i treva havia nascut al  de la confluència dels interessos de l'Església i dels pagesos, víctimes de la violència feudal. Tanmateix, aviat se'n va apropiar el poder comtal, i així, si a l'Assemblea de Toluges de 1027 només hi havien acudit prelats i camperols, les assemblees de Barcelona de 1064 i Girona de 1068 foren presidides per Ramon Berenguer I. El poder comtal va continuar utilitzant la pau i treva, limitadora de les prerrogatives dels clans nobiliaris a causa de la seva interdicció de la violència, per afirmar el seu poder, com ho féu Ramon Berenguer III a Olèrdola el 1108 i a la Cerdanya el 1118, o Ramon Berenguer IV el 1134, quan, per garantir els privilegis atorgats als cavallers del Temple, presidí una assemblea de pau i treva juntament amb l'arquebisbe Oleguer. Així doncs, l'assemblea de la Fondarella no és sinó el final del procés de conversió de la pau i treva en un instrument del poder regi.

Alfons el Cast va obligar els barons i els castlans a ratificar els estatuts de la Fondarella que, en consonància amb els orígens eclesiàstics de la pau i treva, conferien als bisbes una important funció jurisdiccional: la potestat de convocar els caps de família per combatre els malfactors, sense dotar-los pas, tanmateix, de mitjans coercitius. Per això, el rei va crear les vegueries, districtes governats per un veguer, nomenat pel monarca entre persones sense vincles familiars amb els barons i castlans de la zona; i així, va vertebrar-se la primera administració local de Catalunya. Jutges, batlles i intendents s'encarregaren de fer arribar l'autoritat sobirana al territori.

El monarca va imposar la seva autoritat sobre els clans aristocràtics no sols potenciant la pau i treva, sinó també afirmant els seus drets de propietat sobre determinades fortaleses posseïdes pels barons, els quals pretenien tenir-les en alou i no pas com a feudataris del rei. Així, per exemple, un noble de nom Pere, el 1180, respongué a les demandes del rei sobre el castell de Lluçà afirmant que la seva família l'havia tingut sempre en propietat; Alfons el Cast reeixí a fer valer el seu dret demostrant que Guisald de Lluçà, avantpassat de Pere, havia obtingut el castell en feu de Ramon Berenguer I. Aquesta demostració fou possible perquè el rei havia organitzat un arxiu sobre els seus dominis classificat per castells i llinatges, el qual fou la base per a la redacció vers el 1190 del gran cartulari dit Liber domini regis, conegut avui dia pel nom que rebé al : Liber feudorum maior. El redactor fou el fidel administrador del rei i degà de la catedral de Barcelona Ramon de Caldes. Així doncs, Alfons el Cast legitimava els seus drets sobre les fortaleses mitjançant procediments legals basats en la prova escrita, i no pas en la pràctica feudal d'imposar convenientiae als barons; en contrast, doncs, amb la política seguida pel seu rebesavi Ramon Berenguer I a partir de 1060; com tampoc, el rei no va recórrer a l'ordalia del duel judicial.

Aquesta afirmació del poder monàrquic, duta a terme a Catalunya durant la segona meitat del , va completar-se amb la reforma del govern reial a partir de 1178, pels administradors al servei d'Alfons el Cast, Ramon de Caldes i Guillem de Bassa. Aquests oficials de cort, procedents no pas del medi social dels grans magnats, sinó dels grups d'escrivans, batlles i comptables, reorganitzaren l'administració del patrimoni reial mitjançant un control més estricte dels batlles locals. Es va desenvolupar tot un sistema fiscal i governatiu fent que els intendents presentessin els seus comptes al computum de Barcelona. Aquest fou un progrés evident respecte dels temps de Ramon Berenguer IV (que, el 1151, havia fet redactar uns inventaris del patrimoni comtal –uns capbreus-, útils només per a avaluar els recursos disponibles, però sense gens d'interès per a controlar la gestió dels batlles). L'existència, després de la reforma de 1178, d'una administració més eficaç va permetre al rei finançar la seva política amb els seus propis recursos, sense necessitat de recórrer al crèdit ni de manllevar diners als barons, a diferència de la pràctica seguida durant la minoria d'edat d'Alfons el Cast i els primers anys del seu regnat efectiu.

Pel que fa a la política monetària d'Alfons el Cast, aquesta sempre va consistir a tendir a l'anivellament dels diversos valors que circulaven per Catalunya, Provença i Aragó, tot i mantenir les diverses tipologies. El billó de Barcelona, per exemple, fou reanivellat a llei quaternar.

La instauració a Catalunya del tipus de principat regalista definit als Usatges de Barcelona havia de provocar, necessàriament, l'oposició dels nobles, que veien limitat el seu poder pel nou sistema monàrquic català. Per això, tot i comptar amb una autoritat indiscutible, gràcies als guanys i al botí obtingut pels barons catalans i aragonesos arran de la conquesta de la Catalunya Nova, Ramon Berenguer IV va considerar necessari prendre una important precaució política: no promulgar els Usatges, sinó atribuir-los falsament als seus besavis Ramon Berenguer I i Almodis; així, la base jurídica del poder monàrquic bastit a Catalunya pel casal de Barcelona no es presentava pas com una llei nova, sinó com un codi existent d'antic.

En la seva actuació política a Occitània i a la península Ibèrica, Alfons el Cast no va aconseguir cap conquesta territorial comparable a les de Ramon Berenguer IV. Per això, la seva política reialista, plasmada als estatuts de la Fondarella de 1173, va topar amb el rebuig de les aristocràcies catalana i aragonesa. Els nobles, descontents, arribaren a l'extrem d'utilitzar com a instrument d'oposició al monarca la figura d'un home que, a Aragó el 1174, afirmava ser el rei Alfons el Bataller, el conqueridor de Saragossa. Aquest impostor, després de moure's per terres aragoneses, vers 1178-79 fugí a Occitània; al final, Alfons el Cast va aconseguir capturar-lo, i el féu penjar a Barcelona; arran d'aquest fet, nobles catalans, com ara el trobador Bertran de Born va arribar a acusar el rei d'haver fet penjar el seu oncle avi, calúmnia repetida també, vers 1190-94, per Guiraut del Luc, que, a més, va atribuir a Alfons el Cast actituds criptomusulmanes. Com és obvi, entre les nobleses de Catalunya i Aragó, no podia haver-hi ningú capaç de creure de bona fe que l'home penjat a Barcelona fos realment Alfons el Bataller; per una banda, el 1134, la mort del rei d'Aragó ningú no l'havia posada en dubte i, per altra, Alfons el Bataller (1104-1134), el 1174, hauria tingut més de vuitanta anys, edat força avançada per a les expectatives de vida de l'època; per tant, les acusacions contra el rei tenien un rerefons polític.

L'oposició nobiliària a un poder monàrquic autoritari, però que no aporta territoris i botí als aristòcrates, amb el cas del pseudo-Alfons el Bataller com al seu episodi més pintoresc, va traduir-se en un rebuig frontal als estatuts de pau i treva. El 1176, fou assassinat el vescomte Ramon Folch de Cardona, un dels partidaris de la pau i treva; tot seguit, als seus dominis es donà tal caos que l'abat de Cardona no va poder assistir a un sínode a Urgell; també morí violentament, el 1194, l'arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls, defensor, igual que el vescomte de Cardona, de la pau i treva, l'aplicació de la qual a Urgell, el 1187 pel comte Ermengol VIII seguint el consell d'Alfons el Cast, havia fracassat per l'oposició dels barons locals.

A l'assemblea de pau i treva de Girona de 1188, els magnats aconseguiren modificar els estatuts de la Fondarella imposant al rei la promesa de nomenar de Salses a Tortosa i Lleida veguers únicament catalans –el 1183, Alfons el Cast havia confiat el càrrec de veguer de Cerdanya-Conflent al noble aragonès Pedro Jiménez de Urrea- així, limitaven les possibilitats del monarca de trobar persones alienes als clans aristocràtics catalans a qui nomenar veguer. Aquesta concessió, tanmateix, resultà insuficient per a apaivagar l'oposició nobiliària; el 1192, calgué publicar a Barbastre els acords de pau i treva de l'assemblea de Barcelona, on l'exigència als barons d'observar la pau es fonamentava en la legislació dels Usatges, contrariant la posició nobiliària manifestada en l'assemblea de Girona el 1188.

Quant al seu vessant cultural, tingué fama d'acollir generosament els trobadors a la seva cort i de fomentar el seu art, fins i tot escrivint ell mateix algunes composicions. S'han conservat dues peces que se li atribueixen: una cançó i un partiment amb Giraut de Bornelh. La Vida que figura en els cançoners diu el següent:

En el seu testament, donat a Perpinyà el desembre de 1194, Alfons el Cast disposà que a la seva mort, esdevinguda el 25 d'abril de 1196, els regnes havien de repartir-se entre els seus dos fills: Aragó i Barcelona per al seu fill Pere, i Provença pel seu fill Alfons (juntament amb els comtats de Millau i Gavaldà), el qual ja estava involucrat en el govern d'aquestes terres des del 1189.

Amb aquesta disposició testamentària, ultra dotar d'un domini el seu fill petit, el rei sancionà la necessitat de Provença de disposar, per la seva llunyania, d'un governant propi. El 1185, després d'haver destituït, per traïció, el seu germà Sanç, Alfons el Cast ja havia nomenat Alfons nou comte de Provença, però com que era menor d'edat el rei encomanà el govern provençal a procuradors com foren Roger Bernat de Foix (1185-1188), Barral de Marsella (1188-1192) i Lope Ximénez.

Fins i tot la seva mort la va programar com un acte d'enfortiment de la sobirania reial: Alfons va escollir com a panteó de la monarquia que ell iniciava el nou monestir de Poblet.

	




#Article 40: Any (304 words)


Un any és el període que triga la Terra a fer una revolució al voltant del Sol. El terme «any» també es fa servir per a referir-se al període orbital de qualsevol planeta, i per extensió s'aplica a altres cicles orbitals.

Tot i que no existeix cap símbol d'acceptació universal per referir-se a l'any, la NIST SP811 i l'ISO 80000-3:2006 suggereixen al símbol a (al Sistema Internacional d'Unitats). Tot i que a també és el símbol de l'àrea, una unitat de superfície, el context sol ser suficient per a desambiguar entre els dos significats.

En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que té un nombre enter de dies. Al calendari gregorià (el més estès a Occident) hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.

En Astronomia i/o Astrofísica, a més, tenen el seu interès:

La llargada exacta d'un any astronòmic canvia al llarg del temps. Les causes principals d'aquests canvis són:

Cada quatre anys s'ha d'afegir un dia per ajustar l'any del calendari a l'any natural.

Els romans el situaven entre el vint-i-tres i el vint-i-quatre de febrer, i per motius de superstició no tenia nom ni xifra: si el vint-i-tres era el dies sextum ante calendas martii, d'aquest dia de més en deien dies bisextum, l'altre sisè.

Es creu que aquest any du mala sort. Durant el dia afegit (29 de febrer) els dimonis i els mals esperits tenen el domini. Els nascuts aquest dia són éssers estranys, si més no perquè només compleixen anys cada quatre. Hi ha la creença que en l'any de traspàs totes les fulles d'olivera es giren cap per avall i els qui neixen en any de traspàs no agafen la verola.




#Article 41: Any civil (126 words)


Un any civil és el que té un nombre enter de dies civils. Per aquest motiu, l'any civil és el que s'utilitza en la vida quotidiana, ja que l'any tròpic no té un nombre enter de dies civils.

Segons això, els anys civils són cadascun dels períodes de 365 o 366 dies que van de l'1 de gener al 31 de desembre i que es numeren a partir de l'any 1, any en què hom suposa que es produí el natalici de Jesucrist.

Els anys civils que tenen 365 dies s'anomenen anys comuns i els que en tenen 366, anys de traspàs. Al llarg del temps es van alternant, de tal manera que equivalen a la successió d'anys tròpics o solars, d'acord amb el calendari gregorià.




#Article 42: Alt Empordà (2257 words)


L'Alt Empordà és una de les tres comarques en què va quedar dividit l'Empordà en la divisió comarcal de 1936, a les Comarques Gironines. Té la forma d'un triangle invertit amb corbes que situa la seva base en direcció als Pirineus. El 1936, any de la primera comarcalització oficial de Catalunya, s'aprovà, basant-se més en criteris econòmics i de mercat que no pas històrics, geogràfics o culturals, la divisió de la major part de l'Empordà en dues comarques administratives (lAlt Empordà i el Baix Empordà), el límit de les quals es va fixar aprofitant la línia imaginària que recorre el Massís del Montgrí i segueix entre la divisòria d'aigües de les conques del Ter i el Fluvià. Cal tenir en compte que una petita part de l'Empordà quedà entre els límits del Gironès, una part de la qual avui pertany al Pla de l'Estany.

Limita amb el Vallespir i el Rosselló pel nord; amb la Mediterrània per l'est; amb el Baix Empordà, el Gironès i el Pla de l'Estany pel sud, i amb la Garrotxa per l'oest.

Geogràficament, lAlt Empordà està situat al sector nord-oriental de Catalunya. La comarca fa frontera amb França, amb els Pirineus axials, on dominen les roques granítiques i pissarrenques. Destaquen l'Albera amb el Puig Neulós (1.256 m) i les Salines amb el Roc de Frausa (1.421 m) i el Roc del Comptador (1.451 m), aquest darrer el cim més alt de l'Empordà. Aquest sector del Pirineu axial separa la plana de l'Empordà de la del Rosselló. La comunicació entre ambdues planes no és fàcil i la situació dels colls ha condicionat l'establiment de les vies de comunicació. Actualment el coll del Pertús (283 m), entre La Jonquera i El Voló, i situat gairebé al centre de la franja pirinenca de l'Empordà, és el pas més freqüentat. Pel Pertús passen la carretera nacional i l'autopista que uneixen Barcelona, Girona i Figueres amb Perpinyà i la resta de França. Cap altra carretera principal travessa aquestes muntanyes frontereres. El ferrocarril passa per l'extrem oriental, ran de costa, entre Portbou i Cervera de la Marenda. El traçat del ferrocarril obligà l'obertura de nombrosos túnels i la construcció de diversos ponts. La carretera que segueix la direcció del ferrocarril fa nombrosos revolts.

Però el Pirineu axial no acaba al cap de Cervera. Continua en direcció sud-est amb la serra de Rodes i tota la península del Cap de Creus, on el Pení assoleix 606 m. En tot aquest sector la costa és molt retallada i abrupta amb alts penya-segats i petites cales. Entre altres hi ha la Serra de la Baga d'en Ferran situada als municipis de Garriguella, Llançà i Vilamaniscle amb una elevació màxima de 391 metres, o el Puig de Sant Silvestre, una muntanya de 307 metres entre els municipis de Garriguella i Llançà.

A l'oest de l'Alt Empordà hi ha l'extrem oriental del Prepirineu, on dominen les roques calcàries. El relleu és abrupte amb cingles i espadats. Destaquen el Puig de Bassegoda (1.374 m) i la serra del Mont (1.124 m). Aquest sector del Prepirineu és la continuació de les serres de l'Alta Garrotxa, amb les quals tenen moltes semblances. Per això no ha d'estranyar que siguin conegudes com les garrotxes de l'Empordà.

Entre aquests relleus prepirinencs i la badia de Roses hi ha tota una sèrie de paisatges en relació amb el relleu i la litologia (les roques). A continuació s'indiquen els trets més característics de cadascun d'aquests paisatges amb el tipus d'activitat més destacada.

A l'extrem oest hi ha les serres prepirinenques o garrotxes de l'Empordà, ja indicades, amb relleus abruptes. Hi predominen els boscos, sobretot d'alzines.

A l'est de les garrotxes de l'Empordà hi ha uns relleus ondulants amb nombrosos turons poc elevats, que constitueixen els anomenats aspres i terraprims, a causa de la pobresa de les terres, poc favorables a l'agricultura. Hi ha boscos on dominen els pins i conreus de secà de vinya, oliveres i cereals. En els regadius hi ha sobretot conreus farratgers.

Entre els aspres i la costa hi ha la plana al·luvial, que és la plana per excel·lència, formada per l'acumulació dels materials arrossegats per les aigües de la Muga i el Fluvià. És un relleu molt pla, només interromput per alguns turons dels aspres que hi penetren en alguns indrets. Sobre les terres al·luvials s'han format sòls molt fèrtils, anomenats fondals. A més hi ha molta aigua subterrània a escassa fondària, la qual cosa permet regar amb l'aigua dels pous, a més de l'aigua desviada directament dels rius mitjançant canals. Predominen els conreus de farratges, sobretot d'alfals i blat de moro.

Amb el temps els rius Muga i Fluvià anaren fent créixer la plana en dipositar sediments al mar. Així s'ha anat formant la plana litoral, que és una franja d'uns quatre kilòmetres entre la plana al·luvial i el mar i entre les poblacions de l'Escala i Roses. La plana litoral s'ha format històricament, i els mapes antics mostren que la línia de costa del fons de la badia de Roses entrava més endins. Els mapes també mostren que els cursos dels rius han anat variant. Els llits i meandres abandonats restaren com estanys allargassats, anomenats llaunes. També es formaren estanys quan les barres de sorra litorals tancaven sectors de mar. La plana litoral naturalment seria una terra periòdicament inundable i plena d'estanys i aiguamolls.

Però molts d'aquests estanys i aiguamolls foren dessecats i transformats en terres de conreu i pastura o, en els darrers anys, en àrees turístiques i urbanitzacions. Com veurem més endavant l'interès ecològic i paisatgístic d'aquesta plana i el risc que comportava seguir la seva dessecació, ha forçat que es declarés reserva natural un sector d'aiguamolls que encara es manté, amb el nom de Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.

Hi ha dos rius principals, la Muga i el Fluvià. La Muga és un riu ben empordanès, gairebé tota la seva conca pertany a l'Alt Empordà. És un riu curt, però força cabalós durant tot l'any, a causa de les pluges abundants que cauen en els vessants de la seva capçalera, però com a la plana es rega molt i l'estiu és sec, ha calgut regular l'aigua amb la construcció del pantà de Darnius. La Muga té uns afluents notables, com el Manol i el Llobregat d'Empordà.

El Fluvià travessa l'Alt Empordà després de recollir les aigües abundants que cauen a la veïna comarca de la Garrotxa. Però això, malgrat el seu recorregut curt i tenir una conca no massa gran, també és força cabalós i permet regar part de la plana de l'Alt Empordà.

La Muga i el Fluvià desemboquen a la badia de Roses i els sediments que arrosseguen fins al mar van fent créixer la plana litoral. Els embassaments fan que cada vegada arribin menys materials al mar i que la plana litoral cada vegada créixer menys; les argiles i sorres queden atrapades al fons dels embassaments. Aquesta regulació del cabal i la canalització dels cursos fluvials fan que les inundacions siguin cada vegada més escasses.

Els altres cursos d'aigua de l'Alt Empordà són rieres i torrents que recullen l'aigua de la resta de la plana i de les muntanyes del Pirineu Axial. Els de la plana són cursos que en els darrers segles han canviat sovint de recorregut, en especial en el sector de la plana litoral. Actualment alguns es confonen amb recs i canals, o el seu curs coincideixen amb recs, com és el cas del rec del Molí o del rec Sirvent.

El clima és mediterrani humit amb influència marina, amb diferències segons la situació topogràfica, en especial l'altitud.

Les temperatures mitjanes giren al voltant dels 14-16 °C a gairebé tota la comarca amb màximes a les terres litorals. Als sectors enlairats de les serres pirinenques les temperatures són força més baixes.

Les precipitacions varien força del litoral a les muntanyes interiors. Prop la costa cau una mitjana anual entorn dels 600 mm. A mesura que ens endinsem cap a l'interior les precipitacions són més copioses. Als vessants muntanyosos de l'extrem occidental de la comarca cauen més de 1000 mm. de mitjana anual. L'estació més plujosa és normalment l'hivern, excepte la franja costanera, on l'estiu és molt sec. La tardor i primavera solen ser estacions plujoses i humides arreu. A la muntanya l'estiu és molt plujós.

És precisament l'estiu l'estació en què hi ha més contrast entre la plana i la muntanya. Mentre a la plana plou poc i fa molta calor, a l'Albera, a les Salines i al Puig de Bassegoda plou força i la boira cobreix sovint els seus cims.

Però a l'Empordà i molt especialment a l'Alt Empordà l'element més característic del clima és la tramuntana. La tramuntana és un vent sec i més aviat fred. Bufa amb molta intensitat i violència, sobretot els mesos de novembre a març. És un vent que prové del nord o nord-oest. Bufa fort pel sector oriental dels Pirineus i planes properes, com el Rosselló i l'Empordà. La tramuntana també afecta al nord de l'illa de Menorca. La tramuntana assoleix tal violència que dificulta les activitats normals dels homes. No és còmode caminar bufant la tramuntana. Fins és capaç de tombar vehicles i embarcacions, i trencar i arrencar arbres i teulades. Amb tramuntana forta és molt perillós navegar, i els pescadors esperen arrecerats a l'abric dels ports o d'una cala. Els pagesos protegeixen els conreus amb llargues i espesses fileres de xiprers que els fan de pantalla. El vent de garbí és el vent propi de l'estiu.

La varietat del relleu i clima fa que a l'Alt Empordà creixi una gran diversitat de vegetació. De fet, com arreu de Catalunya, a les terres planes la vegetació natural ha estat substituïda per conreus, i només trobem extensions notables de boscos a les muntanyes pirinenques.

Es creu que la vegetació espontània dominant serien els alzinars i les suredes. Als indrets més enlairats, més humits i plujosos, es farien boscos caducifolis, com rouredes i fagedes. A la plana litoral i al fons de les planes al·luvials amb sòls fèrtils i humits s'establiria una vegetació de ribera amb verns i salzes.

Si féssim el perfil de la vegetació actual, el dibuix seria ben diferent de la de fa uns quants segles. Molts alzinars de la plana i terra baixa han estat substituïts per conreus, brolles, garrigues i màquies. El pi és l'arbre més abundant.

La sureda ocupa àmplies extensions en la muntanya mitjana i baixa, afavorida per l'home per a l'obtenció del suro. La devaluació del suro i els incendis forestals han fet que les suredes es mantinguin en mal estat. Grans extensions són actualment colonitzades per brolles, garrigues i màquies, periòdicament cremades. Aquests matollers són en bona part resultat de l'abandó de vinyes i oliverars en els darrers cent anys.

Als indrets més humits i frescals de la muntanya alta i mitjana, domini natural dels boscos caducifolis, els boscos s'han marginat força, a causa de la inclinació dels vessants. Al costat d'algunes rouredes hi ha plantacions de castanyers i sureres, amb sectors de màquies i brolles. Als vessants més humits hi ha restes de fageda amb àmplies extensions de landes i d'altres matollars. Les fagedes assoleixen grans extensions a les comarques veïnes del Rosselló i Vallespir, en terres franceses, i de la Garrotxa.

L'economia de la comarca ha estat durant tota la seva història de caràcter rural-tradicional amb conreus d'olivera i vinya, i als fondals conreus de blat, blat de moro i alfals, amb zones d'horticultura i arbres fruiters. La part més humida de la plana, prop dels aiguamolls hi ha una extensa zona de prats naturals o closes utilitzats per a la ramaderia. Pel que fa a la pesca no té un paper tan important com l'agricultura i la ramaderia, tot i que hi ha ports de gran importància com els de Roses, el Port de la Selva, Llançà i l'Escala.

Però avui dia l'Alt Empordà és una comarca molt turística, sobretot per la Costa Brava, amb els seus racons de bellesa a les costes que fa que el turisme vingui a masses. La bellesa del paisatge, tot i que durant els últims anys ha estat demacrat per alguns incendis durant l'estiu, els seus nuclis arqueològics com els d'Empúries o Roses, els antics monestirs romànics com el conegut Monestir de Sant Pere de Rodes, i també les poblacions de caràcter medieval com Peralada o Castelló d'Empúries. Cal esmentar el turisme artístic de Salvador Dalí, que ha aportat molts turistes a l'Alt Empordà fent esment de Figueres i a Cadaqués - Portlligat.

L'Empordà és una de les comarques amb més antiguitat històrica i d'importància de Catalunya. La seva història més rellevant començà quan els grecs entraren per les costes d'aquest territori i establiren la colònia grega dEmporion, actualment coneguda com a Empúries, que fou la porta d'entrada de les civilitzacions hel·lènica i llatina a Catalunya. La comarca va mantenir la seva essència en una dinastia pròpia i una gran vitalitat fins al .

L'Empordà ha estat font d'inspiració per a nombrosos artistes i escriptors, entre els quals, destaquen noms com els de Josep Pla, Salvador Dalí o Carles Fages de Climent, que des d'un localisme extrem han cercat projectar-se cap a la universalitat.

L'11 de desembre de 2012, l'Alt Empordà es declara Territori Català Lliure proclamant així la seva independència sobre l'estat espanyol.

Actualment està presidit per Xavier M. Sanllehí i Brunet, alcalde de Castelló d'Empúries, de Convergència i Unió. L'acompanyen en el govern comarcal els vicepresidents Joaquim Felip i Gayolà (Convergència i Unió), Monserrat Mindán i Cortada (Convergència i Unió) i José Luís Yécora i Romero (Convergència i Unió).




#Article 43: Alt Camp (3078 words)


LAlt Camp és una comarca de Catalunya a la vegueria del Camp de Tarragona. Limita al nord amb la comarca de la Conca de Barberà, al nord-est amb l'Anoia, a l'est i sud-est amb l'Alt Penedès i el Baix Penedès, al sud amb el Tarragonès i a l'oest i sud-oest amb el Baix Camp. La seva capital és Valls que és al centre de la comarca. És una de les tres comarques en què va quedar dividit el Camp de Tarragona en la divisió comarcal de 1936 proposada per Pau Vila.

Tanmateix l'actual comarca de l'Alt Camp no coincideix amb la definida per la Generalitat de Catalunya el 1936 i 1987. Una llei de gener de 1990 modificà els límits de diverses comarques entre les quals hi havia l'Alt Camp. Per aquesta llei, el municipi de Masllorenç se segregà de la comarca de l'Alt Camp i s'agregà a la comarca del Baix Penedès, i el municipi de Garidells se segrega de la comarca del Tarragonès i s'agregà a la comarca de l'Alt Camp. Es manté el nombre de vint-i-tres municipis, però es perd una superfície de 3,56 km² i una població de 117 habitants. L'Alt Camp tenia el 1990 una superfície de 544,69 km² i una població de 33.794 habitants, dels quals més de la meitat es concentraven a Valls.

L'Alt Camp és una concentració eminentment agrícola. La indústria és molt concentrada al voltant de Valls, reforçada per la proximitat del complex petroquímic del Tarragonès.

L'Alt Camp comprèn dues grans unitats de relleu, evidenciades per la topografia: una plana, que és el sector septentrional de la depressió de Valls-Reus, inclosa dins de la Depressió Prelitoral, i un conjunt de serres pertanyents a la Serralada Prelitoral.

Per comprendre la formació del relleu de l'Alt Camp, hem d'imaginar-nos que la plana és un sector enfonsat en relació a les muntanyes que la voregen. És com si un gran sector de la Serralada Prelitoral s'hagués trencat, i de mica en mica s'enfonsés. Per això es diu que és una depressió que és part de la Depressió Prelitoral. Aquest enfonsament tingué lloc fa milions d'anys. La prova és que al seu fons s'hi dipositaren calcàries i argiles del Miocè, que terraplenaven l'antic relleu. Per això ara la topografia del fons és plana. Sobre aquests materials miocens els rius Gaià i Francolí excavaren àmplies valls, sobre les quals dipositaren altres materials o al·luvions.

L'entorn de la depressió és com un amfiteatre, que tanca la comarca, excepte pel cantó meridional, el que permet la seva comunicació cap al Baix Camp i cap al Tarragonès. En conseqüència, resta oberta al mar. Les serres que l'envolten són la serra de la Mussara, del Pou, dels Motllats i de les serres de Prades (mola d'Estat, 1.126 m) per l'oest. Les serres de l'Ermita, de Miramar (tossal Gros, 867 msnm). del El Cogulló (el Cogulló, 881 m) i de Comaverd són al nord. La serra d'Ancosa (les Solanes, 914 m) i el Montmell són a l'est.

En aquestes serres dominen els materials triàsics amb gresos vermells i calcàries grises blanquinoses, que donen lloc a cingles amb fort contrast cromàtic. Al sector oriental dominen les calcàries i margues. A l'extrem nord-oest, al sector de les muntanyes de Prades, hi ha una àrea amb granits i pissarres.

Aquesta topografia dificulta les comunicacions, excepte cap al sud. La línia ferroviària i la carretera de Reus a Montblanc aprofita l'estret de la Riba que ha obert el Francolí. La carretera de Tarragona a Lleida, que passa per Valls, puja pel coll de l'Illa. L'autopista de Lleida fa com unes muntanyes russes, entre el Penedès i el Segrià. Primer puja per salvar els relleus de la serra de Bonastre, al límit amb el Baix Penedès; després baixa fins a la depressió de Valls per ascendir suaument cap al nord, fins al peu de la serra de Miramar; s'enfila en un fort pendent entre la serra de Miramar i la serra del Cogulló; després de passar el coll de Cabra, baixa al fons de la Conca de Barberà. Abans d'arribar al Segrià, encara torna a pujar pels colls de l'Albi i Vinaixa.

Els rius Francolí i Gaià travessen l'Alt Camp de nord a sud. Tenen un curs paral·lel amb nombrosos afluents que baixen de les serres circumdants, que divaguen per la plana. Tots dos neixen més al nord de la comarca.

El Gaià entre les serres de Brufaganya i de Queralt entre les comarques de l'Anoia i Conca de Barberà. Travessa la plana del Pont d'Armentera, Querol, Aiguamúrcia i Vila-rodona. En deixar la comarca hi ha l'embassament del Gaià, ja al Tarragonès. Té nombrosos afluents que reben diferents noms comuns, com torrent, riu, barranc o rasa. El seu cabal és molt baix, i sovint va sec a causa, sobretot, de l'explotació dels nivells freàtics. Periòdicament sofreix inundacions, en moments de pluges sobtades i torrencials.

Francolí té una conca més gran i penetra a l'Alt Camp pel congost de la Riba, d'onze quilòmetres de longitud, un dels estrets més característics i espectaculars que hi ha a la Serralada Prelitoral. Rep les aigües del Brugent del Francolí i del riu Glorieta per la dreta. El primer descendeix de les muntanyes de Prades; desguassa al Francolí just abans del congost de la Riba. Part del sector occidental de la comarca és drenada pel riu Glorieta, que desguassa al Francolí ja dins del Tarragonès. Per l'esquerra rep la riera de Sant Francesc, que passa per Valls, i el torrent de Vallmoll.

L'Alt Camp té un clima mediterrani amb influència marítima. La topografia facilita la influència marítima i dificulta la penetració de les masses d'aire fred del nord i sec de l'oest. És com un gran amfiteatre obert al mar.

Les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre 13 i 16 °C, una mica menys en els vessants més enlairats. Són més baixes a mesura que ens endinsem cap a l'interior i a més altitud. Els hiverns són temperats, amb mitjanes mensuals de gener entre 4 i 8 °C. Les glaçades hi són escasses, més freqüents cap a l'interior i a més altitud. Els estius són secs i calorosos, amb mitjanes mensuals de juliol entre 22 i 24 °C.

Les precipitacions hi són escasses, amb mitjanes mensuals entre 500 i 600 mm. un xic més abundoses als cims de les muntanyes de Prades. L'estiu és l'estació menys plujosa. Les precipitacions són més importants a la tardor. Sovint les pluges són torrencials, fet que provoca desbordaments en els cursos d'aigua.

La vegetació actual de la plana és escassa, a causa del predomini dels conreus. A les parts més baixes a prop dels rius hi predominen els joncs. Als vessants inferiors també hi predominen els conreus, però hi ha força brolles de romaní, garrigues (formades principalment pel coscoll, cues de cavall amb el pi blanc i els salzes. A la muntanya mitjana hi dominen les brolles i màquies amb pi blanc, amb sectors d'alzinar, àlbers i oms. Als vessants més humils i frescals hi ha també rouredes de roure valencià (o de fulla petita) amb pinassa.

La vegetació natural estaria constituïda sobretot per alzinars a gairebé tot el territori. A l'extrem nord-est segurament dominarien els carrascars. Els vessants enlairats són territori propi de les rouredes de roure valencià.

Bona part de les brolles i garrigues actuals provenen d'antics conreus de vinya, garrofer o olivera, que han estat abandonats en els darrers cents anys. Els incendis periòdics fan que aquestes comunitats arbustives es mantinguin. La tendència és, si el foc no la deté, l'evolució cap a boscos diferents segons el clima i els sòls.

L'Alt Camp és la comarca menys poblada de les tres que integren el Camp de Tarragona. És una comarca essencialment rural, amb un sol centre urbà de mida mitjana. Sens dubte, el territori de l'Alt Camp tingué una ocupació important en temps dels romans, per la proximitat de Tàrraco. La plana havia de ser el sector més romanitzat. Hi havia força vil·les romanes (Vila-rodona, Alcover). D'aquesta època, destaca el Columbari de Vila-rodona, de caràcter funerari, i les restes de l'aqüeducte romà que anava des del Pont d'Armentera fins a Tarragona, i passava per on ara hi ha Santes Creus, Vila-rodona, Puigpelat i Vallmoll.

Amb la desfeta de l'Imperi Romà hi hagué un fort despoblament, com també durant el domini musulmà. Com a la resta del Camp, la recolonització d'aquestes terres fou força tardana. Les muntanyes de Prades quedaren en poder dels sarraïns fins a mitjan . La plana devia estar ocupada, segurament, per extens i dens bosc.

A partir d'aquest moment s'inicia la recolonització per gent que procedeix de terres de més al nord. De mica en mica, la població augmenta i la plana és conreada de nou. Es calcula una població d'uns 7.000 habitants a mitjan . La Pesta Negra afectà molt el territori d'aquesta comarca, ja que la darreria del segle XV hi havia una població que amb prou feines superava els 2.000 habitants. Ja en aquest moment Valls era centre demogràfic i econòmic indiscutible del pla.

Al llarg del segle XVI es viu un augment notable i es consoliden nombrosos pobles. Pel 1718 es calcula una població de 9.383 habitants, i pel 1787 de 25.443 habitants. En aquestes mateixes dates Valls té una població de 3.141 habitants i 8.209 habitant respectivament. Valls concentra el 32% del total comarcal el 1787. L'augment demogràfic ja no pararà fins a mitjan , almenys de forma global. Es pot considerar la segona meitat del segle XVIII i primera del  com el gran període de l'Alt Camp.

El primer cens modern (1857) dóna una població de 38.507 habitants. El cens de 1860 registra 39.402 habitants. Aquest darrer dóna la xifra màxima de població en la comarca al llarg de tota la seva història. En aquest moment, a l'Alt Camp hi ha una gran activitat agrícola i industrial (tèxtil, alimentària). Valls, amb 13.319 habitants, té gairebé el 34% de la població comarcal. En aquest moment ja s'insinua un període de decadència i Valls ja perd població respecte al cens anterior. Hi ha quatre municipis que tenen una població superior a 2.000 habitants (Alcover, el Pla de Santa Maria, Vila-rodona i Aiguamúrcia), i vuit municipis amb més de 1.000 habitants.

Com que no es disposa de dades concretes de la primera meitat del , és difícil precisar el moment de màxim demogràfic, encara que, segons els censos moderns, seria el 1860. A partir d'aquesta data, pràcticament tots els municipis van perdent població, fins i tot Valls. La localització marginal de la comarca, una mica separada de la línia de costa i dels grans eixos viaris, i l'absència de cursos d'aigua importants són factors que no afavoreixen pas una progressió econòmica i demogràfica.

Els gràfics de l'evolució de la població mostra clarament aquesta tendència. D'una comarca relativament força poblada i una capital també relativament important (el 1842 era la cinquena població poc poblada que té com a capital un nucli mitjà on resideix el 58% de la població comarcal.

Només faltava la plaga de la fil·loxera per accelerar el procés de despoblament ja generalitzat d'una comarca que no podia seguir el ritme d'industrialització de la resta del Camp. El 1900 Valls tenia 16.625 habitants, i cap altre municipi no superava els 2.000 habitants. Només eren set els que passaven del miler. A partir de 1920 la població de Valls s'estabilitza amb alguns petits alts i baixos. En canvi, el conjunt comarcal continuava descendint fins al 1960. Aleshores la població era de 27.629 habitants, dels quals Valls en tenia 11.886. A la capital vivia el 43% del total comarcal.

Durant les dues dècades següents la població comarcal es recupera lentament. Es detecta que la població de Valls augmenta més que el total comarcal. Això vol dir que el despoblament de la resta dels municipis és molt més elevat que el creixement de Valls. A conseqüència d'aquesta tendència, l'Alt Camp té en els últims 25 anys del , una plana força poblada i un entorn pràcticament desert des del punt de vista demogràfic. Valls, amb 19.577 habitants (1986), conté més de la meitat del total comarcal. El segon municipi és Alcover, amb 3.465 habitants. Només dos altres municipis (el Pla de Santa Maria i Vila-rodona) superen el miler.

L'agricultura al segle XVIII es basava fonamentalment en la vinya, l'olivera i els cereals. Durant la segona meitat del , la vinya anà guanyant superfície i els cereals van anar retrocedint. La vinya s'estenia principalment pels municipis del centre i sud de la plana (Valls, Vallmoll, Vilabella i Vila-rodona). Els cereals predominaven sobretot cap al nord de la comarca Cabra del Camp. L'olivera es feia més aviat als vessants de la serra de Prades. En l'escàs regadiu hi havia hortalisses, cereals i cànem. Valls ocupava aleshores un segon lloc en el comerç de l'aiguardent, juntament amb Vilafranca del Penedès i Reus, que era al davant. Al llarg del  la vinya s'estengué encara més.

Alguns municipis arriben a tenir més del 70% de la seva superfície conreada plantada de ceps (Bràfim, Nulles, Puigpelat, Vila-rodona i Vilabella). A d'altres, a la riba dreta del Francolí, on hi ha més regadiu, la vinya ocupa menys superfície, encara que gairebé sempre superava el 50% de la superfície conreada municipal (Alcover). Els sectors més septentrionals de l'Alt Camp són els que tenen menys vinya.

Aquesta extensió de les vinyes afecta molt el paisatge del Camp, sobretot per haver-se plantat en indrets on fins aleshores hi havia bosc o matollar. El conreu de la vinya s'enfila per vessants molt inclinats fins a pràcticament els cims gràcies a la construcció de feixes aguantades amb parets de pedra seca. A Vila-rodona, per exemple, les terres no conreades passen del 42% a la darreria del segle XVIII a un 18%, i Valls del 28% a un 12% durant el màxim període.

La ciutat de Valls i altres nuclis es veieren afavorits per la instal·lació de fassines d'aiguardent. Tres quartes parts de la producció de vi es transformava en aiguardent, el qual era en bona part exportat a la resta dels països d'Europa i Amèrica.

Els cereals es mantenien en alguns municipis al nord de la comarca (el Pla de Santa Maria, Cabra del Camp, Aiguamúrcia i el Pont d'Armentera). El cereal més conreat era el blat, seguit de lluny de l'ordi, el sègol i la civada.

L'oliera també perd terreny, i només és important a la Riba i l'Alcover. L'avellaner encara ocupa un espai molt reduït en el conjunt comarcal. És plantat sobretot als vessants inferiors de les muntanyes i només el secà. Al llarg del  l'avellaner experimenta un augment notable. L'ametller no s'estén d'una manera notable fins a la segona meitat del . Una tendència semblant té el garrofer, arbre que exigia poques atencions i subsistia en terres pobres.

Aquest esquema de la distribució dels conreus es veié modificat per l'entrada de la fil·loxera, al llarg de la darrera dècada del . Algunes terres es replantaren amb peus de ceps americans. D'altres es replantaren amb garrofers, avellaners i ametllers. D'altres, en fi, les terres més pobres s'abandonaren.

A finals del  es conreaven unes 27.000 ha. gairebé la meitat de la superfície, en especial a la part central i oriental de la comarca (Aiguamúrcia, Vila-rodona, Nulles i Vilabella). L'ametller, en segon lloc, va anar substituint l'olivera. L'avellaner ocupa gairebé 4.000 ha. de les quals una bona part és regadiu.

La ramaderia és una activitat en el conjunt comarcal. En destaca només l'aviram (Valls, Cabra del Camp, la Masó) i el bestiar porcí (Valls, Vilebella i Alcover). Tenen una importància ben escassa la ramaderia bovina i ovina.

L'activitat industrial més activa en el moment de màxim econòmic de l'Alt Camp, entre 1750 i 1850, fou la tèxtil de cotó, al Pla de Santa Maria, Valls, Picamoixons, la Riba i Pont d'Armentera. Hi havia adoberies i aiguardents a Valls, i papereres a la Riba, Alcover, Valls, Vila-rodona, el Milà i el Rourell.

Durant la segona meitat del  i primera del XX no es continua aquesta tradició industrial. A partir de la dècada de 1950 l'activitat industrial pren una nova embranzida. A finals del  hi ha una indústria diversificada. El sector que ocupa més treballadors és la metal·lúrgia. Segueix a distància el del paper i arts gràfiques, el tèxtil el de la fusta i mobles i el ram de la construcció. Menys important són les indústries alimentària, química i de la confecció.

La indústria metal·lúrgica és la base industrial de l'Alt Camp; ocupa gairebé la meitat de la població industrial i és localitzada sobretot a Valls. El sector alimentari és constituït per petites empreses, ubicades principalment a Valls. El sector tèxtil, que ha perdut importància en els darrers anys, és a Valls, al Pla de Santa Maria, Vila-rodona, Pont d'Armentera i Vilabella. La indústria de la fusta i dels mobles és localitzada també a Valls. La indústria del paper és a la Riba i Alcover. La indústria química és a Valls i al Pla de Santa Maria. En materials per a la construcció destaquen algunes indústries de Valls i a les pedreres d'Alcover.

L'Alt Camp resta aïllat de les línies de comunicació bàsiques. La seva localització en un cul-de-sac no afavoreix pas l'establiment de vies principals. Fins a principis de la segona meitat del  la carretera de Tarragona a Lleida era l'eix bàsic en les comunicacions, el qual era completat per la carretera del Vendrell i la de Reus a Montblanc. Els anys 1970 l'Alt Camp va estar afavorit per l'establiment de l'autopista AP-2, que enllaça l'AP-7 amb Lleida i Saragossa. L'autopista creua en diagonal el pla, amb dues sortides, l'una prop de Valls i l'altra al Pla de Santa Maria. Aparentment l'Alt Camp té una bona xarxa de ferrocarrils. Hi passa la línia de Barcelona a Lleida per Sant Vicenç de Calders, i la línia de Reus a Picamoixons, que enllaça amb l'anterior. Són línies que es remodelen constantment, però no tenen pas un trànsit gaire freqüent.

Un dels monuments destacats de l'Alt Camp és el monestir de Santes Creus que està al municipi d'Aiguamúrcia. És un dels tres monestirs de la Ruta del Cister. Un altre monument és l'església de Sant Joan, que se situa al barri antic i a la plaça de l'Església de Valls. El seu campanar és un dels més alts de tota Catalunya.

El Parlament de Catalunya va encarregar la revisió del mapa territorial a una comissió d'experts presidida per Miquel Roca amb la presència de quatre geògrafs. El gener del 2001 es va presentar lInforme sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya, conegut com l'Informe Roca. Aquest informe proposa diversos canvis a l'Alt Camp, que se situaria a la vegueria del Camp de Tarragona:




#Article 44: Aragonès (1490 words)


Laragonès o aragonés és una llengua romànica parlada en diverses valls del Pirineu aragonès, principalment a les comarques del Somontano, la Jacetània, Alt Gàllego, el Sobrarb i a l'oest de la Baixa Ribagorça. Els parlants natius solen anomenar-lo pel nom del seu dialecte: belstan, ribagorçano, cheso, patués... Així, doncs, a hores d'ara principalment a les valls d'Echo, Ansó, Gistau, la zona de Panticosa, A Fueva i la Ribagorça Occidental es poden considerar pròpiament de parla aragonesa.

Els principals municipis on encara hi ha parlants patrimonials de l'aragonès són: Graus, Montsó, Barbastre, Fonz, Echo, Estadilla, Samianigo, Jaca, Plan, Ansó, Ayerbe, Panticosa, Lo Grau i Osca. Per tot el domini lingüístic, s'hi reconeixen diversos dialectes de l'aragonès, que alguns consideren com a meres parles locals.

Hi ha varietats occidentals (Ansó, Echo, Tena, Ayerbe) i varietats orientals (Gistau, Fueva, Benasc, Ribagorça) caracteritzades per trets compartits amb el català, com per exemple, l'ús del passat perifràstic, encara que aquest es faci diferent al català, per exemple en gistavín:

O en ribagorçà:

El benasquès (parlat a l'entorn de la vall de Benasc) és un dialecte de transició entre l'aragonès i el català, amb trets gascons, i amb alguns trets en comú amb el dialecte del ribagorçà tenint fortes influències catalanes, aragoneses i occitanes (gascones). Aquesta parla té tres zones, la nord té més trets catalans, i les altres dues zones, sud i est, tenen més trets aragonesos. La principal característica aragonesa del benasquès respecte al català és la diftongació de vocals: uello, hue, vediello, viengo, tiengo, quiero, puesco, nuevo, fuella, martiello, ye, yes. 

Té com a origen el dialecte llatí que es va formar a les valls pirinenques aragoneses durant els segles segle VII| i segle VIII| sobre un substrat acusadament vascó. Entre els lingüistes, l'aragonès també rep, en el seu període medieval, la denominació de navarroaragonès per la inicial dependència aragonesa del Regne de Navarra.

L'expansió del Regne d'Aragó cap al sud sobre terres musulmanes portaria aquesta la llengua per tot el territori conquerit, i foren els segles segle XIII| i segle XIV| quan la llengua hi va tenir la seua màxima extensió. La unió dinàstica del Regne d'Aragó amb el comtat de Barcelona en el que seria la corona d'Aragó va suposar una important influència de la llengua catalana sobre l'aragonesa. La cancelleria reial tindria el llatí, el català i l'aragonès com a llengües d'ús habitual, i ocasionalment l'occità, si bé s'utilitzarà un aragonès que també anirà adquirint ja molts trets castellans.

Amb la instauració, el 1412, de la dinastia Trastàmara, el castellà es va convertint progressivament en la llengua de la cort i de la noblesa aragonesa. Les classes altes i els nuclis urbans seran els primers focus de castellanització, i queda l'aragonès cada vegada més relegat a llengua d'àmbit rural o domèstic, i sofrirà un desprestigi social progressiu. Això mateix va passar-li també al català. Els segles posteriors al Decret de Nova Planta de Felip V d'Espanya, mitjançant el qual se suprimia la independència política d'Aragó, i la repressió lingüística de la dictadura franquista del , suposarien la implantació gairebé total de la llengua castellana a Aragó, i també a Catalunya, on tanmateix no va tenir tant d'impacte.

A partir de la transició democràtica, van començar a sorgir diferents associacions defensores i promotores de l'idioma, com també molts intents d'estandardització a partir dels diferents dialectes. Alguns aragonesos van començar també a aprendre laragonès com a segona llengua. Segons el Cens de 2011, hi ha 25.500 parlants a tot Aragó, bona part dels quals fora de l'àrea de predomini lingüístic. Segons l'enquesta feta pel Govern d'Aragó (2000), el nombre de parlants a l'Alt Aragó no és superior als 25.000, dels quals 13.000 són parlants inicials de la llengua.
Laragonès és una de les llengües europees amb un major perill d'extinció actualment. Continua tenint molt poca ajuda per part de les institucions, i el seu estat de conservació és cada vegada més precari entre els parlants natius, d'una banda per la baixa transmissió de la llengua als fills, i de l'altra de la progressiva castellanització de la llengua.

Abans i prop del 1991, Rafael Andolz va fer un treball de camp durant quatre anys visitant distints pobles de parla aragonesa. En el seu treball lexicogràfic va constatar que hi havia una castellanització de les parles aragoneses amb un decreixement important de la població aragonesaparlant. Alhora estaven apareixent productors de literatura en aragonès.

L'any 1999, s'aprovà la Llei de Patrimoni Cultural Aragonès, que en el seu article 4t afirma que «l'aragonès i el català, llengües minoritàries d'Aragó, en l'àmbit de les quals estan compreses les diverses modalitats lingüístiques, són una riquesa cultural pròpia». Des del 1996, l'Estatut d'Autonomia d'Aragó requereix l'aprovació d'una llei de llengües a les corts d'Aragó, mandat que fins ara ha estat desatès pels governs populars, socialistes i regionalistes. L'ensenyament és íntegrament en castellà, amb l'assignatura opcional en aragonès en algun nucli.

S'han creat diverses organitzacions per provar de regularitzar l'ús de la llengua:

Poc abans de Nadal del 2009, les corts d'Aragó van aprovar finalment la Llei d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies de l'Aragó. La llei mana crear dues acadèmies de llengua, l'una per la llengua aragonesa i l'altra per a la llengua catalana dintre d'Aragó.

La «llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca» (també coneguda de forma extraoficial com «LAPAPYP» o «lapapyp») fou un glotònim artificiós utilitzat des d'instàncies oficials del Govern d'Aragó per referir-se a laragonès, d'acord amb la Llei de llengües aprovada el 9 de maig de 2013 a les Corts d'Aragó. Aquesta llei també preveia la creació d'una Acadèmia Aragonesa de la Llengua amb l'objectiu de determinar els topònims i noms oficials aragonesos.

Aquesta nova denominació va néixer arran d'una iniciativa de la Diputació General d'Aragó, el Projecte de llei d'ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d'Aragó, que va ser aprovat al parlament d'Aragó amb els vots favorables del Partit Popular i del Partit Aragonès, tot i els vots en contra del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Chunta Aragonesista (CHA) i Esquerra Unida (IU). Des de Catalunya, però, Convergència Democràtica de Catalunya s'hi va manifestar en contra.

Aquesta llei suposava la derogació de l'anterior Llei de llengües, de l'any 2009. Els seus promotors afirmaren que l'antiga llei «dividia als aragonesos, i que ni els seus creadors van complir», que l'aplicació d'aquella suposaria una despesa total de «prop de 39 milions d'euros» i que va ser elaborada amb «un criteri social i cultural». Els seus opositors, per contra, sosteniren que aquesta denominació no tenia «rigor acadèmic» i la qualificaren de «ridícul i vergonya». Totes les esmenes presentades per l'oposició (73 de PSOE, 53 de CHA i 42 d'IU) van ser rebutjades.

El gener del 2016, però, amb l'abolició de la llei, la designació fou suprimida.

Alguns dels trets característics de l'aragonès són:

L'aragonès coneix tres ortografies no oficials concurrents:

Una varietat estàndard de l'aragonès s'està elaborant però topa amb dues concepcions divergents.

Vegeu  l'informe sobre l'ensenyament de l'aragonès de Martínez i Paricio (2016)  (en anglès) 

El Güesque és un magazine fet per parlants d'aragonès que miren de posar l'aragonès dins del panorama de la literatura actual. Aquest es compon principalment de històries en diferents gèneres, de poemes i de il·lustracions. La majoria dels textos son en el dialecte ribagorçà (o oriental), mentre que també n'hi ha en el central.

LAsociación Cultural Nogará-Religada, o simplement Nogará, és una associació cultural creada el 1990 a Saragossa que treballa per la promoció, la defensa i l'ensenyament de l'aragonès. Realitza cursos d'aquesta llengua en la Ribera de l'Ebre, i gestiona des del 1996 lEscuela d'Aragonés, on oferix activitats complementàries per a fomentar l'ús de l'aragonès, especialment als territoris on es parlava històricament. Publica la revista O Espiello des del 2001 i organitza anualment les Chornadas de as Luengas d'Aragón. L'any 2007, va distribuir un osset de peluix que ensenya aragonès als més petits. L'any 2009, el coordinador de l'associació, Fernando Sánchez, exigí la cooficialitat de l'aragonés i el català perquè no fossin idiomes «de segona categoria».

La presència de l'aragonès a la xarxa és encara discreta, però augmenta ràpidament. Fins al 2005 era gairebé inexistent; n'hi havia portals com Charrando.com i Consello.org, però no hi havia un compromís generalitzat per a introduir-lo a internet. La joventut compromesa amb l'idioma ha fet que la situació canviés, sobretot després de la publicació de la Proposta Ortogràfica a finals del 2010, que va donar suport i coherència en l'escriptura.

La Viquipèdia en aragonès (en aragonès: Biquipedia en aragonés) és l'edició en aragonès de la Viquipèdia. Va ser creada el 21 de juliol del 2004, encara que el seu primer article (Antares) es va editar el 2 d'agost del mateix any per un usuari anònim. És la 71a Viquipèdia més grossa per nombre d'articles i la primera Viquipèdia per nombre d'articles en relació al nombre de parlants.

L'aragonés ha sigut una influència sobre el lèxic castellà.

Rafael Andolz parla de llengües més que de llengua aragonesa.




#Article 45: Astronàutica (334 words)


Lastronàutica -anomenada cosmonàutica, , a l'antiga Unió Soviètica i avui als països que la componien i també als que foren part del camp socialista- és la teoria i la pràctica de la navegació fora de l'atmosfera terrestre, basada en el disseny i construcció d'aparells pensats per treballar i funcionar en l'espai, siguin tripulats o no tripulats.

D'acord amb les definicions de la Fédération Aéronautique Internationale (FAI), l'astronàutica es dedica a totes aquelles activitats aeronàutiques situades per sobre de l'anomenada Línia de Karman ubicada a uns 100 quilòmetres sobre la superfície de la terra.

Les lleis fonamentals de l'astronàutica són la llei de Newton de la gravitació universal i les lleis del moviment de Newton mentre que l'eina matemàtica fonamental és el càlcul diferencial. Les lleis del moviment dels planetes de Kepler en poden deduir d'aquelles, i s'han d'aplicar quan un cos en òrbita està subjecte només a la força de la gravetat d'un estel. Quan s'aplica una força propulsiva a un vehicle espacial els seus moviments són el resultat de les lleis de la gravitació modulades pels principis del moviment (Newton), tots ells ja esmentats.

La fórmula de la velocitat d'escapament es dedueix fàcilment com segueix.

L'energia específica (energia per unitat de massa) de qualsevol vehicle espacial està composta per dos components, l'energia potencial específica i l'energia cinètica. L'energia potencial específica associada a un planeta de massa M ve donada per 

mentre que l'energia cinètica específica d'un objecte ve donada per 

Degut a la conservació de l'energia, l'energia orbital específica total és

que no depèn de la distància, , des del centre del cos central al vehicle espacial en qüestió. Per tant, l'objecte pot abastar un  infinit si aquesta quantitat és no negativa, la qual cosa suposa

La velocitat d'escapament de la superfície de la Terra és d'uns 11 km/s, però aquesta velocitat és massa baixa per enviar un cos a una distància infinita degut a la gravetat del Sol. La velocitat d'escapament del sistema solar en la proximitat de la Terra és d'uns 42 km/s.




#Article 46: Alfons el Franc (1101 words)


Alfons el Franc o el Liberal, anomenat també Alfons III d'Aragó i Alfons II de Catalunya-Aragó (València, Regne de València, 1265 - Barcelona, Principat de Catalunya, 1291), fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de rei d'Aragó, de València i comte de Barcelona (1285-1291) i rei de Mallorca (1286-1291).

Fou el primer fill de Pere el Gran i la seva muller Constança de Sicília.

A la mort del seu pare, el novembre de 1285, el succeí al tron de la Corona d'Aragó així com en el dels comtats catalans. Alhora, el seu germà segon, Jaume el Just va heretar el Regne de Sicília.

Es casà el 15 d'agost de 1282 a Barcelona amb Elionor d'Anglaterra, filla del rei d'Anglaterra Eduard I i Elionor de Castella, a les pregàries de la qual accedí finalment, alliberant en Carles II d'Anjou.

Morí sense descendència legítima el 18 de juny de 1291, i fou succeït el mateix any pel seu germà Jaume II.

Fou sebollit al convent de Sant Francesc de Barcelona; quan fou desamortitzat i enderrocat, el 1837, les restes foren portades a la catedral de Barcelona i instal·lades el 1852 en un sepulcre en una capella del claustre, juntament amb les d'altres persones reials. El 1998, foren traslladades novament, ara a l'interior de la catedral, on són en una urna esculpida per Frederic Marés, al mur de l'Evangeli, entre el transsepte i la capella de les Ànimes, al començament del deambulatori.

Per encàrrec del seu pare confiscà les Balears al seu oncle Jaume II de Mallorca perquè havia col·laborat en la croada contra la corona d'Aragó (un intent d'invasió francesa entre el juny i l'octubre de 1285). El novembre d'aquell any, Alfons atacava les illes d'Eivissa i de Mallorca, culminant l'expedició amb èxit el gener del 1286.

Just un any després, entre el novembre de 1286 i el gener de 1287, conquerí també l'illa de Menorca al ra'îs o moixerif Abu-Úmar ibn Saïd, sota l'acusació d'haver pactat el 1282 amb el sultà de Tunis (i de retruc, se l'acusà per tant també d'haver-ho fet amb els angevins i els francesos), durant la campanya militar de Pere el Gran per conquerir Alcoll i Sicília. Fins llavors, els reietons de Menorca havien estat vassalls del casal català des dels temps de Jaume I el Conqueridor. La conquesta d'Alfons fou ràpida i fàcil: l'illa de Menorca quedà gairebé despoblada, i segons conta Ramon Muntaner en la seva crònica, fou repoblada de bona gent de catalans.

Alfons el Franc menà una política anticastellana, probablement per l'insistent acostament de Sanç IV de Castella a les posicions profranceses sobre la qüestió del Regne de Sicília. Així doncs, Alfons es negà a cedir els infants de la Cerda al rei castellà, els quals s'havien refugiat a la cort catalana. Va participar a Jaca en la proclamació d'Alfons de la Cerda com a rei de Castella el setembre de 1288, fet que desencadenà una guerra fronterera entre els dos regnes, que va tenir diverses escomeses: entre l'abril i el juliol de 1289, el setembre de 1290 i el febrer de 1291.

Va continuar la mateixa política que el seu pare en les qüestions nord-africanes, establint punts d'enllaç entre el continent africà i la península. El 1286, va sotmetre a vassallatge el soldà Tlemcen, obligant-lo a acceptar importants concessions político-economicofinanceres. Després, va intentar fer el mateix amb el de Tunis però amb menys èxit; les concessions que en tragué el 1287 foren més limitades. Per acabar de sotmetre aquest soldans del Magrib central, va amenaçar-los d'aliar-se amb el sultà del Marroc, el qual ambicionava aquestes terres.

Tot i que va manar la realització de les expedicions navals de Roger de Llúria, Bernat de Sarrià i Berenguer de Vilaregut, la principal activitat exterior fou diplomàtica: així, entre el desembre de 1286 i el març de 1287, la corona participà en la conferència de Bordeus; el juliol del 1287 tingué lloc l'entrevista d'Oloron i l'octubre del 1288 se signà el tractat de Canfranc. El febrer de 1291, els seus ambaixadors signaven la pau amb França i la Santa Seu mitjançant els acords de Brinhòlas. Aquest pacte implicava que, per una banda, el casal de Valois renunciava als regnes catalans que li havia cedit el papa, i per l'altra el rei Alfons es reconeixia feudatari del papa i prometia anar a la croada. Així mateix, Alfons havia de retirar l'ajuda al seu germà Jaume I de Sicília, anomenat El Just, amb la condició testamentària que el Regne de Sicília havia de passar al seu altre germà, Frederic d'Aragó.

Va rebre a Barcelona l'ambaixador del papa, i dels reis de França, i d'Anglaterra, per intercedir a l'alliberació de Carles II d'Anjou, rei de Nàpols, que el seu pare havia pres.

L'ambició mediterrània d'Alfons comportà el desànim de l'aristocràcia aragonesa, la qual veia en perill els seus privilegis davant una monarquia exitosa i no participava en els beneficis marítims. Així, hi hagué diverses topades entre el rei i els aristòcrates en diferents períodes.

En aquella època, els estaments aragonesos ja havien creat el moviment de la Unió i havien aconseguit arrancar de Pere el Gran el privilegi general d'Aragó, en què es recollien les principals reivindicacions aragonesistes. Aquest moviment aristocràtic expressava un cert desencant perquè Aragó perdia pes específic en el conjunt de la corona, i va revifar en temps d'Alfons el Franc. En les corts de Saragossa de l'abril de 1286, la Unió va voler obligar-lo a acceptar una reforma dels oficials de la casa del rei i la creació d'un Consell Reial que els fos favorable. El rei es va resistir a les pressions i va promulgar un ordenament de reforma d'aquestes institucions, deixant de banda les pretensions nobiliàries, fet que generà noves tensions en les corts d'Osca (1286), en les quals els estaments d'Aragó van intentar condicionar la política mediterrània. La situació va desembocar en un conflicte armat i diverses represàlies. Quan semblava que el rei estava disposat a vèncer l'oposició unionista per força, les dificultats de la política exterior el van afeblir i hagué de transigir en diverses ocasions davant les exigències de la Unió en matèria de justícia, en l'aplicació del fur d'Aragó al Regne de València, en el nomenament de consellers, etc. La noblesa aragonesa el va fer cedir el desembre de 1287, el desembre de 1288 i el març de 1289.

De tota manera, Alfons va capgirar la situació en les corts de Montsó d'octubre-novembre de 1289, en les quals la majoria de catalans i valencians va imposar una nova legislació que enfortia les estructures del poder monàrquic de la corona d'Aragó i afeblia els poders nobiliaris.

	




#Article 47: Art escènica (424 words)


Les arts escèniques són aquelles arts de representació que es realitzen en un escenari, com ara el d'un teatre o un circ. Les obres d'art que produeixen les arts escèniques són els espectacles.

Exemples d'arts escèniques són la dansa, el teatre, la dansa-teatre, el teatre-màgia, el circ, l'òpera, les arts vives, la prestidigitació, el transformisme i les varietats. No tenen un àmbit educatiu bo, ja que no són ensenyades ni a primària ni a l'educació obligatòria, i els batxillers artístics estan començant a desaparèixer.

A les arts escèniques, l'espectacle és l'objecte creatiu central del procés de comunicació dramàtica. Consisteix a una presentació davant d'un auditori d'una ficció, executada per uns intèrprets, que aporten el seu propi cos (i a través d'ell la veu, el gest i el moviment), i en el cas general també un conjunt heterogeni d'elements escènics, incloent la il·luminació, el so (que pot ser música, veu en off i altres efectes sonors diversos), les projeccions, l'escenografia, els objectes accessoris, el vestuari, la perruqueria, el maquillatge i les màscares. De tots aquests elements, els únics obligatoris són almenys un intèrpret i almenys un espectador. En general l'espectacle es desenvolupa en un espai donat durant un temps determinat i té una finalitat.

Igual que a les arts plàstiques, a partir dels anys seixanta les arts escèniques a Europa van viure una revolució que va trencar amb les representacions tradicionals i el psicologisme i l'estètica realista que es valorava fins aleshores. Aquests canvis van afectar totes les arts escèniques, incloent el teatre, la dansa, l'òpera i el circ, sense oblidar l'aparició d'un tipus d'espectacle diferent: el happening i l'art d'acció o performance.

La dansa amb el postmodernisme es va renovar totalment, més enllà de l'estil neoclàssic, incorporant accions físiques quotidianes o tretes d'oficis, arts marcials, jocs i esports, per exemple; i incorporant el text en diverses formes, incloent fins i tot la veu. A més es considera l'atzar, la forma per la forma (dance is motion, not emotion) i la independència de la música, que ocorre al mateix temps però no supedita a la dansa a ella. D'altra banda, els directors teatrals també experimenten amb nous conceptes de l'espai i el temps, a més de la relació amb el text, que pot ser independent del cos (en l'ús de la veu en off, per exemple). Els dramaturgs van acostar el text a la parla quotidiana, el van fer més ritual, en van buscar l'essència, la musicalitat, el ritme i també el van desconstruir. Les arts audiovisuals s'incorporen, a més de tota mena de tecnologia.

	




#Article 48: Artista (327 words)


Lartista és la persona que realitza obres d'art. Concernint a diferents activitats i diferents èpoques: escultors i arquitectes grecs, artesans medievals, gravadors del Renaixement, pintors del barroc, poetes romàntics, avantguardistes del  o programadors de net.art són considerats artistes.

Considerant la manca d'autonomia de l'obra d'art: el seu inevitable canvi de significat si s'observa allunyada del seu moment i lloc de creació (el que Malraux anomenava la seva metamorfosi), la figura de l'artista només pot definir-se o estudiar-se des d'un punt de vista historicista i depenent de les idees estètiques de la seva època. Així, atributs que tradicionalment definien a la figura de l'artista, com el geni, o a la seva producció, com la bellesa, no resulten ja determinants.

L'artista és també un arquetip i part d'una mitologia social, a qui la cultura occidental moderna pot atribuir certes característiques preconcebudes i prejudicis. Per exemple, sovint, es pressuposa que l'artista disposa d'una especial sensibilitat davant la realitat que l'envolta i està dotat de la capacitat de comunicar-ne el seu sentit mitjançant l'ús adequat de la tècnica (la paraula art deriva del grec τέχνη, téchne). Vegeu també: tècnic.

S'acostumava a distingir entre l'aptitud artística, el talent i la genialitat: L'aptitud artística era una disposició o capacitat, natural o adquirida, per a produir un tipus especial d'objectes considerats artístics. Com totes les aptituds, l'aptitud artística s'educava i desenvolupava a través d'una aplicació constant.

El talent fa referència a una aptitud poc freqüent, que distingia i singularitzava a qui la tenia. Normalment el talent s'atribuïa als artistes amb cert reconeixement social que havien aconseguit un estil o manera pròpia de fer les coses.

La genialitat es refereix a una aptitud de caràcter superior: aquella de la qual estava dotada una persona amb una gran capacitat d'invenció, d'organització, de creació. L'artista genial no només creava molt i el que creava era singular i duia el seu segell personal, sinó que, a més, influïa sobre la societat i la cultura a la qual pertanyia.




#Article 49: Alfons el Benigne (547 words)


Alfons el Benigne, anomenat també Alfons IV d'Aragó i Alfons III de Catalunya-Aragó (Nàpols, Regne de Nàpols, 1299 - Barcelona, Principat de Catalunya, 1336; en aragonès Alifonso, en occità Anfós, en llatí Alfonsus), fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó, de València i de Sardenya i Còrsega (1327-1336). Començà a regnar a l'edat de 28 anys, regnà 9 anys i morí regnant a l'edat de 37 anys. Roman enterrat a la Seu Vella de Lleida.

Fou el segon fill del rei Jaume II d'Aragó el Just i de la seva segona muller Blanca de Nàpols. Accedí a la línia successòria el 1319 quan el seu germà major i hereu de la Corona Jaume d'Aragó i d'Anjou renuncià a casar-se amb Elionor de Castella i Portugal i es féu monjo fugint el mateix dia del casament. Deu anys després seria ell mateix qui es casaria en segones núpcies amb Elionor.

Les importants concessions que Alfons féu a l'infant Ferran d'Aragó i de Castella, sobretot a València, va provocar un conflicte polític molt important que acabaria desembocant en la guerra que el seu primogènit tindria amb Castella: la Guerra dels Dos Peres.

Es casà el 1314 amb Teresa d'Entença, hereva del comtat d'Urgell, d'aquesta manera aquest comtat passà al formar part del patrimoni directe dels sobirans del Principat de Catalunya.

Durant el regnat del seu pare, i ja com a procurador general de la Corona i hereu, estigué al capdavant de l'expedició catalana que es féu amb la conquesta aragonesa de Sardenya entre 1323 i 1324.

El 1329 maridà amb Elionor de Castella, filla de Ferran IV de Castella. Amb aquesta unió s'arreglà el lleig desaire sofert per Elionor el 1319 al prometre's en matrimoni amb l'infant Jaume d'Aragó i d'Anjou, fill primogènit del rei i successor teòric de Jaume II d'Aragó.

Els genovesos no acceptaren la pau amb la República de Pisa que cedia l'illa de Còrsega a la Corona d'Aragó i en 1330 esclatà la guerra entre la Corona d'Aragó i Gènova, en la qual Guillem de Cervelló i de Banyeres comandà una armada que va atacar en 1331 Mònaco i Mentone, i va assetjar Savona i la pròpia Gènova, per retirar-se després a Sardenya. La guerra acabà en 19 de setembre de 1336, després d'haver-se establert una treva uns mesos abans amb la intervenció del Papa Benet XII. La guerra va permetre guanyar la ciutat rebel de Sàsser, clau per al domini del nord de l'illa de Sardenya i les rutes marítimes.

Del seu pare va heretar també el projecte de conquerir al-Mariyya, i per això va posar en marxa una croada per conquerir-lo, la qual va fracassar i va atacar l'Emirat de Gharnata en ràtzies el 1330 i el 1333

Durant el seu regnat va tenir lloc lo mal any primer, el 1333, que va passar a simbolitzar l'inici de la crisi baix Medieval, la qual encara s'agreujaria més amb la futura arribada de la pesta negra.

A més a més també fou llavors quan es van incorporar a la Corona el ducat d'Atenes i el Ducat de Neopàtria.

El 1336 el succeí Pere el Cerimoniós, el segon fill amb la seva primera muller Teresa d'Entença, perquè el primogènit Alfons havia mort quan tenia un any.

	




#Article 50: Any de traspàs (324 words)


Un any de traspàs, any bixest (es pronuncia com clixé o guixer) o any bissextil és un any civil que té un dia més que els anys comuns, és a dir, té 366 dies. El dia de més s'afegeix al final del mes que era el darrer del calendari romà: el febrer, de tal manera que aquest mes passa a tenir 29 dies. Aquest dia s'anomenà Bisextus calendas martii, ja que s'afegí darrere del sextus calendas martii, d'aquí el seu nom.

El repartiment dels anys civils en anys comuns i de traspàs es fa d'acord amb el calendari gregorià: en cada període de 400 anys n'hi ha 303 de comuns i 97 de traspàs. S'alternen de la següent manera: són de traspàs els anys en què les dues darreres xifres de l'any són múltiples de 4, excepte si aquestes xifres són 00. Aleshores, cal tenir en compte les dues primeres xifres de l'any. Si són múltiples de 4, l'any també serà de traspàs.

Per exemple, el 1996 va ser de traspàs, perquè 96 és múltiple de 4; el 1900, no fou de traspàs, perquè 19 no és múltiple de 4. Però el 2000, les dues darreres xifres també eren 00 i calia tenir en compte el 20. Com que és múltiple de quatre, també va ser de traspàs. En resum: és de traspàs cada any múltiple de quatre, excepte els múltiples de cent, que no ho són, i excepte els múltiples de 400, que sí que ho són.

L'any de traspàs també s'anomena «bixest» o «bissextil», mots que fan referència al dia bis-sextus pridie Martias Kalendas, és a dir, al dia que s'intercalava entre el sextus i el quintus de les calendes de març, al final de febrer, en la proposta juliana inicial. Per això es diu «dia intercalar». També existeix una etimologia popular que fa derivar la paraula bixest del fet que el nombre de dies que té (366) acaba en dos sisos.




#Article 51: Any sideri (263 words)


Un any sideri és el temps que la Terra triga a fer un gir exacte, és a dir, 360°: un any sideri comença en el moment en què el Sol, la Terra i un estel llunyà estan en línia recta, i acaba quan -després de fer una volta al Sol- els mateixos tres astres tornen a estar alineats. Dura 365.25636 dies solars mitjans durant l'època J2000.0.

L'any sideri és diferent de l'any tròpic donada la precessió dels equinoccis. L'any sideri és 20 minuts i 24.5 segons més llarg que l'any tròpic mitja per l'època J2000.0 (365.242189 dies). Per entendre aquesta diferència cal tenir en compte la precessió dels equinoccis. Quan es parla d'un solstici o equinocci, es parla del punt de l'òrbita terrestre on l'eix de rotació de la Terra s'alinea o se situa perpendicularment a la línia imaginària Terra-Sol. Un d'aquests punts, l'equinocci vernal, és la referència per l'any tròpic. Si l'eix de rotació de la Terra sempre apuntés en la mateixa direcció, l'any tròpic i l'any sideri durarien el mateix. Però resulta que aquest eix, donada la precessió dels equinoccis, fa una volta sobre la perpendicular a l'eclíptica cada 26.000 anys.

Per aquest motiu, l'any tròpic és una mica mes curt que l'any sideri. Quan ha passat un any tròpic, la recta imaginària Terra-Sol no apunta cap al mateix punt perquè l'eix ha fet una part del gir de la precessió. L'any sideri es basa en l'alineació del Sol amb un mateix punt de referència (la mateixa estrella) i, per tant, no està afectat pel desplaçament de l'eix de la Terra.




#Article 52: Any tròpic (154 words)


Un any tròpic (del grec antic τρόπος (tropos) = 'gir, revolució') és el temps que s'esdevé entre dos passos successius de la Terra pel primer punt d'Àries. Aquest punt de l'òrbita de la Terra marca el començament de la primavera perquè l'eix de la Terra coincideix amb l'eix de l'esfera celeste, després que durant l'hivern aquest eix hagi estat inclinat, amb el pol nord de la Terra cap al costat oposat al Sol. El primer punt d'Àries sofreix un lent moviment de rotació retrògrad al voltant de Sol, anomenat precessió dels equinoccis, que fa que la Terra el retrobi abans d'arribar a fer un gir complet de 360°: exactament l'any tròpic és un gir de 359° 59′ 09″. L'any civil es fixa a partir d'aquest any, ja que és el que marca el pas de les estacions: precisament per això se l'anomena tròpic o solar. Dura 365,2422 dies civils. També se l'anomena any solar.




#Article 53: Any anomalístic (125 words)


Es denomina any anomalístic al temps transcorregut entre dos passos consecutius d'un planeta pel seu periheli.
L'òrbita de la Terra és el·líptica. L'eix major d'aquesta el·lipse es diu línia dels àpsides. El punt on la Terra està més a prop del Sol es diu periheli i el punt on està més lluny afeli. La Terra es troba en el periheli el 3 de gener i en el afeli el 4 de juliol. La durada mitjana de l'any anomalístic és: 

La durada de l'any anomalístic és lleugerament major que l'any sideri atès que la línia dels àpsides té un moviment anual en sentit directe d'aproximadament 11,7 segons d'arc, fet que suposa que al Sol li costa més temps cada any entrar en conjunció amb el periheli.

	




#Article 54: Afrodita (2278 words)


Afrodita (αφροδιτα Αφροδιτη) era en la mitologia grega, la deessa de l'amor, la bellesa i la fecunditat. És probable que el seu origen no sigui grec sinó oriental, de Xipre o de les costes fenícies. Ericina fou un sobrenom d'Afrodita, venerada en un santuari del mont Èrix, a Sicília. Urània («la celestial») fou el sobrenom d'Afrodita com a representant de l'amor pur. A partir de la fusió amb la mitologia romana l'anomenaren Venus.

Quan Cronos va tallar els genitals a Urà, els va llençar al mar d'on es va crear una espuma llavors va néixer la deessa. El vent Zèfir la va portar fins a Xipre, on les Hores la van cuidar. Això la converteix en una divinitat molt antiga, però com que sempre apareix jove, versions posteriors la van fer filla de Zeus i de Dione.

Era la deessa més bella i pràcticament ningú es podia resistir als seus encants. Zeus la va humiliar fent-la enamorar d'un simple mortal, Anquises, de qui va tenir a Enees. Per ordre de Zeus, va ser l'esposa d'Hefest, un déu lleig i coix, però li va ser infidel tenint aventures amoroses amb Hermes i Ares, tenint amb aquest últim a Eros.

Va ser la guanyadora de l'anomenat Judici de Paris, l'origen mitològic de la famosa Guerra de Troia. Les deesses Atena, Hera i Afrodita van demanar a Paris, fill del rei de Troia, que escollís a la més bella de les tres. Afrodita va seduir a Paris prometent-li l'amor de la dona més bella i Paris es va deixar convèncer i la va escollir. La dona més bella es tractava d'Helena, esposa de Menelau. Afrodita va ajudar a Paris a raptar-la i endur-se-la a Troia. Això va motivar als grecs a unir-se per atacar la ciutat i recuperar Helena. Naturalment, durant el transcurs de la guerra, Afrodita va ajudar sempre als troians mentre que Atena i Hera ajudaven als grecs.

La paraula grega Ἀφροδίτη (Afrodité) està relacionada per l'etimologia popular amb ἀφρός (afros, «escuma»), interpretant-se com a «sorgida de l'escuma» i personificada en un mite etiològic que ja era conegut per Hesíode. També podria tenir relació amb l'idioma parlat pels messapis o l'etrusc, per als quals significava «abril». Hi ha, a més, nombrosos intents lingüístics per derivar el nom Afrodita del semític, Aštoret, però per la manca de documentació, segueixen sense ser concloents. Una teoria sobre la derivació del semític, una etimologia plausible seria del barīrĩtu assiri, un esperit femení trobat en els textos babilònics mitjans i tardans, del qual derivaria un possible significat de «la qui ve al vespre», una manifestació del planeta Venus com a estel vespertí, un atribut ben conegut de la deessa mesopotàmica Inanna/Ishtar.

Un suggeriment d'Hammarström, rebutjat per Hjalmar Frisk, relaciona el nom amb el terme πρύτανις (prytanis), un préstec grec d'un cognat de l'etrusc pruni, («senyor») o similar. Per altra banda, Mallory i Adams ofereixen una etimologia de l'indoeuropeu abhor («molt») i dhei («brillar»), fusionant els dos termes en el significat «molt brillant».

A finals del , els filòsofs van distingir Afrodita en dues deesses diferents, però no individualitzades en el culte: lAfrodita Urània, «filla d'Úranos», i lAfrodita Pandemos, l'Afrodita comuna «de tot el poble», relacionada amb una altra tradició que la fa nascuda de Zeus i Dione. Entre els neoplatònics i els seus intèrprets cristians, la primera era figurada com l'Afrodita celestial, representant l'amor pur, l'amor conjugal, la modèstia i les virtuts de la dona casada; mentre que la segona estava associada amb el simple desig sexual. La representació de l'Afrodita Urània, amb un peu descansant sobre una tortuga, fou interpretada posteriorment com a emblema de l'amor conjugal.

El principal centre d'adoració a Afrodita va romandre a Pafos, al sud-oest de la costa de Xipre, on la deessa del desig havia estat venerada antigament amb els noms de Ishtar i Astarte. Es deia que el seu culte havia desembarcat procedent de l'est, primer a Citera, una altra illa que era lloc d'aturada habitual en els viatges comercials entre la costa jònia, Creta i el Peloponès, cosa que ha fet suposar un origen fenici d'Afrodita.

L'epítet Afrodita Acidàlia fou ocasionalment afegit al seu nom, per una font situada a Beòcia on es diu que utilitzava per banyar-s'hi. També era anomenada Cipris o Cípria (Kypris) i Citerea (Cytherea) pels seus presumptes llocs de naixement a Xipre i a Citera, respectivament. L'illa de Citera era un important centre del seu culte.

Afrodita tenia els seus propis festivals, les Afrodísies, que se celebraven per tota Grècia, però particularment a Atenes i a Corint. El seu culte consistia principalment en ofrenes d'encens i garlandes de flors però en alguns llocs se sacrificaven animals en honor seu: porcs, anyells, vedells. En el temple d'Afrodita ubicat al cim de l'Acrocorint (abans de la destrucció romana de la ciutat el 146 aC) les relacions sexuals amb les seves sacerdotesses eren considerades un mètode d'adoració a la deessa. Aquest temple no fou reconstruït quan la ciutat es refundà sota domini romà el 44 aC, però és probable que els rituals de fertilitat perduressin en la ciutat, prop de l'àgora.

Un aspecte universal del culte d'Afrodita i les seves predecessores, del qual molts mitògrafs dels segles XIX i XX han omès, és la pràctica de la prostitució religiosa en els seus santuaris i temples, sobretot al temple d'Artemisa, situat a Jònia, a la costa d'Àsia Menor. El terme grec que s'utilitzava per referir-se a aquestes prostitutes era hieródula («esclaves del temple»). Aquest costum fou una pràctica inherent als rituals dedicats a les antecessores d'Afrodita, també venerades a l'Orient Mitjà, la deessa sumèria Inanna i la deessa acàdia Ishtar. Aquesta pràctica arcaica ha estat documentada a Babilònia, Síria i Palestina, en les ciutats fenícies i en la colònia tíria de Cartago; i sobre l'Afrodita hel·lènica, a Xipre, Citera, Corint i Sicília.

Afrodita va néixer de l'escuma marina a prop de Pafos (Xipre), després que Cronos tallés durant la Titanomàquia els genitals a Úranos amb una falç i els llencés a la mar. En la seva Teogonia, Hesíode explica que els genitals «van ser després portats pel pèlag durant molt de temps. Al seu voltant sorgia del membre immortal una blanca escuma i enmig d'ella va néixer una donzella» ja adulta. Aquest mite d'Afrodita nascuda adulta, va ser un tema recurrent en l'art, més conegut amb el nom de Venus Anadiómena («Venus sortint del mar», derivat del terme grec Αναδυόμενη, anadyomene, «sortint»). Entre les representacions icòniques antigues, la més admirada i famosa fou la pintura d'Apel·les de Colofó, avui perduda, però descrita per Plini el Vell en el seu Naturalis Història.

Per això, Afrodita és d'una generació anterior a la de Zeus. Homer explica al llibre V de la Ilíada una altra versió sobre el seu origen, segons la qual seria filla de Dione, que era una deessa mare («Dione» significa simplement «deessa», forma genitiva femenina de la declinació de Δíος, la forma arcaica de la paraula «Zeus») que tenia un oracle a Dodona.

Segons Homer, Afrodita, va implicar-se en una batalla per protegir el seu fill Enees i va ser ferida per Diomedes, llavors va tornar amb la seva mare Dione, que estava a l'Olimp, davant la qual es va agenollar cercant consol. Dione sembla equivalent a Rea, la Mare Terra, però també la mateixa Afrodita va ser anomenada de vegades «Dione». Quan el culte a Zeus va usurpar el lloc de primacia de l'oracle- a la roureda de Dodona, alguns poetes el van tenir per pare d'Afrodita.

Alguns autors consideren que Afrodita era filla de Thalassa, la personificació femenina de la mar, i de Zeus.

Afrodita no va tenir infantesa: en totes les imatges i referències va néixer adulta, núbil i infinitament desitjable. En molts dels mites menors tardans en què participa se la caracteritza com a vanitosa, susceptible i fins i tot malhumorada. Encara que és una de les poques deesses del panteó grec realment casada, amb freqüència és infidel al seu marit. Hefest és una de les deïtats hel·lèniques més equànimes, en el relat recollit en l'Odissea Afrodita sembla preferir a Ares, el voluble déu de la guerra, o a Adonis. És un dels pocs personatges que va ocupar un paper important en la causa original de la mateixa Guerra de Troia: no només va oferir a Helena d'Esparta a Paris, sinó que el rapte es va dur a terme quan aquest, en veure Helena per primera vegada, es va veure aclaparat pel desig de posseir-la, fet que correspon a la intervenció d'Afrodita. Estava associada amb Hespèria i les Hores, divinitats del cel i la meteorologia. Anava freqüentment acompanyada per les Càrites, Peito (el déu de la persuasió), les deesses de les festivitats.

A causa de la seva immensa bellesa, Zeus temia que Afrodita fos motiu de disputes entre els altres déus. Per això la va casar amb Hefest, el sever déu del foc i la farga. Una altra versió d'aquesta història diu que Hera, la mare d'Hefest, el va llançar de l'Olimp per considerar-lo lleig i deforme. Aquest va obtenir la seva venjança amarrant-la a un tron màgic i exigint a canvi del seu alliberament el matrimoni amb Afrodita. Hefest estava contentíssim d'haver-se casat amb la deessa de la bellesa i va forjar per a ella un conjunt de joies, a més d'un cistell i un cinturó que la feia encara més atractiva als homes.

En la celebració del casament del rei Peleu, tots els déus estaven convidats excepte Eris. Aquesta, per venjar-se, es va presentar amb una poma d'or i la va llançar dient que l'havia portat per la deessa més bella. Afrodita, Hera i Atena reclamaven ser cadascuna la qui es mereixia la poma. Zeus va proposar que fos un mortal el qui jutgés qui era la més bella i va triar per fer-ho a Paris, fill del rei de Troia, el qual no va dubtar en donar-la a Afrodita. Aquesta llegenda, també coneguda com El judici de Paris, ha estat un tema molt tractat pels artistes.

La infelicitat d'Afrodita en el seu matrimoni va fer que busqués la companyia d'altres déus, normalment Ares, però també Adonis. Helios va informar a Hefest de l'adulteri que la seva dona mantenia amb Ares. Com a venjança, va enxampar enginyosament a Ares i Afrodita amb una xarxa de fines cadenes que havia disposat sobre el llit perquè caiguessin al més mínim contacte. Llavors va cridar a tots els altres déus olímpics per burlar-se d'ells (però, «les deesses es van quedar a casa, totes per vergonya») i algun déu va comentar alegrement que no li hauria importat sentir tal vergonya. Hefest no els va alliberar fins que Posidó li va prometre que Ares pagaria pels greuges, però tots dos van escapar tan aviat com va aixecar la xarxa i no van mantenir la seva promesa.

Els fills que se li atribueixen amb els diferents amants que va tenir es poden veure en el següent quadre, en primer lloc estan els déus amants i després els humans:

Afrodita és un personatge secundari en la història d'Eros i Psique. Per la gelosia d'una noia anomenada Psique, la deessa vol fer-la casar amb l'home més lleig del món, i per a fer-ho implica el seu fill Eros. La casualitat fa que Eros s'enamori d'ella, però, per no ofendre sa mare, la deessa Afrodita, Eros es veu d'amagat amb ella, la qual ni tan sols sap qui és el seu amant, ja que li fa prometre que s'estimaran a fosques i no preguntarà sobre la seva identitat. Un dia Psique trenca la promesa feta i Eros, decebut, l'abandona. Per tal de recuperar el seu amor Psique fa un llarg viatge i ha de superar les proves que li imposa Afrodita. Aquest relat pertany al llibre de Luci Apuleu Les Metamorfosis.

Afrodita està present en un altre text de la literatura llatina. Es tracta de l'Eneida del poeta Virgili. Aquesta obra és una continuació del relat grec la Ilíada; però mentre a la guerra de Troia és una defensora de Paris i dels troians, en la continuació del relat que fa Virgili, els supervivents de la destrucció de Troia que desitgen fundar una nova ciutat a la península Itàlica es troben amb l'oposició continuada d'Afrodita.

En moltes altres cultures antigues es poden trobar deesses amb els mateixos atributs o invocades amb les mateixes funcions. Són equivalents: Inanna en la mitologia sumèria, Astarté en la fenícia, Turan en l'etrusca i Venus en la romana. També té similituds o paral·lelismes amb deesses indoeuropees com ara Ushas o Aurora. Aquesta identificació es va fer ja en l'antiguitat: Segons Pausànies, els primers que establiren el seu culte foren els assiris, i després d'ells els pafosians de Xipre i els fenicis que vivien a Ascaló (Palestina), els quals van ensenyar el seu culte als habitants de Citera.

Com que havia nascut de la mar, els objectes que la representaven podien ser: les cloïsses, les ostres, les perles, els dofins i també la mar. A partir de la llegenda de la poma de la discòrdia (o el judici de Paris), la poma va esdevenir un altre símbol d'Afrodita. Es deia que tenia una corona de flors i fulles amb poders màgics que donava el do de la seducció al qui la portava, per això la corona floral era un altre símbol. En altres textos s'esmenten les fletxes daurades com a objectes sagrats d'Afrodita. Des de la seva associació amb la Venus romana, va adoptar els seus símbols:la murtra i les roses, plantes relacionades amb el desig sexual. També de Roma li va venir que la relacionessin amb els ànecs i els cignes, animals que habitaven el jardí del temple de Venus al Capitoli.
Com a Afrodita Urània, l'objecte que la representava era la closca de tortuga.




#Article 55: Apol·lo (2461 words)


Apol·lo (grec: Απόλλων, Apóllōn), o Apol·ló, és el déu de la medicina, de la bellesa masculina, de la música i de la poesia en la mitologia grega i, posteriorment, en la mitologia romana; també va ser considerat déu del Sol, en substitució d'Hèlios. És fill de Zeus i Leto, i el germà bessó d'Àrtemis (la deessa de la cacera). També se'l coneix amb el nom de Febus per ser nét de la titànide Febe.

L'etimologia n'és incerta. Els autors antics varen recollir diversos exemples d'etimologia popular. Així doncs, Plató relaciona el nom al seu Cràtil amb ἀπόλυσις (apólysis, «redimir»), ἀπόλουσις (apólousis, «purificació») i ἁπλοῦν (aploún, «únic»), en particular en referència a la forma tessàlia del nom, Ἄπλουν, i finalment amb Ἀει-βάλλων (Aei-bál·lo̱n, «qui sempre dispara»).

També s'ha suggerit que Apol·lo prové de la deïtat hurrita i hittita Aplu, que era força invocada durant els anys de plaga. Aplu prové de l'accadi Aplu Enlil, que significa «el fill d'Enlil», un títol que s'aplicava al déu Nergal, que estava relacionat amb Xamaix, el déu babilònic del Sol.

Oetosir o Oetosyrus fou el nom d'una deïtat escita. L'esmenta Heròdot que la identifica amb el grec Apol·lo.

Els atributs més comuns d'Apol·lo eren l'arc i les sagetes (com la seva germana Àrtemis), o també una lira o una cítara, ja que era el déu de la música, i també el plectre i l'espasa. Un altre emblema típic era el trípode de sacrificis, representatiu dels seus poders profètics. El llorer és l'arbre que li és consagrat, ja que es feia servir en sacrificis expiatoris i també per a elaborar la corona de la victòria dels jocs Pitis, que se celebraven en honor seu cada quatre anys a Delfos. La palmera també li era consagrada perquè hi havia nascut a sota d'una a Delos. Entre els animals que li estaven consagrats, s'incloïen els llops, els dofins i els cabirols, els cignes i les cigales (simbolitzant la música), falcons, cornelles, corbs i serps (en al·lusió a les seves funcions com a déu de la profecia), els ratolins i els grifons, mítics híbrids d'àguila i lleó d'origen oriental.

Com a déu de la colonització, Apol·lo aconsellava sobre les colònies, especialment durant l'època de més apogeu, del 750 al 550 aC. Segons la tradició grega, va ajudar els colons cretencs o arcadis a fundar la ciutat de Troia. Tanmateix, aquesta història podria reflectir una influència cultural que tingués la direcció contrària: texts cuneïformes hittites mencionen un déu de l'Àsia Menor anomenat Appaliunas o Apalunas en relació amb la ciutat de Wilusa, esmentada en inscripcions hittites, que actualment se sol considerar idèntica a la grega Ilió per la majoria d'investigadors.

En el context literari, Apol·lo representa l'harmonia, l'ordre i la raó, característiques que contrasten amb les de Dionís, déu del vi, que representa l'èxtasi i el desordre. El contrast entre els papers d'aquests déus queda reflectit en els adjectius apol·lini i dionisíac. No obstant això, els grecs creien que les dues qualitats eren complementàries.

Sembla que, tant l'Apol·lo grec com l'etrusc, arribaren al mar Egeu durant l'edat del ferro (entre c. 1100 i 800 aC) des d'Anatòlia. Homer el presenta en el bàndol troià, contra l'aqueu, en la Guerra de Troia. En el bronze antic (de 1700 a 1200 aC) l'Aplu hittita i hurrita, com l'Apol·lo homèric, era un déu de les plagues i s'assemblava al déu ratolí Apol·lo Esmínteu.

Homer il·lustrà dos aspectes d'Apol·lo expressats amb els himnes anomenats Peà, el del déu sanador o apotropaic i el de la cançó amb l'aspecte d'agraïment o triomf, i Hesíode també separà totes dues coses. En la poesia anterior, Peà és invocat independentment com a déu de la curació. És igualment difícil separar peà en el sentit de sanador, de peà en el sentit d'himne.

Aquests himnes eren originalment adreçats a Apol·lo i posteriorment a altres déus relacionats amb ell. Cap al  aC, el peà es convertí en una simple fórmula d'adulació, l'objectiu de la qual era implorar protecció contra la malaltia i la desgràcia o bé donar les gràcies després de la protecció. D'aquesta forma, Apol·lo arribà a ser reconegut com a déu de la música. El seu paper com a assassí de Pitó portà la seva associació amb la batalla i la victòria, de la qual cosa procedeix el costum romà que els exèrcits cantessin un peà quan marxaven i abans d'entrar en batalla, quan una flota abandonava el port i també després d'aconseguir una victòria.

Els vincles d'Apol·lo amb els oracles semblen també estar relacionats amb el desig de saber el desenllaç d'una malaltia. És el déu de la música i la lira. La curació pertany al seu regne: era el pare d'Asclepi, el déu de la medecina. Les muses eren part del seu seguici, de manera que la música, la història, la poesia i la dansa li pertanyien.

Apol·lo no era gaire usual entre les deïtats olímpiques, però va tenir dos llocs de culte amb força influència: Delos i Delfos. Els cultes de l'Apol·lo Cinti i de l'Apol·lo Piti eren tan diferents que, fins i tot, podien tenir santuaris al mateix lloc. Tot de noms teòfors com Apol·lodor o Apol·loni i ciutats anomenades Apol·lònia apareixen per tot el món grec. El culte a Apol·lo ja s'havia totalment estès quan van començar les fonts escrites, pels volts del 650 aC.

Apol·lo tenia un famós oracle de Delfos i d'altres també força importants a Claros i Brànquidas. El seu altar oracular a Abas (Fòcida), del qual prové l'epítet toponímic Abeu, fou tan important com perquè Cressus el consultés.

Entre els principals santuaris d'oracles hi ha:

Els romans adoptaren el culte a Apol·lo dels grecs. Com a déu genuïnament grec, Apol·lo no tenia equivalent directe en la mitologia romana, tot i que els poetes posteriors hi al·ludiren freqüentment com Febus. Hi havia una tradició en què l'oracle dèlfic era consultat des del període dels reis romans durant el regnat de Tarquini el Superb. Amb motiu d'una pesta el 430 aC, s'establí a Roma el primer temple als camps Flaminis, reemplaçant un antic lloc de culte que, a partir de llavors, es va dir lApollinar. Durant la Segona Guerra Púnica (212 aC), els Ludi Apollinares foren instituïts en el seu honor, seguint les instruccions d'una profecia atribuïda a Marció. A l'època d'August, que es considerava a ell mateix sota l'especial protecció d'Apol·lo i fins i tot es deia que era el seu fill, el seu culte es desenvolupà i es convertí en un dels principals déus de Roma. Després de la Batalla d'Actium, que es lliurà a prop d'un santuari d'Apol·lo, August amplià el seu antic temple, li dedicà una porció del botí i instituí jocs quinquennals en honor seu. També va erigir-li un nou temple dedicat al mont Palatí. Els sacrificis i oracions al Palatí dedicats a Apol·lo i Diana constituïen la culminació dels jocs seculars, celebrats en el 17 aC per commemorar l'inici d'una nova era.

Explica un mite que Apol·lo va voler competir amb Cupido en l'art de llençar sagetes. Cupido, enfadat per l'arrogància d'Apol·lo, va inventar-se un pla per venjar-se. Va llençar una sageta d'or a Apol·lo, que li va causar una passió incontrolable, i una de plom a Dafne, que li va causar un rebuig amorós. Així que quan Apol·lo va veure un dia la nimfa Dafne es va sentir ferit d'amor i es va llançar a atrapar-la. Però Dafne, que patia l'efecte contrari, li va fugir. La nimfa va córrer i córrer fins que es va cansar, i llavors va demanar ajuda a sa mare. La mare de Dafne, Gea (la terra) va acabar per convertir-la en llorer. Quan Apol·lo va atrapar Dafne, ella ja havia començat el procés de transformació: els peus n'eren les arrels i els cabells les fulles. Apol·lo la va abraçar i es va posar a plorar. I va dir:

Quan Hera descobrí que Leto estava embarassada i que Zeus era el pare dels futurs fills, va prohibir que donés a llum en terra ferma, o el continent, o qualsevol illa del mar. Mentre Leto buscava on parir, trobà una illa errant, que era en la que la seva germana Astèria havia estat transformada. Aquesta illa, de nom Ortígia, posteriorment va passar a anomenar-se Delos, i és on Leto va poder donar a llum. Després del part, Zeus assegurà Delos al fons de l'oceà. Més tard, aquesta illa fou consagrada a Apol·lo.

També s'afirma que Hera segrestà Ilitia, la deessa dels parts, per evitar que Leto donés a llum. Els altres déus enganyaren Hera perquè la deixés anar, oferint-li un collaret d'ambre de vuit metres de llargada. Els mitògrafs coincideixen que primer va néixer Àrtemis i aquesta ajudà la seva mare perquè donés a llum Apol·lo, o que Àrtemis va néixer un dia abans que Apol·lo, a l'illa d'Ortígia, i que ajudà Leto a creuar el mar fins a Delos, l'endemà, per donar-hi a llum Apol·lo. Apol·lo va néixer el 7è dia (ἡβδομαγενης) de Targelió segons la tradició dèlia, o en el mes de Bisi, segons la tradició dèlfica. Els dies 7è i 20è, llunes nova i plena, foren des d'aleshores consagrats a ell.

Quatre dies després de néixer, Apol·lo va matar el drac ctònic Pitó, que vivia a Delfos, a la font de Castàlia. Aquesta font era la que emetia els vapors causants que l'oracle de Delfos fes les profecies. Hera va enviar la serp per perseguir i matar Leto per tot el món. Per protegir la seva mare, Apol·lo va suplicar a Hefest un arc i una sageta. Després de rebre'ls, Apol·lo va arraconar Pitó a la cova sagrada de Delfos, i després de matar-la va ser castigat, ja que Pitó era un fill de Gea.

Hera envià aleshores el gegant Tici per matar Leto. Aquesta vegada, Àrtemis va ajudar el seu germà Apol·lo en la protecció de llur mare. Durant la batalla, Zeus va cedir finalment a llur ajuda i va llançar Tici al Tàrtar. Allà va ser subjectat al terra de roca, cobrint nou acres, i una parella de voltors li menjaven el fetge diàriament.

Quan Zeus va abatre el fill d'Apol·lo, Asclepi, amb un raig per ressuscitar Hipòlit d'entre els morts (transgredint així Temis en robar súbdits d'Hades), Apol·lo va matar en venjança els ciclops, que havien creat el raig de Zeus. Apol·lo havia d'haver estat desterrat al Tàrtar per sempre, però en comptes d'aquest càstig, fou condemnat a un any de feina forçada, gràcies a la intervenció de la seva mare, Leto. Durant aquest temps, va treballar de pastor per al rei Admetos de Feres a Tessàlia. Admetos va tractar-lo bé, i per això el déu va concedir-li grans beneficis.

Apol·lo va ajudar Admetos a guanyar Alcestis, la filla del rei Pèlias i, més endavant, va convèncer les moires perquè permetessin Admetos viure més temps del que li corresponia si cap altre ocupava el seu lloc. Però quan arribà l'hora de la mort, els seus pares, que ell havia assumit que estarien disposats a morir en lloc seu, no volgueren ajudar-lo. En canvi, Alcestis va prendre el seu lloc, però Hèracles aconseguí persuadir Tànatos, el déu de la mort, perquè la fes tornar al món dels vius.

Apol·lo disparà sagetes infectades amb la pesta en el campament grec durant la Guerra de Troia en resposta a l'insult d'Agamèmnon a Crises, un dels seus sacerdots, la filla del qual, Criseida, havia estat segrestada. Apol·lo exigia el seu alliberament i els aqueus (grecs) van acabar cedint-hi, i provocaren indirectament la fúria d'Aquil·les, que és el tema principal de la Ilíada d'Homer.

Quan Diòmedes va ferir Enees, Apol·lo el rescatà. Primer Afrodita, la seva protectora mare, intentà rescatar Enees, però Diomedes la va ferir també. Llavors, Enees fou envoltat per un núvol creat per Apol·lo, qui el portà a Pèrgam, un lloc sagrat de Troia.

Apol·lo ajudà Paris a matar Aquil·les guiant la sageta d'arc fins al seu taló. Una interpretació d'aquest motiu és que fou en venjança pel sacrilegi d'Aquil·les en matar Troilo, fill d'Apol·lo amb Hècuba, en el mateix altar del temple a ell dedicat.

Níobe, una reina de Tebes i dona d'Amfíon, va gallejar de la seva superioritat sobre Leto perquè havia tingut catorze fills (els niòbides), set homes i set dones, mentre que Leto només n'havia tingut dos. Apol·lo matà els seus fills mentre practicaven atletisme, tot i llurs súpliques, i Àrtemis les filles. Apol·lo i Àrtemis van fer servir sagetes enverinades per matar-los, tot i que segons algunes versions del mite alguns dels niòbides van ser perdonats (sovint Cloris). Amfíon, en veure morts els seus fills, va suïcidar-se (o bé va ser assassinat per Apol·lo després de jurar venjança). Níobe, dessolada, va fugir al mont Sipilos a l'Àsia Menor i va convertir-se en pedra mentre plorava. Les seves llàgrimes van formar el riu Aquelou. Zeus havia convertit tots els habitants de Tebes en pedra, per això ningú no va enterrar els niòbides fins al novè dia, quan els mateixos déus els donaren sepultura.

Apol·lo és famós per les seves relacions amoroses.

Apol·lo, etern kurós imberbe, fou el déu grec que va tenir les relacions homosexuals més prominents. Alguns dels joves amants de la deïtat tingueren tràgiques morts:

En l'art, Apol·lo és representat com un home jove, imberbe i atractiu, sovint amb una cítara o un arc en la mà, o recolzat en un arbre. L'Apol·lo de Belvedere és una escultura de marbre que fou redescoberta a finals del  i que des del Renaixement fins al  ha encarnat els ideals de l'antiguitat clàssica per a Europa. Es tracta d'una còpia hel·lenística o romana d'un original en bronze de l'escultor grec Leocares, feta entre el 350 i el 325 aC.

L'estàtua de mida natural anomenada Adonis, trobada el 1780 al jaciment d'una vil·la suburbana prop de la via Labicana al suburbi romà de Centocelle, actualment al Museu Ashmolean (Oxford), és identificada com un Apol·lo pels investigadors moderns. Probablement, mai no va estar destinada al culte, sinó que va ser únicament d'ornamentació i exhibició.

En el mosaic del terra romà de finals del  d'El Djem (l'antiga Tisdro), es pot identificar un Apol·lo Hèlios pel seu halo lluent, tot i que aleshores fins i tot el déu apareix amb túnica, fet que demostra que ja hi havia influència de l'imperi tardà. Un altre mosaic d'Apol·lo amb halo, d'Hadrument, es troba al Museu de Sussa. Les convencions d'aquesta representació -cap en un costat, llavis lleument oberts, ulls grans, cabells arrissats que cauen pel coll- es desenvoluparen en el  aC per representar Alexandre el Gran.

A la ciutat de Creta de Dreros, s'hi va trobar una estàtua petita d'Apol·lo realitzada en l'estil orientalitzant de finals del  aC (o bé cap al 650 aC), fent servir la tècnica de lesfirelàton, ço és, martellejant làmines de bronze sobre un nucli de fusta que els donava forma. Té 80 cm i té uns pectorals molt marcats. Actualment, es troba al Museu Arqueològic d'Heraclió.




#Article 56: Ares (1319 words)


En la mitologia grega, Ares () és el déu de la guerra. Fill de Zeus i d'Hera. Els romans el van identificar amb Mart.

Els seus orígens no són hel·lens sinó que provenen de la salvatge regió de Tràcia. Els grecs ja tenien altres déus guerrers, com Atenea, però Ares és diferent. Ares és temperamental, brutal i sanguinari. Per això els grecs, que veneraven l'equilibri i la intel·ligència, mai no li van donar massa importància. En tots els combats que lliura amb Atenea, o fins i tot amb mortals com Heracles o Diomedes, sempre en surt derrotat. Això mostra com els grecs preferien una combinació de força i intel·ligència a la força bruta d'Ares.

En els assumptes amorosos, en canvi, va tenir un enorme èxit. Es va aparellar amb deesses (p. ex. Afrodita), nimfes (Harmonia) i mortals (p. ex. Aglauros) i va tenir nombrosos fills. Els més famosos són Eros, Deimos, Fobos, Ànteros i les Amazones.

Sol ser representat dalt d'un carro de guerra. Té l'elm d'or, porta escut, està cobert d'una armadura de bronze i el seu braç és poderós i incansable. Sol anar acompanyat de Deimos (el terror), Fobos (el pànic) i per la seva germana Enió (l'horror).

Tradicionalment s'ha relacionat el nom d'aquest déu amb la paraula grega ἀρή (arē), la versió en dialecte jònic del terme dòric ἀρά (ara), que té les accepcions «maleir, destrucció, ruïna». Walter Burkert opina que la paraula tenia antigament un significat més abstracte relacionat amb «el gruix de la batalla». R. S. P. Beekes ha suggerit també un origen arcaic, anterior a l'idioma grec.

De fet, les primeres formes escrites identificades amb aquest nom s'han trobat en micènic, poble que feia servir el sistema d'escriptura lineal B i equival a la forma sil·làbica a-re.

La paraula Areios, derivada d'Ares, és un epítet que de vegades acompanya el nom d'altres déus per a indicar que estan implicats en una guerra: Zeus Areios, Atena Areia, Afrodita Areia. En el poema èpic Ilíada, la paraula ares és emprada com a nom comú i sinònim de batalla.

Per a entendre el caràcter d'Ares, els mitòlegs proposen comparar-lo amb Atena. Ares representava la brutalitat de la guerra, en oposició a Atena una altra deessa grega invocada en temps de guerra però representant l'estratègia. Ares estimava la guerra en si mateixa, Atena perquè aportava llibertat o independència. Aquest aspecte es pot veure també en comparació amb Eris i Zeus. Mentre que Eris crida els homes a la batalla i Zeus la dirigeix, Ares simplement està al mig gaudint de la violència.

Ares tenia dues funcions, per una banda era invocat per a imbuir de coratge i ferocitat als guerrers ja en ple combat, i per altra era invocat per a desitjar la destrucció sense pietat dels enemics enviant plagues i epidèmies.

Generalment se'l representava amb atributs de guerrer: casc, escut, llança. De vegades feia venir del santuari de les Amazones a la costa de la mar Negra, una bandada d'ocells, les plomes dels quals es clavaven com a dards, eren els anomenats Ornithes Areioi.

El caràcter agressiu d'Ares feia que en les llegendes mitològiques no fos gaire benvolgut pels altres déus de l'Olimp. A la Ilíada Ares és ferit per Diomedes, el qual compta amb els suport d'Atena, i els seus brams expressant dolor són comparables als de mil guerrers ferits alhora. També Heracles va lluitar contra ell a causa del seu fill Cicne i el va vèncer.

A Grècia hi havia diversos temples on se li oferien sacrificis. El caràcter guerrer d'Ares va portar a pensar que era procedent de Tràcia o bé tenia la seva residència allà. De fet, a Escítia (Tràcia) era on estava el seu temple principal. En aquest temple en lloc d'una estàtua hi havia una espasa i se li sacrificaven cavalls o bestiar o fins i tot persones. També era venerat a la Còlquida on es deia que hi havia una illa consagrada a ell (el nom de l'illa variava segons les versions: Aretias, Aria, o Chalceritis). A Atenes tenia un temple, a prop de l'àgora, que contenia una estàtua feta per Alcamenes. Aquest temple va ser traslladat als afores en temps d'August i rebatejat amb el nom de Mars Ultor, ja que els romans el van identificar amb el déu Mart. També era venerat a Tegea, a Olímpia, a Tebes. A Esparta hi havia una estàtua dins el seu temple que el representava encadenat, potser representant que els ciutadans desitjaven que el seu esperit guerrer no els abandonés mai. També els espartans, com els tracis, li oferien sacrificis humans.

En la majoria de les ciutats on hi havia un temple dedicat a Ares, acostumava a estar als afores com a advertiment als forasters que veneraven aquest déu i, en conseqüència, n'estaven protegits.

A les llegendes més antigues es diu únicament que era fill de Zeus i Hera. Posteriorment va circular una altra versió segons la qual Hera va concebre Ares després d'haver tocat una determinada flor, història que sembla una imitació de la llegenda sobre el naixement d'Hefest.

Va ser amant de diverses dones, nimfes i deesses, la preferida fou Afrodita, la qual se sentia atreta per la seva masculinitat i bellesa preferint-lo al seu marit Hefest. Només Persèfone no va cedir a les seves tàctiques seductores. Segons una tradició tardana es va casar amb Eos, motiu pel qual fou víctima de la ira d'Afrodita.

També va ser el pare d'un drac, Ares va sembrar unes dents i en va sorgir una bèstia que atacava la gent. Per defensar-se Cadme va haver de matar el drac i després per congraciar-se amb Ares es va casar amb la seva filla Harmonia, llavors Cadme va fundar la ciutat de Tebes.

Acostumava a anar acompanyat en les batalles de les seves germanes Eris (la discòrdia) i Enió (la destructora) i dels seus fills Deimos (el terror) i Fobos (el pànic). Enyalius, era el seu fill preferit, resultat de la seva unió amb Enió, i de vegades eren adorats com un sol déu.

També podia anar acompanyat de Kydoimos, el qual donava confusió al ple de la batalla; Makhai, l'esperit de la massacre; Hysminai, l'assassinat; Alala, la personificació del crit de guerra.

Fora del combat,la seva germana Hebe li preparava banys. Segons Pausànies, els habitants de Therapnes (Esparta) reconeixien a Thero com a la seva dida.

Hi ha un mite que explica l'origen del nom Areòpag, un turó de la ciutat d'Atenes. Ares va matar un fill de Posidó dit Halirrothios en venjança per haver violat una de les seves filles. Posidó va demanar que fos jutjat pels déus de l'Olimp i ells es van reunir en aquest turó per fer-ho i finalment el van exculpar. Els atenencs en memòria d'aquest esdeveniment van posar al lloc el nom d'Ἄρειος Πάγος (areios pagos, «roca d'Ares»).

Un antic mite, narrat per la deessa Dione a la Ilíada, diu que els Aloïdes, dos germans gegants van encadenar Ares i el van ficar dins d'una gerra de Bronze. Allà i va estar tretze mesos fins que la madrastra dels Aloïdes ho va fer saber a Hèracles, qui el va alliberar mentre Afrodita distreia els dos gegants amb un engany.

Al començament de la guerra de Troia, Ares promet a Atena lluitar al bàndol dels aqueus, però després Afrodita el va persuadir de lluitar a favor dels troians. Quan Diomedes el va reconèixer entre els combatents, va ordenar als seus homes la retirada. Atena es va queixar al seu pare Zeus, ja que la lluita era massa desigual tenint a Ares en la guerra. Zeus va accedir que el fessin fora, llavors Atena va dir a Diomedes que tornés a l'atac i no tingués por d'enfrontar-se a Ares. Quan Ares va ser amenaçat per la llança de Diomedes, va acceptar la decisió de Zeus i va marxar a l'Olimp, però va estar a punt de tornar quan va sentir que el seu fill Ascalaphus havia mort en combat.




#Article 57: Atena (826 words)


En la mitologia grega, Atena (en grec antic Ἀθηνᾶ, Ἀθήνη o Ἀθάνα) és la deessa de la saviesa i de l'artesania, com ara el teixit i la ceràmica. També és deessa de la guerra, però del seu vessant estratègic, ja que el déu de la lluita i la sang és Ares. Era també deessa protectora de la ciutat d'Atenes i de moltes d'altres. Tenia temples a les ciutadelles de diversos nuclis d'Esparta, Mègara i Argos. És una de les sis deesses principals del Panteó grec, i era anomenada Minerva pels romans.

Atena és una deessa guerrera, mai va ser nena, mai va tenir parella ni amant, i sempre va mantenir-se verge (parthenos). El Partenó d'Atenes, a Grècia, és el seu homenatge més resplendent. Se la representa amb una llança, un casc i l'Ègida, un escut que compartia amb Zeus. A l'escut hi va posar el cap de Medusa que li va donar Perseu, i que tenia la virtut de transformar en pedra tot el que la mirés. També se l'anomena Atenea o Pal·les Atenea. L'animal que la simbolitza és l'òliba i la seva planta, l'olivera.

Atena és la divinitat tutelar d'Atenes; l'acròpolis d'aquesta ciutat era el principal centre de culte de la dea a l'antiguitat. De fet, la semblança entre els dos noms ha fet pensar a molts que un d'aquests, possiblement el de la dea, derivi de l'altre. Els antics explicaven l'origen del nom d'Atena mitjançant els mots grecs athánatos immortal i atithéne sense nodrissa, teories avui descartades, i Plató el considerava una traducció del nom de la dea egípcia Neith.

Filla de Zeus i de Metis. La història del seu naixement és curiosa. Urà i Gea van advertir Zeus que si Metis tenia una filla, després tindria un fill que el destronaria. Quan Zeus es va adonar que la seva dona estava embarassada, se la va empassar sencera. Llavors, arribat el moment del part, Zeus va patir un terrible mal de cap, tan fort que va ordenar a Hefest que li obrís el cap d'una destralada i així va néixer Atena, ja adulta i armada. Va tenir un paper important en la lluita contra els gegants lluitant al costat de Zeus i la resta de déus olímpics. Va matar Pal·lant i Encèlad. Va treure la pell del primer i se'n va fer una cuirassa, l'Ègida. Al segon el va perseguir fins a Sicília i el va immobilitzar llençant-li al damunt l'illa sencera.

Posidó, déu del mar, i Atena, es van disputar la protecció de la ciutat d'Atenes. Per decidir quin dels dos s'hi imposaria, tots dos van fer un regal i van deixar que els atenencs decidissin quin els complaïa més. Atena va regalar a la ciutat una olivera, mentre que Posidó hi va fer brollar una font d'aigua salada. Els atenencs van preferir el regal d'Atena, ja que era molt més útil.

Un altre mite relacionat amb Atena té a veure amb la gelosia. El déus eren molt gelosos de la seva superioritat envers els mortals i s'ofenien molt fàcilment quan aquests pretenien superar-los. Això és el que va fer una teixidora anomenada Aracne. El seu art era exquisit. Un dia va exhibir un tapís tan ben elaborat que tant ella com tothom que el veia opinava que la seva destresa superava fins i tot la de la dea Atena. Aquesta, incrèdula, baixà a la terra a veure el tapís en persona i el que va veure la va meravellar i horroritzar a la vegada. Efectivament, aquell tapís superava qualsevol de les seves obres. Furiosa per la gelosia, el destruí. Quan Aracne veié la seva obra mestra perduda, se suïcidà penjant-se d'un arbre. Atena tenia prou sentit comú per adonar-se de la injustícia de la seva mort, de manera que la perdonà parcialment. Li retornà la vida, però convertint-la en aranya, de manera que tant ella com els seus descendents podrien teixir i teixir per sempre, però una obra que ningú mai no admiraria.

Un altre mite molt relacionat amb la deessa és el que marca l'origen de la guerra de Troia. A les noces de Peleu i Tetis, a les quals assistien molts dels déus, Eris, dea de la discòrdia, llençà una poma d'or amb aquestes paraules gravades: Per a la més bella. De seguida, tres deesses reclamaren la poma com a seva: Hera, Atena i Afrodita. Per tal de decidir a qui pertanyia la poma de la discòrdia i, per tant, qui n'era la més bella, s'escollí Paris, el jove fill del rei Príam de Troia. Les tres dees intentaren subornar-lo. Hera oferí a Paris poder, Atena saviesa i gloria militar i Afrodita el temptà amb la dona més bella de la terra, Helena. Paris es decidí per Afrodita. Aquest incident fou l'inici de la guerra de Troia, ja que Afrodita ajudà Paris a enamorar i raptar Helena. Atena i Hera, en canvi, donarien suport als grecs en la futura guerra i Afrodita seria la protectora de Paris i els troians.




#Article 58: Endevinació (307 words)


Lendevinació (del llatí divinare 'preveure', 'ser inspirat per déu', en relació amb divinus, 'diví') és el procés pel qual s'arriba al coneixement de coses ocultes, procés considerat com una part de la màgia i que en moltes societats està íntimament lligat a la religió. Els qui la practiquen són els 'endevins', que utilitzen diverses tècniques codificades per tal d'aconseguir aquests coneixements.

Segons Plató i Ciceró, el qual va estudiar la qüestió en la seva obra De divinatione, es poden distingir dues branques principals en l'endevinació: la clarividència, natural i intuïtiva, i la màntica, tècnica i inductiva. Així i ha els endevins 'clarividents', que es considera que tenen un 'do', i els que utilitzen les 'arts endevinatòries' o 'màncies', les quals es classifiquen en funció del mètode emprat, com per exemple l'astrologia (els astres), la cartomància (les cartes), la numerologia (els nombres) o la quiromància (línies de la mà). La visió científica i la dels escèptics consideren en general que es tracta de pseudo-ciències.

Els somnis s'han considerat premonitoris en moltes cultures: Mesopotàmia, Grècia, Roma, Xina i judeocristiana.

Les primeres proves de pràctiques amb finalitat d'endevinació són a la Xina del segon mil·lenni abans de Crist. Es feien unes inscripcions de forma oral sobre unes closques de tortuga i/o escàpules d'ovella i vaca a les quals s'aplicava foc per a causar l'aparició de clavills que eren interpretats pels sacerdots. Les consultes eren sobre temes polítics i militars.

S'ha trobat pràctiques d'endevinació a la cultura dels Zhang Zhung.

Es classifiquen en endevinacions directes o automàtiques i endevinacions indirectes o exploratòries.

Exemples d'endevinacions automàtiques són: l'astrologia, la quiromància i els auguris. La seua fonamentació és que determinants elements o esdeveniments contenen informació sobre el futur que es pot llegir.

Les endevinacions exploratòries consisteixen a llegir les intencions de les divinitats. Exemples són l'Oracle de Delfos i la necromància a l'Odissea.




#Article 59: Assassinat de Guillem Agulló i Salvador (1835 words)


Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1974 - Montanejos, 11 d'abril de 1993) era un jove valencià, militant en moviments independentistes d'esquerres, que morí assassinat a mans d'un grup de militants de l'extrema dreta. Concretament, Agulló militava, a la seva mort, a l'organització juvenil de l'esquerra independentista Maulets, de Burjassot (l'Horta) i al moviment antiracista i antifeixista SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice). També era membre de la grada ultra del Llevant Unió Esportiva Força Llevant.

L'any 2020, els pares de Guillem, Guillem Agulló Lázaro i Carme Salvador, van ser guardonats amb la Creu de Sant Jordi, pel seu compromís amb la lluita antifeixista i per combatre el creixement de l’extrema dreta, després de la mort del seu fill a mans d’un militant neonazi.

La matinada de l'11 d'abril de 1993, Guillem Agulló es trobava a Montanejos, a l'Alt Millars, per vacances de Setmana Santa d'acampada amb uns amics, quan foren assaltats per un grup de joves feixistes al crit de «Sieg Heil» i «Viva España», i un d'ells li donà una ganivetada al cor, fet que li causà la mort. Els agressors van marxar cantant l'himne feixista espanyol «Cara al Sol».

Els familiars i les organitzacions d'esquerres i independentistes van denunciar que el motiu del crim havia estat polític, ja que els joves que van intervenir en l'assassinat eren coneguts per la seva ideologia espanyolista i feixista i que també sabien de la ideologia antifeixista de Guillem. Tots els partits polítics van condemnar els fets, menys el Partit Popular, Unió Valenciana i la Falange Española.

Per l'assassinat van ser arrestats: Gerardo Mora, Juan Manuel Sánchez (àlies el Picha), José Cuñat (àlies el Pollo), Francisco Garcia (àlies el Mody) i Pedro Cuevas (àlies el Ventosa), aquest darrer com a autor material del crim. Tots formaven part del grup valencià d'extrema dreta «Komando Marchalenes IV Reich», denominació en honor del règim nazi.

En el judici del cas, celebrat a Castelló de la Plana l'any 1995, fou força controvertit i originà força polèmica entre els mitjans de comunicació . El jutge acceptà un estrany testimoni ‘X’, presentat per la defensa, que declarà sota secret. Maulets, que exercia l'acusació popular, es retirà del judici. Finalment el jutge sentencià al confés autor de la ganivetada, Pedro Cuevas «el Ventosa», a 14 anys de presó per homicidi i va absoldre els altres quatre acusats, posats en llibertat una setmana després de la sentència. El jutge despolititzà el cas rebutjant el caràcter ultra de l'assassinat afirmant que fou una baralla entre xavals.

Durant el procés judicial la premsa, encapçalada pel diari Las Provincias dirigit per l'ultra María Consuelo Reyna, engegà campanyes de criminalització de la víctima i dels col·lectius antifeixistes i independentistes als quals pertanyia Guillem.

Dels 14 anys de condemna a presó, Pedro Cuevas només en complí 4 per bon comportament. L'any 2013 en l'anomenada Operació Panzer, fou detingut novament acusat de pertinença a una xarxa neonazi, possessió il·lícita d'armes, robatori i diversos delictes contra la salut pública però fou absolt. A les eleccions municipals del 27 de maig de 2007 es presentà per les llistes del partit d'ultradreta Alianza Nacional en el número 4 per Xiva de Bunyol. Només va rebre 23 vots, el 0,34% del total de vots.

D'altra banda, el setmanari valencià El Temps al llarg de tots aquests anys, ha investigat i denunciat el vincle entre el principal grup neonazi que va aparèixer a València, els grups d'ultres d'extrema dreta del València CF i el grup neonazi espanyol Acción Radical.

La Plataforma per la Impunitat comentà que aquest cas posà en evidència fins on arriba la violència de l'extrema dreta a la Comunitat Valenciana, on entre el 2007 i el 2013 s'havien posat vint artefactes explosius prop de les seus de partits d'esquerres i associacions culturals. El periodista Salvador Enguix emmarca la impunitat d'aquest cas amb la impunitat general que hi ha al País Valencià. Per suportar aquesta tesi assenyala el silenci del PSOE de Joan Lerma respecte el crim, i l'escàs o nul suport institucional a la família de l'assassinat.

Anys després es continuà homenatjant-lo i quan es compliren deu, quinze i vint anys de la seua mort hi hagué diverses manifestacions. D'altra banda, diversos grups de música han anat fent cançons per a homenatjar-lo, com ara: «Guillem Agulló» (Cagant Melodies), «No sé què sent» (Feliu Ventura), «No tingues por» (Obrint Pas), «Company Guillem» (Opció k-95), «11 d'abril» (Greska), «11 d'abril del 93 (Odi), «Soldats catalans» (Orgull Roig) o «Sangre por sangre» (Non Servium). El cantant Miquel Gil el va recordar just abans d'interpretar «El jorn dels miserables» al Concert per la Llibertat celebrat el 29 de juny del 2013 al Camp Nou.

El 2018, el pare de l'assassinat denuncià en un programa de ràdio d'À Punt que després de l'assassinat la família va continuar rebent amenaces fins i tot durant el 25è aniversari de la mort del seu fill, i els han pintat la casa amb creus cèltiques. Per falta de proves no hi ha hagut cap actuació judicial.

Diversos municipis han dedicat carrers i places a l'assassinat. El ple de l'Ajuntament de Vic celebrat el 3 de juny de 2013 va decidir, per unanimitat (CiU, PxC, CUP, PSC, ERC, ICV-EUiA i SI) i a instància de la CUP, dedicar-li un carrer amb el seu nom. El 28 de juny se celebrà un acte d'homenatge a la capital d'Osona amb motiu de la inauguració del passatge, en el que hi participaren els pares de Guillem Agulló, el militant d'Arran Guillem Rovira, i el diputat de la CUP David Fernàndez.

Esquerra Unida intentà portar endavant una declaració institucional per recordar l'assassinat a les Corts Valencianes el 2013, però va ser frustrat pel Partit Popular de la Comunitat Valenciana. El 12 d'abril del 2016 les Corts Valencianes van retre homenatge a Guillem Agulló, 23 anys després del seu assassinat, amb una declaració institucional signada per tots els grups parlamentaris (PSPV, Compromís, Podem, PPCV i Ciutadans) i llegida per Enric Morera, president de les Corts. Hi foren presents els pares i la germana d'Agulló i l'exdiputat de la CUP David Fernández, entre d'altres.

A través d'aquesta declaració institucional les Corts van crear el Premi Guillem Agulló, concebut per reconèixer «a les persones i les iniciatives destacades en la lluita contra la xenofòbia, el racisme i els delictes d'odi». El premi té caràcter anual, amb lliurament el mes d'abril. El primer guardonat, a títol pòstum, fou l'advocat Daniel Sanjuan Guaita, que havia mort el 24 de gener de 2016. Sanjuan fou membre de la Comissió d'Ajuda al Refugiat del País Valencià (CEAR PV) i de la comissió jurídica de la campanya CIEs No, a favor del tancament dels Centres d'internament d'estrangers. El premi li fou atorgat per la seva defensa dels drets humans, especialment en l'ambit de l'immigració.
El 2017 s'acordà que el passeig central dels Jardins del Real de la ciutat de València portaria el seu nom en memòria seua i d'altres víctimes de crims d'odi. La placa fou arrancada pocs dies després de col·locar-la.

El 23 de gener de 2019, el Senat espanyol va aprovar la creació del fons Guillem Agulló, un fons econòmic estatal per a una indemnització a les famílies de víctimes de delictes d'odi.

El 28 de novembre de 2019 es va presentar la campanya «La lluita continua», un ambiciós projecte d'iniciativa ciutadana per a fomentar la mobilització social, política i de recuperació de la memòria democràtica que va prendre com a punt de partida la figura del jove antifeixista i independentista. Seguint les previsions, la campanya va organitzar al llarg del 2020:  un concert d'homenatge a València i un altre a l'Auditori de Barcelona; un cicle de debats i conferències a les dues ciutats; l'actualització del web Crímenesdeodio.info; la publicació de la novel·la Guillem, de Núria Cadenes, centrada sobretot en l'assetjament que va patir la família d'Agulló; i la pel·lícula La mort de Guillem de Carlos Marqués-Marcet, sobre l'assassinat i el judici.

El llibre de Núria Cadenes, publicat el 2020 amb Àmsterdam Llibres (Ara Llibres), s'emmarca en el gènere de novel·la documental i consta de tres episodis vinculats a la mort d'Agulló: l'assassinat del jove, el posterior judici i l'impacte social del cas. Aquesta darrera secció és un dels punts més importants de l'obra i s'hi exposa la reacció de part de la societat, en general, i dels seus pares, en particular, amb la premissa compartida de «no contestar l'odi amb més odi», segons manifestà l'autora. En aquest sentit, també assegurà que «quan les persones reaccionem en positiu som capaces de superar les situacions més punyents». L'obra literària va tenir un bona rebuda entre el públic i l'any 2020 va aconseguir el premi a la millor novel·la del festival València Negra.

En el cas de la pel·lícula, el rodatge va començar el 20 de novembre i va finalitzar el 25 de desembre de 2019, i va comptar amb els guions elaborats per Roger Danès i Alfred Pérez-Fargas, la producció de Lastor Media, SUICAfilms i Som*Batabat, en coproducció amb À Punt Mèdia i TV3. També rebé el suport de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, l'Institut Valencià de Cultura i l'Institut Català de les Empreses Culturals, i la col·laboració de la Televisió de les Illes Balears, la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica de la Generalitat Valenciana i de Verkami. L'estrena es va realitzar el 24 d'agost de 2020 a la secció Malaga première del Festival de Màlaga. El 2 d'octubre es va emetre de forma simultània als canals de televisió À Punt, TV3 i IB3 i el 5 d'octubre va ser projectada al Festival de Cinema d'Espanya de Tolosa de Llenguadoc (Cinespaña). El guardó més significatiu que va obtenir va ser el premi al millor llargmetratge dels Premis de l'Audiovisual Valencià de 2020, una gal·la en la que també es va assolir el premi a la millor actriu protagonista, per a Gloria March, i el premi al millor guió, per a Roger Danès i Alfred Pérez-Fargas.

Paral·lelament a la pel·lícula, un grup d'alumnes de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) va enregistrar el curtmetratge Ni oblit ni perdó com a mostra de suport a la campanya social i política. L'obra de ficció, dirigida per Jordi Boquet, narra el procés de dol de Betlem Agulló deu anys després de l'assassinat del seu germà. Enregistrat a les localitats de Cervera i Burjassot, compta amb un repartiment format per Raquel Ferri (com a Betlem Agulló), Isabel Rocatti (com a Carme Salvador), Marina Alegre (com a Carmina Agulló) i Pep Molina (Guillem Agulló pare). El finançament de l'obra cinematogràfica va ser possible gràcies al micromecenatge a través de la plataforma Verkami. El 5 d'octubre de 2020 es va projectar al Festival de Cinema d'Espanya de Tolosa de Llenguadoc (Cinespaña), i durant aquell mateix any també es va projectar al concurs iberoamericà de curtmetratges del Festival Internacional de Cinema d'Osca. El mateix any va ser guardonada al D'A Film Festival de Barcelona amb el premi del públic al millor curt UIC, i nominada al millor curtmetratge dels Premis Gaudí de 2021.




#Article 60: Audició (1083 words)


Laudició constitueix els processos psico-fisiològics que proporcionen a l'ésser humà la capacitat d'escoltar i és el resultat d'un complex mecanisme proporcionat per les dues orelles (per permetre la percepció binaural estereofònica), uns centres nerviosos que transformen l'estímul mecànic de les ones en sons i la participació activa i permanent del cervell.

Més enllà de les ones sonores, el procés de l'audició humana implica processos fisiològics derivats de l'estimulació de l'òrgan de l'audició (òrgan de Corti), com la transducció sensorial, i processos psicològics, derivats de l'acte conscient d'escoltar un so. Per això podem dividir el sistema auditiu en dues parts: 

En els éssers humans i altres vertebrats, l'audició es realitza principalment pel sistema auditiu: les vibracions són detectades per l'orella que les converteix en impulsos nerviosos que són percebuts pel cervell (principalment en el lòbul temporal). De la mateixa manera que el tacte, l'audició requereix sensibilitat en els moviments de les molècules externes a l'organisme, ja que, com el tacte, fa servir mecanoreceptors.

El so, és una ona mecànica que es propaga longitudinalment i tridimensionalment a través d'un medi. En el nostre ambient vital, l'aire, els sons poden definir-se com a variacions audibles de la pressió de l'aire. Doncs, qualsevol cosa capaç de moure molècules d'aire pot generar un so.

Les variacions de pressió i els diferents moviments ondulatoris del so són detectats per les cèl·lules ciliades internes localitzades en l'oïda interna generant els impulsos nerviosos.

L'audició depèn d'una sèrie de passos complexes que converteixen les ones sonores que viatgen per l'aire en senyals elèctriques. Aquestes senyals arriben al cervell per mitjà del nervi auditiu (VIII parell cranial).

L'òrgan de l'audició, des d'un punt de vista funcional es divideix en:

El camp auditiu humà correspon a una banda específica de freqüències i un rang específic d'intensitats, percebudes per la nostra oïda anomenat regió audible de l'espectre de freqüència de el so. Les vibracions acústiques fora d'aquest camp no es consideren sons, fins i tot si poden ser percebuts per altres animals.

L'oïda humana capta els nivells d'intensitat acústica compresos entre 0dB (llindar) a 120-130 dB. Això és cert per al rang de freqüència mitjana (1-2 kHz). Per a freqüències més baixes o més altes, la dinàmica es redueix.

L'oïda humana percep només freqüències entre 20 Hz (to més baix) a 20 kHz (to més alt) que són les que inicien els impulsos nerviosos cap al cervell humà i que seran interpretats pel mateix en forma de so. Tots els sons per sota de 20 Hz es qualifiquen com a infrasons, encara que alguns animals els escolten (com per exemple la rata topo o l'elefant). De la mateixa manera, tots els sons per sobre de 20 kHz es qualifiquen com a ultrasons, però són sons per a un gat o un gos (fins a 40 kHz) o per a un dofí o una ratapinyada (fins a 160 kHz).

No obstant, com es mostra en el gràfic a continuació, tots els sons superiors a 90 dB danyen l'oïda interna i fins i tot poden causar danys irreversibles per sobre de 120 dB.

El camp auditiu humà està limitat per la corba del llindar de percepció sonora (a baix) i una corba que dóna el límit superior de la percepció del so (a dalt). Tingui en compte que més enllà d'aquesta corba existeix perill per a l'oïda interna (còclea). En cada freqüència, entre 20 Hz i 20 kHz, el llindar de la nostra sensibilitat és diferent. El millor llindar (al voltant de 2 kHz) és pròxim a 0 dB. També és en aquest rang mitjà de freqüències on la dinàmica de la sensació és la millor (120 dB). L'àrea de conversa (verd fosc) mostra el rang de sons més comunament utilitzat en la percepció de la veu humana; quan la pèrdua d'audició afecta aquesta àrea, la comunicació es veu alterada.

Fletcher i Munson van estudiar estadísticament com sentim a diferents freqüències, a força d'anotar les respostes d'un ampli grup de persones davant senyals de prova. És molt fàcil apreciar que sentir dos tons diferents amb el mateix nivell SPL, com per exemple 200 i 1600 Hz, produeix sensació d'un nivell percebut molt diferent (molt major en el de 1600). Un to amb freqüència de 4000Hz per exemple, pot ser escoltat a nivells d'intensitat inferiors a 0dB.

Van tenir la idea de crear unes ‘gràfiques d'igual sonoritat’ (corbes isofòniques) per a diferents nivells, des de molt pròxims al llindar d'audició a uns altres ja realment fortes. Cada corba representa el nivell de pressió sonora (SPL) que cal produir a cada freqüència per a aconseguir una mateixa sensació que la que es té amb un determinat nivell a 1kHz. Prenent com a referència el recorregut entre els llindars d'audició i dolor a 1kHz (0 i 120 dB SPL) van crear corbes,on per un to amb una freqüència de 1000Hz, el llindar d'audició és de 0 dB, però un to de 20Hz el llindar d'audició hauria de tenir un nivell d'intensitat superior a 70 dB perquè sigui audible.

Els mínims en les corbes indiquen que l'oïda humà és més sensible als sons amb freqüències entre 4000 Hz i 12000 Hz.

Algunes conclusions a partir de les corbes isofòniques:

Perquè es puguin fer mesuraments de manera representativa a la nostra percepció subjectiva, s'han elaborat les corbes de ponderació, que són:

Ponderació A - Un mètode d'ajustar els mesuraments perquè coincideixin amb el llindar de sensibilitat de l'oïda humana, en les seves diferents freqüèncias se empra per a mesurar relacions assenyalis/soroll en mesures elèctriques, o en corbes de mesurament d'aïllament acústic. Una mesura ponderada A representa a com sentirà l'oïda humana un senyal sense ponderar a nivells pròxims al seu llindar d'audició, donant una importància a les freqüències mitjanes relativament alta si la comparem amb la seva sensibilitat en greus i aguts en el llindar.

Ponderació B - Un mètode d'ajustar els mesuraments perquè coincideixin amb la sensibilitat mitjana de l'oïda humana, en les seves diferents freqüències. És poc empleada. Una mesura ponderada B representa a com sentirà l'oïda humana un senyal sense ponderar a nivells mitjans de la seva capacitat d'audició.

Ponderació C - Un mètode d'ajustar els mesuraments perquè coincideixin amb el límit de sensibilitat de l'oïda humana, en les seves diferents freqüències. S'empra especialment en aïllament acústic per a donar una sobre importància a les freqüències baixes, i establir amb ella diferències respecte a la ponderació A. Una mesura ponderada C representa a com sentirà l'oïda humana un senyal sense ponderar a nivells pròxims al seu llindar del dolor.




#Article 61: Anime (7396 words)


Lanime (en japonès アニメ) és el terme que agrupa els dibuixos animats de procedència japonesa. Al Japó es fa servir la paraula anime per a referir-se a l'animació en general. Tradicionalment es dibuixava a mà, però actualment s'ha tornat comuna l'animació per ordinador.

En els seus inicis, al voltant de 1907, l'animació japonesa rep el nom de Senga eiga (literalment pel·lícules de línies dibuixades), més tard es coneixerà amb el terme Doga (imatges en moviment) i, finalment, sobre 1960 passarà a dir-animeeshon (originalment, ア ニ メ ー シ ョ ン [animēshon]. Per aquest motiu es pugui escurçar a «animi» (ア ニ メ). D'altra banda es creu que és una paraula d'origen francès. L'anime és un mitjà de gran expansió al Japó, sent al mateix temps un producte d'entreteniment comercial i cultural, cosa que ha ocasionat un fenomen cultural en masses populars i una forma d'art tecnològic. És potencialment dirigit a tots els públics, des de nens, adolescents, adults, fins especialitzacions de classificació essencialment presa de l'existent per al Manga (historieta japonesa), amb classes base dissenyades per especificacions sociodemogràfiques com ara treballadors, mestresses de casa, estudiants, etc. Per tant, poden fer front als subjectes, temes i gèneres tan diversos com l'amor, aventura, ciència-ficció, contes infantils, literatura, esport, horror, fantasia, comèdia i molts altres.

Els seus guions inclouen una gran part dels gèneres de ficció i són transmesos per mitjans cinematogràfics (transmissió per televisió, distribució, plataformes d'internet, DVD i pel·lícules amb àudio). Paral·lelament a l'anime, al Japó es desenvolupa el món del manga, que és el còmic de procedència japonesa. Entre el manga i l'anime sol haver-hi molta interacció, puix que els mangues que tenen èxit són posteriorment adaptats a l'anime.

El terme anime prové de l'abreviació de la transcripció japonesa de la paraula anglesa «animation» (アニメーション, animēshon). D'aquí s'abreuja «anime». No obstant això, en anglès la paraula «animation» no pot ser abreujada a «anime», ja que la «e» no forma part de la paraula original. Per aquest motiu, a occident es va decidir no canviar quadres de gènere i per tant ha de provenir d'un altre idioma. I és així com neix la teoria del terme francès «animé» (animat).

Internacionalment, l'anime va portar una vegada el nom popular «Japanimation», però aquest terme ha caigut en desús. Els fans pronunciaven la paraula preferiblement com a abreviació de la frase «Japanese Animation» (animació japonesa en anglès). Va veure el seu major ús durant les dècades de 1970 i de 1980, que generalment comprenen la primera i segona onada d'anime fandom. El terme va sobreviure almenys fins a principis de la dècada del 1990, on va desaparèixer just abans del ressorgiment de l'anime a mitjans del mateix any.

En general, el terme «Japanimation» ara tan sols apareix en contextos nostàlgics en el món occidental, encara que és molt utilitzat al Japó per a distingir les animacions fetes allà (Japanimation) de les animacions en general (Anime, al Japó).

L'anime neix a principis del , amb una sèrie de curtmetratges similars als trobats en altres països com: Estats Units, Rússia, Alemanya i França, entre d'altres. La primera animació japonesa es va fer el 1907, i tracta de la història d'un nen mariner. La companyia Tennenshoku Katsudo Shashin (Tenkatsu) va ser la primera a reaccionar, encarregant el 1916 al dibuixant Oten Shimokawa una pel·lícula d'aquest gènere.

En la dècada de 1930, l'animació va esdevenir un format alternatiu a la narració de contes. La manca de visió d'actors occidentals, per exemple, feia gairebé impossible dirigir les pel·lícules establertes a Europa, Amèrica o a mons de fantasia, que naturalment no tenien la participació del Japó. L'animació permet als artistes crear personatges i entorns.

L'èxit de Walt Disney amb La Blancaneu i els set nans va influenciar als animadors japonesos. Osamu Tezuka va adoptar i simplificar moltes tècniques de l'animació de Disney per reduir els costos i el nombre de marcs en la producció. Aquesta va ser la intenció d'una mesura temporal per tal de poder produir el material en un atapeït programa d'animació amb un personal sense experiència.

Durant la dècada de 1970, hi va haver un creixement de la popularitat del manga, i en conseqüència de l'anime, especialment els d'Osamu Tezuka, que ha estat anomenat una «llegenda» i el «déu del manga». El seu treball i el d'altres pioners en el camp, estan inspirats en característiques i gèneres que són elements fonamentals en l'anime d'avui en dia. El gènere del robot gegant (conegut com a «Mecha» fora del Japó), per exemple, desenvolupat en part per Tezuka, es va revolucionar a final de dècada per Yoshiyuki Tomino, que va desenvolupar realment el gènere dels robots en l'anime, amb sèries com: Gundam i Macross, que es van convertir en clàssics instantanis a la dècada de 1980, el gènere del robot en l'anime segueix sent un dels més comuns al Japó i en tot el món avui dia. Durant aquesta mateixa dècada, l'anime es va fer més acceptat en el corrent principal al Japó (tot i que menys que el manga), i va experimentar un apogeu en la producció. Després d'algunes adaptacions d'anime d'èxit en els mercats estrangers, l'anime va adquirir una major acceptació en els mercats en la dècada de 1990 i encara més a partir del 2000.

A Mèxic les primeres sèries anime que foren emeses foren Heidi, Candy Candy i Remi. I foren emeses a la dècada del 1970.

En la dècada del 1980 s'emeteren més sèries: Robotech, L'Abella Maya, Mazinger Z i altres.

En la dècada del 1990 ocorre el boom de l'animació japonesa a Mèxic. Aquest fenomen causa l'aparició de fanzines i es va vendre marxandatge.

En la dècada del 2000 apareixen canals de televisió de transmissió privada que n'emetien, dels quals destaca Animax per ser-ne un especialitzat en animació japonesa.

El primer fanzine fou Anime: Figuras en Movimiento i aparegué el 1992. El 1994 es van escindir en dos fanzines: Animanga i Domo.

Sobre les característiques notables del gènere, destaca el desenvolupament de trames complexes al llarg d'un cert nombre d'episodis. Un gran percentatge dels animes estan estructurats en sèries de televisió, amb números d'episodis definits en els quals es tracta una trama específica que pot implicar el treball de conceptes complexos. A la dècada de 1970, l'anime va començar a prendre un rumb diferent del món de l'animació. Les produccions occidentals es caracteritzen per estar dirigides a un públic infantil, mentre que l'anime pot tractar temes més complexos com l'existencialisme i a vegades es fa servir un llenguatge més madur, i on també poden haver-hi algunes escenes de violència i sexualitat. La demografia objectiva sovint afecta els contextos ideològics de l'obra: per exemple en el shonen, les sèries d'acció per a nois, es prenen moments que passen a l'adolescència com: l'amistat, la companyonia, les baralles, les aventures, el sacrifici per l'amor. El seinen, que també és per a un públic masculí, es prenen temes més madurs com: polítics, sexuals, o científics (que, a excepció del kodomo, també poden ser part d'altres gèneres demogràfics, només que es veuen amb més profunditat). També s'ha de tenir en compte que quan una sèrie manga té molt d'èxit, és comú adaptar-lo a l'anime.

Les relacions entre els personatges se li dóna molta importància en alguns animes, especialment els del gènere shōjo. La gran majoria de les sèries tenen alguna part emocional i connotacions ideològiques. Les imatges poden crear un fons adequat per a la transferència dels seus pensaments emocionals. Tot i que les sèries destinades a un públic femení se li prenen més importància als sentiments dels personatges, no és quelcom aliè trobar-ho en les sèries destinades al públic masculí. Un element molt important dins dels romanços és que els personatges estiguin desesperats per una persona en especial (fet que pot ser tant un drama com una comèdia romàntica), un dels millors exemples quant a l'expressió dels sentiments és la sèrie Candy Candy. El sacrifici d'amor que fa una persona per la seva parella és un concepte que s'empra en les sèries d'acció, quan un personatge femení ha de ser rescatat dels oponents i es dóna un duel entre el personatge principal i el seu enemic (es reflecteix per exemple en la sèrie Hokuto no Ken). També hi ha diversos gèneres romàntics, on es poden donar de diferent manera.

Tot i predomina la fantasia sobre els successos reals, algunes sèries tenen influències del moviment realista, fins i tot s'han adoptat obres literàries a l'anime. Les històries explicades a través d'aquest mitjà poden ser produïdes mitjançant la combinació de diversos gèneres cinematogràfics, com a tals hi ha una gran quantitat de temes, poden descriure esdeveniments històrics, com els esmentats posteriorment. És un tret bastant comú veure com un anime reflecteix la cultura i les tradicions japoneses. Les idees populars dels personatges són: la persistència, la manca de voluntat de lliurament, persones molt poderoses, circumstàncies difícils, la llibertat de determinació i l'elecció de la vida, tenen un paper important en la moral. També hi ha sèries amb drames històrics, que narren diferents successos del Japó, com Rurouni Kenshin, o d'Europa com la pel·lícula Steamboy, on part dels personatges són ficticis, però els altres poden ser part de la història. La política és un altre tema que pot aparèixer en un anime, fins i tot els primers llargmetratges d'anime eren publicitat de la guerra i on també el gènere mecha ha format part d'un domini de diferents llocs i ideologies dins de les sèries, també es veuen els abusos que es cometen en l'autoritat (que es fan presents en els personatges contraris). Un altre element molt distingit és l'existencialisme, on els personatges tracten d'analitzar la seva història, i els diferents esdeveniments pels quals han passat, es pot veure de manera molt profunda en Ghost in the Shell.

La tradició xintoista també es pot veure il·lustrada en l'anime fent un complex debat sobre la relació entre la naturalesa i la tecnologia que ha estat des de fa molt de temps un tema important en la societat japonesa (I en el món sencer). Per exemple, la pel·lícula Momotaro's Divine Sea Warriors (Momotaro el guerrer endeví dels mars), es mostra una relació entre el medi ambient, que és representat pels animals d'una illa, i la tecnologia, que és representada en forma de propaganda de la Segona Guerra Mundial, on també el gran desenvolupament de la tecnologia ha format part de la postguerra. També dins dels gèneres de la ciència-ficció està el gènere mecha (robots gegants), on es pot explicar com la tecnologia en comptes de ser un desenvolupament positiu, comença a ser una gran font de devastació, paradoxalment el dany ocasionat és recuperat per la mateixa tecnologia. Un altre concepte és el ciberpunk, on la pel·lícula Akira se la considera una pionera. També en la sèrie Serial Experiments Lain, el concepte d'humanitat és barrejat amb la tecnologia, i la humanitat se li pren menys importància, generalment van acompanyades amb temes d'existencialisme. En un altre sentit, l'home-tecnologia, en particular, és també la cara a través de la qual en l'anime pren una transposició de la modernitat i, en última instància, que va donar lloc a una inseparable combinació entre el vell i el nou.

Aquest gènere narratiu neix d'una barreja entre la cultura del Japó i la d'occident. Del gènere occidental rescata alguns arquetips dels personatges, presentació en capítols de la mateixa durada i tècniques d'animació entre altres coses. A això se li afegeixen conceptes tradicionals japonesos com l'èmfasi en la vida quotidiana i l'estil tradicional del dibuix japonès modernitzat. A més es poden presentar altres tipus de mitologies, com la xinesa, la grega o l'escandinava (si es prenguessin exemples, estarien les sèries de Bola de Drac, Saint Seiya i Matantei Loki respectivament). També cal prendre importància que han pres d'altres religions, com l'hinduisme i el cristianisme.

El xintoisme és la religió nativa del Japó, i es caracteritza per una visió animista de la natura. La xin-to és la forma de conducta dels déus que harmonitzen amb la natura i els esperits dels avantpassats, entre les deïtats hi ha els kami (神, déu), que en general són esperits bondadosos que contraresten els oni (鬼, dimoni), que són dimonis violents. Els mites i les llegendes de tradició xintoista són innumerables, començant amb els recollits en el Kojiki i en el Nihon Shoki (textos que daten del ), que proporcionen a les ànimes més d'un punt de partida per a les històries que es narren al Japó. En particular, un segell distintiu del xintoisme és la combinació dels elements fantàstics situats més enllà del límit normal de la percepció humana ordinària amb la vida quotidiana, una característica que també és fàcil de trobar en moltes obres d'anime. Ikakku és un manga sobre un monjo budista on s'explica aquest tema en detall.

Uns altres factors que construeixen l'anime són: les tradicions, les anècdotes i les situacions que, sens dubte, són l'ètica marcial, que és bàsicament la causa de la complexitat del codi de la conducta que consisteix el bushido, la via dels nobles guerrers. Les històries en l'anime, en particular, tendeixen a combinar els aspectes del bujutsu (武术, bujutsu) i el budo (武道, Budo) que no només proporcionen el dret capaç de demostrar la lluita, sinó també per a representar el camí de la moral i d'educació a protagonitzar. En alguns casos, l'heroi també pot ser divinitzat com passa en la mitologia grega. No obstant això, atès que el bushido es connota per la presència de qualitats del lideratge moral, com la justícia, el sentit del deure, la lleialtat, la compassió, l'honor, l'honestedat i la valentia, és bo recordar que el seu origen cultural no només és representat a l'anime, que d'alguna manera se centren en el combat, o directament en el conflicte posat en el Japó feudal, sinó que també es representa en la modernitat del Japó. Un clar exemple on es marca molt el bushido en el manga és en la història de El llop solitari i el seu cadell.

En el camí dels budokas hi ha una norma que diu que no es podrà començar el camí de l'aprenentatge sense un guia, sia un pare o mestre (sensei). En la societat japonesa, en general és representat la figura del senpai-kōhai, on el primer és el que es va iniciar per primera vegada, i el segon, qui va començar més tard. Això implica el respecte i la devoció del kōhai cap al senpai, el senpai ha d'assessorar i orientar en la vida al kōhai, es pot determinar en cada context social, de l'escola al treball, dels esports a la política, i també, es reflecteix en l'anime, on moltes vegades els personatges són ensenyats per un mestre. Trets molt característics en molts mangues shonen com Yaiba, Bola de Drac i Usagi Yojimbo.

El sentit del deure també se sol representar en l'anime, la veritable força rau en no preocupar-se per la seva pròpia felicitat personal amb la finalitat d'assolir els ideals i complir amb un deure, és una recerca per tractar de buscar un camí intern. Les visites tenen el deure de pagar un deute, que pot ser contra el rei, els pares, els avantpassats i fins i tot en contra del seu nom, però en les històries de moltes persones arriben a estar en contra de tot el món, el respecte en el qual el protagonista, sovint més enllà dels seus sentiments personals i l'aïllament que implica la seva inevitable diversitat, assumeix la responsabilitat pel sacrifici propi, que és inspirat per la història militar del Japó. Tanmateix, la moral és un terme on l'univers és considerat pels japonesos amoral i indiferent.

El cristianisme com a religió importada, ha estat molt influent en la societat japonesa i de gran interès. Amb els processos de la missió de Sant Francesc Xavier el , i les persecucions que van tenir els cristians per voler expandir el catolicisme a l'Àsia oriental. El 1587, Toyotomi Hideyoshi, dàimio del moment, va ordenar que els missioners deixessin el país. Després de l'era Meiji, els missioners tornaren, fundant universitats. Actualment l'1% de la població és cristiana, els altres tenen una preferència de veure aquesta religió a la cultura popular, sense importar si ve de Hollywood o Tòquio. Amb aquest motiu s'han pres alguns elements, com la sèrie Neon Genesis Evangelion, amb diverses referències. Alguns elements es relacionen amb les altres tradicions, per exemple, un element ha estat l'enfrontament dels kami i els oni, que tenen similituds amb els conceptes dels àngels i els dimonis que també han estat representats. També si es prenen en compte els valors del sentit del deure com l'altruisme i l'amistat, que es relacionen amb l'autosacrifici dels personatges per ajudar als altres (que constantment és una cosa que es veu en el gènere Shonen). També estan els antivalors com la supèrbia dels personatges, on també acaben derrotats (una cosa que es veu tant en les històries de la cultura occidental i la cultura oriental).

Tot i que l'anime és considerat a part dels dibuixos animats, utilitza moltes característiques comunes com: l'storyboard, l'actuació de veu i el disseny dels personatges entre d'altres. L'anime també tendeix a manllevar elements de molts textos del manga en el fons i també els panells de dissenys. Per exemple, un opening pot emprar panells per explicar la història, o per dramatitzar una qüestió d'efecte humorístic.

La majoria de les vegades l'anime és l'adaptació d'un manga en vídeo - tot i que també pot ser l'adaptació d'una novel·la lleugera o una novel·la visual -; tenint comunament menys detalls en els seus traços. Generalment l'anime es refereix al dibuix de cel·les, però també s'aplica a l'animació creada per ordinador, com el Final Fantasy, encara que per aquest últim sol haver-hi denominacions com CG (computer graphics).

L'anime és conegut per tenir una animació molt particular comparada amb la que tenen els dibuixos animats occidentals tals com els de la Disney. Els estudis que realitzen l'anime han perfeccionat tècniques per utilitzar la menor quantitat de quadres d'animació per segon que sigui possible (8 quadres per segon), com ara moure o repetir escenaris, imatges dels personatges que llisquen per la pantalla, i diàlegs que impliquin animar únicament les boques mentre que la resta de la pantalla roman estàtica. Altres argumenten que el millor anime ha d'accentuar la direcció sofisticada sobre l'animació actual (moviment del personatge), proporcionant una il·lusió de moviment quan en realitat no n'hi ha. Tot i que en els darrers anys tot ha millorat a causa de l'ús de tecnologies computacionals utilitzant programari especialitzat en animació 2D o combinació 2D/3D. Els llocs representen l'atmosfera de les escenes, també poden haver-hi sèries com a Suzumiya Haruhi no Yuutsu, on els llocs poden fer referències a diferents locacions a la vida real. També hi ha simulació d'angles de càmera, moviments de càmera que juguen un important rol en les escenes. Els directors tenen la discreció de determinar angles viables per escenes i fons i també poden escollir efectes de càmera com en la cinematografia.

Primer s'escull una temàtica per l'animació i a partir d'aquí es comença la redacció del guió, en virtut de la qual el director, amb l'assistència del director de producció, comença a donar directives al primer disseny dels personatges, el director artístic pot realitzar un primer esbós dels personatges i dels ambients. Amb tots aquests punts complerts, es dirigeix cap a la creació de guions, es fa una mena de còmic que serveix de base pel seguiment de tot el personal, proporciona detalls com ara: el nombre de fotogrames per escena, els efectes visuals i dels antecedents necessaris, càmeres, els moviments de càmera, la dinàmica i la composició de les escenes (per a la creació de 26 minuts de storyboards, normalment, es requereixen al voltant de tres setmanes de treball). Un cop establert, sota la coordinació del director els storyboards, disseny de personatges, el disseny de mecanismes i fons, es realitzen dibuixos preliminars, que van a formar l'animatic, que és una versió filmada de storyboard necessària per verificar els temps i el ritme de les escenes, tant amb la incorporació del diàleg i la música que ha de tenir coherència amb les imatges i sons.

Una de les principals innovacions introduïdes en l'anime és la recuperació de tècniques que s'utilitzen per compensar l'animació limitada, molt similars a les utilitzades en la direcció del cinema. Entre els moviments de càmera i els efectes més utilitzats es poden distingir: la correcció o imatges fixes, el lliscament, el disseny del lliscament a través del marc, el zoom, en el qual la càmera s'allunya o enfoca; i tècniques basades en la distància relativa dels dibuixos per accelerar o frenar el moviment d'un element; el pla, quan la càmera realitza una visió general de l'estructura horitzontal, la inclinació quan el pla és vertical és similar a la paella (tècnica d'animació), amb la càmera que segueix a l'acció, o d'un únic element de la mateixa empresa o el mateix element, però un al costat de l'altre, esvaïment, que és descolorida de negre a blanc (sovint en un marc fix de molta cura), també la tècnica on la imatge empeny a les anteriors i la pantalla es divideix, el quadre es divideix en diverses parts, cadascuna amb una visió diferent de la mateixa escena, la il·luminació de fons, el marc que afegeix un cel negre a excepció de la part que es vol il·luminar.

Moltes de les tècniques descrites anteriorment de recuperació, són també funcionals en el moment crucial de la dilatació del temps en l'anime. Sobre la mentalitat i l'espiritualitat japonesa no té massa sentit parlar de temps en termes cronomètrics objectivament de la mesura, ja que no té principi ni fi, es pot dir que el que compta és la qualitat d'un moment, la intensitat amb què es viu. Aquesta és la raó per la qual en l'anime es troben sovint moments abans de l'«etern» on el temps coincideix amb la descripció de l'entusiasme, de manera que com més es tracta de la més intensa s'estén fins al moment que es presentin fora de temps, en una imatge fixa, o en una paella (tècniques d'animació). Una desacceleració emfàtica, podria portar una batalla, o una reunió d'uns moments a l'última per més d'un episodi, amb un propòsit que és evident, no per estalviar més l'elaboració, sinó més aviat per augmentar la tensió i la implicació emocional, com en les tradicions teatrals, com amb l'expressionista alemany Serguei Eisenstein per fer un tipus de cinema americà i cinema negre primer.

En l'anime, el disseny dels personatges pot variar de certes maneres depenent de l'època o els dibuixants. Cal destacar que l'anime és normalment influït per més d'un tipus d'estil de brotxa més que la cal·ligrafia del llapis. Algunes característiques visibles són:

També cal tenir en compte que les característiques d'éssers no humans com: animals, robots, monstres o dimonis varien segons el context i són molt diferents de les dels humans. Els animals poden tenir un dibuix com realment són, tot i que també poden haver-hi híbrids entre humans (vegeu kemono). Els robots i els monstres poden ser de mida gegantina com els gratacels, tot i que també poden presentar característiques chibi, de manera còmica.

La banda sonora que utilitza en els diferents formats d'anime es diu OST com abreviació dOriginal Soundtrack. Aquesta pot estar composta de:

	
El repartiment d'actors de veus a l'anime és anomenat seiyū. La professió de seiyū és coneguda i desenvolupada al Japó.

En l'anime hi ha gèneres que es troben en els mitjans audiovisuals. Aquests són: acció, aventura, comèdia, ciència-ficció, drama, històries infantils, fantasia medieval, romanç i terror entre d'altres.

Gran part de les sèries d'anime poden incloure dos o més gèneres. Per exemple, l'acció i l'aventura són temes que se solen combinar en el shonen, un exemple seria One Piece, on els personatges recorren llocs diferents i al mateix temps hi ha combats. Passa el mateix amb el drama i el romanç (especialment en el shōjo), o amb el misteri i el terror com en Death Note.

A continuació es mostren els gèneres usats exclusivament per l'anime i el manga.

Segons la seva temàtica es poden classificar en diferents tipus:

Les sèries de televisió s'emeten de forma regular, en general a ritme d'un capítol per setmana. En la majoria dels casos, les sèries d'anime tenen menys qualitat que els OVAs o les pel·lícules, bàsicament pel baix pressupost del qual disposen, ja que en una sèrie hi pot haver molts capítols. La gran majoria d'episodis duren uns 23 minuts, que en fan 30 si s'hi afegeix la publicitat. Tanmateix, alguns episodis són més curts, d'uns 12 minuts, d'aquesta manera que se'n poden encabir dos de diferents en el mateix temps. Les sèries s'acostumen a ordenar en temporades. Una temporada sencera són 26 episodis, tot i que alguns títols empren «mitges temporades», de 13 episodis. Per tant, la majoria dels animes tenen un nombre d'episodis múltiple de 13. En general, l'estructura de les sèries permet que es pugui seguir la història saltant-se algun capítol gràcies al recordatori del capítol anterior que se sol fer. Totes les sèries d'anime consten d'un «opening» (una cançó i crèdits a l'inici), un «ending» (una cançó i crèdits al final) i sovint un «eyecatch». Un «eyecatch» és una escena molt curta, d'uns 2 o 3 segons, que s'empra per senyalar el començament o final de la pausa per a publicitat. La gran majoria dels animes tenen aquest format:

Els «eyecatch» només solen aparèixer en les sèries per a televisió.

OVA és l'abreviació d'«Original Video Animation» (Animació Original en vídeo) o també «Only Video Available» (Només disponible en vídeo), no té una durada fixa, ja que pot anar d'uns pocs minuts a 45, a vegades poden ser complements de la història. Solen tenir un opening i un ending però mai un o diversos eyercatchs.

Són llargmetratges produïts per les companyies. Poden ser, històries inventades per la pel·lícula, històries originals basades en algun manga o una història inventada d'aquell manga on transcorre una aventura nova fora d'ell. Normalment la seva durada va d'entre 50 a 120 minuts, es difereixen bastant d'altres formats d'animació -per exemple, la qualitat d'imatge- i en conseqüència causa majors costos de producció.

Són capítols on apareixen els personatges de la sèrie, i la història pot estar relacionada o no amb el fil argumental d'aquesta. S'empren per a celebrar una quantitat destacada d'episodis, per mostrar algunes escenes o seqüeles inèdites, com a episodis resum o per celebrar una festivitat concreta del país.

L'ONA («Original Net Animation», animació creada per Internet) és l'anime especialment dissenyat per a la seva distribució a Internet. El format ONA encara no és molt usat i la seva durada és en general curta. Un exemple d'aquest és Azumanga Daioh.

Isao Takahata i Hayao Miyazaki, després d'abandonar la Toei Doga es posaren a treballar en sèries de televisió, no obstant Miyazaki sentia grans desitjos de tornar al cinema, i aconseguí signar com a director on la seva primera pel·lícula fou l'adaptació cinematogràfica del popular personatge televisiu Lupin III, la pel·lícula era The Castle of Cagliostro (1979). Gràcies al ritme ràpid que li insuflà Miyazaki hi ha uns gags basats sobretot en l'acció, resultà una obra altament reconeguda.

Miyazaki publicava des del 1982 a la revista especialitzada Animage el manga Nausicaä of the Valley of the Wind, que gaudia de gran prestigi. Gràcies a això, sorgí el projecte que Miyazaki realitzà pel cinema, el qual Takahata es responsabilitzà de produir. Per la seva banda Miyazaki, a més de dirigir, s'encarregà també de l'argumentació, el guió i l'storyboard. Així aparegué la pel·lícula amb el mateix títol el 1984, on Miyazaki retratà una Terra devastada per la guerra, on la humanitat estava en perill d'extingir-se. Tot i tractar-se d'un tema poc comercial com és el de la relació entre els éssers humans i la natura, el públic mostrà un gran interès.

Gràcies a l'èxit d'aquesta pel·lícula, Takahata i Miyazaki convençaren el magnat del món editorial Yasuyoshi Tokuma perquè col·laborés en la formació dels seus propis estudis de cinema d'animació, inaugurant d'aquesta manera el 1985 l'Studio Ghibli. Dins d'aquests, Miyazaki dirigí títols com  (1986), vagament inspirada en Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift; El meu veí Totoro (1988), amb una estranya criatura dels boscos que només els nens de cor pur poden veure; Majo no takkyūbin (1989), sobre les penalitats d'una jove bruixa, i Porco Rosso (1992).

Per la seva banda, Takahata dirigí La tomba de les lluernes (1988), basada en un argument d'Akiyuki Nosaka, que relata la història de dos germans que es queden orfen durant els bombardejos nord-americans. Després d'aquesta, realitzarà Heisei Tanuki Gasse Ponpoko (Pom poko, 1994), on els tanuki protagonistes veuen amenaçada la seva casa pel desenvolupament urbanístic i decideixen passar a la defensa emprant les seves habilitats per a transformar la seva aparença. Totes aquestes produccions tingueren un gran èxit comercial fins i tot a l'estranger i feren que el nom de l'Studio Ghibli començà a cobrar fama.

Al Japó és molt reconegut l'anime de Mamoru Oshii. Després de treballar un temps per a la televisió, Oshii cridà aviat l'atenció per la seva sèrie Urusei Yatsura així com per la molt posterior Patlabor. Tanmateix, el nom d'Oshii arribà a les audiències occidentals gràcies a Ghost in the Shell (1995). En l'edició de Cannes l'abril de 2004 presentà  (2004), que és una seqüela de la pel·lícula de 1995.

Katsuhiro Otomo assolí fama internacional gràcies a la pel·lícula Akira (1988), basada en un manga de creació pròpia, després de la qual vingué la pel·lícula Memories (1995), codirigida amb Koji Morimoto i Tensai Okamura. Anys després, tornaria dirigint la pel·lícula Steamboy (2004), una història de l'steampunk més tradicional i amb un pressupost milionari, fent que sigui la pel·lícula d'animació més cara de la història.

Amb l'estrena de Princess Mononoke (1997) tornà a ressonar el nom de l'Studio Ghibli. Amb aquesta història ambientada en l'era Muromachi (Del  al ), es tornà al tema de la natura amenaçada pels éssers humans. Sobrepassant totes les expectatives, la recaptació superà els deu mil milions de iens al Japó, superant fins i tot a la nord-americana ET, l'extraterrestre. Miyazaki, que havia declarat als mitjans de comunicació que aquesta seria la seva última pel·lícula, es retractà poc temps després d'aquesta afirmació.

Miyazaki tornà a la direcció el 2001 amb El viatge de Chihiro, la història d'una noia capritxosa que, per salvar els seus pares atrapats per una bruixa, arrisca la seva vida en una gegantina casa de banys termals poblada per éssers sobrenaturals, aprenent a valer-se per si mateixa. Aquesta pel·lícula tornà a renovar el llistó de la taquilla, amb uns ingressos de 105,6 milions d'euros, igual a la del Titanic. El febrer de 2002 a l'edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín aconseguí l'Ós d'or i el març de 2003 l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació, fets àmpliament recollits per la premsa japonesa, ja que es tracta de la primera (i única de moment) pel·lícula d'anime en guanyar un Oscar.

Miyazaki tornà més tard amb Hauru no Ugoku Shiro (El castell ambulant) (2004). El setembre de 2005 Miyazaki rebré el Lleó d'Or a la seva carrera. En canvi Takahata, el seu company, després del fracàs comercial de My Neighbors the Yamadas (1999), es manté apartat de l'anime.

	
Entre la dècada de 1990 i del 2000, la producció d'anime s'ha incrementat considerablement:

El 2001 les pel·lícules, els vídeos i les produccions televisives van arribar a una quantitat aproximada de 180 mil milions de iens (1,35 mil milions d'euros), i quant a l'exhibició s'estima que va ser de 43 mil milions d'iens (323,4 milions d'euros). També la quantitat d'emissions de televisió ha estat molt significativa:

El nombre de creadors d'anime al Japó és de 3.657 i el d'empreses de 247. La quantitat de llicències que ha generat és de 2.772.500.000 d'euros, i en exhibicions 5.709.000 més. També s'ha de tenir en compte que, Toei Animation, sent la companyia d'anime més gran del Japó, ha generat grans quantitats d'ingressos procedents de les vendes de productes d'anime tant fora com dins del Japó:

Dins de les companyies, estan els estudis d'animació en activitat, amb principals com:

L'animació japonesa és molt popular a Taiwan, Corea del Sud i el sud-est d'Àsia, on per exemple la sèrie per a nens Doraemon ha estat particularment reeixida a Tailàndia i les Filipines a principis de la dècada de 1990, igual amb Pokémon. A la televisió de l'Orient Mitjà la sèrie UFO Robatori Grendizer va tenir molta popularitat.

A Amèrica l'anime començà a emetre als Estats Units el 1961 amb la pel·lícula Shonen Sarutobi Sasuke (sota el nom de Magic Boy), i després amb Astroboy sent la primera sèrie transmesa. En aquest país han estat notables tant les edicions a referències culturals com les aplicacions de censura a certes sèries per part d'algunes companyies amb l'objectiu que siguin aptes per a tots els públics. Per aquest motiu s'han llançat moltes sèries en DVD sota el segell «Uncut» (sense talls), generant molts guanys als distribuïdors. Al Canadà, l'anime ha tingut un impacte semblant als dels Estats Units, un dels canals més importants que transmet anime és la YTV. Als Estats Units d'Amèrica hi han hagut empreses de doblatge con Crimson Star Media.

A Llatinoamèrica, l'anime va començar a distribuir-se per la dècada de 1970 començant per: Mèxic, el Perú, Xile i l'Argentina amb les sèries: Heidi, La princesa cavaller, Candy Candy i Meteora. Les seguirien:  i Mazinger Z els anys 80. Moltes d'aquestes sèries eren retransmeses per la televisió oberta de molts països llatinoamericans. A partir del 1990 l'anime començà a prendre molta popularitat amb: Saint Seiya, Sailor Moon, Ranma 1/2 i les sagues de Bola de Drac i més tard Pokémon, Sakura, la caçadora de cartes i Yu Gi Oh. Els canals distribuïdors en aquella època eren: Locomotion, Fox Kids, Cartoon Network i diversos canals de senyal obert. Actualment a Llatinoamèrica, els canals distribuïdors d'anime són: Animax, (successor de Locomotion, després que fos comprat per la Sony), Cartoon Network i Etc. TV a Xile.

L'anime a Europa ha tingut una forta radiodifusió televisiva, països com: Espanya, Itàlia i França ha patit en les dècades de 1970 i 1980 una «invasió pacífica» per part d'aquest gènere. De fet, a França els primers animes que es va retransmetre van ser el 1974, amb les sèries Ribon no Kishi i Kimba, el Lleó Blanc, però la importació massiva va començar només després de l'èxit de la sèrie UFO Robatori Grendizer retransmesa el 1978. A Itàlia es retransmet actualment anime pel senyal de MTV.

A Alemanya la programació televisiva d'anime és un fenomen força recent. Les primeres sèries que es van transmetre a l'oest d'Alemanya van ser Speed Racer el 1971 i Capità Futur el 1980. Els seus èxits no eren enormes, ja que a vegades eren acusats de ser massa violents i inadequats per als nens i només amb la retransmissió de la sèrie La Rosa de Versalles i les de gènera esportiva com: kickers i Mila Superstar a mitjans dels noranta han trobat més espai en la programació alemanya.

La situació al Regne Unit va ser molt diferent, l'anime pràcticament no havia tingut espai a la TV però quan el mercat del vídeo domèstic de l'anime s'havia consolidat des del final dels vuitanta amb la venda de pel·lícules VHS dAkira i el naixement de Manga Video aquest fet canvià, a diferència d'Itàlia i França, aquest succés només ha passat a la segona meitat dels noranta. Els recents èxits internacionals recollits en llargmetratges de Hayao Miyazaki i l'Studio Ghibli va obrir les portes de la celebració japonesa també en països com: Finlàndia i Polònia, mentre que a l'abril del 2007 a Romania, Hongria i la República Txeca han estat el llançament d'Animax, el canal temàtic de pagament per satèl·lit de Sony, un canal d'anime que emet 24 hores del dia, més tard integrant Alemanya i Portugal.

A Espanya, es van retransmetre el 1970 les sèries: Heidi i Marco i posteriorment Mazinger Z. En els anys 80 es va retransmetre Candy Candy. Igual que a Llatinoamèrica, la popularitat de l'anime va començar en els 90 amb les sèries: Saint Seiya, Bola de Drac i Kyaputen Tsubasa i hi va haver altres títols com: Kimagure Orange Road, City Hunter i Sailor Moon. A Espanya actualment, són transmesos per Buzz, Cuatro i alguns pel senyal espanyol de Jetix. A la dècada del 2000 s'ha incrementat molt la programació, malgrat que és molt inferior a la retransmesa al Japó. Recentment s'ha llançat a Espanya el canal ANIMAX dedicat íntegrament a la programació anime.

A Catalunya, la Televisió de Catalunya s'ha mostrat sempre partidària de l'anime, i ha estat una de les televisions que més l'ha promocionat. Va començar el 1986 amb Dr. Slump i li seguí el 1990 Bola de Drac. També ha emès, entre moltes altres: Capità Harlock, Fushigi Yūgi, Sailor Moon, Yū Yū Hakusho, Inuyasha, Slam Dunk, Musculman, El Detectiu Conan, Shin-chan, i One Piece.

Cal comentar que l'emissió de Bola de Drac per part de TV3 va suposar un fenomen de masses, que potser explica en part la gran recepció que actualment reben el manga i anime a Catalunya. Altra sèrie que a Catalunya va tenir una gran popularitat arran de la seva emissió a televisió va ser Shin-chan.

Pel que fa a produccions realitzades des de Catalunya, són pràcticament nul·les tot i que existeix una co-producció com és Kintí, l'últim ninja català del 2008, d'Èric Antonell, producció que ha guanyat, entre altres festivals, el Barcelona Visual Sound 2008 (notícia i pel·lícula emesa per TV3) i el Vídeo Jove d'Alella 2009.

En l'última dècada Austràlia i Nova Zelanda també s'han convertit en grans importadors d'animació japonesa, com ho demostren les activitats de l'editorial Home Vídeo madman Entertainment i el canal Animax per a la telefonia mòbil.

Àfrica va ser l'últim dels continents en tenir anime. Amb excepció de l'edició en àrab dUFO Robatori Grendizer, que es va transmetre amb èxit a Egipte a començaments dels anys vuitanta, l'animació japonesa només ha trobat espai en el mercat del continent africà a partir del 2000, en particular a Sud-àfrica, i en el canal Animax per a la telefonia mòbil. El 2007, però, Sony va llançar el seu canal de televisió per satèl·lit Animax també en diversos estats africans com: Sud-àfrica, Namíbia, Kenya, Botswana, Zàmbia, Moçambic, Lesotho i Zimbàbue.

Quan una sèrie és llicenciada fora del Japó, és possible que pels malentesos culturals s'editin. El paral·lel creixement de la popularitat de l'anime fora del Japó pren el creixent del nombre dels adversaris d'aquest gènere de l'animació. La crítica més important és en opinió de molts el nombre excessiu d'escenes de violència i erotisme, comportament inadequat i la visualització dels esports, col·lecció d'anime otaku que a vegades porta a les formes patològiques (retirada de la realitat, a prop de l'agressivitat és anomenada toxicomania). En els països europeus i als Estats Units els productes d'anime japonesos han de passar una avaluació preliminar com es defineix en edat-audiència i a vegades adaptar la trama a una demografia de menor edat, per la qual cosa l'editor de les obres acurta les escenes violentes.

Als Estats Units s'han editat moltes sèries considerades inapropiades pel públic infantil i per això canvien el seu contingut, per fer-los més accessible als nens, també s'editen referències culturals japoneses a americanes. Per exemple, la cadena televisiva 4Kids Entertainment fa les edicions abans esmentades, però també llença els DVD de Yu Gi Oh! i Shaman King sense talls. Tot i que amb la censura de Shaman King, alguns investigadors també la van trobar inapropiada per al públic infantil. Molts es van molestar amb l'edició de One Piece, fent-la més infantil. Funimation va adquirir els drets exclusius a Amèrica per doblar-la l'abril de 2007 sense talls.

També per a Llatinoamèrica solen tallar algunes escenes quan es transmeten per televisió oberta. Cal destacar la polèmica que ha tingut l'anime retransmès a la televisió, per exemple Bola de Drac Z, alguns investigadors consideren a la sèrie com sexista i violenta, on també es considera inadequat posar les sèries violentes com a programes infantils.

A Europa, algunes sèries tenen un canvi similar al dels Estats Units, amb la mateixa finalitat de fer-les més apta per a tots els públics. La polèmica que ha tingut per exemple Espanya i altres països, és que es creu que tot el referent a l'animació és una mica infantil, per això s'han donat molts malentesos en la transmissió per les cadenes de televisió. També va haver-hi polèmiques en fer un estudi amb nens, on es consideraven que els que veien aquesta sèrie no entenien el qual realment passava. El canal televisiu La Sexta va començar a incloure hentai en la seva programació, però va ser retirada dies després.

La combinació de comunitats d'Internet i l'increment del material d'anime des de les imatges fins als vídeos han fet el que és el fandom en l'anime. Una de les influències que han tingut els fansubs, ha estat per part de Bandai, qui els va agrair per fer popular la sèrie Suzumiya Haruhi no Yūutsu pels que parlen anglès. Al seu torn, aquests mateixos fansubs incrementaren el coneixement de l'anime en el món d'igual o major manera que els animes en les dècades de 1980 i 1990.

Grans èxits al llarg de la història de l'anime han difós aquest tipus d'expressió en successius èxits, normalment pel·lícules d'alt impacte que criden l'atenció de nous sectors cap a la indústria de l'anime. Dins d'aquestes pel·lícules es poden trobar: Akira, Ghost in the Shell, i El viatge de Chihiro guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació en 2002 i d'un Ós d'Or al Festival Internacional de Cinema de Berlín (2001). Un exemple clar de l'assimilació en el món és la producció espanyola Gisaku (2005) que és el primer llargmetratge d'estil anime realitzat íntegrament a Europa.

El succés fenomenal multimilionari de la franquícia de Pokémon, ha ajudat molt a la sèrie, i als diferents spin-off de la sèrie, que segueix retransmetent-se al dia d'avui.

També existeix l'Anime-Influenciat, que és animació feta fora del Japó, però amb l'estil anime. Parts d'aquestes sèries estan fetes als Estats Units, Europa i altres parts d'Àsia. Com per exemple . Els creadors de les sèries Megas XLR i The boondocks, han comentat que es van inspirar en l'anime per a la seva creació. Un equip de producció francesa per a la sèrie Oban Star-racers va ser moguda a Tòquio per col·laborar amb un equip de producció japonesa sobre l'Hal Film Maker. Els crítics i els fans en general de l'anime no consideren l'anime influït com anime.

Un altre tipus d'adaptació ha estat part de la Bíblia, específicament l'Antic Testament, a la vegada aquesta ha estat amb l'assessorament d'El Vaticà, i fet per a tots els públics.

Algunes sèries animades de la televisió americana també han fet paròdies o referències a l'anime com a South Park («Chinpokomon» i l'episodi de «Good Times With Weapons»). Una altra sèrie amb paròdies és Perfect Hair Forever. També les sèries de Els Simpson i The Fairly OddParents, han fet diferents paròdies.

Igual que en les pel·lícules, les sèries d'animació poden donar lloc a un seguiment massiu, especialment si van dirigides a nens i/o joves. En aquest cas, pot ocórrer que es generi una varietat d'articles de màrqueting que s'estengui a àrees com videojocs, pel·lícules i articles de col·lecció.

Pot ser que la fama d'una sèrie quedi confinada en una àrea relativament petita o que, en canvi, s'estengui per mig món. Gairebé totes les sèries d'animació japonesa passen desapercebudes pel públic general. Malgrat això, poden oferir històries, personatges, escenes, frases mítiques, referències a altres sèries, que passaran a formar part de la cultura otaku.
	
Les convencions d'anime van aparèixer per la dècada del 1990. Actualment les convencions s'han fet en diverses parts del món, principalment a Àsia, Europa i Amèrica. En moltes convencions de manga i anime hi ha concursos de karaoke on els assistents poden interpretar les seves cançons preferides d'opening i ending, jpop, jrock, també hi ha gent disfressada dels seus personatges preferits d'anime (cosplay), entre d'altres, recentment ha aparegut un nou nom per a aquells a qui els agrada molt l'anime: «Akiba-kei», usat per aquells fanàtics que se la passen a les botigues d'anime, conferències, concerts de j-pop, entre d'altres.

Cada any l'última setmana d'octubre a la Farga de l'Hospitalet de Llobregat se celebra el Saló del Manga, a partir del XVIII Saló del Manga se celebra a la Fira de Barcelona a Montjuic, una convenció sobre els amants del manga i l'anime que és coneguda per ser de les més grans del món fora del Japó.




#Article 62: Alexandre el Gran (3947 words)


Alexandre III el Gran o Alexandre el Magne (grec: Μέγας Αλέξανδρος) (21 de juliol del 356 aC - 10 de juny del 323 aC) va ser rei del Regne grec de Macedònia (336-323 aC), conqueridor de l'Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic. Convertint el seu petit regne en el centre director de Grècia i arribant fins al riu Indus, és un dels personatges més cèlebres de l'antiguitat.

Alexandre va néixer a Pel·la, la capital del Regne de Macedònia, segons Plutarc de Queronea el 21 de juliol (en el calendari macedoni hekatombaiốn) del 356 aC. Fou el fill de Filip II de Macedònia i Olimpia, princesa d'Epir, la seva tercera esposa, que va conèixer a Samotràcia, on era sacerdotessa. Per part de la seva mare, fou nebot d'Alexandre Molós, rei d'Epir, un territori que és avui dia entre la regió grega d'Epir i el sud de l'actual Albània. El 355 aC Filip i Olimpia tingueren un altre fill, una noia, la princesa Cleòpatra de Macedònia.

Des del seu temps, es rumorejà que Alexandre no hauria estat fecundat per Filip; potser en una de les freqüents orgies en les quals es veien implicades les sacerdotesses del culte de Dionís. Una llegenda, coneguda des de l'antiguitat, diu que Olímpia no va concebre amb Filip Alexandre, perquè Filip tenia por d'ella i el seu costum de dormir en companyia de serps, sinó amb Zeus. Alexandre va utilitzar aquests rumors populars amb fins polítics, referint-se al déu Zeus en lloc de Filip, quan esmenta el seu pare. Una altra llegenda del , d'origen egipci i falsament atribuït a Cal·lístenes d'Olint, la Novel·la d'Alexandre, és que Alexandre és fill de l'últim faraó de la dinastia XXX d'Egipte, Nectabeu II.
	
Per part del seu pare Filip, Alexandre es reivindicava com a descendent de Temenos d'Argos, descendent d'Hèracles, fill de Zeus -per aquesta raó, la dinastia macedònia s'anomena Argédes o Téménicresia. Per la seva mare, Olímpia, la dinastia Eàcides, es diu Alexandre per Neoptòlem, fill d'Aquil·les.

Segons una afirmació de l'època, de què fa esment, entre d'altres, Plutarc, diu que Alexandre va néixer la mateixa nit en què Herostrat va calar foc al temple d'Àrtemis d'Efes, una de les set meravelles del món antic. Alexandre utilitza més tard aquesta coincidència per a enfortir la seva voluntat política, i es proposa finançar la restauració del temple, que va ser rebutjada pels efesis.

Plutarc també afirma que Filip i Olímpia van somiar amb el futur naixement del seu fill. Prèviament, van consultar amb Aristandre de Telmessos, que va determinar que Olímpia estava embarassada i que el nen tindria el caràcter d'un lleó. Pel que fa al seu físic, sembla que els ulls tenien l'iris de diferent color i, a causa d'una lesió de guerra que li hauria tallat un nervi, el cap sempre mirava a la dreta.

Alexandre, des del punt de vista dels grecs, té una doble consideració. D'una banda, és un salvatge perquè és un macedoni que té un caràcter apassionat i es deixa portar per la ira amb una terrible violència, herència atribuïda a la seva mare. És capaç de generosos gestos que conreen una forta fidelitat. Les seves conviccions religioses són barreges de supersticions. Tanmateix, el tret de caràcter dominant del personatge és sense cap discussió la seva voluntat de ferro, que pot anar fins a l'obstinació i la tossuderia.

	
Paral·lelament, Alexandre és profundament influenciat per la cultura grega. Macedònia, situada al nord de la Grècia actual, és una de les regions dels antics pelasgs. L'idioma que parlaven era un dels molts dialectes grecs i, des de l'època del rei Arquelau (fi del segle V aC), la llengua oficial de la cort i la cancelleria de Macedònia és el jònic-àtic. Filip, que va viure a Tebes a casa d'Epaminondes com a invitat (entre el 369 aC i 367 aC), el parla habitualment, com també ho fa el seu fill. Alexandre, segons Plutarc, només parla macedoni sota l'efecte d'una forta emoció.

Després d'haver estat educat per Leònides de l'Epir, un parent de la seva mare Olímpia i del seu tutor Lisímac d'Acarnània, Alexandre rep per a preceptor el filòsof Aristòtil de 343 aC a 340 aC. Aquest últim és el fill de Nicòmac, metge d'Amintes III, l'avi d'Alexandre. Redacta una edició anotada de la Ilíada per al seu alumne. Alexandre llegeix igualment Heròdot i Xenofont, autors que sap explotar més tard en el moment de les seves conquestes. Alexandre es revela un estudiant dotat. Coneix de memòria nombroses tragèdies, la Ilíada, i va continuar amb l'educació grega que estava rebent i va incentivar el seu interès per àmplies branques del coneixement com la geografia, la medicina, la poesia, la zoologia i la botànica.

Diversos companys d'infantesa d'Alexandre, entre els quals Ptolemeu, Filotes, Hefestió, es troben al seu costat en el moment de la conquesta de l'Àsia.

La seducció del personatge es deu, sens dubte, a aquesta barreja contradictòria: bàrbar i macedoni, místic i realista, violent i generós, portat per la seva imaginació i el seu somni i guiat per la seva lucidesa. La seva voluntat inflexible s'acompanya d'un real oportunisme i d'un sentit innat de l'escenificació.
		
Ben aviat (340 aC), el seu pare el va associar a les feines del govern nomenant-lo regent. El 338 va comandar la cavalleria macedònica en la Batalla de Queronea.

Després de l'assassinat del seu pare l'any 336 aC a mans de Pausànias, un capità de la seva guàrdia, Alexandre va heretar el regne quan només tenia vint anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip es va alçar, però Alexandre va donar proves de la seva força militar: va prendre i destruir Tebes, i es va fer nomenar general en cap dels grecs, títol que ja havia estat donat al seu pare.

Consolidada així l'hegemonia macedònia a Grècia, havia de complir-se la premonició que, segons refereix Plutarc, Filip li va dir certa vegada al seu fill: «Macedònia és massa petita per a tu». En efecte, Alexandre quedava lliure per a començar la guerra contra Pèrsia.

Alexandre va unificar el sistema monetari basat en l'argent com a moneda forta, seguint els ensenyaments d'Aristòtil.

El 334 aC passà a l'Hel·lespont, venerà a les ruïnes de Troia les despulles del seu avantpassat mític Aquil·les, i inicià una conquesta sistemàtica de la costa d'Àsia Menor. La primera batalla fou donada al riu Granic el mateix any, i li lliurà les satrapies de Jònia i Lídia. Seguint la mateixa línia prengué la Frígia, i la seva capital, Gòrdion, tallà el famós nus gordià; conquistà la Cilícia i travessà les muntanyes del Taure per les portes de Cilícia. L'exèrcit persa l'esperava a Síria i presentà combat a Issos (333 aC), a la costa; la batalla fou una gran desfeta per als perses, que hi perderen un gran botí; el rei Darios III va escapar fugint i foren preses la seva mare i la seva muller. Aquesta victòria obrí per a Alexandre les portes de l'Orient mitjà: dedicà els anys següents a la conquesta de Fenícia, on assetjà Tir, d'Israel-Palestina, on prengué Jerusalem, i d'Egipte, on fundà una nova ciutat, Alexandria, la primera d'una llarga sèrie d'aquest nom, i visità l'oracle de Zeus Ammó, el qual ha estat dit que li profetitzà grans victòries.

Dominada tota la Mediterrània oriental, el 331 aC tornà cap al nord per presentar la batalla definitiva al gran rei Darios. Travessà l'Eufrates i el Tigris, i a Gaugamela, prop d'Arbela, tingué lloc el combat, que fou una victòria total per als grecs. Darios fugí cap a la Mèdia, mentre Alexandre s'emparava de Babilònia, Susa, Pasargadas i Persèpolis, progressivament. Finalment, Darios va ser traït pels seus nobles i assassinat. Alexandre va honorar el seu rival i enemic, i va perseguir els seus assassins.

Quan tot l'imperi persa va caure en les seves mans, Alexandre va adoptar el tipus de cort i la condició d'un príncep oriental, factor que va provocar una violenta oposició entre el grup dels seus generals macedònics, i una conjura contra ell, resolta amb l'execució de Parmeni, un dels seus generals més antics que datava del regnat del seu pare. També aquesta conjura va ser la raó de la mort de Filotas, fill de Parmenió, i Amintas, cosí d'Alexandre, considerat pels insurgents com el legítim rei (Filip va arribar al tron perquè el seu germà, el regent de Macedònia, havia mort i el seu fill, Amintas, era encara molt jove per a governar).

Temps després hi va haver una nova conjura contra Alexandre, ideada pels seus patges, la qual tampoc no va assolir el seu objectiu. Calístenes (que fins a aquest moment havia estat l'encarregat de redactar la història de les travessies d'Alexandre) va ser considerat impulsor d'aquesta conspiració, de manera que va ser condemnat a mort; abans de l'execució, però, es va llevar la vida.

El canvi de voluntat d'Alexandre, afalagat per la submissió dels perses i per la seva elevació a personatge de rang diví com a gran rei, el va portar a preferir la continuació de la política tradicional persa en lloc de la seva idea primitiva, i mentre el seu exèrcit i tots els grecs consideraven complert el seu deure de destruir l'enemic ancestral, ell es va decantar per la conquesta de territoris més a l'orient.

Un dels seus generals més benvolguts, i l'últim de l'exèrcit llegat pel seu pare, va ser Clito el Negre, que va morir en mans del mateix Alexandre una nit de tabola, després de sentir-se ofès per ell.

Va envair la Bactriana després de l'assassinat de Darios pel sàtrapa d'aquella zona; es va casar amb la princesa Roxana, i va portar el seu exèrcit a travessar l'Hindukush i a dominar la vall de l'Indus, amb la sola resistència del rei Poros d'Hidaspes.

La seva marxa només fou detinguda per la resistència passiva de l'exèrcit, que no volgué anar més enllà de l'Hífasi. Tornà enrere i dividí les tropes en dos grups, l'un que tornà per mar al golf Pèrsic, comandat per Nearc, i un altre que tornà per terra amb ell. Al cap de sis anys de la seva absència, tornà a Susa i recomençà la feina d'organitzar l'immens imperi, i de sotmetre les constants revoltes i divisions tant per part grega com persa. Alexandre esdevingué més i més un dèspota oriental amb poders divins; elevà els seus súbdits perses nobles a la mateixa categoria que el grup dels grecs dits companys i, el 324 aC, reuní a Babilònia representants de tots els seus estats i regnes.

Poc després Alexandre va morir a l'edat de 32 anys. Existeixen teories actuals que assenyalen com a causa de la seva mort la malaltia vírica anomenada febre del Nil.

Després de la mort de Spitamenes i el seu matrimoni amb Roxana (Roshanak a Bactriana) per consolidar les seves relacions amb les seves noves satrapies d'Àsia Central, el 326 aC, Alexandre -finalment- estava alliberat per a girar la seva atenció al subcontinent indi. Alexandre convidava tots els caps de l'anterior satrapia de Gandhara, al nord del que és ara el Pakistan, a sotmetre's a la seva autoritat. Ambhi (grec: Omphis), de Taxila, el regne que s'estenia de l'Indus al Jhelum (grec:Hydaspes), va obeir. Però els caps d'alguns clans muntanyosos, incloent-hi el d'Aspasios i Assakenois, seccions dels Kambojas (noms clàssics), coneguts en texts indis com l'Ashvayanas i Ashvakayanas (noms que es refereixen a la naturalesa eqüestre de la seva societat, que prové del sànscrit, en què la paraula Ashva significa cavall'), es negaven a sotmetre's.

Alexandre, personalment, juntament amb la seva guarda personal, companys de peu, arquers, agrianians i soldats a cavall amb javelines, va dirigir-los contra els clans Kamboja (els aspasis de Kunar/les valls d'Alishang, els guraeans de la vall de Guraeus (Panjkora), i els assakenois de les valls de Buner i Swat). Escriu un historiador modern: Eren gent valenta i van donar molta feina a Alexandre per prendre els seus baluards, dels quals els Massaga i Aornus necessiten una menció especial. Va ser una lluita ferotge, en la qual Alexandre mateix va ser ferit en l'espatlla per una llança, però finalment els aspasis van perdre; 40,000 d'ells van ser esclavitzats. Els Assakenois van enfrontar-se a Alexandre amb un exèrcit de 30.000 soldats de cavalleria, 38.000 d'infanteria i 30 elefants. Havien lluitat valentament i van oferir una resistència tossuda a l'invasor en molts dels seus baluards com les ciutats d'Ora, Bazira i Massaga. El fort de Massaga només es va poder reduir després d'uns quants dies de lluita sagnant, en la qual el mateix Alexandre va ser ferit seriosament en el turmell. Quan el cap de Massaga va caure en la batalla, l'ordre de l'exèrcit es va acabar i la seva mare vella Cleophis (q.v.), que també estava viva, va decidir defensar la seva pàtria fins al final. Cleophis va passar a ser la cap suprema dels militars, i també portava les dones sanes de la localitat a la lluita. Alexandre només va poder reduir Massaga recorrent a un estratagema polític i a accions de traïció. Segons Curtius: Alexandre no solament va matar tota la població de Massaga, sinó que també va esclavitzar tot el poblat i va fer reduir els seus edificis a còdols. Un destí similar va seguir Ora, un altre baluard dels assakenois.

A conseqüència de la massacre general i dels incendis provocats per Alexandre a Massaga i Ora, nombrosos Assakenians van refugiar-se a una elevada fortalesa anomenada Aornos. Alexandre els va seguir trepitjant-los els talons i va capturar la fortalesa estratègica, però només després del quart dia de lluita sagnant. La història de Massaga es repetia a Aornos i una massacre similar en la gent de la tribu també.

Escrivint sobre la campanya d'Alexandre contra els assakenois, Victor Hanson comenta: Tot i haver prometre als assacenis assetjats respectar les seves vides per la capitulació, executava tots els soldats que s'havien rendit. Els baluards a Ora i Aornus van patir assalts similars. Les guarnicions van ser probablement totalment destruïdes.

Sisikottos, que havia ajudat Alexandre en aquesta campanya, va ser el governador d'Aornos. Després de reduir Aornos, Alexandre va creuar l'Indus i va lluitar, i es considera que va guanyar una batalla èpica contra un cap local, Porus (nom indi original: raja Puru), que governava una regió al Panjab, en la Batalla de l'Hydaspes el 326 aC.

Després de la batalla, Alexandre va quedar en gran manera impressionat per Porus per la seva bravesa en la batalla, i per això va fer una aliança amb ell i el va nomenar sàtrapa del seu propi regne, fins i tot donant-li noves terres. Llavors, Alexandre va anomenar una de les dues noves ciutats que va fundar Bucephala, en honor del cavall que l'havia portat a l'Índia, que havia mort durant la Batalla d'Hydaspes. Alexandre va continuar cap a amunt per conquerir tots els territoris del riu Indus.

A l'est del Regne de Porus, prop del riu Ganges (nom indi original: Ganga), hi havia el potent Imperi de Magadha dominat per la dinastia Nanda. Però l'exèrcit, esgotat per tants anys de campanya i intranquil davant la perspectiva d'encarar-se amb un altre exèrcit indi fort, es va amotinar al riu Hyphasis (el riu Beas modern), negant-se a marxar més cap a l'est. Aquest riu, així, marca l'extensió més oriental de les conquestes d'Alexandre.

Pel que fa als macedonis, tanmateix, la seva lluita amb Porus esmussava el seu valor i es quedava el seu avenç més llunyà a l'Índia. Es van oposar violentament a lluitar contra un enemic de només 20.000 soldats d'infanteria i 2.000 a cavall a Alexandre quan ell insistia que creuessin el riu Ganges. Tot això ho van fer perquè se'ls va dir que els reis dels ganderites i els praesii els estaven esperant amb vuitanta mil soldats a cavall, dos-cents mil d'infanteria, vuit mil carros, i sis mil elefants de batalla.

Alexandre, després de la reunió amb el seu oficial Coenus, va pensar que el millor era que retornés. Alexandre va forçar a anar-se'n cap al sud. Al llarg del camí el seu exèrcit corria dins el territori dels clans Malli (en dia modern: Multan). Els Malli eren els clans més bel·licosos del sud d'Àsia durant aquell període. L'exèrcit d'Alexandre va desafiar els Malli, i la subsegüent batalla els va portar a la ciutadella Malli. Durant l'atac, Alexandre va ser ferit seriosament per una fletxa Malli. Les seves forces, creient el seu rei mort, van prendre la ciutadella i van desencadenar la seva fúria en els Malli que s'havien refugiat dins. Després d'això, el Malli supervivents van cedir a les forces d'Alexandre, i el seu exèrcit va moure's enviant bona part del seu exèrcit a Carmània (modern Iran del sud) amb el seu general Craterus, i nomenant una flota per explorar la costa del golf Pèrsic sota el seu almirall Nearchus; mentre anava al davant, la resta de les seves forces va retrocedir a Pèrsia al costat de la ruta del sud a través del desert de Gedròsia (ara part d'Iran del sud, i Makran ara part del Pakistan).

Alexandre va deixar forces a l'Índia, tanmateix. Al territori de l'Indus, va nomenar el seu oficial Peithon com a sàtrapa, una posició que ocuparia durant els deu pròxims anys fins al 316 aC, i al Punjab deixava Eudemus al càrrec de l'exèrcit, en el costat de la satrapia de Porus i Taxiles. Eudemus va restar al Panjab a la mort d'Alexandre, però el va abandonar vers el 317 aC per unir-se amb les seves forces a Èumenes. Els dos contingents retornaven a l'oest al 316 aC amb els seus exèrcits. Al 321 aC, Chandragupta Maurya va fundar l'Imperi Maurya a l'Índia i va enderrocar les satrapies gregues.

Als seus trenta-tres anys, l'Imperi d'Alexandre arribava fins a la vall de l'Indus per l'est i fins a Egipte per l'oest, on va fundar la famosa ciutat d'Alexandria. Fundador prolífic de ciutats, aquesta ciutat egípcia hauria de ser, de bon tros, la més famosa de totes les Alexandries fundades pel també faraó Alexandre.

Va ser valent i generós, però també cruel i despietat quan la situació política, segons la seva opinió, ho requeria. Les seves gestes el van convertir en un mite i, en alguns moments, en gairebé una figura divina. De fet, en les monedes encunyades a la seva època i en la dels seus successors, la figura d'Alexandre el Gran es fusiona i s'arriba a confondre amb la del déu Apol·lo. Així mateix, en l'oracle de l'oasi de Siwah se'l va proclamar fill de Zeus, i encara que mai va repudiar públicament el seu pare el rei Filip, tampoc no va desmentir la seva presumpta ascendència divina.

Com a polític i dirigent va tenir el gran projecte d'unificar Orient i Occident en un imperi mundial (basat en la homonoia). Va fer que uns 30.000 joves perses fossin educats en la llengua grega i en les tècniques militars macedòniques. Va fundar unes 70 ciutats per tot l'imperi, destinades no sols a l'exèrcit, sinó a ser centres de difusió de la cultura grega. El grec es va convertir, aleshores, en llengua universal.

Amb les seves accions, va estendre àmpliament la influència de la civilització grega i va preparar el camí per als regnes del període hel·lenístic i la posterior expansió de Roma.

Va ser, a més, gran amant de les arts. Alexandre era conscient del poder de propaganda que pot tenir l'art i va saber molt bé controlar la reproducció de la seva imatge, la realització de la qual només va autoritzar a tres artistes: un escultor (Lisip), un orfebre i un pintor (Apel·les). Els biògrafs d'Alexandre relaten que aquest tenia en gran estima el pintor i que visitava amb freqüència el seu taller, i que fins i tot se sotmetia a les seves exigències.

El pas d'Alexandre per l'Orient tingué com a conseqüència una extraordinària expansió de l'hel·lenisme, barreja i descomposició del món clàssic grec amb una amplíssima influència oriental, que perdurà fins i tot sota l'Imperi romà i a les fronteres extremes encara fins més tard, com ho demostra l'art del Gandara. La vella democràcia grega fou absorbida per una concepció divina del poder reial, absolut, concepció que més tard influí en personatges com Anníbal o Juli Cèsar. La seva mort representà el desmembrament d'aquell gran imperi en diversos regnes locals, governats pels sàtrapes o els seus generals, que hom coneix amb el nom comú de diàdocs. Els més importants foren els selèucides a Síria i a l'Orient, i els làgides a Egipte.

La cultura de l'antic Egipte va impressionar Alexandre des dels primers dies de la seva estada en aquest país. Les relíquies gegants que veia per tot arreu el van captivar fins al punt que va voler faraonitzar-se com aquells reis gairebé mítics.

La història de l'art ens ha deixat testimoni d'aquests fets: a Karnak, hi ha un relleu que representa Alexandre fent les ofrenes al déu Amon, com ho fa un convers, vestint la indumentària faraònica: 

En els jeroglífics de la paret, es distingeixen a més els dos noms d'Alexandre-faraó i ambdós es presenten dintre de l'anell el·líptic: 

A la mort d'Alexandre, van quedar com a familiars i hereus uns personatges que a poc a poc van ser víctimes de l'ambició pel poder i de les intrigues de l'època (assumpte que, segons els historiadors, no es pot jutjar amb l'òptica actual sinó amb la d'aquells temps). Aquests personatges eren:

Així que, en el transcurs d'uns pocs anys, no va quedar cap membre de la família d'Alexandre el Gran.

El regne també va sofrir grans divisions a causa de disputes entre els generals més propers a Alexandre. Va ser Seleuc qui va tractar de mantenir l'imperi al més semblant al que havia arribat Alexandre. El vast Imperi d'Alexandre el Gran va quedar dividit a la seva mort de la manera següent:

Lexèrcit macedoni del Regne de Macedònia és considerat un dels millors exèrcits de lleva de l'antiguitat. Instrument de la conquesta de l'antiga Grècia, en el regnat de Filip II de Macedònia, després de l'Orient en el regnat d'Alexandre Magne, és el model sobre el qual es van formar els exèrcits dels regnes hel·lenístics, sobretot els dels selèucides i làgides, als segles  i  aC. La seva dominació va acabar amb la conquesta romana, que va demostrar la superioritat de la legió sobre la falange macedònia en la Batalla de Pidna el 168 aC, finalitzant la Tercera Guerra macedònica.

Les innovacions militars, tant en les armes com en les tàctiques, dutes a terme per Filip II, van forjar l'exèrcit que va conquerir un imperi. Va convertir la guerra i el combat en un estil de vida per als macedonis, els qui fins llavors havien considerat l'exèrcit com una ocupació a temps parcial per exercir-la fora de la temporada agrícola. En introduir l'exèrcit com una ocupació a temps complet, Filip va poder entrenar els soldats amb regularitat, cimentant-ne la unitat i la cohesió. Aquest va crear una de les millors màquines militars que Àsia o Grècia havien vist mai, gràcies a la suma de temps i esforç invertit tant en maniobres com en innovacions militars.

Les innovacions tàctiques incloïen un ús més eficaç de la tradicional falange grega, com dels atacs coordinats, en primer lloc, la combinació d'armes i les tàctiques militars entre les seves unitats d'infanteria de la falange, cavalleria, arquers i armes de setge. Les armes introduïdes eren la sarisa, un tipus de pica llarga de pes equilibrat, que va aportar molts avantatges, ofensius i defensius, per a la infanteria macedònia en particular, i per a l'exèrcit combinat en general.

Els exèrcits creats per Filip comprenien una amalgama de diferents forces. Macedonis i altres grecs (especialment de Tessàlia), així com una àmplia gamma de mercenaris de l'altre costat del mar Egeu. Després del 338 aC, molts dels nous reclutes de Filip per a la seva planejada invasió de Pèrsia van venir des de totes les parts del món grec i dels Balcans, encara que la major part de l'exèrcit el constituïen els macedonis.




#Article 63: Aiguamolls de l'Empordà (314 words)


Els aiguamolls de l'Empordà constitueixen el conjunt de mar més important de Catalunya, després del delta de l'Ebre. L'actual zona protegida és la resta d'una extensa àrea que antigament ocupava gran part del litoral de l'Emporda i constitueix el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.
Aquest conjunt de maresmes han estat generades pel curs final de la Muga i el Fluvià, a l'Alt Empordà; i del Ter i el Daró, al Baix Empordà. Els aiguamolls ocupaven antigament tot el pla del litoral del golf de Roses i del baix Ter, però van anar desapareixent per l'expansió de l'agricultura i la ramaderia amb canals de dessecació, la canalització de la Muga i la construcció dels embassaments de Boadella, Sau, Susqueda i el Pasteral. Sis llacunes petites i la gran llacuna o estany de Castelló van desaparèixer.

En èpoques antigues, s'hi havia conreat arròs, pràctica que s'ha tornat a introduir. Comprèn 4.824 ha formades per dunes, llacunes salabroses i dolces, prats inundables i zones de conreu.

A la segona meitat del , la urbanització de la zona, especialment amb projectes com el d'Empuriabrava, va posar en perill l'àrea. El 1976 la campanya Els últims aiguamolls empordanesos en perill, promoguda pel Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, va alertar-ne l'opinió pública. El 13 d'octubre de 1983 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de declaració de paratges naturals d'interès nacional i reserves integrals, i els aiguamolls de l'Alt Empordà hi quedaren emparats. Posteriorment han estat reclassificats com a Parc Natural. Els aiguamolls del Baix Empordà, exclosos de la llei de 1983, estan protegits pel Pla d'espais d'interès natural (PEIN).

S'hi han arribat a observar 327 espècies d'ocells, entre les quals cal esmentar la cigonyes (o gantes, com es coneixen a l'Empordà), l'ànec collverd, el bernat pescaire i la fotja. Actualment, també hom hi pot observar la llúdriga, gràcies al projecte de reintroducció d'aquesta espècie a l'Empordà.

	




#Article 64: Aristòtil (4483 words)


Aristòtil (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof de l'Antiga Grècia. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. La seva lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu durant gairebé 2.000 anys, fins ben entrat el .

Aristòtil va dominar el coneixement de la seva època, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. No sols va estudiar gairebé tots els àmbits del coneixement existents en el seu temps, sinó que, a més, va fer contribucions significatives en la majoria d'aquests.

Dins l'àmbit de la ciència, Aristòtil va estudiar anatomia, astronomia, economia, embriologia, geografia, geologia, meteorologia, física i zoologia. Dins la filosofia, va escriure sobre estètica, ètica, govern, metafísica, política, psicologia, retòrica i teologia. També va estudiar sobre l'educació de les persones, els costums estrangers, la literatura i la poesia. Les seves obres constitueixen una enciclopèdia virtual dels coneixements grecs. S'ha suggerit que Aristòtil va ser, probablement, l'última (Que en una serie ordenada ocupa el lloc final i no té una altra cosa de la mateixa espècie darrere o després) persona que sabia tot el que podia ser conegut en el seu temps.

Aristòtil afirmava que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató –el món de les idees i el món de les coses–, sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seva constant transformació. Amb ell, la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història de la filosofia. Cal destacar el paper dels àrabs en la seva reintroducció a Europa.
	
Encara que Aristòtil va escriure tractats elegants i diàlegs –Ciceró descriu el seu estil literari com un riu d'or–, es creu que la majoria dels seus escrits s'han perdut i només al voltant d'un terç de les obres originals han sobreviscut.

La vida d'Aristòtil es coneix malament. Hi ha pocs per menuts biogràfics a les seves obres i pocs testimoniatges dels seus contemporanis ens han arribat. Els doxògrafs (Dionís d'Halicarnàs i Diògenes Laerci) que en tenim són posteriors a la seva mort d'uns quants segles. Va ser preceptor d'Alexandre el Gran a qui li transmet l'esperit de crítica i filosofia així com el sentiment de pertinença a l'hel·lenisme. Segons els seus biògrafs, sobretot Diògenes Laerci, Aristòtil tenia humor i era tartamut.

Aristòtil va néixer a Estagira, a la península Calcídica, actualment Stavros, l'any -384, a uns 55 quilòmetres a l'est de la moderna Salònica. Aleshores pertanyia al Regne de Macedònia i avui és a la regió de Macedònia de Grècia; no confongueu amb el país Macedònia del Nord.

El seu pare, Nicòmac, era el metge personal del rei Amintes III de Macedònia. La seva mare Festies, era llevadora, originària de l'illa d'Eubea. La seva família va pretendre que provenia de Macàon. Aristòtil va ser entrenat i educat com un membre de l'aristocràcia. Els seus pares varen morir quan encara era molt jove degut a la resistència que es va donar a Pella durant el regnat d'Arquelau I de Macedònia. El joves es trasllada problement a Atarneu. La seva tutela passa amans de Proxenus d'Atarney.

A l'edat de divuit anys, es va traslladar a Atenes per continuar la seva educació a l'Acadèmia platònica, i Plató va ser el seu mestre. Platí, que segons els escrits que posseïm hi veu un jove talentós i intel·ligent, li dona el permís per ensenyar retòrica. Es torna anagnost de Platí, que el fa dir el lector o l'intel·ligent de l'escola, en grec antic Nοῦς τῆς διατριβῆς. Aristòtil va romandre a l'Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató, l'any -347.

Degut al fet que Aristòtil va acudir a l'Acadèmia durant el seu període de màxim esplendor, es podria dir que va poder formar-se adequadament. Èudox va ser qui va exercir la primera influència sobre el jove Aristòtil en haver-hi inculcat l'exigència del salvar els fenòmens, dit altrament, trobar un prncipi que explliqui els fets tot consefvant la genuïtat de presentar-se intacta. El fet que les idees d'Èudox diferissin de la filosofia platònica i que això les conduïa a l'aporia, Aristòtil no va fer-ne gaire cas, encara que sí que va relacionar-se amb Espeusip, Felip d'Opunt, Erast i Corisc. Tant el primer com el segon varen ser escolarques de l'Acadèmia.

Durant aquest període de joventut va escriure diversos diàlegs i el Protrèpitc, una exhortació a la filosofia molt popular adreçada al públic generalista. Cap d'aquestes obres no s'ha pogut conservat a excepció d'alguns fragments. Finalment, Aristòtil va participar possiblement als Misteris eleusins, d'on n'hauria escrit L'experiència és aprendre.

Quan va morir Plató, Aristòtil va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre. Deia que era amic de Plató, però encara més amic de la veritat. Durant aproximadament tres anys va viure sota la protecció del seu amic i antic company d'Acadèmia, Hèrmies, governador de la ciutat. Es va casar amb Píties, neboda o filla adoptiva d'Hèrmies. Li va donar una filla, a qui van anomenar també Píties.

Va viatjar amb Xenòcrates a la cort del seu amic Hèrmies d'Atarneu, a l'Àsia Menor. A Àsia, Aristòtil va viatjar amb Teofrast a l'illa de Lesbos, on junts van investigar la botànica i la zoologia de l'illa.

Poc després de la mort d'Hèrmies, executat per Mentor de Rodes, Aristòtil va ser convidat pel rei Filip II de Macedònia per convertir-se en el tutor del seu fill i hereu, Alexandre el Gran; era l'any -343 i es trasllada a viure dos anys a l'illa de Lesbos. 

Aristòtil va ser designat com a cap de la Reial Acadèmia de Macedònia. Durant aquest temps, donà lliçons no sols a Alexandre, sinó també a altres dos futurs reis: Ptolemeu i Cassandre.

En l'obra Política, Aristòtil afirma que només una cosa podria justificar la monarquia, i era si la virtut del rei i la seva família eren més grans que la virtut de la resta dels ciutadans en el seu conjunt. Amb molt de tacte, va incloure el jove príncep i el seu pare en aquesta categoria.

Aristòtil va encoratjar Alexandre en la gran conquesta oriental, i la seva actitud cap a Pèrsia era descaradament etnocèntrica. En un exemple famós, aconsellava Alexandre perquè fos un líder per als grecs i un dèspota per als bàrbars; per tenir cura dels primers com a amics i familiars, i fer front als altres com la que es té amb els animals o les plantes.

L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el Liceu. Es va dedicar tant a la investigació com a l'ensenyament, i va realitzar cursos durant dotze anys. Mentre estava a Atenes, va morir la seva dona Píties i Aristòtil es va aparellar amb Herpília d'Estagira, que li va donar un fill, nen a qui van donar el nom del seu pare, Nicòmac. Segons la Suda, Aristòtil també tenia un eromenos, Palefat d'Abidos.

És durant aquest període de mestratge a Atenes, entre el 335 aC i el 323 aC, quan es creu que Aristòtil va produir moltes de les seves obres. Aristòtil va escriure molts diàlegs, però només alguns fragments ens n'han arribat. Les obres que han sobreviscut estan en forma de tractat i no van ser, majoritàriament, destinades a ser publicades de manera generalitzada, ja que se sol creure que servien de suport a l'ensenyament, com a conferències per als seus alumnes. Els seus tractats més importants són el de Física, Metafísica, Ètica a Nicòmac, Política, De Anima (Sobre l'ànima) i la Poètica.

A prop del final de la seva vida, Alexandre va començar a sospitar de complots contra ell, i va amenaçar Aristòtil en algunes cartes. No era cap secret el menyspreu que sentia Aristòtil per les pretensions divines d'Alexandre, que a més havia fet executar Cal·lístenes d'Olint, un familiar d'Aristòtil, com un traïdor. Una tradició molt estesa en l'antiguitat fou que Aristòtil era sospitós d'haver tingut participació en la mort d'Alexandre, però hi ha poques proves que ho sostinguin.

Després de la mort d'Alexandre, el sentiment contra els macedonis a Atenes va augmentar. Eurímedon Hierofanta va denunciar Aristòtil per no lloar els déus. Aristòtil va haver de marxar a la propietat de la família de la seva mare a Calcis, i comentà: No vaig permetre que els atenencs pequessin dues vegades contra la filosofia; una referència a l'anterior judici i execució de Sòcrates pels atenencs. Va morir a l'illa d'Eubea de causes naturals, l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. Aristòtil va nomenar conseller delegat el seu alumne Antípater i va deixar un testament en què va demanar ser enterrat amb la seva dona.

Segons la cosmologia aristotèlica, el cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb els quals estan constituïdes i pel tipus de moviment:

Aristòtil considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: el nivell sensitiu i el nivell intel·lectual. Si bé accepta com el seu mestre Plató que la doxa o opinió comuna és errònia, perquè es queda amb l'aparença de la veritat, sí que considera l'enraonament com a coneixement fiable: la doxa és l'opinió comuna referendada per l'autoritat i el debat públic.

El coneixement intel·lectual es transmet sobretot a partir del llenguatge i la reflexió. El llenguatge al·ludeix a veritats universals, al món i les seves maneres d'éssers, i per aquest motiu és comprensible per qualsevol ésser humà; el que varien són les llengües particulars, subjectes a convencions.

El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'ésser humà busca la felicitat (eudaimonia), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó actuant segons la naturalesa del mateix ésser humà, la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una manera de ser feliços és actuar sempre amb un terme mitjà. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: Ètica a Nicòmac (anomenada així també Ètica nicomaquea), Ètica a Eudemi (o bé Eudèmia) i la Magna Moralia o Gran ètica.

És l'estudi de l'ésser en moviment. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:

És l'eina que fa servir l'enteniment per a la ciència. El mètode de la lògica és la deducció sil·logística, que permet deduir conclusions vertaderes de premisses vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció, que són:

La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en definicions i les exposa per les seves causes. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.

Les obres d'Aristòtil que tracten de lògica es troben recollides en lOrganon.

És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú, el fet de ser, existir.

L'ésser humà és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat.
La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això, cal un govern recte i una organització de l'estat que, en fonaments, és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans.
Considera la persona un ésser cívic, mentre que animals i déus resulten incívics.
Segons Aristòtil, hi ha 3 tipus de govern positiu: la monarquia (el poder està en mans d'algú que té el vistiplau del poble), l'aristocràcia (el poder el té gent de qualitat) i la democràcia moderada (segons Aristòtil, aquesta és la millor forma de govern, sempre que es busqui el bé comú). També hi ha formes de govern negatives: la tirania, l'oligarquia i la democràcia radical o demagògia (en tots aquests casos, hi ha un abús de poder i en cap moment es busca afavorir la comunitat).
Sobre política, Aristòtil, escrigué Política (Aristòtil) i la Constitució dels atenencs (Athenaion Politeia).

En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i ànima (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:

Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compravenda de béns i va distingir entre:

Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però els diners són estèrils per si mateixos i, per tant, és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el cristianisme durant molts segles.

		
La Poètica és una obra d'Aristòtil, escrita el segle IV aC, entre la fundació de la seva escola a Atenes, l'any 335 aC, i la seva partida definitiva de la ciutat, el 323 aC. El seu tema principal és la reflexió estètica per la caracterització i descripció de la tragèdia. Pel que sembla, l'obra estava composta originàriament per dues parts: un primer llibre sobre la tragèdia i l'epopeia, i un segon sobre la comèdia i la poesia iàmbica, que es va perdre, aparentment durant l'edat mitjana, i del qual no es coneix res. Dins la Poètica, va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els gèneres, aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al romanticisme. Destaca el concepte de catarsi, segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les passions no desitjades en sentir alhora que els personatges.

Aristòtil considerava que la poesia èpica, la tragèdia, la comèdia, el ditiràmbic i la música eren imitatives, mimètiques, i la imitació variava en funció dels mitjans de comunicació, l'objecte i la forma. Per exemple, els músics poden imitar mitjançant el ritme i l'harmonia, mentre que la dansa ho fa amb el ritme sol, i la poesia amb el llenguatge. Les formes també difereixen segons l'objecte a imitar. Les formes difereixen en la manera d'imitar. Aristòtil creia que la imitació és natural per a la humanitat i constitueix un dels avantatges de la humanitat sobre els animals.

Si bé es creu que la Poètica d'Aristòtil s'estructura en dos llibres, l'un sobre la comèdia i un altre sobre la tragèdia, només la part que se centra en la tragèdia ha sobreviscut. Aristòtil va ensenyar que la tragèdia es compon de sis elements: l'estructura de la trama, el caràcter, l'estil, l'espectacle, i la poesia lírica. Els personatges d'una tragèdia són simplement una forma de conduir la història i la trama; els personatges no són el principal focus de la tragèdia. La tragèdia és la imitació de l'acció de despertar la pietat i el temor, i es pretén dur a terme la catarsi de les mateixes emocions. La Poètica d'Aristòtil conclou amb un debat sobre què és millor: l'èpica o la mimesi tràgica. Suggereix que la tragèdia, perquè té tots els atributs d'una epopeia; possiblement, té atributs addicionals, com a espectacle i música; té més unitat, i arriba a l'objectiu de la seva mimesi de més a prop, i pot ser considerada superior a l'èpica.

Aristòtil va ser un col·leccionista sistemàtic i profund dels enigmes, el folklore i els refranys; ell i la seva escola tenia un interès especial en els enigmes de l'oracle de Delfos i va estudiar les Faules d'Isop.

García Yebra, opinant sobre la traducció del títol de l'obra, assenyala el següent: «es divideixen les opinions pel que fa a la interpretació del terme ποιητική [poètica]: s'ha d'entendre 'poesia' o '(art) poètica' (… )». Tot seguit, cita l'opinió d'un traductor anglès de la Poètica, G. F. Else, que havent traduït el títol com a Art of poetic composition (Art de la composició poètica) es justifica així: «Per mitjà de la teoria d'Aristòtil, la poiétiké, art poètica, es concep activament; poiesis, el procés real de composició… és l'activació, la posada en obra, de la poiétiké (…). Cal recordar també que aquestes paraules [poiétiké i poiesis], igual que poiétés, 'poeta', es formen directament sobre poiein, 'fer'. En grec, la seva llengua li recordava constantment que el poeta és un creador». García Yebra tanca la nota justificant la seva traducció així:

Ha estat discutit tradicionalment si, de fet, Aristòtil hauria escrit un segon llibre o no. Els arguments a favor de l'existència d'un segon llibre es basen en les indicacions del mateix Aristòtil en el llibre III de la seva Retòrica i en la Poètica (49B 22), que més tard es parlarà de la comèdia i del ditirambe, i que només es troben referències menors a aquests gèneres. D'altra banda, en tractats antics i de l'edat mitjana sobre les obres d'Aristòtil, sovint es troben referències a aquest segon llibre. A més, s'argumenta que si aquest fos l'únic llibre, en el seu final Aristòtil faria una conclusió reprenent tots els temes destacats de l'obra a tall de tancament, com fa en les seves altres obres. Els arguments contraris, que neguen l'existència d'un segon llibre, es basen en la idea que l'opinió clarament negativa d'Aristòtil sobre la comèdia hauria influenciat el fet de no escriure res al respecte. D'altra banda, i més a tall anecdòtic, aquest llibre II de la Poètica, la Comèdia, és el llibre que, en la novel·la d'Umberto Eco El nom de la rosa, és la causa de l'assassinat de diversos monjos.

La classificació d'Aristòtil dels éssers vius conté alguns elements que encara preexistien al . El que en la zoologia moderna s'anomenen vertebrats i invertebrats, Aristòtil els anomenava animals amb sang i animals sense sang; cal considerar que ell no podia saber que els invertebrats complexos fan ús d'una hemoglobina d'un tipus diferent de la dels vertebrats. Els animals amb sang es divideixen en vivípars (éssers humans i mamífers), i d'ous fèrtils (aus i peixos). El grup dels invertebrats (animals sense sang) comprèn els insectes, crustacis (dividits en cefalòpodes, sense closca, i amb closca) i testacea (musclos). En alguns aspectes, aquesta classificació incompleta és millor que la de Linné, que amuntegava tots els invertebrats en dos grans grups, Insecta i Vermes (cucs).

Per a Charles Singer, res no és més notable en els esforços [d'Aristòtil] per [exposar] les relacions entre els éssers vius com la scala naturae (escala de la natura). En la Historia Animalium, Aristòtil classifica els animals en relació amb una jerarquia d'acord amb l'escala de la natura, segons la complexitat de l'estructura i la funció, i en la qual els organismes superiors manifesten una major vitalitat i capacitat de moviment. Aristòtil, per descomptat, no és responsable de la posterior utilització d'aquesta idea per part de l'Església.

Aristòtil creia que propòsits intel·lectuals, com per exemple les causes formals, guien tots els processos naturals. Aquest punt de vista teleològic d'Aristòtil dóna peu a justificar les seves dades observades com una expressió del disseny formal. Observant que cap animal té, al mateix temps, grans ullals i banyes, i altres detalls similars, Aristòtil suggereix que la natura, quan no fa possible l'existència d'un animal amb dues banyes i bons ullals, fa un estalvi de vanitat, i ofereix les facultats a les criatures només en el suficient grau en què el sigui necessari. Prenent nota que els remugants tenien estómacs múltiples i dents febles, suposa que l'existència dels primers compensen la darrera evidència; la natura tracta de preservar un tipus d'equilibri.

De manera similar, Aristòtil creia que les criatures estaven disposades en una escala graduada de perfeccionament que augmenta des de les plantes fins a l'ésser humà, la scala naturae, la gran cadena del ser. El seu sistema tenia onze graus, ordenats d'acord amb el grau que estan infectades amb el potencial, va expressar en la seva forma en el naixement.

Aristòtil també va considerar que el nivell de perfecció d'una criatura es reflecteix en la seva forma, però no condemnada per endavant per aquesta forma. Idees com aquesta, i les seves idees sobre les ànimes, no es consideren com a ciència en tots els temps moderns.

Va fer èmfasi en els tipus de l'ànima que un organisme contenia, afirmant que les plantes tenen una ànima vegetativa, responsable de la reproducció i el creixement, els animals una de vegetativa i una ànima sensible, responsable de la mobilitat i la sensació, i els éssers humans una de vegetativa, sensible, i una ànima racional, capaç de pensament i la reflexió.

Aristòtil, en contrast amb els filòsofs anteriors, però d'acord amb els egipcis, ja que l'ànima rau al cor, més que al cervell. Notable és la divisió d'Aristòtil de la sensació i el pensament, que generalment anava en contra dels filòsofs anteriors, amb l'excepció d'Alcmeó.

Més de 2.300 anys després de la seva mort, Aristòtil continua sent una de les persones més influents de tots els temps. Contribuí a gairebé tots els camps del coneixement humà que existien en el seu temps, i fou el fundador de molts nous camps. Segons el filòsof Bryan Magee, «és dubtós que qualsevol humà hagi conegut tant com ell». Entre altres fites, Aristòtil fou el fundador de la lògica formal, pioner en l'estudi de la zoologia, i deixà tot futur científic i filòsof en deute amb ell per les seves contribucions al mètode científic.

Malgrat això, la influència dels errors d'Aristòtil és considerada per alguns per haver fet considerablement un pas enrere en la ciència. Bertrand Russell assenyala que «gairebé cada avanç intel·lectual seriós ha hagut de començar amb un atac a alguna doctrina aristotèlica». Russell també es refereix a l'ètica d'Aristòtil com a «repulsiva», i anomena la seva lògica «sens dubte, tan antiquada com l'astronomia ptolemaica». Russell afirma que aquests errors fan que sigui difícil de fer justícia històrica a Aristòtil, fins que hom recorda la importància de l'avenç a tots els dels seus predecessors.

La influència immediata de l'obra d'Aristòtil es féu palesa amb la fundació de l'Escola peripatètica al Liceu. Alumnes notables d'Aristòtil foren Aristoxen, Dicearc, Demetri, Eudem de Rodes, Hàrpal, Hefestió, Menó, Mnasó de Fòcida, Nicòmac i Teofrast. La influència d'Aristòtil sobre Alexandre el Gran es veu en l'elecció en la seva expedició com a amfitrió dels zoòlegs, botànics i investigadors. També va aprendre molt sobre els costums perses i les tradicions del seu mestre. Encara que el seu respecte per Aristòtil disminuí a mesura que els seus viatges deixaven evident que gran part de la geografia d'Aristòtil era incorrecta, quan el filòsof va publicar les seves obres, Alexandre es queixà: «No has fet bé de publicar els tractats acroamàtics. Perquè, ¿en què excel·lirem nosaltres sobre els altres, si les doctrines en què hem estat instruïts han de ser ara comunes a tothom?».

Els escribes cristians grecs van jugar un paper crucial en la preservació d'Aristòtil copiant tots els manuscrits existents grecs del corpus. Els primers cristians grecs a comentar àmpliament Aristòtil van ser Joan Filopò, Elies i David al , i Esteve d'Alexandria a l'inici del segle VII. Joan Filopò destaca per haver intentat una crítica fonamental de punts de vista d'Aristòtil sobre l'eternitat del món, el moviment i altres elements del pensament aristotèlic. Després d'un parèntesi de diversos segles, el comentari formal per part d'Eustrat i Miquel d'Efes reapareix a les acaballes del  i principis del XII, aparentment patrocinat per Anna Comnè.

Aristòtil va ser un dels pensadors occidentals més venerats en la teologia islàmica. La major part de les obres encara existents d'Aristòtil, així com alguns dels comentaris grecs originals, van ser traduïts a l'àrab i estudiats per filòsofs musulmans, científics i acadèmics. Averrois, Avicenna i Al-Farabí, que va escriure sobre Aristòtil amb gran profunditat, també van influir Tomàs d'Aquino i altres filòsofs escolàstics cristians occidentals. Al-Kindí considera Aristòtil com l'excepcional i únic representant de la filosofia i Averrois va definir Aristòtil com a «exemplar» per a tots els filòsofs del futur. Erudits medievals musulmans descriuen regularment Aristòtil com el «primer mestre». Els erudits musulmans li van donar primer el títol «mestre» a Aristòtil, i més tard va ser utilitzat pels filòsofs occidentals (com en el famós poema de Dant), que van ser influenciats per la tradició filosòfica islàmica.

Segons els teòrics grecs, els musulmans consideren Aristòtil com un filòsof dogmàtic, l'autor d'un sistema tancat, i creien que Aristòtil compartia amb Plató principis essencials del pensament. Alguns van arribar fins al punt d'assimilar Aristòtil amb les idees metafísiques neoplatòniques.

Amb la pèrdua de l'estudi de l'antiga Grècia a la part occidental del món romà, Aristòtil hi va ser pràcticament desconegut des del 600 aC al 1100, excepte per la traducció llatina de lOrganon per Boeci. Als segles  i , l'interès per Aristòtil va reviure i diversos cristians llatins el van traduir, tant de traduccions a l'àrab —com Gerard de Cremona i Miquel Scot— com des del grec original —com Jaume de Venècia i de Willem van Moerbeke.

Després de la teologia de Tomàs d'Aquino, a partir de les traduccions de Moerbeke, l'interès pels escrits d'Aristòtil va créixer, els manuscrits grecs va tornar a Occident i es va estimular un ressorgiment de l'aristotelisme a Europa, que es va perllongar fins al Renaixement. Pensadors escolàstics com Tomàs d'Aquino es refereixen a Aristòtil com «el filòsof» (vegeu Summa Teològica, part 1, qüestió 3). Aquests pensadors van barrejar la filosofia aristotèlica amb el cristianisme i van portar el pensament de l'antiga Grècia a l'edat mitjana. Alhora, es produeix un rebuig d'alguns principis aristotèlics de les ciències i les arts a causa del descobriment de les lleis de la ciència moderna i els mètodes empírics. Ausiàs March rep influències d'Aristòtil. El poeta medieval anglès Geoffrey Chaucer descriu que el seu alumne preferia tenir a la capçalera del llit els vint llibres d'Aristòtil enquadernats en negre o en vermell. El poeta italià Dant al·ludeix Aristòtil en els primers cercles de l'infern:

El filòsof alemany Friedrich Nietzsche va assegurar que havia pres gairebé tota la seva filosofia política d'Aristòtil. Encara que aquesta afirmació és inversemblant, sense dubte la rígida separació d'Aristòtil entre l'acció i la producció, i la seva justificació de la submissió dels esclaus i altres a la virtut —o areté— d'uns pocs justifiquen l'ideal de l'aristocràcia. Va ser Martin Heidegger, i no Nietzsche, qui va elaborar una nova interpretació d'Aristòtil i va mirar de justificar la seva desconstrucció de la tradició escolàstica i filosòfica. Ayn Rand va definir Aristòtil com «el filòsof més gran de la història» i el cita com una influència important en el seu pensament. Més recentment, Alasdair MacIntyre ha intentat reformar el que ell anomena la tradició aristotèlica d'una manera antielitista i capaç de disputar les tesis tant de liberals com de nietzscheans.




#Article 65: Asteroide (1241 words)


Un asteroide és un objecte sòlid, compost majoritàriament per roca i metalls, més petit que un planeta i que orbita al voltant del Sol. Un asteroide és un tipus de planeta menor, encara que sovint ambdós termes s'utilitzen com a sinònims.

L'1 de gener del 1801, l'astrònom sicilià Giuseppe Piazzi descobrí per casualitat el primer asteroide (Ceres), mentre elaborava un catàleg d'estels. Al descobriment de Piazzi en seguiren d'altres, però cap de tan gran com Ceres. L'any 1807 ja se'n coneixien quatre. Actualment hi ha més de 200.000 asteroides catalogats i s'ha observat que almenys un d'ells (el (24) Themis) té aigua, cosa que recolza la hipòtesi que l'aigua i altres compostos terrestres van poder arribar des de l'espai, possiblement d'asteroides. El terme asteroide, que significa semblant a una estrella, va ser creat per l'astrònom William Herschel el 1802, poc després del descobriment del segon asteroide (Pal·les).

La major part dels asteroides coneguts giren, en òrbites el·líptiques, en una regió del sistema solar coneguda amb el nom de cinturó d'asteroides o cinturó principal. Aquesta regió està situada entre les òrbites de Mart i Júpiter, a entre 2,06 i 3,27 unitats astronòmiques del Sol. Els asteroides del cinturó principal tenen períodes orbitals d'entre 3 i 6 anys. Molts asteroides tenen òrbites molt excèntriques i 
alguns passen prop de la Terra de tant en tant. Alguns asteroides tenen satèl·lits.

Es creu que la majoria d'asteroides són les restes del disc protoplanetari que no es van incorporar a cap planeta durant la formació del sistema solar.

La definició exacta no està determinada. Això crea certa confusió a l'hora de saber si cert objecte ha de ser denominat com a asteroide, planeta menor o qualsevol altre nom. Actualment la Unió Astronòmica Internacional a través del Minor Planet Center utilitza el terme planeta menor (i no asteroide) per referir-se als objectes més petits que un planeta, més grans que un meteoroide i que no són ni satèl·lits ni cometes. Tot i això, el terme asteroide continua sent molt utilitzat per la comunitat mundial d'astrònoms.

El terme planeta menor no porta cap indicació sobre la composició de l'objecte o la seva localització general en el sistema solar. Per raons històriques, el terme asteroide porta implícita una composició rocosa de l'objecte i una òrbita interior a la de Júpiter. És per això que, a partir del 1992, amb el descobriment del primer objecte transneptunià (1992 QB1), i tenint en compte que a partir de llavors s'han descobert centenars d'aquests objectes, la validesa dels termes asteroide i planeta menor com a sinònims ha estat posada en dubte. Normalment, se sol utilitzar, el terme asteroide per referir-se a un tipus de planeta menor compost majoritàriament per roca (i no gel) amb òrbites que no van més enllà de la de Júpiter. El terme objecte transeptunià designa un altre tipus de planeta menor compost per gel i amb òrbites més enllà de la de Neptú. A més, també hi ha el grup dels centaures que són un entremig de planeta menor i cometa i que orbiten entre Júpiter i Neptú i el dels damocloides que són objectes amb òrbites cometàries però sense cua.

Existeix un especial interès per identificar aquests asteroides a causa del perill que representen per a la Terra. Els tres grups més importants d'asteroides pròxims a la Terra són els asteroides Amor, els asteroides Apol·lo i els asteroides Aton.

Es denomina asteroides troians a un grup d'asteroides que es mouen al llarg de l'òrbita de Júpiter. Estan situats en els dos punts de Lagrange del planeta, a 60 graus per davant (L4) i per darrere (L5) de Júpiter.

El mateix nom s'aplica als asteroides, descoberts posteriorment, que ocupen la mateixa posició respecte a altres planetes. Així, Mart té almenys un asteroide troià, (5261) Eureka, que ocupa el punt L5 del sistema Sol - Mart, i planeta Neptú té dos asteroides troians coneguts. Un d'ells és 2001 QR322, descobert el 2001, i l'altre és 2004 UP10 que orbita per davant de Neptú en el seu punt de Lagrange L4.

L'organisme internacional que responsable de batejar i catalogar els asteroides és el Minor Planet Center (MPC) que forma part de la Unió Astronòmica Internacional.

Quan un asteroide és descobert, rep un nom provisional format per l'any del descobriment i una sèrie de dues lletres (i si cal també una o més xifres). Concretament, després de l'any s'afegeixen dues lletres que indiquen: la primera, la quinzena del descobriment i la segona, la seqüència dins de la quinzena. Es comença per AA, es continua fins a AZ i després es passa a AA1, AB1, AC1 i es continua fins on calgui. D'aquesta manera, 1989 AC, (Tutatis), indica que va ser el tercer (C) asteroide descobert durant la primera quinzena de gener (A) de 1989.

Una vegada que l'òrbita s'ha establert amb la suficient precisió per a poder predir la seua futura trajectòria, se'ls assigna un número (no necessàriament per l'ordre en què van ser descoberts) i, més tard i de forma opcional, un nom permanent triat pel descobridor i aprovat per un comitè de la Unió Astronòmica Internacional.

Anteriorment, tots els noms amb els quals es batejaven als asteroides eren de personatges femenins de la mitologia grega i romana però prompte es va acabar optant per formes més modernes. El primer asteroide que va rebre un nom no mitològic va ser el número 125 de la sèrie, Liberatrix (alliberadora en llatí) en honor de Joana d'Arc, encara que també s'especula que tal nom és un homenatge al primer president de la República Francesa, Adolph Thiers. Per la seua banda, el primer nom masculí, el va rebre el número 433, Eros. Avui en dia, les denominacions són molt menys restringides i van des de noms de ciutats i països com (945) Barcelona, (2247) Hiroshima, (136) Austria, (1215) Xina i (1279) Uganda fins a noms de persones famoses: (2399) Terradas batejat en memòria d'Esteve Terradas i Illa, (1005) Aragó per Francesc Joan Domènec Aragó, (1462) Zamenhof per Ludwik Lejzer Zamenhof o (1000) Piazzia en honor a Giuseppe Piazzi, personatges de ficció: (2309) Mr. Spock (però, curiosament, no pel personatge Mr. Spock de Star Trek, sinó pel gat del descobridor!), i altres conceptes com raça, gènere, d'animal i planta, etc. Hi ha una llista
considerable de noms d'asteroides relacionats amb l'àmbit de la cultura catalana.

Les efemèrides dels mateixos estan arreplegades anualment en un volum titulat Ephemerides of Minor Planets, que publica l'Institut d'Astronomia Teòrica de l'Acadèmia Russa de Ciències de Sant Petersburg.

Els asteroides poden ser classificats segons el seu espectre òptic, que correspon a la composició de la seva superfície, i tenint en compte també la seva albedo. Amb aquest mètode s'obtenen els tipus següents:

Hi ha altres grups d'asteroides rars. El nombre de tipus continua creixent i estan sent estudiats:

Alguns asteroides tenen satèl·lits, com per exemple l'asteroide (243) Ida i el seu satèl·lit asteroidal Dactyl.

El 10 d'agost de 2005 es va anunciar el descobriment del primer asteroide amb més d'un satèl·lit. Es tracta de l'asteroide (87) Sílvia i els seus dos satèl·lits Ròmul i Rem. Ròmul es va descobrir el 18 de febrer de 2001 amb el Telescopi Keck II de 10 metres de Mauna Kea (Hawaii). Té 18 km de diàmetre i orbita a una distància de 1.370 km de Sílvia en un temps de 87,6 hores. Rem té 7 km de diàmetre i gira a una distància de 710 km, tardant 33 hores a completar una òrbita al voltant de Sílvia.




#Article 66: Astúries (1992 words)


El Principat d'Astúries (en asturià: Principáu d'Asturies, en eonavienc: Principao d'Asturias i en castellà: Principado de Asturias) és un país constituït en una comunitat autònoma d'Espanya, situada al nord de la península Ibèrica. Limita al nord amb la mar Cantàbrica, a l'oest amb Galícia, al sud amb Castella i Lleó i a l'est amb Cantàbria.

La seva capital és la ciutat d'Oviedo, però la ciutat més poblada és Gijón. Té dues llengües pròpies que no tenen estatus d'oficialitat: l'asturià i el eonavienc. El Dia d'Astúries se celebra cada 8 de setembre. Coincideix amb la festivitat de la Verge de Covadonga, la Santina, patrona d'Astúries. La festa, establerta per la Llei 5/1984, de 28 de juny, se celebra institucionalment cada any a la localitat que determini el Consell de Govern del Principat d'Astúries.

El terme Astúries prové del nom dels antics pobladors, els àsturs, els primers habitants de les vores del riu Astura (Esla) fins a l'arribada dels romans. Astura, que abans es deia Estura o Estula, prové de l'arrel celta -stour que significa riu. Aquest topònim apareix també a Bretanya. A la Gran Bretanya encara hi ha tres rius amb el nom de Stour, a Kent, Stuffolk i Dorset. A la desembocadura de l'Elba (riu) hi ha un altre riu Stör, que abans es deia Sturia. També, al Piemont hi vivia la tribu celta dels esturi, prop d'un riu que es deia Stura. La mateixa arrel s'ha conservat fins a l'actualitat en el gaèlic ster i el bretó stour, que també signifiquen riu.

Ocupada per grups humans des del Paleolític Inferior, durant el superior la regió es va caracteritzar per les pintures rupestres de l'est de la Comunitat. En el mesolític s'hi va desenvolupar una cultura original, l'Asturià. A l'edat del bronze, la zona es caracteritzà pels megalits i túmuls. A l'Edat de Ferro, el territori va estar sotmès a la influència cultural celta.

Després de més d'un segle sense presència estrangera, els visigots van ocupar el territori en el , que acabaria a principis del  amb la invasió musulmana. El territori, com havia succeït amb Roma i Toledo, no va ser fàcil de sotmetre, establint-se el 722 una independència de facto com a Regne d'Astúries. La monarquia asturiana donaria pas en el  al Regne de Lleó. Durant els segles medievals, l'aïllament propiciat per la serralada cantàbrica i la poca vocació marinera dels naturals fa que les referències històriques siguin escasses. Després de la rebel·lió del fill d'Enric II de Trastàmara, s'estableix el Principat d'Astúries.

En el  el territori va arribar per primera vegada als 100.000 habitants, fet que provocà la seva duplicació l'arribada del blat de moro americà en el segle següent.

El 8 de maig de 1808, la Junta General del Principat d'Astúries declara la guerra a França, essent el primer organisme oficial d'Espanya en fer aquesta passa. L'1 de gener de 1820, l'oficial Rafael del Riego se subleva a Cadis proclamant la Constitució Espanyola de 1812.

A partir de 1830 comença l'explotació del carbó, iniciant la revolució industrial a la Comunitat. Més tard s'establiria la indústria siderúrgica i la naval.

El 5 d'octubre de 1934 es va produir una rebel·lió (la revolució de 1934), principalment de miners, contra l'entrada de la CEDA en el govern.

La guerra civil va produir la divisió de la regió en dos bàndols des del 19 de juliol, acabant el conflicte el 20 d'octubre de 1937.

Després de 20 anys d'estancament econòmic, en els seixanta, es va produir la definitiva industrialització de la regió. L'antiga Ensidesa, avui Arcelor, amb dues grans factories a Avilés i Veriña, va ser el principal impuls de l'important creixement econòmic fins als 80. Amb la incorporació a la Unió Europea de l'Estat, l'altra font tradicional de riquesa, el carbó, va patir de la reconversió minera. El carbó ja no es considerava essencial com a recurs energètic i el seu alt cost d'extracció va provocar un canvi total de l'economia asturiana. Avui el creixement econòmic està condicionat per l'envelliment de la població i la manca d'infraestructures. L'últim intent de revitalització es basa en la creació d'un model metropolità nou, Ciudad Astur. Ja que el 80% de la població es concentra a la zona central (Avilés, Xixón i Uvieu), se suposa que la creació d'aquesta nova entitat, amb una població de 800.000 persones, es pot convertir en un pols de serveis i indústria capaç de competir amb altres ciutats en l'àmbit de l'Arc Atlàntic Europeu.

Astúries es troba a la costa septentrional d'Espanya, entre Galícia a l'oest, Cantàbria a l'est, Castella i Lleó al sud i la mar Cantàbrica al nord. La serralada Cantàbrica constitueix la frontera natural d'Astúries amb la província de Lleó al sud. La serralada de l'est, el Parc Nacional dels Pics d'Europa contenen els pics més alts i espectaculars d'Astúries, amb una altitud màxima al pic de Torrecerredo amb 2648 m. També s'hi troben el Parc Natural de Redes, de pedra calcària al centre-est, les Ubiñas al sud d'Uvieu, i el Parc Natural de Somiedo a l'est. Les muntanyes Cantàbriques ofereixen nombroses oportunitats per escalar, esquiar i explorar, i s'estenen des de Galícia a l'est cap a Cantàbria a l'est.

A la costa asturiana s'hi troben les platges del Silencio, el poble de Cudilleru i les platges al voltant de Llanes, com ara Barro i Torimbia. El clima d'Astúries, és molt més variats que no pas el clima de les regions al sud del país. Els estius són, generalment, humits i calorosos acompanyats d'algunes precipitacions. Els hiverns són lleugerament freds, sobretot a les muntanyes, cobertes de neu des de novembre fins al maig. Tant la pluja com el sol són característiques regulars dels hiverns asturians. La precipitació anual és de 900 mm, i s'incrementa en allunyar-se de la costa, amb un màxim de 1800 mm als Pics d'Europa. Atesa la humitat i la vegetació d'Astúries, el principat és conegut com l'Espanya verda.

Es tracta d'una comunitat muntanyosa i costera que compta amb nombrosos i coneguts enclavaments naturals (alguns d'ells protegits com a parcs nacionals, naturals o com a reserves de la biosfera); cal destacar:

La vegetació és variable a les muntanyes d'Astúries segons l'altitud. A les parts més baixes hi ha alzines i pins a les zones seques, i roures i faigs a les humides. A la muntanya hi ha boscos frondosos de fulla caduca i, més amunt, boscos de coníferes. Per damunt dels 2.000 metres, només hi ha prats. A la part on toca al mar Cantàbric la vegetació és molt abundant i variada gràcies a les pluges. Consta d'arbres de fulla caduca, com roures castanyers i faigs, i de prats naturals.

L'organització i l'estructura política del Principat d'Astúries és regit per l'Estatut d'Autonomia aprovat el 1981. Segons l'Estatut, el govern asturià es divideix en tres òrgans institucionals: la Junta General, el Consell de Govern i el President. La forma de govern del Principat es basa en el parlamentarisme: la Junta General és el cos legislatiu que elegeix, en nom del poble, el President del Principat d'Asturies. El President del Principat d'Asturies és el del Consell de Govern, el cap de la branca executiva, i és responsable davant la Junta General, la qual, amb una moció de censura o qüestió de confiança pot cessar les seves funcions.

El poder legislatiu recau sobre la Junta General, integrada pels representants del poble asturià. Entre les seves funcions estan l'aprovació dels pressupostos, i l'orientació i control de l'acció del Consell de Govern. La Junta està integrada per 45 diputats, electes per un període de quatre anys per mitjà del sufragi universal dins un sistema de representació proporcional en què l'assignació de diputats es basa en el mètode D'Hondt.

El Principat està dividit en 78 consells, equivalents, legalment, al concepte de municipi. Els consells, al seu torn, estan dividits en parròquies, que no coincideixen necessàriament amb les parròquies eclesiàstiques. Cada parròquia està formada per barris. Encara que l'Estatut parla de la possibilitat de l'ordenació a partir de comarques, encara no s'han conformat. En termes electorals, Astúries està dividida en tres circumscripcions. En termes judicials, Astúries es divideix en 18 partits judicials.

El sector primari de l'economia del Principat està en retrocés i ocupa aleshores el 6% de la població activa, dedicada a la ramaderia vacuna, l'agricultura (blat de moro, patata, poma) i la pesca. La mineria de carbó encara és molt important, encara que no ocupa el paper predominant de fa un segle. El sector secundari ocupa al 30% de la població activa en indústries com ara la siderúrgia, la indústria dels aliments, d'armament, química, i de fabricació d'equip de transportació. El sector terciari ocupa el 65% de la població activa, sobretot als centres urbans, i impulsat pel creixent turisme.

La població actual es caracteritza per posseir la més alta taxa de mortalitat d'Espanya (12 per mil) i la més baixa taxa de natalitat (6 per mil), de manera que des del 1987 la població ha estat decreixent, encara que les ciutats grans mantenen la seva població. La taxa de migració neta és negativa; el flux d'emigrants es dirigeix principalment a la Comunitat de Madrid i a Castella i Lleó.

La capital del Principat és Uvieu. Les ciutats més importants són situades a la zona central del Principat i la població va descendint des de la mar cap a les muntanyes de l'interior. La ciutat més poblada és Xixón amb 273.932 habitants, seguida d'Uvieu, la capital, amb 212.174 i Avilés amb 84.171, encara que aquesta té una àrea metropolitana de 130.000 habitants. La població total d'Astúries és d'1.076.635 habitants.

El castellà és l'únic idioma que gaudeix de l'estatus d'oficialitat al Principat. Això no obstant, l'idioma  originari de la major part d'Astúries és l'asturià, que està protegit però no oficialitzat. Deriva directament del llatí. El primer text que es coneix en lleonès és la Nodicia de Kesos que data de l'any 959; sent el primer document normatiu escrit en asturià el Fur d'Avilés, que data de l'any 1085. L'asturlleonès té algunes variants dintre del Principat. Així mateix, existeixen dialectes de la mateixa arrel asturlleonesa a les zones d'antic domini del Regne de Lleó, com a Lleó, Zamora o la província del Tras-os-Montes a Portugal.

A part de l'asturlleonès, bable, entre els rius Eo i Navia es parla eonavienc. Filològicament està adscrit al grup lingüístic gallec-portuguès, com demostren els textos més antics conservats en aquesta llengua, presentant alguns trets semblants a l'asturià occidental. Com en el cas de l'asturià, l'eonavienc no té estatus jurídic de llengua oficial.

Astúries posseeix un ric llegat artístic del qual destaca una arquitectura autòctona preromànica (Art asturià) amb monuments com Santa María del Naranco i San Miguel de Lillo (Uviéu), Tots dos i juntament amb la Fuente de Foncalada formen part del patrimoni Mundial de la Humanitat segons la UNESCO.

L'art romànic està molt present, ja que tota la regió estava creuada per una de les rutes jacobees. En destaca el monestir de San Pedro de Villanueva (prop de Cangues d'Onís) i Santa María del Junco (Ribadesella).

El gòtic no és abundant, encara que existeixen bones mostres d'aquest estil com la Catedral de Sant Salvador a Uvieu.

Entre els pintors del  destaquen Darío de Regoyos (1857-1913) i Evaristo Valle (1878-1951).

Alguns exemples d'arquitectura internacional són:

Té elements que l'emparenten amb la cuina gallega, normanda i bretona.
El plat més conegut és la fabes, potent àpat fet amb fabes, acompanyades per xoriço, botifarró, cansalada, i pernil. Això se serveix a part i es coneix amb el nom de compango. A més destaca la varietat de peixos frescos del cantàbric i la qualitat de la seva carn de vedella i de bou.
Existeixen més de cent varietats diferents de formatges artesans, dels que el de cabrales és el més popular. Si es prefereixen unes postres dolces, el més tradicional és l'arròs amb llet.
La beguda asturiana per excel·lència és la sidra.

Entre les seves personalitats cal destacar:

La música i la dansa són variades i pròpies. L'instrument més característic és la gaita de tres tubs, que es fa servir en nombroses danses populars.




#Article 67: Asturlleonès (805 words)


Lasturlleonès o asturlleonés és una llengua romànica occidental, anomenada també amb diversos glotònims —com asturià (asturianu), lleonès (llionés) o mirandès (mirandés)—, segons el territori on es parli. Es parla a Espanya a Astúries i a les províncies de Lleó i Zamora; i a Portugal, al districte de Bragança. També és anomenat amb els localismes bercianu, cepedanu, cabreirés, paḷḷuezu o senabrés. Però només les denominacions asturià i mirandès són oficials d'alguna manera. Llionés també ho és, tot i que no és un nom popular, ja que els parlants patrimonials a Lleó utilitzen diversos noms comarcals o locals per a referir-se a la seva parla, encara que actualment s'està estenent el terme lleonés per a englobar en un nom les parles asturlleoneses a Lleó.

L'antic asturlleonès, conegut com a lleonès medieval, fou la llengua oficial del Regne de Lleó en els segles  i . Fou parlada en tota l'extensió que ocupà aquest regne des de l'Atlàntic fins a Extremadura. Avui dia s'utilitza molt poc. Té un estatut de reconeixement a Miranda do Duero, a Portugal, on és anomenat mirandès. Els estatuts de Castella i Lleó i Astúries fan una tímida referència a la protecció de la llengua. L'asturlleonès es divideix en tres blocs dialectals: l'occidental, el central i l'oriental; amb formes dialectals diferenciades. La televisió pública d'Astúries fa un ús relativament important de l'astur-lleonès, tant en informatius quotidians íntegrament en aquesta llengua com en programes ens els quals s'empra o apareix la llengua asturiana.

El domini té el seu origen en el llatí vulgar, és a dir del parlar comú de les gents que l'Imperi Romà dugué, principalment les legions de procedència nord-africana situades a Asturica Augusta i a Legió VI, a les terres habitades pels àsturs. La suplantació d'aquesta llengua per la indígena fou lenta però imparable, car la llengua imperial era la porta per a molts drets i llibertats, entre ells el més important: la ciutadania romana.

La peculiar evolució del llatí a través de l'asturlleonès en l'actual grup lingüístic no fou pas espontània a cap indret geogràfic; ans gradualment el parlar itàlic fou transformant-se tal que en el segle X ja n'hi ha un abandonament extrem com per ésser considerat una modalitat romanç pròpia.

Aquesta evolució amb els segles donà com a resultat que, a mitjans del , apareixen les primeres línies d'aquest romanç, el Document de Kesos; en un monestir de Lleó. A més aniran sorgint un munt de documents legals en aquest romanç per tots els monestirs d'Astúries i del Lleó, els quals indiquen la importància en la societat de la llengua, lògic essent la llengua comuna a la corona de Lleó; però apareixen documents romanços a Palència i vestigis lingüístics de la parla en els dialectes de transició com l'extremeny, dut allà pels repobladors, i no s'ha d'oblidar que l'Extremadura actual correspon quasi tot a l'Extremadura lleonesa, reparant així en la importància de la llengua natural del regne més important de la Corona.

L'asturlleonès és una llengua molt dividida dialectalment, sobretot per raons polítiques. Comprèn tres branques principals: l'oriental, la central i l'occidental. Però a aquestes s'hi ha d'afegir una divisió independent que passa pel Cordal, així el domini lingüístic és partit en els blocs asturià i lleonès. A més, dins de cada grup existeixen algunes diferències i tenen subdialectes amb extremes peculiaritats.

Hi ha a més diverses parles d'antiga influència asturlleonesa quasi diluïdes actualment ja en el castellà:

Les parles frontereres del gallec a Astúries, també tenen marcades influències asturlleoneses: 

Entre les varietats regionals de l'asturlleonès a Lleó s'hi poden assenyalar varietats comarcals: bercianu-cabreirés, maragatu, ribereñu i legionense. Aquest darrer és el més divulgat a la regió.

La transcripció es fa d'acord amb les normes de l'alfabet fonètic internacional.

El sistema vocàlic de l'astur diferencia cinc fonemes en tres graus d'obertura (mínima, mitjana, màxima) i tres situacions (central, anterior i posterior).

No hi ha cap estudi en conjunt de les tres regions del grup, ja que a Lleó no s'hi han fet les investigacions estadístiques necessàries. Si bé sí que hi ha una aproximació que en dona la xifra de 620 000 parlants.

La realitat lingüística de Lleó és de desconeixement absolut tant a fora com entre els mateixos lleonesos. El fet que el lleonès no estigui reconegut per cap legislació en limita el coneixement. També s'hi uneix el fet que les administracions competents a l'ensenyament no estan sensibilitzades amb el greu perill que té la llengua de desaparèixer.

Per més que la llengua és la històrica del territori, actualment viu una situació diglòssica, amb un nombre de parlants en la xifra més optimista de 55 000 i molt dividits geogràficament.

A l'ensenyament no hi ha l'obligatorietat ni l'optativitat al règim públic o privat, ni tan sols hi té cap presència com a assignatura de lliure elecció ni com a matèria extraescolar als col·legis, instituts i universitats de la regió.




#Article 68: Andalusia (2082 words)


Andalusia (en castellà i oficialment Andalucía) és un país del sud d'Espanya. Limita al nord amb Extremadura, Castella-la Manxa i la Regió de Múrcia, a l'est amb la mar Mediterrània i a l'oest amb Portugal i l'oceà Atlàntic. Andalusia té 87.268 km² de superfície total. És formada per les províncies d'Almeria, Cadis, Còrdova, Jaén, Granada, Huelva, Màlaga i Sevilla. Amb una població de 8.421.274 andalusos el 2012, Andalusia és la comunitat autònoma més poblada d'Espanya i la segona més extensa. Andalusia es troba a l'extrem sud-occidental d'Europa, limitant al sud amb l'estret de Gibraltar.

Andalusia és reconeguda en el Preàmbul de l'Estatut d'Autonomia del 2007 com a Realitat Nacional, que la constitució espanyola reconeix com a nacionalitat històrica, a l'empara del disposat a l'article segon de la constitució espanyola, que reconeix i garanteix el seu dret a l'autonomia.

L'origen del mot Andalusia encara és controvertit. Prové, del terme Al-Àndalus, que es referia a la península Ibèrica musulmana (al començament, tota la península llevat dels petits enclavaments cristians independents del nord) des del 711 al 1492. Durant la Reconquesta cristiana, aquest nom va designar exclusivament el sud peninsular, i va esdevenir, com a denominació castellanitzada, el terme per referir-se al darrer territori a ser reconquerit. La primera hipòtesi sobre l'origen del mot suggereix que Al-Àndalus és fruit de l'evolució dAtlas cap a Antalas  Andalas  Ándalus, així suggerint que prové del terme mític de Atlàntida atès el desenvolupament de la civilització de Tartessos. Una altra hipòtesi suggereix que Al-Àndalus prové de la degeneració lingüística de Landahlauts, nom germànic del sud d'Hispània durant el temps dels visigots, la pronunciació de la qual era lándalos. Aquest terme provendria de landa, 'terra' i hlauts, 'sorteig'. Segons aquesta hipòtesi, els àrabs van afegir-hi l'article àrab al-.

La història d'Andalusia, com a regió primer castellana i després espanyola, va començar al segle XIII|, amb la conquesta dels regnes de Còrdova, Sevilla i Jaén, continuat amb la presa del Regne de Granada al segle XV|, i culminat en el substancial amb la divisió territorial d'Espanya de 1833 i la constitució d'Andalusia com a comunitat autònoma d'Espanya, després del referèndum sobre la iniciativa del procés autonòmic d'Andalusia de 1980. No obstant això, també és rellevant exposar breument la història anterior del territori actualment integrat en aquesta regió.

La posició geoestratègica d'Andalusia a l'extrem sud d'Europa, entre aquesta i Àfrica, entre l'oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, així com les seves riqueses minerals i agrícoles i la seva gran extensió superficial de 87.268 km² (més gran que molts dels països europeus), formen una conjunció de factors que van fer d'Andalusia un focus d'atracció d'altres civilitzacions ja des de l'inici de l'edat dels metalls.

De fet, la seva situació geogràfica com a nexe entre Àfrica i Europa, fa que algunes teories apuntin que els primers homínids europeus, previ pas de l'estret de Gibraltar, es van situar al territori andalús. Les primeres cultures desenvolupades a Andalusia (Los Millares, El Argar i Tartessos), van tenir un clar matís orientalitzant, a causa que pobles de la Mediterrània oriental es van assentar a les costes andaluses a la recerca de minerals i van deixar el seu influx civilitzador. El procés de pas de la prehistòria a la història, conegut com a protohistòria, va estar lligat a la influència d'aquests pobles, principalment grecs i fenicis, ampli moment històric en què es va fundar Cadis, la ciutat més antiga d'Europa occidental, seguida en antiguitat per una altra ciutat andalusa: Màlaga.

Andalusia va quedar incorporada plenament a la civilització occidental amb la conquesta i romanització de la província Bètica. Aquesta va tenir gran importància econòmica i política a l'Imperi Romà, al que va aportar nombrosos magistrats i senadors, a més de les figures excel·lents dels emperadors Trajà i Adrià.

Les invasions germàniques de vàndals i posteriorment de visigots no van fer desaparèixer el paper cultural i polític de la Bètica i durant els segles  i  els terratinents beticorromans van mantenir pràcticament una independència respecte a Toledo. En aquest període van destacar figures com sant Isidor de Sevilla o sant Hermenegild.

L'any 711 es va produir una important ruptura cultural amb la conquesta musulmana de la península Ibèrica. El territori andalús va ser el principal centre polític dels diferents estats musulmans d'al-Àndalus, sent Còrdova la capital i un dels principals centres culturals i econòmics del món aleshores. Aquest període de florida va culminar amb el Califat omeia de Còrdova, on van destacar figures com Abd-ar-Rahman III o al-Hàkam II. Ja al  es va produir un període de greu crisi que va ser aprofitat pels regnes cristians del nord peninsular per avançar en les seves conquestes i pels diferents imperis nord-africans que es van anar succeint -—Almoràvits i almohades— que van exercir la seva influència a al-Àndalus i també van establir els seus centres de poder a la península a Granada i Sevilla, respectivament. Entre aquests períodes de centralització de poder, la seva va produir la fragmentació política del territori peninsular, que va quedar dividit en primers, segons i tercers regnes de taifes. Entre aquests últims, el Regne de Granada va tenir un paper històric i emblemàtic fonamental.

La Corona de Castella va anar conquerint progressivament els territoris del sud peninsular. Ferran III de Castella va personalitzar la conquesta de tota la vall del Guadalquivir al segle XIII|. El territori andalús va quedar dividit en una part cristiana i una altra musulmana fins que el 1492 la conquesta de la Península va finalitzar amb la presa de Granada i la desaparició del Regne de Granada.

Al segle XVI| és quan Andalusia va explotar més la seva posició geogràfica, ja que va centralitzar el comerç amb el Nou Món, a través de la Casa de Contractació d'Índies amb seu primer a Sevilla, que va arribar a ser la ciutat més poblada de l'Imperi Espanyol, i dos segles més tard a Cadis fins a la seva desaparició en aquest mateix segle XVIII|. Després de l'arribada de Cristòfor Colom a Amèrica, Andalusia va tenir un paper fonamental en el seu descobriment i colonització. No obstant això, no va existir un veritable desenvolupament econòmic d'Andalusia a causa de les nombroses empreses de la Corona de Castella a Europa. El desgast social i econòmic es va generalitzar al segle XVII| i va culminar amb la conjuració de la noblesa andalusa contra el govern del comte-duc d'Olivares el 1641.

Les reformes borbòniques del  no van solucionar que Espanya en general i Andalusia en particular s'anessin perdent pes polític i econòmic en el context europeu i mundial. Així mateix, la pèrdua de les colònies espanyoles d'Ultramar aniran traient a Andalusia dels circuits econòmics mercantilistes.

Aquesta situació va millorar durant el segle següent, ja que la indústria andalusa va tenir un important pes en l'economia espanyola durant el . El 1856 Andalusia era la segona regió espanyola quant a grau d'industrialització. Un segle més tard estava ja pràcticament a la cua, amb un índex d'industrialització inferior al 50 per 100 del nivell mitjà espanyol. Mentre que entre 1856 i 1900 Andalusia tenia un índex d'industrialització superior a la mitjana nacional en les branques d'alimentació, metal·lúrgia, química i ceràmica, a partir de 1915 aquesta supremacia es va reduir a les branques d'alimentació i química.

Després d'aquest segle expansiu, durant la gran part del  i començaments del XXI|, Andalusia, i malgrat que es constitueix en comunitat autònoma el 1981, no aconsegueix igualar els seus índexs de desenvolupament amb la resta d'Espanya, sent la regió amb més atur de tota la Unió Europea i amb menor renda per càpita d'Espanya.

El relleu d'Andalusia és format per tres unitats fonamentals:

Andalusia és dins del domini climàtic mediterrani, amb hiverns plujosos i estius secs i càlids. El relleu accidentat hi produeix fortes variacions, amb illes de clima de muntanya a les serres més elevades (Sierra Nevada, Sierra de Gádor) i zones de tendència més continental (vega de Granada). Les precipitacions disminueixen d'oest cap a l'est; el punt que rep més precipitacions és la Serralada de Grazalema (2.218 mm anuals) i el menys plujós és el Cap de Gata, que alhora és el punt més sec d'Europa (amb 117 mm anuals). La temperatura mitjana anual d'Andalusia és superior als 16 °C, encara que amb variacions geogràfiques, oscil·lant entre els 18,5 °C a Màlaga fins als 15,1 °C a Baeza. El mes més fred és el gener i el més calorós és agost.

Andalusia té una gran diversitat hidrològica, ja que els seus rius drenen tant cap a l'Atlàntic com al Mediterrani. Del vessant atlàntic són les conques de Guadiana, Odiel-Tinto, Guadalquivir, Guadalete-Barbate, i del vessant mediterrani les del Guadiaro, Guadalhorce, Guadalmedina, Guadalfeo, Andarax i Almanzora.

L'organització institucional del govern d'Andalusia es denomina Junta d'Andalusia. Està integrada pel Parlament d'Andalusia, el President de la Junta d'Andalusia i el Consell de Govern.

El poder judicial recau sobre el Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia; tanmateix, el tribunal no és un òrgan propi de la comunitat ans forma part del Poder Judicial de l'Estat espanyol, únic per a tot el regne i que no pot ser transferit a les comunitats autònomes.

Els partits polítics amb representació al Parlament d'Andalusia són:

El govern actual està presidit per Susana Díaz (PSOE-A) que va accedir al poder amb el suport de Ciutadans. Malgrat que els andalusos de les grans ciutats han tractat de canviar el mapa polític d'Andalusia, ja que aquest partit porta governant des de fa dècades, les entitats socials rurals i la població dels pobles encara son força a favor de mantenir lstatu quo de la comunitat, impedint que es produeixi un canvi en la formació que governa el territori més poblat i el segon més gran del conjunt del territori de l'estat espanyol.

Andalusia va accedir a l'autonomia jurídica per mitjà de l'article 151 de la constitució espanyola de 1978. Andalusia es va constituir com a comunitat autònoma de l'Estat espanyol el 28 de febrer, 1980; el seu dret a l'autonomia es basa, segons l'Estatut d'Autonomia de 1980, en la identitat històrica, i l'autogovern que la constitució permet a tota nacionalitat, en plena igualtat amb la resta de les nacionalitats i regions que componguin Espanya, i amb el poder que emana de la constitució i el poble andalús.

L'octubre del 2006, la Comissió Constitucional de les Corts Generals d'Espanya aprovà amb els vots favorables de PSOE, IU i PP, un nou estatut d'autonomia que reconeix, al Preàmbul, la realitat nacional d'Andalusia. El 2 de novembre, 2006, el Congrés dels Diputats va ratificar el text amb cap vot en contra; és, de fet, el primer estatut d'autonomia que s'aprova sense cap vot en contra. Va ser aprovat pel Senat espanyol el 20 de desembre, 2006 i ratificat per referèndum pel poble andalús el 18 de febrer, 2007.

Andalusia es divideix en vuit províncies que, alhora, es divideixen en 774 municipis. Les vuit províncies d'Andalusia són:

A més, Andalusia es divideix en 62 comarques. Tanmateix, aquesta subdivisió territorial no té cap autonomia i no són regulades oficialment, com és el cas de les comarques de Catalunya, ans són reconegudes pel seu àmbit cultural.

Andalusia és la comunitat més poblada d'Espanya, que el 2006, era superior als 7,9 milions d'habitants. Aquesta població es concentra, sobretot, a les capitals provincials i a les àrees costaneres. La meitat de la població andalusa es concentra en les 28 ciutats amb més de 50.000 habitants.

La capital i ciutat més gran és Sevilla que amb 702.355 habitants, és la quarta ciutat d'Espanya i la tercera àrea metropolitana d'Espanya. Sevilla es troba a l'oest de la comunitat, a la vora del curs baix del Guadalquivir.

Segons dades del 2005, el Producte interior brut andalús, a preus del mercat, era de 127.682 milions d'euros, amb un creixment mitjà del 3,65% entre el 2000 i el 2005, superior a la taxa de creixement de l'Estat espanyol i de l'Eurozona. Aquest creixement ha permès que Andalusia incrementés la seva participació del PIB des del 2000 en cinc dècimes, al 13,8% de l'Estat. Tanmateix, durant el mateix període, la població andalusa ha experimentat un creixement substancial, de 459.000 persones, sobretot a causa de la immigració, la qual cosa no ha elevat de manera important el PIB per capita andalús en relació amb les comunitats del nord. El 2005, el PIB per capita era poc superior als 16.200 € per persona, al 75,5% de la mitjana de la Unió Europea, l'objectiu de convergència.
Avui dia el PIB per capita és de 17.683 euros., i  el PIB total de la comunitat és de 144.989 millions  d'euros. El deficit en comparació amb el PIB és de 1.635 millions d'euros, és a dir el 1'13%.




#Article 69: Antiga Grècia (8297 words)


Lantiga Grècia és el període de la història de Grècia que té gairebé un mil·lenni, fins a la mort d'Alexandre el Gran, també conegut com a Alexandre Magne, esdeveniment que marcaria el començament del període hel·lenístic subsegüent. Els antics grecs es troben en una civilització tricontinental, que inclou l'Orient Mitjà, Egipte i una petita àrea de l'Europa del Mediterrani oriental. L'antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tenir una influència poderosa en l'Imperi romà, el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és una de les bases de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaixement de l'Europa Occidental i durant els ressorgiments neoclàssics dels segles  i  a Europa i a Amèrica.

Aquest període es divideix historiogràficament en la Grècia arcaica, la Grècia clàssica i la Grècia hel·lenística.

Lantiga Grècia és un terme utilitzat per a referir-se al món de parla grega de l'antiguitat. Es refereix no sols a la península geogràfica de la Grècia moderna, sinó també a totes les àrees de la cultura grega que foren colonitzades pels grecs:

Es creu que el poble grec immigrà al sud cap a la península Balcànica en diverses onades al final del tercer mil·lenni aC, l'última de les quals seria la invasió dòrica. El període del 1600 al 1100 aC és el període de la civilització micènica, coneguda per la Guerra de Troia encapçalada pel rei Agamèmnon, segons els relats èpics d'Homer. El període del 1100 aC al 700 aC és conegut com ledat fosca, perquè no n'ha sobreviscut cap text primari i molt poques restes arqueològiques. Els texts secundaris i terciaris, com ara les històries d'Heròdot, la descripció de Grècia de Pausànies, la biblioteca de Diodor de Sicília i les cròniques de sant Jeroni, contenen breus cronologies i llistes de reis que haurien governat durant aquest període. La història de la Grècia antiga acaba amb la fi del regnat d'Alexandre el Gran, que hauria mort el 323 aC. Els esdeveniments subsegüents es descriuen com la Grècia hel·lenística, que acabaria amb la conquesta dels territoris grecs per part de Roma, encara que, per a altres historiadors, per la seva influència en l'Imperi romà, acabaria amb l'acceptació del cristianisme com a religió oficial de l'imperi.

Així doncs, la historiografia divideix la història de l'antiga Grècia en els períodes següents:

La majoria dels historiadors i polítics grecs les obres dels quals han sobreviscut, principalment Heròdot, Tucídides, Xenofont, Demòstenes, Plató i Aristòtil, eren atenesos o proatenesos. Per això, sabem molt més de la història i política d'Atenes que no pas de cap altra ciutat grega. Les obres d'aquests escriptors, a més, es concentren sobretot en la història política, militar i diplomàtica, i sovint ignoren la història social i econòmica. Les històries de l'antiga Grècia han de superar aquestes restriccions amb l'arqueologia i altres eines de la historiografia.

La primera època o l'època arcaica va des del segle VII aC al segle VI aC i es caracteritza per l'aparició de ciutats estats o polis.

Durant el segle VIII aC, Grècia comença a emergir de l'edat fosca grega que havia succeït la civilització micènica i la civilització minoica. L'alfabetisme s'havia perdut i l'escriptura micènica havia estat oblidada. Els grecs, però, van adaptar l'alfabet fenici al grec i començaren a realitzar escrits des del 800 aC. Grècia va ser dividida en petites comunitats autònomes, un patró imposat per la geografia de la península, on cada illa, vall i plana és separada dels seus veïns per aigua o muntanyes.

En progressar econòmicament, la població grega va començar a créixer més enllà de la seva capacitat agrícola de les terres de conreu disponibles. D'acord amb l'historiador Mogens Herman Hansen, la població grega s'incrementà de 700.000 a gairebé deu milions del 800 al 250 aC. Des del 750 aC, va començar un període de 250 anys d'expansió, en què els grecs van establir colònies en totes direccions. A l'est, la costa egea d'Àsia Menor fou la primera a ser colonitzada; després va ser Xipre i les costes de Tràcia, el mar de Màrmara i la costa sud del mar Negre. Gradualment, la colonització grega a l'est arribà al territori de la Ucraïna actual. A l'oest les costes d'Albània, Sicília i el sud de la península Itàlica van ser colonitzades, així com les costes de França, Còrsega, i el nord-est de la península Ibèrica. Al sud, es van fundar colònies a Egipte i Líbia. Les ciutats actuals de Siracusa, Nàpols, Marsella i Istanbul van tenir els seus orígens com a ciutats gregues de Siracusa, Neapolis, Massilia i Bizanci.

Al segle VI aC, el món grec s'havia convertit en una àrea cultural i lingüística molt més gran que no pas l'àrea geogràfica de la Grècia actual. Les colònies gregues, encara que no eren unides políticament, mantenien llaços culturals, religiosos i comercials entre si. Els grecs, a casa seva i a les colònies, s'organitzaven com a comunitats independents i les ciutats, les polis, es van convertir en la unitat bàsica de govern grec.

Durant aquest període, es va produir un desenvolupament important en tot el món grec, acompanyat del creixement del comerç i la manufactura. També es va produir un millorament important dels estàndards de vida de la població general. Alguns estudis estimen que la grandària mitjana de les cases gregues va ser cinc vegades més gran el 300 aC que el 800 aC, la qual cosa suggereix un creixement en la renda mitjana de la població. Al , el món grec era el territori més desenvolupat i avançat del món. D'acord amb els historiadors econòmics, era una de les economies preindustrials més avançades. El salari diari d'un treballador grec era, en termes de grans (13 kg), més de quatre vegades més gran que no pas el salari d'un egipci (3 kg).

Les ciutats gregues eren, originàriament, monarquies, encara que moltes n'eren massa petites i el terme basileus ('rei') dels seus governants pot ser confús. Sent una regió amb escassesa de terra per a llaurar, eren els terratinents els qui tenien el poder i els qui formaven una aristocràcia guerrera que s'involucrava en petites guerres internes i, així, van eliminar ràpidament la monarquia. Al mateix temps, el naixement d'una classe comerciant o mercantil (fita representada per la introducció de l'ús de la moneda, el 680 aC) va produir un conflicte de classes a les grans ciutats. Des del 650 aC, les aristocràcies havien de lluitar per no ser enderrocades i reemplaçades per líders populars aleshores anomenats tirans (tyranoi), una paraula sense el significat actual d'opressió dictatorial.

Per al segle VI aC, diverses ciutats ja havien emergit com a centres dominants dels afers grecs: Atenes, Esparta, Corint i Tebes. Cadascuna d'aquestes havia controlat les àrees rurals que les envoltaven; Atenes i Corint esdevindrien potències marítimes i comercials. Atenes i Esparta van tenir una rivalitat tal que dominarien tota l'antiga Grècia mitjançant aliances amb altres polis per aconseguir-ne l'hegemonia política i comercial. A Esparta, l'aristocràcia terratinent encara conservava el poder, i la constitució de Licurg, al voltant del 650 aC, afermà el seu poder i va donar a Esparta un règim militarista sota una monarquia dual. Esparta dominà les altres ciutats del Peloponès, llevat d'Argos i Acaia.

A Atenes, per contra, la monarquia havia estat abolida el 685 aC i les reformes de Soló van establir un sistema moderat de govern aristòcrata. Els aristòcrates van ser succeïts per la tirania de Pisístrat i els seus fills, que farien de la ciutat una potència naval i comercial. Quan els pisiatrides van ser enderrocats, Clístenes va establir la primera democràcia del món (500 aC), amb el poder compartit per una assemblea formada per tots els ciutadans barons. Cal esmentar, però, que només una minoria dels habitants eren ciutadans de ple dret: se n'excloïen les dones, els esclaus, les persones lliures i els no atenesos.

A Jònia, sobre la costa egea, les ciutats gregues que incloïen els grans centres de Milet i Halicarnàs no van poder mantenir la independència i van ser conquerides per l'Imperi persa al segle VI aC. El 499 aC, els grecs es van aixecar en la Revolta jònica, i Atenes i altres ciutats gregues van donar-los suport.

El 490 aC, el rei persa Darios I, després de suprimir la revolta de les ciutats jòniques, envià una flota per castigar els grecs. Els perses van arribar a l'Àtica, però foren derrotats en la batalla de Marató per l'exèrcit grec, encapçalat pel general Milcíades el Jove. El monticle de l'enterrament dels atenesos encara es pot veure a Marató.

Deu anys després, el successor de Darios I, Xerxes I de Pèrsia, va enviar-hi una força molt més poderosa per terra. Després de ser detinguts pel rei d'Esparta Leònides I a les Termòpiles, Xerxes va avançar cap a l'Àtica, i capturà i cremà Atenes. Però els atenesos havien evacuat la ciutat per mar i, sota Temístocles, van derrotar la flota persa en la batalla de Salamina. Un any després, els grecs, sota Pausànies l'Espartac, van derrotar l'exèrcit persa a Platees.

La flota atenesa va perseguir els perses que fugien del mar Egeu i, el 478 aC, van capturar Bizanci. En fer això, els atenesos van incorporar les forces de totes les illes estat i altres ciutats estat en una aliança, anomenada la Lliga de Delos, perquè la tresoreria es trobava a la ciutat sagrada de Delos. Els espartans, tot i que havien participat en la guerra, van aïllar-se, i permeteren que Atenes s'hi establís com a potència naval i comercial única.

Les guerres perses van produir un segle de domini atenès sobre tots els afers grecs. Atenes era l'única senyora de la mar, i també la potència comercial, encara que Corint era la seva rival més seriosa. L'estadista més important d'aleshores era Pèricles, que utilitzaria el tribut dels membres de la Lliga de Delos per a construir el Partenó i altres monuments de la Grècia clàssica. A mitjan , la lliga s'havia convertit en l'imperi d'Atenes, un canvi simbolitzat per la transferència de la tresoreria de Delos al Partenó el 454 aC.

La riquesa d'Atenes va atreure intel·lectuals i artistes de tota Grècia. L'estat atenès també patrocinà l'educació i les arts, especialment l'arquitectura. Atenes es va convertir en el centre de la literatura, la filosofia i les arts. Alguns dels grans personatges de la cultura occidental i de la història intel·lectual van viure a Atenes durant aquest període: els dramaturgs Èsquil, Aristòfanes, Eurípides i Sòfocles; els filòsofs Aristòtil, Plató i Sòcrates; els historiadors Heròdot, Tucídides i Xenofont; el poeta Simònides, i l'escultor Fídies. La ciutat esdevingué, en paraules de Pèricles, en l'escola de Grècia.

Els altres estats grecs van acceptar, al començament, el lideratge grec en la guerra contínua contra els perses, però, després de la caiguda del polític conservador Cimó d'Atenes el 461 aC, Atenes es convertí en una potència imperialista. Després de la victòria grega en la batalla d'Eurimedont el 466 aC, els perses ja no eren més una amenaça, i alguns estats, com ara Naxos, van intentar separar-se de la lliga, però van ser forçats a sotmetre-s'hi. Els nous líders atenesos, Pèricles i Efialtes van permetre que les relacions entre Atenes i Esparta es deterioressin, i el 458 aC es va iniciar una guerra. Després d'alguns anys de guerra inconclusa, se signà un tractat de pau de 30 anys entre la Lliga de Delos i la Lliga del Peloponès (Esparta i els seus aliats). Aquest tractat va coincidir amb l'última batalla entre grecs i perses, una batalla marítima prop de Salami i Xipre, seguida de la pau de Càl·lies (450 aC) entre els grecs i els perses.

El 432 aC tornà a esclatar la guerra entre Atenes i Esparta i els seus aliats. Les causes immediates de la Guerra del Peloponès varien segons el relat. No obstant això, tres en són les causes consistents entre els historiadors antics, principalment Tucídides i Plutarc. Abans de la guerra, Corint i una de les seves colònies, Corcira (avui dia Corfú) van començar una disputa en què Atenes va intervenir. Ràpidament, Corint i Atenes van disputar el control de Potidea (prop de l'actual Nea Potidaia), i finalment Atenes assetjà la ciutat. Atenes va fer pública una sèrie de decrets econòmics anomenats els decrets megaris, que imposaven sancions econòmiques sobre el poble megari. Atenes va ser acusada pels aliats peloponesis de violar el tractat de Trenta Anys de Pau, i Esparta va declarar formalment la guerra contra Atenes.

Cal esmentar que molts historiadors consideren que aquestes són les raons immediates de la guerra. Argumenten, però, que la causa fonamental en fou el ressentiment creixent d'Esparta i els seus aliats contra la dominació d'Atenes en tots els afers dels grecs. La guerra va durar 27 anys, en part perquè Atenes era una potència naval i Esparta una potència militar terrestre.

L'estratègia inicial d'Esparta era envair l'Àtica, però els atenesos van suportar el setge darrere dels murs. Una malaltia, però, hi causà severes baixes, incloent-hi Pèricles. Al mateix temps, una flota atenesa portà tropes al Peloponès, que guanyarien les batalles de Naupacte (429 aC) i Pilos (425 aC). Després de molts anys, el líder moderat atenès va signar la pau de Nícies (421 aC).

El 418 aC, però, l'hostilitat entre Esparta i l'aliat atenès Argos els va dur a la guerra una vegada més, la qual cosa portaria el partit guerrer al poder d'Atenes. El 415 aC, Alcibíades persuadí l'assemblea atenesa per iniciar una expedició contra Siracusa, un aliat peloponesi a Sicília. Tot i que Nícies no estava segur de l'èxit d'aquesta expedició, va ser designat, amb Alcibíades, cap de l'expedició. Després, però, de ser acusat pels seus companys, fugí a Esparta i persuadí el poble de donar suport a Siracusa. Com a resultat d'això, l'expedició va ser un desastre.

Esparta va construir una flota amb el suport dels perses i va trobar un excepcional líder militar, Lisandre, que ocupà l'Hel·lespont, la font atenesa d'importacions de gra. Amenaçats, doncs, amb fam, els atenesos van enviar l'última flota per enfrontar-se a Lisandre, el qual els derrotaria a Egospòtam (405 aC). La derrota de la seva flota significaria la fallida d'Atenes. El 404 aC, Atenes demana la pau, i Esparta va establir-ne les condicions: Atenes no sols perdria els murs que l'envoltaven i la seva flota, sinó, a més, totes les seves possessions a l'exterior. Un partit antidemocràtic va prendre el poder a Atenes amb el suport espartà.

Amb la fi de la Guerra peleponesa, Esparta seria l'ama de l'antiga Grècia, però l'elit guerrera espartana no pogué prendre el seu lloc. En pocs anys, el partit democràtic prengué el poder a Atenes i a altres ciutats. El 395 aC, els governadors espartans van treure Lisandre del poder, i Esparta perdé la supremacia naval temporal. Atenes, Argos, Tebes i Corint van amenaçar el domini espartà en la Guerra coríntia, que quedaria de manera inconclusa el 387 aC. El mateix any, Esparta sorprengué l'opinió grega en concloure el tractat d'Antàlcides amb Pèrsia, per mitjà del qual rendien les ciutats de Jònia i Xipre, la qual cosa revertí els cent anys de victòries gregues sobre Pèrsia. Esparta va intentar debilitar encara més el poder de Tebes i això els dugué una guerra en què Tebes formaria una aliança amb el seu antic enemic, Atenes.

Els generals de Tebes, Epaminondes i Pelòpides, van guanyar en una victòria decisiva a Leuctres (371 aC). Com a resultat d'aquesta batalla, s'acabà la supremacia espartana i es va establir el domini de Tebes, però Atenes va recuperar el seu antic poder, ja que el poder de Tebes hi seria molt curt. Amb la mort d'Epaminondes a Mantinea (362 aC), la ciutat va perdre el seu més gran líder, i els successors començaren una guerra ineficaç de 10 anys amb Fòcida. El 346 aC, el poble de Tebes va sol·licitar el suport de Felip II de Macedònia per lluitar contra Fòcida, la qual cosa portaria els macedonis a l'escenari grec per primera vegada.

El Regne de Macedònia s'havia format al segle VII aC i va ocupar un paper poc influent en la política grega fins al segle V aC. A principis del segle IV aC, el rei Filip de Macedònia, un home ambiciós educat a Tebes, pretenia ser acceptat com a nou líder de Grècia, i recuperà la llibertat de les ciutats gregues d'Àsia del domini persa. En prendre les ciutats gregues d'Amfípolis, Metona i Potídea, guanyà el control de les mines d'or i argent de Macedònia i això li donà recursos per assolir les seves ambicions.

Filip va establir el domini macedoni sobre Tessàlia (352 aC) i Tràcia, i el 348 aC controlà tota la regió al nord de Termòpiles. Va usar la seva riquesa per a subornar els polítics grecs, creant així un partit macedoni en cada ciutat de Grècia. La seva intervenció en la guerra entre Tebes i Fòcida li va donar el reconeixement i l'oportunitat perquè Macedònia fos una potència en els afers grecs. Demòstenes de Peània, en una sèrie de discursos (filípiques), va aixecar una resistència contra l'avançament de Filip.

El 339 aC, Tebes i Atenes formen una aliança per resistir la creixent influència de Filip. Filip va ser el primer a atacar, avançà cap a Grècia i derrotà els aliats a Queronea el 338 aC. Aquesta victòria marca l'inici del declivi de les ciutats estat, encara que van sobreviure amb certa autonomia fins als temps romans.

Filip intentà guanyar els atenesos amb presents i afalacs, però amb poc d'èxit. Va organitzar les ciutats en la Lliga de Corint, i va anunciar que encapçalaria la invasió de Pèrsia per alliberar les ciutats gregues i venjar les invasions perses del segle anterior. Però no ho va realitzar: fou assassinat el 336 aC.

Filip va ser succeït pel seu fill de 20 anys, Alexandre, que es proposaria dur a terme els plans de son pare. Quan va veure que Atenes havia caigut, cridà al poble atenès i les seves tradicions per destruir el rei persa. Viatjà a Corint, on les ciutats gregues el van reconèixer com a líder dels grecs. Després viatjaria al nord per reunir les seves forces. L'exèrcit amb què envaí l'Imperi persa era fonamentalment macedoni, encara que molts idealistes de les ciutats gregues hi havien participat. Mentre Alexandre era a Tràcia, sentí a dir que les ciutats gregues s'havien rebel·lat. Es dirigí al sud, va capturar i destruir Tebes, com a advertència a la resta de les ciutats gregues que el seu poder no hauria de ser contradit.

El 334 aC, Alexandre avança cap a Àsia Menor i derrota els perses al riu Grànic. Així va guanyar el control de la costa jònica, i va fer una entrada triomfal per totes les ciutats gregues alliberades. Després, avançà de Cilícia cap a Síria, on va derrotar Darios III a Issos (333 aC). Després va avançar de Fenícia cap a Egipte, on va tenir molt poca resistència; els egipcis el rebien com a alliberador de l'opressió persa.

Darios volia fer les paus amb Alexandre i retornar a casa seva triomfalment, però Alexandre estava determinat a conquerir Pèrsia i més enllà. Va avançar de Síria cap a Mesopotàmia, i derrotà Darios a Gaugamela (331 aC). Darios va fugir i va ser mort per un dels seus seguidors i Alexandre es convertí en l'amo de l'Imperi persa; ocupà Susa i Persèpolis sense gens de resistència.

Mentrestant, les ciutats gregues volien fugir del control macedoni. A Megalòpolis, el 331 aC, el regent d'Alexandre, Antípater, va derrotar els espartans, els quals s'havien refusat a unir-se a la Lliga de Corint i a reconèixer la supremacia macedònia.

Alexandre continuava avançant sobre les àrees dels estats actuals de l'Afganistan i Pakistan cap a la vall del riu Indus. El 326 aC arribà a Punjab. Hauria avançat cap al Ganges i Bengala, però el seu exèrcit el va convèncer que ja es trobaven a la fi del món i es refusaven a anar més enllà. Alexandre va retornar i va morir de febre a Babilònia, el 323 aC.

L'imperi d'Alexandre es va dividir després de la seva mort, però les seves conquestes van canviar per sempre el món grec. Milers de grecs van viatjar amb ell o després de la seva mort per establir-se a les noves ciutats que fundava, la més important, Alexandria, a Egipte. Es van establir regnes de parla grega a Egipte, Síria, Iran i Bàctria. El període hel·lenístic havia començat.

Guerra a l'antiga Grècia és el terme usat per descriure la guerra de les polis gregues (les ciutats estat de l'antiga Grècia), entre la revolució hoplítica del segle VIII aC i l'emergència de l'Imperi macedoni en el segle IV aC.

Poques civilitzacions van ser tan guerreres com les polis gregues, malgrat que van ser societats poc militaritzades fins al segle IV aC. Els temples tenen representacions als seus frontons i frisos amb déus amb indumentària d'hoplita. Els vasos ceràmics glorifiquen les files de la falange. Els monuments funeraris representen les morts dels soldats d'infanteria. Plató utilitza sovint el model de la guerra per a il·lustrar les seves teories de la virtut i del coneixement i extreu freqüentment els seus exemples de l'experiència militar personal de Sòcrates. Per a Heròdot, Tucídides o Xenòfanes, era aparentment inconcebible relatar altres coses. Per a Sòcrates, matar guerrejant per Atenes no s'oposava a la pràctica de la dialèctica o de la reflexió abstracta.

L'hoplita formava part de la infanteria pesada, el focus central de la guerra a l'antiga Grècia. La paraula hoplita (del grec , hoplitēs) deriva de hoplon (, plural , hopla), que vol dir 'article d'armament' o 'equipament'. Aquests soldats van aparèixer, probablement, a la fi del . Formaven part d'una milícia ciutadana, armada com a llancers i amb una formació anomenada, en grec antic, falange. Aquests eren relativament fàcils d'armar i de mantenir, i a més a més podien pagar el cost de l'equipament. Gairebé tots els grecs famosos de l'antiguitat van lluitar com a hoplites, fins i tot filòsofs i dramaturgs.

Des de la formació dels hoplites com a milícia, no van rebre atacs permanents i les campanyes eren curtes. L'excepció eren els guerrers espartans, que eren soldats especialitzats, i tenien en els seus estats terres assignades a les classes baixes, que eren els que se n'encarregaven. Els exèrcits marxaven directament cap al seu objectiu. Allà, els defensors podien amagar-se rere les muralles de la ciutat; en aquest cas, els atacants havien d'acontentar-se a destrossar el camp, encara que els primers també podien decidir trobar-se amb ells en el camp de batalla. Les batalles aleshores eren decisives. Eren curtes, sagnants i brutals, per la qual cosa es necessitava un grau de disciplina molt alt.

Ambdues forces s'alineaven en el terreny de batalla, amb una formació rectangular aproximadament de vuit fileres, encara que era molt variable. Altres forces eren menys importants, com els hippeis (cavalleria), que se'n situaven als flancs, i tant la infanteria lleugera com les tropes que llançaven projectils eren insignificants. Els hoplites més coneguts eren els espartans, que eren entrenats des de la infància en el combat i en la guerra, per convertir-los en una força d'atac superior i excepcionalment disciplinada.

La marina de guerra en l'antiga Grècia, que no es pot generalitzar a tots els grecs, sinó a algunes polis gregues, va romandre directament sotmesa a l'expansió territorial, que n'era alhora la finalitat i la condició necessària. Alguns estats de l'antiguitat van saber dotar-se d'una poderosa marina de guerra: Atenes en el segle de Pèricles, Egipte, Cartago i Rodes en el període hel·lenístic, i Roma en el curs de les guerres púniques, a la darreria de la república. Des del punt de vista dels instruments, la guerra al mar tenia unes exigències pròpies, del tot allunyades de les del combat en terra ferma. És per això que hi ha algunes contradiccions entre l'originalitat tècnica de les activitats marítimes i la seva subordinació a les activitats terrestres; contradiccions que són òbvies en les seccions dels vaixells de guerra, en les flotes militars i en les tàctiques navals.

L'economia de l'antiga Grècia es caracteritzava per la gran importància de l'agricultura, activitat que venia condicionada per la relativa pobresa dels camps de cultiu en consonància amb les característiques de la geografia de Grècia. Al començament del , es van desenvolupar l'artesania i el comerç (principalment marítim), que van tenir més rellevància durant el període clàssic.

Cal tenir en compte que el concepte «economia» des del punt de vista actual és relativament anacrònic i en aquells temps tenia un altre sentit. La paraula grega oikonomía (οἰκονομία) fa referència als oikos (οἶκος), que signifiquen la casa o el forn. Per tant, el diàleg de Xenofont titulat Oeconomicus està dedicat a la gestió de la llar i l'agricultura. Els grecs no tenien un terme exacte per fer referència als processos d'elaboració de productes i intercanvi. L'economista Murray Rothbard, però, comenta que si bé el concepte en si no n'existia, els antics filòsofs grecs tractaven amb qüestions que avui dia serien identificades com a econòmiques.

L'agricultura en l'antiga Grècia era la base de l'economia de la zona. Prop del 80 per cent de la població es dedicava a aquesta activitat. Sent una excel·lent tasca per al ciutadà comú, va donar llum a un estil de vida i a uns costums que van persistir durant tota l'antiguitat.

Els Geoponici (forma llatinitzada del grec Γεωπονικοι) és un terme que inclou els autors grecs i romans que van tractar aquesta qüestió en les seves obres de ramaderia i agricultura. Molts llibres i compilacions destinats a la millora de les tècniques agrícoles i ramaderes són considerats pels grecs com tractats d'economia.

La religió de l'antiga Grècia abasta la col·lecció de creences i rituals de l'antiga Grècia en forma de pràctiques cultuals, homòlogues de la mitologia grega. Al món grec, la pràctica religiosa variava prou com per poder parlar de religions gregues. 

Les pràctiques cultuals dels grecs hel·lens s'estenien més enllà de la Grècia continental, a les illes i les costes de Jònia (l'Àsia Menor), a la Magna Grècia (Sicília i Itàlia del sud), i a les colònies gregues disperses pel Mediterrani occidental, com Marsella. Exemples grecs moderats en són el culte i les creences etrusques i la religió romana.

Hi ha una creença entre els erudits que la primera religió grega va provenir o estava molt influïda pel xamanisme de les estepes de l'Àsia Central, fins i tot la colònia grega d'Òlbia (a Escítia), a la riba nord de la mar Negra, i d'allà cap a Grècia.

La societat grega antiga era radicalment diferent de la nostra. La nostra paraula «religió» no existia en grec antic. Els conceptes que serveixen per a descriure els fenòmens religiosos contemporanis no estan adaptats a l'anàlisi del que era per als grecs la divinitat. En la religió de la Grècia antiga, l'essencial de les creences i ritus s'estructurà en el moment en què va néixer, a l'època arcaica (segles segle VIII aC- segle VI aC), una forma d'organització política particular: la polis, que va tenir per consegüent el redescobriment i la difusió de l'escriptura (c. 800-700 aC).

A partir de l'època arcaica, van aparèixer els caràcters dominants de la religió grega: un politeisme de noves divinitats, de déus antropomòrfics proveïts d'atributs (llamp, trident, arc i sagetes, ègides, etc.), gaudint de poders pletòrics, tenint sectors d'intervenció, modes d'accions pròpies i dotades de mites. Però cada una d'aquestes divinitats no n'existeix més que pels llaços que les uneixen amb el sistema diví global.

Els grecs eren politeistes: retien culte a diverses divinitats. Honraven principalment els déus (theoi) i els herois. Cadascun d'ells podia ser invocat sota diversos aspectes d'acord amb el lloc, el culte i la funció que complia. Aquests déus dotats de poders sobrenaturals, sota el mateix nom, podien presentar una multiplicitat d'aspectes. Els epítets cultuals (les epiclesis), assenyalaven la seva naturalesa i el seu àmbit d'intervenció. Existia, per exemple, Zeus Kéraunos (tonant), Polieo (guardià de l'ordre polític, de la polis), Horkios (garant dels juraments i dels pactes), Ktesios (protector de la propietat), Herkeios (guardià del clos), Xenios (protector dels hostes i dels estrangers). Les altres figures del panteó grec seguien també aquest esquema.

Les característiques úniques de la divisió social de l'antiga Grècia eren la divisió entre la persona lliure i l'esclava, els papers diferenciats de l'home i la dona, la importància de la religió, i la poca importància del naixement per a basar-hi l'estatus social. La forma de vida dels atenesos era comuna a tot el món grec, a diferència del sistema espartà.

Només les persones lliures podien ser considerades ciutadanes i rebre la protecció completa de la llei en qualsevol ciutat estat. En la majoria de les ciutats estat, a diferència de Roma, la prominència social no conferia cap dret especial. Per exemple, néixer en una família en particular no portava cap privilegi especial. De vegades, eren les unitats familiars les que controlaven les funcions religioses públiques, però això no els donava poder de govern. A Atenes, la població es dividia en quatre classes socials basades en la riquesa; les persones podien canviar de classe social si tenien més diners. A Esparta, tots els ciutadans rebien el títol d'igual (, omos') si acabaven la seva educació. No obstant això, els reis espartans, caps militars i religiosos, provenien només de dues famílies.

Els esclaus no tenien poder ni estatus social. Tenien el dret de tenir una família i comprar propietats, però no tenien cap dret polític. El 600 aC, el concepte d'esclavatge incloïa el concepte de propietat; és a dir, els esclaus podien ser venuts i comprats. Al , un terç de la població d'algunes ciutats estat eren esclaus.

La majoria de les famílies tenien esclaus com a servents o agricultors, fins i tot les famílies pobres en tenien un o dos. Els amos no podien colpejar ni matar els esclaus. Els amos sovint els prometien la llibertat per fer que treballessin més. A diferència de Roma, els esclaus que eren alliberats no podien ser ciutadans, sinó que es mesclaven amb la població d'estrangers.

Les ciutats estat podien tenir esclaus públics, amb més independència que no pas els esclaus particulars. A Atenes, els esclaus públics s'encarregaven de buscar monedes falses, i els esclaus dels temples eren els servents de les deïtats.

Els Jocs Olímpics de l'antiguitat, originàriament anomenats simplement Jocs Olímpics (en grec: Ολυμπιακοί Αγώνες; Olympiakoi Agones), foren una sèrie de competicions atlètiques celebrades a la ciutat d'Olímpia entre diferents polis de l'antiga Grècia. Es feren a Olímpia entre els anys 776 aC i 393 dC. Es tracta d'un esdeveniment festiu: a més de realitzar-se una sèrie de proves esportives, s'hi retien diferents homenatges a les deïtats més importants de l'època. En les proves competien els representants de cada ciutat, que havien de ser lliures (no esclavitzats) i ciutadans grecs. Aquests s'enfrontaven en diferents modalitats de curses atlètiques i curses de carros i altres proves que foren introduïdes al llarg dels anys: lluita lliure, pentatló antic, salt de llargada, llançament de javelina i de disc.

Els jocs es disputaven normalment cada 4 anys o una olimpíada, que era una unitat de temps. Durant la celebració dels jocs es promulgava una treva o pau olímpica, per permetre als atletes viatjar en condicions de seguretat des de les seves polis o ciutats estat fins a Olímpia. Els antics Jocs Olímpics eren prou diferents dels moderns; hi havia menys esdeveniments i només les persones lliures que parlaven grec hi podien competir, a més que se celebraven sempre a Olímpia, en comptes de moure's a diferents llocs cada vegada.

Els últims Jocs Olímpics de l'antiguitat es van celebrar el 393, gairebé dotze segles després del seu començament. Després de l'adopció del cristianisme com a religió oficial de l'imperi amb l'edicte de Tessalònica (28 de febrer de 380), l'emperador Teodosi I finalment prohibeix tota celebració pagana, incloent-hi els jocs.

Quan els nens grecs lliures complien dotze anys ingressaven en la palestra, on se'ls ensenyava a desenvolupar els músculs i a disciplinar els nervis. Als setze anys entraven al gimnàs, on els grecs realitzaven exercicis físics i atletisme. Els gimnasos tenien una pista i llocs d'exercici a l'aire lliure entre els boscos. Als vint anys els grecs concloïen la formació esportiva, se'ls lliurava les armes i estaven capacitats per participar en els Jocs Olímpics.

Per a estar preparats per al servei militar, practicaven exercici físic cada dia. Totes les ciutats estat tenien, almenys, un gimnàs, un edifici per a practicar exercici físic, una pista per a córrer, banys públics, una sala de lectura i un parc. En la majoria de les ciutats (tret d'Esparta), els gimnasos eren exclusius per als homes, i els exercicis, els practicaven sense roba. Els festivals eren un esdeveniment d'entreteniment i cultura. Els déus eren honorats amb música, teatre i poesia. Els atenesos deien tenir una festivitat cada dos dies. Els esdeveniments panhel·lènics es realitzaven a Olímpia, Delfi, Nema i Ístmia.

Per a la majoria dels grecs d'aleshores l'educació era privada, tret d'Esparta (no obstant això, durant el període hel·lenístic, algunes ciutats estat van establir escoles públiques). Només les famílies riques podien pagar un mestre. Els nens aprenien a llegir, escriure i memoritzar les obres literàries. També aprenien a cantar i a tocar un instrument musical; també eren entrenats com a atletes i soldats. No estudiaven per aconseguir una feina, sinó per ser ciutadans eficaços. Les nenes també aprenien a llegir, escriure i a realitzar operacions aritmètiques simples, per administrar la llar. Després de la infantesa, però, ja no rebien educació.

Un petit nombre de nens continuaven amb l'educació després de la infantesa. En l'adolescència, estudiaven filosofia com a guia moral i retòrica per fer discursos persuasius en les corts de l'assemblea pública. Durant el període clàssic, aquest tipus d'entrenament era indispensable per a tots els joves. Un element important de l'educació dels adolescents era la relació amorosa que mantenien amb un home adult, el seu mentor. L'adolescent aprenia del mentor, observant les seves activitats polítiques a l'àgora, li donava suport en la realització de les seves tasques públiques, s'exercitaven físicament al gimnàs i assistien als simposis. Els estudiants més rics continuaven l'educació en una universitat a les ciutats més grans. Aquestes universitats eren organitzades pels famosos professors de l'antiguitat. Algunes de les universitats més importants d'Atenes eren el Liceu i l'Acadèmia.

En l'antiguitat clàssica escriptors com Heròdot, Plató, Xenofont, Ateneu i molts altres van explorar els aspectes de l'amor homosexual a l'antiga Grècia. La més estesa forma de relació sexual homosexual es donava entre homes adults i nois adolescents, coneguda com a pederàstia. No és clar com es veien les relacions entre dones en la societat, però n'hi ha exemples tan antics com el de Safo de Lesbos.

La pederàstia grega (del grec , paiderastia), idealitzada pels grecs des de l'època arcaica, era una relació entre un jove adolescent (, erōmenos, 'estimat') i un home adult que no pertanyia a la seva família propera (, erastēs, 'amant'). Sorgí com una tradició aristocràtica educativa i de formació moral. Els grecs la consideraven per això un element essencial de la seva cultura ja des dels temps d'Homer. És important assenyalar que la diferència d'edat entre erōmenos i erastēs és paral·lela a la que es donava entre els membres del matrimoni a l'antiga Grècia: un home en la trentena i una jove d'entre quinze i divuit anys. També cal remarcar que lerōmenos era un adolescent ja entrat en la pubertat i no un nen, com s'entén en el concepte actual de pederàstia.

El terme deriva de la combinació de dos vocables grecs: παιδ- (arrel de , pais, , paidos, 'nen' o 'noi') i  (erastēs, 'amant'; cf. erotisme). En un sentit més ampli, la paraula es refereix a l'amor eròtic entre adolescents i homes adults. Els grecs consideraven normal que un home se sentís atret per la bellesa d'un jove, tant o més que per la d'una dona. Només hi havia controvèrsia sobre la forma en què havia d'expressar-se aquest desig.

La pederàstia estava molt relacionada amb la tradició atlètica i artística de la nuesa en la gimnàstica, amb el costum de matrimonis tardans per als homes, amb els banquets i amb el fet que les dones estiguessin recloses a la llar. També era una cosa fonamental per a l'entrenament militar grec i un factor important en la formació de les seves tropes.

Quan es parla de l'homosexualitat en els exèrcits de l'antiga Grècia s'esmenta principalment el Batalló Sagrat de Tebes, però aquest no és l'únic exemple de pràctiques homoeròtiques o homosexuals entre els militars dels exèrcits grecs. Eren utilitzades sovint tant en l'ensinistrament i l'entrenament militar com per mantenir la moral i enfortir els llaços i l'esperit de combat de la tropa en temps de guerra. El Batalló Sagrat de Tebes, una unitat militar separada de la resta i reservada únicament a homes i els seus joves estimats, és normalment considerat el primer exemple de com a l'antiga Grècia s'usava l'amor entre soldats de la tropa per estimular-ne l'esperit combatiu. Els tebans atribuïen al Batalló Sagrat el poder de Tebes durant la generació anterior a la seva caiguda davant Filip II de Macedònia, que va quedar tan impressionat davant del seu valor en combat que manà construir un monument que encara avui es manté en peus al lloc on es van enterrar els soldats. També va criticar durament les opinions que els espartans tenien del batalló. Diu Plutarc en la seva obra Pelòpides:

En la mateixa obra, Plutarc cita també l'opinió de Pammenes de Tebes:

Aquestes unions estan reflectides en episodis de la mitologia grega, com l'heroica relació entre Aquil·les i Pàtrocle en la Ilíada, en què pel que sembla la seva unió estimulà tant la moral com la valentia. Les unions en l'exèrcit prenien la forma típica de pederàstia, i hi eren escasses les relacions més igualitàries. Aquestes relacions han quedat documentades per molts historiadors grecs i en discursos filosòfics, així com en descortesos esments com en el de Filip II de Macedònia, recollit per Plutarc:

Durant la Guerra Lelantina entre Eretria i Calcis, abans d'una decisiva batalla els calcidians demanaven ajuda a un guerrer anomenat Cleòmac. Ell va respondre a la seva petició, portant el seu amant perquè observés. Liderant la càrrega contra els eretris, va portar Calcis a la victòria pagant com a preu la seva pròpia vida. Els calcidians li van erigir una tomba al mercat en gratitud i van adoptar la pederàstia.

El grec antic és el grec que es parlava a la Grècia antiga i a les seves colònies (segles XI aC a III aC). És l'antecessor del grec hel·lenístic o grec koiné (segles  aC a III dC).

El grec pertany a la gran família de llengües derivades d'una llengua avantpassada comuna coneguda com a indoeuropeu.

La llengua grega de l'antiguitat es parlava no sols a l'antiga Grècia peninsular, sinó també a les colònies, cosa que va donar lloc als distints dialectes que en coneixem.

La llengua grega tal com la coneixem actualment té l'origen en aquesta època, encara que ha sofert grans transformacions en els seus més de tres mil anys d'història, des del grec micènic de l'edat del bronze fins al grec demòtic contemporani, passant
pel grec hel·lenístic i el grec medieval.

L'art de l'antiga Grècia és l'estil elaborat pels antics artistes grecs, caracteritzat per la recerca de la «bellesa ideal», que recrea el «món ideal» del model platònic, o mitjançant la «imitació de la natura» en el sentit de la mimesi aristotèlica.

La cultura desenvolupada pels antics grecs estableix els fonaments de la cultura occidental. D'aquesta, van sorgir els conceptes i principis de l'art, la filosofia i el saber posterior. L'art grec s'inicia de manera autònoma al final de la civilització micènica, prop del 1100 aC.

Els historiadors d'art defineixen, en general, l'art grec antic com l'art produït a la regió de parla grega entre el  i el segle I dC i n'exclouen, en general, l'art de les civilitzacions minoica i micènica, que existia entre el  i el segle XII aC; tot i que s'hagi tractat de cultures que parlaven el grec, no existeix continuïtat —o n'hi ha molt poca— entre l'art d'aquestes civilitzacions i l'art grec posterior. En lloc de les representacions vegetals naturalistes de l'època micènica, apareixen els dissenys amb línies geomètriques i, només més tard, es torna a la representació d'animals i persones amb formes esquemàtiques. Es va passar per diversos períodes, copiant d'anteriors civilitzacions d'Egipte i Mesopotàmia, però sempre amb creacions noves.

L'Acròpoli d'Atenes és l'acròpoli grega més important. Una gran part dels edificis arquitectònics de què consta es van edificar durant l'època de Pèricles (499-429 aC).

Els pintors i escultors grecs van adquirir la seva tècnica per l'aprenentatge, sovint iniciats pel seu pare i protegits per rics mecenes. Tot i que alguns se'n van tornar famosos i admirats, no tenien el mateix estatut social que els poetes o els dramaturgs de la mateixa època. Només des del període hel·lenístic, després del 320 aC, va ser quan els artistes van començar a ser reconeguts com una categoria social de ple dret.

L'arquitectura de l'antiga Grècia fixà les bases de l'arquitectura del món occidental durant segles. A grans trets, l'art grec representà una síntesi transformadora, innovadora, dels corrents artístics de la cultura egípcia, del Pròxim Orient i de l'Egeu. Es tracta d'una cultura antropocèntrica que es preocupa per la creació d'un art a la mida humana (lésser humà és la mesura de totes les coses, Protàgores).

L'arquitectura grega mostra molt poc d'interès per l'espai interior. Els edificis més importants, els temples, es caracteritzen per la seva gran simplicitat amb només una sala allargada i un pòrtic. Aquesta senzillesa es veu també reflectida en l'estructura, que serà arquitravada sobre columnes.

Els grecs donen un tractament harmònic a tots els edificis, que estan basats en la repetició sistemàtica d'uns elements: la columna i l'entaulament. La forma i disposició d'aquests elements presenta un repertori limitat de variants, que són els anomenats ordres arquitectònics. Així, doncs, ordre és el conjunt de columna (element sustentador) i superestructura (element sostingut). Els ordres es diferencien entre si per la forma de la columna i el capitell, per la disposició de les parts de l'entaulament i les proporcions entre les mides de tots els elements.

El nom de Hellas ('Hèl·lada', del qual deriva hel·lens, el nom amb què s'anomenaven els grecs a si mateixos) corresponia, al començament, a un petit districte de Ftiòtida, a Tessàlia, del qual es va estendre com a denominació de tot Grècia. No obstant això, durant el temps d'Homer, no era comú de la nació grega. Homer anomena els grecs aqueus, dànaus i argius; però, al començament del període històric, el nom ja s'havia estès a tota la nació que es considerava descendent d'un ancestre comú, de nom Hel·len. Qualsevol lloc poblat per grecs era part del món hel·lènic. Hel·las s'utilitzava també per a designar les terres entre el golf d'Ambràcia i l'istme de Corint: Dicearc i Escílax l'anomenaven Hel·las contínua i els historiadors moderns Hel·las pròpia.

Els romans van anomenar el país Grècia (Graecia), i als hel·lens els van dir grecs (graeci). El primer autor conegut que va utilitzar aquesta denominació és Aristòtil, que diu que antigament el poble es deia grec i, més tard, els van dir hel·lens. Es creu que el gentilici grecs fou usat pels habitants de l'oest de Grècia (la Magna Grècia) i fou el primer conegut pels romans, però no s'estengué a tot el poble, sinó que el nom usat a l'est, hel·lens, fou el que predominà. Quan Grècia fou dominada pels romans, la província central es va dir Acaia (Achaia) i no pas Grècia.

El mont Pindos forma la frontera entre Tessàlia i l'Epir. Diverses branques surten de les muntanyes Pindos a la zona del mont Tymphrestos (avui Velukhi); a l'est les dues cadenes d'Otris i Oeta cap al mar; a l'oest del Tymphrestos continuen les muntanyes epirotes cap al sud. Al sud del Tymphrestos, la cadena del Pindos es divideix en dues branques: l'una cap al sud-oest, que passa per Etòlia, amb els noms de Còrax i Taphiassos, fins al cap Antirrhion a l'entrada del golf de Corint, a l'altre costat del cap Rhion al Peloponès; l'altra branca, cap al sud-est, passa per Fòcida, Beòcia i Àtica, amb els noms de Parnàs, Helicó, Citeró, i Hymettus, fins a Súnion, la punta sud de l'Àtica, i fins i tot les illes Ceos, Citnos, Serifos i Sifnos són continuació de la cadena. Una altra cadena que surt de l'extrem est de l'Oeta s'estén per la costa de la mar d'Eubea, travessa Lòcrida i Beòcia (amb els noms de Cnemis, Ptoon, i Teumessos) fins que s'uneix a la cadena Parnes, branca lateral del mont Citeró. Al sud del Parnes hi ha la cadena de Pentèlicos, on s'extrau el cèlebre marbre pentèlic.

Des del mont Pindos cap a l'est, es troba la plana de Tessàlia flanquejada per dues cadenes: les muntanyes Cambunies i el mont Otris. Les primeres tenen final a la costa prop del mont Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb uns 2.956 metres, quasi sempre coberta de neu a la part alta. El mont Otris arriba a la mar entre els golfs Pagàsic i Màlic. Al sud de l'Olimp, una cadena de muntanyes primer anomenada Ossa i després Pèlion, corre per la zona costanera paral·lela al Pindos. Tessàlia, tancada per aquestes muntanes, només és accessible al nord per la vall de Tempe, entre l'Olimp i Ossa, per la qual el riu Peneos corre cap a la mar; però, al sud, Tessàlia és oberta al mar i hi forma els dos golfs ja esmentats; Epir, a l'oest de Tessàlia, és completament muntanyós, amb muntanyes que van de nord a sud. A l'illa d'Eubea, les muntanyes són continuació de les cadenes Ossa i Pèlion i es perllonguen cap a Andros, Tenos, Mikonos, i Naxos.

Al peu del mont Lacmon (avui Zygo), el punt on les muntanyes Pindos es divideixen, neixen quatre rius importants: l'Aous i l'Haliacmon, que reguen Il·líria i Macedònia; i el Peneios i Aquelos, que reguen Tessàlia i Epir. El riu Aquelos forma la frontera entre Acarnània i Etòlia, fins a desembocar a la mar Jònica, a l'entrada del golf de Corint.

Al sud del mont Tymphrestos, Grècia s'arronsa per una espècie d'istme o dos golfs, un a cada costat: el golf d'Ambràcia i el Màlic. Aquest istme separa la península de Grècia central de Tessàlia i l'Epir. La península de Grècia central es divideix en dues parts: a l'oest, Etòlia i Acarnània, muntanyoses com l'Epir; a l'est, les muntanyes formen un pas conegut per les Termòpiles.

Entre el Parnàs i l'Oeta, hi ha la plana de Dòrida, on corre el riu Cefís (Beòcia), que desaigua al llac Copais. També rega Beòcia. Àtica té forma triangular, amb la base unida a la terra.

La serralada del Citeró es perllonga a l'est amb el nom de Parnes, arriba al golf de Corint i continua formant el país muntanyós de la Megàrida, on sorgeixen les muntanyes Geraneies, que creuen Megàrida per l'oest fins al golf Sarònic, i l'illa Salamina és continuació de la cadena. Les muntanyes Oneies, paral·leles a les Geraneies, arriben a Corint, amb la fortalesa d'Acrocorint i l'istme de Corint.

Les muntanyes del Peloponès estan desconnectades de les altres muntanyes de Grècia. Sorgeixen a l'Arcàdia, al centre. Al nord, una cadena va cap a l'oest i cap a l'est i acaba en el mont Cyllene (Zýria), de 2.373 m; la punta occidental és lErymanthos (Olonos), de 2.224 m i entre aquest i el Cyllene es troben les muntanyes Aroanies (Khelmós), de 2.354 m; la part oriental es perllonga cap al sud, on forma la serralada de l'Artemision (Turníki), de 1.772 m, i Parthenion (Róino), de 1.217 m. La cadena acaba al Parnon. Al sud d'Arcàdia, hi ha una sèrie de muntanyes on neixen els tributaris de l'Alfeios i l'Eurotes; cap al sud-oest, la serralada de Lycaeos (Dhiofórti), de 1.420 m. Des de les muntanyes Lycaeos, una cadena corre al sud i es troba amb lErymanthos, fent el límit occidental d'Arcàdia, sense tenir cap nom especial excepte al nord, on és anomenada Pholoë; la part occidental és trencada per l'Alfeios, que corre cap a la mar.

Les altres muntanyes del Peloponès són a Lacònia i Messènia i al sud d'Argòlida, a l'est, a l'Èlide, a l'oest; i a Acaia, al nord. Al sud d'Arcàdia, les muntanyes Taígetos de nord a sud formen el límit entre Messènia i Lacònia, i acaben al cap de Taenarion, l'extrem sud de Grècia i d'Europa. La cadena del Taígetos és la més llarga i alta de la regió i arriba als 2.408 m. Des del mont Parnon, cap al sud-est d'Arcàdia, una cadena corre de nord a sud paral·lela a la costa i a la cadena del Taenaros i acaba al cap de Malea. Entre aquesta cadena del Parnon i la del Taígetos, hi ha la vall de l'Eurotes, on es troba Esparta. Messènia és regada pel Pamisos, amb una plana extensa. El riu Neda separa Messènia de l'Èlide, on es troben muntanyes derivades de les d'Arcàdia, però amb força planes, la principal la de Pisa, a la regió del riu Alfeios, i una més al nord, al riu Peneios. Acaia té també una cadena muntanyosa amb planes a la zona costanera i algunes valls. Argòlida, en el seu més ample sentit (entre el golf Sarònic i el golf Argòlic), té una cadena muntanyosa amb abundància de planes.

Al nord de Grècia el Peneios, l'Aquelos, l'Evenos (a Etòlia, paral·lel a l'Aquelos), l'Esperqueu, el Cefís, l'Asopos, l'Ilisos (a Àtica), l'Alfeios, l'Eurotes (a Lacònia), el Pamisos (a Messènia) i el Peneios del Peloponès.

Els llacs són a Tessàlia (Nessonis i Boebeis), a Etòlia (Triconis), a Beòcia (Copais) i a Arcàdia (l'Estimpalis i altres de menors).

Algunes zones presenten rastres d'activitat volcànica: aigües calentes a les Termòpiles, a Aedepsos (Eubea) i a la península de Methana, entre altres llocs. A l'illa de Tera, es troba el volcà més important, on es va produir una gran erupció el 1650.

Els terratrèmols són freqüents especialment al Peloponès. Un terratrèmol molt greu es va produir el 464 aC, amb milers de morts. Algunes ciutats han estat destruïdes per terratrèmols, com Hèlice i Bura a Acaia. El 1817, la ciutat de Vostitza (antiga Aegion) fou quasi destruïda.




#Article 70: Arquitectura romana antiga (4280 words)


Larquitectura romana és probablement el testimoni més significatiu de la civilització romana. L'arquitectura romana va esdevenir una de les expressions més visibles del poder de l'Imperi. A imatge romana, les ciutats provincials adopten un mateix model urbanístic i arquitectònic. Espais com el fòrum, edificis com el teatre o les termes públiques o la mateixa estructura urbana responen a les necessitats dels centres urbans que vertebraran l'Imperi a través d'una extensa i ordenada xarxa viària. Els romans foren uns grans innovadors en el camp de l'arquitectura. La generalització de l'ús de nous materials com el formigó i el maó, juntament amb la introducció de l'arc i la volta, van permetre alçar edificis més sòlids i amplis. Només així es poden entendre edificis tan singulars com el Pantheon (Roma) on la combinació del maó i el formigó van permetre crear una amplitud inconcebible amb pedra. Basíliques, teatres, amfiteatres i altres equipaments públics van adquirir unes dimensions i proporcions adequades a les necessitats d'un Imperi eminentment urbà. Aquestes millores i models, a menor escala, es tradueixen, també, a l'arquitectura domèstica. Algunes domus i vil·les adquireixen en època imperial una monumentalitat que mostra el poder econòmic adquirit per les classes dirigents.

Els diferents tipus de construccions es poden classificar en:

columnes rostrals, trofeus

Al llarg de la història de l'imperi van desenvolupar els tres tipus principals d'ordres arquitectònics:

Una basílica és una estructura arquitectònica d'origen romà que tenia una funció econòmica i jurídica. El nom té el seu origen en el terme llatí basilica que alhora deriva del grec βασιλική (fonèticament, basiliké) que significa 'regia o reial', i que és una el·lipsi de l'expressió completa βασιλική οἰκία (basiliké oikía) que significa «casa reial». L'edifici originalment servia per a les transaccions comercials a gran escala i era com una mena de jutjat. Els seus orígens són d'època republicana; n'era un exemple la Basílica Emília (179 aC), dins del Fòrum Romà.

A mesura que avança el temps es van afegint diversos canvis que esdevindran canònics. Serà la planta que adoptaran els edificis religiosos cristians de l'època paleocristiana (última fase de l'art antic), anomenant planta basilical a la planta formada per una nau central, més gran que les laterals, tant d'amplada com d'alçada. Composta per 3 o 5 naus. A la central s'hi poden obrir galeries de finestres. El sostre solia ser pla i en fusta, però això evolucionaria, construint-se en pedra. Té els 2 costats curts plans. A la llarga aquests costats es modificaran i s'afegirà una exedra semicircular a un dels costats. En època de Trajà aquesta «millora» es realitzà als dos costats, com el cas de la basílica Ulpia (96 dC).

Quan un edifici té aquestes característiques, es parla d'un espai de planta basilical.

El Fòrum Romà (en italià Foro Romano) era en el centre de la ciutat i era com la zona de les botigues. En llatí era anomenat el Forum Romanum, si bé els ciutadans s'hi referien més sovint com a Forum Magnum (el Fòrum Gran) o, simplement, com a Forum. A mesura que la ciutat va anar creixent, es va quedar petit i els emperadors en van fer construir de nous a la part nord, els anomenats Fòrums Imperials. El Fòrum Romà se situa a la vall compresa entre els turons del Palatí i el Capitoli, a Roma.

La vall del Fòrum, pantanosa i insalubre, fou utilitzada entre els segles X i VII aC com a necròpoli dels primers poblats escampats pels turons dels voltants. No fou fins al 600 aC, per ordre del rei etrusc Tarquini Prisc, que fou drenada gràcies a la construcció de la Cloaca Maxima i pavimentada amb terra batuda; la plaça, de forma rectangular, era originàriament on tenia lloc el mercat i on es desenvolupava la vida política i judicial. Estava situada en un punt central de la ciutat, cap on convergien molts carrers importants, el principal dels quals era la Via Sacra, que baixava del Capitoli fins a l'Arc de Titus.

El temple romà era l'edifici consagrat al culte típic de la religió romana, sent altres per exemple els altars i els lararium (petits altars dedicats als lars). Temple deriva del vocable llatí , que no només indica l'edifici en si, sinó el lloc consagrat, orientat segons els punts cardinals, seguint el ritual de la inauguració o inauguratio, orientació que correspon a l'espai sagrat del cel.

L'arquitectura romana utilitza els ordres clàssics dels grecs: el dòric, el jònic i el corinti, però en molts casos aquests deixen de ser elements estructurals i passen a ser elements simplement decoratius. Un canvi important respecte als estils grecs va ser la distància entre columnes, que augmentava gràcies a la millora en les tècniques de construcció de voltes. Els romans evolucionen les tècniques de construcció: descobreixen un mineral que convertit en pols i barrejat amb calç produeix un material amb característiques semblants a les de l'actual ciment. Aquest ciment serà molt útil per a la construcció de murs i, sobretot, per a la construcció de voltes de canó i voltes d'aresta.

Si el temple grec generalment semblava el mateix vist pels seu quatre costats, no succeïa el mateix amb un temple romà. La parontal era accentuada per l'escalinata i l'elevat pòrtic es veia diferent dels laterals que tenien poca importància i de la part posterior que era insignificant. De vegades, el temple s'adossava per la part posterior en lloc de fer-se com un edifici a part. Els romans van perfeccionar l'aspecte dels seus temples seguint les directrius i estils grecs, però sense trair els seus tractaments tradicionals. L'element dels temples grecs que més sorprenia els romans era el peristil exterior, de manera que el van intentar reproduir prolongant la columnata del pòrtic i adossant les columnes a les parets laterals, de manera que el temple sembla estar envoltat d'un peristil.

El temple romà és hexàstil, de planta rectangular. La millor perspectiva és la frontal i l'escala frontal d'accés aconsegueix conferir-li majestuositat, conjuntament amb l'alta façana que domina amb la seva presència l'espai que té al davant. La pedra era el material més utilitzat encara que hi ha exemples de temples construïts amb maons que revestien de plaques de marbre.

A l'antiga Roma, el temple principal de la ciutat solia estar dedicat a la Tríada Capitolina (Júpiter-Juno-Minerva), igual que el Capitoli de Roma. Era l'edifici més destacat del fòrum, tant per la seva posició central com per la seva situació elevada. Al mateix fòrum, com també en altres llocs de la ciutat, n'hi solia haver altres temples consagrats a diverses divinitats. L'arquitectura del temple romà es forma sota la doble influència etrusca i grega,i per tant els primers temples romans van ser construïts seguint el model etrusc, elevats sobre un pòdium al qual s'accedeix per una escala frontal, que condueix a un porxo sostingut per columnes. El porxo arrecera l'entrada a l'interior (cella) on solia haver-hi una imatge del déu, encara que més tard aquesta estructura va ser lleugerament modificada per la influència grega. La diferència bàsica entre el temple romà i el grec era que el porxo sostingut per columnes envoltava el temple grec completament i no solament per la façana de davant. Així és que els constructors romans van intentar acostar-se al model grec, bé allargant la columnata pels dos costats del temple o bé completant-la tot al voltant de l'edifici, però amb mitges columnes adossades a les parets, com es veu a la Maison Carré de Nimes.

El temple era considerat tant en la religió grega com en la romana la residència del déu i la funció no era que els ciutadans hi entressin a pregar; les oracions i els sacrificis es feien fora, raó per la qual l'altar era normalment davant l'edifici i aquest –en no haver d'acollir molta gent- podia tenir unes estances interiors més petites que en el cas cristià o islàmic.

No és un edifici per a la celebració litúrgica, sinó que serveix per a albergar la figura de la divinitat.

Un mausoleu romà és un tipus de monument funerari que comença a estendre's per tot l'Imperi a partir del , responent a un sentiment de transformació de la tomba en santuari destinat al culte de la memòria del difunt. També serveix d'enterrament per a diversos membres d'una mateixa família.

Des del punt de vista arquitectònic es divideixen en dos tipus: 

L'arc de triomf és un monument típic de l'arquitectura romana en forma d'arc que originàriament commemorava el triomf en alguna batalla, d'aquí el seu nom; els més antics són del  de la nostra era, i es troben a Itàlia. Normalment constituïen l'entrada monumental a les ciutats. Acostumen a tenir un arc, i alguns arriben als tres. D'aquesta època destaquen els arcs de Titus i Constantí, a Roma, i a casa nostra l'arc de Berà al Tarragonès i l'arc de Cabanes a la Plana Alta.

Més endavant es van tornar a construir arcs de triomf durant el Renaixement (com l'entrada del Castell Nou de Nàpols, la porta de Saint-Denis a París, la porta de Brandenburg a Berlín o la porta d'Alcalà a Madrid). Un altre gran constructor d'arcs d'aquesta mena fou Napoleó, que a París va fer aixecar els arcs del Carrousel i el de l'Étoile. A Barcelona, en commemoració de l'Exposició Universal de 1888, se'n va construir un a l'entrada de l'Exposició, a la confluència dels actuals passeigs de Sant Joan i Lluís Companys (vegeu Arc de Triomf de Barcelona).

Una columna és un element arquitectònic de suport, molt més alt que ample, caracteritzat pel fet d'ésser de secció circular a diferència del pilar, que és de secció quadrada o poligonal.

Ambdós elements acompleixen la funció de suportar les pressions verticals i obliqües de l'arquitrau i l'arc. S'anomena semicolumna la que està encastada en un mur projectant-ne la meitat des del pla del parament. Hi ha diferents estils de columnes:

Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica, normalment de planta oval amb un espai central a nivell del sòl i cobert de sorra (en llatí arena), el qual estava envoltat per tres nivells de graderies (cavea): en termes generals el primer a tocar de l'arena era pels personatges importants de la comunitat (imma cavea), el segon on seia la plebs romana (media cavea), i el tercer espai al capdamunt de la graderia on seien les dones (summa cavea). L'arena i les graderies estaven separades per un mur alt que protegia el públic. Als fonaments de les graderies hi havia diversos espais confinats on tancar-hi els gladiadors (spolia) o les gàbies de les feres (carcere)

A l'amfiteatre se solien representar lluites entre gladiadors; lluites entre feres o la seva cacera (venatio); i la mort de les persones que les autoritats havien condemnat a la pena capital (vivicomburium). Molt excepcionalment en alguns amfiteatres també tenien lloc petites batalles navals entre petits vaixells (dites naumaquia) omplint l'arena d'aigua.

El primer amfiteatre es va construir l'any 59 aC per ordre del màxim pontífex romà i cap d'obres públiques, Gai Escriboni Curió. Els primers amfiteatres foren fets de fusta; posteriorment es van construir amb pedra. El primer que es va construir parcialment amb pedra va ser el d'August, l'any 30 aC, abans que arribés a ser el primer emperador de Roma. L'amfiteatre d'August va continuar essent l'únic que no estava construït totalment de fusta a la ciutat de Roma, fins que Vespasià va començar a construir el Colosseu o Amfiteatre Flavi, inaugurat l'any 80 dC. que va ser el més gran i complet dels amfiteatres romans.

El circ romà (circus en llatí) era un edifici d'oci romà que servia per a fer curses de cavalls i carros (bigues,quadrigues) (no s'hi feien lluites de gladiadors, que se celebraven a l'amfiteatre).

Era un edifici rectangular amb un costat curt semicircular. Al centre es construïa una balustrada que dividia l'edifici pel centre (spina). Les grades estaven recolzades en una estructura feta amb arcades. A la spina hi podia haver de tot, temples, obeliscs, estàtues de dofins (per comptar les voltes) que eren el símbol del déu Neptú, déu del mar i protector dels cavalls. Les voltes també es podien comptar amb ous, símbol dels dioscurs Càstor i Pòl·lux. A cada extrem de la spina hi havia les metae, pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros. Al davant de les metae es trobaven les carceres.

S'hi celebraven els anomenats Jocs circenses (Ludi circenses).

El primer circ fou creat per Tarquini Prisc després de la conquesta d'Apiolae als llatins. El lloc on es van celebrar les festes fou envoltat de plataformes temporals pels patres i equites, i l'interior fou anomenat circ, bé perquè era rodó o perquè les carreres es feien en cercle. Abans de la mort de Tarquini un edifici permanent fou construït per aquest tipus de celebracions i fou anomenat Circ Màxim per distingir-lo d'altres edificis similars més reduïts (). En un principi estava construït en fusta, però al  es va fer de pedra.

Un teatre romà és una construcció típica de l'arquitectura romana que es troba a gran part de les províncies de l'antiga Roma i la finalitat del qual era la d'oferir espectacles teatrals. Alguns exemples representatius en són el teatre romà de Tarragona, el de Pol·lèntia i el de Sagunt, pel que fa als Països Catalans.

Al començament, les obres de teatre eren itinerants i conseqüentment s'entenia que els teatres es muntaven i es desmuntaven a cada ocasió. Es feien de fusta i es destruïen un cop l'esdeveniment acabava.

Moltes de les característiques principals de les construccions per a teatres, a l'antiga Roma, es basaven o derivaven de les del període hel·lenístic de l'arquitectura grega. Una de les diferències més importants té a veure amb l'entorn, mentre per als grecs la fusió de l'arquitectura amb l'entorn i la natura, la importància de les vistes des dels teatres, com la visió d'aquest des de l'exterior, eren extremadament importants, als romans semblava no interessar-los gens ni potser considerar-ho com a element. Un exemple molt clar es veu a l'antic teatre grec, reformat pels romans, a Taormina (Sicília), al qual els grecs havien previst que es veiés com un trampolí al mar i al qual els romans van afegir una paret que trenca completament aquest efecte. Solien tenir uns càntars que feien que el so retumbara i que aquest tinguera millor acústica.

Naumàquia (en llatí:Naumachia) és el nom que tenien les representacions de combats navals que es feien a l'antiga Roma per diversió. De vegades aquestes simulacions es feien dins el recinte del circ on s'introduïa prou aigua per fer flotar els vaixells, però altres vegades es construïen estructures amb aquest propòsit, anomenades també naumàquia.

La primera naumàquia es va fer en temps de Juli Cèsar, qui va fer excavar un llac prop del Camp de Mart, que més tard, en temps d'August, es va haver de tapar per salubritat, ja que l'aigua estancada era l'ambient idoni per propagar la malària. August va fer excavar un altre llac a prop del Tíber amb el mateix propòsit i aquest fou el primer lloc permanent per les naumàquies. Claudi va celebrar una naumàquia al llac Fucinus. Neró va preferir l'amfiteatre per aquestes exhibicions. Domicià va fer un edifici de pedra on va exhibir naumàquies.

Els participants en aquestes exhibicions eren els naumaquiaris (naumachiarii), generalment captius o criminals condemnats a mort que lluitaven en combats a mort com els gladiadors fins a la victòria d'una de les dues parts, excepte si l'emperador aturava abans l'espectacle i donava la gràcia als qui encara eren vius. Les naus que hi participaven eren organitzades en dos equips; que rebien el nom de dos estats marítims, per exemple: els tirians contra els egipcis, els rodis contra els sicilians, etc.

Els espectacles eren de gran magnificència i no tenien cap respecte per la vida humana; algunes vegades monstres artificials eren col·locats al mig del llac. Una de les més grandioses fou la de l'emperador Titus, en la qual van participar 3000 homes; també molt nombrosa fou la de Domicià, en què van participar dues flotes equivalents a dues flotes autèntiques; probablement la més gran es va fer sota Claudi al llac Fucinus amb 19000 participants.

La naumàquia de Cèsar, la localització exacta de la qual a Roma és encara objecte d'hipòtesi, es va fer sens dubte en un simple fossat excavat a la ribera del Tíber.

De la naumàquia d'August es tenen dades més precises. Segons es diu a la Res Gestæ el llac excavat mesurava 1800 x 1200 peus romans. Tenint en compte les dimensions d'un trirrem (al voltant de 35 x 4,90 m), a la trentena de navilis utilitzats no els quedava gaire espai per poder maniobrar sobre l'aigua. D'altra banda, considerant que la tripulació d'un trirrem romà estava composta per uns 170 remers i entre 50 i 60 soldats embarcats, un ràpid càlcul permet concloure que per aconseguir la xifra de 3000 homes, els navilis de la naumàquia d'August van haver de portar embarcats bastants més combatents que els que portava una autèntica flota. L'espectacle consistiria doncs, més en la presència dels vaixells a la immensa piscina i en el combat cos a cos entre les tropes que no en les maniobres de les embarcacions.

No va anar així en la naumàquia de Claudi. Les dues flotes que es van enfrontar estaven compostes cadascuna per 50 embarcacions, la qual cosa correspon al nombre d'unitats que formaven les flotes militars amb base en Misenum i Ravenna durant l'Alt Imperi. D'altra banda, gràcies a la gran extensió del llac Fucino, del qual només es va utilitzar una part, clarament delimitada per a l'ocasió, els navilis van poder realitzar diverses maniobres d'aproximació i envestida. La naumàquia de Claudi va reproduir amb detall un autèntic combat naval.

Segons Frontí, les necessitats d'aigua de la naumàquia d'August i dels jardins veïns del Trans Tiberim van ser la principal raó de la construcció de lAqua Alsietina: una gran conducció descoberta que recorria els pendents del Janícul sobre el monestir de Sant Cosimato. Aquest va ser el principal testimoniatge per la recerca arqueològica sobre la localització de la naumàquia: de l'aqüeducte i la part del text en què s'indicava que era al nemus Caesarum. Existeixen diverses hipòtesis concurrents sobre la localització exacta: la més recent el situa entre la Via Aurelia al nord i l'església de Sant Francesco a Ripa al sud, en el llaç del Tíber. El viaducte de l'època republicana descobert a la Via Aurelia, prop de Sant Crisogono, podria llavors haver servit de canal de buidatge de la piscina.

La vida de la naumàquia augusta va ser relativament curta: va ser envoltada i en part reemplaçada ja des del regnat d'August  per un bosc (El bosc dels Cèsars), més tard rebatejat com a «Bosc de Gaius i Lucius». Aquesta vasta zona va ser ocupada per construccions probablement partir de finals del .

Les termes (del llatí thermae) eren edificis públics amb prestacions que avui en diríem higienicosanitàries. Són els precursors de les modernes cases de banys, saunes i balnearis termals i representaven un dels principals llocs de trobada a l'antiga Roma, és a dir, constituïen un lloc d'oci i de sociabilització per a la societat romana, bàsicament, patrícia (patricii).

Juvenal (ss. I-II dC) es referia, en la seva cèlebre sentència Mens sana i corpore sano, a la salut tant intel·lectual com física, la preparació de la qual es duia a terme dins les termes: la higiene personal, l'exercici físic, etc.

Les primeres termes van néixer en llocs on era possible aprofitar les fonts naturals d'aigua calenta o dotades de particulars dots curatius; precisament el nom de thermae deriva del grec θερμός thermós, 'calent', ja que a l'antiga Grècia ja hi havia construccions senzilles per prendre banys terapèutics.

Amb el pas del temps, els romans van continuar amb aquesta tradició d'establiments balnearis entorn de fonts medicinals: d'aquesta mena, als Països Catalans en trobem exemples com les termes de Caldes de Malavella (l'antiga Aquis Voconis) i Caldes de Montbui (Aquae Calidae). Però havia de ser sobretot durant l'Imperi quan les termes s'acabarien difonent també dins les ciutats, sense necessitat de cap font natural d'aigua calenta que les alimentés, gràcies al desenvolupament cada cop més evolucionat de les tècniques d'escalfament de l'aigua i de l'ús d'aqüeductes que abastien les termes de les grans quantitats d'aigua que necessitaven.

De termes n'hi havia de dues menes, una de més senzilla destinada a la plebs i una altra de més luxosa per als patricis, que eren monumentals i constituïen petites ciutats dins la ciutat.

La casa romana (en llatí domus) fou l'habitacle típic de l'antiga Roma, ben conegut gràcies a l'anomenada Casa del Menandre (pel nom d'un fresc del poeta Menandre trobada a les seves ruïnes), que es considerava el tipus de casa urbana habitual durant la República i l'Imperi, a diferència de les vil·les, habitatges situats fora de les muralles de la ciutat (vil·la suburbana), o al mig del camp, on disposaven d'espais annexos per a les feines agrícoles (vil·la rústica).

De tota manera, la seva mida i els luxes varien molt segons les possibilitats de cada família, com es pot observar a Pompeia, on gairebé totes les cases pertanyen a aquesta tipologia, ja que es tractava d'una ciutat residencial dels patricis, la gent benestant de Roma. Les classes pobres (la plebs) vivien en cases de pisos anomenades insulae.

La domus constava d'un sol pis, o dos com a màxim. Tenia la planta rectangular i estava aïllada de l'exterior per parets uniformes, amb poques finestres. La claror entrava pel centre, a través de l'atri, o pel peristil. La casa itàlica primitiva es dividia en aquestes parts:

Una insula (mot llatí que significa 'illa', en plural insulae; es pronuncia esdrúixol, amb l'accent sobre la i) era, al final del període republicà i durant el període imperial romà, un bloc d'habitatges, normalment en règim de lloguer, de diversos pisos. Les insulae eren utilitzades pels ciutadans que no es podien permetre tenir habitatges particulars (o domus).

Les insulae es construïen de maó i argamassa i eren similars als edificis d'apartaments actuals. Els exemples més ben conservats, datats als segles  i , es troben a Roma prop del Capitoli, a Òstia –el port de Roma–, Pompeia i vora la Vil·la Adriana a Tívoli, entre d'altres.

Es poden classificar en dos tipus bàsics:

En l'urbanisme romà, també s'anomenaven insulae les illes de cases entre carrer i carrer.

L'aqüeducte romà era un conducte artificial que permetia transportar l'aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat a través de recs de superfície, galeries subterrànies, i ponts d'arcs aeris. De totes maneres el terme s'aplica sobretot a aquests últims. Els aqüeductes aprofiten la inclinació suau del terreny per tal que l'aigua simplement flueixi en el sentit desitjat. Al principi de tot un dic emmagatzemava l'aigua i en regulava el cabal. Quan l'aigua arribava a la ciutat anava a parar al castella aquarum des d'on es distribuïa en totes direccions a través de canalons. Els primers a rebre-la eren les fonts públiques i les termes, i quan les necessitats d'aquestes estaven cobertes la resta del cabal emmagatzemat (aqua caduca) també es distribuïa entre particulars.

Pel que fa a l'estil arquitectònic dels ponts és sempre molt semblant: A sota, uns pilars que sobresurten de terra i a partir d'aquí es van succeint nivells o pisos, cadascun dels quals està format per arcs semicirculars successius. A la part superior s'hi troba el canal per on circula l'aigua i, de vegades, al nivell de sota es permetia un camí per al pas de persones (viaducte), tot i que això no és tan habitual.

Els ponts d'aqüeductes antics més coneguts a Europa són els que encara avui es mantenen, herència de l'Imperi Romà. A Itàlia sobresurten els diversos Aqüeductes de Roma. A França es troba el famós Pont del Gard. A Espanya destaquen l'imponent Aqueducte de Segòvia i el de Los Milagros a Mèrida. A Catalunya el més important de tots és el de Les Ferreres a Tarragona. Són construccions que destaquen per la seva grandiositat i funcionalitat, atès que s'edificaven per a abastir d'aigua poblacions que, pel seu gran nombre d'habitants, no en tenien prou amb les reserves locals que disposaven.

A Catalunya encara es conserven restes menors de ponts d'aqüeducte a Barcelona, Pineda de Mar (Can Cua) i Sant Jaume dels Domenys, a les Illes Balears hi ha restes com l'Aqüeducte de s'Argamassa i al País Valencià s'hi poden trobar les restes de l'aqüeducte romà d'Altea o l'Aqüeducte de Peña Cortada. A més, es construïren aqüeductes a nivell local, com l'aqüeducte d'en Caixa, de Palafrugell.

Les vies o calçades romanes formaven una xarxa de carreteres que abastava tot l'Imperi Romà.
Al seu origen, la xarxa va ser dissenyada per a mantenir un control efectiu de les zones incorporades a l'Imperi, però ràpidament van adquirir importància econòmica, facilitant el comerç i les comunicacions. El desenvolupament de la xarxa de vies romanes es va produir al mateix temps que el creixement de l'Imperi. L'anomenat Itinerari d'Antoní és el document antic més complet per a l'estudi de les vies romanes, i data de finals del .

Fins a finals del , les calçades romanes eren poc més que senders que conduïen a Roma des de les distintes ciutats del Laci. Des d'aquest moment van començar a construir-se segons un pla establert, dissenyat conjuntament amb el programa tàctic d'expansió. En tenir un significat militar considerable, es van desenvolupar sistemes més complexos de construcció de calçades, en vista a fer-les més permanents i millors per a suportar diferents tipus de trànsit. Es van usar pedres de distintes grandàries per a construir unes calçades sòlides: les pedres grans es col·locaven en la base i sobre aquestes s'establia una capa de pedres més reduïdes. En alguns casos, normalment en les rutes més importants, sobre aquests fonaments es col·locava un ferm de llambordes.




#Article 71: Neil Armstrong (3773 words)


 fou un pilot d'avió, astronauta, pilot de proves, enginyer aeronàutic, professor d'universitat i aviador naval estatunidenc. Va ser la primera persona que va caminar sobre la Lluna.

El 1962 Armstrong va ser seleccionat per la NASA com a astronauta. Va servir com a pilot comandant de reemplaçament per a la missió Gemini 5 el 1965. El seu primer vol espacial va ser a bord de la nau Gemini 8 el 1966, de la qual va ser comandant, sent un dels primers ciutadans americans a volar a l'espai (Joseph Albert Walker va ser el primer ciutadà americà a anar-hi, a bord de la X-15 Flight 90 pocs anys abans). En aquesta missió espacial, va fer la primera maniobra d'acoblament de dues naus espacials juntament amb David Scott. Malauradament la missió es va avortar poc després de l'acoblament per un mal funcionament dels impulsors de maniobra. El mateix any va ser el pilot comandant de reserva per a la missió Gemini 11. El 1968 va ser el comandant de la tripulació de reserva de la missió orbital Apollo 8. Armstrong va estar a punt de morir durant un entrenament en un vehicle de recerca lunar (LLRV) el 6 de maig de 1969.

El segon i últim vol espacial d'Armstrong va ser com a comandant de l'Apollo 11, que aterrà a la Lluna el 20 de juliol de 1969. En aquesta missió, Armstrong i Buzz Aldrin van descendir del mòdul lunar i van passar dues hores i mitja explorant la Lluna mentre Michael Collins romania en òrbita en el mòdul de comandament. Armstrong va rebre la Medalla d'Honor del Congrés dels Estats Units.

Armstrong va néixer el 5 d'agost de 1930 prop de Wapakoneta (Ohio) i era fill de Stephen Koenig Armstrong i Viola Louise Engel, d'ascendència escocesa i alemanya. A l'edat de només dos anys ja va mostrar un gran interès pels avions, quan el seu pare el va portar a les carreres nacionals aèries d'Ohio. El seu interès es va intensificar a sis anys quan va realitzar el seu primer vol en un aeroplà Ford Tri-Motor, o oca de llauna com l'anomenaven informalment. Des d'aquell moment, va tenir una gran fascinació per l'aviació.

A l'edat de quinze anys, Armstrong va començar a prendre lliçons de vol en un aeroport situat al nord de la població de Wapakoneta, on realitzava diversos treballs pel poble i a l'aeroport per guanyar diners i pagar així les lliçons en un Aeronca Champion. A l'edat de 16 anys, fins i tot abans d'haver passat l'examen de conduir, ja era estudiant de pilot. Va rebre la llicència abans de graduar-se de l'Escola de Secundària Blume a Wapakoneta, l'any 1947.

Tan bon punt Armstrong es va graduar dels estudis secundaris va rebre una beca de la Marina dels Estats Units. Posteriorment es va inscriure a la Universitat Purdue i va començar els seus estudis d'enginyeria aeronàutica; allà va ser membre de la Phi Delta Theta i la Kappa Kappa Psi, dues fraternitats al servei de la universitat. El 1949 la Marina el va cridar per complir amb el servei militar, i es va convertir en aviador. El 1950 va ser enviat a la guerra de Corea.

Va servir a la Guerra de Corea. El 1950, va ser enviat a Corea on va volar en 78 missions de combat des del portaavions USS Essex en un Grumman F9F Panther. Va rebre la Medalla de l'Aire i dues Estrelles Daurades.

Després d'haver reunit suficient experiència en la Marina, el 1952 Armstrong es va unir al Comitè Consultiu Nacional d'Aeronàutica (NACA). La seva primera tasca la va desenvolupar al Centre d'Investigacions Lewis, prop de Cleveland, Ohio. En els següents 17 anys va treballar d'enginyer, pilot de proves, astronauta i administrador de la NACA i l'agència successora, l'Administració Nacional per a l'Aeronàutica i l'Espai (NASA).

Cap a mitjans de la dècada del 1950, Armstrong es va traslladar al Centre de Vols Edwards de la NASA a Califòrnia, on es va convertir en pilot d'investigacions en moltes de les aeronaus de gran velocitat, incloent-hi el conegut North American X-15, avió que arribava a una velocitat de més de 6.300 quilòmetres per hora. Armstrong va volar amb més de 200 models diferents d'avions, incloent-hi avions de reacció, coets, helicòpters i planadors. Mentrestant, buscava assolir els estudis de graduació, per la qual cosa va rebre un màster en ciències d'enginyeria aeroespacial de la Universitat del Sud de Califòrnia.

Armstrong va esdevenir llavors pilot de proves de la NACA a l'estació de vol d'alta velocitat del Centre de Recerca de Vol Dryden, ubicat a la base de les forces aèries d'Edwards a Califòrnia. Armstrong va realitzar un total de set vols en prototip North American X-15, assolint una alçada de 207.500 peus (més de 63 quilòmetres) i velocitats Mach 5,74 (més de 7.000 km/h.) en el X-15-1. Va deixar el Centre de Recerca de Vol amb un total de 2.450 hores de vol.

Del 1960 al 1962 va estar involucrat com a pilot en el programa de planejador orbital X-20 Dyna-Soar.

El 1958, va ser seleccionat com l'home de la Força Aèria Estatunidenca que participaria en el programa espacial MISS (Man In Space Soonest). El novembre de 1960 Armstrong va ser triat com a part del grup assessor del Boeing X-20 Dyna-Soar, un avió militar espacial, i el 15 de març de 1962 va ser seleccionat com un dels sis pilots enginyers que volaria amb l'avió espacial quan aquest sortís del tauler de disseny.

En els mesos posteriors a l'anunci de la selecció d'un segon grup d'astronautes per la NASA, va anar entusiasmant amb les perspectives del programa Apollo i de la recerca del nou sector aeronàutic. La inscripció d'Armstrong per a ser astronauta havia arribat una setmana més tard de la data límit de l'1 de juny de 1962, però Dick Day, amb qui Armstrong havia treballat estretament al Centre de naus espacials tripulades a Edwards, Califòrnia, va recol·locar la sol·licitud a la pila abans que ningú se n'adonés. A Brooks City-Base, a finals de juny, es va sotmetre a un examen mèdic que molts dels aspirants descrivien com dolorós i aparentment sense sentit.

El 13 de setembre de 1962, Donald Kent Slayton va preguntar a Armstrong si estava interessat a unir-se a la NASA com a part del segon grup de 9 astronautes que la premsa va anomenar com New Nine, i sense dubtar, Armstrong va dir que sí. Les seleccions es va mantenir en secret fins tres dies després, tot i que havia circulat el rumor des de mitjans d'estiu que seria seleccionat com el primer astronauta civil. Armstrong va ser un dels dos pilots civils seleccionats per al segon grup, l'altre pilot civil fou Elliot See que, igual que Armstrong, era aviador naval. Armstrong no es va convertir en el primer civil a viatjar a l'espai, ja que els russos havien llençat el Vostok 6 el 16 de juny de 1963 amb Valentina Tereixkova a bord, una treballadora del tèxtil i paracaigudista amateur.

Les tasques de la tripulació del Gemini 8 es van anunciar el 20 de setembre de 1965, amb Armstrong com a comandant i Scott i David com a pilots. Scott va ser el primer membre del grup d'astronautes a rebre una assignació de la tripulació principal. La missió, força complexa, fou llançada el 16 de març de 1966 amb trobada i amb l'acoblament amb el vehicle no tripulat Agena com a objectiu, i la segona activitat extravehicular (EVA) de Scott. En total, la missió va ser planejada per durar 75 hores i 55 òrbites. Després que l'Agena es va enlairar a les 10 del matí EST, el vol Titan II que dugué a Armstrong i Scott s'enlairà a les 11:41:02 am EST, per entrar en òrbita des d'on s'efectuaria l'acoblament amb l'Agena.

La trobada i primer acoblament entre dues naus espacials es va completar amb èxit després de 6,5 hores en òrbita. El contacte amb la tripulació va ser intermitent a causa de la manca d'estacions de seguiment que cobrien l'òrbita completa. Sense contacte amb la Terra, la nau espacial acoblada va començar a rodar, i Armstrong va intentar corregir la trajectòria amb lOrbital Attitude and Maneuvering System (OAMS) de la nau espacial Gemini. Seguint el consell del Control de Missions, va desacoblar, però es va trobar que el gir va augmentar dramàticament fins al punt en què voltaven un cop per segon, cosa que significa que el problema era en el control de la Gemini. Armstrong va decidir que l'única opció era comprometre el Sistema de Control de Reentrada (RCS) i desactivar l'OAMS. Les ordres de la missió indicaven que un cop aquest sistema s'encenia, la nau hauria de tornar en la pròxima oportunitat possible. Es va pensar més tard que el cablejat malmès feia que un dels propulsors es quedés encallat.

En l'oficina d'astronautes unes persones, entre elles Walter Cunningham, van declarar públicament que Armstrong i Scott havien ignorat els procediments de funcionament per a aquest tipus d'incident, i que Armstrong podria haver salvat la missió si hagués girat un dels dos anells de RCS i guardar l'altre per als objectius de la missió. Aquestes crítiques no tenen fonament perquè no hi havia procediments escrits de mal funcionament i només era possible girar els dos anells de RCS, no es podien desacoblar. Gene Kranz, va escriure, l'equip va reaccionar, ja que van ser entrenats, i que va reaccionar malament perquè els entrenaments estaven equivocats. Els planificadors de la missió i els controladors no van tenir en compte que quan dues naus espacials s'acoblen ha de ser considerades com una única nau espacial.

Armstrong es va deprimir perquè la missió es va interrompre cancel·lant la majoria dels objectius de la missió i Scott no va fer el seu EVA.

La darrera assignació d'Armstrong durant el programa Gemini va ser com a pilot de reserva de la Gemini 11, i es va anunciar dos dies després de l'aterratge de la Gemini 8. Després d'haver entrenat durant dos vols, Armstrong coneixia molt bé els sistemes i va assumir un paper de formador per al pilot novell, William Anders. El llançament va ser el 12 de setembre de 1966 amb Pete Conrad i Dick Gordon a bord, mentre que Armstrong va estar al control de vol. La missió va completar amb èxit els seus objectius.

Després del vol, el president Lyndon B. Johnson va preguntar a Armstrong i la seva dona per prendre part en una gira de bona voluntat de 24 dies per Amèrica del Sud. Durant la gira al Paraguai, Armstrong deixà impressionats els dignataris per la salutació en el seu idioma local, el guaraní, al Brasil, va parlar sobre les gestes d'Alberto Santos-Dumont, nascut al Brasil, que va ser considerat el primer home a volar amb una màquina més pesada que l'aire, donant un revés a les aspiracions dels germans Wright, aconseguint la fita amb el seu Santos-Dumont 14-bis.

El 27 de gener de 1967, la data del foc a l'Apollo 1, Armstrong es trobava a Washington DC, amb Gordon Cooper, Dick Gordon, Jim Lovell i Scott Carpenter per a la signatura del Tractat de les Nacions Unides de l'espai ultraterrestre. Els astronautes van estar conversant amb els dignataris reunits fins a les 18.45 h. Carpenter es va dirigir a l'aeroport, i els altres van tornar a la fonda de Georgetown, on cada un d'ells va trobar missatges al telèfon del Centre de naus espacials tripulades. Es van assabentar de la mort de Gus Grissom, Ed White i Roger Chaffee durant aquestes trucades telefòniques. Armstrong i el grup va passar la resta de la nit bevent whisky i discutint el que havia passat.

El 5 d'abril de 1967, el mateix dia que la investigació de l'Apollo 1 va donar a conèixer el seu informe sobre el foc, Armstrong es va reunir amb 17 astronautes per a una reunió amb Deke Slayton. El primer que Slayton va dir va ser: Els nois que volaran les missions lunars primer són els nois en aquesta sala. D'acord amb Eugene Cernan, Armstrong no va mostrar cap reacció a la declaració. Per Armstrong no va ser cap sorpresa: l'habitació estava plena de veterans del Projecte Gemini, les úniques persones que podien volar en missions lunars. Slayton va parlar sobre les missions previstes i va nomenar Armstrong dins la tripulació de reserva per a l'Apollo 9, que en aquell moment va ser planejada per fer una prova de l'òrbita terrestre mitjana del Mòdul Lunar Module-Command/Service. Després dels retards de disseny i fabricació en el mòdul lunar (LM),es van intercanviar els equips dels Apollo(8-9). Basant-se en l'esquema de rotacions de la tripulació, Armstrong esdevingué comandant de l'Apollo 11.

Per a intentar donar experiència als astronautes amb la manera en què el LM volaria en el seu descens final d'aterratge, la NASA va encarregar a Bell Aircraft construir dos vehicles lunars de proves d'aterratge (LLRT), després augmentada amb tres vehicles d'entrenament d'aterratge lunar (LLTV). L'anomenat Armadures de llit voladora, simula la Lluna que té una sisena part de la gravetat de la Terra, mitjançant l'ús d'un motor turboventilador per a contrarestar les altres cinc sisenes parts de sobrepès de la nau. El 6 de maig de 1968, a uns 100 peus (30 m) d'altura, Armstrong perdé el control per un defecte dels controls i la LLTV començà a caure. Armstrong s'ejectà amb èxit (més endavant l'anàlisi va suggerir que si l'hagués expulsat 0,5 segons més tard, el paracaigudes no s'hauria obert a temps). La seva única lesió fou una ferida per haver-se mossegat la llengua. Tot i l'accident, Armstrong afirmà que sense la LLRV i LLTV, els allunatges no haurien tingut èxit, ja que aportà als comandants una valuosa experiència en el comportament dels mòduls d'aterratge lunar.

Després de servir com a comandant de reserva de l'Apollo 8, Slayton li va oferir el càrrec de comandant de l'Apollo 11 el 23 de desembre de 1968. En una reunió que no es va fer pública fins a la publicació de la biografia d'Armstrong el 2005, Slayton li va dir que encara que la tripulació s'havia planejat amb Armstrong com a comandant, Buzz Aldrin com a pilot del mòdul lunar i Michael Collins com a pilot del mòdul de comandament, se li oferí la possibilitat de reemplaçar Aldrin per Jim Lovell. Després de pensar-s'ho un dia, Armstrong preferí quedar-se amb Aldrin, ja que no tenia dificultats per treballar amb ell i pensava que Lovell mereixia el seu propi comandament. La substitució d'Aldrin per Lovell hauria fet Lovell el pilot del mòdul lunar, extraoficialment era el membre de menor rang, i Armstrong no podia justificar la col·locació de Lovell, comandant del Gemini 12, al número 3 de la tripulació.

El març de 1969, en una reunió entre Slayton, George Low, Bob Gilruth, i Chris Kraft determinaren que Armstrong seria la primera persona a la Lluna, en part perquè la gestió d'Armstrong a la NASA denotava que era una persona sense un gran ego. Una conferència de premsa celebrada el 14 abril 1969 va donar el disseny de la cabina del LM com a raó perquè Armstrong baixés primer: l'escotilla s'obria cap endins i cap a la dreta, el que feia difícil per al pilot del mòdul lunar, al costat dret, sortir en primer lloc. Slayton va afegir: En segon lloc, només per raons de protocol, vaig pensar que el comandant hauria de ser el primer a sortir... Em va canviar tan aviat com vaig saber que tenia la línia de temps que va posar de manifest que. Bob Gilruth va aprovar la meva decisió. En el moment de la reunió, els quatre homes no sabien res sobre el tema. El primer coneixement de la reunió fora del petit grup va arribar quan Kraft va escriure la seva autobiografia, el 2001.

La missió Apollo 11 va ser llançada des del Centre espacial John F. Kennedy, Florida el 16 de juliol del 1969. Durant el llançament el cor d'Armstrong va assolir una taxa màxima de 110 batecs per minut, va trobar la primera etapa molt sorollosa –molt més que el Gemini 8 amb la llançadora Titan II– i el CSM de l'Apolo era relativament àmplia en comparació amb el confinament de la càpsula Gemini. Aquesta capacitat de moviment se sospitava que era la causa de la malaltia d'espai que havia arribat el personal dels anteriors vols, però cap dels tripulants de l'Apollo 11 la va patir.

L'objectiu de l'Apollo 11 va ser allunar de forma segura en comptes d'aterrar amb precisió en un lloc particular. Durant el descens Armstrong va assenyalar que els cràters estaven passant uns dos segons abans d'hora, el que voldria dir que allunarien uns kilòmetres més enllà de la zona d'aterratge prevista. Quan Armstrong es va adonar que es dirigien cap a una zona d'aterratge que ell creia que no era segura, va prendre el control manual de l'LM, i va tractar de trobar una àrea que semblava més segura, el que va portar més temps del que s'esperava en la majoria de les simulacions realitzades. Per això, hi havia la preocupació del control de la missió que el LM es podria quedar sense combustible. Després d'aterrar, Aldrin i Armstrong creien que tenien al voltant de 40 segons de combustible. Durant l'entrenament, Armstrong havia aconseguit aterrar el LLTV amb menys de 15 segons per entrenar-ho en diverses ocasions, i també confiava que el LM podria resistir a una caiguda lliure de 50 peus (15 m) en cas de necessitat. Una anàlisi després de la missió va demostrar que en el moment de l'aterratge hi havia carburant per 45 a 50 segons més de vol.

L'aterratge a la superfície de la Lluna va succeir a les 20:17:39 UTC el 20 de juliol de 1969. Quan un sensor connectat a les potes del mòdul lunar prengué contacte, una llum del panell interior de la LM es va il·luminar Aldrin i va cridar: Contactar amb la llum. Quan l'AM es va establir a la superfície, Aldrin va dir llavors: Està bé. Parada del motor, i Armstrong, va dir, Aturat. Les primeres paraules que Armstrong va dirigir de manera intencional al Control de Missió i al món des de la superfície lunar van ser: Houston, aquí base Tranquil·litat. LEagle ha aterrat. Aldrin i Armstrong celebraren amb una encaixada de mans i un copet a l'esquena abans de tornar ràpidament a la llista de tasques necessàries per preparar el mòdul lunar per a l'enlairament des de la Lluna en cas d'emergència. Durant l'aterratge crític, l'únic missatge de Houston va ser 30 segons, és a dir, la quantitat de combustible que restava en els dipòsits de combustible. Quan Armstrong va confirmar l'allunatge, Houston expressà les seves preocupacions durant l'aterratge manual com Tens tothom sense alè. Tornem a respirar.

Tot i que el pla de vol oficial de la NASA recomanava un període de descans de la tripulació abans de l'activitat extravehicular, Armstrong va demanar que l'EVA es fes a principis de la tarda, hora de Houston. Quan Armstrong i Aldrin van estar llestos per sortir a l'exterior, lEagle es despressuritzà, l'escotilla es va obrir i Armstrong va fer el seu camí per la primera escala.

A la part inferior de l'escala, Armstrong va dir: Jo vaig a baixar el LEM ara (en referència al mòdul lunar de Apollo). Després es va girar i va posar la seva bota esquerra a la superfície a les 02:56 UTC juliol 21, 1969. Llavors digué la famosa frase That's one small step for [a] man, one giant leap for mankind (Això és un petit pas per [un] home, un salt gegantí per a la humanitat).

Armstrong s'havia decidit per aquesta declaració després d'una sèrie de pensaments que havia tingut després del llançament i durant les hores després de l'aterratge. La frase va aixecar controvèrsies per haver oblidat l'article indeterminat a, cosa que provocava una redundància en la frase. Armstrong va dir posteriorment que esperava que la història em concedeixi la llibertat d'oblidar la síl·laba i entendre que la intenció era certa, encara que no es digués, tot i que bé podria haver-se dit.

Des de llavors s'ha afirmat que l'anàlisi acústica de la gravació revela la presència de la desapareguda a, una anàlisi d'àudio digital duta a terme per Peter Shannen Ford, un programador d'ordinadors amb seu a Austràlia, afirma que Armstrong, de fet, digué a man, però fou inaudible a causa de les limitacions de la tecnologia de comunicacions de l'època. Ford i James R. Hansen, el biògraf autoritzat d'Armstrong, que es presenten aquests resultats per Armstrong i els representants de la NASA, que va portar a terme la seva pròpia anàlisi. L'article de Ford, però, es va publicar al blog web propi de Ford en lloc d'una revista revisada per parells científics i lingüistes David Beaver i Mark Liberman en el registre del llenguatge es van mostrar escèptics de les reclamacions de Ford. Armstrong ha expressat la seva preferència per escrit que les cites són de la a entre parèntesis.

La tripulació de l'Apollo 11 va retornar a la Terra el 24 de juliol del 1969 aconseguint el reconeixement mundial per la seva fita.

Els tres astronautes de l'Apollo 11 van ser honorats amb una desfilada a la ciutat de Nova York poc després del seu retorn. Armstrong va rebre la Medalla de la Llibertat, la distinció més important rebuda per un civil dels Estats Units. Altres distincions aconseguides per Armstrong en finalitzar la seva missió inclouen la Medalla a la Distinció per Servei de la NASA, la Medalla al Servei Excepcional de la NASA, la Medalla d'Honor del Congrés Espacial i disset medalles més concedides per altres països.

Cap a principis de la dècada del 1970, Armstrong va accedir al càrrec de vicepresident administrador associat per a la divisió d'Aeronàutica de les Oficines Centrals de la NASA, a Washington, DC. En aquest lloc va ser responsable de la coordinació i administració del treball de recerca i tecnologia de la NASA relacionat amb l'aeronàutica.

Després d'abandonar la NASA el 1971, va començar el seu treball com a professor en Enginyeria Aeroespacial a la Universitat de Cincinnati, des de 1971 fins a 1979. Durant els anys 1982-1992, Armstrong va ser president del Computing Technologies for Aviation, Inc, a Charlottesville, Virgínia. Després d'aquests càrrecs, Armstrong es va convertir en president de la junta directiva d'Ail Systems, Inc, una companyia de sistemes electrònics a Deer Park, Nova York.

De caràcter introvertit, Neil Armstrong ha estat el més evasiu dels membres de la tripulació de l'Apollo 11, tot i que donava conferències sobre el futur dels vols espacials i apareixia públicament quan es commemora algun aniversari del viatge a la Lluna. Morí el 25 d'agost del 2012 a Cincinnati, Ohio per problemes cardíacs




#Article 72: Apollo 11 (1297 words)


La missió lunar nord-americana Apollo  11 va ser la primera a posar una persona a la superfície de la Lluna. Era la cinquena missió tripulada del programa Apollo.

La nau Apollo 11 va ser enviada a l'espai pel coet Saturn V des de Cap Canaveral (Florida, EUA). Es va enlairar el 16 de juliol de 1969, va arribar a la Lluna el 20 de juliol a les 20.17 UTC (21.17 CET, 14.17 CST) i va tornar a la Terra el 24 de juliol.

Quan l'Apollo 11 es va situar a l'òrbita lunar, Edwin E. «Buzz» Aldrin i Neil A. Armstrong es varen traslladar al mòdul lunar Eagle. Michael Collins va restar a la nau donat suport a les maniobres del mòdul lunar. Quan Armstrong i Aldrin van acabar la seva feina a la superfície de la Lluna, van tornar a lEagle i van deixar la Lluna en vol vertical, fins a acoblar-se a la nau on els esperava Collins. Aleshores es van adreçar cap a la Terra. La nau Apollo 11 va caure a les aigües de l'oceà Pacífic, on va ser recuperada, prop de les illes Hawaii.

Durant els anys 50 i 60, els Estats Units es trobaven inmersos en la Guerra Freda, un període de rivalitat geopolítica amb la Unió Soviètica. Aquesta disputa es manifestà en diversos àmbits, entre ells la Cursa Espacial. L'any 1957 la Unió Soviètica llançà a l'espai l'Spútnik 1, el primer satèl·lit artificial. L'esdeveniment sorprengué a tot el món, despertant la fascinació i els temors d'uns i altres. Va demostrar que els soviètics disòsaven de la capacitat de llençar armes nuclears a distàncies intercontinentals i va desafiar les reivindicacions nord-americanes de superioritat militar, econòmica i tecnològica. Tot plegat va provocar l'anomenada Crisi de l'Spútnik i va desencadenar la Cursa Espacial. El president Dwight D. Eisenhower va respondre a l'Sputnik establint, l'any 1958, una nova agència governamental, l'Administració Nacional d'Aeronàutica i Espai (National Aeronautics and Space Administration, NASA) i iniciant el programa Mercury, que tenia com a objectiu el d'enviar un home a l'òrbita terrestre. Tot i això, el 12 d'abril de 1961, els soviètics tornaren a avançar els nord-americans amb el llançament de la Vostok 1, la qual duia el cosmonauta soviètic Iuri Gagarin, que es convertí en la primera persona a l'espai i la primera en orbitar la Terra. Gairebé un mes després, el 5 de maig de 1961, Alan Shepard es va convertir en el primer nord-americà a l'espai, completant un viatge suborbital de 15 minuts. Després de ser recuperat de l'Oceà Atlàntic, va ser felicitat pel successor d'Eisenhower, John F. Kennedy.

Donat l'avantatge assolit per la Unió Soviètica, la qual havia mostrat la capdavantera de la seva tecnologia de coets, Kennedy va escollir, entre les opcions presentades per la NASA, un repte més enllà de la capacitat dels coets existents en aquell moment, de manera que els Estats Units i la Unió Soviètica començarien en una posició d’igualtat. Una missió tripulada a la Lluna serviria per a aquest propòsit.

L’esforç per aterrar un home a la Lluna ja tenia un nom: el programa Apollo. Quan Kennedy es va reunir amb Nikita Khrusxov, el líder de la Unió Soviètica el juny de 1961, va proposar-li de convertir programa tripulat a la Lluna en un projecte conjunt, però Khrusxov va declinar l'oferta. Kennedy va tornar a proposar una expedició conjunta a la Lluna en un discurs a l'Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de setembre de 1963 La idea d'una missió lunar conjunta va ser abandonada després de la mort de Kennedy.

Una primera i crucial decisió crucial fou la d'escollir la trobada en l'òrbita lunar en lloc de l'ascens directe i la de la trobada en l'òrbita terrestre. Una trobada espacial és una maniobra orbital en què dues naus naveguen per l’espai i s'acoplen. El juliol de 1962, el cap de la NASA, James Webb, va anunciar que s'utilitzaria la trobada en l'òrbita lunar i que la nau espacial Apollo tindria tres parts principals: un mòdul de comandament (CM) amb una cabina per als tres astronautes i l'única part que tornaria a la Terra; un mòdul de servei (SM), que suportaria el mòdul de comandament en propulsió, energia elèctrica, oxigen i aigua; i un mòdul lunar (LM) que tindria dues etapes: una etapa de descens per aterrar a la Lluna i una etapa d'ascens per retornar als astronautes a l'òrbita lunar. Aquest disseny es traduïa en que la nau espacial podria ser llançada per un sol coet Saturn V que en aquells es trobava en desenvolupament.

La tripulació inicialment assignada com a reserva de l'Apollo 9, formada pel comandant, Neil Armstrong, el pilot del mòdul de comandament, Jim Lovell, i el pilot del mòdul lunar, Buzz Aldrin, es va anunciar oficialment el 20 de novembre de 1967. Lovell i Aldrin havien volat anteriorment junts, com a tripulació del Gemini 12. A causa dels retards en el disseny i la fabricació del mòdul lunar, l'Apollo 8 i l'Apollo 9 van canviar ordre de les tripulacions principals i de reserva, i la tripulació d'Armstrong es va convertir en la tripulació reserva de l'Apollo 8. Basat en el sistema de rotació de les tripulacions, Armstrong es convertí llavors en l'esperat per comandar l'Apollo 11.

S’estima que un milió d’espectadors van veure el llançament de l’Apollo 11 des de les carreteres i platges de les rodalies del lloc de llançament. Entre els dignitaris es trobaven el Cap de l'Estat Major, General William Westmoreland, quatre membres del gabinet, 19 governadors estatals, 40 alcaldes, 60 ambaixadors i 200 congressistes. El Vicepresident Spiro Agnew va veure l'enlairament amb l'expresident Lyndon B. Johnson i la seva dona Lady Bird Johnson. Al voltant de 3.500 representants de mitjans de comunicació, dels quals dos terços eren nord-americans i la resta d'altres 55 països, van ser presents a l'esdeveniment. A 33 països l'enlairament es va retransmetre en directe, als Estats Units hi hagueren uns 25 milions de teleespectadors. Milions de persones més van seguir-ho a través de la ràdio. El president Richard Nixon ho va seguir des de la Casa Blanca amb l'astronauta Frank Borman.

El Saturn V AS-506 va llançar l'Apollo 11 el 16 de juliol de 1969 a les 13:32:00 UTC (9:32:00 EDT). Als 13,2 segons del vol, el vehicle de llançament va començar a rodar cap al seu azimut de vol de 72,058 graus. L'aturada completa dels motors de la primera fase (S-IC) es va produir a uns 2 minuts i 42 segons de la missió, seguida de la separació del S-IC i l'encesa dels motors de la segona fase (S-II). Els motors del S-II es van parar i aquest es va separar al cap de 9 minuts i 8 segons, permetent la primera ignició del motor de la tercera fase (S-IVB) pocs segons després.

L'Apollo 11 va entrar en una òrbita terrestre gairebé circular a una altitud de 185,9 quilòmetres per 183,2 quilòmetres, al cap de dotze minuts del llançament. Després d'una òrbita i mitja, a les 16:22:13 UTC una segona ignició del motor de l'S-IVB va empènyer la nau cap a la seva trajectòria a la Lluna amb la injecció trans-lunar (TLI). Uns 30 minuts després, amb Collins al seient esquerre i als controls, es va realitzar la maniobra de transposició, atracament i extracció. Això implicava separar el Columbia de l'S-IVB ja apagat, donar la volta i atracar amb el mòdul lunar Eagle que es trobava guardat al coet. Després de l'extracció del LM, l'Apollo es va dirigir cap a la Lluna, mentre que l'S-4B adoptà una trajectòria més enllà de la Lluna. Això es va fer a propòsit per tal d'evitar que la tercera etapa xocés amb la nau espacial, la Terra o la Lluna. Un efecte de fona al passar al voltant de la Lluna el va enviar a una òrbita heliocèntrica.




#Article 73: Amfibis (6857 words)


Els amfibis (Amphibia) són una classe de vertebrats. Les seves característiques principals són la seva pell rica en glàndules i altament vascularitzada que permet la respiració cutània, i la metamorfosi que experimenten en passar de la fase larvària la fase adulta. N'existeixen unes  espècies arreu del món que són classificades en tres ordres: els anurs (granotes i gripaus), els urodels (salamandres i tritons) i els gimnofions, que són els amfibis més desconeguts de tots. Foren els primers vertebrats a estar adaptats a una vida semiterrestre i, malgrat que la majoria d'espècies poden viure fora de l'aigua, necessiten tornar-hi per la fertilització i la posta dels ous. A més, la primera etapa de la seva vida lliure sol ser totalment aquàtica.

Els amfibis són animals de sang freda no amniotes. Això vol dir que els seus ous, a diferència dels dels ocells, rèptils i mamífers, no estan protegits de la dessecació per una sèrie de membranes. Els amfibis adults també tenen aquest problema, car tenen una pell mancada de plomes, pèl o escates que ha de romandre humida per permetre la respiració. El cor dels amfibis té tres cambres i és l'element cabdal d'un sistema circulatori doble.

Filogenèticament, els amfibis són definits com tots els descendents de l'avantpassat comú més recent dels anurs, els urodels i els gimnofions, i tots els seus descendents (tot i que la classificació també pot incloure els temnospòndils, extints des del Cretaci, i els lepospòndils, que s'extingiren al Permià). Això implica que alguns grups d'«amfibis» extints no són membres del grup terminal Amphibia, tot i que la majoria d'ells tenen moltes de les característiques típiques dels amfibis. Aquests animals són situats sovint directament dins el clade dels tetràpodes.

Els primers amfibis sensu lato aparegueren a la fi del període Devonià, fa aproximadament 350 milions d'anys. Foren els predadors alfa del Carbonífer i part del Permià, però molts llinatges s'extingiren durant l'extinció a la fi del Permià. Els ordres moderns d'amfibis s'estengueren als períodes del Triàsic i Juràssic (Mesozoic).

Els amfibis són, des del punt de vista taxonòmic, tetràpodes, un grup de vertebrats, amb els quals comparteixen, entre altres trets morfològics, una elevada cefalització, la presència d'una columna vertebral i la presència de quatre extremitats en els estadis adults.

A diferència d'altres tetràpodes, el cap dels amfibis queda unit directament al tronc, de manera que manquen de coll. Tenen una boca, ulls amb una parpella superior i una altra d'inferior, narius, orelles (en forma d'orificis) i glàndules paratiroïdals. El tronc pot acabar en una cua o no. Tant els caudats com els gimnofions la conserven al llarg de tota la vida, mentre que els anurs actuals no tenen cua en fase adulta. A la part posterior del tronc hi ha un orifici (cloaca), on desemboquen l'aparell digestiu, l'excretor i el reproductor.

Els amfibis tenen un crani pla i un esquelet sovint reduït – per exemple, la majoria d'amfibis (i particularment els anurs superiors) manquen de costelles autèntiques. Basant-se en la prominència de les vèrtebres dorsals, es poden traçar classificacions filogenètiques (com per exemple la que separa arqueobatracis, mesobatracis i neobatracis). La pelvis, si no està absent, està ancorada a les apòfisis transversals de les vèrtebres sacres. Mentre que els anurs solen tenir unes vuit vèrtebres dorsals (amb un marge d'entre cinc i nou), els salamàndrids en poden tenir entre 30 i 100. Aquesta diferència també es mostra en la mida dels animals; algunes espècies de granotes poden mesurar menys d'un centímetre, mentre que les salamandres gegants poden acostar-se al metre i mig.

En els amfibis que tenen dents a la mandíbula o al paladar, són petites i mancades d'arrel, i es renoven constantment.

La cintura escapular dels primers amfibis era gairebé idèntica a la dels peixos osteolepiformes, tret de la presència d'un nou os dèrmic, l'interclavular (absent en els amfibis moderns). La cintura escapular presentava dos elements diferenciats; d'una banda, els elements derivats endocondrals de l'aleta del precursor pisciforme ancestral, que servien per subministrar una superfície d'articulació a l'extremitat; de l'altra, un anell d'ossos d'origen dèrmic (escates cutànies) que s'havien enfonsat vers l'interior.

La cintura pelviana està molt més desenvolupada. En tots els tetràpodes, està formada per tres ossos principals: l'ílium en posició dorsal i, ventralment, el pubis en posició anterior i l'isqui en posició posterior; al punt d'unió d'aquests tres ossos es forma l'acetàbul, on s'articula el cap del fèmur.

Els cossos submergits en aigua experimenten una pèrdua de pes igual al pes del volum d'aigua que desplacen. En canvi, els primers tetràpodes que sortiren de l'aigua es trobaren amb el problema que els calia un esquelet molt més robust per poder sostenir el seu pes a terra ferma. En aquest sentit, el paper de les potes fou molt important.

La disposició dels ossos i músculs de les extremitats anteriors i posteriors dels tetràpodes és d'una constància sorprenent, malgrat la gran varietat d'usos pels quals es fan servir. A cada pota hi ha tres articulacions: l'espatlla (o maluc), el colze (o genoll) i el canell (o turmell).

Els amfibis disposen de dos parells de potes, que poden ser de llargada igual o diferent, i que en alguns casos estan molt poc desenvolupades o fins i tot absents (gimnofions o sirènids). Les extremitats dels amfibis són de tipus quiridi. Existeix un llarg os basal (húmer/fèmur) que s'articula a l'extrem distal amb dos ossos, el radi/tíbia i el cúbit/peroné. Aquests ossos s'articulen al canell o el turmell amb un carp o un tars, respectivament, que consisteixen, quan estan completament desenvolupats, en tres fileres d'ossets, amb tres a la filera proximal, una a la central i cinc a la distal. Cadascun dels ossets distals sosté un dit, format per nombroses falanges.

Els urodels són capaços de regenerar membres perduts per predació o per accident. Després de l'amputació, l'epidermis migra per cobrir el monyó en menys de mig dia, formant una estructura que afavoreix la regeneració. Al llarg dels dies següents es forma una massa de cèl·lules desdiferenciades en proliferació, i s'activen gens de formació de patrons que ja havien estat activats durant la formació embrionària del membre. L'extrem distal de la pota (on es trobaria la mà o peu) és el primer que es forma, i després es van afegint les porcions intermèdies del patró mitjançant intercalació. Les neurones motrius, els músculs i els vasos sanguinis creixen amb la pota regenerada, i restableixen les connexions presents abans de l'amputació. El temps que triga aquest procés varia segons l'edat de l'animal. En els adults, el membre sol tornar a ser funcional després d'1-3 mesos.

Els amfibis són animals ectoterms, és a dir, la seva temperatura corporal varia amb la de l'ambient. Els ectoterms no utilitzen el seu metabolisme per guanyar calor, sinó que depenen de fonts externes d'energia (sovint el Sol). Com que l'eficiència dels enzims es redueix molt si no estan a la temperatura adequada, els amfibis tenen diversos enzims diferents per cada reacció important, cadascun dels quals té una temperatura òptima diferent. Com a resultat d'això, els amfibis sovint tenen un genoma més gran i complex que el dels animals endoterms del mateix nínxol ecològic.

El fet que el metabolisme dels amfibis no els serveixi per generar la seva pròpia calor corporal no significa que siguin incapaços de sobreviure en ambients freds. Lithobates sylvaticus, que viu a la meitat septentrional de Nord-amèrica fins a Alaska, és capaç de prosperar en un clima subàrtic. És capaç d'hibernar congelada, utilitzant urea acumulada als teixits i glucosa emmagatzemada al fetge per limitar la quantitat de gel que es forma al seu cos i per reduir la contracció osmòtica de les cèl·lules. Un altre exemple és el de Koolasuchus, un gran temnospòndil del Mesozoic. A mitjans del Cretaci, els temnospòndils ja havien estat superats pels crocodilis a gairebé tot el món, però Koolasuchus aconseguí resistir a latituds antàrtiques perquè el clima era massa fred pels seus competidors crocodilians.

El pas d'una vida aquàtica a una vida terrestre requerí una sèrie d'adaptacions per enfrontar-se a les noves condicions que imposava aquest estil de vida. D'una banda, com que ja no vivien permanentment dins de l'aigua, es féu necessària una pell que protegís els amfibis de la dessecació. Per això, la pell d'aquests animals esdevingué més espessa que la dels peixos, s'impermeabilitzà parcialment gràcies a la ceratina (una substància proteica insoluble) i desenvolupà glàndules encarregades de mantenir-ne la humitat i evitar-ne la deshidratació. L'aparició de les parpelles serví per evitar que els ulls s'assequessin. Els anurs, per exemple, en tenen tres a cada ull; una és transparent i protegeix els ulls sota l'aigua, mentre que les altres dues poden ser translúcides o opaques.

Durant la seva evolució, els amfibis passaren de respirar l'O2 dissolt en l'aigua a respirar el de l'aire. Per fer-ho, substituïren les brànquies dels seus avantpassats peixos per altres òrgans respiratoris (gairebé sempre pulmons, tot i que algunes espècies no en tenen). Tanmateix, cal remarcar que les formes larvàries (els capgrossos) conserven brànquies exteriors, més ben adaptades al seu estil de vida aquàtic, i només les substitueixen per pulmons molt rudimentaris en arribar a la fase adulta.

Els pulmons són airejats per mitjà de moviments de la boca (els amfibis no tenen diafragma) i a través de la pell, altament vascularitzada i que sempre ha d'estar humida per permetre la respiració. La pell, com a element pertanyent a l'aparell respiratori, té una gran importància en alguns grups, que depenen en gran manera de la respiració cutània. N'és un exemple la família neotropical dels centrolènids, en què més del 80% s'efectua a través de la pell. En altres, els pulmons poden estar atrofiats o ser inexistents, com en les salamandres de la familia dels pletodòntids o l'anur Barbourula kalimantanensis, el primer gripau descobert sense pulmons.

Els amfibis tenen un parell de narius que es comuniquen amb la boca i que estan dotades de vàlvules que impedeixen l'entrada d'aigua, contribuint a la respiració pulmonar.

Els amfibis tenen un estat larvari i un d'adult, amb una circulació diferent a cada fase.

En l'estat larvari, la circulació és semblant a la dels peixos. Surten quatre artèries de l'aorta ventral, de les quals tres van a les brànquies i l'altra comunica amb els pulmons, encara no desenvolupats, de manera que porta sang desoxigenada.

A la fase adulta, els amfibis (particularment els anurs) perden les brànquies i desenvolupen pulmons, i la circulació esdevé doble amb l'aparició d'una circulació menor que s'afegeix a la circulació major, ja existent. Tenen un cor tricameral format per un ventricle cardíac i dues aurícules (segons el cas, podrien ser considerades una única aurícula, dividida totalment o parcial). La circulació major consisteix en un trajecte general pel cos, mentre que la menor realitza un trajecte exclusivament pulmonar i incomplet, car la sang es mescla al ventricle, i en recórrer el cos conté una part oxigenada i una altra desoxigenada. A causa de la mescla entre sang venosa i sang arterial, la sang, en sortir del cor, és distribuïda mitjançant una vàlvula espiral anomenada vàlvula sigmoide, que s'encarrega d'enviar la sang oxigenada als òrgans i la desoxigenada als pulmons. El funcionament d'aquesta vàlvula encara és desconegut.

La boca assoleix una gran mida, i a vegades està dotada de petites dents dèbils. La llengua és carnosa i en alguns grups està subjecta per la seva part anterior i lliure per la posterior, per tal que pugui ser projectada vers l'exterior i capturar preses. Són animals engolidors, car introdueixen les preses directament al tub digestiu sense fragmentar-les gaire, molent-les simplement amb les dents maxil·lars. Aleshores, l'aliment arriba a l'estómac passant per l'esòfag. Després, continua a l'intestí prim, on es produeix gran part de la digestió. Els sucs pancreàtics i la bilis contribueixen a digerir l'aliment i extreure'n els nutrients. Quan el menjar passa a l'intestí gros, l'aigua és reabsorbida i els residus són excretats per la cloaca, una cavitat on desemboquen els aparells digestiu, urinari i reproductor, amb un únic orifici de sortida a l'exterior. La cloaca també existeix en els rèptils, els ocells i els monotremes.

Una de les adaptacions dels amfibis a la vida terrestre és l'eliminació del nitrogen residual per mitjà d'urea, en lloc d'amoníac com en el cas dels peixos. La urea requereix menys aigua, i per tant permet estalviar una major quantitat d'aquest requisit indispensable per la vida.

Hi ha nombroses espècies d'amfibi que produeixen secrecions tòxiques, principalment com mecanisme d'autodefensa contra depredadors. Per exemple, s'han identificat més de cent toxines diferents de les secrecions cutànies de les granotes de la família dels dendrobàtids, especialment dels gèneres Dendrobates i Phyllobates.

Aquest últim gènere de granotes compta amb un verí extremament potent, que també es troba en unes poques espècies d'ocells passeriformes i escarabats melírids. Es tracta de la batracotoxina, un alcaloide cardiotòxic i neurotòxic que és més de mil vegades més potent que el cianur. El seu efecte neurotòxic es deu al fet que actua directament sobre els canals d'ions de sodi implicats en la generació de potencial d'acció, modificant-ne tant la selectivitat d'ions com la sensibilitat de voltatge. La batracotoxina també interfereix amb el cor, provocant arrítmies, extrasístoles, fibril·lació ventricular i altres canvis que poden causar una aturada cardíaca. La batracotoxina també indueix un alliberament massiu d'acetilcolina als nervis i músculs, així com la destrucció de vesícules sinàptiques.

En realitat, les granotes no produeixen elles mateixes la toxina. Es creu que l'obtenen quan es mengen formigues o altres insectes del seu hàbitat natural, i que al seu torn els insectes obtenen el verí d'una font vegetal. La toxina ha estat descoberta recentment en escarabats, fent que siguin la font més probable de la toxina dels ocells i les granotes. Les granotes en captivitat no produeixen batracotoxina, per la qual cosa no és perillós manipular-les. Algunes tribus ameríndies suquen les puntes de les fletxes i dels dards en verí de granota per tenir més èxit en la caça.

D'altra banda, els tritons del gènere Taricha compten amb un verí anomenat tetrodotoxina, una potent neurotoxina que també es troba en peixos globus, estrelles de mar, pops i nombrosos helmints. Tot i ser molt menys tòxica que la batracotoxina, la tetrodotoxina és igualment potencialment letal pels humans, tot i que només si és ingerida o s'absorbeix a través d'una ferida. Els científics creuen que en realitat aquesta toxina és sintetitzada per bacteris que viuen dins dels tritons, dels gèneres Pseudoalteromonas, Pseudomonas i Vibrio. Aquest verí fa que els tritons tinguin pocs depredadors naturals, però algunes espècies de serps de galons han desenvolupat una resistència genètica a la tetrodotoxina.

Els amfibis s'han estès gairebé arreu del món. Es troben a tots els continents tret de l'Antàrtida, tot i que en aquest últim s'hi han trobat fòssils que demostren que hi habitaren en el passat. També estan absents de nombroses illes oceàniques. La distribució dels gimnofions s'estén principalment per les àrees tropicals de Sud-amèrica, Àfrica i el sud-est asiàtic, mentre que els urodels viuen a tots els continents tret de l'Antàrtida i Oceania (tot i que la seva distribució africana és molt limitada). Els anurs tenen la distribució més extensa dels tres ordres vivents d'amfibis: les úniques regions extenses d'on són absents són l'Àrtic, l'Antàrtida, el centre d'Aràbia, el desert del Sàhara i l'illa meridional de Nova Zelanda.

Tot i que els amfibis prefereixen els hàbitats tropicals (i és en aquestes zones que hi ha la màxima diversitat), també han colonitzat una varietat d'altres hàbitats. Se'ls troba tant als deserts com les coves, en aiguamolls i a les regions polars. Tot i que algunes poques espècies poden sobreviure en aigua salabrosa i fins i tot aigua marina, i que el clade extingit dels trematosauroïdeus  està adaptat a una vida marina, avui en dia no existeix cap amfibi marí.

L'estil de vida dels amfibis és tan variat com ho són la seva morfologia i els seus hàbitats. N'hi ha que són diürns, crepusculars i nocturns, i d'altres que són actius de nit i de dia. També existeixen importants diferències en el comportament social. Alguns amfibis viuen en solitari, mentre que d'altres són gregaris i viuen en grups de molts exemplars. Hi ha bastants espècies d'amfibis que són verinoses. La gran majoria d'aquestes espècies utilitzen el verí com mecanisme de defensa passiva, i només algunes espècies de salamàndrids són capaces d'administrar voluntàriament el verí als depredadors.

Els amfibis tenen un timpà a cada banda del cap que els permet percebre sons fora de l'aigua. Manquen d'orelles externes, i la membrana timpànica pot estar o bé exposada directament a l'exterior, o bé protegida per una capa de pell. A més dels sons transmesos per l'aire, els amfibis tenen adaptacions que també els permeten detectar amb precisió les vibracions transmeses pel sòl.

Els amfibis han desenvolupat un sentit del tacte molt sensible, que en les formes aquàtiques està dotat d'un sistema de línia lateral (un òrgan sensorial que serveix per detectar moviments i vibracions a les aigües que els envolten). Aquest sentit els permet detectar amenaces, com ara canvis de pressió atmosfèrica o temperatura, o fins i tot la presència de verins en l'ambient.

L'estil de vida dels amfibis determina en gran manera la qualitat del seu sentit de la vista. En les espècies depredadores, la vista sol estar ben desenvolupada, mentre que els amfibis que viuen en una foscor gairebé completa o bé tenen ulls molt reduïts, o bé no en tenen. Les espècies que tenen pupil·les en forma d'escletxa tenen una millor visió nocturna, mentre que les pupil·les arrodonides són pròpies de les espècies amb una bona visió diürna.

El sentit de l'olfacte dels amfibis es basa al nas. Tanmateix, els gimnofions tenen un parell de tentacles situats entre els ulls i els narius que probablement serveixen per reforçar la capacitat olfactiva. Com en altres vertebrats, els amfibis utilitzen papil·les gustatives pel sentit del gust, però també disposen d'un òrgan de Jacobson, que a més de contribuir a l'olfacte també és capaç de detectar canvis químics a l'interior de la boca i feromones.

La majoria de capgrossos són principalment herbívors, alimentant-se de plantes i algues, i en alguns casos juguen un important paper a l'ecosistema, evitant una excessiva proliferació de les algues. Algunes espècies són omnívores que també s'alimenten de detrits i, si és possible, d'altres capgrossos. Tanmateix, això últim no és gaire habitual, car tots els capgrossos d'un cos d'aigua tenen la mateixa edat i, per tant, la mateixa mida.

Gairebé totes les espècies d'amfibi són carnívores a la fase adulta, alimentant-se d'invertebrats com ara artròpodes, anèl·lids i gastròpodes. Algunes espècies grans poden caçar preses com ara petits mamífers, peixos, i amfibis més petits. Algunes granotes i salamandres utilitzen les seves llengües enganxifoses per caçar preses ràpides, mentre que d'altres l'atrapen i se la fiquen a la boca amb les mans. Tanmateix, hi ha algunes espècies d'amfibis que mengen principalment plantes. L'alimentació dels gimnofions ha despertat l'interès dels científics; els continguts de l'estómac de molts exemplars adults inclouen material vegetal i detrits, a més de restes d'insectes. Alguns científics han suggerit que aquests elements formen part de la dieta dels gimnofions, mentre que d'altres diuen que aquests elements no són més que l'aliment dels cucs de terra que es mengen els amfibis.

Els amfibis són dioics, és a dir, tenen sexes separats, i en molts casos hi ha dimorfisme sexual. Presenten fecundació interna i externa (sobretot els urodels), i la majoria d'ells són ovípars. Com que els ous no tenen protecció contra la dessecació, la posta normalment es duu a terme en aigua dolça, i la femella pon una miríada de petits ous units per una substància gelatinosa, que també els cobreix, protegint-los dels cops, dels organismes patògens i dels depredadors. Els pares no solen cuidar de les cries, car la majoria d'espècies tenen una estratègia reproductiva R. Algunes excepcions són el calàpet de Surinam, la granota de Darwin o les espècies del gènere Rheobatrachus, extintes des de la dècada del 1980.

Els amfibis han de romandre a prop de l'aigua, com mínim per reproduir-se. Això és cert fins i tot en el cas de les espècies adaptades a climes secs, tot i que algunes, com les granotes del gènere Eleutherodactylus o les salamandres sense pulmons, no necessiten aigües obertes.

Cal destacar el repertori de vocalitzacions que tenen els mascles de molts grups d'anurs, que són específiques de cada espècie i que emeten per mitjà de sacs vocals, la laringe i els pulmons.

El cicle vital dels amfibis comença amb un ou. Les femelles solen pondre una fresa (una massa de milers d'ous) dins l'aigua. Els ous són molt vulnerables a la predació, de manera que els amfibis han desenvolupat moltes estratègies per assegurar la supervivència de la pròxima generació. A les àrees més fredes, l'embrió és negre per absorbir més calor del sol, cosa que n'accelera el desenvolupament. Sovint, això implica una reproducció síncrona. Molts exemplars criaran alhora, aclaparant les accions dels depredadors. La majoria de descendència morirà a causa de la depredació, però hi ha una major possibilitat que alguns sobrevisquin. Una altra manera en què algunes espècies eviten els depredadors i patògens als quals estan exposats els ous és pondre'ls en fulles sobre un estany, amb una capa gelatinosa dissenyada per conservar humitat. En aquestes espècies, els capgrossos cauen a l'aigua quan fan eclosió. Els ous d'algunes espècies que ponen fora de l'aigua poden detectar les vibracions de vespes o serps depredadores pròximes, i es desclouen abans per evitar ser menjats. Algunes espècies, com el gripau gegant, ponen ous verinosos per minimitzar la depredació. Mentre que la durada de la fase d'ou depèn de l'espècie i les condicions ambientals, els ous aquàtics solen descloure's en una setmana. Altres espècies acaben la fase larvària dins els ous o la mare, o tenen un desenvolupament directe.

Els ous es desclouen i continuen com capgrossos, que solen tenir el cos oval i una llarga cua aplanada sobre el pla vertical. En general, les larves d'amfibis són completament aquàtiques, amb l'excepció d'alguns gimnofions que també poden passar temps en sòls humits o la granota Nannophrys ceylonensis, els capgrossos de la qual són semiterrestres i viuen en roques humides. Les larves manquen de pulmons, parpelles i potes, i tenen un esquelet cartilaginós, un sistema de línia lateral, brànquies (en un principi externes, i després internes) i una cua amb plecs dorsals i ventrals per nedar. Algunes espècies, que sofreixen la metamorfosi dins l'ou i es desclouen amb la forma d'adults però més petites, mai no desenvolupen brànquies, sinó que tenen zones especialitzades de la pell que s'encarreguen de la respiració. Els capgrossos també manquen de dents autèntiques, però les mandíbules de la majoria d'espècies solen tenir dues fileres allargades i paral·leles de petites estructures ceratinitzades anomenades ceradonts al maxil·lar superior, mentre que el maxil·lar inferior en té tres, envoltades per un bec corni, però el nombre de fileres pot ser absent o inexistent, o molt més elevat. Les larves són típicament herbívores, i s'alimenten principalment d'algues, incloent-hi diatomees que filtren de l'aigua mitjançant les brànquies. Algunes espècies són carnívores a la fase de capgròs, alimentant-se d'insectes, capgrossos més petits i peixos. S'ha observat canibalisme entre els capgrossos.

Els capgrossos són molt vulnerables a la depredació per part de peixos, tritons, escarabats d'aigua depredadors i ocells com ara alcedínids. La fase de capgròs pot durar només una setmana, o en algunes espècies els capgrossos poden hibernar i fer la metamorfosi l'any següent. En els pípids (excepte Hymenochirus), els capgrossos tenen un parell de bigotis anteriors que fan que semblin petits peixos gat.

Amb l'excepció de la base de la cua, on algunes estructures vertebrals es desenvolupen per donar origen a l'urostil en un moment posterior de la vida, la cua manca dels elements sòlids, segmentaris, esquelètics de cartílag o teixit ossi que són típics de la resta de vertebrats, tot i que evidentment conté un notocordi.

A la fi de la fase larvària, els amfibis sofreixen una metamorfosi, per la qual passen a la fase adulta. La metamorfosi significa una transfomació dramàtica de la morfologia i de la fisiologia, a mesura que els capgrossos desenvolupen potes posteriors, després potes anteriors, perden les brànquies i desenvolupen pulmons. Els seus intestins s'escurcen a mesura que passen d'una dieta herbívora a una de carnívora. Els ulls migren rostralment i dorsal, permeten la visió binocular dels adults. Aquest canvi en la posició dels ulls representa el pas de ser presa a ser depredador, a mesura que el capgròs es desenvolupa i depèn menys d'un camp de visió ample, i més de la percepció de la profunditat. La fase final del desenvolupament implica apoptosi (mort cel·lular programada) i reabsorció de la cua. Després de la metamorfosi, els adults joves poden deixar l'aigua i dispersar-se en hàbitats terrestres, o continuar vivint a l'hàbitat aquàtic com adults.

Se sap que l'esperança de vida dels amfibis és tan variada com el seu mode de vida o la seva fisiologia. Tanmateix, el que es coneix de la seva longevitat s'ha après a partir de l'estudi d'un nombre relativament reduït d'espècies; la majoria d'estudis sobre la longevitat s'han fet sobre animals salvatges, i podria ser que se subestimés fins i tot l'esperança de vida en captivitat. S'ha observat una tendència dels amfibis a viure més temps que mamífers d'una mida similar. Sembla que el desenvolupament i la longevitat dels amfibis és molt més variable i dependent de les condicions ambientals que en els mamífers. Les espècies que viuen en regions nòrdiques o muntanyoses tendeixen a viure més temps i a assolir la maduresa més tard, possiblement a causa de la hibernació. S'ha observat un envelliment gradual com en els mamífers, però algunes espècies d'amfibi poden presentar un envelliment negligible, incloent-hi neurogènesi i ovogènesi en la fase adulta. Algunes espècies d'amfibis només viuen uns pocs mesos, però la majoria de les espècies viuen almenys alguns anys i algunes salamandres fins i tot superen els 50 anys (el rècord conegut és el d'una salamandra gegant del Japó que visqué 55 anys).

 fou un dels primers indicadors del declivi dels amfibis. Antigament considerat abundant, fou vist per darrera vegada el 1989. L'última vegada que crià en quantitats normals fou el 1987. El 1988 només se'n trobaren vuit mascles i dues femelles. El 1989, només se'n trobà un exemplar mascle, que fou l'última observació de l'espècie.
Des de la dècada del 1980 s'està produint un dramàtic declivi de les poblacions d'amfibis d'arreu del món, que es caracteritza per col·lapses en les poblacions i per extincions massives localitzades. L'any 1993, les poblacions de més de 500 espècies de granotes i salamandres dels cinc continents presentaven un declivi en la seva població. El declivi dels amfibis està afectant milers d'espècies en tota mena d'ecosistemes, per la qual cosa ha estat assenyalat com una de les amenaces més crítiques a la biodiversitat global.

Els declivis i extincions massives en les poblacions d'amfibis són un problema local amb complexes causes globals. Entre les causes es troben: augments en l'índex de rajos ultraviolats (conseqüència del debilitament de la capa d'ozó), nous depredadors als ecosistemes actuals (espècies introduïdes), fragmentació i pèrdua d'hàbitat, toxicitat i acidesa ambiental, malalties emergents, canvi climàtic, i interaccions entre tots aquests factors.

Inicialment, els informes sobre el dramàtic declivi dels amfibis no foren presos en compte per tota la comunitat científic, i alguns científics argumentaven que les poblacions dels amfibis, com els altres animals, varien amb el temps. Actualment existeix el consens que han tingut lloc alarmants declivis en les poblacions d'amfibis de tot el globus, i s'espera que els declivis continuïn augmentant.

Com que la majoria dels amfibis estan exposats tant a hàbitats terrestres com aquàtics, i tenint en compte que la seva pell és altament permeable, es creu que els amfibis poden ser més sensibles a les toxines del medi ambient, o als canvis en els patrons de temperatura, pluges o humitat que altres espècies de vertebrats terrestres. Els científics estan començant a descriure els amfibis com canaris en una mina de carbó, en referència a un indicador de la contaminació generada per l'activitat humana, i creuen que probablement aviat es començaran a veure afectades altres espècies d'animals.

Davant el nombre creixent d'espècies amenaçades, s'ha implementat una estratègia de conservació a escala internacional per a combatre les múltiples causes del declivi dels amfibis. Els principals mètodes utilitzats són la protecció dels hàbitats naturals, la cria en captivitat, la reintroducció d'amfibis i l'erradicació de determinades espècies invasores.

Sens dubte, els amfibis han marcat la història dels humans de manera decisiva. Des de temps immemorials, els humans s'han menjat la seva carn i utilitzat el seu verí per a caçar o com a element ritual màgic. Se'ls ha utilitzat en la medicina tradicional de nombroses cultures. Encara avui se n'extreu productes d'interès mèdic i se'ls utilitza com animals de laboratori. De la mateixa manera, els humans també han influït de forma important la majoria d'amfibis. Moltes espècies han estès la seva difusió gràcies als humans o han estat introduïdes en noves regions per ells. Tanmateix, les seves poblacions són sovint delmades per la caça i per la destrucció del seu hàbitat, i se n'ha reduït la difusió. Molts amfibis s'han extingit per l'acció directa o indirecta dels humans.

Els humans han utilitzat una sèrie d'amfibis en l'àmbit de la investigació científica. Aquests animals de laboratori són organismes model. A més, també es cacen animals salvatges per consumir-los o per utilitzar elements de la seva anatomia i/o fisiologia, i es crien animals domèstics que viuen amb els humans i que són mantinguts com animals de companyia. Altres amfibis han estat utilitzats com agents de control biològic, i alguns han jugat un paper important en els ritus religiosos o culturals d'alguns pobles.

Nombrosos amfibis són mantinguts com animals de companyia, és a dir, per la felicitat i l'afecte que donen i no per un profit econòmic directe. Per tenir un amfibi en condicions adequades cal tenir un vivari que reprodueixi de la manera més fidel possible l'ecosistema original de l'animal. En el cas dels amfibis aquàtics, cal que sigui un aquari, mentre que els amfibis terrestres requereixen un terrari. El terrari es pot adaptar posant-hi còdols, fulles petites i sòl. Quan s'humiteja el terrari (amb aigua sense clor, car aquest és tòxic i pot travessar fàcilment la pell dels amfibis), es forma un cicle de l'aigua natural dins del microambient. La molsa i les plàntules d'arbre són plantes aptes per aquest tipus de medis. Cal alimentar-los amb una dieta apropiada, que inclogui insectes, larves d'insecte o cucs.

Entre els anurs més populars com animals de companyia hi ha les espècies dels gèneres Hymenochirus, Ceratophrys i Dendrobates, el gripau de ventre de foc oriental, la reineta gegant, la reineta verda i Xenopus laevis. Entre els urodels més populars hi ha la salamandra tigrada, els tritons i especialment l'axolot, preuat pel fet que assoleix la maduresa sexual i viu tota la seva vida sense passar de la fase larvària. Pel seu estil de vida, els gimnofions mantinguts com animals de companyia són molt rars.

Molts amfibis tenen un paper rellevant en la història cultural. Alguns, als quals s'han assignat qualitats fantàstiques (com les salamandres i el seu suposat domini sobre el foc) són animals heràldics o símbols i emblemes. Molts amfibis, especialment els anurs, han aparegut en faules i contes de fades, sovint com amics de les bruixes o com víctimes dels seus encanteris. En almenys una ocasió, la granota ha representat la vanidesa. També existeixen cultures que han relacionat els amfibis amb la fertilitat, la fortuna, la protecció i altres aspectes beneficiosos. Els xamans de les religions primitives els utilitzaven com símbols religiosos i per elaborar drogues al·lucinògenes. A l'antic Egipte, la deessa del naixement Hequet era representada amb cap de granota, i es posaven objectes amb forma d'amfibis a les tombes per repel·lir els dimonis de l'inframón. D'altra banda, el poble mochica de l'antic Perú venerava els animals, i sovint presentava granotes al seu art.

Els amfibis són probablement un grup monofilètic. Això vol dir que descendeixen tots d'un mateix avantpassat comú i que inclouen tots els descendents d'aquest avantpassat comú. Les seves tres infraclasses (Lepospondyli, Temnospondyli i Lissamphibia) també són tàxons monofilètics.

Es creu que els primers tetràpodes evolucionaren en hàbitats d'aiguamolls i aigües somes a l'acabament del Devonià, fa poc més de 365 milions d'anys. A l'acabament del Devonià, les plantes terrestres havien estabilitzat els hàbitats d'aigua dolça, permetent el desenvolupament de les primeres zones humides, amb xarxes tròfiques cada cop més complexes. En aquest temps també existien hàbitats pantanosos com ara zones humides somes, llacunes costaneres i grans deltes fluvials salabrosos, i hi ha molts indicis que els tetràpodes evolucionaren en aquest tipus de medi. S'han trobat fòssils de tetràpodes primitius en sediments marins, i com que els fòssils dels tetràpodes primitius en general es troben arreu del món, degueren haver-se escampat seguint les línies costaneres; no podrien haver viscut únicament en aigua dolça.

Durant els trenta milions d'anys que separaren els tetràpodes del Devonià superior i els amfibis del Carbonífer mitjà (el buit de Romer) es desenvoluparen la columna vertebral dels tetràpodes, les potes amb dits i altres adaptacions a la vida terrestre. Les orelles i el crani també sofriren canvis. El nombre de dits de les potes quedà estandarditzat en cinc, a mesura que els llinatges amb més dits s'extingien.

Els amfibis del Carbonífer (aprox. 360-300 milions d'anys) ja havien esdevingut diversos i nombrosos a mitjans del període. Alguns d'ells mesuraven fins a sis metres de llarg, i els que tenien una vida adulta principalment terrestre tenien una pell escatosa. Entre ells hi havia el que antigament s'anomenaven labirintodonts, un grup que ja no s'utilitza perquè en descendeixen els amniotes. Els labirintodonts que sí que eren amfibis tenien un estil de vida principalment aquàtic, amb brànquies ben desenvolupades en estat adult i pulmons primitius. Probablement caçaven en aigües somes, i mesuraven fins a dos metres de llarg.

Els temnospòndils del Carbonífer incloïen formes semiaquàtiques primitives de mida mitjana (Dendrerpeton) o gran (cocleosaure). Altres, més avançades, eren petites i s'assemblaven a tritons o salamandres (Limnerpeton), i un grup, el dels branquiosaures i els seus parents, fins i tot conservava brànquies externes com l'axolot d'avui en dia. A l'acabament del Carbonífer i principis del Permià (fa uns 300 milions d'anys), alguns grups desenvoluparen potes i vèrtebres fortes i robustes, i s'adaptaren plenament a la vida terrestre (Cacops i els altres dissoròfids) o com depredadors semiaquàtics de fesomia semblant a la dels cocodrils (Eryops, Achelomas).

L'últim gran grup d'amfibis del Carbonífer foren els lepospòndils. Eren animals amb una varietat de formes curioses: d'anguila, de serp, de sargantana, de tritó, etc. Es caracteritzaven per les seves vèrtebres senzilles en forma de bobina, que no eren preformades en cartílag sinó que creixien com cilindres ossis al voltant del notocordi. Generalment, la part superior de la vèrtebra (l'arc neural) estava fusionat amb el centre. N'eren exemples els aïstòpodes i els microsaures, que segons algunes autoritats podrien ser els avantpassats dels urodels.

En comparació amb el Carbonífer el Permià (aprox. 300-250 milions d'anys) fou un període àrid i sec. Això, juntament amb l'èxit creixent dels rèptils, significà la fi dels temnospòndils terrestres. En canvi, els temnospòndils semiaquàtics i aquàtics continuaren prosperant. A mesura que es diversificaven als rius i llacs del Permià superior, alguns d'ells esdevingueren més dependents de la vida aquàtica; se'ls feren les vèrtebres dèbils, les potes petites i vestigials, i el crani pesant se'ls féu gran i pla, amb els ulls mirant cap amunt. En són un exemple els estereospòndils. En alguns llocs, els temnospòndils semiaquàtics ocuparen el nínxol ecològic dels cocodrils, i a vegades fins i tot assumiren una morfologia similar.

D'altra banda, els lepospòndils desenvoluparen algunes de les seves formes més conegudes. Els microsaures arribaren a la seva màxima diversitat, incloent-hi espècies ben adaptades a la vida a la terra (Tuditanus i Pantylus), espècies de vida subterrània, i espècies aquàtiques. Els lisoròfids foren un grup d'amfibis semblants als aïstòpodes que prosperaren al Permià.

Fa 251,4 milions d'anys, l'extinció permiana provocà l'extinció del 57% de les famílies i el 83% dels gèneres d'éssers vius. L'extinció eliminà el 70% dels vertebrats terrestres, incloent-hi dos terços dels amfibis que vivien a la terra, i provocà un canvi tan dràstic en els ecosistemes globals que els amfibis ja quedarien desplaçats per sempre més del primer pla ecològic pels animals amniotes.

En general, el clima sec i àrid del Triàsic fou molt més favorable pels amniotes (i sobretot pels sauròpsids) que no pas pels amfibis. Tot i que encara hi havia amfibis de gran mida, estaven limitats als hàbitats aquàtics o semiaquàtics i en clar retrocés. Per aquest motiu, aquests grans amfibis eren especialment vulnerables a les sequeres; s'han trobat nombroses tombes massives de metoposaures, probablement d'animals que s'havien agrupat al voltant de les últimes masses d'aigua que quedaven durant una sequera.

Amb l'extinció dels lepospòndils a la fi del Permià, els temnospòndils esdevingueren de llarg el grup dominant d'amfibis, però a principis del Mesozoic aparegueren els lissamfibis, o amfibis moderns.

Fins al descobriment de la forma permiana Gerobatrachus hottoni, un batraci tija amb moltes característiques semblants a les de les salamandres, la granota primitiva més antiga coneguda era Triadobatrachus massinoti, del Triàsic inferior de Madagascar. El crani és de granota, sent ample i amb òrbites grans, però el fòssil té trets que el diferencien dels amfibis moderns, com ara un ili diferent, un cos més llarg amb més vèrtebres, i vèrtebres de la cua separades (en els anurs moderns, les vèrtebres caudals estan fusionades, formant un urostil o còccix). La tíbia i el peroné no estaven fusionats, de manera que és improbable que Triadobatrachus fos un bon saltador.

La granota autèntica més primitiva és Vieraella herbsti, del Juràssic inferior (fa 213-188 milions d'anys). Només és coneguda a partir d'impressions dorsals i ventrals d'un únic exemplar i s'estimà la seva llargada en 33 mm des del musell fins a la cloaca. Notobatrachus degiustoi, del Juràssic mitjà, és lleugerament més recent (fa 170-155 milions d'anys). És probable que al període Juràssic l'evolució dels anurs moderns ja fos completa. Els canvis evolutius principals inclogueren l'escurçament del cos i la pèrdua de la cua.

Les restes fòssils més antigues conegudes d'un urodel es remunten al Juràssic inferior, amb un sirènid d'espècie indeterminada descobert a Andhra Pradesh (Índia). Tanmateix, es creu que el llinatge que porta als urodels ja s'havia separat de la resta d'amfibis al Permià mitjà-superior. Els primers urodels s'assemblaven probablement als criptobrancoïdeus d'avui en dia. Les anàlisis filogenètiques indiquen que tots els urodels basals tenien una distribució asiàtica, cosa que implicaria que tots els grups moderns d'aquest ordre d'amfibis tenen el seu origen en aquest continent. Els fòssils també indiquen que el pla corporal bàsic dels urodels ha romàs estable al llarg dels últims 150 milions d'anys.

El primer gimnofió conegut és Eocaecilia micropodia, del Juràssic inferior d'Arizona (Estats Units). Compartia característiques amb les salamandres i els microsaures. A diferència dels gimnofions moderns, Eocaecilia tenia potes, i posseïa ulls ben desenvolupats que demostren que no tenia un estil de vida subterrani.

A mitjans del Cretaci ja quedaven ben pocs temnospòndils. L'extinció del Triàsic-Juràssic n'havia eliminat totes les famílies de mida més gran, deixant només les famílies Brachyopidae i Chigutisauridae, i també havien sofert molt per la competència primer dels fitosaures i després dels crocodilis. El registre fòssil dels temnospòndils desapareix abans de l'extinció K-Pg, però si encara haguessin quedat alguns supervivents, l'extinció hauria acabat amb ells.

No hi ha proves que es produïssin extincions massives d'amfibis al límit K-Pg, i les proves indiquen que la majoria de grups d'amfibis sobrevisqueren l'extinció relativament intactes. Diversos estudis detallats de gèneres de salamandres en capes fòssils de Montana mostren que sis d'entre set gèneres romangueren inalterats després de l'extinció.

Les espècies de granota semblen haver sobreviscut i haver entrat al Paleocè amb pèrdues molt lleugeres. Tanmateix, el registre fòssil de famílies i de gèneres d'anurs és desigual. Un estudi detallat de tres gèneres de granota a Montana mostra que no foren afectats per l'extinció del Cretaci-Paleogen i sobrevisqueren sense canvis aparents. La informació presenta pocs o cap indici d'extincions de famílies d'amfibis a voltants de l'extinció K-Pg. La supervivència dels amfibis fou conseqüència de la seva capacitat de refugiar-se dins l'aigua, així com de construir caus en sediments, al sòl, en fusta o a sota de roques.

Durant el Cenozoic, els amfibis han romàs relativament estables, i l'únic esdeveniment de gran rellevància evolutiva fou l'extinció durant el Pliocè (fa aproximadament quatre milions d'anys) dels al·locaudats, un quart ordre de lissamfibis que havia existit des del Juràssic mitjà.

Els amfibis estan subdividits en dues subclasses amb tres ordres vivents en l'actualitat i set d'extints. Tots els amfibis vivents pertanyen a la subclasse dels lissamfibis, tot i que algunes autoritats pensen que els lissamfibis evolucionaren de formes especialitzades de temnospòndils o de lepospòndils.

La classificació tradicional dels amfibis afegia una tercera subclasse, la dels labirintodonts, que incloïa una gran diversitat de formes extintes que visqueren entre el Devonià i el Cretaci. Tanmateix, amb l'aplicació de mètodes filogenètics, aquesta classificació canvià i es descartà el grup dels labirintodonts per ser parafilètic (els temnospòndils i els rèptils descendeixen d'aquest grup però no hi estan inclosos). També cal tenir en compte que alguns tetràpodes primitius, tot i ser sovint denominats amfibis i ser molt propers a ells morfològicament i evolutiva (com ara Ichthyostega o Elginerpeton), no entren dins el grup terminal Amphibia.

Ordres extints:




#Article 74: Anorèxia (222 words)


Lanorèxia (del grec ἄν- [prefix negatiu] i ὄρεξις apetit, desig) és la disminució de la sensació de gana. Si bé el terme en publicacions no científiques sovint s'utilitza indistintament amb el danorèxia nerviosa, hi ha causes diferents per una disminució de la gana, algunes de les quals poden no tenir importància, d'altres poden provenir d'una patologia greu.

Per exemple, lanorèxia per infecció és part de la resposta de fase aguda a la infecció. Aquesta resposta pot ser activada per lipopolisacàrids i peptidoglicans de la paret cel·lular bacteriana, l'ADN bacterià, la doble cadena d'ARN viral, i les glicoproteïnes virals, que poden desencadenar la producció d'una varietat de citocines proinflamatòries. Aquestes poden tenir un efecte indirecte sobre la gana per diferents mecanismes, per exemple, mitjançant un augment en la producció de leptina dels dipòsits de greix. Les citocines inflamatòries poden també indicar al sistema nerviós central mitjançant mecanismes de transport especialitzats a través de la barrera hematoencefàlica, a través d'òrgans circumventriculars (que estan fora de la barrera), o mitjançant l'activació de la producció d'icosanoides en les cèl·lules endotelials dels vasos del cervell. En última instància el control de la gana mitjançant aquest mecanisme es creu que està mediada pels mateixos factors que normalment controlen la gana, com els neurotransmissors (serotonina, dopamina, histamina), l'hormona alliberadora de corticotropina, el neuropèptid Y, i l'hormona α-estimulant dels melanòcits.

	




#Article 75: Alcalatén (2026 words)


L'Alcalatén és una comarca del nord del País Valencià, amb capital a l'Alcora.

Limita al nord amb l'Alt Maestrat i l'Aragó, a l'est amb la Plana Alta, al sud amb la Plana Baixa i a l'oest amb l'Alt Millars.

Geogràficament el territori de l'Alcalatén correspon a una porció de la façana oriental de les serres ibèriques que, des del Penyagolosa, van descendint escalonadament fins a la mar. Per açò, en sentit invers -de la mar cap a l'interior-, ben bé podem afirmar que este territori és una costera. Una constant pujada que va des de la seua menor cota -els 135 metres sobre el nivell del mar a l'embassament de Maria Cristina a l'Alcora-, fins als 1.814 metres del Penyagolosa, l'emblemàtica muntanya situada a l'extrem NO de la comarca, on conflueixen els termes de Xodos, Vistabella del Maestrat i Vilafermosa.

Són 1.679 m de diferència, en a penes 27 km de distància en línia recta, una espectacular ascensió per un territori cada volta més trencat que ja va descriure el primer dels seus visitants il·lustres, el botànic Cavanilles quan, en creuar la comarca, el 1793, va anotar al seu diari de viatge: Desde Villafamés se puede decir que siempre se sube, pero, especialmente, desde Figueroles, quando se llega a Lucena casi quiere uno persuadirse que llegó a la cumbre, pero pasando acia el Castillo se desengaña, elevándose siempre y trepando por la serie de montes que se enlazan y continúan con los de Reyno de Aragón.

La comarca s'estructura al voltant del Penyagolosa, cim culminant del territori de parla valenciana, amb un alt contingut simbòlic per als habitants d'estes terres, però també per a la resta del poble valencià. És una zona esquerpa, amb forts desnivells i diversos cims que s'enlairen per damunt dels 1.500 m, com ara l'Absevar (1.645 m); la Lloma Velada (1.550 m); el Tossal de Fraga (1.553 m); el Batalla (1.507 m) o el Tossal de Marinet (1.467 m) en són bona mostra.

En este espai tan abrupte, els rius i els barrancs baixen, entre els materials secundaris -cretàcics i juràssics principalment-, per valls estretes i profundes, tot recorrent aspres muntanyes i rocallosos tossals, fins a arribar a l'ampla vall que atravessa la rambla de la Viuda, un afluent del Millars situat a l'orient comarcal.

En Xodos naix el riu Llucena, que és el més important de la comarca i, tot i que naix en terres aragoneses, el Montlleó també atravessa la comarca de l'Alcalatén. Tots dos desemboquen a la rambla de la Vídua.

A les serres abunda el pi i la savina. Hi ha nombroses espècies d'aus rapinyaires i es pot veure alguna cabra salvatge.

Pel que fa al clima de l'Alcalatén, dins del genèric mediterrani, presenta una pluviositat mitjana que oscil·la, segons l'altitud, entre els 400 i els 600 m; encara que a la rodalia del Penyagolosa pot sobrepassar els 700. La temperatura, que disminueix amb l'altura, presenta unes mitjanes d'entre els 8 i els 15 graus. La vegetació, de tipus mediterrani, amb predomini del pi i de la carrasca, es veu afectada pels incendis forestals, subproductes del massiu abandonament de les activitats agràries en les darreres dècades.

L'actual comarca de l'Alcalatén és una modificació de l'antiga delimitació del territori: la tinença de l'Alcalatén, que trobem al mapa de comarques d'Emili Beüt Comarques naturals del Regne de València publicat l'any 1934. Aquesta delimitació no incloïa els municipis d'Atzeneta del Maestrat, Benafigos, i Vistabella del Maestrat, que ençà formaven part d'una anterior i històrica comarca de l'Alt Maestrat.

Actualment, en molts àmbits del País Valencià trobem un model de comarcalització que no és oficial. És la comarcalització que un grup de geògrafs, historiadors, sociòlegs i economistes realitzaren en la dècada dels seixanta i que va veure la llum en 1970 amb la publicació del Nomenclàtor geogràfic del País Valencià.

En aquesta comarcalització, amb la finalitat d'evitar excessives diferències d'extensió entre comarques i d'aconseguir una relativa homogeneïtat espacial entre si, se suprimiren les unitats històriques més xicotetes i es desdoblaren les més extenses. És per això que actualment és molt freqüent que diverses comarques es diferencien amb els adjectius Alta-Alt i Baixa-Baix. (Alt Maestrat-Baix Maestrat, Plana Alta-Plana Baixa; etc.).

En el nostre cas ens trobem que la comarca de l'Alcalatén, que rep el nom del de l'antiga tinença de l'Alcalatén -un senyoriu concedit per Jaume I als Urrea-, engloba també, segons aquella comarcalització, tres localitats -Vistabella, Atzeneta i Benafigos- esqueixades de l'històric Maestrat de Montesa, del qual sempre han format part. De fet, sobretot a Atzeneta, el poble més gran i dinàmic d'aquests tres-, hi ha cert refús a integrar-se en una comarca constituïda, en gran part, per poblacions amb les quals no han constituït mai una entitat en el passat.

Aquest fet esdevindrà un problema si la Generalitat decideix establir una comarcalització formal del País Valencià. (Potser és per això que s'ajorna ad calendas graecas),

Poc poblat històricament, l'Alcalatén conté jaciments de l'edat del Bronze i ibèrics -alguns tan importants com el de la Torre de Foios a Llucena-. A l'època romana, per les troballes efectuades -a l'Alcora i Costur bàsicament- sembla que els assentaments es limitaven pràcticament a la zona oriental més baixa. I no seria fins a l'època musulmana que la població començaria a colonitzar definitivament els indrets més favorables de l'accidentat interior. A aquesta època correspondria, per exemple, la fundació d'Atzeneta i diferents alqueries i castells més elevats de l'oest del territori.

El nom de la comarca prové de l'àrab i significa els dos castells. Un d'aquests és, sense dubte, el castell d'Alcalatén, uns quants quilòmetres amunt de l'Alcora per la carretera de Terol. L'altre no se sap amb seguretat, però, molt probablement fóra el de Llucena.

La conquesta i posterior repoblació catalano-aragonesa del segle XIII constitueixen l'inici de l'Alcalatén actual. En aquells repobladors vinguts del nord es troba l'origen de la població i de la cultura actual de la comarca -una comarca que encara hui manté uns elevats índexs de fidelitat lingüística amb un 86,4% dels seus habitants que parlen el valencià, i un 97,8% que l'entenen.

Poc després d'aquella conquesta, efectuada el 1233, la primitiva població musulmana, com a altres llocs del nord valencià, seria expulsada del nou territori cristià que esdevindria així, homogeni culturalment i religiosa.

La tinença de l'Alcalatén, en quant senyoriu feudal, naix immediatament després de la conquesa cristiana arran de la donació efectuada, el 24 de juliol de 1233, per Jaume I a Ximeno II d'Urrea, noble aragonès company del rei en la conquesta del territori valencià. En aquesta donació estava comprés tant el castell d'Alcalatén, com tots els territoris i poblacions que componien la seua demarcació en època musulmana. Així, els Urrea es convertirien en propietaris d'un dels més extensos senyorius valencians. Un senyoriu que posseirien fins a la mort sense descendència de l'últim d'ells: en Pedro Pablo Abarca de Bolea Ximénez de Urrea, desè comte d'Aranda -el famós ministre il·lustrat de Carles III i Carles IV- en 1798. En aquest any, i, fins a l'abolició definitiva del feudalisme en 1833, l'Alcalatén passaria a ser propietat dels ducs d'Híxar. Finalment, en l'actualitat, el senyoriu de l'Alcalatén encara que a títol simplement honorífic, és un més dels molts títols pertanyents a la casa d'Alba.

Vistabella, Atzeneta i Benafigos, per la seua banda, van ser, des de 1235 i segons la concòrdia de Montalban entre Jaume I i Blasc d'Alagó, propietat d'aquest altre noble aragonès, junt amb la resta de les altres localitats pertanyents al castell de Culla (Culla, Molinell, Torre en Besora i Vilar de Canes). En 1303, el seu nét -Guillem d'Anglesola- vendrà aquest senyoriu a l'orde militar dels Templers fins que, dissolta aquesta el 1312, passarà a propietat de la nova orde militar de Santa Maria de Montesa, on constituirà la bailia o setena de Culla fins a l'abolició del règim feudal.

El , començat bèl·licament amb una guerra contra l'invasor francès, és també el segle de la revolució liberal espanyola i les guerres civils entre carlistes i liberals. Uns fets que van afectar plenament l'Alcalatén.

Aquesta comarca, donada la seua situació de pas entre l'Aragó i la costa, i el seu accidentat relleu, propici a l'emboscada i l'amagatall guerriller, va ser escenari de tots i cadascun dels episodis bèl·lics del huit-cents. Una cosa que ja havia vist la centúria anterior quan, durant la Guerra de Successió de principis del , les seues muntanyes van ser refugi dels guerrillers maulets -els Miquelets- partidaris del derrotat Arxiduc Carles d'Àustria.

Així, l'Alcalatén va conèixer, el 1811, el pas, pels camins que provenien de l'Aragó, de les tropes franceses que, amb 10.000 homes van baixar des de les terres de Terol cap a la Plana i cap a València. Al seu pas van deixar un amarg rastre de pillatge i saqueig recordat en la memòria popular i en la documentació de l'època. Durant aquella mateixa Guerra de la Independència o del Francès, l'Alcalatén va ser també l'escenari dels fets dels guerrillers liberals d'Ascensi Nebot el Frare que, des del seu quarter general de Vistabella, interceptava les comunicacions del mariscal Suchet amb França, fustigant contínuament l'invasor fins a arribar, en 1813, a alliberar, sense cap altre ajut que el de les seues forces, tota la seua zona d'influència –incloent-hi també la Plana–, de tropes franceses.

Posteriorment, durant el Trienni Liberal, en 1822, l'Alcalatén serà l'escenari de les corregudes dels guerrillers absolutistes del general Rafael Sempere que emplaçarà el seu lloc de comandament a Llucena. Uns anys després, el 1833, quan esclatarà la primera Guerra Carlina, la comarca tornarà, al llarg de sis anys, a veure les seues terres convertides en camps de batalla, cremats els seus masos i les seues collites, i delmats els seus ramats. En el seu transcurs destacaria la resistència liberal de Llucena, atacada sense èxit repetidament pels carlins. Un poble on començà la seua carrera política, després de les seues gestes militars, el jove Victorino Fabra, fundador de la saga política castellonenca dels Fabra. Fou en el transcurs d'aquesta guerra, al tossal de Goçalbo, entre les Useres i Llucena, on consolidaria la seua fama militar el general O'Donnell en derrotar, en 1838, al carlí Cabrera en una batalla decisiva per a aquesta guerra.

Però, desgraciadament, no seria l'última. Després d'alguns nous i, afortunadament, poc importants episodis guerrillers entre 1846 i 1849, el 1872 va esclatar l'última Guerra Carlista. Així, fins al 1876, una altra vegada carlistes i liberals van tornar a matar-se pels seus camps, i els pobles van patir les conseqüències d'un conflicte que semblava eternitzar-se.

Posteriorment, al , esdevindria la Guerra Civil espanyola de 1936-1939 i la seua dura postguerra, en la qual una altra volta tornaran les partides guerrilleres: els maquis, a les terres de l'Alcalatén.

Als plans que hi ha entre les serres que condueixen al gegant de pedra es conrea una agricultura de secà: cereals, garrofes, olives, armela i algunes fruiteres. La ramaderia ateny certa importància.

La vall del riu de Llucena, situada aproximadament al centre de l'Alcalatén, constitueix l'eix geogràfic de la comarca i el seu centre econòmic i demogràfic en tant que la major part de la població comarcal hi viu, a les localitats de l'Alcora, Figueroles i Llucena, on es desenvolupa la indústria de la ceràmica.

En l'actualitat, el turisme rural s'ha desenvolupat encara de manera incipient diversificant una economia comarcal molt monòtona i monotematitzada pel taulell.

La comarca pertany a la província de Castelló, i pertanyen tots els municipis al Partit judicial de Castelló de la Plana.

Els municipis d'aquesta comarca són:

La principal carretera que dóna accés a la comarca és la CV-190 que enllaça des de la CV-16 (que acaba a l'Alcora) passant pels municipis de Figueroles i Llucena. Després de pujar el Port del Revolcador (986 m) s'endinsa a la comarca veïna de l'Alt Millars.

Una carretera comarcal, la CV-165, que es desvia de l'anterior a l'altura de la pedania alcorina de La Foia, comunica els municipis de Costur, Les Useres i Atzeneta del Maestrat amb la capital comarcal.

A Atzeneta també s'arriba per la CV-170, després de sortir de la CV-15 o carretera de Vilafamés-Vall d'Alba-Albocàsser. A partir d'aquests municipis, per la mateixa via s'arriba als municipis més a l'interior: Xodos, Benafigos i Vistabella del Maestrat.

Espais naturals:




#Article 76: Aiguamúrcia (539 words)


Aiguamúrcia és un municipi de la comarca de l'Alt Camp, Catalunya. És el municipi més extens de la comarca, situat a la zona muntanyosa que separa el Penedès del Camp de Tarragona. Limita al nord amb Querol i Pontons, a l'est amb el Montmell, al sud amb Vila-rodona i a l'oest amb el Pont d'Armentera i el Pla de Santa Maria. Pel terme municipal hi passa el riu Gaià i la riera de Marmellar, afluent del riu de Foix. S'hi pot accedir per les carreteres C-51 i C-37 i per l'autopista AP-2. Al municipi hi ha cinc monuments declarats Béns Culturals d'Interès Nacional: el Monestir de Santes Creus, els castells romànics de l'Albà, Selma i Ramonet, i la creu de terme gòtica d'Aiguamúrcia.

Aiguamúrcia conté diversos nuclis de població, alguns dels quals superen en nombre d'habitants el tradicional cap del municipi, el poble d'Aiguamúrcia. Són més habitats, doncs, Santes Creus (al voltant del conegut monestir del Cister, les Pobles (el nucli més poblat), el Pla de Manlleu i les urbanitzacions del Mas d'en Perers i els Manantials.

El poble d'Aiguamúrcia, que ha donat nom al municipi i que n'ha estat el cap tradicional fins que la capitalitat ha passat a Santes Creus, és una petita localitat situada al marge esquerre del riu Gaià, al sud-oest del terme, molt a prop del límit municipal de Vila-rodona.

Es troba en regressió demogràfica: el 2005 tenia 65 habitants, 63 el 2006 i 59 el 2007. Està comunicat per carreteres locals amb l'Albà, Santes Creus i la carretera comarcal que porta a Vila-rodona i a la nacional C-51.

D'origen romà, el nucli actual es va formar al voltant d'uns edificis medievals propers al riu. Hi destaca el celler cooperatiu modernista.

Té diverses masies, com Ca l'Estanella, situada a 518 metres.

Es diu que el nom d'Aiguamúrcia prové del llatí aqua murcida (aigua marcida, morta), que ens indicaria que les aigües del riu Gaià, en arribar al poble, quedaven estancades i perdien la verdor del fons, com si es marcissin. També es dóna com a probable origen la forma Aquae Murtra, que faria referència al fet que el riu estava consagrat a la deessa Murtra (un altre dels noms de Venus).

L'origen del municipi correspon a l'establiment dels castells de l'Albà i de Selma, cap al . A mitjan  s'hi establí la comunitat monàstica de Santes Creus.

Va formar part de la Vegueria de Vilafranca del Penedès fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Vilafranca del Penedès des del 1716 fins al 1833.

Principalment basada en l'agricultura de secà (vinyes) i el turisme derivat de la situació al municipi del monestir de Santes Creus.

El 1970 la seva renda anual mitjana per capita era de 17.437 pessetes (104,80 euros).

El 1983 el terme municipal d'Aiguamúrcia comptava amb unes 131 explotacions agràries d'entre 0 i 5 hectàrees, unes 138 d'entre 5 i 50 hectàrees, 17 d'entre 50 i 200 hectàrees i 4 explotacions d'entre 200 i 1.000 hectàrees.

Resultat de les eleccions municipals del 2007:

L'alcalde del municipi des del 1991, Josep Jesús Escoda i Anguera, de CiU, fou rellevat per Ramon Banach i Gallard, del PSC, el juny del 2009, arran del pacte de govern entre CiU i el PSC.




#Article 77: Alcover (634 words)


Alcover és una vila i municipi a la banda occidental de la comarca de l'Alt Camp, als peus de les Muntanyes de Prades. És creuat pel riu Glorieta, afluent del riu Francolí, el qual travessa també part del terme. Alcover és a 243 metres sobre el nivell del mar. Des del seu majestuós campanar de l'Església de Nostra Senyora de l'Assumpció o Església Nova, s'hi pot veure tota la plana del Camp de Tarragona, inclosa la Mar Mediterrània.

S'han trobat vestigis de construccions de l'època de l'Imperi Romà. Els musulmans varen fortificar l'enclavament però només resten runes de torres de guaita que hi varen construir. El 1127 Ramon Berenguer III i Oleguer de Barcelona prengueren la ciutat als almohades, s'inicià la repoblació per butlla papal signada per Anastasi IV el 25 de març de 1154, i el 1166 va tenir carta de poblament atorgada per Alfons el Cast.

Va pertànyer a la vegueria de Tarragona fins al 1716. Després va formar part del corregiment de Tarragona des del 1716 fins al 1833.

Es varen construir muralles entre 1316 i 1360. Aquestes muralles medievals varen ser enderrocades l'any 1464 durant la Guerra civil catalana del  entre la Generalitat i el monarca Joan II d'Aragó que retenia el seu fill, el príncep de Viana, que la Generalitat patrocinava. Actualment, el Carrer de la Bretxa d'aquesta població és situat en el lloc on el 21 d'agost d'aquell any els canons varen iniciar-ne l'enderrocament.

L'any 1809, durant la Guerra del Francès al terme d'Alcover hi esdevingué la famosa Batalla del Pont de Goi.

L'any 1863 s'inaugura l'estació de ferrocarril de la línia Tarragona-Lleida de la companyia MZA que va impulsar les millores per la població.

L'any 1903 la propera central hidroelèctrica del Glorieta començà a subministrar electricitat al poble.

El 1965 la renda anual mitjana per capita era de 25,285 pessetes (151,97 euros). El 1983 el terme municipal d'Alcover comptava amb unes 143 explotacions agràries d'entre 0 i 5 hectàrees i unes 98 d'entre 5 i 50 hectàrees.

A hores d'ara, però, les coses a la vila han canviat, com la renda familiar disponible bruta, que al 2015 era de 16.200 euros/habitant. L'any 2009, la superfície agrícola utilitzada (SAU), entre terres llaurades (99%) i les pastures permanents (1%), sumen un total de 1.338 hectàrees.

El Ple de l'Ajuntament està format per 13 regidors. En les eleccions municipals de 26 de maig de 2019 foren elegits 7 regidors d'Alcoverencs pel Canvi (ApC), 4 de Candidatura d'Unitat Popular - Alternativa Municipalista (CUP-Amunt), 1 de Junts per Alcover (Junts) i 1 d'Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal (ERC-AM).

Des de 2015, el batlle d'Alcover és Robert Figueras i Roca, d'Alcoverencs pel Canvi (ApC).

A Alcover hi ha diversos monuments declarats béns culturals d'interès nacional: Les muralles i vila medievals de les que es conserva part de les muralles (fragments i portals) medievals així com carrers, torres i cases d'aquesta època; el mas Mont-ravà fortificat amb torres de defensa; l'Església Vella o de la Puríssima Sang, romànica del ; el convent de Santa Anna.

D'altres punts destacats són el pont medieval sobre el riu de Glorieta; la Casa de la Vila, amb façana renaixentista; així com diverses cases renaixentistes; la plaça porticada; el Museu municipal d'Alcover; el Convent de Santa Anna d'Alcover; l'Ermita del Remei i l'Ermita de les Virtuts, ambdues d'estil barroc; la Casa Domingo, edifici modernista (1919) obra de Cèsar Martinell; el barri jueu; l'Església Nova i els Molins de Tarrés. Hi ha altres edificis com el Mas de Bessó.

Les Barraques de pedra seca d'Alcover són un conjunt de construccions de pedra repartides pel terme municipal dAlcover (Alt Camp) incloses en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Alcover ha tingut diversos fills il·lustres al llarg dels anys, els últims són aquests. D'altres possibles anteriors no se'n té documentació.

 
 
 
 




#Article 78: Alió (1066 words)


Alió és un municipi de la comarca de l'Alt Camp. Aquest municipi s'estén al bell mig de la plana, a llevant de la ciutat de Valls, el Pla de Santa Maria, formant gairebé un triangle travessat en direcció oest-est per la carretera de Valls al Vendrell, al llarg de la qual s'estén el poble, únic nucli urbà del municipi. Limita al nord amb el terme de Vila-rodona (per on passa modernament l'autopista de Barcelona a Lleida i Madrid) i el Pla de Cabra, a l'oest, amb el de Valls i al sud amb el de Bràfim i Puigpelat a 263 metres sobre el nivell del mar. Ha estat tradicionalment una població eminentment agrícola i conserva encara el seu caràcter tradicional.

El poble d'Alió és al centre del terme, a la vora de la confluència dels barrancs de La Coma i de la Fonollera de Cabra, la carretera comarcal. El nucli antic és centrat per la plaça on hi ha l'església parroquial de Sant Bartomeu, notable edifici barroc neoclassicitzant, beneït el 1769, amb un esvelt campanar de planta quadrada, coronat per un pis vuitavat i una torrella inacabada; l'interior és format per una gran nau, amb volta de llunetes i capelles laterals entre els contraforts. Té com a eixos principals el carrer Major i el carrer de la Muralla. La Cooperativa Agrícola (fundada el 1909) té un celler edificat el 1911 i ampliat el 1917 per Cèsar Martinell. N'era fill el polític liberal Antoni Escoda (), col·laborador i amic del general Prim.

Quasi tot el territori és ocupat pels conreus i pràcticament tota la superfície conreada és dedicada al secà.

El lloc fou donat a poblar el 5 de gener de 1171 per l'arquebisbe de Tarragona Guillem de Torroja, que es reservava els delmes, a Ponç de Bruguera, que l'havia de tenir en feu de l'Església de Tarragona. Tot i que el document diu literalment locus illum cui nomen impossimus Alio, ut facias ibi populationem. sembla que el terme ja es trobava poblat, amb més o menys intensitat, ja que la butlla de 1154 esmenta lecclesiam de Alio. Alió havia estat bastit damunt les restes d'una antiga vil·la romana. El 1205 Ponç d'Alió, fill de Ponç de Bruguera, establí un conveni amb els hospitalers de Vallmoll. El mateix Ponç d'Alió va vendre el 1207 per 2.000 sous la meitat del lloc i dels delmes a l'arquebisbe Ramon de Rocabertí i al paborde Ramon de Sant Llorenç, els quals el 1207 compraren l'altra meitat del terme a Ermessenda d'Alió, vídua de Ponç de Bruguera. El 1211 l'arquebisbe cedí la seva part al paborde i capítol de Tarragona. La possessió del lloc per les autoritats eclesiàstiques s'arrodoní el 1212 el 1212 quan Pere I els cedí tots els drets i les jurisdiccions que damunt el terme. De les transaccions jurisdiccions n'hauria quedat exclòs el castell d'Alió, que passà després als comtes de Peralada. El poble fou emmurallat, com constata la persistència del carrer de la Muralla. El 1346 Alió es negà a pagar l'impost reial i els veguers obriren un procés per via d'apremi; els veïns demanaren ajuda al paborde, que ordenà al batlle de la Selva que anés en ajuda d'Alió. El batlle enarborà la bandera i cridà els veïns a seguir-lo. Sembla, però, que la cosa no passà d'aquí i que s'avingueren, els d'Alió, a pagar.

Alió tenia 16 focs el 1339, 33 el 1365 i el 1392, 21 el 1413, 33 el 1553 i 32 el 1563, d'on es desprèn que no resultà afectat per les pestes del , però que després la seva població reculà i restà estabilitzada més d'un segle. El 1410, quan Pero de Luna suprimí la pabordia tarragonina, els delmes i les jurisdiccions d'Alió passaren al canonge infermer. Com la majoria dels pobles del Camp formà part de la Comuna en la qual consta ja com a membre integrant el 1330. El 1391 Joan I vengué a l'arquebisbe Ènnec de Vallterra tots els drets que damunt Alió conservava la monarquia. Als primers temps, la parròquia de Sant Bartomeu era una vicaria mitral proveïda pel rector de Valls, però aviat obtingué la independència i prengué importància com ho demostra el fet que el 1579 l'arquebisbe Antoni Agustí en fes sufragània seva la de Puigpelat, que fins aquell moment havia depès de la de Vallmoll. Resulta curiós, però, que al fogatge de 1553 no tingui encara cap capellà.

Alió, que 1710 es ratificà encara a favor del rei-arxiduc Carles III, experimentà un notable creixement al llarg del , el 1708 constava amb 70 cases, amb 53 el 1763 i 65 el 1773, però amb 139 habitants el 1717 i 569, entre els quals un inquisidor, el 1787, el creixement demogràfic degué anar aparellat a l'econòmic, tot i la migradesa del terme, que el 1708 tenia un tomb de dues hores, com ho demostra la construcció de l'església neoclàssica de Sant Bartomeu. El poble resulta amb la seva agricultura molt delmada el 1794 per una forta pedregada, encara que el mateix any participà en la reunió corregimental per crear els miquelets per a la guerra contra la República Francesa.

Va formar part de la Vegueria de Tarragona fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Tarragona des del 1716 fins al 1833.

Alió perdé habitants entre el final del segle XVIII i el primer quart del XIX (en el cens de 1830 n'hi consten només 384). El 1860 aconseguí la màxima xifra demogràfica amb 741 habitants. Per caure de nou a 610 el 1877 i remuntar fins a 610 el 1877 i remuntar fins a 724 el 1897; de tota manera l'embat de la fil·loxera el marcaria ja de forma ineludible. El 1900 tenia tan sols 690 hab. i va anar baixant a 588 el 1920, 493 el 1940, 363 el 1970 i 331 h. el 1981, any en què s'estabilitzà i va començar de manera lenta fins als 432 hab. de 2014. A mitjan  produïa vi, oli, blat i llegums; entre totes les collites es destacava la primera, que donava a tres fàbriques d'aiguardent que comercialitzaven els seus productes a través de Tarragona i Valls.

El 1970 la seva renda anual mitjana per capita era de 12.643 pessetes (75,99 euros).

El 1983 el terme municipal d'Alió comptava amb unes 34 explotacions agràries d'entre 0 i 5 hectàrees, unes 66 d'entre 5 i 50 hectàrees i 1 explotació d'entre 50 i 200 hectàrees.

	




#Article 79: Abat Oliba (1789 words)


Labat Oliba (Besalú o Cornellà de Conflent, 971 d.C. - Sant Miquel de Cuixà, el Conflent, 30 d'octubre del 1046) fou un abat benedictí, comte de Berga i Ripoll (998-1002), bisbe de Vic (1018-1046) i abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà (1008-1046). A més a més, va fundar el monestir de Montserrat i va restaurar les ciutats de Manresa i Cardona. Oliba va ser una de les figures amb més influència i rellevància del seu temps, en la gestació de la cultura catalana i un gran impulsor de l'art romànic.

Tercer fill del comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besalú i de la seva muller Ermengarda d'Empúries i per tant besnét del comte de Barcelona Guifré el Pilós. Tingué tres germans grans, Bernat Tallaferro de Besalú, Guifré II de Cerdanya i Adelaida, així com un germà petit, Berenguer (posteriorment bisbe d'Elna). Tingué també una germanastra, de nom Ingilberga.

L'any 971 neix a Besalú o a Cornellà de Conflent el tercer fill del comte Oliba Cabreta, en el si de la família més prominent de la Catalunya del , la qual ostentava l'hegemonia dels comtats d'Urgell, Cerdanya, Besalú, Osona, Manresa i Girona.

L'any 988 el comte Oliba Cabreta pren els hàbits i es retira a Montecassino amb Romuald de Ravenna, a qui va conèixer a Cuixà.

Oliba passà a exercir, juntament amb els seus germans i la seva mare Ermengarda de Vallespir, les funcions comtals sobre la totalitat del patrimoni familiar. Així mentre el seu germà Bernat heretava Besalú i Guifré el de Cerdanya, Oliba va rebre els de Berga i Ripoll.

Entre els anys 988 i 1002, Oliba va ser comte de Berga i Ripoll, si bé estigué associat al seu germà Guifré els anys 993-994 sobre els dominis de la Cerdanya, el Conflent i el Capcir.

L'agost de 1002, quan tenia 31 anys, renuncià als comtats, cedint el comtat de Ripoll al seu germà Bernat i el de Berga a Guifré, i ingressà a l'orde benedictí al monestir de Ripoll.L'any 1008, després de la mort de l'abat Seniofré, Oliba fou escollit abat. Pocs mesos després, aquell mateix any, fou escollit abat del Monestir de Sant Miquel de Cuixà. Oliba inicia un seguit d'accions per a promoure una disciplina més austera en els seus monestirs.

La fama de l'abat féu que l'any següent, 1009, també el nomenessin abat de Sant Martí del Canigó i altres monestirs acollissin el seu estil de govern, com els monestirs de Sant Feliu de Guíxols i el de Sant Sadurní de Tavèrnoles.

Oliba dedica molt dels seus esforços a defensar els béns i drets de les esglésies a càrrec seu dels atacs senyorials. L'any 1011 va tenir audiència al Vaticà i obtingué del papa Sergi IV un seguit de butlles per als seus monestirs. Aquestes butlles papals tenien un poder important: el Papa, representant de Déu a la terra, afirmava que els monestirs i les terres de la seva propietat quedaven sota la protecció de Sant Pere del Vaticà i una agressió contra el monestir era una agressió contra l'autoritat del Papa.

La Catalunya de la fi del , en ser zona fronterera entre l'islam i la cristiandat esdevingué un important nucli cultural, l'accés directe a la ciència àrab i l'important prestigi que acumulaven els scriptoria dels monestirs catalans col·locaren la cultura catalana com a capdavantera a Europa.

D'entre tots, el scriptorium català més important fou el de Ripoll. El papa Silvestre II introduí a Europa la numeració àrab i el concepte de zero, així com l'astrolabi gràcies als coneixements adquirits a Ripoll. La biblioteca de Ripoll fou, en l'època d'Oliba, el qual arriba a triplicar el nombre de volums sota el seu mandat, junt amb la de Bobbio, una de les més importants de tota la cristiandat.

Sota el mandat d'Oliba el monestir patí grans modificacions arquitectòniques. Oliba féu construir un deambulatori al voltant del presbiteri amb tres absidioles, feu alçar un cimbori sobre l'altar major i edificà la cripta de la Nativitat; la capella de la Trinitat i els dos campanars llombards (dels quals tan sols se'n conserva un).

El monestir de Sant Martí del Canigó fou fundat pel germà d'Oliba, el comte Guifré II de Cerdanya-Conflent. Guifré va prendre una vella església a la falda del Canigó i la convertí en un cenobi important.
L'any 1009 ja havia esdevingut basílica i la seva comunitat era formada per monjos procedents de Cuixà, fet que convertí a Oliba en abat de la comunitat fins al 1014 en què la comunitat ja va tenir prou monjos per nomenar un abat d'entre ells.

A la fi de l'any 1017, amb la intervenció decisiva de la comtessa Ermessenda de Carcassona, de la qual Oliba restà com a bon amic i conseller, fou nomenat bisbe auxiliar de Vic. A la mort del bisbe Borrell d'Osona l'any següent, 1018, Oliba és nomenat bisbe.

Una de les primeres accions que portà a terme com a bisbe fou donar suport al seu germà Bernat Tallaferro en l'expulsió del cenobi del convent de Sant Joan de les Abadesses. El monestir, fundat per Guifré el Pelós cent anys abans, era un dels monestirs femenins més importants de l'època. Bernat acusà l'abadessa Ingelbrega, germanastra d'ell i Oliba, i la resta de monges de tenir una conducta deshonesta. Bernat, amb Oliba i un grup de prohoms presentà el cas al Papa Benet VIII el qual decretà l'expulsió de les monges del cenobi i ordenà que en el monestir s'hi instal·lessin monjos, nomenant abat el fill de Bernat, Guifré. La intenció de Bernat de crear el Bisbat de Besalú fou segurament el motiu últim d'aquesta acusació contra les monges de Sant Joan. Finalment l'any 1017 Bernat aconseguí que es formés el Bisbat de Besalú, amb tot, la vida del dit bisbat fou efímera, ja que desaparegué al cap de tres anys, el 1020, a la mort del mateix Bernat, el qual morí ofegat en les aigües del riu Roine.

Poc després de l'episodi de Sant Joan de les Abadesses, Oliba fou reclamat com a mitjancer per la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell, vers un alou d'Ullastret que reclamava per a si el comte Hug I d'Empúries. Hug portà a judici la comtessa. Els jutges sentenciaren en favor d'Ermessenda, confirmant la propietat de l'alou a aquesta. Mesos més tard Hug ocupà militarment Ullastret i Oliba fou tornat a cridar per a exercir de mitjancer en aquest conflicte. Finalment la comtessa de Barcelona es quedà la propietat de l'alou.

Oliba impulsà la construcció de la nova seu del bisbat d'Osona, la catedral de Sant Pere. La seu construïda per Oliba fou enderrocada per acollir una nova seu d'estil neoclàssic al . Afortunadament es conservaren els dos elements més importants de l'antiga seu: El campanar, d'estil romànic llombard de 46 metres d'alçada, i la cripta, situada sota l'absis principal, de planta semicircular i dividida en tres naus sostingudes per columnes amb capitells d'estil califal.

L'any 1025 Oliba fundà el monestir de Montserrat al costat de l'existent església, de Santa Maria (). Fins a l'any 1409 el monestir de Montserrat depengué de Ripoll.

Per tal de poder fundar el monestir Oliba hagué de lluitar per tal d'aconseguir recuperar la titularitat de la muntanya. Anys enrere el comte Sunyer, fill de Guifré el Pilós, havia cedit la muntanya i les esglésies a l'abat Cesari, el fundador de l'església de Santa Cecília. Mitjançant una butlla, obtinguda per Oliba del papa Sergi, el 1011, on s'afirmava que la muntanya era propietat del monestir de Ripoll, Oliba procurà recuperar-la. Amb tot, els comtes de Barcelona no atengueren les seves peticions.

L'any 1022 Oliba, ja com a bisbe, tornà a reclamar a la cort comtal de Barcelona la propietat de la muntanya. El 29 de juny Ermessenda i Berenguer Ramon I acudiren a Ripoll per a confirmar personalment la propietat del monestir de Ripoll sobre la muntanya. Oliba envià diversos monjos de Ripoll cap a Santa Maria de Montserrat amb l'ordre de formar un cenobi directament dependent de Ripoll. Així la fundació de l'abadia de Montserrat se situa l'any 1025.

L'any 1003 Manresa queda destruïda i els seus habitants fets presoners per tropes sarraïnes comandades per Abd-al-Malik. La ciutat restà en runes durant anys. Mentre els comtes catalans impulsaven la construcció de castells defensius al llarg de la línia del Llobregat, Oliba també participà activament en la construcció de castells defensius a la frontera del seu bisbat, des de Calaf fins a Queralt. L'any 1020, Oliba s'implica personalment en la reconstrucció de Manresa. Junt amb els comtes de Barcelona i altres nobles, viatjà a la ciutat i confirmà per escrit la dotació i el patrimoni de la ciutat. Un any abans Oliba participà en un procés semblant a Cardona. Oliba instigà al Vescomte d'Osona Bermon que restaurés la canònica de Sant Vicenç.

La formació del nou sistema feudal, es deixà sentir amb força a Catalunya. A partir de la dècada de 1020-1030 les disputes entre nobles s'intensifiquen. Els nobles actuaven arbitràriament dins dels seus territoris i la situació de rapinya i espoli dels nobles sobre els pagesos, els quals passaren d'ésser homes lliures a serfs, i contra l'església i les seves possessions portà a Oliba a plantejar una estratègia amb la intenció de limitar les lluites feudals.
 	
Oliba intervingué nombroses vegades com a mediador entre les disputes dels nobles, procurant la concòrdia entre els contendents. Així, a banda del, ja mencionat, conflicte entre Hug d'Empúries i Ermessenda, també intervé en els conflictes entre Hug I d'Empúries i Gausfred II de Rosselló (1018?); Entre Ermessenda i Berenguer Ramon I (1021), posteriorment a la proclamació de la Pau i la Treva de Déu, també intervé com a mediador entre la mateixa Ermessenda i el seu nét Ramon Berenguer I (1040) i entre aquest i el vescomte Udalard de Barcelona i, el germà d'aquest, el bisbe Guislabert de Barcelona el 1044.

Tota aquesta acció pacificadora es concreta en l'establiment de la Pau i la Treva de Déu. L'any 1022 Oliba, acompanyat pel bisbe Berenguer de Gurb, proposa la treva de Déu en un sínode celebrat a Elna. La proposta és proclamada per Oliba l'any 1027 i ratificada en una assemblea que va tenir lloc a Toluges.
 	
La pau de Déu establia el dret de refugi que l'església oferia dins del temple i a les sagreres. La treva de Déu prohibia les accions bèl·liques durant un temps determinat. Inicialment la treva de Déu s'iniciava dissabte el vespre fins al final de diumenge. La pau i la treva de Déu varen anar ampliant-se en diferents sínodes com els de Vic de 1030 i 1033, en aquest últim, presidit per Oliba, s'estengué la prohibició de les accions bèl·liques de dijous a diumenge, i la protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d'excomunió.
 	




#Article 80: Avió (1839 words)


Un avió (provinent del francès avion, i aquest alhora del llatí avis, au) és una aeronau, més pesant que l'aire, capaç de volar per l'atmosfera. Conté un cos, a la part frontal, en el qual s'ubica la cabina de comandament, i a la part restant del cos hi viatgen els passatgers o la càrrega. Un avió ha de contenir unes ales que li permeten mantenir a l'aire a través del concepte de la sustentació. L'avió té una cua a la part de darrere, formada per: un timó i timons de profunditat, cua que permet una millor maniobrabilitat i estabilitat. Per l'ús a què es destinen es poden classificar en avions de passatgers, de càrrega, militars (caces, bombarders, espia…), d'acrobàcia, apagafocs, etc. Pot ser d'un o més motors, situats al cos o a les ales de l'avió, segons el model, o bé no tenir motor (en aquest cas l'avió és un planador).

El somni de poder volar comença a la prehistòria, on els primers homes ja es preguntaven com volar. Moltes llegendes i mites de l'antiguitat expliquen històries de vols, com és el cas del vol grec d'Ícar. Leonardo da Vinci, entre altres inventors visionaris, va dissenyar un avió al . Amb el primer vol realitzat pel ser humà (Jean-François Pilâtre de Rozier i François d'Arlandes) en un aparell més lleuger que l'aire, un globus. Llavors, el desafiament més gran va passar a ser la construcció d'una màquina més pesant que l'aire però que pogués volar pels seus propis mitjans.

Anys d'investigació per moltes persones que volien aconseguir aquell repte, van ser molt pobres i lents, però continuats. El 28 d'agost de 1883, John J. Montgomery va ser la primera persona a fer un vol controlat amb una màquina més pesant que l'aire, un planador. Altres aviadors que van fer vols semblants en aquella època van ser Otto Lilienthal, Percy Pilcher i Octave Chanute. Després, el francès Clément Ader (1841–1925), va ser el primer que va fer volar un aparell, l'Èol (Eole), amb un motor de vapor.

Aquest enginy ostenta el molt discutit títol de primer aparell més pesant que l'aire capaç d'enlairar-se del terra pels seus propis mitjans (sembla que va recórrer uns 50 m a una altura de 20 cm, el 9 d'octubre de 1890), i el de ser la primera màquina denominada avió, ja que així va ser inscrit pel seu constructor en la patent. De totes maneres és difícil qualificar-lo com a tal, ja que aquest aparell no té gairebé controls amb els quals governar les seves evolucions, a més de comptar amb un disseny de les ales molt semblant a les d'un rat-penat, que com es demostraria més tard, no era el més eficaç.

De manera que, generalment, es considera com el primer avió de la història, el Flyer, dissenyat, construït i pilotat pels germans nord-americans Wright. Wilbur Wright (1867-1912) i Orville Wright (1871-1948) van treballar junts en el desenvolupament de l'aeronàutica.

L'any 1903 van construir la seva primera hèlice segons càlculs originals. Era un 35% més efectiva que altres hèlices que funcionaven en aquella època. Seguidament van construir un avió de 337 kg amb un motor de 12 cavalls de vapor (CV).

El 17 de desembre de 1903 a Kill Devil Hills, prop de Kitty Hawk a l'estat de Carolina del Nord (EUA), van efectuar el primer vol que va durar uns 1 minut. El Flyer va recórrer uns 135 m a una alçada d'uns 7 m i una velocitat de 48 km/h. Aquell mateix dia, Wilbur Wright va realitzar un vol més llarg, que va durar uns 85 segons.

Crítics dels germans Wright afirmen que aquest vol no va tenir testimonis considerables (4 salvavides i un noi), donat l'aïllament en el qual van ser realitzades les proves. Un altre factor que desmereix tal proesa va ser l'ús d'una catapulta, per a l'enlairament de la nau creada pels germans, el Flyer.

El 1905, els Wright van recórrer 25 milles, volant durant 30 minuts sense tocar terra. Altres inventors com Henri Farman, van millorar l'invent dels germans Wright.

De fet, Santos-Dumont va ser realment la primera persona a realitzar un vol en una aeronau més pesant que l'aire per mitjans propis, ja que el Flyer dels germans Wright sols va deixar la necessitat de la catapulta el 1908. Realitzat a París, França el 12 de novembre de 1906, no només va ser ben testimoniat per locals i per la premsa, sinó també per diversos aviadors, autoritats i amb la supervisió de l'Aeroclub de França.

Malgrat aquestes proves documentades en la premsa de l'època, Santos Dumont és considerat com el creador de l'aviació moderna només al Brasil, i, en menor escala, a França, Portugal i Catalunya, sent un assumpte molt controvertit fins avui.

Després de la primera guerra mundial els enginyers van entendre que el desenvolupament de l'hèlice havia arribat al seu límit i van començar a investigar en el mètode de propulsió. El 1930 es patenten les primeres turbines i en 1939 Heinkel realitza el primer vol a reacció de la història.

Avui en dia, els avions més reconeguts en l'aviació comercial són els Boeing. Encara que a mitjans de l'any 2007 entrarà en funcionament el nou Airbus A380 que amb una capacitat per a 800 persones superarà les 500 que pot transportar el Boeing de major capacitat.

L'ala és una superfície que sustenta l'avió en l'aire a causa de l'efecte aerodinàmic i contraresta l'acció de la gravetat. Són informes mòbils que provoquen diferents efectes en el curs del vol: els dispositius hipersustentadors, els alerons, els spoilers i els slats. Els dispositius hipersustentadors permeten, en moviment, augmentar la sustentació. Els alerons permeten, en moviment, fer girar l'avió. A les ales també es troben els compartiments de combustible. Hi ha diversos tipus d'ales per als avions: simitarra, delta, doble delta, canard, fletxa, fletxa invertida, gavina.

El buc és el cos de l'avió en el qual es troben la cabina de passatgers i la de comandament, així com els compartiments de càrrega.

Els sistemes de control són totes les parts mòbils de l'avió que en ser utilitzades canviant-les de posició, provocaran un efecte aerodinàmic:

Són els motors que té l'avió per obtenir la propulsió que requereix per aconseguir enlairar-se i mantenir la sustentació així com seguir un curs determinat tot contrarestant l'efecte del vent. Els tipus de propulsors principals són:

Els trens d'aterratge són uns dispositius, habitualment amb rodes, que s'usen en les maniobres terrestres, l'enlairament i l'aterratge de l'avió.

Es poden classificar els avions segons diversos criteris. D'acord amb el seu ús podem distingir els tipus generals següents:

L'avió gira a l'aire gràcies a les seves superfícies de control. Per girar, un avió s'ha d'inclinar, amb l'ajuda dels alerons, situats a les ales; un a l'esquerra i un a la dreta. Els alerons s'uneixen de manera que quan un puja, l'altre baixa, el que provoca una major propulsió a un costat que l'altre, així l'avió s'inclina i gira.

Per girar sense inclinar es fa servir el timó de direcció, situat verticalment a la cua. Quan el timó va a l'esquerra l'avió va a l'esquerra i quan va a la dreta l'avió gira a la dreta. Aquest gir és semblant al dels vaixells.

Els timons de profunditat, situats perpendicularment al timó, es mouen amunt i avall. Per fer ascendir l'avió has de pujar els timons de profunditat i si vols baixar s'han de moure cap a baix.

El 1903, els germans Wilbur i Orville Wright van ser els primers a volar amb un biplà propulsat a motor. Aquella gesta va marcar l'inici de la història de l'aviació. Des de llavors, al voltant de la ciència aeroespacial hi ha hagut tota mena de desenvolupaments tecnològics, però cap no hauria servit de res si no s'hagués aconseguit abans el que l'home buscava des de feia segles: guanyar la batalla a la llei de la gravitació universal, enunciada per Newton, amb una altra llei física coneguda com el principi de Bernoulli, en què es va basar el principi de la sustentació dels avions. Ambdues demostracions són contemporànies, amb la qual cosa la teoria estava anunciada des del . Es tractava d'aconseguir anul·lar la força calculada per Newton sobre un objecte, l'avió aplicant-hi el que assegurava Bernoulli: quan augmenta la velocitat de l'aire, la pressió disminueix.

A partir d'aquí, encara que són moltes més les variants que condicionen el vol, l'explicació més senzilla per poder entendre les raons per les quals volen els avions se centra en la forma de les ales. La sustentació s'aconsegueix gràcies al fet que l'ala està corbada a la part superior. Aquest fet provoca que el corrent d'aire que passa per sobre l'ala hagi de fer més recorregut que a la passada per sota. El corrent d'aire que circula per la part superior de l'ala anirà més ràpida que la passada per la banda inferior, ja que la de sobre ha d'arribar al mateix temps que la de sota. En anar més ràpid el corrent superior, provoca una disminució de la pressió de sobre l'ala i, per tant, un augment de la pressió de sota l'ala. Del conjunt de pressions s'esdevé una propulsió en direcció oposada a la gravetat; cap al cel. La propulsió queda mig contrarestada per la gravetat així, s'arriba a un equilibri. Si no s'arribés a l'equilibri l'avió, seria massa propulsat cap al cel i es perdria o bé aniria cap a terra. Per tant, podem dir que l'equilibri permet que l'avió quedi suspès a l'aire.

Així i tot, abans de solcar el cel ha d'aconseguir alçar-se. A la capçalera de la pista, el pilot posa els motors a la màxima potència, però amb els frens accionats. La potència màxima depèn de les característiques de l'aeronau, del nombre de passatgers i de la distància que es recorrerà, dades que determinaran la quantitat de combustible necessària per al vol. Tot això ho tenen molt en compte els dissenyadors, perquè els motors de l'aparell han d'aconseguir una força equivalent a la tercera part del pes total. Per exemple, en un avió comercial de 100 passatgers i 50 tones de pes, cada motor necessitaria tenir vuit tones de força per a aconseguir enlairar-se. Quan s'assoleix la velocitat, l'aparell recorre la pista fins que el pilot eleva el morro de l'avió amb el maneig dels flaps (dispositius hipersustentadors) de cua, que fa pivotar l'avió i les ales augmenten així la força de sustentació, cosa que permet l'enlairament.

El vol conclou amb l'operació més difícil, l'aterratge. Es tracta d'una maniobra complexa en què intervenen molts factors: la direcció del vent, les turbulències, la selecció del camp, els obstacles, el planatge i l'efecte terra. Tot culmina amb el flare, és a dir, l'operació amb què s'obren els flaps amb el propòsit d'oferir més superfície a les ales per a aconseguir que, amb menys velocitat, l'avió continuï subjecte en l'aire. Les ales, en certa manera, es converteixen en una espècie de paracaigudes. Quan el tren d'aterratge toca terra, els motors reorienten les aspes de les turbines i la força, de manera que, en comptes de produir l'avanç de l'avió, el frenen.




#Article 81: Aiguaviva (1309 words)


Aiguaviva és un municipi català de la comarca del Gironès que forma part de l'àrea urbana de la ciutat de Girona. També s'anomena Aiguaviva de la Selva per diferenciar-la d'Aiguaviva de Bergantes al Matarranya, tot i que el IEC defensa la forma Aiguaviva de Gironès (que alguns consideren artificial i sense fonaments històrics).

El terme municipal d'Aiguaviva, en part pla i en part accidentat, s'estén al sud-oest del pla de Girona i pels turons que limiten aquest pla. D'una extensió de 13,91 km², limita a l'oest amb el terme de Bescanó, al nord amb el de Vilablareix i a l'est amb el de Fornells de la Selva, municipis tots del Gironès. Al sud afronta amb els termes de Riudellots de la Selva i Vilobí d'Onyar, ambdós de la comarca de la Selva.

El poblament és disseminat i repartit en veïnats dAiguaviva de Dalt, Aiguaiva de Baix, Güell, Masrocs i Puigtorrat, i, a més, comprèn l'antic terme de Vilademany. Dins el municipi hi ha nombroses masies.

Travessa la part septentrional del terme la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners, principal via de comunicació del municipi. La següent carretera en importància és la que comunica el nucli d'Aiguaviva amb l'Aeroport Girona-Costa Brava, que també serveix per vertebrar els diferents accesos a masies del sector més planer i meridional dle municipi. A més, hi ha tota una xarxa de carreteres menors que comuniquen els diferents veïnats i masies d'Aiguaviva entre si i amb els municipis i pobles de la rodalia, principalment amb Fornells, Riudellots, Vilobí i Salitja, dins el terme de Vilobí. Rega la part septentrional del terme el riu Güell i la resta el torrent de Masrocs i el rec de la Torre.

Una part del sector més accidentat és boscada: alzines, alzines sureres, pins i roures. Els recursos econòmics es basen, sobretot, en l'agricultura, principalment de secà, on es conreen cereals, llegums i melons. Les explotacions agrícoles són en la seva majoria inferiors a les 5 ha, encara que també n'hi ha moltes que ocupen entre 5 ha i 50 ha; nomes ni ha una que sobrepassa les 50 ha. Toot i aquest repartiment, nomes la meitat de la seva superfície és explotada en administració directe; la resta, un 60% ho és en parceria i un 40% en arrendament. Algunes teuleries i una ramaderia d'escassa entitat complementen l'economia. Tanmateix també existeix certa activitat industrial centrada en diversos polígons construïts prop de la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners a l'extrem nord del municipi, pràcticament en el límit amb el de Vilablareix.

Al nucli antic d'Aiguaviva (169 alt.), a la part septentrional del terme, vora la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners, hi ha la parròquia de Sant Joan, de l'ardiaconat de la Selva, que pertanyia antigament al monestir de Breda. Aquesta església apareix mencionada en la butlla d'Innocenci IV, de 1246, que confirma els béns del monestir de Sant Salvador de Breda. El 1365 el rei Pere el Cerimoniós va vendre la jurisdicció d'Aiguaviva a la ciutat de Girona. L'any 1698 figura aquest poble com a lloc reial.

En l'època romana sembla que a Aiguaviva hi havia un petit assentament de tipus agrícola. S'han trobat, també, restes d'una torre sepulcral romana, construïda amb pedra i morter. Prop del límit amb Vilablareix hi ha l'antiga casa dels templers anomenada, a causa de la capella adjunta, el Temple de Santa Magdalena, edificació del segle XVI feta sobre una altra d'anterior del , amb escuts medievals a la façana, força interessants. El domini dels templers a Aiguaviva fou iniciat vers el 1190 i prengué categoria de comanda d'Aiguaviva el 1209. Quan el 1317 es va suprimir l'orde dels templers totes les seves possessions passaren als hospitalers, que en tingueren cura fins al 1804; havia estat el centre de l'anomenada quadra de Sant Joan. Per un document de les darreries del segle XVIII sabem que la comanda d'Aiguaviva era formada per unes altres quatre comandes: la del temple d'Aiguaviva, la del temple de la vila de Castelló d'Empúries, la d'Avinyonet i la de Sant Llorenç de les Arenes. Les rendes, que es recaptaven a diferents pobles del bisbat de Girona, provenien, en la seva majoria, de censos per domini directe. Des d'Aiguaviva s'administraven els béns dels templers del Gironès.

L'any 1305 era comanador Guerau de Regàs, durant els anys 1348/61 ho va ser Ramon de Vilademany i el 1610 el comanador era Felip d'Oms, que també ho era d'Avinyonet. Posteriorment, el 1780 el comanador nomes tenia jurisdicció de les cases i terres que posseïa a Aiguaviva, mentre que antigament havia tingut la jurisdicció civil i criminal dels pobles d'Avinyonet, Fontanilles i Sant Jordi Desvalls. Els templers de la comanda d'Aiguaviva havien posseït, també, béns a Salt, en el terme de la parròquia de Sant Cugat, concretament un molí que comprà Berenguer d'Arbós a Berenguer de Salt.

La guerra del francès va portar greus danys a Aiguaviva. Pel maig de 1809 les tropes de la divisió italiana comandades pel general Lechi, que veia de Vic amb la intenció de col·laborar en el setge de Girona, van cremar el poble i assaltaren la majoria de les masies de la rodalia. Durant el curt temps de dominació napoleònica, el poble d'Aiguaviva formava part del cantó de Girona i donava el seu nom a un dels subcantons juntament amb Vilablareix i Estanyol.

L'antic castell de Vilademany era situat a l'indret de l'actual mas del Forroll, vora el límit amb Vilobí d'Onyar, per on s'estenia també el seu terme. Resta la capella, adossada al mas, del  modificada 1564, anomenada antigament Sant Jaume de Vilademany. Actualment s'utilitza com a magatzem agrícola, (Els arrendataris van fer una neteja i recuperació de la pedra de l'ermita cap al 1986). No gaire lluny prop de l'Aeroport de Girona - Costa Brava, hi ha la capella de Santa Maria de Vilademany, romànica, existent ja el 1116. El topònim de Vilademany és documentat des del 948. Eren senyors del castell i antic terme feudal els Vilademany, feudataris dels vescomtes de Cabrera, coneguts des del segle XI, que al llarg dels segles  i  esdevingueren senyors de la varvassoria de Vilademany i en aquesta època posseïen els castells de Vilademany, Taradell i Santa Coloma de Farners. Són dits varvassors del comtat d'Osona a partir de 1356, per tal com hi posseïen l'extens terme del castell de Taradell, amb les seves parròquies o termes actuals de Viladrau, Santa Eugènia de Berga i Vilalleons.

Com a fill il·lustre d'Aiguaviva es pot esmentar Joan Vidal i Noguera (1751-1808), que fou beneficiat de la catedral de Girona, d'on passà a Llançà i finalment a l'Església de Sant Feliu de Girona. Va morir el juny del 1808 en un dels primers setges que els francesos posaren a la ciutat de Girona i enterrat a la parròquia esmentada de Sant Feliu.

El municipi d'Aiguaviva tenia 33 focs l'any 1365, repartits de la manera següent: 26 eclesiàstics, 3 de ciutadans, 2 de cavallers (Vilademany) i 2 de la Quadra de Sant Joan (del comte d'Osona), mentre que en el fogatjament del 1553 la població havia augmentat fins a assolir 43 focs. No trobem més dades demogràfiques fins al , moment en què Aiguaviva dobla amb escreix el seu nombre d'habitants passant de 166 h. el 1718 a 377 l'any 1787. El 1860 tenia 673 h.; 560 el 1900 i 679 el 1930. A partir d'aquesta data la població anirà minvant fins a les primeries del segle XXI que va tornar a remuntar i ara (2018) sembla tornar a retrocedir, encara que molt a poc a poc. La minva de finals de segle XX s'explica pel fet que Aiguaviva va esdevenir un centre eminentment agrícola en detriment de qualsevol activitat industrial. També cal avaluar la seva proximitat a la ciutat de Girona, que atreu a la majoria del jovent, que cerca el seu treball fora del sector agrícola i ramader.




#Article 82: Arbúcies (4530 words)


Arbúcies és una vila i municipi de la comarca de la Selva. Se situa al fons d'una vall entre el Montseny i les Guilleries, per on s'escola la riera d'Arbúcies. Antigament, els seus habitants estaven dedicats sobretot a l'aprofitament dels recursos naturals de l'entorn, on dominen els boscos d'alzina, surera, castanyer, roure i faig. En l'actualitat, el poble viu de les empreses carrosseres i del comerç.

Arbúcies està ubicada al mig de la vall d'Arbúcies, entre el Montseny i les Guilleries, per on passa la riera d'Arbúcies. Bona part del terme és del Parc Natural del Montseny. El punt més alt d'Arbúcies és la muntanya de les Agudes.

Arreu d'Arbúcies neixen sobretot suros i algunes alzines, tot i que fa anys que hi ha plantacions de faig, castanyer i roure i per això es poden trobar llocs on el pi i el castanyer s'han escampat sense ajuda humana. A part d'aquestes espècies, n'hi ha moltes més a causa del desnivell del municipi.

A Arbúcies també han arribat els porcs senglars, que són els mamífers més característics. Hi ha molta varietat d'ocells i de peixos, entre els quals destaquen les truites. També s'hi poden trobar serps, entre d'elles l'escurçó, que és l'única serp verinosa i hi ha un estany característic, la Bassa de la Farga.

Article principal: Riera d'Arbúcies

La Riera d'Arbúcies, un afluent del riu Tordera, travessa el poble. Aquest riu neix al Coll de Sant Marçal i rep les aigües de la riera Xica, la riera de la Pineda i de la riera de les truites. En el riu s'hi poden trobar una vintena d'ànecs situats entre el Pont del Carrer del Pont i el Pont Vermell a la part central del poble. El riu Tordera i la riera d'Arbúcies s'ajunten a Hostalric. Poc abans d'arribar al poble hi ha el Passeig Santiago Rusiñol, que és paral·lel a la riera i hi ha bancs per asseure's a l'ombra de la vegetació fluvial.

Article principal: Bassa de la Farga

La Bassa de la Farga és un estany natural modificat lleugerament pels humans. Tot i que no hi ha una hipòtesi segura, es creu que es diu de la Farga perquè al costat hi ha una ferreteria. A l'altre costat de la bassa hi ha un parc anomenat Parc dels arboços perquè antigament hi havia alguns arboços a part dels pins que encara es conserven.

La Farga del Roquer va ser una ferreteria de farga d'aram construïda entre 1846 i 1848 estigué en funcionament fins a l'any 1873, quan la inestabilitat provocada per la III Guerra Carlina impossibilità la continuació de les seves activitats. S'hi conserva una turbina del 1934 que feia funcionar a tots els mecanismes gràcies a l'aigua de la bassa. Encara que al principi era una farga d'aram la seva funció va canviar amb el temps a adoberia de pell, torneria i, finalment, un espai vinculat a la indústria carrossera.

L'edifici ha estat objecte d'una recent restauració, segons un projecte del Servei de Monuments de la Diputació de Girona, que ha comportat la recuperació d'algunes de les seves estructures.

Al 30 de juliol de 2011 es va inaugurar un museu satèl·lit del Museu Etnològic del Montseny anomenat La Farga del Roquer-Centre d'Interpretació de la Riera d'Arbúcies on es pot veure tot el funcionament de l'antiga farga. També es projecta La memòria de l'aigua que Lluís Soler interpreta Santiago Russiñol ensenyant els usos passats de l'aigua a la Vall d'Arbúcies.

El clima és de transició entre el mediterrani i el de muntanya, amb estius suaus i hiverns freds, amb precipitacions escasses i humitat alta. Les precipitacions màximes es produeixen durant els tres mesos de tardor. A l'hivern pot haver-hi dies amb precipitacions en forma de neu.

L'any 2010 les temperatures mitjanes van ser:

Arbúcies es troba al límit de la comarca de la Selva, per això es troba al costat de pobles d'altres comarques (Osona i Vallès Oriental). Al nord-oest (Espinelves) i a l'oest (Viladrau) amb Osona i al sud-oest (Montseny) amb el Vallès Oriental, la resta amb la Selva: nord amb Sant Hilari Sacalm, nord-est amb Santa Coloma de Farners, est amb Sant Feliu de Buixalleu i sud amb Riells i Viabrea.

Els límits del poble coincideixen amb els límits de la vall d'Arbúcies fent que llocs quedin dividits entre pobles com el Castell de Montsoriu (amb Sant Feliu de Buixalleu), les Agudes (amb Montseny i Fogars de Montclús) i la Petja de Sant Salvi (amb Santa Coloma de Farners).

Vegeu també: Llista de monuments d'Arbúcies

Joanet és una entitat de població dArbúcies. És un lloc d'interès per l'església i la part antiga. Té 60 habitants en època de vacances d'estiu, però durant l'hivern ronda els 20. Té grans plantacions de diferents conreus i boscos, i s'hi fan rutes amb quads, motocicletes i bicis.

Article principal: Sant Marçal de Montseny

Ermita romànica entre el municipi de Montseny al Vallès Oriental i Arbúcies a la Selva. Es troba a 1093 metres d'altitud, entre les Agudes i el Matagalls i prop de la font de la Tordera. Està en el punt de confrontació de les Comarques del Vallès Oriental, Osona i la Selva.

El castell de Montsoriu està situat entre les poblacions d'Arbúcies, i Sant Feliu de Buixalleu a la comarca de La Selva i s'alça al damunt d'un turó de 650 metres d'altitud, actualment dins del Parc Natural del Montseny.

Article principal: Museu Etnològic del Montseny La Gabella

El Museu Etnològic del Montseny (MEMGA) és un Museu d'Arbúcies. Està situat en l'edifici anomenat La Gabella. El nom prové de la denominació donada a un antic impost que es cobrava sobre certs articles de primera necessitat i, per extensió, sembla que s'utilitzava per designar els magatzems on es guardaven aquests productes.

Arbúcies va ser poblada pels ibers i més tard pels romans. A l'edat mitjana es va instaurar el feudalisme, on el Castell de Montsoriu i els vescomtes de Cabrera van ser molt importants.

El combat d'Arbúcies es donà el 14 de gener de 1714 durant la Guerra dels catalans, entre els sometents de la rodalia, partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria, i forces valones del duc d'Anjou. L'enfrontament tingué lloc prop de la riera d'Arbúcies, davant d'un molí del . Les tropes borbòniques, provinents d'Hostalric i en ruta cap a Vic, foren totalment derrotades i perderen sis banderes. La llegenda popular diu: Gent d'Arbúcies, gent d'astúcies, mata valons a cop de bastons!

La vila d'Arbúcies fou completament cremada en l'onada de repressió desfermada pel duc de Pòpoli.

Des de l'edat mitjana fins a mitjans del  a Arbúcies l'economia estava basada únicament en l'agricultura, ramaderia i silvicultura des dels masos. Llavors comença un abandonament dels masos que acaba el 1980 i s'acaben les activitats definides com a tradicionals.

Llavors comença un procés d'industrialització on destaquen la carrosseria, el tèxtil i la torneria de fusta. En aquesta època la fusta és la matèria primera i l'aigua la font més gran d'energia.

A continuació es mostren una taula amb l'evolució demogràfica a Arbúcies i dos gràfics: el primer, sobre el creixement de la població a la vila des de 1990 i el segon, una piràmide de la població segons el sexe l'any 2007.

L'aprofitament forestal dóna feina a força gent. Al camp, que ha reduït molt la seva superfície, dominen els farratges per a l'alimentació de vaques de llet, i les patates. Molts camps abandonats han estat plantats de pins i avets, alguns destinats a arbres ornamentals de Nadal.

Arbúcies és coneguda per la indústria de les carrosseries, hereva de la indústria artesanal de carruatges de tragina i de passatges (berlines, tartanes). Ara es fan carrosseries d'autocars, camions i automòbils. També hi ha indústria tèxtil i de la confecció. Hi ha plantes envasadores d'aigua mineral.

També hi ha hagut estiueig a la manera tradicional, i encara és el lloc preferit per molts estiuejants. És un poble turístic, molt visitat els caps de setmana i festes.

Llista de fills i filles il·lustres ordenats per dates de naixement.

Article principal: Miquel Pons i Riera

Miquel Pons i Riera (Arbúcies, Selva, 1843-1898) va ésser un metge que es llicencià a la Universitat de Barcelona l'any 1872.

Fou regidor durant diferents biennis entre 1875-1882 i en els anys 1890-1893. A causa d'aquests fets, i també per la seva qualificació professional, ocupà càrrecs de responsabilitat dins l'Ajuntament d'Arbúcies, en l'àrea de Policia Urbana i Rural i en l'àrea de Beneficència i Sanitat.

Respecte al catalanisme polític, i sota la direcció de la Unió Catalanista, fou nomenat delegat a les Assemblees de Manresa (1892), Reus (1893), Balaguer (1894) i Olot (1895).

Article principal: Francesc Riumalló i Caralt

Francesc Riumalló i Caralt (Arbúcies, la Selva, 10 de novembre de 1896 - 22 de desembre de 1955) fou un músic de cobla. La seva producció musical comprèn música religiosa, caramelles, cançó, danses per a cobla, corals i sardanes, algunes de les quals van assolir un èxit massiu.

Sempre va demostrar no obstant afecció a la música tot i que no tenia antecedents musicals a la família, el seu pare era lleter. Als deu anys va rebre les primeres lliçons de Francesc Vilaró i ben aviat va interpretar flautí i tible. com la majoria de músics de l'època no podia viure només de la música i muntà un petit taller d'elaboració de taps de suro.

Va seguir amb els estudis de piano, i després harmonia i composició amb el mestre Josep Comelles i Ribó, deixeble d'Enric Granados, fins que el 1915 va ser nomenat organista de la parròquia de Sant Quirze (càrrec que va ocupar durant 40 anys). L'any 1918 va fundar la cobla orquestra Unió Arbucienca de la qual va ser director i instrumentista de piano i tible fins al 1939 quan es va dissoldre. La seva tasca musical a la vila va ser molt activa, amb mostres com ara la creació del grup Cants rítmics amb el qual va implantar el sistema educacional de Joan Llongueres. També va participar en les caramelles amb peces pròpies dels Cors de Clavé i sardanes que ell componia.

L'any 1952, per a poder donar sortida a aquests alumnes, formà una orquestrina amb el nom L'Arbucienca que tocava en festes locals i en les poblacions de l'entorn. Aquest conjunt acabà les seves activitats el 1955, quan ell es posà malalt.

Cada passada comença als voltants de les 22h, es fa seguint un grup de músics i els vilatans que viuen en el barri van darrere seu portant atxes i acaben amb sardanes, vals, xotis coca i cava.

L'endemà de la passada es fa l'Enramada del barri, on les parelles i no parelles que viuen en el barri, s'engalanen per ballar una sardana, anar a dinar i al ball a la tarda.

Els diferents barris on es fan la passada i la corresponent Enramada són: Barri de la Plaça, barri del Castell, barri del Sorrall, barri de Magnes i el barri de la Carretera.

Entre el jovent de la zona, la passada més popular és la Passada del castell, on totes les colles de joves fan samarretes i diferents sopars, per assistir després a la passada i al concert que dura fins altes hores de la matinada, on els més valents, a les 6 segueixen una xaranga pels carrers del poble fins a la zona d'esmorzars.

La denominació d'enra­mada prové de l'orna­mentació amb brancatges i rames (vern, freixe, avellaner) posada al davant de les cases, cobrint d'un costat a l'altre el carrer amb un teixit de garlandes. Avui es continua enga­lanant els carrers amb garlandes de paper o plàstic, possiblement un dels últims canvis que ha experimentat aquesta antiga festivitat, declarada d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya al 1999.

Es pot dir que les Enramades és la festa més esperada pels arbuciencs, fins i tot més que la pròpia Festa Major.
La festa de les enramades està declarada d'interès Nacional. Comença cada any el diumenge abans de Corpus Christi, fent el tradicional concurs de catifes de flors que vilatans construeixen en els diferents carrers de la població. Aquesta tradició es remunta al , concretament el dia 21 de juny de l'any 1589, diada de Corpus, quan s'esmenta en una petita ressenya trobada als arxius parroquials, un accident mortal a l'enramar l'antiga placeta d'Arbúcies. Segons el document, uns treballadors plantaven un pi al mig de la plaça per a engalanar-la, però a l'alçar-lo va caure i va aixafar un treballador, que va morir.

Fins al segle passat, les Enramades van tenir un marcat accent religiós i no és fins al 1977 que se substitueix la pro­cessó encapçalada pel pas del santíssim sa­grament, per una des­filada o cercavila. Trenta anys abans, però, ja s'havia incorporat l'element més característic i conegut de la festa: les catifes de flors tal com es coneixen ara, és a dir, fetes amb pètals i dissenyades amb anterioritat pels responsables de cada carrer. Anteriorment, les catifes de flors no tenien dibuixos i es feien ofrenes florals que es llançaven al pas del Santíssim Sagrament.

El trasllat del dia de les catifes al diumenge anterior de la diada de Corpus, que a partir del 1980 serà un dia feiner, i la substitució de la processó per una cercavila acaben definitivament amb el sentit religiós de Les Enramades. A partir d'ara la festa serà un gran aparador turístic per a Arbúcies i l'organització passarà a mans de l'Ajuntament i de la comissió de festes, amb l'activa participació de tots els veïns del poble.

Tal com es coneixen avui s'inicien al 1947. Les catifes ornamentaven amb flors tots els carrers per on passava la solemne processó, tant la del dia de Corpus com la del cap de l'octava. Antigament a la vigília se solia fer la recol·lecció de diferents espècies de flors boscanes, especialment lliroia i gallerets (roselles), a més de margarides, flor de Sant Joan, campanetes, flor d'acàcia... Les dones s'encarregaven d'aquest treball, a vegades ajudades pels joves i la mainada. El dia de Corpus s'escombrava ben net el carrer i un cop ben regat s'escampaven al mig les flors una estona abans de la processó i del pas del santíssim sagrament. Hi havia veïns que les posaven només d'un sol color o espècie mentre que altres feien una barreja de colors, creant així les primitives catifes, senzilles i espontànies. Durant la postguerra es comença a complicar la seva elaboració amb dibuixos i filigranes.

Actualment l'elaboració de les catifes de flors als carrers implica un treball col·lectiu que dura força dies: comença amb el disseny de la catifa, continua amb la recollida de flors i fulles, la seva selecció i acaba amb la realització de la catifa el diumenge abans de corpus, esdevenint una mostra d'art efímer en què les obres d'artistes reconeguts o de la pròpia vessant artística d'algun dels membres veïnals es plasmen al carrer incrementant el valor artístic i qualitatiu de la mostra.

La passada és l'acte que enceta l'enramada de cada carrer o barri i es fa el vespre abans. Els veïns participants porten atxes enceses i fan un recorregut per tots els carrers de dita enramada, acompanyats per la música de la cobla, que actualment interpreta el Pasodoble Ligero, un ritme marcial que ha esdevingut un element tradicional molt popular.

L'origen de la passada era una crida amb música que antigament es feia als veïns del carrer per a participar en l'acte religiós de les completes. Aquest acte es feia al capvespre, el que explica la necessitat de portar llum. Les actuals atxes de cera han substituït les teies, torxes i altres elements de fer llum. En el segle passat, eren les confraries les qui llogaven les atxes als joves per les passades, mentre que actualment són les pastisseries Piconaire i Mir que fan aquest lloguer o venda.

En acabar la passada, en el lloc més representatiu del barri, es ballen dues sardanes, un xotis i un vals. Aquestes dues últimes peces vuitcentistes s'han incorporat a principis del  i es tracta del xotis El Piloto de l'empordanès Josep Serra, i el vals Mr. Jacques.

Antigament, després de cada acte religiós es feien ballades i en cada època es devia ballar el que era moda en el seu moment. En el , l'església, que vetllava pels bons costums, recorda diverses vegades les prohibicions del bisbe de ballar corrandes i alemanyes. Això ens fa pensar que a la penombra de la nit il·luminada per les teieres es degueren ballar aquells balls considerats escandalosos i pecaminosos, denunciats per l'església.

L'endemà al matí es fa una altra passada al so de l'orquestra pels carrers del barri. L'origen d'aquesta passada era la crida que es feia als veïns per assistir al solemne ofici d'Enramades. Actualment es continua fent per tal de preparar la dansa. En els dies laborables, els alumnes d'educació infantil els acompanyen, i més tard es fa una petita classe musical en què l'alumnat pot conèixer els instruments que conformen l'orquestra i el seu so.

La dansa és l'acte central o principal de la celebració laica de l'enramada. Cada barri la fa en l'enclavament més representatiu. El barri de la Plaça, a la Plaça de la Vila; el barri del Castell, davant de Can Torrent en l'encreuament dels carrers Vern, Sant Jaume i Germana Assumpta; el barri del Sorrall, a la Placeta dels Encantats; el barri de Magnes, a la Plaça Dr. Turon i el barri de la Carretera, enmig del carrer Francesc Camprodon. La participació es fa per parelles de totes les generacions, seguint un ordre d'edats, des dels infants més petits, que amb prou feina caminen, fins als avis o besavis d'edat més avançada. Pel que fa a la mainada, els pares s'encarreguen de trobar parella als seus fills i, fins i tot, n'hi ha que abans de néixer ja la tenen compromesa. És habitual que el noi, abans de començar la dansa, vagi a buscar la balladora a casa seva. Moltes parelles primer de tot es fan una fotografia plegats com a record de la diada.

Els balladors van mudats, en consonància amb la diada. Se sol estrenar el vestit d'estiu de l'any i els homes solen portar un clavell vermell a la solapa (aquest costum ja ve de molt antic). En les parelles solteres la balladora va a la dreta del seu ballador, mentre que a les parelles casades és a l'inversa.

La dansa porta per títol La Gòndola i correspon a una música vuitcentista que es balla sense passos ni punt de dansa. A Arenys de Munt també ballen aquesta mateixa melodia. La dansa consisteix en un passeig circular amb tots els balladors agafats de la mà de la seva parella mentre sona la melodia. Després es balla una sardana. Mentre es fa aquest acte hi ha molta gent de la resta de la vila i forasters que fan d'espectadors.

Sabem, però, que a finals del segle passat es ballava el ball de Garlandes i era consuetud antiga que abans d'iniciar-lo, les parelles donessin unes voltes amb acompanyament de música per tota la plaça. Aquest passeig previ, que es troba com a preludi de molts balls, sembla que recorda un vell costum de sotmetre la balladora al judici públic per veure si era mereixedora de ser treta en dansa. I fins avui en dia ha perdurat aquest preludi que, de fet, s'ha convertit en la dansa actual. El ball de Garlandes d'Arbúcies va ser recollit pel mestre Francesc Riumalló a començaments del , en sentir-li cantar a un vell d'Arbúcies, qui afirmà que era la dansa autèntica d'Arbúcies.

Un cop acabada la dansa i sardana, és obligació que cada ballador convidi la seva balladora al vermut - aperitiu. Sabem que en temps dels nostres avis, quan l'economia no donava per tant, es feia un refresc a Ca la Sileta o a Can Cassó, que consistia en un got d'aigua amb anís per als petits i una ametlla d'Arenys per als més grans.

Fins fa pocs anys el concert i el ball de tarda es feia en el Casino, l'orquestra interpretava un parell de peces i un vals en el local del cafè i després hi havia ball a la sala de dalt: ball de la carta, ball robat d'homes, de dones, ball de solters, de casats, ball de l'escombra etc. Posteriorment aquest acte de la tarda es va fer en el Poliesportiu de Can Delfí i en els darrers anys s'ha eliminat el ball i només es fa el concert en els jardins o patis de diferents establiments de restauració que de forma rotativa s'intercalen.

La processó de Corpus, fins a la seva desaparició, era l'element bàsic de la celebració tradicional. Des de fa més de 30 anys la processó s'ha substituït per una cercavila amb els gegants i els grallers d'Arbúcies, carrosses i altres elements festius pel damunt de les catifes de flors.

S'escau l'últim cap de setmana de Juliol.

A Arbúcies al llarg del temps s'han explicat moltes llegendes, sobre el mateix poble i llocs del voltant.

La tradició explica que totes les arbucienques són bruixes pel sol fet d'haver-hi nascut i que per tant es tracta d'una vila maleïda. Hi ha una dita popular que diu De Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes.

A Arbúcies hi ha un banc anomenat El Banc dels Tres Bisbes situat just entre el bisbat de Vic, de Girona i Barcelona. El nom ve d'una llegenda que diu que els tres bisbes es trobaven en aquell banc i així no calia que sortissin dels seus bisbats.

la mia amor, menina,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és or.

Si l'aire és gebre,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és foc.

El xicot, encuriosit i atret per la veu encisadora, no s'ho va pensar més i se n'anà cap al gorg d'on provenia. En arribar-hi, es trobà amb una donzella, bella com el sol, que s'emmirallava a l'aigua mentre anava cantant la dolça melodia. El jove se n'enamorà al moment i li proposà maridatge. La noia acceptà, però abans li posà una condició : Mai no havia de preguntar-li el seu origen, afegint que no se li ocorregués anomenar-la «Dona d'aigua». El noi va estar-hi d'acord. Es casaren i foren molt feliços.

Passà el temps i un dia malaurat, el matrimoni es discutí, i el marit enfurismat, va retreure a l'esposa el seu origen ignorat motejant-la «Dona d'aigua». Mai que no ho hagués dit. Tan bon punt ho va sentir la noia, esporuguida, marxà rabent de casa. Va ésser inútil que el marit la seguís desesperat. Desaparegué per sempre més.

Cada dia, la dona torna per pentinar els seus fills. Mentre els pentina, plora i les llàgrimes es converteixen en perles. L'home sempre les troba entre els cabells dels seus fills. És l'únic senyal de la dona que té.

D'aleshores ençà, el lloc on el jove trobà la misteriosa donzella s'anomena «la dona d'aigua».

Conten que cada any a la nit de Sant Joan, a les campanades de mitjanit, una dama nua apareix dalt de la torre del castell de Montsoriu amb una llàntia encesa a la mà esquerra i a l'altre un corn de caça que al sonar, fa aparèixer un cavaller amb cavall negre, que pren la Dama Roja i desapareix en la foscor de la nit.

Qui vulgui guanyar una fortuna, cada any a la nit de Sant Joan, quan comencen a tocar les campanes de la població de Breda a la mitjanit i s'obre una porta del castell de Montsoriu, ha d'entrar a la primera campanada i tractar d'omplir un sac de gra de blat i sortir abans de l'última campanada de les dotze. Amb el sac ple ha de córrer fins a passar la riera, sense mirar el que duu dintre. Si ho fa així, el gra es convertirà en or, però si el guanya la curiositat i ho mira abans d'hora, es convertirà en sorra. D'altra banda, si no ha pogut sortir del castell, haurà d'esperar-se fins a la mitjanit de Sant Joan de l'any vinent.

Hi ha una roca a prop del castell amb una petjada marcada, que segons conten, es deu a Donya Guilleuma. Fa molts anys aquesta dama, gran pecadora, fou condemnada a viure dins les ruïnes del castell de Montsoriu com ànima en pena, causant tempestes i cridòria terrorífica cada capvespre i fent perdre les collites dels voltants. Els habitants de les contrades, per resoldre les desgràcies, van determinar acudir al senyor Bisbe, el qual conjurà els mals esperits amb aigua beneita i donà un termini a Guilleuma per precipitar-se a les profunditats del Gorg Negre de Gualba. Va ser amb l'impuls per llançar-se, quan va deixar el peu marcat a la roca de La Petxa de Sant Salvi.

Una vegada el castell de Montsoriu, presidit pel seu senyor, era assetjat pels moros des de feia mesos. Quan aquests ja s'imaginaven la seva entrada triomfal després de la rendició dels cristians, que de ben segur estarien agonitzant de set i de gana per manca de recursos, el senyor del castell, aprofitant una treva, convidà a taula, segons és costum del temps, al cap dels infidels, ja que les bones formes no rebaixen el valor. El moro acceptà la invitació, esperant trobar-se un enemic extenuat, en estat deplorable i disposat a posar el castell als seus peus. En canvi però, els seus ulls es van trobar amb uns cristians saludables, plens de vida i ufanosos. A la taula del cabdill hi havia fines i suculentes carns i peixos que encara conservaven el perfum de la mar, tot això acompanyat amb sucoses fruites acabades de collir de l'arbre, que reposaven en verdes fulles. El moro, meravellat per aquest fet s'afanyà a aixecar el setge, veient en tot això un miracle de la verge cristiana a la qual va començar a tributar devoció, sense adonar-se que l'únic i vertader miracle real consistia en una galeria secreta que penetrava per les entranyes de la muntanya, sortint a una distància suficient per permetre un segur i abundant abastiment de queviures per a la fortalesa.

Un dia, el general Maüs estava defensant la terra contra forasters, però va ser ferit i va fugir pels boscos fins que va arribar a dalt d'un turó i va encendre una foguera. Llavors, el seu ajudant va veure la foguera i el va anar a rescatar. Per commemorar allò el general Maüs va fer construir un castell sobre aquell turó anomenat Montsoriu.

Un noi, vassall del senyor de Montsoriu, es va casar amb una de les mosses més boniques de la rodalia. Com manava la llei, la noia va haver de passar la nit de després del casament amb el senyor de Montsoriu. L'endemà quan el noi va anar a buscar la seva esposa els guàrdies li van dir que el senyor encara estava dormint. Això va passar durant 3 dies i al quart, el noi va anar a buscar a la noia disposat a tot i quan el senyor li va entregar la noia, el jove va travessar el cor del senyor amb una daga sense que els guàrdies poguessin fer-hi res. Amb el desconcert que hi havia els acabats de casar van tornar al poble on la gent estava disposada a defensar-los. Així va ser com va començar la Guerra dels remences.

	




#Article 83: Amer (2813 words)


Amer és una vila i municipi de la comarca de la Selva, situat a l'extrem septentrional de la comarca. Amb una població de 2.281 habitants (2014) i una superfície de 40,05 km², té una densitat de població de 56,95 hab/km².

Amer, pertanyent al bisbat de Girona, es troba a 20 km de Santa Coloma de Farners, a 25 km de Girona i a 28 km d'Olot. El municipi se situa a la vall del riu Brugent, afluent del Ter. El nucli de població més poblat és la vila d'Amer, amb 1.919 habitants, seguida de Solivent, amb 191, i la Costa de Santa Brígida, amb 50, tots situats a la riba del Ter.

Des de temps immemorials que els ibers ja habitaven les muntanyes d'Amer, però no fou fins al 840 que fou fundat el poble com a nucli. Als primers temps la vila va tenir un fort creixement, apareixent al  les primeres dades del seu mercat setmanal. Des d'aleshores fins a l'actualitat el municipi ha estat marcat per diversos moments històrics, com el terratrèmol del 1427.

L'origen del topònim dAmer és desconegut; hi ha diverses teories que n'explicarien l'origen:

Les traces més antigues de poblament humà a Amer es troben als cingles de Sant Roc, a l'extrem nord-est del municipi. En una cavitat coneguda amb el nom de Balma de la Xemeneia ha estat localitzat un jaciment del paleolític superior on s'han exhumat restes d'indústria lítica i de fauna. A l'altre vessant, i més concretament en el desconegut però alhora prolífer jaciment Neolític del Puig de les Sorres és on apareixen altres restes més contemporànies en edat; de la mateixa època també es coneixen restes en antigues col·leccions privades procedents d'altres zones de la localitat d'Amer. Seguint amb el llistat de jaciments arqueològics, al Cau Negre de Sant Roc, l'any 1981 hom hi excavà el que semblaven les restes d'una incineració del Bronze Final (1200-650 aC).

De l'època ibèrica es troben importants vestigis al cim del Puiggalí, a llevant del terme, una elevació estratègicament situada entre les valls del Ter, del Llémena i del Brugent, amb un ample domini visual. Diverses recollides de material i alguna estructura encara visible permeten avançar l'existència a l'indret d'un poblat ibèric, però el més interessant és l'existència d'una torre rectangular de 9,70 per 7,75 metres que, a manca d'excavacions arqueològiques, es pot interpretar com una torre romana de vigilància dels segles II-I aC.

En època romana, el poblament degué ser intens al fons de la vall, seguint el curs del Brugent. Si bé manquen encara troballes concretes i específiques, topònims com els dels importants masos de Gallissà i Palou, documentats ja els anys 949 i 860, respectivament, fan pensar-hi amb certesa, així com la troballa d'enterraments en tegula en el subsòl de l'església de Santa Maria. Aquestes tombes són anteriors a la fundació del monestir, l'any 949, i possiblement també a la de la cel·la de Santa Maria vora el riu Amera, dependent del monestir de Sant Medir (Sant Gregori, Gironès) i coneguda des de l'any 840.

Va ser precisament la consagració del monestir de Santa Maria d'Amer, promogut per la mateixa comunitat de Sant Medir, el 9 de novembre de 949, el que va marcar l'evolució històrica de la població durant molts segles. Els dominis del monestir s'estengueren al llarg de l'edat mitjana per tota la vall i més enllà, i l'abat exercí la jurisdicció civil del poble durant tota l'època feudal, essent-ne, per tant, el senyor jurisdiccional.

L'evolució medieval d'Amer és coneguda per diversos fets ben significatius, i els segles XII a XIV se'ns presenten com una etapa de gran activitat. En primer lloc, ja es té notícia de l'existència d'un mercat des del , el mateix moment en què es reformà i s'amplià el mateix conjunt monàstic. Es consagrà, també, l'església parroquial de Sant Miquel, avui desapareguda. Fora del nucli, prengueren forma les parròquies de Sant Agustí de Lloret Salvatge i Sant Genís Sacosta, i també es té notícia de la capella de Sant Marçal. El castell d'Estela vigilava el terme des del cim de la carena que, al sud-oest de la vila, separa les valls del Ter i del Brugent, i a Sant Climent, la família Roca-salva, pertanyent a la petita noblesa, hi bastí la seva casa forta.

Al  l'abat d'Amer obtingué privilegi de notaria (1228) i de justícia (1237), però les càrregues feudals que suportava la població motivaren un cert despoblament, que no cessà fins que, l'any 1335, l'abat renuncià als mals usos sobre la població remença del terme. La recuperació que seguí a aquesta mesura, tanmateix, s'acabà sobtadament, colpejada primer pels fortíssims terratrèmols de 1427 i després pels greus conflictes remences, dels quals Amer en fou escenari privilegiat.

El 15 de març de 1427, una sèrie de terratrèmols va destruir bona part del complex monàstic (el claustre, per exemple, desapareixeria per sempre), l'església de Sant Miquel i una vuitantena de cases del poble, sense comptar els estralls esparsos arreu del terme. La recuperació va ser lenta, i més tenint en compte el context de crisi general que afectà tot el país en aquells moments finals de l'edat mitjana i les diverses pestes que se succeïren, entre les quals en destaca una d'esdevinguda l'any 1483.

Les guerres remences, que afectaren amb força aquests encontorns, afegiren un nou factor de crisi. Amer, tanmateix, jugà un paper important en la resolució del conflicte, ja que primer fou escenari de diverses reunions dels pagesos revoltats, i després a dues bandes amb els representants del rei Ferran el Catòlic. El procés culminà amb el compromís d'arbitratge del monarca en el conflicte en una reunió mantinguda a la vila el 8 de novembre de 1485, que obrí la porta a la resolució definitiva de la revolta l'any següent.

Aquests anys també foren importants de cara a la reestructuració de l'administració local d'Amer. L'any 1461 el príncep Carles de Viana atorgà a la vila el privilegi de nomenar dos cònsols i sis consellers, i altres tants per a la vall i el terme. El 1481 el rei Joan II hi afegí els drets de taverna, fleca, tall de carns, pa, pastat, peix, cansalada i civada. Finalment, el 1493, el rei Ferran II concedí a Amer el privilegi de nomenar batlle amb bastó reial, assistit per un jutge, un escrivà i un agutzil. El primer batlle fou Antoni Concs, però això encetà un conflicte amb la ciutat de Girona (que pretenia conservar la jurisdicció sobre Amer obtinguda unes dècades abans, en plena crisi), que no es va resoldre fins al 1512.

El  va veure com el procés de recuperació i reconstrucció es consolidava, i tornà una normalitat que no fou estroncada fins a la Guerra dels Segadors. L'any 1640, Amer ja fou l'escenari d'una de les primeres batalles de la contesa entre els revoltats i els tercios, als quals es negà, amb èxit, l'entrada i allotjament al poble pocs dies després d'esclatar la revolta a Santa Coloma i Riudarenes. Una de les principals conseqüències d'aquest conflicte, que s'allargà fins al 1659 i en el qual Amer oferí una important resistència a les tropes castellanes, fou la destrucció de l'església parroquial de Sant Miquel, que ja no fou reconstruïda. Les funcions parroquials passaren llavors a l'església del monestir i el solar de l'antic temple es va convertir, fins avui, en una plaça. La guerra contra França de 1690-1697 també afectà molt seriosament la vila, que fou saquejada i incendiada, de tal manera que va caldre un nou procés de reconstrucció en els anys immediatament posteriors.

El , en canvi, fou tranquil i els grans conflictes sembla que van afectar el poble de manera molt lleu. Aquest segle, de fet, és conegut a Amer per diverses obres de relleu. Fou ara quan la plaça de la Vila adquirí la seva fesomia definitiva i quan s'ampliaren les estances del monestir i es reformà l'església, que s'enriquí La costa de Santa Brígida, amb l'ermita al cim Cingles de la Barroca amb diversos altars i retaules d'estil barroc, rococó i neoclàssic. Però on la prosperitat del  queda més clarament reflectida és en el nombre d'habitants del terme, que passà de 515 l'any 1718 a 1498 l'any 1787. Aquesta població, a grans trets, es va mantenir durant les dècades subsegüents, donat que la Guerra del Francès (1808-1814) tampoc va afectar especialment la vila.

L'any 1835 es produí l'exclaustració del monestir i l'abolició definitiva dels poder feudals que mantenia sobre el terme, un fet que va canviar radicalment la vida d'Amer, que es va haver d'adaptar als nous temps. La momentània recessió que es produí a les dècades centrals del , a més, vingué acompanyada de l'ocupació carlina de la població durant la Guerra dels Matiners (1848-1849), en què Amer fou durant un temps centre d'operacions de les tropes carlines, comandades pel general Cabrera, fins que foren derrotades a la batalla del Pasteral, esdevinguda el 26 de gener de 1849.

Malgrat tot, l'empenta econòmica i demogràfica que havia començat al  va permetre contrarestar perfectament aquests successos a Amer, que (amb Sant Julià del Llor inclòs) l'any 1860 ja tenia 3005 habitants. La prosperitat de l'agricultura va convertir el mercat d'Amer en un dels més importants de la rodalia, i va anar acompanyada ben aviat per una incipient industrialització. El procés es va accelerar a partir de 1894 amb l'arribada de la línia de ferrocarril Girona-Olot, de la qual l'estació d'Amer en fou una de les més actives i importants, ja que comptava també amb un taller de reparació de vagons i màquines.

Una de les activitats afavorides per l'arribada del tren va ser la creació d'un balneari a la Font Picant, el qual va ser declarat d'utilitat pública l'any 1903, gràcies a les propietats de la seva aigua carbònica. L'hotel Amer Palatín, bastit l'any 1930, en fou l'edifici més notable, però tot el conjunt va desaparèixer després de la Guerra Civil, amb la decadència generalitzada de l'ús dels balnearis. Es va mantenir i potenciar, tanmateix, la planta embotelladora d'aigua, que va canviar el nom pel de Fonter, i que encara avui és ben activa.

Amer també participà en els importants canvis polítics esdevinguts als anys 30: les eleccions de 1931, que comportaren la proclamació de la Segona República, foren guanyades a Amer per Esquerra Republicana de Catalunya per àmplia majoria (80,5%), i la mateixa força política, tot i que de manera més mitigada, fou predominant al llarg dels anys successius. L'esclat de la Guerra Civil comportà la destrucció de bona part del mobiliari litúrgic i de l'arxiu de l'església, i la mort d'alguns amerencs al front, encara que la població es deslliurà de ser bombardejada. La postguerra i la repressió, com a tot arreu, també s'hi feren sentir: l'any 1940 31 persones (el 0.9% de la població) foren empresonades per motius polítics.

Sota la llarga alcaldia de Narcís Junquera i Rigau (1939-1973) començaren a produir-se les transformacions de la segona meitat del  que, com a tot arreu, canviaren definitivament la fesomia del terme, la població del qual anà augmentant, encara que d'una manera moderada. La industrialització, si bé no excessiva, provocà l'arribada de fàbriques i empreses a la zona baixa de la vall, a banda i banda de la carretera, en un procés que, sobretot, s'accelerà a partir dels anys.

Entre les indústries sorgides a Amer en aquests moments destaquen les tèxtils i les de productes farmacèutics. La consolidació de l'eix Girona-Olot per carretera i l'auge del transport privat van comportar, a més, la crisi i el tancament, l'any 1969, de la línia del ferrocarril que feia més de setanta anys que funcionava i que tant havia influït en l'Amer de les primeres dècades del segle.

Paral·lelament, les grans transformacions al món agrari comportaren l'abandó de les petites explotacions rurals tradicionals tant del pla com, sobretot, de la muntanya, i els amerencs passaren a treballar en massa al sector industrial o de serveis. Així, el poblament del terme s'anà concentrant al nucli urbà, i els diversos veïnats i agregats, llevat dels més propers a la carretera, van iniciar un acusadíssim procés de despoblament, culminat els darrers vint anys. L'excepció fou la construcció de la Colònia de la Hidroelèctrica als anys 60, una urbanització ubicada al sud del terme, ben planificada, creada per allotjar personal que treballava a la presa de Susqueda.

L'expansió del nucli urbà que han comportat tots aquests canvis s'ha concentrat, sobretot, a banda i banda de la carretera i també cap a l'altra riba del Brugent, a la zona coneguda com a Solivent, en una urbanització endegada l'any 1979 i avui en ple funcionament. Aquesta darrera etapa històrica ha vist també l'aparició a Amer de diversos serveis i equipaments, dels quals l'Institut d'Ensenyament Secundari en fou dels pioners. Inaugurat l'any 1966 com a CLA (col·legi lliure adoptat) dependent de l'Institut Montsacopa d'Olot, esdevingué definitivament institut l'any 1980. Els anys 80 veieren també la regularització del polígon industrial i l'inici d'arranjament del nucli urbà, especialment els entorns del monestir, treballs que foren enllestits al llarg de la dècada següent.

Des de les primeres eleccions democràtiques, l'any 1979, el govern municipal d'Amer anà a càrrec de la llista local de la coalició Convergència i Unió. Sota el govern de Josep Puigdemont, Sant Julià del Llor i Bonmatí, que fins aleshores havien format part d'Amer, es constituïren en municipi independent. L'any 1999, les urnes donaren per primer cop la victòria a una llista independent, encapçalada per Joan Güell i Panosa. El va succeir a l'alcaldia Xavier Targa (ERC). El 2011 va accedir a l'alcaldia Alba Serra (CiU), la primera dona alcaldessa d'Amer. Per renúncia de Serra a l'alcaldia, hi accedeix el 2013 Albert Plana, fins a les eleccions municipals de maig de 2015, en què CiU torna a guanyar l'alcaldia que actualment ocupa M. Rosa Vila.

El terme municipal d'Amer, de 40,05 km², limita al sud amb els municipis de Sant Julià del Llor i Bonmatí i la Cellera de Ter, a ponent amb el de Susqueda, a llevant amb el municipi gironí de Sant Martí de Llémena i al nord amb els municipis de Sant Aniol de Finestres i les Planes d'Hostoles, pertanyents a la comarca de la Garrotxa. S'estén per la vall baixa del riu Brugent, que en entrar a la Selva forma la vall d'Amer, d'acusat caràcter volcànic, entre els darrers contraforts de les Guilleries (els vessants orientals del pla de Sant Martí Sacalm) i un sector molt planer obert vers la depressió gironina, fins a la desembocadura al Ter, aigua avall del pantà del Pasteral, les aigües del qual són en una bona part dins el municipi d'Amer i subministren l'aigua potable a la ciutat de Girona. El territori és en bona part muntanyós, especialment al nord i a ponent, cobert de boscos de castanyers, alzinars i pins. Hi abunden les fonts d'aigua mineral.El terme comprèn la vila i cap de municipi d'Amer, els veïnats del Colomer, la Costa de Santa Brígida, la Jonquera, Lloret Salvatge, el Mont, Palou, Sant Climent d'Amer i Sant Genís Sacosta i les urbanitzacions de Solivent i la Colònia de la Hidroelèctrica. Fins al 1983, data en què es constituïren en municipi independent, també en formaven part com a agregats els pobles de Bonmatí i Sant Julià de Llor.

La principal via de comunicació és la carretera C-63 procedent de Lloret de Mar i en direcció a terres olotines, que travessa el terme de sud a nord-oest. Paral·lel a aquesta carretera corria el ferrocarril de Girona a Olot, que funcionà entre el 1895 i el 1969. Una antiga pista de muntanya que ha estat condicionada mena a Sant Martí Sacalm i diversos camins veïnals uneixen masies i agregats.

El règim de pluges es produeix bàsicament durant la primavera, tot i que durant la tardor també es detecta un increment de les precipitacions. Al llarg del mesos d'estiu (juny - juliol) es produeix un període de sequera. Les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre els 9 °C durant l'hivern i els 22 °C a l'època més càlida. Els mesos en què es donen les màximes temperatures són el juny i l'agost, amb 32,9 °C i 34,8 °C respectivament. I els que representen unes temperatures mitjanes mínimes són el gener i el febrer, amb -6,2 °C i -5,4 °C.

La humitat relativa mitjana que presenta Amer és relativament elevada al llarg de l'any, amb uns valors d'entre el 70 i 80% durant els períodes més freds (tardor i hivern). El vent és un altre factor que condiciona la climatologia d'Amer, la mitjana mensual de la velocitat del vent va disminuint, des del gener amb el valor més elevat (2,3 m/s), al desembre (1,2 m/s). Les direccions dominants del vent són SE i NO.

El 1553 incorpora Lloret de la Muntanya i Sant Genís Sacosta; el 1857, la Jonquera, Sant Climent d'Amer i Sant Julià del Llor i Bonmatí que es desagrega el 1983.

Dos presidents de la Generalitat han nascut a Amer, i altres cinc hi van estar vinculats com a abats del monestir de Santa Maria d'Amer:

Amer manté una relació d'agermanament amb les següents localitats:




#Article 84: Afinació (807 words)


Lafinació és el procés mitjançant el qual s'afina un instrument musical fent concordar els sons que produeix amb una freqüència sonora prèviament establerta. En el cas d'instruments musicals clàssics (com és el cas d'un violí o un clarinet), s'acostuma a afinar utilitzant la nota la, donada per un altre instrument, per un diapasó, o revisada amb un afinador. Els sistemes d'afinació busquen construir una sèrie de relacions de freqüència vibratòria que donen lloc a les notes d'una escala. Aquestes relacions s'estudien de forma independent de l'altura absoluta de qualsevol de les notes, i es descriuen exclusivament com intervals entre elles. Els apartats que segueixen són una relació dels estàndards d'altura absoluta, no dels sistemes d'afinació de l'escala.

Així com s'utilitzaren diversos sistemes d'afinació musical per a determinar la freqüència relativa de les notes d'una escala musical, també en el transcurs de la història s'han usat diversos estàndards d'afinació, en un intent de fixar l'altura absoluta de l'escala. El 1955, l'Organització Internacional d'Estandardització fixà la freqüència del la en 440 Hz.

A mitjans del 1500 Michael Praetorius habita rebutjat diversos estàndards d'afinació alts (de més de 480 Hz pel fet que provocava el trencament de les cordes més agudes (més primes) del violí, que en aquella època es feien amb intestins o tripes d'animals.

Els nivells d'afinació no només variaven en llocs diferents o en distintes èpoques: fins i tot podien variar en una mateixa ciutat. L'afinació de l'orgue d'una catedral londinenca del s. XVII, podia estar afinat cinc semitons més baix que un virginal (instrument de teclat) de la mateixa ciutat.

Es pot tenir alguna idea de les variacions d'afinació examinant antics diapasons de forquilla, tubs d'orgues i altres fonts. Per exemple, un petit diapasó de llengüeta (o “diapasó coral”) anglès de 1720 emetia el la3 (que es troba cinc tecles blanques a la dreta del do central del piano) a 380 Hz, mentre que els orgues que tocava Johann Sebastian Bach a Hamburg, Leipzig i Weimar estaven afinats amb el la3 a 480 Hz, una diferència de quatre semitons. En altres paraules, el la que produïa el diapasó anglès sonava com un fa en els orgues que tocava Bach en aquella mateixa època.

La necessitat d'estandarditzar els nivells d'afinació (com a mínim dins d'una mateixa ciutat o un mateix país) sorgí quan es començà a popularitzar l'execució de música combinada d'orgue amb ensambles instrumentals. De primer es començà a controlar l'afinació amb el diapasó de forquilla, encara que tampoc aquí es posaven d'acord: un diapasó associat a Georg Friedrich Händel, aproximadament de 1740, estava afinat amb un la 422,5 Hz, mentre que un de 1780 estava a 409 Hz (quasi un semitò més greu). Cap a finals del 1700, el la3 s'afinava dins del rang dels 400 a 450 Hz.

Durant la primera meitat del  hi hagué una tendència a pujar l'afinació de l'orquestra. Un diapasó de 1815 del Semperoper, el teatre de l'òpera de Dresde dóna un la 423,2 Hz, mentre que un d'onze anys després produïa 435 Hz.

Els més intensos oponents a la tendència a aguditzar l'afinació eren els cantants, que es queixaven per la dificultat que suposa vocalment haver d'apujar el to de les obres per culpa de l'orquestra. Degut probablement a aquestes protestes, el govern de França dictà una llei el 16 de febrer de 1859 en el que s'establia el la3 a 435 Hz. Aquest fou el primer intent d'estandarditzar l'afinació a tal escala, i fou conegut com el “diapasó normal”.

El diapasó normal del la a 435 Hz donava com a resultat un do central afinat a 258,65 Hz. Una afinació alternativa, coneguda com a “afinació filosòfica” o “científica” fixava el do exactament a 256 Hz, un nombre molt proper a l'anterior que resultava d'elevar el nombre enter 2 a la 8a potència (28 Hz). Aquest do normativitzat donava un la 430,54 Hz però el seu ús no es generalitzà.

El 1939 la conferència de la International Standards Association, reunida a Londres recomanà que el la s'afinés a 440 Hz. La diferència entre aquesta afinació i el “diapasó normal” es degué a la confusió sobre quina era la temperatura a la qual s'havia de mesurar l'estàndard francès. El la 440 Hz ara s'utilitza pràcticament en tot el món, teòricament. En la pràctica, les orquestres afinen amb el la que genera l'oboista principal.

En les orquestres de cambra i simfòniques de música europees actuals es pren com a referència un la3 de 442 Hz produït per un dispositiu electrònic. Hi ha instruments d'afinació fixa, els instruments de vent d'una sola peça, dels quals no es pot variar l'alçada del so. El piano, per la seva banda, necessita afinació periòdica, uns dos cops l'any. Té un claviller en el qual es distribueixen les clavilles d'afinació. La tensió de les cordes es regula girant cada clavilla (semblant a com s'afina una guitarra).




#Article 85: Ocells (9209 words)


Els ocells o aus (Aves) són una classe de vertebrats bípedes de sang calenta que es caracteritzen per pondre ous de closca dura i per tenir plomes, un bec mancat de dents, un metabolisme ràpid, un cor de quatre cambres i un esquelet lleuger però robust. Viuen arreu del món i la seva mida va des dels 5 cm del colibrí nan abella fins als 2,75 m de l'estruç comú. N'hi ha unes 10.000 espècies vivents, més de la meitat de les quals són passeriformes. Els ocells tenen ales, que es desenvolupen en major o menor grau segons l'espècie. Els únics grups coneguts sense ales són els moes i els ocells elefant, tots dos extints. Les ales evolucionaren de potes anteriors i permeten volar a la gran majoria dels ocells, tot i que alguns n'han perdut la capacitat, com ara els ratites, els pingüins i algunes espècies endèmiques d'illes. Els aparells digestiu i respiratori dels ocells presenten adaptacions importants per al vol. A més a més, algunes espècies que habiten medis aquàtics, especialment els ocells marins i els ocells aquàtics, han evolucionat per nedar.

Els ocells són un grup de dinosaures teròpodes amb plomes i, de fet, els únics dinosaures vivents. Els seus parents vivents més propers són els crocodilis. Els ocells descendeixen dels avialats primitius (incloent-hi l'arqueòpterix) que aparegueren fa aproximadament 160 milions d'anys (Ma) en allò que avui en dia és la Xina. Les dades genètiques indiquen que els ocells moderns (neornites) evolucionaren durant el Cretaci mitjà a tardà i es diversificaren molt al voltant de l'extinció del Cretaci-Paleogen (66 Ma), en la qual desaparegueren els pterosaures i els dinosaures no aviaris.

Moltes espècies socials transmeten els seus coneixements d'una generació a l'altra, fet que es considera una forma de cultura. Els ocells són socials i es comuniquen mitjançant senyals visuals, reclams i cants. Participen en comportaments socials, com ara la cria i la caça cooperatives, el comportament de bandada i l'assetjament dels depredadors. La immensa majoria d'espècies són socialment (però no necessàriament sexualment) monògames, normalment per una temporada d'aparellament, a vegades durant anys, però rarament per a tota la vida. Altres espècies segueixen un patró de poligínia (un mascle i diverses femelles) o, rarament, poliàndria (una femella i diversos mascles). Els ocells ponen ous que posteriorment són fertilitzats per reproducció sexual. En general, els ous es ponen en un niu i són covats pels seus progenitors. La majoria dels ocells tenen cura de les seves cries durant una llarga temporada després de l'eclosió dels ous.

Moltes espècies d'ocells són importants per a l'economia com a fonts d'aliment o com a matèries primeres per al sector secundari. S'obtenen ous, carn i plomes de diferents espècies domesticades i salvatges. Els ocells cantadors, els lloros i altres espècies són populars com a animals de companyia. Altres usos inclouen l'extracció de guano (excrements d'ocells) per utilitzar-lo com a fertilitzant. Els ocells apareixen en molts aspectes de la cultura humana. Des del  se n'han extingit unes 120–130 espècies com a resultat de l'activitat humana, i molts centenars abans d'aquesta data. Actualment, unes 1.200 espècies d'ocells estan amenaçades d'extinció per l'activitat humana, tot i que s'estan fent esforços per protegir-les. L'observació d'aus és una part important del sector del turisme ecològic.

La primera classificació biològica dels ocells fou desenvolupada per Francis Willughby i John Ray a la seva obra Ornithologiae (1676). El 1758, Carl von Linné polí el seu treball per crear el sistema de classificació taxonòmica que encara es fa servir avui en dia. En la taxonomia linneana, els ocells constitueixen la classe Aves, que segons la taxonomia filogenètica se situa entre els dinosaures teròpodes.

Els ocells i un dels seus grups germans, els crocodilis, són els únics representants vivents del clade reptilià dels arcosaures. A finals de la dècada del 1990, Aves se solia definir filogenèticament com el grup que incloïa tots els descendents de l'avantpassat comú més recent dels ocells moderns i Archaeopteryx lithographica. Tanmateix, a principis del  s'estengué una definició anterior proposada per Jacques Gauthier fins al punt que actualment és emprada per un gran nombre de científics, incloent-hi els defensors del sistema PhyloCode. Aquesta definició circumscriu Aves al grup terminal dels ocells moderns i n'exclou la majoria dels grups coneguts únicament a partir de fòssils, que es traslladen a un grup més ampli, els avialats, en part per evitar els dubtes sobre la classificació dArchaeopteryx en relació amb animals que tradicionalment s'han considerat dinosaures teròpodes.

Gauthier i De Queiroz identificaren quatre definicions diferents del nom «Aves». Per tant, proposaren reservar «Aves» per al grup terminal que consisteix en l'últim avantpassat comú de tots els ocells vivents i tots els seus descendents, corresponent a la quarta definició de la llista següent. Així mateix, assignaren noms diferents als altres grups.

La quarta definició exclou l'arqueòpterix, tradicionalment considerat un dels primers ocells, i el situa entre els dinosaures no aviaris. Aquestes propostes han estat adoptades per nombrosos investigadors en els camps de la paleontologia i l'evolució dels ocells, tot i que els detalls exactes de les definicions varien. Els investigadors sovint fan servir Avialae, proposat originalment per recollir els grups fòssils que tradicionalment s'havien inclòs a Aves, com a sinònim del nom vulgar «ocell».

La majoria d'investigadors defineixen els avialats com a grup troncal, tot i que no tots fan servir les mateixes definicions. Molts científics empren una definició similar a «tots els teròpodes més propers als ocells que a Deinonychus», tot afegint Troodon com a segon especificador extern en cas que sigui més proper als ocells que a Deinonychus. De vegades, es defineix com a clade basat en apomorfies, és a dir, basant-se en caràcters físics. El 2001, Gauthier redescrigué els avialats com a tots els dinosaures que tenen ales amb plomes que es fan servir per volar, juntament amb tots els seus descendents.

Malgrat que la definició d'Aves com a grup terminal és una de les més esteses, no ha estat exempta de crítiques. El 1977, Lee i Spencer argüiren que aquesta definició no milloraria l'estabilitat del clade i que sempre hi hauria un cert grau d'incertesa sobre el contingut exacte d'Aves, car tots els clades definits (formin un grup terminal o no) tenen poques sinapomorfies que serveixin per distingir-los dels seus parents més propers.

Les proves fòssils i biològiques han generat un ampli consens entre els científics que els ocells són un subgrup especialitzat de dinosaures teròpodes i, concretament, de maniraptors, un grup de teròpodes que inclou els dromeosàurids i els oviraptorosaures, entre d'altres. La descripció de nous teròpodes propers als ocells ha anat difuminant la línia que separa els dinosaures no aviaris dels ocells. Els descobriments recents a la província de Liaoning (nord-est de la Xina), entre els quals hi ha nombrosos dinosaures plumífers de petites dimensions, han contribuït a aquesta incertesa.

El consens en la paleontologia contemporània és que els ocells, Aves, són els parents més propers dels dinonicosaures, que inclouen els dromeosàurids i els troodòntids. En conjunt, formen un grup anomenat Paraves. El dromeosàurid basal Microraptor té característiques que li podrien haver permès planar o volar. Els dinonicosaures més basals són molt petits. Aquestes proves suggereixen la possibilitat que l'avantpassat de tots els paraus podria haver sigut arborícola, i/o podria haver sigut capaç de planar.

L'arqueòpterix és conegut com a un dels primers fòssils de transició descoberts i dóna suport a la teoria de l'evolució a finals del . Té trets clarament reptilians: dents, dits amb urpes, i una llarga cua semblant a la de les sargantanes, però té unes ales ben conservades amb plomes de vol idèntiques a les dels ocells moderns. No se'l considera un avantpassat directe dels ocells moderns, però és el membre més antic i primitiu d'Aves o Avialae, i probablement està estretament relacionat amb l'avantpassat autèntic. Fins i tot s'ha suggerit que era un dinosaure que no estava pas més emparentat amb els ocells que amb la resta de dinosaures, i que Avimimus és un avantpassat més versemblant de tots els ocells que l'arqueòpterix.

Hi ha hagut moltes controvèrsies en l'estudi de l'origen dels ocells. Els primers desacords incloïen si els ocells havien evolucionat dels dinosaures o d'arcosaures més primitius. Dins del bàndol prodinosaures, hi havia desacords sobre si els avantpassats més probables eren els ornitisquis] o els teròpodes. Tot i que els dinosaures ornitisquis (amb malucs d'ocell) comparteixen l'estructura pelviana dels ocells moderns, es creu que els ocells s'originaren a partir dels dinosaures saurisquis (amb malucs de llangardaix), i per tant desenvoluparen la seva estructura pelviana independentment. En realitat, una estructura pelviana avimorfa evolucionà una tercera vegada en el si d'un peculiar grup de teròpodes coneguts com a terizinosàurids. Alguns científics suggereixen que els ocells no són dinosaures, sinó que evolucionaren d'arcosaures primerencs com ara Longisquama.

Els ocells es diversificaren en una gran varietat de formes durant el període Cretaci. Molts grups conservaren característiques primitives, com ara ales amb urpes i dents, tot i que aquestes últimes desaparegueren de manera independent en diversos grups d'ocells, incloent-hi els ocells moderns. Mentre que les primeres formes, com ara l'arqueòpterix o Jeholornis, conservaren la llarga cua òssia dels seus avantpassats, la cua dels ocells més avançats s'escurçà amb l'aparició de l'os pigostil dins del clade Pygostilia.

El primer llinatge gran i divers d'ocells de cua curta en evolucionar foren els enantiornis, o ocells inversos, anomenats així perquè la configuració dels seus ossos de l'espatlla era la inversa de la dels ocells actuals. Els enantiornis ocupaven una gran varietat de nínxols ecològics, des de limícoles que vivien a la sorra i ocells piscívors fins a formes arborícoles o granívores. Alguns llinatges més avançats també s'especialitzaren a menjar peixos, com ara la subclasse físicament semblant a les gavines dels ictiornis (ocells del peix). Un ordre d'ocells marins del Mesozoic, els hesperornitiformes, s'adaptaren tant a caçar peixos en ambients marins que perderen la capacitat de volar i esdevingueren principalment aquàtics. Malgrat les seves extremes especialitzacions, els hesperornitiformes representen alguns dels parents més propers dels ocells moderns.

Gràcies al descobriment de Vegavis, actualment, se sap que la subclasse dels neornis (que conté tots els ocells moderns) ja havia evolucionat en alguns llinatges bàsics a la fi del Cretaci i està dividida en dos superordres, els paleògnats i els neògnats. Els paleògnats inclouen els tinamús de Sud-amèrica i Mesoamèrica, així com els estrucioniformes. La divergència basal de la resta de neògnats fou la dels gal·loanseris, el superordre que conté els anseriformes (ànecs, oques, cignes i txajans) i els gal·liformes (faisans, tetraonins i similars, juntament amb els megapòdids i els guans i similars). Les dates de les divergències són molt debatudes pels científics. Hi ha consens que els neornis evolucionaren el Cretaci, i que la separació entre els gal·loanseris i la resta de neògnats es produí abans de l'extinció K-Pg, però hi ha opinions diferents sobre si la radiació dels altres neògnats es produí abans o després de l'extinció de la resta de dinosaures. Aquest desacord és causat en part per una divergència en les proves; la datació molecular suggereix una radiació al Cretaci, mentre que les proves fòssils recolzen una radiació al Terciari.

La classificació dels ocells és un tema polèmic. La Phylogeny and Classification of Birds (1990) de Sibley i Ahlquist és una obra de referència en la classificació dels ocells, tot i que sovint és debatuda. Gran part de les proves semblen suggerir que l'assignació d'ordres és correcta, però els científics no es posen d'acord sobre les relacions entre els ordres mateixos; s'han utilitzat proves de l'anatomia dels ocells moderns, de fòssils i d'ADN, però no ha emergit cap consens clar. Més recentment, noves proves fòssils i moleculars estan oferint una visió cada vegada més clara de l'evolució dels ordres moderns d'ocells.

Tot seguit es pot observar una llista dels ordres taxonòmics de la subclasse dels neornis, o ocells moderns. Aquesta llista utilitza la classificació tradicional («ordre de Clements»), revisada per la classificació de Sibley-Monroe.

Subclasse Neornithes

La classificació radicalment diferent de Sibley-Monroe (taxonomia de Sibley-Ahlquist), basada en dades moleculars, ha estat àmpliament adoptada en alguns aspectes, car les proves recents moleculars, fòssils i anatòmiques recolzen els gal·loanseris, per exemple.

Els ocells viuen i crien a la major part dels hàbitats terrestres i als set continents, arribant al seu extrem meridional a les colònies de cria del petrell de les neus, fins a 440 km terra endins de l'Antàrtida. La diversitat més elevada d'ocells es dóna a les regions tropicals. Antigament, es creia que aquesta gran diversitat era el resultat d'una taxa d'especiació més elevada als tròpics, però estudis recents han trobat taxes d'especiació més elevades a les latituds altes, que són compensades per taxes d'extinció més elevades que les dels tròpics. Diverses famílies d'ocells s'han adaptat a la vida tant a sobre dels oceans com a dins seu; algunes espècies d'ocell marí només venen a terra per criar, i s'han observat pingüins capbussant-se fins a profunditats de 300 metres.

Moltes espècies d'ocells han establert poblacions de cria en àrees en què han estat introduïdes pels humans. Algunes d'aquestes introduccions s'han fet expressament: el faisà comú, per exemple, ha estat introduït arreu del món com a ocell cinegètic o de caça. D'altres han estat accidentals, com ara l'assentament de cotorretes de pit gris salvatges a diverses ciutats nord-americanes després que s'escapessin de la captivitat. Algunes espècies, incloent-hi l'esplugabous, el caracarà de cap groc i la cacatua galah, s'han estès naturalment molt més enllà de la seva distribució original, a mesura que les pràctiques agrícoles els creaven nous hàbitats apropiats.

): 1 Bec, 2 Capell, coroneta o pili (part superior del cap), 3 Anell ocular, 4 Iris, 5 Mantell (seguit mes avall pel dors i finalment el carpó - aquí sota l'ala); Plomes de les ales: 6 Cobertores petites, 7 Escapulars, 8 Cobertores grans, 9 Rèmiges terciàries, 10 Rèmiges primàries o secundàries (sobre el carpó), 11 Rèmiges primàries de l'ala cobrint les rectrius (plomes) de la cua; 12 Cul, seguit d'infracobertores caudals (plomes cobertores de sota la cua), 13 Cuixa, 14 Articulació tibio-tarsal, 15 Tars (part inferior de la pota), 16 Peu (amb els seus dits anteriors i ungles, sense dit posterior aquí), 17 Tíbia (part superior de la pota), 18 Ventre (abdomen), 19 Flanc (costat del cos), 20 Pit, 21 Gorja, 22 Mentó o barbó (en aquest cas, la fredeluga malabar té una carúncula, una excrescència carnosa com una barballera, que porta com si fos un bigoti o una subbigotera), 23. Aquesta marca es diu franja ocular.

En comparació amb els altres vertebrats, els ocells tenen un pla corporal que presenta moltes adaptacions inusuals, majoritàriament, per facilitar-los el vol.

L'esquelet es compon d'ossos molt lleugers. Tenen unes grans cavitats plenes d'aire (anomenades cavitats pneumàtiques) que es connecten amb el sistema respiratori. Els ossos del crani estan fusionats i no presenten sutures cranials. Les òrbites són grans i estan separades per un septe ossi. La columna vertebral té regions cervical, toràcica, lumbar i caudal, sent el nombre de vèrtebres cervicals (del coll) molt variables i el seu moviment especialment flexible, però el moviment està reduït a les vèrtebres toràciques anteriors i absent a les vèrtebres posteriors. Les últimes estan fusionades amb la pelvis per formar el sinsacre. Les costelles estan aplanades i l'estèrnum està configurat perquè s'hi ancorin els músculs del vol, excepte en els ordres d'ocells no voladors. Les potes anteriors estan modificades en ales.

Com els rèptils, els ocells són principalment uricotèlics, és a dir, els seus ronyons extreuen residus nitrogenosos del flux sanguini i l'excreten en forma d'àcid úric, en lloc d'urea o amoníac, a l'intestí a través dels urèters. Els ocells no tenen bufeta urinària ni una obertura uretral exterior, de manera que l'àcid úric és excretat juntament amb els fems en forma de residu semisòlid. Tanmateix, ocells com ara els colibrís poden ser facultativament amonotèlics, excretant gran part dels residus nitrogenosos en forma d'amoníac. També excreten creatina, en lloc de creatinina, que és el que excreten els mamífers. Aquest material, igual que el que treuen els intestins, emergeix de la cloaca de l'ocell. La cloaca és una obertura amb múltiples funcions: s'hi expulsen residus, els ocells s'aparellen unint les cloaques i les femelles la fan servir per pondre els ous. A més, moltes espècies d'ocells regurgiten egagròpiles. L'aparell digestiu dels ocells és únic, amb un pap per l'emmagatzemament i un pedrer que conté pedres que l'ocell s'ha empassat, i que molen l'aliment per compensar la manca de dents. La major part dels ocells són altament adaptats a una digestió ràpida per ajudar-los en el vol. Alguns ocells migratoris s'han adaptat per utilitzar proteïna de moltes parts del seu cos, incloent-hi proteïna dels intestins, com a energia addicional durant la migració.

Els ocells tenen un dels aparells respiratoris més complexos de tots els grups d'animals. Durant la inhalació, un 75% de l'aire fresc passa de llarg dels pulmons i flueix directament dins un sac aeri que s'estén des dels pulmons i es connecta amb espais aeris dins els ossos i els omple d'aire. L'altre 25% de l'aire va directament als pulmons. Quan l'ocell exhala, l'aire utilitzat surt dels pulmons i l'aire fresc emmagatzemat dins el sac aeri posterior és simultàniament forçat cap als pulmons. Així doncs, els pulmons d'un ocell reben un subministrament constant d'aire fresc tant durant la inhalació com l'exhalació. La producció de sons es fa mitjançant la siringe, una cambra muscular amb diverses membranes timpàniques que es troba a l'extrem inferior de la tràquea, d'on se separa. El cor d'un ocell té quatre cambres, i l'arc aòrtic dret dóna origen a la circulació sistèmica (a diferència dels mamífers, en què està implicat l'arc esquerre). La postcava rep sang de les extremitats a través del sistema portal renal. A diferència dels mamífers, els glòbuls vermells dels ocells tenen nucli.

El sistema nerviós és gran en proporció a la mida de l'ocell. La part més desenvolupada del cervell és la que controla les funcions relacionades amb el vol, mentre que el cerebel coordina el moviment i el telencèfal controla els patrons de comportament, la navegació, l'aparellament i la construcció de nius. La majoria d'ocells tenen un sentit de l'olfacte pobre; les excepcions més destacades inclouen els kiwis, els voltors del Nou Món i els procel·lariformes. El sistema visual aviari sol estar molt desenvolupat. Els ocells aquàtics tenen unes lents flexibles especials, que es poden adaptar per veure-hi tant a dins com a fora de l'aigua. Algunes espècies també tenen una fòvea doble. Els ocells són tetracromats, amb cons sensibles a l'ultraviolat als ulls, així com a cons sensibles al verd, el vermell i el blau. Això els permet percebre la llum ultraviolada, implicada en el festeig. Molts ocells tenen patrons de plomatge en ultraviolat que són invisibles per l'ull humà; alguns ocells en què els dos sexes semblen similars a l'ull nu es distingeixen per la presència de clapes reflectores de l'ultraviolat a les plomes. Els mascles de mallerenga blava tenen una clapa corona reflectant de l'ultraviolat que exhibeixen durant el festeig, utilitzant postures i alçant les plomes del clatell. La llum ultraviolada també es fa servir per trobar aliment—se sap que els xoriguers busquen preses detectant les traces d'orina que deixen els rosegadors a terra, que reflecteixen la llum ultraviolada. Les parpelles dels ocells no es fan servir per parpellejar, sinó que l'ull és lubricat per una membrana nictitant, una tercera parpella que es mou horitzontalment. La membrana nictitant també cobreix l'ull i funciona com una lent de contacte en molts ocells aquàtics. La retina dels ocells té un sistema de subministrament de sang en forma de ventall anomenat pecten. La major part dels ocells no poden moure els ulls, tot i que hi ha excepcions, com ara el corb marí gros. Els ocells que tenen els ulls als costats del cap tenen un camp visual ampli, mentre que els ocells que els tenen al davant del cap, com ara els mussols, tenen visió binocular i poden estimar la profunditat de camp. L'orella aviària manca de pavelló auricular extern, però està coberta de plomes, tot i que en alguns ocells, com ara els mussols Asio, Bubo i Otus, aquestes plomes formen flocs que semblen orelles. L'orella interna té una còclea, però no és espiral, com en els mamífers.

Algunes espècies són capaces d'utilitzar defenses químiques contra els depredadors; alguns procel·lariformes poden expulsar un oli desagradable contra un agressor, i algunes espècies de pitohuins de Nova Guinea tenen una potent neurotoxina a la pell i les plomes.

Els ocells tenen dos sexes: mascle i femella. El sexe dels ocells ve determinat pels cromosomes sexuals Z i W, en lloc dels cromosomes X i Y presents en els mamífers. Els ocells mascles tenen dos cromosomes Z (ZZ), mentre que les femelles tenen un cromosoma W i un cromosoma Z (WZ).

A gairebé totes les espècies d'ocells, el sexe d'un individu queda determinat al moment de la fertilització. Tanmateix, un estudi recent ha demostrat l'existència de determinació del sexe dependent de la temperatura entre els talègols cap-roig. En aquesta espècie, les temperatures elevades durant la incubació resulten en una ràtio sexual femella-mascle més elevada.

Les plomes són un tret característic dels ocells (tot i que també es donaven en alguns dinosaures que, actualment, no són considerats aus autèntiques). Els permeten volar, serveixen com una forma d'aïllament que contribueix a la termoregulació, i els serveixen per exhibir-se, camuflar-se i fer-se senyals. Hi ha diversos tipus de plomes, cadascun dels quals té les seves pròpies funcions. Les plomes són processos epidèrmics ancorats a la pell i només sorgeixen en parts específiques de la pell anomenades pteriles. El patró de distribució d'aquestes zones emplomallades (pterilosi) es fa servir en la taxonomia i la sistemàtica. La distribució i l'aparició de les plomes al cos, que s'anomena plomatge, pot variar dins d'una mateixa espècie segons l'edat, l'estatus social i el sexe.

Els ocells muden periòdicament el plomatge. El plomatge estàndard d'un ocell que l'ha mudat després de la cria és conegut com el plomatge no de cria o – segons la terminologia Humphrey-Parkes – plomatge bàsic; dins del sistema Humphrey-Parkes, els plomatges de cria i les variacions del plomatge bàsic són coneguts com a plomatges alternatius. En la majoria d'espècies la muda és anual, tot i que algunes poden mudar les plomes dues vegades a l'any, i les grans aus rapaces poden mudar-les només una vegada en uns quants anys. Els patrons de muda varien d'una espècie a l'altra. En els passerins, les plomes de vol són substituïdes d'una en una, començant per la ploma primària més interior. Una vegada ha estat reemplaçada la cinquena o sisena ploma primària, comencen a caure les plomes terciàries més exteriors. Després de la muda de les terciàries més interiors, comencen a caure les secundàries, començant per les més interiors i continuant cap a l'exterior (muda centrífuga). Les plomes encobertes primàries més grans es muden simultàniament amb les primàries amb què s'encavalquen. Algunes espècies, com els ànecs i les oques, perden totes les plomes de vol alhora, cosa que els deixa temporalment incapaços de volar. En general, les cues de la ploma són mudades i substituïdes començant pel parell més interior. Tanmateix, els fasiànids muden les plomes de la cua de forma centrípeta. La muda centrífuga és modificada en les plomes caudals dels pícids i els cèrtids, de manera que comença amb el segon parell de plomes més interior i acaba amb el parell central de plomes, de manera que conserven una cua funcional per grimpar. El patró general dels passerins és que les plomes primàries són reemplaçades cap enfora, les secundàries cap endins i la cua des del centre cap enfora. Abans de niar, les femelles de la major part de les espècies adquireixen una placa d'incubació amb la desaparició de plomes properes al ventre. Aquesta zona de pell està ben alimentada pels vasos sanguinis i ajuda la femella a covar els ous.

Les plomes necessiten ser mantingudes, i els ocells les empolainen i netegen cada dia. Es passen una mitjana del 9% del dia fent això. Fan servir el bec per extreure'n partícules foranes i aplicar-hi secrecions ceruminoses de la glàndula uropigial; aquestes secrecions mantenen la flexibilitat de les plomes i serveixen d'agent antimicrobià, inhibint el creixement de bacteris que descomponen les plomes. Alguns ocells també fan servir secrecions d'àcid fòrmic de les formigues, que obtenen gràcies a un comportament conegut com a bany de formigues, per eliminar paràsits de les plomes.

Les escates dels ocells estan formades per la mateixa ceratina que constitueix el bec, les urpes i els esperons. Es troben principalment als dits dels peus i els metatarsos, però alguns ocells també en tenen més amunt del turmell. Les escates de la major part dels ocells no s'encavalquen significativament, deixant de banda els alcedínids i pícids. Es creu que les escates dels ocells són homòlogues a les dels rèptils i mamífers.

La majoria dels ocells poden volar, cosa que els distingeix de gairebé totes les altres classes de vertebrats. El vol és la principal forma de locomoció de la majoria d'espècies d'ocells, que l'utilitzen per criar, alimentar-se i per evitar i fugir dels depredadors. Els ocells tenen diverses adaptacions per voltar, com ara un esquelet molt lleuger; dos grans músculs de vol, el pectoral, que representa el 15% de la massa total de l'ocell, i el supracoracoide; a més de potes anteriors modificades (ales) que serveixen de perfil aerodinàmic. La forma i la mida de les ales solen determinar el tipus de vol que té una espècie determinada; molts ocells combinen el vol impulsat per la batuda de les ales amb el vol tèrmic, menys exigent energèticament. Hi ha unes seixanta espècies vivents d'ocells no voladors, a més de moltes espècies extintes. Els ocells no voladors apareixen sovint a illes aïllades, probablement a causa de l'escassetat de recursos i l'absència de depredadors terrestres. Tot i que són incapaços de volar, els pingüins utilitzen músculs i moviments similars per volar dins l'aigua, igual que els àlcids, les baldrigues i els cínclids.

La major part d'ocells són animals diürns, però alguns ocells, com la major part d'espècies de mussols i caprimúlgids, són nocturns i crepusculars, i molts ocells limícoles de les costes s'alimenten quan arriba la marea apropiada, de dia o de nit.

Les dietes dels ocells són variades i sovint inclouen nèctar, fruita, plantes, llavors, carronya i diversos animals petits, incloent-hi com per exemple, altres ocells. Com que manquen de dents, tenen un aparell digestiu adaptat per processar aliments no mastegats que s'empassen sencers.

Els ocells que posseeixen moltes estratègies per aconseguir menjar o que mengen una gran varietat d'aliments són anomenats generalistes, mentre que els que gasten temps i esforços per aconseguir aliments específics o tenen una sola estratègia alimentària són considerats especialistes. Les estratègies alimentàries varien d'una espècie a l'altra. Molts ocells espigolen insectes, invertebrats, fruites o llavors. Altres cacen insectes que ataquen sobtadament des d'una branca. Les espècies que cacen insectes causants de plagues són considerades agents de control biològic beneficiosos, i els programes de control biològic de plagues en promou la presència. Els nectaròfags, com per exemple els colibrís, els suimangues i els lorins, tenen una llengua raspallosa especialment adaptada, i sovint un bec que encaixa amb flors coadaptades. Els kiwis i aus limícoles tenen un bec llarg que utilitzen per buscar invertebrats; les diferents mides de bec i els diversos mètodes d'alimentació de les aus limícoles resulten en una separació de nínxols ecològics. Els gaviformes, aitins, pingüins i àlcids persegueixen les preses a sota l'aigua, utilitzant les ales o les potes per impulsar-se, mentre que els depredadors aeris com ara els mascarells, alcedínids i xatracs es capbussen per atrapar les preses. Els flamencs, tres espècies de prions i alguns ànecs s'alimenten per filtratge. Les oques i els anatins són en gran part pasturadors.

Algunes espècies, com per exemple, les fregates, les gavines i estercoràrids, practiquen el cleptoparasitisme, és a dir, roben aliments d'altres ocells. Es creu que aquest cleptoparasitisme serveix per complementar l'aliment que obtenen caçant i que no és una part significativa de la dieta de cap espècie. Un estudi de robatoris als mascarells emmascarats per part de fregates grans estimà que les fregates no robaven més del 40% del seu aliment i que la mitjana era d'un 5%. Altres ocells són carronyaires; alguns d'ells, com els voltors, s'hi especialitzen, mentre que altres, com les gavines, els còrvids o altres aus de presa, són oportunistes.

Molts ocells necessiten aigua, tot i que el seu mode d'excreció i la manca de glàndules sudorípares en redueix la demanda fisiològica. Alguns ocells del desert poden obtenir tota l'aigua que necessiten la humitat present a l'aliment. També poden tenir altres adaptacions com deixar que els pugi la temperatura corporal, evitant així la pèrdua d'humitat a causa de la refrigeració evaporativa o el panteix. Les aus marines poden beure aigua de mar gràcies a les glàndules de sal que tenen al cap i que expulsen l'excés de sal pels narius.

La major part dels ocells agafen aigua amb el bec i alcen el cap perquè s'escoli per la gola. Algunes espècies, particularment les que viuen en zones àrides, de les famílies dels colúmbids, estríldids, còlids, turnícids i otídids són capaces de xuclar aigua sense haver d'alçar el cap. Algunes aus del desert depenen de les fonts d'aigua; les gangues són conegudes per reunir-se diàriament al voltant d'abeuradors. Les que tenen cries els porten aigua mullant-se les plomes ventrals.

Moltes espècies d'ocells migren per aprofitar les diferències de temperatures estacionals a escala global, dirigint-se a les fonts d'aliment més abundants i els millors hàbitats de cria. Aquestes migracions varien d'un grup a l'altre. Molts ocells terrestres, ocells limícoles i anàtids emprenen cada any migracions de llarga distància, que generalment comencen basant-se en la llargada del dia i les condicions meteorològiques. Aquests ocells migratoris passen la temporada d'aparellament a les regions temperades o àrctiques/antàrtiques i la resta de temps a les regions tropicals o l'hemisferi oposat. Per preparar-se per migrar, els ocells augmenten significativament el seu greix corporal i les reserves de greix i redueixen la mida d'alguns òrgans. La migració requereix molta energia, en part a causa del fet que els ocells han de creuar oceans i deserts sense aturar-se per menjar. Els ocells terrestres tenen un abast d'aproximadament 2.500 km, els shorebirds poden volar fins a 4.000 km, mentre que el tètol cuabarrat és capaç de volar fins a 10.200 km sense aturar-se. Els ocells marins també emprenen migracions llargues –la més llarga és la de la baldriga grisa, que nia a Nova Zelanda i Xile i passa l'estiu boreal alimentant-se al nord del Pacífic, a prop del Japó, Alaska i Califòrnia, cobrint uns 64.000 km a l'any. Altres ocells marins es dispersen després d'aparellar-se, cobrint grans distàncies sense cap ruta migratòria fixa. Els albatrossos que nien a l'oceà Antàrtic sovint emprenen viatges circumpolars entre una temporada d'aparellament i la següent.

Algunes espècies d'ocells emprenen migracions més curtes, car només cobreixen la distància necessària per fugir del mal temps o trobar aliment. Les espècies irruptives com ara els fringíl·lids boreals en són un exemple i sovint canvien de regió d'un any a l'altre. Aquest tipus de migració sol dependre de la disponibilitat d'aliment. Algunes espècies també cobreixen distàncies més curtes a part de l'àmbit de distribució, en què els individus de les latituds més altres viatgen a l'àmbit d'altres individus de la mateixa espècie. Altres ocells emprenen migracions parcials, en què només migra una part de la població (generalment les femelles i els mascles subdominants). Les migracions parcials poden representar un percentatge elevat del comportament migratori dels ocells d'algunes regions; a Austràlia, un estudi trobà que el 44% dels ocells no passerins i el 32% dels passerins eren parcialment migratoris La migració altitudinal és una forma de migració de curta distància en què els ocells passen la temporada d'aparellament a una major altitud i després baixen a una menor elevació quan arriben les condicions subòptimes. Sovint depèn dels canvis de temperatura i se sol produir quan els territoris normals esdevenen inhòspits a causa de la manca d'aliment. Algunes espècies poden ser nòmades, no tenen un territori fix i es desplacen segons el temps i la disponibilitat d'aliment. Els membres de la família dels lloros o bé no són ni migratoris ni sedentaris, sinó que se'ls considera dispersius, irruptius o nòmades, o bé emprenen migracions curtes i irregulars.

La capacitat dels ocells de tornar a un punt precís després de cobrir grans distàncies es coneix des de fa temps; en un experiment de la dècada del 1950, una baldriga grisa alliberada a Boston tornà a la seva colònia de Skomer (Gal·les) en 13 dies, després de viatjar uns 5.150 km. Els ocells utilitzen una sèrie de mètodes per guiar-se durant les migracions. Els migrants diürns utilitzen el Sol per navegar durant el dia, mentre que de nit s'utilitza una brúixola estel·lar. Els ocells que fan servir el sol compensen el canvi de posició de l'astre al llarg del dia mitjançant un rellotge intern. L'orientació per mitjà de la brúixola estel·lar depèn de la posició de les constel·lacions que envolten l'Estel del Nord. Algunes espècies complementen aquests mitjans amb la capacitat de percebre el geomagnetisme terrestre mitjançant fotoreceptors especialitzats.

La capacitat per orientar-se es troba en la retina.

Els ocells es comuniquen principalment per mitjà de senyals visuals i auditius. Els senyals poden ser interespecífics (entre espècies diferents) i intraespecífics (al si d'una mateixa espècie).

A vegades, els ocells utilitzen el seu plomatge per valorar i demostrar dominància social, per ensenyar la seva receptivitat a l'aparellament en les espècies amb selecció sexual o per exhibir-se amenaçadorament, com en el cas del bitó del sol, que imita un predador gran per espantar falcons i protegir els polls. Les variacions en el plomatge també permeten identificar els ocells, especialment entre una espècie i l'altra. La comunicació visual dels ocells també pot incloure exhibicions ritualitzades, que s'han desenvolupat a partir d'accions no comunicatives com ara l'empolainament, els ajustaments de la posició de les plomes, el picoteig o altres comportaments. Aquestes exhibicions poden indicar agressivitat o submissió, a més de contribuir a la formació dels vincles de parella. Les exhibicions més elaborades són les dels festejos, en què sovint es formen danses a partir de combinacions complexes de nombrosos possibles moviments; l'èxit reproductiu dels mascles pot dependre de la qualitat d'aquestes exhibicions.

Les crides i cants dels ocells, que són produïts a la siringe, són el principal mitjà de comunicació sonor dels ocells. Aquestes comunicacions poden ser molt complexes; algunes espècies són capaces d'utilitzar els dos costats de la siringe de manera independent, cosa que els permet emetre dos cants diferents alhora.
Les crides tenen diverses funcions com ara atreure una parella, avaluar una parella potencial, formar nous vincles, prendre i conservar territoris, identificar altres individus (com quan els pares cerquen els seus polls a les colònies o quan una parella es reuneix al començament de la temporada d'aparellament) i avisar altres ocells de la presència de possibles depredadors, a vegades amb informació específica sobre el tipus d'amenaça. Alguns ocells també utilitzen sons mecànics per comunicar-se auditivament. Els becadells del gènere Coenocorypha de Nova Zelanda es fan passar aire per les plomes, els pícids tamboregen per marcar territori i les cacatues negres fan servir eines per tamborejar.

Mentre que alguns ocells són territorials o viuen en petits grups familiars, altres ocells poden formar grans bandades. Els beneficis principals de reunir-se en bandades són la protecció que ofereix estar en un grup nombrós i l'eficàcia a l'hora de cercar aliment. Defensar-se dels depredadors és especialment important als hàbitats tancats com ara els boscos, on la predació per emboscada és comuna i els grups poden detectar més fàcilment les amenaces. Això ha conduït a la formació de moltes bandades mixtes d'alimentació, compostes habitualment per uns pocs individus de cada espècie amb moltes espècies diferents. Aquestes bandades proporcionen la seguretat d'estar en un grup nombrós i redueixen la possible competència pels recursos. Els desavantatges de reunir-se en bandades inclouen la submissió d'ocells socialment subordinats per part d'ocells més dominants i una menor eficiència a l'hora de trobar aliment en algunes situacions.

A vegades, els ocells també formen associacions amb espècies no aviàries. Les aus marines capbussadores s'associen amb dofins i tonyines, que empenyen les moles de peixos cap a la superfície. Els calaus tenen una relació mutualista amb les mangostes nanes africanes, en què busquen aliment junts i s'avisen els uns als altres de la presència d'aus de presa i altres depredadors.

Els ocells complementen el seu ritme metabòlic elevat durant la part activa del dia descansant en altres moments. Els ocells dorments solen utilitzar un tipus de son conegut com a son vigilant, que alterna períodes de repòs amb ullades ràpides que els permeten detectar problemes i fugir ràpidament de possibles amenaces. Es creu que els apòdids poden dormir en ple vol i les observacions per radar suggereixen que s'orienten de cara al vent quan dormen mentre volen. Alguns ocells també han demostrat ser capaços de caure en un son d'ones lentes alternant els hemisferis cerebrals. Els ocells tendeixen a utilitzar aquesta capacitat segons la seva posició en relació a l'exterior de la bandada. Això podria permetre que l'ull situat a l'altra banda de l'hemisferi dorment romangués a l'aguait de depredadors, observant la vora exterior de la bandada. Aquesta adaptació també es dóna en mamífers marins. El repòs comunal és una pràctica estesa, car redueix la pèrdua de temperatura i els riscos de depredació. L'elecció del punt de repòs se sol fer segons la seva seguretat i la seva temperatura.

Molts ocells dorments giren el cap contra l'esquena i amaguen el bec entre les plomes de l'esquena, mentre que alguns l'amaguen entre les plomes del pit. Molts ocells reposen sobre una sola cama, mentre que altres, especialment els que viuen en climes freds, amaguen les potes entre les plomes. Els ocells que dormen a les branques tenen un mecanisme que els bloca els tendons, permetent-los romandre agafats a la branca mentre dormen. Molts ocells que viuen a terra, com les guatlles i els faisans, prefereixen dormir als arbres. Alguns lloros del gènere Loriculus dormen penjats cap per avall. Alguns colibrís entren en un estat de letargia nocturna que en redueix el ritme metabòlic. Aquesta adaptació fisiològica es dóna en gairebé un centenar d'espècies més, incloent-hi els egotèlids, caprimúlgids i els artamins. Una espècie, l'enganyapastors de Nuttall, fins i tot entra en estat d'hibernació. Els ocells manquen de glàndules sudorípares, però es poden refrescar posant-se a l'ombra o dins l'aigua, pantejant, augmentant la seva àrea de superfície, agitant la gola o recorrent a comportaments especials com ara la urohidrosi per refrescar-se.

El 95% d'espècies d'ocells són socialment monògames. Aquestes espècies s'aparellen almenys durant una temporada d'aparellament, o en alguns casos durant anys o fins a la mort d'un dels membres de la parella. La monogàmia fa possible que ambdós pares cuidin les cries, cosa especialment important en les espècies en què les femelles necessiten l'ajut dels mascles per a criar els polls. Les infidelitats són habituals en moltes espècies socialment monògames. Aquests comportaments se sol produir entre mascles dominants i les femelles que s'aparellen amb mascles subordinats, però també pot ser el resultat d'una copulació forçada en els ànecs i altres anàtids. En les femelles, els possibles beneficis de la infidelitat inclouen l'obtenció de millors gens per les cries i prevenció en cas que la parella sigui estèril. Els mascles de les espècies que practiquen la infidelitat custodien la seva parella amb zel per assegurar-se que són el pare de les cries que cuiden.

També es donen altres sistemes d'aparellament, incloent-hi la poligínia, la poliàndria, la poligàmia, la poliginàndria i la promiscuïtat. Els sistemes d'aparellament polígams apareixen quan les femelles són capaces de cuidar les cries sense l'ajut dels mascles. Algunes espècies poden canviar de sistema segons les circumstàncies.

L'aparellament sol implicar algun tipus d'exhibició de festeig, normalment pel mascle. La majoria d'exhibicions són més aviat senzilles i inclouen alguna mena de cant. Alguns, emperò, són bastant elaborats. Segons l'espècie, els ocells poden picar les ales o la cua, dansar, volar o fer lekking. Habitualment són les femelles que escullen la seva parella, però en els escuraflascons, que són poliandris, funciona a l'inrevés: els mascles poc cridaners trien les femelles amb colors llampants. Les ofrenes d'aliments, el becatge i l'al·loempolainament són pràctiques habituals entre les parelles, generalment després que els ocells s'hagin aparellat i hagin copulat.

Durant la temporada d'aparellament, molts ocells defensen activament el seu territori contra altres individus de la mateixa espècie. La possessió d'un territori els garanteix una font d'aliment per les cries. Les espècies incapaces de defensar el territori on s'alimenten, com les aus marines i els apòdids, solen reproduir-se en colònies per protegir-se dels depredadors. Les espècies que crien en colònies protegeixen llocs privilegiats de nidificació, cosa que pot provocar una ferotge competència per conquerir-los.

Els ocells solen pondre els ous en un niu. La major part de les espècies construeixen nius més o menys elaborats en forma de tassa, de cúpula, de plat, de depressió a terra, de monticle o de cau. Tanmateix, alguns nius d'ocell són molt primitius; els nius d'albatros no són més que un forat a terra. La majoria d'ocells construeixen el niu a llocs protegits i amagats per evitar els depredadors, però els ocells grans o colonials (que es poden defensar millor) construeixen nius més oberts. Algunes espècies utilitzen matèria vegetal de plantes amb toxines antiparasitàries per construir el niu, car això facilita la supervivència dels polls. Sovint utilitzen plomes per aïllar el niu. Algunes espècies no tenen niu: els somorgollaires ponen els ous directament sobre les roques, mentre que els mascles de pingüí emperador protegeixen els ous entre el cos i els peus. La manca de niu és especialment prevalent entre les espècies que nien a terra, en què les cries són precoces.

La incubació, que proporciona la temperatura més apropiada pel desenvolupament dels polls, sol començar després de la posta de l'últim ou. Les espècies monògames solen compartir el temps d'incubació, mentre que en les espècies polígames només un dels pares s'encarrega de covar els ous. La calor es transmet dels pares als ous a través de les plaques d'incubació, unes zones de pell sense plomes situades a l'abdomen o el pit dels ocells incubadors. La incubació pot requerir molta energia; els albatrossos adults, per exemple, poden perdre fins a 83 g de pes corporal al dia. En els megapòdids, la calor que escalfa els ous ve del sol, plantes en descomposició o fonts volcàniques. El període d'incubació pot durar entre 10 dies (en els pícids, cucuts i ocells passerins) i més de 80 dies (en els albatrossos i kiwis).

Quan surten de l'ou, l'estat de desenvolupament dels polls pot variar entre indefensos i independents, segons l'espècie de la qual es tracti. Els polls indefensos són altricials i tendeixen a ser petits, cecs, immòbils i nus. En canvi, els polls que són mòbils i tenen plomes al moment de sortir de l'ou són precoços. Als polls altricials els cal termoregulats i covats durant més temps que els precoços. Entremig dels dos extrems hi ha els polls semiprecoços o semialtricials.

La durada i el tipus de cura parental varien molt entre els diferents ordres i espècies. En un dels extrems, la cura parental dels megapòdids arriba a la seva fi quan la femella pon els ous; els polls acabats de sortir de l'ou són capaços d'excavar per sortir del seu túmul i poden defensar-se immediatament. A l'altre extrem, molts ocells marins cuiden dels polls durant molt de temps. La cura parental més llarga és la de la fregata gran, en què els polls triguen sis mesos a plomar i són alimentats pels pares fins a l'edat de vint mesos.

En algunes espècies, ambdós progenitors cuiden els polls, mentre que en altres només se n'encarrega un dels dos sexes. En algunes espècies, altres ocells de la mateixa espècie (sovint parents propers de la parella reproductora, com per exemple les cries de llocades anteriors) contribueixen a criar els polls. Aquest tipus d'al·loparentatge està especialment estès entre el parvordre Corvida, un grup que inclou ocells com ara els corbs, les garses australianes i els caragolets, però ha estat observat en espècies tan diferents com Acanthisitta chloris o el milà reial. La cura parental pels mascles és rara en la més gran part dels grups animals, però en els ocells és bastant habitual, més que en qualsevol altra classe de vertebrats. Tot i que el mascle i la femella solen compartir la defensa del territori i el niu, la incubació i l'alimentació dels polls, a vegades es produeix una divisió del treball en què un dels individus s'encarrega majoritàriament o total d'una tasca determinada.

Hi ha una gran variació en el punt en què els polls plomen. En la major part d'espècies, els polls abandonen el niu poc abans o poc després d'aprendre a volar. També varia la cura parental després de la plomada. Els polls de gavotins del gènere Synthliboramphus, com ara el gavotí antic, abandonen el niu durant la nit de l'endemà de la desclosa per a seguir els pares a la mar, on creixen fora de l'abast dels depredadors terrestres. Altres espècies, com els ànecs, treuen els polls del niu quan encara són ben joves. Els polls d'albatros abandonen el niu per si sols i ja no reben més ajuda dels pares, mentre que en algunes espècies els progenitors continuen donant aliments suplementaris a les cries després de la plomada. Els polls també poden seguir els pares durant la seva primera migració.

El parasitisme de posta, en què una femella deixa els ous amb la posta d'un altre individu, és més habitual en els ocells que en qualsevol altre ésser viu. Una vegada l'ocell paràsit ha post els ous al niu d'un altre ocell, l'hoste sovint els accepta i cria a esquena de la seva pròpia llocada. Els paràsits de posta poden ser o bé obligats (necessiten parasitar els nius d'altres espècies perquè són incapaços de criar les seves pròpies cries) o bé no obligats (a vegades ponen ous al niu d'altres individus de la mateixa espècie per incrementar el seu rendiment reproductiu, tot i que podrien haver-los criat ells mateixos). Hi ha un centenar d'espècies d'ocells que són paràsits obligats, incloent-hi els indicadors, els ictèrids, els estríldids i alguns ànecs; els més coneguts són els cucuts. Alguns paràsits de posta s'han adaptat per sortir de l'ou abans que els ous de l'hoste, cosa que els permet destruir-los llançant-los del niu o matant els polls, assegurant-se que tot l'aliment que arribi al niu serà per als polls paràsits.

Els ocells ocupen una gran varietat de nínxols ecològics. Alguns són generalistes, mentre que altres tenen un hàbitat o unes necessitats alimentàries molt especialitzades. Els nínxols que ocupen les diferents espècies d'ocells poden variar fins i tot al si d'un mateix hàbitat, com ara un bosc, on algunes espècies s'alimenten al dosser, altres a sota del dosser i altres al sotabosc. Els ocells de bosc poden ser insectívors, frugívors i nectarívors. Els ocells aquàtics solen trobar aliment pescant, menjant plantes o robant-lo d'altres animals. Les aus de caça s'especialitzen en la caça de mamífers o altres ocells, mentre que els voltors són carronyaires especialitzats. Els avívors s'especialitzen a caçar ocells.

Alguns ocells nectarívors són pol·linitzadors importants, mentre que molts dels frugívors tenen un paper clau en la dispersió de les llavors. Les plantes i els ocells que les pol·linitzen sovint coevolucionen; en alguns casos, el pol·linitzador principal d'una planta és l'única espècie capaç d'arribar al seu nèctar.

Els ocells solen ser un element important de les ecologies insulars. Sovint assoleixen illes on no han arribat als mamífers, on poden tenir un paper ecològic que generalment pertany a animals més grans. Per exemple, les moes de Nova Zelanda eren animals pasturadors, igual que el colom de Nova Zelanda i el kokako d'avui en dia. Les plantes actuals de Nova Zelanda conserven les adaptacions defensives que desenvoluparen per protegir-se del moa, ja extint. Els nius d'ocells marins també poden afectar l'ecologia de les illes i els mars que les envolten, en gran part a causa de la concentració de grans quantitats de guano que enriqueix el sòl i els mars contigus.

Es fa servir una gran varietat de mètodes de camp per estudiar l'ecologia aviària, incloent-hi recomptes, monitoratge dels nius i captures amb marcatge.

Els humans s'han relacionat amb els ocells des de l'albada de la humanitat, car els ocells són animals molt visibles i comuns. A vegades es tracta d'una relació mutualista, com per exemple la recol·lecció de mel col·laborativa dels indicadors i pobles africans com ara els borana. En altres casos pot ser una relació comensal, com quan espècies com ara el pardal es beneficien de les activitats humanes. Algunes espècies han esdevingut plagues agrícoles importants, mentre que altres representen un risc per les aeronaus. Les activitats humanes també poden perjudicar els ocells, alguns dels quals estan amenaçats d'extinció per motius com la caça, saturnisme, pesticides, atropellament o la depredació per part de gats i gossos domèstics.

Els ocells poden ser vectors que contribueixen a escampar malalties com ara la psitacosi, la salmonel·losi, la campilobacteriosi, la micobacteriosi (tuberculosi aviària), la grip aviària, la giardiosi i la criptosporidiosi sobre grans distàncies. Algunes d'aquestes malalties són zoonòtiques, és a dir, es poden encomanar als humans.

Els ocells domèstics criats per la seva carn i ous, anomenats aviram, són la principal font de proteïna animal que consumeixen els humans; el 2003 es produïren 76 milions de tones d'aviram i 61 milions de tones d'ous arreu del món. Els pollastres formen la major part de l'aviram consumit pels humans, tot i que els galls dindis, els ànecs i les oques també són relativament comuns. També es cacen moltes espècies d'ocells per obtenir-ne la carn. La caça dels ocells és una activitat majoritàriament recreativa, excepte a les àrees molt subdesenvolupades. Els ocells més caçats a les Amèriques són els anàtids, però també es cacen faisans, galls dindis salvatges, guatlles, coloms, perdius, tetraònids, becadells i becades. El muttonbirding, la caça o recol·lecció de polls i ous de petrell, també és popular a Austràlia i Nova Zelanda. Tot i que alguns tipus de caça, com ara el muttonbirding, poden ser sostenibles, la caça d'ocells ha provocat l'extinció de desenes d'espècies i n'ha posat en perill moltes més.

Altres productes aviaris amb valor comercial són les plomes (especialment el plomissol de les oques i els ànecs), que es fan servir com a insolació en roba i llenços, i els excrements dels ocells marins (guano), que són una font valuosa de fòsfor i nitrogen. La lluita per controlar els dipòsits de guano fou un dels motius que provocaren la Guerra del Pacífic, també coneguda com a Guerra del Guano.

Els humans han domesticat ocells per tenir-los com a animals de companyia i per fins pràctics. Els ocells amb colors llampants, com ara els lloros i els minàs, són criats en captivitat o tinguts com a animals de companyia, una pràctica que ha dut al tràfic il·legal de certes espècies amenaçades. Fa segles que s'utilitzen falcons i corbs marins per la caça i la pesca, respectivament. Els coloms missatgers es remunten com a mínim a l'1 aC i encara tingueren un paper rellevant a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, avui en dia aquestes activitats es duen a terme més aviat com a lleure, entreteniment, turisme o esport (curses de coloms).

Hi ha milions d'ornitòlegs afeccionats arreu del món. Molta gent posa menjadores a prop de casa per atreure ocells. La cria d'ocells ha esdevingut una indústria que mou milions d'euros; s'estima que el 75% de les llars britàniques donen menjar als ocells en algun moment de l'hivern.

Els ocells tenen papers destacats i diversos al folklore, la religió i la cultura popular. En la religió, els ocells poden ser o bé missatgers o bé sacerdots i líders d'una deïtat, com per exemple en el culte de Makemake, en què els Tangata manu de l'illa de Pasqua esdevenien cabdills, o com a assistents, com en el cas de Hugin i Munin, dos corbs que xiuxiuejaven notícies a l'orella del déu nòrdic Odin. Els àugurs eren sacerdots encarregats d'interpretar les paraules dels ocells i d'observar els auspicis per predir el futur. També poden ser símbols religiosos, com quan Jonàs (en hebreu: יוֹנָה, colom) encarnà la por, la passivitat, el dol i la bellesa que tradicionalment s'associen als coloms. A vegades, els ocells han estat deïficats, com és el cas del paó, considerat com la Mare Terra pels pobles dravidians de l'Índia. Alguns també han estat vistos com a monstres, incloent-hi el mític roc o el llegendari pouakai dels maoris, un ocell gegant capaç d'atrapar humans.

Els ocells han aparegut a la cultura i l'art des de temps prehistòrics, quan se'ls representà a les primeres pintures rupestres. Més tard, els ocells foren utilitzats en l'art i disseny religiós i simbòlic, com per exemple en el magnífic Tron del Paó dels emperadors mogols i perses. Quan els científics començaren a interessar-se en els ocells, encarregaren molts dibuixos d'ocells per il·lustrar els seus llibres. Un dels dibuixants d'ocells més cèlebres fou John James Audubon, que féu pintures d'ocells nord-americans que tingueren un gran èxit comercial a Europa. La National Audubon Society li deu el nom. Els ocells també han estat importants en la poesia; Homer, per exemple, presentà rossinyols a lOdissea, mentre que Gai Valeri Catul féu servir un pardal com a símbol eròtic a Catul 2. La relació entre un albatros i un mariner és el tema central de l'obra de Samuel Taylor Coleridge The Rime of the Ancient Mariner i dugué a l'ús modern del nom de l'albatros com a metàfora per referir-se a una càrrega. Hi ha altres metàfores derivades dels ocells; els fons voltor i els inversors voltor, per exemple, deuen el nom al voltor carronyaire.

Algunes espècies d'ocells són vistes de manera diferent d'una cultura a l'altra. Els mussols s'associen amb la mala sort, la bruixeria i la mort a parts d'Àfrica, mentre que a gran part d'Europa se'ls veu com un símbol de saviesa. Els puputs eren sagrats pels antics egipcis i símbols de virtut pels perses, però a gran part d'Europa se'ls considerava uns lladres i a Escandinàvia se'ls veia com un presagi de guerra.

Tot i que les activitats humanes han possibilitat l'expansió d'algunes espècies, com ara l'oreneta comuna i l'estornell vulgar, també han causat el declivi de les poblacions o l'extinció de moltes altres espècies. S'han extingit més d'un centenar d'espècies d'ocells en temps històrics, encara que l'extinció d'ocells més dramàtica causada pels humans es produí durant la colonització de Melanèsia, Polinèsia i Micronèsia, quan desaparegueren entre 750 i 1.800 espècies. Moltes espècies d'ocells estan en declivi arreu del món. L'any 2009, Birdlife International i la UICN comptaren 1.227 espècies d'ocells amenaçades d'extinció.

La principal amenaça d'origen humà pels ocells és la pèrdua d'hàbitat. Les altres amenaces inclouen la sobrecaça, accidents a causa de col·lisions estructurals o l'enganxada accidental en palangres, la contaminació (incloent-hi els vessaments de petroli i l'ús de pesticides), la competició i depredació per part d'espècies invasores foranes i el canvi climàtic.

Els governs i grups conservacionistes treballen per protegir els ocells, o bé promulgant lleis que preserven i restauren els hàbitats dels ocells o bé establint poblacions en captivitat que més tard seran reintroduïdes. Aquests projectes han tingut un cert èxit; un estudi estimà que els esforços conservacionistes han salvat setze espècies d'ocells que altrament s'haurien extingit entre el 1994 i el 2004, com el còndor de Califòrnia i la cotorra de Norfolk.




#Article 86: Almoster (949 words)


Almoster és un municipi de la comarca del Baix Camp, al Camp de Tarragona.

El terme municipal d'Almoster és petit, només té 5,88 Km². Té una forma allargada itreta, mig escanyat entre els de la Selva del Camp, amb el qual limita al nord-est i a l'est, el de l'Aleixar, al nord-est el de Castellvell, i al sud-oest el de Reus. Les aigües del terme, les arrepleguen el barranc de la Llenguadera, el de Picarany i la riera d'Almoster.

La part alta del terme és molt accidentada i arriba fins als 702 metres d'altitud al vessant sud-oest del Puig d'en Cama, arribant a tocar, molt poca part a les Muntanyes de Prades, ial sud -tocant als termes de Castellvell del Camp i de Reus- és més planer, trencat tan sols per petits turons. L'altitud inferior del terme és de 200 metres.

Els carrers del poble presenten forts pendents en alguns llocs. Al terreny al peu de la Casa de la Vila assoleix els 300 metres d'altitud. La principal via de comunicació és la carretera TP-7049 de Reus a Castellvell del Camp i la TV-7048 a Castellvell del Camp a Almoster, i el camí -avui carretera- núm. 5063 d'Almoster a la Selva del Camp. És a 4,5 km de Reus i a 2,5 de la Selva del Camp. També té comunicació per camins rurals amb Prades, l'Aleixar, l'Albiol, la Selva del Camp, Vilaplana i Maspujols.

Alguns llocs d'interès són l'església de Sant Miquel i Cal Jardí, un edifici renaixentista dins de la població. Esparsos pel terme hi ha diversos masos, la majoria rònecs. Per la seva importància destaca el Mas de Carreres, que Madoz ja anomenava com una hisenda important a mitjan , el Mas del Picarany, de la família del poeta reusenc Gabriel Ferrater, i el Mas del Vícto, que va ser propietat de Víctor Josep Rosselló, industrial i alcalde de Reus el 1867-1868.

Pel que fa a la gent que treballa al poble, l'economia és bàsicament agrícola i de serveis. Val a dir, però, que és un poble dormitori, amb molta gent que treballa a Reus i altres llocs de la comarca.

Hi ha quatre urbanitzacions principals: la urbanització Picarany, al nord-oest del poble, el conjunt anomenat l'Aubareda -promoguda per Joan Maria Roig-, al sud, la urbanització Pontarrons, a la partida d'aquest mateix nom, i la urbanització Castellmoster, que és la continuació de la del Picarany i que -en bona part- és dins del terme de Castellvell del Camp.

La població va disminuir durant el  i va passar de 455 habitants a començaments de segle, a 291 el 1950. Després la caiguda demogràfica es va aturar i va anar remuntant lentament fins als poc més de mil habitants actuals. El 2005 hi havia censats 1.140 habitants, dels quals només 700 viuen a la part antiga del poble.

S'han trobat algunes restes neolítiques al lloc anomenat les Masies i també restes romanes a la partida anomenada Pontarró.

L'actual vila se suposa que es va originar en una masia mora anomenada Al-Munastir. El nom no prové de l'àrab, tanmateix, ja que és d'origen mossàrab: prové del mot llatí MONASTERIUS (monestir). A la carta de poblament de la Selva de 1165 s'esmenta un lloc anomenat torrent de Mosterio i el 1204 el lloc de Mosterium pertanyia a Reus i el castlà de la ciutat Bernat de Bell-lloc en va cedir 2/3 a un tal Bartomeu. Disputes entre ambdós senyors van fer intervenir el cambrer de Reus, que va reconèixer el dret d'Almoster a un batlle propi, però com a part del terme de Reus a la qual havia de pagar tribut; finalment el cambrer va comprar el lloc el 1206.

El 1428 i 1480 es van signar pactes amb la Selva per les pastures d'Almoster. En extingir-se la cambreria el 1545 va passar a l'Arquebisbat de Tarragona i va formar part de la Comuna del Camp. Amb la grafia (el) Moster apareix el 1564, que esdevé Almoster el 1582. El 1573 l'església va obtenir pila baptismal. Un tractat de 20 de maig de 1599 va reconèixer el poble com a part del terme de Reus a la qual havia de pagar 12 lliures l'any, però podria nomenar jurats, fer ordinacions i posar talls, i estaria exempta de contribuir a les despeses de Reus. L'arquebisbe Joan de Montcada va reconèixer el 1641 la pertinença d'Almoster al terme de Reus, el batlle de la qual podia exercir-hi la jurisdicció civil i criminal. El 1714 el guerriller catalanista Carrasclet va fer gran mortaldat d'invasors castellans en un lloc anomenat torrent de Na Castella, i la tradició diu que aquest nom prové precisament dels molts castellans que va matar la partida del Carrasclet.

El 1717 va quedar cancel·lat el pacte amb Reus del 1599 i dos anys després hi consta una població de 286 persones, que pugen a 524 el 1787, quan ja té la categoria de parròquia, sempre sota jurisdicció de l'arquebisbat. A començaments  va augmentar la població, però va començar a baixar el 1844 (passa de 621 a 493 habitants) i amb lleus oscil·lacions arriba als 412 el 1897. El 1850 va obrir l'ajuntament del poble. El 1868, amb la revolució de Joan Prim, aprova unir-se a Reus, fet que no es va consumar. El 1854 va incorporar algunes partides que abans pertanyien a l'Albiol. Fou federalista el 1871 i 1872. El 1873 els carlins hi foren desfets i perseguits fins a la Selva pels liberals de Reus i l'exèrcit.

Els germans missioners Antoni, Manel i Josep Aymemí Ferrer.

El 30 de juliol és la festa major dels sants Abdó i Senén i el 29 de setembre, la festa major petita, dedicada a sant Miquel Arcàngel. El 15 de maig s'hi celebra la festa de Sant Isidre.




#Article 87: Arbolí (1597 words)


Arbolí és un poble i municipi de la comarca del Baix Camp (abans pertanyia a la comarca del Priorat) des del 1990 segons una llei de la Generalitat de Catalunya. Dins del terme municipal hi ha el llogaret de Gallicant.

El terme municipal d'Arbolí, 20,77 km² d'extensió, es troba al sector sud-occidental de les Muntanyes de Prades, que aquí depassen els 1.000 m al Puig de Gallicant (1.008 m) i donen al territori un caràcter molt trencat i accidentat. El coll d'Alforja, que forma la partió entre les dues comarques (Baix Camp i Priorat), es troba dins el terme d'Arbolí. El límit sud-oriental ressegueix els cingles d'Arbolí, esplèndid mirador sobre el Baix Camp. És drenat gairebé de manera exclusiva pel barranc d'Arboli (dit també de les Moreres), afluent al riu de Siurana, i també pels del Bou de la Vila i del Gorg.

El poble d'Arbolí és actualment l'únic de població del municipi, que limita amb els termes d'Alforja (SE), la Mussara (ara de Vilaplana, a l'E) i La Febró (NE), tots tres del Baix Camp, i amb els de Siurana (ara de Cornudella) i Cornudella, al NW i W. El cim dit el Molló o el Mirador (922 m) és a l'extrem del sud del terme i forma un quadrifini entre Arbolí, Cornudella, Porrera i Alforja. La carretera comarcal de Reus a Fraga passa, en el sector del coll d'Alforja ja esmentat, pel migdia del territori, i en surt un brancal que porta al poble d'Arbolí. Camins rurals porten als antics masos.

Una bona part del sòl, gairebé les tres quartes parts, són de brolla i pineda; la part conreada ho és majoritàriament en explotació directa. Tan sols una propietat supera les 150 ha. i una altra, les 300. El regadiu és de poca importància, tot i tendir a créixer; el principal producte és l'avellaner, mentre s'ha reduït, fins a quasi desaparèixer, el sembrat, que encara el  ocupava el 70 % de les terres conreades. La vinya és manté estable.

Uns anys després de la meitat del  va cessar l'explotació del carbó vegetal, i també es deixaren d'explotar les dues mines de coure. L'explotació del guix fou substituïda per la de l'argila que no es va mantenir. Esparsos pel terme hi havia una vintena de masos, el més important és el Mas d'en Vinyes; ara són tots rònecs excepte dos. La ramaderia, abans important --és viu encara el topònim del pla de les Vaques--, pràcticament desapareguda i substituïda per la creació de granges de porcs i de gallines. A la Solana, vora el riu o barranc d'Arbolí, hi havia tres molins paperers, que resten inactius des de quasi fa un segle, i dos de fariners, que es mantingueren actius fins als anys de 1940.

El poble dArbolí (714 m d'altitud) queda alhora enclotat i arrecerat en una llenca plana entre el serret dels Colls i el barranc d'Arbolí. L'edifici més notable és l'Església de Sant Andreu, neoclàssica, de tres naus amb cor i un campanar. El 1936 va ser cremada i convertida en quadra. Ara depèn de l'Alforja. Diverses cases del poble tenen portalades amb dovelles dels segles  i , algunes de les quals s'han refet com a lloc de segona residència. Ca l'Arrel és considerada la més antiga del poble i guarda arcades de mig punt. L'antiga rectoria és utilitzada com a casa de colònies. La tradició atribueix als àrabs la volta de la Font Voltada, així com una torre de guaita medieval dita dels Moros o del Manuel. El terme fou molt afectat el 1959 pel denominat aiguat de sant Miquel.

Arbolí és conegut per acollir la casa pairal de la família Casals, que habitaven al poble fins als anys 70. Muriel Casals, és juntament amb el saxofonista Josep Teulat, filla il'lustre del poble. En el moment de la seva tràgica mort, el 14 de febrer del 2016, es van declarar dos dies de dol al poble. Actualment la casa Casals funciona com a casa refugi sota un altre nom.

Arbolí té des d'antic l'agregat, ara del tot rònec, Gallicant, format per mitja dotzena de cases. És esmentat ja el 1158 com pòdium Gallicantum a la carta de donació de L'Albiol; un mas del seu territori fou donat el 1197 per la reina Sança a la sagristia de Poblet. La caseria, al nord del terme, és un replà del vessant septentrional del puig de Gallicant, damunt la vall del riu Siurana. El lloc que era també parròquia d'Arbolí, es despoblà després del 1939, tot i que algú hi va en els temps de les collites. La major part dels seus habitants es traslladaren a Arbolí.

Es creu que el seu origen es troba en un antic assentament sarraí. La primera referència documental és la que fa Ramon Berenguer IV dels seus emprius. El 1263 era escrit Herbulino, el 1280 Erbulio i no és fins al 1600 que apareix la forma Arbolí. Al  hi funcionà una comunitat càtara, tres membre de la qual foren condemnats el 1262. El lloc devia ser pobre, ja que si bé el seu rector pagava 18 sous i cinc diners a les dècimes de 1279; l'any següent se'l declarà exempt per tal com no havia assolit la quantitat necessària. Des de la seva creació, hom creu que va pertànyer a la Baronia d'Entença, ja que, el 1314 hi foren convocats els homes de la senyoria per a atacar Alforja al llarg de les disputes entre l'arquebisbe i el baró. Més tard (1324) va pertànyer al comtat de Prades. El 1332 el comte Ramon Berenguer I d'Empúries, va cedir el lloc a la seva muller Blanca com a dot amb motiu del seu esponsalici.

Després les terres van passar als ducs de Cardona i més endavant als de Medinaceli. El poble va participar de forma activa en la insurrecció carlista de 1827.

Hi ha un centre estatal d'EGB.

A la zona del Colls damunt del poble, a 714 m, hi ha l'ermita de Sant Pau. Construïda en el , té una capella d'una nau i espadanya, sense massa interès, amb la porta d'entrada de mitja volta, refeta el 1927 i el 1974. La imatge de fusta del titular es va salvar el 1936 i ara es guarda al poble.

Al Cingle Blanc, de cara a la plana del Camp, s'hi han trobat diversos jaciments prehistòrics, amb restes de l'edat del ferro i de l'Eneolític (coure), amb notables i nombroses troballes, algunes a flor de terra, de ceràmica i sílex, la majoria pertanyents a la denominada cultura campaniforme, així com d'altres d'ibèriques i romanes, que converteixen la zona en un exemple típic de concentració de poblament prehistòric.

Altres troballes s'han fet a la cova de la Dou, a lavenc del Pep Anton, a la cova de l'Aleu i al coll del Nassot.

Arbolí celebra la seva festa major el primer cap de setmana del mes d'octubre. El gener se celebra la festa major d'hivern, coincidint amb la festivitat de Sant Pau.

La principal activitat econòmica és l'agricultura de secà, i hi destaca el cultiu d'avellaners. Tot i que en la zona hi ha dues mines de coure, aquestes estan sense explotar. També han desaparegut els antics molins de paper i de farina.

Al  Arbolí experimentà un notable creixement: En començar-lo compta amb 41 cases el 1708 i amb 30, aglutinades, el 1719, quan es fa constar que , tenint un terme de deu quarts de tomb. El 1763 tenia 44 veïns i 40 el 1773. El creixement demogràfic es reflecteix també en el nombre d'habitants, que passen de 130 el 1716 a 292 el 1787. La jurisdicció senyorial havia passat dels comtes de Prades als ducs de Cardona i d'aquests als de Medinaceli. El 777 hi és documentat el conreu de l'avellaner; el mateix any hi eren actius els molins paperers, un dels quals produïa anualment 2 200 raimes --(vegeu, Raima)-- de paper. D'aquest període semblen datar els masos més notables com el Mas d'en Vinyes i el Mas del Bruno. La importància dels conreus de cereals cal deduir-la de la vintena d'eres esmentades. El 1787 l'església, que anteriorment havia estat vicaria de Siurana, consta com a parròquia. Tot i els símptomes apuntats de millora el 1794, el poble es lamentava davant les autoritats corregimentals de la seva misèria, que l'impossibilitava de satisfer els tributs endarrerits.

A l'inici del  mantingué una població estable amb 44 veïns el 1819 i encara en tenia 45 el 1830; aquest darrer any en tenia 72, que passaren a 232 el 1842, 478 el 1857, 504 el 1860, 496 el 1897; per assolir la seva fita demogràfica màxima el 1900 amb 515. L'única notícia política coneguda del  és la participació de gent del poble en la revolta dels Malcontents. El 1847 hi havia una important ramaderia, en part pertanyent a gent de Reus, que hi tenia pastors, de llana, vaques, cabres i porcs. Per aquell temps es talaven sistemàticament els boscs per a destinar la fusta a la construcció, essent aquesta una de les principals activitats econòmiques. Al llarg del  i principis del XXI està coneixent una constant davallada demogràfica; només amb un increment motivat pel campament militar de Los Castillejos.

Los Castillejos va ser un campament militar destinat a allotjar els qui feien milícies universitàries, arribà a albergar 4.000 homes a l'estiu. Aquest campament va estar actiu des de l'any 1950 fins al 2001. S'estenia també per terres de Mas dels Frares (la Febró) i de la Mussara, al Baix Camp.

Alcaldessa : Magda Seriol Samarra 2020 - 2021 (ERC-AM)

Alcalde : Armand Flaujat Viayna 2019  - 2020 (ERC-AM)

Alcaldessa: Elisenda Barceló Olivé -2015 - 2019 (CiU)




#Article 88: L'Albiol (838 words)


L'Albiol (del llatí alveolus, diminutiu dalveus, conca) és un municipi de la comarca del Baix Camp. Limita al nord-est amb Alcover, al nord amb Mont-ral, a l'oest amb Vilaplana, al sud-oest amb l'Aleixar i al sud amb la Selva del Camp.  a l'alcaldia hi és Mario Cortés Ayén.

El terme es divideix en tres parts:

L'altitud del terme oscil·la entre 230 i 985 metres. El terme té unes 800 hectàrees de bosc, sobretot pins, i 400 de garriga i erm.

El principal cultiu és l'avellana (460 hectàrees), i després l'olivera, la vinya i els cereals. L'agricultura es concentra a la Vall de Bonretorn, a la part baixa de la Vall de la Selva, i en alguns planells aïllats. La part alta del terme municipal és ocupada per bosc.

L'església parroquial de Sant Miquel està datada a la seva portalada de 1791, tot i que té una sepultura de 1766. És d'una nau única amb capelles obertes entre els contraforts. El seu altar major, procedent segons la tradició del convent de Sant Francesc de Reus, va desaparèixer i té ara una talla policromada de Sant Miquel del .

L'ermita de la Mare de Déu de les Virtuts, que feia de lloc de reunió de la batllia de Samuntà, es troba al terme d'Alcover, però pertany a la parròquia de l'Albiol.  està enrunada.

Al seu terme hi ha també l'ermita del Mas de l'Anguera, a l'antic camí de Reus a Prades, dedicada a la Immaculada Concepció.

És possible que una fortificació sarraïna en aquest lloc fos conquerida, després de la batalla del coll ara conegut com a Coll de la Batalla, per Guillem de Claramunt, al començament del , i arrasada.

El 1128 apareix un Guerau de l'Albiol company de Robert d'Aguiló. El 25 de juny de 1158 el comte Ramon Berenguer IV va cedir el lloc, part de la batllia de Siurana, a Joan de Martorell, en franc alou, per repoblar-lo i fortificar-lo. Martorell va entrar a la canònica de Tarragona i va cedir els seus drets al bisbe de Tarragona Hug de Cervelló el 1164 que la va cedir a Guerau d'Avinyó, que es creu que llavors es va dir Guerau de l'Albiol; el 1167 n'era senyor Guerau Dalmau, potser el mateix Guerau d'Avinyó, i el castell ja estava bastit. L'arquebisbe va comprar els drets reials el 1187. El 1194 la senyoria era dels canonges i el 1198 la reina vídua na Sança en va reconèixer la possessió plena a l'església, passant definitivament al Camp. Entre el 1195 i el 1209 Dalmau de l'Albiol, hereu de Dalmau d'Avinyó, i la seva muller Berenguera, van vendre els drets al paborde de Tarragona, Ramon de Sant Llorenç, amb diners deixats pel comú de la Selva; el següent paborde Ferrer Pallarès, va cedir els emprius, llenyes, aigües, menes i pedres del terme als selvatans (1248). El 1223 es va establir una devesa a Bonretorn (els pobladors de l'Albiol ja en tenien una per carta del 1167). El poble es va començar a configurar al segle XV aglutinant població esparsa de masos o cases, però el 1584 encara és descrit pel rector com un gran terme ple de masies escampades. L'explotació d'unes mines d'argent a Bonretorn està documentada fins a 1396; el 1495 s'esmenta un Mas de la Fusina, lligat a una indústria d'aiguardent.

El 1410 en extingir-se la pabordia, el terme fou cedit al canonge cambrer, que també era senyor de Reus. Apareixen jurats documentats des del 1494 i un batlle des del 1584. En aquests anys l'activitat principal era la ramaderia, però al segle XV es va introduir l'avellaner.

El 1646, durant la Guerra dels Segadors, les autoritats castellanes van obligar a desmantellar el castell, feina que van fer els selvatans el 1654.

Extinta la cambreria, la senyoria va passar a l'arquebisbe. El nucli modern es va bastir després de l'enderrocament del castell. La rectoria fou construïda al . El 1830 tenia 264 habitants i va pujar a 386 el 1842, després va caure (287 el 1857 després de perdre part del terme) i va tornar a pujar (319 el 1897). El 1837 es va incorporar al terme el de Samuntà, a la vall de Rascaç, que pertanyia al comtat de Prades; el 1854 una part del terme, justament les terres més planes i riques, van ser incorporades a La Selva del Camp, Alcover, L'Aleixar, Almoster i Castellvell del Camp.

El 3 de setembre de 1873 durant la darrera guerra carlina, els liberals de Reus van intentar atrapar el cap carlí Cercós, però aquest els va derrotar. Els liberals es van anar a refugiar al fort de La Selva mentre que els seus ferits eren cosits a trets pels carlins.

Del castell en queden restes de la muralla, amb algunes torres mig caigudes, i s'endevinen les edificacions centrals.

La població era de 277 habitants el 1900 i 318 el 1910, però al començament de la Guerra Civil era només de 208. El 1975 va arribar al mínim de 74 habitants (76 el 1981) per anar pujant fins als poc més de 450 habitants actuals.




#Article 89: Alforja (1361 words)


Alforja (de l'àrab Alfurg o al-furga obertura o separació, degut a la seva situació en el coll que uneix Reus i el Camp amb el Priorat) és una vila i municipi de la comarca del Baix Camp.

Alforja es troba en un turó a uns 347 metres d'altura, a l'esquerra de la riera d'Alforja.

El terme, de 38,32 km², està situat a una vall emmarcada pels cingles d'Arbolí, la Mussara i les muntanyes del Mirador o Molló (922 metres) i Puigcerver (835 metres), entre les dues muntanyes i pel coll de Cortiella el terme s'endinsa cap al Priorat i arriba fins al límit del terme de Porrera.

Els corrents d'aigua més importants són: el riu Cortiella (afluent del riu Siurana), la riera de la Vila, que també rep el nom de riu d'Alforja (que va cap a Vilaplana) i la riera d'Alforja, nodrida per barrancs i rieres més petites: el barranc de Canaleta, barranc de Llobregat, barranc de les Comes, barranc del Roure i barranc de les Creus. La riera parteix el terme en dues parts, de nord a sud.

El terme, limita amb els termes d'Arbolí (nord), Vilaplana i la Mussara (nord-est), Duesaigües i també Riudecols (sud), les Borges del Camp (sud-est), Maspujols (sud-est), l'Aleixar (est), Porrera (oest) i Pradell de la Teixeta (oest). En parts molt reduïdes afronta també amb els termes de Botarell (sud-est) i Cornudella de Montsant (nord).

El terreny principalment està format per bosc i botja, tot i que encara es conserven zones cultivades, predominant la d'avellaners seguida pels olivers, ametllers i finalment vinyes i fruiters. A les zones de regadiu també es produeix horta. Al terme hi ha unes pedreres de granit. I de roca calcària, en direcció a Arbolí. Mines de plom i de barita van tancar ja fa prop de 50 anys. La indústria és molt reduïda, formada per algunes empreses familiars.

Nuclis del terme:

Al terme s'han trobat fletxes de coure i sepulcres Neolítics, al camí de les Hortes, i restes d'un antic poblat romà a les Barqueres. Una fortificació romana fou probablement l'origen del futur castell.

Hom suposa que l'origen del poble fou una antiga alqueria sarraïna, que explotava mines d'argent. El topònim és esmentat en un pergamí de Ramon Berenguer IV, datat el 1152.

L'any 1154, la vila i l'església d'Alforja surten esmentades en la butlla que el papa Anastasi IV dirigeix a l'arquebisbe tarragoní Bernat de Tort.

Segons referències, ja que no es conserva el document original, Ramon Berenguer IV donà el lloc a Ramon de Ganagot, exceptuant el delme i la primícia de la vila, que es repartien entre la casa comtal i l'arquebisbe tarragoní. La carta poblacional és del 27 de juny de 1158 i l'atorgaren el comte i el bisbe Bernat Tort. Ramon de Ganagot (o Gavagou o Gavalgand) fou un company de primera hora del Robert d'Aguiló. La vila havia d'assegurar el domini de les serres de Prades i Siurana, tot just recuperades als sarraïns. Formaria part del terme de Prades però amb reserva pel bisbe dels delmes i primícies descomptar la part reial. La vila es deia Santa Maria de la Vall d'Alforja (però abans ja existia l'església i algun assentament) i la tindrien Ramon i els seus hereus en alou perpetu.

El 1170 Ramon va atorgar una carta als habitants confirmatòria de les seves possessions i donant-los els usos i costums de Siurana establerts el 1153. El 1173 l'arquebisbe Guillem de Torroja, per a refermar els drets eclesiàstics, atorgà una nova carta als Ganagot, però es reserva els drets eclesiàstics, el castell d'Alforja i una propietat dominical. El 1194 Ramon va cedir a la seva filla Romeva la meitat del terme, amb motiu del seu enllaç amb Bertran de Castellet, vídua aviat, Romeva es casà el 1200 amb Bernat dels Arcs, unint-se les dues senyories (Alforja i els Arcs), que van passar al fill comú Pere dels Arcs; aquest no va reconèixer la fidelitat deguda a l'arquebisbe, va fer diversos actes de guerra a la regió i dilapidà el seu patrimoni. Va morir el 1243.

El govern senyorial s'extingí a la mort de Pere dels Arcs, que deixà els seus senyorius a l'abadessa, probablement filla seva i a la comunitat del monestir de Bonrepòs, el qual un any després, el 1244, decideix vendre tota la deixa a l'arquebisbe Pere d'Albalat, que des de llavors es converteix en senyor de l'anomenada baronia d'Alforja, i el castell es convertí sovint en residència dels arquebisbes. En els seus orígens el terme d'Alforja arribava fins a Cambrils, i l'integraven Alforja, les Borges, Riudecols, les Irles, els Banys, els Diumenges o Domenys, Cortiella, els Arcs, les Benes, les Voltes i Tascals). Pere d'Albalat també va adquirir els drets reials del terme a canvi de la condonació d'un deute.

En els segles  i XIV, hi hagué a Alforja una activa comunitat jueva (documentada entre 1283 i 1393) i l'any 1393, el poble hagué de comprar el perdó reial a Joan I pels excessos contra els jueus, que es produïren dos anys abans. Al llarg dels segles  i XIV, sembla que conegué força prosperitat econòmica. El 1314 Alforja fou assaltat per homes de la baronia d'Entença que pensaven que hi havia empresonat un home de Samuntà, i els assaltants, rebutjats, es van dedicar a assolar el terme, i foren excomunicats per l'arquebisbe Guillem de Rocabertí. Alforja fou membre de la Comuna del Camp, almenys des de 1322.

L'any 1464, a les ordes de Pere Conangles, es pronuncià contra Joan II, motiu pel qual fou assetjada per la gent de la baronia d'Escornalbou i s'hagué de retre per manca de provisions.

Durant la guerra dels Segadors, participa d'una manera molt activa en la lluita, juntament amb tots els pobles de la Comuna.

També durant la guerra contra Felip V, com a la resta de llocs del camp, es posà al costat de l'arxiduc Carles i aportà soldats a la lluita.

La guerra del Francès provocà una forta crisi econòmica, i el poble fou obligat diverses vegades a subministrar aliments a les tropes. L'any 1810, gent del poble atacaren els francesos a les Borges, però caigueren en un parany i es produïren diverses morts. El 1842 va arribar a la seva màxima població amb 2231 habitants. A final del  ja només eren 956.

Durant el Trienni liberal, en les lluites entre lliberals i absolutistes, Alforja es declarà a favor dels absolutistes i es produïren sovint enfrontaments entre tots dos bàndols. Tres mil absolutistes es van reunir al poble però només 18 soldats i 25 milicians reusencs els van derrotar en agafar-los per sorpresa el setembre del 1822. Fou també durant la Guerra dels Malcontents la capital dels insurgents del Camp, sota el comandament de Joan Rafí Vidal, que hi va instal·lar la seva junta corregimental fins a poder entrar a Reus. El 1834 fou executat a Alforja el cap carlí conegut com el Vicari d'Alforja. El gener de 1837 el militar liberal Iriarte derrotà els carlins entre Les Borges i Alforja, va fer 50 presoners, dels quals n'afusellà a l'acte 39. El 1840 grups carlins van matar 29 voluntaris isabelins del poble al terme de Les Borges. A les eleccions del 1869 van guanyar els monàrquics i el 1872 Josep Antoni Mestre fou un dels primers a aixecar-se pels carlins al sud de Catalunya. El 1874 el capellà de Flix, amb 150 carlins, va assetjar les forces liberals al poble; els assetjats van resistir a l'església fins a l'arribada del cap carlí Moore, amb 1.000 homes, i llavors es van haver de retre; van rebre paraula de salvar la vida, però quan van sortir foren afusellats.

Entre 1836 i 1851 hi va florir una secta d'il·luminats dirigida pel pagès Miquel Ribas.

L'església parroquial és la Sant Miquel d'Alforja amb la data 1637, i té un campanar d'estil neoclàssic. La taula de Sant Miquel de l'anomenat Mestre d'Alforja, del , és al Museu Salvador Vilaseca de Reus.

A part de l'església de Sant Miquel (al poble), cal esmentar el santuari de Sant Antoni de Pàdua, i el de la Mare de Déu de Puigcerver.

Les muralles que encara van subsistir el 1931, van desaparèixer totalment als anys seixanta, excepte una porta i algunes restes del castell.




#Article 90: Aparell digestiu (2944 words)


En els animals, laparell digestiu és el sistema d'òrgans que transforma els aliments en substàncies simples en un procés anomenat digestió. Un cop realitzada la digestió, l'organisme pot absorbir aquestes substàncies i fer-les servir en l'obtenció d'energia i en el manteniment del cos.

En l'ésser humà consta dels següents òrgans:

L'aparell digestiu és un tub llarg, amb importants glàndules associades. La seva funció és la transformació de les grans i complexes molècules dels aliments en substàncies simples i fàcilment utilitzables per l'organisme. Des de la boca fins a l'anus, el tub digestiu mesura uns onze metres de longitud.

A la boca ja comença pròpiament la digestió. Les dents trituren de manera mecànica els aliments, i les secrecions de les glàndules salivals aporten líquids i substàncies que inicien la seva descomposició química; la saliva conté ja enzims que inicien la hidròlisi dels aliments. Després, el bol alimentari travessa la faringe, continua baixant per l'esòfag i arriba fins a l'estómac, que és una bossa muscular amb un volum d'un litre i mig. En condicions normals, la mucosa de l'estómac segrega un potent suc gàstric, i l'aliment és remogut fins a convertir-se en una pasta viscosa anomenada quim.

A la sortida de l'estómac, el tub digestiu es perllonga en l'intestí prim, d'uns cinc metres de llarg, encara que molt replegat sobre si mateix. En la seva primera porció, el duodè, rep les secrecions de les glàndules intestinals, la bilis i els sucs del pàncrees. Totes aquestes secrecions contenen una gran quantitat d'enzims que degraden els aliments i els transformen en substàncies simples solubles.

El tub digestiu continua amb la part anomenada intestí gros, d'una mica més d'un metre i mig de longitud. La seva porció final és el recte, que acaba en l'anus, per on s'evacuen a l'exterior les restes no absorbits dels aliments.

El tub digestiu, també anomenat conducte alimentari o tracte gastrointestinal, presenta una sistematització prototípica que comença a la boca i s'estén fins a l'anus. En l'ésser humà, la seva longitud és d'entre 10 i 12 metres, essent sis o set vegades la longitud total del cos. En el seu trajecte al llarg del tronc del cos, discorre per davant de la columna vertebral. Comença al cap, descendeix després pel coll per travessar les tres grans cavitats del cos: la toràcica, l'abdominal i la pelviana. Al coll està en contacte amb el conducte respiratori; al tòrax se situa en el mediastí posterior entre els dos pulmons i el cor, i a l'abdomen i la pelvis està acompanyat dels diferents òrgans de l'aparell genitourinari. Embriològicament, el tub digestiu procedeix de l'endoderma, igual que l'aparell respiratori. El tub digestiu i les glàndules i òrgans annexos (glàndules salivals, fetge i pàncrees), formen l'aparell digestiu.

Histològicament està format per quatre capes concèntriques que, d'endins cap a fora, són:

Els plexes submucós i mientèric constitueixen el sistema nerviós entèric que es distribueix al llarg de tot el tub digestiu, des de l'esòfag fins a l'anus. Per sota del diafragma, hi ha una quarta capa anomenada serosa, formada pel peritoneu. El bol alimentari passa a través del tub digestiu i es desplaça així, amb ajuda tant de secrecions com de moviments peristàltics, que es produeixen a causa de l'elongació o estirament de les fibres longitudinals i el moviment cap enfora i cap endins de les fibres circulars. Gràcies a aquests moviments, el bol alimentari pot arribar a la vàlvula del càrdies que connecta directament amb l'estómac. El peritoneu pot presentar una capa subserosa desenvolupada, en especial a la zona de l'intestí gros, on apareixen els apèndixs epiploics.

Segons el sector del tub digestiu, la capa muscular de la mucosa pot tenir només múscul longitudinal o longitudinal i circular. La mucosa pot presentar criptes i vellositats, i la submucosa pot presentar plecs permanents o plecs funcionals. És possible d'estirar el plec funcional de la submucosa, però no es pot fer amb la vàlvula connivent. El gruix de la paret canvia segons el lloc anatòmic, igual que la superfície, que pot ser llisa o no. L'epiteli que pot presentar és un pla pluriestratificat no cornificat, o un prismàtic simple amb microvellositats. En les criptes de la mucosa desemboquen glàndules. Aquestes poden ser de la mucosa o de la submucosa. Si el plec és acompanyat per la submucosa, llavors el plec és de la submucosa. El plec de la mucosa i submucosa és anomenat vàlvula connivent o plec de Kerckring. La vàlvula connivent pot mantenir la presència de vellositats. La vàlvula connivent és perpendicular al tub digestiu, i només es presenta en l'intestí prim.

La digestió comença a la boca, on els aliments són mastegats. La saliva és secretada a la boca, en grans quantitats (0,5-1,5 litres al dia)per tres parells de glàndules salivals (paròtida, submaxilar i sublingual) i és barrejada per la llengua, amb el menjar mastegat.

Hi ha dos tipus de secrecions líquides a la boca: una és una secreció aquosa, prima i el seu propòsit és humitejar el menjar. L'altra és una secreció mucosa, espessa, que conté els enzims ptialina o amilasa salival que hidrolitza parcialment el midó i el lisozim que té acció desinfectant sobre determinats bacteris, actua com a lubrificant i causa que les partícules d'aliment es mantinguin enganxades les unes a les altres formant un bolus.

La saliva serveix per netejar la cavitat oral i humitejar l'aliment i més conté enzims digestius tals com l'amilasa salival, la qual ajuda en la degradació química dels polisacàrids, tals com el midó, en disacàrids com la maltosa. També conté mucinosa, una glicoproteïna la qual ajuda a estovar els aliments en el bolus.

En el moment d'empassar, es transporta el menjar mastegat fins a l'esòfag, passant a través de l'orofaringe i la hipofaringe. El mecanisme per empassar és coordinat pel centre d'empassat a la medul·la espinal. El reflex inicial és iniciat per receptors de tacte a la faringe quan el bolus d'aliments és empès fins a la part de darrere de la boca.

L'esòfag és un conducte o múscul membranós que s'estén des de la faringe fins a l'estómac. De les incisives al càrdies —porció on l'esòfag es continua amb l'estómac— hi ha uns 40 cm. L'esòfag comença al coll, travessa tot el tòrax i passa a l'abdomen a través de l'orifici esofàgic del diafragma. Habitualment és una cavitat virtual —és a dir que les seves parets es troben unides i només s'obren quan passa el bol alimentari—. L'esòfag arriba a mesurar 25 cm i té una estructura formada per dues capes de músculs, que permeten la contracció i relaxació en sentit descendent de l'esòfag. Aquestes ondes reben el nom de moviments peristàltics i són les que provoquen l'avançament de l'aliment cap a l'estómac. Només és una zona de pas del bol alimentari, i és la unió de diferents orificis, el bucal, el nasal, les oïdes i la laringe.

L'estómac és un òrgan en què s'acumula menjar. Varia de forma segons l'estat de repleció —quantitat de contingut alimentari present en la cavitat gàstrica— a la qual es troba, habitualment té forma de J. Consta de diverses parts que són : fundus, cos, antre i pílor. La seva vora menys extensa es denomina curvatura menor i l'altra, curvatura major. El càrdies és el límit entre l'esòfag i l'estómac i el pílor és el límit entre l'estómac i l'intestí prim. En un individu mesura aproximadament 25 cm del càrdies al pílor i el diàmetre transvers és de 12 cm.

És l'encarregat de fer la transformació química, ja que els sucs gàstrics transformen el bol alimentari que anteriorment havia estat transformat mecànicament des de la boca.

En el seu interior es troben principalment dos tipus de cèl·lules, les cèl·lules parietals, les quals secreten l'àcid clorhídric (HCL) i el factor intrínsec, una glucoproteïna utilitzada en l'absorció de vitamina B12 a l'intestí prim; a més a més conté les cèl·lules principals o Oxíntiques les quals secreten pepsinogen, precursor enzimàtic que s'activa amb l'HCL formant tres pepsines cadascun.

La secreció de suc gàstric està regulada tant pel sistema nerviós com el sistema endocrí, procés en què actuen: la gastrina, la colecistocinina (CCK), la secretina i el pèptid inhibidor gàstric (PIG).

A l'estómac es realitza la digestió de: 

És una glàndula íntimament relacionada amb el duodè, és d'origen mixt, segrega hormones a la sang per controlar els sucres i suc pancreàtic que es vessa a l'intestí a través del conducte pancreàtic, i intervé i facilita la digestió, les seves secrecions són de gran importància en la digestió dels aliments.

La vesícula biliar és una víscera que forma part de l'aparell digestiu amb una mida aproximada per entre 5 a 7 cm de diàmetre. Es connecta amb l'intestí prim (duodè) per la via biliar comuna o conducte colèdoc. La funció de la vesícula és emmagatzemar i concentrar la bilis segregada pel fetge i que assoleix la vesícula a través dels conductes hepàtic i cístic, fins a ésser requerida pel procés de la digestió. Emmagatzema la secreció biliar fins que un estímul adequat causa la seva alliberació per la contracció de la seva paret muscular. La segregació de la bilis per la vesícula és estimulada per la ingesta d'aliments, sobretot quan conté carn o greixos, en aquest moment es contreu i expulsa la bilis concentrada cap al duodè. La bilis és un líquid de color bru verdós que té la funció d'emulsionar els greixos, produint microsferes i facilitant així la seva digestió i absorció, a més a més d'afavorir els moviments intestinals, evitant així la putrefacció. Les situacions que retarden o obstrueixen el fluix de la bilis provoquen malalties de la vesícula biliar.

El fetge és la més gran víscera del cos. Pesa 1500 grams. Consta de quatre lòbuls, dret, esquerre, quadrat i caudat; els quals alhora es divideixen en segments. Les vies biliars són les vies excretores del fetge, per elles la bilis és conduïda al duodè. Normalment surten dos conductes: dret i esquerre, que conflueixen entre si formant un conducte únic. El conducte hepàtic, rep un conducte més fi, el conducte cístic, que prové de la vesícula biliar allotjada a la cara visceral de fetge. De la reunió dels conductes cístic i l'hepàtic es forma el colèdoc, que descendeix al duodè, on desemboca junt amb el conducte excretor del pàncrees. La vesícula biliar és una víscera buida petita. La seva funció és la d'emmagatzemar i concentrar la bilis segregada pel fetge, fins a ésser requerida pels processos de la digestió. En aquest moment es contreu i expulsa la bilis concentrada cap al duodè. És de forma ovalada o lleugerament piriforme i el seu diàmetre major és d'uns 5 a 7 cm.

La melsa, per les seves principals funcions s'hauria de considerar un òrgan del sistema circulatori, però per la seva gran capacitat d'absorció de nutrients per via sanguínia, se'l pot sumar a les glàndules annexes de l'aparell digestiu. La seva mida depèn de la quantitat de sang que contingui. Està situada a la part esquerra superior de l'abdomen, per darrere de l'estómac i just per sota del diafragma. En condicions normals, les seves dimensions són de 125 × 75 × 50 mm i el seu pes mitjà és de 150 g. És l'òrgan més gran derivat del mesènquima. Està format per masses de teixit limfoide d'aspecte granular situat al voltant de venes i artèries.

Hi ha diversos lligaments peritoneals que serveixen per sustentar la melsa:

L'intestí prim comença al duodè, després del pílor, i acaba a la vàlvula ileocecal, per la que s'uneix a la primera part de l'intestí gros. La seva longitud és variable i el seu calibre disminueix progressivament des del seu origen fins a la vàlvula ileocecal i mesura de 6 a 7 metres de longitud.

La principal funció de l'intestí prim és l'absorció dels nutrients necessaris per al cos humà i per al cos d'altres animals. És la part del tub digestiu que inicia després de l'estómac i acaba al cec del còlon. Es divideix en tres porcions: 

El quim que es crea a l'estómac, del bol alimentari mesclat amb l'àcid clorhídric a partir de moviments propulsors o peristàltics es mescla amb les secrecions biliar i pancreàtica —a més a més de la pròpia duodenal— per no trencar les capes de l'intestí prim, ja que aquest té un pH àcid, i és portat al duodè. La velocitat dels resultats dels moviments peristàltics de l'intestí és aproximadament 1 cm/min. El trànsit alimentari continua per aquest tub d'uns sis metres al llarg dels quals es completa el procés de la digestió, el quim es transforma en quilomicrons s'efectua l'absorció de les substàncies útils amb moviments de constriccció, intermitens i concèntrics localitzats, que duren un pocs segons. El fenomen de la digestió i de l'absorció depenen sobre manera del contacte de l'aliment amb les parets intestinals, per la qual cosa com més gran sigui aquest i en una superfície més àmplia, tant millor serà la digestió i absorció dels aliments. Això dóna una de les característiques morfològiques més importants de l'intestí prim que són la presència de nombrosos plecs que amplifiquen la superfície d'absorció com: 

L'intestí gros s'inicia a partir de la vàlvula ileocecal en un fons de sac denominat cec d'on surt l'apèndix vermiforme i acaba al recte. Des del cec al recte descriu una sèrie de revolts, formant un marc en el centre del qual estan les nanses del jejú ili. La seva longitud és variable, entre 120 i 160 cm, i el seu calibre disminueix progressivament, estant la porció més estreta la regió on s'uneix amb el recte o unió rectosigmoïdal on el seu diàmetre no acostuma a sobrepassar els 3 cm, mentre que el cec és de 6 o 7 cm.

El còlon consta de quatre seccions:

El recte és l'últim tram del tub digestiu, situat immediatament després del còlon sigmoide. El recte rep els materials de deixalla que queden després de tot el procés de la digestió dels aliments, constituint la femta. El recte és la part final de l'intestí gros i té una longitud de 15 cm, i d'aquí la femta surt del cos a través de l'anus.

L'ampolla rectal serveix com emmagatzematge temporal de la femta, pel fet que les parets rectals es distenen quan s'acumulen els excrements en el seu interior. Els receptors d'estirament del sistema nerviós vegetatiu, situat en les parets rectals, estimulen el desig defecatori. Quan el recte està ple, la pressió intrarectal empeny a les parets del canal anal, el recte s'escurça i les ones peristàltiques propulsen la femta cap a l'anus.

L'anus és un orifici que es troba a l'extrem terminal inferior del tub digestiu, de la mateixa manera que la cavitat oral (boca) és l'orifici de l'extrem inicial superior. Està constituït pel múscul esfínter voluntari —esfínter extern de l'anus—, recobert de mucosa, i es tracta d'una obertura a través de la qual els materials de rebuig de la digestió (femta) surten del cos.

El múscul elevador de l'anus produeix un angle de 90° entre el recte i l'anus i això produeix la tanca al pas dels excrements, d'un mode similar al plegat d'una mànega. Al procés de la defecació s'incrementa la pressió intrarectal, que omple d'excrements el recte, augmentat per les contraccions dels músculs del pis pelvià i abdominal. Un múscul involuntari, l'esfínter anal intern, juntament amb l'extern, responen a la pressió mitjançant la relaxació, permetent així que la femta pugui entrar al canal anal. Abans de defecar, el relaxament de tots dos esfínters anals junt amb el múscul elevador de l'anus produeix que l'angle entre el recte i anus passi a 15º, el que permet l'evacuació de la femta. Onades peristàltiques empenyen els excrements cap a l'anus.

A l'estadi més primitiu del seu desenvolupament, l'aparell digestiu sol dividir en tres parts: l'intestí proximal, l'intestí mitjà i l'intestí distal.

L'intestí gros procedeix embriològicament de la part de la nansa intestinal primitiva que té un menor nombre de replecs. En completar l'intestí un gir positiu de 270° (contrari a les agulles del rellotge) al voltant de l'eix de l'artèria mesentèrica superior, el començament de l'intestí gros es troba la fossa ilíaca dreta. Tenint en compte que existeix un punt fix, la cloaca primitiva que posteriorment originarà l'anus, el recorregut que fa l'intestí primitiu dibuixa perfectament el futur marc còlic de l'adult. El marc còlic enquadra les nanses del jejú i l'ili, que tenen una situació inframesocòlica.

En aquest estadi embrionari, el tub digestiu està envoltat pel mesenteri. El mesenteri ventral degenera durant el desenvolupament excepte en l'intestí proximal. El mesenteri dorsal està format per una doble capa de mesoteli que suspèn l'aparell digestiu. Una capa de mesoteli s'alinea amb la cavitat celoma (la futura cavitat peritoneal) formant el peritoneu parietal, que s'alinea amb la somatopleura i el peritoneu visceral, alineat amb l'esplacnopleura (paret de l'aparell digestiu composta de mucosa, submucosa i dues làmines de múscul).

L'aparell digestiu és un sistema fonamental dins del nostre cos, ja que amb base en aquest podem desenvolupar, aprofitar, assimilar i processar tots els nostres aliments des de la boca fins a l'anus. Les malalties del sistema digestiu tenen com algunes de les principals causes l'alimentació i les infeccions. Quan succeeix alguna anomalia pot estar relacionada amb la manca d'higiene i el tipus de dieta. Entre algunes de les malalties, es pot citar:

El tracte gastrointestinal és també una part important del sistema immunitari. Es calcula que l'àrea superficial de tot el tracte gastrointestinal és equivalent a la d'un camp de futbol i per això el sistema immunitari requereix un treball molt important per evitar que els agents patògens entrin en contacte amb la sang i la limfa. El pH extremadament baix de l'estómac és fatal per a la majoria de microorganismes que hi entren. Igualment les mucositats de l'aparell contenen anticossos Immunoglobulina A que neutralitzen la majoria d'aquests patògens.




#Article 91: Argelaguer (2014 words)


Argelaguer és un municipi de la comarca de la Garrotxa, a les Comarques Gironines. Se situa a l'aiguabarreig del Torrent del Vinyot i del Llierca amb el Fluvià, a la meitat est de la comarca. Té boscos de pollancres. La seva agricultura és de secà principalment cereals i oliveres, indústria hidroelèctrica i artesania tradicional (espardenyes, esclops).

El nom de Argelagorios es troba en documents de l'any 982. A principis del segle XIII els senyors de Sales passen el feu d'Argelaguer als de Montpalau
És la seu de la trobada anual la Violinada. Té una necròpolis del  al camp anomenat Rost d'en Pi.

Argelaguer està situat a la confluència del riu Llierca, Torrent del Vinyot i el Fluvià. Està dividit en dos nuclis. L'un a 183 m d'altitud al voltant de l'església parroquial de Santa Maria i Sant Damas I papa de Catalunya, d'origen romànic. L'altre, el carrer Major o Via Annia dels romans i camí de Sant Jaume format per dues rengleres de cases a banda i banda de la carretera Nacional N-260. Darrere la filera de cases, al mig del poble formant una placeta hi trobem la capella de Santa Anna d'Argelaguer, d'origen romànic. El terme municipal d'Argelaguer se situa a la comarca de la Garrotxa de la província de Girona. Pel nord limita amb els termes de Montagut i Oix, Tortellà i Sales de Llierca. Pel sud i l'est amb Sant Ferriol i a l'oest amb el terme de Sant Jaume de Llierca. El municipi té una extensió de 12,53 km², format per unes vint hectàrees de zona de bosc, majoritàriament de pins i alzines, amb pasturatges a l'hivern. La vinya i l'olivera que havien estat tradicionals, ja no es cultiven, igual que els carboners. Han desaparegut activitats que eren tradicionals, com la fabricació d'esclops, de cordes, i espardenyes. En ramaderia, hi ha criança de bestiar oví i boví. L'economia d'Argelaguer era bàsicament agrícola, però ha anat passant a ser de petites indústries i de serveis. Pel que fa a la població cal destacar la zona de la carretera, i la del carrer Major que es desenvolupa paral·lelament a aquest, és on es concentra més l'animació i activitat de la població. En aquesta zona es troben els equipaments més representatius com són: l'actual Ajuntament, el Casal Social, la farmàcia, a la zona de la carretera, al carrer Major on actualment hi ha les escoles, la pista esportiva i el Polivalent.

Llar d'Infants (3-6 anys)

Primària

Edifici fundat en temps de la República a través de la Generalitat de Catalunya. La seva construcció, dirigida per l'arquitecte Rafael Sánchez Echeverría, es va iniciar l'any 1929 i es va finalitzar el 1931. L'any 1931, durant la República, es va decidir construir l'escola tal com és ara. Va funcionar fins a l'acabament de la guerra civil. Durant l'últim any de la guerra fou utilitzada pels republicans com a magatzem farmacèutic i en la retirada es va cremar. Entre el 1940 i el 1941 va ser reconstruïda. Fou tancada per manca d'alumnes l'any 1977. El 1987 es va tornar a obrir, fins avui.

Via de traçat recte, que passa per l'actual carrer Major. Molt estratègic ja que comunicava les planes empordaneses i Girona amb la muntanya. Utilitzant el curs natural del riu Fluvià mitjançant camins paral·lels. La Vall d'Argelaguer es troba en un lloc estratègic de pas. En temps antics els bascos, ibers i romans van utilitzar el curs del Fluvià mitjançant camins paral·lels. Els romans van construir una via empedrada anomenada la Via Ànnia. La via va ser utilitzada més tard pels visigots, àrabs i francs. En els temps moderns hi van passar les tropes de Napoleó el 1808 i els exèrcits facciosos dels carlins. Aquests van confrotar-se amb els liberals a l'anomenada Barreja. Més endavant el 1854 es va iniciar el projecte de la nova carretera paral·lela N-260 al camí ral, molt més ampla, de grava i pedra picada que va ser un element bàsic pel desenvolupament i creixement del poble. L'autovia actual A26 passa pel nord del poble amb la construcció d'un fals túnel per reduir-ne l'impacte visual.

Anomenat Monti Palatio en llatí. Els visigots van construir un castrum els anys 500-600. Els senyors feudals de Sales el van habitar l'any 1216 convertint-lo en el castell de Montpalau. Actualment es conserven els murs i una torre mestra. L'antic castell de Montpalau està ubicat just al puig del davant on actualment hi ha el poble de Sant Jaume de Llierca. Els Montpalau foren els senyors d'Argelaguer i residien en aquest castell. Dins del recinte s'hi va construir una capella dedicada a Santa Magdalena. Cap al 1430 els senyors de Montpalau van construir un nou castell en el nucli d'Argelaguer i van deixar el seu castell de muntanya. (Lejarza) Cal Rei És una casa senyorial amb magnífiques sales. Es diu que, antigament, dels seus soterranis en sortien uns túnels que anaven al castell i que probablement servien de sortides d'emergència.

Capella construïda a mitjan s. XVI. Actualment no consta com església i la seva nau és utilitzada com a magatzem. Conta la tradició que a mitjan s. XVI, la pesta feia estralls als pobles de Girona. La gent d'Argelaguer va fer la promesa a Sant Sebastià, advocat i protector contra la pesta, que, si no arribava al poble, es construiria una capella dedicada al seu nom. La pesta va arribar fins a Besalú i va parar. El 1562 es va construir la capella en un aire senzill i popular. Al cap d'un temps acompanyat de Sant Sebastià s'hi va afegir Santa Llúcia i Sant Grau. La missa per la diada del sant es va celebrar fins a finals dels anys 1960. L'any 1980 la capella, ja totalment abandonada, va ser venuda al propietari del mas Rafelic. Els sants van ser traslladats a l'ermita del Guilar.

És d'origen romànic, d'una nau i absis, amb la porta adovellada. Fou restaurada pels mateixos veïns d'Argelaguer. La Capella de Santa Anna és d'estil romànic. No sabem la data exacta de la construcció però per la seva arquitectura sembla de cap al 1000 i 1200. És un edifici senzill de planta rectangular amb capçalera a llevant formada per un absis sense cornisa ni finestra. La nau té volta de canó. La porta d'entrada es troba a ponent i dóna a la placeta. És adovellada i de mig punt.

Edifici construït al . És un edifici de planta quadrangular antigament emmurallat i un exemple de fortalesa gòtica catalana. A la façana principal, situada a ponent, hi destaquen un finestral gòtic, tres escuts de pedra dels quals el del mig correspon al de la família Montpalau i una bonica porta dovellada. La família Montpalau s'hi traslladà, abandonant el castell proper en el qual hi havien residit durant molts segles. Fins a mitjan  van ser amos i senyors d'Argelaguer i van marcar la història del municipi.

Temple romànic de nau amb coberta amb volta de canó i absis semicircular amb finestra cega. La porta d'entrada és a ponent i té un campanar d'espadanya. Fou construït pels senyors de Sales a començaments del s. XIII. Construcció de planta rectangular, amb una nau coberta amb volta de canó, amb absis semicircular a llevant. Hi ha cornises de pedra a l'absis i a les parets laterals. Un porxo al costat de ponent, refet el 1983-1984, aixopluga la porta principal. Té campanar d'espadanya d'un sol ull i teulat a dues aigües formant part de la façana.

El portal d'entrada és d'època renaixentista, i porta la inscripció de 1573. Segueix la traça romànica amb dues columnes acabades amb un capitell d'estil corinti. El temple actual es va construir entre els segles XVI i XVIII, ja que el temple romànic del  va patir greus desperfectes durant els terratrèmols del . En la construcció actual es van aprofitar diversos elements del temple anterior, com la base de l'absis. En la part baixa encara es poden identificar dues de les columnes adossades, que dividien el tambor absidal. El temple també està dedicat a Sant Damas, segons la tradició fill d'Argelaguer, que va ser elegit Papa l'any 386. Del romànic original conserva la base de l'àbsida, que segles més tard va ser alçada, on s'observen les restes de dues columnes que sustentaven unes arcades decoratives i un interessant pany del mur de migdia, que es troba amagat per una ampliació de 1645 i que presenta una cornisa amb mènsules, decorada amb l'estil dent de serra. Es pot observar la paret des de les golfes de l'altar lateral de Sant Damas. El portal d'entrada és d'època renaixentista, i porta la inscripció de 1573. Segueix la traça romànica amb dues columnes acabades amb un capitell d'estil corinti.

Antigues muralles del castell de Montpalau situat al centre d'Argelaguer. El castell també disposava de fossars dels quals no en queden vestigis. La part que es conserva de muralles queda en el carrer del davant, anomenat de la Muralla i a la placeta amb la portalada, que accedeix al pati del castell. És al 982 quan apareixen les primeres referències escrites que esmenten el lloc d'Argelagarios. És durant el 1400/1492, durant l'època de la baixa edat mitjana (), quan la família Montpalau va edificar l'actual castell al pla. Només s'han documentat dos dels trams de la muralla: el primer discorre paral·lel a la riera i presenta una alçada de 3,40 metres. El segon tram s'aixeca paral·lel al carrer de la Muralla i té una alçada de 3 metres. Posteriorment a la intervenció arqueològica realitzada el 2001, l'arquitecte Valentín Llaguno Lobato dirigí la restauració de la muralla.

Paratges que es troben resseguint el Fluvià i que tradicionalment han estat utilitzats com a horts. Diversos camins porten al voltant de diferents rierols formats pel Fluvià al seu pas per Argelaguer

Un poblat a l'aire lliure de finals de l'època del bronze. S'hi van trobar diferents peces i útils, així com les estructures de les cabanes dels habitants de la zona. Arran dels diferents estudis realitzats a la zona (finals 2003-2004), el material que s'ha pogut recuperar és molt abundant, i va des de les grans peces senceres que responen clarament a un ús domèstic i estable de l'indret, fins a ceràmica feta a mà, fauna, malacologia i objectes metàl·lics. Es tracta d'un petit poblat de cabanes agrupades i organitzades. S'han pogut trobar els forats dels troncs que es clavaven a terra per sostenir les parets i el sostre de les cabanes. Els habitatges estaven fets de tovot i branques.

Construcció cilíndrica feta en pedra i gran part soterrada que servia per conservar el glaç. A Argelaguer n'hi trobem dos que es creu que serien del . El primer pou situat al costat esquerre del torrent d'Orriols. Amb un gruix de paret de 0,6 m fet de pedra, un diàmetre exterior de 6 m i una profunditat de 5,5 metres. Orientat cap al sud-est hi conserva part de l'entrada de 0,9 m d'amplada.

L'altre pou se situa en un extern del municipi al marge dret de la riera de can Palomer també de forma cilíndrica, amb un diàmetre superior de 7,5 m. i una profunditat actual d'uns 7 metres. El gruix de la paret és de 0,6 m i construït amb pedres grans sense escairar. La producció del glaç era molt important, ja que feia la funció de frigorífic natural. La seva activitat començava als primers freds de l'hivern fins al febrer, es desviava l'aigua cap a uns compartiments d'uns 20 cm de fondària i, un cop l'aigua es glaçava se serraven els blocs, d'uns 100 kg i es baixaven amb cordes al fons del pou i per separar-los es posaven branques d'alzina.

Aquest petit edifici va ser creat com a capella del castell del Guilar que havia fundat el cavaller Simó de Balbs l'any 1334 arran d'unes promeses de vot, sota l'advocació de Santa Maria Va ser erigida entre final del 1100 i principi del 1200 pels Senyors d'Albis. La Capella és d'estil romànic i dedicada a Santa Maria. Se sap que es va fer una ampliació cap als segles  o XVIII. Davant la porta d'entrada hi ha un pòrtic. Existeix un document que ens certifica que el  ja estava construït.




#Article 92: Animisme (304 words)


Lanimisme és la creença que les coses no humanes tenen una essència espiritual. Els neopagans moderns sovint descriuen el seu sistema de creences com a animista. El panteisme, doncs, iguala Déu amb l'existència. L'animisme està present sobretot a l'Àfrica, al sud-est d'Àsia i al Carib, on es barreja amb altres creences.

L'animisme acostuma a pensar que les ànimes sobreviuen al cos i passen a un món millor o paradís. Algunes comunitats creuen en la reencarnació, i així les ànimes dels éssers i objectes que avui envolten la gent podien ser persones en altres vides, fins i tot coneguts, per la qual cosa proclamen que cal cuidar especialment la relació amb l'entorn, per respectar aquests esperits.

Els cultes animistes donen molta importància a la màgia, als rituals mortuoris i als somnis. En determinats indrets, es lliga també al vudú i al xamanisme.

A banda de la religió, hi ha traces d'animisme en molts sistemes de filosofia, com en Plató, Leibniz o l'escolàstica. L'hilozoisme podria ser una variant d'aquest sistema conceptual. Edward Tylor, un dels principals estudiosos del tema, intenta buscar la justificació racional i social que porta a l'expansió de l'animisme. Els seus adversaris li retreuen que no ajudi a esborrar el tòpic que assimila animisme a incultura o a poble primitiu.

Es troben indicis d'animisme a l'Àfrica, sud del Sàhara, Austràlia, Oceania, sud-est i centre d'Asia i tota Amèrica. L'arqueologia i l'antropologia estudien l'animisme actualment present en les cultures indígenes. Alguns conceptes antics sobre l'ànima es poden analitzar a partir dels termes amb què aquesta és denominada: per exemple, els lectors de Dant coneixen la idea que els morts no tenen ombra, la qual cosa no és una invenció del poeta, sinó una noció que prové del folklore anterior al cristianisme. A les Illes Canàries, els aborígens guanxes professaven una religió animista (mitologia guanxe).




#Article 93: Alacantí (586 words)


L'Alacantí és una comarca del sud del País Valencià amb capital a Alacant. Limita al nord amb l'Alcoià, a l'est amb la Marina Baixa i la mar Mediterrània, al sud amb el Baix Vinalopó i a l'oest amb el Vinalopó Mitjà.

La comarca és pràcticament plana envoltada de muntanyes. Limita al nord amb la serra del Cabeçó d'Or (nom a causa de l'iber, ja que prové de la paraula ur, és a dir, aigua); al sud la vall del Vinalopó; a l'oest les serres dels Plans i a l'est el Mediterrani. Comprèn una zona septentrional abrupta on es troba la vall de Xixona, i una de meridional formada per la planícia litoral que travessa el riu Montnegre. Aquesta privilegiada situació geogràfica i el seu clima càlid i sec ha estat el motiu pel qual aquestes terres hagen estat sempre triades per totes les cultures que han passat des de la Mediterrània.

El 2015 tenia una població de 476.057 habitants, la majoria dels quals a Alacant. La ciutat d'Alacant és la seua capital i té 328.648 habitants (2015).

La comarca de l'Alacantí és de creació moderna, l'any 1989, i comprén l'antiga comarca de la Foia de Xixona i part de la històrica Horta d'Alacant. Aquestes comarques antigues apareixen al mapa de comarques d'Emili Beüt Comarques naturals del Regne de València publicat l'any 1934.

Durant la colonització cristiana a l'edat mitjana, la comarca de l'Alacantí va ser de les darreres conquerides als àrabs, la conquesta de la qual fou pacífica i el territori va ser adscrit a Castella, en 1244, en virtut del tractat d'Almizra, i esdevé poc després una sublevació musulmana en 1248 sufocada amb l'ajut d'En Jaume I. Després d'anys de disputes el 1304 Dionís I de Portugal, l'infant Joan de Castella i el bisbe de Saragossa, per la Sentència de Torrelles acorden deixar definitivament adscrita al Regne de València les terres de l'Alacantí, sota regnat del rei Jaume II el Just.

La vegetació, mediterrània, és àrida, però els seus habitants han sabut històricament aprofitar l'aigua i la terra per fer-la fèrtil. Les temperatures sovint són suaus i les pluges escasses i concentrades a la tardor amb tempestes causades per la famosa gota freda que hi causa inundacions.

Al nord, on es troba l'antiga comarca de la Foia de Xixona, més freda, té conreus d'ametlers, oliveres, raïm i hortalisses. A Xixona és importantíssima la fabricació del torró. A la part meridional, part de l'antiga comarca de l'Horta d'Alacant, les aigües del Montnegre permeten algun tipus de regadiu, gràcies a l'embassament de Tibi, el més antic d'Europa (s. ), tot i qué són els conreus de secà els que més hi abunden.

La població és considerablement densa i els seus principals nuclis són: Sant Vicent del Raspeig, amb indústries de ciment i paperera, típica ciutat dormitori, on es troba la Universitat d'Alacant; a Agost es produeix rajola destinada a la construcció i cantereria tradicional; a Sant Joan d'Alacant també un altre municipi dormitori que té una altra universitat, la de Miguel Hernández, a més nombroses grans superfícies comercials, i el Campello, amb port pesquer. Alacant, la capital de la comarca, ha experimentat un ràpid desenvolupament, especialment a partir del segle XVIII|, a causa del seu actiu comerç marítim. Té una variada indústria d'alumini, química, tallers metal·lúrgics i de motors, ceràmica, alimentària, del tabac, etc.; a més de ser un centre pesquer. Això no obstant, una de les activitats més importants de la comarca la constitueixen el turisme, fonamentalment a la Platja de Sant Joan, i els sectors econòmics relacionats.

	




#Article 94: Alcoià (353 words)


L'Alcoià és una comarca central del País Valencià, amb capital a Alcoi. A més, s'hi inclouen les poblacions de Banyeres de Mariola, Benifallim, Castalla, Ibi, Onil, Penàguila i Tibi. Limita amb la Vall d'Albaida i el Comtat al nord, la Marina Baixa a l'est, l'Alacantí i el Vinalopó Mitjà al sud, i l'Alt Vinalopó a l'oest.

En la proposta de distribució de comarques de Joan Soler i Riber de 1970 també s'inclouen a l'Alcoià totes les poblacions de la Vall de Biar que en les Demarcacions Territorials Homologades (DTH) de la Generalitat apareixen a l'Alt Vinalopó: Beneixama, Biar, El Camp de Mirra i la Canyada de Biar.

Es tracta d'una comarca muntanyosa, que presenta diverses foies interiors, com la de Foia de Castalla i la d'Alcoi, separades per diverses serralades entre les quals destaca la serra del Menejador amb el Carrascar de la Font Roja, la Mariola o la Carrasqueta.

El clima és mediterrani, tot i que més fred que a les comarques costaneres. A les serres hi ha una vegetació original de carrasques, pinars i espècies aromàtiques, sobretot a la serra de Mariola.

L'agricultura és de secà (cereals, raïm, oliveres i ametllers). Això no obstant, l'activitat principal de la comarca és la industrial, especialment la tèxtil, la del calcer, la del paper i la dels joguets. La ciutat més gran és Alcoi, capital de la comarca, amb una important tradició industrial paperera i metal·lúrgica que s'han assolit al  amb la tèxtil, fins al punt que és la més important en l'actualitat. Són també importants les poblacions d'Ibi, amb indústries de joguets mecànics; Onil, dedicada a la fabricació de nines, i Castalla, que s'ha especialitzat també en la producció joguetera.

La comarca de l'Alcoià és de creació moderna, l'any 1989, i hi comprèn la comarca històrica de la Foia de Castalla, i part de l'antiga Valls d'Alcoi. Aquestes comarques antigues apareixen al mapa de comarques d'Emili Beüt Comarques naturals del Regne de València publicat l'any 1934.

La cuina de l'Alcoià és del tipus mediterrani de muntanya, i incorpora plats típics com la pericana, ceba en vinagre, i les taretes, una forma de tapa.




#Article 95: Alt Vinalopó (531 words)


L'Alt Vinalopó és una comarca del sud del País Valencià, situada al nord-est de la província d'Alacant. Deu el seu nom al fet que geogràficament es troba a la part alta del riu Vinalopó i la seua capital és Villena. Té una superfície de 644,76 km² i l'any 2015 tenia una població de 52.731 habitants. La comarca bassa la seua economia en la indústria tèxtil i del calçat, entre altres i en menor mesura en l'agricultura i els serveis. La temperatura mitjana anual és de 14 °C i la precipitació mitjana anual de 359 mm.

Limita pel nord amb la Costera i la Vall d'Albaida, a l'est amb l'Alcoià, al sud amb el Vinalopó Mitjà i a l'oest amb Castella-La Manxa i la Regió de Múrcia. A més a més, les localitats d'aquesta comarca tenen una relació sociocultural i econòmica important amb la localitat de Cabdet que geogràficament en forma part, però que es troba dins la província d'Albacete, no obstant haver sigut històricament valenciana.

Es tracta d'una comarca heterogènia des del punt de vista històric, lingüístic i cultural. Va ser declarada com a Delimitació Territorial Homologada l'any 1989 pel Decret de 6 de juny del Govern Valencià. Els dos nuclis més poblats, Villena i Saix, són d'origen castellà i van ser integrats a la província d'Alacant l'any 1836. Encara que inicialment van ser conquerides el 1240 pel comanador d'Alcanyís en nom de Jaume I i de la Corona d'Aragó, aquestes poblacions van ser cedides a Castella pel Tractat d'Almizra el 1244. A l'Alt Vinalopó s'inclouen també els municipis històricament valencians de Salines (castellanoparlant) i els valencianoparlants de la Vall de Biar i la Vall de Beneixama: Beneixama, Biar, el Camp de Mirra i la Canyada de Biar. La delimitació actual correspon a grans trets amb el que ha sigut el partit judicial de Villena des que va passar a formar part de la província d'Alacant, encara que exclou a Onil i Castalla, que hi van pertànyer fins fa poc. Les antigues comarques dels Plans de Villena i les Valls d'Alcoi apareixen al mapa de comarques d'Emili Beüt Comarques naturals del Regne de València publicat l'any 1934.

Els municipis ja mencionats de Villena, Saix, i Salines són de predomini lingüístic castellà, mentre que la resta de municipis (Beneixama, Biar, el Camp de Mirra, i la Canyada de Biar) pertanyen a l'àmbit lingüístic valencià.

A 1991, el grau de coneixement es distribuïa de la següent manera:

Com es pot observar, les quantitats relatives a la capital són mínimes comparades amb les d'altres poblacions de la comarca com ara la Canyada o Biar, on quasi el 100% de la població l'entén i aproximadament el 90% el sap parlar, i són menors fins i tot que les de Saix i Salines, els altres dos municipis de predomini castellà.

Com que des de 1991 han augmentat les mesures per a la difusió del valencià en tota la Comunitat, i ha existit un augment de la presència del valencià, en 2001 les xifres publicades per la Conselleria d'Educació per a tota la comarca eren sobre un 20% de mitjana superiors a les de feia 11 anys, tenint en compte que el 15,6% de la població pertany a municipis valencianoparlants.




#Article 96: Alt Millars (191 words)


L'Alt Millars, o la Conca del Millars, és una comarca valenciana interior i muntanyosa, amb capital a Cirat. Limita al nord i oest amb Aragó, a l'est amb l'Alcalatén i al sud amb la Plana Baixa i l'Alt Palància. Es tracta d'una de les dues comarques de l'interior de la província de Castelló on es parla el castellà. Els seus municipis són:

La majoria dels municipis de l'Alt Millars estan integrats en dues mancomunitats, la de l'Espadà-Millars (Aiòder, Argeleta, Espadella, Fanzara, les Fonts d'Aiòder, Toga, Torralba del Pinar, Torre-xiva, Vallat i Vilamalur) i la Intermunicipal de l'Alt Millars (Aranyel, el Castell de Vilamalefa, Cirat, Cortes d'Arenós, Lludient, Montant, Montanejos, la Pobla d'Arenós i Sucaina).

La principal via de comunicació de l'Alt Millars és la carretera CV-20, que uneix les localitats de Vila-real, a la Plana Baixa, i la Pobla d'Arenós, a tocar ja de la frontera amb Aragó. De fet, en deixar enrere Onda, l'últim poble de la plana, aquista carretera rep el nom de carretera paisajística del Mijares. La CV-194 (Fanzara-El Castell de Vilamalefa) i la CV-190 (L'Alcora - Cortes d'Arenós) completen la xarxa viària més destacada de la comarca.




#Article 97: Alt Palància (554 words)


L'Alt Palància és una comarca de l'interior del País Valencià, amb capital a Sogorb.

Limita al nord amb l'Alt Millars, a l'est amb la Plana Baixa i el Camp de Morvedre, al sud amb el Camp de Túria i a l'oest amb els Serrans i l'Aragó.

És una ampla vall separada de l'Alt Millars per les serres de Pina i Espadà al nord, i pel sud la delimita la Serra del Toro i la Serra Calderona.

La comarca està situada en el domini ibèric sent un punt de transició entre els altiplans de Terol i la plana costanera valenciana, per això les màximes altures es donen en l'interior.

Es poden distingir quatre unitats de relleu principals:

El clima és suau al fons de la vall, però fred a les zones muntanyoses.

El riu de Sogorb o Morvedre, i modernament Palància permet àmplies zones de regadiu on es conreen hortalisses, creïlles, dacsa i arbres fruiters. A la zona de secà abunda l'olivera, el blat, el garrofer i el raïm.

L'Alt Palància és una comarca històrica que ja apareixia al mapa de comarques d'Emili Beüt Comarques naturals del Regne de València publicat l'any 1934. L'única diferència és que ençà s'hi incloïa el municipi de Gàtova, que des de 1995 es troba a l'actual comarca del Camp de Túria.

La població actual és de parla castellana, de la varietat de l'espanyol denominada castellà oriental, que té com a base fonamental el navarrès-aragonès, estès per Aragó, València i Murcia a partir de la Reconquesta. Alguns dels municipis, no obstant això, foren de llengua valenciana durant segles, com testifiquen elements de la toponímia i, sobretot, els arxius de la Seu sogorbina. La generalització del castellà en la comarca va ser, en tot cas, molt posterior a la repoblació establida arran de l'expulsió dels moriscs de 1609 (la carta de població de Soneixa i Assuévar, per exemple, va ser redactada en valencià, com valencians són molts noms i cognoms que arreplega). Hui dia, els seus habitants encara són coneguts, juntament amb els de la Foia de Bunyol i els Serrans, amb el malnom de xurros.

La indústria hi és escassa, tot i que hi ha almàsseres i molins de farina. A Sogorb, la capital de la comarca, hi ha indústria tèxtil, ceràmica i paperera.

A banda de Sogorb són també importants les poblacions d'Altura, Xèrica i Viver.

La comarca pertany a la província de Castelló, i pertanyen tots els municipis al Partit judicial de Sogorb, encara que antigament existia també el de Viver.

Els municipis d'aquesta comarca són:

L'autovia A-23, o Autovia Mudèjar, és l'eix de comunicació comarcal. Enllaça amb l'A-7 (Autovia del Mediterrani) a l'altura de Sagunt (Camp de Morvedre) i arriba fins a la frontera amb Aragó, al municipi de Barraques, després de superar el Port del Ragudo, barrera orogràfica que històricament ha estat el pas entre els dos antics regnes i que després de les darreres obres. Aquesta Autovia, que actualment es troba en obres (2008) comunicarà l'Arc Mediterrani amb la frontera amb França, concretament a la població de Somport.

També existeix una via ferroviària que surt de l'Estació del Nord de València, passa per Sagunt i Terol, i arriba fins a Saragossa.

Tant l'autovia A-23 com el ferrocarril transcorren pel centre de la vall del Palància, corredor estratègic de comunicacions entre el País Valencià i Aragó.




#Article 98: Adreça IP (795 words)


D'acord amb el protocol d'Internet, una adreça IP és un número que identifica inequívocament un dispositiu lògic connectat a la xarxa. Dins d'una mateixa xarxa, cada adreça IP que s'utilitzi ha de ser única.

Una adreça IP es representa mitjançant un nombre binari de 32 (IPv4) o 128 bits (IPv6). Les adreces IPv4 s'expressen com nombres de notació decimal: es divideixen els 32 bits de l'adreça en quatre octets (un octet és un grup de 8 bits). El valor decimal màxim de cada octet és 255 (el nombre binari de 8 bits més alt és 11111111, i aquests bits, de dreta a esquerra, tenen valors decimals d'1, 2, 4, 8, 16, 32, 64 i 128, la suma dels quals és 255). Un exemple d'adreça IP podria ser 192.168.1.123. Aquest és un exemple típic d'IP en xarxa local.

Hi ha tres classes d'adreces IP que una organització pot rebre de part del Registre Nord-americà de Nombres d'Internet (ARIN) (o ISP de l'organització): Classe A, B i C. En l'actualitat, ARIN reserva les adreces de Classe A per als governs de tot el món (encara que en el passat se li hagin atorgat a empreses de gran envergadura com, per exemple, Hewlett Packard) i les adreces de Classe B per a les mitjanes empreses. S'atorguen adreces de Classe C per a tots els altres sol·licitants.

Cada classe de xarxa permet una quantitat fixa d'amfitrions (hosts).

Hi ha certes adreces en cada classe d'adreça IP que no estan assignades. Aquestes adreces es denominen adreces privades. Les adreces privades poden ser utilitzades pels amfitrions que usen traducció d'adreça de xarxa (NAT), o un servidor proxy, per a connectar-se a una xarxa pública o pels amfitrions que no es connecten a Internet.

Moltes aplicacions requereixen connectivitat dintre d'una sola xarxa, i no necessiten connectivitat externa. En les xarxes de gran grandària, sovint s'usa TCP/IP, encara que la connectivitat de capa de xarxa no sigui necessària fora de la xarxa. Els bancs en són bons exemples. Poden utilitzar TCP/IP per a connectar els caixers automàtics (ATM). Aquestes màquines no es connecten a la xarxa pública, de manera que les adreces privades són ideals per a elles. Les adreces privades també es poden utilitzar en una xarxa en la qual no hi ha suficients adreces públiques disponibles.

Les adreces privades es poden utilitzar juntament amb un servidor de traducció d'adreces de xarxa (NAT) o servidor proxy per a subministrar connectivitat a tots els amfitrions d'una xarxa que té relativament poques adreces públiques disponibles. Segons l'acordat, qualsevol tràfic que posseeixi una adreça de destinació o d'origen dintre d'un dels intervals d'adreces privades no s'encaminarà a través d'Internet.

Hi ha diverses xarxes dels rangs de la taula anterior que són reservades: les 0.0.0.0 (típicament utilitzades com adreces de difusió (broadcast) i la 127.0.0.0, que és l'adreça de la interfície virtual de xarxa del localhost, loopback. També són reservades les xarxes 128.0.0.0, 191.255.0.0, 192.0.0.0 i la 223.255.255.0.

Amb IPs es poden crear subxarxes utilitzant l'espai d'adreces d'una xarxa, que pot ser subdividida al seu torn formant subxarxes autònomes separades. Per exemple, una aplicació real pot ser quan es necessita agrupar tots els empleats que pertanyen a un departament d'una empresa. En aquest cas es crea una subxarxa que engloba les adreces IP d'aquests. Per aconseguir-ho cal reservar bits del camp d'amfitrió per identificar la subxarxa establint a un els bits de xarxa-subxarxa en la màscara. Per exemple l'adreça 172.16.1.1 amb una màscara 255.255.255.0 indica que els dos primers bytes identifiquen la xarxa (per ser una adreça de classe B), el tercer byte identifica la subxarxa (els bits en la màscara són a 1) i el quart identifica l'amfitrió (a 0 els bits corresponents dins de la màscara). Hi ha dues adreces de cada subxarxa que queden reservades: aquella que identifica la subxarxa (camp d'amfitrió a 0) i l'adreça per fer broadcast en la subxarxa (camp d'amfitrió a 255, tots els bits a 1).

IP fixa: Una adreça IP fixa és permanent, no té una duració màxima determinada.

IP dinàmica: Una adreça IP dinàmica és una IP assignada mitjançant un servidor DHCP (Dynamic Host Configuration Protocol) a l'usuari. La IP que s'obté té una duració màxima determinada. El servidor DHCP dóna paràmetres de configuració específics per cada client que desitgi participar en la xarxa IP. Entre aquests paràmetres es troba l'adreça IP del client.

Atès el nombre creixent d'usuaris, i el nombre limitat d'adreces IP, els operadors no poden donar-ne una d'específica a cada usuari i donen una adreça nova en cada connexió (IPs dinàmiques), que canvien cada cop que l'usuari es torna a connectar per qualsevol causa.

Telefònica pot assignar IPs a Espanya que es poden canviar les IPs públiques quan ho vol l'usuari, però Orange Espanya o Vodafone no donen aquest servei a Espanya.




#Article 99: Aminoàcid (4420 words)


Els aminoàcids són molècules que contenen els grups funcionals amino (-NH2) i carboxil (-COOH), a més a més d'una cadena lateral que varia entre els diferents aminoàcids. Els elements bàsics d'un aminoàcid són el carboni, l'hidrogen, l'oxigen i el nitrogen, tot i així, a les cadenes laterals de certs aminoàcids es poden trobar altres elements. Es coneixen uns 500 aminoàcids, els quals podem classificar per la situació dels grups funcionals com a alpha- (α-), beta- (β-), gamma- (γ-) o delta- (δ-) aminoàcids; també es poden classificar per polaritat, pH, i tipus de cadena lateral (alifàtica, acíclica, aromàtica, amb hidroxils o sofres, etc.). Formant proteïnes, els aminoàcids són el segon component més abundant (l'aigua n'és el prirmer) en els músculs i les cèl·lules i altres teixits.

Un alfa aminoàcid té la fórmula química genèrica: H2NCHRCOOH, on R és un substituent orgànic. El grup amino està enllaçat a l'àtom de carboni immediatament adjacent al grup carboxil (α-carboni). Existeixen altres tipus d'aminoàcids quan el grup amino està enllaçat a un àtom de carboni diferent; per exemple, en els gamma- aminoàcids (com l'àcid gamma-aminobutíric) el carboni a què està enllaçat el grup amino està separat del grup carboxil per dos àtoms de carboni. Els alfa-aminoàcids es diferencien per la cadena lateral (grup R) enllaçada al α-carboni, que pot variar de pes des d'un sol àtom d'hidrogen en la glicina fins a un grup heterocíclic gran en el triptòfan.

Els aminoàcids són crítics per a la vida i tenen moltes funcions en el metabolisme. Una funció molt important és que serveixen com a blocs de construcció de les proteïnes, que són llargues cadenes lineals d'aminoàcids. Els aminoàcids poden estar units en diferents seqüències per formar una àmplia varietat de proteïnes. Hi ha 22 aminoàcids que són incorporats de manera natural a polipèptids i són anomenats proteïnògens o aminoàcids estàndards. D'aquests, 20 són codificats pel codi genètic universal. Hi ha nou aminoàcids que s'anomenen “essencials” per als humans, ja que no poden ser sintetitzats a partir d'altres compostos pel cos humà, i per tant s'han d'incorporar a partir de la ingesta.

Hi ha aminoàcids que no es consideren proteics perquè no són transcripcionals, tot i que apareixen en algunes proteïnes. Aquests tipus d'aminoàcids són derivats d'altres aminoàcids (s'incorporen a la proteïna com a aminoàcids proteics) que, un cop formada la proteïna, es modifiquen químicament. Per exemple, la hidroxiprolina és una prolina a la qual s'hi ha afegit un grup hidroxil de forma post-transcripcional.

Els aminoàcids no proteics s'utilitzen com a neurotransmissors, vitamines, etc. Per exemple la beta-alanina.

Pel seu rol central en la bioquímica, els aminoàcids són importants en la nutrició i són utilitzats comunament en suplements nutricionals, en fertilitzants, en la tecnologia dels aliments i en la indústria. En la indústria les seves aplicacions inclouen la producció de plàstics biodegradables, drogues i catalitzadors quirals.

Els primers aminoàcids van ser descoberts a principis del . El 1806, els químics francesos Louis Nicolas Vauquelin i Pierre Jean Robiquet van aïllar un compost en un Asparagus que va resultar ser asparagina, el primer aminoàcid descobert. Un altre aminoàcid que va ser descobert a principis del  fou la cistina, l'any 1810, encara que el seu monòmer, la cisteïna, va ser descoberta molt de temps després, el 1814. La glicina i la leucina van ser descobertes al voltant d'aquest temps, el 1820. El 1898 comença l'ús del terme aminoàcid en el llenguatge anglès.

En l'estructura que apareix a la part superior de la pàgina, R representa una cadena lateral específica per a cada aminoàcid. L'àtom de carboni següent al grup carboxil s'anomena α-carboni. Els aminoàcids que tenen la cadena lateral unida a aquest carboni s'anomenen alfa aminoàcids. Aquesta és la forma més comuna que es troba en la natura. En els alfa aminoàcids, l'α-carboni és un àtom de carboni quiral, amb l'excepció de la glicina. En els aminoàcids que tenen una cadena de carboni enllaçada al α-carboni (com la lisina) els carbonis s'etiqueten en ordre amb les lletres gregues α, β, γ, δ, etc. En alguns aminoàcids, el grup amino està enllaçat al β o γ-carboni, i són anomenats conseqüentment beta o gamma aminoàcids.
Els aminoàcids són classificats normalment per les seves propietats o per la seva cadena lateral en quatre grups. La cadena lateral pot transformar un aminoàcid en un àcid feble o en una base feble, i hidròfil si la cadena lateral és polar o hidròfob si és apolar.

La frase aminoàcids de cadena ramificada fa referència als aminoàcids que tenen cadenes laterals alifàtiques que no són lineals; els quals són la leucina, la isoleucina i la valina. La prolina és l'únic aminoàcid proteïnogen el grup lateral del qual s'enllaça al α-grup amino i, per tant, també és l'únic aminoàcid proteïnogen que conté un grup amino secundari en aquesta posició. En termes químics, la prolina és, conseqüentment, un iminoàcid, ja que no té un grup amino primari, encara que segueix classificant-se com un amino en la nomenclatura bioquímica actual, i també es pot anomenar un alfa aminoàcid N-alquilat.

Els aminoàcids són les unitats estructurals que conformen les proteïnes. S'uneixen entre ells per formar cadenes polimèriques curtes anomenades pèptids o cadenes més llargues anomenades polipèptids o proteïnes. Aquests polímers són lineals i no ramificats, amb cadascun dels aminoàcids que conformen la cadena units als dos aminoàcids veïns mitjançant un enllaç peptídic. El procés de síntesi de les proteïnes s'anomena traducció i implica l'addició pas per pas d'aminoàcids a una cadena proteica creixent mitjançant un ribozim anomenat ribosoma. L'ordre en el qual els aminoàcids són afegits és llegit a través del codi genètic d'un ARNm motlle, que és un ARN còpia d'un dels gens de l'organisme.

Vint-i-dos aminoàcids són incorporats de manera natural als polipèptids i són els anomenats aminoàcids proteïnògens o naturals. D'aquests, vint són codificats pel codi genètic universal. Els dos aminoàcids restants, la selenocisteïna i la pirrolisina, són incorporats a proteïnes per mecanismes sintètics específics. La selenocisteïna és incorporada quan el ARNm que serà traduït inclou un element SECIS, que causa que el codó UGA codifiqui selenocisteïna en comptes d'un codó d'aturada. La pirrolisina és usada per alguns arqueobacteris metanògens en enzims que fan servir per produir metà. Està codificada amb el codó UAG, un codó normalment d'aturada en altres organismes. En els arqueobacteris, però, cal que el codó UAG vingui seguit d'una seqüència PYLIS.

A part dels 22 aminoàcids estàndards, hi ha molts altres aminoàcids que són anomenats no proteogènics o no estàndards. Aquests o no es troben en les proteïnes (per exemple la carnitina o la GABA) o no són produïts directament i de manera aïllada per la maquinària cel·lular estàndard (per exemple, la hidroxiprolina i la selenometionina).

Els aminoàcids no estàndards que es troben en proteïnes es formen per modificacions pots-traduccionals, que són modificacions que es donen després de la traducció durant la síntesi de les proteïnes. Aquestes modificacions són molts cops essencials per a la funció o la regulació d'una proteïna. Per exemple, la carboxilació del glutamat permet que els cations de calci s'hi uneixin millor, i la hidroxilació de la prolina és essencial pel manteniment del teixit connectiu. Un altre exemple és la formació de la hipusina en la traducció del factor d'iniciació EIF5A, a partir de la modificació d'un residu de lisina. Aquestes modificacions poden determinar també la localització de la proteïna. Per exemple, l'addició de grups hidrofòbics llargs pot causar que una proteïna s'enllaci a un fosfolípid de la membrana cel·lular.

Alguns aminoàcids no estàndards no es troben en les proteïnes. Alguns exemples són la lantionina, l'àcid 2-aminoisobutíric, la dehidroalanina i el neurotransmissor anomenat àcid gamma-aminobutíric. Els aminoàcids no estàndards sovint es presenten com a intermediaris de les vies metabòliques dels aminoàcids estàndards – per exemple, l'ornitina i la citrulina són presents al cicle de la urea, part del catabolisme dels aminoàcids. Una excepció estranya a la dominància dels alfa aminoàcids en la natura és el beta aminoàcid β-alanina (àcid 3-aminopropanoic), que utilitzen les plantes i els microorganismes en la síntesi de l'àcid pantotènic (vitamina B5), un component del coenzim A.

Un cop són introduïts al cos humà a través de la dieta, els 22 aminoàcids estàndard són utilitzats tant per la síntesi de proteïnes i altres biomolècules o són oxidats per a formar urea i diòxid de carboni com a font d'energia. La via d'oxidació s'inicia amb l'extracció del grup amino per una transaminasa, que és introduït més tard al cicle de la urea. L'altre producte de la transaminació és un àcid cetònic que entra al cicle de l'àcid cítric. Els aminoàcids glucogènics també poden ser convertits en glucosa a través de la gluconeogènesi.

La presència de la pirrolisina està restringida a diversos microbis, i només un organisme té ambdós Pyl i Sec. Dels 22 aminoàcids estàndards, 9 són anomenats aminoàcids essencials perquè el cos humà no pot sintetitzar-los a partir d'altres components al nivell requerit per a un creixement normal, de manera que han de ser obtinguts per la ingesta d'aliments. A més a més, la cisteïna, la taurina, la tirosina, la histidina i l'arginina són aminoàcids semiessencials en nens, ja que les vies metabòliques que sintetitzen aquests aminoàcids no estan plenament desenvolupades. Les quantitats requerides també depenen de l'edat i la salut de l'individu, de manera que és difícil determinar quins són els requisits alimentaris generals d'alguns aminoàcids.

(*) Essencials només en certs casos.

En humans, els aminoàcids que no formen proteïnes també tenen un paper important com a intermediaris en el metabolisme, com per exemple en la biosíntesi del neurotransmissor àcid gamma-aminobutíric. Alguns aminoàcids són emprats en la síntesi d'altres molècules, com per exemple:

Això no obstant, no totes les funcions d'altres aminoàcids no estàndards abundants són coneguts. Per exemple, la taurina és un aminoàcid predominant en els teixits musculars i del cervell, però, malgrat que s'han proposat moltes funcions que podria desenvolupar, encara no s'ha precisat el seu paper en el cos.

Alguns aminoàcids no estàndards són usats per algunes plantes com a defensa contra els herbívors. Per exemple, la canavanina és un anàleg de l'arginina que es troba en molts llegums i en quantitats particularment importants en la Canavalia gladiata (espasa de fesol). Aquest aminoàcid protegeix les plantes de depredadors com els insectes i pot causar malalties en els humans si alguns tipus de llegums són ingerides sense un processament previ. L'aminoàcid no estàndard mimosina es troba en altres espècies de llegums, particularment la Leucaena leucocephala. Aquest compost és un anàleg de la tirosina i pot enverinar animals que s'alimenten d'aquestes plantes.

Els 20 aminoàcids codificats directament pel codi genètic poden ser dividits en diferents grups basant-nos en les seves propietats. Els factors més importants són la càrrega, la hidrofília o hidrofòbia, la mida i els grups funcionals.

Comportament de qualsevol aminoàcid quan s'ionitza. Qualsevol aminoàcid pot comportar-se com a àcid o base (són amfòters) depenent del pH del medi i de la Ka de làminoàcid.

Els aminoàcids i proteïnes es comporten com substàncies tampons. Quan una molècula presenta càrrega neta zero es troba en el punt isoelèctric.

Els grups funcionals amino i carboxil trobats en els aminoàcids els permeten tenir propietats amfipròtiques. Els grups carboxil (-CO2H) poden ser desprotonats per esdevenir carboxilats amb càrrega negativa (-CO2- ), i els grups α-amino (NH2-) poden ser protonats per esdevenir grups α-amoni amb càrrega positiva (+NH3-). A valors de pH majors que el pKa del grup carboxil (tenint en compte que la mitjana pels 20 aminoàcids comuns és de 2.2, veure la taula d'estructures d'aminoàcids a la part superior), l'ió carboxilat negatiu predomina. A valors de pH inferiors que el pKa del grup α-amoni (la mitjana pels 20 α-aminoàcids comuns és de 9.4), el nitrogen és predominantment protonat donant lloc a un grup α-amoni positivament carregat. Així doncs, a un pH entre 2.2 i 9.4, la forma predominant adoptada pels alfa aminoàcids conté un grup carboxilat negatiu i un grup α-amoni positiu, tal com es mostra en l'estructura (2) a la dreta, donant a l'aminoàcid una càrrega total neta igual a zero.

Aquest estat molecular és conegut com a zwitterió, de l'alemany “Zwitter” hermafrodita o híbrid.
Sota valors de pH 2.2, la forma predominant tindrà un grup carboxil neutre i un grup positiu d'ió α-amoni (càrrega neta +1) i per sobre de valors de pH 9.4, un grup carboxilat negatiu i grup neutre α-amino (càrrega neta -1). La forma plenament neutra (estructura (1) a la dreta) és una espècie molt minoritària en solució aquosa en tot el rang de pH (trobem menys d'una part per cada 107). Els aminoàcids també existeixen com a zwitterions en fase sòlida i cristal·litzen amb propietats pròpies de les sals, a diferència dels àcids orgànics típics o les amines.

A valors de pH que es troben entre el dos pKa (del carboxil i de l'amina), el zwitterió predomina, però coexisteix en un equilibri dinàmic amb quantitats petites d'ions positius i negatius amb càrrega neta. En el punt exacte entre els dos pKa, la quantitat d'ió net negatiu i d'ió net positiu és exactament igual, de manera que la càrrega neta mitjana de totes les formes presents és zero. Aquest pH és conegut com el punt isoelèctric pI, sent pI = ½(pKa1 + pKa2).

Cadascun dels aminoàcids per separat té un valor pKa lleugerament diferent de la resta, de manera que també té un punt isoelèctric diferent. Per aminoàcids amb cadenes laterals carregades, el pKa de la cadena té implicació en el pI. Així doncs, per aminoàcids com l'àcid aspàrtic o l'àcid glutàmic amb cadenes laterals carregades negativament, el punt isoelèctric ve donat per pI = ½(pKa1 + pKaR), on pKaR correspon al pKa de la cadena lateral. La cisteïna també té una cadena lateral negativament carregada amb un pKaR = 8.14, de manera que el pI hauria de ser calculat de la mateixa manera que per l'Asp i l'Glu, tot i que la cadena lateral no es troba significativament carregada a pH neutre. Per la histidina, la lisina i l'arginina, aminoàcids amb cadenes laterals positivament carregades, el pI serà: pI = ½(pKaR + pKa2).

Els aminoàcids no tenen mobilitat durant electroforesi si es troben en el seu punt isoelèctric descrit anteriorment, tot i que aquest comportament es veu més evidenciat en pèptids i proteïnes que no pas en aminoàcids sols. Els zwitterions tenen una solubilitat mínima en el seu punt isoelèctric i alguns aminoàcids (amb cadenes laterals no polars, en particular) poden ser aïllats per precipitació en aigua ajustant el pH al requerit per al punt isoelèctric.

Dels alfa aminoàcids tots menys la glicina poden existir en qualsevol dels dos isòmers òptics, anomenats L o D aminoàcids, els quals són imatges especulars l'un de l'altre. Mentre que els L-aminoàcids representen tots els aminoàcids que es troben en les proteïnes durant la traducció en el ribosoma, els D-aminoàcids es troben en algunes proteïnes produïdes per modificacions post- traduccionals enzimàtiques, després de la traducció i la translocació al reticle endoplasmàtic, com també en organismes exòtics que habiten al mar com els conus. També són abundants en components com els peptidoglicans de la paret cel·lular dels bacteris i la D-serina podria actuar com un neurotransmissor en el cervell. La convenció L o D per a la configuració d'un aminoàcid no es refereix a l'activitat òptica de l'aminoàcid en si, sinó a l'activitat òptica de l'isòmer de gliceraldehid del qual, en teoria, pot sintetitzar-se (D-gliceraldehid és dextrogir i L-gliceraldehid és levogir). De manera alternativa, els designadors (S) i (R) es fan servir per indicar l'estereoquímica absoluta. Gairebé tots els aminoàcids en proteïnes són (S) en el α-carboni, sent la cisteïna (R) i la glicina no quiral. La cisteïna és inusual, ja que té un àtom de sofre en la segona posició de la seva cadena lateral, la qual té una massa atòmica superior que els grups enllaçats al primer carboni, el qual s'uneix al α-carboni en els altres aminoàcids estàndards, de manera que és (R) en lloc de (S).

Aquestes propietats són importants per l'estructura de la proteïna i la interacció proteïna-proteïna. Les proteïnes hidrosolubles solen tenir residus hidrofòbics (Leu, Ile, Val, Phe i Trp) situats enmig de la proteïna, mentre que les cadenes laterals hidròfiles estan exposades a l'aigua. Les proteïnes integrals de membrana solen tenir anells externs amb aminoàcids hidròfobs que serveixen d'ancoratge a la bicapa lipídica. Algunes proteïnes perifèriques de la membrana tenen una regió amb aminoàcids hidrofòbics en la seva superfície que les uneix a la membrana. De manera semblant, les proteïnes que han d'unir-se a molècules carregades positivament tenen una superfície rica en càrregues negatives amb aminoàcids com el glutamat o l'àcid aspàrtic; mentre que les proteïnes que s'han d'unir a molècules carregades negativament tenen una superfície rica en càrregues positives amb aminoàcids com la lisina o l'arginina. Hi ha diferents escales d'hidrofòbia de residus aminoacídics.

Alguns aminoàcids tenen propietats especials com la cisteïna, que pot formar enllaços covalents disulfur amb altres residus de cisteïna; la prolina, que forma un compost cíclic; o la glicina que és més flexible que altres aminoàcids.

Moltes proteïnes pateixen una sèrie de modificacions post-traduccionals que consisteixen en l'adhesió de grups funcionals en aminoàcids d'una proteïna. Algunes modificacions poden produir lipoproteïnes hidròfobes o glicoproteïnes hidròfiles. Aquest tipus de modificació permet el canvi d'orientació d'una proteïna en la membrana. Per exemple, l'adhesió o eliminació de l'àcid palmític, que és un àcid gras, a residus de cisteïna en algunes proteïnes senyal, causa la unió o separació d'aquestes proteïnes a la membrana.

A més, hi ha does aminoàcids més que són incorporats per codons d'aturada primordials:

A més dels codis d'aminoàcids específics, els marcadors de posició s'utilitzen en els casos en què l'anàlisi química o cristal·logràfica d'un pèptid o d'una proteïna no pot determinar de manera concloent la identitat d'un residu.

Unk s'utilitza a vegades en lloc de Xaa, però és menys estàndard.

A més, molts aminoàcids no estàndards tenent un codi específic. Per exemple, diversos fàrmacs peptídics, com el Bortezomib i el MG132, són sintetiitzats artificialment i mantenen els seus grups protectors, que tenen codis específics. El Bortezomib és Pyz-Phe-boroLeu, i el MG132 és is Z-Leu-Leu-Leu-al.

Com que els aminoàcids tenen tant un grup amino primari, com un grup carboxil primari, aquests compostos químics poden patir la majoria de les reaccions associades a aquests grups funcionals. Aquests inclouen l'addició nucleofílica, la formació de l'enllaç amida i la formació d'imina pel grup amino i l'esterificació, la formació de l'enllaç amida i la descarboxilació del grup àcid carboxílic. La combinació d'aquests grups funcionals permet als aminoàcids ser lligants multidentats efectius d'aminoàcids metàl·lics quelats. Les múltiples cadenes laterals dels aminoàcids també poden patir reaccions químiques. Els tipus d'aquestes reaccions estan determinats pels grups que hi ha en aquestes cadenes laterals i són, per tant, diferents entre els diversos tipus d'aminoàcids.

Existeixen diferents mètodes per sintetitzar aminoàcids. Un dels més antics comença amb l'halogenació de Hell-Volhard-Zelinsky al carboni α d'un àcid carboxílic. Després, la substitució nucleofílica amb amoníac, converteix l'alquil bromur a aminoàcid. De manera alternativa, la Síntesi dels aminoàcids de Strecker comporta el tractament d'un aldehid amb cianur de potassi i amoníac; això produeix un α-aminonitril com a intermediari. Tot seguit, la hidròlisi del nitril produeix un alfa aminoàcid. L'ús d'amoni o amoníac en aquesta reacció dóna lloc a aminoàcids no-substituïts, mentre que substituint amines primàries o secundàries es produiran aminoàcids substituïts. De la mateixa manera, l'ús de cetones en comptes d'aldehids, dóna lloc a aminoàcids α,α-disubstituïts. La síntesi clàssica dóna lloc a una mescla racèmica d'alfa aminoàcids com a productes, però han estat desenvolupats gran quantitat de procediments emprant auxiliars asimètrics o catalitzadors asimètrics.

A la vegada, el mètode més utilitzat és una síntesi automatitzada en un suport sòlid (per exemple llits de poliestirè), utilitzant grups protectors (per exemple Fmoc i t-Boc) i grups activadors (per exemple DCC i DIC).

En les plantes, el nitrogen és assimilat primer a compostos orgànics en forma de glutamat, format a partir d'alfa-cetoglutarat i amoníac en el mitocondri. Per formar altres aminoàcids, la planta utilitza transaminases per moure el grup amino a un altre alfa-ceto carboxílic. Per exemple, l'aspartat aminotransferasa converteix el glutamat i l'oxalacetat a alfa-cetoglutarat i aspartat. Altres organismes també utilitzen les transaminases per a la síntesi d'aminoàcids.

Els aminoàcids no estàndards es formen generalment a partir de modificacions dels aminoàcids estàndards. Per exemple, l'homocisteïna es forma a través de la via de transulfuració o per la desmetilació de la metionina a través del metabòlit intermedi S–adenosil metionina, mentre que en la hidroxiprolina es realitza una modificació post-traduccional de la prolina.

Els microorganismes i les plantes poden sintetitzar molts aminoàcids poc freqüents. Per exemple, alguns microbis sintetitzen àcid 2-aminoisobutíric i lantionina, que és un derivat de l'alanina amb un sofre de pont. Aquests dos aminoàcids es troben en lantibiòtics peptídics com l'alameticina. Mentre que en les plantes, l'1-aminociclopropà-1–carboxílic és un aminoàcid cíclic disubstituït petit que és un intermediari clau en la producció de l'hormona etilè de la planta.

Així com els grups amino i carboxil dels aminoàcids poden reaccionar per formar enllaços amida, una molècula d'aminoàcid pot reaccionar amb una altra per formar un enllaç amida que les uneixi. La polimerització dels aminoàcids és precursora de les proteïnes. Aquesta reacció de condensació produeix l'enllaç peptídic recentment format i una molècula d'aigua. En les cèl·lules, aquesta reacció no succeeix directament; en lloc d'això, l'aminoàcid és activat per la unió a una molècula d'RNA de transferència per mitjà d'un enllaç èster. Aquest aminoacil-tRNA és produït en una reacció dependent de trifosfat d'adenosina, duta a terme per un aminoacil tRNA sintetasa. Tot seguit, aquest aminoacil-tRNA és el substrat per a un ribosoma que catalitza un atac vers el grup amino de la cadena proteica sobre l'enllaç èster. Com a conseqüència d'aquest mecanisme, totes les proteïnes sintetitzades per un ribosoma tenen l'inici a l'extrem amino i el final a l'extrem carboxil.

De tota manera, no tots els enllaços peptídics es formen així. A vegades, els pèptids són sintetitzats per enzims específics. Per exemple, el tripèptid glutatió, que és una part essencial de les defenses de la cèl·lula contra l'estrès d'oxidació, és sintetitzat en dos passos emprant aminoàcids lliures. En el primer pas, la gamma-glutamilcisteïna-sintetasa condensa la cisteïna i l'àcid glutàmic a través d'un enllaç peptídic format pel carboxil de la cadena lateral del glutamat (el carboni gamma d'aquesta cadena lateral) i el grup amino de la cisteïna. Després, aquest dipèptid és condensat amb una glicina per la glutatió sintetasa fins a arribar a la forma glutatió.

En química, els pèptids són sintetitzats per una varietat de reaccions. Una de les més emprades en síntesi de pèptids en fase sòlida utilitza els derivats aromàtics de l'oxima dels aminoàcids com a unitats actives. Aquests són adherits en seqüència a la cadena peptídica, que es troba unida a un suport sòlid de resina. La facilitat per sintetitzar un gran nombre de pèptids diferents simplement variant el tipus i l'ordre dels aminoàcids (per mitjà de química combinacional) ha permès que aquesta síntesi esdevingui un fet important en la creació de llibreries de pèptids per usar en recerca farmacèutica mitjançant el cribratge d'alt rendiment.

La degradació d'aminoàcids sovint implica una desaminació que consisteix a desplaçar el grup amino a un α-cetoglutarat, que forma glutamat. Aquest procés necessita l'acció de transaminases que solen ser les mateixes que s'han utilitzat en l'aminació durant la síntesi. En la majoria de vertebrats, el grup amino és suprimit pel cicle de la urea i secretat en forma d'urea. Tot i així, la degradació dels aminoàcids pot produir àcid úric o amoníac en comptes d'urea. Per exemple, la serina deshidratasa converteix la serina en piruvat i amoníac.

Els aminoàcids tenen una extensa varietat d'aplicacions en la indústria, però el seu ús principal és com a additiu en menjar per a animals. Aquesta funció és important, ja que molts dels components majoritaris d'aquests aliments, com la soja, o tenen nivells baixos dels aminoàcids essencials o no tenen alguns d'aquests aminoàcids. La lisina,la metionina, la treonina i el triptòfan són els aminoàcids més importants en la producció d'aquests aliments. En aquesta indústria, els aminoàcids també són emprats en quelats per tal de millorar l'absorció de minerals dels suplements, que poden ser necessaris per millorar la salut o la producció d'aquests animals.

La indústria alimentària és un consumidor majoritari d'aminoàcids, en particular de l'àcid glutàmic, que s'utilitza com un potenciador del sabor, i de l'aspartam (aspartil-fenilalanina–1-metil ester) com un edulcorant artificial baix en calories. Una tecnologia similar a la utilitzada en la nutrició animal s'empra en la indústria nutricional humana per alleujar la deficiènica de minerals, com l'anèmia, mitjançant la millora de l'absorció de minerals i reduint els efectes secundaris negatius dels suplements de minerals inorgànics.

La capacitat quelant dels aminoàcids ha estat utilitzada en fertilitzants per a l'agricultura per facilitar el subministrament de minerals a les plantes per tal de corregir les deficiències de minerals, com ara la clorosi fèrrica. Aquests fertilitzants també són utilitzats per evitar que es produeixin deficiències i millorar la salut general de les plantes. La resta de la producció d'aminoàcids s'utilitza en la síntesi de fàrmacs i cosmètics.

Des de l'any 2011, 40 aminoàcids no naturals han estat afegits a una proteïna mitjançant la creació d'un codó únic i el seu corresponent ARN de transferència: la parella aminoacil- tRNA- sintetasa per a codificar amb diverses propietats fisicoquímiques i biològiques per tal de ser utilitzat com una eina per explorar l'estructura de les proteïnes i la seva funció o bé per crear noves o millors proteïnes.

Els aminoàcids són importants com a matèries primeres de baix cost. Aquests compostos són utilitzats en la síntesi asimètrica com a blocs de construcció enantiomèricament purs.

Els aminoàcids s'han investigat com a precursors de catalitzadors quirals, com per exemple per a reaccions d'hidrogenació asimètrica, encara que no existeixen aplicacions comercials.

Els aminoàcids estan en fase de desenvolupament com a components d'una extensa gamma de polímers biodegradables. Aquests materials tenen aplicacions com a embalatges ecològics, i en medicina en l'administració de fàrmacs i la construcció dels implants de pròtesis. Aquests polímers són polipèptids, poliamides, polièsters, polisulfurs i poliuretans amb aminoàcids que o bé formen part de les seves cadenes principals o bé estant units a ells com a cadenes laterals. Aquestes modificacions alteren les propietats físiques i la reactivitat dels polímers. Un exemple interessant d'aquests materials és el poliaspartat, un polímer biodegradable i hidrosoluble que pot tenir aplicacions en la fabricació de bolquers i en l'agricultura. A causa de la seva solubilitat i capacitat de formar quelats d'ions metàl·lics, el poliaspartat s'utilitza també com a agent biodegradable contra l'escalament i com a inhibidor de la corrosió. A més, l'aminoàcid aromàtic tirosina s'està desenvolupant com a possible substitut de fenols tòxics com el bisfenol A en la fabricació de policarbonats.




#Article 100: Alanina (327 words)


Lalanina (representat per les lletres Ala) és un dels aminoàcids transcripcionals que formen les proteïnes dels éssers vius.

És una molècula hidrofòbica, amb un grup metil com a cadena lateral. És l'aminoàcid més petit, després de la glicina.

L'abreviatura d'una lletra és A i la de tres lletres Ala. A l'ARNm, codifica com a GCU GCC GCA GCG.

L'alanina és un aminoàcid no essencial pels éssers humans, però de gran importància. Existeixen dos enantiòmers diferents: L-alanina i D-alanina. La L-alanina és un dels 20 aminoàcids més utilitzats en la biosíntesis de les proteïnes, després de la leucina, ja que es troba en un 7,8% de les estructures primàries i en 1150 proteïnes. La D-alanina es troba a les parets cel·lulars bacterials i en alguns pèptids antibiòtics. Es troba a l'interior i a l'exterior de les proteïnes globulars.

L'alanina és molt comú, ja que transfereix el seu grup amino al piruvat. Per culpa de les reaccions de transaminació a través de l'enzim alanina transaminasa, la qual es reverteix ràpidament, l'alanina pot biosintetitzar-se amb facilitat a partir del piruvat, per tant es troba present als cicles metabòlics de la glicòlisis, gluconeogènesis i en el cicle de l'àcid cítric.

S'utilitza com a font d'energia pels músculs, el cervell i el sistema nerviós, a més ajuda a metabolitzar els àcids orgànics i els glúcids i es troba involucrada en el metabolisme del triptòfan i de la vitamina B6.

L'alanina sintetitzada surt del torrent sanguini i és captada pel fetge, on es metabolitzarà. Mitjançant un procés de gluconeogènesis, es transforma en glucosa, la qual serà utilitzada pel múscul, el cervell, l'eritròcit, la pell, la retina i la medul·la renal.

Ajuda l'estimulació dels anticossos i a estabilitzar els nivells de sucre en sang, a més manté la pròstata en bon estat.

La seva falta pot ocasionar una sèrie de trastorns a l'organisme, com per exemple, problemes protàtics, predisposició a les infeccions, alteracions de la glucosa, debilitat muscular, alteracions nervioses i falta de concentració.




#Article 101: Alfabet (1649 words)


Lalfabet és el conjunt de les lletres emprades en l'escriptura d'un llenguatge,
 el conjunt de símbols, anomenats lletres, que codifiquen una llengua escrita. La codificació de l'alfabet (almenys en una primera època, quan l'escriptura diferia molt poc de la parla) consisteix a representar un so per mitjà d'un símbol o lletra; es contraposa així als sil·labaris i als ideogrames. El mot prové del nom de les lletres alfa (α) i beta (β), que són les dues primeres de l'alfabet grec. Val a dir que el seu sinònim, abecedari, prové del nom de les quatre primeres lletres de l'alfabet llatí: a, be, ce i de (en llatí ABECEDARIVS).

Cada idioma té el seu propi codi sistematitzat, que pot ser particular per a ella mateixa o variacions d'un altre. Així, per exemple, tots els alfabets en ús a l'Europa occidental provenen de l'evolució de l'alfabet del llatí clàssic. De forma similar, l'alfabet llatí i l'alfabet ciríl·lic neixen de l'alfabet grec, el qual prové de l'alfabet fenici, d'on sorgeix també l'alfabet iber. Quant a les relacions entre l'alfabet fenici i l'ugarític amb altres alfabets més antics i amb l'escriptura cuneïforme i jeroglífica, en particular, així com els lligams amb els alfabets de les llengües indo-àries, si bé són menys clares, també indiquen un origen comú de la majoria d'alfabets.

De vegades no és clar la frontera entre un nou alfabet i una adaptació del mateix alfabet, usualment amb diacrítics, com passa amb les llengües romàniques, que usen grafies no presents al llatí original o accents, signes de puntuació i altres modificadors. Com que l'evolució fonètica de cada idioma és més ràpida que la gràfica, no hi ha una correspondència unívoca entre les lletres de l'alfabet i els fonemes, és a dir, la pronunciació de cada llengua pot variar tot i referir-se a la mateixa lletra. Per aquest motiu l'ortografia dicta les normes per escriure correctament un idioma.

Cap al 2700 aC, els antics egipcis havien desenvolupat un conjunt de 22 jeroglífics per representar en forma individual les consonants del seu llenguatge, més un vint-i-tresè jeroglífic que sembla que representava vocals al començament o al final d'una paraula. Aquests glifs eren utilitzats a manera de guies de pronunciació en logogrames, per escriure inflexions gramaticals, i posteriorment per transcriure paraules i noms estrangers. Tanmateix, si bé el sistema era de naturalesa alfabètica no va ser utilitzat per una escriptura purament alfabètica. Per això, encara que el sistema permetia ser utilitzat com un alfabet, va ser sempre utilitzat amb una forta component logogràfics, presumiblement a causa del gran vincle cultural existent amb el complex sistema egipci.

Per tant, la història de l'alfabet comença a l'antic Egipte, més d'un mil·lenni després d'haver començat l'escriptura. El primer alfabet formal va sorgir cap al 2000 aC per a representar el llenguatge dels treballadors semites a Egipte, i es va gestar a partir dels principis alfabètics continguts en els jeroglífics egipcis. La majoria dels alfabets actuals del món o bé descendeixen directament d'aquesta arrel, per exemple els alfabets grec i llatí, o es van inspirar en el seu disseny.

Durant els cinc segles subsegüents es va difondre cap al nord, i tots els alfabets subseqüents del món han baixat d'ell, o han estat inspirats en un dels seus descendents, amb la possible excepció de l'alfabet meroític, una adaptació del  dels jeroglífics a Núbia, al sud d'Egipte, tot i que en aquest tema molts estudiosos sospiten que van existir influències del primer alfabet.

Els alfabets de l'edat del bronze mitjana d'Egipte encara han de ser desxifrats. Tanmateix, semblen ja alfabets almenys en forma parcial i, probablement, ja són alfabets complets. Els exemples més antics són gravats de la zona central d'Egipte i datats cap al 1800 aC.

Segons Gordon J. Hamilton, aquestes inscripcions demostren que el lloc de la invenció de l'alfabet molt probablement hagi estat Egipte.

Tanmateix, quan l'escriptura es dissemina cap a Canaan, ja era purament alfabètica, i el jeroglífic que inicialment representava casa només significava b.

El primer estat canaanita que va fer un ampli ús de l'alfabet fou Fenícia, i per això les versions posteriors de l'escriptura canaanita són anomenades fenícies. Fenícia era un estat marítim al centre d'una vasta xarxa comercial, i aviat l'alfabet fenici es va difondre per tot el Mediterrani. Dues variants de l'alfabet fenici tindran un gran impacte en la història de l'escriptura: l'alfabet arameu i l'alfabet grec.

Cap al  els grecs van incorporar l'alfabet fenici i el van adaptar al seu llenguatge. Les lletres de l'alfabet grec són les mateixes que les de l'alfabet fenici, i tots dos alfabets estan ordenats de la mateixa manera. Tanmateix, si bé l'assignació de lletres vocals haguessin complicat la llegibilitat de l'egipci, fenici o hebreu, la seva absència representava un problema per al llenguatge grec, en el qual les vocals tenen un rol molt més important. Per això els grecs van adaptar aquelles consonants fenícies que no podien pronunciar per representar vocals. Tots els noms de les lletres de l'alfabet fenici començaven amb consonants, i aquestes consonants eren el que les lletres representaven, el que s'anomena principi acrofònic. Tanmateix, diverses consonants fenícies no existien en el grec, i, per tant, diversos noms de lletres es van pronunciar amb vocals en el seu inici. Atès que el començament del nom d'una lletra s'assignava al so d'aquesta lletra, en grec aquestes lletres consonants van passar a ser les vocals.

El grec es va convertir en la font de totes les formes d'escriptura modernes a Europa. L'alfabet dels antics dialectes occidentals del grec, com l'alfabet de Cumas, on la lletra eta s'usava com h, va donar lloc als alfabets itàlics antics i l'alfabet romà. En els dialectes grecs, en els que no tenien el so /h/, eta va continuar com a vocal, i es va quedar com a vocal en el grec modern i en tots els alfabets que van derivar de la variant oriental: l'alfabet glagolític, el ciríl·lic, l'armeni, el gòtic (que va adoptar lletres gregues i també llatines), i possiblement el georgià.

Encara que aquesta descripció presenta l'evolució de les escriptures d'una forma lineal, és una simplificació, per exemple, l'alfabet manxú que baixa del adjasi d'Àsia occidental, va ser molt influenciat pel coreà Hangul, que segons les interpretacions és un alfabet independent o deriva dels abugides del sud d'Àsia. El georgià aparentment descendeix de la família aramea, però va ser fortament influenciat en la seva concepció pel grec. L'alfabet grec mateix que deriva dels jeroglífics a través de l'alfabet semític, més tard va adoptar mitja dotzena de signes del demòtic quan va ser usat per a escriure l'egipci copte.

Una tribu coneguda com els llatins, que es convertirien en els romans, també vivien a la península Itàlica al nord dels grecs occidentals. Els llatins van adoptar per a la seva escriptura una variant de l'alfabet grec occidental a través del contacte amb els etruscs, que en feien servir una transformació, i dels mateixos grecs de la Magna Grècia al voltant del segle VII aC. Els llatins rebutjaven quatre lletres de l'alfabet grec, van prendre la efa etrusca, que es pronunciava com /w/, donant-li el so /f/; també van adoptar la essa etrusca, amb tres línies en ziga-zaga, que posteriorment es corben donant l'aspecte actual de la moderna essa. Per representar el so /g/ en grec i el so /k/ a etrusc, es va utilitzar inicialment la lletra Γ, que acabaria transformant-se en la P. Aquests canvis van donar origen a l'alfabet llatí arcaic, que inicialment tenia 21 lletres, però que abans del  perdre la Z.

Els romans usaven la C, K i Q per escriure el so /k/, la C va adoptar també el so /g/. Posteriorment van inventar la G, afegint-li un bastonet a la C, i la van inserir entre la F i la H per raons desconegudes. Una vegada que l'imperi romà va prendre Grècia es tornà a introduir la Z i es va adoptar la I per transcriure les paraules gregues que es manllevaven, col·locant al final de l'alfabet. D'aquesta manera, i després desaparèixer les efímeres lletres que va introduir Claudi, l'alfabet llatí va quedar amb 23 lletres durant la resta de l'antiguitat i l'edat mitjana. A l'edat mitjana apareixen per primera vegada les lletres minúscules a conseqüència de l'evolució soferta per les majúscules al generalitzar l'escriptura amb tinta sobre pergamí o paper.

Alfabet àrab: ﺍ, ﺏ, ﺕ, ﺙ, ﺝ, ﺡ, ﺥ, ﺩ, ﺫ, ﺭ, ﺯ, ﺱ, ﺵ, ﺹ, ﺽ, ﻁ, ﻅ, ﻉ, ﻍ, ﻑ, ﻕ, ﻙ, ﻝ, ﻡ, ﻥ, هـ, ﻭ, ﻱ

Alfabet ciríl·lic: А, Б, В, Г, Ґ, Д, Е, Є, Ж, З, И, І, Ї, Й, К, Л, М, Н, О, П, Р, С, Т, У, Ф, Х, Ц, Ч, Ш, Щ, Ю, Я, Ъ, Ь, Ђ, Љ, Њ, Ћ, Џ

Alfabet grec: Α, Β, Γ, Δ, Ε, Ζ, Η, Θ, Ι, Κ, Λ, Μ, Ν, Ξ, Ο, Π, Ρ, Σ, Τ, Υ, Φ, Χ, Ψ, Ω.

Alfabet hebreu: א, ב, ג, ד, ה, ו, ז, ח, ט, י, כ, ל, מ, נ, ס, ע, פ, צ, ק, ר, ש, ת.

Alfabet llatí: A, B, C, D, E, F, G, H, I, J, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, U, V, W, X, Y, Z.

En 2006 Françoise Briquel-Chatonnet proposà aquesta taula esquemàtica que recollia linealment l'evolució dels alfabets occidentals i del Pròxim Orient.

 ──o Escriptures protosemítiques
 ├─o Alfabet lineal o protosinaític 
 ├─o Alfabet ugarític 
 ? ?
 |└─o Alfabet fenici 
 |├─o Alfabet paleo-hebraic 
 |├─o Alfabet púnic
 |├─o Alfabet arameu 
 || ├─o * Alfabet hebreu 
 || ├─o Escriptures d'Àsia central (alfabet sogdià, alfabet uigur, alfabet mongol, etc.)
 || ├─o Alfabet karoshti 
 || ├─o Brahmi 
 || ├─o Alfabet nabateu 
 || └─o Alfabet sirià 
 || :
 || └─o Alfabet àrab 
 |└─o Alfabet grec 
 |├─o Alfabet etrusc 
 || └─o Alfabet llatí 
 |├─o Alfabet copte 
 |├─o Alfabet georgià 
 |├─o Alfabet armeni 
 |└─o Alfabet ciríl·lic 
 └─o Escriptures d'Aràbia 
 ├─o Aràbics del nord (alfabet safaític, alfabet dels thamudens, etc.) 
 └─o Aràbics del sud
 ├─o Alfabet himyarita




#Article 102: Alfabet català (602 words)


Lalfabet català és la variant de l'alfabet llatí usada per a escriure la llengua catalana. Consta de les 26 lletres de l'alfabet llatí, algunes de les quals poden ser modificades per diacrítics. Actualment l'alfabet es compon de vint-i-sis lletres, més sis dígrafs (conjunts de dues lletres que representen un sol fonema).

A més a més de les lletres, hi ha tres signes diacrítics: l'accent greu (`), l'accent agut (´) i la dièresi (¨), i alguns caràcters especials com el guionet (-) i el punt volat (·) de la ela geminada.

Aquesta versió és l'establerta per les normes ortogràfiques proposades per Pompeu Fabra i Poch i adaptades, posteriorment, per l'IEC i l'AVL:

Encara que no són lletres de l'alfabet, hi ha dos signes que reben un nom especial: la ce trencada i la ela geminada.

El català té els següents dígrafs, dues lletres que representen un sol so:

Ortogràficament rr, ss i ix intervocàlic se separen en síl·labes diferents, a més de l·l.

El dígraf qu davant e, i té el mateix so que la c davant a, o, u, donant com a resultat la sèrie ca, que, qui, co cu. En altres casos, però, el grafema qu correspon a dues lletres que representen dos fonemes diferents, per exemple: quan, aquós, qüestió, aqüífer, etc. Igualment, el dígraf gu origina la sèrie ga, gue, gui, go, gu, i així mateix, hi ha casos en què el grafema gu representa dos fonemes: següent, pingüí, guant.

El conjunt ix és dígraf des del punt de vista del català oriental (perquè la i és muda), però no ho seria si és considerat des del punt de vista del català occidental (on la i sí que es pronuncia).

Existeix una controvèrsia a l'hora de considerar certs grafemes com a dígrafs: és el cas dels conjunts tg, tj, tx, tz i ig. Certs lingüístes, com Ruaix, Alarcos Llorach, Wheeller, Mariner, Mascaró, s'inclinen per tractar aquests conjunts no com a dígrafs, sinó com a grups bofonemàtics: és a dir, consideren que són dos sons diferents. Eines com l'Optimot, per contra, inclouen aquests grafemes dins els dígrafs del català.

Antigament, s'havien fet servir altres dígrafs com el ch (so /k/ a final de paraula i de vegades a dintre; o a dintre, per tx, sobretot al País Valencià i en gal·licismes i castellanismes), il, yl, ly, yll (tots al principi representant dos sons -una semivocal i una lateral, alveolar o palatal- i després amb el valor de la ll actual); yn per l'actual ny; gu per g davant a; ff per f, ch per c, th per t, ph per f, aquests quatre dígrafs en cultismes, etc. També s'havien emprat grafies simples actualment abandonades, fora dels cognoms, com y per la semivocal i, després, per la conjunció copulativa, l per ll, g per gu davant e o i; x darrere vocal per ix, entre altres.

Històricament, el nom d'algunes lletres ha estat diferent de l'actual, s'emprava: ef, el, em, en, er, es, itzeta/idzeta. També era diferent la pronúncia de la vocal d'algun dels noms de les lletres.

Antoni Rovira i Virgili va condemnar els noms de les lletres de l'abecé a la castellana o la italiana (efe, ele, eme, ene, esse), i va donar-hi els noms tradicionals (ef, el, em, en, es), divergint en aquest punt amb Pompeu Fabra. Albert Rossich sosté que l'opció normativa de Fabra (efa, ela, ema, ena) no era sinó una temptativa catalanització dels noms castellans seguint la fonètica del català oriental. Rovira indica que el timbre de la e era tancat en el nom de totes les lletres tret del de la er, que era obert.

	




#Article 103: Agricultura ecològica (843 words)


Lagricultura ecològica o agricultura biològica és un mètode agrícola que té com a finalitat, en contrast amb l'agricultura convencional, ser ambientalment sostenible, a més de respectar la salut i el benestar dels consumidors. En general, refusa l'ús de recursos químics artificials durant el conreu o la cria, així com l'ús de conservants, colorants o altres additius durant la transformació d'aliments.

A la Unió Europea l'agricultura ecològica és regulada pel reglament 834/2007 que especifica les tècniques i les productes que poden utilitzar-se. El mateix concepte és conegut amb noms diferents en diversos països. La terminologia de vegades pot portar a confusió: orgànic és l'adjectiu que fan servir en anglès, biològic en francès, alemany, portuguès i neerlandès, ecològic en català, romanès i castellà. Els productes reben la denominació de «ecològic» o «biològic», abreujat «eco» o «bio».

En general, les tècniques de cultiu utilitzades per l'agricultura ecològica són de caràcter menys agressiu per a l'home i el medi ambient que les tècniques convencionals utilitzades després de la Revolució Verda, de caràcter hiperracionalista amb visió a curt termini, amb ús intensiu de productes químics altament tòxics i amb ignorància dels danys col·laterals en l'ecosistema. El moviment va començar prudentment a Occident des de principis del segle XX quan els primers efectes negatius de l'ús a gran escala de fertilitzants artificials i del monoconreu massiu van fer-se visibles. Després de «l'era dels plaguicides» (1940-1960) el moviment va accelerar en observar, entre d'altres els efectes mediambentals desastrosos de l'insecticida DDT que ho matava tot sense selectivitat i que els insectes nocius, el seu primer blanc van desenvolupar resistència. A més, el verí (ara prohibit a Occident), reconegut com a contaminant orgànic persistent, en acumular-se en els mamífers al cim de la cadena alimentària, té efectes nocius per a la salut humana i amenaçava de fer desaparèixer certes espècies d'ocells com el pigarg americà i el falcó pelegrí. El llibre de Rachel Louise Carson (1907-1964) Silent spring (Primavera silenciosa - 1962) va ser un avanç considerable en crear una consciència ecològica en l'opinió pública. El llibre va conduir a la prohibició del DDT el 1972 als Estats Units, malgrat l'oposició virulent del molt fort lobby de la indústria química.

Per a primeres matèries toves com entre d'altres cafè, cotó, plàtans, oli de palma conreats a Orient, Àfrica i Sud-amèrica en països amb menys de protecció social, a la sol·licitud ecològica, s'hi va afegir la sensibilitat per a les condicions de treball, formació i sou dels productors i es va descobrir la complimentaritat amb els principis del comerç just. A Occident també s'adona que una agricultura sostenible no és possible si els productors no reben una retribució honesta, que a més de la producció agroalimentària, pren en compte les tasques de manteniment del bé comú. Els grans grups de distribució exerceixen tal pressió sobre els preus, que no li queden als agricultors mitjans per evitar monoconreu, per deixar terres verdes per biòtops i passadissos biològiques, per prevenir l'eutrofització dels rius etc. La nova Política Agrícola Comuna (2014-2020) de la Unió Europea vol entre d'altres fomentar la sostenibilitat ecològica, també en les explotacions convencionals i  transformar els productors en gestors del paisatge rural i el seu ecosistema i guanyar una renda viable. Entre l'agricultura ecològica stricto sensu i «l'agricultura química» dels anys 1950 es desenvolupen tècniques intermediàries, com ara la producció integrada. L'agricultura biodinàmica també és un tipus d'agricultura ecològica.

L'any 2017 al món hi havia 69,5 milions d'hectàrees sota conreu ecològic el que representava el 1,4% de les terres cultivades. El nombre d'operadors ecològics era de 2,9 milions. Els països amb més superfície ecològica eren Austràlia (35,65 milions), Argentina (3,39), Xina (3,02) i Espanya (2,08). Els països amb un percentatge més alt de superfície agrícola de dedicada a la producció agrària ecològica eren Liechtenstein (37,9%), Samoa (37,6%) i Àustria (24,0%).

La demanda mundial de productes ecològics creix entre un 10% i un 15% a l'any. A Europa, la superfície de conreu ecològic ha augmentat dels 5,7 milions de hectàrees el 2002 fins a 14,6 milions el 2017, això és 2,9% del total.

El 2018, Catalunya comptava amb més de 3.859 operadors ecològics i  210.818 hectàrees de superfície certificada com a ecològica, això és el 16,8% de la superfície agrària útil. Destaca particularment el sector de la vinya on més del 26% de la superfície es conrea de segons la normativa de producció ecològica. N'és exemplar l'aspiració de la Denominació d'Origen Alella d'esdevenir la primera denominació d'origen (DO) 100% ecològica. Les Illes Balears comptaven amb 711 operadors ecològics que conreen 29.391 hectàrees, això és 29,85% de la terra arable. Al País Valencià, a l'inici del 2016 hi havia 1808 productors ecològics, 406 empreses i un total de 73.656 hectàrees, 6% de la terra arable. El govern va presentar a principis de l'any 2016 un pla per duplicar l'agricultura ecològica i arribar el 2020 als 20% de la terra. A Andorra el 2014 només hi havia 4 hectàrees o 0,02% de les terres agrícoles. La manca d'una normativa reconeguda per Europa és una de les explicacions d'aquesta xifra baixa, cosa que el govern andorrà vol paliar el 2016.




#Article 104: Alfabet grec (1580 words)


Lalfabet grec (en grec: Ελληνικό αλφάβητο) és un repertori de vint-i-quatre lletres que s'ha fet servir per a escriure la llengua grega des dels segles IX o VIII aC. És el primer alfabet complet, és a dir, un sistema d'escriptura amb caràcters diferents per a cada vocal i cada consonant. Actualment es fa servir per a escriure el grec modern i també per a designar unitats de diversos tipus (en matemàtiques, física, astronomia, etc.). És l'avantpassat de l'alfabet llatí i de l'alfabet ciríl·lic, entre d'altres.

L'alfabet grec és un descendent directe de l'alfabet fenici, sense cap relació amb altres sistemes d'escriptura que s'havien fet servir abans per a inscripcions en grec, com l'escriptura lineal B o el sil·labari xipriota.

En concret, l'alfabet adaptat al grec sembla venir d'un alfabet semític concret, una versió cananea o occidental, on les formes de les lletres encara són força semblants a l'alfabet semític original.
Els mateixos grecs antics dels temps clàssics es referien a la seva escriptura com a lletres fenícies.

Atès que l'alfabet semític no anotava les vocals, els grecs van haver d'adaptar alguns signes fenicis sense valor fonètic en grec per a representar les vocals de la seva llengua. Aquesta aportació pot considerar-se fonamental i va fer possible una transcripció satisfactòria per a les llengües de la família indoeuropea. Tant si se situa l'origen de l'alfabet grec en una antiga variant semítica nord com en el fenici o el proto-cananeu, la innovació essencial de l'alfabet grec és la introducció de les vocals.

Les lletres gregues alfa, èpsilon, eta, iota, i òmicron, que corresponen a vocals gregues (o també a una semiconsonant en el cas de iota), tenen correspondència directa amb les lletres de l'alfabet semític en les mateixes posicions de l'alfabet.

Els grecs van adaptar per a les seves vocals algunes de les lletres semítiques per a sons que no calien en grec (com les glotals i faringals, etc.). En concret:

Les lletres digamma (corresponent a waw, la semiconsonant labial a l'alfabet semític), san (una sibilant anàloga a sigma) i qoppa (corresponent a una oclusiva post-velar a l'alfabet semític) van desaparèixer aviat de l'alfabet, abans del denominat període clàssic. Atès que l'aparició de les lletres minúscules és bastant posterior, no existeixen minúscules d'aquestes tres lletres. En canvi, les lletres ípsilon, fi, khi, psi i omega són afegits dels grecs al final de l'alfabet.

El caràcter sampi és una deformació de la lletra san que es va conservar per a representar el valor numèric 900.

El grec va introduir igualment tres noves consonants: « Φ » (fi), « Χ » (khi) i « Ψ » (psi), afegides al final de l'alfabet de manera progressiva i a mesura de llur desenvolupament. Aquestes consonants van compensar l'absència d'una aspiració comparable a la del fenici. En el grup occidental, la khi fou utilitzada per a representar el so de []. i la psi per al so []. L'origen d'aquestes lletres és discutit.

La lletra san (Ϻ) fou utilitzada alhora que la lletra sigma per al so , i en l'època clàssica aquesta darrera es preferia a la san, que va desaparèixer. La digamma (Ϝ) — anomenada al principi ϝαῦ / waũ — i la qoppa (Ϙ) després foren igualment abandonades. La digamma, en efecte, només servia per als dialectes del grup occidental, i la qoppa no tenia pas massa utilitat. Aquests caràcters, tanmateix, van sobreviure en la numeració jònica — on a cada lletra li correspon un valor numèric. De la mateixa manera, la sampi (Ϡ), que és aparentment un glif rar de Jònia, fou introduït en la numeració, i tenia un valor de 900.

Originàriament van existir diverses variants de l'alfabet grec. Les més importants eren l'occidental (grec nord-occidental) i l'oriental (grec jònic). La variant occidental arcaica és l'avantpassat de l'alfabet etrusc, origen de l'alfabet romà (que conserva F al lloc on era la digamma o waw, H tenia el valor fonètic de fricativa velar, i conserva Q al lloc on era la qoppa). En canvi en la variant oriental (que va acabar sent la clàssica, i que donaria origen a l'alfabet ciríl·lic i l'alfabet copte) H tenia el valor fonètic d'una vocal. Com que Atenes va adoptar l'any 403 aC la variant oriental, poc després van deixar de fer-se servir les altres formes existents de l'alfabet.

Al principi l'escriptura del grec era bustrofèdica, és a dir, s'escrivia alternant la direcció del text a cada línia de manera que es començava pel costat on s'havia conclòs la línia anterior (d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra), invertint tots els caràcters (és a dir, girant les lletres de costat) en aquest procés: talment com un bou quan llaura els camps, d'aquí el nom bustrofèdic (del grec bustrofedon βουστροφηδόν «girant com un bou»). A l'època clàssica el grec ja s'escrivia sempre d'esquerra a dreta, per això, les lletres gregues semblen girades especularment respecte a les lletres semítiques corresponents (que sempre es van escriure de dreta a esquerra).

En el període hel·lenístic, Aristòfanes de Bizanci va començar a accentuar les lletres gregues, per facilitar-ne la pronunciació. Durant l'edat mitjana, l'escriptura de l'alfabet grec coneixerà canvis anàlegs als que afecten l'alfabet llatí en la mateixa època: els antics dibuixos són conservats com a escriptura monumental, i l'uncial, i després la minúscula acaben per imposar-se. La lletra sigma (σ) és escrita « ς » a final dels mots, de la mateixa manera que l'alfabet llatí utilitza l'« S llarga » (escrita « ſ ») a principi o al mig de mot, i una S final (escrita « s ») a final de mot.

En el grec antic hi havia tres accents:

No indicaven la intensitat de la vocal, sinó l'alçada de veu. Més endavant, però, va esdevenir un simple accent d'intensitat.

Si el mot començava per vocal, els accents i els esperits podien combinar-se: ἔστιν / ἅπαντας.

El 1982 el sistema d'accentuació anomenat politònic va simplificar-se i es va reemplaçar pel sistema monotònic, on només hi ha un tipus d'accent, que va ser l'accent agut o tancat (´), i es va abandonar també amb aquest canvi d'accentuació l'ús dels esperits.

Un dígraf és una parella de lletres utilitzades per escriure un sol so o una combinació de sons que no corresponen a cadascuna de les lletres de la seqüència. L'ortografia del grec tenia diversos dígrafs, especialment diversos parells de vocals, abans pronunciades com a diftongs, que actualment es pronuncien com una sola lletra.

Durant el període medieval, l'ús fou pres d'escriure algunes iotes que hom no pronuncia amb la lletra precedent: ᾳ, ῃ, ῳ; hom parla de « iota subscrita ».

Cada lletra de l'alfabet fenici va rebre el nom d'un mot que començava pel so representat per aquesta lletra. Així, , que significa « bou », dóna el seu nom a la primera lletra de l'alfabet, «  », bet (« casa »), que comença per , dóna el seu nom a aquesta lletra, i així successivament. Els grecs, en adoptar aquestes lletres, van mantenir el seu nom fenici, o el van modificar lleugerament:  va esdevenir , , , , , etc. Aquests mots manllevats no tenen cap sentit en grec. Per contra, alguns signies afegits o modificats pels grecs tenen un nom amb sentit:  vol dir « petita O », i  vol dir « gran O ». De la mateixa manera,  vol dir « e simple ».

Algunes lletres tenien diverses grafies, la major part heretades de l'escriptura minúscula de l'edat mitjana. Si bé llur utilització és una qüestió de gust, algunes d'aquestes variants tenen fins i tot una codificació separada en la norma Unicode.

Igual que va passar amb els caràcters llatins, va aparèixer una nova escriptura manuscrita al costat dels caràcters impresos. Algunes lletres prengueren una forma sensiblement diferent de la minúscula medieval, i per tant de l'escriptura tipogràfica.

En grec modern hi ha tot de fenòmens d'assimilació i palatalització que modifiquen força la pronúncia d'algunes lletres. Resumint i simplificant bastant:

Durant els primers anys d'escriptura amb ordinador era difícil escriure l'alfabet grec. Actualment, els sistemes més usats són: el joc de caràcters ISO-8859-7, que només permet escriure grec monotònic (adequat per al grec modern), i el sistema Unicode, que permet escriure grec politònic (adequat per al grec antic i modern). Hi ha dos rangs de caràcters Unicode per a l'alfabet grec: grec i copte (U+0370 a U+03FF) i grec estès (U+1F00 a U+1FFF).

L'alfabet grec ha estat usat principalment per escriure el grec. No obstant això, altres idiomes a través dels segles han utilitzat aquest alfabet.

Els símbols grecs s'utilitzen tradicionalment com a noms en matemàtiques, física i altres ciències. Molts símbols tenen usos tradicionals, com la lletra minúscula èpsilon (ε) per a un nombre positiu arbitràriament petit, la pi minúscula (π) per a la relació de la circumferència d'un cercle respecte al seu diàmetre, la sigma majúscula (Σ) per a sumatori i la sigma minúscula (σ) per a desviació tipus.

Existeixen molts mètodes diferents per transcriure textos grecs o noms grecs a l'alfabet llatí. Com en altres transcripcions, poden variar segons quina sigui la llengua de destinació.

En el cas del català, hi ha una proposta de l'Associació Catalana de Neohel·lenistes a l'Institut d'Estudis Catalans, no aprovada encara, que es podria resumir de la manera següent:

L'alfabet fonètic internacional o AFI fa servir algunes lletres gregues per a representar alguns sons, en concret aquestes lletres gregues:

L'alfabet grec va ser el model per a diversos altres:

És considerat també un possible avantpassat de l'alfabet armeni, que al seu torn va influir el desenvolupament de l'alfabet georgià.




#Article 105: Alfabet fenici (2956 words)


Lalfabet fenici és un dels primers alfabets dels sistemes d'escriptura fonètica en la història de la humanitat. L'escriptura va aparèixer al voltant del  i va esdevenir l'ancestre de la majoria dels alfabets moderns i alguns altres sistemes d'escriptura.

En aquest alfabet es va usar un principi consonàntic, és a dir, escriure les paraules només senyalitzant els sons consonants, deixant les vocals a la comprensió del lector. El text s'escrivia de dreta a esquerra.

El sistema d'escriptura fenici va esdevenir un dels més utilitzats; es va estendre pels comerciants fenicis a través del Mar Mediterrani, on es va desenvolupar i va ser assimilat per moltes altres cultures. L'alfabet arameu, una forma modificada del fenici, va ser l'avantpassat de l'alfabet àrab modern, mentre que l'escriptura hebrea és una variant estilística de l'arameu. L'alfabet grec (i l'expansió dels seus descendents, com el llatí, el ciríl·lic i el copte) va ser el successor directe del fenici, encara que alguns valors de les lletres van ser canviats per representar els sons vocals.

Com que les lletres van ser originalment una incisió amb una agulla (stylos), la majoria de les formes són angulars i rectes, encara que amb el pas del temps van anar sorgint versions més cursives, que van culminar amb l'alfabet neo-púnic de l'era romana del nord d'Àfrica. El fenici se sol escriure de dreta a esquerra, encara que hi ha alguns textos escrits en bustrofedon.

El 2005, la UNESCO registrà l'alfabet fenici al Programa Memòria del Món com a un patrimoni del Líban.

L'escriptura fenícia és una de les primeres escriptures alfabètiques del món. L'alfabet fenici va donar origen a diverses branques de l'escriptura alfabètica, i avui dia gairebé tots els alfabets del món (amb l'excepció dels kana japonesos i l'alfabet coreà) tenen el seu origen precisament en l'alfabet fenici. Altres tipus d'escriptura amb una estructura alfabètica, com el cuneïforme persa i l'escriptura meroítica, no han sobreviscut fins avui dia.

L'escriptura alfabètica és l'escriptura on un símbol transmet un so, a diferència de l'escriptura logogràmica i ideogràfica, on cada símbol correspon a un concepte o morfema. El sil·labari tampoc pot ser considerat com a sistema alfabètic, perquè al sil·labari cada signe correspon a una síl·laba, però no a un so.

Segons una de les teories més comunes, l'escriptura alfabètica es va originar a Egipte. Aquesta teoria va ser proposada per François Lenormant i exposada per Emmanuel de Rougé el 1874. Normalment els partidaris de la teoria egípcia es divideixen en tres grups. El primer grup s'inclina cap a la teoria que diu que l'escriptura alfabètica prové dels jeroglífics. Els defensors d'aquesta teoria van ser Jean-François Champollion, François Lenormant i alguns altres estudiosos. El segon grup tendeix a la versió de l'origen de l'escriptura alfabètica en el hieràtic; els defensors d'aquesta versió van ser Isaac Taylor, Pierre Montet i d'altres. La tercera teoria, defensada per Hans Bauer, suposa l'origen de l'escriptura alfabètica en l'egipci demòtic, cosa que no pot ser acceptable, ja que l'escriptura alfabètica va ser anterior a l'egipci demòtic.

No obstant això, la teoria egípcia va ser criticada, ja que és inevitable que amb la presència de tantes formes (més de 3.000) hi hagi alguns jeroglífics que coincideixin amb les lletres fenícies. A més, cal dir que en els jeroglífics, inicialment van ser utilitzats els símbols especials per a les parts de la paraula amb una o dues consonants, però més tard els símbols d'una consonant es van utilitzar amb molta menys freqüència, comparant amb els ideogrames. També cal assenyalar que a l'alfabet per cada so hi ha un símbol, el significat del qual no es canvia, mentre que a l'escriptura egípcia el mateix so pot ser designat amb diversos símbols. A més, si l'alfabet realment provingués d'Egipte, aleshores els egipcis durant uns quants segles abans de la invenció de l'alfabet, no haurien utilitzat una escriptura molt complexa, i uns segles després de la invenció de l'alfabet, simplificar els jeroglífics i el hieràtic.

El 1916, Alan Gardiner i Kurt Sethe, durant estudis sobre les inscripcions protosinaítiques descobertes en 1904 i 1905 per Flinders Petrie (en total s'han conservat unes 50 inscripcions, una part de les quals es va trobar en el període de 1927 a 1935), van arribar a la conclusió que l'escriptura protosinaítica és un intermediari entre els jeroglífics egipcis i l'escriptura alfabètica. No obstant això, durant el desxiframent de les inscripcions del Sinaí, es pot parlar més o menys segur sobre el desxiframent de només una inscripció, el nom de la qual es deu a la deessa Ba'alat (amb les lletres protosinaítiques: ). No obstant això, no hi ha proves raonables que indiquin que l'alfabet va ser creat a partir de les lletres protosinaítiques. És més raonable considerar que l'escriptura protosinaítica en si, fou un dels experiments més antics en la creació de l'escriptura alfabètica.

Alan Gardiner va dir el següent sobre el desxiframent de l'escriptura protosinaítica: Per desgràcia, no tinc suficients dades per llegir qualsevol altra paraula, excepte el nom de Ba'alat; per això el desxiframent del protosinaític és una hipòtesi no verificable.

Segons la teoria de la «baula perduda», que complementa la teoria de Gardiner, entre l'escriptura protosinaítica i l'alfabet nord-semític, es troba l'escriptura anomenada alfabet protocananeu, les inscripcions del qual es van trobar a Palestina. S'han conservat onze monuments d'aquest tipus d'escriptura, que es poden dividir en tres grups:

El primer grup inclou: un fragment de ceràmica, trobat el 1929 a Guèzer; una placa de pedra, trobada el 1937 a Nablus, i finalment la inscripció trobada a una daga de Tel Laquix, que es va trobar el 1934, però la inscripció va ser descoberta i publicada només el 1937. Les inscripcions d'aquest grup es daten al .

El segon grup inclou: un fragment de ceràmica de Tell el-Hesi, descobert el 1891, i trobada el 1932 a una olla de Tell el-'Ajhula. També en aquest o al tercer grup es pot atribuir l'ostrakon de Betxèmeix, que es va trobar el 1930. Les inscripcions d'aquest grup es daten al .

El tercer grup inclou diverses inscripcions de Tel Laquix: la inscripció sobre un gerro trobat el 1934, la inscripció sobre una copa, descoberta un any més tard, la inscripció feta sobre la tapa de l'encens que es trobà el 1936 i la Copa de Tel Laquix № 2, que es trobà el 1934. Aquestes inscripcions es daten a la segona meitat del . Aquest grup també inclou un anell d'or de Meguidó. P. L. O. Guy, l'arqueòleg que va trobar aquest anell, el va datar els anys 1300 -1200 aC. El tercer grup també pot incloure els signes situats als fonaments del Temple de Jerusalem.

La teoria de la baula perduda té el suport de molts científics, com ara William Foxwell Albright, Moses Gaster, i altres. Però, per una sèrie de factors, la legitimitat d'aquesta teoria causa moltes preguntes: així, segons aquesta teoria, els signes protocananeus i protosinaítics, i les lletres fenícies són iguals, encara que de moment no hi ha cap prova que ho siguin. A més, aquestes identificacions i la lectura d'alguns caràcters sovint no coincideixen. Moltes de les identificacions acceptades no es poden explicar sense basar-se en la teoria de la baula perduda. En molts casos, només van ser llegits els caràcters similars als fenicis.

Segons la teoria d'Arthur Evans, l'alfabet va ser pres pels fenicis dels filisteus, els quals suposadament portaren l'alfabet a Canaan des de Creta. No obstant això, aquesta teoria és inacceptable, ja que la costa de Canaan va ser conquistada pels filisteus cap a l'any 1220 aC, quan l'alfabet ja havia existit durant molts segles. Encara que externament s'assemblin molt l'escriptura cretenca i nord-semítica, aquesta semblança només és superficial, i s'aplica únicament a les formes geomètriques de les dues escriptures. A més, no es pot parlar de la connexió d'aquests dos sistemes d'escriptura, ja que els jeroglífics cretencs fins ara no han estat desxifrats, i la relació entre el Lineal A, el Lineal B i l'escriptura fenícia no s'ha confirmat. Per altra banda, és possible que l'inventor de l'alfabet conegués l'escriptura cretenca, però no comptés amb el valor fonètic dels signes de l'escriptura cretenca.

Maurice Dunand va suposar que el prototip de l'alfabet era el sil·labari de Biblos. Aquesta escriptura fou descoberta el 1929 a Biblos, Síria (actualment en territori del Líban) per Maurice Dunand i té diverses opcions per desxifrar. Segons la seva teoria, en algunes inscripcions de Biblos hi ha signes que ocupen una posició intermèdia entre el sil·labari i l'alfabet. Dunand considera aquests signes com a una reproducció lineal dels signes pseudojeroglífics. Dunand també suposà que si el sil·labari de Biblos fou inventat per a una llengua no-semítica, llavors aquests signes es van simplificar expressament per adaptar-se a la llengua fenícia.

La teoria de Dunand es basa en cinc arguments: l'escriptura pseudojeroglífica de Biblos i l'alfabet fenici consistentment s'utilitzaren al mateix territori. La major part dels caràcters fenicis, excepte he i qop tenen signes similars al sil·labari de Biblos. La direcció d'escriptura dels dos és de dreta a esquerra. Les inscripcions sobre l'espàtula, un tipus especial de monument de l'escriptura semítica antiga, es feren amb el sil·labari de Biblos i amb les lletres fenícies. Als monuments més antics del sil·labari de Biblos i de l'alfabet fenici, les paraules se separaren amb unes línies verticals.

A part d'això, alguns signes que eren semblants als alfabètics van ser trobats en els objectes de Biblos, que es daten als segles - aC. A Biblos també es trobà una estàtua de bronze que data del segle XVIII aC amb els cinc signes que externament semblen alfabètics. Segons Dunand, aquesta inscripció es pot llegir com l(ī) 'Amn (més aviat — ly'mn), que significa vine, Amon, però si suposem que el segon símbol, la barra vertical és un separador de paraula, llavors aquesta inscripció es pot llegir com a l'mn, que significa pertany a Amon, i la direcció d'escriptura d'aquesta inscripció és el Bustrofedon. Per tant, segons la teoria de Dunand, l'alfabet va aparèixer als segles — aC.

Segons Flinders Petrie, l'escriptura nord-semítica, així com les escriptures de l'Àsia Menor, els alfabets sud-semítics, l'alfabet grec, el sil·labari xipriota, l'escriptura de diverses inscripcions no desxifrades d'Egipte i l'escriptura protosinaítica vénen de signes geomètrics prehistòrics, que utilitzaren els pobles del Mediterrani des de temps llunyans. Aquesta teoria no ha trobat un gran nombre de seguidors, però, no s'ha d'excloure la possibilitat de la influència d'alguns símbols, els quals coneixia l'inventor de l'alfabet.

L'any 1875, John Evans digué que les lletres de l'alfabet deriven a partir de les imatges dels objectes que corresponen als noms de les lletres. El 1914, una teoria similar va ser presentada per Lucien Gautier.

Vasiliy Vasílievitx Struve també adherí l'principi acrofònic.

També es presentà una sèrie d'hipòtesis de poc èxit sobre l'origen de l'alfabet a partir de l'escriptura cuneïforme, el sil·labari cretenc, i l'escriptura hittita. Els nazis també formularen la seva hipòtesi, segons la qual la invenció d'alfabet pertanyia a la raça ària.

Segons aquesta hipòtesi, el primer alfabet del món va ser inventat per Moisès, el qual a la infància rebé una perfecta educació a Egipte, de part de la filla del faraó, i completà les seves habilitats lingüístiques (durant el trànsit pel desert ) gràcies al seu sogre Jetró, príncep i sacerdot de Madian. Després de l'èxode del poble israelià d'Egipte, Moisès donà als jueus una nova ideologia, i fins i tot un nou alfabet, en el qual s'escrigueren els textos sagrats (les Taules de l'Aliança i el Pentateuc). ()

El 14 de maig de l'any 1929 durant les excavacions a Ugarit es trobaren diverses tauletes cuneïformes. Durant les excavacions dels anys 1930-1932 es trobà un important nombre de tauletes al lloc de la biblioteca del temple i l'escola dels escribes. Una part era escrita amb el cuneïforme babilònic, però la gran majoria dels textos d'aquestes tauletes eren fetes en l'alfabet cuneïforme ugarític, desconegut en aquell temps.

No obstant això, l'alfabet ugarític no està relacionat absolutament amb el cuneïforme assiri-babilònic, excepte el mètode d'escriptura (és a dir, les marques d'extrusió sobre les tauletes d'argila, fetes per mitjà de pals) i la direcció de l'escriptura: d'esquerra a dreta. Normalment, les inscripcions en alfabet ugarític es daten el , però segons algunes hipòtesis, les tauletes poden ser datades el .

Hi ha la possibilitat que l'alfabet ugarític fos inventat per una persona que conegués l'alfabet nord-semític. A més, diverses troballes confirmen la semblança de l'ordre alfabètic dels alfabets ugarític i fenici. Això pot indicar que l'alfabet nord-semític existís ja al segle XVI aC, és a dir que sigui molt anterior a la data de la majoria de les inscripcions nord-semítiques. Segons Bauer, l'alfabet ugarític va ser creat per una llengua no semítica; segons Dunand, el creador de l'alfabet ugarític va tenir una idea sobre l'alfabet pseudojeroglífic de Biblos.

El 1922, els arqueòlegs trobaren a la cripta de la ciutat de Biblos el sarcòfag del rei Ahiram, a la tapa del qual estava tallada una inscripció en fenici. Pierre Montet, qui trobà el sarcòfag, i alguns altres, dataren la inscripció aprox. amb el ; però, als anys 1980 Gibson datà la inscripció amb el segle XI aC. Els investigadors moderns, basant-se en l'edat de la ceràmica trobada a la cripta de l'Ahiram, fan la hipòtesi que Ahiram visqué al segle VII aC, i per tant, la inscripció trobada al sarcòfag no podria donar l'inici a l'alfabet fenici. No obstant això, l'arqueòleg Pritchard en 1972, durant les excavacions del poble Sarepta (entre Sidó i Tir) trobà un gerro de fang amb una inscripció, possiblement una de les més antigues fetes amb l'alfabet fenici. La inscripció sobre el gerro es data amb els principis del , és a dir, fou feta durant la Guerra de Troia, quan els grecs ja havien oblidat la seva escriptura lineal i agafaren l'escriptura fenícia, al cap d'uns segles.

Elements d'escriptura fonètica, que foren els avantpassats de l'alfabet, apareixen en les escriptures de l'Antiga Mesopotàmia (cuneïforme accadi) i sobretot a l'antic Egipte. Així, en els jeroglífics egipcis ja durant l'Imperi Mitjà es popularitzà el sistema de difusió d'una, dues o tres fonogrames. A més a més, els jeroglífics egipcis d'aquest període foren una combinació de símbols ideogràfics i fonètics amb predomini d'aquests últims. Ja en aquest temps es feia servir bastant sovint l'escriptura fonètica per escriure paraules, que no podien ser escrites amb escriptura ideogràfica, sobretot per noms propis estrangers, i topònims.

Els primers rastres de la utilització de sistemes alfabètics lineals (no cuneïformes) es daten amb el segle XIX aC, i són les inscripcions protosinaítiques i protocananees. Les lletres de l'alfabet protosinaític conserven els traços pictogràfics, però en el protosinaític, els símbols s'utilitzen per expressar sons. La relació de pictografia i fonètica en aquest alfabet és acrofònica, és a dir, per gravar un so utilitza una imatge simplificada de l'objecte, el nom del qual comença per aquesta lletra. Per exemple, la lletra b no és res més que una imatge estilitzada d'una casa, (en hebreu, bet o bayt). Cal dir també, que aquest símbol ja no significa la paraula casa, sinó que només vol dir la lletra b. I al revés, per escriure la lletra b, es fa servir només el dibuix d'una casa.

L'origen de les lletres-pictogrames no és clar; no obstant això, possiblement foren agafades de fonogrames egípcies, però canviant els seus valors fonètics, per adaptar-los al protosinaític. Més endavant, simplificant els alfabets protosinaític i protocananeu, es formà l'alfabet fenici: un sistema simple, que consta de tan sols 22 consonants.

Uns processos similars d'adaptació passaren amb l'escriptura cuneïforme al . Durant les excavacions d'Ugarit (actual Raas Shamra) es trobaren milers de tauletes d'argila amb escriptura cuneïforme. Una part de les inscripcions estava en accadi i era una correspondència diplomàtica, però la majoria de les tauletes contenia un text del caràcter mitològic, escrit en alfabet semític occidental, adaptat a l'argila i amb 30 símbols cuneïformes. Era alfabet ugarític, probablement el primer alfabet no acrofònic.

La creació de l'alfabet fou una important revolució en el món d'escriptura: l'escriptura fou disponible per la majoria de la gent. Un signe representava un so. En la versió original acrofònica, l'alfabet també tenia una mena de pistes per al qui estava llegint i escrivint. Probablement la combinació del mnemònic acrofònic, el simple traç i poca quantitat de símbols, va portar l'alfabet fenici a l'expansió entre els territoris habitats per pobles que parlaven les llengües semítiques occidentals. Un avantatge addicional de l'alfabet fenici en comparació amb l'alfabet ugarític era la seva independència del qui estava escrivint i parlant en fenici. En comparació amb el cuneïforme, que no podria ser escrit en cap altre material que no fos argila, l'alfabet fenici era convenient per escriure sobre qualsevol superfície - des de les taules encerades i fins a l'ostrakon (fragments de ceràmica), sobre el qual normalment es feien les inscripcions quotidianes.

Un altre factor de l'expansió fou la capacitat d'adaptació: el sistema alfabètic no està lligat a un idioma en particular. Amb unes quantes desenes de lletres, en teoria, es pot escriure en qualsevol idioma. La facilitat d'aprendre l'alfabet no es pot comparar de cap manera amb la memorització, per exemple, de milers de jeroglífics xinesos. La introducció de l'alfabet va permetre democratitzar l'escriptura.

L'evolució de l'alfabet fenici va tenir dos processos. Per una part, entre els pobles que parlaven llengües semítiques, l'alfabet fenici es convertí en arameu, que conservà el consonantisme de les lletres, i donà origen a molts alfabets de l'Orient Pròxim. Per altra banda, els pobles que no parlaven les llengües semítiques, com per exemple els etruscs, agafaren les lletres de l'alfabet grec, on algunes lletres, com per exemple Alef i Ain, es convertiren en A i O. També afegiren unes quantes lletres més, com per exemple Ψ, Ω i Φ.

D'aquesta manera, l'alfabet fenici va donar origen a diverses branques d'escriptura:

Per tant, la major part dels sistemes d'escriptura existents avui, són els hereus directes de l'alfabet fenici.




#Article 106: Alfabet ciríl·lic (1927 words)


Lalfabet ciríl·lic és un alfabet utilitzat per a escriure sis llengües eslaves (rus, ucraïnès, bielorús, serbi, macedònic i búlgar), així com altres llengües parlades a Rússia i en altres estats de l'antiga Unió Soviètica, com ara el tàtar (una llengua turquesa) i l'udmurt (una llengua finoúgrica), l'abkhaz, l'àzeri, el bosnià, el txetxè, el kazakh, el komi, el moldau, el mongol, el tadjik, l'uzbek i el iacut. Algunes repúbliques exsoviètiques que utilitzaven l'alfabet ciríl·lic per a escriure les seves llengües han canviat a l'alfabet llatí, com és el cas de l'Azerbaidjan, el Turkmenistan, l'Uzbekistan i Moldàvia. El Kazakhstan també considera la possibilitat de dur a terme aquest canvi en el futur pròxim. És un alfabet bicameral.

Aparegué cap als segles IX-X quan fou creat a partir de l'alfabet grec.

Les normes de transcripció del ciríl·lic a l'alfabet llatí difereixen segons la llengua d'origen i la llengua de destinació. Així, per exemple, el cognom rus Меньшов es pot transcriure com a Ménxov (català), Menchov (portuguès, francès), Menshov (anglès, castellà), Menschow (alemany) o Mensjov (neerlandès). D'altra banda, la transliteració del ciríl·lic al llatí sol seguir unes normes estàndards internacionals.

L'alfabet, o com a mínim, una de les seves variants, és oficial en diverses organitzacions. Amb l'adhesió de Bulgària a la Unió Europea l'1 de gener de 2007, el ciríl·lic es va convertir en el tercer alfabet emprat en un idioma oficial de la UE, juntament amb l'alfabet llatí i el grec modern.

El fet que Ciril de Tessalònica, anomenat «el filòsof», creà l'alfabet i les primeres traduccions en antic eslau és a hores d'ara incontestable. Tanmateix, una de les qüestions més interessants que resta sense resposta unívoca fins i tot a hores d'ara, tracta de la creació, en un període relativament breu, de dos alfabets: l'alfabet ciríl·lic i l'alfabet glagolític. No hi ha una opinió unànime sobre quin dels dos va ser creat per Constantí Ciril.

D'acord amb la hipòtesi més estesa sobre la creació d'ambdós alfabets, el ciríl·lic faria la seva aparició, cronològicament, després del glagolític. Des d'un punt de vista acústic i gràfic, el ciríl·lic està basat en la uncial grega. Seria el búlgar Climent d'Ocrida, un dels deixebles de Constantí (Ciril), qui l'hauria creat, i li hauria donat el nom del seu professor, en senyal de respecte. Correspon a la composició fonètica de l'antic eslau i té una grafia original; alguns caràcters indiquen que el disseny de les lletres segueix les normes de la secció àuria (la relació del costat petit i del gran respecte al conjunt són idèntiques). Si bé entre l'alfabet glagolític i l'alfabet ciríl·lic existeix una certa continuïtat, no per això hom deixa d'apreciar-hi diferències significatives. L'alfabet ciríl·lic reemplaçà ràpidament l'alfabet glagolític, primer a Bulgària oriental, i especialment en la capital de l'època, Preslav. A l'escola d'Ocrida l'alfabet glagolític estigué més estès i fou emprat durant més temps. Hi ha alguns monestirs a la vora de la mar Adriàtica, a Croàcia, on el glagolític fou utilitzat en criptografia fins al .

Segons la segona hipòtesi, Constantí (Ciril) seria l'autor d'ambdós alfabets, la qual cosa significaria que hauria traduït els principals llibres litúrgics dos cops. El 855, hauria creat l'alfabet ciríl·lic derivat de l'escriptura grega, adaptant-lo al llenguatge eslau, i immediatament hauria traduït els llibres litúrgics per a les necessitats dels eslaus de la regió del riu Bregalnica (Macedònia del nord-oest). Més tard, el 862-863, hauria creat l'alfabet glagolític, en copiar altre cop els llibres ja traduïts, a fi i efecte de donar a la seva missió a Moràvia una expressió cristiana universal. Les representacions (lletres) per a sons estranys al grec foren preses d'altres llocs no ben determinables.

L'obra de Ciril i Metodi fou continuada pels seus deixebles Climent, Naüm, Gorazd i Sava, els quals, quan va arribar a Bulgària, van rebre el suport del rei de Bulgària, Borís I. Aquest va atorgar reconeixement oficial a l'alfabet ciríl·lic i l'antic búlgar, en el marc del seu imperi. La literatura produïda en l'antic idioma búlgar aviat va començar a difondre's cap al nord i es va convertir en la lingua franca de l'Europa oriental, on va arribar a ser conegut també com a antic eslau eclesiàstic. L'extensió de la literatura eslava coneguda com a edat d'or fa referència al període en què va regnar el rei Simeó el Gran de Bulgària. Posteriorment, l'antic eslau eclesiàstic penetraria a Sèrbia i a finals del  seria la llengua de l'Església de la Rus de Kíev.

El 1708-1711 el tsar Pere I va emprendre la reforma de l'alfabet rus, amb l'eliminació dels signes diacrítics, l'abolició d'algunes lletres i la legitimació d'altres (aproximant-se a les fonts llatines d'aquell temps). Es van introduir lletres minúscules en l'alfabet (anteriorment només hi havia majúscules). L'alfabet fou dotat de caràcters profans (graždanskij šrift), mentre els antics caràcters restaven com a propis de l'ús eclesiàstic. L'alfabet ciríl·lic profà, amb poques variants, és usat també en les llengües ucraïnesa, sèrbia i búlgara i fou utilitzat pels romanesos (vegeu alfabet ciríl·lic romanès) fins al 1862, quan el príncep Alexandru Ioan Cuza en va decretar la seva substitució per l'alfabet llatí.

Durant més de tres segles, l'alfabet rus ha experimentat diverses reformes. En general s'ha reduït el nombre de lletres, amb l'excepció de les lletres Э i Й (també usades abans, però legalitzades al ), i l'única lletra dautor: Ё , proposada per la princesa Iekaterina Dàixkova. L'última gran reforma de l'alfabet rus es va produir els anys 1917-1918 (vegeu reforma ortogràfica russa del 1918), com a resultat de la qual va aparèixer l'actual alfabet rus format per 33 lletres. Aquest alfabet va ser també la base del de moltes llengües no eslaves de l'antiga Unió Soviètica i Mongòlia (llengües que abans del  o bé no s'escrivien, o ho feien amb altres tipus d'escriptura: àrab, xinesa, alfabet tradicional mongol, etc.).

L'alfabet utilitzat per la moderna Església eslava de l'Església ortodoxa i l'Església catòlica oriental s'assembla al ciríl·lic primerenc. Tanmateix, durant els següents deu segles, l'alfabet ciríl·lic es va adaptar als llenguatges parlats i als canvis produïts en aquests vernacles, a les variacions regionals, i a les característiques de les llengües nacionals, i va ser objecte de reformes acadèmiques i recolzat per decrets polítics. Avui en dia, dotzenes d'idiomes d'Europa oriental i Àsia estan escrits en l'alfabet ciríl·lic.

Els caràcters de l'alfabet ciríl·lic són transliterats generalment, en els mitjans científics, segons el sistema establert per l'Institut de Ciències Lingüístiques de l'URSS o també segons el sistema ISO.

La grafia manuscrita cursiva dels caràcters ciríl·lics difereix de la lletra d'impremta en el mateix grau que les nostres lletres llatines. A més a més, en certes edicions, la itàlica impresa minúscula adopta la forma de les lletres cursives (cosa que, tipogràficament, aporta la diferència entre obliqües i itàliques). Tanmateix, algunes cursives no són idèntiques segons si són manuscrites o impreses (en la taula següent aquestes són senyalades pel seu color blau).

Aquesta taula mostra les lletres de l'alfabet ciríl·lic rus, tot i que hi manca la Ё.

Finalment, en serbi i en macedònic, les itàliques cursives de les minúscules б, г, д, п, i т tenen encara una altra aparença, sovint més propera encara de la grafia manuscrita:

El desenvolupament de la tipografia ciríl·lica va passar directament de l'època medieval al barroc tardà, sense una etapa renaixentista, com a la resta d'Europa occidental. Les lletres ciríl·liques d'època medieval tardana —encara visibles en moltes icones— es caracteritzen per ser força altes i estretes, sovint compartint traços entre lletres adjacents.

A principis del , el tsar Pere I de Rússia va ordenar l'ús d'una tipografia occidentalitzada, la qual fou progressivament adoptada per altres llengües que empren aquest alfabet. A diferència de la majoria de famílies tipogràfiques gregues modernes —que per bé que per a les majúscules segueixen principis de disseny propis dels alfabets llatins, mantenen els seus propis principis pel que fa al disseny de les lletres minúscules, com l'ús de serifes, la forma dels remats de les lletres, i regles sobre el gruix dels traços—, les famílies tipogràfiques ciríl·liques modernes són molt similars a les llatines. El desenvolupament de tipografies ciríl·liques per als ordinadors, dut a terme a partir de les famílies tipogràfiques llatines, també ha contribuït a la llatinització visual de la tipografia ciríl·lica.

Les majúscules i les minúscules ciríl·liques no són tan diferents entre si com en els alfabets llatins. Les minúscules rodones ciríl·liques són essencialment versaletes, amb algunes excepcions, com la ⟨а⟩, ⟨е⟩, ⟨р⟩, i la ⟨у⟩, que han adoptat formes minúscules occidentals. La ⟨ф⟩ minúscula és típicament dissenyada sota la influència de la ⟨p⟩ llatina, i la ⟨б⟩ minúscula és una forma manuscrita tradicional, per bé que una família tipogràfica ciríl·lica de bona qualitat inclou glifs específics en versaletes.

Hi ha diversos sistemes per a la romanització del text ciríl·lic, incloent-hi la transliteració per transmetre l'ortografia ciríl·lica a l'alfabet llatí, i la transcripció per transmetre'n la pronunciació.

Els sistemes de transliteració del ciríl·lic al llatí estàndard inclouen:

A vegades, l'alfabet ciríl·lic ha estat objecte de polèmica a causa de la seva forta associació amb el rus o el serbi. Després de la desintegració de la Unió Soviètica el 1991, algunes de les antigues repúbliques van deixar d'usar l'alfabet ciríl·lic per passar al llatí. La transició s'ha fet gairebé totalment a Moldàvia (excepte a la regió de Transnístria), Turkmenistan i Azerbaijan, però l'Uzbekistan encara usa els dos sistemes. A Romania s'havia fet la transició a l'alfabet llatí al llarg del segle XIX i, per tant, no hi hagué canvis. A Croàcia, per exemple, hi ha hagut protestes contra el projecte de posar doble senyalització en alfabet llatí i en ciríl·lic a les zones on els serbis representen un terç o més de la població, ja que reobre les ferides de la Guerra de Iugoslàvia. A Vukovar, uns manifestants arrencaren senyals amb text en ciríl·lic.

En l'Unicode 6.0, les lletres del ciríl·lic, inclosos els alfabets nacionals i històrics, estan representats per quatre blocs:

Dos caràcters (derivats) del ciríl·lic són .

Els caràcters en l'interval U+0400 a U+045F són bàsicament els caràcters de l'ISO 8859-5 que s'han desplaçat 864 cap amunt. Els caràcters en l'interval U+0460 a U+0489 són lletres històriques que en l'actualitat no s'utilitzen. Els caràcters en l'interval U+048A a U+052F són lletres addicionals per a diverses llengües que s'escriuen amb alfabet ciríl·lic.

L'Unicode com a norma general no inclou les lletres ciríl·liques accentuades, amb unes poques excepcions:

Per indicar les vocals llargues o accentudades, es pot utilitzar una combinació de caràcters diacrítics després de la respectiva lletra (per exemple, , etc.).

Alguns idiomes, inclòs l'eslau eclesiàstic, encara no són suportats del tot.

L'Unicode 5.1, que va sortir a la llum el 4 d'abril del 2008, va introduir canvis importants en els blocs del ciríl·lic. Les revisions dels blocs ciríl·lics anteriors, i l'addicció del ciríl·lic ampliat A (2DE0...2DFF) i el ciríl·lic ampliat B (A640... A69F), que millora significativament el suport per a l'alfabet ciríl·lic arcaic, abkhaz, aleutià, txuvaix, kurd, i mordovià.

La puntuació per a un text en ciríl·lic és similar a la utilitzada en les llengües europees amb alfabets llatins.

Altres sistemes de codificació de caràcters per al ciríl·lic són:

Cada llengua té la seva pròpia disposició de teclat estàndard, adoptat a partir de les màquines d'escriure. Amb la flexibilitat dels sistemes d'introducció de dades dels ordinadors, també hi ha distribucions de teclats per a transliteració o distribucions de teclat fonètic-homofònic fetes pels mecanògrafs que estan més familiaritzats amb altres dissenys, com per exemple el teclat QWERTY. Quan no es disposa de teclats o fons en ciríl·lic, els usuaris d'ordinador de vegades utilitzen la transliteració o una mena de codificació volapuk per escriure les llengües que habitualment s'escriuen en alfabet ciríl·lic.




#Total Article count: 105
#Total Word count: 199515